L'Espai Rural i la Indústria a Espanya i Catalunya

I 156 flashcards i 104 preguntes més al document.

Text del document

U.8 U.8 L'ESPAI RURAL Introducció Què és el sector primari? El sector primari integra aquelles activitats econòmiques que obtenen productes de la natura però sense transformar-los. Inclou: agricultura, ramaderia, silvicultura (boscos i arbres), pesca, mineria, fonts d'energia. Les zones on s'han modernitzat les tècniques agrícoles, s'ha mantingut la població i s'hi ha millorat els serveis. En les altres s'ha produït despoblament. El sector primari està fortament intervingut per les directius de la Unió Europea, en concret pel Ministerio para la Transición Ecològica y el Reto Demográfico.

A Catalunya és sel Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural qui gestiona aquestes activitats. De l'agricultura tradicional a l'agricultura de mercat - Pròpia del món pre-industrial - Producció per l'autoconsum - Poc excedent comercialitzable - Utilització de poca mà d'obra (familiar) - Rendiments molt pobres - Poca mecanització - Depenen de la meteorologia - Pràctica del policultiu L'agricultura tradicional va entrar en crisis davant les necessitats de la nova societat industrial, que va incrementar notablement la població.

Va ser necessari incrementar la producció agrària (RI): - Noves tècniques agrícoles i nous conreus augment de la producció agrària producció d'excedents per alimentar a la població creixent. - Desenvolupament de la indústria i creixement de les ciutats demanda d'aliments d'aquestes zones urbanes - Pagesos necessiten diners per adquirir productes industrials, venen part de les collites entren al circuit de l'economia de mercat en què pagès ven i compra. - Fi de la producció per l'autoconsum producció per vendre dependència dels mercats Tot això es tradueix en: - Els agricultors obtenen benefici amb els seus productes i conrea els més demandats.

- Compra béns industrials (maquinària, adobs, insecticides...) per augmentar les collites en quantitat i qualitat. - S'especialitza només en alguns conreus. - Deixa de costat l'economia de subsistència i passa a la de mercat. - La capitalització del camp: després de l'èxode rural i la poca mà d'obra al camp agricultors fan inversions en noves tecnologies (regadiu, maquinària...). L'agricultura de mercat Localització: països desenvolupats. En els subdesenvolupats només amb plantacions. Morfologia agraria: parcel·les regulars i de superfície gran.

Relació amb el mercat: producció per a la venda i mercat interior i exterior (ex: taronja) Sistema de cultius (característiques): - Elevada mecanització, tecnificació i especialització - Ús abundant de fertilitzants i pesticides químics - Selecció d'espècies - Ús de poca mà d'obra - Empresa capitalista - Monocultius Impacte ambiental: - Erosió del sòl.

- Contaminació del sòl i de les aigües - Contaminació i esgotament dels aqüífers - Cultius transgènics* - Pèrdua de diversitat genètica - Desforestació - Gran consumo energètic (CO2) *Transgènics: introducció en els aliments de gens que no li són propis, mitjançant tècniques genètiques per a obtenir propietats noves: grandària, resistència a les plagues, etc. Canvis que ha provocat la industrialització de l'agricultura i la ramaderia - Disminució de la superfície de cultiu de secà i augment de la de regadiu. - Augment del pes econòmic de la ramaderia en la producció final agrària. - Integració creixent entre el sector agrícola i ramader i la indústria alimentària.

- Pèrdua de població activa agrària i envelliment progressiu dels ocupats al sector primari. - Disminució de sòl agrícola degut al creixement del sòl urbà i del destinat a les infraestructures i serveis (+productiu) - Augment de la superfície forestal a causa de la disminució de les pastures (en contra, granges) La terra i l'estructura de les explotacions agràries Minifundi: - explotació de menys de 10 ha. - Predomina a la meitat nord de la Península i a les Balears i Canàries.

- En els darrers anys hem assistit a una profunda transformació d'aquestes explotacions com a conseqüència de la pressió del mercat que ha obligat a abandonar l'autoconsum i a incrementar la producció i la rendibilitat. El principals problemes del minifundi són: - la dificultat de mecanització (petites dimensions de les parcel·les) - l'escàs volum de producció que dificulta la seva comercialització. Poden ser rendibles si es dediquen a una agricultura intensiva (mínim espai, + producte i de gran qualitat) o molt científica. Per exemple: hivernacles, plantes ornamentals, conreus d'horta primerenca. Latifundi: - Explotacions de grans dimensions (més de 100 ha).

- Predominen a Extremadura, Andalusia i Castella-La Manxa. - Practiquen una agricultura extensiva (gran extensions amb poca mà d'obra) En els darrers anys s'ha produït un canvi de tendència, superant els baixos rendiments, la utilització de nombrosa mà d'obra i l'absentisme dels propietaris, i tendint cap una forta especialització, mecanització i augment dels beneficis. Explotacions mitjanes: - aproximadament sobre les 30 ha. - Fomentades per la UE, que ha fomentat la pràctica de l'agricultura intensiva per tal d'obtenir productes de qualitat.

Amb aquest objectiu s'han incentivat: - el reagrupament de les parcel·les - l'augment de les dimensions - s'han concedit primes a la producció - desgravació d'impostos - preus avantatjosos per a la comercialització dels productes Predominen a la zona mediterrània amb conreus de regadiu i explotacions intensives. La població rural i les feines agràries - Població rural: població que viu a les zones rurals tot i que no es dediqui al sector primari. - Població agrària: població que treballa en el sector primari. A Espanya es consideren rurals les poblacions que tenen fins a 2000 habitants, semi rurals les que no arriben als 10.000 i urbanes les que superen els 10.000 habitants.

Les estadístiques mostren un lleuger augment de la població activa agrària jove (16 i 40 anys), entre la que cal incloure: - un percentatge elevat d'immigrants assalariats fixos o temporers. - Malgrat tot, en l'estructura demogràfica rural segueix predominant el pagès major de 40 anys. De tota manera, la tendència segueix sent que la gent més jove marxi de les zones rurals, per diversos motius: - Manca de llocs de feina - Manca de serveis propers Cal fer esment d'una certa tendència inversa: ens trobem certa dispersió de les zones urbanes a les rurals, especialment per adquirir vivenda amb més espai i més econòmica.

Les feines agràries - Finques petites i mitjanes: en general parlem d'explotacions familiars (agricultura en què l'explotació és portada majoritàriament pel propietari amb més o menys ajut de la resta de membres de la família), en les quals el propietari treballa la terra amb l'ajuda d'un o pocs assalariats. La resta de la unitat familiar ajuda a temps parcial. - Finques grans: gestionades directament i amb una important disminució dels règims de parceria i arrendament. Es tracta d'explotacions molt mecanitzades, el que provoca una important disminució de la mà d'obra fixa i un augment de la demanda de treballadors eventuals (temporada).

Atur-PAC ajudes europees entre temporades per les collites Espanya: - 79% de les terres són de secà - 21% de les terres: regadiu - litoral mediterrani, vall del Guadalquivir - sempre intensiu, no vol dir que es produeixi menys La producció agrícola Segons l'INE (2016) la superfície total destinada a la producció agroalimentària és de 30 milions d'ha, 23,229 de superfície agrària útil (SAU): 15 milions de terres conreades i 7,6 milions de pastures. Una gran part de totes les terres és de secà (79 %), sent el regadiu el 21%. Conreus de secà: els més comuns són: - cereals (ordi i blat), molt mecanitzats i vinyes i oliveres (menys mecanitzats).

A la Submeseta Nord, el conreu dominant és el cereal de secà en grans extensions. A l'interior d'Andalusia, el conreu que predomina és l'olivera de secà. La vinya - la trobem a la zona atlàntica i mediterrània - amb una producció de vins de gran qualitat (Rioja, Penedès, Priorat). - També ha millorat el conreu d'oliveres, com a conseqüència de la implantació de les olives d'almàssera (per a oli). També són de secà arbres que proporcionen fruits secs (ametllers, nogueres, avellaners), oleaginoses (gira-sols) i lleguminoses. Conreus de regadiu: destaca la producció de fruita i l'horticultura.

- Els cítrics es destinen fonamentalment a les exportacions, especialment les taronges (alt rendiment per hectàrea conreada). - També són importants les fruites de llavor (pomes, peres ...) i les fruites de pinyol (albercocs, cireres), molt competitives en el mercat europeu gràcies a la seva maduració primerenca. - Les hortalisses (mediterrani) han augmentat en un 40% el seu rendiment. - En aquest litoral mediterrani predomina el policultiu, amb importància de les hortes i els fruiters de regadiu. Cal esmentar la producció de regadiu en hivernacles que podem trobar a tota la costa mediterrània, des de Castelló a Màlaga, especialment València, Múrcia i Almería, i també a Huelva.

Els conreus de regadiu poden donar més d'una collita a l'any, però precisen de: molta mà d'obra, fertilitzants, fitosanitaris i llavors d'alt rendiment. La producció ramadera - Espanya és el segon país de la Unió europea, darrera d'Alemanya en importància ramadera. - El sector proporciona més de la tercera part del valor econòmic de la producció agrària final - Elevat grau de vinculació a les indústries càrnies i làctiques. - És un sector molt tecnificat, amb una ramaderia industrial (estabulada) amb forta mecanització dels processos de creixement i elevada concentració d'animals, que s'ha imposat com a model prioritari.

- Combinació de sistemes tradicionals amb formes de producció intensives. - El tipus de bestiar predominant és el porcí, Espanya és el quart productor mundial de carn de porc i el segon de la UE. - Espanya és el país amb més ramaderia porcina de la UE, amb 30,1 milions de tocinos, seguida d'Alemanya (27,6 milions). - 1ª CCAA: Catalunya, després Aragó (millor qualitat) Característiques: - Espanya és el segon país de la Unió europea, darrera d'Alemanya en importància ramadera. - El sector proporciona més de la 1/3 del valor econòmic de la producció agrària final.

- És un sector molt tecnificat, amb una ramaderia industrial (estabulada) amb forta mecanització dels processos de creixement i elevada concentració d'animals, que s'ha imposat com a model prioritari. - Combinació de sistemes tradicionals amb formes de producció intensives. - El tipus de bestiar predominant és el porcí, Espanya és el primer país productor de carn de porc de la UE i el segon en la producció de carn d'ovella i de cabra, darrera del Regne Unit. Tipus de bestiar: - Boví (vaques): - és un dels pilars de la ramaderia nacional. - La tendència dels darrers anys mostra un descens notable del nombre de ramaders i una especialització creixent en la producció de carn i llet.

- Oví (ovelles): - han desaparegut les pràctiques tradicionals de cria, com la transhumància, produint-se una professionalització gradual en aquest sector. - La producció de llana és residual, sent la producció de carn i llet predominant. - Porquí (porcs): - ha assolit un gran desenvolupament i un alt grau d'industrialització i d'intensificació productiva. - La cria de porcs es destina al consum fresc i la fabricació d'embotits. - Catalunya i Aragó - Avicultura (gallines): - molt industrialitzada amb rendiments elevats - Ha augmentat el preu que reben els ramaders d'animal viu. - La producció d'ous es manté igual que el rendiment de les gallines ponedores.

La majoria d'explotacions ramaderes s'ubiquen entre la diagonal que conformen els àmbits de Ponent, Comarques Centrals i Comarques Gironines. Fora d'aquesta diagonal destaca la ramaderia bovina al nord i l'avícola al sud. El paisatge agrari Els paisatges agraris integren el marc físic, l'activitat humana i l'organització social, per tant ens donen una idea geoecològica del territori força completa. Quan parlem de paisatge entenem la fesomia o l'aspecte del territori, resultat de la interacció entre els elements del medi físic i l'acció humana.

Factors naturals condicionants del paisatge: - Referents al clima (humitat, insolació, sequeres, glaçades) condicionen els tipus de conreu - El relleu, condiciona la distribució i forma de les parcel·les. Elements visibles d'un paisatge: - Tipus de cobertura vegetal: arbòria, arbustiva o herbàcia. - Grandària de les explotacions: regulars i irregulars. - Presència de ramaderia estabulada o no. - Fisonomia de l'hàbitat humà: dispers, agrupat. - Presència de xarxes de comunicació: carreteres, autopistes, autovies, línies ferroviàries. - Presència de testimonis d'altres temps: antics conreus en desús, camps abandonats, habitatges abandonats, deteriorats …

Paisatge agrari ATLÀNTIC: Litoral i prelitoral de la cornisa cantàbrica i de Galícia. Predomini de les zones muntanyoses i per tant relleu accidentat. Clima: - oceànic, plujós amb temperatures suaus - el que permet la presència de prats, bosc caducifoli. Agricultura: - Ocupa poca extensió. - Actualment el conreu d'autoconsum ha desaparegut, tot i que el podem trobar a l'interior de Galícia. - Predomina el monoconreu de blat de moro (farratge) i les pomeres (sidra). Ramaderia: - País Basc, Astúries, Cantàbria. Bestiar boví (llet). - A Galícia es destina a la producció de carn.

Estructura agrària: - minifundi (Galicia), en petites explotacions de caire familiar o petites empreses, ambdues dedicades a la indústria càrnia i lletera. - La importància ramadera explica la dispersió de la població agrària, en cases de camp o en petits poblets. Paisatge agrari MEDITERRANI: Litoral i prelitoral mediterrani, depressions de l'Ebre i Guadalquivir i les Illes Balears. Zona amb terrenys accidentats, però amb planes litorals i valls sedimentàries molt fèrtils. Malgrat l'existència de terreny forestal, la seva explotació és poc important donada la seva baixa productivitat. Clima: - poques precipitacions, sequeres persistents a l'estiu i temperatures elevades.

Agricultura: - de secà (cereals, vinya i oliveres). - L'olivera és predominant a Andalusia (Jaén), també a Badajoz i Ciudad Real. - També trobem ametllers, garrofers i avellaners. Agricultura regadiu: - rec, hivernacles, selecció de planters i utilització de productes fitosanitaris. - Trobem productes d'horta primerens (aire lliure o hivernacles), - zones d'Almeria; cítrics a Castelló i Múrcia, - fruites tropicals (alvocats, xirimoies ...) Màlaga i Granada. Ramaderia: - extensiva a les zones de secà (oví i cabrum). - A Catalunya ramaderia intensiva de boví i porquí.

Estructura agrària: - A les zones de secà explotacions mitjanes - Tot i que a Andalusia hi predomina el latifundi - A les planes litorals parcel·les petites amb conreu intensiu. Població: nombrosa amb hàbitat concentrat, tot i que també trobem hàbitats dispersos. Paisatge agrari D'INTERIOR: Característic de Castellà Lleó, La Manxa, depressió de l'Ebre i Guadalquivir. En general zones planes i altitud elevada a la Meseta. Clima: - de tendència continental, calor a l'estiu i fred a l'hivern, precipitacions escasses. - Poc terreny forestal, associat a conreu d'herbàcies i pastures. Agricultura: - a l'interior trobem conreu de cereals.

- Abans el blat era el cereal tradicional, ara es conrea l'ordi, destinat a pastures. - Es tracta d'una agricultura molt mecanitzada, amb utilització d'adobs químics i llavors de qualitat. - Trobem també zones hortofructícoles al costat dels rius i cereals de regadiu. Ramaderia: - a les zones de secà bestiar oví (Meseta, Aragó) amb aprofitament dels prat de muntanya. - Prop de les grans ciutats trobem explotacions intensives de ramaderia industrial (porcs, boví, avicultura) i ramaderia extensiva industrial a Extremadura i Salamanca (porcs, oví i boví). Estructura agrària: - pràcticament han desaparegut les petites parcel·les al voltant de pobles grans.

- A les zones de secà i al Guadalquivir, on predomina l'agricultura extensiva mecanitzada trobem latifundis, a les zones de regadiu vinculades a la indústria agroalimentària predomina la propietat mitjana. Població: en regressió, molt envellida conseqüència de l'èxode rural. Paisatge agrari DE MUNTANYA: Localitzat en altituds baixes i mitjanes del nord peninsular i elevades i mitjanes del sud. Zona amb relleu accidentat. Pirineu, Sierra Nevada, Serralada Central… Clima: fred i precipitacions en forma de neu. Activitats: - agropecuària i silvícoles (conreu de boscos). - Ambdues condicionades per l'altitud i la insolació.

- Al nord (model alpí) trobem zones de pastura, horta i conreus al fons de les valls, boscos i prats d'alta muntanya. - Al sud, més càlid, predominen els conreus esglaonats, tot i que avui molts d'ells estan abandonats. Explotació forestal: faig i castanyer (fusta). Pins (paper). Eucaliptus Ramaderia: bovina i ovina extensiva de transhumància. Estructura agrària: - parcel·les petites a les valls i al peu de les muntanyes. - La propietat forestal està en mans dels municipis, a cops mancomunats. Població: escassa, concentrada a les valls en petits nuclis. Cal destacar la reactivació econòmica conseqüència del turisme.

Paisatge agrari de CANÀRIES: Molt condicionat pels factors físics: sòl volcànic, relleu accidentat, clima càlid subtropical (altes temperatures i poques precipitacions). Molts cops per poder conrear es recorre als arenaments artificials* Agricultura: - principal producte plàtans (Tenerife, La Palma). - En segon lloc tomàquets, dedicats a l'exportació (Gran Canaria, Tenerife i Fuerteventura). - Patates (Tenerife, Gran Canaria). - Moltes explotacions es cobreixen amb hivernacles (horta i fruiters) per augmentar-ne la producció Ramaderia: - bestiar cabrum i oví. - El boví i el porcí estan en regressió.

Estructura agrària: - tradicional de subsistència en petites propietats, a la costa predominen les grans extensions de cultius dirigits a l'exportació. Explotació forestal: - pi canari (espècie autòctona) molt apreciat per la seva fusta - la laurisilva (ecosistema propi de les Canàries humit i subtropical amb molses, llorers ...). Polítiques comunitàries del sector primari PAC 1957 l'objectiu principal era: - potenciar l'agricultura per garantir el proveïment dels països membres - elevar les rendes agràries.

Per complir amb aquests objectius la PAC es va dedicar a: - subvencionar els productes i comprar els excedents la qual cosa va generar una superproducció i un augment del preus per damunt del preu de mercat. 2003 la PAC canvia la seva orientació objectiu de millorar la competitivitat exterior i adaptar-se a la demanda. cosa que va implicar una reducció dràstica dels ajuts als països membres. Al 2004 l'entrada de nous estats, amb un total d'un 30% més de terres, obliga a replantejar-se totalment els objectius de les polítiques comunitàries al sector primari. 2014-2020: reforma de la política agrària comuna, basada en tres objectius: - Competitivitat. - Sostenibilitat.

- Eficàcia del sector agrícola europeu. Per tant l'agricultura ha de contribuir a satisfer la demanda europea i mundial d'aliments, ha de atendre els problemes del medi ambient i el canvi climàtic i estimular la vitalitat i el potencial de les zones rurals. Paisatge agrari català La Catalunya humida Zones amb més de 600 mm de pluja anual. Pirineu, Prepirineu, i les zones d'alta i mitjana muntanya. Gràcies a l'abundor de la pluja, es pot prescindir del regadiu. - Parcel·les: camp tancat. - Conreus: herbacis, dos o tres cops a l'any, un cop assecada s'emmagatzema a les bordes (petita edificació situada en un prat per guardar l'herba segada quan s'ha assecat). Es destina a menjar pel bestiar.

També es conrea el blat de moro pel bestiar. - Activitat principal ramaderia. Representa el 59% de la producció agropecuària final. A la muntanya trobem ramaderia extensiva als prats, a les zones de vall ramaderia estabulada intensiva (llet i carn). En termes generals a Catalunya el bestiar porcí té més importància que el boví. La Catalunya seca El Llobregat i el seu afluent, el Cardener, estableixen la frontera entre la Catalunya humida i la Catalunya seca. Menys de 600 mm de pluja anuals. Hi trobem els conreus tradicionals mediterranis. Agricultura: litorals, prelitorals i interior.

Vinya, la trobem arreu de la Catalunya seca, encara que predomina els paisatges d'algunes comarques com el Penedès o el Priorat. Cereals, ocupen el 42% de la superfície conreada. L'ordi i el blat són els més abundants. Camps oberts. Predomina a les comarques de: Noguera, Segarra, l'Urgell i el Segrià. Oliveres: ocupa a Catalunya un 13% de la superfície cultivada i es presenta a les comarques del sud de Catalunya. Avellaner al Camp de Tarragona. Altres paisatges agraris de Catalunya: Arbres fruiters: Segrià (Segre i Canal d'Urgell), ocupen un 15% de la superfície cultivada. Es distingeixen dos tipus: els de fuita seca (ametllers, etc.) els de fruita dolça (pomers, presseguers, etc.).

Es tracta d'explotacions petites, moltes amb caràcter cooperatiu i dedicades a l'exportació. Nous conreus incorporats: gira-sol, i el de les flors i plantes ornamentals. Maresme és on estan més concentrats, caracteritzat per l'extensió dels hivernacles. Cal molta mà d'obra. Hortes de regadiu: façana marítima, plana litoral i curs baix dels rius. Zones d'al·luvió, bonança climàtica i disponibilitat d'aigua (rius i aqüífers). Agricultura: intensiva d'alta productivitat que ocupa un espai limitat a la vora dels rius o als indrets amb abundor d'aigües freàtiques ( subterrànies), (delta de Llobregat). Es cultiva per exemple: carxofa, enciams, escaroles, tomàquets, etc.

Arròs: Baix Ebre, Montsià, Delta de l'Ebre. Zona de regadiu i agricultura extensiva. Estructura agrària: en general petites propietats d'explotació familiar, modernes i molt capitalitzades. Hivernacles i horta al Maresme Les Vinyes del Penedès Arrossars al Delta de l'Ebre Ramat al Pirineu català El Segrià amb els arbres de fruita en flor El delta del Llobregat vocabulari U.8 VOCABULARI UNITAT 8 AIGÜES JURISDICCIONALS/ TERRITORIALS Franja marítima costanera que envolta el litoral d'un país, i sobre la qual un estat exerceix la seva jurisdicció, és a dir exerceix la sobirania com si fos part del territori. Comprèn una franja de 200 milles (370 km) mar endins.

AGRICULTURA INTENSIVA És l'agricultura que procura obtenir el més gran nombre possible de collites a l'any i es practica en parcel·les de terreny petites. N'és un exemple el conreu de l'arròs al sud-est asiàtic. AGRICULTURA EXTENSIVA És l'agricultura que té com a objectiu obtenir grans quantitats de productes a un preu molt baix, es practica en grans extensions de terreny, però mai es cultiva tota la superfície possible. AGRICULTURAALTERNATIVA (ECOLÒGICA O BIOLÒGICA) Tipus d'agricultura que pretén prescindir de tota classe d'adobs químics, herbicides i pesticides i intenta obtenir productes d'elevat valor nutritiu i evitar la contaminació dels sòls.

Pretén realitzar l'activitat agrària amb medis totalment naturals. ARRENDAMENT Contracte per mitjà del qual cedeix a un altre el dret d'explotar la terra per un preu i un temps determinat. CALADORS Emplaçament al mar on els pescadors calen les xarxes per mor de la seva riquesa pesquera. El potencial i qualitat dels caladors depèn de molts factors: clima aquàtic, salinitat, condicions del relleu marí, etc.

CONREUS TRANSGÈNICS Conreus realitzats amb llavors modificades genèticament en laboratori per fer-les més resistents a les plagues, a les condicions ambientals adverses, o per fer-les més atractives (color, gust, textura…) DEGRADACIÓ DEL SÒL Fenomen induït per la pressió humana que té com a resultat la pèrdua de l'actual o de la futura capacitat del sòl per suportar la vida humana i vegetal. DEPURACIÓ D'AIGÜES Acció que es desenvolupa a una depuradora, que és una obra hidràulica que té com a finalitat el tractament de les aigües residuals dels habitants d'una zona per evitar que contaminin. Aquesta aigua, un cop tractada, pot ser aprofitada per a regadiu o altres usos.

ECOSISTEMA És una subdivisió de la biosfera que es pot estudiar com a unitat funcional; es caracteritza pel clima, per la seva distribució i per les propietats de la biomassa i de producció que presenta. L'ecosistema és una unitat pràctica que va proposar l'ecòleg anglès Arthur G. Tansley (1871-1955) per definir l'entorn físic comú en que viuen molts individus de diferents espècies. FITOPLÀNCTON Conjunt d'organismes vegetals que viuen al mar i que formen part del plàncton.

INDÚSTRIAAGROALIMENTÀRIA Conjunt d'activitats que transformen, conserven o manipulen primeres matèries agràries per a produir béns de consum o intermedis per a l'alimentació humana o animal, o per a ser utilitzades en els processos industrials. MONOCULTIU (MONOCONREU) Sistema de cultiu que dedica totes les parcel·les d'una explotació agrària o totes les explotacions d'una regió a un únic cultiu. PESCA LITORAL Pesca que es realitza a les àrees costaneres amb embarcacions petites (menys 20 trb) de tripulació reduïda (fins a tres mariners) amb retorn diari al port (no pesquen més enfora de 60 milles). Comercialitzen peix fresc.

PISCIFACTORIA Instal·lació on es realitza la cura i cria d'espècies aquàtiques. Hi ha piscifactories dedicades a la cria d'alevins (peixos petits), mentres que altres estan especialitzades en l'engreix. Algunes fan les dues funcions. PLATAFORMA CONTINENTAL Zona marítima costanera amb una profunditat inferior a 300 metres, on es practica la pesca litoral. POBLACIÓ ACTIVAAGRÀRIA Població que treballa en l'agricultura, la ramaderia o l'explotació forestal. POLICULTIU (POLICONREU) Explotació agrària o regió que es dedica al cultiu de diferents productes. La diversificació dificulta la mecanització.

POLÍTICAAGRÀRIA COMUNITÀRIA (PAC) Conjunt d'objectius, instruments i accions de la Unió Europea a favor del desenvolupament del sector agrari i de l'organització del mercat interior europeu en els seus productes. PRODUCTES FITOSANITARIS Substàncies i preparats per protegir els vegetals d'organismes nocius o bé per influir en el seu creixement, com adobs, pesticides, etc. PURINS Producte líquid format per la barreja de defecacions sòlides i líquides i per restes diverses que s'origina a les granges. Presenta un contingut d'aigua superior al 85% del pes. RAMADERIA EXTENSIVA Ramaderia practicada pel sistema de pastura, amb un ramat no estabulat, obtenint una baixa productivitat.

RAMADERIA ESTABULADA Tipus de ramaderia intensiva en la que els animals es crien en estables o granges i s'alimenten amb pinso. Una característica és la concentració de molts exemplars en un espai reduït. RAMADERIA INTENSIVA Ramaderia practicada a través de l'estabulació, de la utilització de pinsos compostos i de l'establiment de granges que permeten obtenir una alta productivitat.

REVOLUCIÓ VERDA Període comprès entre 1960 i 1980 on es van introduir en l'agricultura gran varietat de plantes d'elevada productivitat i la utilització d'una tecnologia basada en l'ús de fertilitzants, insecticides i pesticides, el control de l'aigua i la mecanització, que van permetre millorar els rendiments agrícoles a molts països en via de desenvolupament, especialment pel que fa als cereals. REPOBLACIÓ FORESTAL Sembra d'espècies arbòries a llocs on el bosc havia desaparegut per diverses causes (incendis forestals, rompudes de terres, etc.). Actualment hom tendeix a repoblar amb espècies autòctones adaptades a l'ecosistema.

SILVICULTURA És la ciència, la tècnica i l'art de gestionar les masses forestals. La silvicultura té el paper d'ajudar a evolucionar els boscos aprofitant els factors ecològics, segons els principis de l'ecologia forestal, i les potencialitats naturals a fi d'optimitzar de manera duradora els productes i els serveis segons les necessitats humanes. SOBREPASTURA Pastura abusiva que comporta la destrucció dels ecosistemes que serveixen d'aliment als ramats. TRANSHUMÀNCIA Tipus de pastoreig estacional i itinerant que segueix el cicle natural de les pastures, la qual cosa implica canviar de regió, de vegades fins a tres cops l'any.

U.9 U.9 LA INDÚSTRIA I LA CONSTRUCCIÓ A ESPANYA I CATALUNYA INTRODUCCIÓ La indústria i la construcció han estat sectors fonamentals en la transformació econòmica i territorial d'Espanya i de Catalunya, sobretot a partir de la segona meitat del segle XX. Tot i que avui Espanya és un país industrialitzat (terceritzat, de fet), el seu procés d'industrialització va ser tardà i desigual en comparació amb altres països europeus, fet que explica molts dels desequilibris territorials i problemes estructurals actuals.

L'evolució del sector industrial ha passat per diverses etapes, des dels inicis limitats del segle XIX, el fort impuls del desenvolupament industrial durant els anys seixanta, fins a les crisis econòmiques, els processos de reconversió industrial i els profunds canvis derivats de la globalització i de la revolució tecnològica. Paral·lelament, el sector de la construcció ha tingut un pes molt rellevant dins l'economia espanyola, especialment durant el boom immobiliari, amb importants conseqüències econòmiques i socials, aspectes que s'analitzen al llarg d'aquesta unitat. 1.

El procès d'industrialització a Espanya Indubtablement Espanya és un país industrialitzat i una de les economies més desenvolupades del món. Però aquest desenvolupament no es va assolir fins a la segona meitat del segle XX. Cal, per tant, conèixer el procés industrial espanyol des del seu origen, donat que encara hi perviuen molts trets del passat que influeixen en la situació i problemàtica actuals. Segle XIX: Espanya s'incorpora tard i parcialment al procés industrial - Classe dominant: noblesa terratinent, indiferent a tot allò que no fossin les rendes agràries. - Artesania: influïda pels gremis, contraris a les innovacions tècniques. - Nivell cultural: molt baix.

L'any 1887 el 54% dels homes i el 74% de les dones eren analfabets. - Població: de base agrària, poc nombrosa i amb recursos insuficients per generar una demanda important de productes industrials. - Situació política: convulsa des de la Guerra d'Independència i les lluites polítiques entre conservadors i liberals fins a les guerres carlines i els canvis monàrquics. Desenvolupament de la indústria fins al 1900 Caracterització a partir de 1930: el tímid desenvolupament de la indústria espanyola és el resultat de: - L'existència de pocs empresaris. - Les inversions estrangeres en el ferrocarril i en la mineria. - Els capitals repatriats de Cuba i Filipines.

- Una indústria incipient primer basada en la força motriu de l'aigua (Colònies Industrials) i més endavant en la màquina de vapor. - El proteccionisme, que assegurava el mercat interior gravant amb forts aranzels les importacions que podien representar competència. (no deixar entrar productes de l'exterior) Segle XX Desenvolupament de la indústria fins al 1939 El desenvolupament industrial s'accelera durant el primer terç del s. XX gràcies a: - El fort creixement demogràfic (5 milions entre 1902 i 1931), que proporciona una mà d'obra abundant i barata.

- La neutralitat durant la Primera Guerra Mundial (1914-18), que permet que la indústria tèxtil i siderúrgia espanyoles trobin un bon mercat entre els països bel·ligerants. - Un cop acabada la guerra assistirem a una desacceleració econòmica, agreujada per la crisi econòmica dels anys trenta (Gran Depressió), enfonsant-se les exportacions (especialment les siderúrgiques). - Poc després la Guerra Civil (1936-39) provocarà una forta reculada de l'economia com a conseqüència de la destrucció de la majoria dels mitjans de producció, especialment indústries i manufactures.

Estancament de la indústria espanyola (1939-59) = autarquia Un cop acabada la 2a Guerra Mundial: Espanya es veu sotmesa a l'aïllament polític i econòmic dels estats democràtics. La resposta de la dictadura franquista va ser la política autàrquica, consistent en l'auto proveïment i en la reducció al mínim dels intercanvis amb l'exterior. Aquesta situació i les polítiques autàrquiques van permetre assegurar el mercat interior, però van impedir la importació de matèries primeres i per tant la modernització tecnològica de les indústries (molt petites) que proveïen un mercat molt limitat.

Creació de l'INI (Instituto Nacional de Indústria, 1941), que intervindrà directament en el sector industrial en un intent de fomentar-ne el desenvolupament. Aquesta institució va adquirir llicències i patents estrangeres per a la instal·lació d'indústries de base (alts forns, siderúrgies, drassanes, centrals hidroelèctriques i química bàsica). 1.2 El gran salt industrial 1959-75 Pla d'Estabilització (1959): acaba amb la política autàrquica i inicia la liberalització de l'economia espanyola. L'obertura exterior es fa gràcies a l'ajuda americana (1953) que requereix d'un aliat fiable en el Mediterrani enfront del bloc comunista de l'URSS (Guerra Freda).

Les principals conseqüències d'aquesta obertura van ser: - Creixement econòmic i industrial - Eliminació de les barreres aranzelàries al comerç exterior - Compra de béns d'equip, que va permetre augmentar la productivitat industrial i les exportacions. Sectors exportadors: indústries de béns de consum (calçat, cuir, suro, moble, paperera i editorial; indústries bàsiques (cautxú -pneumàtics- maquinària, mineria i naval). Gràcies a la conjuntura internacional de creixement econòmic, es comencen a instal·lar multinacionals gràcies a un seguit d'avantatges: - Fort èxode camp-ciutat, el que proporcionava una mà d'obra abundant i barata.

- Absència de conflictivitat social (fort control polític i sindical del Règim). - Poques restriccions estatals a l'entrada de tecnologia i personal qualificat de l'estranger. - Demanda creixent de productes industrials en el mercat interior. Inversions de capital estranger (40% Estats Units; 30% CEE i 20% Suïssa). Indústries més desenvolupades en el període: electromagnètiques, química, automòbil, refineries de petroli, diversificació de productes químics i farmacèutics. 1.3 Distribució tradicional de la indústria espanyola Catalunya: - Existència d'una burgesia empresarial que havia acumulat capital (comerç, agricultura, manufactures). (Terrassa i Sabadell Ind.

tèxtil) - Desenvolupament industrial vinculat inicialment a la indústria de filats i teixits de cotó i llana per proveir el mercat espanyol. - Manca de matèries primeres i energia (carbó), fet que explica la localització de moltes indústries a prop dels principals ports. (com el de Tarragona) - Al final del període s'afegeixen altres indústries (maquinària, química, material ferroviari i automòbils).

Pais Basc: La industrialització apareix vinculada a una classe empresarial industrial que gràcies a l'extracció de ferro que s'exportava a Anglaterra i la importació de (aprofitant el viatge de tornada) carbó de coc: consolidarà una important indústria siderúrgica localitzada a la ria de Nerbión (prop de Bilbao), que amb el temps donarà lloc a una indústria mecànica. Astúries: - S'hi desenvolupa una important activitat extractiva gràcies a l'existència d'importants jaciments de minerals i a la seva proximitat als ports que en permetien l'exportació.

- L'activitat minera es limitava a l'extracció del mineral i la seva venda, eren les companyies estrangeres les que transformaven aquesta matèria primera als seus països. - Bons exemples els tenim a Mieres i la Felguera, una siderúrgia de capital francès que utilitzava hulla asturiana, però donada la seva baixa qualitat el creixement va ser molt limitat. Madrid: - el desenvolupament industrial es veu afavorit per la capitalitat, la proximitat als centres de decisió, l'existència d'un mercat urbà important, la disposició de mà d'obra abundant i barata procedent de l'emigració rural.

- moltes empreses però no hi ha industries - mercat urbà és molt important - anys 60 efecte centrifugadora A partir de 1959 el Règim intentarà el desenvolupament d'altres nuclis industrials (Saragossa, Burgos, Vigo, A Coruña, Sevilla, Granada) amb escàs èxit, solament Salamanca va tenir una certa importància inicial en l'atracció d'indústria. Per tant es seguiran mantenint desequilibris territorials importants que es perpetuen fins als nostres dies. 2.1 La crisi mundial del model fordista El fet clau d'aquest període és la crisi mundial de 1973-74 que va provocar una caiguda espectacular dels beneficis i va fer disparar la inflació i l'atur.

En aquest moment es comença a posar en qüestió el model industrial fordista dels anys anteriors com a conseqüència de tres elements: 1) La caiguda dels beneficis com a conseqüència de les negociacions continuades dels empresaris industrials (davant la necessitat d'augmentar la producció els empresaris necessitaven més mà d'obra) amb els representants sindicals que van proporcionar millores salarials, jornades de treball dignes i contractes fixes a un nombre elevat de treballadors. 2) La competència dels nous països industrials, que començaven a vendre productes a un preu més baix.

3) La crisi energètica (1973) provocada pels països de l'OPEP que van reduir la producció alhora que incrementaven el preu del barril del petroli (2 dòlars/barril a 3,5 dòlars/barril). Fins aquest moment l'economia dels països desenvolupats es basava en l'existència d'una energia barata i abundant (gràfic evolució preus del petroli), la pujada del preu del barril de petroli va provocar un augment del preu dels productes (inflació), el que al seu torn va fer disminuir la demanda (caiguda de vendes), per tant va caure la circulació de capitals amb la consegüent elevació dels preus dels crèdits.

La indústria espanyola del 1975 al 1895 A espanya als efectes de la crisi mundials cal sumar-li: - Una indústria deficient. - La crisi política (final de la Dictadura -1975). - La difícil Transició Democràtica. Com a conseqüència de la crisi política = retard en les mesures de reajustament econòmic per fer front a la crisi general i complicant una economia que patia des de feia anys problemes estructurals de fons en el seu teixit industrial: - Retard tecnològic important. - Estructura industrial poc competitiva, fruit de les mesures proteccionistes. - Elevat consum energètic. - Excessiva dependència econòmica exterior.

Els efectes de la crisi es deixen sentir a partir de la segona meitat dels anys 70 caracteritzats per: - Elevada inflació, resultat de la pujada dels salaris, l'increment del preu del petroli i l'encariment dels preus dels productes industrials. - La caiguda de la demanda interior. (atur) - Caiguda de les exportacions, com a conseqüència de la manca de competitivitat. Tot plegat va provocar el tancament de moltes indústries i l'augment de l'atur.

El procés de reconversió (reestructuració) industrial (anys 80) La reconversió consisteix a crear les condicions necessàries perquè el sistema productiu, en les seves parts més afectades per la crisi i els avenços tecnològics, es posin al dia, amb l'objectiu de garantir el desenvolupament de les empreses rendibles econòmicament i socialment. Mesures de reactivació de l'economia i reestructuració del teixit industrial: - Creació del Instituto de la Pequeña y Mediana Empresa (IMPI), encarregat del nou desenvolupament industrial. - Es van facilitar crèdits per a la creació de noves empreses.

- Decret Llei de la Reconversió Industrial (1981) i Llei de Reconversió i Reindustrialització (1984) van tancar moltes empreses i a partir dels anys 90, moltes les empreses públiques es van privatitzar (ex. repsol, telefonica, etc.) A aquestes mesures legislatives cal afegir-hi les mesures pràctiques amb què els successius governs del PSOE van transformar el teixit industrial i productiu del país: - Reconversió dels sectors menys productius, afecta especialment a la indústria siderúrgica i a aquelles que en depenien, com les drassanes (Bilbao, Vigo, Ferrol) i la fabricació d'automòbils (reconversió de SEAT).

- Eliminació d'empreses amb poca demanda (línies blanques d'electrodomèstics, tèxtils, calçat (molt afectades per la competència dels nous països industrials (NPI). - Foment de l'explotació de carbó, per tal de reduir la dependència energètica del petroli, i augment de la capacitat d'hidroelèctriques i tèrmiques. - Jubilacions anticipades per facilitar el sanejament de les empreses. - Establiment de zones urgents d'industrialització (ZUR), - objectiu reactivar algunes àrees industrials i evitar-ne el declivi econòmic (Ferrol i Vigo, Astúries, Bilbao, l'àrea metropolitana de Barcelona, Cadis o Alcalá de Henares i àrea metropolitana).

- Es concedien avantatges fiscals, disminuint els impostos o donant facilitats per pagar- los, a les empreses que es volien situar en aquestes zones. - L'eficàcia de les mesures no va ser absoluta, perpetuant-se els desequilibris territorials històrics, consolidant la importància històrica de Madrid i Barcelona i beneficiant, en gran mesura, a les grans empreses i no pas els treballadors. 2.2 El model actual de desenvolupament industrial la crisi de 1974 va provocar un seguit de canvis en els sistemes de producció, coincidint amb la revolució tecnològica-informàtica (Tercera Revolució Industrial).

Tanmateix, els canvis de l'etapa industrial (fordista i després toyotisme) a l'etapa postindustrial (informacional) han generat un nou model d'empresa, amb forta implantació de les noves tecnologies i de la innovació i la recerca. Canvis o tendències que podem resumir de la següent manera: Nous models de planificació industrial: - les innovacions tècniques permeten l'obtenció i transmissió d'informació a grans distàncies a temps real, disminuït així la importància de la localització a prop dels recursos naturals i prioritzant els baixos costos laborals. - Com a resultat, sortim d'un model nuclear a un teixit industrial difós e interconnectat.

Les empreses situades en zones "no competitives" acaben marxant, especialment per aconseguir mà d'obra més barata, amb treballadors poc conflictius i poc remunerats. - seus des d'on es prenen decisions importants països desenvolupats - seus on hi ha la producció de l'empresa països en vies de desenvolupament 3.

El teixit industrial espanyol Característiques del model industrial espanyol - Importància del teixit industrial previ, basat en nuclis industrials (ex: Terrassa o Sabadell) - Existència d'un eixos industrials que uneixen el nuclis (ex: Terrassa, Sabadell, Barcelona, han creat una àrea més grossa industrial) - Tendència a la formació de grans àrees metropolitanes industrials com Madrid i Barcelona (aquestes aglomeracions garanteixen l'existència d'infraestructures bàsiques com comunicacions, energia, disponibilitat d'aigua, depuradores etc.

entre les ciutats a través de vies de comunicació) - Seus socials i de gestió de les empreses situades a les àrees centrals de les ciutats on hi ha els serveis estratègics (financers, assessorament, planificació, recerca) - Important aglomeració d'activitats i per tant atracció d'indústries auxiliars (construcció, restauració, publicitat ...) - Activitats industrials que es van disseminant al voltant de les ciutats i creen un espai difús amb multiplicitat de polígons industrials, naus d'emmagatzematge i redistribució. 3.2 La localització industrials i els desequilibris territorials En el mapa anterior podeu observar la distribució industrial actual a Espanya.

Tradicionalment, Espanya estava dividida en tres àrees econòmiques: - El nord industrial (País Basc, Cantàbria, Astúries): fonamentalment indústria pesant i mineria. - Un seguit de nuclis urbans amb cert dinamisme econòmic (Madrid, Barcelona, Saragossa ...) - Un món rural amb una forta dependència de les activitats primàries (agricultura, ramaderia). En els darrers temps aquesta geografia ha canviat: El nord industrial comença a perdre el poc dinamisme que tenia arran de la reconversió industrial una de les exigències de la CEE davant la petició d'ingrés d'Espanya. La crisi econòmica els anys 70 va fe la resta.

La forta dependència de totes aquestes empreses del sector públic (INI) va acabar provocant la seva venda al sector privat i finalment el desmantellament de les mines, la siderúrgia i les drassanes de tot el nord peninsular. La pèrdua del pes industrial va generar el creixement de grans zones urbanes com Madrid, Barcelona i Bilbao. El cas més clar és el Madrid, que ha provocat l'aparició de l'anomenada España vacía. Llevant i l'eix de l'Ebre s'han adaptat a la nova situació i han desenvolupat activitats al voltant del turisme i l'agroindústria.

3.3 Radiografia actual de la indústria espanyola i localitzacions actuals - El 2019 la indústria va perdre pes dins de l'economia espanyola, passant del 18,7% del PIB el 2000 al 16%. - La industrialització a Espanya va començar a caure a partir dels anys 80 - La major caiguda ha estat molt important a la manufacturera, exclosa la construcció, que ha passat del 16,2% al 12,6% en els darrers vuit anys. - Espanya és el cinquè país de la UE en volum de facturació industrial (538.655 milions d'euros), liderada per Alemanya (1,9 bilions d'euros), França (1,031 bilions), i Itàlia (1 bilió).

Distribució territorial molt desigual: Catalunya aporta un 23,48% del PIB nacional lidera el sector industrial, seguida de molt lluny per Madrid (11,07%), Comunitat Valenciana (10,14%) i País Basc (9,96%). A l'altre extrem tenim: Balears (1,02%), La Rioja (1,09%), Extremadura (1,31%), Cantabria (1,54%), Canàries (1,66%). Principals actors industrials al territori: - Eix mediterrani: - representa la major xifra industrial de negoci. - Uneix Catalunya, València i Múrcia i es prolonga cap a França, connectant-se amb l'eix mediterrani europeu fins el nord d'Itàlia.

(La Jonquera - Algesires AP-7) - Per la Vall del Roine també arriba fins a la gran dorsal europea (Banana Blava) on hi ha les grans regions industrials d'Europa. - Eix de la Vall de l'Ebre: - connecta les indústries de l'àrea basca i la catalana a través de Saragossa i Logroño - té una forta tendència a vincular- se a l'àrea industrial de Madrid. - Madrid: - altament desenvolupat - aporta un 10,3% del total del negoci de la indústria total espanyola - Donada la seva centralitat atrau sectors d'alta tecnologia (aeronàutica) i capital inversor estranger.

3.4 Els desafiaments de la indústria espanyola Escàs nombre de grans empreses i predomini de les PIME, que si bé tenen una bona capacitat d'adaptació al mercat i menor grau de conflictes laborals presenten dificultats per augmentar la producció i fer baixar el preu unitari dels seus productes, i per fer grans despeses a nivell tecnològic. De totes maneres el 2018 el 94,9% de les empreses industrials tenien menys de 10 treballadors i les grans empreses (250 o més treballadors) representaven solament el 0,1%. La productivitat industrial és inferior a la mitjana europea. La inversió ha estat a curt termini (principalment en actius immobiliaris) juntament amb un nivell tecnològic molt deficitari.

Baix nivell d'intensitat tecnològica: - el percentatge d'inversió en R+D (recerca + desenvolupament) és del tot insuficient. - Solament un 1,4% d'empreses tenen un nivell òptim d'inversió. - L'any 2014 Espanya va invertir de mitjana un 1,24% del PIB en R+D (Alemanya un 2,94%; Estònia un 2,38%). - (Al 2011 Corea del Sud un 4,04% i Japó un 3,38%).

(Al 2012 Estats Units un 2,81% i Xina un 1,98%) 4.1 Els sectors industrials espanyols En trobem de: - Madurs: intensitat tecnològica baixa i demanda escassa (no industria) - Dinàmics: intensitat tecnològica mitja i bones expectatives de mercat (has d'anar renovant) - Tecnologia punta: demanda creixent i molt I + D (innovació + desenvolupament) (pocs però hi ha) Sectors industrials madurs: Metal·lúrgia, productes minerals no metàl·lics, productes metàl·lics (excepte maquinària) Concentraven el 20% del volum total de negoci industrial. El 2015 havia baixat al 13%. El 25% d'aquesta activitat industrial es concentra al País Basc i Astúries. Alimentació, beguda i tabac.

Reducció de la seva activitat en els darrers anys, però amb un gran volum de negoci encara: 18,8% (2015). Algunes empreses han optat per productes competitius d'alta qualitat. Indústria dominant a: Castella-Lleó (35% del volum industrial), Extremadura (33%) i Castella La Mancha (25%) Indústries tèxtil, confecció, cuir i calçat. Poc volum sobre el total de producció (2,5% el 2015). Es un sector en clara regressió a totes les CC.AA. Mercat dividit en: marques blanques (productes barats i sense publicitat) amb una forta competència dels productes de les economies emergents i marques de prestigi amb un avançat desenvolupament en el camp del disseny i de la moda. (ex.

Balenciaga) Sectors dinàmics: demanda elevada, bona productivitat, tecnologia intermèdia o alta i bones perspectives de mercat. Indústria de l'automòbil: recuperada després d'un llarg procés de reconversió, es va convertir en un dels sector amb més alt volum de negoci, avui amb moltes ajudes per part de l'Estat. En els darrers anys el sector s'ha recuperat una mica, generant l'12% del PIB (2015). Espanya és el segon fabricant de cotxes d'Europa, darrera d'Alemanya i el novè del món, i el primer a Europa en vehicles industrials. Sector químic: important en la indústria espanyola. Concentrat a Catalunya.

Inclou refinatge de petroli, productes plàstics, pasta de fusta, cautxú i química de béns de consum (fibres sintètiques i farmàcia). Pel que fa a Catalunya, el químic és un sector potent, desenvolupat i internacional. Fins a 1.053 empreses conformen un sector que genera més de 37.800 llocs de treball (dades 2019). Sectors punta: demanda creixent, desenvolupats a partir de la incorporació d'Espanya a la UE. Molt localitzats a Madrid, Catalunya, Andalusia i el País Basc. - Inclou tecnologies de la informació, automatització, biotecnologia. - El sector té una forta dependència exterior donada la poca inversió en R+D (1,22% el 2015, 1,19% del PIB el 2016 d'inversió en I+D).

- França inverteix un 2,23%, Alemanya un 2,88%, Finlàndia 2,90%, Suècia 3,26%, mitjana zona euro 2,14%. 4.2 El sector de la construcció Entre 1998 i 2007, la construcció va créixer espectacularment i va arribar a representar el 18% del PIB nacional, sumant tots els sectors associats aquesta xifra es situava entorn del 30% del PIB. Durant aquest període al mateix temps que augmentava l'oferta d'habitatges es disparava el preu de compra de l'habitatge (entre 1999 i 2008 es va multiplicar per 2,8). La població activa del sector arribava quasi als 3M de persones (2007), mentre que a la resta d'indústries, els actius es situaven en 3.416.000 treballadors.

Causes de la bombolla immobiliària: - Expectatives que el preu de l'habitatge continuaria creixent indefinidament. - Guanys enormes que s'obtenia amb l'especulació immobiliària. - Els subsidis públics destinats a la compra d'habitatges. - Les facilitats d'accés al crèdit amb interessos molt baixos. - Inversions a curt termini de rendibilitat immobiliària. La crisi va tenir efectes negatius sobre l'atur i l'endeutament de les famílies: El consum va caure en tot tipus de béns El comerç ha vist com baixaven les vendes i els bancs van veure com augmentava la morositat en el pagament de les hipoteques, alhora que es restringien les facilitats per aconseguir un crèdit. 5.

Els canvis tecnològics, científics i organitzatius Canvis tecnològics 1948: el transistor ---> xips 1971: microprocessador 1990: nou sector industrial informàtica i electrònica Aquests nou sector, molt pròsper, ha suposat la introducció de nous materials aplicats al desenvolupament de la microelectrònica i de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació).

Això ha provocat una revolució en els sistemes de producció industrial: - Automatització de processos productius (robots) - Control de les empreses des de qualsevol lloc del món - Detecció de la demanda (càlcul computacional) i ajustament de la producció immediata - Fragmentació dels processos productius i dispersió geogràfica - Comunicació entre seu i subseus de les empreses en temps real 5.2 Canvis en l'organització empresarial i en la planificació industrial Les innovacions tècniques permeten: - obtenció i transmissió d'informació a grans distàncies a temps real i es concreten en: - La facilitat en les comunicacions i en les noves tecnologies de la informació - La construcció de xarxes cada cop més denses i complexes per on es transmeten els fluxos materials (mercaderies, persones) i immaterials (capital i informació).

L'objectiu d'aquesta nova planificació la gestió i estudi de com i on cal invertir per obtenir més beneficis, per tant la presa de decisions es desenvolupa cada cop més en centres d'estudis (parcs tecnològics) on investigadors i empreses defineixen processos industrials innovadors i creen nous productes.

5.3 Canvis en la localització laboral de les empreses La deslocalització comença als anys 80 amb la invenció d'internet i perquè tenim les TIC, fenomen anomenat globalització Les indústries que necessiten molta mà d'obra (poc especialitzada) acostumen a desplaçar els seus centres productius a països en vies de desenvolupament, on: - els costos laborals són més baixos - els drets laborals són encara incipients i els avantatges fiscals són importants - L'estalvi que comporta la reducció dels costos en mà d'obra poc especialitzada permet redirigir les inversions en tecnologia, tècnics especialitzats i R+D.

Aquesta dinàmica (deslocalització industrial) comporta un deteriorament de les condicions laborals als països desenvolupats (regulació de contractacions, pensions de jubilació...). 5.4 Canvis en el processos productius Capital concentrat en grans empreses i fusions entre elles densa trama d'empreses multinacionals que controlen quasi tot el mercat, amb l'objectiu del benefici privat.

La fragmentació i dispersió de la producció n'és una de les conseqüències: - La tendència a una producció cada cop més globalitzada fa que les empreses fragmentin el procés productiu en diversos establiments, les anomenades empreses multiplanta, (inclús en països diferents) - Prima el principi de l'eficiència (una part del procés és produït per la fàbrica més eficient o més barata) i per tant especialitzant-se en la fabricació d'alguns components o en models específics. - Altres fórmules d'eficiència empresarial es basen en l'externalització de part de les operacions productives i/o serveis[subcontractació].

Diversificació dels productes: els nous models van des d'aquelles empreses que venen productes estandarditzats, fabricats en sèrie i orientats a un consum massiu a aquelles empreses que aposten per una producció flexible {en funció de la demanda i per tant amb capacitat per reorientar el seu centre de "maquinatge" per la fabricació d'un nou producte (s'eviten l'emmagatzematge i els estocs invendibles).} 6. La indústria espanyola en el context europeu i mundial L'any 1985 Espanya va signar el tractat d'adhesió a la CEE Fins aquell moment s'havia fet un important esforç per abandonar la política proteccionista i reconvertir les empreses perquè fossin més competitives.

Malgrat aquest esforç, la indústria encara patia d'un seguit de dèficits estructurals: - Manca de modernització - Nivell d'innovació molt baix - Deficiències serioses en infraestructures - Problemes mediambientals greus L'ingrés a la CEE es va produir el 1986, i malgrat que va provocar una reconversió industrial i el tancament de moltes indústries no competitives va obrir l'economia espanyola al mercat exterior i va permetre l'augment de les exportacions i les importacions.

L'Europa més desenvolupada va tenir un paper fonamental en la dinamització i modernització de l'economia, Espanya es va convertir en receptor net de recursos econòmics que es van invertir en: - Millorar les infraestructures bàsiques - La formació i el desenvolupament tecnològic i la recerca.

- L'aplicació de polítiques mediambientals - L'ampliació i modernització de projectes rendibles Tots aquests fons comunitaris, sumats a la integració en projectes internacionals de recerca, van permetre la millora de la competitivitat i evitaren la pèrdua de quota de mercat interior (percentatge que una empresa té del total del mercat disponible) a causa de l'arribada de productes industrials europeus, alhora que obrien a les empreses espanyoles el mercat als països de la UE. El liberalisme imposat per la UE va obligar a la privatització de les empreses públiques fins a la desaparició definitiva de l'INI el 1995.

Moltes d'aquestes empreses, un cop sanejades amb fons públics, es van privatitzar. Aquelles que van resultar invendibles van passar a formar part de la Societat Estatal de Participacions Industriales (SEPI). El compromís de la UE amb les polítiques mediambientals adoptades internacionalment fa que exigeixi als estats membres el control de la contaminació del medi i les emissions de CO2. Per aconseguir-ho, la UE: - Finança polítiques ambientals de protecció del territori. - Promou avaluacions d'impactes ambientals - Promociona l'aplicació de tecnologies netes (indústria verda). - Proposa auditories mediambientals i operacions de rehabilitació.

6.2 Directrius de la UE en l'actualitat El sector secundari representa el 21,7% del PIB de la UE, dona ocupació a un 17,4% de treballadors i té un valor afegit en el total de l'economia del 19,2% (dades 2018). Malgrat la terciarització de la seva economia, la UE ha mantingut les seves taxes de producció i ocupació industrial. Sectors industrials amb major valor afegit i major ocupació: productes metàl·lics, maquinària i equips, equipaments electrònics i òptics, aliments i begudes, químic i material de transport. (punta o dinàmics) Reptes principals de la indústria europea: - La globalització - Els canvis tecnològics.

Principals problemes del sector secundari europeu: - Desacceleració de la productivitat - Competència dels països emergents (indústria tradicional, innovació i tecnologies de la informació i la comunicació).

- Aquest darrer fenomen ha provocat una forta deslocalització de les empreses tradicionals i d'alta tecnologia europees, a la cerca de millors condicions Davant els reptes plantejats per una economia cada cop més globalitzada i un cop superats els reptes tradicionals que havien estat abordats per la CEE (Comunitat Econòmica Europea) en els sectors tradicionals (siderúrgia, construcció naval, tèxtil i calçat), a la UE li calen sectors industrials més dinàmics capaços de competir a escala mundial. Per tal d'aconseguir aquest repte cal: - Augment continuar i sostenible de la productivitat (innovació i esperit empresarial).

- Professionals ben preparats, amb formacions equiparables a les dels Estats Units i Japó. - Més inversió en R+D (Recerca i Innovació) - Més indústries d'alta tecnologia. - Deslocalització interna cap als nous països de la UE (costos laborals inferiors) amb l'objectiu d'evitar la desindustrialització. 6.3 La indústria espanyola al món Característiques: - Immersa completament en un món globalitzat, amb una economia de mercat. - Les zones industrials d'Espanya es configuren dins la xarxa de producció mundial Aquesta xarxa està caracteritzada per: 1. Concentració de capital i decisions en poques empreses multinacionals. 2.

Són molt poderoses, així que redueixen el paper de l'estat en les decisions econòmiques del país. 3. La majoria de decisions es prenen fora d'Espanya, on tenen les seus aquestes empreses privatitzades. Això explica la poca rellevància internacional que té Espanya. Conseqüències: - Augment atur autòcton. - Pèrdua del sector secundari que tendeix a terciaritzar-se.

- Ajudes de l'estat a les empreses perquè no marxin (spoiler: les cobren i desprès marxen igualment) CONCLUSIÓ DE LA UNITAT En aquesta unitat hem estudiat l'evolució de la indústria i la construcció a Espanya i Catalunya, marcada per una industrialització tardana i parcial, iniciada al segle XIX i condicionada per la manca de capital, de matèries primeres i per una estructura social i política poc favorable al canvi. El gran impuls industrial no arriba fins al Pla d'Estabilització de 1959, que posa fi a l'autarquia…