Guia d'Estudi: La Unió Europea

I 54 flashcards i 36 preguntes més al document.

Text del document

LA UNIÓ EUROPEA 1.- LA CONSTRUCCIÓ DE LA UNIÓ EUROPEA. 1.1.- Antecedents. Després de la 2a Guerra Mundial, van sorgir diferents veus que reclamaven la construcció d'un espai comú entre els països d'Europa que poses fi definitivament als enfrontaments històrics entre estats. 1.2.- La creació de la CEE: el Tractat de Roma (1957). Finalment el 1957 es signen els Tractats de Roma entre França, Itàlia, RFA (República Federal d'Alemanya), Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg, que donaran lloc a la creació de dues organitzacions fonamentals per a la construcció europea: la CEE (Comunitat Econòmica Europea) i la CEEA (Comunitat Europea de l'Energia Atòmica).

Els tractats de Roma estableixen com a objectiu prioritari la lliure circulació de persones, mercaderies, serveis, i capital per tot el territori dels estats membres. 1.3.- Nova organització de la Unió Europea (Tractat de Maastrich). El 1991 es comença una ronda de negociacions per enfortir els nivells d'unitat i establir vincles polítics i socials més enllà de les relacions econòmiques. Així naixerà la Unió Europea (Tractat de Maastrich), el 1992.

El nou tractat, que havia estat precedit per l'Acta Única Europea (1986), va modificar profundament la dinàmica comunitària, preparant el procés cap a una unió monetària i introduint elements d'unió política (ciutadania, polítiques comunes d'assumptes exteriors i interior). Àrea comunitària. Principis bàsics. Impuls de la ciutadania europea. Instauració de la unió monetària i econòmica, i per tant creació del Banc Central Europeu i l'euro com a moneda de la UE. Impuls de la cohesió econòmica i social de tots els estats membres com a objectiu prioritari. Estímul de la cooperació entre països. Ampliació del protagonisme del Parlament Europeu.

Àrea de política exterior i seguretat comunes (PESC). Les decisions en política exterior tindran caràcter unitari, així com els temes de defensa i seguretat. Defensa dels Drets Humans. Defensa de la democràcia. Àrea de justícia i afers interns. Cooperació judicial i policial de tots els països membres en temes de terrorisme, narcotràfic, crim organitzat… 1.4.- Punts claus del Tractat de Lisboa. L'últim tractat significatiu ha estat el Tractat de Lisboa (2007). Va entrar en vigor al desembre del 2009 i tenia com a finalitat fer la UE més democràtica, eficient i amb major capacitat per a fer front als problemes mundials del segle XXI, com per exemple el canvi climàtic.

Es fixa el nombre de diputats del Parlament en 750 més el president. El Consell Europeu (presidència de dos anys i mig no renovables) prendrà les decisions per majoria qualificada (doble majoria): qualsevol decisió ha de tenir el suport de com a mínim el 55% dels estats membres, que han de representar a un mínim del 65% de la població de la UE. Vincula directament l'elecció del President de la Comissió als resultats de les eleccions europees La Comissió Europea: cada Estat membre té un comissari (. Introdueix una relació directa entre la presidència de la comissió i els resultats de les eleccions al Parlament Europeu.

Es reforcen la importància de les regions dins de la Unió Europea, reconeixent la diversitat cultural i lingüística. 2.- LES SUCCESSIVES AMPLIACIONS DE LA UE. A partir de l'aplicació dels Tractats de Roma (1957) es va posar en marxa la CEE amb sis estats membres. Actualment en formen part 27 estats europeus. 2. 1.- Ampliacions de la UE. 1957: BENELUX (Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg) França, RFA, Itàlia (fundadors). 1973: Regne Unit (Abandona la UE en 2020), Irlanda, Dinamarca. 1981: Grècia. 1986: Espanya, Portugal. 1990: RDA (República Democràtica d'Alemanya). 1995: Àustria, Suècia, Finlàndia.

2004: Polònia, Hongria, República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Malta i Xipre (part grega de l'illa) 2007: Bulgària, Romania. 2013: Croàcia 2.2.- Països candidats. Albània Bòsnia i Hercegovina. Geòrgia. Macedònia del Nord. Moldàvia. Montenegro Sèrbia Turquia Ucraïna 2.3.- Candidats potencials. Kosovo 2.4.- Condicions d'accés. Segons els criteris establerts pel Tractat de Copenhaguen (1993): Criteri polític: es demana l'estabilitat institucional suficient per garantir: la democràcia, l'estat de dret, els respecte als drets humans i el respecte i la protecció de les minories.

Criteri econòmic: es demana una economia de mercat forta i viable per tal de fer front a la competitivitat existent dins de la UE. Criteri comunitari: es demana l'acceptació i assumpció de la legislació i els objectius polítics i econòmics europeus existents i en vigor en el moment de l'adhesió. 2.5.- Com funciona l'ampliació de la UE? Cada país que sol·liciti l'adhesió a la UE ha de complir els mateixos requisits i seguir el mateix procés per esdevenir estat membre. Hi ha tres etapes principals en aquest procés, també conegut com a procés d'adhesió. Són les següents: Etapa 1: Candidatura Tot país que vulgui adherirse a la UE ha de presentar una sol·licitud d'adhesió al Consell de la UE.

Tot seguit, el Consell demana a la Comissió Europea que comprovi la capacitat del país candidat per complir els criteris d'adhesió. Sobre la base de les recomanacions de la Comissió, el Consell decideix si concedeix l'estatut de país candidat i inicia les negociacions formals per adherir-les a la Unió. Tots els estats membres de la UE s'han de posar d'acord amb aquesta decisió. Etapa 2: Negociacions d´adhesió Durant les negociacions d'adhesió, el país candidat es prepara per aplicar la legislació i les normes de la UE.

Al llarg de les negociacions, la Comissió supervisa els avenços del candidat en aquestes reformes i manté informats el Consell i el Parlament Europeu a través d'informes i comunicacions periòdics. Etapa 3: Adhesió Un cop concloses les negociacions, la Comissió emet el seu dictamen sobre si el candidat està llest per convertir-se en Estat membre. Si la Comissió considera que el candidat està llest, es prepara un Tractat d'adhesió. Aquest document detalla les condicions dʻadhesió del país a la UE.

Tot seguit, el Tractat d'Adhesió ha de ser aprovat per la Comissió Europea, el Consell Europeu i el Parlament Europeu abans de ser signat i ratificat per tots els Estats membres de la UE i el país candidat. El país candidat s'adhereix oficialment a la UE en la data indicada al Tractat d'Adhesió. 5 3.- INSTITUCIONS DE LA UE. La UE és un bon exemple d'organització supranacional amb un complex sistema institucional, amb el seu propi parlament i el seu propi sistema judicial. Hi ha Hi ha quatre institucions principals responsables de la presa de decisions que dirigeixen l'administració de la UE: El Parlament Europeu (Brussel·les/Estrasburg/Luxemburg). El Consell Europeu (Brussel·les).

El Consell de la Unió Europea (Brussel·les/Luxemburg). La Comissió Europea (Brussel·les/Luxemburg/Representacions en els Estats membres). Les tasques d'aquestes quatre institucions es complementen amb les d'altres institucions i òrgans, que inclouen: El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (Luxemburg). El Banc Central Europeu (Frankfurt). El Tribunal de Comptes Europeu (Luxemburg). Parlament Europeu (o Europarlament, o Eurocambra). Format per 720 eurodiputats. El Parlament Europeu és l'òrgan legislatiu de la Unió Europea, és a dir, elabora i reforma lleis, aprova la gestió dels pressupostos, controla el Consell de la Unió Europea i la Comissió Europea.

Els membres del Parlament Europeu són elegits directament pels ciutadans de la Unió Europea que voten cada cinc anys. Consell Europeu Constituït pels 27 caps d'Estat o de govern dels països membres, pel president del Consell Europeu i pel president de la Comissió Europea. Els ministres d'afers exteriors i un membre de la Comissió els hi donen assistència. S'encarrega de definir les orientacions polítiques i les prioritats generals de la UE. No té competències legislatives. Consell de la Unió Europea: abans s'anomenava Consell de Ministres. Representa als governs dels estats membres. Format per un ministre de cada estat membre que varia segons el tema tractat.

La presidència canvia cada sis mesos. Aprova la legislació de la UE conjuntament amb el Parlament a proposta de la Comissió Europea. Coordina les diverses polítiques econòmiques dels països de la UE. Signa acords entre la UE i altres països. Aprova el pressupost anual (juntament amb el Parlament). Desenvolupa la política exterior i de defensa. Coordina la cooperació entre els tribunals i les policies dels països membres. Comissió europea: formada per 27 comissaris, un per cada país membre. Poder executiu.

Representa i defensa els interessos del conjunt de la UE i supervisa i aplica les polítiques comunitàries: Proposa noves legislacions al Parlament i al Consell Gestiona el pressupost de la UE i assigna fons per desenvolupar polítiques concretes. Fa complir la legislació de la UE, juntament amb el Tribunal de Justícia. Representa a la UE en l'escena internacional, negociant acords amb altres països. Tribunal de Justícia: format per un jutge de cada país membre, renovat cada cinc anys. Garanteix el compliment de la legislació comunitària. Atén als ciutadans i les institucions que hi recorren. Tribunal de Comptes: format per un membre de cada país de la UE (renovació cada sis anys).

Controla el correcte finançament de les activitats, l'execució correcta del pressupost i fa auditories. Banc Central Europeu: és un òrgan financer. Responsable de la política monetària europea. Té la seu a Frankfurt (Alemanya), gestiona l'euro, la moneda única de la UE, i preserva l'estabilitat dels preus de l'eurozona. És també responsable de fixar les grans línies econòmiques i executar la política econòmica i monetària de la UE. Defensor del poble: actua com a intermediari entre el ciutadà i les institucions comunitàries. Pot rebre denúncies de ciutadans de qualsevol país membre o de residents (amb domicili legal). ATENCIÓ!! Aquestes dues infografies són anteriors al Brexit!!

4.- LA UNIFICACIÓ MONETÀRIA: L'EURO. Des de l'inici de la creació de la CEE (1957), els països membres van voler formar un mercat comú on intercanviar amb facilitat els seus productes. Quan el Tractat de Maastrich (1992) dóna pas a la UE, aquesta es marca com a objectiu la formació definitiva d'una unió econòmica i monetària (UEM), aconseguida amb la creació del Banc Central Europeu (1999). Bona part del camí ja s'havia fet amb l'eliminació dels drets duaners i les barreres a la lliure circulació de mercaderies, persones, serveis i capitals. Sens dubte la implantació d'una moneda única significava el pas més determinant per a la unificació econòmica i financera.

Per tal de realitzar la transició cap a l'euro es van establir uns criteris de convergència: La UEM es va desenvolupar en tres fases: 3. Fase 3: des de l'1 de gener de 1999: fixació irrevocable dels tipus de canvi i introducció de la moneda única en els mercats de canvi i en els pagaments electrònics. Finalment l'1 de gener de 2002 es va posar en circulació la nova moneda. Dinamarca, Regne Unit i Suècia van optar per no entrar a la zona euro (països no que tenen l'euro com a moneda). Posteriorment adoptaran l'euro: Estònia (2011), Letònia (2014) , Lituània (2015), Croàcia (2023) i Bulgària (2026).

Altres països com Andorra, Mònaco i San Marino també utilitzen l'euro com a moneda oficial i molts altres el tenen com a moneda informal o oficial. En resum: Eurozona: 21 estats. Alemanya, Àustria, Bèlgica, Bulgària, Croàcia, Eslovènia, Eslovàquia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, Països Baixos, Portugal i Xipre. Membres de la UE que no pertanyen a l'Eurozona: 5 estats. Hongria, Polònia, Romania, Suècia, Txèquia. Membres de la UE amb clàusula d'exclusió a l'Eurozona: 1 estat. Dinamarca. Fora de la UE, però utilitza l'euro amb un acord: 4 estats. Andorra, Mònaco, San Marino, Vaticà.

Fora de la UE, però utilitza l'euro sense cap acord: 2 estats. Kosovo i Montenegro. Per acabar cal fer menció a la posició de l'euro en l'escena internacional, i als avantatges i inconvenients de l'euro pels estats de la UE. Pel que fa a l'escena internacional cal destacar la rivalitat entre l'euro i el dòlar per aconseguir el paper de moneda de referència internacional.

En el marc europeu, la creació de la zona euro ha significat l'eliminació d'obstacles a les transaccions econòmiques i comercials dels països que l'integren, comportant la pèrdua de sobirania monetària i que sigui el Banc Europeu qui dicti la política monetària, cosa que impedeix que els estats puguin devaluar la moneda en èpoques de crisi econòmica per afavorir les exportacions. 5.- UNIFICACIÓ SOCIAL I POLÍTICA EXTERIOR. L'any 1992, quan es crea la UE gràcies al Tractat de Maastricht, es creen les bases de la ciutadania europea, fet que permet que els habitants de la UE puguin circular i residir a qualsevol lloc del seu territori sense restriccions.

La ciutadania europea, que s'obté automàticament per tenir la nacionalitat d'un estat membre, garanteix drets fonamentals com la lliure circulació i residència, la no discriminació, el vot en eleccions municipals i al Parlament Europeu en qualsevol lloc de la UE, i protecció consular. Drets principals de la ciutadania europea: Lliure circulació i residència. Dret a viure, treballar i estudiar a qualsevol país de la UE, així com a traslladar-se lliurement per l'espai Schengen (veure més avant aquest mateix apartat 5.-). Drets polítics. Dret a votar i ser candidat a les eleccions municipals i al Parlament Europeu en el país de residència, encara que no se'n sigui nacional. No discriminació.

Protecció contra la discriminació per raó de nacionalitat dins l'àmbit d'aplicació dels tractats. Protecció consular. Dret a rebre protecció de les autoritats diplomàtiques o consulars de qualsevol altre estat membre de la UE si es troba en un tercer país on el propi estat no té representació. Drets de petició i dret a adreçar-se al Defensor del Poble. Dret a adreçar peticions al Parlament Europeu i a recórrer al Defensor del Poble Europeu per a casos de mala administració per part de les institucions de la UE. Protecció de dades. Dret a la protecció de les dades de caràcter personal.

L'any 1995, amb l'acord Schengen, que es va posar fi als controls fronterers interns dels estats que els van signar. Actualment és possible creuar sense limitacions les fronteres internes de 29 països europeus (tots els de la UE, excepte Irlanda i Xipre), més tots els membres de l'Associació Europea de Lliure Comerç (Islàndia, Noruega, Suïssa i Liechtenstein). Malgrat tot, s'han potenciat les fronteres externes de l'espai Schengen a fi d'obstaculitzar l'entrada d'immigrants il·legals. 8.- ELS SECTORS ECONÒMICS A LA UE. 8.1.- El sector primari a la UE. Un sector d'alta productivitat. El sector primari ha anat perdent importància en l'economia de la Unió Europea.

El 2020 donava feina al 4,4% de la població ocupada i el valor de la seva producció representava només l'1,3% del PIB. A la UE es conreen principalment cereals (sobretot, blat, espelta, ordi i blat de moro), llavors i fruits oleaginosos verdures i hortalisses, i fruites i patates. De la ramaderia destaca la producció de llet i carn. Hi conviuen les explotacions intensives, extensives i ecològiques, que ocupen gairebé el 40% de la superfície de la UE. El 66% d'aquestes explotacions tenen una mida petita, inferior a 5 hectàrees, però en general obtenen una productivitat alta per l'elevat grau de mecanització. Una part de la producció es destina a la indústria i a l'exportació.

La UE és un dels exportadors principals de productes agroalimentaris del món i, alhora, l'importador més gran d'aliments. Pel que fa a la pesca i l'aqüicultura, la UE ocupa el quart lloc per producció del món. Per volum de captures, els productors principals són Espanya, Dinamarca i França. Espanya i França són també els productors més importants de l'aqüicultura8 9 . La Política Agrària Comuna (PAC). La PAC, que regula el sector agrari per a tots els països de la UE, existeix des de 1962. Com és lògic, ha tingut diverses reformes per ajustar se a les diferents necessitats del sector, competir millor al mercat mundial i limitar l'impacte ambiental.

Els objectius actuals de la PAC es poden resumir en: Garantir la seguretat alimentària a la UE, assegurant un subministrament estable d'aliments sans i de qualitat a preus assequibles. Augmentar la competitivitat del sector agropecuari. Millorar les condicions sanitàries dels animals i el seu benestar. Produir de manera respectuosa (lluita contra el canvi climàtic i gestió sostenible dels recursos naturals). Procurar el benestar de la societat rural, assegurant uns ingressos justos i estables a les persones que viuen de l'agricultura i la ramaderia.

Producció agropecuària de la UE Conreus Ramaderia Cereals 12,1% Llet 14,2% Verdures i hortalisses Carn de boví 7,2% Fruiters, Vinya i olivera Carn de porcí 10,4% Farratges Carn d'aviram 5,1% Conreus industrials 4,9% Altres productes 7% Aconseguir una economia rural sostenible i dinàmica, impulsant l'ocupació, sobretot juvenil, en les activitats agropecuàries, la indústria agroalimentària i els sectors associats. El pressupost destinat a la PAC s'ha anat reduint els últims anys. Per al període 2021-2027 serà només el 18,4% del pressupost total de la UE (enfront del 66% del principi de la dècada de 1980).

El 77% del pressupost de la PAC es fa servir en pagaments directes als treballadors i treballadores del camp amb tres finalitats principals: Procurar l'estabilitat dels seus ingressos. Premiar els que practiquen una agricultura respectuosa amb la natura. Garantir la cura de l'entorn rural. La Política Pesquera Comuna (PPC). El 1983 es va adoptar la Política Pesquera Comuna (PPC)11 . A partir d'aquí, la pesca va passar a ser, igual que l'agricultura i la ramaderia, una competència compartida entre la UE i els governs dels estats membres La PPC va néixer amb l'objectiu principal d'augmentar la productivitat del sector, de manera que satisfés la demanda de la UE a uns preus raonables.

Amb els anys, aquesta política ha tingut diverses reformes, i a l'objectiu inicial s'hi han sumat aquests altres de fonamentals: Garantir una explotació sostenible, de manera que es mantinguin les poblacions de les espècies capturades a llarg termini. Protegir els ecosistemes marins i costaners, aplicant mesures que minimitzin els impactes negatius de la pesca i l'aqüicultura. Garantir la salut humana, proporcionant aliments de qualitat. Assegurar un nivell de vida a les persones ocupades en el sector; això ajudarà a crear llocs de treball i oportunitats a les zones costaneres.

Per aconseguir-ho, la PPC estableix quotes de pesca12 13 14 per països i la mida mínima que han de tenir les espècies capturades, prohibeix tècniques destructives, fixa vedes per a certes espècies, dona suport a la pesca tradicional, promou l'aqüicultura, etc. L'explotació forestal a la UE. Els boscos cobreixen el 43% del territori de la UE. Sis països (Finlàndia, Suècia, Alemanya, Polònia, Espanya i França) concentren dos terços d'aquesta superfície forestal. Els boscos, encara que només proporcionin l'1% del PIB comunitari, posseeixen un gran valor ambiental (protegeixen els sòls de l'erosió, regulen el clima, constitueixen l'hàbitat de molts animals...

entre altres funcions) i també econòmic. Dels boscos s'obtenen productes com la fusta, el cautxú o la resina, i fins i tot aliments, com els bolets. L'explotació i la cura d'aquests espais generen ocupació en el medi rural. Passa el mateix a les indústries que fan servir els productes forestals com a matèria primera: les indústries paperera, de la fusta i el moble, alimentària, etc. 8.2.- El sector secundari: debilitats i fortaleses. Dependència de recursos naturals importats. El desenvolupament econòmic de la UE comporta un consum elevat de recursos naturals, que no és capaç de produir. Gairebé un terç de les importacions de la UE són matèries primeres, sobretot energètiques.

El 2019, més del 60% de l'energia consumida procedia de fonts importades, i en alguns països, com Malta o Luxemburg, més del 90%. Rússia, Noruega i Algèria proporcionen conjuntament prop del 70% de les importacions de gas, i només Rússia, el 30% del petroli. Tot i així, el 2020 les energies renovables van superar per primera vegada les no renovables com a font principal d'electricitat a la UE. La tercera potencia industrial del món. La UE és la tercera potència industrial del món, per darrere de la Xina i els Estats Units i desbanca el Japó del tercer lloc.

Per països, sis dels vint exportadors principals de manufactures el 2020 pertanyien a la UE: Alemanya, Països Baixos, Itàlia, França, Bèlgica i Espanya. El sector industrial ha anat perdent pes en el conjunt de la economia en favor del sector terciari, tot i que és un sector clau per al creixement econòmic (la seva producció constitueix gairebé el 80% de les exportacions). L'aportació al PIB de la producció manufacturera ha passat del 35,4% el 2000 al 21,9% el 2020 (si s'hi inclou mineria, energia i construcció).

Aquest procés ha significat la pèrdua de llocs de treball industrials, i no tan sols per la crisi financera del 2008 i la causada per la pandèmia de covid-19, sinó també per factors relacionats amb l'evolució del sector, com l'augment de l'automatització de les fàbriques i la deslocalització de processos productius a altres països. Així i tot, és l'ocupació de més de 32 milions de persones a la UE. La producció és variada i en algunes branques té una posició privilegiada al mercat mundial: farmacèutica, aeronàutica, vehicles i maquinària.

També la indústria tèxtil i del calçat, que ha crescut als països de l'Europa oriental (Letònia, Hongria, Polònia, Estònia i República Txeca), ja que, en tenir salaris més baixos, han acollit moltes de les fàbriques deslocalitzades dels països occidentals15 . Producció per branques (2022) Producció per països (2022) Alimentació, begudes i tabac 17% Alemanya 26% Metalls i productes metal·lics 18% Itàlia 19% Vehicles de motor i altres equips de transport 13% França 11% Maquinària i equipament 9% Espanya 8% Carbó de coc, plàstics i minerals no metàl·lics 8% Polònia 6% Productes químics 9% Països Baixos 4% Altres manufactures 27% Resta de la UE 26% Les polítiques comunitàries.

La UE defineix les estratègies generals en matèria d'energia i indústria per als països membres amb uns objectius clars. Objectius de les polítiques comunitàries respecte a l'energia: Reduir la dependència energètica de l'exterior. Reduir les emissions de diòxid de carboni (descarbonització). Per fer-ho, ha establert que els països membres: Augmentin la participació de les energies renovables, almenys fins al 32% del consum total, el 2030. Això farà més factible el compromís adquirit per la UE de reduir un 40% les emissions de gasos d'efecte hivernacle pel que fa a les de 1990. Millorin l'eficiència energètica (produir més amb menys energia) com a mínim un 32,5%.

A més s'ha compromès a: Augmentar la seguretat del proveïment energètic, garantint la connexió elèctrica entre els països i millorant les infraestructures per al transport de fonts d'energia. Procurar una energia assequible per a tota la població. Objectius de les polítiques comunitàries respecte a la indústria: Ser més ecològica, digital i competitiva al mercat global, de manera que la UE continuï sent una de les potències industrials més importants del món. 8.3.- Sector terciari: el comerç i la xarxa de transports. La Unió Europea és una de les tres grans potències comercials del món, juntament amb la Xina i els Estats Units.

El 2020 va fer el 17,3% de les exportacions mundials, superant les de Xina (16,6%) i els Estats Units (12,2%), i va ser el segon importador principal de bens i serveis, amb el 15,6% del total, per darrere de la Xina (15,8%). A aquestes dades cal sumar-hi les transaccions comercials que s'efectuen entre els 27 països comunitaris. Gairebé el 70% de les exportacions dels països de la UE tenen com a destinació un altre estat membre de l'organització. El comerç, a més de generar riquesa, crea ocupació: més de 34 milions de persones que treballen als països de la UE ho fan en activitats comercials.

La destinació primera de les exportacions de mercaderies de la UE a països extracomunitaris són els Estats Units, seguits del Regne Unit i la Xina. De la Xina i els Estats Units procedeixen la major part dels productes que importa la UE.

Participació dels països en el comerç exterior (2022) Exportacions Importacions Alemanya 22,3% Alemanya 23,3% Països Baixos 13,7% França 12,1% Bèlgica 8,3% Països Baixos 7,8% França 8,1% Itàlia 7,7% Itàlia 7,8% Bèlgica 7,6% Polònia 6,1% Espanya 5,8% Espanya 5,8% Polònia 5,4% Resta UE 27,9% Resta UE 30,3% Quant als productes que exporta la UE, el 80% el formen els béns industrials, sobretot maquinària i equips de transport, les manufactures de consum i els productes químics. Són els mateixos tipus de productes que importa, als quals s'hi sumen els combustibles.

Bens importats i exportats per la UE (2022) Exportacions Importacions Alimentació 8,6% Alimentació 6,6% Matèries primeres 2,8% Matèries primeres 4,6% Energia 3,3% Energia 13% Productes químics 21,3% Productes químics 13,6% Maquinària i vehicles 39,3% Maquinària i vehicle 34,1% Altres manufactures 22,4% Altres manufactures 25,9% Altres 2,3% Altres 2,2% El Tractat de Maastricht (1992) recull com a objectius per a la política de transports el desenvolupament de xarxes transeuropees per configurar un espai únic europeu del transport, que faciliti els trasllats de persones i mercaderies per tot el territori comunitari de manera eficaç i amb menys costos.

Entre els seus objectius també hi ha la millora de la seguretat viària i la protecció ambiental. Per això, la UE està desenvolupant la xarxa transeuropea de transport (TEN-T), una xarxa integrada de transport amb eixos i nodes intermodals de carreteres, ferrocarrils, ports i aeroports. A través del Mecanisme Connectar Europa, la UE finança les xarxes transeuropees que facin connexions sostenibles on no n'hi hagi, milloren els trams transfronterers, optimitzin la integració i la interconnexió dels modes de transport... 9.-ELS REPTES ACTUALS DE LA UNIÓ EUROPEA. 9.1.- Frenar l'avenç dels partits antieuropeistes.

En les eleccions celebrades en diversos països comunitaris els darrers anys, han irromput amb força en l'escenari polític corrents i partits polítics antieuropeistes. Després de dècades en què s'han succeït les ampliacions, la integració europea comença a veure's amenaçada. N'és un exemple el Regne Unit: el que havia estat un dels membres més antics de la Unió Europea va abandonar l'organització el 31 de gener de 2020. 9.2.- Establir una política migratòria comuna. La UE té una població envellida, i això es tradueix en un increment progressiu del nombre de persones econòmicament inactives que depenen de la població treballadora.

Per això, la immigració exterior és necessària per mantenir el creixement econòmic i poblacional. El 2015, al voltant d'1.800.000 immigrants van entrar en territori comunitari de manera il·legal. Aquesta xifra rècord va generar una crisi migratòria que va posar de manifest la manca d'acord entre els estats membres sobre com cal actuar davant les creixents onades d'immigració irregular. La Unió Europea està adoptant diverses mesures per controlar millor les fronteres i gestionar de manera eficaç i humanitària els fluxos de migració, tant legal com il·legal.

En aquest sentit, duu a terme operacions al mar Mediterrani per rescatar immigrants en perill i per combatre les xarxes il·legals dedicades al tràfic de persones. No tots els estats de la Unió estan disposats a acceptar una política d'asil comuna i a compartir les quotes d'immigració que els han estat assignades. Aquest rebuig a la immigració exterior és una de les causes principals de l'auge dels partits xenòfobs i antieuropeistes als països comunitaris. 9.3.- Assolir un creixement sostenible. El 2010, per superar les febleses del seu model econòmic, la Unió Europea va adopgatr l'Estratègia Europa 2020, amb cinc objectius clau per al final de la dècada: Crear ocupació.

Invertir més en investigació i innovació per augmentar la competitivitat econòmica de la UE. Frenar el canvi climàtic reduint el malbaratament d'energia i les emissions contaminants. Millorar el nivell educatiu de la població. Reduir el risc de pobresa i exclusió social. Els èxits més grans s'han assolit en matèria d'energia i d'educació, però s'està molt lluny d'aconseguir la resta d'objectius. 9.4.- Reduir els contrastos interns. Entre els estats comunitaris hi ha contrastos econòmics i socials notables. La solidaritat és clau per la construcció europea i per assolir un equilibri territorial més gran.

Per això, en el Tractat de Maastricht ja s'havia previst desenvolupar una política de cohesió econòmica i social. La política regional de la UE es desenvolupa mitjançant fons d'ajuda, que són els anomenats Fons Estructurals i d'Inversió Europeus. Tenen com a finalitat proporcionar finançament per assolir els objectius de l'Estratègia i per a les missions específiques de cada fons (construcció d'infraestructures de transport, desenvolupament rural, ocupació, etc). Enmig de la pandèmia del 2020, una part d'aquests fons es va reorientar per donar resposta a les necessitats més urgents, que eren protegir la salut de la població i assegurar-ne la subsistència.

Així, es va aprovar la Iniciativa d'Inversió en Resposta al Coronavirus, adreçada a l'assistència sanitària, a donar suport a les petites i mitjanes empreses, a programes d'ocupació, etc. També es va acudir al Fons de Solidaritat de la UE, creat el 2002 per invertir en cas de catàstrofes naturals greus, amb el propòsit d'alleujar la situació dels països més afectats.