Història d'Espanya: De la Restauració a la Transició

I 98 flashcards i 66 preguntes més al document.

Text del document

HISTÒRIA D'ESPANYA TEMA 1: LA RESTAURACIÓ (1874 - 1931). Primera etapa. 1. 1874 Any clau: - Manifest de Sandhurst (1 desembre). Declaració que fa Alfons de Borbó des de l'exili; mostra la seva disposició per convertir-se en rei d'espanya. - pronunciament (cop d'estat) de Martínez Campos també anomenat pronunciament de sagunt. cop d'Estat que va suposar la fi de la I República i l'inici de la Restauració. Martínez campos restaura el quadre de la monarquia, que fa referència al nombre de la època de la restauració.

Aquest nou període de la història d'Espanya és conegut com La Restauració, ja que la monarquía borbónica és "restaurada" en el seu lloc original després d'un període d'una fracassada I República i de la monarquia d'Amadeu de Saboia. La Restauració donarà lloc a una monarquia parlamentària basada en un sistema bipartidista, en el caciquisme i la corrupció. L'ideòleg d'aquest sistema serà Cànovas del Castillo (Partit Conservador). Aquest sistema serà anomenat sistema de la restauració; o torn pacífic (turnismo); o sistema canovista.

A partir d'aquest sistema, dos partits (conservador i liberal) es tornaran en el poder de forma regular mitjançant el frau electoral: Encasillado, caciquisme i tupinada. Aquest sistema garantirà l'estabilitat política (ja no hi hauran pronunciaments), però marginarà a la resta de forces polítiques i socials (moviments obrers, nacionalismes perifèrics i carlisme). 2. PRIMERS PROBLEMES QUE VA HAVER DE FER FRONT EL NOU SISTEMA - Finalitzar la III Guerra Carlina (1872-76). Els carlistes seran derrotats. - Redactar una nova Constitució (la de 1876). - Finalitzar la Guerra de Cuba (1868-1878). La guerra dels 10 anys (guerra colonial) acaba amb el Pacto de Zanjón.

- Legalització de partits i sindicats (Ley de asociaciones, 1887) i sufragi universal (1890). - Mort inesperada i prematura d'Alfons XII (Pacto de Pardo, 1885). Els dos partits dinàstics pacten donar suport a la regència de Mª Cristina. 3.

CONSTITUCIÓ DE 1876 És molt de dretes i conservadora, religió oficial caciquisme, la sobirania és compartida (poder prové del poble i el rei), hi ha divisió de poder i el poder legislatiu sera bicameral (congrès i senat, 2 parlaments), espanya estat confessional (religió oficial) i estableix un estat centralista (tot es governa desde Madrid, no dona autonomia a les comunitats) i el sufragi principi censatari (només voten els rics) i a partir de 1890 serà univeral masculí (només homes). Règim polític: Monarquia constitucional. 4. ERA VERITABLEMENT DEMOCRÀTIC? - Inicialment, el sufragi era censatari (fins a 1890). - Les dones NO podien votar.

- Inicialment, les associacions obreres (partits i sindicats) NO eren legals (fins a 1887) - Era un sistema fraudulent i corrupte: els resultats es modificament mitjançant les trampes (tupinada), la coacció (caciquisme) i el resultat premeditat (encasillado). 5. TRAMPES EN LES ELECCIONS Les trampes s'aplicaven en aquest ordre: (encasellat, caciquisme i tupinada). ENCASELLAT: Prové de casella. Si toca eleccions i està governant Sagasta, ell presenta la dimissió i el rei l'accepta i el rei nombra automàticament a Cànovas president, i ell convoca unes altres eleccions que guanya ell mateix.

En aquest procés de convocar eleccions el ministre de governació nomenat per canovas abans de convocar les eleccions a cada província d'espanya marcava les caselles dels candidats de cada província que havien de guanyar (candidats conservadors) perquè guanyes cànovas. Procés burocràtic administratiu previ a les eleccions. Operació administrativa mitjançant la qual el Ministeri de la Governació emplenava les caselles corresponents als candidats de cada província que "havien de guanyar". Alguns d'aquests candidats imposats eren anomenats "Cuneros". CACIQUISME: Poder que exerceixen els cacics (persones importants del poble) que eren els que donaven treball.

TUPINADA: frau electoral consistent en introduir paperetes no procedents d'un elector a les urnes o alterar-ne el recompte per tal de desvirtuar el resultat de les eleccions (podien marcar que una persona morta havia anat a votar). Mètodes utilitzats: - Introduir més vots dels reals. - No recomptar vots o alterar el recompte. - Modificar les actes. - Amenaçar "CUNERO": Diputat que havia de sortit elegit imposat pel partit liberal o conservador. Normalment era tant descarat que a vegades no eren ni persones que residien a la província d'on havia de sortir. TURNISME PAS A PAS - El govern de torn dimitia (liberal o conservador) dimitia.

- El rei nomena nou president del govern al líder partit de l'oposició (liberal o conservador). - El nou govern provisional convoca eleccions, que guanyarà. - El ministre de governació formula l'encasellat i distribueix els resultats previstos a cada governador civil de cada província d'Espanya. - El governador civil informa als cacics de la província d'aquests resultats. - El cacics utilitzen la seva "influència" i intimidació entre la població per a que els resultats previstos en donin (caciquisme). - El dia de les eleccions també s'aplica la tupinada, és a dir el frau i les trampes per obtenir el resultat previst de manera contundent.

BIPARTIDISME I TORN PACÍFIC Els dos partits (liberal i conservador) del torn eren anomenats dinàstics. Tots dos estaven a favor de la monarquia, la constitució del 1876 i eren centralistes. El conservador era molt més tradicional, catòlic, no massa favorable als canvis. El liberal és més partidari a certes reformes i llibertats, és laic. Les forces polítiques marginades pel sistema són aquelles que no participaven del turnisme, i que eren reduïdes a la mínima expressió o inclús reprimides. - Moviments obrers (socialisme i anarquisme). - Catalanisme i nacionalisme Basc (PNB) * - Carlisme.

Derrotat a la III Guerra Carlina, aquesta tendència renunciarà a la via bèl·lica i es modernitzarà, transformant-se en partit polític (Comunión Tradicionalista), que tindrà implantació a Navarra, Euskadi i interior de Catalunya. - Republicanisme. Molt dividit en partits (Partido Republicano Posibilista, Partido Republicano Progresista, Partido Republicano Centralista, Partido Republicano Federal) després del fracàs de la I República. Tots aquests partits s'uniran en un - Unión Republicana a partir de 1890; aquest partit obtindrà bons resultats a les grans ciutats. La restauració com a període (etapa) va de 1874 al 1931 passa per tres fases: 1.

Període canovista: 1874 - 1898 (fins la guerra de cuba). Fase en la que cànovas i sagasta s'alternen. Fase més estable del règim. 2. Període de les crisis de la restauració. 1898 - 1923. amb la pèrdua de cuba. seguiran els torns de govern però amb altres líders. hi haurà conflictes colonials, a l'àfrica i obrers. el sistema comença a trontollar. 3. Dictadura de primo de rivera. 1923 - 1931. miguel primo de rivera al 1923 fa un cop d'estat acapara el poder i manté al rei, per això segueix sent restauració. ja no hi ha torn de govern. 1931 es proclama la segona república. TEMA 2: LES CRISIS DE LA RESTAURACIÓ (1898-1923). Segona etapa.

El sistema de torn es va mantenir de maner relativament estable durant uns 25 anys, però a partir de 1898 entrarà en un seguit de crisis que descomposaran el sistema en una llarga agonia. Les principals crisis seran: - El desastre del 98 - La Setmana Tràgica (1909) - La crisi de 1917 - La crisi del 20 1. GUERRA DE CUBA (1895 - 1898) Espanya va incomplir els acords de Zanjón i la guerra amb Cuba va reiniciar-se. A més es va aprovar l'anomenat aranzel Cánovas (1891), que va generar malestar entre els cubans.

Tot i que l'exèrcit espanyol (comandat pel general Martínez Campos) era més fort, els rebels van aplicar l'estratègia de la guerra de guerrillas en un entorn tropical (selvàtic i calorós) molt incòmode pels espanyols, on les malalties tropicals van afectar les tropes. EUA tenia interessos comercials sobre Cuba, i estaven interessats en la seva independència. A 1898, amb l'excusa de l'enfonsament del vaixell Maine, declara la Guerra a Espanya. La incorporació d'EUA al conflicte suposarà una ràpida derrota d'Espanya, una antiga potència colonial en decadència. 2. LA CRISI DEL 98 Relacionada amb la colònia espanyola de Cuba. Guerra de Cuba 1895-1898.

Espanya va incomplir els acords de Zanjón i la guerra amb Cuba va reiniciar-se. A més es va aprovar l'anomena aranzel de Cànovas (1891), que va generar malestar entre els cubans. Tot i que l'exèrcit espanyol (comandat pel general Martínez Campos) era més fort, els rebels van aplicar l'estratègia de la guerra de guerrillas (atacar i amagar-se) en un entorn tropical (salvàtic i calurós) molt incòmode pels espanyols, on les malalties tropicals van afectar a les tropes. Va acabar l'any 1898 per una derrota per part d'espanya perquè es fica els Estats Units al mig i ajudarà als cubans. Es va ficar perquè EUA tenia interessos comercials sobre Cuba, i estaven interessats en la seva independència.

A 1898, amb l'excusa de l'enfonsament del vaixell Maine, declara la Guerra a Espanya. La incorporació d'EUA al conflicte suposarà una ràpida derrota d'Espanya, una antiga potència. Espanya es rendeix i signa els acords de París (s'anomenen així perquè es van signar allà).

EUA fa abandonar a Espanya els territoris de Cuba, Filipinas i Puerto Rico, que genera a Espanya un sentiment de derrota i pessimisme que derivarà en una posició crítica cap el sistema: El Regeneracionisme Regeneracionisme: És un moviment intel·lectual que entre els segles XIX i XX pretén reflexionar objectiva i científicament sobre les causes de la decadència política d'Espanya i que pretén renovar la vida política espanyola. Principal pensador el filòsof Joaquim Costa. Aquest moviment influirà a molts escriptors (generació del 98, escriptors crítics i pessimistes). També influirà en els polítics i presidents del govern.

Després de la mort de Cànovas (1897) i el Desastre del 98, tant liberals com conservadors van continuar practicant el torn, però les forces marginades aniran guanyant presència i capacitat crítica. Inspirats pel Regeneracionisme, tant els presidents conservadors com liberals van intentar introduir reformes, que van resultar insuficients en un sistema corrupte de dalt a baix. - Silvela: President conservador (1899) intenta una descentralització administrativa i una pujada d'impostos, aquestes noves càrregues van suposar una protesta dels comercials de Barcelona coneguda com Tancament de Caixes.

- Maura (1907): També conservador, va fer una nova llei electoral i va aprovar mesures proteccionistes i una llei laboral que cobria als treballadors en cas d'accident laboral. - Canalejas (1912): Liberal, va fer la "ley del candado" (prohibia implantar nous ordres religiosos a Espanya), va crear un impost progressiu, llei de reclutament, llei de mancomunitats. Conseqüències: - Pèrdues territorials (Cuba, Puerto Rico i Filipines). - Pèrdua de mercats preferencials i exclusius (mercat colonial). - Deutes bèl·lics (Espanya s'endeuta). - Sentiment col·lectiu de decepció, que porta a un alàlisi crític de la política espanyola (regeneracionisme).

- Repatriació de capitals cap a Espanya (conseqüència positiva). - L'exèrcit espanyol a partir del desastre del 98 es va sentir atacat (inútils) per la derrota i l'exèrcit espanyol va evolucionar cap a postures de dretes, ultres, feixistes (aquesta conseqüència no es va poder preveure, no va ser immediata). 3. LA SETMANA TRÀGICA (1909) A partir de la Conferència de Berlín (1885), països europeus es van repartir a Àfrica i les més potents s'emporten més territoris (França i Regne Unit), i les menys potents doncs menys territoris, a Espanya li va tocar una petita franja al voltant de Ceuta i Melilla anomenada el RIF. Aquest repartiment va ser a partir de la Conferència d'Algesires (1906).

Allà viuran els rifenys, que eren musulmans que vivien al Rif, que s'organitzaran en tribus i es van oposar a la ocupació espanyola i es van resistir molt. Al 1909 Espanya es derrotada al Barranc del Llop, i com que es van sentir molt humillats van iniciar un reclutament a Barcelona, per poder lluitar pel territori. Aquest reclutament es fa abans de Canalejas, per tant els rics paguen per no anar a la guerra i només van els pobres que no poden pagar per no anar a la guerra. A Barcelona va crear un sentiment d'injustícia, i en el moment en que les tropes van anar a embarcar, la població donarà una revolta, que durarà una setmana (26 juliol - 2 agost 1909).

La població va cremar edificis religiosos i es va enfrontar a les forces d'ordre públic. Hi havia entre la població amb característiques antimilitaristes i anticlericals (contrari a l'església). Aquesta setmana s'anomena Setmana Tràgica. La Setmana Tràgica es va estendre per pobles del voltant. Sabadell és un exemple i no van cremar Safa d'indústria de miracle. Conseqüències: - Repressió i violència: Morts (100), ferits (300), detinguts (1500), destrosses materials (80 judicis religiosos), judicis sense garanties saldats amb 5 penes de mort injustes (Ferrer i Guàrdia). - Imatge exterior d'Espanya dolenta. - Maura va haver de dimitir (era el president del govern). Substituït per Canalejas.

- PRR (partit) perd suport popular perquè al principi donava suport a la revolta i quan va veure que hi havia conseqüències es va amagar. - Lliga Regionalista va perdre suport perquè va donar suport a la policia, a la repressió. - Canalejas va fer la llei de reclutament al 1912. 4. CRISI DEL 1917 Triple crisi que afectarà a Espanya a l'estiu de 1917, fins al punt de fer perillar el sistema de la Restauració. Simultàniament va ser una crisi: militar, política i social. - Militar: Els militars estaven a la península (militars peninsulars) i al Rif (militar africanista que fa carrera militar al Rif).

Els militars espanyols en aquella època, els que ascendien més ràpidament eren els africanistes per mèrits de guerra (mataven a més gent). Els militars peninsulars se sentiran agreujats per aquesta situació i s'organitzaran en Juntes militars o de defensa, que són associacions de militars reivindicadistes que pressionaven al govern per ascendir igual de ràpid que els africanistes. - Social: Gràcies a la neutralitat espanyola, la I Guerra Mundial va enriquir a la burgesia exportadora, però va empobrir a les classes populars, ja que es generarà una situació d'inflació (els sous dels treballadors no va augmentar encara tenir riquesa al territori).

A causa del deteriorament del nivell de la vida de les classes populars, els principals sindicats van convocar una vaga general a l'agost de 1917. Aquesta vaga tindrà un seguiment desigual. - Política: Grup de 48 diputats catalans (no pertanyen ni al partit liberal ni al conservador, la majoria eren d'un partit catalanista anomenat La Liga Regionalista) es van reunir a Barcelona al juliol per tal d'exigir un nou govern, una nova constitució i una nova forma de La resposta del govern a aquest triple desafiament va ser repressiva: · L'exèrcit va reprimir el moviment vaguístic i les manifestacions. · Les juntes de defensa seran dissoltes. · Es va prohibir la reunió de diputats.

La crisi es tanca en fals, ja que reprimeix i no soluciona, per tant aquest elements de descontent tornaran a aparèixer al llarg dels 20. A 1918 no hi haurà torn pacífic i s'imposarà un govern de concentració. 5. CRISI DEL 20 També va ser una crisi múltiple, política, territorial (estatut de 1919), econòmica (disminució de les exportacions i augmentant l'atur), social (vagues i pistolerisme) i militar (desastre d'Annual, de nou al Rif). Aquesta situació de col·lapse va portar a un Cop d'Estat (Primo de Rivera). - El final de la I Guerra Mundial va suposar el final del beneficis empresarials, ja que es van aturar.

- D'avant d'això, moltes fàbriques reduiran personal o tancaran, per tant augmenta l'atur. - Com augmenta l'atur, també augmenta la conflictivitat obrera i el nombre de vagues. La vaga més important que es va produir va ser la vaga de la Canadenca (1919), ja que va ser tot un referent del moviment obrer. Les reivindicacions dels vaguistes van ser satisfetes i entre d'altres coses es va aconseguir la jornada laboral de 8 hores. Va suposar el triomf de la classe obrera. Els empresaris s'ho van prendre malament, no els hi va semblar bé. El pistolerisme Després de la vaga de la Canadenca la situació social encara es tensa més durant els anys 20.

La patronal (empresaris) van financiar grups de pistolers per atemorir els sindicats, els sindicalistes més radicals es van tornar violentament, donant-se un espiral de violència a la ciutat de Barcelona ques es coneix com a pistolerisme. La policia, dirigida per Martínez Anido (gobernador civil de Barcelona), va ser còmplice d'aquesta violència patronal (llei de fugues) i el nombre d'assassinats a la ciutat va augmentar. Els governs seran inestables i el torn deixa de funcionar amb regularitat (governs de concentració). A més, es de Catalunya (1919) es demanarà a Madrid un Estatut d'autonomia que serà rebutjat per les corts enmig d'una esbroncada general.

L'exèrcit pateix una altra humiliant derrota al Rif (el desastre d'Annual), que se saldarà amb milers de morts. L'opinió pública demanarà explicacions i responsabilitats. Per depurar responsabilitats, el parlament crearà una comissió d'investigació dins l'exèrcit, que redacta l'informe Picasso. Aquest informe feia evident la negligència i inoperància de l'exèrcit i inclús implicava al rei Alfons XIII. L'exèrcit espanyol monta al rif una campanya mal organitzada i els rifenys maten aproximadament a 13.000 soldats. Passa a l'any 1921, i la va organitzar Silvestre. Va sortir a la prensa.

A 1923, el govern del liberal Garcia - Prieto va intentar una reforma constitucional i una nova llei electoral per tal de democratizar el sistema. Davant la violència i els desordres (vagues i pistolerisme), les reivindicacions catalanistes, la possibilitat de que l'informe Picasso es fes públic i d'un canvi constitucional, el militar Miguel Primo de Rivera (Capità General de Catalunya) va fer un cop d'estat d'inspiració feixista que farà amb el dèbil i corrupte sistema parlamentari espanyol, i que imposarà una dictadura de caràcter feixista. (durarà 8 anys) al 31 mor. TEMA 3: DICTADURA DE MIGUEL PRIMO DE RIVERA (1923-31). Tercera etapa. 1.

DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA 1923-1931 El 13 se setembre de 1923 Miguel Primo de Rivera comanda un cop d'Estat per evitar la difusió de l'informe Picasso, una reforma constitucional i per aturar la violència social (per tant la dictadura de Primo de Rivera és conseqüència directa de la crisi dels 20). El Cop triomfa amb facilitat, ningú defensarà el règim de la Restauració, corrupte i esgotat. Alfons XIII col·laborarà amb el cop i demanarà a Primo de Rivera que formi un govern. El recolzament explícit del rei a la Dictadura va suposar els eu desprestigi definintiu, i precipitarà anys després la proclamació de la II República.

No confondre a Miguel Primo de Rivera (el Dictador) amb José Antonio Primo de Rivera (fill del primer i fundador de la falange, anys després). M. Primo de Rivera es va presentar com un regenerador i pacificador de la vida pública espanyola, com la solució necessària per tal de salvar la inestable i violenta per la que passava el país. En principi era vist com una solució necessària i transitòria (provisional) i no va trobar oposició (només els anarquistes de la CNT). 2. ETAPES DE LA DICTADURA Hi ha dos etapes: · Directori Militar (1923 - 1925): Govern format per militars. Etapa molt repressiva.

L'objectiu és posar ordre: - Suspèn la constitució de 1876 - Dissol el parlament - Il·legalitza els partits i sindicats - Reprimeix el catalanisme - Repressió a les formacions obreres per acabar amb vagues i pistolerisme. - Derrota als rifenys (desembarcament d'Alhucemas). · Directori Civil (1925 - 1930): Govern format per militars però també per gent civil. Aquest govern actua a imatge i semblança del govern de Mussolini. Solucionats els desordres i la qüestió del Rif, Primo de Rivera fa un nou govern que incorpora també civils (no militars).

La bona situació econòmica (feliços 20) farà que Primo de Rivera es vulgui perpetuar al poder, la seva dictadura ka no seria provisional com es pensava al principi. A partir d'aquí tractarà d'organitzar un estat feixista a imatge de la Itàlia Feixista de Mussolini: - Es crea partit únic er donar suport al règim, Unión Patriòtica. - Crea una força parapolicial ciutadana anomenada Somatén. - Crea un sindicat únic i vertical anomenat Consell de Treball. - Crea un parlament consultiu i no democràtic anomenat Assemblea Nacional Consultiva. 3. EL FINAL DE LA DICTADURA Al 29 arriba una crisi econòmica d'abast mundial derivada del crack, que també afectarà Espanya.

L'oposició es reorganitzarà i signat el Pacte de Sant Sebastià (1930). Primo de Rivera dimiteix i es substituït pel General Berenguer i després per l'Almirall Aznar. Alfons XIII volia que aquests dos convoquessin eleccions i tornar a vell sistema de torn. Els partits que guanyaran seran de caràcter republicà, i es proclama la segona república. TEMA 4: ECONOMIA I DEMOGRAFIA DURANT LA RESTAURACIÓ (durant el darrer terç del S. XIX) 1. AGRICULTURA L'activitat econòmica principal de l'espanya de la restauració era l'agricultura. Durant l'últim terç del XIX, Espanya era un país majoritàriament agrari: - Més de la meitat del PIB del país provenia de l'agricultura.

- Més d'un 60% de la població treballava al camp. Espanya era agrària però la seva producció era molt baixa, es produeix poc, hi havia una productivitat també baixa perquè estava endarrerida. Era una agricultura endarrerida, poc tecnificada i poc productiva, i la propietat de la terra estava en poques mans: la major part de les terres eren o dels nobles o de l'església; tot i que també existien petits i mitjans propietaris en algunes zones del país.

Els diferents governs espanyols al llarg del XIX (durant el regnat d'Isabel II i el Sexenni R.) van tractar de modificar aquest règim de propietat mitjançant dues accions jurídiques: - Les desvinculacions: Possibilitat de que els nobles puguin vendre les terres. Afecten a la noblesa. - Les desamortitzacions: Les terres que tenen l'església i no les treballaven, les posaven a la venda per explotar. Qui les explotava era la burgesia o la pagesia agraria, que compraven les terres i fan que sigui una terra productiva. Afecten a l'església. 2.

LES DESVINCULACIONS Durant l'antic règim les terres dels noble eren vinculades al títol nobiliari: és a dir els nobles que tenien terres no les podien vendre encara que volguessin. Desvincular la terra vol dir que. partir del segle XIX els nobles podien vendre les terres si aixi ho disposaven. La finalitat de les desvinculacions eren que les compressin emprenedors agraris i les fessin més productives i rendibles. 3. LES DESAMORTITZACIONS Consisteix en l'exportació de les terres no productives L'objectiu de desamortitzacions i de les desvinculacions era posar a la venda un gran nombre de terra agrària, no conreada, per tal de fer-la més productiva.

Així doncs, la superfície conreada va passar de 10 milions d'hectàrees a 16 milions, i la producció va augmentar ja que es va treballar una major superfície de terres. No va augmentar la productivitat, i el camp seguirà igual d'endarrerit. - L'Augment la producció agrària no va anar acompanyada d'una modernització: la producció augmenta pel major nombre d'hectàrees però no la productivitat, ja que l'agricultura va continuar endarrerida tècnicament. - A més, el procés de privatització va fer que la terra que es va posar a la venda anés a parar en mans de propietaris que ja en tenien moltes (nobles, "los grandes de España"), i que ara en tindran encara més.

Eren grans nobles rendistes que buscaven un benefici ràpid sense invertir en innovacions i que no eren conreadors directes. Arrendaven les terres a pagesos a curts terminis (així cobraven més). A Galícia, minifundis. Petites extensions de terres agràries poc productives per la seva petita mida (inferior a 10 ha). A Extremadura, Castella la Manxa i part d'Andalusia, Latifundis. Grans extensions de terra agrària (més de 100 hectàrees) on s'invertirà poc. Mà d'obra barata. Propietats mitjanes principalment a Catalunya. On a més els contractes són a llarg termini. 4. AGRICULTURA A CATALUNYA Catalunya va ser l'excepció. Hi havia una classe mitjana agraria que invertia en les seves propietats.

Existien també dos tipus de contractes favorables pel conreador. Contractes a llarg termini que van afavorir la inversió i la productivitat. El camp català serà productiu i donarà beneficis, que després s'invertiran en millorar el conreus i en la indústria. Aquests contractes són l'emfiteusi i la rabassa morta. Emfiteusi: Contracte a llarg termini que permet al pagès i als seus successors treballar la terra a perpetuitat mentre es pagui el lloguer o cens. Rabassa morta: Contracte a llarg termini referent a la vinya, que permet al pagès (rabassaire) treballar la terra entre les vinyes del camp siguin vives.

És un contracte a llarg termini perquè la vida de la vinya és llarga (mitjana de vida de 50 anys i algunes arriben a viure fins a 100 anys). Quan les vinyes morien, el contracte es rennova. El principal conreu que hi havia a Catalunya era el raïm per tant, el vi. Avui en dia segueix sent el vi el principal conreu. El camp català es va especialitzar en la producció vitivinícola: vi, aiguardent, espumosos. Productes molt rendibles que donaran importants beneficis.

A més , la prosperitat agrícola del segle XIX i els canvis en les formes de propietat de la terra (desamortitzacions i les lleis desvinculatories) a Catalunya sí que van fer perdre terreny social a l'aristocràcia en favor de la burgesia comercial i també, en alguns casos, d'una pagesia que va passar a ser propietària de la terra que tenia en arrendament.l'aristocràcia en favor de la burgesia comercial i també, en alguns casos, d'una pagesia que va passar a ser propietària de la terra que tenia en arrendament. 5. LA INDÚSTRIA A CATALUNYA La industria moderna a Espanya va començar a Catalunya al segle XIX amb el tèxtil cotoner.

La indústria tèxtil cotonera es va desenvolupar a Catalunya per 3 raons: - La seva tradició tèxtil durant el XVIII i el XIX (les indianes) - Els beneficis que va donar el camp català es va invertir en la industria. - Existència d'una burgesia emprenedora, la gent que té diners empren, inverteix. La primera màquina de vapor es va instal·lar a Barcelona l'any 1832, a la Fàbrica Bonaplata. A partir d'aquí la producció tèxtil es farà als vapors. VAPOR: Fàbrica que fa funcionar la seva maquinària amb l'energia del vapor. Estan situats a les ciutats i pobles del litoral, pn arriba el carbó en vaixells o prop les estacions ferroviàries.

Les zones de vapors catalanes van ser Barcelona i rodalies (Barcelona, Sabadell, Terrassa, Badalona) i el Maresme (Mataró). Catalunya no té mines de carbó, per tant per fer funcionar els vapors ho havien de comprar. Arriva o en tren o vaixell, per tant els vapors es situen al costat de la costa on hi ha ports on arriben els vaixells, o en ciutats on hi hagi estació de tren. El fet de que Catalunya l'hagi de comprar encareix la producció, per tant la burgesia textil catalana se les enginyen per buscar un sistema alternatiu per no utilitzar carbó, aquestes són les colònies industrials Aleshores els empresaris van pensar una alternativa: les colònies.

Colònia: Establiment situat prop d'un riu, per així utilitzar l'energia hidràulica i no haver de dependre del carbó. Estan allunyades dels nuclis de població, per tant les colònies, a part de la fàbrica, tenen habitatges pels obrers, botigues, escoles, església… en definitiva, els serveis bàsics per poder viure com si fos un poblat obrer. Les colònies tèxtils catalanes es situaran l curs mig dels rius Cardener, Llobregat i Ter. Algune colònies tindran màquina de vapor pels mesos en que no plou i no hi ha aigua als rius per fer servir la colònia. NO FALLAR.

les colònies funcionen amb energia hidroelèctrica, no es el mateix que amb energia hidràulica, l'aigua mou el molí, mou una turbina i aquella turbina es carrega d'energia elèctrica. Per tant colines no funcionen amb energia hidroelèctrica. 6. AVANTATGES I INCONVENIENTS DE LES COLÒNIES Avantatges: - Ja no depens de carbó - Treballadors poc conflictius, ja que estan aïllats i són poc reivindicatius - Gran beneficis per l'empresari, ja que cobra al treballador els serveis que ofereix (habitatge, botiga). Inconvenients: - Als mesos d'estiatge (estiu), el cabal del riu baixa, fins al punt que es pot arribar a aturar la producció. - Estan aïllades. Fases de la indústria tèxtil catalana: 1.

1832-1861. Fase expassiva, gràcies a la mecanització de la filatura (fer fil). 2. 1861 - 1864. Fase regressiva per la Guerra de Secessió nord-americana. A Estats Units va haver la guerra de secessió, Estats Units produïa cotó i com estava en guerra deixa d'exportar coto que es la materia primera, aquesta epoca es diu la fam del cotó. 3. 1864 - …… Fase expansiva, gràcies a la mecanització de la teixidura(fer teixit) 7. MINERIA L'augment de la demanda de carbó es va veure afavorida per la màquina de vapor. Astúries va sr la regió espanyola on es va desenvolupar més la mineria de carbó: per a seva abundancia i la proximitat de les mines al mar, la qual cosa facilitava el seu transport.

Ara bé, el carbó asturià era de baixa qualitat: poc poder calorífic, s'esmicolava amb facilitat i sortia barrejat amb menudalla. Al País Basc (Biscaia) hi havien extenses mines de ferro, era un ferro de molta qualitat (baix en fòsfor). Industria Siderúrgica: Agafa el ferro de la mina i fa acer. 8. SIDERÚRGIA La indústria siderúrgica és aquella que treballa el mineral de ferro i el transforma en un metall industrial. 1) Al principi, es va instal·lar a Màlaga, però va fracassar ja que utilitzava carbó vegetal. 2) Després, es va traslladar a Astúries, aprofitant la presència de carbó mineral, (no va del tot bé).

3) Filanlment, i com és lògic, es localitzarà a Biscaia (País Basc), per la presència de mines de ferro i per la seva tradició de ferreries. Una vegada que la siderúrgia s'estableix al País Basc, serà molt pròsper l'eix comercial Càrdiff - Bilbao. País Basc comprava carbó gal·lès (de millor qualitat que l'asturià) i venia ferro a Gal·les. Destacaran empreses com Altos Hornos de Vizcaya 9. EL FERROCARRIL A ESPANYA 1848. Primera línia de ferrocarril a Espanya (Barcelona - Mataró). Arriba amb un retard de gairebé 2 dècades, ja que el primer ferrocarril (Liverpool - Manchester) és de 1830. 1855.

S'aprova la Ley General de Ferrocarriles, que regula la construcció de la xarxa espanyola A partir d'aquí hi hauran tres etapes constructives: - De 1856 - 1865: Etapa de construcció intensa. Es fan uns 5000 Km de via fèrria. - 1866 - 1876. Crisi financera que paralitza la construcció. - 1876 - 1885: Nova onada constructiva. Es fan 3000 Km de via fèrria. El ferrocarril va yenir 3 errades a l'hora d'administrar: - Totes les línies tenen tendència d'anar de la perifèria fins al centre, una estructura radial. No es van dinamitzar les zones més dinàmiques, sinó que es va prioritzar aquesta estructura, amb una mentalitat centralista.

- El ferrocarril té dos rails, i entre els dos hi ha una distància (distància interrail), resulta que la distància de rails de la xarxa espanyola era més gran que la distancia de la xarxa ferroviària de francia, llavors havien de parar el tren, descarregar i carregar a un altre tren, suposava un sobrecost de temps, diners i treball. Dificulta la comunicació amb el país veí. El relleu espanyol és més accidentat, necessitarà locomotores més potents, més grans, per tant necessitarà una amplada de vies més amples.

- La llei general de ferrocarrils permitia que les empreses que construien el ferrocarril podien comprar les vies del ferrocarril en països estrangers si volien per buscar el millor preu, el problema és que es va desaprofitar el moment per poder comprar el ferro al País Basc, que si s'haguessin aplicat aranzels, s'haguès desviat cap a País Basc, i s'hagués desenvolupat la siderúrgia. Al llarg del segle XIX, la població espanyola va créixer. Al 1797, Espanya tenia 10 milions i mig de `persones; al 1900, en tenia 18 milions i mig. Es tracta d'un increment del 75%.

Ara bé, el creixement de la població espanyola va ser més tardà i més lent que la de la resta de països del seu entorn europeu, ja que la revolució industrial a Espanya també va arribar tard. El creixement va ser degut a una millora de la dieta (introducció del blat de moro i la patata) i millors mèdiques (la desaparició d'algunes epidèmies). Tot i aquest creixement, Espanya tindrà al llarg del XIX les característiques típiques d'una demografia d'antic règim: Alta natalitat (les famílies tenien molts fills) combinada amb una alta mortalitat (sobretot infantil). L'esperança de vida al 1900 era molt baixa, d'uns 35 anys.

A Catalunya,el major creixement econòmic ue a la resta d'Espanya va provocar un major més ràpid creixement demogràfic que a la resta d'Espanya Catalunya serà també excepció a nivell demogràfic. La caiguda de la mortalitat, sobretot la infantil, va fer pujar la població, i també l'arribada a Catalunya d'immigrants d'altres zones d'Espanya. A partir de 1860 es va començar a donar a Espanya un lent èxode rural, que va comportar un augment de la població urbana. Les capitals de província van créixer, sobretot Barcelona i Madrid. Tot i això la major part de la població era rural.

A finals del XIX també es va produir una migració important de població espanyola cap a Amèrica Llatina: Mèxic, Argentina, Cuba… La procedencia d'aquesta emigració era variada però sobretot catalans (indians) i gallecs · Indià: Un que feia les amèriques, que normalment tornava, i tornava enriquit, en el poble on s'havia anat es montava un casoplón amb bons, jardins i vestien elegants de teles d teixits de lino que era el que acostumaven a portar allà a Cuba.

Les polítiques comercials del segle XIX podien ser de 2 tipus contraposats: PROTECCIONISME LLIURECANVISME - Proteccionisme: Política comercial d'un Estat encaminada a protegir la indústria pròpia, posant obstacles (aranzels) a les importacions i/o onant subvencions a la indústria pròpia. Si és prolongat la industria espoc competitiva. - Lliurecanvisme: Política comercial d'un Estat que defensa el lliure comerç internacional.

Durant la Restauració la política va ser PROTECCIONISTA · Fins a 1870 Espanya va aplicar polítiques lliurecanvistes (recordem que la Ley General de Ferrocarriles permitia la importació de ferro lliure d'aranzels, o l'intercanvi comercial Cardiff-Bilbao) · Pero, a partir de 1870 s'aplicaran politiques proteccionistes Qui demanava proteccionisme? - El tèxtil català (ja que no podien competir amb el tèxtil britànic). - La mineria asturiana (ja que no podien competir amb el carbó gal·lès). - Els cerealistes castellans. - Siderúrgia basca. 10. PER QUÈ ESPANYA S'INDUSTRIALITZA TARD? - El seu endarreriment agrari, que genera una població pagesa amb poc poder adquisitiu i escàs rendiment al camp.

- Estava allunyada geogràficament dels centres industrials, i això encareix els costos del transport. - Dèficit energètic i de matèries primeres (no en té). - Emissió de deute públic per part d'Estat a un alt interés pels inversos, que absorbirà un capital que es podria haver invertit en activitats més emprenedores. Compres deute públic que es un diners que et dona l'estat et donen un recibo, en 10 anys tornes i et donen un 10% de diners, si no ho gastaves tenies més diners sense fer res. Molt deute públic a Espanya, la fiquen allà i després li donen un 10% i molts inversors ho ficaven en deute públic.

- Les polítiques proteccionistes, que van forjar una indústria poc competitiva, (excés de proteccionisme) TEMA 5: ECONOMIA I DEMOGRAFIA DURANT LA RESTAURACIÓ (durant el primer terç del S. XX) 1. INTRODUCCIÓ A inicis del segle XX l'agricultura continua sent la principal activitat econòmica d'Espanya (economia agrària). Però l'endarrerida agricultura cerealista de l'interior contrastará amb dinàmica i productiva agricultura al Mediterrani. - A Galicia continuen els minifundis, poc productius per la seva petita superfície. - Al sud del sistema central hi ha latifundis, poc productius per la seva activitat rendista. Gran desigualtat en la propietat de la Terra.

- A Catalunya hi ha propietat mitja vitivinícola (vi) i productiva. L'agricultura espanyola va passar per 2 crisis: 1) Crisi centralista. A l'interior d'Espanya, arribada massiva de blat estranger (procedent de Rússia, EUA, Argentina…), gràcies a la millora del transport marítim i terrestre, va ser terrible competencia. Això obligarà a aplicar mesures proteccionistes (aranzels). 2) Crisi vinícola: A Catalunya es produirà la crisi de la fil·loxera (insecte). La fil·loxera arriba pels Pirineus des de França. Mentre aquest insecte va atacar només la vinya francesa, els agricultors catalans en van enriquir moltíssim, però la plaga va arribar a Catalunya.

Les collites quedaran afectades i els contractes de rabassa morta també, provocant un conflicte socials entre els rabassaires i els propietaris (conflicte rabassaire), ja que els propietaris voldran aprofitar la situació per canviar les condicions contractuals. La plaga es va superar empeltant vinya californiana (immune a la fil·loxera) amb europea. Tot i les crisis, l'agricultura es va anar tecnificant, tant a Catalunya com a la resta d'Espanya: mecanització, nova maquinària, nous fertilitzants i adobs, canals de regadiu, especialització en conreus, noves espècies… Això millorarà progressivament la productivitat. Al s.

XX la indústria augmentarà i progresarà - Apareixen noves fonts d'energia: electricitat i carburants. Això permetrà superar la dependencia del carbó. - Millora la transmissió de la informació: ràdio, telègraf (comunicació per cable mitjançant llenguatge morse), telèfon… - Els sectors industrials tradicionals (tèxtil i siderúrgic) cediran terreny a altres indústries: alimentària (Navarra, la Rioja), conservera (Galícia), moble, joguines (València i Alacant), elèctrica (Barcelona), química, naviliera (País Basc), automobilística (Catalunya)... Aquesta ampliació dels sectors industrials es diu Diversificació industrial.

A inicis del XX, tot i el seu creixement, la indústria espanyola era petita si la comparem amb la resta d'Europa. A més, estava distribuida de forma desigual. Només a Catalunya i el País Basc hi havia una industria mínimament competitiva, i a aquestes dues àrees es va afegir Madrid. També es van fegir petits nuclis: Galicia (industria conservadora), a Rioja i Saragossa (conserves vegetals), València i Alacant (moble i joguina)… La indústria espanyola continua durant aquest període demanant als diferents governs mesures proteccionistes.

Per les seves imitacions, serà una industria que es dedicada als béns de consum i no béns d'equip (que fabrica maquinaria, la que aquesta necessita una major inversió). Per tant també hi haurà una dependencia tecnologica. La desigual distribució de la industria, va generar una desigual distribució de la renda: les regions riques seran les industrials, i les pobres seran les agràries. 2. DEMOGRAFIA INICIS S.XX A 1900 Espanya encara és un país amb taxes de natalitat i mortalitat molt més altes que la resta d'Europa. Tot i això durant aquest segle comença la transició cap a una demografia moderna. - La mortalitat baixarà (millora de l'alimentació, medico-sanitàries, clavegueram…).

- La natalitat iniciarà un lleu descens (per la urbanització i planificació familiar). - L'esperança de vida augmenta (passa dels 45 anys a 1910, als 54 a 1930). - La població augmentarà, i a Catalunya aquests canvis van ser més accelerats que a la resta d'Espanya, ja que el seu procés industrialitzador va començar abans. La migració d'ultramar (cap a Amèrica) continurarà fins l'esclat de la I Guerra Mundial (1914). L'augment de la població, la manca de feina i les millores en el transport marítim incentivarà les migracions cap a Amèrica del sud. Però sobretot creixerà la migració interior: èxode rural. La gent marxara de zones urals cap a zoness indutrials.

Les ciutats augmentaran (procés d'urbanització). Catalunya va ser la receptora més gran d'emigrants. Barcelona i Madrid arriben al milió de persones. Bilbao, València, Sevilla, Màlaga, Saragossa també van créixer. La ciutat que més va créixer va ser Barcelona, que a 1930 era la ciutat més poblada d'Espanya (1.005.565 habitants). - 1897. Agregació de municipis. (Municipis com Gràcia, Sarrià o Sant Andreu seran agregats a la Ciutat). - Anys 20, construcció del metro. - 1916. Aeroport de Viladecans, que al 1927 es trasllada al Prat. - Urbanització de Montjuïc per l'Exposició Internacional al 1929. - Reformes al Port de Barcelona als anys 10. - Obertura de gran avingudes, com la Via Laietana. 3.

ETAPES ECONÒMIQUES ESPANYOLES A INICIS DEL SEGLE XX 1898 - 1914. Etapa intervencionista (proteccionista), política econòmica demanada pel tèxtil català, la siderúrgia basca, els centralistes castellans… La pèrdua de les colònies (i la consegüent pèrdua d'un mercat preferencial) va orientar el mercat cao a Europa. Es va haver de fer front als deutes derivats de la guerra de Cuba, però també hi haurà una repatriació de capitals que va permetre crear banc i empreses. Es van construir infraestructures (quilòmetres de carreteres, electrificació del ferrocarril, línies telefòniques i de telègraf…). També va haver una gran despesa militar (per la guerra del RIF). 1914 - 1918. Etapa expansiva.

La neutralitat d'Espanya a la I Guerra Mundial va permetre un creixement considerable de les exportacions i grans beneficis empresarials. Això generarà inflació (augment dels preus) i malestar social, ja que els beneficis empresarials no van anar acompanyats d'un increment dels salaris (crisi del 17). 1918 - 1923. En acabar la Gran Guerra caurà la demanda exterior i això generarà una crisi socio - economica (crisi del 20). 1923 - 1929.

La bonança econòmica (feliços 20) permetrà la subsistència de la Dictadura de Primo de Rivera, qui aplicarà polítiques proteccionistes (nacionalisme economic), creara i potenciara empreses públiques (com Campsa, Telefònica, Tabacalera Española), farà obres públiques (canals de reg, millora i electrificació del ferrocarril) i organitzarà grans esdeveniments internacionals (Expo Universal de Barcelona de 1929 i de Sevilla al 30). Tot això augmenta la despesa pública (l'endeutament de l'Estat l'haurà d'assumir la II República). El Crack del 29 i la gran Depressió també afecta a Espanya, estancarà l'economia i precipitarà el final de la Dictadura.

S'aturen les exportacions i l'emigració cap Amèrica del Sud. TEMA 6: LA CONDICIÓ DE LA DONA DURANT LA RESTAURACIÓ Espanya durant la Restauració es regia per uns valors masclistes i patriarcals, molt influïts per la mentalitat tradicional de l'època i pel catolicisme. El paper social de la dona era ser mare i esposa (Àngel de llar). La seva funció social era casar-se, tenir fills i tenir cura de la llar i la família, amb obediència al seu marit. (Desigualtat social). La situació de la dona era també de desigualtat jurídica. Tota dona depenia legalment del pare i passava a dependre del marit (com si fos un menor d'edat).

La dona NO podia votar, no podia accedir a carrecs públics ni desenvolupar determinades feines. També existia desigualtat educativa. La Llei Moyano (1857) farà l'ensenyament obligatori fins els 9 anys per a nens i nenes. Això era un gran avenç, però l'educació era segregada. És a dir: hi havia escoles exclusivament per nenes on s'impartien matèries diferents a les cursades pels nens. Als nois se'ls educava per la vida professional, a les nenes NO. La dona obrera, obligada a treballar per la manca de recursos familiars, també patia una desigualtat laboral. Cobrava menys que l'home.

A inicis del segle XX la situació de la dona va millorar lleugerament - Un reial Decret de 1909, ampliava l'edat escolar fins als dotze anys. En 1923 tornaria a augmentar-se aquesta edat, ara fins als catorze anys. - Fins al 1870, les dones NO podien matricular-se a la Universitat. A partir de 1870 ho podran fer amb permís especial (del pare o del marit). A 1910, a partir del ministre Romanones, es reconeixia el dret de les dones a matricular-se en la universitat sense l'obligació de sol·licitar permís al marit. A finals del XIX i principis del XX comencen a aparèixer a Espanya les primeres intel·lectuals feministes.

Destaquen Concepción Arenal, Emilia Pardo Bazán i, a Catalunya, Teresa Claramunt i Francesca Bonnemaison. Feminisme. Moviment que defensa la igualtat de la dona amb respecte l'home en tots els àmbits: legal, polític, social i econòmic. TEMA 7: MOVIMENTS OBRERS 1. LLUITA DE CLASSES Classe obrera (o Proletariat Industrial): Conjunt de treballadors que treballen a les fàbriques. Al segle XIX, Espanya era un país agrari; per tant el proletariat era encara molt reduït. El que hi havia es concentrava a Astúries, País Basc i Catalunya. VS Alta burgesia: Minoria que té la propietat dels mitjans de producció. Al XIX es produeix a Espanya l'ascens de la burgesia.

Són rendistes agraris, inversors en ferrocarril, comptadors de deute públic, comerciants colonials, empresaris tèxtils catalans… Degut a aquesta relació d'injusticia sorgeixen els moviments obrers, que són un conjunt de formes organitzades de lluita que adopta la classe obrera per millorar les seves condicions de vida i laborals. 2. CONDICIONS DE VIDA DE LA CLASSE OBRERA - Llargues jornades laborals (12-14h). - Sense descans dominical ni vacances. - Salaris molt baixos. - Treball infantil i de les dones (que cobraven menys que l'home). - Condicions de treball insalubres a les fàbriques (calor, humitat, inhalació de gasos). - Cap mena d'assegurança en cas d'atur o malaltia.

- Analfabetisme (71,5% a 1877). - Vàries famílies vivien en un mateix habitatge. 3. PRIMER MOVIMENT OBRER - LUDDISME Poc a poc, al llarg del XIX, la classe obrera prendrà consciència de la seva situació, començarà a reivindicar canvis i millores: - Luddisme: Crema de la fàbria Bonaplata (1835). - Als 30 es difundiran les idees de socialisme utòpic, amb Abdó Terradas i Narcís Monturiol. Un socialisme idealista i pacifista. - Primer sindicat: Societat de Protecció Mútua dels Teixidors de Cotó de Barcelona (1840). - Les Vagues proliferen entre 1840 i 1850. - Primera vaga general (1855). - Es crea Les Tres Classes de Vapor (1869), primera federació de sindicats tèxtils. Fundada a Barcelona. 4.

CONCEPTES BÀSICS - Sindicat: Associació d'obrers que defensa els interessos i les reivindicacions d'aquest grup mitjançant la negociació i la vaga. - Patronal: Agrupació d'emparis i fabricants que defensa els seus interessos. - Vaga: Aturada col.lectiva de la feina per part dels obrers per tal d'aconseguir una reivindicació. 5. ANY CLAU A 1864 es crea a Londres l'AIT (I Internacional), una organització d'abast mundial que aplegava i coordinava a tots els partits i sindicats del món. Aquesta organització reunira a totes les ideologies obristes, d'entre les quals les més destacables eren el marxisme i l'anarquisme. El fundador va ser Karl Marx. 6.

MARXISME I ANARQUISME Tot i que el arxisme i anarquisme són dues ideologies diferents que van en contra el capitalisme i que defensen els interessos de la classe obrera, tenen profundes i incompatibles diferències. - Marxisme (Marx): Els obrers s'han d'organitzar en un partit polític fort i centralitzar que faci la revolució per tal d'enderrocar el capitalisme i construir un Estat Obrer controlat pel partit. Aquest nou Estat tindrà la propietat dels mitjans de producció i acabarà amb les diferències de classe. - Anarquisme (Bakunin): Mitjançant la vaga i /o l'acció individual, els obrers han d'acabar amb el capitalisme abolir l'estat.

A partir d'aquí, la societat s'ha d'organitzar cooperativament amb comunitats col·lectives, sense cap Estat, ja que l'estat per natura és opressor. A 868, l'AIT va enviar a Barcelona un representant per tal que organitzes a la ciutat una delegació d'aquesta organització FRE, (Federació Regional Espanyola). Aquest representant era l'italià Giuseppe Fanelli, d'ideologia anarquista. Fanelli va difondre entre la classe obrera catalana l'anarquisme com si fos el pensament comú i majoritari de l'AIT. Per contrarestar l'excessiva influència de l'anarquisme, Marx va enviar el seu gendre, Paul Lafargue, a Madrid (1871), per tal de que instal·lès una delegació de l'AIT d'influència marxista.

En aquest grup partiviparà Pablo Iglesias. futur fundador del PSOE. És per tot això que el marxisme tindrà més arrelament a Madrid (UGT, PSOE) mentre l'anarquisme arrelarà molt més a Barcelona (CNT). Les discrepàncies ideològiques entre els dos grups es va saldar amb l'expulsió del grup madrileny de la FRE. El grup madrileny es refundarà amb el nom de Nueva Federación Madrileña, d'ideologia marxista (1872). A partir d'aquesta escissió marxisme i anarquisme seguiran a Espanya camins separats. 7. SOCIALISME La Nueva Federación Madrilenya es transformarà clandestinament en el PSOE a 1979. El seu fundador va ser Pablo Iglesias.

Aquest partit tindrà poca implantació a Catalunya i Andalusia (dominada per l'anarquisme), i molta més a Madrid, Biscaia i Astúries. El creixement de PSOE serà molt lent: No era el partit de masses que és ara. A finals del XIX no passava dels 10000 afiliats, i no aconseguirà el seu primer diputat fins 1910. A 1886 es començarà a publicar el diari El Socialista, el mitjà de comunicació del partit. El propi Pablo Iglesias fundarà a Barcelona l'any 1888 UGT, primer sindicat marxista, però va traslladar el seu òrgan directiu a Madrid l'any 1899. El creixement de la UGT serà més ràpid que el del PSOE: El 1903 enia 46000 afiliats.

A 1917, a causa de la influència de la Revolució Russa, una part del PSOE que volia seguir la via soviètica, es va radicalitzar. Això va provocar una doble escissió a 1921, i es va fundar el PCE i el PCOE. A Catalunya, el PSOE també és va escindir i es va crear USC (1923). 8. ANARQUISME D'altra banda l'anarquisme es va mantenir la FRE, que serà il·legalitzada i canviarà de nom a 1881 (FTRE, Federación de Trabajadores de la Región Española). Aquesta organització va tenir gran implantació a Catalunya i Andalusia. Al 1882 la FTRE arriba als 50.000 afiliats.

L'anarquisme serà perseguit i repressaliat, raó per la qual es radicalitzarà donant-se dues corrents: - Acció directa (sobretot al segle XIX) - Anarcosindicalisme (sobretot a partir del segle XX). 9. ACCIÓ DIRECTA Aquest tipus d'anarquisme defensa la violència terrorista coma estratègia per despertar les consciències i estabilitzar l'Estat. Els seus atemptats aniran en contra dels tres pilars bàsics del capitalisme: - Estat: Cremar-li el parlament, matar al president, assassinar a alts càrregs. (Assassinat de Cànovas 1897). - Església: 1896, bomba del corpus. Al carrer Canvis Nous de Barcelona, durant la celebració religiosa un anarquista francès va llançar una bomba matant a 12 persones.

- Burgesia: Cremant empreses, fàbriques, atentar contra empresaris, gent rica. 1893, Bomba del Liceu. Un anarquista va llançar dues bombes des del 5è pis. Una va esclatar matant a 20 persones. L'altra no va explotar perquè quan va caure va anar a parar a un vestit d'una dona que va fer que amortigüès i no explotès. Davant l'acció directa, l'Estat actuarà amb la repressió. Per exemple, després de la bomba del corpus, es jutjaran al castell de Montjuïc (1896) a 67 anarquistes dels quals seran executats 5. Al segle XIX és quan tindrà més ressó aquest tipus de violència. 10.

ANARCO-SINDICALISME Al segle XX, a Catalunya, l'anarquisme anirà deixant la via violenta de l'acció directa i es decantarà per 'anarcosindicalisme, una tendència que defensava la creació d'organitzacions sindicals i l'acció vaguística a forma de lluita. - A 1907 es crea a Barcelona Solidaritat Obrera (sindicat d'ideologia anarquista). - Al 1910, aquest sindicat ampliarà el seu àmbit a tota Espanya, i passarà a dir-se CNT (Confederació Nacional del Treball). La CNT tenia el seu propi diari, Solidaridad Obrera. La CNT serà el principal sindicat a Catalunya i Andalusia. Els seus líders principals seran Salvador Seguí, Àngle Pestaña i Joan Peiró.

Al congrés que celebraran al barri de Sants (1918) renunciaran a l'acció directa com a forma prioritària de lluita. El seu diari principal serà la Solidaritat Obrera. Arran de la vaga de la Canadenca la violència social augmentarà (Pistolerisme), i degenerarà en violencia entre patrons, sindicats i policia que s'allargarà fins al cop d'estat (1923). Durant la restauració 3 presidents del govern van ser assassinats per terroristes i pistolers d'ideologia anarquista: - Antonio Cànovas: Conservador, assassinat l'any 1987. - José Canalejas: liberal assassinat l'any 1912. - Eduardo Dato: Conservador, assassinat l'any 1921. TEMA 8: EL CATALANISME 1.

CONCEPTES BÀSICS · Nació: Conjunt ampli de persones que viuen en un territori comú, i que comparteixen una història, una llengüa, tradició… i una consciència i voluntat de pertànyer a aquest col·lectiu. · Estat: Organització política comú a un territori amb òrgans administratius i de govern propis · Estat-nació: Estat l'organització del qual correspon únicament a una nació. · Estat plurinacional: Estat sota l'administració del qual hi ha diverses nacions. · Nacionalisme: Tendència política que defensa la plenitud de drets d'una nació, sent la seva màxima aspiració fer d'aquella nació un Estat propi. · Catalanisme: Nacionalisme català. 2.

MODELS D'ESTAT A NIVELL TERRITORIAL Estat centralista (o unitari): model que defensa que la organització es faci des del centre (la capital), donant molt poca autonomia a les regions que componen aquell Estat. ex: França. Estat autonòmic(o regional): Model intermig que dona certa autonomia a les regions, però continua tenint alguns elements centralitzats. ex: Espanya actual. Estat federal (o federat): Lliure unió d'estat que tenen una amplia autonomia però que comparteixen alguns elements comuns i centralitzats (defensa, moneda, política exterior…). ex: Estats Units.

· Renaixença: Moviment cultural i linguistic nascut al 1833 que reivindica l'ús públic, culte i literari de la llengüa catalana. Destaquen autors com: Bonaventura Carles Aribau, Verdaguer, Oller i Guimerà. La seva plataforma de difusió van ser el Jocs Florals: Certàmens literaris que esvan començar organitzar a 1858. Inicialment hi haurà un enfrontament entre la renaixença culta i renaixença popular (Serafí Pitarra). La popular acusava la culta d'escriure en un català arcaic i artificiós (antiquat), i defensava escriure lliurement el català per carre; per la seva part la renaixença culta acusava la popular de ser vulgar i barruera.

· Carlisme: Com hem vist, el carlisme va tenir un fort arrelament a Catalunya, sobretot en àrees rurals, ja que el carlisme defensava una monarquia que respectés els "furs" (lleis pròpies) de Catalunya. · Proteccionisme: Les demandes de polítiques proteccionistes per part de l'empresariat català va servir per accentuar el particularisme català, ja que feia evident que Catalunya necessitava polítiques econòmiques pròpies i específiques. El catalanisme també es va fer seves aquestes reivindicacions. · Federalisme: Les propostes federalistes anaven de la mà amb el republicanisme.

Al 1868 va aparèixer el Partit Republicà Democràtic Federal (Pi i Margall), que defensava un Estat ibèric en el qual les diferents nacions s'adherissin lliurement. Dins d'aquest partit estava Valentí Almirall. 3. VALENTÍ ALMIRALL, EL PIONER (important) Després del fracàs de la I República,Valentí Almirall trenca amb Pi i Maragall i el seu partit, ja que considera que aquest, tot. ser català està massa ocupate qüestions socials i no pas en qüestions catalanes. La importància d'Almirall rau en que va ser el primer polític obertament catalanista i d'àmbit exclusivament català. 1879 funda "Diari Català", primer diari catalanisme i escrit íntegrament en català.

1880 organitza el I Congrés Catalanista. 1882 funda el primer partit catalanista, "El Centre català". 1883 convoca el II Congrés Catalanista. 1885 va impulsar el Memorial de Greuges, primer manifest públic amb reivindicacions catalanistes. 1886 escriu "Lo Catalanisme", la primera teorització del catalanisme. 1887 escriu "España tal cual es", una obra que denuncia el frau electoral i el caciquisme. El Memorial de Greuges, anomenat "Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya", va ser un escrit presentat (1889) al rei Alfons XII per una comissió de personalitats de la societat catalana.

En aquest escrit es reclamava autogovern per Catalunya, ús públic del català i mesures proteccionistes per a la indústria catalana; també es feia una crítica del centralisme. En "Lo Catalanisme" (1886), Almirall defensa que Catalunya és una nació no només per la cultura i la llengua pròpies, sinó per les seves particulars evolució econòmica i industrial, tan diferent de la resta d'Espanya. Tot i que Almirall va ser el pioner (el pare del catalanisme polític), el seu catalanisme primerenc era massa republicà i progressista per atreure a la burgesia catalana, i massa poc social per atreure als sectors obrers.

La posició d'Almirall contra la celebració de Barcelona de l'Exposició Internacional de 1888 va ser incompresa i el Centre Català es va dissoldre. Al 1887 un grup militants (entre ells Puig i Cadafalch i Prat de la Riba) del Centre Català es va escindir i va fundar un partit anomenat Lliga de Catalunya.

Aquest nou grup polític, que era més conservador que el Centre Català, va ser el responsable del Missatge a la reina Regent (1888), una carta adreçada a Mª Cristina, aprofitant la seva visita a Barcelona per inaugurar l'exposició universal, en la qual es reclamava respecte per la llengua catalana (oficialitat de la llengua), institucions pròpies per a Catalunya, dret civil català i mesures proteccionistes. A 1889, la Lliga de Catalunya aconseguirà que el govern central mantingui el codi civil català. 4.

EL VIGATANISME (important) Les primeres formacions polítiques va aparèixer una altra modalitat de catalanisme conservador que tindrà el seu centre a al ciutat de Vic i que rep el nom de vigatanisme. Era un catalanisme d'arrel cristiana, molt conservador i tradicional, i que no es va concretar en la creació de cap partit polític. El seu principal pensador va ser Torras i Bages, bisbe de Vic, qui va escriure l'obra teòrica anomenada La Tradició Catalana. Torras i Bages i el vigatanisme considerava que el cristianisme era un element fonamental en la identitat catalana ("Catalunya serà cristiana, o no serà"), igual que la família i la propietat; a més no era partidari de la participació política.

El diari que va difondre les idees el vigatanisme va ser La veu de Montserrat. Possible pregunta sele: Diferencia entre catalanisme d'Almirall i el vigatanisme 5. UNIÓ CATALANISTA I LES BASES DE MANRESA Al 1891, alguns membres de le Lliga de Catalunya s van separar i van fundar Unió Catalanista, una associació que, com el seu nom indica, unía a moltes agrupacions catalaniste de caràcter cultural. Serà una agrupació de caràcter conservador que no pretenia ser un partit polític, però que tindrà un gran abast territorial encara que poca militància. Tindrà certa difusió entre classes benestants de l'interior de Catalunya.

Algunes de les entitats que es van adherir a Unió Catalanista van ser: Les fonts històriques assenyalen com a principals entitats federades: Centre Escolar Catalanista, Centre Català de Barcelona, Centre Catalanista de Sant Martí de Provençals, Centre Catalanista de Sants... En la seva primera assemblea general, celebrada a Manresa (1892), Unió Catalanista va redactar "Bases per a la Constitució regional catalana", popularment coneguda com a les Bases de Manresa, un seguit de 17 bases o articles que demanaven / proposaven: - Oficialitat de la llengua catalana. - Un Estat federal espanyol en la…