Geografia d'Espanya i Catalunya per a la Selectivitat

I 78 flashcards i 52 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS GEOGRAFIA SELECTIVITAT TEMA 2 Introducció: - Espanya té una extensió de 505 990 km² - Està formada per la major part de la península Ibèrica, dos arxipèlags (les illes Balears i les Canàries), dues ciutats autònomes (Ceuta i Melilla) i algunes petites illes o illots i penyals. 1.1 Característiques del relleu peninsular: 1) La forma massissa Determinada per l'amplada i extensió de les costes que en la major part són rectilínies. 2) L'elevada altitud mitjana, degut a l'extens altiplà central (la Meseta) i nombroses serralades. La península Ibèrica té una altitud mitjana de 660 m, la segona d'Europa, només superada per Suïssa (1300 m).

3) La disposició perifèrica del relleu, que dificulta la comunicació amb la Meseta i influeix en el clima 4) La diversitat del relleu peninsular i la diversitat de climes A conseqüència de la complexa formació geogràfica fan que tingui diferents unitats naturals que expliquen la diferenciació de les regions i la varietat de paisatges. 2. La formació geològica del relleu peninsular Era Primària o Paleozoica: Moviment orogènic hercinià: Emergeixen les primeres terres de la península que es trobaven sumergides sota l'aigua, i es crea el Massís Hespèric. Era Secundària o Mesozoica: Erosió dels relleus hercinians i deposició d'estrats als fons marins.

La composició, pressió i temperatura fan que aquests estrats formin les roques calcàries.+ Acumulació d'argiles al fons marí. Era Cenozoica: Terciari: Un meteorit impacta contra la Terra i hi ha grans moviments tectònics que provoquen colisions i fractures del relleu. Moviment orogènic alpí: Va fracturar i dislocar els antics relleus hercinians que van rejovenir formant altiplans elevats, serralades i depressions. Va fracturar la Meseta en dos, quedant la part nord més elevada que la sud. Va crear el Sistema Central, les Muntanyes de Toledo, el Massís Galaicolleonès, la banda occidental de la Serralada Cantàbrica i Sierra Morena.

Alguns materials menys durs es van doblegar formant el Sistema Ibèric i la part oriental de la Serralada Cantàbrica. Va aixecar el fons marí dels relleus exteriors creant els Pirineus, les Serralades Bètiques i les Serralades Litorals Catalanes. Quaternari: Comença fa 1,8 milions d'anys. S'erosionen els relleus alpins per l'acció dels rius i les glaceres. Es formen les grans depressions (Ebre i Guadalquivir). Es sedimenten i reomplen les zones baixes. Exemple: El Delta de l'Ebre o el del Tordera. 3. La meseta i les serralades interiors: - La Meseta és la unitat principal del relleu espanyol. - Representa un 45% del relleu peninsular.

- La Meseta és una de les quatre unitats morfoestructurals de la península Ibèrica: 1) Meseta, serralades interiors i perifèriques 2) Serralades exteriors a la Meseta 3) Dues grans depressions 4) Relleus litorals - Durant el moviment orogènic alpí es va fracturar en dos blocs: 1) Submeseta Nord: Altitud mitjana 800-850 m. És travessada d'est a oest per la xarxa hidrogràfica del Duero. Els seus rius baixen encaixats per materials durs hernicians formant cingles i congostos. 2) Submeseta Sud: Altitud mitjana 500-700 m. És travessada per les conques dels rius Tajo i Guadiana separades pels Munts de Toledo. Les serres interiors de la Meseta: El Sistema Central: Divideix la Meseta en dues meitats.

El cim més alt és el d'Almanzor (2591 m), situat a la Serra de Gredos. El Sistema Central dificulta les comunicacions per tenir cim alts i nevosos, per la qual cosa són importants alguns ports de muntanya com el de Somosierra. Les Muntanyes de Toledo: Divideixen la Submeseta sud en dues meitats. Tenen una altitud modesta (1400 m). 4. Les serralades perifèriques El Massís Galaicolleonés - Està situat al nord-oest i ocupa un quadrat de 200 km de costat entre Galícia, les serres de l'oest d'Astúries i les Muntanyes de Lleó.

- Té una altitud mitjana de 500 m - Dos dels seus pics més alts fan 2000 m, el Teleno i Peña Trevinca - Tot i ser un relleu antic, l'erosió l'ha anat arrodonint amb formes suaus. La Serralada Cantàbrica - Té una forma de cadena lineal amb pendents més fortes al nord (Cantàbric) i més suaus al sud (Submeseta Nord). - És asimètrica, té dues parts diferenciades, la part occidental i la part oriental. - Part occidental: Massís Asturià. És on es troben les conques carboníferes i també mineria de ferro, antimoni i mercuri. - Part oriental: Muntanya Cantàbrica. Abunden gresos, conglomerats i calcàries que al ser roques dures expliquen l'energia dels seus relleus i pics.

Els Picos d'Europa presenten la major altitud de tota la Serralada Cantàbrica, el seu cim més alt és Torre Cerredo 2648 m. El Sistema Ibèric - Limita amb la Meseta de nord-oest a sud-est. - Es divideix en dos sectors: 1) Sector nord: Sistema de falles amb horsts elevats que formen massissos de més de 2000 m. Són els més propers a la depressió de l'Ebre. Un exemple és la serra del Moncayo. 2) Sector sud: Format per serres i depressions solcades per rius. Un eexmple és la serra del Maestrat.

Sierra Morena - Sierra Morena és la vora meridional de la Meseta que la separa de la Depressió del Guadalquivir - Des de la Meseta té una altitud de 700 m, però des de la Depressió del Guadalquivir té 1200 m - El nom li ve del color dels seus materials, com les pissarres. - Té importants jaciments de coure a Riotinto i de carbó a Peñarroy - Dificulta les comunicacions entre la Meseta i la Depressió del Guadalquivir, l'únic pas que comunica és Despeñaperros.

TEMA 3 A Espanya hi ha 4 grans climes: Clima oceànic/ atlàntic Clima mediterrani Clima continental/ d'interior d'influència mediterrània Clima subtropical Els factors climàtics que modifiquen els climes són: la latitud, l'altitud i la proximitat al mar/oceà. Aquest clima el podem trobar a Galicia, Asturies, Cantàbria, País Vasc, al nord de Navarra i a la Vall d'Aran. Característiques: influència marítima = humitat No aridesa a l'estiu nuvolositat i humitat Temperatures suaus (11-15 ºC) i poca oscil·lació tèrmica (no temp.

extremes) Precipitacions abundants tot l'any (1000-2500 mm), excepte a l'estiu Vents de ponent de intensitats moderades Galeres Rius i vegetació rius cabalosos i regulars Neixen en muntanyes a prop de la costa curts (excepte el Miño) Boscos temperats caducifolis (de fulla caduca) Eucaliptus i pins de creixement ràpid, lambda Prats naturals Pastura de bovins Conreus de patates, blat de moro o pomeres Les varietats de clima atlàntic o oceànic: A part del oceànic típic el clima atlàntic o oceànic pot ser: De muntanya: L'altitud del relleu causa el descens de les temperatures i l'augment de les precipitacions (+1500 mm anuals), amb nevades freqüents De transició: Transició entre les zones oceàniques i d'interior de la Meseta i la Depressió de l'Ebre.

precipitacions (per l'efecte Foehn), estius secs i hiverns freds. Aquest clima s'estén per la part meridional (sud) de la façana atlàntica, per el litoral mediterrani, les illes Balears, Ceuta i Melilla i també Andalusia i gran part d'Extremadura.

Característiques: Domini d'anticiclons subtropicals durant l'estiu = temps càlid i sec aridesa Depressions amb pluja durant l'hivern i la tardor Aquest clima pot presentar una gran diversitat per l'extensió del terreny però les característiques principals són: Estius calurosos i secs Hiverns suaus Plujes poc abundants però a vegades torrencials, sobretot a la tardor precipitacions (400-700 mm), més intenses durant la tardor i la primavera Vent humit de llevant Rius i vegetació: Rius cabdalosos però irregulars Estiu estiatge = pèrdua d'aigüa, però quan plou molt pot provocar inundacions catastròfiques i desbordaments Predominen pins i alzines i quan es degraden màquia, garriga i estepa Clima apte per al conreu d'oliveres, vinyes i blat.

Les varietats de clima mediterrani: Influència atlàntica: Propi de zones amb influència atlàntica. Preciptacions més abundants en época freda (octubre-maig) A cq de la baixa latitud estius secs i calurosos però a la costa més suaus i a l'interior i Andalusia abrasadors.

De muntanya mediterrania A zones de relleus muntanyosos costaners Precipitacions procedents del Mediterrani (600-800 mm) Clima humit Hiverns frescos i estius suaus (poca oscil·lació tèrmica) Varietat seca Propi de Almería, Murcia i Alacant Clima sec amb aridesa i dèficit hidràulic notable (-400 mm anuals), a causa de l'efecte Foehn a les Serralades Bétiques Pluges escasses i irregulars (torrencials) Estius calurosos i hiverns suaus Propi de Castella la Manxa i la Comunitat de Madrid Tendència continental i oscil·lació tèrmica Característiques: Hiverns freds (temperatures mínimes d'Espanya) Estiu calurós i sec, per les masses d'aire tropical continental saharià oscil·lació tèrmica Precipitacions escasses tot l'any (325- 550 mm) Rius i vegetació: Rius irregulars amb crescudes en èpoques de pluja/ desglaç i estiatge a l'estiu Vegetació d'alzines i pinedes a la muntanya i arbustos a les planes Conreu de secà i cria de bestiar oví de llana Les varietats de clima continental: Hiverns llargs i freds i estius curts, secs i moderats - zones envoltades de relleus alts - Hiverns llargs i freds - Estius curts; només Juliol-Agost - Domini de l'aire tropical Muntanya interior - continentalitat i sequedat a l'estiu - Precipitacions entre 400 mm i 1000 mm - Hiverns llargs i freds - Estius curts i frescos i secs Precipitacions escasses i domini del cerç - Precipitacions mínimes - Característica principal és la importància del cerç (vent del nord-oest sec durant gran part de l'any que causa fred intens a l'hivern i refresca les temperatures durant l'estiu Característiques: Temperatures càlides (mitjana de 17ºC) Precipitacions escasses influència dels anticiclos de les Illes Azores varietat segons 3 factors: 1.

Situació: Occidental= vents alisis i Oriental= aire sec saharià 2. Altitud i orientació del relleu Si hi ha muntanyes = humitat, vents alisis que en pujar per les vessants de sotavent formen mars de núvols* 3.

Corrent marí fred: Aigua superficial freda i + estabilitat de l'aire a l'estiu Mars de núvols: Quan el vent puja per les vessants de sobrevent = Refreda i formen núvols i precipitacions horitzontals, pluges abundants i voluminoses Però quan baixa per les vessants de sotavent s'escalfa i s'asseca Per això el nord és humit i el sud és càlid Lanzarote i Fuerteventura (illes no muntanyoses) són seques Per sobre dels núvols el vent alisi és sec i es produeix la inversió térmica = temperatures més altes a mesura que augmenta l'altitud Les varietats de clima subtropical: (segons l'altitud) Varietat de Costa - Subdesèrtic - Temperatures anuals suaus (18-21 ºC) - No pluges Muntanyes mitjanes - Illes muntanyoses amb mar de núvols - Temperatures més fresques De cims - Hivern glacial - insolació Catalunya té en general un clima mediterrani Característiques generals del clima mediterrani: Estius càlids i secs Hiverns suaus pluja a la primavera i a la tardor Temperatures: Al litoral: per la funció del temperament tèrmic del mar, a l'hivern temperatures suaus perquè conserva llargament la calor de l'estiu A l'interior: oscil·lació tèrmica; calor durant el dia però refresca per la nit.

Mateixes temperatures que al litoral durant l'estiu però molta més diferència a l'hivern.

Muntanyes: la temperatura varia segons l'altitud Precipitacions: Pluges abundants a zones muntanyoses Quant més cap al sud estius més secs i menys pluges A l'interior plou poc a cq de que les muntanyes litorals no deixen passar els vents humits procedents del mar (efecte foehn) Les estacions més plujoses són al litoral la tardor i a l'interior la primavera (les dues estacions de canvi de masses d'aire dominants) Tipus de climes a Catalunya: (En funció de la situació amb el mar i del relleu de la zona) Clima atlàntic: Només a la vall d'Aran Clima alpí: Terres més altes dels Pirineus Mediterrani de muntanya: A alta muntanya, a partir dels 1500 m Mediterrani continental: Terres baixes de l'interior sense influència marítima Mediterrani litoral: Zona costanera Vegetació a Catalunya: Hi ha una gran varietat de paisatges vegetals, molt vinculada al tipus de climes ja que la temperatura i les precipitacions són les determinants de la distribució de les espècies vegetals: Vegetació mediterrània: Plantes de fulla perenne i esclerofil·la (alzina, olivera i sobretot garric).

Alzinar, sureda i carrascar són els boscos propis del territori del clima mediterrani. Vegetació de la muntanya mitjana: Molts canvis al llarg de l'any. Als estius molta aigua= boscos esponerosos i ombrosos, arbres alts i de fulles grans i tendres. A l'hivern en canvi les baixes temperatures fan que hi hagi pèrdua de fulles , de colors marronosos i ocres (roures i faigs) Vegetació d'alta muntanya: Les condicions climàtiques extremes fan que a la vegetació li costi cumplir el seu cicle biològic. TEMA 4: 1. Les conques hidrogràfiques i els recursos hídrics En general Espanya és una àrea geogràfica àrida, en gran part a conseqüència de la migradesa dels recursos hídrics.

1.1 Les conques hidrogràfiques Una conca hidrogràfica és el conjunt de terres i aqüífers que aporten les seves aigües al curs d'un mateix riu. Del qual el cabal i el règim fluvial depenen de l'aigua que rep la conca del riu al llarg de l'any. Excepte el rius del nord, la majoria de rius espanyols tenen un règim fluvial irregular, amb crescudes en èpoques de desclaç o pluges, i estiatges intensos Les conques fluvials s'ordenen segons els vessants per on desgüassen les seves aigües. Per tant hi ha tres tipus: Vessant cantàbric i gallec: Els rius són nombrosos i cabalosos, i mantenen un nivell constant d'aigua a cq de la regularitat de les pluges.

Els rius són curts perquè neixen en muntanyes prop de la costa. (ex: Sella, Narcea o Miño) Vessant atlàntic: Les conques hidrogràfiques atlàntiques són molt extenses: començen prop del Mediterrani i a cq de la inclinació de la Meseta desemboquen a l'Atlàntic. (ex:Tajo; riu més llarg de la península amb 1100 km. Vessant mediterrani: Excepte l'Ebre, aquests rius tenen conques petites i amb grans desnivells.

A cq dels estius secs es produeixen estiatges (inclús es poden arribar a secar) notables i prolongats, i durant les pluges torrencials de la tardor es produeixen inundacions (ex: Sénia, Túria, Ebre) 1.2 Els recursos hídrics Les confederacions hidrogràfiques són entitats adscrites al Ministeri d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient que gestionen els recursos hídrics del terriori que se'ls ha assignat, però no va en funció de la divisió per comunitats autònomes (excepte als arxipèlags). Algunes confederacions abarquen grans conques fluvials com el Ebre o el Guadalquivir, i altres són agrupacions de conques menors, ex: Xúquer.

A Espanya els recursos hídrics disponibles són més grans que la demanda total: 94118> 37029 hm3. De totes formes, no és una gran diferència si ho comparem amb altres països europeus i a més l'aigua és un recurs repartit desigualment. Els recursos hídrics més importants són el Nord, el del Duero, Tajo i de l'Ebre. En canvi hi ha un gran desequilibri als rius Guadiana o Xúquer, i són deficitàries les del Guadalquivir o Segura. 1.2 Les zones humides Les zones humides són un dels ecosistemes més rics del món, espais vitals per la supervivència humana.

Obtenim aliments, aigua potable i materials de construcció/ bioquímics i a més acullen milers d'ocells migratoris, absorbeixen GEH i concentren molta de la biodiversitat mundial. Segons el Conveni de Ramsar (un tractat internacional creat el 1971 per a la protecció de zones humides i els seus recursos, quasi un 75% d'aquestes zones han desaparegut els últims cent anys. Ja que durant molt de temps s'han considerat inservibles i s'ha utilitzat com a grans abocadors o eren desecats per fer construccions perque es pensava que contribuïen a la transmissió de malalties per la proliferació d'insectes.

El concepte sobre aquestes zones ha millorat però segueixen tenint una forta pressió i un gran risc de desaparició a causa de la sobreexplotació d'aqüífers, contaminació, canvis a l'ús del sòl o canvi climàtic. 2. L'aigua, un recurs escàs Ús agrícola i ramader: Principal ús de l'aigua total disponible a Espanya, parts es destinen al regadiu perquè augmenta la productivitat de la terra. Però l'aigua utilitzada per l'ús agrícola i ramader planteja problemes per la sostenibilitat dels recursos hídrics, com la contaminació de les aigües per adobs químics, pesticides i purins. Per frenar-ho s'ha prohibit l'ús de productes molt contaminants i una part dels purins es transformen en adobs.

També s'intenta transformar el sistema de reg per inundació al reg per aspersió o degoteig. Ús urbà i industrial: Representa un percentatge de demanda molt inferior al agrari. La provisió d'aigua per a ús domèstic és prioritària i té una elevada exigència de potabilitat (despesa mitjana a Europa per persona= 200 L/ dia) A Espanya l'aigua s'obté d'aigües fluvials i d'aqüífers, però el ppl problema és la insuficient garantia de subministrament a moltes ciutats. A més, el turisme a l'estiu augmenta molt la demanda i quan més demanda hi ha és justament l'època del any amb menys disponibilitat.

La contaminació de les aigües s'ha reduït gràcies al control estricte dels abocaments i la instal·laciçó de depuradores. I es promouen processos de reaprofitament de les aigües. 2.1 Polítiques hídriques Les polítiques hídriques están orientades a obtenir aigua. Hi ha diferents formes: Política de transvasaments: Derivar aigua d'un riu a un altre. L'abastiment de les grans ciutats com Barcelona depenen de petits transvasaments a complexos sistemes de distribució. (Ter+Llobregat) Per fer grans transvasaments són necessàries obres hidràuliques d'enginyeria i bombeig molt costoses i a més es perd aigua amb l'evaporació.

Dessalinització de l'aigua del mar: S'intenta satisfer la demanda de les zones deficitàries mitjançant plantes dessalinitzadores. És una solució cara i consumeix molta energia a més generen residus molt contaminants. (Illes Canàries i Almeria) Recuperació dels aqüífers: Les aigües subterrànies s'exploten per la perforació de pous i el bombeig d'aigua. I l'extracció d'aigua dels aqüífers ha fet disminuir el nivell i desecar-se total o parcialment àrees lacustres i palustres (ex: Doña Ana, Andalusia) A les àrees litorals hi ha un problema de salinització de l'aigua dels aqüífers.

I la creixent urbanització de la costa mediterrània i l'agricultura i ramaderia intensives han afavorit la filtració d'aigües residuals, purins i productes químics que contaminen l'aigua. Plans de sanejament de rius: A Espanya hi ha plans de sanejament per reduir el deteriorament progressiu de la qualitat de l'aigua i poder aconseguir un bon estat ecològic. En aquests plans hi ha un control més gran sobre els abocaments industrials i urbans, instal·lació de col·lectors i plantes depuradores per convertir els "rius claveguera" en aigües netes (ex d'aquest canvi= riu Besòs) 3.

Els recursos energètics A Espanya l'obtenció d'energia es bsa en l'explotació de jaciments carbonífers, importació d'hidrocarburs, recursos hidroelectrics, explotació de minerals radioactius i en part energies alternatives. Espanya és un exemple de creixement econòmic però és un país dependent des del punt de vista energètic, és a dir que no pot satisfer la demanda amb l'autoabastament. Per això, és necessària la importació de recursos energètics. Com a membres de la UE, les polítiques energètiques han de ser pactades amb l'acord de les direccions comunitàries de la Unió.

Els últims plans proposaven reforçar les energies tradicionals (carbó i hidràulica), reduir el consum de petroli, augmentar el gas natural i les energies renovables. 3.1 L'aigua com a recurs energètic Els forts desnivells de alguns rius permeten aprofitar la força de l'aigua per fer funcionar centrals hidroelèctriques, que proporcionen una energia neta i renovable. L'aigua emmagatzemada als embassaments asseguren la continuïtat dels salts d'aigua i regulen el cabal dels rius. A Espanya, l'energia hidroelèctrica que es genera és molt important.

Inconvenients: Cost inicial molt elevat (tot i que el manteniment és relativament econòmic), l'elevada explotació hidroelèctrica dels rius per a la demanda agrícola i urbana no permet ampliar aquest recurs. 4. Energies no renovables Els recursos no renovables són aquells que es troben al planeta de forma limitada i que amb el temps acaben desapareixent. Això es deu a que la majoria són obtinguts de gents geològics interns dels quals l'elaboració és molt lenta (milers d'anys). 4.1 El carbó Amb la Revolució Industrial el carbó va passar a ser la principal font d'energia per la seva energia constant i eficàcia.

Més tard, va ser substituït pels hidrocarburs i la seva producció depenia del preu del petroli. La qualitat de carbó espanyol és molt baixa, a més el cost de la producció és molt alt en comparació a les importacions. A sobre, el carbó que s'obté está barrejat i cal rentar-lo i molta part és molt friable. La zona de producció més important és l'asturlleonesa. L'Estat ha procurat mantenir l'activitat minera de carbó per intentar disminuir la dependència energètica d'Espanya (procés de concentració de producció que protegía grans empreses mineres.

4.2 El petroli El petroli va protagonitzar el creixement econòmic dels països industrialitzats després de la IIGM per el seu preu baix i el seu gran poder energètic. L'augment del seu preu repercuteix a tot el sistema productiu i les variacions en el preu dels carburants ha produït trastorns econòmics greus. Espanya no té reserves importants d'hidrocarburs i la producció de petroli és insignificant en comparació amb el consum (autoabastiment 0,3%). Té una gran dependència del exterior (Rússia, Mèxic, Nigèria, Angola).

Algunes empreses espanyoles fan inversions a països productors de petroli i controlen el refinatge i la distribució de petroli a Espanya (ex: Repsol) 4.3 El gas natural El gas natural és una mescla de gasos (70% metà, 20% nitrogen, 20% CO2 i 10% età). És una font d'energia molt important a Espanya per les dificultats de les altres energies i l'obté en part de les reserves de gas natural d'Osca, Cadis i Biscaia però en general depèn totalment de l'exterior. Entra a través d'una xarxa de gasoductes provinents d'Algèria (proveïdor principal) per Gibraltar i per Murcia. La demanda de gas natural ha augmentat molt els últims anys i es preveu que continui creixent. 5.

Energies renovables alternatives i energia nuclear 5.1 L'energia nuclear L'energia nuclear és la que s'allibera com a resultat d'una reacció nuclear. Avui en dia només es produeix per fissió nuclear però es vol aconsseguir energia basada en la fusió nuclear. ((Espanya disposa d'urani suficient per abastar les centrals nuclears existents, però ha de ser enriquit i és un procès que es fa a França)) Avantatges: Gran poder calorífic i energia aparentment neta Inconvenients: fort rebuig social per el perill de fuites radioactives, dificultat d'emmagatzematge de residus d'alta radiació i elevat cost d'instal·lació.

(+ risc com a objectiu militar en conflictes bèl·lics) 5.2 Energies renovables Les energies renovables són les que s'obtenen de fonts naturals inexhauribles. Al principi estaven poc desenvolupades però la pujada del preu del petroli va fer necessari l'autoproveïment i es van anar introduint noves energies renovables al mercat energètic. Aquestes energies tenen molts defensors perquè són netes i permeten una explotació descentralitzada, sense depende de gran companyies. Però ningú vol grans instal·lacions a prop de casa seva perquè necessiten molt d'espai i tenen un fort impacte paisatgístic. 5.2.1 L'energia solar Energia gratuïta, neta i inesgotable.

El potencial d'Espanya és el més alt d'Europa gràcies a la seva situació climatològica. Tot i això, hi ha poques instal·lacions d'aquest tipus (Almeria, Huelva i Tenerife), però els panells solars domèstics han fet possible que la gent pugui produir i consumirla seva propia energia. 5.2.2 L'energia eòlica Utilitza la força del vent. Espanya és un país muntanyós, amb vents de gran intensitat i per tant és el segon país del món productor d'aquest tipus d'energia (1r Alemanya). Inconvenients: Aus migratòries, impacte visual, contaminació acústica… Aquest impacte ambiental fa que es plantegi posar instal·lacions al mar. 5.2.3 L'energia de biomassa Combustió o fermentació de la matèria orgànica.

La biomassa natural és la que es produeix de forma espontània a la natura i la biomassa residual la que es compon de residus derivats de l'activitat forestal, agrícola o ramadera. 5.2.4 L'energia geotèrmica Utilitza el calor intern de la terra. A Espanya hi ha aquest tipus d'energia a les Illes Canàries. També jaciments orgànics de baixa temperatura s'utilitzen per la península. 6. Els recursos miners La minería s'ha reduït de forma considerable en la seva importància en la economia espanyola, tant pels recursos com pel nombre de llocs que es generen. 6.1 Explotació de recursos miners Abans Espanya era un país miner molt important.

Les explotacions mineres que queden han seguir processos d'innovació tecnològica i les han concentrat les empreses: cq: pèrdua de llocs de treball i reconversions laborals. Espanya ha de seguir el marc de la UE, que vol augmentar la competitivitat i millorar el medi ambient fomentant la recerca i desenvolupament tecnològic (ja que la minería destrueix el medi ambient). Mineria metàl·lica: minerals metàl·lics com ferro, que es troben en àrees de sòl hercinià o a les vores. S'utilitzen per indústries de base com la metal·lùrgia la química i indústries de transformació. Ha patit un retrocés definitiu. Mineria no metàl·lica: Es troben en zones de formació paleozoiques i en conques terciàries.

Espanya té una alta producció de sal, tant de sal gemma (Cantàbria, per fàbriques de sosa i indústries químiques) com sal marina (salines del litoral mediterrani). Les sals potàssiques s'utilitzen com a fertilitzants agrícoles i a la indústria química (Catalunya-Navarra). Roques industrials: Notable dinamisme a les pedreres durant els últims anys per l'extracció de roques industrials (indústria química i construcció): ex; calcària (calç) o argila (fabricació de maons i teulades), pissarres, graves i sorra i granit (Galícia) i marbre. 600 explotacions de roques industrials a Espanya. 7.

L'aigua i els recursos energètics i minerals a Catalunya A Catalunya hi ha un gran desequilibri entre la distribució de persones i la disponibilitat de recursos hídrics. 7.1 L'aigua a Catalunya La majoria de cursos fluvials curts i de cabals força irregulars pel relleu muntanyós i trencat i pel clima. La majoria de rius tenen una orientació N-S i traspassen els sistemes muntanyosos (W-E). Conques hidrogràfiques 2 demarcacions: Oriental o conques internes: rius que neixen a Catalunya i desemboquen al Mediterrani. Gestió exclusiva de la Generalitat amb l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA).

Rius més importants: Llobregat i Ter (aigües dels Pirineus i Prepirineus) Occidental o conques intercomunitàries: part catalana de les conques de rius que van per més d'una comunitat: l'Ebre i el Riu de la Sénia al mediterrani, i el Garona al atlàntic. 7.2 La demanda d'aigua La majoria de població viu a llocs que reben aigua de les conques internes, però només consumeixen un 34% d'aquesta aigua perquè la resta està destinada a les zones d'agricultura de regadiu del Segre i l'Ebre. El desequilibri entre les confederacions es produeix per el règim de pluges i per la manca de inversions. Un gran problema de les conques internes són les sequeres prolongades.

Barcelona rep el subministrament principalment del sistema Ter-Llobregat, però és insuficient. I això ha fet prendre mides restrictives. El consum mitjà d'aigua a una llar catalana és de 117 litres per habitant al dia, però encara podriem consumir menys aigua. 7.3 Recursos energètics i minerals Catalunya té pocs recursos energètics i miners, per tant té una gran dependència d'Espanya o de fora:.

Recursos energètics En el passat explotació de mines de carbó per a les centrals tèrmiques Centrals nuclears (2) produeixen molta energia però envoltades de polèmica Energia hidràulica, salts d'aigua Noguera Pallaresa, N.Ribagorçana i Ter Residus minerals: minerals no metàl·lics han perdut molt de pes i demanda roques industrials 8. Descarbonització i energies renovables La descarbonització és el procés de reducció de les emissions de CO2 a través de una economia baixa en combustibles fossils per tal d'emetre el mínim de GEH cap a la bioesfera. Causes principals: Sobreexplotació i destrucció de recursos i mal desenvolupment dels models econòmics a partir de la Revolució Industrial.

L'any 2050 les emissions haurien de ser entre el 80-90% menys que al 1990 per tal de que no es llencin més emissions de les que el planeta por absorbir. Per fer-ho les empreses haurien de abandonar els combustibles fòssils i treballar amb energies útils i processos d'adaptació. Acord de París: L'any 2015 les nacions unides van arribar a un acord (1r acord vinculat d'aquest tipus) que promou una transició cap a la economia baixa en emissions de carboni i un món resistent al canvi climàtic Agenda 2030: Acord al que van arribar els Estats membres de l'ONU per el Desenvolupament sostenible.

És un pla que busca aconsseguir una prosperitat respectuosa amb el medi ambient i amb els habitants i està composta per 17 objectius principals dividits en 169 metes que s'han de cumplir abans de 2030. Entre aquestes metes es troben: Acabar amb la fam i la pobresa en totes les seves formes Consum, producció i gestió sostenible dels recursos naturals Progrés econòmic, social i tecnològic Societats justes, pacífiques i inclusives Aliança basada en la solaritat centrada en les necessitats dels més vulnerables tema 4: 1. La biodiversitat, l'acció antròpica i el paisatge El tipus de vegetació és un element essencial a la definició dels paisatges vegetals, però també la intensa intervenció humana.

1.1 Biodiversitat a Espanya Espanya és un pais que a nivell mundial té biodiversitat (2n lloc després de les selves tropicals) per: Situació de la Península Ibèrica a l'extrem sud-occidental d'Europa. 2 dominis vegetals principals: atlàntic i mediterrani (+Illes Canàries) Efecte refugi durant les èpoques de glaciació. refugi per espècies vegetals i animals i zona de pas per a travessar l'Estret de Gibraltar La presència de sistemes muntanyosos i del gran altiplà de la Meseta 1.2 Acció antròpica Ha transformat profundament el paisatge i ha substituit boscos per camps de conreu (aprox. 45%).

+Expansió de les àrees urbanes i construcció de infraestructures i equipaments (10%) 1.3 El paisatge Paisatge: fisionomia externa d'un territori i resultat de interacció de factors naturals: relleu, hidrologia, flora i fauna, + factors humans. Producte social, projecció de la cultura d'un lloc determinat. Es caracteritza per la combinació d'elements geogràfics diversos (abiòtics, biòtics i antròpics) El dinamisme d'ha accelerat per la acció humana, cq: gran impacte, fins i tot la degradació del paisatge 1.4 Gestió del paisatge La gestió del paisatge implica la protecció, l'ordenació, la planificació i la gestió activa del paisatge.

És un dret gaudir dels paisatges agradables, harmònics i no degradats, que transmetin sensacions plaents. 1.5 Tipus de paisatges Predomini d'elements abiòtics (no éssers vius) a l'alta muntanya i deserts Predomini d'elements biòtics, presència de flora i fauna; identificats com a paisatges naturals Predomini d'elements antròpics: activitat humana - Paisatges culturals - Paisatges rurals agraris - Paisatges urbans 2. Paisatge Mediterrani Aquest tipus de paisatge ocupa la major part de la península. Predomini d'alzines i sureres.

Bosc mediterrani: esclerofil (verd i de lent desenvolupament) Arbres molt resistents L'acció de l'ésser humà ha provocat la regressió de l'alzinar i la gran expansió del matollar, que ocupa més superficie - màquies - garrigues - estepes Localització: - Franja mediterrània: garric i llentiscle - Vall de l'Ebre: estepa; margalló, espart, fangola, esparreguera - Boscos de ribera: Abres caducifolis que creixen als 2 costats del riu (pollancres, salzes i freixes) 3. Paisatge vegetal de muntanya 4. Els paisatges culturals La cultura és el resultat dels esforços per resoldre els problemes bàsics quotidians. Formes, mitjans i l'experiència acomulaa que es transmet de generació en generació.

L'entorn físic proporciona recursos. Treball humà + maneres d'obtenir i distribuir recursos = Formes o gèneres de vida. Elements que formen la cultura: medi natural estructura social creences o visió del món mitjans de comunicació i transmissió col·lectiva Evolució dels paisatges culturals: 1. ETAPA PRE-INDUSTRIAL Canvis molt lents i per tant el canvi del paisatge també 2. INDUSTRIALITZACIÓ La industrialització va canviar radicalment els paisatges culturals a Europa i Amèrica del Nord. Va ser el pas d'una societat agrària a una urbana. A més també va comportar l'acceleració de l'explotació del Medi Natural 3. POST-MODERNITAT Anys 70.

La globalització vol eliminar els paisatges culturals anteriors.

En conseqüència, s'inicien els moviments per a la CONSERVACIÓ DEL PAISATGE CULTURAL (per mantenir les cultures anteriors) Protecció dels paisatges culturals: 2010, Europa Conveni Europeu del Paisatge (CEP) - incorpora la dimensió temporal i històrica + perspectiva a través de les relacions entre forces naturals i l'acció humana - Ratificat a Espanya al 2007 Elaboració del Pla Nacional del Paisatge cultural ETE (Estratègia Temporal Europea), UE: inclou els paisatges culturals dins del patrimoni cultural de la Unió Europea EL PLA NACIONAL: El pla nacional del paisatge cultural proveeix mecanisme adients per a la salvaguarda del paisatge i la seva transformació coherent, amb les cauteles que calguin.

Definició del paisatge cultural segons El Pla Cultural d'Espanya (2012) És un resultat de la interacció en el temps de les persones i el medi natural, l'expressió de la qual és un territori percebut i valorat per les seves qualitats culturals, producte d'un procés de suport de la identitat d'una comunitat. Paisatge cultural = realitat dinàmica, per tant cal crear instruments per identificar, protegir i gestionar els paisatges culturals. 5. Els espais naturals Hi ha diferents figures legals que tenen nivell de protecció i que depenen de les administracions públiques (comunitàries…) per protegir els espais naturals.

Espais naturals protegits: Són la part del territori escassament modificada per l'acció humana i que es troba protegida. Parcs nacionals o regionals: Zones amb ecosistemes poc alterats. Tenen molt de valor per la seva bellesa o singularitat i tenen una atenció preferent per la seva conservació. Parcs naturals: Valor natural compatible amb les activitats humanes. Gestió estricta i ús reglamentat, equilibrat i sostenible dels recursos. Reserves naturals: Protecció d'ecosistemes, comunitats o elements biològics. Valoració especial d'aquestes zones! Reserves naturals integrals: Tenen una protecció absoluta i una intervenció exterior mínima limitada al personal científic.

Espais protegits a Espanya: UNESCO: Reserves de la biosfera, funció de protecció de la biodiversitats Espanya és un dels països d'Europa amb més biodiversitat d'ecosistemes, hàbitats i espècies naturals (54% d'Europa) Xarxa natura 2000: protecció de les aus! 6. Els paisatges de Catalunya Observatori de Catalunya = paisatge natural i antròpic Amb el temps ha tendit a difuminar-se la delimitació clara entre el camp i la ciutat En les últimes dècades els paisatges tradicionals (=llarga i lenta interacció dels elements del medi i l'activitat humana( s'han anat transformant en llocs uniformes i ha donat pas a la banalització de molts paisatges.

Conveni Europeu del Paisatge (2000), al Consell d'Europa ((El VISSIR és un SIG: Sistema d'informació geogràfica)) ÀMBITS TERRITORIALS DELS CATÀLEGS DEL PAISATGE DE CATALUNYA El Pla Estratègic dels Espais Naturals Protegits de Catalunya Els espais naturals de Catalunya són: Parcs naturals (depenen de les normes estatals): Aigüestortes i Estany de Sant Maurici Parcs naturals: 14 Reserves naturals (integrals i parcials), que despenen de la Generalitat i les depuacions El 30% del territori de Catalunya té laguna figura de protecció i s'està treballant en augmentar els espais protegits a través del Pla Estratègic d'espais Protegits de Catalunya (1992: només 10% estaven protegits; 2014: 31'72%) Les reserves naturals són espais naturals protegits de petites dimensions, molts dels quals es troben inclosos dintre d'espais protegits més grans.

7. Repercussions ambientals de les activitats econòmiques El canvi climàtic és la modificació que experimenta el clima en relació amb el pas del temps a nivell global. Sobre el clima hi influeixen molts fenòmens: l'òrbita de la Terra, el tipus i quantitat d'insolació, la composició de l'atmosfera, la disposició dels continents i els corrents marins. Al llarg de la història del planeta aquests fenòmens han anat variant de manera natural: això vol dir que, certament, sempre hi ha hagut canvis climàtics. El Canvi Climàtic Els éssers humans són un més dels agents que poden influir sobre el canvi climàtic.

I tot i que durant molts segles la seva influència ha sigut quasi nula, els últims anys la quantitat i intensitat de les seves accions sobre el planeta han augmentat i provoquen transformacions molt notables de les condicions climàtiques a una gran velocitat que impedeix la adaptació de la natura. Canvi climàtic d'origen humà= Canvi climàtic antropogènic Condicionen el clima a llarg termini i en un futur pròxim L'efecte hivernacle i l'escalfament global L'energia solar escalfa la superfície terrestre, que retorna un 37'5% i la resta és absorbida pels gasos de la capa superior de l'atmòsfera. Això és el que provoca l'escalfament.

EFECTE HIVERNACLE El que preocupa és que els últims any la proporció dels gasos que fan aquest efecte (CO2, metà, clorofluorocarbonats o CFC) ha augmentat molt i impedeix la sortida de l'energia que emet la Terra a l'espai exterior. En conseqüència, la temperatura de l'atmosfera augmenta i s'origina l'escalfament global i el canvi climàtic antropogènic Tot i que la Terra en altres èpoques anteriors també va experimentar canvis climàtics, més lents, l'actual és tan ràpid que els sistemes naturals no tenen temps d'adaptar-se. L'escalfament global i els oceans L'augment globals de les temperatures té un efecte directe als oceans.

Des del 1960, la temperatura mitjana dels oceans ha augmentat 0'1ºC, però en les aigües de l'oceà atlàntic 0'2ºC. Això, més l'augment de la temperatura de l'aire provoca el desglaç de grans plaques glaçades a la zona àrtica i antàrtica i de les glaceres terrestres. Les prediccions indiquen que si no canvien les condicions, al 2050 el volum del glaç de les glaceres haurà disminuit +60%. Amb l'augment de la temperatura global, l'aigua dels oceans s'expandeix i redueix la seva gran capacitat absorbir CO2, i afecta als ecosistemes bàsics com algues (base de la cadena tròfica d'animals marins).

L'augment de la temperatura dels oceans també transforma el ritme i la força dels corrents marins i la seva influència als continents. A més, també poden influir en l'increment de la força dels huracans, tifons i tempestes.

A conseqüència d'aquests 3 fets s'ha triplicat el ritme anual d'ascens del nivell del mar, que augmenta 10mm l'any (Tuvalu podria desaparèixer en uns 50 anys, al igual que moltes platges espanyoles) Abast del canvi climàtic Hi ha qui pretén minimitzar les causes i els efectes de l'escalfament global i el canvi climàtic amb l'argument de que la natura per si mateixa provoca també episodis l'escalfament global (a causa d'erupcions volcàniques, que llencen a l'atmosfera milions de tones de carbó i gasos) i de canvi climàtic (a Terra ha tingut períodes glacials anteriorment).

La diferència però, és que ara la causa esencial és l'acció humana i el ritme accelerat impedeix a la natura no solament la regeneració natural dels gasos sino que també l'adaptació lenta i gradual a les noves circumstàncies; les conseqüències són imprevisibles i afectaran a les generacions posteriors. A Espanya, s'ha detectat un augment de 1'68ºC de mitjana anual en el període 1971-2014. pel que fa a la precipitació hivernal (la que té més capacitat de generar recursos hídrics aprofitables) en aquest mateix període mostra una davallada del 35% mentre que en nombre de dies de neu disminueix en un 39%.

Alhora, i en sentit contrari, s'hi observa un augment sense excepció en el nombre de dies amb temperatura mitjana superior als 15ºC, fet que indica una tendència a l'augment de les onades de calor, tant en freqüència com en severitat.

Les 10 claus de l'acord de París En el marc de les nacions unides sobre el canvi climàtic, en l'acord de París del 2015 s'hi estableixen les mesures següents: Objectiu: mantenir la temperatura mitjana per sota de 2ºC Forma legal: acord ONU legalment vinculant, però no la decisió resultant ni els objectius nacionals Reducció d'emissions: Entraran en vigor el 2020, es podrà emparar la compraveda d'émissions Revisió: dels compromisos de reducció cada 5 anys Compliment: no hi haurà sancions, hi haurà això si, un mecanisme transparent de seguiment Meta a termini: que les emissions toquin sostre el més aviat possible Finançament: Els països desenvolupats han de contribuir a la mitigació i l'adaptació dels estats en desenvolupament Pèrdues i danys: posar en marxa el mecanisme de guanys i pèrdues Adopció: seu de les Nacions Unides a Nova York (22 d'abril 2016) Entrada en vigor: quan almenys 55 parts, que sumin el 55% de les emissions globals ho ratifiquin 8.

La destrucció del paisatge Pluja àcida: Fenòmen provocat per reaccions químiques. El sofre/nitrogen + H2O/llum/O2 = Àcid sulfúric i àcid nítric, que pugen a l'atmòsfera i causen la pluja àcida. Conseqüències: aridificació del sòl, aigües superficials, corrosió d'edificis, monuments i construccions. Desboscament/ deforestació: 130000 km2/any Conseqüències: augment de més de un 20% del CO2 i la pobresa de 60 milions de persones que depenen directament dels boscos, que en un futur podrien ser 1600 milions afectades per la tala d'arbres. Erosió i desertificació: L'erosió provoca la desertització i degradació dels sòl i dels recursos ecològics.

espanya és el país de la UE amb un índex de desertització més alt. Incendis: Les causes del foc poden ser: sequedat, abandonament d'explotacions agràries (camps) i l'augment de les segones residències juntament amb l'increment de vehicles L'empremta ecològica: (Indicador de sostenibilitat) Ens indica quina és l'àrea necessària per produir els recursos que utilitza i per asimilar els residus que genera cada individu. Serveix també per evaluar l'impacte sobre el planeta de cada tipus de vida (No és el mateix l'EE del 1r món (més gran) que la del 3r món) La biocapacitat mitjana del planeta s'ha estimat en 1'7 Ha. Tot i que actualment cada ésser humà gasta 2'9 Ha.

El que vol dir que a nivell global estem consumint més recursos i generant més residus dels que el planeta pot generar i admetre. L'EE per habitant a Espanya és de 6'4 Ha (2005) i actualment 4 Ha (perquè és un país ric, però aquesta dada es pot reduir) 8. Cimeres climàtiques El canvi climàtic és amb poques paraules, augment brusc de la temperatura mitjana del planeta. Els GEH es concentren a l'atmòsfera i impedeixen l'energia de la Terra surti a l'exterior. Causes: Energia de combustió amb combustibles fòssils, agricultura, indústria, desboscament…

Conseqüències: Augment de la temperatura mitjana del planeta: Inundacions, sequeres, tempestes, onades de calor, propagació de malalties, extinció d'espècies, manca d'aigua o desnodriments i augment del nivell dels oceans. Això pot acabar provocant refugiats climàtics. Antecedents: 1950-1980 es va comença a veure l'augment del C02 i de la temperatura del planeta. Al 1990 es va elaborar el primer informe d'avaluació qe reflectia les investigacions fetes pels científics, que afirmava que l'escalfament global de la terra era real i es demanava l'actuació de la comunitat internacional.

COP París 2015 El 2015 es van reunir a París 195 països i van aprovar un acord final que va entrar en vigor el 2016. És el primer acord de països rics i pobres que es comprometen a gestionar la transició cap a un model econòmic baix en carboni. Objectiu: Que les temperatures es mantinguin bastant per sota d'un augment dels 2ºC i compromet als signants a fer esforços per limitar aquest augment a 1'5 en comparació a la era pre-industrial (S.XVIII). Tot i això la majoria de cimeres fracassen perquè són països diferents i grups econòmics diferents que tenen diferents interessos. 1.

L'estudi de la població La demografia és l'estudi de les poblacions humanes en relació amb la seva renovació mitjançant naixements, les defuncions i els moviments migratoris. 1.1 La geografía de la població La demografia de la població estudia les formes de relació entre els territoris i les variacions espaials dels fenòmens demogràfics: distribució, composició, creixement i migració de persones.

(Aquest estudi pot ser interpretat de diverses maneres i generar polèmica) 1.2 La geografía de la població 2 conceptes importants: La població: Conjunt d'éssers humans que viuen en un territori que es presenta delimitat per diversos criteris de pertinença i en relació amb el moment temporal determinat. Territori de referència: Entitats administratives: estats, províncies i municipis, perquè les dades provenen dels censos i registres civils. 1.3 Les fonts demogràfiques No sempre ha existit el registre civil; durant l'Edat Moderna a espanya el recompte era aproximat a través de focs.

Els càlculs es van començar a fer a partir del S.XVIII, eren més detallats (sexe, edat, estat civil) i més freqüents i regulars. Fonts més importants: Cens: És el recompte de la població d'un país en un moment determinat. Ens aporta informació sobre el volum de la població, la composició per sexe i edats, estat civil, grandària de families, nivell d'estudis… (Fiabilitat real a partir de mitjans del s.XIX) Padró municipal: Registre de competència local que comptabilitza naixements, defuncions o canvis de residència. Actualització constant de les dades. Registre civil: Comptabilitza naixements, matrimonis i defuncions.

L'Institut Nacional d'estadística fa les estadístiques del moviment natural de la població. 1.4 Les projeccions de la població La demografia actualitza la població del passat i del present i la del futur a través de les projeccions de la població. Es fa a través de una simulació estadística que fan hipòtesis de fecunditat, mortalitat i migracions (+ activitat econòmica i distribució territorial) Tendències demogràfiques.

Indicacions demogràfiques Ocupació del territori Densitat de població Natalitat i fecunditat Taxa de natalitat Taxa de fecunditat Índex sintètic de fecunditat Nombre mitjà de fills per dona Mortalitat Taxa de mortalitat Taxa de mortalitat infantil Esperança de vida al moment de néixer Nombre mitjà d'anys que pot viure una generació d'individus Moviment migratori Taxa de migració bruta amb l'estranger Taxa de migració interautonòmica Creixement i estructura de la població Taxa de creixement natural Taxa natalitat - taxa mortalitat Índex d'envelliment 2.

Evolució de la població espanyola El model de transició demogràfica permet comparar, explicar i valorar les dinàmiques de la població espanyola en relació amb les d'altres països d'Europa Fase I Neolític- Entrat s.XX natalitat (5 fills) mortalitat infantil esperança de vida: 35 anys mortalitat (epidèmies, males collites, guerres…) Pesta Negra ESTABILITAT DEMOGRÀFICA Fase III dècada 1980 mortalitat (higiene, medicina, vacunes…

natalitat causes econòmiques i socials Fase II 1920-1980 natalitat mortalitat va devallar x les millores en alimentació i higiene CREIXEMENT DEMOGRÀFIC Interromput per la Guerra Civil, 1936 1950-1970 (postguerra) població jove Èxode rural + emigracions Fase IV natalitat mortalitat CREIXEMENT DE LA POBLACIÓ NUL/ NEGATIU esperança de vida: 83 anys (2015) natalitat per immigrants estrangers 3.

Dinàmica de la població espanyola La dinàmica de la població espanyola depèn de 2 grans factors: naturals: natalitat, fecunditat, mortalitat i nupcialitat socials: migracions interior i exteriors El moviment natural: naixements > defuncions = creixement natural o vegetatiu naixements < defuncions = tendència a disminuir La natalitat Des de el començament del s.XX a Espanya la tendència és descendent. Conseqüències: naixements = defuncions = escàs creixement de la població natural baixa natalitat i augment de l'esperança de vida = envelliment progressiu de la població Al 2000 va haver un repunt de la natalitat, assolint una taxa de 11'27%.

Les causes van ser l'arribada a l'edat fèrtil de les dones nascudes durant el creixement i l'arribada massiva d'immigrants estrangers joves Al 2008 (gran crisi) la taxa de natalitat va experimentar una devallada notable i constant Al 2014: 9'17%. Les conseqüències va ser un creixement de només un 0'69% (ja que la diferència entre la natalitat i la mortalitat pràcticament s'havia igualat) La mortalitat Durant el s.XX, la mortalitat va disminuir a causa de la davallada de la mortalitat infantil i l'augment de l'esperança de vida.

- 1900: 28'33% - 1980: 7'5% (a cq de l'envelliment de la població) - 2014: 8'5 % 1ra causa de mort: malalties cardiovasculars, seguides de tumors Actualment taxa de mortalitat infantil molt baixa (2,82%) Nupcialitat i fecunditat Abans els matrimonis eren una dada significant per a la relació amb la natalitat. Ara, és una dada poc fiable per l'existència de parelles de fet i famílies monoparentals. - Índex sintètic de fecunditat molt baix: 1'32 (2n de la UE), es prevé un petit creixement - Edat mitjana de fecunditat estabilitzada en els 31'7 anys (2014) Endarreriment de la fecunditat, al 1970: 25 anys; a causa de la dificultat per tenir fills sense una situació laboral sòlida.

- Per a que una població es mantingui cal que la generació agafi el relleu de l'altre! Aquest ha ser de 2'1 fills per dona (Actualment 1'8 fills per dona) - La immigració ha ajudat a augmentar la taxa però segueix sense ser suficient Evolució recent de la població espanyola Al 2011 Espanya va assolir el màxim de la població amb aproximadament 47 milions d'habitants. Des de llavors ha anat disminuint, tot i que al 2015 era d'uns 46 milions, sent un dels 5 països més poblats de la Unió Europea. L'increment dels darrers anys és a causa dels estrangers.

- Al 2008, 1 de cada 10 habitants eren estrangers nous = 11'4% de la població total (Espanya és un dels països amb saldo migratori més alt): 2014: 2'04% - A Espanya continuen havent notables diferències territorials, en relació amb el moviment natural de la població per causes socials i econòmiques 4. Estructura de la població espanyola Estructura de la població= composició i disposició per edats i per gèneres i es representa mitjançant piràmides d'edats. Aquesta mostra la història de la població i permet preveure problemes i necessitats i també establir semblances i diferències amb la població d'altres països o regions.

Tipus de piràmides: EXPANSIVA: Correspon a una població jove, la població adulta i anciana és reduida. Es relaciona amb països subdesenvolupats. REGRESSIVA: Correspon a una població aduta, amb una reducció en la població jove i molta població anciana. ESTABLE: Correspon a una població envellida, ja que mentre que hi ha molt poca població jove hi destaca una gran població adulta i anciana.

En una piràmide hi ha tres grups principals: Població jove: de 0-14 anys Població adulta: de 15-64 anys Població anciana: +65 anys La piràmide d'Espanya: A Espanya a piràmide és contractiva, típica de països econòmicament desenvolupats, amb natalitat baixa i una esperança de vida prolongada Història: Estrenyiment de la població als primers esglaons a causa de la disminució de la natalitat al 1979. Cert augment de la natalitat al 2008 (per això l'augment entre els 5 i 8 anys) El cos central = població adulta.

Eixamplament notable 35-49 anys = població nascuda a l'etapa del creixement demogràfic (1966-1980) + majoria de la població immigrant Aquest sector és el de la població treballadora, però a mesura que augmenta el desenvolupament de un país retrocedeix el començament de l'edat activa a causa de la possibilitat d'una millor preparació tècnica, científica i profesional. Els esglaons superiors pertanyen als grups de més edat. Creixen en amplada i alçada. A Espanya viu molts anys un gran percentatge de la població. Reducció 70-74 = falta de naixements durant la Guerra Civil i a postguerra inmediata.

Distribució per edats: Diferència 1887-2015, disminució d'edat 0-19, augment de la part central i gran desenvolupament de les edats superiors (+70 anys) = INVERSIÓ DE LA CORBA DEMOGRÀFICA Distribució per sexe: 2015: 50'9% dones i 49'1% homes (però aquesta tendència podria canviar) Envelliment de la població: L'envelliment és inevitable i desitjable ja què està relacionat amb una millor qualitat de vida!

Espanya, al igual que la UE, és una població envellida (mitjana d'edat al 2015 = 42'44) Causes: Baixa natalitat i augment de l'esperança de vida (dones: 85'5 i homes 80'1) Estimaciones de l'Institut Nacional d'Estadística: 2025: 20% +65 anys i 2030: 30% +65 anys L'envelliment planteja interrogants com el pes econòmic per mantenir les pensions de cada vegada més jubilats, disponibilitat de serveis socials i sanitaris insuficients. 5. La distribució de la població al territori La població espanyola es distribueix de forma desigual al territori. Densitats més altes a la perifèria i a les illes, mentre que l'interior està poc poblat.

Espanya és un país poc poblat comparat amb altres països de la UE: - Al 2015: + de 46 600 000 habitants i densitat de 92'1 hab/km2, valor poc significatiu perquè es reparteix de forma molt irregular Les zones més poblades = zones prop de la costa i valls adjacents ja que el desenvolupament econòmic (industrial i turístic) dels últims 150 anys s'ha situat a la façana marítima. La població es concentra en ciutats o grups de ciutats que formen conjunts urbans d'alta densitat; Exemple: Barcelona / Alacant-Elx-Murcia Com a excepció a l'interior de la península destaca Madrid, ciutat més gran d'espanya i extensa àrea metropolitana. Mentre que l'interior està poc poblat.

Les zones menys poblades són a l'interior i part de la comunitat de Castella i Lleó i Castella la Manxa, Aragó, Extremadura i Galícia, a conseqüència de l'èxode rural. 6. La població activa a Espanya La població activa és el conjunt de persones de 16 anys en amunt que estan ocupades, és a dir, que treballen en qualsevol dels sectors de l'activitat econòmica. també s'inclouen les persones que en el momen estan buscant feina per primer cop o les que es troben a l'atur.

La xifra acostuma a ser entre i de la població total (pot variar segons el % de la població adulta, quantitat i diversitat d'ocupació…) El desenvolupament fa que agricultura < Indústria < Sector terciari A Espanya, la població activa ha anat augmentant a mesura que ha crescut la població i la incorporació de les dones al món laboral. - Al 2016, el percentatge de gent activa era del 59'3% (aprox.

22 000 000) - El màxim es situa al 2012 amb aproximadament 23 000 000 persones La diferència entre la població activa i la població ocupada és la població en atur, que amb la crisis (2008, pandèmia Covis, Guerra de Ucrania…) ha anat augmentant i és un dels problemes més greus del nostre país actualment. El rècord, però, es situa al 2013 amb un 26'1%. Actualment, un 30'7% dels contractes són de caire indefinit, ja que la reforma laboral ha limitat els contractes temporals. Percentatge d'atur actual: 13% El problema de l'atur: Quan hi ha crisi les empreses limiten la mà d'obra i per tant augmenta l'atur, en canvi quan i ha una economia expansiva, la taxa d'atur baixa.

Des de mitjans del s.XX, hi ha hagut 3 grans crisis a Espanya: 1970: A causa de l'augment del preu del petroli 1990: A causa de l'automatització informatització progressives dels processos productius 2007: Financera Actual: pandèmia del Covid-19 i Guerra d'Ucraina El 2016 també va tenir una de les xifres més altes d'atur Persones més perjudicades per la desocupació són els joves que busquen la seva primera feina Espanya, a més, té/ha tingut sempre una de les taxes més altes d'Europa. Les comunitats autònomes on el mercat laboral està més deteriorat són les que tenen més dependència del sector de la construcció, del sector serveis i del turisme.

El millor mercat laboral es troba a Astúries, Cantàbria, País Basc, Madrid i Navarra. Les persones en atur reben un subsidi d'atur de la Seguretat Social durant un temps. Però l'atur forcós representa un greu problema personal i social. Incorporació de les dones al món laboral: Abans, les dones es dedicaven exclusivament a l'àmbit de la llar (cura de la llar, cuidar de nens i persones grans…). El desenvolupament del s.XX va permetre una pensió pels avis, atenció sanitària pels grans i taxes d'infantils més baixen que van tindre com a conseqüència la planificació familiar i la limitació del nombre de fills. Això, permet a les dones el dret de formar-se i ocupar un lloc de treball.

A més, la feina remunerada allibera a les dones de la dependència econòmica i permet la igualtat entre sexes. Actualment, la feina de casa és una responsabilitat compartida. A Espanya les dones poden accedir a tota mena d'estudis i de feines i s'ha avançat molt en el camí de la igualtat, encara que hi continua havent casos de discriminació encoberta, com per exemple la diferència de sou respecte els homes per el mateix tipus de feina. tema 6 1. Estudi de la població La demografia és l'estudi de les poblacions humanes en relació amb la seva renovació mitjançant els naixements, les defuncions i els moviments migratoris.

La geografia de la població estudia les formes de relació entre els territoris i les variacions espacials dels fenòmens demogràfics (distribució, composició, creixement i migració de les poblacions. Dos conceptes per estudiar la distribució de la població: Població: conjunt d'éssers humans que viuen en un territori Territori de referència: on viu cadascú (censos/ registres civils) Fonts demogràfiques: A l'edat moderna els recomptes eren aproximats i es feien amb a través de focs (1 foc= 1 casa) El Cens és el recompte de la població d'un país en un moment determinat i ens dona informació sobre el volum de població, l'estat civil, sexes, edats… Es necessiten papers.

El padró municipal és un registre local que comptabilitza naixements, defuncions i canvis de resiència de municipi. El registre civil comptabilitza naixements, defuncions i matrimonis. (estadístiques moviment natural població =INE ) Projeccions de població: Estudi de leshipòtesis de poblacions de futur Taula INDICADORS DEMOGRÀFCS 2. Evolució de la població espanyola Fase I Règim Demogràfic antic (s.XVIII a GB, s.XX a Espanya) Característiques: Natalitat elevada: era elevada perquè hi havia molta mortalitat infantil. L'esperança de vida es situava en els 35 anys, a causa de les dures condicions de vida, falta d'higiene i escassetat de recursos mèdics.

Alta mortalitat: epidèmes, males collites, guerres… + Pesta Negra (1348) va reduir la població en . ESTABILITAT DEMOGRÀFICA Fase II Creixement demogràfic (1780-1880 a GB, 1920-1980 a Espanya) Característiques: Natalitat elevada però mortalitat disminueix (millores d'alimentació i de higiene) = notable creixement demogràfic. Progressos de l'agricultura acaben amb la fam per conreus i tècniques més eficients al camp; difusió del sabó i recollida d'escombraries. A Espanya no fins al 1920 i paralitzat per la Guerra Civil.

Fase III Ajustament demogràfic (final s.XIX i dècada 1940 a GB, dècada 1980 a Espanya) Característiques: La mortalitat va continuar baixant per l'avenç de la ciència i de la medicina (vacunes),…