Resum de Autors Clau de la Literatura Catalana

I 180 flashcards i 120 preguntes més al document.

Text del document

2n BATXILLER. RESUM DE CONTINGUTS DE LITERATURA. AUTORS. Jacint Verdaguer Folgueroles, (1845 – Valvidrera, 1902) Jacint Verdaguer, probablement el millor poeta català del segle XIX, és un dels representants més il·lustres de la Renaixença i de la lluita per la recuperació lingüística i literària. La seva obra l'ha convertit en un dels autors més importants de la literatura catalana, tant en la seva vessant de poeta com en la de prosista, menys coneguda i prolífica, però igualment remarcable. A banda del valor indiscutible de la seva obra, el gran mèrit de Verdaguer és el de ser el creador de la llengua literària moderna i el renovador de la mètrica catalana.

En el primer aspecte, partint de la literatura culta i de la llengua parlada a la seva terra, la Plana de Vic, aconsegueix un llenguatge consistent i flexible que servirà de model a autors posteriors. Al mateix temps, realitzà tota casta d'investigacions mètriques i feu servir una gran varietat de combinacions estròfiques. Verdaguer fou un poeta que va saber arribar al cor del poble, la seva obra va obtenir un gran ressò i la seva popularitat va ser, i és encara, extraordinària.

Poesia En l'obra poètica de Verdaguer trobam dues tendències contràries i ben definides, per una banda el poeta de les grans descripcions, dels paisatges descomunals, dels cataclismes aterridors de fantasia exuberant; per l'altre el poeta intimista, delicat i minuciós que es recrea en els sentiments i en els detalls. En qualsevol dels dos aspectes el gran poeta es manifesta en la bellesa del llenguatge, la correcció de la frase i la perfecció del ritme. Podem dividir l'obra poètica de Verdaguer en tres grans blocs: Poesia èpica: És en la poesia èpica on el poeta de la força i la desmesura trobarà el mitjà ideal per manifestar-se.

Encara que aquesta vessant èpica apareix també en altres poemes, les obres considerades èpiques són: L'Atlàntida, Llegenda de Montserrat, i sobretot, Canigó. Poesia religiosa: La poesia de temàtica religiosa neix en Verdaguer de la seva vocació sacerdotal i del sentiment religiós i defuig els continguts teològics. Podem dividir aquesta poesia en dues categories: la poesia de caràcter intimista, on l'autor es recrea en la contemplació de les coses més properes fruit de la Creació; i la poesia de caràcter propagandístic. En els poemes de caràcter religiós, Verdaguer utilitza un llenguatge senzill, intimista i entenedor.

Destaquen obres com Idilis i cants místics, Roser de tot l'any i Flors de calvari on Verdaguer, profundament afectat per l'acusació i marginació, produeix alguns dels seus poemes més commovedors. Poesia civil: La poesia civil de Verdaguer té molts punts de contacte amb la seva poesia religiosa, perquè per a ell les idees de pàtria i paisatge estaven estretament relacionades amb la voluntat divina. Entre els poemaris de caràcter civil podem esmentar Pàtria, Montserrat, Aires del Montseny i també la seva famosa oda A Barcelona. Prosa Jacint Verdaguer és recordat sobretot per la seva poesia, encara que cada vegada més es valora la seva prosa, molt menys abundant, però de gran qualitat.

La prosa de Verdaguer no és, en general, de caràcter narratiu, sinó circumstancial: dietaris, llibres de viatges, reflexions, articles,... com Excursions i viatges, Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, etc. L'any 1895 comença a publicar a la premsa de Barcelona En defensa pròpia, una sèrie d'articles per defensar-se de les calúmnies i acusacions que li eren imputades. Amb aquesta obra, l'autor arriba a la màxima qualitat de la seva prosa. El gran mèrit de Verdaguer és crear, sense cap precedent, una prosa d'altíssima qualitat, amb un vocabulari extens i ric; quan li calia, podia trobar també nous mots amb molt d'encert.

Verdaguer sabia donar l'ús exacte a tots els elements de l'oració, les seves frases són llargues, però entenedores i combinades amb habilitat. El resultat és una prosa ordenada, harmònica, rica i clara, alhora que natural, entenedora i adequada a la funció a què la vol destinar. Narcís Oller (Valls, 1846 – Barcelona, 1930). Quan Oller s'inicia en el món de la literatura, es troba amb una llengua corrompuda i poc apta per a la narrativa. Potser per això, comença la seva producció literària en llengua castellana, ben aviat, però, inicià l'escriptura i publicació de contes en català.

A Narcís Oller li correspon el mèrit d'haver aconseguit una novel·la catalana que pot gairebé comparar-se a les obres europees que s'estan escrivint en la seva època. Podem dividir l'obra d'Oller en tres grans etapes: 1 Aprenentatge: entre el romanticisme i el naturalisme. De 1872 a 1883 varen ser anys d'aprenentatge i formació. Va col·laborar a la premsa castellana i començà una novel·la també en castellà. El pas del castellà al català coincidí amb la descoberta de la novel·la realista i naturalista francesa, si bé no podem parlar d'una adopció total de temes i tècniques.

Admirador d'Emile Zola, l'escriptor francès pare del naturalisme, Oller fa un intent d'aplicar les seves teories ja en la primera novel·la, La papallona (1882). Si bé les descripcions minucioses de l'ambient i del caràcter dels personatges superen el costumisme i s'aproximen al naturalisme, el tema i el moralisme del final l'aproximen als esquemes de la novel·la romàntica de fulletó. La papallona obtingué un gran èxit, va ser traduïda al castellà, al francès, al rus,... 2 Plenitud: realisme i naturalisme.

L'èxit de públic i de crítica obtingut per La papallona suposà per a l'autor una major confiança en les seves possibilitats i en les de la novel·la realista-naturalista que havia pres com a model. En aquesta etapa, que va de 1884 a 1898 va escriure molt: quatre novel·les i diversos contes i relats: L'escanyapobres, Vilaniu; i, sobretot, La febre d'or la novel·la més ambiciosa i més important d'Oller. La novel·la retrata una època de la vida social i econòmica de la ciutat: el pas d'una Barcelona menestral a una Barcelona burgesa i industrial arran de la febre bursàtil.

Amb La bogeria Oller introdueix en la seva narrativa l'estudi psicològic de la demència, i de les seves conseqüències socials. Les novel·les Vilaniu, La febre d'or i La Bogeria formen un conjunt que té com a finalitat l'estudi de la societat catalana en tots els seus aspectes, amb una clara finalitat crítica i didàctica. Oller té el propòsit global de reproduir la realitat: la societat catalana del seu temps. La tècnica narrativa d'Oller es fonamenta en l'observació. A més de la gran qualitat de les seves descripcions, Oller sap crear personatges versemblants i una trama narrativa complexa.

El llenguatge és planer, amb castellanismes i localismes, tant del parlar de Valls com del de Barcelona, d'acord amb la procedència del personatge. 3 Recerca de noves fórmules: del realisme al modernisme. A partir de 1895 Oller pateix una forta crisi creadora i personal. Trigà anys a publicar la que seria la seva darrera novel·la: Pilar Prim (1906). En aquesta novel·la s'intensifica l'estudi psicològic del personatge i es busca un estil més refinat. Oller vol, doncs, deixar enrere els postulats naturalistes. Paral·lelament a la seva producció novel·lística, Oller conreà una narrativa curta que seguí la mateixa evolució.

Variats en la forma i en la temàtica, els contes aconsegueixen l'efectisme i la força que escau la relat breu. En conjunt, el món novel·lístic d'Oller es mou entre dos pols: l'un, el realisme, que de vegades voreja el naturalisme, i l'altre el sentimentalisme moralista, provinent encara del romanticisme tardà. A pesar d'això, a pesar de les limitacions narratives i tècniques de l'escriptor i, en definitiva, a pesar de les limitacions del context cultural català de tombant de segle, Oller representa la fita més important de la novel·la catalana del segle XIX. Per això, Oller gaudí d'un gran prestigi literari dins i fora de Catalunya.

Les seves obres es traduïen ben aviat a altres llengües: castellà, francès, italià, etc. Mantingué una sincera amistat i una interessant correspondència amb figures com Galdós i Clarín. Oller defensà aferrissadament la seva opció lingüística a favor del català, i això suscità tota mena de reflexions en els seus contertulians del món cultural hispànic. Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845–Barcelona, 1924) Àngel Guimerà és la figura cabdal del teatre català del segle XIX i un dels dramaturgs més important, prolífic i representat del teatre català de tots els temps. Guimerà introduí en l'escena catalana una forma dramàtica ambiciosa i d'aspiracions europeistes.

L'èxit d'aquesta fórmula fou immediat: en sols quatre anys i amb tres obres estrenades, Àngel Guimerà s'havia consagrat com el primer autor teatral de Catalunya. Les obres de Guimerà no aporten grans novetats ni pel que fa a l'estructura ni a la trama. En l'aspecte formal, la innovació més important introduïda per Guimerà en el drama romàntic català fou el canvi de l'heptasíl·lab pel decasíl·lab. Això dóna al discurs dels personatges un to més ampul·lós i acordat amb el sentiment que manifesten. La sobrietat del registre lingüístic és ressaltada per la grandesa declamatòria dels versos blancs.

Etapes creatives El crític i estudiós de l'obra de Guimerà Xavier Fàbregues ha dividit l'obra de Guimerà en quatre etapes. –Primera etapa. Drama històric. Comprèn sis obres. És una etapa força homogènia: predomini absolut del corrent històrico-romàntic; totes les obres són en vers i els personatges pertanyen a l'alta noblesa. Mar i cel és la millor peça d'aquesta etapa. Guimerà ha iniciat un procés de contenció i simplificació: l'anècdota històrica s'ha suprimit del tot i sols en roman l'ambientació. Les relacions entre els dos protagonistes formen el nucli de la trama i les altres hi queden subordinades. –Segona etapa. Drames realistes.

Aquesta és l'etapa més rica, fructífera i reeixida de Guimerà. Comprèn 14 obres, entre elles Terra baixa, i és considerat el període de plenitud de l'autor. El pas a la prosa i a un llenguatge col·loquial així com la tria de personatges contemporanis i de classes socials properes a l'espectador, proporcionen a Guimerà el fonament realista que tendran els seus drames a partir d'ara. La via central d'aquesta etapa són els drames realistes, on destaca la trilogia formada per Terra baixa, Maria Rosa i La filla del mar.

Els protagonistes són forces passionals sobre els quals actua un atzar fatal i inexorable Al llarg d'aquest període els elements realistes van guanyant importància mentre que els romàntics la perden. Amb Terra baixa l'autor arriba al cim de la seva producció. La dosificació de les escenes, que passen de còmiques a líriques i intensament dramàtiques, demostra el gran domini del llenguatge teatral assolit per Guimerà. La concepció rousseauniana de Manelic contrasta amb la hipocresia de la gent de la terra baixa.

Darrera la societat industrialitzada del seu temps hi ha una Arcàdia, simbolitzada en altres obres pel món rural i que arriba a la màxima mitificació amb la terra alta, convertida en una "veritat interior". –Tercera etapa. Nous camins. Comprèn setze obres. En aquesta etapa Guimerà pren consciència de la necessitat d'obrir noves vies en el seu teatre un cop esgotada la fórmula del drama romàntico-realista, i això ho fa seguint dues línies: i) Realisme cosmopolita posat de moda a Europa per autors com Alexandre Dumas fill. En aquestes obres els protagonistes pertanyen a l'alta burgesia i sovint hi apareix el tema de l'adulteri.

Tanmateix, aquests eren ambients i conflictes del tot desconeguts pel dramaturg i el resultat no acaba de ser versemblant. ii) Modernisme simbolista, Guimerà desenvolupa una imatgeria que el Modernisme estava imposant: el món de les fades i de les bruixes, llegendes i personatges dotats de valor simbòlic, etc. D'aquesta etapa destaca Sainet trist. –Quarta etapa. Retorn als orígens. Després d'un silenci de quatre anys, Guimerà inicià la darrera etapa de la seva producció dramàtica amb sis obres on intenta reviure l'estil i els èxits de joventut i manifesta impotència per aconseguir-ho. El món de Guimerà.

Amb independència d'aquestes etapes creatives, Guimerà sabé crear un món personal en el qual una sèrie de motius es repeteixen amb insistència. El més característic és l'ésser marginat, un personatge marcat per un estigma del qual no és responsable i que fa que no sigui acceptat pel seu entorn. Les causes més habituals de marginació són: haver perdut els pares de petit, pertànyer a una cultura o medi social diferent o tenir un orígens desconeguts. Aquest ésser es defensa a través d'una conducta exemplar que l'ha de redimir i, al final, a través del sacrifici suprem. L'autor el sotmet a un procés d'idealització i el dota d'una capacitat d'estimar i de patir sublimades.

La trobada de l'amor, representat per una persona que no opera envers ell sota impulsos egoistes, transforma l'ésser marginat i li dóna una seguretat i una fermesa que abans no posseïa i li ofereix una causa per la qual lluitar. Però hi haurà sempre un antagonista, un tercer que amenaçarà la felicitat dels que s'estimen i propiciarà un final tràgic. Joan Maragall (Barcelona 1860-1911) Joan Maragall és el gran poeta del modernisme. La seva obra directa i franca sabé connectar amb un ampli públic lector. En l'obra de Maragall hem de distingir una doble vessant: d'una banda les col·laboracions periodístiques i altres textos teòrics en prosa; de l'altra, la poesia.

Prosa Al llarg de la seva vida Maragall col·laborà assíduament en diaris i revistes i pronuncià conferències per donar a conèixer els pensament modernista i també els fonaments teòrics de la seva poètica. Maragall veia la prosa com una continuació de la poesia. Als textos L'elogi de la paraula (1903) i L'elogi de la poesia (1907) trobam formulada la seva "Teoria de la paraula viva". Al primer exposa la teoria sobre les paraules que responen a sentiments i emocions autèntics enfront de les vanes o purament retòriques. Al segon amplia la seva concepció religiosa de l'art, i n'assenyala l'espontaneïtat, l'emoció pura i la sinceritat com a requisits indispensables.

Poesia Maragall experimenta algunes de les variades propostes modernistes (decadentisme, vitalisme, prerafaelitisme, etc.). El seu lirisme és directe, primari, expressiu i sincer, els seus temes: el paisatge, els costums i les festes, els mites i herois de Catalunya, i l'amor a la dona i als amics. La profunda empremta del filòsof alemany Nietzsche és un element que reapareix en les seves creacions més importants: "El comte Arnau" i el "Cant espiritual". La poesia de Maragall proposa un retorn a l'expressió senzilla, feta d'experiències afectives reals i creada en un moment d'inspiració. Com a poeta regeneracionista tenia l'ambició d'esdevenir l'agitador de la seva classe, la burgesia.

Per a Maragall la poesia és una vocació, la resposta a una crida imperiosa a la qual l'elegit no pot sostreure's i que es converteix en motor i objectiu absoluts de tota una vida. Vida i poesia són indestriables. La poesia no es produeix, es viu. Amb la seva poesia Maragall contribuirà decisivament a la recuperació del catalanisme. "Oda a Espanya" és un típic exemple de crítica regeneracionista de l'Espanya de la restauració. La fama del Maragall: poeta, conferenciant, ciutadà honrat i modèlic pare de família, va destenyint a poc a poc la rebel·lia dels anys anteriors.

En termes literaris aquest canvi suposarà el rebuig de les possibilitats estètiques del modernisme i la consolidació de la reflexió sobre la pròpia experiència creadora (la "teoria de la paraula viva") que en la seva poesia es traduirà en la simplificació dels temes, de les tècniques i dels recursos retòrics. La Setmana Tràgica serà el reactiu que farà sortir Maragall de la letargia en què es trobava i el retornarà, els anys finals de la seva vida, a la funció d'agitador. Maragall no és un poeta prolífic, ens deixà sols cinc poemaris: Poesies, Visions & Cants, Disperses, Enllà i Seqüències.

Caterina Albert, Víctor Català (l'Escala, 1869-1966) La seva producció literària s'inicia el 1898 quan presenta la narració L'infanticida als Jocs Florals. Encara que també conrea la poesia i el teatre, és en el camp de la narrativa on excel·leix. Les narracions curtes de Caterina Albert, de les quals el recull Drames rurals n´és l'exemple més representatiu, tenen unes característiques comunes: la tendència a ennegrir la realitat, l'excés de descripció, els finals tràgics, els mòbils (ira, enveja, etc.) i la temàtica procedent del ruralisme naturalista.

La novel·la Solitud és la seva gran obra, L'estructura fragmentària de Solitud és pròpia d'una novel·la publicada per parts, consta de devuit capítols independents, cada un d'ells amb una presentació i una conclusió. La protagonista és na Mila, l'ermitana que representa la dona que decideix recuperar la seva llibertat i acaba abandonant-ho tot a la recerca de la pròpia individualitat. Els altres personatges principals, tots ells amb una forta càrrega simbòlica, són, el pastor, que és la part agradable de la natura, i l'Ànima, figura que personifica les forces del mal. Aquests dos personatges reflecteixen la dualitat bo/dolent.

La muntanya és un personatge més que plana damunt els altres, els limita i els subordina. Caterina Albert crea un univers mític dominat per un tràgic fatalisme, en el qual es mouen uns personatges en una lluita desigual i perduda per endavant. Personatges que constitueixen una galeria de marginats, enfrontats a situacions límit i abocats a un final advers. Eugeni d'Ors (Barcelona 1881 – Vilanova i la Geltrú 1954) D'Ors és una figura cabdal del Noucentisme: en fou el teoritzador; trencà amb el Modernisme i amb tot el que significava el vuit-cents.

El 1906 va començar a publicar a "La Veu de Catalunya" el seu Glosari, un nou gènere literari inventat per ell mateix que consistia en un article breu, enginyós, de tema intel·lectual, alliçonador, persuasiu i suggerent, que versava sobre les darreres novetats culturals i polítiques d'Europa i de Catalunya i pretenia fer reflexionar sobre fets diversos. En aquesta secció, que signava amb el pseudònim Xènius, hi va exposar tot el programa del Noucentisme i els seus ideals cívics. El Glosari tingué una gran importància ja que marcà la ideologia de tota una generació.

Les gloses recollides en volums van donar origen a diversos títols, com La Ben Plantada, recull de les gloses de l'any 1911, on es presenta la figura de Teresa, representant de la pàtria i de la dona catalana, símbol de la Catalunya noucentista i personificació dels valors burgesos. El 1911 Enric Prat de la Riba el va nomenar secretari general de L'Institut d'Estudis Catalans i com a tal va organitzar la política cultural del Noucentisme, col·laborant estretament amb el president de la Mancomunitat. Però el 1917 Prat de la Riba mor i d'Ors no s'entén amb Puig i Cadafalch, el nou president.

L'any 1920 l'enfrontament amb Puig i Cadafalch determina la seva dimissió forçada de tots els càrrecs oficials. Després de passar un temps a Sudamèrica, el 1923 es trasllada definitivament a Madrid. Després de la Guerra Civil, col·laborà amb el franquisme com a "Jefe Nacional de Bellas Artes". A través del seu "Glosari", d'Ors va divulgar els mots definidors de l'estètica noucentista: Noucentisme, Imperialisme, Arbitrarisme, Civilitat, Ciutat, Classicisme i Mediterranisme. Josep Carner (Barcelona, 1884- Brussel·les, 1970) Carner és un professional de la cultura, molt actiu en diversos camps: periodisme, edició, traducció,… Però és en la poesia on excel·leix.

Anomenat "Príncep dels poetes", els trets que defineixen l'obra de Carner són la ironia i la tendresa, el joc i la reflexió. Idíl·lic, enamoriscat i humorístic, aquests tres aspectes es revelen al llarg de la seva obra poètica. La poesia pren l'aspecte d'un joc que sorgeix de la ploma de Carner; els seus poemes comencen essent, abans que tot, un pretext proposat a la consideració del lector. S'aparta de la visió tràgica del món rural modernista i n'ofereix una visió idealitzada de tons suaus i optimistes, encara que és l'ambientació ciutadana la més habitual en els seus escrits.

Pel que fa al llenguatge, Carner assumeix tota la tradició catalana, tant la culta com la popular, i tots els moviments europeus. A l'obra de Carner hi ha un equilibri entre la tendència innovadora, tant pel que fa als ritmes poètics, les formes, com al lèxic (es calcula que entre estrangerismes, arcaismes i dialectalismes aportà uns 3.000 mots a la llengua catalana); i la tendència més arcaïtzant, Carner és un poeta profundament ancorat en la tradició idiomàtica. L'obra de Josep Carner comprèn diverses etapes que podríem delimitar així: 1. L'aprenentatge: el modernisme. 1896-1905. Durant aquest anys, Carner provà tots els gèneres i seguí els corrents literaris del moment. 2.

La professionalització: el noucentisme. 1906-1923. És l'etapa més coneguda i més mitificada de Carner. Esdevingué un professional de la literatura i creà una imatge pública a mig camí entre el bohemi i el dandy britànic, una imatge agressiva i enginyosa que encara preval. Durant aquests anys escriví molta poesia segons els esquemes noucentistes. El llibre més representatiu és Els fruits saborosos (1906), una meditació sobre la vida que flueix constantment: infantesa, plenitud, vellesa. A aquesta obra cadascun dels fruits és un motiu per parlar d'una etapa de la vida mitjançant la comparació al·legòrica o el contrast.

L'actitud del personatge (sovint dones amb noms clàssics) està sempre relacionada amb el color, el perfum, el gust, la bellesa o la forma de la fruita. Els fruits saborosos no és un llibre fàcil, encara que sí de lectura agradable. Més endavant publicà La paraula al vent i Auques i ventalls, visió irònica i tendra de la Barcelona de l'època des d'un cert to realista. Amb aquestes obres Carner assoleix la maduresa com a poeta. 3. La descoberta del Simbolisme. 1924-1939. Carner, allunyat de Catalunya, continua una intensa activitat intel·lectual que es concreta en l'escriptura d'articles, traducció de poesia xinesa,...

La distància de la seva terra per una banda i les noves lectures de l'altra, li suposaran el descobriment d'una poesia més humana, més densa i més realista. El cor quiet és el llibre que millor reflecteix el canvi. 4. La poesia metafísica. 1939-1970. El final de la Guerra Civil representa l'esfondrament del món que Carner havia conegut. La marxa voluntària de Catalunya es convertí, després de la guerra, en estada forçosa a l'exili. És en aquest període quan surt a la llum la seva obra més ambiciosa i considerada, per molts crítics, la millor: Nabí.

A Nabí ("profeta" en hebreu), Carner aprofundeix les seves meditacions anteriors (enyorament de la pàtria, paper de l'ésser humà al món, etc.) i s'inicia en l'especulació metafísica. Aquest llarg poema narratiu estructurat en deu cants, desenvolupa la història bíblica de Jonàs, enviat per Déu a anunciar als habitants de Nínive la destrucció de la ciutat si no es penedeixen dels pecats que s'hi cometien. Jonàs decideix oblidar Déu i el manament, però les circumstàncies li faran veure que no es possible girar l'esquena a Déu i recupera la fe. Jonàs ha arribat a la comprensió i a la saviesa.

Nabí és un poema difícil per la simbologia moral que conté (por, pecat, ira, venjança,...) i per la complexitat lingüística a tots els nivells (lèxic, sintaxi, ritme,...) Altres gèneres A més de la poesia, Carner conreà amb profusió altres gèneres: teatre, periodisme, traducció, etc. Com a prosista, Carner va exercir una notable influència en el camp de les idees i va contribuir a la creació d'un nou estil de periodisme literari i de periodisme polític, capaç d'usar amb molt d'encert la faula i la ironia. Joan Alcover (Palma 1854-1926) Poeta i assagista, Joan Alcover es considerat, juntament amb Costa i Llobera, un dels mestres de l'Escola Mallorquina.

Els seus inicis poètics foren en castellà, però amb el tombant del segle s'inicia la crisi profunda que el conduirà a revisar per complet els fonaments de la seva poètica. Joan Alcover canvia de llengua perquè la seva concepció de la poesia experimenta un canvi. A finals del segles XIX i principis del XX, el poeta experimenta una transformació personal i d'idees que el duu a valorar especialment l'autenticitat.

Alcover s'ocuparà de temes que responguin a aquesta recerca de la seva veu més sincera, aquests temes seran, en primer lloc la Mallorca real i, en segon lloc, i més particularment, a causa de la mort dels dos fills, necessita escriure una poesia que respongui al dolor interior que sent. Alcover comprèn que per tractar aquets temes d'una manera profunda i sincera, ho ha de fer en català. El canvi de veu, de to poètic exigia utilitzar la seva llengua personal i familiar. A partir d'aquí adoptarà definitivament el català com a instrument d'expressió literària.

Aixó doncs, la poesia catalana de Joan Alcover té un to diferent de la que va escriure i publicar en castellà, ja que respon a una motivació diferent. Teoria poètica L'obra de Joan Alcover cal situar-la entre dos corrents, per una banda el Modernisme vitalista i per l'altra l'impassibilitat del Parnassianisme. Alcover enuncià la seva teoria estètica a la conferència "La humanització de l'Art" pronunciada el 1904. Alcover es considera poeta en tant que home "l'art no es nodreix de si mateix" diu. El poeta mallorquí no cerca la simple complaença estètica ni la visió parcial del món exterior, sinó que aspira a captar l'essència del cor humà, a assimilar les vivències més íntimes.

Considera que la creació artística neix de l'esperit humà i de la naturalesa, defensa la poesia no impassible sinó construïda a partir de l'emoció i de la sinceritat. Joan Alcover aposta per l'autenticitat en poesia, és a dir, per fer de la sinceritat i l'emoció matèries de la poesia. L'art es nodreix dels sentiments de l'home i, en aquest sentit, la inspiració poètica alcoveriana es fonamenta en el dolor humà. Tanmateix, creu imprescindible el domini de la tècnica per poder-se'n deslliurar. Per a Joan Alcover la matèria poètica no només és inspiració, sinó també forma, és a dir, la inspiració s'ha de sotmetre al procés d'elaboració formal.

Però aquesta forma ha de respondre a un ritme interior, l'autor ha de generar la forma adient a allò que vol dir fugint de motlles prefixats. La natura és un referent constant a l'obra alcoveriana. L'home projecta sobre la natura els seus estats anímics. Alcover també vindica un art arrelat a la terra i a la vida col·lectiva; per a Alcover, l'art desvinculat de la terra i de la societat és un artifici mancat de sentit. Així defensava l'art com a expressió suprema de la vida i bandejava l'art elitista, l'art havia d'il·luminar cada una de les hores de la vida quotidiana.

Poesia La seva poesia destacarà per la bellesa i puresa del llenguatge i per la perfecció tècnica en la construcció del vers, d'una musicalitat profunda. Els poemes presenten una triple temàtica: sentiment del paisatge, elegia i sentiment civil. Les principals característiques de la seva poesia són: Utilització de símbols. Alguns símbols, com l'arbre o les tres edats, són recurrents en la seva poesia. Importància del paisatge. Un paisatge idealitzat, evocat des de la ciutat, i també humanitzat, animat per la figura de l'home i sovint també per animals. A la poesia de Joan Alcover un paisatge profundament mallorquí serveix per tractar temes profundament universals i imatges arquetípiques.

Innovació mètrica. Joan Alcover va innovar la mètrica de la poesia catalana a través de la diversitat mètrica, el decasíl·lab mig partit, etc Anècdota narrativa. Els poemes tendeixen a contar una història, sovint s'hi combina la narrativitat i la descripció. La sintaxi és planera Utilització de les enumeracions Adjectivació moderada Relació emotiva del lector amb els poemes. Els poemes d'Alcover es recullen a Cap al tard i a Poemes bíblics. Cap al tard és un recull sense unitat temàtica ni formal. Alcover ofereix una visió idíl·lica del camp mallorquí, de la gent, del paisatge i de les llegendes.

La vida com a drama continu, el temps destructor de tot i la mort són temes recurrents dels poemes recollits a Cap al tard. Són especialment remarcables les seccions "Cançons de la Serra", on ens transmet la seva visió del paisatge i del poble, i les "Elegies", fruit de la tragèdia familiar viscuda. En aquests poemes Alcover assoleix un dels cims més alts de la poesia de tots els temps. A Poemes bíblics, llibre molt més unitari i de maduresa, hi recrea tot de temes extrets de les escriptures, on els protagonistes són els personatges secundaris i menys coneguts de l'Antic Testament. És una poesia més distant i més plena d'imaginació.

Com a assagista, destaquen els textos Humanització de l'art, Cultura del llenguatge (1916) i L'art segons Tolstoi (1918). Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 – Palma, 1922) Miquel Costa i Llobera és la primera gran figura que apareix en el marc de la literatura moderna de les Balears. Va aportar a la literatura catalana un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac. La seva poesia neix del romanticisme i apunta cap al noucentisme, tot recollint les aportacions del parnassianisme.

En la seva obra es recullen les influències de Victor Hugo, Lamartine, Bécquer, Baudelaire, Leconte de Lisle, Carducci... El paisatge, l'elegia i la religió són els tres temes que inspiren els seus poemes. La seva obra poètica és recollida a Poesies, De l'agre de la terra, Tradicions i fantasies, Poesies, Horacianes i Visions de Palestina. En l'obra poètica de Costa i Llobera cal diferenciar un primer període en què conrea una poesia de to romàntic. D'aquests anys és el poema "Lo pi de Formentor", tècnicament considerat com la culminació de la poesia catalana romàntica.

Durant aquesta etapa inicia la lectura de Virgili i Horaci, descobreix la poesia parnassiana, tradueix alguns sonets de Petrarca i escriu una poesia amarada de subjectivisme. De mica en mica, tanmateix, es comença a observar la recerca d'una serenitat i d'una harmonia formal, que prové del parnassianisme i que aviat derivarà en una proposta de nou classicisme. Així, l'hel·lenisme és especialment present al poema La deixa del geni grec. Aquest nou classicisme donarà lloc a la seva obra més important, Horacianes, amb la qual inicia la segona etapa. És un llibre basat en la meditació i en la contemplació intel·lectual segons els models horacians.

A nivell tècnic, Horacianes és un assaig d'adaptació dels metres i les formes estròfiques greco-llatines al català, tot seguint el que Carducci havia fet en italià. De fet, Costa realitza una experiència absolutament nova en la nostra tradició literària: la substitució de la rima romàntica pel ritme clàssic. Posteriorment, Costa assaja el poema en prosa per tal d'adaptar la poesia basada en el paral·lelisme conceptual de la poesia hebraica a Visions de Palestina. Malgrat ser contemporani d'Alcover, són molts els factors que els separen.

A més dels aspectes tècnics, Costa crea un llenguatge selecte i innovador, mentre Alcover és més a la vora de la teoria maragalliana de la "paraula viva", tot i que desconfia de l'espontaneïtat incontrolada. En el paisatge, si bé tots dos tenen la Serra de Tramuntana com a referent, en Alcover el paisatge és evocat des de la ciutat i sovint animat per figures humanes, mentre que Costa ens presenta un paisatge proper, viscut i en soledat. Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924) De procedència humil, des de la seva adolescència contacta amb alguns cercles literaris i amb la bohèmia negra de lluita político-social. L'any 1920 publica "Contra els poetes en minúscula.

Primer manifest futurista català", que és un manifest d'aproximació al moviment d'avantguarda. Amb Poemes en ondes hertzianes ençata la seva trajectòria poètica. En una primera etapa. Papasseit s'alinea amb les avantguardes, més concretament amb el futurisme. La seva poesia es basa en la desarticulació del discurs: eliminació dels signes de puntuació, trencament del vers separat en masses desiguals en blanc, utilització de les paraules en llibertat,... i l'ús del cal·ligrama i el collage. Pel que fa al contingut, són uns poemes en els quals l'autor pretén mostrar-nos la seva personal visió de la realitat.

En madurar, però, tot i que continua usant elements avantguardistes, no ho fa d'una manera tan programàtica i comença a adoptar el vers amb un ritme regular i amb rima i a mostrar interès per la cançó. La manifestació de la malaltia marcarà la seva poesia i a partir d'aquest moment buscarà una poètica més personal, basada en la realitat quotidiana. Amb obres com Les conspiracions, trobam l'expressió més marcadament nacionalista. El poema de la rosa als llavis, publicat el 1923, és la seva obra més important, és un poema d'amor unitari, un amor despullat d'elements morals o espirituals; un amor sensual, pur i espontani. L'autor entén l'amor com una religió i l'enamorada com la font de creació.

És l'amor reduït a la carn seguint la teoria del Carpe Diem. Encara que el poema explica un procés d'enamorament, d'amor-aventura, la relació es viu com un do mutu. No com un affair galant, però tampoc com a lligam etern. El poeta proclama la felicitat de l'instant sense angoixa. Formalment hi trobam ingredients tradicionals –mesura del vers, recursos fònics, etc.– al costat d'elements avantguardistes –trencament del vers, cal·ligrames, ús de tinta de color. L'any 1925 apareix pòstumament la seva darrera obra, Óssa menor, que aplega elements diversos i de diverses èpoques on els temes són variats. Un tema nou apareix, i amb una certa insistència: l'angoixa de la mort.

Al llarg de l'obra de Salvat trobam una sèrie d'elements recurrents: la descripció intimista de la realitat quotidiana, la reivindicació de l'amor i el sexe com a font de plaer i l'afirmació radical d'un país: Catalunya. Per altra banda, Salvat mai no abandonà alguns elements avantguardistes, com l'eliminació dels signes de puntuació, de les majúscules, etc. que combinà amb l'ús de la cançó, que és la portaveu de l'alegria i l'optimisme que suren al llarg de tota l'obra. J.V. Foix (Sarrià 1894- Barcelona 1987) Poeta, periodista i assagista, es definia com a "investigador en poesia". La poesia de J.V. Foix aconsegueix una síntesi entre el classicisme i un avantguardisme molt personal.

Si per una banda mostra un gran preocupació per introduir la literatura catalana als corrents europeus d'avantguarda, per l'altra la seva formació racionalista, el seu gran interès per la llengua i la seva preferència pels clàssics catalans, provençals i italians l'allunyen de l'avantguardisme i l'apropen al classicisme. La producció poètica de Foix ha estat qualificada de fosca i difícil. Per allunyar-se del món i la societat que rebutja, l'autor crea un món propi basat en elements de la realitat.

Una realitat que pren noves perspectives, nous aspectes, i passa a formar part d'un ordre nou que dóna a la seva obra un caire fantàstic, oníric, surrealista i màgic creant així un món diferent, una altra realitat. Sol i de dol és el primer llibre de poesia en vers de Foix, encara que la Guerra Civil en retardà l'aparició. L'obra està formada per 70 sonets que es divideixen en sis parts a través de les quals l'autor medita sobre diversos aspectes vitals. Les irreals omegues, On he deixat les claus i Onze Nadals i un Cap d'Any són altres poemaris de l'autor. Foix també conreà la poesia en prosa, centrada únicament en el Diari 1918 que està format per sis llibres publicats entre 1927 i 1972.

Carles Riba (Barcelona, 1893-1959) La poesia de Carles Riba es caracteritza per l'intel·lectualisme, l'hermetisme i la profusió de símbols. Riba fou també un poeta innovador, la seva poesia intenta generalitzar les seves experiències. El poeta fa ús d'un llenguatge elevat i culte, i en alguns casos es veu la seva dificultat en el domini del registre col·loquial. La sintaxi també pot ser complicada i difícil. Són habituals als poemes les al·lusions culturals clàssiques a través de metàfores i imatges. El 1919, Riba publica el Primer llibre d'Estances, relacionat amb el noucentisme.

El 1930 apareix el Segon llibre d'Estances, que reflecteix l'evolució personal cap a la poesia pura que culminarà amb Tres suites, un llibre de sonets dividit en tres parts. Són sonets hermètics, de comprensió difícil. L'experiència de la Guerra Civil i l'exili provocaran un gir en la seva obra cap a una poesia més íntima i humana, carregada de continguts, sense que hi manqui una gran qualitat formal. El 1943 publica una de les obres més importants de la poesia catalana, Les elegies de Bierville, on l'autor adapta al català el dístic elegíac clàssic. El 1952, sortirà a la llum la col·lecció de sonets Salvatge cor, que culmina la recerca de Déu iniciada a les Elegies.

La darrera obra de Riba, Esbós de tres oratoris, està formada per tres poemes narratius basats en temes bíblics. Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma 1913-1938) L'obra de Rosselló-Pòrcel és curta, com també ho fou la seva vida: tres reculls que reuneixen una seixantena de poemes: Nous poemes, Quadern de sonets, i la seva obra més important Imitació del foc publicada pòstumament. Rosselló comença a publicar articles a El Dia de Palma sobre temes diversos entre els quals destaquen els de literatura i els d'història. Gabriel Alomar, el representant més progressista de l'Escola Mallorquina, que va ser professor seu, l'inicià en la creació literària.

De ben jove, escrigué sobre la mort amb gran precisió i nitidesa de llenguatge, petits poemes que són un prodigi de sensibilitat i destresa. La seva poesia transmet la palpitació directa de la vida íntima i de la circumstància històrica. La seva mort prematura el convertí en un mite, en un esbós del poeta que hauria pogut ser. Exercí una influència notable en els poetes de la seva generació. Rosselló és el primer poeta de l'illa que trenca amb la tradició de l'Escola Mallorquina, per bé que la seva poesia es troba fortament arrelada a la seva terra, Mallorca. A la seva obra trobam diverses temptatives, exercicis tècnics i d'especulació estètica que fa que la seva veu quedi una mica perduda.

La mort estroncà aquesta recerca. Ens deixà, tanmateix, un seguit de grans poemes, entre els que destacam "En la meva mort", "Castell de Bellver", "A Mallorca durant la Guerra Civil", "El captiu", etc. Rosselló rebé diverses influències, tant d'autors com de tendències literàries. Quadern de sonets i Imitació del foc queden dins el marc de la poesia pura on es barregen el mestratge de Carles Riba i la influència directa dels poetes castellans de la Generació del 27 (Guillén, Lorca, Albertí, Salinas).

Rosselló-Pòrcel intentà bastir la poesia pura a través del Barroc, i no solament imità la poesia de Góngora en els recursos formals (metàfores, imatges, estrofisme), sinó que també imità els poetes barrocs catalans. Per exemple al poema "A una dama que es pentinava darrera una reixa en temps de Vicenç Garcia", on la referència al rector de Vallfogona és prou clara. La influència de la generació del 27 s'evidencia també en l'ús de la poesia popular, en el cas de Pòrcel de la poesia popular mallorquina. Una altra faceta del poeta foren les seves provatures en el camp del surrealisme; el poema "Auca" n'és un exemple.

Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) Novel·lista mallorquí, encara que també va escriure teatre, poesia i, sobretot, articles a la premsa. Durant els primers anys, Llorenç Villalonga presenta posicions hostils respecte al món intel·lectual català (especialment de Mallorca), representat pels autors de l'Escola Mallorquina. Aquest sàtira és molt present a Mort de dama. A partir dels anys cinquanta, però, manté bones relacions amb representants del catalanisme a Mallorca. Villalonga rep una formació francesa, que el duu a admirar Marcel Proust i a Voltaire. El motiu principal que el condueix a l'escriptura, és la fixació del record com a única manera de salvar-se del pas del temps.

Es caracteritza per l'escepticisme i per la visió harmònica i equilibrada del món, amb el predomini de la intel·ligència sobre la passió. Com a narrador, Villalonga rebutja la novel·la que es basa en una anècdota o en l'aventura. Les seves novel·les són fetes amb idees, l'argument no és el més important sinó els problemes filosòfics que vol comunicar. El tema més freqüent en el conjunt a la seva obra és el retrat de la societat mallorquina, a la qual comença satiritzant, per després idealitzar-la i finalment mitificar- la.

Villalonga parteix del coneixement que té de les persones i dels ambients que ell havia conegut de prop, l'atracció pel món de l'aristocràcia terratinent és constant a la seva obra. Els personatges més ben tractats són els femenins, que presenten una psicologia més complexa i matisada, encarnen la delicadesa, el refinament, l'equilibri i la intel·ligència. Classificació de l'obra L'obra narrativa de Villalonga es pot dividir en diversos cicles: – Cicle de Fedra: Format pel conjunt d'obres que retraten l'impacte del primer turisme en la Mallorca de preguerra, el xoc entre la societat tradicional i les noves formes de vida. Destaca Mort de dama.

– Cicle de Bearn: Cant elegíac d'un món perdut, anteriorment Villalonga n'havia fet una caricatura a Mort de dama, ara sent la necessitat de perpetuar-ne el record. Bearn o la sala de les nines representa la culminació d'aquest cicle. Té la forma d'una llarga carta, en què don Joan Mayol recrea el paradís perdut de Bearn. S'utilitzen dos punts de vista narratius oposats i complementaris: el de don Joan Mayol i el de don Toni de Bearn. El primer veu la vida en termes absoluts, mentre que don Toni es caracteritza pel liberalisme i per unes idees estètiques lligades al classicisme. Don Toni concep l'escriptura com a mitjà de perpetuació.

Dona Maria Antònia, esposa de Don Toni, encarna la idea de l'«amor-costum» de la vellesa oposat a l'«amor-curiositat» de la joventut, representats per dona Xima –Cicle final: A l'etapa final, Villalonga va escriure obres autobiogràfiques i un seguit de novel·les on es critica el món contemporani, el consumisme, etc. En definitiva, l'obra de Llorenç Villalonga respon al propòsit proustià de recobrar el temps perdut mitjançant l'escriptura. La substitució d'unes formes de viure i de pensar antigues per unes altres de noves —que es palesa en la desaparició dels "senyors"— explica tota la seva obra.

Josep Pla (Palafrugell, 1897 -1981) Josep Pla va ser un autor molt prolífic, la seva obra completa abasta més de 45 volums, aproximadament unes vint mil pàgines de prosa. Tota l'obra és una immensa memòria autobiogràfica, una extensa reflexió sobre la condició humana partint de l'observació. Pla no pretén transformar la realitat a través de la literatura, tampoc en fa una elegia: es limita a descriure i narrar la realitat tal com és, o tal com la recorda. Pla té dues obsessions: el pas del temps i la seva recuperació a través de la memòria. Per a Pla, la memòria és un esforç contra l'oblit i aquest és el sentit últim de la seva escriptura.

La vida es vista per Pla a una certa distància, sense efusions ni sentimentalismes, amb trets humorístics i irònics que revelen el seu escepticisme. Els personatges dels seus llibres, sovint caricaturitzats, pertanyen a la pagesia, a la petita burgesia local o urbana, o bé són figures rellevants que han tengut una projecció històrica (com a Homenots). El gran tema de Pla és la natura, una natura que li serveix de peu per a la seva reflexió sobre la condició humana i la vida. El paisatge és descrit minuciosament, amb una acurada adjectivació i una especial atenció a les sensacions que provoca. Pla té preferència pels paisatges de l'Empordà i per les ciutats catalanes.

L'estil de Pla es basa en l'eliminació d'elements decoratius. El substantiu s'acompanya amb l'adjectiu precís que es col·locat deliberadament de manera que provoqui l'evocació sensorial d'allò descrit, és doncs un estil impressionista. Una prosa molt elaborada, que, tanmateix, transmet una sensació de frescor i naturalitat, de tons quotidians i d'estil graciós, irònic i escèptic, sense que això el converteixi en un escriptor frívol o superficial.

L'obra de Pla, malgrat la seva extensió, és força unitària, amb tot hi podem distingir llibres de viatges, biografies, dietaris i memòries, assaig i narrativa Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) Mercè Rodoreda és una de les autores catalanes més importants del segle XX, la seva obra ha estat traduïda a gairebé totes les llengües i continua sent profusament reeditada. En general, els temes rodorerians són les relacions tenses, frustrants, la incomunicació entre l'home i la dona en el marc de la parella. La dona, més aviat passiva, és explotada per l'home i la societat.

A partir de Jardí vora el mar, si bé s'hi mantenen constants la solitud i el desencís, els personatges es reclouen en ells mateixos i la idea de la mort domina l'univers de ficció. Un dels aspectes més rellevants de l'obra de Mercè Rodoreda és la riquesa dels símbols. Alguns d'ells –l'aigua, les flors– són universals, d'altres sorgeixen de la realitat –els arbres, el mirall, les joies, la rata. A més, cada novel·la té un símbol dominant. La flor, a Aloma, significa la infància i la felicitat. El colom, a La plaça..., l'opressió. A Mirall trencat, el jardí i l'aigua la infantesa i la mort. La ploma de Mercè Rodoreda es capaç de transformar la llengua col·loquial en literatura.

Una llengua aparentment senzilla i popular i, tanmateix, d'un delicat lirisme. L'estil de Mercè Rodoreda, qualificat per Carme Arnau com a "escriptura parlada", no és una reproducció estricta de la llengua oral, sinó un artifici, una creació lingüística que permet imitar la llengua popular sense caure mai en el vulgarisme o el barbarisme i aconsegueix que frases aparentment quotidianes esdevenguin poètiques. Això ho aconsegueix amb l'ús de frases curtes, el predomini de les juxtaposicions i de les frases coordinades, la tendència quasi obsessiva pel polisíndeton i la repetició d'un mateix mot o d'una construcció gramatical per expressar exasperació o augmentar la tensió dramàtica.

Els punts suspensius i l'adjectivació, la personalíssima minuciositat de les descripcions ressalten el subjectivisme. Una altra constant de l'autora són els sorolls onomatopeics, que contribueixen a crear una impressió de vitalitat. A les darreres obres, les frases curtes alternaran amb les llargues i elaborades amb tons decadents, com a Mirall trencat. Les seves obres més importants i que alhora representen els diferents períodes creatius que va travessar són: – La plaça del diamant (1962), la novel·la que li proporcionà fama i reconeixement.

Amb el rerafons de l'arribada de la República i de la guerra civil, La plaça del diamant narra la història de na Natàlia, una jove com d'altres de la seva època, que accepta sense qüestionar res tot allò que la vida, i el seu marit Quimet, li imposen, fins i tot que li canviïn el nom pel de Colometa. Aquesta resignació acaba amb l'arribada de la guerra. Na Natàlia es rebel·la per fi contra tot allò que considera injust. Al final de la novel·la deixarà de ser na Colometa per convertir-se en la senyora Natàlia. Un canvi de nom que significa també un canvi de personalitat.

La novel·la és també una crònica fidel de la Barcelona de postguerra i de com va marcar aquest període històric la vida dels seus habitants. Com d'altres novel·les de l'autora, La plaça del Diamant juga amb els símbols. Els coloms que la protagonista cria a ca seva serveixen a Mercè Rodoreda d'element simbòlic per anar mostrant l'evolució a la vida de na Natàlia. A mesura que la seva vida es va quedant sense il·lusions els coloms del colomar van marxant o es van morint. En alliberar els coloms, na Natàlia s'allibera també d'una part del seu passat i amb el pas dels anys arriba la mitificació.

Fent servir com a recurs expressiu el monòleg, Mercè Rodoreda permet que els lectors coneguin els sentiments més profunds de la protagonista. L'autora se serveix d'un estil narratiu simple i planer, carregat de poesia, adequat a la innocència i ingenuïtat de la protagonista. Malgrat el dramatisme de l'obra, Mercè Rodoreda utilitza un cert grau d'humor, adient també al caràcter de na Natàlia. – Mirall trencat (1975) és la història d'una saga familiar des del seu naixement fins a la seva desintegració, ambientat en una atmosfera de riquesa i ostentació. Al món dels adults, on tothom amaga un secret, es contraposa el món infantil, ple de gelosies.

Al centre de la novel·la, la mort i la infància, al fons, el jardí. – Mercè Rodoreda inaugura el vessant més fantàstic de la seva obra narrativa amb la publicació del llibre Viatges i flors (1980), compost per dos reculls de narracions. El primer, titulat "Viatges a uns quants pobles" té com a fil conductor el peregrinar a través de móns impossibles del seu protagonista a la recerca d'una determinada veritat. En el segon recull, "Flors de debò", Rodoreda fa una descripció poètica de trenta-vuit flors totalment imaginàries i que tenen noms relacionats amb el seu comportament o la seva estètica.

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farnés, 1913-Barcelona, 1985) Salvador Espriu és un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es va donar a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no va ser cap obstacle perquè aconseguís un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. Va tenir també un paper important en la recuperació del teatre català.

La seva obra constitueix un rigorosa, coherent i lúcida reflexió sobre la condició humana, amb un component cívic i moral, que trobà una gran acceptació social com a encarnació d'un sentiment popular de resistència al règim franquisme i de reivindicació de la llibertat, fins al punt d'esdevenir poeta nacional i d'adquirir una considerable projecció internacional. Tota l'obra d'Espriu respon a un pla perfectament traçat, on cada peça pren sentit en relació a la totalitat que l'envolta. No hi ha cap obra que sigui independent i autònoma, el sentit complet sols el podrem copsar en situar-lo dins d'aquesta arquitectura.

I les paraules són els maons que edifiquen aquesta realitat complexa, i també la clau per desxifrar-la. Amb la seva obra, Espriu crea un univers propi centrat en una espai (Sinera) i en uns personatges que apareixen en diverses obres, fins i tot de gèneres diferents. Pot dir-se que la mort, únic destí de l'home i de tot, és el tema principal de la poesia d'Espriu, ens situam doncs davant d'una visió pessimista de la realitat. No hem d'oblidar que Espriu és un home d'un extraordinari bagatge cultural que es reflecteix en la seva poesia tant en les referències a diverses mitologies –egípcia, clàssica i hebrea, sobretot– com en un ús extraordinàriament precís i ric del llenguatge.

El resultat és una poesia intimista que connecta tota una riquesa simbòlica –sovint manllevada d'altres cultures com les ja esmentades– i una problemàtica, de primer personal, i, progressivament, col·lectiva. La seva obra poètica més important s'emmarca dins l'anomenat "Cicle líric" o "Cicle de la mort" format per: Cementiri de Sinera, Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i Final del laberint. Fora d'aquest cicle publicà també Les cançons d'Ariadna (1949) i La pell de brau (1960). Com a autor dramàtic, Salvador Espriu va escriure quatre peces teatrals: Fedra, Antígona (dues versions separades per més de 20 anys), Primera història d'Ester i Una altra Fedra si us plau.

En aquestes obres trobam els mateixos temes i personatges que en la resta de la seva obra i, encara que parteixen de mites clàssics o bíblics, pretén donar resposta als problemes de la Catalunya del seu temps, alhora que hi ha una claríssima intenció de conservar el cabdal lèxic d'una llengua que l'autor creia en perill. Tota l'obra narrativa d'Espriu va ser publicada abans de la guerra i la conformen les obres El doctor RIP, Laia, Aspectes (llibre de relats) i Ariadna al laberint grotesc (també relats) Miquel Martí i Pol (Roda de Ter 1929-2003) La biografia de Miquel Martí i Pol va estar marcada per alguns trets definitoris entre els quals sobresurten els següents: 1.

El seu lligam amb el seu poble, on va viure sempre. 2. La seva condició obrera. 3. La malaltia, als voltants de 1970 se li manifestà una esclerosi múltiple que des d'aleshores li impedí de moure's i parlar amb normalitat. 4. El compromís amb la seva classe social, l'obrera, i el seu país, Catalunya. 5. La seva dedicació a la poesia. Martí i Pol utilitza un llenguatge més descriptiu i narratiu que conceptual i això ha facilitat la comunicació amb el lector, la qual cosa l'ha portat a ser el poeta més llegit, conegut i estimat de la poesia catalana contemporània. Els crítics qualifiquen la seva poesia com a marcadament autobiogràfica, "poesia de l'experiència".

La poesia és entesa com un procés de coneixement interior per part del poeta, d'autoanàlisi i, per tant lligada a l'experiència personal. Martí i Pol entén que la poesia tendeix a expressar el que és essencial de la vida personal i col·lectiva, i a expressar-ho amb senzillesa. A partir de la seva obra descobrim un itinerari vital i humà lligat a la classe social obrera, al seu poble, i al seu temps: a partir de la postguerra fins ara. L'experiència vital del poeta davant una situació límit: la seva malaltia és el referent biogràfic que condiciona i determina la vida del poeta i la seva obra. Així, Miquel Martí i Pol, de la seva vida n'ha fet matèria poètica.

En una primera etapa creativa, l'obra de Martí i Pol s'inclou de ple en el corrent anomenat realisme històric en tant que tradueix un món que coneix bé i que descriu per mitjà de procediments tan realistes com l'inventari o la crònica Els efectes de l'esclerosi múltiple que el poeta contrau pels volts de 1970 es fan presents a la seva poesia. L'angoixa, la solitud i una certa presència de la mort, defineixen un món reduït i tancat, l'únic que percep com a possible amb les noves circumstàncies. Amb tot no cau mai en la desesperança, sinó que malda per aferrar-se a la vida, tot i les limitacions.

A partir del 1976, Martí i Pol manifesta la superació de l'estat anterior en un conjunt de llibres que posen de manifest un cant a la vida cada cop més esclatant, que arriba al cim amb Estimada Marta (1978) i L'àmbit de tots els àmbits (1981). Ara el poeta aposta pel futur, amb optimisme, amb unes enormes ganes de viure i amb una renovada fe en l'home. Reprèn la poesia amorosa, amb un matís fins i tot eròtic i convida el lector a una reflexió cívica sobre la necessitat d'aportar cadascú el que pugui en la construcció del país comú. Aquest nou moment es defineix a través de tres vies: la fe en el futur, l'erotisme i la reflexió cívica.

En aquest procés d'obertura, Martí i Pol inicia un aprofundiment en la reflexió sobre la poesia i en la seva activitat com a poeta. En els llibres que publica a partir dels anys 90, la poesia de Martí i Pol presenta un nou tombant definit pel desconcert, el desencís i la inseguretat, sensacions íntimes accentuades pel pes dels anys. D'aquesta darrera etapa, marcada també per llargs períodes de silenci, són Un hivern plàcid (1994) i Llibre de solituds (1997). A més de la poesia, Martí i Pol, va conrear també la prosa: un llibre de narracions Contes de la vila de R. i altres narracions (1978), dos volums de memòries, un d'articles periodístics i diverses traduccions. ESTUDIAU MOLT I...

BONA SORT!