Literatura Catalana del Noucentisme a l'Actualitat

I 54 flashcards i 36 preguntes més al document.

Text del document

Literatura catalana desdel Noucentisme fins a l'actualitat Llengua catalana i literatura II / 2n quadrimestre Elisabeth Torrescassana i Pep Amargant Nom i cognom: Grup: Llengua catalana i literatura / 2n de Batxillerat Aquest dossier ha estat imprès sobre paper que té la certificació FSC (Consell Internacional d'Administració Forestal), que garanteix que ha estat fabricat a partir de productes de fusta obtinguts amb criteris ecològics i sostenibles. A més, el seu procés d'elaboració està exempt de substàncies químiques que continguin clor.

Les fotocopiadores de Súnion utilitzen tintes d'impressió obtingudes d'olis de procedència natural que garanteixen el bon reciclatge posterior del paper i que no són perjudicials dels medi ambient. 1 Índex 1. L'Escola Mallorquina ................................... ...............................................................................................2 2. Noucentisme..............................................................................................................................................4 2.1. Josep Carner....................................................................................................................................6 3.

Les Avantguardes..........................................................................................................................................7 4.1. Joan Salvat Papasseit....................................................................................................................9 4.2. J.V. Foix...............................................................................................................................................................9 4. La poesia de tradició simbolista: Carles Riba........................................................................................9 5.

Literatura de postguerra..........................................................................................................................10 5.1. La poesia...........................................................................................................................................................10 5.1.1. Salvador Espriu......................... ................................................................................................10 5.1.2. El realisme poètic..........................................................................................................................11 5.1.3.

La poesia de l'experiència.........................................................................................................12 5.2. La narrativa....................................................................................................................................................12 5.2.1. Mercè Rodoreda.................................................................................................................12 5.2.2. Josep Pla.............................................................................................................................................13 5.2.3.

La construcció de mons mítics..............................................................................................14 5.3. El teatre............................................................................................................................................................15 6. Per fi la democràcia ..................................................................................................................................... 16 6.1. Panoràmica general.........................................................................................................................16 6.2. Ofèlia dracs ..........................................

..............................................................................................16 6.3. La literatura de creació................................................................................................................17 6.4. La dècada dels vuitanta..............................................................................................................18 6.5. La dècada dels noranta................................................................................................................18 7.

El segle XXI ......................................................................................................................................................19 Edició 2025-26 Literatura catalana des del Noucentisme fins a l'actualitat 2 1. L'Escola Mallorquina Escola Mallorquina és el nom que se li dóna al grup de poetes sobretot als integrants del grup de la revista La nostra terra , de la primera meitat del segle xx i els primers anys de postguerra a l'illa de Mallorca. Des dels anys setanta del segle XIX, es va anar desenvolupant a Mallorca un moviment literari, sobretot poètic, que fou batejat amb el nom d'Escola Mallorquina.

Està format per poetes mallorquins, d'entre els quals cal destacar Joan Alcover i Miquel Costa i Llo- bera, que mantenien estretes relacions amb el Principat. Tot i que cronològicament els poetes de l'Escola Mallorquina coincideixen amb la Re- naixença i el Modernisme, el seu estil formal els apropa al Noucentisme, que s'inicia el 1906 al Principat. La característica principal d'aquesta escola és l'arrel clàssica i el rigor acadèmic en la forma, la temàtica i el to expressiu.

Aquestes característiques influiran fortament el Noucentisme, moviment que s'iniciarà el 1906 al Principat Característiques Les característiques són molt semblants a les del Noucentisme; però hi ha una diferèn- cia essencial a remarcar. El Noucentisme és el resultat d'una conjuntura política i soci- al (l'ascensió al poder del catalanisme burgès), que permet la col·laboració dels poders polítics amb els intel·lectuals catalanistes, a diferència de l'etapa modernista en què predominava una actitud individualista i anàrquica dels escriptors.

Però la situació política de les Balears era molt diferent de la catalana, cosa que va fer absolutament inviable una actuació cultural com la que en aquell moment va tenir lloc al Principat. A les illes no es produeix un fenomen com la Lliga Regionalista, ni hi ha cap institució autonòmica com la Mancomunitat. Ben al contrari, els primers decennis del segle xx segueixen amb una situació caracteritzada pel centralisme, el provincialisme i per la continuïtat del sucursalisme heretat dels segles anteriors.

En això, per tant, Noucentisme i Escola Mallorquina són absolutament diferents, per no dir oposades, ja que són resultat de dos contextos que no tenen res en comú, la qual cosa no vol dir que, pel que fa a les idees estètiques, no hi hagi coincidències que portin uns resultats semblants. 3 Se segueixen tots els models literaris de caràcter clàssic o classicista, i també autors ro- màntics francesos. Es crea una poesia amb miraments formals, amb una forma pulcra i rigorosa. Tro- bem versos mesurats i amb gran musicalitat. Hi ha una oposició frontal a la teoria espontània de la teoria de La Paraula viva de Maragall. Llenguatge depurat i elevat. Voluntat de depuració lingüística.

Es presenten composicions amb rerefons mediterranis i marcats per l'humanisme clàssic. Situada en paisatges que volen ser un cant a la natura. Contenció dels sentiments. Josep M. Llompart utilitza les paraules següents per definir el moviment: Insulari- tat, fidelitat, idealisme formalisme, paisatgisme i humanisme. Influència dels clàssics: retorn als tòpics i formes clàssiques, a la perfecció formal Valors cristians Temàtica centrada en el paisatge de les illes Símbol de l'arbre Arrelament (passat): com més arrelament, més força.

Projecció (futur): creixement, esforç i generositat Autors Els principals autors a destacar són dos: Miguel Costa i Llobera, Joan Alcover i Maspons, Maria Antònia Salvà i Ripoll, iniciadors del moviment i màxims exponents. Noucentisme i Escola mallorquina A començaments de segle, Josep Carner va viatjar a Mallorca, on es va relacionar amb els escriptors de l'Escola i va produir un gran interès.

Des d'aquell instant, Carner es va veure influït decisivament pel classicisme de Miquel Costa i Llobera, i es va convertir en el portaveu més actiu dels escriptors mallorquins a Catalunya, vinculant-los al Noucen- tisme acabat d'aparèixer per evidents afinitats estètiques (el classicisme mediterranis- ta) i ideològiques. En introduir aquesta influència mallorquina a Catalunya, Carner va ser elevat a la categoria de símbol de tota una generació. Literatura catalana des del Noucentisme fins a l'actualitat 4 Miquel Costa i Llobera (1854-1922) Fill d'una família acomodada de propietaris rurals. Va estudiar dret a Barcelona i Ma- drid.

El 1883 se li desperta la vocació religiosa i se'n va anar a estudiar a la Universitat Georgiana de Roma, on s'ordena capellà l'any 1888. El 1902 va obtenir el títol de Mestre a Gai Saber i el 1906 va presidir els Jocs Florals de Barcelona. Josep Carner i Guerau de Liost , en un homenatge que se li va fer a l' Ateneu Barcelonès el van reconèixer com a mestre. L'any 1907 va peregrinar a Terra Santa, i va plasmar les seves impressions al lli- bre Visions de Palestina (1908). Va morir mentre predicava a una església de Palma l'any 1922.

Joan Alcover i Maspons (1854-1926) Fill de pare mallorquí i mare catalana, va estudiar a l'Institut Balear, i posteriorment se'n va anar a Barcelona a estudiar-hi dret. Serà diputat a les Corts el 1893, però es desen- ganyarà de la classe política espanyola, distanciant-se'n i apropant-se a la Lliga Regio- nalista. Va exercir d'advocat. El 1880 es casarà amb la catalana Rosa Pujol, amb qui va tenir tres fills (Pere, Teresa i Ga- ietà). La seva dona va morir de paràlisi cerebral el 1887 i es va tornar a casar amb Maria d'Haro el 1891, amb qui va tenir dos fills (Maria i Pau).

El 1901 va morir la seva filla Teresa de tuberculosi, el 1905 el seu fill Pere de tifus, i el 6 de març de 1919 van morir Gaietà a Barcelona i Maria a Mallorca, de grip. Aquest cúmul de tragèdies familiars incideix en el sentit cada cop més personal i íntim que adopta la seva creació poètica. 2. El Noucentisme Es considera ja iniciat formalment a partir del 1906 quan Eugeni d'Ors va publicar una sèrie de definicions diàries sota el títol de "Glosari" dins de La Veu de Catalunya, les quals tingueren un gran impacte social. Aquests articles dibuixaven el marc del nou pensament polític i els nous gustos estètics de les noves generacions, les pròpies del segle XX acabat d'iniciar.

També un llibre seu, La Ben Plantada, influiria tota la seva generació. El Noucentisme tingué la seva plenitud durant dues primeres dècades del s.XX, quan les institucions catalanes de l'època van fomentar-lo a través de les diverses inversions i polítiques culturals que es feien des de la Mancomunitat de Catalunya. El 1911 Prat de la Riba va nomenar Eugeni d'Ors secretari general de l'IEC, l'Institut d'Estudis Catalans, la principal institució de totes les que va instaurar la Mancomunitat durant el Noucen- 5 tisme, des d'on va teixir una xarxa de científics, professionals i intel·lectuals.

L'IEC va portar a terme la normativització de la llengua amb criteri filològic i la figura principal en seria Pompeu Fabra Una de les característiques del moviment era un gran afecte per l'actitud cívica vers la cultura, la catalanitat, l'europeïtzació i la mediterraneïtat. A més, el procés de conscien- ciació com a col·lectiu va afavorir que es deixés de pensar en Catalunya com una simple regió espanyola per passar a considerar-la com una nació per ella mateixa, idea que fou argumentada pel mateix Prat de la Riba a La nacionalitat catalana. El moviment va aca- bar el 1923 amb la dictadura de Primo de Rivera.

El 1924, ja vigent la dictadura que va fo- ragitar el catalanisme de les institucions públiques, Josep Pla va definir el Noucentisme com un moviment d'idees que havia aconseguit una sèrie de realitzacions que havien donat vida i prestigi a la cultura catalana. Almenys en els seus inicis, es tractava, doncs, d'un moviment molt lligat a la política. Els noucentistes acostumaven a ser personalitats de la burgesia i professionals de la classe mitjana. Això explica, en part, el gust per l'ordre i el seny. El nom prové del referent directe del Quattrocento (1400) i Cinquecento (1500) italians (Noucentisme per 1900).

D'Ors va dir que noucentista era un adjectiu cronològic, però també va ressaltar que "nou" era l'adjectiu contrari a "vell". De fet el Noucentisme es plantejava sovint com una alternativa al Modernisme. Característiques La seva ideologia es basa en els valors de la raó, la precisió, la serenitat, l'ordre, la mesu- ra, la claredat, la civilitat, la ironia distanciadora... També feia certa ostentació d'elitis- me intel·lectual. Ja hem pogut comprovar que la història de l'art i el pensament de la humanitat evoluci- ona sempre per oposició al moviment anterior i que les tendències són cícliques.

Doncs, ho podem comprovar: els noucentistes rebutjaven els corrents culturals precedents, com ara el Modernisme o el Romanticisme, perquè exaltaven els sentiments extrems i el trencament de les normes, i els apassionava el món medieval. En canvi ells, els noucen- tistes preferien la mesura, ja que la veien com un signe de civilitat, i preferien estudiar el món clàssic i usar-lo com a exemple a seguir. Però també es mostraven contraris al laïcisme i al positivisme, ja que aquests dos corrents combatien un cristianisme que els noucentistes identificaven amb el país.

Alhora, com que l'art és artifici i transformació del que es veu, s'allunyaven del Naturalisme i els moviments realistes, que només vo- lien reproduir la realitat tal com és en comptes de mostrar-la com un ideal. Es pot resumir l'afany noucentista en uns principis enunciats per l'escriptor i ideòleg del moviment, Eugeni d'Ors: Literatura catalana des del Noucentisme fins a l'actualitat 6 L'imperialisme: el terme indicava un nacionalisme no separatista, sinó d'imposició cul- tural i econòmica: calia prosperar a partir de la indústria i la llengua per enfortir Cata- lunya, tot adoptant la política d'Enric Prat de la Riba.

L'arbitrarietat: l'art, com a bellesa formal, no necessitava una connexió directa amb la realitat, ja que n'era una sublimació, una millora, qualsevol petita escena podia ser convertida en art si se sotmetia al treball de la forma, veritable element definidor. Classicisme: harmonia, idealització. Es retorna al model clàssic, d'inspiració grecollati- na, enfront de la rauxa del Romanticisme que només preveia l'originalitat i la inspiració. Mediterranisme: el marc cultural de referència, en consonància amb el tret anterior, és el Mediterrani, bressol de la civilització.

La ciutat: en oposició a la natura modernista i romàntica, es reivindica la ciutat com a ideal, centre de la raó, el seny i el progrés, contraposat a l'instint vist com a barbàrie. L'ideal és la polis grega, centre de govern i vida democràtica. Civilitat: es recupera l'ideal del cortesà, de la mesura i l'harmonia. Cerca de "l'obra ben feta": els autors cer- quen la perfecció en tot el que fan, cada obra és un exemple del treball rigorós, les normes i la combinació més estètica per esdevenir un model idealitzat del que hau- ria de ser, d'un món culte al marge de les turbulències del nou segle. 2.1 Poesia Noucentista.

Josep Carner (1884-1970) El gènere més valorat pel Noucentisme fou la poesia, el més adient per contribuir a la construcció de la "Catalunya ideal", justa, cívica, feliç, culta i lliure. Per a ells l'art havia de marcar el camí de l'equilibri. La bellesa es troba en l'equilibri i la pau que comporta. La poesia és forma i estètica. S'obta sobretot per la mètrica de la lírica culta. Temes i característiques de la poesia noucentista carneriana: Pas del Real a l'Ideal. Idealització de temes extrets de la realitat quotidiana i de la vida senzilla. L'ambient ciutadà civilitzat, educat, i inclusiu la Natura idíl·lica civilitzada i arquitecturitzada. Visió plàcida i inspiradora de pau i equilibri.

La feminitat com a símbol de l'ideal de bellesa i els valors de la mesura i l'ordre El pas del temps, l'envelliment, com a símbol de saviesa i aprenentatge. 7 Rigor formal tant en les formes mètriques clàssiques (sonet...) com en els models de litera- tura popular (auca, cobla, romanç, cançó..) Ironia com a mostra d'humor i crítica in- tel·ligent i elaborada. Domini i control de la llengua fruit del seu gran coneixement del català i el valor, que per al poeta tenia, la perfecció en l'ús de la llen- gua. Destacarem el poemari Els fruits saborosos com a obra representativa de la seva poesia perquè hi podem identificar l'ideari noucentista. 3.

Les Avantguardes Les Avantguardes són una sèrie de moviments artístics i literaris que tenen en comú la voluntat de ruptura amb la tradició i les actituds de provocació tant des del punt de vista estètic com personal o vital. A Catalunya es va desenvolupar entre el 1914 i fins la guerra civil. Els autors catalans matisen la idea de ruptura, conscients que la nostra cultura sempre ha hagut de lluitar per ser, per tant, més aviat van barrejar tècniques i estils trencadors amb tradició clàssica o popular Ismes d'Avantuarda: Cubisme: es caracteritza per la descomposició geomètrica de la realitat: pel que fa a la literatura això s'aconsegueix amb el salt de falla i el collage.

Futurisme: té l'origen en un manifest del poeta italià Marinetti. Enalteix la vio- lència i la guerra i també l'esport, l'aventura i les innovacions tecnològiques. En el camp de la literatura, defensa la destrucció de la sintaxi i les "paraules en llibertat". Dadaisme: es va originar a Zuric (Suïssa) al voltant de Tristan Tzara i el Cabaret Voltaire. Promou l'espontaneïtat i l'atzar a l'hora d'expressar-se. En el camp literari, els dadaistes van idear l'escriptura automàtica: la producció espontània i ràpida de mots, a vegades inconnexos, reproduint el flux del pensament. Surrealisme: es basa en l'exploració dels somnis i de l'inconscient humà.

Es pot relacionar amb la psicoanàlisi de Sigmund Freud. Literatura catalana des del Noucentisme fins a l'actualitat 8 Temàtica: Maquinisme. El Futurisme incorpora a la literatura temes de la vida industrial, l'exaltació de la màquina, la velocitat, les xifres... Bel·licisme. Potencia la figura de l'heroi-poeta, que reflecteix l'inconformisme, la lluita i l'aventura. Creuen que per renovar cal destruir. Els personatges són: pirates, cor- saris, lladres, mariners de guerra, aviadors, esportistes... Esports. Atracció per la competició esportiva i vista com un combat. Inconscient. El món dels somnis esdevé un camp inesgotable d'experimentació artística.

Comporta la valoració del vitalisme irracionalista, l'absurd, l'atzar, la follia... Tècniques Collage. Consisteix a incorporar al text elements com si hi fossin enganxats (pa- raules en una altra llengua, emblemes, icones, dibuixos, diferents tipografies...) Cal·ligrama. És una composició poètica que expressa plàsticament per mitjà de l'escriptura o la tipografia, el tema tractat pel poema. El text comunica semànticament i visualment. Salt de falla. Amb aquest nom es designen els talls dels versos, els quals formen un esglaó, és una tècnica cubista. Ens suggereix una inflexió especial en la lectura o en la interpretació. Blancs.

Amb l'ús de blancs en l'interior d'un vers se'ns suggereix una pausa espe- cial per al significat, més encara que el que aconsegueix una coma. Serveixen per intro- duir el silenci com a element lexical 9 Paraules en llibertat. És una de les tècniques més emblemàtiques del Futurisme. Es tracta de paraules col·locades en el text en posicions inusuals (inclinades, verticals...) sense formar part de cap oració. Però sí que es relacionen semànticament totes elles. Supressió parcial dels signes de puntuació; en canvi, usen els espais en blanc i el salt de falla. Els autors més representatius són els poetes: 3.1.

Joan Salvat-Papasseit, que havia signat manifestos avantguardistes amb el pseu- dònim Poetavanguardistacatalà. Fa una síntesi molt especial entre el cal·ligrama i la cançó popular. Obra destacada: El poema de la rosa als llavis. 3.2. J.V. Foix, que va unir la influència avantguardista (sobretot del Surrealisme) amb elements de tradició literària (clàssics catalans, trobadors, dolce stil nuovo...) i també amb la influència del Simbolisme, mitjançant la qual la seva obra adquireix un to mà- gic i de somni. Obra destacada: Sol, i de dol. 4.

La poesia de tradició simbolista des dels anys trenta fins a la postguerra: Carles Riba (1893-1959) Els autors postsimbolistes redefineixen la poesia: havia de ser pura, deslligada de qual- sevol realitat exterior al poema mateix i adopten alguns dels ideals poètics del Noucen- tisme com el treball intel·lectual i el rigor formal. Els dos trets més importants del que anomenaran poesia pura són la reivindicació del caràcter líric de la poesia i l'equilibri entre fons i forma. Els autors d'aquest corrent poètic conceben el poema com la condensació, per mitjà d'un símbol, d'una vivència especial, deixant de ban- da els valors extraliteraris, com ara els socials, morals, didàctics.

Destacarem un dels principals repre- sentants d'aquest corrent poètic a Cata- lunya: Carles Riba Literatura catalana des del Noucentisme fins a l'actualitat 10 Durant la immediata postguerra (1940-1960), la poesia postsimbolista evoluciona cap a la humanització dels continguts com a conseqüència de la desfeta de la Guerra Civil i l'experiència de l'exili. Així, els temes són la mort, i col·lectiu el destí personal o l'enyo- rança de la pàtria. Riba és poeta de gran rigor formal i lingüístic i de contingut intel·lectual deslligat de l'experiència. D'altra banda, busca la creació d'un món poètic pur: desig de perfecció formal, recerca de musicalitat i el símbol dels versos i ús de la metàfora.

Durant els anys trenta, va escriure una sèrie de poemes breus en què adopta una for- ma estròfica japonesa de caràcter epigramàtic, la tanka (31 síl·labes distribuïdes en cinc versos). Sens dubte, però, el poemari més conegut de l'autor és Elegies de Bierville, una reflexió interior sobre el propi poeta, extensible a la condició humana, i a la condició d'exiliat. Una de les elegies d'aquest conjunt és "Elegia II" en què evoca Súnion tenint en compte que el temple grec simbolitza la pàtria evocada per Riba. 5. Literatura de postguerra 5.1 Poesia En el context de la postguerra, la poesia adquireix un valor simbòlic de resistència cul- tural i lingüística.

A més, cal destacar que la poesia, amb el seu caràcter metafòric i simbòlic intrínsec va ser el gènere més adequat per esquivar la censura la persecució i la repressió del règim. Els corrents poètics més importants de la poesia catalana de postguerra, a més de la continuació en el postsimbolisme, són: Poesia realista o Realisme històric. Apareix com a reacció a la poesia de tradició simbolista. Es caracteritza per la realitat històrica en què viu el poeta, l'expressió de sen- timents i ideals col·lectius, el fort component de denúncia de les injustícies socials i de la manca de llibertat i l'ús d'un llenguatge volgudament senzill, viu i directe.

L'autor més representatiu és Pere Quart (Joan Oliver), de qui destaquem el poemari Vacances paga- des. Poesia d'Avantguarda i experimental. Recupera la tradició iniciada a inicis del s XX. Els autors fan servir tècniques d'avantguarda i evolucionen experimentant amb la poesia visual. L'autor que posem en relleu: Joan Brossa. La poesia de Salvador Espriu. No es pot emmarcar en cap corrent perquè va ser absolutament única i original, però és una obra poètica fonamental dins la postguerra. 5.1.1. Salvador Espriu (1913-1985) Va conrear tots els gèneres, però el destaquem com a poeta i dramaturg.

11 Característiques: Referències culturals i literàries (el Barroc, Egipte, la Bí- blia...) i sobretot mitològiques (fins i tot creà una mitologia pròpia en el conjunt de la seva obra). Estil simbòlic i al·legò- ric, líric i elegíac. A vegades, el to també pot arribar a ser ci- vil (adreçant-se a la col·lectivitat) o satíric. Obres a destacar: La pell de brau, Cementiri de Sinera... i, en teatre: Antígona i Primera història d'Esther. La poesia compromesa amb la re- alitat social evoluciona cap a un realisme des d'una visió més íntima del món i de la vida. 5.1.2.

El realisme poètic Salvador Espriu i Pere Quart havien iniciat, al principi dels anys seixanta, el realisme poètic, un nou corrent poètic que parlava de la realitat social i denunciava les situacions d'injustícia. Per això es diu que la poesia d'aquest corrent —anomenat sovint realisme històric— és una poesia cívica i moral. Dins d'aquest moviment van destacar Vicent Andrés Estellés i Miquel Martí i Pol. Vicent Andrés Estellés (1924-1993) és un poeta valencià que posa al centre la realitat quotidiana: els seus poemes formen un mural de les anècdotes viscudes per ell mateix i per la gent que l'envolta.

Per tant, els temes de la seva obra són l'amor, el sexe, el treball, l'economia, la política, la mort dels éssers estimats... El seu objectiu, doncs, és fer de testi- moni d'uns anys difícils (principalment els de postguerra) en un país concret (el País Va- lencià). D'entre les seves obres destaquem Llibre de meravelles (1971) i Horacianes (1974). Miquel Martí i Pol (1929-2003) és el poeta més popular de la segona meitat del segle XX. La seva vida va estar marcada pel compromís amb el país i amb la seva classe social, que es concreta inicialment en el seu poble, Roda de Ter, i la fàbrica on treballà quaranta anys.

D'aquí neixen els poemes El poble (1966) i La fàbrica (1972), un món que descriu per mitjà de procediments tan realistes com l'inventari i la crònica, i amb un llenguatge directe i assequible. Martí i Pol entén que la poesia ha d'expressar amb senzillesa el més important de la vida: la malaltia i la mort (Vint-i-quatre poemes en tres temps, 1972); les ganes de viure i l'amor (L'àmbit de tots els àmbits, 1981), i la reflexió crítica sobre els fets socials i polítics del país (Llibre de solituds, 1997). Literatura catalana des del Noucentisme fins a l'actualitat 12 5.1.3.

La poesia de l'experiència Gabriel Ferrater (1922-1972) va ser un poeta que va destacar per la seva tècnica descripti- va i el seu to col·loquial. Alguns dels seus poemes, tot i presentar una mètrica perfecta, semblen escrits en prosa narrativa. Bona part de la seva obra, recollida en el llibre titulat Les dones i els dies (1968), tracta de l'experiència viscuda; principalment, la infantesa i les relacions amoroses. Ferrater va exercir una gran influència en la poesia de les últimes dècades del segle XX, especialment en l'obra del poeta Narcís Comadira. Narcís Comadira (1942). D'entre els seus llibres destaquem Enigma (1985), En quarantena (1990) i Usdefruit (1995).

La poesia de Narcís Comadira és una reflexió irònica sobre la pròpia existència i la recerca de la felicitat. Maria-Mercè Marçal (1952-1998) és la poetessa que sobresurt més de les últimes dècades del segle XX. D'entre els seus llibres destaquem Bruixa de dol (1979) i Sal oberta (1982). La poesia de Maria-Mercè Marçal es caracteritza per un cert estil popular, molt pròxim a la cançó tradicional, i pel tractament de la realitat i l'experiència personal des d'un vessant feminista. 5.2. Narrativa: novel·la i narració A partir de la segona meitat dels anys quaranta, la novel·la i el conte van començar a re- cuperar la importància que havien tingut en els anys de preguera.

La creació d'editorials i l'establiment de premis literaris, en algunes ocasions des de l'exili mateix, garantien la continuïtat de la narrativa catalana. 5.2.1. Mercè Rodoreda (1908-1983) El cas més renovador en la narrativa de postguerra és Mercè Rodoreda. L'autora va marxar a l'exili i va escriure narracions i novel·les que incorporen: Realisme: presència d'un espai concret (Barcelo- na) i en marc temporal (II República, la guerra i la post- guerra) i quotidianitat. Psicologisme: els esdeveniments no interessen per ells mateixos sinó per la seva repercussió en la cons- ciència dels personatges.

Potencia l'anàlisi del món inte- rior dels personatges que esdevenen rodons, sobretot els protagonistes femenins. Simbolisme: al llarg de les novel·les apareixen motius recurrents (llocs, objectes, situacions...) amb va- lor simbòlic relacionats amb el personatge protagonista. 13 Lirisme: s'aconsegueix amb l'intimisme de l'escriptura parlada i la importància dels records en la vida dels personatges. També hi ha Existencialisme: visió negativa i poc esperançada de l'ésser humà caracteritzat per l'egoisme i per l'ús del sexe entès com a domini sobre la dona. En alguns moments de la seva prosa, per exemple al final de Mirall trencat o de La plaça del Diamant, també hi trobem realisme mític.

5.2.2. Josep Pla (1897-1981) Escriptor i periodista català, considerat un dels prosistes més importants de la literatura catalana contemporània. La seva obra es caracteritza per un estil clar, precís i realista, centrat en l'observació de la vida quotidiana i el paisatge. Va escriure dietaris, cròni- ques, retrats i assaigs, destacant El quadern gris. La seva escriptura reflecteix una gran estima per la cultura catalana i una visió escèptica i lúcida del món. 5.3. La construcció de mons mítics La narrativa de les últimes dècades del segle XX es va anar diversificant tant pel que fa als continguts com als estils.

El record de realitats passades, ja superades pel pas del temps i pel progrés social i econò- mic, ha permès a diversos autors crear uns mons mítics en què els personatges esdeve- nen els símbols d'una època i d'unes circumstàncies perdudes per sempre. Baltasar Porcel (1937-2009) és el creador del mite d'Andratx, el poble de Mallorca on va néixer. En la novel·la Cavalls cap a la fosca (1975), el novel·lista re- torna al món de la infantesa i s'endinsa en la vida dels seus avantpassats. Altres obres remarcables de Baltasar Porcel relacionades amb la vila d'Andratx són La lluna i el Cala Llamp (1963) i Les primaveres i les tardors (1986).

Jesús Moncada (1941-2005) és el creador del mite de Mequinensa, el poble de la comarca del Baix Cinca on va néixer. En les novel·les Camí de sirga (1988) i La galeria de les estàtues (1992), el novel·lista recrea la vida de l'antic poble de Mequinensa, un poble con- demnat a desaparèixer sota les aigües del pantà. Literatura catalana des del Noucentisme fins a l'actualitat 14 Maria Barbal (1949) és la creadora del mite del Pallars, la comarca del Pirineu on va néixer. En les obres Pedra de tartera (1985) i Mel i metzines (1990), la novel·lista deixa tes- timoni escrit de la lenta descomposició de la vida rural del Pirineu al llarg del segle XX.

La manca de recursos, l'emigració i la guerra són alguns dels elements que determinen les situacions dels seus personatges. La novel·la històrica Jaume Cabré (1947), amb les novel·les La Teranyina (1984) i Senyoria (1993); Carme Riera (1948), amb la novel·la Dins el darrer blau (1994), i Josep Lozano (1948), amb la novel·la Crim de germania (1980), són alguns dels autors més rellevants del gènere narratiu que parteix d'un treball de recerca històrica i que intenta recrear una problemàtica i una ambientació pròpies d'una època determinada.

La novel·la social Montserrat Roig (1946-1992) va destacar, amb les seves novel·les El temps de les cireres (1976) i L'hora violeta (1980), per la reflexió sobre la societat coetània des del seu punt de vista de dona compromesa amb la cultura catalana, el feminisme i els ideals d'esquerra. M. Àngels Anglada (1930-1999) va aconseguir, amb la novel·la El violí d'Auschwitz (1994), retre un gran homenatge a les víctimes dels camps d'extermini nazi. És una obra de de- núncia plena de poesia i de sensibilitat. Maria Mercè Roca (1958), en novel·les com Els arbres vençuts (1987) i Temporada baixa (1990), analitza el món interior dels personatges que es troben en una situació de crisi personal.

Utilitza un to intimista i de confidència. El conte Pere Calders (1918-1990). Els contes de Calders han estat descrits com a humorístics, irònics, fantasiosos i absurds, i alguns els han emmarcat dins del rea- lisme màgic, un estil poc vist en aquella època i que reflecteix idees fantàstiques o irreals en un món quotidià. Cròniques de la veritat oculta (1954) n'és un exemple.

Tres dels autors més destacats del conte del final del segle XX són Sergi Pàmies (1960), amb els reculls T'hauria de caure la cara de vergonya (1986) i Infec- ció (1987); Ramon Solsona (1950), amb Figures de Ca- lidoscopi (1989) i Quim Monzó (1952), amb els reculls de contes Uf, va dir ell (1978), L'illa de Maians (1985) i 15 El perquè de tot plegat (1993), . Quim Monzó té un estil directe, irònic i humorístic. La seva obra combina realisme i fantasia per retratar absurditats de la vida moderna. 5.3 El teatre La renovació de l'escena catalana es produí amb l'aparició del teatre independent, del qual sorgiren companyies, autors i propostes noves.

El teatre independent i les companyies A partir de la dècada dels seixanta, el teatre independent va adquirir una gran impor- tància en l'escena catalana. La fundació de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (1960), dirigida per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, va constituir un gran pas endavant en la recuperació teatral. Tot seguit van començar a aparèixer un gran nombre de companyies: Els Joglars, Come- diants, Dagoll-Dagom, el Teatre Lliure, La Fura dels Baus, El Tricicle, Vol Ras, etc. Moltes d'aquestes companyies han creat els seus propis muntatges teatrals i han demostrat una gran creativitat; i, al mateix temps, han funcionat com a perfectes escoles d'actors i actrius.

Els dramaturgs Jordi Teixidor (1939-2011) va aconseguir un gran èxit amb l'obra El retaule del flautista (1970), una sàtira política elaborada a partir del conte del flautista d'Hamelin. Josep M. Benet i Jornet (1940-2020) és el dramaturg més reconegut de les últimes dè- cades del segle XX. D'entre les seves obres destaquem Una vella coneguda olor (1964), Revolta de bruixes (1977), Desig (1991), Testament (1996) i Olors (2000). Altres dramaturgs destacats són Rodolf Sirera (1948), Josep Lluís Sirera (1954), Jordi Gal- ceran (1964) i Sergi Belbel (1963).

Els directors En el camp de la direcció i la posada en escena, cal destacar, per la seva trajectòria, Ri- card Salvat, Albert Boadella, Lluís Pasqual, Fabià Puigserver, Joan-Lluís Bozzo, Sergi Bel- bel, Josep M. Flotats i Rosa Novell, entre d'altres. Literatura catalana des del Noucentisme fins a l'actualitat 16 6. I per fi, la democràcia A partir de 1975, després de la mort de Franco, es van posar en marxa els mecanismes que van fer possible la transició cap a la democràcia. Al juny del 1977 es van convocar les primeres eleccions democràtiques posteriors al 1939 i, més tard, es va redactar la consti- tució de 1978.

L'11 de setembre de 1977, més d'un milió de catalans es van manifestar al passeig de Grà- cia de Barcelona a favor de la llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'Autonomia per a Catalu- nya. Poc després, el 23 d'octubre de 1977, retornava al país Josep Tarradellas (1899-1988), president de la Generalitat a l'exili. L'Estatut d'Autonomia va ser aprovat el 1979 i al març del 1980 es van celebrar les primeres eleccions autonòmiques. El 23 de febrer de 1981, una part de la Guàrdia Civil i l'exèrcit van intentar un cop d'estat, amb la presa del Congrés de Diputats, a Madrid, i amb la sortida dels tancs pels carrers de València.

La ràpida intervenció de les forces democràtiques va evitar un retorn a una situació antidemocràtica. Ja en la dècada dels anys noranta, Barcelona va viure un dels moments més brillants de la seva història com a seu dels Jocs Olímpics del 1992. 6.1 Panoràmica general La varietat és el que caracteritza el panorama literari dels últims anys als Països Cata- lans. El suport de les institucions, les campanyes de normalització lingüística, l'incre- ment de premis literaris i l'augment de la producció editorial han afavorit l'aparició i la consolidació de nous escriptors en llengua catalana.

Si abans de 1975, el compromís, la llibertat i l'atac contra tot tipus de tiranies havien estat els temes predominants en tots els gèneres, a partir del restabliment de la democràcia, el 1977, els creadors tornen progressivament a fer una literatura molt centrada en el Jo i en la quotidianitat (especialment en la poesia), a tractar les inseguretats de les persones en el món modern (en el teatre) o a recrear fets i personatges històrics dels quals, a més, es fa una anàlisi psicològica (en la narrativa). 6.2. Ofèlia dracs Col·lectiu d'escriptors iniciat al començament dels anys setanta i integrat, inicialment, per Miquel Desclot, Carles Reig, Pep Albanell, Jaume Cabré i Joaquim Soler (Dracs).

17 En formaren part, en un moment o altre de la seva trajectòria, Miquel Desclot, Carles Reig, Pep Albanell, Jaume Cabré, Joaquim Soler, M.Antònia Oliver, Jaume Fuster, J.M.Illa, Joaquim Carbó, Xavier Romeu, Quim Monzó, Joan Rendé, Isidre Grau, Josep Ll.Seguí, An- toni Serra, Joana Escobedo, Margarida Aritzeta i Assumpció Cantalozella. Dedicat a la narrativa de gènere, obtingueren el premi La Sonrisa Vertical amb un recull de contes eròtics i d'humor, Deu pometes té el pomer (1980). Conrearen també els gèneres de te- rror (Lovecraft, Lovecraft, 1981), policíac (Negra i consentida, 1983), ciència-ficció (Essa Efa, 1985), i la literatura de temàtica gastronòmica a Bocato di cardinali (1985).

6.3. La literatura de creació Paral·lelament, les actituds estètiques predominants durant el decenni anterior, i sobre- tot les derivades de l'anomenat "realisme històric", passen a segon terme ja abans de la caiguda del franquisme i són substituïdes per la llibertat d'opció, l'exigència formal, la transgressió dels límits establerts i una base o punt de partida de recerca avantguar- dista. Així, l'obra de J.V. Foix (de qui apareix, reunida, la poesia en prosa) renova el seu alt interès, i també l'adquireix amb un gran relleu la de Joan Brossa (Poesia rasa, 1970, eminentment experimentalista, i els volums de "poesia escènica").

Síntesi d'aquestes opcions, Pere Gimferrer destaca com el millor poeta (Mirall, espai, apa- ricions, 1981) després de la mort de Gabriel Ferrater (1972). També prenen la plena dimen- sió en aquest període els poetes Joan Vinyoli i Miquel Martí i Pol, tots dos publicats en obra completa i alhora en plena producció. Agustí Bartra també porta a l'acompliment la seva obra (Obra poètica completa, 1971). Literatura catalana des del Noucentisme fins a l'actualitat 18 6.4.

La dècada dels vuitanta Quant a la narració, en una línia de continuïtat amb la dècada anterior, als vuitanta tingué lloc el rellançament de la narrativa de Joan Perucho (Les aventures del cavaller Kosmas, 1981; Pamela, 1983 i La guerra de la Cotxinxina, 1986). Pere Calders, a partir de l'èxit de la versió teatral que féu Dagoll Dagom d'alguns contes seus (Antaviana, 1979), es convertí en un dels narradors més llegits d'aquesta dècada.

També cal referir-se a la consolidació de Baltasar Porcel (Les primaveres i les tardors, 1986), de Jaume Cabré (La teranyina, 1984), de Quim Monzó (...Olivetti, Moulinex Chaffoteaux et Maury, 1981; Benzina , 1983; La magnitud de la tragèdia, 1989) i de Jesús Moncada (Històries de la mà esquerra, 1981; El cafè de la granota, 1985; Camí de sirga, 1988, Miquel de Palol (El Jardí dels set crepuscles, 1989), així com a un retorn de Terenci Moix a la litera- tura catalana amb la novel·la El sexe dels Àngels (1992).

Entre els narradors que començaren a publicar a finals del vuitanta i principi dels noranta, s'ha de parlar de Sergi Pàmies (L'instint, 1992), Màrius Serra (L'home del sac, 1990), i Maria Barbal (Pedra de Tartera, 1987). 6.5. La dècada dels noranta La producció literària d'aquests anys, força esplendorosa en el context esmentat de pro- fessionalització, havent deixat definitivament enrere l'anomenat postnoucentisme i la postguerra, donen pas a autors com Jaume Cabré (El llibre de Feixes i L'ombra de l'eunuc, 1996), Jesús Moncada (Estremida memòria, 1997), Carme Riera (Dins el darrer blau, 1995), etc.

Pel que fa al teatre, continuaren destacant l'obra d'autors com Josep Maria Benet i Jornet i Sergi Belbel i n'aparegueren de nous com Jordi Galceran, que obtingué un gran èxit amb Dakota (1996), Paraules encadenades (1995) i El mètode Grönholm (2003) 19 7. El segle XXI Els primers anys del segle XXI, la literatura catalana s'ha vist projectada per un doble reconeixement internacional. L'any 2004 fou la cultura convidada a la Fira Internacio- nal de Guadalajara (Mèxic), la més important de l'Amèrica Llatina i, el 2007, a la Fira del Llibre de Frankfurt, la més important del món.

En tots dos casos, ha estat la culminació conjunta del treball iniciat per l'Institut Ramon Llull i l'Associació d'Editors en Llengua Catalana. Pel que fa als àmbits de la creació literària, hom troba una sèrie de novel·les i llibres de contes esplèndids que demostren el bon moment de la narrativa catalana en aquest can- vi de segle. Entre els noms més importants cal comptar Emili Teixidor, Pa negre (2003); Jaume Cabré, Les veus del Pamano (2004); Carme Riera, La meitat de l'ànima (2004), i Quim Monzó, El millor dels mons (2001).

Al mateix temps es donaren a conèixer, com a novel·listes, noms com Imma Monsó, Núria Perpinyà, Toni Sala, David Castillo, Vidal Vi- dal, Empar Moliner, Sebastià Alzamora, Jordi Cabré, Albert Sánchez Piñol, Àngel Burgas, Jordi Puntí, Pere Guixà i Manuel Zabala. Des del 2008, la literatura catalana ha conegut una reorganització dictada per les di- ficultats de la crisi econòmica i, en un altre pla, per la progressiva penetració del llibre electrònic, amb diverses iniciatives impulsades per editorials i cadenes de distribució per normalitzar-lo.

Les noves formes de consum cultural a què internet ha donat lloc han obert també un intens debat que afecta el fons de la naturalesa de la indústria edi- torial i, en un cert sentit, fins i tot l'activitat i els continguts literaris. Pel que fa a autors reconeguts i consagrats cal esmen- tar en primer lloc Jaume Cabré, que amb la seva am- biciosa novel·la Jo confesso (2011) incrementà la seva projecció internacional, iniciada el 2007 amb Les veus del Pamano. Situat, junt amb Albert Sánchez Piñol, com l'escriptor en català actual més llegit en llengua catalana, Cabré fou guardonat el 2010 amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes).

Literatura catalana des del Noucentisme fins a l'actualitat