El Sector Terciari a Espanya: Comerç, Transport, Turisme i Benestar

I 42 flashcards i 28 preguntes més al document.

Text del document

EL SECTOR TERCIARI El sector terciari o de serveis comprèn el conjunt de prestacions destinades a satisfer les necessitats i les demandes de la societat, també conegut com aquell que desenvolupa activitats que no produeixen béns materials de forma directa, conegudes genèricament com a serveis. Es tracta d'un sector molt heterogeni format per activitats molts diverses (sanitat, educació, seguretat, transport, banca, comunicacions, comerç, finances, administració, turisme, …). Característiques del sector: Activitats intangibles i immaterials: s'ofereix i es valora la qualitat de la prestació que es fa, per exemple un servei mèdic o una assessoria.

Activitats impossibles d'emmagatzemar: el servei es fa quan és necessari o quan és requerit, acostuma a situar-se a prop de l'usuari. Activitats molt diverses: administració pública, serveis financers, comercials, culturals, d'oci, sanitaris i educatius, serveis de direcció, administració i assessoria d'empreses, serveis de neteja i de manteniment, assistència social, comunicacions … Comprèn grans empreses (milers de treballadors) i petites empreses.

Actualment es tendeix a diferenciar entre terciari clàssic i terciari superior (quaternari), on trobem activitats més qualificades: investigació, telecomunicacions, alta tecnologia, i moltes de les activitats destinades a proporcionar serveis a les empreses. Classificació de serveis: els serveis els podem classificar de diferent manera segons els criteris que utilitzem per a fer-ho. Aquí en teniu una de genèrica: Serveis de consum final: adreçats al consumidor final (comerç al detall, hostaleria, restauració, serveis d'oci, serveis socials col·lectius i individuals).

Serveis de producció i distribució: destinats a empreses i professionals (financers, immobiliaris, comerç a l'engròs, transports). Serveis públics: realitzats per les diferents administracions o comercialitzables (depenen d'una empresa privada i es regeixen per les lleis del mercat, (sanitat, educació, habitatge …). Serveis estancats: reben aquest nom perquè la seva capacitat d'augmentar la productivitat es veu limitada donada la dificultat de reduir la mà d'obra, com per exemple els serveis socials. Serveis progressius: aquells que poden estalviar en els factors de producció, com per exemple les comunicacions. Altres classificacions: 1.

Segons l'aparició històrica: Terciari Tradicional: engloba aquelles activitats tradicionals de les activitats econòmiques (administratives, militars, religioses, comercials, ensenyament, sanitat, transports). 1 Terciari modern: activitats vinculades a la industrialització i expansió capitalista (finances, borsa, serveis a empreses). Terciari postindustrial: lligat a les noves tecnologies (informàtica, consultories, telecomunicacions …) 2.

Segons la propietat: Públics: aquells que tenen un objectiu social (sanitat, educació, serveis socials, administració pública) Privats: amb un objectiu de benefici econòmic (inclouen molts dels serveis proporcionats per les administracions públiques -sanitat, educació, seguretat). 3. Segons la freqüència en la seva utilització: Banal: amb un ús molt freqüent i una distribució territorial molt generalitzada. Per exemple el comerç al detall. Anòmal o especialitzat: amb un ús menys freqüent i localitzacions més concretes. Per exemple els serveis a empreses. 4.

Segons l'activitat: Destinats a infraestructura social: cobreixen necessitats bàsiques de la població, solen ser majoritàriament públics (educació, justícia, sanitat, serveis socials …) De distribució: transports, comunicacions … De producció: adreçats a empreses per facilitar el desenvolupament de l'activitat econòmica (banca, finances, neteja, investigació, assessorament …) De consum final: destinats als consumidors (comerç al detall hostaleria, reparació, serveis personals). EL SECTOR TERCIARI A ESPANYA Si ordenem les CC.AA. segons el percentatge d'empreses del sector terciari, tenim que Catalunya, Madrid, Andalusia i València es situen al capdavant.

Aquesta concentració territorial, que explica els desequilibris territorials respon a: El grau de desenvolupament econòmic de cada comunitat. El seu volum demogràfic. El seu atractiu turístic 2 El 2015, el sector terciari ocupava més del 76% de la població activa i es distribuïa de la següent manera: Comunitat de Madrid: gran pes específic de serveis públics d'àmbit estatal. Canàries i les Illes Balears: importància de l'activitat turística. Ceuta i Melilla: conseqüència de la manca d'altres tipus d'activitat econòmica i per la forta presència de l'exèrcit i el funcionariat.

Per altra banda, cal considerar que la major part de serveis es situen allà on es concentren els usuaris (la demanda) i per tant la seva localització també es situa a: Les grans ciutats (serveis a persones). Zones amb molta activitat industrial (serveis a empreses) Àrees turístiques Distribució dels serveis per subsectors Veiem a continuació la importància de cadascun dels subsectors serveis: 1. Serveis Socials: en general tenen un alt pes laboral i estan repartits equitativament pel territori. Parlem dels serveis administratius, sanitat, educació. Alguns exemples però indiquen certa distribució diferencial en funció de CC.AA. : Metges/10.000 ha: destaquen Aragó i Madrid.

Capacitat hospitalària: destaquen Catalunya i Canàries. 2. Comunicacions, finances i serveis a les empreses: estan molt relacionats amb el nivell de renda i la concentració de la població, les empreses i les institucions. Madrid, Barcelona, València i Sevilla són les de major concentració. 3. Administració pública: fonamental en el sector públic. Actualment Espanya vertebra l'administració pública en tres nivells: Administració general de l'Estat Administracions autonòmiques. Administracions locals EL COMERÇ El comerç es realitza als mercats que poden ser concrets (exposició de mercaderies i comercialització) i abstractes (negociació de mercaderies que no hi són presents).

Les seves característiques són: Concentració de la demanda a les zones urbanes i industrials 3 Augment notable del volum total dels intercanvis, ja que es comercia amb tota mena de productes (activitat global) Es fan estudis comercials per conèixer les tendències i les preferències de la demanda per a poder planificar, la producció, el transport, l'emmagatzematge i la distribució de les mercaderies. El producte passa per intermediaris i hi intervenen entitats financeres o asseguradores. Grans empreses comercials que dominen gran part del procés de comercialització.

L'expansió dels intercanvis internacionals es deu bàsicament a dos factors: La liberalització del mercat: eliminació progressiva de barreres al lliure comerç (GATT; OCM) Les noves tecnologies de la informació i la comunicació: coneixement dels mercats, comprar i vendre a temps real i pagaments i cobraments a través de la xarxa informàtica. EL COMERÇ EXTERIOR A ESPANYA 4 El 9,8% de les vendes surt a l'exterior. Les petites i mitjanes empreses (entre 10 i 249 treballadors) són les que generen majors exportacions, amb més d'un 12% de la seva facturació total destinada a l'exterior (2012). El 2015 va representar més del 60% del PIB.

El tant per cent més elevat del comerç es realitza amb països de la UE (Alemanya, França, Itàlia), el principal soci comercial d'Espanya (70% exportacions, 60% d'importacions). La resta de relacions comercials es realitzen amb Amèrica i els països del Golf Pèrsic (petroli). Conceptes associats al comerç exterior: Balança de pagaments: transaccions econòmiques amb l'exterior. Es subdivideix en: Balança per compte corrent: comptabilitza ingressos i pagaments per comerç, serveis, rendes i transferències. Balança per compte de capital: transferències de capital públic i privat amb la UE (pot afegir-se a la balança per compte corrent).

Balança de compte financer: inversions directes, financeres i reserves dels bancs nacionals. Balança per compte corrent: a Espanya acostuma a presentar saldos negatius, tot i que l'any 2013 va tenir un superàvit de 7.130 milions d'euros, el 2014 de 10.200, 2015 de 16.700 i el 2017 de 14.100 (dades gener-octubre 2017). S'hi inclou: Balança comercial: importacions i exportacions. Deficitària pel valor elevat de les importacions, especialment el petroli. Balança de serveis: turisme, viatges, assegurances, patents, serveis informàtics. Positiva gràcies al turisme. Balança de transferències: remeses de capital dels immigrants, donacions, fons de la UE, ajudes al desenvolupament.

Balança de rendes: rendiments o beneficis de capital, treball, etc. 5 Espanya viu en els darrers anys un fort endeutament resultat del pes de les importacions, la crisi i el preu del petroli (moderat en els darrers temps). De fet malgrat els bons resultats dels darrers anys, i que la nostra taxa de cobertura (percentatge de les importacions que es poden pagar amb les exportacions durant un període de temps, si és inferior a 100 s'importa més que els que s'exporta, i en conseqüència el saldo és negatiu), tendeix a ser positiva i per tant permet tornar el deute extern, la major part dels economistes són cautelosos en la recuperació de l'economia espanyola.

EL COMERÇ INTERIOR A ESPANYA És molt important en l'economia, ja que enllaça el sector productiu i els consumidors. A Espanya destaca un teixit de moltes petites empreses i una distribució territorial desigual. A més cal considerar que el comerç interior espanyol es caracteritza per la seva dualitat (petites empreses coexistint entre grans empreses comercials, amb capital nacional o multinacional). Els canals de comercialització: generen prop del 10% del valor afegit i donen ocupació al 16% de la població (aproximadament uns 3 milions de treballadors) amb un clar predomini d'ocupació femenina.

Canals de distribució: De béns d'equipament (instal·lacions industrials, maquinària pesant, maquinària elèctrica, vehicles de gran càrrega, vehicles col·lectius -passatgers i fàbriques): característica principal no requereixen intermediaris, donat que els seus productes es serveixen per encàrrec. Fórmules d'adquisició donat el gran preu d'aquest béns: lísing(lloguer de la maquinària i pagament d'una renda amb possibilitat de compra) i rènting (manteniment i assegurança de possibles sinistres sense opció de compra). Són importants les fires de maquinària: Madrid, Barcelona, Bilbao, Sevilla i Saragossa.

De béns de consum: Frescos: la seva comercialització es caracteritza per la necessitat de rapidesa en la seva distribució i l'existència de molts intermediaris (conseqüència de la grandària petita o mitjana de les explotacions) la qual cosa incideix en una considerable diferència de preu entre el productor i el consumidor – fins a cinc vegades més car que en origen-). La solució descansa en les agrupacions i cooperatives de productors que comercialitzen o venen directament el seu producte al consumidor. 6 Durables: conserves, confecció, electrodomèstics, mobles. Característiques: Sector molt atomitzat (petites botigues). Pateix la competència de les grans superfícies.

Grans superfícies (supermercats, hipermercats, grans magatzems). Poden oferir preus més baixos i marques blanques. Distribució del comerç interior en el territori: Depèn de: Grau de desenvolupament econòmic. Existència d'un mercat de consum ampli. Poder adquisitiu suficient de la població. Disponibilitat d'una xarxa de transport eficient. Localització: Barris urbans. Localitats ben connectades i amb alta densitat. CC.AA. amb renda per càpita alta (Madrid, Catalunya, Navarra, País Basc). Ubicació de les empreses amb més pes del conjunt nacional: Catalunya, Andalusia, Madrid, València (en conjunt allotgen a més del 50% de les empreses comercials espanyoles).

La geografia i l'economia s'interessen per conèixer les àrees comercials i l'espai geogràfic de compra d'articles que no són de primera necessitat (electrodomèstics, llibres, cosmètics, mobles …) o bé per la cerca de serveis especialitzats (notaria, culturals, estudis superiors). Amb aquesta informació es poden establir jerarquies urbanes que permeten delimitar les àrees d'atracció i planificar la comercialització de productes i serveis. A la jerarquia més alta trobem Madrid, Barcelona, Sevilla, Saragossa i Bilbao. Per sota les capitals de província i centres comarcals importants.

EL TRANSPORT El transport permeten la relació de persones i llocs, alhora que fomenten els intercanvis (manufactures, combustibles, serveis financers, serveis empresarials …); satisfan les necessitats de desplaçament de les persones i objectes per a les activitats econòmiques, entre els llocs de producció i distribució i els assentaments urbans; contribueixen al creixement econòmic dels territoris i a difondre idees, tècniques i cultures. La densitat i la qualitat (eficient i ben desenvolupada) d'una xarxa de transport és indicatiu del grau de desenvolupament econòmic d'un territori, en tant que permet la seva 7 vertebració i el seu dinamisme econòmic.

A més desenvolupament d'un país, més densitat i complexitat de la seva xarxa de transports. Els factors principals que influeixen que la xarxa de transports d'un territori sigui més o menys densa són: El nivell de desenvolupament econòmic: en general, com més desenvolupat és un país més densa i complexa és la seva xarxa de transports i comunicacions. La densitat d'assentaments humans: com més concentració de població i més grans siguin els nuclis urbans més necessitats de desplaçaments…

Els condicionants físics del territori: les característiques del relleu, la climatologia, etc., comporten que la construcció d'infraestructures de transport tingui més o menys dificultats tècniques per la seva realització i que per tant la xarxa de transport sigui més o menys densa. Funcions d'una xarxa de transports: Dona resposta a les necessitats o desig de desplaçament de les persones, (canalització dels fluxos de persones). Parlem de mobilitat, i per tant de densitat de trànsit, cada cop més important donada la separació entre llocs de residència i llocs de treball, d'oci o de lleure de la població.

Aquesta mobilitat obligada genera tot un seguit de problemes de circulació a les grans ciutats, especialment a les hores puntes (Barcelona, Madrid). Satisfacció de les necessitats econòmiques, (transport de mercaderies).Posa en contacte la producció i el mercat i fa possible la distribució de béns i serveis. Parlem d'infraestructures (vies de comunicació ràpides i segures, ports, aeroports ben situats i equipats). Aquest factor està directament relacionat amb el nivell econòmic del territori i especialment vinculat a les principals àrees de desenvolupament urbà i econòmic. Contribueix a la integració dels diferents grups socials i a la difusió de idees, tècniques i cultures.

El procés de globalització econòmica en depèn. Parlem també, a banda de les xarxes de transports i comunicacions de la televisió i Internet. I permet l'enllaç dels diversos sistemes urbans d'un territori. Quan parlem de desenvolupament econòmic, cal tenir en compte l'impacte de les xarxes de producció i consum. Òbviament els avenços tecnològics han jugat un paper fonamental en la dinamització dels fluxos i en la seva rendibilitat, i han potenciat els processos de mundialització de l'economia.

Els transports s'han especialitat en els darrers temps en funció del transport de passatgers o de mercaderies, d'una banda, i pel que fa a la distància curta, mitjana o llarga del seu recorregut: El transport per carretera és el més utilitzat en la curta distància, tant per moure passatgers com mercaderies, a causa de la gran densitat de la xarxa de carreteres en relació a altres sistemes. 8 El transport per ferrocarril és molt utilitzat per moure mercaderies a mitja distància, ja que per seguretat i cost té més avantatges que la carretera. També té un paper important en el transport de persones en distàncies curtes dins de les grans ciutats i en distàncies mitjanes.

El transport en vaixell té el màxim avantatge en el desplaçament de mercaderies, ja que és capaç de moure grans quantitats amb un cost molt menor que la resta de sistemes, i és molt competitiu en la llarga distància. El transport aeri només té un pes apreciable pel que fa al tràfic de passatgers a llarga distància, ja que, malgrat la rapidesa, els costos són superiors a la resta de sistemes en distàncies mitjanes o curtes, i no té la capacitat del transport en vaixell.

Vivim en un món globalitzat, integrat per xarxes de transport i comunicacions, però com a conseqüència de la jerarquització del territori i de l'existència de territoris centrals i territoris perifèrics no totes les regions del món estan igual d'integrades en la xarxa global: Nuclis principals: Europa Occidental, Estats Units, Est d'Àsia i Golf Pèrsic. Nous focus al països emergents d'Amèrica del Sud i Àsia. Als darrers anys hem assistit a una autèntica revolució dels mitjans del transport, aquí en teniu els canvis més significatius L'augment del tonatge. La intermodalitat en el transport de mercaderies. L'augment de la velocitat. La millora en la infraestructura viària.

L'augment de la seguretat. La reducció del preu del transport. Els avenços en les telecomunicacions. Fins fa poc l'índex de desenvolupament d'un país es mesurava en funció de la densitat i varietat de la seva xarxa de transport visible (carreteres, ferrocarrils, aeroports, línies elèctriques d'alta tensió). Actualment cal contemplar la intensitat en l'ús de les noves tecnologies de la informació (TI), referent indispensable al s. XXI de la integració d'un territori en el món global. Entre el 1995 i el 2014 les exportacions mundials de serveis d'informàtica i informació van créixer un 18%, Xina va passar d'una participació del 8% al 1995 al 29% al 2014.

EL TRANSPORT A ESPANYA Modernitzat en gran mesura gràcies a les aportacions dels fons de cohesió de la UE (destinats a la millora de la interconnexió de xarxes nacionals i comunicacions amb altres països de la UE). 9 Des del 1990 al 2005, els fons de cohesió van aportar entre el 20% i el 30% de tota la inversió en infraestructures (3 de cada 10 km d'autovies; aeroports de Madrid i Barcelona). TRANSPORT TERRESTRE És el més estès a Espanya (94,3% del transport de mercaderies i 88% del transport de passatgers). Hi trobem forts desequilibris ja que, en els darrers anys s'ha invertit més en carreteres que en xarxa ferroviària (al contrari que a molts països de la UE).

Conseqüències: Congestió elevada del trànsit (Madrid, Barcelona, València, Saragossa) Alta demanda de noves vies a causa de l'augment del trànsit Fort impacte ambiental (visual, acústic, emissions de CO2). Cal recordar aquí que segons dades de la Direcció General de Carreteres (Ministerio de Fomento) el 2014 la mobilitat interurbana a Espanya es va repartir de la següent manera: El 78,2% de la mobilitat de passatgers es va realitzar en vehicle privat. El 9,6% en autobús. El 6,2% en ferrocarril. El 5,8% en avió.

Transport per carretera Durant molts anys, la xarxa estatal de carreteres ha estat bàsicament radial per permetre una fàcil connexió de la perifèria amb Madrid, però ha desatès els contactes entre el eixos radials. Aquesta situació es va corregint de forma progressiva. Espanya disposa d'una xarxa de carreteres d'alta capacitat (vies almenys amb dos carrils de circulació en cada sentit), a partir de la qual es canalitzen els itineraris d'interès general i connecta els fluxos de tràfic interregionals, internacionals i els ports i els aeroports de gran circulació i comunica totes les capitals de província.

Aquesta xarxa suporta quasi la meitat del trànsit total (carreteres, autovies i autopistes de peatge). En els trams interiors hi ha poc trànsit, però a les zones més urbanitzades, industrials i turístiques la sobrecàrrega és enorme. 10 Transport ferroviari És el segon transport terrestre en importància, molt desenvolupat darrerament. Malgrat tot presenta dèficits importants, molts d'ells resultat de la seva història: Va ser la xarxa bàsica de transport fins a la Guerra Civil. Al 1941 es va crear RENFE (procés de nacionalització). La xarxa sempre va tenir poca extensió, freqüència i baixa qualitat. Es va pensar per connectar les capitals de província.

Actualment més del 90% de la xarxa pertany a ADIF (Administrador d'Infraestructures Ferroviàries), explotada per l'operadora RENFE. Hi ha altres operadors en el territori com: Ferrocarrils de la Generalitat, Euskotren . Problemàtica del sector: fonamentalment infraestructures obsoletes. Amplada de via: molts trams són de 1,67 m, mentre que a la UE són de 1,42 m. Aquest fet provoca un fort augment dels costos de transbordament fronterer. Molts trams de via única: redueix la velocitat i la freqüència. Mal estat d'algunes infraestructures: com a conseqüència de la poca demanda i la competència de la carretera, molts trams han caigut en desús o estan infrautilitzats.

Solució: promocionar el transport de mercaderies per xarxa ferroviària, reduint així la congestió de les carreteres (malgrat tot la competència del transport de mercaderies en camió és molt forta donada la facilitat de fer-ho porta a porta i per les facilitats per a la ruptura de càrrega (descarrega d'un contenidor per distribuir-ne o emmagatzemar-ne el contingut). L'alta velocitat a Espanya (AVE): La UE considera que el transport de viatgers (distàncies entre 200 i 600 km) té bon futur, d'aquí les inversions fetes al llarg dels darrers anys (Altaria – Madrid-Cadis; Euromed-Alacant. València-Barcelona; AVE).

Entre el 2007 i el 2015 va augmentar el nombre de viatgers ferroviaris, majoritàriament en AVE, i es va estabilitzar el tràfic ferroviari de mercaderies. El model de transport de l'alta velocitat ha estat qüestionat des del seu inici (el 2014 Espanya tenia 54 km d'AVE per cada milió d'habitants, fet que la situava en la primera posició mundial). Actualment amb més de 3.000 km, segons ADIF, i com a segona potència mundial, solament superada per Xina, amb una mitjana de 15 passatgers per km, és qüestionable la seva rendibilitat.

Els crítics al model argumenten que aquest tipus d'inversions solament són raonables en situacions de connexió d'àrees metropolitanes amb molta població i molt congestionades que puguin tenir una demanda potencial alta. El cas espanyol no reflecteix aquesta necessitat i per tant la demanda és de les més baixes d'entre tots els països on s'ha implantat l'alta velocitat, fet que posa en entredit la rendibilitat del servei. 11 Transport marítim Té un paper molt destacat en el comerç exterior, llarga distància (Amèrica, Àsia …). És molt competitiu donada la seva rendibilitat per desplaçar grans volums de càrrega a grans distàncies.

Repte del sector: reduir el temps d'immobilització en les operacions de càrrega i descàrrega (actualment els costos es disparen per la necessitat de disposar d'infraestructures molts costoses -emmagatzematge dels contenidors; transport combinat camió-ferrocarril). Volums més importants de transport marítim: Líquids a doll: productes petroliers (ports propers a refineries, centrals tèrmiques -Algeciras, Bilbao, Tarragona, Cartagena); gas natural; oli; greixos; vins; productes químics. Sòlids a granel: carbó, minerals, ciment, adobs, pinsos, farratge (Gijón, Tarragona, Ferrol, Huelva). Mercaderies en general: automòbils, productes siderúrgics i químics, fruites, hortalisses, fusta, paper …

(Algeciras, Barcelona, València, Las Palmas, Bilbao). Transport aeri Bàsicament de passatgers, tot i que el 2014 va créixer un 7,3% el volum de mercaderies transportat amb aquest model (el volum més important cap a destinacions no Schengen). A Espanya l'operador que gestiona els anomenats aeroports i heliports d'interès general és la societat mercantil Aena S.A. , propietat en un 51% de l'ens públic ENAIRE (gestor de la navegació aèria a Espanya adscrit al Ministerio de Fomento). Principals aeroports: Barajas-Madrid (1990-2008) va triplicar el nombre de passatgers.

La seva funcionalitat radica en la seva connexió als aeroports regionals i que actua com a hub (nus coordinat de vols des de i cap a altres aeroports nacionals , estrangers i transoceànics). Barcelona (Prat) reclama la seva voluntat de convertir-se en hub. Altres aeroports amb importància per les seves destinacions turístiques són: Palma, Tenerife Sud, Málaga, Las Palmas, Alacant, Eivissa. La CEE va acabar amb el monopoli del trànsit aeri al 1992, multiplicant-se les companyies i els operadors. 12 LA LOGÍSTICA I EL TRANSPORT INTERMODAL La logística enllaça la producció i els mercats assegurant la correcta distribució dels productes i els serveis.

El seu objectiu és transportar les mercaderies amb la menor despesa de temps i de cost possible, i lliurar-les en el lloc i el moment indicats. Parlem del 3% del PIB i de 630.000 llocs de treball a tot el món (2013). A Espanya el 2015 va representar el 2,9% del PIB i va donar feina a un 3,5% de la població activa. La logística inclou totes aquelles activitats relacionades en la cadena abastament-producció-distribució de béns, tot i que actualment és el transport el seu element més important, representant el 60% dels costos logístics totals dels sectors productius.

El transport intermodal implica el moviment de les unitats de càrrega intermodal (UCI – contenidor – caixa mòbil – semiremolc) a través de diferents mitjans de transport combinats. La transferència d'aquestes unitats de càrrega entre un mitjà de transport i el següent es produeix sense la necessitat d'obrir-les. L'eficiència del transport intermodal el situa com la millor alternativa dels intercanvis internacionals garantint: menor cost, major nivell de seguretat i més sostenibilitat. Per tal d'aconseguir la més gran eficiència possible és necessari que les diferents xarxes de transports conflueixin en els anomenats punts o nodes on les plataformes logístiques organitzaran tot el procés.

Un dels reptes importants de la logística i el transport intermodal és acabar amb el predomini del transport de mercaderies per carretera, fomentant l'ús del ferrocarril i aconseguint una major eficàcia energètica alhora que es disminueix la contaminació (el consum d'energia final del transport a Espanya va representar el 2013 un 40% del total, vuit punts més que la mitjana europea). A Catalunya ara per ara, uns 7.000 camions circulen cada dia pel pas fronterer de la Jonquera, però està previst que d'aquí a uns anys siguin molts més, tot i l'actual crisi. Si es compleixen aquestes previsions, les carreteres quedaran col·lapsades en el moment de la recuperació.

I, per combatre el possible col·lapse, el vaixell i el tren s'ofereixen com a alternatives per al transport de mercaderies, que, a més, abaratirien costos mediambientals. Però, perquè el transport intermodal es desenvolupi, cal superar el dèficit d'infraestructures que pateix Catalunya i fer que es converteixi en una de les principals portes d'entrada a Europa. 13 EL TURISME El turisme és un forma de lleure tradicional que ha esdevingut un fenomen de masses a partir de la segona meitat del s. XX. Està profundament vinculat a l'augment del temps lliure i del poder adquisitiu.

A partir de 1950 i 1960, el creixement econòmic permet que es reconeguin les vacances pagades a tot Europa com un dret laboral. Aquest fet va generalitzar el costum i el va fer assequible a les economies familiars. Factors determinants de l'augment dels fluxos turístics mundials: Augment del nivell de vida. Millores socials Vacances pagades Millora del transports a preus assequibles. L'evolució del sector ha estat ininterromput a lo llarg del temps. Les arribades de turistes internacionals a escala mundial ha passat de 25 milions el 1950, a 278 el 1980, 674 el 2000 i 1.186 el 2015. El turisme mundial representa el 7% de les exportacions de béns i serveis (2015).

El 2014 va generar 1,5 bilions de dòlars en ingressos per exportacions (Font: Organització Mundial del Turisme). EL TURISME A ESPANYA Turisme estranger La gran expansió del sector es va produir a partir de 1960, gràcies a una oferta de baix preu que va atraure molts turistes de l'Europa Occidental. Aquest creixement es va aturar amb la crisi política i econòmica de meitat dels anys 70.

Actualment, segons l'OMC Espanya és la segona destinació turística mundial en nombre de visitants empatada amb Estats Units (classificació 2016) i la segona en posició de negoci (nivell d'ingressos per turista), després dels Estats Units, malgrat que la despesa feta per turista es considera baixa, sobretot en el cas del turisme de sol i platja. Aquesta importància econòmica ha permès i permet l'equilibri de la balança de pagaments. Cal destacar l'efecte multiplicador sobre altres sectors de l'economia espanyola (sectors vinculats al turisme com la construcció, el comerç, l'hoteleria, la restauració i oci, la construcció o el transport).

14 Com efectes negatius destacar l'excessiva dependència d'algunes zones respecte a l'activitat turística i al mateix temps la seva forta estacionalitat, que repercuteix en uns llocs de treball sovint eventuals a més de l'escassa rendibilitat de part de l'oferta d'activitats i allotjament. Fluxos turístics a Espanya: Turisme estranger: destaquen països de l'Europa Occidental: Regne Unit, Alemanya, França, com a principals procedències i altres països de la UE com Itàlia, Holanda o Portugal. Darrerament cal destacar visitants procedents de la Xina, l'Europa de l'Est i Rússia. Majoritàriament arriben per avió durant els mesos de juliol, agost i setembre (estacionalitat).

Representen 2/3 del total del moviment turístic (l'altra tercera part correspon al turisme interior). Llocs de destinació: Balears, Canàries, litoral mediterrani (sol i platja) i Madrid i Barcelona (turisme més cultural i urbà). Tanmateix, cal considerar important pel sector aquells estrangers que fixen la serva residència a Espanya, jubilats (Costa del Sol) i aquells que viuen a Espanya i treballen al seu país d'origen (alemanys residents a Mallorca).

15 Destacar la importància que en els darrers anys estan prenent altres modalitats de turisme: –Turisme de neu: està basat en la pràctica dels esports de neu desenvolupats a l'entorn d'estacions d'esquí situades en destinacions d'alta muntanya (al Pirineu i en menor mesura en altres àrees muntanyoses). –Turisme ecològic o ecoturisme: es fonamenta en activitats desenvolupades en espais naturals o protegits, amb l'objectiu de conèixer la fauna i la flora de la zona. –Turisme rural: les activitats tenen com a objectiu el coneixement del medi rural tant des del punt de vista del medi físic com del medi social.

–Turisme esportiu: es fonamenta en activitats esportives generalment a l'aire lliure, algunes relacionades amb els denominats esports d'aventura. –Turisme cultural: les seves activitats tenen com a objectiu el coneixement del patrimoni històric, artístic o cultural en general (en altres ciutats i punts de l'estat podem citar Granada, Sevilla, Toledo o Santiago de Compostela …) –Turisme solidari: aquesta modalitat combina activitats de lleure amb d'altres relacionades amb projectes de cooperació nacional o internacional.

L'impacte social i econòmic d'aquest turisme estranger ha estat històricament important, tant des del punt de vista social (noves costums, idees, modes, valors …) i econòmic L'activitat turística, comporta grans beneficis econòmics per l'entrada de divises. Gràcies a les divises que s'ingressen pel turisme es pot pagar part del dèficit comercial exterior de l'Estat. Crea ocupació en sectors com la construcció, la restauració, l'hostaleria, les agències de viatges, els comerços, les activitats culturals de temporada, etc., encara que la feina al sector turístic sol ser estacional i amb salaris baixos, amb un percentatge elevat de població immigrant.

Característiques del sector: Molt atomitzat (90% del microempreses dedicades a la restauració i amb pocs treballadors). Sous baixos i contractacions temporals. Alt percentatge de treballadors estrangers (immigrants) i dones. Turisme nacional Ha anat augmentant els darrers anys com a conseqüència de l'augment del nivell de vida de la població que ha proporcionat una gran mobilitat tant en caps de setmana com en vacances. Aquest turisme d'interior, cada cop és més freqüent al nostre país, amb dinàmiques similars a les esmentades anteriorment, tot i que hi ha un cert predomini de les destinacions rurals i a trencar amb l'estacionalitat per concretar els viatges.

16 Caps de setmana: vinculats a la mobilitat per carretera (automòbil) i a la fugida de les ciutats. Ha potenciat la construcció de segones residències (mar, muntanya, neu) amb un fort impacte paisatgístic i un augment del nivell de vida de les zones rurals afectades. Altres activitats vinculades són: esports d'aventura, esquí, golf, turisme cultural, turisme rural, espectacles esportius. Vacances: majoritàriament desplaçaments interns a les CC.AA. o territoris propers. Les més visitades són Catalunya i Andalusia (2006). Pel que fa al turisme espanyol a l'estranger representa només un 8,5% del total de viatges, amb destinacions preferents a França, Portugal, Regne Unit i Itàlia.

Impacte sobre el territori: Zones de costa: excessiva urbanització, especialment al litoral (molts cops desordenada) amb formació de continus urbans a primera línia de costa, sovint amb manca d'ordenació i aparició d'edificis pantalla. Construcció de camps de golf amb un consum d'aigua per damunt de les possibilitats del territori i esgotament de pous locals, el que ha ocasionat la salinització dels aqüífers. Cal sumar-hi: gestió dels residus i la contaminació de les aigües marines, i l'alteració dels corrents marins, que han modificat la dinàmica del transport de sediments i l'erosió de les platges (menys sorra a les platges), per la construcció de ports esportius .

Zones de muntanya: l'impacte més gran ha estat provocat per les estacions d'esquí (pistes, remuntadors, segones residències, hotels, carreteres …), la qual cosa ha provocat que han comportat una transformació del paisatge de l'entorn i dels pobles veïns, sovint amb proliferació d'edificacions i alteracions dels ecosistemes de muntanya, amb la conseqüent desaparició de boscos i pastures, el que facilita l'erosió del sòl. A les ciutats: en algunes ciutats la gran afluència de turistes durant tot l'any comporta la massificació d'alguns llocs de la ciutat molt freqüentats pel turisme. També es donen problemes de convivència amb els residents per conductes incíviques d'alguns grups de turistes.

El paisatge urbà d'algunes àrees també canvia per la transformació del comerç tradicional envers les franquícies i les botigues de records dirigides al turisme. Noves polítiques turístiques a Espanya: el sector pateix un esgotament crònic com a resultat de: Caiguda de la despesa mitjana per turista. Caiguda de la durada mitjana de les pernoctacions. Irrupció del low-cost Contractació per Internet. Més competidors Això obliga a: 17 Turisme de sol i platja: diversificar l'oferta, tot millorant la qualitat, limitació de la construcció, modernització de l'oferta hotelera i augment de la qualitat mediambiental (bandera blava de les platges).

Turisme cultural i de ciutat: Espanya és el 2n país del món en conjunts històrics i monumentals (UNESCO- Patrimoni de la Humanitat). Tretze ciutats a tot el territori entre les que destaquen: Santiago, Còrdova, Salamanca, Tarragona. A més, cal incloure els museus, les col·leccions d'art. La potenciació d'aquest sector podria reduir l'estacionalitat del turisme espanyol. Turisme esportiu: camps de golf (1r lloc d'Europa en oferta), pistes d'esquí (40 estacions a tot el territori), infraestructures nàutiques (323 ports esportius) Representa una oferta turística ben considerada internacionalment.

Tot plegat amb una clara vocació de tendir a un turisme sostenible que permeti una gestió global dels recursos per tal de garantir la seva durabilitat i permeti la conservació del patrimoni natural i cultural. Bons exemples de turisme sostenible en poden ser el turisme rural o agroturisme i el turisme ecològic o ecoturisme. SERVEIS A LA SOCIETAT DEL BENESTAR Educació A partir del 1970 un seguit de reformes han situat a Espanya quantitativament en posicions similars a les dels països del seu entorn: Educació obligatòria: ampliada de manera successiva dels 12 fins als 14 (1970) i dels 14 fins als 16 (1990).

Al mateix temps l'edat inicial de l'escolarització s'avança dels 6 als 3 anys, amb la creació d'una etapa d'educació infantil. Aquest procés ha permès: Més igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans. Una millor adaptació a les exigències del món laboral i a les noves tecnologies. Ha situat l'educació obligatòria a nivells europeus (taxa d'escolarització del 100%) Tot i això i l'esforç realitzat encara estem lluny dels estàndards internacionals: a Espanya el 2016 hi havia un 41,7% de població entre 25 i 65 anys que tenia un nivell de formació màxim equivalent a l'ESO (a la UE i països de l'OCDE aquesta proporció era del 20,3% i 22,4% respectivament.

18 Educació post obligatòria: fort creixement entre el 1975 i 2007 (batxillerat i estudis universitaris). Actualment el 18% de la població entre 25 i 64 anys té estudis universitaris (a l'OCDE és del 16%). A Espanya solament el 22,5% té una titulació de segona etapa d'Educació Secundària (Batxillerat, Cicles Formatius de Grau Mig i altres ensenyaments Artístics i d'Escoles Oficials d'Idiomes), a l'OCDE trobem que un 44,2% de població assoleix aquest nivell de titulació i un 46,6% a la UE-22.

Aquestes dades reflecteixen una peculiaritat del sistema educatiu espanyol: la majoria d'alumnes que continuen estudiant després de l'ESO ho fan cap el batxillerat, i un nombre molt inferior opten pels estudis de formació de Grau Mig (CFGM). Espanya està lluny de poder comparar-se amb els països del seu entorn, ara com ara no s'assoleix de manera completa la igualtat d'oportunitats, ja que tant el fracàs escolar com l'abandonament dels estudis després de la secundària obligatòria és molt elevat en relació a la mitjana europea. Problemàtica: Qualitat d'educació: a Espanya registren índex de fracàs escolar molt elevats.

Per altra banda, les carreres científiques i tècniques no s'acaben d'adequar a les demandes del mercat laboral i a les exigències de les empreses. Espanya és el segon país de la UE en fracàs escolar, amb una taxa del 19% de joves entre 18 i 24 anys que han arribat com a molt a completar el primer cicle de l'ESO. Aquesta taxa solament la supera Malta amb un 19,6%, i es situa molt per damunt de la mitjana europea del 10,7% segons dades d'EUROESTAT. La darrera dada del Ministerio de Educación Cultura y Deporte a 25 de gener de 2017 situava la xifra en un 18,98%.

Despesa pública: tot i que ha augmentat en els darrers anys, encara se situa per sota de la mitjana de molts països de la UE, i a un nivell molt inferior que els països nòrdics que són els que obtenen millors valoracions internacionals dels sistemes educatius. A la UE l'apartat de l'educació suposa la quarta despesa més important, solament superada per protecció social, salut i serveis públics generals entre altres. Amb un 4,9% del PIB de mitjana comunitària, la classificació està encapçalada per Dinamarca (7,0%), seguida de Suècia. Espanya amb un 4,1% ocupa la vint-i-tresena posició dels 28 països de la UE.

Si fem el càlcul en despesa pública total es situa en la cinquena posició amb 43.979 milions d'euros, per sota del Regne Unit (131.980 milions), Alemanya (127.394 milions), França (119.173 milions) e Itàlia (65.193 milions). Sistema dual: públic i concertat (finançat per diners públics) i privat. Les dades donen una certa informació cap on s'està dirigint el nostre sistema educatiu: OCDE: el 18% dels alumnes van a col·legis de titularitat privada. UE: el percentatge és del 14%. 19 Espanya: el 32% dels alumnes van a col·legis privats (un 28% a escola privada concertada i un 4% a escola privada), quasi el doble que el que a l'OCDE.

El sistema té el seu origen al segle XIX i s'ha anat desenvolupat a Espanya a partir d'una xarxa de centres privats, majoritàriament catòlics, que a partir dels governs de Felipe González (PSOE) i amb la publicació de la LODE el 1985 (Ley Orgánica reguladora del Derecho a la Educación), es consolida fonamentalment en una xarxa de centres de propietat privada, però sostinguts amb diners públics.

La mesura, que va tenir el seu origen en una necessitat clarament operativa de garantir l'accés a l'educació obligatòria a tota la població, tal com consagra l'article 27.1 de la Constitució de 1978 (dret fonamental a l'educació i llibertat d'ensenyament), en un moment de creixement de la demanda (baby-boom), s'acabarà consagrant com una opció clarament ideològica dels poders públics que apostaran de manera definitiva per aquest sistema dual. Crisi econòmica (2007): La situació de greu crisi econòmica en la qual es troba l'Estat Espanyol ha comportat l'aplicació d'una sèrie de mesures econòmiques denominades d'austeritat, que tenen com a finalitat principal, la reducció del dèficit públic.

Una d'elles, és la disminució de la despesa pública, que afecta a tots els serveis socials bàsics, entre ells l'educació. Les conseqüències són un descens en la qualitat del servei derivada del descens en la inversió, que és concreten en diferents mesures com l'augment d'alumnes per classe, la disminució del nombre de professors, el descens de la inversió en equipaments, etc. Sanitat Tots els espanyols tenen dret a les prestacions sanitàries i prestacions socials bàsiques.

Cal remarcar que a partir de la reforma promulgada el 2012, el que havia estat un dret universal per a tot resident en el territori, independentment de la seva condició de nacional i/o estranger ha quedat de la següent manera: Aquells que estan assegurats cal que acreditin: Ser treballador per compte d'altri o pròpia, afiliat a la Seguretat Social i en situació d'alta o assimilada a la d'alta. Ser pensionista de la Seguretat Social. Ser perceptor d'alguna prestació periòdica de la Seguretat Social, incloses les d'atur. Haver esgotat la prestació d'atur i figurar inscrit a l'oficina corresponent com a demandant de treball.

En queden exclosos: Qualsevol estranger en situació irregular (els sense papers per exemple). Els europeus o estrangers amb permís de residència (solament tindran cobertura mèdica aquells que acreditin no tenir suficients recursos com per a pagar-se una sanitat privada). 20 Espanyols o estrangers majors de 26 anys que no compleixin els anteriors punts i que disposin d'ingressos superiors al mínim legal establert (per exemple una beca d'investigació de 1.000 euros al mes, no dóna dret a cotitzar a la Seguretat Social. Per altra banda la sanitat espanyola, s'estructura en una xarxa d'ambulatoris i centres hospitalaris, que actuen amb un nivell de qualitat reconegut com a molt alt.

Existeix però, una saturació produïda per una demanda cada vegada més elevada, que provoca l'existència de llistes d'espera en determinats serveis mèdics i tot que gaudeix de bons nivells de qualitat en certs àmbits com els trasplantaments d'òrgans, com a resultat de la crisi (2007) han augmentat les llistes d'espera de les visites i intervencions quirúrgiques, fet que provoca malestar entre els usuaris i creixement del sector privat. Altres prestacions Juntament amb sanitat i educació formen part dels pilars bàsics de l'Estat del Benestar. Estan basades en els sistemes de cobertura o subsidis com, per exemple, els subsidis d'atur, malaltia i jubilació.

Comparteixen un objectiu comú: donar suport a la població quan es troba en situacions problemàtiques que generalment impliquen una pèrdua o disminució d'ingressos, que poden influir negativament sobre la seva qualitat de vida. Actualment, a causa de la crisi econòmica, que provoca una pèrdua de llocs de treball molt important, la despesa produïda pel subsidi d'atur és molt elevada. Així mateix, l'envelliment de la població també fa créixer la despesa derivada de les pensions de jubilació. 21