Guia d'Estudi del Modernisme Català

I 48 flashcards i 32 preguntes més al document.

Text del document

Generalitat de Catalunya Departament d'Educació i Formació Professional Institut Joan Brudieu Doc: dossier Modernisme 25-26.docx. Aquest document pot quedar obsolet una vegada imprès (11/17/2025). La versió vigent es troba en el sistema informàtic de l'institut Pàgina 1 de 12 EL MODERNISME Fou un moviment cultural que es desenvolupà a Catalunya des de la fi dels s. XIX (1892) fins a començaments del s. XX (1911). Com el seu nom indica, pretenia modernitzar la cultura catalana i superar el moviment de la Renaixença, massa localista i tradicional, per convertir la cultura catalana en una cultura nacional i moderna, per tant transformació del catalanisme de regionalisme a nacionalisme.

El modernisme neix a Catalunya amb una aparent contradicció, per una banda implica un compromís de l'escriptor amb la comunitat i sobretot amb la burgesia a la qual vol modernitzar i donar una nova consciència nacional; i per l'altra l'apartament social i de rebel·lió antiburgesa propi del modernisme. Períodes: 1r període 1892 – 1898. S'inicia amb les Festes Modernistes del Cau Ferrat de Sitges, continua amb l'aportació crítica i ideològica de la revista l'Avenç i culmina amb la desaparició de la revista Catalònia. Cal esmentar també les revistes dedicades a les arts plàstiques: Quatre Gats i Pèl i Ploma.

En aquesta primera etapa es manifesta una actitud crítica i progressista: a nivell polític favorable als plantejaments federalistes de Valentí Almirall; a nivell cultural, gran preocupació per la necessitat de codificar la llengua catalana (es proposa solucionar els problemes ortogràfics i llimar les diferències entre els partidaris d'escriure el "català que ara es parla" i els partidaris d'emprar un llenguatge més arcaïtzant i medieval, propi dels Jocs Florals), es planteja també la necessitat d'introduir a Catalunya la cultura europea de l'època. En els primers moments s'adopta una actitud regeneracionista: es vol europeïtzar i despertar Catalunya a la cultura moderna.

L'artista seria l'encarregat d'orientar la societat, per a ells l'art havia de ser una arma política que guiés el poble cap al progrés. Després de la desaparició de la revista L'Avenç pren més relleu la línia de caire esteticista (Santiago Rusiñol) no tan preocupada per una transformació profunda de la societat, sinó pel culte a l'art i a la bellesa, a fi de desvetllar la sensibilitat de les persones davant l'obra artística. 2n període 1898 – 1911. Perd part de l'agressivitat del primer període, sobretot pel fet que la burgesia accepta i fins i tot assimila aquest moviment.

Políticament proposa un nacionalisme més conservador i culturalment es caracteritza pel vitalisme, culte a l'individualisme, paper messiànic de l'artista... La revista més important és Joventut. Aquest moviment coincideix amb l'aparició d'un nou corrent estètic: El noucentisme, basat en una mateixa sensibilitat artística que el modernisme però amb actituds ben oposades. Característiques generals L'implacable avenç del progrés. Que trasbalsa radicalment la manera de viure dels homes del vuitcents, té, en arribat al final del s. XIX, tot un seguit de repercussions en el món cultural que es tradueixen en diverses actituds i moviments estètics, filosòfics i literaris.

Rep diferents noms segons els països europeus en què es produeix:Modernisme, Modernismo, Art Decó (Anglaterra), Art Noveau (França), Jugend Stil ( Àustria)... Tots aquests moviments presenten una sèrie de coincidències: L'art passa a ser vist i valorat des de diferents punts de vista divergents. D'una banda, la burgesia el descobreix, l'industrialitza i l'incorpora dins l'engranatge consumista. L'art passa a tenir un valor decoratiu, motiu de satisfacció de les seves necessitats d'ostentació. Generalitat de Catalunya Departament d'Educació i Formació Professional Institut Joan Brudieu Doc: dossier Modernisme 25-26.docx. Aquest document pot quedar obsolet una vegada imprès (11/17/2025).

La versió vigent es troba en el sistema informàtic de l'institut Pàgina 2 de 12 D'altra banda aquesta "popularització" de l'art és contestada pels artistes i intel·lectuals que el defensen com un valor selecte, només apreciat en la seva justa vàlua per ells mateixos. Conceben l'art com una activitat superior a les altres activitats humanes i l'artista com un ser superior. Rebuig de l'artista envers la societat, especialment la burgesia, classe dominant, conservadora i materialista, sense sensibilitat. A la vegada, la burgesia veu en el jove intel·lectual un destructor i un desequilibrat no-productiu.

La resposta més habitual d'aquest enfrontament entre artista i societat, és l'automarginació i la creació de "paradisos artificials" que suplantin la realitat. Viuen aïllats de la realitat, i adopten una actitud bohèmia, de refús de tot allò que és burgès (malgrat que ells pertanyen a la burgesia), i amb un comportament, barreja de melangia i tedi, i a la recerca de la bellesa més exquisida (culte a l'art i a la bellesa). Aquests artistes inconformistes s'apleguen al voltant de certs bars (Quatre Gats), centres artístics o revistes.

Els diferents moviments modernistes volen superar el realisme i el positivisme dominant arreu d'Europa, per tant no és pretén una descripció objectiva de la realitat, sinó una recreació del món intuït, imaginat, suggerit. Recerca de la bellesa i l'art a través d'un llenguatge metafòric, suggestiu, simbòlic, sensorial i molt ric. Influència de la música i la pintura pel seu gran poder evocador i suggeridor. Influència de la filosofia de Nietzche, amb la seva teoria del "superhome", que gràcies al seu vitalisme i a la seva voluntat de poder se situa més enllà del bé i del mal, i esdevé el guia de la societat, el fil conductor entre els misteris de la natura i la col·lectivitat humana.

Aquest paper de guia i messies de la societat correspondria a l'artista que hauria de desvetllar la sensibilitat del poble i desvetllar-li els misteris de l'art. El Modernisme no es limita al camp literari, sinó que vol arribar a la creació d'un art total, present en totes les manifestacions artístiques: pintura, arquitectura, joieria, música, forja... Els artistes solen dominar més d'un camp artístic. 2.- Trets generals del Modernisme català El Modernisme català es proposa modernitzar la societat catalana per mitjà de l'acció cultural dels intel·lectuals i artistes.

Té com a objectiu transformar la cultura catalana de regional i endarrerida a nacional i moderna: Aquest objectiu exigia dues coses: trencament amb la cultura oficial espanyola i amb la catalana de la Renaixença; i obertura a Europa. Les principals característiques que defineixen l'artista modernista: Modernitat: transformar la cultura catalana de caràcter regionalista i conservadora en una cultura nacional, al mateix nivell que les cultures europees. Individualisme i messianisme: l'artista modernista se sent portador d'uns valors superior que la resta de la societat. Es veu a si mateix com un guia capdavanter de la renovació ideològica i moral.

Enfrontament amb la societat: l'artista topa amb la indiferència i el rebuig de la societat, que no sap valorar l'art i es regeix per valors materials. En la poesia Modernista es poden destacar dues grans tendències Generalitat de Catalunya Departament d'Educació i Formació Professional Institut Joan Brudieu Doc: dossier Modernisme 25-26.docx. Aquest document pot quedar obsolet una vegada imprès (11/17/2025). La versió vigent es troba en el sistema informàtic de l'institut Pàgina 3 de 12 Espontaneisme: La poesia sentiment i emoció que s'ha de materialitzar en el poema amb un màxim d'espontaneïtat i autenticitat i un mínim de treball formal.

El principal poeta d'aquesta tendència és Joan Maragall Arbitrarisme: aquest corrent planteja que amb el sentiment no n'hi ha prou per a fer poesia, ja que aquest gènere requereix un treball formal i un domini de les tècniques versificadores. Valoren els gèneres clàssics, sobretot el sonet. Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera en són representants. JOAN MARAGALL Va néixer a Barcelona l'any 1860 i hi morí l'any 1911. Fill d'un industrial tèxtil, estudià la carrera de Dret , però no l'exercí. Treballà com a col·laborador en el Diari de Barcelona i a la revista L'Avenç.

El domini de diferents idiomes li facilità l'accés a la literatura europea del moment, cosa que li permeté aportar idees en el panorama cultural català. És el poeta més important del Modernisme. Elabora una teoria poètica, coneguda amb el nom de "teoria de la paraula viva", i que es pot resumir: La poesia és una activitat de l'esperit i té el poder de revelar una realitat absoluta, amagada darrere de la realitat objectiva. És un acte de sinceritat que neix del xoc emotiu entre el poeta i el món. La paraula ha de ser "viva", espontània. La paraula ha de ser provocada per l'emoció del poeta davant el món.

Les paraules son símbols de la realitat absoluta i no es poden crear intel·lectualment, ja que aleshores la poesia perd sinceritat i autenticitat. El poeta és un vident, un guia per a la resta d'homes. El poeta és, entre els homes, el qui està posseït d'una major capacitat de percepció i és ell qui descobreix aquesta realitat transcendent, la bellesa amagada dins el món Les obres cabdals de Maragall són: Poesies; Visions i cants; Les disperses; Enllà i Seqüències. POESIA MODERNISTA Generalitat de Catalunya Departament d'Educació i Formació Professional Institut Joan Brudieu Doc: dossier Modernisme 25-26.docx. Aquest document pot quedar obsolet una vegada imprès (11/17/2025).

La versió vigent es troba en el sistema informàtic de l'institut Pàgina 4 de 12 1.- Quina situació social i econòmica vivia Catalunya en temps del Modernisme? 2.- Situa cronològicament el Modernisme i explica en què consistia aquest moviment. Quina diferència hi havia entre els corrents regeneracionista i esteticista. 3.- Explica la teoria de la "paraula viva de Joan Maragall. 4.- Què és l'escola Mallorquina? Explica'n les característiques. 5.- Cita els autors més representatiu d'aquest moviment ( narrativa, teatre i poesia) JOAN MARAGALL, La vaca cega, de Poesies (1895) Topant de cap en una i altra soca, avançant d'esma pel camí de l'aigua, se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa trassa traça, el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre se li ha posat un tel: la vaca és cega. Ve a abeurar-se a la font com ans solia mes no amb el ferm posat d'altres vegades ni amb ses companyes,no; ve tota sola. ses companyes, pels cingles, per les comes, el silenci dels prats i en la ribera, fan dringar l'esquellot, mentres pasturen l'herba fresca a l'atzar...Ella cauria Topa de morro en l'esmolada pica i recula afrontada...Però torna, i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa. Beu poc, sense gaire set.

Després aixeca al cel, enorme, l'embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines i se'n torna orfe de llum sota del sol que crema, vacil·lant pels camins inoblidables, brandant lànguidament la llarga cua. 1.- Quines són les causes que provoquen la ceguesa de la vaca? 2.- Quins versos són especialment tràgics? Per què? 3.- Explica què pot representar la soledat i l'aïllament de la vaca cega per a un artista modernista. 4.- Fes el recompte sil·làbic. JOAN MARAGALL, Oda a Espanya Oda a Espanya de Joan Maragall Generalitat de Catalunya Departament d'Educació i Formació Professional Institut Joan Brudieu Doc: dossier Modernisme 25-26.docx.

Aquest document pot quedar obsolet una vegada imprès (11/17/2025). La versió vigent es troba en el sistema informàtic de l'institut Pàgina 5 de 12 Escolta, Espanya, -la veu d'un fill que et parla en llengua – no castellana; parlo en la llengua – que m'ha donat la terra aspra: en aquesta llengua – pocs t'han parlat; en l'altra, massa. T'han parlat massa – dels saguntins i dels que per la pàtria moren: les teves glòries – i els teus records, records i glòries – només de morts: has viscut trista Jo vull parlar-te – molt altrament. Per què vessar la sang inútil? Dins de les venes – vida és la sang, vida pels d'ara – i pels que vindran: vessada, és morta.

Massa pensaves – en ton honor i massa poc en el teu viure: tràgica duies – a morts els fills, te satisfeies – d'honres mortals, i eren tes festes – els funerals, oh, trista Espanya! Jo he vist els barcos – marxar replens dels fills que duies – a que morissin: somrients marxaven – cap a l'atzar; i tu cantaves – vora del mar com una folla. On són els barcos? - On són els fills? Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava: tot ho perderes, no tens ningú. Espanya, Espanya, retorna en tu, arrenca el plor de mare! Salva't, oh!, salva't – de tant de mal; que el plor et torni fecunda, alegre i viva; pensa en la vida que tens entorn: aixeca el front, somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - No et veig enlloc. No sents la teva veu atronadora? No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? Has desaprès d'entendre an els teus fills? Adéu Espanya! Generalitat de Catalunya Departament d'Educació i Formació Professional Institut Joan Brudieu Doc: dossier Modernisme 25-26.docx. Aquest document pot quedar obsolet una vegada imprès (11/17/2025). La versió vigent es troba en el sistema informàtic de l'institut Pàgina 6 de 12 1.- Què vol expressar el poeta en la primera estrofa, quan diu que són pocs els qui han parlat a Espanya en llengua "no castellana", i en canvi, són massa els qui han parlat en "l'altra llengua.

2.- A quins "barcos" i a quins "fills" es refereix el poeta als versos 23-32? Per què diu el poeta que cal preguntar "al Ponent i a l'ona brava"? 3.- Explica breument quina és la posició de Maragall enfront de les guerres colonials i del patriotisme espanyol. 4.- Com acaba el poema? Quin és el to del poeta en els darrers versos? Confia que serà escoltat, o no? Com cal interpretar l'expressió amb que clou el poema; adéu, Espanya! 5.- De quin llibre de poemes forma part l'Oda a Espanya? Quan va ser publicat? MIQUEL COSTA I LLOBERA, Lo pi de Formentor Generalitat de Catalunya Departament d'Educació i Formació Professional Institut Joan Brudieu Doc: dossier Modernisme 25-26.docx.

Aquest document pot quedar obsolet una vegada imprès (11/17/2025). La versió vigent es troba en el sistema informàtic de l'institut Pàgina 7 de 12 Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l'eterna primavera, i lluita amb les ventades que atupen la ribera, com un gegant guerrer No guaita per ses fulles la flor enamorada, no va la fontanella ses ombres a besar; mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada i li donà per terra l'esquerpa serralada, per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina, no canta per ses branques l'aucell que encativam; el crit sublim escolta de l'àguila marina, o del voltor que passa sent l'ala gegantina remoure son fullam. Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel; té pluges i rosades i vents i llum ardenta; i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge: domina les muntanyes i aguaita l'infinit; per ell la terra és dura, mes besa son ramatge el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge per glòria i per delit. Oh!

Sí: que quan a lloure bramulem les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal, llavors ell riu i canta més fort que les onades i vencedor espolsa damunt les nuvolades sa cabellera real. Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura I alimentar-se i viure de cel i de llum pura..., oh vida!, oh noble sort! Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar dl món irada, i tes cançons tranquil·les aniran per al ventada com l'au dels temporals Generalitat de Catalunya Departament d'Educació i Formació Professional Institut Joan Brudieu Doc: dossier Modernisme 25-26.docx. Aquest document pot quedar obsolet una vegada imprès (11/17/2025). La versió vigent es troba en el sistema informàtic de l'institut Pàgina 8 de 12 1.- Tema del poema. Sintetitza en una frase el contingut de cada estrofa. 2.- Què simbolitza el pi de Formentor? 3.- Aspectes formals: nombre de síl·labes, rima, estrofa i recursos estilístics Generalitat de Catalunya Departament d'Educació Institut Joan Brudieu Doc: dossier Modernisme 25-26.docx.

Aquest document pot quedar obsolet una vegada imprès (11/17/2025). La versió vigent es troba en el sistema informàtic de l'institut Pàgina 9 de 12 TEATRE MODERNISTA Aigües encantades de Joan Puig i Ferreter Vergés: Què diu? Cecília: L'àliga deixa el galliner, per sempre... Vergés (estupefacte): Però, se'n va... de veres...? Ara de seguida...? Així...sense meditar-ho... sense fer-se vostè mateixa la pro i la contra...? Cecília: Així! Faré viatge amb ell! Vergés: I a on va... no es pot saber? Cecília: Amb el meu amic. Vergés: Però, qui és un amic...? No és prudent... Cecília: Bah...! Si em vol jo aniré amb ell a l'altra part del món.

És un home fort i només ell ha desvetllat els meus sentiments de dona... [...] Vergés (amb amor i tendresa): I la seva obra d'aquí dalt, doncs? Cecília: La meva obra, abans que tot, és la meva vida! (Se'n va decidida per la porta del fons) [...] Cecília: Vostè no farà res... Vergés: És estrany! Me dona ales i després vostè mateixa té el poder de descoratjar-me... per què això...? És inexplicable... però sento que sense la presència de vostè... Cecília: Ja ho sé...no faci res i serà millor. Deixi l'obra verge per un altre... I ara decididament... adeu ( Li dona la mà i somriu) Vostè quedi's entre les aigües estancades...

Vergés (tornant-se, de sobte, agressiu): Me quedo entre les aigües encantades, és cert...però vostè se'n va cap a unes aigües sorolloses i tèrboles... i tan estèrils com les nostres...! Cecília (Triomfalment): Me deixo arrossegar per la corrent! Vergés: I jo em deixo adormir en la quietud. No hi fa res. Anem per diferents camins, Cecília, però em sembla que ens trobarem... Cecília: Què vol dir? Vergés: Ens trobarem, més tard, sense que l'un ni l'altre haguem fet res de profit! Cecíla: No ho sé...! Ell i jo podem anar errats... però portem una il·lusió, una fe...

Lo que sento, i en tinc la convicció, és que si alguna cosa de gran hi ha en els temps futurs, no ens la portaran els homes com vostè... Salut...! (Desapareix per l'escala. Vergés es queda abatut, sense veu ni gest. Pausa) Vergés: Cecília! Escolti: una darrera paraula... (una pausa) Ha fugit com el vent...! Quines coses de fer! I semblava que em portés afecció. (Una pausa. Anant-se'n, amb pas vacil·lant) Els forts s'ajunten i se'n van... (Desapareix per la porta de l'escala, enmig de la fosca) Activitats a) Comenta l'oposició vital i ideològica entre els dos personatges que intervenen en el diàleg, fent atenció als elements simbòlics que expressen aquesta oposició.

b) Comenta la relació entre les actituds de Cecília i els corrents ideològics de l'època del Modernisme c) Comenta l'afirmació que tanca l'obra «Els forts s'ajunten i se'n van» tenint en compte els corrents ideològics del Modernisme. L'auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol Generalitat de Catalunya Departament d'Educació Institut Joan Brudieu Doc: dossier Modernisme 25-26.docx. Aquest document pot quedar obsolet una vegada imprès (11/17/2025). La versió vigent es troba en el sistema informàtic de l'institut Pàgina 10 de 12 RAMONET: Pare, vostè m'ha fet parlar! SENYOR ESTEVE: T'he fet parlar...per sortir-ne! ¿Però que ho dius per matar-me, això? Que em vols matar?

¿Que no tenies cap més punyal per a clavar-me'l... fill descastat! RAMONET: No, pare... no! Escolti... Senyor Esteve: ¿Que no saps que aquesta botiga és més que tu i més que nosaltres? ¿Que ens ha criat, que ens ha donat nom, i que tu el voldries trepitjar i arrencar i fer-los a bocins, i que fent bocins aquest nom ens mataries a tots? RAMONET: Deixi'm dir, només! SENYOR ESTEVE: Calla, calla! No vull sentir-te ni la veu! Però, no, parla, que ho vull saber tot! ¿Quina és aquesta carrera? RAMONET: És inútil. SENYOR ESTEVE: T'ho mano! RAMONET: És... ésser escultor! SENYOR ESTEVE (posant-se les mans al cap): Escultor... ¿Has dit escultor?

¿A on són els mots per a parlar i les llàgrimes per a plorar? I la mort?... Porta'm la mort! Cinquanta anys de viure als llimbs per a dur-me a l'infern! I pel meu fill! RAMONET: Però escolti... L'ésser escultor no és un deshonor! Al contrari; vostè encara no sap lo que és! SENYOR ESTEVE: Que no sé què és, em goses a dir? Encara tu no eres al món que ja el sabia aquest ofici. És un ofici de perduts, de dropos, de pobres!... RAMONET: Pare, per Déu! SENYOR ESTEVE: De pobres, dic! I jo que m'he afanyat tants anys perquè no en siguessis, de pobre! Activitats a) Quin tema modernista s'exposa en el fragment? b) Què representa Ramonet?

Generalitat de Catalunya Departament d'Educació Institut Joan Brudieu Doc: dossier Modernisme 25-26.docx. Aquest document pot quedar obsolet una vegada imprès (11/17/2025).

La versió vigent es troba en el sistema informàtic de l'institut Pàgina 11 de 12 NOVEL·LA MODERNISTA Solitud de Víctor Català Quan el pastor deixava de parlar, la Mila no es recordava ja de son casament amb en Matias ni de cap cabòria consirosa que pogués entelar la placidesa de sa revifalla, i com al vinent dia sentia una nova rondalla, i una altra i una altra després -perquè la verbagàlia majestàtica del pastor semblava eterna i incansable com les onades de la mar-, la Mila acabà per perdre de vista sa pròpia vida migradeta i esquifida de modest ésser humà, per entrar de ple en la vida fantàstica de la muntanya.

Al conjurament de la fantasia pròdiga i afoguerada de son amic, la dona veia eixamplar-se els confins dels Roquissos fins a tenir la cabuda de mons sencers, que es poblaven seguidament de visions, de somnis i de quimeres extraordinàries. De cada paratge, de cada roca, de cada branquilló, en veia brollar una llegenda, i el sentit de lo meravellós es despertà en ella com una nova consciència superior. Al mateix temps se li despertà una devoció extàtica per aquell homenet remirgolat, que a força d'enginy i bonavolença l'havia feta remuntar fins a espais serens que mai havia conegut encara. [...] - Com vos ho feu, pastor, per a saber tantes coses?

[...] - Con vegi un paratge nou de la muntanya, m'assegui tot solic i me'l miri bé una bella estona; i mirant-me'l, senti una escalfor en la boca del cor, i de mica en mica aqueia escalfor me se'n pugi en amunt com una fumera,i m'ompli el cap i me fa rumiar, rumiar... I com si una veu me les anés dient, me venen totes les coses que hi deuen havere passades en aqueis paratges... Activitats a) Relaciona la teoria de la «paraula viva» de Maragall aquest fragment.

b) Relaciona les característiques de la narrativa modernista següents amb el fragment: Es fa una representació caòtica del món L'individu viu en conflicte amb el món que l'envolta, que pot transformar-se en pau si l'ésser humà aconsegueix mimetitzar-se amb la natura o, contràriament, en una lluita on la persona intenta salvaguardar la pròpia individualitat davant la primitiva força de la natura. L'individu intel·lectual i moral sovint viu marginat i en solitud, en una clara oposició a la multitud. A partir d'aquests personatges marginats es busca ferir la sensibilitat burgesa i el seu estil de vida conservador.

Generalitat de Catalunya Departament d'Educació Institut Joan Brudieu Doc: dossier Modernisme 25-26.docx. Aquest document pot quedar obsolet una vegada imprès (11/17/2025). La versió vigent es troba en el sistema informàtic de l'institut Pàgina 12 de 12