Resum de la Literatura Catalana: Segles XVI-XIX

I 42 flashcards i 28 preguntes més al document.

Text del document

RESUM CATALÀ 0. Història Desplaçament del centre polític de Barcelona a la cort reial de Castella (Toledo). Descobriment d'Amèrica (les rutes comercials catalanes pel Mediterrani perden protagonisme): la corona catalanoaragonesa en queda al marge i dividida en virregnats. Monarques estrangers i llengua forastera conflictes polítics: Germanies, Segadors i Successió. Llengua i literatura es ressenten de la situació política: no hi ha cap Cort que n'estimuli el conreu ni el prestigi baix nivell de creació literària (sense mecenes ni protectors) i les classes altes abandonen la seva llengua perquè ambicionen poder. Cristòfor DESPUIG denuncia la situació del català. 0.1.

Història de la literatura La literatura i la llengua, rep l'impacte de la situació política. Com que és una literatura més aviat cortesana -i la cort catalana ha perdut poder-, no hi ha prou estímul ni prestigi de la llengua, i la creació literaria en la llengua baixa producció. L'humanista Cristòfor Despuig (s.XVI) denuncia i alerta de la situació del català. El català encara és la llengua del poble i és oficial a l'administració catalana fins a 1714, Guerra de succesió (Imposen l'absolutisme, que no pacta; imposa): institucions abolides, universitats dissoltes, llengua prohibida… Tot i això, la literatura catalana culta va seguint els corrents europeus en to menor.

Però la literatura catalana popular produeix una quantitat notable de textos (el poble la manté). 1. LA LITERATURA DEL SEGLE XVI: El Renaixement Fi de l'Edat Mitjana (el cavaller deixa de ser el protagonista; ara és el ciutadà que té interessos culturals)i relectura humanista del llegat clàssic. HUMANISME: situa l'home al centre del pensament confiança en la seva capacitat intel·lectual (antropocentrisme). La religió deixa d'estar centrada en la fe, la por i l'obediència lectura personal de la Bíblia, relació directa amb Déu. 1.1.

LA POESIA CATALANA DEL SEGLE XVI Varietat de corrents: - Pervivència dels gèneres medievals (trobadors) per la feblesa amb què arriba el Renaixement a la nostra terra. - Culte i influència de Ausiàs March - Poesia popular: Refranys anònims transmesos amb la tradició. Aquests s'amplien i s'expliquen amb la glosa, que eren musicals. AUTORS: Pere SERAFÍ, Joan TIMONEDA; Cristòfor DESPUIG PERE SERAFÍ: poeta que alterna la poesia culta renaixentista (sonet, silva, octava, el decasíl·lab,...) amb composicions marchianes i, també, amb la poesia 1.1.1. Pere serafí Autor del recull Dos llibres de poesia vulgar en llengua catalana (1565).

Obre la lírica catalana a la poesia moderna: noves formes (sonets, epístoles en tercets, octaves...). Evidencia la influència de Petrarca i de March. La part més brillant de la seva obra correspon a les gloses o cançons construïdes a partir de refranys populars. 1.1.2. Els corrents tradicionals LA GLOSA: els poetes cultes imiten els gèneres i les formes de la poesia popular. Les imiten a partir d'un refrany anònim (que procedeix del fons oral) que amplien amb una glosa (musicades amb un tractament polifònic i recollides en cançoners). El refrany determina el tema, la mètrica i també la rima de les estrofes: 1.1.3.

Renovació poètica A partir de la 2a meitat del segle XVI, els poetes creen les seves obres a partir de les noves modalitats que arriben des d'Itàlia i que marquen els autors del Dolce Stil Nuovo del Renaixement: - versos hexasíl·labs i decasíl·labs. - tercets i octaves. - madrigals, sonets, lires, silves,... - recuperació de gèneres grecollatins (epístoles, elegies, èglogues, odes...). - recuperació de tòpics clàssics: carpe diem, ubi sunt, beatus ille, locus amoenus, tempus fugit… 1.2. LA PROSA ERASMISTA Erasme de Rotterdam: home polifacètic, filòleg, estudiós de la Bíblia, llatinista, humanista i renovador de la vida espiritual de les persones.

Autor de pensamentlliure: proposa la reforma de l'Esglèsia i en critica el poder terrenal. Aquest moviment de renovació espiritual, amb visió humanista, també arriba a les lletres catalanes: - Miquel COMALADA escriu Espill de la vida religiosa, on fa confluir la visió humanista de la Devotio moderna i influències del Blaquerna de Ramon Llull. - Joan Lluís VIVES: fuig del país per por de la Inquisició. A Oxford, es dedica a la docència; redacta tota la seva obra (colloquia, diàlegs) en llatí. 1.2.1. LA PROSA DEL SEGLE XVI. CRISTÒFOL DESPUIG Noble, humanista.

Obra: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557, però no es publica fins al cap de 300 anys per la repressió de la Inquisició). Reflecteix la concepció humana i social del segle (impregnada d'erasmisme). Reprèn sota la forma clàssica del col·loqui (gènere típic del Renaixement) els temes del moment: dos cavallers i un ciutadà mantenen sis diàlegs consecutius sobre aspectes contemporanis -com la política (l'actuació de Carles V i la situació política del país), la religió (el poder del Papa)...- amb un enfocament universal, amb punts de vista aguts, amb citacions dels clàssics com a referents i autoritats i amb l'agilitat natural i necessària corresponent a la conversa informal. 2.

LA LITERATURA DEL SEGLE XVII: El barroc Finals del s. XVI (estètica de la contrareforma i el Concili de Trento, Itàlia). Gèneres: poesia i teatre. A la literatura catalana, s'imitendels els models castellans (de consideració i prestigi: Góngora). Proposa una estètica impactant (grandiositat, contrast llum-foscor, acumulació de recursos retòrics); Imposa una visió pessimista de la vida (caràcter fugaç de lavida); Aparició de nous temes artístics (brevetat i fugacitat de l'existència i del plaer vs. el carpe diem renaixentista). Destaca l' horror vacui (por al buit): el món es mostra complex i dinàmic; el buit no interessa perquè el Barroc vol impressionar fortament.

L'art és intens, dramàtic i envoltant. Autors destacats: FRANCESC VICENT GARCIA, el RECTOR DE VALLFOGONA FRANCESC FONTANELLA 2.1. LA LITERATURA CATALANA DEL BARROC Influenciada per autors castellans com Góngora, Garcilaso, Quevedo, Calderón..., ja que la literatura castellana té el segle XVII com el seu segle d'Or. Gèneres: poesia (culta i popular), teatre popular derivats de la tradició medieval (passions, Nadal, sainets i comèdia). Abandó definitiu de la cobla trobadoresca medieval i incorporació de romanços, dècimes (composicions de 10 versos, normalment de 7 síl·labes). Autors: FRANCESC VICENT GARCIA, el rector de Vallfogona FRANCESC FONTANELLA 2.2.

POESIA BARROCA MÈTRICA: es consolida el sonet i el decasíl·lab italià (i s'incorporen quintets, dècimes i romanços). RETÒRICA: ús recurrent de la hipèrbole, l'antítesi, la paradoxa, l'hipèrbaton o la metàfora. FRANCESC VICENT GARCIA: obra sobretot humorística i escatològica; on incorpora la mètrica castellana; temes barrocs; poesia artificiosa i elegant. 2.3. TEATRE BARROC (EN VERS) FRANCESC FONTANELLA: - Tragicomèdia pastoral d'Amor, firmesa i porfia: Conté molts elements bucòlics ( visió idealitzada, serena i rústica de la vida al camp o de la natura) i mostra cert optimisme.

- Lo desengany: De to pessimista i de tema mitològic (la perdre d'il·lusió i el descontent de Mart davant les noces de Venus i Volcà), plena de recursos retòrics i mètrics barrocs. 3. LA LITERATURA DEL SEGLE XVIII: La il·lustració La situació de la literatura culta empitjora. El català és la llengua del poble i l'oficial de l'administració (la fa servir la Generalitat i les Corts catalanes; les Corts valencianes, el Consell de Cent i els ajuntaments fins a 1707 (València) i 1714 (Principat).

Derrota a la Guerra de Successió: els guanyadors (Felip V de Borbó) imposen la unificació, el centralisme i l'absolutisme (Decrets de Nova Planta: prohibició de l' ús del català en la documentació oficial i a l'ensenyament, abolició de les institucions autòctones, tancament d'universitats...). Conseqüència: poca qualitat literària (tot i seguir els corrents cultes europeus). La literatura popular, arrelada al poble, resisteix. LA IL·LUSTRACIÓ NEOCLASSICISME: - reacció al sobrecarregament formal i conceptual del Barroc. - retorn a la claredat expositiva clàssica gregolatina. 3.1. La prosa No tenen caràcter narratiu en el sentit que no són obres de ficció.

AUTORS: - Baldiri REIXACH: de tendència racionalista, Instruccions per a l'ensenyança de minyons; defensava que l'educació havia de començar en la llengua materna i no en llatí; que els avenços científics s'havien d'incorporar a l'ensenyament (interès creixent per l'educació dels infants). - Rafael d'AMAT i de CORTADA (aristòcrata, conegut com el baró de Maldà): Calaix de sastre: és un dietari escrit durant 50 anys -60 volums; és un crònica vivaç de la vida barcelonina, on destaca l'humor, els retrets i les expressions col·loquials. 3.2.

El teatre Es desenvolupa sobretot en els territoris que no estaven sota dominació espanyola (el Rosselló -ja de l'estat francès; i Menorca -sota domini anglès). AUTORS: - Joan RAMIS i RAMIS, de Maó: segueix els patrons literaris del XVIII. - Destaquem Lucrècia: - caràcter unitari i lineal de l'acció - caracterització racional dels personatges - versos alexandrins apariats - al·legat de la llibertat contra la tirania El drama Arminda; i la tragicomèdia Rosaura o el més constant amor. 3.3.

Literatura popular: Gèneres POESIA LÍRICA: lligada al calendari religiós: - GOIGS: pregàries a la Mare de Déu - NADALES - CANÇONS DE PANDERO: per les festes; - CORRANDES: cançons curtes i sovint encadenades de tema amorós, festiu, satíric, d'actualitat; - CANÇONS DE LLADRES I BANDOLERS... POESIA NARRATIVA: recollida en el Romancer, que inclou temes històrics (Els segadors), llegendaris (Els estudiants de Tolosa) i lírics (La dama d'Aragó). NARRATIVA EN PROSA: rondalles (contes breus pels infants, com El patufet o El llop i les set cabretes), que contenen un ensenyament pràctic o moral; i llegendes (narracions "històriques" i mítiques).

TEATRE RELIGIÓS: lligat als cicles de Nadal, Pasqua, Assumpció... (Passió de Cervera, Esparreguera o Olesa; el Misteri d'Elx,...). TEATRE PROFÀ (no religiós): farses, entremesos (peces breus, de tema humorístic). REPRESENTACIONS o DANSES DE LA MORT. 3.4. LA LITERATURA POPULAR Textos generalment anònims de transmissió oral. A partir del segle XIX, els recullen per escrit (per assegurar-ne la pervivència). - hi ha variants de cada text (perquè es difonien oralment i de memòria). - motius i personatges estereotipats. - estructures repetitives (anàfores, paral·lelismes, repetició de versos sencers i de la tornada). - ús (i abús) de diminutius. - ús de fórmules fixes (d'entrada i de final). 4.

LA RENAIXENÇA: La literatura catalana al segle XIX Segle XIX: període de desenvolupament en molts àmbits (econòmic, social, polític, tecnològic, humanístic...; revolució industrial, expansió colonial, règims constitucionals, qüestions nacionals...). En literatura: Romanticisme (1a meitat de segle) i Realisme (2a). 4.1. La primavera dels pobles Revolucions que lluiten contra l'Absolutisme i els imperis. Exigeixen constitucions, el sufragi universal (masculí), drets democràtics, abolició de les estructures de poder monàrquiques a favor de l'establiment d'estat republicans,... Apareix un fort corrent nacionalista que pretenia la unificació nacional (a Itàlia, a Alemanya, a Hongria...). 4.2.

El romanticisme: Temes Exaltació dels sentiments Individualisme Natura sublim Rebel·lia i llibertat Fascinació per la mort i el misteri Nacionalisme i passat medieval Amor impossible Artista incomprès Romanticisme: Reacció al pensament racionalista de la il·lustració. Llibertat individual al centre de la vida i de la creació. Valors essencials: la naturalesa, els sentiments,... Van més enllà de la realitat: evasió en el passat històric (la nació) o en ambients exòtics. Idealisme. Es desenvolupen moviments de recuperació de les llengües i les tradicions literàries autòctones (nacionalisme): Felibritge a Occitània, Rexurdimento a Galícia, Risorgimento a Itàlia. 4.3.

Context català La llengua està en una situació de diglòssia: es parla en usos privats i orals, però el castellà i el francès estan imposats en usos públics i escrits. 4.4. La renaixença Moviment cultural i literaris que pretén recuperar l'expressió escrita (literàriament culta) en llengua catalana i definir una consciència nacional catalana, com s'escau a qualsevol moviment romàntic. El text fundacional és l'oda La pàtria de B.C. ARIBAU, publicada a la revista romàntica El vapor. La identificació del país amb la seva llengua i la seva tradició literària culta és una idea motriu del moviment renaixentista.

Per aconseguir una literatura culta i independent, s'inspira en els clàssics medievals i restaura els jocs florals a partir de 1859. AUTORS I ÒRGANS DE DIFUSIÓ La Renaixensa (Diari) Jacint VERDAGUER (mossèn Cinto), Àngel GUIMERÀ, Narcís OLLER. Altres: Manuel MILÀ i FONTANALS (estudis filològics) i Joan SARDÀ, Josep IXART (crítica literària). 4.5. Poesia catalana del s. XIX Autors: ARIBAU, RUBIÓ i ORS, J. RUBRENYO, Antoni PUIGBLANCH, J.L. PONS i GALLARZA, V. BALAGUER, Marià AGUILÓ, Teodor LLORENTE i, sobretot, Jacint VERDAGUER És el gènere que més es desenvolupa. El 1842, RUBIÓ i ORS publica un recull de poesies.

El 1858, es publica Los trobadors nous, una antologia (colecció) poètica elaborada per Antoni de BOFARULL (va prendre com a criteri l'ús culte de la llengua catalana). 1859: Víctor BALAGUER publica una altra antologia, Los trobadors moderns. I, restauració dels JOCS FLORALS. 4.6. ELS JOCS FLORALS: PÀTRIA, FE i AMOR Certamen (Concurs) poètic d'arrels medievals (des de 1393). S'hi concedien tres premis: l'englantina d'or pel tema patriòtic (PÀTRIA); la viola pel tema religiós (FE) i la natural pel tema amoròs (AMOR). Si algun poeta guanyava les tres flors, el proclamaven mestre en gai saber. 4.7. Jacint Verdaguer Nascut a Folgueroles (Osona) el 1845; mor a Vallvidrera el 1902.

De família pagesa (cultura popular), estudia al seminari de Vic (educació religiosa i accés a la literatura i retòrica clàssiques). Amb 20 anys, guanya els jocs florals (premi especial) amb Els minyons d'en Veciana. Excel·leix en la poesia èpica (L'Atlàntida (1877) i Canigó (1886)) i també en la lírica (patriòtica (Aires del Montseny, L'emigrant), religiosa (Virolai)). OBRA POÈTICA ÈPICA: L'Atlàntida: poema èpic presentat als JJ.FF. de 1877.

Format per 10 cants, una introducció i una conclusió; narra les peripècies d'Hèracles per Ibèria, l'enfonsament del continent dels atlants, la creació del Mar Mediterrani i al final descobriment de les Amèriques (precedents: els poemes Colom (1867) i L'Espanya naixent (1868)). La introducció narra com un Colom jove després d'un naufragi arriba a les costes peninsulars i un ermità li explica la història de l'enfonsament de l'Atlàntida. Aquesta narració ocupa els deu cants. La conclusió del poema inclou el pressentiment de Colom de la futura descoberta d'Amèrica.

Els deu cants centrals, en quartets de versos alexandrins amb rima consonàntica alternant; mentre que la introducció i la conclusió es basen en estrofes de versos decasíl·labs. Canigó: poema èpic presentat el 1886; un dels poemes clau de la Renaixença catalana i el cim literari de mossèn Cinto. Consta de més de quatre mil versos en dotze cants i un epíleg. El tema és el del naixement de la nació catalana a les valls pirinenques a l'època carolíngia. Aquesta història, en la qual apareixen també elements mitològics, conté una descripció geogràfica del Pirineu català, que es desenvolupa a través de la figura mítica del Comte Tallaferro, un valent i ferotge lluitador contra els sarraïns.

El mitE està basat en el personatge històric de Bernat Tallaferro. Obra poètica lírica, religiosa i patriòtica: Cançoner religiós: - Entre L'Atlàntida i el Canigó, Verdaguer participa de la campanya de l'Església catalana per incrementar la religiositat de l'època. - Renova el cançoner religiós: Llegenda de Montserrat, Cançons de Montserrat (inclou el Virolai). En el final de la seva vida, Verdaguer és allunyat de Barcelona i impedit de dir missa. Només li queda la literatura. En defensa pròpia, recull d'articles (1895-97). Sant Francesc (1895), Flors de Calvari (1896). Aires del Montseny (1901) i Flors de Maria(1902).

Concepció i temes poètics: Idees romàntiques: el poeta té una sensibilitat especial que pot assolir un món superior ("veu més enllà" ). Elements de la mitologia clàssica combinat amb el món cristià. - Paisatge: és obra i mirall de Déu. - Pàtria: exaltació i vindicació de la història del nostre país; construeix part de la simbologia catalana (el Pi de les Tres Branques, Jaume I, Montserrat...); invoca la història per a projectar-la cap al futur (amb valors cristians). - religió: mística; catolicisme, devoció, pietat i pràctica religiosa. - expressió lírica subjectiva: solitud, angoixa, enyorança del paradís perdut (la pàtria medieval, la infantesa i el desig de tornar al Cel).