Globalització i Economia: Anàlisi de Catalunya i Espanya

I 36 flashcards i 24 preguntes més al document.

Text del document

Unitat 5: Catalunya i Espanya en un món globalitzat 1. La globalització de l'economia 2. Les activitats econòmiques a Catalunya 3. Les activitats econòmiques a Espanya 4. Amenaces i oportunitats per a Catalunya i Espanya en un context global 1. La globalització de l'economia Procés: Últimes dècades S.XX transformació del món 1.1 EL PROCÉS DE GLOBALITZACIÓ ECONÒMICA A finals del segle XX, es van produir canvis profunds en l'organització mundial amb l'aparició de la societat postindustrial i la globalització econòmica. Durant la Revolució Industrial, els països desenvolupats eren sinònims de països industrialitzats.

No obstant, amb l'arribada de noves tecnologies com la informàtica i la robòtica, es va passar a una societat postindustrial on el sector dominant són els serveis (comercials, financers, turístics, etc.). Això va portar a la fragmentació i deslocalització de la producció industrial, de manera que els països més industrialitzats ja no són necessàriament els més desenvolupats. RELOCALITZACIÓ I REINDUSTRIALITZACIÓ: Al segle XXI, han sorgit idees de relocalització i reindustrialització degut als inconvenients de tenir la indústria allunyada. El 2014, la Comissió Europea va instar als estats membres a promoure un renaixement industrial.

Durant el confinament del 2020, es van evidenciar els problemes de la deslocalització, com la manca de subministraments, cosa que va portar el Parlament Europeu a proposar la relocalització de produccions estratègiques. LA LLEI EUROPEA DE XIPS: El 2022, la Comissió Europea va presentar la Llei Europea de Xips per afrontar alteracions en les cadenes de subministrament i convertir la UE en líder mundial en disseny i fabricació de microxips. Actualment, la quota europea en el mercat de microxips és només del 9 %.

DISTRIBUCIÓ DE LA PRODUCCIÓ DE SEMICONDUCTORS: La producció mundial de semiconductors està dominada per regions com Estats Units, Corea del Sud, Taiwán i Xina, mentre que Europa té una participació reduïda. En resum, la globalització ha transformat l'economia mundial, però la deslocalització ha portat reptes que han impulsat iniciatives com la reindustrialització i la Llei Europea de Xips per garantir la sobirania digital i la seguretat dels subministraments. 1.2 GLOBALITZACIÓ I INTERDEPENDÈNCIA ECONÒMICA La globalització integra l'economia mundial en un sol sistema, augmentant la interdependència entre els països i reduint la capacitat de decisió dels estats sobre les seves economies.

Aquest procés es caracteritza per una distribució desigual dels recursos naturals, diferents evolucions econòmiques i una forta competència per les quotes de mercat, cosa que fa impossible que cap país sigui autosuficient. Aquesta interdependència global fa que les crisis econòmiques, bèl·liques o sanitàries en una regió afectin a tot el planeta. Tot i que la globalització té febleses i desequilibris, com la vulnerabilitat davant esdeveniments imprevistos, segueix sent un procés vigent i sense signes de desaparèixer.

LES ECONOMIES MÉS FORTES DEL MÓN: Segons el Banc Mundial, des del 2014, la Xina és l'economia amb el PIB per paritat de poder adquisitiu (PPA) més gran del món, superant els Estats Units i la Unió Europea. El 2021, les principals economies mundials eren: Xina: 18,70 % del PIB mundial (PPA). Estats Units: 15,90 %. Índia: 7,04 %. Japó: 3,89 %. Alemanya: 3,35 %. Aquests sis països acumulen més del 50 % de la riquesa mundial. QUÈ ÉS EL PIB PER PPA? El PIB per PPA ajusta el PIB nominal segons el cost de vida de cada país, permetent comparacions més justes entre economies.

Per exemple, el PIB per càpita nominal de l'Índia pot ser baix, però el seu PIB per PPA reflecteix un nivell de vida més alt degut al menor cost dels béns i serveis. TENDÈNCIES ACTUALS: S'ha començat a parlar de desglobalització o "amiguisme" (friendshoring), un procés de relocalització industrial que busca reduir la dependència de cadenes de subministrament globals. Això reflecteix els reptes de la globalització, com la vulnerabilitat davant crisis com la pandèmia del 2020.

En resum, la globalització ha creat una economia mundial interconnectada, però també ha evidenciat desequilibris i interdependències que han portat a replantejaments com la relocalització industrial i una major atenció a la sobirania econòmica. 1.3 GLOBALITZACIÓ I SOSTENIBILITAT La globalització presenta reptes importants en termes de sostenibilitat ambiental, econòmica i social. La descentralització de la producció industrial implica un gran esforç en transport i logística, amb vaixells, avions, trens i camions que emeten gasos d'efecte hivernacle i generen residus contaminants.

Aquestes activitats tenen un impacte negatiu en l'aigua, la terra i l'aire, contribuint a problemes com el canvi climàtic i la contaminació per microplàstics. DESEQUILIBRIS GLOBALS: La sostenibilitat no és igual a totes les regions del món. Mentre alguns països es beneficien de la globalització, altres, com gran part d'Àfrica i algunes zones d'Amèrica Llatina, depenen principalment dels seus recursos naturals. Aquests recursos es venen als països més rics sense que els productors puguin controlar els preus, que es fixen en borses com les de Chicago, Londres o Hong Kong. Això genera desequilibris econòmics i problemes socials i humanitaris.

IMPACTE DEL TRANSPORT MARÍTIM: Al voltant del 80 % del comerç mundial es mou a través del sector marítim. Els grans vaixells contenidors utilitzen combustibles fòssils amb alt contingut de sofre, metalls pesants i altres substàncies tòxiques. Aquests combustibles emeten CO , òxids de sofre (SOx), òxids de nitrogen (NOx) i partícules contaminants com els microplàstics, que són perillosos per a la salut i el medi ambient. En resum, la globalització ha creat un sistema econòmic interconnectat, però també ha generat problemes de sostenibilitat i desequilibris globals que afecten especialment les regions menys desenvolupades.

La dependència del transport marítim i l'ús de combustibles contaminants agreugen aquests reptes, posant en relleu la necessitat de solucions més sostenibles i equitatives. 1.4 ELS INTERCANVIS EN UN MÓN GLOBALITZAT En un món globalitzat, els intercanvis es poden classificar en dos tipus: fluxos visibles (materials) i fluxos no visibles (immaterials). FLUXOS VISIBLES: Són les mercaderies, que inclouen: 1. Productes energètics: Dominats pels hidrocarburs (gas natural, petroli i derivats). Representen el 10 % del comerç mundial. Són d'alta importància estratègica per als estats. 2. Productes agrícoles: Inclouen blat, cereals, fruites, cafè, cacau, cotó, etc.

Els països desenvolupats exporten cereals, mentre que els països poc desenvolupats exporten productes tropicals com el cafè i el cacau. 3. Productes industrials: Representen prop de tres quartes parts del comerç mundial. Inclouen automòbils, dispositius informàtics, maquinària industrial, etc. La Xina és el principal exportador mundial, amb quatre dels cinc ports més grans del món (Xangai en primera posició). FLUXOS NO VISIBLES: Són el capital i la informació: 1. Capital: Gràcies a la globalització, es poden comprar i vendre productes financers a les borses d'arreu del món. El mercat financer és global, permetent inversions en qualsevol lloc i moment. 2.

Informació: La circulació global d'informació (impulsada per internet) permet fluxos financers i accessos immediats a dades. El control de la informació és un objectiu clau per a empreses i governs. CONNECTIVITAT I DISPOSITIUS: El telèfon mòbil és el dispositiu més utilitzat per connectar-se a internet (2021), seguit d'ordinadors portàtils i tauletes. La suma dels percentatges supera el 100 %, ja que una persona pot utilitzar múltiples dispositius.

En resum, els intercanvis en un món globalitzat inclouen tant fluxos materials (energia, agrícoles i industrials) com immaterials (capital i informació), amb la Xina com a protagonista en el comerç de mercaderies i la tecnologia com a facilitadora dels fluxos financers i d'informació. 1.5 ELS INDICADORS SOCIOECONÒMICS Els indicadors socioeconòmics són dades que reflecteixen la situació socioeconòmica d'un territori. Inclouen indicadors com el PIB per habitant, l'esperança de vida, la taxa d'analfabetisme, la taxa de mortalitat infantil, la taxa de fecunditat, la disponibilitat de calories i l'accés a internet.

Actualment, es tendeix a utilitzar índexs de benestar que combinen diverses dades per oferir una visió més completa. ÍNDEX DE DESENVOLUPAMENT HUMÀ (IDH): L'IDH és un indicador compost elaborat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD). Es calcula tenint en compte tres dimensions: 1. Salut: Esperança de vida en néixer. 2. Educació: Anys d'instrucció i anys previstos d'escolarització. 3. Estàndard de vida: Ingressos nacionals bruts (INB) per càpita (PPA, en dòlars EUA). L'IDH s'expressa en una escala de 0 a 1, on valors més alts indiquen un major desenvolupament humà. EXEMPLES D'IDH (2021): IDH molt alt: Suïssa (0,962), Noruega (0,961).

IDH alt: Xina (0,768), Sud-àfrica (0,713). IDH mitjà: Filipines (0,669), Marroc (0,683). IDH baix: Afganistan (0,478), Sudan del Sud (0,385). PIB PER PARITAT DE PODER ADQUISITIU (PPA): El PIB per PPA ajusta el valor dels productes segons el cost de vida de cada país, permetent comparacions més justes entre economies. Per exemple, evita que el PIB d'un país com el Japó sembli inflat a causa dels preus més alts dels seus mercats. TAXA DE MORTALITAT INFANTIL (TMM5): Aquest indicador, utilitzat per l'UNICEF, reflecteix el benestar dels infants d'un país. Inclou factors com l'alimentació, l'accés a serveis sanitaris, l'aigua potable i el nivell d'ingressos familiars.

S'expressa en nombre de morts per cada 1.000 nens menors de 5 anys. TENDÈNCIES GLOBALS: La mortalitat infantil ha disminuït significativament a nivell mundial: 1990: 64,6 morts per 1.000 nens. 2005: 42,6 morts per 1.000 nens. 2021: 28,4 morts per 1.000 nens. En resum, els indicadors socioeconòmics, com l'IDH, el PIB per PPA i la taxa de mortalitat infantil, són eines essencials per avaluar el desenvolupament i el benestar d'un país, oferint una visió global de la seva situació econòmica i social.

1.6 LA UNIÓ EUROPEA: UNA DE LES TRES GRANS ÀREES SOCIOECONÒMIQUES MUNDIALS En un món globalitzat, l'activitat comercial està centrada al voltant dels tres pols socioeconòmics principals: la Xina, els Estats Units i la Unió Europea (UE). PRESÈNCIA GLOBAL: Estats Units i Xina són els països amb més poder econòmic i presència global, influint en el comerç, la diplomàcia, les forces armades, l'activitat científica, el turisme i l'esport. Si la Unió Europea fos un sol estat, la seva presència global superaria la dels altres dos pols, tot i que això no es tradueix en un major poder polític o econòmic. LA UE EN EL CONTEXT GLOBAL: La UE representa el 23,7 % del PIB mundial.

Els seus principals socis comercials són els Estats Units (16,3 %), la Xina (8,7 %) i Suïssa (8,5 %). ACORDS DE SCHENGEN: Els Acords de Schengen, signats el 1985 i 1990, permeten la lliure circulació de béns, serveis, capitals i persones dins de l'espai Schengen. Aquest espai beneficia més de 400 milions de persones, amb uns 3,5 milions creuant fronteres diàriament per treballar, estudiar o visitar familiars. A més, es realitzen uns 1.250 milions de viatges anuals dins de l'espai Schengen, impulsant el turisme i l'economia.

AMPLIACIÓ DE LA UE: La UE té actualment 27 estats membres, però podria ampliar-se amb nous candidats: Candidats oficials: Albània, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia del Nord, Moldàvia, Montenegro, Sèrbia, Turquia i Ucraïna. Candidats potencials: Geòrgia i Kosovo. En resum, la Unió Europea és un dels tres grans pols socioeconòmics mundials, amb una forta presència global i un mercat intern integrat gràcies als Acords de Schengen. La seva influència econòmica i comercial és clau, i la seva possible ampliació amb nous membres reforça el seu paper en l'escenari global.

1.7 ELS TRES SECTORS ECONÒMICS A LA UNIÓ EUROPEA La Unió Europea (UE) estructura la seva economia en tres sectors: primari, secundari i terciari, cadascun amb un paper clau en el desenvolupament econòmic i social. SECTOR PRIMARI: El sector primari és prioritari per a la UE, amb polítiques com la Política Agrària Comuna (PAC) i la Política Pesquera Comuna (PPC). Els objectius inclouen: Augmentar la productivitat. Assegurar un nivell de vida equitatiu per als treballadors. Estabilitzar els mercats i garantir l'aprovisionament d'aliments. Assegurar preus raonables per als consumidors.

La UE utilitza instruments com el Fons Europeu Marítim i de la Pesca (FEMP) per modernitzar el sector pesquer i l'Organització Comuna del Mercat (OCM) per harmonitzar el mercat agrari. SECTOR SECUNDARI: Encara que la UE és una societat postindustrial, el sector secundari segueix sent important, representant el 20 % de l'economia i generant 36 milions de llocs de treball. Les polítiques industrials de la UE es centren en: Potenciar la recerca i desenvolupament (R+D). Combatre la desocupació i reduir les diferències regionals. Promoure la transició ecològica per fer la indústria més sostenible i competitiva.

Els sectors industrials més importants són l'automobilístic, l'aeroespacial, la química, la defensa i la biotecnologia, amb regions clau a Alemanya, França i Itàlia. SECTOR TERCIARI: El sector terciari és el més important, generant la major part de la riquesa i l'ocupació. La UE promou la lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals (Tractat de Schengen). La política comercial és competència exclusiva de la UE, que estableix acords internacionals. La UE és la primera potència comercial mundial, exportant principalment maquinària, vehicles i productes químics, i important productes energètics i maquinària.

Altres activitats terciàries clau inclouen les finances, la recerca científica, el turisme i la cultura. IMPACTE GLOBAL: La UE és el principal soci comercial per a 74 països, superant la Xina (66) i els Estats Units (31). La seva estratègia comercial es centra en la transformació ecològica i la digitalització de les petites empreses. En resum, la UE manté un equilibri entre els tres sectors econòmics, amb polítiques que promouen la sostenibilitat, la competitivitat i la integració global, consolidant-se com una de les principals potències econòmiques mundials. 2.

Les activitats econòmiques a Catalunya 2.1 L'ECONOMIA CATALANA EN EL CONTEXT ESPANYOL I EUROPEU Catalunya és una societat desenvolupada amb una economia postindustrial. El 2021, el seu PIB va ser de 244.172 milions d'euros, amb un creixement del 5,8 % respecte al 2020, any afectat per la COVID-19. El PIB per habitant en paritat de poder adquisitiu (PPA) va ser de 33.676 euros, superior a la mitjana de la UE (32.330 euros) i a la d'Espanya (27.200 euros). El 2020, Catalunya va ser la segona comunitat autònoma en aportació al PIB espanyol (19 %), per darrere de Madrid (19,3 %) i per davant d'Andalusia (13,4 %).

La seva economia és dinàmica i s'adapta als nous models de negoci digitals, però enfronta un greu problema de desocupació. El 2022, la taxa d'atur va ser del 9,31 %, més alta que la mitjana europea, amb diferències per sexes (dones: 10,15 %; homes: 8,54 %) i especialment elevada en l'atur juvenil (25,70 % en el grup de 16 a 24 anys). La inflació, que havia estat baixa o negativa durant anys, es va disparar entre 2021-22 a causa de factors globals, superant temporalment el 10 %. A Catalunya, la taxa d'inflació va ser del 8,5 % (setembre 2022), per sota de la mitjana de la UE (10,9 %) i d'Espanya (9 %), però amb grans variacions entre països (per exemple, França: 6,2 %; Estònia: 24,1 %).

Després de les crisis recents, la incertesa és una característica dominant de l'economia global i catalana. Qüestions com el futur de la globalització, la possible relocalització d'empreses, l'evolució de la inflació, l'emergència climàtica i els conflictes geopolítics fan que les projeccions econòmiques siguin impredictibles a qualsevol escala. 2.2 EL SECTOR PRIMARI A CATALUNYA A Catalunya, com en la resta del món desenvolupat, el sector agrari té una participació reduïda en el PIB i ocupa només un 1,3 % de la població activa, un xifra molt inferior al 33 % de fa un segle.

Aquest descens s'explica per la mecanització i les tècniques intensives, que permeten una alta productivitat amb poca mà d'obra. Tot i que prop d'un 30 % del territori català està dedicat a conreus, la superfície conreada ha disminuït en favor d'usos urbans, industrials o forestals. TENDÈNCIES RECENTS DEL SECTOR AGRARI: Augment de la superfície de regadiu gràcies a millores en els sistemes de regatge. Reducció del nombre d'explotacions i augment de la mida per millorar la productivitat. Creixement de les explotacions ecològiques. Millora de la renda agrària per factors com la disminució d'explotacions, l'augment de productivitat i els ajuts públics.

No obstant, el sector s'enfronta a problemes com la inflació i la incertesa. El 2020, la renda agrària va augmentar un 10 % per la pujada de preus de productes com l'oli i els cereals, però el 2021 va caure un 14,8 % per l'encariment dels subministraments i la baixada de preus en sectors com el porcí. CARACTERÍSTIQUES DEL SECTOR AGRARI CATALÀ: Diversificació en subsectors com l'agricultura continental (ramats, farratges) i mediterrània (cereals, vinya, fruiters). Ramaderia intensiva com a subsector principal, destacant el porcí, l'aviram i el boví, amb un alt grau de tecnificació.

Explotacions petites o mitjanes, majoritàriament familiars, amb predomini de la propietat sobre l'arrendament o la parceria. Principals produccions agrícoles: farratges, cereals, fruita dolça i vinya. ALTRES SUBSECTORS DEL PRIMARI: Pesca: En retrocés des de fa dècades, amb captures que el 2018 van ser només el 40 % de les de 1994. Aqüicultura: Sector petit però en creixement, amb producció continental (truites) i marina (orades, llobarros, musclos). En resum, el sector primari català és divers i tecnificat, però enfronta reptes com la inflació, la competència i la dependència de subvencions, mentre la pesca disminueix i l'aqüicultura guanya terreny.

2.3 EL SECTOR SECUNDARI A CATALUNYA El sector industrial ha estat clau en la modernització de Catalunya i, tot i ser una societat postindustrial, segueix tenint un paper destacat en l'economia, per sobre de la mitjana estatal. Representa el 22,5 % de la indústria espanyola, amb una xifra de negoci líder a l'estat. TENDÈNCIES RECENTS: Internacionalització: Obertura als mercats europeu i mundial amb resultats satisfactoris. Deslocalització selectiva: Algunes indústries es traslladen a països perifèrics. Evolució positiva: Destaca el sector metal·lúrgic, de maquinària, agroindustrial i químic. El sector tèxtil, de confecció i calçat és menys dinàmic.

Presència de multinacionals: Representen menys del 3 % de les empreses industrials catalanes, però generen gairebé el 50 % de la producció i el 60 % de les exportacions. CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: Estructura diversificada: Amb subsectors com el material de transport, químic, alimentari, maquinària i productes metàl·lics. Predomini de petites i mitjanes empreses (PME): Més del 80 % de les empreses són petites o mitjanes, encara que les grans empreses generen una part significativa de la producció. Productivitat baixa: Superior a la mitjana estatal, però inferior a la de la UE, degut a la poca inversió en recerca i desenvolupament (R+D) i formació.

Concentració a l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB): Amb un 7,7 % del territori català, concentra el 70 % de les empreses i l'ocupació industrial. DISTRIBUCIÓ TERRITORIAL: Àrea Metropolitana de Barcelona: Diversitat d'indústries (metal·lúrgica, farmacèutica, electrònica, etc.). Corredor de l'AP-7: Connecta Catalunya amb la UE, amb sectors com la química i la maquinària. Eixos fluvials del Llobregat i el Ter: Presència històrica del sector tèxtil. Baix Camp i Tarragonès: Segona àrea industrial, especialitzada en química. Lleida i el Segrià: Especialització en maquinària agrícola i agroalimentària.

POLÍGONS INDUSTRIALS: La majoria de les indústries s'instal·len en polígons industrials, àrees especialitzades amb avantatges com: Disponibilitat d'espai a bon preu. Bones comunicacions amb xarxes de distribució. Proximitat a centres de serveis. Els polígons es classifiquen segons les activitats: Polígons especialitzats: Transformació de matèries primeres. Polígons semiindustrials: Combinen activitats industrials amb recerca i desenvolupament. Polígons logístics: Dedicats a la logística.

REPTES I INCERTESES: El sector industrial català enfronta reptes com: Incertesa global: Talls en les cadenes de subministrament, pujada dels preus energètics i dificultats per obtenir components com semiconductors. Dependència energètica: Dependència de recursos provinents de països llunyans. Sector de la construcció: Afectat per la crisi financera del 2008 i la pandèmia del 2020, però amb signes de recuperació. Mineria: Activitat minera molt reduïda, amb tancaments de mines de carbó i potassa.

RESPONSABILITAT SOCIAL CORPORATIVA (RSC): Moltes empreses han adoptat la RSC, comprometent-se a millorar les condicions socials, econòmiques i ambientals del seu entorn, més enllà dels guanys econòmics. En resum, el sector secundari català és diversificat i dinàmic, amb una forta presència de PME i multinacionals, però enfronta reptes com la baixa productivitat, la dependència energètica i la incertesa global. La concentració industrial a l'AMB i els polígons industrials són claus per al seu funcionament.

2.4 EL SECTOR TERCIARI A CATALUNYA El sector terciari és el més important de l'economia catalana, amb activitats com el comerç, el turisme, els transports, la ciència i l'educació, i la sanitat. COMERÇ: Catalunya és la primera comunitat autònoma en comerç interior i exterior, representant el 24 % del total estatal el 2022. Predomini de petites i mitjanes empreses (PME), amb un alt índex d'habitants per establiment. Tendències: Protagonisme dels centres comercials enfront dels establiments tradicionals. Concentració de la distribució en poques empreses. Proliferació de noves formes de venda: franquícies, outlets i venda electrònica.

Reptes: Competència de productes importats a preus més baixos, presència d'empreses estrangeres i noves estratègies de venda. TURISME: Catalunya és la principal destinació turística d'Espanya, amb 32 milions de turistes el 2024. Principals països d'origen: França, Alemanya, Països Baixos i Regne Unit. Tendències: Creixement de la demanda turística. Augment d'allotjaments turístics, turisme rural i hotels de 4-5 estrelles. Diversificació de l'oferta amb noves modalitats de turisme. Auge de les línies aèries de baix cost. Problemes: Estacionalitat: L'activitat es concentra a l'estiu. Monocultiu turístic: Dependència excessiva del turisme, que pot ser poc sostenible.

TRANSPORTS: Transport marítim: Port de Barcelona: Un dels més importants de la Mediterrània, amb 3,5 milions de contenidors TEU i 978.000 passatgers el 2021. Destaca pel comerç de vehicles (492.000 unitats). Port de Tarragona: Especialitzat en líquids a granel (petroli) i mercaderies sòlides (carbó, productes químics). Electrificació dels molls: Projecte Nexigen per connectar els creuers a la xarxa elèctrica el 2026, reduint emissions. Transport ferroviari: Xarxa gestionada per ADIF i Renfe Operadora, amb una forta presència dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC).

CIÈNCIA I EDUCACIÓ: Les universitats catalanes tenen un alt nivell, amb tres d'elles (UB, UAB i Pompeu Fabra) entre les 200 millors del món segons el rànquing THE. SANITAT: La sanitat catalana té un alt nivell científic i tècnic, però ha patit retallades pressupostàries des de la crisi del 2008. Despesa en sanitat: Va baixar de 9.709,39 milions d'euros el 2010 a 8.220,61 milions el 2014, amb tancaments de quiròfans i reducció de llits. El 2022, la despesa va arribar als 10.164,10 milions, però segueix sent insuficient per a les necessitats creixents. Problemes: Llistes d'espera llargues per a intervencions quirúrgiques. XARXA HOSPITALÀRIA: SISCAT: 67 centres i 18.089 llits.

Altres centres: 187 centres i 17.849 llits. Total: 254 centres i 35.938 llits (2021). En resum, el sector terciari català és divers i dinàmic, amb el comerç i el turisme com a activitats clau. Els transports, l'educació i la sanitat també tenen un paper important, tot i que aquest últim enfronta reptes com les retallades pressupostàries i les llistes d'espera. 3. Les activitats econòmiques a Espanya 3.1 DADES BÀSIQUES DE L'ECONOMIA ESPANYOLA Espanya forma part dels estats més desenvolupats econòmicament del món, amb un predomini clar del sector serveis.

Segons el Banc Mundial, el PIB per càpita (PPA) espanyol va ser el quart de la UE-27 i el setzè del món el 2021, amb un valor de 1.811,09 milers de milions de dòlars nord-americans (USD). Pel que fa al desenvolupament humà, Espanya ocupava la vint-i-setena posició mundial el 2022, amb un Índex de Desenvolupament Humà (IDH) de 0,905. ESTRUCTURA DE L'ECONOMIA ESPANYOLA (2021): Agricultura, ramaderia i pesca: Representa un percentatge reduït del PIB. Indústria i energia: També té un pes moderat. Construcció: Un sector que ha patit alts i baixos, especialment després de la crisi del 2008. Serveis: El sector dominant, que representa la major part del PIB espanyol.

PROBLEMES ACTUALS: Inflació: Tot i ser de les més baixes d'Europa, segueix sent un repte. Alta taxa d'atur: Espanya té la taxa d'atur més alta de la UE. Deute públic: Un altre problema estructural de l'economia espanyola. Incertesa global: La situació econòmica mundial afavoreix la incertesa sobre el futur. EVOLUCIÓ DE L'ATUR: La taxa d'atur espanyola és la més alta de la UE, amb fluctuacions significatives al llarg dels anys. En resum, l'economia espanyola és una de les més desenvolupades del món, amb un fort pes del sector serveis, però enfronta reptes com l'alta taxa d'atur, el deute públic i la incertesa global.

3.2 EL SECTOR PRIMARI A ESPANYA El sector primari espanyol manté uns trets generals des de finals del segle XX, amb canvis significatius en l'ús del sòl, la ramaderia i la pesca. CARACTERÍSTIQUES GENERALS: Superfície Agrària Utilitzada (SAU): Es manté estable, tot i la disminució del nombre d'explotacions. Canvis en els conreus: Disminució del secà i augment del regadiu. Expansió de la superfície boscosa per la reducció de pastures. Ramaderia: Augment de la seva importància econòmica, amb un creixement de les explotacions ramaderes ecològiques. Pesca i silvicultura: Pèrdua d'importància en el context econòmic. Població activa: Envelliment i disminució.

DISTRIBUCIÓ DELS CONREUS: Conreus herbacis (cereals, lleguminoses, farratges, etc.): 38 % de la SAU. Pastures permanents: 32 %. Conreus llenyosos (arbres fruiters, vinya, olivera): 20 %. Terres en guaret: 10 %. RAMADERIA: Ramaderia industrial: Predomini de l'estabulació i la mecanització. Sector porcí: Espanya és el país amb més bestiar porcí d'Europa, però el segon productor de carn després d'Alemanya. A escala mundial, és el quart productor. Sector boví: Tercer de la UE en importància, amb una forta producció de carn i llet. PESCA I AQÜICULTURA: Pesca: Representa només el 0,75 % del PIB. La sobreexplotació dels caladors propers ha provocat una recessió des dels anys 80.

La flota espanyola és la més important d'Europa, amb el 25 % del tonatge brut i el 20 % de les captures de la UE el 2020. Principals caladors: Atlàntic Nord, Mediterrània, Atlàntic Central i Sud, i oceà Índic. Aqüicultura: Representa el 27,5 % de la producció de la UE. CONREUS DESTACATS: Regadiu: Espanya és el principal productor europeu de fruita (especialment cítrics) i hortalisses (com el tomàquet). Secà: Principal productor europeu d'olives per a oli (gairebé el 60 % de la producció europea) i tercer productor de raïm per a vi, després d'Itàlia i França. DADES DEL CENS AGRARI (2020): Nombre d'explotacions agràries: 914.871 (-7,6 % respecte 2009).

Nombre d'explotacions ramaderes: 169.576 (-30 %). SAU: 23.913.682 ha (+0,7 %). Explotacions ramaderes ecològiques: 26 % (+74,9 %). Dones caps d'explotació: 28,59 % (+32,1 %). En resum, el sector primari espanyol és divers i especialitzat, amb una forta presència de la ramaderia industrial i una producció agrícola destacada en fruita, hortalisses, oli i vi. La pesca, tot i ser important a escala europea, està en recessió, mentre que l'aqüicultura guanya terreny.

3.3 EL SECTOR SECUNDARI A ESPANYA El sector secundari espanyol està marcat per una distribució geogràfica concentrada en dos grans eixos i una estructura industrial diversificada, encara que amb certa dependència de les grans potències europees com Alemanya. DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA: Eix mediterrani: Des d'Andalusia fins a l'Alt Empordà. Eix de l'Ebre: Des del País Basc fins a Tarragona. Madrid: Un altre gran nucli industrial, amb una forta presència de serveis i indústries tecnològiques. PRINCIPALS ACTIVITATS INDUSTRIALS (2020): 1. Indústria alimentària: La més important en termes de xifra de negoci. 2. Producció i distribució d'energia elèctrica i gas. 3. Fabricació de vehicles de motor. 4.

Indústria química. 5. Indústria metal·lúrgica. 6. Subministrament d'aigua, sanejament i gestió de residus. 7. Fabricació de material elèctric i electrònic. INDÚSTRIA FARMACÈUTICA: L'única activitat industrial que va créixer el 2020, gràcies a la demanda generada per la pandèmia. CONTRIBUCIONS REGIONALS: Catalunya: Va ser la comunitat autònoma que més va aportar a la producció industrial estatal, amb un 22,36 % del total. CLASSIFICACIÓ DE LA INDÚSTRIA A LA UE: La indústria espanyola es classifica en quatre grans grups d'activitat: 1. Mineria i àrids. 2. Indústria manufacturera. 3. Producció i distribució d'energia elèctrica, gas, vapor, etc. 4.

Subministrament d'aigua, sanejament i gestió de residus. POSICIÓ D'ESPANYA A LA UE: Quarta potència industrial de la UE, després d'Alemanya, França i Itàlia. Alemanya lidera en valor afegit i ocupació en gairebé tots els grups d'activitat, excepte en mineria i àrids. INDÚSTRIA ARMAMENTÍSTICA: Espanya té una presència modesta en la indústria armamentística europea, amb empreses com Navantia (1.000 milions de dòlars en vendes d'armes el 2022). Les principals empreses europees són BAE Systems (Regne Unit) i Leonardo (Itàlia), amb ingressos superiors als 12.000 milions de dòlars.

En resum, el sector secundari espanyol està concentrat en dos eixos principals (mediterrani i de l'Ebre) i a Madrid, amb una forta presència de la indústria alimentària, energètica i de vehicles. Tot i ser la quarta potència industrial de la UE, Espanya depèn en gran mesura de les grans economies com Alemanya. La indústria farmacèutica i l'armamentística també tenen un paper rellevant, encara que més modest en comparació amb altres països europeus. PRODUCCIÓ I DISTRIBUCIÓ D'ENERGIA: Espanya té un paper geoestratègic destacat en el sector energètic gràcies a la seva situació geogràfica entre el nord d'Àfrica i el centre i nord d'Europa.

Aquesta posició es va fer evident el 2022, quan Rússia va tallar el subministrament de gas a Alemanya i altres països centreeuropeus, provocant restriccions i tensions. INFRAESTRUCTURES ENERGÈTIQUES: Gas natural: Espanya actua com a pont per al gas natural produït a Algèria, que arriba a Portugal i França a través de gasoductes. Gas Natural Liquat (GNL): Els vaixells que transporten GNL des dels Estats Units, Qatar, Trinitat i Tobago i altres països descarreguen a terminals espanyoles, des d'on es distribueix a Europa. PROJECTES FUTURS: H2Med: Una conducció que transportarà hidrogen verd entre Barcelona i Marsella, amb previsió d'entrar en funcionament el 2030.

Canalització d'hidrogen verd: Es preveu una canalització dedicada exclusivament al transport d'hidrogen verd des de Zamora fins a Portugal. Aquests projectes reforcen el paper d'Espanya com a hub energètic a Europa, reduint la dependència dels combustibles fòssils tradicionals i promovent l'ús d'energies renovables com l'hidrogen verd. En resum, el sector energètic espanyol té un valor geoestratègic clau per a Europa, especialment en el context de la transició energètica i la reducció de la dependència del gas rus. Les infraestructures existents i els projectes futurs, com l'H2Med, posicionen Espanya com un actor essencial en la seguretat energètica europea.