Introducció a l'Urbanisme: Concepte, Agents i Ordenació

I 36 flashcards i 24 preguntes més al document.

Text del document

TEMA 8: Urbanisme 1. EL CONCEPTE DE CIUTAT Un nucli de poblacio es considerat ciutat o no segons les circumstancies de cada pais i de la gent, de manera que no a tot arreu hi ha un mateix criteri per diferenciar un poble d'una ciutat. 1.1. Els criteris que defineixen la ciutat: 1.1.1. El nombre d'habitants El nombre d'habitants pot semblar un criteri clar perque una aglomeracio urbana sigui considerada ciutat en lloc de poble, pero entre diferets regions no ho ha unanimitat a l'hora d'establir quin es el nombre minim d'haitants. Per ecemple a espanya es considera ciutat qualsevol nucli a partir de 10000 habitants.

Als Paisos Baixos les ciutats han de tenir com a minim 20.000 persones, 5.000 a Belgica i a Austria, i 2.000 a Portugal, a França i a l'Argentina. En canvi, a suecia un nucli de 200 habitants ja es considerat ciutat 1.1.2. La conecntarcio de l'habitat, la densitat i la continuitat La concentracio es una caracteristqca del centre de les ciutats, en un espai reduit, s'hi concentten molts habitants, habitatges, activitats, etc; hi ha una desnitat elevada. Pero algusn barris resdiencials, formats per cases unifamilars, tenen una estructura discontinua i aïllada, i es consideren tambe ciutat, encara que la densitat baixa.

Al contrari, en el medi rural a vegades s'hi observa tambe un habitat concentrat i dens. Es tracta, doncs, d'un criteri cada cop ments decisiu per determinar el fet urbà. 1.1.3. L'activitat economica de la població Mentre que les activitats es fan als nuclis rurals estan relacionades basicament amb el sector primari, la ciutat es pot caracteritzar per la diversitat d'activitats dels seus habitants, amb predomini de les ocupacions vinculades a l'administarcio, els transports, ek comerç, la industria i els serveis mes variats.

Tot i aquesta defincio, es veritat que alguns ports pesquers o algunes localitats cerealistiques o olivareres del cente i del sud d'espanya son pobles grans o ciutats rurals. 1.1.4. L'organitzaico i la influencia territorial A mes de les funcions economiques, la ciutat n'arriba a concentarr moltes mes (administratives, politiques, culturals, etc…), que la converteixen en un centre de poder i tambe de creativitat i d'oportunitats de tota mena.

Gracies a aquesta centralitzacio d'activitats i de funcions, la ciutat aglutina fluxos (o mobilitat de persones, de productes, de capitals, d'idees), de manera que es mes facil que les ciutats es conevrteixn en nodes molt ben connectats mitjançant moltes vies de comunicaico i altres mitjans de transport. Aixi, mentre que els pobles del medi rurale s limiten a tenir una relacio de dependencia amb l'espai agrari immediat, la ciutat sol actuar com a centre o node a parrir del qual s'exerceix influencia sobre un territori notable al seu volrant i fins i tot sobre altres ciutats.

Madrid, com a capital d'espanya, exerceix una influencia economica, politca i scoial sobre un territori que s'esten molt mes enlla de la seva area construida en sentit estricte. 1.1.5. L'arquitectura i l'urbanisme En general, els edificis alts i les avingudes llargues i amples es localitzen a les ciutats. Les grans aglomeracions urbanes se solen expandir mes rapidament que els ppbles, que no creixen ho fan mes lentament. Hi ha pobles al Pirineu o a la Serralada Cantabrica que avui tenen practciament els mateixos carrers i cases que fa mil ansy, mentre que ciutats com Barcelona o valencia construeixen noves avingudes i gratacels cada any. 1.1.6.

Els estils de vida i de relacions socials Si be actualment els mitjans de comunicacio tendeixen a homogenitzar els estils de vida i els formes que adopten les relacions socials, en generalles ciutats es caracteritzen perque hi ha mes tolerancia i dinamisme, per ems possibilitats pel que fa a les relacions socials i personals (tot i que tambe un aonimat mes gran) i per mes oportynitats creatives, innovadores i de desenvolupament personal. Malgrat tot, a la gent que viu a ciutat sovint l'atreuen els ritmes mes lents del medi rural, que s'identifiquen amb mes autencitat i amb una relacio mes estreta amb la natura.

Aixi, per exemple, furant les vacances o els caps de setmana milers d'habitants de les grans ciutats peninsulars es desplacent per gaudir del camp. 1.1.7. La concentracio de funcions Les funcions que predominen en una ciitat son determinades per les activitats i les professions que exerceixen els habitants. Aquestes funcions ubranes justifiquen, doncs, l'existencia de la ciutat i aporten els recursos necessaris per a la vida urbana. 1. ELS AGENTS SOCIALS I PRODUCTORS DE CIUTAT La ciutat es un espai complex modelat per diversos agents i forces socials, cada un dels quals mante els seus interessos i objectius, que a vegades resulten contraposats entre ells. 2.1.

Els agents socials productors de la ciutat: Anomenem agents socials urbans a totes aquelles persones, grups i institucions que intervenen, d'una manera o d'una altra, en la creacio i la produccio d'espai urba. Cada un dels agents urbans te els seus interessos en relacio amb el conjunt o amb una part de la ciutat, de manera que exerceix la influencia davant els interessos de la resta d'agents, sigui votant expressant l'opinio, participant en manifestacions, exercint pressio, o fins i tot actuant il·legalment. Entre els principals agents cal assenyalar-ne. 2.1.1.

Els propietaris privades del sòl urbà Quan aquests propietaris opten per construir edificis (d'habitatges, de serveis, locals comercials, naus industrials, etc.) es converteixen a mes, en promotors immobiliaris disposats a vendre o a llogar el sòl i les edificacions. Habitualment, els propietaris del sol i els promotors immobiliaris son persones o empreses molt poderosos i influents que unicament miren de fer el millor negoci possible per mitja de la compravenda de terrenys i edificis; aixi doncs, hi especulem.

Els beneficis que n'obtenen es poden ampliar si els solars i les construccions contenen alguna qualitat específica (renda diferncial) o gracies a la bona ubicacio (per exemple, respecte als mitjans de transport, els parcs urbans, etc). Per aixo tendeixen a pressionar els ajuntaments i les institucions perque modifiquin els plans urbanistics o millorin els equipaments. De fet, es facil que totes les persones, encara que no siguin grans empreses immobiliaries, es converteixin en petits especuladors, perque a ningu no li agradaria vendre l'habitatge a un preu mes baix del que el va comprar. 2.2.2.

Els empresaris Els empresaris industrials i de serveis son un altre i tipus d'agents destacats en la transofmracio de les ciutats, perque busquen la millor ubicacio per a les seves fabriques, i, com creen llocs de treball, reclamen que l'administració els construeixi infraestructures (carreteres, accessos, etc)- Moltes fabriques antigues que estaven situades al centre de les ciutats s'han desplaçat als poligons industrials de la periferia o, simplement, han plegat l'activitat, i deixen grans espais al centre que se solen vendre u els utilitzen unes altres agents. 2.2.3.

Els poders públics Els ajuntaments, pero tambe les diputacions i els governs autonomics, son un agent mes enre el que produeixen ciutat, encxara que certament fan un paper molt especial en el desenvolupament urba. Com que representen el conjunt d'habitants i tots els interessos de tots els agents, haurien de tenir un rol arbitral. Per mitja dels plans d'urbanisme, els poders publicsc son els encarregats de decidir quins usos s'atribueixen a cada tros del sol urba i quina orientacio s'ha de doanr a l'expansio de la ciutat.

Aquests poders tenen capacitat per legislar i planficar i, mitjançant la constriccio d'equipamenst, infraestructures i bens i serveis publics , ajuden a definir aquest coneixement, a regular els desequilibris interns de la ciutats i a resoldre els problemes i les necessitats de tots els ciutadans. De fet, s'encarreguen de l'organització social de la ciurar de manera que s'asseguri el benestar col·lectiu (l'ensenyament, la seguretat, la neteja, etc.) i interve com a arbitre quan sorgeixen conflictes. L'administracio pu8blica actua sobre el sol, pero tambe sobre l'estructura i la morfoloogia urbanes. 2.2.4.

Els moviments socials urbans Els ciutadans són un agent essencial en la producció de la ciutat: miren de satisfer-ne les necessitats bàsiques (habitatge, transport, educació, sanitat, oci).

Volen maximitzar-ne el benestar (llocs ben comunicats, amb equipaments i serveis suficients, etc) i minimitzar aspectes negatius (contaminació, aglomeració, distàncies, etc.)- El paper dels ciutadans com agents urbans (el seu nivell d'influència i de pressió sobre els altres agents) depèn molt de quina classe social són i a quin barri viuen: és en funció de tot això que, per exemple, es tenen més o menys coneixements i contactes sobre el funcionament de l'administració pública, sobre els processos i les oportunitats de creixement urbà.

Els ciutadans podern expressar individualment, pero habitualment s'organitzaen en asssocaciosn de veins, en grups de ddefensa de valors ecologics o per reclamar algun servei o equipament, en moviments socials i grups de pressio (associacions de comerciants, societats professionals, etc). 1. L'ESPAI URBÀ: ESPECULACIÓ, VALOR D'ÚS, VALOR DE CANVI En el marc del sistema capitalista la ciutat s'ha convertit en una mercaderia mes que produeix, es compra i es ven i que essencialment, es desenvolupa segons les lleis del mercat. 3.1.

La ciutat i el mode de producció: Amb la Revolucio Industrial el capitalisme introdueix a les ciutats alguns dels seus mètdoes i sistemes de produccio (fabriques i activitat industrial), perque era un es podia trobar la ma d'obra necessaria, el mercat optim per a la comercialitzacio i el consum industrial. A mes, la ciutat era un centre de comunicacions des d'on es distribuïen les mercaderies i a on arribaven les materies primeres i l'energia. Tot aixo va modificar radicalment la ciutat preexistent. Com a consequencia, per al sistema capitalista la ciutat va adquirir un caire mercantil, perque es pot comprar i es pot vendre.

Transformant-la mitjançant infraestructures, equipaments o millorant-ne l'estètica es pot valorar més i vendre-la a un preu més alt. Dit d'una altra manera: el sol urba, que fins llavors era considerat únicament pel seu valor d'ús (la utilitat o funcionalitat que presentava cada zona de la ciutat), altra també és considerat pel seu valor de canvi. Es a dir, urbanitzant-lo o construint-hi a sobre, s'hi aplica capital i treball, com també passa amb qualsevol atra mercaderia industrial, fins a incrementar-ne el preu final.

Llavors va començar un espirall d'especulació immobiliària: la ciutat i els seus elements (el sol urbà, els edificis, els habitatges, etc.) es van convertir en mercaderia que s'intercanviava a uns preus lliures fixats per l'oferta i la demanda del mercat…, com qualsevol altra mercaderia. 3.2.

La ciutat com a mercaderia: Considerar la ciutat i els seus elements com qualsevol altra mercaderia no tindria mes transcendència si no es tractés d'uns béns bàsics per a la vida dels ciutadans: aixi, per exemple, tots tenim el dret essencial de disposar d'un habitatge digne; però quan es mecantilitza la ciutat i s'hi especula, el fet de disposar d'una casa o d'un pis deixa d'estar a l'abast de molts ciutadans, mentre que per a uns altres passa a ser un problema greu.

Són els propietaris privats del sòl els que més es beneficien d'aquest valor de canvi atribuït, perquè són ells els que, majoritariament, s'apropien els valors afegits que la col·lectivitat crea a la ciutat mitjançant la urbanització. És a dir, la millora que comporta l'adequació dels carrers, la creacio d'una xarxa de transports i comunicacions, la implantacio d'equipaments i d'infraestructures, etc. solen ser finançats i construïts per les administracions publiques amb els impostos de tots. Aquesta millora repercuteix directament i favorablament en el preu del sol, dels habitatges i dels edificsi.

Es aixi, sense fer practicament res, els propietaris veuen augmentar el valor dels seus bens i poden especular venent-los al millor preu. Per aixo es diu que existeix un conflicte latent entre els interessos dels diversos agents urbans. El conflicte essencial esta entre els qui miren d'incrementar el valor de canvi sol i dels edificis (els propietaris i els promotors immobiliaris) i els qui defensen el valor d'us (sobretot els ciutadans, que habiten casa seva i "utilitzen la ciutat" mitjançant les escoles, els hospitals, etc.).

Aquest conflicte pot generaar l'aparicio de moviments socials (com les associacions de veins, o els grups de ciutadans que reclamen mes escoles, transports o parcs) i de grups de pressio (gremis d'empresaris i de promotors, lobbies de bancs). Cada agent pressiona pel seu compte: els promotors creen barris molt diferents entre ells per poder valorar mes els uns que els altres, mentre que els ciutadans miren de viure en condicions de benestar independentmen del lloc de la ciura on habiten. 3.3.

El valor del sòl: El sol urba es una mercaderia que es compra i es ven a preu de mercat, pero amb una diferencia, i es que te unes limitacions molt clares: d'una banda, no es pot produir sol urba nou, perque la superificie d'un territori es la que es (a no ser que un pla urbanistic, requalifiqui com a urbanitzables uns terrenys que abans eren agricoles). Una altra limitacio es que no es pot transportar (no es pot moure el sol des de les periferies, on es abundant i no esta edificat, cap al centre de ka ciutat per exemple, on n'hi bha molta demanda?. El valor de la mercaderia ciutat es donat per dos elements: 1. LA SITUACIO es refereix a la localtzacio del sol dins del conjunt urba.

Aixi, en funcio d'on estigui localitzada (al centre o a la periferia) i de les caracteristiques d'aquesta localitzacio (ben comunicada o no, amb molts equipaments i serveis o pocs) el preu del sol sera mes o menys elevat. 2. EDIFICABILITAT els ajuntaments, per mitja dels plans d'urbanisme, poden decidir a que dediquen cada parcel·la del sol: si hi construiran escoles, fabriques o habitatges. Una ciutat ha de tenir de tot, pero als propietaris privats del sol i als promotors immobiliaris els interessa mes poder construir habitatges o centres comercials, perque d'aquest tipus d'edificis poden treure mes guanys per inversio feta.

Aixi doncs, un promotor aconseguira mes beneficis si pot construir mes pisos en un mateix solar, i com mes centric sigui aquest solar, millor. Les diferencies de preu de sol urba depenen d'un conjunt de variables. Aizi, el centre de les ciutats el preu mes elevat, perque hi ha menys sol disponibe i, alhora, molta demanda per construir i per insalars-s'hi; a mes, al centre s'hi localitzen molts equipaments i activitats, de manera que es un llocs amb prestigi i ben comunicat.

URBANISME I L'ORDENCAIO DEL TERRITORI El territori i especialment, el terriori urba es una relitat compleza sobre la qual intervenen diversos agents (persones, empreses i institucions) amb interessos i pressions deteerminants, per aixo es imprenscindible establir akgunes regles que hi imposin un minm d'ordre. D'aqui sorgeix la necessitat de fer l'ordenacio del territori, que, en l'ambit de les ciutats, es l'urbanisme. 4.1. Els objectius d el'urbanisme: L'urbanisme i l'ordenació son el conjunt de procedmients tecnics i politics que tenen com a objectiu posar al desenvolupament urba d'un poble, d'una ciutat o d'un territori.

Aixi es preten corregir els deficits i els conflicts existents i, alhora, planificar, es a dir, preveure i orientar l'evolucio futura de la ciutat tot establint les pautes necesasries per fer un us racional, equilibrat i just del sol urba. Envcra que a cada pais i, fins i tot, a cada comunitat autonoma, aquests plans poden rebre noms fiferents, en trobarem sempre de dos tipus: els plans terriotrials i plans urbanistics.

Els primers afecten a els comarquis, les regions o els paisos sencers i solen marcar les grans linies de desenvolupament i transformacio del territori (tambe de les ciutats) o d'alguna aprt (el litoral, les zones que necessiten una proteccio natural, etc.) aixi com tambe altres aspectes concrets (infraestructures, serveis, carreteres, etc.) Els plans urbanistics: A espanya els plans urbanisyics son uns documenst tecnics que tenne tambe una dimensio politica i legal, perque s'hi concentren tites les dispocions i les proposates relacionades amb el creixement i l'evolucio de la ciutat.

Als plans urbanistics s'hi plantegen quins han de ser els llocs, les pautes i els ritmes d'expansio de la ciutat i tambe els procediments per renovar els barris ja construis, modernitzar-los o resoldre'n els problemes heretats. Per tant, un pla urbanistic pot der d'un o altre tipus, segons el que es proposi: 1. CONDICIONAT parteixen d'una situacio preexistent que no es pot ignorar 2. CORRECTIU miren de corregir deficiencies i resoldre problemes 3. PROSPECTIU fan una planificacio o una previsio d'inversions i d'actuacions que dibuixen en un futur possible i desitjable per a la ciutat en relacio amb les zones, els tipus i els ritmes de creixement. 4.

NORMATIU es tracta d'una llei de compliment obligat per part de tothom En els plans urbanistics hi tenen molta importatncia els transports publics i el desenvolupament viari de la circulacio privada: pensar oer on han de circular els vehicles, quines dimensions han de tenir els carrersi les avingudes i especialment planificar la necessitat futura dels transports publics, peruqe la construccio d'infraestructures (metro, aeroports, estacions de ferrocarril) requereix inversions complexes, costoses i amb una previsio a llarg termini.

Els plans urbanistics tambe han de preveure l'aprovisionament de serveis i d'equipaments (escoles, aparcaments, sones verdes, aigua potable, gas, electrricitat, recollida de residur, etc) en funcio de la poblacio que ocupaea els nous barris que es projecten. Inclouen les normatives i les ordenances d'edificabilitat , els estandards d'habitabilitat de les cases i el nombre minim i maxim d'habitants per cada equipament alçada i tipologia dels edifics, separacio d'usos i de funcions, etc.

Els ajuntament son els responsables d'elaborar els plans urbanistics que afecten el conjunts de muncicipi, Els plans urbanistics necessiten plans parcials, que permeten desenvoluar amb mes deall zones concretes de la ciutat, ja siguin barris sencer o places petites. Un pla urbanistica ha de ser ferm (tenir unes propstes clares i definides, ser estricte davant les presions i els interessos particulars), pero alhoram ga de ser flexible ja que les cisrcumstancies i les necessiteats d'una coitat poden canviar amb relatvia facilitat i el pla s'ha d'adaptar.

Cada ajuntament, en funcio de les enesscistat i de la ideologia poltica i dels seus governanst, estableus l'orinetacio o la qualificacio que vol donar al seu pla urbanistic im per tant , elobolucio futura de la seva ciutat: ,mes habitatges o mes zones industrils, mes zones veres o equipaments, gratacels o cases adosades, etc. Classificacio dels sols: 1. Urba sol contruist i urbanitzat qie te carrers traçats i amb subministrament d'aigua, electricitat i clavegueram. Es la part de la ciutat que ja disposa de tot el que es necessaru peruqe s'hi pugui construir. 2.

URBANITZABLE terrenys que en un futut mes o menys immediat podeab ser urbanitzats i construits fins a conformar sol urba i sigun part de la ciutat 3. SOL NO URBANITZABLE sol que no es podra yrbanitzar mai ni s'hi podra edificar per cap concepte 4. SISTEMEES GENERALS terrenys destinats al funcionament genreal del municipi, com la xarxa viaria, zones verdes, eequipaments i serveis urbnas, infraestrictures publiques o privades etc. LA MORFOLOGIA URBANA: EL PLA DE LA CIURAR 5.1. L'emplaçament i la localitzacio: L'emplaçament es el lloc fisic concrent on es troba una ciutat. El seu assentament depen de la topografia del terreny, i de la funcio per a la qual ha estat creat.

Hi ha ciutats que tenen l'emplaçament dalt d'un turo per la seva funcio defensiva com ara Toledo; unes altres estan situades a la costa, per la funcio comercial, com el cas de Cartagena i tambe prop d'un riu, perque afavorien les comunciacions i les activitats economiques, com, per exemple, sevilla La localitzacio d'una ciutat es la situacio respecte a altres llcos. La seva situacio esta relacionada amb la funcio que ecxerceix envers l'entorn geografic (control milirtar o politic d'una zona, control d'un nus de comunicacions, etc).

Els tipus de plans: Les practiques urbanistiques de creacio de ciutat han anat canviant llarg de la histroia a mesura que s'anaven modificant les necessitats dels habitants, millorant els mitjans de transport, canviant les preferencies artistiqyes i esteticques evolucionant les ideologies politiques i socials, etc. Aixi, cada pla i cadda trama urbana solen ser representatius d'una epoca concreta. 1. PLA IRREFGULAR: Al mon occidental aquest tipus de pla correspon a la part antiga de les ciutat i fa referencia a la ciutat preindustrial d'origen roma o medievela.

A vegades encara es possible resseguir-hi el traçat de les antigues muralles, que temps enrere feien de barrerea infranquejable per a qualsevol creixement urba i senyalava el limit precis amb el mon rural. Aquesta delimitacio marcada per les muralles provocava que s'aprofites tot l'espai interior disponible, de manera que morfologicament el resultat acabava sent un conjunt caotic d'edificis alts i sense un ordre fix, carrers estrets i irregulars aparent, sovint resseguint condionants el relleu com turons o rius. Hi ha nombroses ciutats espanyoles que conseven encara avui el perimetre emmurallat medieval: Lugo, Caceres, tc.

El pas del temps, els incendis i les destruccions produides per les guerres van introduir alguns canvis que van deteriorar aquests barris antics. En la mesura possible, els carrers s'han adaptat a les exigencies del transit i una part dels hbaitatges s'han remodelat i s'han dotat dels sevreis indispensables. Els sectors monumentals solen esatr ben adequats perque son zones de interes artistic que arriben a convertir-se en barris museu per a turistes i per als escassos residents. 2.

PLA ORTOGONAL Tot i que hi ha alguns exemples de plans ortogonals a les ciutats de grecia i la roma classiques i tambe a les ciutats colonials, com les que van fundar els espanyols a america, a aquest tipus de pla va tenir un gran exit als segle XIX i XX, en que moltes ciutats es van desfer de les muralles i van dissanyar eixamples. S'anomena tambe pla reticular o en quadricula i presenta una forma simple segons la qual els carrers es tallen perpendicularment entre ells. Aixo fa que les illes de cases siguin quadrades o rectangulars i que els edificis tinguin una disposicio molt ordenada.

La forma reticular facilita la parcel·lacio dels terrenys i el traçayt de carrers a,ples, airejats i asolellats. La quadricula propia d'aquest tipus de pla afavoreix els desplaçaments pels eixos verticals i pels horitzontals, pero complica els trajectes transversals: aixo es corregeix amb l'obertura de vies en diagonal. Davant del segle xix els eixamples es van destinar a residencia de la classe mitjana i burgesa, pero en una eopoca en que no hi havia ascensors, els pisos, mes alts eren mes barats i s'assignaven a les classes populars.

L'eixample de Barcelona es un dels mes coneguts, no sols per l'extencsio, sino perque abans de ser aprovat el 1863, el dissenyador, Idefons Cerda, havia fet notables estudis sobre les necessitats i les expectatives de la ciutat, de manera que el pla eta molt rigoros. 3. PLA RADIOCENTRIC A vegades es tal la centralitat d'algun edifici o monument historic (una catedral, un castell o una gran plaça de mercat) que arriba a condicionar la forma d'ordenament del pla d'una ciutat o un barri. Aixi, des d'aquest punt central surten carrers i avingudes que, com si fossin radis, s'allunyen del centre fins als diversos espais en que s'articula la ciutat: es el pla radial o radiocentric.

El pla radial es completa i es perfecciona amb l'obertura de vies concentriques, a manera de cinturons urbans. que permeten la connexio entre els diversos barris sense necessitat d'haver de passar pel centre de la ciutat. Aixo no obstant, a vegades els encreuaments entre els carrers radials i els concentric son bastant complicats, perque poden formar angles de 120º. Aquesta forma urbana sol ser molt impactant, perque afavoreix una visio centralitzada de la ciutat i afavoreix el fet que es concentrin al centre urba una bona part de les activitats i de les comunicaciomns. 5.3.

La morfologia urbana del segle XX: El segle XX, veurà el disseny de dos models bàsics de l'arquitectura i l'urbanisme contemporanis: La ciutat jardí: l'urbanista anglès Ebenezer Howard intentarà superar la problemàtica de les ciutats industrials amb un plantejament innovador, la seva proposta es basava en la construcció de carrers irregulars que integressin habitatges de tipus unifamiliar amb pati i jardí. L'objectiu era planificar una ciutat autosuficient amb activitats productives, serveis, equipaments. La dimensió s'havia d'ajustar als 30.000 habitants per tal de garantir el sentiment de comunitat i facilitar el contacte amb la natura.

En el projecte d'Howard els edificis públics estaven situats al centre, envoltats per un parc, la zona residencial al voltant del centre, i a la perifèria s'hi situaven les fàbriques connectades pel ferrocarril, més enllà d'aquesta zona l'àrea rural. Econòmicament tots els habitants eren part de la comunitat, pagaven un lloguer pel seu habitatge que era reinvertit en la ciutat. Molt aviat el seu projecte inicial es va pervertir i a Gran Bretanya es van construir urbanitzacions de segona residència, buides de contingut (sense serveis ni activitats productives) i amb una ocupació excessiva d'espai i molts cops en espais d'interès natural.

Als Estats Units aquest model, anomenat suburbia forma un contínuum urbà de baixa densitat que pot arribar a unir ciutats i que obliga als seus habitants a fer grans desplaçaments, amb vehicle particular, per arribar a la feina o a qualsevol altra activitat. Actualment s'han convertit en ciutats dormitori A Espanya, el model ha estat adoptat modernament esdevenint un entramat urbà dispers, aïllat i convertint-se en àrees urbanes de baixa intensitat en ocasions molt problemàtiques. El model actual de cases adossades en són un exemple alterat d'aquest model urbanístic. La ciutat funcionalista o racionalista: just començar el segle XX un grup d'urbanistes entre els quals destacava.

Le Corbusier rebutgen la proposta de ciutat jardí i a partir de les possibilitats que ofereix el formigó proposen la construcció de pisos amb l'objectiu d'alliberar sòl per a fer-hi zones verdes obertes. Sobre la base d'aquesta idea trobem el convenciment de què l'arquitectura ha de ser més útil que bonica, i per tant la funcionalitat ha de predominar sobre la forma. Segons aquest grup d'urbanistes calia estandarditzar i homogeneïtzar els equipaments i els habitatges per fer possible ajustar funció amb necessitat.

A Espanya el model es va utilitzar per construir barris i polígons residencials, amb una concentració elevada de blocs de pisos de baixa qualitat, amb pocs equipaments i poques zones verdes. En tenim bons exemples a Bellvitge (Barcelona), Rey Fernando (Saragossa), San Blas (Madrid). 6. FUNCIONS URBANES Les funcions urbanes condicionen la utilització de l'espai urbà i es defineixen d'acord amb la seva utilitat (ús i activitats) la funció que s'hi realitza (residència, feina, transport, lleure, consum). Algunes ciutats tenen el seu origen en una funció concreta (port comercial, pelegrinatge, industrial …), actualment a totes s'hi fan moltes funcions estretament relacionades entre elles.

Evidentment, com més gran sigui una ciutat més complexa serà la seva organització i més funcions tindrà. Funció administrativa i de serveis: els poders públics acostumen a assignar funcions polítiques i administratives a les ciutats i les companyies privades hi solen instal·lar les seves oficines principals. Aquestes activitats acostumen a situar-se en el nucli urbà, la part més cèntrica de la ciutat, en nusos centrals ben comunicats.

La capital d'un territori n'és un cas especial, ja que concentra a funcionariat públic i burocràcia i com a conseqüència d'aquesta proximitat al poder, moltes empreses privades, organismes financers o de gestió (sector terciari superior) acostumen a situar les seves seus en les capitals. En l'actualitat coneixem les zones administratives i de serveis amb el nom de CBD (Central Busines District), com per exemple el 22@Barcelona. Funció cultural: centres religiosos (Santiago de Compostela) importants amb xarxes de transports i allotjaments, o especialitzats en educació i recerca, amb importants universitats (Salamanca, Alcalá de Henares), laboratoris, biblioteques.

Funció lúdica i turística, que exerceixen una forta atracció als visitants gràcies al seu patrimoni cultural (Tarragona, Granada) o al seu patrimoni natural (Tenerife). Funció comercial: es tracta d'una funció característica de totes les ciutats (intercanvi de productes i serveis). Les funcions comercials generen altres activitats com emmagatzematge, distribució, bancs, publicitat, gestoria … La tendència actual d'aquesta funció a les grans ciutats és l'especialització interna, amb barris on predomina una activitat concreta, com l'Illa de Manhatan (Nova York) amb un sud dedicat a les activitats financeres i un nord a l'oci i el lleure.

Funció residencial: una de les principals funcions urbanes, implica l'existència d'equipaments (escoles, centres sanitaris, mercats, transport), infraestructures (aigua, electricitat, recollida d'escombraries). Es distribueix per tota la ciutat però pot ser escassa a la zona central i inexistent a les zones industrials. Barri vell: la seva evolució va provocar la seva degradació en el moment que les classes mitjanes que l'ocupaven van anar a viure als eixamples primer i després a les zones periurbanes o suburbanes.

Eixamples: molts d'ells edificats durant els segles XIX i XX, encara conserven la seva funció residencial, tot i que com a conseqüència de què les classes altes que els ocupaven s'han desplaçat a zones residencials perifèriques, avui concentren zones d'oficines, comerços i serveis en general. Perifèria: hi trobem dues zones residencials clarament diferenciades, les zones suburbials (barris obrers) generalment amb escassa o nul·la planificació urbanística i amb importants mancances de serveis (acostumen a ser ciutats dormitori) i les àrees suburbanes, on viu la classe mitjana alta amb bones comunicacions i serveis. Funció industrial: una de les funcions més importants històricament.

Actualment les activitats industrials més contaminants i sorolloses s'han traslladat als polígons industrials o parcs tecnològics, tot i que encara hi podem trobar activitats poc contaminants, amb poc consum energètic i amb poca necessitat d'espai. Funció militar: també molt important en el passat (Ceuta, Toledo). Algunes ciutats actuals mantenen aquesta funció com a primordial com a conseqüència de l'existència de bases aèries o navals (Ferrol, Rota). *Plànol d'estructura discontínua és aquell on els espais verds ocupen una gran extensió i fragmenten la massa edificada.

Poc freqüent a Espanya com a conseqüència de l'especulació urbanística, així i tot podem trobar aquest tipus d'estructura urbana a ciutats on els rius i les seves riberes defineixen espais on s'han creat parcs i zones de lleure.