Biodiversitat i Paisatges d'Espanya i Catalunya

I 30 flashcards i 20 preguntes més al document.

Text del document

Biodiversitat i espais vegetals a Espanya El territori espanyol ocupa el segon lloc en biodiversitat després de les selves tropicals. Aquest fet respon a tres factors: La situació: la Península Ibèrica situada a l'extrem sud-occidental del continent europeu, permet l'existència de dos dels grans dominis vegetals del planeta: l'atlàntic i el mediterrani. A més a més les illes Canàries gaudeixen del domini macaronèsic de caire tropical. L'efecte refugi: a les èpoques glacials van arribar a la P.I. animals i espècies vegetals procedents d'Europa, alhora que també servia de refugi per espècies africanes.

Aquesta varietat de flora i fauna es va adaptar a les condicions particulars del medi peninsular generant endemismes (terme utilitzat per indicar que la distribució d'una espècie animal o vegetal es limita a un àmbit territorial reduït i no es troba enlloc més del món). L'existència de diversos i variats sistemes muntanyosos: que reprodueixen en altitud la variació vegetal que es dóna entre el nord i el sud d'Europa. Evidentment, l'acció antròpica ha produït una profunda transformació del paisatge, substituint els boscos per camps de conreu (43% de la superfície total es dedica a algun tipus de conreu), a la vegada que un 10% del territori és ocupat per infraestructures i urbanisme .

El paisatge és la fisonomia externa d'un territori. I com ja hem dit, és el resultat de la interacció de factors naturals (relleu, hidrologia, flora i fauna) i els factors humans(activitats econòmiques, culturals, patrimoni històric). A la vegada és un producte social, ja que inclou l'element cultural de cada societat sobre l'espai que l'envolta. Parlem, per tant, de combinacions dinàmiques d'elements geogràfics abiòtics (biòtop, part inanimada), biòtics (biocenosis, part animada) i antròpics. Totes aquestes interrelacions tenen com a resultat un procés en evolució constant.

Sens dubte, l'acció humana dels darrers temps a provocat un fort impacte en el medi natural i ha provocat una degradació constant dels paisatges. Tipus de paisatges: Predomini d'elements abiòtics: alta muntanya i desèrtics (àrids i freds), on la vegetació és mínima, de manera que el relleu i el clima en són els elements transformadors principals. Predomini d'elements biòtics: marcats per una forta presència de vegetació i en menor mesura la fauna. Acostumen a ser identificats com a paisatges naturals donada la seva gran varietat. Predomini d'elements antròpics: resultat de l'activitat humana (social, política i econòmica). També anomenats paisatges culturals.

Paisatges vegetals Espanya: Mapa vegetació Espanya. Font: Geografia. Batxillerat. Ed. Vicens Vives Domini Oceànic: amb influència del clima atlàntic (Galícia i Serralada Cantàbrica). També el trobem a diferents zones muntanyoses com els Pirineus, el Sistema Central, Sistema Ibèric o les Serralades Catalanes. Bosc temperat oceànic: amb precipitacions abundants i temperatures poc caloroses, desenvolupa una vegetació de roure (s'enfila pels vessants de les muntanyes, però suporta malament el fred i la neu) i faig)(el podem trobar combinat amb roures, però suporta malament la calor, prefereix zones de boira i rosada) que poden arribar als 30 metres, cosa que provoca escassetat de sotabosc.

Landa: (per damunt dels 1600-2000 metres), es tracta d'un matoll atapeït, format per brucs, ginebres i ginestes. Pot créixer bastant (4 metres) depenent del fred i el vent. Domini mediterrani: ocupa bona part de la superfície peninsular, la seva vegetació característica és l'alzina, juntament amb la surera (més exigent, necessita temperatures més elevades i més pluja) forma el bosc típic mediterrani, anomenat escleròfil (vegetació que necessita poca aigua i adaptada a condicions extremes de sequera). De creixement molt lent (fins a set o vuit segles) i pot arribar als 20 metres d'alçada. Arbre de fulla perenne, dura, petita i dentada. Matolls: resultat de la degradació del bosc mediterrani.

Format per màquies, garrigues i estepes. Les varietats d'espècies vegetals varien en funció de la situació: a la Meseta Nord abunden el bruc, la ginesta i l'estepa, a la franja mediterrània el coscoll i el llentiscle, al sud-est de la Península el margalló (suporta l'aridesa extrema) i l'espart. Canàries: vegetació escassa i adaptada a l'extrema aridesa, com a conseqüència de la insularitat s'han desenvolupat espècies endèmiques amb influències europees, africanes i sud-atlàntiques. Per sota dels 400 metres: matoll adaptat a la sequera Per damunt dels 400 metres: boscos de savines, palmeres i dragos. A les zones més humides (600 i 1200 m) laurisilva i bruc.

Per damunt dels 1500 m al NORD I 800 a 1000 m al sud: pi canari. Per damunt dels 2000 m (Tenerife i La Palma): matoll de cim ( bàlez i ginestes). Per damunt del 2500 m (Teide): violes del Teide. Paisatge vegetal de muntanya: distribució de la vegetació en pisos altitudinals (temperatura i precipitacions). Paisatge vegetal de muntanya. Font: Geografia. Batxillerat. Ed. Vicens Vives Pirineus: paisatge alpí: Subalpí: entre 1200 i 2400 metres. Coníferes (pi negre i avet) i sotabosc de nabiui rododendre. Alpí: entre 2400 i 3000 metres. A l'estar cobert per la neu més de mig any trobem prats. Nival: per damunt dels 3000 metres, creixen petites plantes rupícoles (líquens i molses).

A la resta de muntanyes peninsulars no trobem el pis subalpí, de manera que tenim bosc caducifoli (zona atlàntica) o perennifoli (Mediterrani). Per damunt d'aquest pis predominen els arbustos (bruc, ginesta -atlàntic – i matolls espinosos al mediterrani). En estatges superiors trobarem prats, si hi ha suficient humitat. La pèrdua d'aquesta biodiversitat, es produeix com a conseqüència dels incendis forestals: Causes: Sequedat: dèficit de precipitacions (estius mediterranis) altes temperatures i manca d'humitat. Abandonament de les explotacions agràries: provoca un augment de els zones boscoses.

Al disminuir la població i les activitats rurals els boscos no es netegen (pastura i recollida de llenya). Segones residències: sobretot a zones boscoses, amb un augment de la circulació de vehicles, provoca un augment dels incendis per descura o accident. Una gestió forestal precària, resultat de la replantació d'àmplies zones amb pi i eucaliptus (creixement ràpid i aptes per la indústria paperera). El 97% dels incendis són provocats per l'acció humana: negligència, intencionalitat (especulació urbanística, obtenció de fusta a baix preu). Paisatge i diversitat. Gestió del Patrimoni natural.

Espanya i Catalunya A Catalunya i Espanya hi ha un nombre important de paisatges que requereixen una protecció especial, ja sigui per la seva riquesa natural o cultural. El paisatge és un producte social, inclou sentiments i emocions, i és la projecció de la cultura d'una societat sobre un espai determinat. De la seva conservació en depèn la qualitat de vida de les persones i és un bon indicador de la mala o bona salut de les relacions entre societat i territori alhora que ens permet avaluar la qualitat del medi. Parlem de fesomia del paisatge com el resultat de dos components, els naturals (aigua, relleu, vegetació) i els humans (conreus, construccions …).

Les interaccions entre ambdós components en determinen l'aspecte, per exemple el sòl, la vegetació i el clima condicionen la vegetació, mentre que l'agricultura n'altera els components naturals. La totalitat del procés és dinàmic i per tant sotmès a variacions periòdiques (pas de les estacions, hores del dia) o evolutives (modificacions al llarg del temps). El Conveni Europeu del Paisatge, insta a les diferents societats europees a definir objectius de qualitat paisatgística que serveixin per definir les polítiques d'ordenació i planificació territorials. Vinculat al concepte de paisatge i a la idea d'aquest com un valor natural i cultural tenim el de patrimoni natural.

Per tant parlem d'un concepte que té valor econòmic (producció agropecuària, activitat turística …), permet el desenvolupament humà (ciència, cultura …) i cobreix les necessitats de supervivència física. Al mateix temps nocions com espais protegits, monuments naturals, espècies en perill d'extinció, paisatges de gran bellesa hi són presents en la seva definició. Establir un equilibri ecològic que permeti un ús racional dels recursos naturals i n'eviti la degradació. Veiem alguns dels impactes ambientals més importants com a conseqüència de l'activitat humana: Urbanització descontrolada: resultat d'una planificació deficitària, inexistent o especulativa.

Aquest fenomen, habitual a moltes societats contemporànies provoca una ocupació desordenada del sòl, un impacte ambiental insostenible (pèrdua d'espais naturals, contaminació de l'aigua i el sòl, generació de residus, continus urbans …) i en moltes ocasions una habitabilitat deficient per a les persones. Creixement urbà dispers: el que s'anomena urbanització de baixa intensitat (ciutats jardí, suburbis …).

Aquest tipus d'ocupació del territori genera una problemàtica associada a la destrucció de sòl agrari, excessiu consum energètic, alta contaminació ambiental conseqüència de la necessitat de mobilitat dels residents i la utilització preferent de l'automòbil particular per a realitzar els desplaçaments. Generació de residus urbans: en elevades quantitats procedents de l'ús domèstic i no domèstic (residus de menjar, aigües negres de les ciutats, voluminosos procedents de la construcció, productes fitosanitaris …). A més a més cal parlar dels abocaments incontrolats (altament contaminants) i les enormes despeses de gestió d'aquest residus.

Afegits a l'anterior, dos elements de les nostres societat modernes compliquen encara més la gestió del patrimoni natural: els hàbits consumistes de bens i serveis de les nostres poblacions, amb els conseqüents augments del consum energètic i la sobreexplotació de recursos naturals per tal de permetre un augment de la producció constant i l'augment de la mobilitat en l'accés al lleure (turisme rural o natural) que provoca un alt impacte sobre el medi (erosió, degradació, contaminació, incendis forestals …). Per totes aquestes raons cal gestionar els espais i el patrimoni natural, per tal de reduir l'impacte sobre els mateixos i afavorir-ne la seva conservació.

Mesures de gestió: Sobre l'expansió urbana: la UE va promoure al 2006 l'anomenada Estratègia temàtica per al medi ambient urbà, el seu objectiu és el de frenar l'expansió urbana, minimitzar-ne l'impacte i unificar les legislacions dels diferents països per facilitar una planificació urbana sostenible i afavorir la participació ciutadana en el seu disseny. Trobem l'antecedent d'aquesta política a l'anomenada Carta d'Aalborg (1994), que havia estat desenvolupada i concretada a la Agenda 21 de la Cimera de Rio (1992). La gestió de l'aigua dolça: ja vam veure com l'aigua és un recurs indispensable i escàs.

La seva gestió implica afavorir la qualitat de l'aigua dolça i garantir-ne la disponibilitat. Per aconseguir-ho cal solucionar el problema de la contaminació de les aigües superficials (abocaments agrícoles, industrials i urbans) i regular el règim hidrogràfic natural (embasaments, sobreexplotació i contaminació d'aqüífers). Donat que al nostre territori el cabal hídric ve condicionat pel clima mediterrani (aridesa estival i rius poc cabalosos), es dissenyen dues estratègies per fer-ne un ús més sostenible dins d'un circuit tancat de gestió: els tractament a les potabilitzadores i la regeneració de les depuradores.

L'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) és la responsable de gestionar el procés, especialment el de sanejament de les aigües residuals. La gestió dels residus: tenim dos tipus de residus: els de vida curta (reciclables per la mateixa natura) i els de vida llarga, on és necessària una gestió integral. L'Agència de Residus de Catalunya (ARC), és l'encarregada de gestionar la recollida selectiva dels residus, la seva valorització i la recuperació d'espais i sòls degradats. El seu principal objectiu és minimitzar-ne el seu volum i perillositat . L'Agència estableix una classificació dels residus en: especials (molt tòxics); inerts(que no afecten al medi) i no especials (sense classificar).

Els municipis són els encarregats de gestionar els residus ordinaris (reducció, recollida selectiva i reciclatge) a partir de la xarxa de deixalleries (una per cada 5.000 habitants). Els residus no ordinaris es gestionen íntegrament per l'ARC. Finalment el cercle de protecció conservació del paisatge es tanca amb els espais naturals protegits. Espanya és un dels països amb més diversitat (ecosistemes, hàbitats, espècies naturals) de tota Europa. Es tenen registrades el 54% de les espècies animals i vegetals d'Europa, existeixen 38 reserves de la biosfera, 150 parcs naturals i 50 espais protegits.

Al 2007 es van registrar 1.430 llocs d'importància comunitària (LIC), representant el 13% de tot el territori. Tots ells integrats a la Xarxa Natura 2000, creada per la UE al 1992 i que preveu l'existència de dos categories d'espais protegits: les ZEPA (zones d'especial protecció per les aus) i els ZEC (zones d'especial conservació). Constituir aquests espais naturals implica prendre mesures per conservar-los.

Les AIA (Avaluacions d'impactes ambientals)), dins de la normativa comunitària obliguen a fer aquestes avaluacions abans de qualsevol obra pública, a més a més la llei obliga a fer Auditories Ambientals, informes independents sobre l'impacte ambiental, de totes les activitats d'institucions i empreses privades. A Espanya hi han tres tipus d'espais protegits: Font: Geografia. Batxillerat. Vicens Vives Parcs nacionals o regionals: en general parlem d'ecosistemes poc alterats, tant a nivell geològic, com de flora i fauna. Tenen un alt valor ecològic.

Presenten un inconvenient, solen estar massa freqüentats, per exemple al 2006 els parcs nacionals van rebre 11.300.000 visitants i els naturals 10.400.000. Parcs naturals: zones amb un valor natural compatible amb l'activitat humana (agricultura, ramaderia, habitatge, turisme). Exigeixen una regulació que permeti la seva sostenibilitat. Reserves naturals: ecosistemes amb una comunitat o element biològic rar, fràgil i/o singular. Es consideren reserva natural integral, estan totalment protegits amb intervenció restringida al personal científic.

Catalunya té un pes específic molt important en aquest mosaic de biodiversitat, malgrat que la seva transformació del paisatge natural hagi estat molt intensa com a resultat de la combinació de diferents factors (agents de canvi): L'aparició d'un paisatge agroforestal com a conseqüència de l'activitat agrícola i ramadera. L'abancalament del territori fruit de la modificació del perfil de les muntanyes amb la construcció de bancals, feixes per permetre el conreu, el drenatge de les terres i les obres hidràuliques per estendre el regadiu. L'aparició de paisatges industrials, a partir de la industrialització del s.

XIX (mines, pedreres, canals, línies elèctriques, ferrocarrils, fàbriques, polígons …). La urbanització, especialment a les darreries del s. XX que ha provocat: el despoblament de zones de muntanya i d'interior, la urbanització del litoral i prelitoral i l'aparició d'àrees de segona residència a les zones forestals. Fruit d'aquest procés, avui en dia ens trobem amb un mosaic paisatgístic caracteritzat per: Manteniment de la matriu agroforestal. Domini dels components urbans. Presència d'una forta activitat econòmica. Existència de grans infraestructures. Font: Geografia. Batxillerat. Vicens Vives- 2016.

A Catalunya, malgrat aquesta forta transformació trobem una molt significativa quantitat de zones naturals protegides. Cal destacar el Parc Natural d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici (amb gestió conjunta entre el Ministeri i la Generalitat), a més a més la Generalitat gestiona 11 parcs naturals i 3 paratges naturals d'interès nacional, una Reserva Natural (el Delta de l'Ebre) i una Reserva Marina (les Illes Medes). A més a més la Diputació de Barcelona gestiona 12 parcs més. La idea clau de tot aquest procés és que el paisatge té valor ecològic i cultural en si mateix com a patrimoni col·lectiu. En aquesta línia s'estableixen tot un seguit d'accions per tal de conservar-lo.

Al 1985 es va establir el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) , amb l'objectiu de gestionar i protegir els paisatges naturals. Al 2007 el PEIN gestionava 165 espais de més de 10.402 km², la meitat marítims (tots ells inclosos en el ZEPA i el ZEC. Al 2005 es va desenvolupar una Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge dins del marc europeu (Conveni Europeu del Paisatge). Tanmateix es crea l'Observatori del Paisatge, que elabora un catàleg de paisatges per a una millor gestió dels mateixos.

L'Observatori del Paisatge ha elaborat 7 catàlegs en funció de l'àmbit territorial: Alt Pirineu-Aran, Camp de Tarragona, Catalunya Central, Comarques de Girona, Àrea Metropolitana de Barcelona, Terres de l'Ebre i Terres de Lleida. Per tal de diferenciar el territori, parlem del concepte d'unitat de paisatge . L'Observatori del Paisatge n'ha diferenciat 135 a tot Catalunya. Algunes formen part de la mateixa regió biogeogràfica, altres estan molt diferenciades (Alt Pirineu, Terres de l'Ebre). Extret: http://www.catpaisatge.net/cat/catalegs.php Els perills més immediats d'aquestes unitats paisatgístiques és la seva degradació, fruit d'una transformació sense equilibri.

Els canvis que provoquen aquesta situació són l'abandonament de les activitats agropecuàries, la dispersió constructiva i la uniformització dels estils de vida i els nuclis poblacionals. Tot plegat implica empobriment de la diversitat, és a dir banalització del paisatge.