Jerarquia i xarxa urbana d'Espanya i Catalunya

I 90 flashcards i 60 preguntes més al document.

Text del document

TEMA 9: Jerarquia i xarxa urbana d'Espanya 1.1. La desindustrializació de les ciutats La deslocalizació de la indústria tradicional ha estat una de les principals con-seqüències de l'anomenat capitalisme tardà o postfordisme. Això ha significat la rapida industrializació de determinades zones del món, com, per exemple, ciu-tats del sud-est asiatic o de la frontera nord mexicana, i. alhora, la desindustrialit-zació de moltes ciutats europees i nord-americanes. Aquest procés ha represen-tat la fi d'una larga etapa en la qual la indústria havia estat el motor del creixement demografic i l'evolució social i de l'expansió de les ciutats occidentals.

A Espanya, la desindustrializació de les ciutats es va produir a finals del se-gle XX i va significar el tancament i desmantellament de moltes fàbriques que ocupaven milers de treballadors a Madrid, Barcelona, Bilbao i altres ciutats in-dustrials. Això va provocar que moltes persones es quedessin a l'atur i la neces-sitat de donar un nou ús als edificis i solars on abans hi havia les fabriques. Malgrat aquest procés de desindustrialització tan difícil, bona part de l'activi-tat económica que trobem avui dia a les ciutats occidentals continua estant vinculada a la indústria.

En aquestes ciutats es localitzen els sectors capdavanters d'alta tecnologia i de recerca i desenvolupament (R+D), ara situats en noves fà-briques anomenades parcs tecnologics que tenen poc a veure amb els enormes i contaminants complexos fabrils d'époques passades. 1.2. El renovat protagonisme de les grans ciutats L'actual sector terciari està directament relacionat amb el sector industrial evolucionat (postindustrial). Els serveis són el motor de l'economia de les ciu-tats.

Dirigir i controlar la nova organizació economica mundial requereix una multitud d'empreses i organizacions: grans institucions mundials i corporacions internacionals, bosses, bancs, assessories legals i financeres, empreses d'inno-vació i desenvolupament tecnològic, de disseny, d'estudis de mercat, de promo-ció i de publicitat, auditories i consultories, etc. També calen empreses dedica-des a satisfer els nous habits de consum de la societat contemporania, centrades en l'oci, la cultura, la moda i la informació. Amb tot, la descentralizació de la indústria no ha anat paral lela a la descen-tralització en la propietat del capital i dels recursos financers.

A més, encara que teoricament les xarxes d'informació i telecomunicacions podrien instal lar-se a qualsevol punt del planeta i així connectar territoris aillats, els seus costos són encara elevadíssims i per poder rendibilitzar les inversions necessiten situar-se en llocs on la informació és abundant i decisivament important. Les grans me-tròpolis continuen sent els punts de maxima centralitat. Aixi doncs, a causa de les xarxes de telecomunicacions, el control, la propietat i les decisions sobre l'economia mundial globalitzada s'han centralitzat encara més en un reduit grup de grans ciutats o regions metropolitanes que assumeixen el nou rol de ciutats globals.

Aquestes ciutats es converteixen en centres imprescin-dibles en l'espai de fluxos i nodes de la xarxa planetaria. En general podem afirmar que les ciutats escollides per exercir aquest paper són les mateixes en les quals prèviament ja es concentrava el poder i són molt poques les que s'hi han afegit. 1.3.

Les ciutats en un món global: la cooperació Avui que una ciutat evolucioni cap al progrés o la marginació depèn d'una sèrie de factors: la capacitat d'innovació tecnologica, les iniciatives en activitats que ar-rosseguen a altres activitats, l'articulació d'un teixit d'empreses locals, la potencia-ció de centres universitaris i d'investigació, la creativitat cultural, la preocupació ambiental, el dinamisme social, etc. Per potenciar aquestes capacitats i donar resposta a alguns problemes implí-cits, s'han constituit les xarxes i els lobbies de ciutats i regions a escala europea i mundial.

Malgrat que el seu estatus politicoadministratiu no sempre és recone-gut i la seva operativitat sovint és relativa, poden ser la base per a possibles cooperacions i llaços comuns. En aquest sentit, l'Assemblea de les Regions d'Europa i el Consell de Munici-pis i Regions d'Europa són organismes reconeguts per la UE per defensar els seus interessos.

Altres exemples de cooperació urbana europea en què partici-pen ciutats espanyoles són la Xarxa C6 (integrada per Tolosa, Montpeller, Sara-gossa, Barcelona, València i Palma de Mallorca) o l'acord Eurocities, dedicat a la creació de tecnologies urbanes i a la transferència de dinamiques, experiències i bones practiques per a una gestió urbana més funcional. De vegades, els acords es redueixen a un agermanament pel qual s'estrenyen les relacions entre dues localitats concretes.

Ja hem vist com la població urbana no para de créixer, aquest fet sumat a la globalització de l'economia evidencia que les ciutats (petites, grans o mitjanes) no poden estar aïllades, sinó que s'han de relacionar entre elles. A finals del s. XX i principis del XXI s'ha atorgat a les ciutats un protagonisme rellevant, però alhora han exigit un nivell de competència i cooperació mai vist entre elles. Per això parlem de ciutats globals, és a dir, aquelles regions metropolitanes capaces de transcendir al seu propi territori, gràcies a complexes xarxes de comunicació.

S'estableixen així centres neuràlgics de decisió planetària a partir dels fluxos i nodes vitals que conformen aquests sistemes urbans complexos. Les xarxes urbanes són sistemes dinàmics que es desenvolupen a partir dels intercanvis (fluxos) entre els diferents nuclis. Els elements a partir dels quals es configuren aquests sistemes urbans són: el sòl, els immobles, infraestructures (serveis, productives), xarxes de comunicació i transport i per descomptat els ordenaments legals. Les xarxes urbanes s'expressen a partir dels moviments de població, mercaderies, capital i informació. En tenim un bon exemple en el continent europeu.

L'eix urbà tradicional del continent (mapa de l'esquerra), anomenat per la seva forma banana blava (sud-est de Gran Bretanya – vall del Po -Benelux – conques del Rin-Ruhr i Loira), cal afegir-hi l'eix urbà mediterrani que connecta aquest sector del nord d'Europa amb el nord-est de la mediterrània. A sota podeu observar el corredor mediterrani, proposta de la UE per connectar Algesires amb l'estructura de l'eix mediterrani i d'aquí passant per Marsella amb tot l'entramat industrial i de serveis del centre i del nord d'Europa. Principals eixos urbans europeus el 2015. Font: Geografia batxillerat. Vicens Vives.

2016 Com podeu observar als mapes, els sistemes urbans queden integrats, no tant per les dimensions de la seva població, sinó pel nivell de circulació i els intercanvis que s'hi puguin realitzar (persones, vehicles, manufactures, idees, correus electrònics, etc.) Evidentment, aquests tipus d'estructures estan potenciant i generalitzant models de vida globals, i aquest és el concepte que permet definir la idea d'un sistema mundial de ciutats. El repte del nou model a partir de la globalització de l'economia i d'una concepció social global, obliga a una reorganització del paper de les ciutats.

Dins d'aquesta reorganització en podem establir unes característiques bàsiques: Especialització funcional: determinada per la capacitat d'innovació, la iniciativa, l'articulació del teixit empresarial, la investigació, la creativitat cultural. Cooperació: el progrés o la marginació de les ciutats en el món global depèn de la seva capacitat d'especialització i de la construcció de xarxes i lobbies de ciutats.

Competència: per aconseguir-ho cal una bona xarxa de transport i telecomunicacions connectada a escala internacional i aconseguir una bona imatge internacional, la qual cosa implica tot un esforç de promoció i màrqueting que permetin atraure atenció i fonamentalment inversió (Jocs Olímpics de Barcelona 1992, Expo de Sevilla 1992). 1.4. Les ciutats en un món global: la competència L'adaptació de les ciutats al fenomen de la globalizació passa per la implan-tació de certes infraestructures essencials de transports i la connexió a la xar-xa internacional de telecomunicacions, i per dotar les ciutats d'una bona imat-ge internacional. 1.

Les infraestructures de transports i de telecomunicacions Les ciutats espanyoles competeixen per tenir una bona xarxa d' infraestructu-res de transports i de telecomunicacions. D'aquí ve la importancia que es con-cedeix a l'ampliació dels aeroports, com els de Adolfo Suárez - Madrid Barajas i Barcelona-el Prat, que van ser ampliats per poder acollir més vols intercontinen-tals o més connexions de línies de baix cost, i també a la creació de línies del tren d'alta velocitat (AVE) que uneixin les ciutats espanyoles entre si i, sobretot, amb la resta d'Europa. 2.

La projecció d'una bona imatge internacional Perquè una ciutat es mantingui en el cercle de les ciutats globals ha de procurar dotar-se d'una bona image internacional. Per aconseguir-ho, les ciutats, com si fossin empreses que competeixen entre si i pretenen vendre el seu pro-ducte, dediquen grans sumes de diners al marqueting i la propaganda: promoció turística, creació de logotips, construcció d'edificis singulars firmats per arqui-tectes famosos o celebració d'esdeveniments internacionals, d'aquesta manera atreuen l'atenció i les inversions, entre moltes altres coses.

Les ciutats espanyoles, per mitjà d'iniciatives públiques o privades, du-en a terme renovacions urbanístiques per promocionar-se a l'exterior. En aquest sentit, l'any 1992 va destacar per la triple conjunció de l'organitza-ció dels Jocs Olímpics de Barcelona, l'Exposició Universal de Sevilla i la ca-pitalitat cultural europea de Madrid. L'any 1997 va tenir lloc la inauguració del Museu Guggenheim de Bilbao i Saragossa va acollir l'Exposició Universal del 2008. Sant Sebastià fou Capital Europea de la Cultura el 2016. Un altre objectiu comú per a les grans ciutats espanyoles és esdevenir seu d'organismes nacionals i internacionals, de fires, de congressos i exposicions, etc.

A una altra escala, avui dia la immensa majoria de pobles i localitats espanyoles organitzen alguna fira, festival o esdeveniment que serveix per atreure turistes o inversions i per promocionar el nom de la localitat. Així doncs, podem trobar un gran nombre de fires medievals o fires dedicades a algun producte en concret, l'obertura d'un ecomuseu, la celebració d'un festival de música, etc. 2.

LES XARXES I ELS SISTEMES DE CIUTATS Els darrers cinquanta anys, l'evolució del sistema urbà espanyol ha estat do-ble: d'una banda, les activitats economiques i la població s'han inclinat cap a l'agrupació sobre uns eixos territorials relativament ben definits; de l'altra, les principals arees metropolitanes han consolidat la seva preeminència sobre el conjunt del sistema urbà espanyol. Aquesta evolució, tot i que tardana, ha estat la pròpia del sistema urbà d'un país industrialitzat. 2.1.

El model de jerarquia urbana a Espanya Malgrat que, en bona mesura, l'evolució histórica de cada ciutat és el que explica el seu posicionament en la jerarquia urbana espanyola, en el context pos-tindustrial i global d'avui dia el dinamisme de les ciutats s'explica també segons si se'n surten o no amb relació a la competència i a la cooperació entre ciutats. Així doncs, a més de tenir en compte el nombre d'habitants, les ciutats espa-nyoles es poden clasificar segons les diverses funcions que el fenomen de la globalizació els va adjudicant: Metropolis globals nacionals.

Madrid i Barcelona exerceixen aquest paper no tan sols perque concentren uns quants milions d'habitants i estableixen la se-va centralitat en una regió metropolitana, sinó també perquè la seva influencia s'estén al conjunt del país i incideix internacionalment. Acullen les seus de les empreses més destacades i de les principals institucions públiques, dispo-sen d'una densa xarxa de comunicacions i tenen una gran activitat cultural i política. Amb tot, pateixen molts problemes derivats de la seva grandária i de la seva condició. Metropolis regionals.

València, Sevilla, Saragossa, Malaga, Múrcia, Palma de Mallorca, Las Palmas de Gran Canaria i Bilbao són ciutats grans (entre 350000 i 800 000 habitants, el 2015) i ben comunicades. La seva centralitat nir un notable dinamisme, sovint vinculat a les metropolis nacionals. La Corunya, Alacant o Lleida són exemples de metropolis subregionals o de segon ordre, ja que, malgrat que disposen de ser-veis especializats com ara universitats o grans hospitals, la seva població no arriba al mig milió d'habitants i la seva área d'influència és relativa-ment reduïda. Ciutats mitjanes o centres subregionals.

El paper administratiu de la gran majoria de capitals pro-vincials ha exercit de pol d'atracció de la població i dels serveis. Santander, Segòvia, Logronyo, Tarra-gona, Pamplona o Reus són exemples d'aquest ni-vell de la jerarquia urbana, amb aglomeracions d'entre 100 000 i 200 000 habitants. Capitals comarcals. En aquesta categoria queden inclosos els nuclis de població d'entre 10 000 i 50000 habitants que disposen d'equipaments i infreostructures basiques que els permeten influir en les incalitats del seu entorn comarcal. 2.2.

Les arees metropolitanes i les conurbacions Des de mitjan segle XX, les grans ciutats s'han convertit en el centre de control i influència de la vida económica, política i cultural d'una regió, d'una nació i del món, com passa amb Londres, París o Nova York. A més a més, les ciutats dels països desenvolupats s'han descon-gestionat per instal-lar al seu centre les activitats administratives i polítiques, culturals, turístiques..., més vinculades amb la image de la ciutat que es projecta a l'exterior. El creixement de la població i del seu benestar ha propiciat també que s'hagin ocupat espais cada ve-gada més allunyats del centre, per a noves zones residencials o in- 1.

Les arees metropolitanes o regions metropolitanes Anomenem area metropolitana o regió metropolitana una zona 'influència considerable, quan la ciutat central s'estén a altres nuclis urbans propers, de dimensions diverses, que queden integrats de manera interdependent però condicionats per la importància d'aquesta ciutat central. Avui dia, la práctica totalitat de la Comunitat de Madrid s'organit-za en forma d'área metropolitana de gairebé 6500 000 habitants (2015).

El desenvolupament d'activitats industrials i, sobretot, tercia-ries i el fet de ser el principal centre polític i administratiu del país han provocat que Madrid sigui un espai que atreu població i grans inversi-ons públiques i privades no només al municipi central sinó també als de l'area metropolitana. 2. Les conurbacions En aquest cas no trobem un nucli central principal, sinó que tots els nuclis tenen una importància similar. Per tant, parlem d'estructura polinuclear, amb moltes activitats secundàries i terciàries amb alta densitat d'intercanvis (fluxos). Exemples els tenim a Holanda (Rotterdam, la Haia, Amsterdam i Utrecht). 3.

Megalòpolis: gran regió urbana formada per diferents conurbacions i àrees metropolitanes, generalment agrupen més de 20 milions de persones, amb diversos nuclis centrals amb nivells diferenciats d'importància i una alta densitat d'intercanvis de fluxos de diferents tipus. Exemples: Japó: Tokio-Yokohama, (35.200.000), Estats Units: Washington-New York-Boston. 2.3. Les xarxes urbanes Actualment, tot el continent europeu és un territori reticulat i organitzat per les ciutats. Més d'un 50% de la població europea viu en arees metropolitanes i grans urbs, i alhora és des de les grans ciutats on es dirigeix i es dina-mitza l'activitat política, económica, social i cul-tural.

Cal recordar, tamateix, que a l'interior decadascuna d aquestes citats hi segueixen per-sistint els desequilibris, de manera que mai no podem considerar-les un tot homogeni, però sí un territori integrat que combina tant certes zones en expansió amb algunes arees de marginalitat.

En el sistema europeu de relacions, les ciu-tats adopten una posició central pel fet de ser nexes de denses xarxes de producció, de con-sum, de recursos, de decisions, principal eix urbà del continent europeu (que per la seva forma sobre el mapa s'anomena banana) va del sud-est de la Gran Bretanya fins a la vall del Po, passant pel Benelux, París i les conques del Rhin-Ruhr i Roine; a aquest eix s'hi han associat potents complexos indus-trials i denses xarxes d'autopistes i infraestructures però, al seu torn, manté un alt consum energètic i un notable nivell de contaminació.

Amb tot, les transformacions observades en el continent europeu en les dues últimes dècades fan evident la diversificació dels factors de localizació, de manera que també s'ha anat privilegiant una franja d'intensa urbanizació que s'estén des de la Comunitat Valenciana fins al nord-est italià i que passa pel sud-est de Franca: és l'anomenat arc mediterrani.d'innovació, d'intercanvis..., de tot tipus de béns, de serveis, de capitals i d'informacions. El relatiu allunyament de Madrid, París, Berlín o Roma en relació amb els eixos esmentats és, al seu torn, compensat per les múltiples inversions en infraestructures rebudes per potenciar les respectives capitalitats.

Així mateix, la incorporació dels països de l'est d'Europa a la UE va fer que apareguessin passadissos d'urbanització i de fluxos entre la zona del Rhin-Ruhr, Berlín i Varsóvia i cap a Praga, Viena i Budapest. Juguer a favor d'aquests eixos urbans factors com ara la dotació de noves i millors xarxes de comunicacions, la disponibilitat de mà d'obra qualificada i flexible, el manteniment de costos de producció competitius i la rápida capacitat que han tingut aquestes zones per adaptar-se a les noves propostes de la localització industrial, així com la presència de factors ambientals favorables. 2.4.

El sistema urbà espanyol Des de la dècada del 1960, l'evolu-ció del sistema urbà espanyol ha tra-çat uns eixos de desenvolupament que coincideixen amb la localització de les principals activitats econòmi-ques i amb les xarxes de transports. Dos són les característiques que permeten definir l'evolució del sistema urbà espanyol: L'agrupació de les activitats econòmiques i la població en uns eixos territorials ben definits. La rellevància de les àrees metropolitanes.

Característiques del model: Un model integrat en el context urbà europeu a partir de dos eixos: El mediterrani (el principal): Barcelona-Marsella-Lió L'atlàntic (secundari): Bilbao-Bordeus Un model jerarquitzat a partir de dos llocs centrals: Madrid i Barcelona. Aquests llocs centrals configuren una xarxa de relacions i d'influències (hinterland) basades en: Els nusos de comunicacions que vertebren. El fet que són centres de producció i distribució de béns i proveïdors de serveis de primer ordre.

Finalment cal destacar els set eixos (subsistemes urbans) que defineixen un model d'eixos perifèrics al nucli central (Madrid) i reflecteixen el creixement i l'evolució urbana espanyola d'acord amb la localització de les principals activitats econòmiques i les xarxes de transport: Eix central.. És l'aglomeració urbana més important del país i es troba al centre de la Meseta, cap on exerceix una forta influencia. Manté relacions amb altres ciutats importants de la resta d'Espanya. La centralització de les comunicacions. El desenvolupament econòmic de la capital. La concentració del poder polític i financer. Eix mediterrani. s'estén des de la frontera de França fins a Cartagena.

Inclou dues grans metròpolis Barcelona i València. Té altes densitats de xarxes de transport tant per carretera com ferroviàries i un contínuum urbà que afecta quasi a tota la franja litoral. La seva importància radica en què connecta al sistema espanyol amb l'europeu i l'integra en l'eix meridional (la banana blava). Tot plegat la converteix en la zona de la Península que aplega el més important dels sistemes o eixos urbans peninsulars, conseqüència del gran nombre de ciutats i el seu important desenvolupament econòmic. Eix cantabric. connecta l'aglomeració Oviedo-Gijón, i les ciutats de Bilbao i Vitoria amb la frontera francesa.

Aquest eix estén la seva àrea d'influència cap al nord de Castellà-Lleó, La Rioja i Navarra. Té una baixa articulació interna malgrat que Bilbao actua com un fort centre de desenvolupament econòmic i demogràfic. Eix de la vall de l'Ebre. Uneix els dos eixos esmentats abans a través de Logronyo i Saragossa i del larg corredor natural que dibuixa la vall del riu Ebre. Eix atlantic gallec. articula el territori des del Ferrol fins a Vigo, passant per Coruña i Pontevedra a la vegada que connecta tot el sector amb la ciutat portuguesa de Porto, es caracteritza per formar el contínuum urbà és important de la zona nord-oest peninsular amb una baixa intensitat demogràfica i econòmica. Eix meridional.

Es divideix en dos: un discorre per la vall del Guadalquivir cap a Sevilla i Córdova, i l'altre, pel litoral, es dirigeix cap a Malaga i Granada. Esta basat en el desenvolupament turístic. Eix canari i Balear. integrats de forma independent, el primer molt aïllat de la península s'articula a partir de Las Palmas de Gran Canaria i Santa Cruz de Tenerife, es caracteritza per l'enorme dificultat de comunicacions amb la Península. El segon vinculat a l'arc mediterrani a partir de Barcelona i València. Aquesta distribució territorial de les ciutats espanyoles s'explica per l'evolu-ció económica recent, de la qual es poden distingir clarament tres períodes: Període 1960-1975.

El creixement industrial acelerat i concentrat va fer que un gran nombre de població es veiés atreta cap a les províncies on s'estaven desenvolupant les activitats industrials i turístiques. Període 1975-1995. Prácticament la quantitat de població no s'incrementa, a causa de la crisi económica i de l'augment del nivell de vida relacionat amb l'arribada de la democràcia, però es multiplica espectacularment l'àrea urba-nitzada, donant loc a les noves formes d'urbanització difusa o dispersa. Període 1995-avui. El nou traçat o la millora de determinats eixos viaris (Ga-lícia, Andalusia, Cantabric) ajuden a consolidar els respectius eixos i siste-mes de ciutats.

El tren d'alta velocitat obre noves posibilitats a ciutats inter-mèdies que posseeixen estació en el seu recorregut, com ara Ciudad Real, Guadalajara o Lleida. Conclusions del model urbà espanyol jerarquitzat: 4. Bicefàlia de Madrid i Barcelona. La primera gaudeix d'una posició de privilegi gràcies a ser el centre polític, financer i econòmic de tot el territori. Barcelona és una ciutat marítima i, en conseqüència té un dels ports més importants de la mediterrània. Aquest fet conjuntament amb l'aeroport fa que sigui una gran ciutat comercial i al mateix temps industrial i turística. La seva bona situació geogràfica la connecta amb tot el sistema dels grans centres urbans europeus. 5.

Set eixos territorials consolidats: que concentren la major part de la població i les activitats econòmiques del territori. Si exceptuem Madrid, la resta d'eixos se situen principalment a les zones litorals. 6. Set àrees metropolitanes (Madrid, Barcelona, Saragossa, Bilbao, València, Sevilla i Màlaga), que articulen tot el territori connectant-lo i potenciant els intercanvis socials, econòmics i culturals amb Europa i la resta del món. 7. Un sistema centralitzat a la regió urbana de Madrid, que dificulta la connexió amb el sistema d'àmplies zones interiors del territori. 8.

LES TRANSFORMACIONS EN LA MORFOLOGIA DE LES CIUTATS ESPANYOLES La globalització i la internacionalizació han modificat les formes urbanes: gracies a les comunicacions, la centralitat ha deixat de ser un fet exclusivament urbà per convertir-se en un fenomen metropolità. 3.1. De la ciutat a la metropolis Cada vegada és més evident que l'organizació metropolitana mostra perifè-ries molt diverses a partir de les quals s'organitza un model de ciutat difusa que, si bé es dibuixa sobre el territori de manera desconcentrada, no acostuma a eliminar l'aglomeració. La mobilitat laboral i residencial i els processos de subur-banització són les causes del desenvolupament de la ciutat difusa.

A escala metropolitana, també es reprodueixen alguns dels problemes que anteriorment caracteritzaven la ciutat central compacta: segregació funcional (dels territoris) social (de les poblacions), com també una especializació pro-gressiva dels usos del sol, que obliga a grans desplaçaments dins de les regions metropolitanes. A partir de la dècada del 1980, reforcen la seva primacia sobre el conjunt del sistema urbà espanyol sis grans arees metropolitanes: Madrid, Barcelona, Va-lencia, Sevilla, Bilbao i Màlaga, que comprenen una tercera part de la població del país en una superfície que amb prou feines representa l'1,9% del territori.

Tant la ciutat de Madrid com la de Barcelona se situen entre les sis primeres regions metropolitanes d'Europa per grandaria de població i entre ambdues concentren una població d'uns 11 milions d'habitants (al voltant del 25% del total espanyol). A més, són seu de les principals institucions administratives i finan-ceres del país, així com d'una part molt important de l'activitat economica i cultural d'Espanya. Al territori de les arees metropolitanes espanyoles es distingeixen diferents espais: 1. L'espai interior metropolità Malgrat les peculiaritats pròpies de cadascuna de les àrees metropolitanes espanyoles, aquestes rees han seguit unes pautes d'evolució similars.

A la década del 1980, el nucli central d'aquestes aglomeracions va patir un procés acelerat de terciarit-zació i va assumir el paper de gestió política i económica de tot el sistema urbà metropolità. Alhora, el gran nombre de població resident va disminuir de manera signifi-cativa, amb la qual cosa tant les classes altes com les classes mitjanes van optar per trasladar-se a viure a zo-nes de la perifèria metropolitana: uns buscant més quali-tat residencial, i altres, un habitatge a un preu més asse-quible i més a prop dels llocs de treball.

Ja a la década del 2000, el nucli historic recupera bo-na part dels seus residents, i acaba per convertir-se en la destinació preferent dels immigrants que arriben des de diferents parts del món, sobretot pels seus preus més baixos. Al nucli antic i l'eixample hi ha els edificis oficials, les seus socials d'empreses, d'institucions financeres, grans magatzems, comerços es-pecialitzats, equipaments culturals (biblioteques, libreries especialite zades, museus, sales d'art, teatres i espectacles...). A més, el nucli central gaudeix d'una gran accessibilitat, la que hi conflueixen les prin-cipals linies d'autobusos i metro i se situen les estacions de trens de gran velocitat. 2.

Les arees industrials Durant les dècades del 1970 i el 1980, la desestructuració i la deslo-calització de les indústries tradicionals van fer que desapareguessin del centre de les grans ciutats -és el cas de Barcelona, Bilbao, Gijón, Sevilla i moltes ciutats més- i que es trasiladessin als nous polígons in-dustrials de les perifèries metropolitanes o a altres llocs del món. Amb la relocalització de les empreses s'evita mantenir al centre urbà problemes de pol-lució, sorolls i molèsties generades per aquestes indús-tries; d'altra banda, proporciona grans beneficis en reconvertir per ús residencial els solars de les antigues fàbriques.

Els terrenys adquirits per a les noves instal lacions, a més d'estar més ben comunicats i condicio-nats, tenen un preu molt inferior als situats a l'interior de l'área central. 3. Les arees de serveis i equipaments col-lectius Des de la dècada del 1980, a les rees metropolitanes de les ciutats espanyo-les s'han anat instal lant grans complexos comercials, sobretot del sector de l'alimentació. Els hipermercats o grans superfícies situats als grans eixos de co-municació han iniciat i desenvolupat la tendència a substituir la compra en els comerços de barri per la compra periódica i en més quantitat.

Són, doncs, també un dels motius de la decadència de moltes zones cèntriques de les grans ciutats. A més, en moltes d'aquestes grans superfícies l'oferta comercial es barreja amb la d'oci, de manera que es converteixen en llocs on el temps lliure i l'activitat cultural s'acaba confonent amb el simple consum. 4. Les arees residencials En general, es poden resumir els problemes morfologics de les ciutats espa-nyoles sobre la base de l'existència de dos models residencials essencials: el model compacte o historic i el model dispers, difús o suburbà, que es poden donar conjuntament en una mateixa regió metropolitana. 3.2.

La ciutat histórica: el model compacte El model compacte es caracteriza per uns problemes derivats precisament del seu carácter historic i davant el progressiu envelliment dels teixits urbans. Així, a més dels problemes propis de les edificacions antigues (tant pel que fa a les seves estructures com en els aspectes legals de la propietat), durant molts anys aquestes zones han tingut la competència dels nous barris construits a les perifèries, la qual cosa va evitar que es modernitzessin i es renovessin.

A més, no acostumen a ser zones preparades per al pas de l'automobil: obrir nous carrers no sempre és una bona solució, ja que implica l'augment de sorolls, conta-minació, embussos i problemes de seguretat. Aquesta manca de conservació estructural ha comportat l'envelliment i la marginació dels residents, ja que queden com a residents majoritaris gent gran que no té recursos per trasladar-se a altres llocs de la ciutat o grups amb in-gressos minsos (com els immigrants nouvinguts). Com a consequencia de tot això, sovint aquests barris s'han despoblat o s'han convertit en guetos, situació que s'ha agreujat per la pressió davant de perspec-tives especulatives no sempre fonamentades.

En tot cas, cal remarcar que el centre historic ha seguit mantenint la seva funció comercial especializada i els carrers centrals s'han revitalitzat, grácies a la seva carrega simbolica. Això no obstant, les noves pautes de distribució comercial han acabat trasladant la major part de les funcions comercials (i amb aquestes funcions, molts habits i accions socials) a les grans superfícies de les perifèries, destinades únicament al consum, en les quals subtilment es barre-gen oci i comerç. 3.3.

De la ciutat funcional a la ciutat territori: el model dispers Pel que fa al model urbà que coneixem com a ciutat difusa o dispersa, cal as-senyalar que és consequència, sobretot, de la generalizació de l'ús de l'automo-bil i, especialment, de la cultura que hi va associada. La dispersió urbana ha implicat una aceleració en l'ocupació de l'espai, ja que els models suburbans són altament consumidors de sòl. També ha compor-tat una exacerbació de la mobilitat individual: veiem que els viatges pendulars quotidians (ja sigui per motius de feina, estudis o oci) han augmentat en nombre i distancia, atès que l'àmbit de relació ha passat a ser el de l'escala regional metropolitana.

Evidentment es tracta d'una fórmula que resulta molt costosa des del punt de vista ecologic (consum energètic, emissió de contaminants, etc.), a més de l'alt consum de sol esmentat abans, que no sempre és utilitzat de la manera més racional. A causa de la dispersió en les localizacions, el transport públic col-lectiu és car i molt poc rendible, de manera que l'automobil privat es converteix en el mit-jà més práctic: es genera un cercle viciós molt difícil de resoldre.

A més, un territori organitzat així tendeix a l'especializació i a la privatitza-ció: la dispersió d'activitats relativament autonomes entre si (ja siguin de tipus residencial, industrial, comercial, terciari, etc.) implica l'aparició de grans zones d'usos especialitzats (tancades en si mateixes i en les quals la iniciativa privada és majoritària), que només s'interrelacionen entre si a través de grans infraes-tructures i equipaments que tenen una logica de gran escala: autopistes, centres comercials, parcs lúdics, rees de serveis, etc.

Quan la ciutat dispersa assoleix grans proporcions, els seus privilegis (la pos-sibilitat de viure amb els avantatges de la ciutat compacta però sense els proble-mes derivats de la seva densitat) es converteixen en limitacions que posen en evidència els desavantatges que té: falta de diversitat, de contacte, de proximi-tat, d'opcions, etc. A més, les dificultats en els desplacaments, sobretot en cer-tes hores del dia, compliquen definitivament els seus avantatges. 4 ELS PROBLEMES DE LA CIUTAT ESPANYOLA CONTEMPORANIA El fenomen de la globalització i de la internacionalització també ha introduit noves realitats i nous problemes socials a les ciutats. 4.1.

La ciutat i la polarització social A principis de la dècada del 1980, la crisi de l'estat del benestar i la fi de l'estabilitat laboral generalizada van contribuir a la destrucció de l'amplia classe mitjana urbana i a l'aparició d'una gran polarització social: les classes benestants cada vegada ho eren més, mentre la població pobra aumentava de manera exponencial. Això s'observa, actualment, a la ciutat contemporánia, en aparèixer una ciutat dual, tant a escala mundial (a Occident hi ha ciutats prosperes i al Tercer Món són només contenidors de població) com en la configuració interna (barris de moda davant de barris decadents). 4.2.

Els espais de la ciutat dual Morfologicament, la nova polarizació económica que caracteritza aquestes grans citats globals també es tradueix en una forta desi-guaitat interna, visualizada en forma de segregació i fins i tot de guetització, situacions en les quals l'ètnia (origen), la procedència (per immigració) o la classe social (per expulsió del mercat laboral) es converteixen en factors decisius d'una espacialitat diferenciada. A Espanya, aquesta tendència cap a una ciutat dual polaritzada no és tan contundent com en altres països del món ocidental, però les si-tuacions de crisi contribueixen notablement a fer que aquest procés s'acceleri. 1.

Les àrees de sobrecentralitat Als espais de sobrecentralitat se situen les seus de les grans em-preses industrials i financeres, com també de les institucions públi-ques. Sovint, aquesta sobrecentralitat coincideix amb els centres his-tòrics de les ciutats globals, pel caracter simbolic i de prestigi d'aquests indrets i perquè acostumen a concentrar les xarxes d'infra-estructures més desenvolupades i més ben connectades (transports, comunicacions, altes tecnologies, etc.). 2.

Les comunitats tancades Les comunitats tancades són zones residencials exclusives, cons-truïdes amb capital privat, i que estan separades de la resta de la ciu-tat per murs i tanques, amb guardies de seguretat que controlen l'ac-cés a les persones que no hi resideixen. En la immensa majoria dels casos, aquestes comunitats disposen de les seves pròpies prestacions, des de recollida d'escombraries fins a serveis de vigilància, la qual cosa fa que el cost de viure-hi sigui molt elevat i només estigui a l'abast d'uns quants. Les garanties de seguretat i de privadesa que ofereixen aquestes comunitats atorguen a les propietats una alta rendibilitat, ja que no hi ha factors externs que les devaluin.

A la rodalia de Madrid i Barcelona hi ha algunes d'aquestes zones residencials exclusives. 3. La gentrificació S'anomena gentrificació el procés pel qual persones amb notables recursos economics i, també, activitats comercials i artístiques d'alt valor afegit, com ara galeries d'art, botigues de disseny, restau-rants de luxe o exòtics, bars de moda, etc., s'instal len en barris ante-riorment degradats. Aviat, els antics residents d'aquests barris i les botigues i les activitats comercials tradicionals es veuen desplaçats, perquè no poden assumir els costos dels nous ritmes de vida (llo-guers, preus dels productes, etc.).

Quan es resisteixen a abandonar el barri, sovint s observen episodis d'assetjament immobiliari o actes de pressió i extorsió. Els barris de Malasaña (Madrid), la Ribera (Barcelona) o San Bernardo (Sevilla) són exemples de gentrificació que han convertit zones degradades en zones renovades. La clau del fenomen de la gentrificació rau en el guany obtingut a través del canvi en el valor del sol entre l'etapa d'abandó de la zona i la seva posterior revaloració.

Amb la participació directa dels diversos agents interessats, es podrien impulsar diverses mesures que podrien frenar aquest fenomen, com ara: Aplicar plans d'habitatge que permetin als veins amb menys recursos accedir al lloguer i, d'aques-ta manera, seviti que siguin expulsats del barri. Limitar la concentració de serveis exclusivament adreçats al turisme. Regular l'activitat de locals d'oci nocturn i frenar l'ocupació de l'espai públic per a ús privat. 4. Les perifèries degradades La major part dels processos d'empobriment es localitzen als bar-ris perifèrics de les grans ciutats, molts dels quals no van ser disse-nyats amb suficients criteris d'integració social i espacial.

Aquests barris als extraradis (amb habitatges d'autoconstrucció o amb blocs racionalistes en poligons residencials), que havien estat la casa de les classes treballadores o mitjanes, comencen a patir l'abandó per part de les administracions, la qual cosa implica entrar en processos acce-lerats de degradació. L'atur i la desestructuració social afegeixen raons per a l'esclat d'una cadena conflictiva i d'una espiral de desanim. Alguns barris de l'extraradi de Madrid, Barcelona, València o Sevilla o de localitats si-tuades a les seves arees metropolitanes són exponents d'aquests problemes. A vegades, el component racista se suma als esclats vio-lents d'aquests barris convertits en guetos.

Tanmateix, no totes les experiències de contactes multiètnics són conflictius i violents. Hi ha barris tant de la periféria com del centre de les grans ciutats espanyoles on el xoc que comporta la diversitat és vist com alguna cosa consubstancial de la vida urbana contempo-rània. Al costat d'una alta carrega de tolerància, es fa necessária una flexibilitat més elevada dels plans urbanístics i de les polítiques urba-nes, amb la finalitat d'obrir les posibilitats a l'aparició de comunitats híbrides constituïdes per ciutadans de diversos orígens. 5.

L'EVOLUCIÓ DE LA CIUTAT A ESPANYA Prenent com a punt de referència el paper que va tenir la indústria en la transformació de la ciutat, els historia-dors, els economistes i els geografs distingeixen diverses etapes en l'evolució de la ciutat dels paisos desenvolupats. Cadascuna d'aquestes etapes és un reflex de l'organització social i económica que hi havia a cada moment. 5.1. La ciutat preindustrial fins al segle XVIII Abans del procés d'industrialització, en general, les ciu-tats eren nuclis aillats d'intercanvis comercials i de producció artesana, centres politicoadministratius i militars i de nodes de comunicacions.

Fins al segle XVIII, a la ciutat hi vivien comerciants, arte-sans, terratinents, funcionaris de l'exèrcit i funcionaris de l'administració. No obstant això, la majoria de la poblacio vivia al camp, atès que l'activitat agraria era la predominant. 1. La ciutat romana De les diverses civilizacions mediterránies que van colonitzar la península Ibèrica en l'antiguitat, Roma va ser la que va crear la xarxa de ciutats i de ca-mins més densa i jerarquitzada. Aquesta xarxa estava dissenyada esencialment per dominar el territori i hi destacaven ciutats com a Emerita Augusta (Mèrida), Toletum (Toledo), Tarraco (Tarragona) i Caesaraugusta (Saragossa).

Les ciutats romanes solien tenir una estructura ortogonal i disposar de calçades pavimentades, construccions per a suministrament d'aigua potable, canalitzaci-ons d'aigües residuals, teatres, temples, palaus..., i a vegades aplegaven uns quants milers d'habitants. En aquestes ciutats es concentraven el poder politic delegat per Roma i el poder militar de les legions. Des de les ciutats de la costa s'exportaven productes agrícoles i esclaus. 2. La ciutat medieval Als segles IX i X, mentre els cristians del nord de la península vivien dispersos pel camp o en petits nuclis al costat de monestirs i castells, els arabs van fundar nombroses ciutats.

Cap a l'any 1000, a la zona musulmana existien vuit grans ciutats de més de 15000 habitants: Toledo, Almeria, Granada, Palma de Mallorca, Saragossa, Mà-laga i València, així com Cordova, que amb més de 450 000 habitants era la ciu-tat més poblada d'Europa. A partir del segle XI, la majoria de les ciutats del nord peninsular van comen-car a guanyar població: les localitats situades en cruilles de camins o punts de contacte entre el pla i la muntanya es van convertir en centres privilegiats d'inter-canvis comercials de productes agrícoles i artesans. Van destacar Toledo, Burgos, Valladolid, Santiago de Compostel la, Saragossa i Barcelona, entre d'altres.

Va començar així una etapa d'esplendor económica, política i cultural que es va reflectir en la construcció de palaus i catedrals dins del recinte emmurallat de la ciutat medieval. Aquests edificis importants acostumaven a estar a la plaça central, que estava envoltada de carrers estrets i de traçat irregular. Sota la protecció del rei, els gremis i la nova classe burgesa formada per mercaders i artesans van governar les ciutats al costat de la noblesa. El rei va concedir a moltes ciutats el privilegi d'encunyar moneda, administrar justícia o recaptar impostos.

Unes ciutats van créixer grácies a l'especialització en activitats manufacture-res (Segòvia, Conca, València), altres gracies a les seves activitats comercials (Burgos, Barcelona), a les seves universitats (Salamanca) o com a seus eclesias-tiques o nobiliaries (Toledo, Valladolid). Burgos, Salamanca, Valladolid, Saragos-sa i Barcelona van ser les ciutats més grans de l'época, amb una població que oscil-lava entre els 7000 i els 15000 habitants. 3. La ciutat moderna Entre els segles XV i XVIII, les ciutats van perdre pes polític davant el procés de centralització de l'Estat.

Felip II, l'any 1561, imitant el model francès de Ver-salles, va establir la capital a Madrid, com a residencia del rei i la seva cort i seu de l'aparell de l'Estat. Malgrat aixo, en aquest període Andalusia va continuar sent una de les zones més urbanitzades d'Europa: tenia 53 ciutats amb més de 5000 habitants, la qual cosa representava més de la meitat de la seva població total. Això s'explica per l'herència del període andalusí, per les altes productivitats agrícoles de la vall del Guadalquivir (blat, oli i vi) i pel florent comerç amb Amè-rica. Cadis, Sevilla, Jaén, Baeza, Úbeda, Cordova, Jerez i Granada superaven els 20000 nabitants.

A Castella, el nivell d'urbanització també va ser considerable. A més d'un bon nombre de ciutats petites, Madrid era la seu de la cort, Toledo feia la funció de capital religiosa i centre manufacturer de la seda i de la fabricació d'armes, Burgos controlava el comer cap al nord, Valladolid era seu de la nombrosa noblesa castellana, Medina del Camp es dedicava al comer de llana, i Salamanca i Alcalá eren seus universitaries destacades. Cap a finals del segle XVII i durant el segle XVIII es va iniciar un considerable canvi de dinámica, ja que el creixement urbà es va concentrar en la costa mediterránia, alhora que les ciutats castellanes perdien població a causa de la crisi económica. 5.2.

La ciutat industrial del segle XIX La Revolució Industrial guarda una estreta relació amb el fet urbà, ja va marcar l'inici d'una profunda transformació de les ciutats al segle XIX, que es va consolidar al llarg del segle XX: la ciutat va augmentar de manera vertiginosa el nombre d'habitants i, també, va canviar les seves funcions i la seva organizació social. 1. La fabrica i la producció industrial Al Ilarg del segle XIX, el treball artesà va deixar pas a la producció industrial, ca-racteritzada per l'ús de maquines i per l'ocupació de mà d'obra assalariada.

Aquesta producció es va localitzar en un tipus d'edifici nou i de grans dimensions, les fàbriques, que van tenir un notable impacte arquitectònic i urbanístic a les ciu-tats i van propiciar el creixement acelerat del fenomen urbà. Encara que van apa-rèixer unes quantes fabriques tèxtils en algunes ciutats castellanes, la majoria de les indústries d'aquest sector es van localizar en ciutats de Catalunya, mentre que la indústria siderúrgica prosperava a la ciutat de Bilbao i la seva rodalia. 2.

La immigració urbana i l'èxode rural La producció industrial requeria molta mà d'obra, fet que, juntament amb el canvi en les técniques i els mètodes agraris, va generar un èxode rural cap a les ciutats industrials a la recerca de feina. La concentració de la població a les ciu-tats va iniciar el procés d'urbanització de la població. A Espanya, l'èxode rural es va produir de manera continuada entre els anys 1860 i 1936: en aquest període, el nombre de ciutats que tenien més de 10000 habitants va passar de 84 a 178.

La implantació d'una nova divisió provincial el 1833 i la subsegüent designació de les capitals provincials va representar la concentració en aquestes ciutats de nombroses funcions de tipus politicoad-ministratiu que van donar feina a moltes persones, de manera directa o indi-recta, alhora que van alterar completament la jerarquia del sistema de ciutats espanyol. 3. L'expansió i la segregació de la ciutat Les ciutats van patir un procés d'expansió rapid i incessant davant la demanda d'espai per poder instal-lar les noves zones productives, les residencials i les infra-estructures i els serveis.

L'enderroc de les muralles i el desenvolupament dels transports van permetre planificar el creixement de la ciutat a través dels eixam-ples, de manera que el fenomen de la urbanizació es va estendre amb rapidesa. A vegades, es van obrir grans avingudes enmig de la ciutat preexistent, com una manera de renovar la trama urbana, revalorant-la i assegurant el control social. Com a resultat del conflicte d'interessos entre empresaris i treballadors van començar a sorgir dues classes socials eminentment urbanes: el proletariat obrer i la burgesia industrial.

A poc a poc, totes dues classes van quedar no so-lament socialment diferenciades sinó també espacialment aillades als seus barris respectius, separats entre si per nivells diferents de condicions de vida, de disponibilitat i qualitat de serveis, infraestructures i equipaments. El 1930, a Espanya ja hi havia dues ciutats (Madrid i Barcelona) amb més d'un milió d'habitants cadascuna, i que tenien les taxes de creixement més altes de tot el país. 5.3.

La ciutat industrial del segle XX Al Ilarg de tot el segle XX, les ciutats espanyoles van continuar la seva expan-sió ininterrompuda a causa tant de la immigració (les ciutats van seguir atraient gent procedent del camp) com de l'increment de la natalitat. 1. El creixement descontrolat El fracàs de la política econòmica autarquica de la postguerra va portar mol-tes zones rurals del país a la misèria. Nombroses famílies es van veure obligades a emigrar cap a les ciutats industrials amb més possibilitats de feina. La immigració es va accelerar a la dècada del 1950 i es va desbordar a partir del 1959.

Ciutats com ara Madrid, Barcelona i Bilbao van augmentar la població, la qual cosa va provocar que s'agreugessin els desequilibris espacials que ja hi havia entre aquestes ciutats i la resta del país. L'augment de la població en aquests nuclis urbans va densificar els eixamples i els nuclis antics, sovint mit- jançant la practica de subdividir els habitatges entre diverses families, a causa de la pobresa generalitzada. Al mateix temps que es densificaven els centres urbans, la perifèria de Ma-drid, Barcelona i Bilbao, i en menor mesura d'altres grans ciutats espanyoles, va créixer de manera anarquica.

Van aparèixer nous barris de barraques autocons- truïdes en les quals no hi havia electricitat, aigua, canalització de les aigües resi-duals, recollida d'escombraries ni els serveis públics mínims. 2. De la ciutat a l'area metropolitana Una altra part de la població immigrada es va establir en municipis propers a Madrid, Barcelona i Bilbao, els quals també van patir un creixement caotic i sen-se previsió ni planificació i van anar acumulant greus dèficits en habitatges i in- fraestructures.

El creixement de la metropolis o ciutat central com una taca d'oli va depassar els límits municipals i va enllaçar amb les zones de creixement de les ciutats properes, de manera que de la idea de gran ciutat es va passar a la de conurbació o continu urbanitzat, i d'aquí, a la idea d'area metropolitana. Aquestes noves arees urbanes de vegades eren molt extenses, fet que va comportar la generalització dels mitjans de transport més rapids, així com la difusió de l'automobil com a mitjà de locomoció. 3.

La planificació urbanística i la participació ciutadana Es va generalitzar l'especialització funcional: van sorgir les ciutats dormitori, els polígons industrials i, posteriorment, les zones comercials i d'oci. Aquestes zones i barris nous eren de grans dimensions per atreure milers de persones, la qual cosa requeria una estricta planificació en les infrastructures, els serveis i els accessos. Aquesta planificació en molts casos no va existir o es va fer de manera precipitada, i això va generar greus problemes.

Al costat de les reivindicacions obreres de millores en les condicions i els llocs de treball, van aparèixer moviments ciutadans i associacions de veins que protestaven per les pèssimes condicions de vida de les grans ciutats i reclama-ven la solució dels déficits en serveis i equipaments. L'incompliment dels plans urbanístics va fer que aquesta situació no es comencés 6. JERARQUIA URBANA A CATALUNYA Hem comentat com l'evolució diferencial de les ciutats catalanes ha generat una xarxa molt densa al litoral i prelitoral, poc densa a l'interior i pràcticament buida a la zona del Pirineu.

Aquesta evolució ha donat com a resultat una xarxa urbana molt jerarquitzada en la que podem diferenciar quatre nivells: 1. Regió metropolitana de Barcelona: amb una clara centralitat administrativa, econòmica i de serveis a tot Catalunya. Evidentment aquesta centralitat sobrepassa amb escreix tant els límits de la ciutat com de la seva àrea metropolitana arribant a exercir una clara influència sobre el Maresme (Mataró), el Vallès Occidental (Terrassa i Sabadell), el Vallès Oriental (Granollers), el Baix Llobregat (Sant Feliu del Llobregat), l'Alt Penedès (Vilafranca), el Garraf (Vilanova) i per descomptat sobre tot el Barcelonès.

Podem dividir aquesta gran regió urbana en dos corones: una primera formada per l'àrea metropolitana i els municipis més propers com Badalona, Hospitalet, Sant Adrià, Sta.Coloma entre d'altres, i una segona corona formada per una anella que envolta la primera i que inclou tot un seguit de capitals de comarca i ciutats molt industrialitzades (Mataró, Granollers, Terrassa, Sabadell, Martorell, Vilanova i la Geltrú). 2.

Ciutats supracomarcals: formen el segon nivell urbà de Catalunya amb una forta influència econòmica i social sobre els seus respectius territoris: Eix Reus-Tarragona (Camp de Tarragona) Tortosa (Terres de l'Ebre) Lleida: especialment important la seva capitalitat com a nucli central de les Terres de Ponent, arribant la seva influència des del Pirineu fins a la Depressió Central. Girona (comarques nord-orientals del país) Manresa: centralitat a la regió central de Catalunya. Vic: nodus central de l'eix de comunicacions de les valls del riu Ter i del riu Congost. 3. Centres comarcals: capitalitat sobre les seves respectives comarques com a facilitadores de serveis.

Mantenen una forta relació amb els seus centres supracomarcals de referència. (Figueres i Olot amb Girona; Balaguer i Mollerussa amb Lleida; Puigcerdà amb clara influència transfronterera). 4. Centres subcomarcals: malgrat que no tenen capitalitat reconeguda realitzen funcions de centralitat sobre poblacions properes (Roses sobre la costa de l'Alt Empordà). Dins d'aquesta xarxa jerarquitzada de ciutats, cal destacar el paper que exerceixen ciutats d'un mateix nivell entre elles, seria el cas de Manresa i Vic, Figueres i Olot, Sabadell i Terrassa, connectades de forma complementària en una xarxa informal de relacions.

Tanmateix podem fer una segona classificació de la jerarquia urbana de Catalunya, basant-nos en aspectes econòmics: Àrea metropolitana de Barcelona. Formada per la capital, Barcelona, i algunes de les principals ciutats de Catalunya com Terrassa, Sabadell, l'Hospitalet de Llobregat, Badalona i altres. Inclou set comarques: Barcelonès, Maresme, Baix Llobregat, Vallès Oriental, Vallès Occidental, Alt Penedès i Garraf. Concentra la major part de la població de Catalunya (uns dos terços) i també la majoria de l'activitat econòmica tant de serveis, concentrats a Barcelona, com d'indústria. Àrea urbana de Tarragona-Reus (o Camp de Tarragona).

És la segona zona urbana de Catalunya per població i activitat econòmica, amb una concentració important a la costa. Inclou les ciutats de Tarragona i Reus com a principals centres, a més d'altres com Valls, Cambrils, Vila-seca o Salou; les comarques on s'integra són el Tarragonès, l'Alt Camp i el Baix Camp. La indústria química, el Port de Tarragona i el pol turístic de la Costa Daurada són les principals activitats econòmiques. L'àrea de Girona.

Girona exerceix de centre de serveis d'una àrea amb ciutats petites com Salt, Banyoles, Olot, Figueres, Sant Feliu de Guíxols o Lloret; les comarques abastades són el Gironès, la Selva, l'Alt Empordà, el Baix Empordà, el Pla de l'Estany i la Garrotxa. Nuclis industrials que al mateix temps fan de centres comarcals, com Figueres i Olot i de tipus turístic a la costa. L'àrea de Lleida. Lleida és la capital i centre de serveis de les terres de Ponent, amb algunes ciutats petites a la vora, com Mollerussa, Balaguer o Tàrrega. Comarques: Segrià, Pla d'Urgell i part de Noguera i Urgell, especialment al llarg de l'A-2. Importància de la indústria agroalimentària com a activitat econòmica central.

La Catalunya central: comarques d'Osona, Bages, part del Berguedà i Anoia. Ciutats mitjanes o petites amb antic desenvolupament industrial i centres de serveis comarcals, com ara Manresa, Vic, Berga o Igualada. PROBLEMÀTICA URBANA A CATALUNYA Hem considerat ja com a característica bàsica de l'espai urbà català la seva distribució desigual pel territori, aquest fet planteja un seguit de problemàtiques entre les quals podem destacar: La segregació social: la forta immigració dels darrers anys ha provocat una certa saturació dels barris centrals (històrics o vells) i de les ciutats catalanes.

En tenim un bon exemple a Barcelona on les dades mostren l'evolució de la població immigrada respecte a la resta de Barcelona: Aquesta saturació ha provocat en moltes ocasions l'amuntegament de població en habitatges sense condicions, molts cops amb lloguers irregulars, amb alts índexs d'atur (el Raval de Barcelona registra un atur del 30%). En conseqüència aquests barris pateixen una forta degradació, un augment de la problemàtica social i graus elevats de marginació de la seva població.

La mateixa situació trobarem als pisos de moltes de les ciutats dormitori arreu de Catalunya, on davant la caiguda de la demanda per part de la població autòctona, està començant a generar guetos socials que actuen com a filtres socials davant la manca de cohesió social i oportunitats. Mobilitat residencial: un dels fenòmens més ben coneguts dels darrers anys és el trasllat de bona part de les famílies benestants cap a ciutats amb població inferior als 100.000 habitants situades fora de les àrees metropolitanes. Aquest canvi residencial ha implicat una intensificació de la mobilitat pendular diària del lloc de residència al lloc de treball, augmentant la densitat del trànsit privat.

Impacte ambiental: el podem caracteritzar de diferents maneres: nivell de soroll, densitat de trànsit, consum energètic, emissió de gasos. Aquí destacarem la gestió de residus i el consum d'aigua. Gestió de residus: i de manera especial els residus sòlids urbans (RSU). En general la seva reutilització és escassa a Catalunya. La majoria d'ells són traslladats a abocadors, plantes incineradores o ecoparcs (Barcelona, Montcada i Reixac, Besòs). Consum d'aigua: el consum d'aigua creixent de les nostres poblacions fa necessari transvasar o dessalar, solucions d'un elevat impacte ecològic i ambiental.

La urbanització difusa: vinculada a l'estancament de llocs de treball a Barcelona i els canvis en la localització industrial. La sortida de població de la regió metropolitana que comporta aquest fenomen, ha fet augmentar la distància entre el lloc de treball i el de residència, provocant la dispersió de la població i les activitats en el territori. Les conseqüències són ben conegudes: augment del consum de sòl urbà; intensificació del trànsit, bàsicament del transport privat; creixement del cost de les despeses energètiques per capita, de les infraestructures urbanes (gestió de residus, subministrament d'aigua, equipaments públics …).