La Globalització i les seves Dimensions

I 42 flashcards i 28 preguntes més al document.

Text del document

Concepte de globalització econòmica i les seves característiques. Des de finals del segle XX i principis del XXI hem assistit a una transformació important del sistema econòmic mundial, és a dir a la transformació de les formes tradicionals de producció, consum i intercanvi. Aquest procés el coneixem amb el nom de globalització i està íntimament relacionat amb la mundialització de l'economia de mercat i el progrés de les noves tecnologies de la informació (informàtica i telemàtica).

Aquesta economia global s'ha organitzat al voltant de l'anomenada tríada econòmica, Estats Units, Unió Europea i Japó, incorporant-se en els darrers anys Xina com a un actor fonamental dels processos econòmics globals. Aquests països controlen bona part de la informació i el coneixement, concentren bona part del capital i les finances mundials i com a conseqüència monopolitzen el poder polític i de decisió a tot el món. La interdependència generada en el procés s'explica a partir del mateix fenomen de la globalització i fonamentalment per l'aparició de la societat postindustrial. Veiem com arribem a aquesta societat postindustrial: des de la Revolució Industrial fins a mitjans del s.

XX la indústria es va localitzar als països desenvolupats, qui exercien un control absolut de l'economia. Amb l'aparició de les noves tecnologies (informàtica, telemàtica, robòtica) es produeix un canvi de model, el sistema productiu passa a dependre de les tecnologies punta i de la transmissió de la informació, de manera que el poder econòmic traspassa les fronteres dels estats i permet: La deslocalització industrial. La fragmentació de les àrees productives. L'increment exponencial dels intercanvis. Per tant l'element clau de tot el procés són les noves tecnologies, que permeten connexions instantànies i simultànies a escala planetària.

Una de les conseqüències curioses d'aquest canvi de paradigma és que el concepte de país industrialitzat ja no es pot considerar com a sinònim de país desenvolupat donat que actualment ja no cal que els països desenvolupats tinguin localitzades en el seu territori les indústries, especialment les manufactureres. Característiques del món globalitzat (societat global): Deslocalització i desestructuració industrials. La indústria es pot ubicar on trobi més avantatges (salarials, legislatives, mediambientals …), al temps que es poden fraccionar els seus sistemes productius per tal de millorar la seva ubicació en els mercats en funció de la demanda.

Les grans companyies multinacionals tenen centres repartits en varis estats. A vegades, localitzen les diferents fases de la producció i la gestió en països diferents. Augment i millora dels serveis d'informació i cultura: fonamentals per conèixer els mercats, afavorir el consum i desplaçar-se amb flexibilitat per la xarxa. Mobilitat geogràfica: llibertat de desplaçament de la població pel món. Lliure circulació de capitals: fins fa poc per moure capital d'un país a un altre, les empreses precisaven de l'autorització dels governs, actualment es pot invertir a la majoria dels països sense autorització prèvia.

Aquest procés es va iniciar el 1979 amb Ronald Reagan (USA) i Margaret Thatcher (Gran Bretanya) amb la liberalització dels mercats financers. Els moviments de capitals sense traves entre els països facilita les inversions, tant del capital productiu com del capital financer. La liberalització del capital financer permet que aquest circuli lliurement per les borses de tot el món invertint-se en els valors borsaris que ofereixen oportunitats més avantatjoses. Concentració de capital: cada cop més assistim a la creació de grans empreses multinacionals que dominen el mercat internacional.

Aquestes empreses aconsegueixen els seus objectius (augment de capital, concentració empresarial i ampliació de mercats) posicionant-se en el mercat a partir de monopolis o oligopolis. La formació d'aquestes empreses es pot fer ja sigui per creixement intern, unió amb altres empreses o mitjançant una OPA. Les empreses també poden optar per externalitzar o subcontractar diferents activitats productives a empreses d'altres països amb costos inferiors (l'anomenat offshoring). A través de l'externalització l'empresa pot obtenir serveis a més baix cost i concentrar la seva activitat en el seu negoci bàsic, la comercialització per exemple.

Els beneficis obtinguts per les empreses multinacionals tant es poden repatriar al país de la seu central, com reinvertir-ne una part en el país on s'han produït. Aquest model d'expansió comporta una forta interdependència entre les empreses, els sistemes productius i els territoris. Tot i que el procés implica: augment de la inversió, de la capacitat productiva i dels llocs de treball creats en els països objecte de les inversions, la majoria de les multinacionals acostumen a repatriar els beneficis i per tant no els reinverteixen per millorar les condicions econòmiques i productives del país on es troben ubicats.

Conseqüències de la globalització: Desaparició dels mercats nacionals i estatals. Desaparició de la dicotomia tradicional entre lliurecanvisme i proteccionisme. Integració de tota l'economia mundial en un sol sistema, el capitalisme. Interdependència de tots els sistemes productius i manca de capacitat de decisió dels estats. Possibilitat d'adquirir productes de qualsevol lloc del món. Creixement diferencial entre el comerç internacional i la producció d'aliments.

Tot i que la producció alimentària ha crescut globalment en els darrers anys, la rapidesa dels fluxos comercials ha estat més ràpida impedint l'equilibri de les dues variables i ocasionant problemes de subministrament a determinades zones del planeta. Cap país pot ser autosuficient avui en dia, com a conseqüència de la interdependència econòmica mundial, fet que intensifica la possibilitat de crisis sistèmiques del sistema (efecte dominó). Formació de grans empreses que concentren el capital. Expansió de les empreses arreu del món, sovint amb processos de deslocalització d'indústries des d'uns països a uns altres. Lliure circulació de capitals. Liberalització dels mercats financers.

Creixement del comerç internacional amb la disminució d'aranzels impulsada per l'Organització Mundial del Comerç (OMC). Formació d'àrees de lliure comerç a diferents regions del món: Unió Europea, Mercosur, tractat de lliure comerç entre els EE.UU. i els països veïns, etc. Transvasament del control econòmic dels antics líders mundials (Europa Occidental, USA i Japó) cap a altres actors emergents: Corea del Sud, Singapur i Xina (finals del s. XX) i Brasil, Rússia, Índia i Xina (BRIC) a principis del s. XXI. En el quadre anterior, segons dades i previsions pel 2020 de l'Organització Mundial del Comerç, podeu observar el comportament de les grans zones econòmiques i comercials del món.

L'indicador del PIB (Producte Interior Brut), reflecteix una desacceleració del món desenvolupat front al creixement dels països en vies de desenvolupament. Resumint, podem destacar algunes conseqüències econòmiques, mediambientals, polítiques, socials i culturals del procés de globalització: Econòmiques: Augment de les desigualtats entre països desenvolupats i els més pobres. Augment de les desigualtats entre els diferents sectors de la població dels països més rics. Augment del poder de les empreses multinacionals que organitzen la producció en tots els sectors emprant estratègies com la deslocalització de les activitats econòmiques.

Manteniment de l'intercanvi desigual en el comerç internacional. Mediambientals: La deslocalització de les indústries més contaminants cap als països del tercer món (química, siderúrgica, ciment, etc.). L'explotació de recursos naturals per part de les empreses multinacionals que aprofiten una manca de normativa de protecció del medi ambient. L'exportació de residus tòxics a aquests països, sovint de forma clandestina. El comerç il·legal d'espècies vegetals i animals que contribueixen a la pèrdua de biodiversitat i l'aparició d'espècies invasores.

Polítiques: La disminució del poder de decisió dels Estats sobre l'economia (sovint es prenen decisions en funció dels interessos de les empreses multinacionals, els mercats financers i de les imposicions d'organitzacions internacionals com el FMI o el Banc Mundial. Els casos de Grècia, Irlanda, Portugal i Espanya en la crisi del 2007-2015 en són exemples. L'emergència de conflictes territorials en funció dels interessos de les grans potències econòmiques i militars del món: els EUA, el G8, la Xina i Rússia. L'aparició del fenomen del terrorisme internacional de grups gihadistes, com Al Qaeda i l'Isis o Estat Islàmic, com a rebuig als valors del "món occidental".

L'aparició d'un món multipolar amb noves potències regionals emergents: la Xina, Brasil, Rússia. Culturals: Es produeix una homogeneïtzació cultural basada en el model occidental dominant als països desenvolupats. Els gustos artístics, culturals i esportius s'uniformitzen a conseqüència de la informació dels mitjans de comunicació (pel·lícules, llibres, grups de música, etc.) que permeten que es puguin seguir els esdeveniments a tot el món, a través dels grans grups multimèdia i de les xarxes que Internet posa a l'abast d'una quantitat creixent de persones d'arreu.

Aparició de fenòmens com la "banalització cultural" i la banalització de paisatges urbans amb l'expansió de les grans marques de moda i alimentació a través de franquícies (begudes, fast-food, cadenes de restaurants, etc.). El predomini de la llengua anglesa com a vehicle de comunicació o llengua franca a escala internacional. Davant el fenomen de l'homogeneïtzació cultural es produeix el ressorgiment de les identitats nacionals i culturals com la revalorització de les llengües pròpies, les tradicions, etc.

En el camp de la ciència tanmateix es produeix la internacionalització en aspectes com la cooperació científica entre els grans centres de recerca i les universitats que estableixen protocols de col·laboració. Molts països i empreses col·laboren prioritzant en R+D (recerca i desenvolupament), tot i que aquest procés també té aspectes negatius com les patents que impedeixen l'accés a determinats avenços científics i tecnològics a aquells països menys desenvolupats. Socials: La globalització ha provocat importants transformacions socials: La incorporació de la dona al mercat laboral. Els nous models familiars. Els nous comportaments demogràfics que han alterat la vida familiar tradicional.

Nous models de consum s'han vist alterats davant la presència massiva de productes similars provocant una uniformització de comportaments. El mercat laboral també es globalitza amb els moviments migratoris, augmentant les possibilitats d'accés al mercat laboral de diferents països del món. L'augment de les desigualtats econòmiques entre països del Nord i el Sud provoca fluxos migratoris. Fenòmens d'exclusió social (bosses de pobresa, Quart món, crisi de l'estat del benestar). S'introdueixen nous valors fonamentats en l'individualisme i el consumisme que influeixen negativament sobre el conjunt de la societat (manca de solidaritat, de participació en les institucions democràtiques, etc.).

Intercanvis en el món globalitzat. Els fluxos visibles i no visibles. El món global es defineix com un joc d'interdependències polítiques i econòmiques entre països. Més endavant veurem com d'aquesta interdependència en resulta una relació jerarquitzada, però per tal d'entendre el complex joc d'intercanvis primer cal concretar en què consisteixen aquests intercanvis. Diferenciarem entre fluxos visibles o intercanvis de mercaderies i els fluxos invisibles o intercanvis de capital i informació 1. Fluxos visibles, parlem de: Productes energètics: es tracta d'un sector geoestratègic, que engloba el 10% del total del comerç mundial.

Aquest consum energètic està vinculat al model energètic del país, però també depèn del desenvolupament econòmic. Any darrera any augmenta el consum mundial (transports, agricultura, indústria, serveis, ús domèstic …). Per tant el seu control i explotació són fonamentals per garantir l'estabilitat econòmica mundial. *BTU (British Thermal Unit (Unitat d'energia usada als EUA, equival a la quantitat d'energia que cal per a fer pujar la temperatura en un grau Fahrenheit a una lliura d'aigua -0,45359237 quilograms- a pressió atmosfèrica constant. Els hidrocarburs (petroli, gas natural i derivats) representen el principal flux comercial energètic mundial.

El seu control està en mans dels països desenvolupats. Xina amb producció pròpia i escassa dependència i els Estats Units amb el fracking (*) ha reduït la seva dependència i s'ha convertit un productor net des del 2010. Altres com Alemanya i Japó sense producció pròpia en depenen totalment, fet que explica la seva importància estratègica.

Productes agrícoles: l'agricultura representa el 10% del comerç mundial, parlem d'un gran nombre de productes que cal diferenciar clarament en dos mercats: Països desenvolupats: productors i exportadors de cereals, amb un domini total del mercat internacional (EUA, Canadà, Argentina, UE -França i Austràlia) controlen el 90% de la producció de blat, ordi, civada. El blat de moro es troba en mans d'Estats Units, Xina i la UE. En el cultiu de blat els principals productors són: Xina, Índia, Rússia i Estats Units (2016-17). La UE és el principal exportador de productes agrícoles mundials (2016: 41,1%), seguit dels Estats Units amb un 11%.

Països subdesenvolupats: productors i exportadors de cafè, cacau i en general productes tropicals. Països com Brasil, Colòmbia, Vietnam entre altres.

El problema del comerç de productes agrícoles pels països subdesenvolupats és doble: per un costat la distribució dels productes està controlada pels mercats internacionals (les borses de Nova York, Chicago, Londres i París) que determinen els preus dels fluxos de productes agrícoles (cotó, cacau, cafè, sucre, cereals) i això dificulta que els països del sud puguin aconseguir un preu just pels seus productes, per altra moltes de les plantacions de productes tropicals estan en mans de multinacionals occidentals que deixen molt poca part de la seva plusvàlua en els països del sud on operen. Productes industrials: representen el 75% dels fluxos comercials totals al món.

Cal destacar els següents sectors: automòbil, informàtica, electrònica de consum, maquinària industrial, materials de transport i telecomunicacions. Al segle XXI el principal productor de manufactures de tot tipus és Xina. 2. Fluxos invisibles, parlem de: Capital: ja hem comentat com funciona el mercat de capitals i com gràcies a la globalització tecnològica és possible comprar i vendre a tot el món. El mercat financer permet fer compres i vendes virtuals de diners entre països. Aquesta virtualització extrema provoca una interdependència a tot el planeta amb un efecte dominó, que en més d'una ocasió ha provocat crisis econòmiques generalitzades, l'última el 2007. A principis del s.

XXI la relació entre exportadors i importadors de capitals, és a dir entre deutors i creditors de capital, era favorable al món desenvolupat (el 3r Món es trobava en una situació d'endeutament permanent – deute extern-), actualment aquesta tendència està canviant sent els Estats Units un dels països més endeutats de tot el món (el deute extern nord-americà – Bons del Tresor- es troba en mans de Xina, Taiwan, Japó, Bèlgica, Rússia). Xina és actualment el principal creditor de tot el món, tot i que ha perdut pes front Japó que el 2015 era el que acumulava major deute extern nord-americà.

Com podeu comprovar en el mapa i gràfic anteriors, Xina en particular i els països emergents de l'eix Àsia-Pacífic jugaran en el futur un paper fonamental en el nou mercat financer del s. XXI. Informació: considerada avui en dia la clau del món al s. XXI, cap dels anteriors fluxos es poden donar sense l'accés a la informació. L'evolució de les comunicacions gràcies a diferents suports (tauletes, telèfons mòbils …) proporciona accés a continguts indispensables, i a més a més permet no solament la consulta d'aquests continguts sinó també l'elaboració de nous (Internet 2.0). Intercanvis en el món globalitzat. Caracterització del comerç mundial.

Des de sempre les activitats comercials han estat un bon indicador per mesurar el grau de desenvolupament d'una societat. En el món actual, la producció i el consum de béns i serveis s'articulen a escala planetària gràcies a les noves tecnologies de la informació, que permeten una ràpida circulació de la informació a temps real. Ja hem comentat que podem distingir entre mercats concrets (fluxos visibles) i mercats abstractes (fluxos invisibles), anem a veure quines són les característiques fonamentals sobre les quals descansen la complexitat dels intercanvis comercials actuals: Forta concentració de la demanda a les zones urbanes i industrials.

Especialització del comerç, gràcies al creixement de la demanda. Es comercia amb tota mena de productes (activitat global), gràcies a la facilitat del transport (gran capacitat en el volum dels productes transportats, la seva especialització i el seu baix cost). Els estudis de mercat, que permeten determinar les tendències de la demanda, i per tant adequar i/o planificar la producció, el transport, l'emmagatzemem i distribució de les mercaderies. La presència d'un gran nombre d'intermediaris (agents comercials, transportistes, asseguradores …), que provoquen un augment dels preus dels productes.

Aparició de grans multinacionals del comerç, que tenen el control de bona part del procés de comercialització d'un producte. A les característiques anteriors cal afegir la liberalització del mercat, és a dir l'eliminació de barreres al lliure comerç impulsada pel GATT (Acord General sobre Aranzels i Comerç, fundat el 1947) i per l'OMC (Organització Mundial del Comerç). La supressió de les barreres aranzelàries, ha permès l'expansió de les grans empreses a partir de la creació de grans xarxes d'intercanvis materials (mercaderies) i immaterials (capital, informació, coneixement …).

Tot i que no tots els països estan d'acord amb la liberalització del mercat (proteccionistes) amb l'argumentari de què és necessari protegir la seva indústria nacional, de què cal protegir certs sectors estratègics (energia per exemple) i que és fonamental controlar la lliure circulació de capitals (taxa Tobin), al món estan triomfant les tesis liberals (neoliberalisme) a favor de la lliure competència dels mercats com a única opció de progrés de l'economia, ja que estimula el creixement econòmic i el desenvolupament dels països. Finalment la globalització ha obligat als països a associar-se en blocs comercials, per tal de poder competir amb cert èxit front als seus competidors més propers.

Aquest blocs cada cop tenen més importància a nivell global. Actualment parlem de tres grans blocs econòmics al món: UE, Estats Units i Japó-Corea del Sud. Podem caracteritzar aquests blocs comercials: Proximitat espacial Unió duanera. Redistribució industrial i front comú Polítiques comunes Complementarietat i unió d'esforços Un últim apunt sobre els blocs comercials, actualment s'està negociant un acord transatlàntic entre la Unió Europea i els Estats Units (Transatlantic Trade and Investment Partnership), més conegut per les seves sigles TIPP. De firmar-se aquest tractat es crearia la zona de lliure comerç més gran del món.

El tractat té defensors i detractors, us deixo un seguit d'enllaços amb les diferents posicions a continuació. Intercanvis i desigualtats en el món globalitzat. Un món global implica l'existència d'interdependències polítiques i econòmiques entre països, alhora això provoca la jerarquització del territori i l'aparició de territoris centrals i territoris perifèrics, com a resultat de les relacions d'intercanvi comercial. Aquestes relacions entre centre i perifèria, generen el que anomenem un intercanvi desigual, nom que reben les relacions comercials establertes entre els països desenvolupats i els subdesenvolupats.

Els països del Centre mantenen el control dels preus del mercat i produeixen productes d'elevat preu, mentre que els països de la Perifèria produeixen productes de baix preu que exigeixen poca tecnologia. Les activitats econòmiques en els països desenvolupats són de gran creixement, elevada inversió de capital, elevats nivells de renda i ocupació,… mentre que en els països subdesenvolupats es porten a terme activitats tradicionals, de baixa inversió de capital, amb una elevada subocupació i atur. El model Centre-Perifèria es va elaborar a mitjans dels anys 70 per explicar les diferències de desenvolupament dels diferents països del món.

Les relacions polítiques, econòmiques, comercials, culturals, etc. són de doble sentit entre els països que pertanyen al Centre i els països de la Perifèria. Els països del Centre són els països rics, desenvolupats, que exerceixen el poder de decisió en els àmbits econòmics, polítics, científics, etc. a escala mundial. Els països de la Perifèria són països subdesenvolupats, sotmesos al neocolonialisme i a la globalització que els mantenen en una situació de dependència econòmica i tecnològica respecte als països del Centre.

L'economia dels països de la Perifèria sol ser dual: coexisteixen activitats econòmiques amb grans inversions de capital amb sectors d'economia tradicional o de subsistència. Les desigualtats socials també són extremes entre les elits que retenen el poder polític i econòmic i la gran majoria de la població que viu en una situació de pobresa. Les principals decisions econòmiques es prenen als països del Centre, on estan els centres de decisió de les companyies multinacionals.

A partir d'aquestes consideracions i en funció del grau de desenvolupament i d'ingressos dels diferents països del món, podem establir tres grans espais que es defineixen pels seus graus variables de dependència i endeutament. Territoris centrals: constituïts per l'anomenada Tríada (Estats Units, Unió Europea i Japó). Aquests territoris, països, controlen el comerç i la tecnologia, posseeixen alts nivells de productivitat i tenen economies molt diversificades. La seva posició de domini internacional i d'explotació sobre altres territoris es basa en fórmules de dependència financera, comercial i cultural perpetuades des del segle XIX.

Territoris perifèrics: fonamentalment l'Àfrica subsahariana. Es tracta d'economies poc complexes, amb baixa productivitat, de base agrària i amb nul o escàs desenvolupament industrial. Mantenen relacions comercials exteriors de dependència o molt desavantatjoses. Aquesta situació genera nivell de vida baix de les seves poblacions, fort creixement demogràfic, en alguns casos pobresa extrema i com a resultat forts processos migratoris de les seves poblacions joves a la cerca de millors condicions de vida.

Dins d'aquests territoris cal esmentar els anomenats països oblidats (Níger, Etiòpia, Burundi, Malí, Somàlia, Eritrea …) amb pocs o nuls recursos naturals que han deixat d'interessar al capital. Territoris semiperifèrics emergents: tenen característiques dels primers i els segons. Mantenen certs graus de dependència exterior i segueixen les directrius dels territoris centrals, però han estat capaços de generar un desenvolupament propi, que els està convertint en líders regionals amb un pes cada cop més important en el context internacional. És el cas dels anomenats BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica), Argentina, Turquia …

A partir del que hem comentat és evident la desigualtat en el marc de les relacions comercials internacionals. El volum comercial dels països menys desenvolupats és molt limitat com a conseqüència del tipus de producció i dels fluxos comercials. Països amb economies de subsistència: no tenen cap possibilitat d'accedir al comerç internacional al no disposar d'excedents de producció, ni béns susceptibles de ser comercialitzats. Països amb producció comercialitzable: parlem de cacau, cafè, sucre, cotó. Tots ells productes destinats al comerç internacional, ben cotitzats.

Però hi ha un problema, les economies dels països productors d'aquests béns tenen una taxa de dependència nacional propera al 80% o al 90% , o dit d'una altra manera les seves economies depenen majoritàriament d'aquestes exportacions. Si a això hi sumem, que els preus d'aquests productes es fixen a les borses de Nova York, Londres i París, i que els intermediaris comercials, quan no els mateixos explotadors del producte (model de plantació), són les grans companyies multinacionals, és fàcil comprendre la forta desigualtat comercial que es genera. Conseqüències: Els principals fluxos comercials es realitzen entre Amèrica del Nord, la Unió Europea i Japó.

En queden al marge àmplies zones d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia. La balança comercial pels països subdesenvolupats sempre és negativa, el que ocasiona un fort dèficit comercial, que agreuja el seu deute extern. L'FMI i el Banc Mundial els hi proporcionen préstecs que no poden tornar (l'acumulació d'interessos arriba a triplicar o quadruplicar el crèdit inicial), cosa que agreuja la pobresa d'aquests països. Solucions: Comerç just Condonació del deute. Indicadors socioeconòmics en el món globalitzat.

Parlar d'indicadors socieconòmics significa parlar d'aquelles dades que ens permeten obtenir una visió de la situació social i econòmica d'un territori concret, del grau de benestar dels seus habitants, del seu desenvolupament, de la seva cohesió, etc. Hi ha indicadors de caràcter econòmic (PIB, PPC) i indicadors de desenvolupament humà (IDH, TMM5 -taxa de mortalitat dels menors de 5 anys-). En el primer cas contemplem el desenvolupament dels països en funció dels seus moviments de capital, el repartiment de beneficis, l'increment tecnològic, etc. Aquestes dades ens donen informació econòmica, però no ens diuen com es reparteix la riquesa entre la població.

En el segon cas s'intenta esbrinar fins a quin punt els habitants d'un territori tenen unes condicions acceptables per desenvolupar les seves capacitats en funció de les seves necessitats i interessos. Cada cop queda més clar que l'economia no és un fi en si mateixa, sinó un mitjà per aconseguir el desenvolupament humà. Per això, l'ONU en una cimera a Nova York l'any 2000, va decidir aprovar els anomenats Objectius del Mil·lenni (ODM), per tal de donar un impuls decisiu i coordinat de tot el món en la lluita contra la pobresa i a favor del desenvolupament. Per tant parlem de pobresa.

L'ONU parla de pobresa absoluta quan una persona no té cobertes les seves necessitats bàsiques (1.300 milions de persones viuen amb menys d'un dòlar al dia), per tant no disposa de recursos necessaris per assegurar-se: alimentació, salut i higiene, educació, transport públic, o bé no pot enfrontar-se amb garanties a: la malaltia, la vellesa, l'atur. Indicadors econòmics més habituals: Producte Interior Brut per capita (PIB per capita): actualment ja s'està fent servir el concepte Ingrés Nacional Brut (INB) valor de tota la producció d'un país durant un any dividit pel nombre d'habitants.

Producte Interior Brut (PIB) / Ingrés Nacional Brut (INB): suma de la riquesa (bens i serveis) produïda per un país en un any. PIB per paritats de poder de compra (PPC): com a indicador permet valorar sempre de la mateixa manera els preus del mateix producte i per tant permet comparar el PIB dels països de manera més rigorosa, eliminant les distorsions que generen els diferents preus dels productes a cadascun d'ells. Per tant el PPC representa el conjunt de béns i serveis finals produïts en un país durant un any, però en lloc de posar els preus d'aquest país es prenen com a referència els dels Estats Units.

Indicadors de desenvolupament humà: Índex de desenvolupament humà (IDH): és un indicador establert pel PNUD (Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament) per mesurar la qualitat de vida dels éssers humans. L'indicador es classifica per països, segons el nivell de desenvolupament de les persones que hi viuen. Per fer-ne el càlcul es té en compte: 1. La salut, que té en compte l'esperança de vida en néixer, els índexs de mortalitat infantil, etc. 2. L'educació, amb aspectes com els nivells educatius de la població o la taxa d'alfabetització dels adults. 3. El nivell econòmic, a partir de les dades del producte interior brut (PIB) per càpita.

Segons l'últim informe d'Oxfam del 2018 l'1% de la població mundial va acaparar el 82% de la riquesa mundial. Índex de pobresa multidimensional (IPM): l'any 2010, amb motiu del 20è aniversari de la publicació de l'Informe de Desenvolupament Humà apareix un nou indicador, elaborat pel PNUD amb col·laboració amb l'Oxford Poverty and Human Development Initiative (OPHI) de la Universitat d'Oxford, que substitueix l'anterior Índex de Pobresa Humana. Es tracta de l'Índex de Pobresa Multidimensional (IPM). (Font: Càtedra de desenvolupament sostenible.

Down/URV) A l'informe sobre el Desenvolupament Humà de 2015 es van proporcionar dades per a 101 països amb un total de població de 5.000 milions de persones (75% del total mundial). Les conclusions van ser les següents: el 29% (1.500 milions de persones) de la població mundial es trobaven en situació de pobresa multidimensional entre el 2005 i el 2014. Taxa de mortalitat dels menors de cincs anys (TMM5): utilitzat per UNICEF, aquest indicador representa de manera molt fidel el benestar de la infància d'un país.

Es tenen en compte moltes variables: alimentació, coneixements sanitaris de la mare, vacunació, atenció maternoinfantil, ingressos, disponibilitat d'aliments, accés a l'aigua potable, sanejament i seguretat del medi ambient. Segons estimacions de l'OMS, l'any 2013 van morir al món 6,3 milions de nens abans de fer els cinc anys. Les principals causes d'aquestes morts van ser: pneumònies, part prematur, malària, asfíxia perinatal. El 45% de les morts prematures estan associades a problemes de malnutrició. A l'Àfrica subsahariana, els nens tenen 15 vegades més possibilitats de morir abans dels cinc anys que en els països desenvolupats.

Índex de desigualtat de gènere (IDG): elaborat per PNUD (Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament). Considera: participació en el món laboral, nivell d'instrucció, nombre d'escons al parlament, fecunditat adolescent i mortalitat materna. Coeficient GINI: mesura la desigualtat en la distribució de la renda i la riquesa d'un país. És un dels indicadors més utilitzats per quantificar els nivells de desigualtat d'ingressos. Aquest indicador es mou entre 0, quan la igualtat és completa, i 1 quan la desigualtat es completa. Segons les Nacions Unides si el coeficient GINI és superior a 0,4, ens trobem davant un país amb una gran diferència entre rics i pobres.

A escala mundial s'estima que estem al voltant d'un 0,6, pel que es pot afirmar que la riquesa mundial es troba en molt poques mans. (En el cas que parlem d'Índex el màxim és 100) Índex de progrés social: en les seves sigles angleses SPI es centra en paràmetres socials i ambientals. Es tracta de 52 indicadors agrupats en tres grups: necessitats bàsiques (nutrició, aigua potable…); bases del benestar (accés a la formació, salut i benestar); i oportunitats al llarg de la vida (llibertats, accés a estudis especialitzats). La utilitat d'aquest indicador és per detectar errors en els models de govern, les ineficiències en la gestió pública i la necessitat de canviar determinades polítiques.

La crisi ha servit per comprovar que posar la política al servei de l'economia és una equivocació, perquè no garanteix un bon SPI. Serveix de ben poc fixar-se només en el PIB sense tenir en compte l'excessiva diferència amb el progrés social.