Literatura Catalana Contemporánea: Renaixença a la Poesía Realista

Y 215 flashcards y 144 preguntas más en el documento.

Texto del documento

LA LITERATURA CATALANA CONTEMPORÀNIA (segles XIX i XX) 1.- LA RENAIXENÇA (1833-1877) Nom donat al moviment romàntic de ressorgiment cultural i de recuperació de la llengua i la literatura catalanes que es donà durant el segon terç del segle XIX, després del període de la Decadència (segles XVI-XVIII). S'inicia l'any 1833 amb la publicació del poema la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau i culmina l'any 1877 amb els autors Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer i Narcís Oller. 1.1. Causes: -Il.lustració: redescobriment de la Història i la literatura catalana medieval -Industrialització de Catalunya: provocà el sorgiment d'una burgesia que afavorí la recuperació de la cultura catalana.

-Romanticisme - Sorgeix a finals del segle XVIII a Alemanya (Goethe) i a Anglaterra (Byron, Shelley) -Reacció contra el Classicisme (aristocràcia) -Burgès: la literatura es difon als estaments no aristocràtics. -Característiques del Romanticisme: -Llibertat, imaginació, espontaneïtat, sinceritat: -Sentiment contra la Raó. Litaratura: commoure, no alliçonar. -Individualisme, originalitat, subjectivisme, idealisme, espiritualitat -Rebuig de la realitat: nostàlgia del passat (històric-Edat Mitjana i personal-infantesa) -Valoren l'espontaneïtat; per això reivindiquen la tradició popular. -Consideren que la llengua és l'esperit d'un poble (nacionalisme).

-Mitificació i idealització de l'Edat Mitjana -A la cultura catalana hi predomina el romanticisme conservador. 1.2. Objectius de la Renaixença (Rubió i Ors, 1841): -Normativitzar la llengua catalana -Recuperar la consciència d'unitat lingüística -Normalitzar l'ús del català a la literatura culta en tots els gèneres. -Valoració literatura popular -Restauració dels Jocs Florals per a la difusió i dignificació de la llengua i la literatura catalanes 1.3. Cronologia de la Renaixença. 1833: Bonaventura Carles Aribau publica l'oda "La Pàtria", de clara influència romàntica.

1859: s'inicia la reinstauració dels Jocs Florals, els quals donaran cohesió al moviment i serviran de punt de trobada, de plataforma i d'estímul de nous escriptors. S'incrementen les publicacions en català, la divulgació de les obres i el prestigi de la llengua i la literatura catalanes. 1877: Jacint Verdaguer iÀngel Guimerà són premiats als Jocs Florals. En la narrativa, s'imposen el Realisme influïts pels autors europeus (Balzac, Dickens, Dostoievski, Pérez Galdós) i el Naturalisme (Émile Zola, Leopoldo Alas "Clarín", etc.). L'escriptor més important és Narcís Oller. 1.4. La Renaixença a Mallorca - 1ª.

Generació: 1833 -Romanticisme, recuperació de textos antics i contactes amb el Principat. -Josep M. Quadrado -2ª. Generació: 1860 -Compromís amb la Renaixença a través dels Jocs Florals. -Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Pere d'Alcàntara Peña -Posició conservadora -3ª. Generació: 1890 -Estètica modernista. Progressistes -Miquel del Sants Oliver L'OLIVERA MALLORQUINA Conta'm, vella olivera, mentre sec alenant sobre la roca, noves del temps d'enrera que escrites veig en ta surenca soca. Jo vinc a recolzar-me a tes nuades rels, trist d'enyorança, perquè vulles tornar-me dels béns que n'he perduts sols l'esperança.

Ton delicat fullatge, que sota lo cel blau l'embat oreja, és de la pau la imatge, de tots los goigs de la ciutat enveja. Ta rama verda i blanca com cabellera d'àngel t'emmantella, i a ta esqueixada branca falta pel vent l'arrabassada estella. Quan, jove i vincladissa, creixies sobre el marge de la coma, xermava ta verdissa la falç del llaurador fill de Mahoma. L'àrab i sa mainada, respirant-ne tes flors, pel maig sortien, i ta oliva escampada sos fills, per la tardor, la recollien. Ah, quin dol! Escoltant del corn aragonès lo toc de guerra, tallà tos brots, donant empriu a la host de la guanyada terra!

I el jorn de la conquista, ab llàgrimes del cor senyant sos passos, sense girar la vista, sortí ab l'infant més xic estret als braços. 2. EL MODERNISME. Moviment cultural i artístic que es produí a Catalunya i Mallorca entre 1890 i 1910. Coincideix i es relaciona amb altres "modernismes" sorgits a Europa en el mateix període. El Modernisme tracta d'inserir l'art en la totalitat de la vida social, i en aquest sentit abraça l'arquitectura, la pintura, la literatura, l'escultura, etc.; així com Arts considerades "menors": les arts gràfiques, les arts decoratives i l'escenografia.

En consonància amb això, l'artista modernista és un artista polièdric, un artista global, capaç de manifestar-se en diferents disciplines: molts autors modernistes són també pintors, músics, dibuixants, ... Per altra banda, els modernistes sublimen l'Art i, com a conseqüència, també l'artista. L'artista és el dipositari d'uns valors superiors i té la missió de transmetre'ls a la resta de la societat. Però aquesta societat es mostrarà impermeable a aquest missatge, i així, l'artista esdevindrà un rebel, un inadaptat i el seu art serà incomprès.

La burgesia, fidel al seu esperit mesquí, rebutja l'artista que finalment acabarà refugiant-se en l'art i en la literatura esdevingudes una missió heroica. 2.1 Objectius del Modernisme El Modernisme pretén transformar la societat a través de la cultura. El canvi es concreta en la ruptura amb el passat i en la voluntat de crear una cultura nacional, autosuficient, moderna i europea. Aquests objectius es concreten en: – Necessitat de transformar la cultura catalana. – Necessitat d'obrir-se a Europa. – Necessitat d'establir una llengua literària i moderna.

2.2 Corrents ideològics i artístics Els autors modernistes s'agrupen al voltant de dos moviments ideològics: – El regeneracionisme o vitalisme. Els regeneracionistes entenen l'art com una lluita, tenen per tant una actitud activa i compromesa. Propugnen l'exaltació de la voluntat i defensen l'individualisme de l'artista. Compaginen una actitud cosmopolita d'obertura a Europa amb una de nacionalista. Els regeneracionistes entenen la seva activitat literària com una tasca social. La seva influència més notable és la del dramaturg noruec Henrik Ibsen. L'autor més rellevant és Joan Maragall. – L'esteticisme o decadentisme.

Els esteticistes no creien possible la intervenció directa a causa d'uns plantejaments diferents i irreconciliables entre ells i la resta de gent. Com a conseqüència, s'aïllaven d'un entorn que els semblava que no els entenia i els rebutjava i al qual ells menyspreaven, i buscaven la creació d'una obra artística que tingués valor per ella mateixa. Són per tant partidaris de "l'art per l'art". Hi destaquen Santiago Rusiñol i el mallorquí Miquel dels Sants Oliver. 2.3.

La narrativa modernista Durant la primera etapa del Modernisme, el camp d'experiments serà el conte, gènere que mostra l'evolució i la diversificació literària i que, a més, fou conreat per pràcticament tots els autors i aconseguí algunes de les mostres de més qualitat de la literatura del moment. Amb tot, a mesura que avança el segle XX, la novel·la aprofita diversos aspectes del Naturalisme, del Simbolisme, del costumisme i del Romanticisme decadent de finals del XIX i esclata durant la primera dècada del segle XX (1901 i 1912).

L'element temàtic característic de la novel·la modernista és el de les tensions entre l'home i el món, entre l'individu i la col·lectivitat, en definitiva, entre artista i societat. Invariablement trobam un individu que defensa un ideal i pretén fer avançar una societat que no l'entén i el rebutja. Gairebé sempre aquest intent acaba en fracàs i amb la marginació del protagonista. Autors: Raimon Caselles, Caterina Albert (Víctor Català),Josep Pous iPagès,Salvador Galmés. Los cavalls trepitjaren dins lo solc sarraí les brulles tendres, i els ferros enfonsaren de l'alqueria en les calentes cendres.

L'olivera Com reposava a l'ombra, deslliurat lo baró dels durs arnesos, mentre els llebrers sens nombre jeien al sol, assedegats iestesos! I de son puny volant, el manyac esparverdalt tu es posava, les ungles encreuant, i els tendres cims dels branquillons vinclava. Quan era una alta ermita aquest claper de trossejada runa, lo místic cenobita aquí s'agenollava al clar de lluna. Al toc del monestiri, mans plegades al pit, pregàries deia, i el cel, en son deliri, per lo reixat de ton ombratge veia. (…)Arbre amic del qui plora, dossersagrat d'eternitat serena, jo et sento grat de l'hora que m'has aidat a conhortarma pena.

Tu al cor m'has donat força, tu apar que em tornes joventut perduda, com de ta eixuta escorça la saba n'ix que ton brancatge muda. Jo moriré i encara espolsarà el mestral ta negra oliva; res serà del que és ara; tu sobre el blau penyal romandràs viva. Josep Lluís Pons i Gallarza ODA A ESPANYA (J. Maragall) Escolta, Espanya, - la veu d'un fill que et parla en llengua - no castellana: parlo en la llengua - que m'ha donat la terra aspra: en 'questa llengua - pocs t'han parlat; en l'altra, massa. T'han parlat massa - dels saguntins i dels que per la pàtria moren: les teves glòries - i els teus records, records i glòries - només de morts: has viscut trista. Jo vull parlar-te — molt altrament.

Per què vessarla sang inútil? Dins de les venes — vida és la sang, vida pels d'ara — i pels que vindran; vessada,és morta. Massa pensaves — en ton honor i massa poc en el teu viure: tràgica duies — a mort els fills, te satisfeies — d'honres mortals i eren tes festes — els funerals, oh trista Espanya! Jo he vist els barcos — marxar replens dels fills que duies — a que morissin: somrients marxaven — cap a l'atzar; i tu cantaves — vora del mar com una folla.

Bèlgica (Josep Carner) Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m'agradaria fer-me vell en un país on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís, i hi hagués prades amb ulls d'aigua i amb voreres guarnides d'arços, d'oms i de pereres; viure quiet, no mai assenyalat, en una nació de bones gents plegades, com cor vora de cor ciutat vora ciutat, i carrers i fanals avançant per les prades. I cel i núvol, manyacs o cruels, restarien captius en canals d'aigua trèmuls, tota desig d'emmirallar els estels.

M'agradaria fer-me vell dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò, on tothoms'entendrís de música i pintures o del bell arbre japonès quan treu la flor, on l'infant i l'obrer no fessin mai tristesa, on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats de pipes, de parlades i d'hospitalitats, amb flors ardents,magnífica sorpresa, fins en els dies més gebrats. I tot sovint,vora un portal d'església, hi hauria, acolorit, un mercat de renom, amb botí de la mar, amb presents de la terra, amb molt de tot per a tothom. Una ciutat on vagaria de veure, per amor de la malenconia o per desig de novetat dringant, cases antigues amb un parc on nien ombres i moltes cases noves amb jardinets davant.

Hom trobaria savis de moltes de maneres; i cent paraigües eminents farien —ai, badats— oficials rengleres en la inauguració dels monuments. I tot de sobte,al caire de llargues avingudes, hi hauria les fagedes,les clapes dels estanys per a l'amor, la joia, la solitud i els planys. De molt, desert, de molt, dejú, viuria enmig dels altres, un poc en cadascú. Però ningú no se'n podria témer en fent sa via. Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria, ben a recer, de brollador ben clar, amb peixos d'or que hi fan més alegria. De mi dirien nens amb molles a la mà: —És el senyorde cada dia. 3. EL NOUCENTISME.

En l'aspecte cultural, és un moviment essencialment classicista, els autors del qual demostren el gust per la norma, l'harmonia, l'ordre i l'equilibri i que es relaciona amb els corrents europeus racionalistes. Eugeni d'Ors fou qui proposà el terme "Noucentisme", que s'usa com a sinònim de modernitat i és una manera de dir que els veritables moderns ja no són els modernistes, encara romàntics i fills del segle XIX, sinó ells, els noucentistes, homes que s'estrenaven artísticament amb el nou segle i en representaven l'esperit. 3.1 Cronologia. Habitualment, es considera 1906 com a data d'inici del moviment i el 1923 la de clausura.

El 1906 es donen un seguit de fets significatius: –L'inici de la publicació del Glosari d'Eugeni d'Ors a les pàgines de "La veu de Catalunya". –La publicació de dos llibres de poesia que marcaran la nova estètica: Els fruits saborosos de Josep Carner i les Horacianes de Miquel Costa i Llobera. –La celebració del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. L'any 1923 es produeix el cop d'Estat del general Primo de Rivera, el qual abolí les institucions catalanes que havien actuat com a motor cultural durant aquells anys. 3.2 Objectius del Noucentisme. L'objectiu més important del Noucentisme és normalitzar la cultura catalana.

Els noucentistes pensaven que per assolir la plena normalització cultural era necessari actuar des del poder, amb una política governamental que incidís el camp lingüístic, en el literari, en el polític i en el del pensament. El Noucentisme representa la primera intervenció governamental en la història de la nostra cultura moderna o contemporània, i aquesta intervenció té l'objectiu de "redreçar" culturalment el país; crear una llengua literària moderna i normativitzada, per la qual cosa es fundà l'Institut d'Estudis Catalans i s'elaboraren unes normes ortogràfiques (1913), una Gramàtica (1918) i un Diccionari normatiu(1932), obra del lingüista Pompeu Fabra.

La poesia va ser el gènere preferit pels noucentistes, ja que facilitava la concisió verbal, la bellesa formal i l'evasió d'una societat que volien transformar. El poeta més representatiu fou Josep Carner. 4. L'ESCOLA MALLORQUINA. El terme "Escola Mallorquina" comprèn un període que va de 1840 fins a 1950 i que abasta: els precedents (Pons i Gallarza, Marià Aguiló,...), els mestres (Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera) i fins a tres generacions de deixebles (Ma. Antònia Salvà, Llorenç Riber, Guillem Colom, etc.) Els poetes que s'agrupen en l'anomenada Escola Mallorquina presenten uns trets estilístics i temàtics comuns.

Tot i ser contemporanis dels modernistes, la seva estètica se n'allunya i, de fet, per la seva perfecció estilística i formal esdevindran els models a imitar pels poetes noucentistes. 4.1 Característiques – Voluntat de perfecció formal. Perfeccionament del vers. Ús d'una llengua culta i depurada. – Retorn al classicisme greco-llatí. Recerca de l'equilibri. Contenció emocional – Exaltació del paisatge mallorquí – Nacionalisme tradicionalista On són els barcos? — On són els fills? Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava: tot ho perderes, — no tens ningú. Espanya, Espanya, — retorna en tu, arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't — de tant de mal; que el plor et torni feconda, alegre i viva; pensa en la vida que tens entorn: aixeca el front, somriu als set colors que hi ha en els núvols. On ets,Espanya? — No et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua — que et parla entre perills? Has desaprès d'entendre an els teus fills? Adéu, Espanya! En definitiva, un desig d'aconseguir la serenor, l'equilibri i l'harmonia. Pels trets formals i temàtics, la poesia dels autors de l'Escola Mallorquina es poden posar perfectament alcostat de la de Josep Carner o Guerau de Liost, i podem dir el mateix pel que fa a la seva ideologia. 5.

LES AVANTGUARDES L'avantguardisme està format per una sèrie de moviments que aparegueren a Europa en el primer terç del segle XX i que afectaren profundament el món literari i artístic català. Aquests moviments, procedents sobretot de França i Itàlia, es caracteritzaren una voluntat de ruptura dels models artístics i amb un esperit de protesta o de subversió de l'ordre establert. 5.1 Característiques: – Intent de destruir l'art tradicional. – Recerca de noves formes d'expressió i assimilació de cultures antigues o exòtiques. – Inconformisme social. – Ús de les troballes i els mètodes freudians 5.2 Els principals moviments.

L'Avantguarda inclou un seguit de moviments coneguts també com a "ismes": fauvisme, expressionisme, orfisme, imaginisme, creacionisme, ultraisme, etc. Els que més influïren en la literatura catalana són: Cubisme. Pretén mostrar simultàniament les diverses facetes de la realitat de manera que requereix la participació activa de l'espectador, que ha de reconstruir mentalment l'obra. En literatura el seu màxim representant fou Guillaume Apollinaire. Futurisme. L'italià F. Marinetti va donar nom a aquest moviment. Marinetti proclamava una rebel·lió violenta contra la tradició del segle XIX, en un intent d'expressar, mitjançant l'art, la vida dinàmica del segle XX.

Exalten el perill i la temeritat, per això el progrés, les màquines i la velocitat esdevindran icones del moviment. Apel·laven a l'instint pur, a les passions elementals i a la irresponsabilitat. Dadaisme. Moviment creat pel romanès Tristan Tzara. L'objectiu era acabar amb totes les regles i els ideals vigents entre els artistes de l'època. Proposaven una actitud de negació de tot: la destrucció per la destrucció. Surrealisme. Moviment fundat per André Breton a França el 1924. El seu propòsit és crear una crisi de consciència i és per això que el moviment es comprometé políticament.

Intentaven que la ment i el pensament es manifestassin lliurement, pretenien alliberar la ment humana a través de l'escriptura automàtica, l'humor, l'absurd, el relat dels somnis, etc. EL PI DE FORMENTOR (Fragments) Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l'eterna primavera, i lluita amb les ventades que atupen la ribera, com un gegant guerrer. No guaita per ses fulles la flor enamorada, no va la fontanella ses ombres a besar; mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada i li donà per terra l'esquerpa serralada, per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones,reneix la llum divina, no canta per ses branques l'ocell que encaptivam; el crit sublim escolta de l'àguila marina, o del voltor qui puja sent l'ala gegantina remoure son fullam. Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel; té pluges i rosades i vents i llum ardenta; i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel. Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge: domina les muntanyes i aguaita l'infinit; per ell la terra es dura, mes besa son ramatge el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge per glòria i per delit.

Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 - Ciutat, 1922) LA BALANGUERA La Balanguera misteriosa com una aranya d'art subtil, buida que buida sa filosa, de nostra vida treu lo fil. Com una parca bé cavil.la teixint la tela per demà. La Balanguera fila, fila, la Balanguera filarà. Girant l'ullada cap enrera guaita les ombres de l'avior, i de la nova primavera sap on s'amaga la llavor. Sap que la soca més s'enfila com més endins pot arrelar. La Balanguera fila, fila, la Balanguera filarà. De tradicions i d'esperances teix la senyera pel jovent com qui fa un vel de noviances amb cabelleres d'or i argent de la infantesa que s'enfila, de la vellura que se'n va.

La Balanguera fila, fila, la Balanguera filarà. Joan Alcover (Palma, 1854 - 1926) RES NO ES MESQUÍ Res no és mesquí ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit. I la rosada és clara que el solsurt i s'ullprèn i té delit del bany: que s'emmiralla el llit de tota cosa feta. Res no és mesquí, i tot ric com el vi i la galta colrada. I l'onada del mar sempre riu, Primavera d'hivern - Primavera d'istiu. I tot és Primavera: i tota fulla verda eternament. Res no és mesquí, perquè els dies no passen; i no arriba la mort ni si l'heu demanada. I si l'heu demanada us dissimula un clot perquè per tornar a néixer necessiteu morir.

I no som mai un plor sinó un somriure fi que es dispersa com grills de taronja. Res no és mesquí, perquè la cançó canta en cada bri de cosa. - Avui, demà i ahir s'esfullarà una rosa: i a la verge més jove li vindrà llet al pit. Joan Salvat-Papasseit (1894 - 1924) 5.3 Les avantguardes a la literatura catalana.

Encara que els autors catalans es mostren molt receptius a les propostes avantguardistes, en les quals veuen una sortida a la literatura nacional i localista de l'època, no duran a terme la ruptura amb la cultura tradicional que proclamen aquests moviments, ja que el fet que la llengua i la literatura catalanes encara no estiguin prou consolidades els comporta més aviat l'obligació moral de col·laborar en la creació d'una nova llengua literària. De fet, molts dels escriptors que començaren experimentant amb les noves tendències evolucionaren posteriorment cap a actituds més acostades a les de la literatura tradicional.

5.4 Cronologia L'Avantguarda a la literatura catalana comença al voltant de 1916 i arriba fins al 1930. La proclamació de la Segona República va fer canviar radicalment la situació, i els autors optaren per les reivindicacions polítiques deixant les reivindicacions estètiques en segon terme. A partir de 1916, predominen les influències futuristes, cubistes i dadaistes, encara que els autors avantguardistes no aconseguiren gaire ressò social. Partir de 1926, l'Avantguarda tendrà força divulgació gràcies a l'agressivitat i l'originalitat de les seves propostes.

A més, comencen a organitzar-se en grups, com el grup de Sabadell el qual resolgué la seva rebel·lia mitjançant el joc de l'humor gratuït i la reducció a l'absurd. L'altre grup es manifestà a través de la revista "L'Amic de les Arts" i va introduir el surrealisme a la literatura catalana. Hi destaquen Sebastià Gasch, J.V. Foix, Lluís Montanyà i Salvador Dalí. Poetes: Joan Salvat-Papasseit iJ.V. Foix. 6. LA POESIA POSTSIMBOLISTA O POESIA PURA La poesia simbolista s'inicia a Europa l'any 1886; el simbolisme pretén suplir la realitat, suggerir-la mitjançant idees que representen l'essència de les coses.

Com a punt de partida poètic, els simbolistes proposen les sensacions i a partir d'elles arribar a formar símbols. Els simbolistes creen una poesia profundament meditada, impenetrable i hermètica on la mort és un dels temes principals. Mallarmé i Rimbaud són els poetes que més influïren en aquesta nova concepció de la poesia. A partir dels anys vint del segle XX, poetes com Paul Valery, R.M. Rilke, T.S. Elliot, Jorge Guillén i el mateix Carles Riba, recullen l'herència simbolista a partir de la qual volen trobar una expressió lírica que tengui valor per ella mateixa, que no admeti "traducció" en altres termes explicables o més planers,la poesia pura.

Autors més importants: Carles Riba i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. 7. LA NOVEL·LA PSICOLÒGICA La novel·la psicològica no pretén ser una crònica del món real, sinó que vol reflectir el món interior dels personatges. La irrupció de la novel·la psicològica qüestionarà les convencions de la novel·la tradicional per tal d'endinsar-se en el coneixement de l'ànima humana: la trama passarà a segon terme, el punt de vista canviarà, sovint trobam un narrador en primera persona, etc. En aquest canvi de la narrativa europea són decisius diversos autors i pensadors: – La teoria de l'inconscient i la psicoanàlisi de Sigmon Freud.

– La memòria afectiva de MarcelProust – El monòleg interior de James Joyce – Tècniques com les juxtaposicions i el trencament narratiu de Virgina Wolf. 7.1 La novel·la de postguerra Els autors catalans de postguerra mostren textos innovadors, relats amb estructures renovades que no pretenen únicament descriure la societat i els seus individus, tenen uns altres objectius: – Trobar respostes a certs interrogants, explicar accions humanes que resulten incomprensibles. – Reproduir el flux dels pensaments dels personatges, eliminant així el narrador omniscient. – Es valora el paper del lector com a "coautor", la lectura personalitzada és necessària per donar sentit a l'obra.

De vegades hi ha dues o més perspectives que reflecteixen millor la realitat polièdrica que es vol analitzar. – No hi ha límits en la novel·la: ni de personatges, ni de temps, ni d'espai, ni de gèneres, ni de moral. Novel·les amb o sense argument, amb superposició de temps diversos. MERCÈ RODOREDA (Barcelona, 1908- Girona, 1983) Mercè Rodoreda és l'autora més universal de la narrativa catalana contemporània. Va néixer al barri de Sant Gervasi, que recrea a la seva novel·la Aloma.

Filla única d'un matrimoni atret per la literatura i el teatre amb un avi afeccionat, va viure una infantesa inoblidable (com veiem a les seves obres considera la infantesa l'època de la felicitat) D'aquells temps neixen l'amor pel seu país i la llengua i la seva passió per les flors i els jardins. Es va casar als 20 anys amb un oncle, germà de la seva mare, que havia anat a Amèrica a fer fortuna i poc després va néixer el seu fill Jordi. Per fugir d'un matrimoni fracassat, va començar a publicar contes en revistes de l'època i va escriure algunes novel·les, de les quals únicament va reconèixer Aloma (1938).

Posteriorment es va exiliar i patí moltes dificultats que estroncaren la seva dedicació a la narrativa. Se'n van anar a París on s'enamorà d'Armand Obiols. Però la segona guerra mundial els obligà a fugir de nou. El 1946, mentre vivia a París, va ser premiada en "Els Jocs Florals". L'any 1954 es traslladen a Ginebra, començà així l'època de maduresa creativa de l'escriptora. En aquells temps només va conrear la poesia i també es va dedicar a la pintura. L'any 1957 guanyà el premi Víctor Català amb el recull Vint-i-dos contes i el 1962 va publicar la novel·la La plaça del Diamant, que esdevingué un èxit de crítica i vendes.

Començà a rebre reconeixements i premis com el Premi Sant Jordi i el PremiRamon Llull. La mort d'Armand Obiols accentuà la seua soledat. En 1983 Mercè Rodoreda mor en una clínica de Girona Altres novel·les seves són: El carrer de les Camèlies (1966),Jardí vora el mar (1967) i La mort i la primavera (1986) La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda L'argument de La plaça del Diamant es desenvolupa a Barcelona, al llarg d'un període de temps que transcorre des de poc abans de la proclamació de la Segona República (1931) fins a la Guerra Civil i la postguerra.

Na Natàlia, la protagonista, ens conta una part de la seva història personal que s´inicià en l´època en què coneix el seu futur marit, en Quimet, en un ball de festa major a la plaça del Diamant. Un dia anaren a parlar amb mossèn Joan perquè es volien casar. Van llogar un pis, i encara que estava molt abandonat, començaren a reformar-lo amb l'ajuda d'en Mateu i en Cintet, dos amics d'en Quimet. El dia de les noces na Natàlia va lluir un vestit de núvia llarg i fou molt especial per a ella. Un matí, en Quimet va trobar un colom amb una ala rompuda. El va curar, en va comprar més i els va fer un colomer al terrat, encara que va ser na Natàlia qui se'n va haver de fer càrrec.

Durant la República, el negoci d'en Quimet (una fusteria) va malament i na Natàlia ha de posar-se a fer feina als matins. Quan esclata la guerra, en Quimet se'n va al front i mor. Na Natàlia es queda sense feina i not pot alimentar els fills. El darrer hivern va ser el més trist, no hi havia gaire menjar i ho va haver de vendre tot per a poder viure. Decideix ingressar el seu fill Antoni a una colònia perquè no es mori de fam. Uns mesos després, na Natàlia, desolada i sense cap esperança de poder salvar els fills, decideix matar-los amb salfumant. "I amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola, Colometa... Amb la cara com una taca blanca damunt el negre del dol...

amunt, Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena del món, desfes-te de la pena del món, Colometa. Corre, de pressa. Corre més de pressa, que les boletes de sang no et parin el caminar, que no t'atrapin, vola amunt, escales amunt, cap al teu terrat, cap al teu colomar... vola, Colometa. Vola, vola, amb els ulls rodonets i el bec amb els foradets per nas al capdamunt... i corria cap a casa meva i tothom era mort. Eren morts els que havien mort i els que havien quedat vius, que també era com si fossin morts, que vivien com si els haguessin matat.

I vaig pujar l'escala amb els polsos que em foradaven els costats del front i vaig obrir la porta, que no trobava el pany per ficar-hi la clau, i vaig tancar la porta i m'hi vaig clavar d'esquena,respirant comsi m'ofegués,i vaig veure en Mateu que emdonava la mà i deia que no hi havia més remei..." Quan va a comprar el salfumant, el botiguer, que veu la seva desesperació, li ofereix treballar a la botiga i li dóna menjar. El botiguer, que es diu Antoni, tot i que és impotent per una ferida de guerra, li proposa a na Natàlia que es casin. Ella ho accepta i comença una nova etapa on retrobarà la tranquil·litat, el benestar i l'afecte.

LLORENÇ VILLALONGA (Palma, 1897-1980) Estudia medicina en oberta oposició al pare, Miquel Villalonga Muntaner, militar de professió. Després de rebutjar una possible destinació eclesiàstica i una altra d'advocat, Villalonga s'inclina per la medicina, professió arrelada dins la família de la mare, Joana Pons Marquès, de Maó, i s'especialitza en psiquiatria (1919-1927). Exerceix com a metge a Palma, primer en una consulta privada i després a l'Hospital Psiquiàtric de la ciutat. Villalonga comença la seva trajectòria literària col·laborant al diari El Día de Palma amb un conjunt d'articles marcats pel seu afany polemista i antirepublicà.

Ben aviat, però, surt a la llum la seva primera novel·la Mort de dama (1931), que signa amb el pseudònim de Dhey. Aquesta obra de marcat caràcter esperpèntic, es va veure envoltada d'una gran controvèrsia dins el món regional mallorquí que s'hi sentí ridiculitzat. Amb els anys, però, s'ha convertit en un clàssic de la literatura catalana, juntament amb Bearn o La casa de les nines (publicada en català el 1951), premi de la Crítica nacional i, sens dubte una de les novel·les més traduïdes de la literatura catalana del segle XX. A més a més d'aquestes dues novel·les emblemàtiques, és autor de diverses obres que configuren, sobretot a partir dels anys seixanta, el mite de Bearn.

Villalonga hi retrata amb saviesa i nostàlgia la Mallorca de l'antiga aristocràcia just abans de la seva desaparició definitiva. Per això s'ha relacionat la seva obra i, més concretament Bearn, amb Il Gattopardo del sicilià Giuseppe T. di Lampedusa, obra que Villalonga traduí al català el 1962. També cal destacar les obres de teatre: Fedra (1932), Silvia Ocampo (1935) i Desbarats (1965). 8. LA POESIA REALISTA O REALISME HISTÒRIC Al voltant del 1960 es produiran tres fets que marcaran l'evolució de la poesia catalana cap a una poesia civil i d'intenció col·lectiva: a) La mort de Carles Riba el 1959 b) La relaxació de la censura el 1962, de resultes de la nova llei de premsa.

c) L'aparició de tres llibres el 1960: – La pell de brau de Salvador Espriu. – Vacancespagades de Pere Quart. – Da nuces pueris de Gabriel Ferrater Aquestes tres obres palesen l'aparició d'un nou concepte de poesia: la poesia d'intenció realista i històrica que s'oposa a l'estètica simbolista precedent. Les característiques d'aquesta poesia són: 1. Actitud del poeta. Elpoeta és un home entre els homes, no un il·luminat. 2. Experiència poètica. La poesia passa a ser l'expressió de l'experiència personal del poeta, compartida amb d'altres persones. 3. Mètode d'abstracció de l'experiència real. Els poemes segueixen el mètode històrico-narratiu i no pas el mitològico-simbòlic. 4.

Llenguatge col·loquial i directe. La poesia reivindica la funció comunicativa d'un significat immediat, funció primera i principal de la paraula. 5. Protagonista. El poeta coma persona forma part d'una xarxa de relacions humanes, d'un grup social, de la col·lectivitat. 6. Destinatari. La poesia s'adreça a tots els que tenguin un nivell de cultura suficient per trobar en el poema l'objecte d'interès, d'enriquiment o d'alliberament que aquest ha d'arribar a assolir, i no a un petit nombre d'escollits, l'elit intel·lectual. Aquestes característiques presideixen la poesia catalana durant tota la dècada dels 60.

El realisme ha representat la poesia d'expressió directa i col·loquial, el discurs mític de protesta cívica o política. En acabar-se la resistència antifeixista la funció de la poesia canvià. Autors: Salvador Epriu, Gabriel Ferrater,Miquel Martí i Pol. La literatura contemporània (s. XX ): La poesia modernista, noucentista iavantguardista. 1.La Catalunya de final del s. XIX i primer terç s. XX Intens procés d'industrialització, que provoca canvis en l'estructurasocial. El nou model econòmic (capitalisme industrial) dóna protagonisme anous grups social (burgesia – proletariat).

El progrés científic produeix una explosió demogràfica i una rev.Urbanística per les primeres migracions cap a Barcelona. Políti cament: D esprés de l' i ni ci del catalani sme políti c de laRenai xença, la fi gura fonamental va ser Enri c Prat de la Ri ba (volconverti r C atalunya en un país modern i culte amb el suport de laburgesia) que desplegarà una política cultural de gran abast arran de lacreació de la Mancomunitat de Catalunya (1914). Amb la seva mort i elfinal de la Primera Guerra Mundial que acaba amb els beneficis de serpaís productor de materials per Europa, s'inicia una greu agitació social(1919-1923).

Al 1923 s'imposà la Dictadura del general Primo de Riveraque va prohibir les institucions i cultures catalanes i va imposar elsmonopolis estatals .2.El Modernisme (1888 a 1911) Nom que adopta a Catalunya un ampli moviment cultural europeu entreels segles XIX i XX ( Jugendstil a Alemanya i Art Noveau a França i Anglaterra) preteni a la moderni tzaci ó cultural i artísti ca a les artsplàstiques, la música i la literatura.

Tenen tres objectius: renovació dels materials artístics, valoració del'artista i la imaginació i reivindicació del passat artístic.A Catalunya va començar amb l'Exposició Universal de Barcelona (1988),les 5 Festes Modernistes de Sitges (des de 1892) i la creació de revistes( l'Avenç , Pèl i Ploma , Els Quatre Gats , Joventut i Catalònia ), continuaamb consolidació d'artistes amb el suport econòmic de la burgesia, la fundació de l'IEC (1907), la Setmana Tràgica (1909) i la mort del poeta Joan Maragall (1911). Malgrat la gran di versi tat de tendènci es entre els arti stes esclassifiquen entre: a.

ESTETICISTES o DECADENTISTE S: pretén culti var l' art en si mateix consagrant a l'artista, que busca una vida lliure senseconvencions socials, normalment l'artista és fill d'una famíliaburgesa que busca una vida bohèmia.b.REGENE RAC I O N ISME : pretén una transfor maci ó soci al. Volconstruir una cultura nacional catalana moderna, incloent-hi lallengua. 2.1. La poesia modernista Els modernistes consideraven arcaïtzants les composicions de laRenaixença i fins i tot van fugir dels Jocs Florals i van crear les Festesde Sitges. Volien modernitzar la poesia mitjançant la traducció degrans poetes europeus.

I la i ntegraci ó de la poesi a amb altresmanifestacions artístiques (el cant coral, el teatre o l'opera).Van crear revistes literàries per difondre els seus escrits. Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911)Fill d'una família de petits industrials del tèxtil. Durant un tempstreballa a l'empresa familiar i es deslliga per estudiar la carrera deDret. I entra en contacte amb cercles literaris i culturals. Al 1890publica els seus articles al Diario de Barcelona . Es casa amb ClaraNoble i té 13 fills. La seva vida benestant no va impedir que critiquésel comportament de la burgesia.

Adscrit al regeneracionisme i alcatalanisme.La producció literària és extensa: articles d'opinió en castellà ( Diariode Barcelona ) i en català ( La Veu de Catalunya ), assaig sobre poètica(Elogi de la paraula i Elogi de la poesia) traduccions (Homer, Píndar,Goethe, Nietzsche, Novalis...) pròlegs i discursos, epistolari, i poesia(La vaca cega, Oda a Espanya, Visions i Cants, El Comte Arnau, ElCant Espiritual, Oda Nova a Barcelona, Seqüències...).Els seus poemes expressen el sentiments de Maragall: el paisatge, lanatura, la vida, la condició humana, les arrels del país i la dinàmicasocial, la mort o la transcendència i la fe cristiana.Planteja la seva teoria de la Paraula Viva: La creació és vocacional fruitde la inspiració i produïda per l'emoció del moment sense analitzar més.

L'Escola Mallorquina: En contacte amb els moderni stescatalans, els poetes de les Illes Balears. Eren autors conservadors ambuna sòlida formació clàssica. El seu repertori abasta especialment el tema de la contemplaci ó de la natura. Joan Alcover (1854-1926) Miquel Costa i Llobera (1854-1922) i Gabriel Alomar (1873-1941) esvan orientar cap a una estètica classicitzant i arbitrària que preferienl'estètica modernista. . Costa i Llobera va combinar model romànticsamb elements clàssics. Alcover va expressar experiències i vivènciespròpies (mort éssers estimats Cap al tard (1909) de to elegíac i intenciócívica com el poema La balanguera que és l'himne balear ).

La poesiad' Alomar és sovint artificiosa i expressa ideals progressistes.Contrast entre Modernisme i Noucentisme M o d e r n i s m e N o u c e n t i s m e Amiració pel caos i gust per laindefinició d'idees i formes G us t p e r l ' o r d r e ( va l o r s c o m l a contenci ó, formes clares i idees objectives. Vi si ó de la natura en estatpur, desfermada i dominant E l o g i a l a c u l t u r a i l a c i v i l i t a t . Preferèn Insistència en ambients ruralsi despoblats Admi raci ó per ambi ents urbans i personatges d Int e r è s p e r l a m ís t i c a , l a inspiració i les forces ocultes Valoració de la raó. Veneració per l'espontaneïtat. M o d e l d e l l e n g u a p o c elaborat.

D efensa de la i ntervenci ó cultural i apli caci ó de molt elaborat i reelaboració deles obres. Paraula Viva Preferència per l'anarquisme iindividualisme. Potenci ació de les i nsti tuci ons perporta a una ac Vindicació de l'anècdota coml a m o s t r a m é s e s t i m a b l e d'observar el món. Superació de l'anècdota i recerca de lacategorització per 3 . E l N o u c e n t i s m e És el moviment estètic i cultural català entre 1906-1923.

Coexisteix ambla producció d'artistes modernistes, el que provoca friccions.El seu objectiu és difondre les seves idees i crear una política cultural, ino només un moviment artístic.El 1911 és l'auge noucentista amb la creació de la Secció Filològica del' IEC i la publi cació de l' Almanach dels Noucentistes on col·laborenintel·lectuals de l'època.La paraula Noucentisme va ser creada per Eugeni d'Ors el 1906 en unade les seves gloses (comentari, ampliació d'un tema) reunides en unapublicació Glossari .

Era una aposta per la modernitat per un nou segle(anys nou-cents), un retorn al classicisme, rebuig del vuit-cents i elRomanticisme.Els gèneres més importants són: la poesia i l'assaig (sobretot periodístic) 3.1. Els poetes noucentistes Els dos poetes principals són: Josep Carner i Guerau de Liost (Olot 1878-Barcelona 1933). El seu nom era Jaume Bofill i Mates. Fou primer mestrede Josep Carner. Obres principals La muntanya d'ametistes (1908) Laciutat d'Ivori (1918). Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona 1884-Brussel.les 1970)De família catalanista, cultivada de classe mitjana és un escriptor moltprecoç. Fou col·laborador de La Veu de Catalunya i va esdevenir directorde la revista Catalunya.

Va escriure poemes, articles de premsa, narracions breus, obresteatrals: el Giravolt de maig i Cop de vent i traduí obres de Molière,Dickens, Andersen...Esdevé D i plomàtic i quan hi era a París comença la guerra ci vi lespanyola. S'exilià a Mèxic i més tard a Brussel·les.Les seves obres es classifiquen en diverses etapes:a. Pr imer llibr e de Sonet s (1905) on reali tza provatures formalsaproximant-se al Noucentisme.b. Els fruits saborosos (1906) la crítica el considera el príncep delspoetes catalans.c. Època de plenitud, Auques i ventalls (1914), La paraula en el vent (1914) i L'oreig entre les canyes (1921)d.

Durant la seva estada a l'estranger mostra una nostàlgia i mitificacióde la pàtria El cor quiet (1925)e. Publica un poema narratiu reflexiu sobre el personatge bíblic de Jonàs. Nabí (1941).f. El 1957 Poesies. on reordena i publica la seva obra en 13 llibres. L e s A v a n t g u a r d e s . L ' A r t e u r o p e u a p r i n c i p i s d e l s e g l e X X L'objectiu principal era l'experimentació amb les formes i la desaparicióde les fronteres entre les disciplines artístiques. En les arts plàstiques espretén trencar amb la representació real de les figures (art abstracte).P a r í s a m b l a s e v a avant-garde i Moscou desi gnen propostesinnovadores: cubisme, futurisme i surrealisme. a.

El C ubisme : busca el trencame nt amb les convenci o nspictòriques del Renaixement: hi ha una reelaboració mentals del'estructura interna de figures i objectes. En la literatura es creenel cal·ligrames (Guillaume Apollinaire).b. Futurisme : Proposen el progrés tècni c i soci al com a valorsuperior. Fascinats pels avenços tecnològics (avions, cotxes,ràdio...). Valoren l'audàcia, el perill, la violència, l'esport, laguerra, les màqui nes. A la li teratura mani pules la llenguaeliminant els signes de puntuació o canvis de tipografia. Elcreador va ser Fi li ppo Tommaso Mari netti amb el Manifest futurista. b.

Surrealisme : a parti r de les aportaci ons del psi coanàli si proposen l'estudi dels somnis i subconscient. A la literaturaproposen l'escriptura automàtica, sense control de la raó, lesimatges il·lògiques, i les transformacions. El creador va ser AndréBreton. Joan Salvat-Papasseit: (Barcelona, 1894 – 1924)Fill d'un fogoner de vaixell que morí en accident quan ell tenia 7anys, va viure a un asil fins als 12 anys treballa d'aprenent d'unadroguer.

Als 17 anys deci deix formar-se assi stint a classe i atertúlies literàries.Al 1916 treballa de guàrdia nocturn al port escriu les seves primerespoesies i manifestos, pròxims a l'anarquisme.Després treballa a la llibreria de les Galeries Laietanes i el 1917 enf o u a no m e na t d i r e c t o r . A f a vo r e i x e xp o s i c i ó d e p i nt o r s avantguardi stes i ter túli es li teràri es. Passa de l' anarqui sme alnacionalisme i arriba a la seva plenitud.

Mort d'una tuberculosi.Les seves obres principals són: Poemes en ondes hertzianes (1919) ,l'obra més avantguardista de totes que conté cal·ligrames, exalta latecnologia i ataca el sistema burgès, L'irradiador del port i lesgavines (1921) , de to més líri c amb mostres de futuri sme, éspresent la mitificació de la realitat i també la vida quotidiana., Larosa als llavis (1923) , una mena d'història d'amor entre una noiaverge i un mestre d' amor. C onté poemes de di ferents ti pus demètrica. L'Óssa menor: fi dels poemes d'avantguarda (1925) El tema principal és l'angoixa per la mort. Es publica pòstumament. J . V.

Foix (Sarrià,1983- Barcelona, 1987) Des de ben jove és un lector incansable d'autors clàssics i de laRenai xe nç a. Es vi ncula amb parti ts catalani st es i i mpulsapublicacions per mostr ar les diverses avantguardes europees iautors noucentistes Trossos, Monitor, La Revista. Es va interessar peltennis i l'aviació (esports emergents a l'època). Després de la GuerraCivil Espanyola dugué una vida reservada. A partir de 1963 torna apublicar i crear.Ell no es va considerar un avantguardista sinó un Neonoucentista.Busca l'exploració de les possibilitats oníriques i la confusió entreallò real i allò irreal. Es considera un investigador en poesia i unespeculador del mot.

El seu estil és una barreja entre la tradicióclàssica i el surrealisme. Els temes principals són: l'ideal artístic, lacondició humana, la solitud, el desig frustrat, l'evasió del món real,la tècnica i la modernitatLa seva obra: Sol, i de dol (1963) són 70 sonets simbolistes sobrereflexi ó i doctri na moral, amor, poemes lúdi cs, reli gi osi tatabstracta... Les irreals omegues (1948), 13 poemes molt barrocs ielaborats. On he deixat les claus (1953), reflexió sobre la pàtria i laguerra des del món dels somnis. Part de la seva obra presenta la forma d'una prosa poètica, text en prosa però contingut i recursoslírics.

Josep Maria de Segarra ( Barcelona, 1894-1961)De família propietària rural a Santa Coloma de Gramanet i de la petita aristocràcia barcelonina, reflecteix el seu amor per la naturabressol de la seva infantesa.Posteri o r me nt es va i ntrodui r di ns dels cercles li terari s delnoucentisme i va conèixer grans escriptors de l'època. Malgrat tot elles considerava un modernista vitalista.Va veure la vida com un espectacle, sense visions filosòfiques imorals.Va fer la carrera de diplomàtic però es va dedicar a la literatura i elperiodisme: de 1919 a 1921 va fer de corresponsal de premsa al'estranger. També va traduir obres de Dant i Shakespeare.Amb la guerra marxa a Tahití, Perpinyà i París.

Torna a Barcelona el1940 per ser periodista a La Vanguardia i a Destino .El seu gran cabal lèxic i la seva musicalitat fa que els seus poemessiguin extensos, descriptius i realistes plens d'encís, que s'apropena la lírica popular.Va escriure: a. Poesia lírica : Cançons d'abril i de novembre (1918); Cançonsde rem i de vela (1923) -Vinyes verdes- Cançons de totes leshores (1925). b. Poesia Satírica : Cançons de taverna i d'oblit (1922)