Resum de Geografia per a la Selectivitat

I 72 flashcards i 48 preguntes més al document.

Text del document

Selectivitat geografia Geografía (Escuela Pía Granollers) messages.pdf_cover_qr_code_label U1: PG 2-30 U2: U3: U4: U5: U6: Selectivitat geografia Índex del temari: Bloc 1: Catalunya i Espanya a Europa i el món – Característiques que defineixen un món globalitzat (mundial) Tema 5 – El procés de construcció europea. Fortaleses i problemes. (UE) Tema 6 – La posició demogràfica, econòmica, social i cultural de la Unió Europea en el món. (UE) Tema 6 Bloc 2: Medi ambient i paisatges – Relleu, clima i vegetació de Catalunya i Espanya Tema 2 – Característiques dels principals paisatges de Catalunya. Tema 2 – Problemes ecològics i riscos naturals Tema 1 – Recursos renovables i no renovables.

Recursos energètics. Distribució geogràfica dels recursos al món. Problemàtica energètica Tema 1 – Concepte de sostenibilitat. Tema 1 – Principals desequilibris mediambientals del món actual. Tema 1 Bloc 3: Territori i activitats econòmiques – Característiques, canvis i permanències en l'espai rural català i espanyol. Tema 5 – El teixit industrial a Catalunya. Tema 5 – Funcions i impactes de les xarxes de transport i comunicació en la producció i el consum. Tema 5 – Els espais i l'activitat turística a Catalunya i Espanya. Tema 5 Bloc 4: La població i el sistema urbà: dinàmica, diversitat i desigualtat – Distribució de la població mundial.

Tema 3 – Anàlisi de l'estructura i les dinàmiques demogràfiques en relació amb l'evolució econòmica i social. Fluxos migratoris. Polítiques demogràfiques. Tema 3 – Característiques demogràfiques de Catalunya i Espanya Tema 3 – La ciutat: origen i funcions. Les xarxes urbanes: un món de ciutats. Tema 4 – Desequilibris i desigualtats internes a les ciutats. Tema 4 – Models de creixement urbanístic: de la ciutat compacta a la ciutat difusa.

La sostenibilitat a les ciutats Tema 4 1 TEMA 1: El medi i la societat 1.1 Els recursos naturals Els recursos naturals són (un bé comú de la humanitat) tots aquells béns que la humanitat pot obtenir de la natura per tal de cobrir les seves necessitats biològiques (aliments, aigua, etc) o les seves necessitats socials (energia, materials de construcció, matèries primeres,etc). - Aquests elements naturals engloben elements essencials i alhora fràgils com el sòl, aigua, vegetació...o fonts d'energia com el carbó, el petroli, la llum solar o el vent. La majoria d'aquests recursos són limitats i no estan a la nostra disposició de manera infinita.

Però la demanda i l'explotació (consum abusiu) de recursos naturals per la humanitat sembla que no té límit, el que posa en perill el futur dels mateixos recursos i fins i tot la seva supervivència. Exhauriment de pesqueries, desforestació, pèrdua de biodiversitat, degradació del sòl... - Un dels reptes actuals és assolir unes pautes de vida i de consum basades en la sostenibilitat ambiental. Aquests recursos naturals es poden classificar en 3 recursos: Recursos no renovables: Són aquells recursos que es generen a la natura de manera tan lenta.

Inclouen combustibles fòssils (carbó-,petroli,gas), combustibles nuclears (urani) i una gran varietat de minerals no energètics, ja siguin metàl·lics i no metàl·lics. Recursos potencialment renovables: Són aquells que són renovables sempre i quan la seva gestió i explotació es faci d'una manera racional i prudent, evitant la seva sobreexplotació de manera que, es pugui regenerar d'una manera natural. Si l'explotació del recurs sobrepassa la seva capacitat de renovació es poden esgotar. Com per exemple, l'aigua potable, els recursos pesquers i el sòl agrícola.

Recursos renovables: Són aquells dels quals es poden fer un ús il·limitat ja que es generen de manera natural a un ritme igual o superior a aquell al quals són explotats per la societat. Dins dels Recursos Renovables (Crítics: aigua, sòl biodiversitat. Perennes: Sol, vent, corrents marines, marees, etc) Capacitat de càrrega: Aprofitament màxim que es pot fer d'un determinat recurs natural per garantir la renovació futura. 2 Combustible fòssil: Combustible format a partir de les restes orgàniques acumulades en dipòsits sedimentaris de l'escorça terrestre. Reciclable: Que es pot recuperar, i si escau transformar, per usos posteriors. Normalment aquest concepte s'aplica als residus.

Desforestació: Procés de destrucció o pèrdua de la cobertura forestal o bosc. Biodiversitat: diversitat biològica que es manifesta en una determinada àrea en totes les seves combinacions, formes i nivells. Sostenibilitat ambiental: Mode d'aprofitament de recursos naturals sense comprometre el manteniment a llarg termini. 1.1.2 Distribució desigual dels recursos Els recursos naturals es distribueixen de manera desigual per condicions biofísiques (geologia, clima...). Recursos minerals energètics i no energètics Rússia, EUA, Canadà i Austràlia tenen gairebé la meitat dels recursos minerals energètics mundials. Recursos minerals energètics (petroli gas, carbó, urani).

Recursos minerals NO energètics (minerals metàl.lics com ferro, coure, estany… i no metàl.lics com fosfat o potassi) Accés desigual Els països desenvolupats poden importar el que els falta. Els països pobres, no. Tenir recursos no garanteix desenvolupament, Per exemple, Nigèria és productor de petroli (recurs energètic) però és un país pobre. Conflictes geoestratègics La lluita per controlar els recursos concentrats genera guerres. Solucions Aprofitament sostenible, repartiment just i energies renovables (solar, eòlica).

1.1.3 El sòl El sòl és un recurs renovable crític, té dues accepcions una relacionada amb l'edafologia (capa externa de l'escorça terrestre i l'altra està relacionada amb la noció de superfície o espai disponible. Els principals problemes que amenacen aquest recurs natural són l'ocupació urbana, la pèrdua de fertilitat i les erosions. Edafologia: Ciència que estudia la naturalesa del sòl i la seva relació amb el medi ambient i plantes. El sòl com a part de l'escorça terrestre: El terra és la capa més externa de la superfície de la Terra la qual està formada per components minerals, matèria orgànica, aigua, aire i organismes vius.

És la capa que sosté la vegetació i permet que es desenvolupi la vida vegetal i animal. I la especialment important com a recurs per a la producció agrícola i per a la ramaderia. - Tot i semblar un recurs molt abundant només cobreix certes parts de l'escorça terrestre, altres mostren directament la roca mare. Només un 22% de la superfície terrestre és l'adequada, és a dir, és fèrtil. 83% de les terres aptes per al cultiu són zones forestals (Amèrica del Sud, Amazones, Orinoco i zones africanes); la desforestació podria provocar una erosió per eliminar una gran part d'espècies d'aquest tipus d'ecosistemes.

El sòl és un recurs natural limitat i alhora fràgil que cal preservar perquè pot perdre's fàcilment. Els problemes que amenacen la conservació del sòl són: l'erosió, l'ocupació humana, pèrdua de la fertilitat… El sòl com a espai habitable: El sòl s'ha convertit en un recurs escàs degut al creixemetn de la població mundial i la demanda d'edificació. La superfície de la Terra és limitada. + d'un ús a banda de l'agricultura i ramaderia, l'ús residencial. (construcció d'habitatges). Usos del sòl: Usos del sòl són els diversos aprofitaments humans (agrari, industrial, serveis, residencial, etc.) que es fan d'una determinada àrea territorial.

1.1.4 L'aigua dolça L'Aigua dolça és un recurs renovable crític i és indispensable per a la vida. Encara que el 70% de la superfície terrestre sigui aigua, tan sols un 3% és dolça. La major part d'aquesta aigua dolça està congelada i es concentra principalment als pols, a més del 98% d'aigua dolça que no forma part dels pols són aigua subterrànies (freàtica). L'aigua dolça: recurs escàs i essencial, sense aigua no hi ha vida i per això sovint hi ha conflictes geopolítics.

Des del punt de vista dels recursos hídrics, els països es divideixen en: Països posseïdors d'aigua Països no posseïdors d'aigua Freàtic: Relatiu a les aigües subterrànies que hi ha al subsol Estrès hídric: Proporció del total de l'aigua dolça extreta per a ús dels sectors principals, en relació amb la quantitat total dels recursos d'aigua dolça existents. Aigua virtual: aigua «oculta» que no veiem directament però que intervé en tota la cadena productiva i de comercialització dels béns materials de consum. Alguns dels seus usos són: Producció, fabricació i distribució dels aliments. Fabricació de tots els productes que utilitzem.

Petjada hídrica: Volum d'aigua dolça que consumeix una persona, població o país al cap d'un any. Inclou aigua que bevem o fem servir en l'àmbit domèstic. 1.1.5 La biodiversitat Conjunt de totes les espècies animals i vegetals que es distribueixen sobre la superfície terrestre, com ara els continents, els oceans, l'atmosfera i els indrets més inhòspits, com les fosses marines, els cims de les muntanyes més altes o els deserts.

- És una repartició no homogènia ja que sabem que per exemple a prop de l'Equador hi ha més biodiversitat i que els llocs més alts n'hi ha menys La biodiversitat és una font important de matèries primeres i recursos alimentaris, energètics o farmacèutics per a la humanitat i la pèrdua actual de biodiversitat té una magnitud sense precedents. Els científics parlen d'una sisena extinció massiva provocada per primera vegada a la història del planeta, per una espècie animal, l'espècie humana i això és associat al desenvolupament humà. Creixement de població i de països emergents provoca un increment en energia i RN. Provoca un impacte ambiental sobre ecosistemes i pèrdua de biodiversitat.

Empremta ecològica: Mesura de l'impacte ambiental que expressa superfície mínima necessària per subministrar la matèria i l'energia bàsiques requerides per a una determinada activitat. Biocombustibles: Combustibles derivats de fonts orgàniques, com ara vegetació o residus orgànics. 1.1.6 Els boscos El bosc és un ecosistema de gran valor ja que són un reservori de biodiversitat i una font important de recursos naturals i generadors d'oxigen. Fa 11.000 anys cobrien 45% de la superfície terrestre. Ara, deforestació (transformació dels boscos en àrees totalment o parcialment des­ pro­ veï­ des de la seva vegetació original a causa de l'acció humana).

Causes de la deforestació: - Grans tales per a l'exportació de fustes. - Tales massives per crear grans plantacions comercials (cotó, soja, oli de palma, cafè…). - Mineria. - Obertura de vies per facilitar el transport dels productes extrets - Urbanització Es pot dir que a tot el món hi ha quatre tipus de boscos: - Boreals - Temperats - Subtropicals - Tropicals Els boscos tropicals són el bioma més ric en espècies de tota la terra ja que contenen 155.000 de les 250.000 espècies vegetals conegudes. Bosc: Formació vegetal on predominen els arbres silvestres. Es caracteritza per tenir unes condicions ambientals específiques.

Bosc primari: Un bosc que no ha estat mai explotat ni transformat per l'acció humana. Bosc secundari: Bosc explotat i/o transformat per l'acció humana. Bioma: Comunitat de plantes i animals característica d'un gran domini climàtic. 1.2 La producció i el consum d'energia 1.2.1 Les fonts d'energia NO renovables Actualment els recursos energètics minerals són la principal font per obtenir energia, es tracta de materials combustibles com el carbó, el petroli i el gas natural que s'han format durant llargs períodes de temps geològic a partir de restes orgàniques enterrades en antics dipòsits sedimentaris de l'escorça terrestre.

Petroli: És una font energètica molt utilitzada per moure vehicles i proporcionar, mitjançant la destil·lació fraccionada, combustibles gasosos, líquids i altres derivats per la fabricació de productes industrials. D'altra banda, els accidents associats a l'extracció i el transport de petroli són un problema ambiental i l'emissió de CO2 que contribueixen a l'efecte hivernacle. Destil·lació fraccionada: Procés per separar líquids mitjançant calor. Efecte hivernacle: Escalfament de l'atmosfera i de la superfície d'un planeta causat x la penetració de la radiació solar i retenció del calor absorbit a causa de l'ús de combustibles fòssils.

Carbó: Les diverses varietats de carbó (antracita, hulla, lignit, etc.) tenen capacitats diferents de produir energia segons el grau de carbonificació. El carbó és el segon recurs més important en la producció energètica, després del petroli. Tot i que els problemes ecològics que provoca, el consum de carbó ha augmentat a mesura que el petroli s'ha anat encarint. Gas natural: Mescla d'hidrocarburs, principalment per metà, és un combustible molt eficient i versàtil i que requereix un processament molt reduït. Menys contaminant que el petroli i el carbó, tot i que també contribueix a l'efecte hivernacle.

S'utilitza principalment per generar electricitat i per fabricar combustible per al transport o l'ús domèstic. La resta s'utilitza en la fabricació de plàstics, fibres sintètiques, insecticides, etc. L'urani: Tal com s'extreu de la natura, l'urani no és un combustible fòssil ni un mineral energètic, però es pot convertir en mineral energètic després d'un procés complex de transformació. L'urani és necessari per al funcionament de les centrals nuclears que produeixen electricitat. L'energia nuclear aporta un percentatge important de la producció d'energia elèctrica al món.

Té l'avantatge que no contribueix a augmentar l'efecte hivernacle però sí té risc d'accidents nuclears que suposen problemes ambientals importants. Ex: Txernòbil. 1.2.2 Les fonts d'energia renovables L'esgotament progressiu dels recursos energètics fòssils, costos creixents d'extreure'ls i la necessitat de disminuir l'impacte mediambiental han provocat la recerca de recursos energètics renovables. Inconvenient: Necessita desenvolupament tecnològic avançat i adaptable als terrenys. L'energia hidroelèctrica: L'energia hidroelèctrica és un recurs renovable que consisteix en l'aprofitament de l'energia potencial o energia cinètica de l'aigua.

Segle XIX, aquest aprofitament tradicional (molins d'aigua) donà pas a un de nou: la conversió de l'energia mecànica en energia elèctrica mitjançant turbines. Actualment, l'energia hidroelèctrica és l'energia renovable més important i que aporta més. S'utilitza en grans embassaments, centrals hidroelèctriques de gran potència i petites centrals, que s'adapten als cursos d'aigua menors i a les condicions del territori i que provoquen, per tant, menys impactes en el medi. L'energia eòlica: L'energia eòlica es un recurs renovable que es basa en l'aprofitament de la força cinètica del vent.

Abans de la industrialització, juntament amb l'energia de sang i l'energia de l'aigua, era un recurs energètic importantíssim, que s'aplicava especialment al transport (navegació) i als molins (bombeig d'aigua). Actualment, l'energia eòlica es capta com a energia mecànica mitjançant aerogeneradors per convertir-la en energia elèctrica. Hi ha dos tipus principals d'infraestructures: les minicentrals, destinades a generar energia elèctrica amb instal·lacions autònomes, i els parcs eòlics, destinats a subministrar electricitat a la xarxa elèctrica per ser distribuïda.

Per l'aprofitament d'aquesta energia, s'han d'instal.lar en llocs amb condicions d event òptimes, com velocitat, freqüència, orientació, etc. tant si es tracta d'instal·lacions marines com continentals. Es poden construir en terra o en mar obert. L'energia solar: L'energia solar permet desenvolupar diferents sistemes d'aprofitament de les radiacions solars, basats en tecnologies i instal·lacions especifiques diverses. La majoria de sistemes es basen en la transformació de l'energia solar en energia elèctrica mitjançant panells fotovoltaics.

Energia de sang: energia que es produeix amb força humana Aerogenerador: màquina que genera electricitat al transformar la força del vent Energia tèrmica: energia que prové de la naturalesa Energia fotovoltaica: energia obtinguda per la incidència de la radiació solar Energia termosolar: energia obtinguda per la radiació solar per escalfar l'aigua o un altre fluid Energia renovable: energia que s'obté a través de recursos inesgotables o que es poden generar. No tota l'energia renovable és energia verda. Altres recursos renovables: Hi ha recursos renovables que poden contribuir a la diversificació progressiva de la producció energètica i a disminuir la dependència dels combustibles fòssils.

Alguns són d'utilització tradicional, com ara l'aprofitament com a combustible de la biomassa seca (llenya). D'altres com ara l'aprofitament de la biomassa verda per fabricar biocarburants, l'aprofitament de residus orgànics, l'energia geotèrmica o l'energia mareo motriu. Tanmateix, les energies renovables representen encara una part petita del consum energètic mundial Biomassa: Quantitat total de matèria orgànica d'un ecosistema o d'una àrea determinada. 1.2.3 La producció energètica a Catalunya Catalunya ha hagut de fer front a la pobresa energètica aprofitant els recursos disponibles (l'energia de l'aigua) i important matèries primeres energètiques.

Catalunya encara és dependent(produeix un 32% del que consumeix): El 68% de l'energia si importa en forma de petroli, gas i electricitat que arriben a través de subministraments o vaixells. La majoria de recursos utilitzats són no renovables L'energia que es produeix aquí s'obté: - Centrals nuclears - Cicles combinats - Cogeneració - Renovables - Altres sistemes Cal disposar d'una xarxa que abasti tot el territori i així satisfer les demandes també cal fer inversions i reservar espai per a infraestructures.

Respecte a Catalunya el sector del transport abasta un 39,9% i la indústria un 31,6% mentre que el sector domèstic i serveis primaris abasten un 28,4% Centrals nuclears: produeix energia elèctrica a partir d'energia alliberada en forma de calor. Energia Primària: l'energia que s'obté directament mitjançant l'aprofitament dels recursos naturals. La política energètica de Catalunya s'inscriu en el marc de les Nacions Unides per complir els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) , especialment l'ODS 7 (Energia assequible i no contaminant) i l'ODS 13 (Acció climàtica).

La PROENCAT 2050 (Prospectiva energètica de Catalunya) és el document que defineix les estratègies de la transició energètica catalana, coherent amb els objectius de la Unió Europea, la Llei de canvi climàtic de l'Estat i la Llei del canvi climàtic de Catalunya. Principals fites per al 2050: Millora de l'eficiència energètica i estalvi energètic. Creixement de les energies renovables: l'eòlica haurà de suposar el 50% de la generació elèctrica i la fotovoltaica el 43%. Tancament de les centrals nuclears. Model energètic basat en la generació de proximitat i l'autoconsum.

1.2.4 La producció energètica a Espanya Des de la industrialització, el desenvolupament econòmic d'Espanya ha estat condicionat per l'escassetat de recursos energètics estratègics (carbó de qualitat, petroli, gas). Durant el segle XX es va estendre l'electrificació (hidràulica, tèrmiques, nuclears) sense cobrir mai les necessitats. Espanya sempre ha depès de la importació de combustibles fòssils. En els últims trenta anys, la producció energètica ha crescut i s'ha diversificat gràcies a les renovables (eòlica i solar). Actualment, Espanya produeix aproximadament una quarta part de l'energia que consumeix i la seva dependència energètica està per sobre de la mitjana de la UE.

El govern espanyol promou la integració dels sistemes energètics de la xarxa espanyola amb la xarxa de la Unió Europea i del nord d'Àfrica La política espanyola en matèria energètica s'inscriu en el Marc Estratègic d'Energia i Clima (aprovat el 2019), que promou: - Reducció de les emissions contaminants. - Eficiència energètica i estalvi energètic. - Coherència amb els compromisos de les Nacions Unides i la Unió Europea sobre canvi climàtic i descarbonització. Instruments (institucions) Instruments principals: 1. Llei de canvi climàtic i transició energètica 2. Pla Nacional Integrat d'Energia i Clima 2021-2030 (PNIEC) 3.

Estratègia de Transició Justa Aquests tenen com a objectius: - Reduir el 23 % de les emissions de GEH respecte al nivell de 1990. - Millorar el 39,6 % l'eficiència energètica. - Assolir el 42 % del consum d'energies renovables l'any 2030. - Generar l'electricitat amb un 74 % de fonts energètiques renovables. - Arribar a la neutralitat climàtica l'any 2050. 2021: 55,4 % del total de l'energia elèctrica produïda a Espanya provenia de fonts no renovables (nuclear, cicle combinat, cogeneració. Mentre que de fonts Renovables, el 44,6% Eòlica, hidràulica, solar fotovoltaica. Posició mundial d'Espanya Eòlica terrestre: 5è lloc mundial (rere Xina, EUA, Alemanya, Índia).

L'eòlica marina està per desenvolupar. Fotovoltaica: 7è lloc mundial, bastant per sota del seu potencial productiu per la climatologia favorable. Neutralitat climàtica: És l'equilibri entre l'absorció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle amb l'absorció d'aquests gasos a l'atmosfera. Descarbonització: Reducció de la dependència de combustibles fòssils i de les emissions de gasos amb efecte hivernacle, generalment de forma progressiva. Cicle combinat: sistema basat en dues turbines de manera que augmenta l'eficiència de la producció elèctrica. Cogeneració: sistema en què s'obté simultàniament energia elèctrica i tèrmica útil a partir d'un únic combustible. 1.2.5.

La política energètica de la UE Al igual que Espanya i Catalunya la Unió Europea és energèticament dependent, és a dir importa aprox 59% de gairebé totes les fonts energètiques. Marc Estratègic en matèria de clima i energia 2020-2030 (UE) Aprovat l'any 2015, el Marc Estratègic va definir les dimensions i els objectius de la política energètica de la UE. Des de llavors, s'ha revisat periòdicament per adequar-lo a les exigències de la transició energètica. Tenen com a objectius: - Reduir les emissions de GEH a més de la meitat respecte de 1990. - Augmentar per sobre del 32 % la quota d'energies renovables en el consum d'energia final. - Millorar l'eficiència energètica com a mínim un 32,5 %.

- Adoptar mesures urgents per superar les interconnexions d'electricitat existents. 1.3 Per què la sostenibilitat i la mitigació de la crisi climàtica són un repte per al futur de la humanitat? Des de mitjans del segle XX ha crescut la consciència sobre els canvis provocats per l'acció humana en el medi ambient. Processos que han alertat la comunitat científica: - Pèrdua de biodiversitat - Contaminació de l'aire i de les aigües - Escalfament de la Terra - Desertització Aquests processos han posat de manifest que la humanitat travessa una crisi ecològica global (que afecta la Terra en el seu conjunt).

La paradoxa del progrés: Els avenços tecnològics han multiplicat la capacitat humana d'explotar recursos naturals i de modificar el medi. Però també han permès conèixer millor les causes i conseqüències de l'acció antropogènica (humana) en els ecosistemes i les societats. Idea clau: La sostenibilitat és un repte perquè l'acció humana ha desencadenat una crisi ecològica global, però alhora la ciència i la tecnologia ens donen el coneixement per entendre-la i, potencialment, mitigar-la. 1.3.1 Què són els objectius de desenvolupament sostenible? 1972 es va inaugurar a Estocolm la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient.

25 d'octubre 2015 neix l'Agenda 2030, per al desenvolupament sostenible. El nucli d'aquesta agenda són 17 objectius de desenvolupament sostenible (ODS), Conferència d'Estocolm (1972) Va crear el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) amb els objectius següents: - Lluitar contra la contaminació - Vetllar per l'estat dels ecosistemes - Millorar la qualitat de vida de les poblacions - Fomentar un desenvolupament econòmic verd A més, el PNUMA desenvolupa acords internacionals mediambientals i ajuda els països a complir els 17 objectius de desenvolupament sostenible (ODS).

Agenda 2030 i ODS L'Agenda 2030 estableix la revisió del compliment dels ODS cada cinc anys i promou aliances entre països desenvolupats i poc desenvolupats. - Obstacles per assolir els ODS: implicació desigual dels estats, interpretació diferent del concepte de sostenibilitat, contradiccions entre interessos globals i locals. - Transició als ODS: canvi progressiu cap a un model social i econòmic basat en els límits de la Terra i criteris de sostenibilitat (també transició climàtica i energètica). - Context previ: Els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM, 2000) no es van complir el 2015 i van ser substituïts pels ODS (2030).

Situació actual (Informe 2021): Les expectatives estan lluny de complir-se. La biodiversitat disminueix, els ecosistemes es degraden. Factors explicatius: falta de governança global, contradiccions d'interessos. Crítiques al desenvolupament sostenible: Ambiguetat, objectius contraposats, biaix economicista (creixement il·limitat), poc protagonisme de gènere, pobles indígenes i moviments socials 1.3.2 Què és i com ens afecta el canvi climàtic? L'espècie humana, interacciona amb el medi ambient i, poc o molt, hi exerceix un determinat impacte. Amb el descobriment de l'agricultura i la ramaderia, l'impacte sobre el medi es va incrementar.

Arran de la industrialització, però, la capacitat d'alterar la natura i els impactes sobre el medi es van manifestar amb molta més intensitat. L'espècie humana interacciona amb el medi i sempre hi produeix modificacions, que poden ser de tres tipus: 1. Canvis cíclics graduals: el dia i la nit, les estacions. 2. Canvis esporàdics: huracans, terratrèmols, erupcions volcàniques (difícils de preveure). 3. Canvis evolutius lents: geològics, biològics o climàtics (períodes glacials i interglacials).

El canvi climàtic provocat per l'acció humana des de la industrialització (segle XIX) i sobretot els últims setanta anys és tan ràpid i de gran abast que es considera una singularitat en la història de la Terra. Abans, la variabilitat climàtica es manifestava en períodes de milers o milions d'anys. Final del segle XIX: científics van començar a sospitar que les activitats humanes podien alterar el clima. Mitjans del segle XX: es va atribuir a la crema de combustibles fòssils. Anys vuitanta: es va confirmar i es va començar a parlar d'escalfament global i la seva relació amb el canvi climàtic.

Escalfament global És l'increment persistent de la temperatura mitjana de la Terra a causa de les activitats humanes, principalment per les emissions de gasos d'efecte hivernacle (GEH). Principals GEH: Diòxid de carboni (CO ), Metà (CH ), Òxid de dinitrogen (N O), Hidrofluorocarburs (HFC), perfluorocarburs (PFC), hexafluorur de sofre (SF ), trifluorur de nitrogen (NF ) Aquests gasos es troben de forma natural a l'atmosfera, però les activitats humanes n'han augmentat la proporció. Augment de temperatura Al llarg del segle XX: 0,7°C. Els últims cinquanta anys: 1°C L'escalfament no és l'únic efecte.

El clima és un sistema complex i dinàmic: tots els components estan connectats i els canvis en una zona poden repercutir en el conjunt. Els efectes no són homogenis. Els canvis afecten els territoris de manera desigual (fins i tot oposada) segons factors com la latitud o la configuració territorial. 1988: Organització Meteorològica Mundial (OMM) i el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) van fundar el Grup In­ ter­ go­ ver­ na­ men­ tal d'Experts sobre el Canvi Climàtic (GICC). La seva missió és la recerca i publicació d'informes sobre l'evolució del canvi climàtic per guiar governs i ONG. Informes: N'ha elaborat sis fins al 2022.

1992: Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC) Es va firmar a Rio de Janeiro l'any 1992 i va entrar en vigor l'any 1994. És el principal instrument jurídic de resposta internacional contra el canvi climàtic. - La seva funció principal és prevenir els impactes antròpics (humans) i estabilitzar i reduir les concentracions de gasos d'efecte hivernacle (GEH) . - Reconeix que tots els països són vulnerables però atribueix la responsabilitat principal als països més industrialitzats. 1995: Conferència de les Parts (COP) És l'òrgan de decisió del CMNUCC. Es celebra anualment des de l'any 1995 (primera trobada a Berlín). La formen 196 països més la Unió Europea.

- La seva tasca (científica i tècnica) consisteix a proposar, avaluar i aprovar els instruments per reduir la concentració de GEH a l'atmosfera. - Fins a finals del 2022 es va reunir 27 vegades. Entre altres acords, va adoptar el Protocol de Kyoto (1997) i l'Acord de París (2015). 1.3.3. Desigualtats socials i medi ambient Les desigualtats mediambientals es refereixen a les diferents possibilitats d'accés als béns naturals i a la diferent exposició als riscos mediambientals. Causes: naturalesa heterogènia de la Terra + relacions socials discriminatòries.

Exemples: els pobres viuen a zones urbanes vulnerables (pendents, lleres fluvials); les dones de països en desenvolupament pateixen primer el canvi climàtic. Desigualtats més greus: les que impedeixen satisfer necessitats bàsiques (alimentació, aigua, sanitat, habitatge, educació, feina). Amenaces: causes ambientals (terratrèmols, huracans), antròpiques (guerres, accidents nuclears) o polítiques injustes (concentració del poder, discriminació, explotació irracional de recursos). L'ODS 10 promou reduir les desigualtats d'oportunitats, ingressos i poder.

Urgència de combatre les desigualtats ambientals La degradació dels ecosistemes i l'escalfament fan més urgent combatre les desigualtats ambientals. Calen polítiques ambientals amb estratègies de desenvolupament sostenible, perquè els reptes ecològics estan lligats a qüestions socioeconòmiques (ingressos, treball, justícia social). Cinc factors de desigualtat de risc: - Exposició a pol·lució i residus perillosos (existeix comerç de residus). - Vulnerabilitat a terratrèmols, aiguats, accidents industrials. - Dificultat d'accés a aigua, aliments, energia, sanitat i educació. - Distribució no equitativa d'impostos (carboni, subministraments). - Exclusió en decisions ambientals o desinformació.

Conseqüència: La crisi ecològica accentua les desigualtats i afecta sobretot les classes socials i comunitats més desafavorides. 1.3.4. L'empremta humana sobre la terra Petjada ecològica (Rees i Wackernagel, 1996) varen proposar concepte de petjada ecològica Indicador que mesura l'impacte de les activitats humanes. Expressa el nombre d'hectàrees biològicament productives necessàries per subministrar recursos i assimilar residus d'una població. Situació actual: Consumim molt més del que el planeta pot regenerar. La petjada ecològica s'ha multiplicat per tres (1961-2022) i la biocapacitat ha disminuït un 50%.

Antropocè (Paul Crutzen, 2000) Nova era geològica causada per l'activitat humana com la causa principal dels canvis al planeta. La petjada de la humanitat quedarà en els registres fòssils de manera similar a com ho van fer forces naturals que van conformar el planeta durant les eres geològiques precedents. L'ús massiu de combustibles fòssils (des de la Segona Guerra Mundial) n'és un dels agents més importants. Petjada de carboni Indicador que mesura el volum total de CO emès per producció de béns i serveis. Principals activitats: indústria, agricultura intensiva, desforestació, transport, calefacció. La reducció és un dels reptes principals per als ODS. Biomassa vs.

massa antropogènica (Ron Milo, 2020) Biomassa: Pes sec total de la matèria viva de la Terra (plantes, animals i altres organismes vius). Massa antropogènica: Pes de tots els materials creats per la humanitat (edificis, carreteres, vehicles, productes de tota mena i residus). Resultat de la recerca: L'any 2000, la massa de materials produïts per la humanitat (edificis, carreteres, vehicles, residus) va superar la biomassa total del planeta (plantes, animals i altres organismes vius). Biocapacitat: capacitat d'un cert espai de generar un abastament regular de recursos renovables i absorbir els residus generats pel seu consum.

1.4.1 El medi i els riscos ambientals El medi natural és dinàmic, està sotmès a una evolució constant i a canvis de magnitud molt variable. Tipus de fenòmens naturals: - Gairebé inapreciables: brisa, desgel, marees, erosió. - Violents i de gran intensitat: ventades, allaus, erupcions volcàniques, tsunamis, terratrèmols (comporten riscos considerables). Per tal que els fenòmens naturals esdevinguin riscos naturals han d'estar associats a la presència humana, és a dir, han d'afectar potencialment les persones o els béns personals. Els factors que caracteritzen els riscos ambientals són: La magnitud: la dimensió i a la intensitat del fenomen.

La freqüència: el nombre de vegades que es produeix un fenomen. La perillositat: la probabilitat que es produeixi un fenomen d'una certa extensió, intensitat i durada. L'exposició: nombre total de persones que estan sotmeses a un determinat risc. La vulnerabilitat: percentatge de persones o de béns danyats respecte al total de la població exposada. Desastres naturals històrics Segle XVI - XIX - Terratrèmol de Shaanxi (Xina, 1556): 830.000 morts (potser la catàstrofe natural de més magnitud recordada). - Explosió del Krakatoa (Indonèsia, 1883): Va causar una ona gegantina que va destruir 165 pobles i va deixar més de 36.000 morts.

Segle XXI - Terratrèmol i tsunami de Sumatra-Andaman (2004): 229.866 morts. - Terratrèmol d'Haití (2010): 316.000 morts. Degradació ambiental i desastres naturals La degradació del medi ambient és un desencadenant o empitjorador de desastres naturals. Conseqüències de la desforestació i l'erosió: Els països amb desforestació greu, erosió i ús abusiu de terres marginals estan més exposats a aiguats. La desforestació contribueix a les sequeres i també provoca inundacions (desapareix l'efecte de retenció de l'aigua de la cobertura vegetal). A l'Índia, aquest fenomen és especialment greu.

Canvi climàtic per escalfament atmosfèric: L'emissió de gasos d'efecte hivernacle (CO , CFC, metà, òxid nitrós) deixen passar els raigs del sol però retenen la calor a l'atmosfera, provocant el reescalfament del clima del planeta i l'accentuació dels riscos naturals. Risc natural: Possibilitat que es produeixi una circumstància desfavorable inicialment per fenòmens naturals. Desastre natural: Esdeveniment natural, humà o mixt, de caràcter intens que té una afectació greu en els béns o en les persones. Risc antròpic: Possibilitat que es produeixi una circumstància desfavorable provocada inicialment per fenòmens humans o per l'agreujament de fenòmens naturals a causa de factors humans.

1.4.2 Els riscos antròpics Tenen el seu origen en les activitats desenvolupades pels humans/les societats. Es poden dividir en tres tipus segons el seu origen: - D'origen tecnològic: tenen relació amb accidents en activitats productives, com les activitats industrials o l'energia nuclear. - Associats a fenòmens naturals: tenen un desencadenant d'origen humà. Exemples com els incendis forestals i les inundacions. - D'origen divers: com els accidents de trànsit. Les activitats humanes que generen més riscos són la mineria, la indústria, el transport de mercaderies perilloses i la manipulació de materials radioactius.

Activitats que generen més riscos: mineria, indústria, transport de mercaderies perilloses i manipulació de materials radioactius (centrals nuclears i altres). El factor més greu: La contaminació d'extensos territoris durant períodes molt llargs (desenes o centenars d'anys), més enllà de les conseqüències immediates. Més enllà de les conseqüències immediates dels accidents, el que sovint té un impacte més negatiu per a la salut de les persones i per al medi és la contaminació d'extensos territoris durant períodes de desenes o fins i tot centenars d'anys. Per exemple, la fuita de gasos tòxics l'any 1984 a la ciutat índia de Bhopal.

Posteriorment, l'any 1986, el desastre nuclear de Txernòbil, a Ucraïna. 1.4.3 Riscos biològics. La pandèmia de la covid-19 Què són: Fenòmens relacionats amb l'exposició humana a microorganismes patògens (mitjançant vectors), que afecten la població directament (epidèmies) o indirectament (plagues, malalties infeccioses d'animals). No tenen una causa única: Resulten de la confluència de diversos factors. Factors que originen desastres biològics: Alteració o destrucció d'ecosistemes, desplaçament d'animals de granja, sobreexplotació de recursos, comerç il·legal d'espècies exòtiques, circulació d'agents patògens en aliments.

Factors que condicionen la capacitat de resposta: Capacitat preventiva, sistemes de salut, protecció civil, cooperació internacional, recursos econòmics i tecnològics. Exemples històrics d'epidèmies letals: Pesta negra (Edat Mitjana), grip espanyola (primer quart del segle XX), sida (anys 70-80), pandèmia de la covid-19. La covid-19: Qualificada com la primera pandèmia plenament global per la seva ràpida propagació, l'abast de les mesures i la repercussió econòmica i social. Per primera vegada, les mesures es van adoptar en un context d'intercanvi de coneixements i col·laboració mundial.

1.4.3 Els riscos ambientals a Catalunya Els riscos naturals més freqüents a Catalunya estan relacionats principalment amb les condicions meteorològiques i les condicions geològiques. Els riscos naturals relacionats amb les condicions meteorològiques són: Riscos atmosfèrics Aiguats: Pluges fortes que poden produir torrentades i inundacions (desbordament de rius, rieres i negament de punts baixos). Problemes: inundació de carrers i habitatges, talls de carreteres, arrossegament de cotxes, aturada de subministraments. Pedregades: Precipitacions en forma de grans de gel (calamarsa: 2-5 mm; pedra: més grossos). Causen grans danys, sobretot en conreus.

Nevades: Precipitacions en forma de cristalls de gel. Problemes en nevades extraordinàries: talls de carreteres, accidents, aïllament de població, manca de serveis. Temporals de vent: Bufades intenses de vent (ventades, tornados). Estralls: arrencada d'arbres i torres elèctriques, despreniments d'edificis, perills per a persones. Riscos geològics Esllavissades: Desplaçaments de terreny per un vessant per acció de la gravetat (associades a pluges o terratrèmols). Destrueixen obres públiques, tallen carreteres, soterren cases i persones. Zones amb més risc a Catalunya: Pirineu i serralades del Sistema Mediterrani. Allaus: Despreniments de masses de neu per un pendent.

Destrueixen vegetació, tallen vies de comunicació, colguen persones o habitats. Zones més propenses a Catalunya: Pirineu més occidental. Terratrèmols: Sacsejades de la superfície terrestre causades pel moviment de blocs de l'escorça. Poden ser gairebé inapreciables o provocar gran destrucció. A Catalunya: La major part estan per sota de magnitud 3,9 a l'escala de Richter. 1.4.4 Els riscos antròpics a Catalunya Incendis forestals: Són un dels riscos ambientals més freqüents i intensos a Catalunya. Depenen de condicions geogràfiques (sequera, vent, orografia), però es consideren un risc antròpic perquè gairebé tots els focs són resultat de l'acció humana (deixadesa o provocats).

Indústria petroquímica: Zona amb més risc: Camp de Tarragona. Transport de mercaderies perilloses: Riscos associats a la toxicitat o al risc d'explosió de les mercaderies transportades. Accidents industrials: Es poden produir en qualsevol etapa dels processos productius (emmagatzematge o transport) amb substàncies potencialment perilloses. 1.4.5 La prevenció dels riscos ambientals a Catalunya Amb la finalitat de prevenir els efectes dels riscos ambientals, el Govern de Catalunya ha desenvolupat diversos plans especials: Pla INUNCAT (Pla especial d'emergències per inundacions a Catalunya) té com a objectiu fer front a les emergències per inundacions.

Pla NEUCAT (Pla especial d'emergències per nevades a Catalunya) té com a objectiu informar de les nevades amb la màxima antelació possible a fi que es puguin prendre les mesures preventives més adequades. Pla SISMICAT (Pla especial d'emergències sísmiques a Catalunya) té com a objectiu donar una resposta ràpida i eficaç per minimitzar els danys potencials a les persones, els béns i el medi ambient. Pel que fa als riscos antròpics: Pla INFOCAT (Pla especial d'emergències per incendis forestals de Catalunya) té com a objectiu fer front a les emergències per incendis forestals a Catalunya.

El PLASEQCAT (Pla especial d'emergència exterior del sector químic de Catalunya) té com a finalitat prevenir o, si escau, mitigar les conseqüències d'accidents químics. El PLASEQTA Pla d'emergència exterior del sector químic de Tarragona. El TRANSCAT (Pla especial d'emergències per accidents en el transport de mercaderies perilloses) i el PENTA (Pla d'emergència nuclear de Tarragona). Aquest últim pla l'aprova l'Estat, que és l'administració competent a Espanya en la regulació de la indústria nuclear. La seva finalitat és prevenir el risc d'accident nuclear, fer el control de les instal·lacions i coordinar les institucions en cas d'emergència.

1 1.4.6 Els riscos naturals a Espanya Riscos naturals principals (relacionats amb el clima mediterrani com ara inundacions i sequeres) Desertificació: És el risc ambiental més important a Espanya. Consisteix en la pèrdua de biodiversitat i l'adquisició de característiques desèrtiques. Causes: pèrdua de sòl per riuades, destrucció de la coberta vegetal (desforestació), manca de pluges, escalfament global. Risc hidrològic (inundacions): Punt àlgid: entre agost i novembre. Zones amb més risc: litoral mediterrani i Pirineu. S'agreuja amb: construcció d'habitatges, autopistes o instal·lacions en zones inundables. Risc d'incendis Estiu: risc sempre alt o molt alt.

Considerats actualment un risc antròpic (causats i agreujats per l'acció humana). Risc sísmic (terratrèmols) Causa: contacte de la placa africana i eurasiàtica a l'estret de Gibraltar. Intensitat: baixa o mitjana. Zones amb més freqüència: sud i sud-est de la Península, també Pirineu i Prepirineu. Risc volcànic Península: zones a Girona (la Garrotxa), Ciudad Real, Almeria i Múrcia. Illes Canàries: única regió espanyola amb vulcanisme amb erupcions documentades els darrers cinc segles (especialment illes més a l'oest). Vulcanisme predominant efusiu (abast limitat però pot causar danys socioeconòmics importants). El Teide (Tenerife) pot tenir erupcions explosives.

Riscos antròpics (activitats humanes que generen més riscos) Sectors de risc: nuclear, petroquímic, miner. Tipus d'accidents: nuclears, vessaments d'hidrocarburs (rius, costa, alta mar), despreniments. Altres problemes: concentració de contaminants a l'aire de grans ciutats (situacions anticiclòniques), pol·lució d'aigües per residus o abocaments industrials o agraris. El més greu: els efectes dels contaminants sobre el territori durant llargs períodes de temps. 1.4.7 La gestió dels riscos a Europa Europa és una de les regions més segures per viure-hi, però no està exempta de desastres naturals.

Els riscos més recurrents històricament han estat els associats al clima (tempestes, inundacions, sequeres), agreujats en les últimes dècades pel canvi climàtic (fenòmens extrems, onades de calor). Responsabilitat de la gestió de riscos La protecció contra riscos naturals i antròpics és responsabilitat de cada estat. La UE complementa i dona suport a l'acció dels estats i promou la cooperació transfronterera. Instruments de la UE: Mecanisme de Protecció Civil, Reserva d'Ajudes d'Emergència, Fons de Solidaritat. Objectius de les polítiques de la UE: prevenció, reducció de riscos, reduir l'impacte, augmentar la resiliència d'infraestructures, ecosistemes, societat i economia.

Cobertura: Inclou riscos antròpics (accidents industrials, transport de substàncies perilloses, risc nuclear, incendis) i no es limita als països membres sinó a tota Europa. Estratègia 2023 (Comissió Europea) Davant l'agreujament dels desastres i l'experiència de la pandèmia de la covid-19, la UE va establir una estratègia comuna basada en cinc objectius per millorar la resiliència: - Anticipació: millorar la capacitat d'identificar i avaluar riscos de desastres complexos. - Preparació: augmentar la consciència i preparació de la població (casa, escola, espais comunitaris). - Alerta: millorar l'eficàcia i operativitat coordinada dels sistemes d'alerta primerenca.

- Resposta: augmentar la capacitat de resposta del Mecanisme de Protecció Civil. - Seguretat: garantir que el sistema de protecció civil estigui operatiu les 24 hores. TEMA 2: La diversitat territorial i el paisatges 2.1 El relleu, el clima i la vegetació a Catalunya 2.1.1 Grans unitats de relleu Catalunya és un territori petit però, molt accidentat i amb molts contrastos que provoquen diversitat de paisatges. A més, hi ha muntanyes abundants, i les planes són escasses. Les grans unitats de relleu Catalunya té dos muntanyosos principals: Pirineu: ocupa gairebé una tercera part del territori català.

S'estén pel nord del país en direcció oest­ est i s'estreny fins a arribar al mar, a la península del cap de Creus. Sistema Mediterrani: s'estén en paral·lel a la costa, des del cap de Creus fins al delta de l'Ebre. Forma una doble alineació de muntanyes: El Sistema Pirinenc està format per les serralades interiors (Pirineu Axial) i per les serralades exteriors (Prepirineu): Pirineu Axial (part central) està format de roques antigues, de l'era primària (esquists i granit) i presenta paisatges alpins. Cims de + de 3.000 metres. Prepirineu (part sud) està compost per roques més modernes (calcàries, conglomerats, gresos ). Té menys altitud.

Té un paisatge més mediterrani, aspre i amb plegaments i congostos profunds oberts pels rius. Dues alineacions muntanyoses: Serres interiors: Sant Gervàs, Boumort, Cadí. Serres exteriors: Montsec i altres. A l'oest del Segre, ambdues alineacions queden separades per la depressió de la conca de Tremp. El Sistema Mediterrani, està format per: Serralada Prelitoral (interior) - Massissos: Guilleries, Montseny, Montserrat, Montsant, Ports. - Altitud: superen els 1.000 m (de vegades 1.500 m). - Materials: esquists, conglomerats, calcàries. Serralada Litoral (prop de la costa) - Serres i massissos antics: Garraf, Collserola, Marina, Montnegre, Gavarres. - Altitud: entre 500 i 1.000 m.

- Materials: esquists, granits, calcàries. Depressió Prelitoral - Entre la Serralada Prelitoral i la Litoral. - Aspecte ondulat, amb serrats, valls i torrenteres. - Àrea força poblada, principals eixos viaris que connecten Catalunya amb Europa i el sud de la Península. Plana Litoral - Entre la Serralada Litoral i el mar. - Franja molt estreta que s'eixampla als deltes (Tordera, Besòs, Llobregat). - Primer lloc d'assentament dels pobles arribats per mar. Concentra la major part de la població i activitats econòmiques. Depressió Central - Territori enfonsat entre el Pirineu i el Sistema Mediterrani.

- Inclou conques d'erosió (plana de Vic, pla de Bages, conca d'Òdena, conca de Barberà), altiplans (Moianès, Lluçanès), planes extenses (pla d'Urgell, Segrià). - Àrea agrícola extensa: conreus de secà i regadiu altament especialitzat. També concentra ciutats i activitats econòmiques. Serralada Transversal - Connecta el Pirineu amb el Sistema Mediterrani. - Serres: Finestres, Cabrera. - Allotja la fossa volcànica d'Olot (més de 40 cons volcànics molt ben conservats). Paisatges alpins: Paisatge propi dels Alps o similar a aquest.

Serrats: Cadena de muntanyes poc elevades Conques d'erosió: Depressió excavada per l'acció erosiva dels recursos fluvials Les xarxes hidrogràfiques La xarxa hidrogràfica catalana desemboca al riu Ebre o directament al mar Mediterrani. Trobem tres xarxes diferents: la xarxa pirinenca, la xarxa pirinenca-mediterrània i la xarxa mediterrània. A la xarxa pirinenca (formada per la Noguera Ribagorçana i la Noguera Pallaresa) té els rius més llargs i cabalosos de Catalunya. Desguassen a l'Ebre a través del Segre. Tenen un règim hidrogràfic nivopluvial, és a dir condicionat per l'aigua del desgel. Trobem nombrosos embassaments i centrals hidroelèctriques.

A la xarxa pirinenca-mediterrània (formada per el Muga, Fluvià, Ter i Llobregat) neixen al Pirineu, tenen un recorregut mitjà o llarg, i desemboquen directament al mar. Tenen un règim pluvial (depenen de les plujes). Tenen una gran importància en la industrialització, sobretot el Ter i el Llobregat. A la xarxa mediterrània els rius neixen a la serralada Prelitoral o a la Litoral, són rius molt curts, de poc cabal i que desemboquen directament al mar. Són de règim torrencial, és a dir, que depenen dels aiguats. Estan a les zones més poblades del país. (Francolí, Besòs, Tordera, el Gaià o el Foix). L'Ebre és un cas apart dels rius de Catalunya.

Neix a la serralada Cantàbrica, recorre les terres aragoneses, passa per la serralada Prelitoral, i desemboca en la mediterrània. Els sediments que haurien d'arribar a la costa, es dipositen en els grans embassaments, i això fa perdre el Delta. Xarxa hidrogràfica: Xarxa natural formada per un determinat conjunt de conques fluvials Règim hidrogràfic: Evolució del cabal d'un riu o d'una conca hidrogràfica durant un cicle anual. 2.1.2 El clima i els dominis climàtics Catalunya és una àrea de contacte de masses d'aire diferents: masses fredes o polars (latituds altes) i masses càlides (Àfrica). Això provoca onades sobtades de fred o calor i turbulències atmosfèriques.

Influències climàtiques - Mediterrània: hiverns suaus i secs, estius calorosos, precipitacions intenses a primavera i tardor. La influència moderadora de la Mediterrània es localitza sobretot a les zones costaneres (per la barrera de les serralades Litoral i Prelitoral). - Continental: a les planes de l'interior (més amplitud tèrmica i menys precipitacions). - Atlàntica: a Aran (nord-oest): temperatures més fredes, pluges abundants i regulars tot l'any. Règim de vents - Vent dominant: ponent (oest). - Al nord i sud:** tramuntana (nord) i mestral (nord-oest). - Àrees costaneres: llevantades (vents forts de mar obert). - Altres vents: marinada, fogony, brises de muntanya.

Masses d'aire que afecten Catalunya (no molt important) - Àrtica continental: gèlida, humitat baixa (nord de Rússia).Àrtica marítima: molt freda però no gèlida, humida (nord d'Escandinàvia o Islàndia). - Polar continental: molt freda i seca (interior d'Europa). - Polar marítima: freda i humida (Atlàntic septentrional). - Tropical continental: molt càlida i eixuta (Sàhara). - Tropical marítima: menys càlida però més humida (anticicló de les Açores).

Altres més irregulars o estacionals són la marinada, el fogony i les brises de muntanya Marinada: brisa diürna que bufa de mar cap a terra Fogony: vent calent i sec que fa fondre ràpidament la neu Dominis climàtics de Catalunya Mediterrani (ocupa la franja litoral, prelitoral i Depressió Central) caracteritzat per tenir hiverns amb temperatures suaus, i estius força calorosos i secs. Es pot dividir en quatre subdominis: - Litoral: pluviositat irregular, pluges sobretot a la tardor, estius calorosos. - Prelitoral: semblant al litoral però amb amplitud tèrmica una mica més gran. - Continental: molt calorós i sec a l'estiu, fred a l'hivern, amb inversió tèrmica.

- Prepirinenc: període sec més curt, hiverns més freds, més precipitacions a l'estiu. Subalpí (Alt Pirineu): hiverns molt freds, contrast tèrmic estacional important, pluviositat i innivació altes. Alpí (Aran, influència atlàntica): similar a l'alta muntanya pirinenca però amb pluges regulars tot l'any i temperatures mitjanes baixes. Dominis climàtics: Territori caracteritzat per unes condicions climàtiques comunes. Efectes del canvi climàtic a Catalunya Catalunya està situada a l'àrea mediterrània, un dels llocs del món on els efectes del canvi climàtic són més ostensibles.

Efectes sobre les temperatures - Increment de les temperatures extremes relacionades amb la calor: nits tropicals, nits tòrrides, onades de calor. - Disminució de les onades de fred i del nombre de dies de glaçada. Efectes sobre les precipitacions - Les precipitacions han disminuït lleugerament, especialment durant l'estiu. - S'han incrementat les sequeres. Efectes sobre el mar i els éssers vius - Augment de la temperatura de l'aigua del mar. Avançament de la floració de les plantes, de la maduració dels fruits i de les migracions dels ocells. - Retard en la hibernació d'alguns animals.

2.1.3 La vegetació L'existència de vegetació contribueix a la conservació del sòl, l'escorrentia de les aigües, el manteniment de la biodiversitat i l'obtenció de recursos. A Catalunya hi ha representats els dominis de vegetació de les tres grans regions biogeogràfiques europees: el boreoalpí, l'eurosiberià i el mediterrani. Domini boreoalpí Es localitza per damunt dels 1.600 metres d'altitud, al Prepirineu i al Pirineu axial. Es distingeixen dos estatges vegetals: - L'estatge subalpí (entre 1.600 i 2.300 metres) es caracteritza per boscos de pi negre i avets, boscos de coníferes amb capçades còniques i fulles en forma d'agulla. Al sotabosc hi ha arbustos com el neret i el ginebró.

Aquests boscos han estat talats històricament per obtenir fusta i afavorir prats de pastura, però la desforestació es va frenar a mitjan segle XX pel despoblament rural, cosa que ha afavorit la recuperació dels boscos. - L'estatge alpí (per sobre dels 2.300 metres) es caracteritza pel domini dels prats naturals i la manca d'arbres i arbustos pel fred i la neu. Només hi creixen líquens i molses. Domini eurosiberià On és: A la muntanya mitjana, Prepirineu, Serralada Transversal i alguns massissos de la Serralada Prelitoral. Quins boscos té: Fagedes i rouredes (arbres de fulla ampla que perden la fulla a l'hivern).

Com funciona el sotabosc: Es desenvolupa sobretot a l'hivern, quan els arbres no tenen fulla i deixa passar el sol. Altres boscos: Boscos de ribera, pi roig i freixedes. Problema: S'ha reduït molt per l'explotació forestal, les pastures i els conreus. En alguns llocs han posat espècies foranes (al·lòctones) com pollancres i castanyers. Domini mediterrani On és: Per sota dels 800 metres, a les planes i muntanyes baixes. Quin bosc té: L'alzinar (és el bosc original). Com són les plantes: Espècies escleròfil·les (fulles dures). Sotabosc ric (marfull, arboç, galzeran) i plantes enfiladisses (heura, lligabosc) que li donen aspecte de selva.

Problema: La majoria d'alzinars estan alterats per l'acció humana. Les alzines han estat substituïdes per pinedes de pi blanc, o s'han convertit en conreus. Què passa quan s'abandonen els conreus: El territori és recolonitzat per vegetació espontània. Resultat: Una gran part de Catalunya està ocupada per brolles, màquies i pinedes secundàries (en lloc de l'alzinar original). Associacions vegetals: Comunitat d'espècies vegetals que es troben juntes de forma espontània. Dominis de vegetació: Territori caracteriztat per la presència d'uns paisatges similars. Regions biogeogràfiques: Territori que comparteix diversos trets comuns. Geomorfològics, climàtics, de vegetació o paisatgístics…

Estatges vegetals: Disposició de la vegetació segons les diferents zones altitudinals i les condicions específiques de cada una: pluviositat, temperatura, insolació… Boscos de ribera: Bosc que es desenvolupa a prop dels cursos de l'aigua. Espècie al·lòctones: Espècie no autòctona, introduïda, que prové d'un altre domini de vegetació. Espècies esclerofil·les: Espècie vegetal de fulla endurida, adaptada a temperatures altes i a l'escassetat de l'aigua. Vegetació espontània: Vegetació que es desenvolupa de forma natural, sense intervenció de l'acció humana. 2.1.4 Les regions fisiogràfiques Catalunya està dividida en dues regions fisiogràfiques: la Catalunya seca i la Catalunya humida.

Catalunya seca La Catalunya seca es caracteritza per l'escassetat de pluges (no superen els 700 mm anuals). Trobem estius secs i calorosos, i hiverns secs i temperats. Dins de la Catalunya seca podem distingir cinc regions: la regió de la tramuntana, la regió litoral, l'altiplà central, el Prepirineu i la regió continental La regió de la tramuntana: la trobem al nord de Catalunya, des d'Alberes fins a Gavarres. Trobem dues grans planes litorals, el Rosselló i l'Empordà. El tret climàtic de la tramuntana és un vent del nord, fred i sec. Predominen els boscos de pi blanc, i mixtos de pi i alzina surera. La regió litoral va des de les Gavarres fins al riu de la Sénia. Trobem muntanyes mitjanes.

EL clima és calorós i sec cap al sud. Predominen els boscos de pi blanc i mixtos d'alzina i pi blanc. És la zona més poblada i amb més indústries. L'altiplà central compren la Depressió Central, la serralada Prelitoral i el Prepirineu. Trobem formes tabulars i costes. Trobem conques d'erosió. Predominen les pinedes de pi blanc i matollar. El Prepirineu comprèn entre les serres al sud del Pirineu axial. Temperatures fredes al hivern i força elevades a l'estiu. Trobem boscos de pi blanc, roures i alzines, roure, faig i pi negre. La regió continental comprèn les terres més interiors i planeres. És un clima extremat, amb estius xafogosos i estius freds i amb gelades i boira.

Les pluges són escasses. Trobem vegetació estepària. Catalunya humida Està situada per sobre dels 700 mm de precipitacions, es caracteritza per una freqüència de pluges més alta. La vegetació mediterrània dona pas a la vegetació caducifòlia. Dins de la Catalunya humida trobem dues regions: la regió oriental i l'Alt Pirineu. La regió oriental conté la serralada Transversal. Té extenses precipitacions, i un clima mediterrani d'alta muntanya. Presenta boscos densos i extensos. Anomenada també: dorsal pluviomètrica de Catalunya. 800-1.800 mm anuals 28 L'Alt Pirineu compren les terres de l'Alt Pirineu. Clima d'alta muntanya, fred i humit, amb precipitacions abundants.

Té boscos de fulla caduca (rouredes i fage­ des) i de fulla perenne (pinedes de pi negre i avetoses) i els prats.1.000-2.000 mm anuals Regió fisiogràfica: Àrea territorial amb un aspecte homogeni que li proporcionen les característiques del relleu, la vegetació i la climatologia. Aridesa: Característica de les àrees amb poca aigua o gens. En els climogrames, els períodes d'aridesa corresponen a la corba de les precipitacions que es troba per sota de la corba de temperatura. 2 2.2. Relleu clima i vegetació a Espanya 2.2.1 L'estructura geomorfològica La Península Ibèrica està situada a la part sud occidental d'Europa.

Té una forma massissa i àmplies costes a l'oceà Atlàntic i a la Mar Mediterrània. Gran part del territori és ocupat per la Meseta, que és un extens altiplà envoltat de diversos sistemes muntanyosos. - Espanya abasta quatre cinquenes parts del territori de la Península Ibèrica, la resta del territori, a l'Atlàntic l'ocupa Portugal. - Al nord, el Pirineu , la separa de França i s'hi troba Andorra i al sud només 14 Km., d'estret separen Gibraltar d'Àfrica. - A la Mediterrània, trobem l'arxipèlag balear que des d'un punt de vista orogràfic, és una prolongació dels sistemes muntanyosos del sud de la Península.

- A l'Atlàntic, davant la costa occidental d'Àfrica, l'arxipèlag canari té un origen volcànic. - 2.2.2 El relleu peninsular El territori de la península ibèrica està constituït bàsicament per la Meseta Central, un gran altiplà central envoltat per un seguit de serralades joves i per dues grans depressions formades pels rius Ebre i Guadalquivir. L'altitud mitjana de la península Ibèrica és 660 m, la segona més alta d'Europa. La Meseta, que ocupa el 40% del territori peninsular, està envoltada per: Serralada Cantàbrica (nord) que culmina als Picos de Europa, amb un altitud màxima de 2.648 m.

Serralada Ibèrica s'estén en direcció sud­ oest des de la serralada Cantàbrica fins a la Mediterrània i que assoleix una altitud màxim de 2.316 m. Massís Galaicolleonès (nordoest) altitud mit­ jana moderada, assoleix 2.188 m en el seu punt més elevat. Sierra Morena (sud) altitud màxima de 1.234 m. A l'interior de la Meseta, el sistema Central divideix l'altiplà en dues parts: la Submeseta Nord i la Submeseta Sud. Les muntanyes de Toledo, parteixen las…