La Diversitat Territorial i el Paisatge a Catalunya

I 72 flashcards i 48 preguntes més al document.

Text del document

Font: www.lagarrotxa.org. Geografia. Barcanova Font: www.lagarrotxa.org. Geografia. Barcanova 39 U.1.- La diversitat territorial i el paisatge 1.2.3.- La xarxa hidrogràfica La xarxa hidrogràfica catalana està formada per un conjunt de cursos fluvials que desemboquen al riu Ebre o directament al Mediterrani , i es divideix en tres grans xarxes: la pirinenca , la pirinenca mediterrània i la mediterrània . Els rius de la xarxa pirinenca , com la Noguera Ribagorçana i la Noguera Pallaresa , són els més llargs i cabalosos de Catalunya. Neixen al Pirineu i desemboquen a l' Ebre a través del Segre. Es caracteritzen per tenir un règim nivopluvial , predominant les aportacionsde la neu i el desgel .

Aquests han estat intensament aprofitats amb embassaments i centrals hidroelèctriques , el que significa que estan molt regulats. Els rius de la xarxa pirinenca-mediterrània , com la Muga , el Fluvià , el Ter i el Llobregat , també neixen al Pirineu però desemboquen directament al mar . Tenen un règim pluvial , depenent les aportacions majoritariament de les precipitacions. En aquest cas, l'aprofitament dels seus cabals va ser fonamental per a la industrialització de Catalunya, especialment el Llobregat i el Ter , a les valls dels quals es poden observar .

Els rius de la xarxa mediterrània , com el Francolí , el Gaià , el Foix , el Besòs o la Tordera , neixen a la serralada Prelitoral o a la serralada Litoral . Són curts , de poc cabal. El seu règim és torrencial , donat que sovint tenen un cabal molt baix depenent dels aiguats . Els que neixen prop del mar es comporten com a rieres, rambles o torrents secs , que provoquen inundacions a les zones litorals més poblades provocant importants destrosses en vehicles, platges i mobiliari urbà donat el fort i sobtat augment de cabal, malgrat que no plogui a la mateixa localitat .

Pel que fa al riu Ebre , la seva particularitat radica en el seu naixement a la serralada Cantàbrica , travessa Aragó i desemboca a Catalunya en el Mediterrani , formant un delta d'una gran riquesa agrícola i ecològica . Donat que és un riu molt regulat al llarg del seu curs per embassaments, això provoca la retenció dels sediments, l'alteració de la dinámica fluvial , i en conseqüència el retrocès del delta i la pèrdua de superfície. Alhora la retenció d'aquests sediment provoca la colmatació dels embassaments i la pèrdua de capacitat d'aquests.

Així doncs, el riu Ebre , juntament amb els rius de la xarxa pirinenca , formen part de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE) , la gestió de la qual és molt complexa pels diferents interessos que hi ha sobre l'explotació de les seves aigües. Mentre que els rius de la xarxa pirinenca-mediterrània i xarxa mediterrània formen part de les Conques Internes Catalanes (CIC) 40 U.1.- La diversitat territorial i el paisatge Mapa xarxa hidrogràfica de Catalunya Font: Atles Diàfora. Geografia.

Barcanova 41 U.1.- La diversitat territorial i el paisatge 1.2.4.- La vegetació La cobertura vegetal té un paper essencial en la conservació del sòl , l' escolament de les aigües i el manteniment de la biodiversitat , a més de proporcionar recursos com fusta , aliments i espais d'esbarjo . A Catalunya, la varietat de sòls i climes dóna lloc a una gran diversitat de dominis de vegetació , que corresponen a les tres grans regions biogeogràfiques europees: el boreoalpí , l' eurosiberià i el mediterrani .

El domini boreoalpí es troba per damunt dels 1.600 metres , al Prepirineu i al Pirineu axial , i presenta dos estatges : El subalpí (1.600-2.300 m), caracteritzat per boscos de pi negre i avets , amb un sotabosc de neret i ginebró . Històricament, aquests boscos van patir desforestació per obtenir fusta i pastures, però al segle XX el despoblament rural en va afavorir la recuperació. L' alpí (per sobre dels 2.300 m), dominat pels prats naturals , amb absència d'arbres i arbusts. Hi sobreviuen només líquens i moses , adaptats a condicions extremes. El domini eurosiberià ocupa zones de muntanya mitjana (Prepirineu, serralada Transversal i serralada Prelitoral ).

S'hi troben fagedes i rouredes , boscos de fulla caduca amb un sotabosc que rep llum a l'hivern. També inclou boscos de ribera (salzedes, omedes, alberedes), boscos de pi roig i freixedes . La seva fesomia canvia molt segons l'estació. L'extensió d'aquests boscos ha estat reduïda per l' explotació forestal i la conversió en conreus i pastures , i en alguns casos han estat substituïts per espècies al·lòctones com els pollancres o els castanyers . El domini mediterrani es troba per sota dels 800 metres , a les planes i muntanyes baixes .

L' alzinar n'és el bosc característic, format per espècies esclerofil·les i un sotabosc ric (marfull, arboç, galzeran) juntament amb plantes enfiladisses (heura, lligabosc, arítjol). La major part d'aquests boscos estan alterats per l' acció humana : molts han estat substituïts per pinedes de pi blanc , esclarissats o convertits en conreus . Quan els camps o boscos abandonats es recolonitzen , reapareixen comunitats com les brolles , les màquies i les pinedes secundàries . 42 U.1.- La diversitat territorial i el paisatge Mapa dels dominis de vegetació de Catalunya Font: JM Roure Nolla.. Geografia.

Barcanova 1.2.5.- Les regions fisiogràfiques La combinació del relleu , el clima i la vegetació origina dues grans regions fisiogràfiques a Catalunya, separades pel llindar dels 700 mm de precipitació anual : la Catalunya seca i la Catalunya humida . La Catalunya seca es caracteritza per l' escassetat de pluges , amb estiu sec i calorós i hivern sec i temperat . La seva vegetació és mediterrània i perennifòlia , amb l' alzinar com a bosc més representatiu. S'hi distingeixen cinc regions : La regió de la tramuntana , amb el Rosselló i l' Empordà , marcada pel vent de la tramuntana i vegetació de pi blanc i alzina surera .

La regió litoral , que inclou les serralades i depressions mediterrànies , amb clima més sec cap al sud , boscos de pi blanc i alzina , i gran concentració de població, indústries i comunicacions . L' altiplà central , part de la Depressió Central , amb relleu tabular , oscil·lació tèrmica marcada , pluviositat baixa i vegetació de pinedes de pi blanc i matollar . El Prepirineu , amb serres al sud del Pirineu , clima mediterrani de muntanya , i vegetació variada segons l'orientació: pi blanc, roures i alzines en vessants assolellats, i faigs, roures i pi negre en vessants humits.

La regió continental , amb terres interiors planeres , clima extremat (estiu molt calorós i hivern fred amb boira i gelades ) i vegetació estepària , única a Catalunya. La Catalunya humida , per sobre dels 700 mm de precipitació , concentra les principals reserves d'aigua del país. La vegetació mediterrània hi és substituïda per boscos caducifolis ( rouredes, fagedes ) i coníferes de muntanya ( avetoses, pi negre ). Inclou dues regions: 43 U.1.- La diversitat territorial i el paisatge La regió oriental , a la serralada Transversal , coneguda com a dorsal pluviomètrica , amb boscos extensos i densos ( alzinars, rouredes, fagedes, castanyedes ).

L' Alt Pirineu , amb els massissos més elevats (2.000-3.000 m), clima fred i humit i vegetació de rouredes, fagedes, pinedes de pi negre, avetoses i prats . És una regió poc poblada però amb gran desenvolupament dels esports de neu i muntanya . Mapa regions fisiogràfiques de Catalunya Mapa precipitacions mitjanes anuals a Catalunya Font: Solé i Sabaris. Geografia de Catalunya. Aedos. Geografia.

Barcanova Font: http://blocs.xtec.cat/racodenatus 1.3.- La gestió del patrimoni natural 1.3.1.- El patrimoni natural és vulnerable El patrimoni natural és el conjunt de béns naturals que les diferents societats han anat transformant al llarg de la historia, fruit de l'evolució dels components biofísics de la Terra , que han donat lloc a una gran diversitat geològica i biològica i que han afavorit la supervivència de la humanitat. La conservació d'aquest patrimoni és essencial no només per a la supervivència física (alimentació, energia, refugi), sinó també per al desenvolupament humà (ciència, cultura, educació) i econòmic (producció agrària, turisme).

El patrimoni natural és el conjunt d' espais protegits , monuments naturals , espècies en perill d'extinció o paisatges de gran bellesa , però també inclou els recursos naturals bàsics (aigua, aire, sol) que garanteixen la vida i el benestar de les persones . Aquest patrimoni és vulnerable i es pot degradar per l' acció humana i del canvi climàtic , el que planteja el gran problema del manteniment de l' equilibri ecològic . Per frenar la pèrdua del patrimoni natural provocada per la urbanització , l' explotació dels recursos i la degradació ambiental , molts països han elaborat estratègies de protecció , en virtud dels acords internacionals contra el canvi climàtic.

Un exemple a Catalunya és l' Estratègia del 44 U.1.- La diversitat territorial i el paisatge patrimoni natural i la biodiversitat 2030 , que té com objectiu impulsar la gestió sostenible dels recursos per garantir-ne el futur. L' aprofitament sostenible del medi natural i de la biodiversitat ens aporta recursos vitals (aigua potable, sòls fèrtils, atmosfera neta) i contribueix a la regulació del clima , la mitigació del canvi climàtic , el manteniment de la fertilitat dels sòls , la producció agrària i la prevenció de desastres naturals .

La conservació de la natura és també una responsabilitat ètica , ja que la biosfera és un sistema interconnectat on qualsevol pèrdua o guany té efectes globals . A més del seu valor ecològic i econòmic, el patrimoni natural té una important dimensió social donat que afavoreix el benestar humà , ofereix espais de lleure i aprenentatge , forma part de la nostra identitat i inspira la cultura i l'art . Els paisatges degradats, provoquen el contrari, no afavoreixen el benestar humà i contribueixen encara més a la degradació dels espais.

1.3.2.- Els impactes ambientals de la societat La societat industrial ha donat lloc a una gran evolució a la producció de béns , però paral·lelament ha provocat greus problemes ambientals que amenacen la conservació del patrimoni natural . Un dels principals és el creixement urbà descontrolat , producte dels moviments migratoris , la manca de planificació i l' especulació urbanística , que dona lloc l' ocupació abusiva del sòl , la pèrdua d'espais naturals , la contaminació i la generació de residus .

També cal subratllar el creixement urbà dispers , amb les ciutats jardí i els suburbis , que, tot i oferir una major qualitat de vida, provoquen un major augment de l' ocupació de sòls agraris , el consum energètic i l' ús de l'automòbil privat , afavorint l' escalfament atmosfèric . Finalment, un altre impacte és la generació de residus urbans , provinents tant d' ús domèstic com no domèstic , que provoquen elevats costos de transport i tractament i, si no es gestionen adequadament, poden causar diferents tipus de contaminació .

En aquests residus d'origen domèstic, cal afegir els residus industrials , alguns d'ells perillosos (com els metalls pesants o els materials radioactius ), i els residus agraris , que inclouen productes fitosanitaris i sobretot els 45 U.1.- La diversitat territorial i el paisatge purins , responsables de la contaminació dels sòls i de les aigües , que tenen un tractament molt més complex qu els primers. Aquests problemes es veuen agreujats pels hàbits consumistes , que augmenten la demanda de béns i serveis , provocant la sobreexplotació d'espècies , la desforestació , la pèrdua de fertilitat dels sòls i l' esgotament de les pesqueres .

Finalment, la millora de la mobilitat i l'accés al lleure no només han acostat les persones al medi natural, augmentant la valoració de la població, però alhora han generat nous riscos com l' erosió del terreny , la degradació dels ecosistemes i els incendis forestals . 1.3.3.- La gestió del medi ambient La societat urbana i les activitats agràries i de lleure provoquen molts impactes en el medi natural , el que obliga a una gestió racional del medi per assegurar la conservació del patrimoni natural . Un dels principals desafiaments de la gestió del medi és l' expansió urbana , perquè qualsevol creixement implica un ús de sòl i de recursos naturals , sovint procedents de territoris llunyans.

Quan l' empremta ecològica del creixement urbà excedeix el creixement demogràfic , aquest es converteix en ambientalment insostenible . Per aquesta raó, la Unió europea va desenvolupar l' Estratègia temàtica per al medi ambient urbà (2006) , amb l'objectiu de frenar l'expansió urbana i minimitzar els impactes ambientals . El planejament territorial sostenible i la participació ciutadana són imprescindibles per frenar la degradació urbana i ambiental , la inseguretat i la segregació social . Mapa densitat urbana de Catalunya Mapa de l'estat de les masses d'aigua a Catalunya Font: Atles de la nova ruralitat. Geografia. Barcanova Font: ACA . Geografia.

Barcanova 46 U.1.- La diversitat territorial i el paisatge Un altre recurs imprescindibleper a la vida és l' aigua dolça , que és escassa i cabdal a Catalunya degut a les característiques d'un clima amb una aridesa estival i uns rius majoritariament modestos . La qualitat d'aquesta i la seva disponibilitat es veuen en perill per la contaminació (urbana, industrial i agrària), la sobreexplotació dels aqüífers i la modificació dels cabals fluvials . El sanejament hidràulic , gestionat per l' Agència catalana de l'Aigua (ACA) a través de les EDAR (estacions depuradores d'aigües residuals), és imprescindible per depurar i retornar l'aigua al medi en unes òptimes condicions.

Finalment, els residus suposen un dels problemes més greus per al medi ambient i la salut humana . La seva perillositat depèn del seu origen: hi ha residus especials , que poden ser tòxics o inflamables; residus inerts i residus no especials . La gestió d'aquests a Catalunya és responsabilitat de l' Agència de Residus de Catalunya (ARC) , que s'encarrega de minimitzar , de la recollida selectiva , del reciclatge i de la recuperació d'espais degradats . En quant als residus urbans ordinaris , la competència és dels municipis i aquests es recullen amb contenidors soterrats o no, amb el sistema del "porta a porta", deixalleries , plantes de triatge i compostatge i plantes de tractament .

Els residus no ordinaris (industrials, sanitaris, etc.) tenen una gestió més complexa sota l'ARC. Mapa de zones més vulnerables per residus ramaders Mapa principals espais naturals de Catalunya Font: Atles de la nova ruralitat. Geografia. Barcanova Font: Atles de la nova ruralitat. Geografia. Barcanova 1.3.4.- Els espais naturals protegits La protecció dels espais naturals es va iniciar amb la creació del primer parc nacional del món, Yellowstone (1872) , i des d'aleshores s'ha estès per tot el món amb diferents figures de protección legal com parcs nacionals , parcs naturals o reserves naturals .

A Catalunya , el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) es va iniciar el 1985 , que estableix els espais naturals protegits i els tipus de protecció i gestió corresponents segons les seves 47 U.1.- La diversitat territorial i el paisatge característiques. El PEIN té com a objectiu preservar els valors naturals i paisatgístics i, alhora, assegurar la continuïtat de les activitats humanes compatibles amb la conservació. Cadascun dels espais compta amb un pla especial i un òrgan gestor .

En l'àmbit europeu, la Unió Europea va crear el 1992 la xarxa Natura 2000 per protegir hàbitats naturals d'interès comunitari mitjançant les Zones d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i les Zones Especials de Conservació (ZEC) . A Catalunya , la seva incorporació al 2006 va significar una ampliació del 21 % dels espais protegits , passant del 21 % del territori protegit el 1992 al 30 % el 2006 .

Finalment, d'entre tots els espais naturals destaca el Parc Natural del Montseny com a reserva de la biosfera des del 1978 , dins del programa MAB (Home i Biosfera) creat per la UNESCO el 1970 , amb la finalitat de promoure el desenvolupament sostenible i la conservació dels ecosistemes i de la biodiversitat a escala mundial. 1.4.- El paisatge i la seva diversitat 1.4.1.- El paisatge és dinàmic El paisatge és l' aspecte del territori que percebem quan l'observem des d'un punt determinat. Està format per components naturals —com el relleu , les aigües i la vegetació — i per components humans , com les construccions , les vies de comunicació i els conreus .

No és tan sols la superposició de components, sinó que és el resultat de l'evolució al llarg de la historia de les relacions i interaccions entre ells. Els factors naturals com el sòl , l' aigua i el clima condicionen la vegetació d'un territori, mentre que les activitats humanes , com el conreu de la terra , transformen els components naturals i contribueixen a modelar el paisatge . El paisatge és dinàmic i ha evolucionat al llarg de la història. Aquests canvis poden ser periòdics — com els que es succeixen al llarg del dia o de les estacions— o evolutius , que es produeixen al llarg dels anys.

En base en això, els canvis en el paisatge van ser lents des de l'Edat Antiga i fins a l'Esta Moderna. Durant l'Edat Contemporània aquests es van incrementar molt, sent a l'actualitat tan ràpids que el medi no té la capacitat de revertir-los. El paisatge es caracteritza pels constants intercanvis de matèria i energia , que poden ser perceptibles (el flux dels rius , el trànsit de vehicles ) o poc evidents (com els fluxos energètics ). 1.4.2.- Els canvis en el paisatge de Catalunya Al llarg de la història, el paisatge de Catalunya ha experimentat canvis constants, alguns lents i d'altres ràpids i intensos , especialment en els darrers segles.

Els principals agents de transformació han estat l' agricultura i la ramaderia , que van modificar el paisatge vegetal original per crear un paisatge agroforestal . Aquestes activitats també van generar transformacions com l' abancalament de les muntanyes, el drenatge de terres aigualoses i la construcció d' obres hidràuliques per convertir els secans en regadius.

48 U.1.- La diversitat territorial i el paisatge A partir del segle XVIII , i sobretot al XIX , la indústria esdevingué un agent clau de canvi amb l' explotació de matèries primeres (mines, pedreres, graveres), la creació de grans infraestructures energètiques i de transport (rescloses, canals, línies elèctriques, ferrocarrils) i les instal·lacions productives (fàbriques, colònies industrials, polígons industrials), que van configurar els paisatges industrials . Avui dia, aquests conviuen amb els paisatges industrials actuals i formen part del patrimoni paisatgístic . Al llarg del segle XX , la urbanització es va convertir en el principal factor de canvi.

Mentre que algunes zones, sobretot de muntanya , patien despoblament , altres, especialment al litoral i prelitoral , veien créixer i densificar-se els nuclis urbans . A mitjan segle XX van proliferar les urbanitzacions de segona residència , moltes en zones forestals , i es va urbanitzar de manera intensiva una gran part del litoral .

El paisatge actual de Catalunya es caracteritza per ser un mosaic paisatgístic amb contrastos: la presència de la matriu agroforestal , el domini dels components urbans (nuclis de població, àrees residencials i comercials), la importància dels sectors econòmics (polígons industrials, zones logístiques, parcs tecnològics) i la força de les grans infraestructures (vies de comunicació, instal·lacions energètiques, equipaments). 1.4.3.- Les unitats de paisatge de Catalunya Per analitzar i diferenciar els paisatges s'utilitza el concepte d' unitat de paisatge , entesa com un sector del territori amb una combinació singular de components naturals i humans que es percep de manera unitària.

A Catalunya hi ha 134 unitats de paisatge , cadascuna amb fesomia, components, característiques i valors propis . Algunes unitats comparteixen trets comuns per la seva regió biogeogràfica o evolució, mentre que d'altres mostren contrastos evidents , com entre l' Alt Pirineu i les Terres de l'Ebre , o entre la plana lleidatana i la serralada Transversal . En les darreres dècades, la rapidesa de les transformacions paisatgístiques ha posat en risc la diversitat paisatgística , tant a Catalunya com a Europa. En alguns casos, els paisatges resultants reflecteixen un ús responsable dels recursos , però en d'altres l' acció humana ha provocat degradació i deteriorament .

Actualment, els principals canvis són la simplificació del mosaic agroforestal per l' abandonament de l'agricultura tradicional i l'augment de la superfície forestal , la dispersió de construccions i elements urbans i la uniformització de les formes de vida i dels assentaments . Aquest procés d' empobriment i pèrdua de diversitat s'anomena banalització del paisatge . Com a resposta, ha crescut l' interès social pel coneixement i la conservació dels paisatges , amb la promoció de lleis de protecció i gestió .

En aquest context, l' Observatori del Paisatge de Catalunya (2004) actua com a entitat assessora de l'administració i té per objectiu impulsar la protecció, gestió i ordenació del paisatge , seguint els criteris del Conveni Europeu del Paisatge . A més, és un centre de documentació i recerca de referència a escala catalana, europea i internacional . 49 U.1.- La diversitat territorial i el paisatge Mapa de les 134 unitats del paisatge a Catalunya. Font: Observatori del paisatge . Geografia.

Barcanova 1.4.4.- La gestió dels paisatges a Catalunya En els darrers cinquanta anys, les transformacions agràries, urbanes i socials a Europa han provocat canvis radicals als paisatges agraris , posant en risc la seva diversitat . Molts paisatges de valor ecològic i cultural s'han tornat escassos, fet que ha generat una alerta social i ha consolidat la idea del paisatge com a patrimoni col·lectiu que cal protegir i gestionar per garantir la qualitat de vida i la identitat de les poblacions .

Per frenar aquesta pèrdua, el Consell d'Europa va aprovar l'any 2000 el Conveni Europeu del Paisatge , un tractat internacional que obliga els països signataris a mantenir la qualitat dels paisatges com a part del benestar ciutadà i del patrimoni natural i cultural . A Catalunya , aquest compromís es va concretar amb la Llei del paisatge (2005), que impulsa la protecció, gestió i ordenació del paisatge i que ha promogut l'elaboració dels catàlegs de paisatge , les directrius de paisatge , els estudis d'impacte paisatgístic i la creació de l' Observatori del Paisatge .

50 U.1.- La diversitat territorial i el paisatge Els catàlegs de paisatge caracteritzen els paisatges de Catalunya , delimiten les unitats de paisatge i defineixen els objectius de qualitat paisatgística , que reflecteixen les aspiracions socials respecte a l'entorn. Se n'han elaborat set , corresponents als àmbits territorials de l' Alt Pirineu i Aran , Camp de Tarragona , Comarques Centrals , Comarques Gironines , Regió Metropolitana de Barcelona , Terres de l'Ebre i Terres de Lleida .

En conjunt, es pretén que els paisatges de Catalunya siguin ben conservats, vius i dinàmics , heterogenis , harmònics , singulars , respectuosos amb el llegat històric , tranquils , gaudibles i orientats al benestar social i individual . 51