Geografia d'Espanya i Catalunya: Aspectes Físics, Econòmics i Socials

I 6 flashcards i 4 preguntes més al document.

Text del document

BLOC 1. CATALUNYA I ESPANYA AL MÓN Globalització: procés d'integració en el món que influeix en àmbits diversos com l'econòmic, social, cultural, polític i tecnològic. La globalització econòmica L'aplicació de les noves tecnologies de la comunicació ha possibilitat la globalització econòmica, perquè faciliten els contactes i els intercanvis dins de les empreses d'una manera instantània i simultània. A escala mundial, la globalització econòmica ha propiciat la deslocalització i la desestructuració industrial, l'augment dels serveis 'd'informació i de cultura, la mobilitat geogràfica i la lliure circulació de capitals.

La globalització social La globalització també ha provocat grans canvis socials. Són exemples d'aquestes transformacions l'augment del nivel de consum, el canvis profunds dels mercats laborals (mobilitat laboral, qualificació de la feina, migracions...), canvis dels models familiars, etc. La globalització cultural El procés de globalització també afecta el món de la cultura en àmbits com la ciência, doncs la informació i el coneixement s'han convertit en sectors estratègics per als centres d'investigació.

Les empreses i el països inverteixen cada vegada més recursos en I + D (Investigació i Desenvolupament), entre els que sobresurten els Estats Units, els països de la UE i el Japó com els més avançats en alta tecnología, encara que també hi destaquen Corea del Sud i el Canadà. Els gustos artístics i els esportius s'igualen. L'accés fàcil i ràpid a la informació a través dels mitjans de comunicació permeten que es puguin seguir gairebé a tot el món els mateixos esdeveniments artístics, esportius i culturals, com també la seva promoció.

Relació indústria - globalització El teixit industrial espanyol s'ha anat incorporant a la globalització econòmica, de manera que les nostres zones industrials es configuren com ara punts d'una xarxa de producció a escala mundial. Aquesta xarxa es caracteritza per la concentració de capital i de decisió en poques empreses multinacional molt poderoses, es redueix així el paper de l'economia estatal. Nombroses decisions es prenen fora d'Espanya, ja que aquí hi ha poques seus centrals de grans empreses. Això explica que, malgrat ser una potència industrial, Espanya no tingui cap paper rellevant en l'economia mundial.

Globalització i deslocalització En una economia globalitzada les empreses busquen la competitivitat per a augmentar la seva quota de mercat; d'aquí es deriven les causes de la deslocalització: busquen menors costos laborals i millors condicions fiscals i tècniques. D'altra banda, la localització del establiments industrials s'ha flexibilitzat de manera que l'empresa pot deslocalitzar part del procés productiu. Aquest és el cas d'algunes fàbriques tèxtils espanyoles que han desplaçat al nord d'Àfrica o al sud i sud-est asiatics els processos que exigeixen una considerable mà d'obra, mentre que el disseny dels teixits, que és procés de valor afegit més gran, es fa a Espanya.

Les conseqüències de les deslocalitzacions són l'augment de l'atur i la pèrdua d'ocupació del sector secundari, que cada cop més tendeix a terciaritzar-se. Les polítiques industrials del governs proporcionen ajudes a les empreses per a frenar el procés de deslocalització i l'augment de l'atur. Per què el comerç internacional s'ha expandit tant? L'expansió del intercanvis internacionals es deu bàsicament a dos factors: - La liberalització del mercat. L'eliminació progressiva de barreres al lliure comerç va ser impulsada en primer Iloc per l'Acord General sobre Aranzels i Comerç (GATT) i, després, per l'Organització Mundial del Comerç (OCM).

La supressió de molts aranzels ha permès a les empreses crear xarxes d'intercanvis cada vegada més denses i extenses. - Les noves tecnologies. Les noves tecnologies de l'informació i de la comunicació han permès tenir coneixement dels mercats i de les seves peculiaritats, comprar i vendre a temps real i realitzar cobraments i pagaments a través de la xarxa informàtica bancària amb nivells de fiabilitat molt alts. L'índex de Desenvolupament Humà (IDH) L'índex de Desenvolupament Humà (IDH) és un indicador creat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) i que serveix per determinar quin és el nivell de desenvolupament que tenen els països del món.

Estudia un conjunt de variables com l'esperança de vida en el moment de néixer, l'alfabetització dels adults, l'escolarització, el PIB per habitant i la posició del país en la relació mundial segons el PIB. En el cas d'Espanya, aquest índex ha tingut una baixada progresiva des de l'esclat de la crisi econòmica del 2008. Això no obstant, aquestes dades confirmen que formen part del petit grup d'habitants del planeta que tenen les condicions de vida més favorables. És per això que, a escala mundial, Espanya es pot considerar un país desenvolupat i ric. A més, el fet de formar part del grup de països que integren la Unió Europea li permet disposar d'una notable quantitat de beneficis.

La Construcció europea Procés d'integració La construcció de la Unió Europea Després de la Segona Guerra Mundial, diverses veus van apostar per la necessitat de construir una Europa unida, però no va ser fins al Tractat de París el 1951 i posteriorment el Tractat de Roma el 1957 que Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos van acordar crear la Comunitat Econômica Europea (CEE) o Mercat Comú. Abans de la creació del mercat comú europeu els mercats nacionals no podien competir d'una manera eficaç amb els recursos i les capacitats potencials, per exemple, dels Estats Units ni del Japó.

Així doncs, el repte de disposar d'un mercat únic de milions de persones permetria l'existència d'economies d'escala en la fabricació, la investigació i la innovació, que abaratien els costos unitaris dels productes augmentant-ne la quantitat total produïda i consumida. El 1992 es va signar el Tractat de Maastricht. Amb aquest tractat, la CEE passava a anomenar-se Unió Europea (UE) i es creava una nova entitat que pretenia construir una veritable unió no sols comercial i duanera (que, en el fons, era el que havia estat la CEE), sinó també econòmica i política per a molts països europeus. Els principals avantatges de la integració de l'UE són: - Creació de comerç.

- Reducció de costos directes. - Economia d'escala. - Major competència. - Reformes estructurals per aplicar els patrons més evolucionats. - Majors possibilitats de llocs de treball. Els principals inconvenients de la integració de l'UE són: - Concentració regional excessiva. - Desenvolupament del poder dels monopolis i oligopolis. - Desviació de comerç. La política agrària de la Unió Europea Les finalitats de la PAC en els seus inicis tenien com a objectiu aconseguir autoabastiment alimentari als països comunitaris i fer pujar les rendes agràries. Van generar una desorientació en els agricultors espanyols ja que aquests havien intensificat els conreus i augmentat la productivitat.

A partir dels anys 2000 es van restringir les ajudes econòmiques i orientaren la política de la PAC a una més competitiva i adaptada a la demanda actual. L'entrada a la Unió Europea de països amb rendes agràries més baixes exigia disminuir l'ajuda a països desenvolupats, fet que va provocar canviar-ne els criteris.

Els conceptes clau de la PAC actual són: augmentar la productivitat de l'agricultura i de la silvicultura desenvolupar la indústria agroalimentària millorar el medi ambient i l'entorn rural Característiques Les ajudes realitzades per la PAC al sector primari consisteixen en ajudes econòmiques, assistència de jubilació, recuperació de zones forestals i millores en el benestar dels animals. Els nous criteris de la PAC depenen del país i de les circumstàncies d'aquests. En el cas d'Holanda, la seva política agrícola es productivista, cultiven i potencien els productes en els que poden extreure més producció.

A Suècia, les ajudes que reben els agricultors són ajudes econòmiques més elevades degut a que el risc de no desenvolupament pagès en aquest país son molt elevades degut a que les zones agricoles estan situades en la ultraperiferia i reben ajudes més grans. B LOC 2. MEDI AMBIENT I PAISATGES RELLEU ESPANYA Característiques del relleu peninsular Forma massissa: costes amples i extenses (4-5000 km). Traçat rectilini amb excepcions (ex: litoral gallec) Elevada altitud mitjana (660 m). Segon país després de Suïssa, degut a l'extens altiplà central i ales diverses serralades. Conseqüències: poc sòl apte per a l'agricultura, comunicacions difícils, clima més dur.

Disposició perifèrica del relleu peninsular, que dificulta l'accés a la Meseta. Conseqüències climàtiques i econòmiques. La diversitat de relleu explica l'existència d'unitats de relleu ben diferenciades. La Meseta La Meseta és la unitat principal del relleu espanyol, ocupa l'espai central de la península Ibèrica i representa el 45 % de la seva superfície. La Submeseta Nord, té una altitud mitjana de 800-850 m; apareix gairebé del tot envoltada de muntanyes i és travessada d'est a oest per la xarxa fluvial del Duero.

La Submeseta Sud, té una altitud mitjana de 500-700 metres i està formada per dos altiplans separats per les Muntanyes de Toledo: l'altiplà solcat pel riu Tajo i l'altiplà de la conca hidrogràfica del Guadiana. Entre aquests dos altiplans s'estén la planura de la Manxa, la que té més superfície d'Espanya. Les serres interiors de la Meseta El Sistema Central El Sistema Central divideix la Meseta en dues meitats i està format per una sèrie de serres d'altitud considerable: Somosierra, Guadarrama, Gredos i Gata, la Serra da Estrela, a Portugal. El cim més alt és el d'Almanzor (2591 m), a la serra de Gredos.

Entre les serres del Sistema Central, els blocs enfonsats formen valls i obren passos de muntanya alts i nevosos que dificulten les comunicacions a l'hivern. Les Muntanyes de Toledo Les Muntanyes de Toledo divideixen la Submeseta Sud en dues parts i actuen com a divisòria d'aigües entre la conca del Tajo i la del Guadiana. Aquestes muntanyes formen una sèrie de serres d'altituds modestes (uns 1400 m), entre les quals destaquen les Muntanyes de Toledo pròpiament dites i les serres de Guadalupe, Montánchez i San Pedro. Els diversos conjunts muntanyosos estan separats per corredor transversals que faciliten les comunicacions.

El Massś Galaicolleonès Un quadrat muntanyós que fa 200 km de costat i que comprèn Galícia, les serres de l'oest d'Astúries, les Muntanyes de Lleó i les serres de la Cabrera i Segundera. L'altitud mitjana no arriba als 500 m; però hi ha alguns cims que destaquen, com el Teleno i la Peña Trevinca, que tenen més de 2000 m d'altitud. El Massís Galaicolleonès correspon a un fragment del relleu més antic de la península. Afectat pels moviments de l'escorça terrestre i format per un conjunt de blocs fallats, elevats i enfonsats, aquest antic relleu va donar lloc a un massís esglaonat. En aquest conjunt de blocs s'hi encaixa la xarxa fluvial.

Resta cobert per la vegetació abundant que es veu afavorida per les pluges freqüents pròpies del clima d'aquesta zona. La Serralada Cantàbrica La Serralada Cantàbrica forma una cadena lineal que presenta formes molt enèrgiques i grans desnivells, es caracteritza per la seva asimetria entre la part occidental i la part oriental: A la part occidental de la serralada, el Massís Asturià dóna lloc a una sèrie de blocs paleozoics dislocats. En aquesta part hi ha els més grans jaciments de carbó d'Espanya, L'accés entre la Meseta i Astúries és difícil, per l'altitud del relleu i pel caràcter nevós dels ports de muntanya. A la part oriental, o Muntanya Cantàbrica, els cims perden altitud.

Hi dominen els relleus plegats, de material sedimentaris, que a causa del seu volum, duresa i forta inclinació són la clau per explicar l'energia d'aquest massís, on es formen relleus amb crestes i pics. El Sistema Ibèric El Sistema Ibèric limita la Meseta de nord-oest a sud-est. S'hi distingeixen dos sectors: El sector nord està compost per un sistema de falles amb horsts elevats que formen massissos de més de 2000 m d'altitud:Aquests relleus separen la Meseta de les terres de la depressió de l'Ebre. El sector sud està format per un intricat joc de serres i depressions solcades per rius.

S'hi distingeixen dos conjunts muntanyosos: el conjunt interior el formen el Montes Universales, la Serrania de Conca i la serra d'Albarrasí; el conjunt exterior està constituït per les serres de Javalambre, Gúdar i el Maestrat, que aïllen la Meseta de la costa. Sierra Morena El relleu de Sierra Morena constitueix la vora meridional de la Meseta. Vista des de la Meseta, ofereix una escassa entitat muntanyosa, uns 700 m; però vista des de la depressió del Guadalquivir apareix com un relleu alt i escarpat de 1200 m que cau sobtadament fins als 100-200 m a la depressió del Guadalquivir.

A Sierra Morena s'explotaven, des de l'antiguitat, importants jaciments miners, actualment tancats, com els de mercuri. L'únic pas que comunica la Submeseta Sud amb Andalusia a través de Sierra Morena és el de Despeñaperros. Els Pirineus Els Pirineus formen una alineació contínua de muntanyes d'uns 440 km de longitud que s'estén des del golf de Biscaia fins al cap de Creus, El Pirineu axial o central El Pirineu axial o central és on es troben les altituds més notables, com l'Aneto (3404 m), al massís de la Maladeta, el Mont Perdut (3355m) i la Pica d'Estats (3142 m).

A causa de la seva altitud els ports de muntanya són escassos i de pas difícil; s'hi mantenen les darreres restes de glaceres, El Prepirineu El Prepirineu, de menys altitud i de formes més suaus, el formen dues alineacions muntanyoses paral·leles a la zona axial i de material secundaris calcaris. Les Serres Interiors, que arriben a més de 2500 m d'altitud, i les Serres Exteriors, amb altituds més modestes. Les Serralades Litorals Catalanes Les Serralades Litorals Catalanes estan separades del Pirineus per una sèrie de falles i de terrenys volcänics.

Configuren dues rengleres muntanyoses paral·leles a la costa, la Serralada Prelitoral, amb altituds considerables com la del Montseny i la Serralada Litoral, d'escassa altitud. La part nord de les Serralades Litorals Catalanes mostra materials paleozoics, restes d'un antic massís enfonsat que els geòlegs anomenen Catalanobalear, La part sud de les Serralades Litorals Catalanes la formen material secundaris plegats, en els quals predomina el rocam calcari. La depressió de l'Ebre La depressió de l'Ebre queda encaixada entre els Prepirineus, el Sistema Ibèric i les Serralades Litorals Catalanes, té una longitud d'uns 380 km i una amplitud máxima de 150 km.

En un moment inicial la depressió va estar ocupada pel mar, però després es va tancar i va formar un gran llac reblert lentament per materials continentals aportats pels rius, Els materials més gruixuts i durs sobresurten i formen torres rocoses, malls i moles calcàries, mentre que l'erosió desgasta els materials tous. desemboca al Mediterrani, on forma un delta. La depressió del Guadalquivir La depressió del Guadalquivir s'estén entre la vora escarpada de Sierra Morena i les Serralades Bètiques. Es tracta d'una gran plana, de forma triangular, d'uns 330 km de longitud per 200 km d'amplada a la costa, que s'estreny progressivament cap a l'est.

Va estar oberta al mar, però després es va convertir en un Ilac que es va anar reblint lentament mentre quedaven prop de la costa extenses zones d'aiguamolls pantanoses. El predomini de materials argilosos va donar Iloc a camps fèrtils de formes ondulades on, algunes vegades, hi sobresurten algunes taules de calcària. El Guadalquivir rega extenses zones d'horta i desemboca al golf de Cadis, on forma una zona d'aiguamolls, convertida en part, actualment, en una fèrtil zona arrossera. Al voltant dels aiguamolls hi ha una ampla franja de dunes formades pels vents de procedência atlantica, algunes de les quals arriben als 90 m d'alçada. CLIMA Mecanismes que influeixen en el clima.

Circulació atmosfèrica en altitud: el jet stream Característiques: circula a 12.000 m d'altitud, a 500 km/h, en direcció O-E A la P. Ibèrica li afecta el corrent subtropical de l'hemisferi nord Conseqüències: al N del corrent es formen depressions; al S, anticiclons. Variació estacional: a l'estiu circula a 40-45º, a l'hivern a uns 30º Conseqüències en el clima: estiu, predomina l'anticicló; hivern, arriben més depressions Circulació de l'aire en superfície Zones d'altes pressions o anticiclons: + 1015 hPa. L'aire fred i dens originat pel jet stream tendeix a baixar -> s'escalfa en contacte amb la Terra -> absorbeix la humitat -> absència de núvols -> Temps estable.

L'aire circula en el sentit de les agulles del rellotge. Zones de baixes pressions o depressions: - 1015 hPa. L'aire lleuger ascendeix -> es refreda -> la humitat es condensa -> formació de núvols -> pluja -> Inestabilitat. L'aire es mou en sentit invers a les agulles del rellotge. FACTORS QUE CONDICIONEN EL CLIMA Latitud, Altitud, Continentalitat (influència del mar), Disposició del relleu, Circulació atmosfèrica Factors (de circulació atmosfèrica) que influeixen en els climes d'Espanya. Els anticiclons tropicals: l'anticicló de les Açores L'anticicló de les Açores domina a l'estiu sobre la P. Ibèrica amb el seu aire calent i sec L'aire saharià també es provocat per un anticicló tropical.

Provoca onades de calor i les pluges de fang. Depressions atlàntiques Empreses pels vents constants de l'oest, causen precipitacions abundants a la zona NNW. Masses d'aire polar Procedents de Sibèria (continental) o l'Àrtic (marítima): causen onades de fred i nevades. Depressions mediterrànies A la tardor, l'entrada de borrasques atlàntiques en contrast amb l'aigua del mar escalfada durant l'estiu provoca pluges torrencials Forma i relleu de la P. Ibèrica Per la seva amplada i per la disposició perifèrica dels relleus, les terres interiors tenen poca influència marítima Es refreden molt a l'hivern i s'escalfen molt amb molta sequedat a l'estiu. Poques precipitacions 3.

Els climes a Espanya A Espanya, s'hi distingeixen quatre grans conjunts climàtics: clima oceànic o atlàntic, clima continental o d'interior i clima subtropical. Els factors climàtics com la latitud, l'altitud i la proximitat de l'oceà o al mar poden modificar-ne les característiques típiques i donar lloc a altres varietats. 3.1. Clima oceànic Reben la influència de l'oceà, fet que els confereix una humitat molt alta durant tot l'any. Es caracteritza per la presència freqüent de depressions atlàntiques que produeixen precipitacions abundants durant gairebé tot l'any, a l'estiu són més escasses.

Nuvolositat i humitat altes i temperatures suaus, amb mitjanes anuals d'entre 11º i 15º i poca oscil·lació tèrmica. A causa d'aquest clima hi ha una gran quantitat de rius, la majoria són molt cabalosos i regulars. A les zones de clima oceànic hi prospera el bosc caducifoli, on s'hi han fet extenses repoblacions d'eucaliptus. Quan aquests boscos es degraden i les terres es malmeten, es forma la landa, la vegetació densa de matollar. El clima oceànic afavoreix el prat natural que s'utilitza com aliment per al bestiar boví. 3.2.

Varietats del clima oceànic Comprèn un conjunt de regions fins a les quals arriba amb més o menys intensitat la influència de l'oceà, a causa de l'altitud o pel fet que les seves terres estan completament obertes cap a l'Atlàntic. Les varietats són aquestes: Varietat de muntanya oceànica. L'altitud del relleu és causa del descens de les temperatures i ocasiona precipitacions superiors als 1500 mm anuals, amb contínues nevades a l'hivern. Varietat oceànica de transició. El clima d'aquestes zones presenta una transició entre els climes oceànics i els de l'interior de la Meseta i la depressió de l'Ebre.

Es caracteritza pel fet de rebre una clara influència atlàntica, però amb un volum de precipitacions menor, estius força secs i hiverns freds. 4. Clima mediterrani El clima mediterrani es caracteritza pel domini d'anticiclons subtropicals durant l'estiu, amb temps càlid i sec. En canvi, durant l'hivern i gran part de la tardor i la primavera hi predomina la circulació de depressions de latituds mitjanes acompanyades de pluja. Com a conseqüència, hi ha una manca de pluja a l'estiu que, unida a les temperatures altes, provoca unes condicions d'aridesa durant aquesta època de l'any.

Les terres mediterrànies presenten una gran diversitat climàtica a causa de la seva extensió en latitud, de la diversitat de la seva altitud i del fet que siguin més a prop o més lluny del mar. Les característiques típiques del clima mediterrani són: estius calorosos, hiverns suaus i pluges no gaire abundants, però que poden ser torrencials, més a la tardor. La sequedat de l'estiu mediterrani explica que els rius que desemboquen en aquest vessant experimentin un estiatge intens i prolongat. A les zones de clima mediterrani, els boscos es van degradant, van apareixent la màquia, la garriga i l'estepa. 4.1.

Varietats del clima mediterrani Aquestes varietats es produeixen pel fet que les temperatures i les precipitacions varien a causa dels factors de relleu, latitud i proximitat a l'Atlàntic: Varietat mediterrània d'influència atlàntica. Aquestes terres reben la influència atlàntica pel fet que els relleus no impedeixen la penetració de les depressions i dels fronts de l'Atlàntic. Per això, les precipitacions en l'època freda de l'any, són abundants. Varietat de muntanya mediterrània. Totes aquestes zones reben les precipitacions procedents del mar Mediterrani, amb un volum que oscil·la entre els 600mm i els 800mm, en funció de l'altitud de l'orientació.

En general, els hiverns acostumen a ser frescos i els estius suaus. Varietat seca amb menys de 400 mm de precipitacions anuals. Totes aquestes zones tenen un clima sec amb un índex d'aridesa alt. S'hi distingeixen climes esteparis i desèrtics als trams costaners. Les pluges són escasses i irregulars, hi solen caure de manera torrencial. Estius calorosos i hiverns suaus. 5. Clima continental: rius i vegetació Tots aquests climes es caracteritzen per la seva tendència continental o per la forta oscil·lació tèrmica que hi ha entre hiverns freds i estius calorosos. Són climes de caràcter mediterrani i, per tant, es caracteritzen per l'escassetat de precipitacions a l'estiu.

Aquest clima té uns hiverns molts freds, durant els quals es registren algunes de les temperatures mínimes absolutes d'Espanya. També és freqüent la formació de bancs de boira hivernal molt extensos. L'estiu, en canvi, és molt calorós i sec, amb temperatures mitjanes el juliol i l'agost que superen els 22,5ºC que poden arribar a màximes absolutes de 45ºC per l'acció de masses d'aire tropical continental saharià. Així doncs, l'oscil·lació tèrmica o amplitud tèrmica (diferència entre la temperatura més baixa registrada i la temperatura més alta) és molt gran. Hi ha precipitacions escasses durant tot l'any.

Els rius són irregulars, amb crescudes èpoques de pluja o de desglaç, i estiatges a l'estiu. La vegetació d'alzinars i pinedes s'enfila pels vessants de les muntanyes. A les planes, hi dominen els arbustos. 5.1. Varietats del clima d'interior Cal considerar algunes varietats entre totes dues submesetes, la depressió de l'Ebre i les muntanyes interiors: Hiverns llargs i freds amb estius curts, secs i moderats. A l'hivern, la temperatura mínima diària durant més de 100 dies està per sota dels 3ºC. A diferència dels hiverns, que són llargs, els estius són curts.

L'ambient calorós no va més enllà dels mesos de juliol i agost, i el domini de l'aire tropical a aquesta latitud no hi sol provocar temperatures molt altes, malgrat que es poden donar episodis de molta calor. Varietat de muntanya interior. Es distingeixen per una major continentalitat i per la sequedat dels estius. Les depressions atlàntiques provoquen les precipitacions més importants, malgrat que no hi falten les pluges d'origen mediterrani a la tardor. Les precipitacions oscil·len entre els 400mm i els 1000mm, segons l'altitud i l'orientació del relleu. Zones de precipitacions escasses i domini del cerç. Es tracta d'un clima semblant al de la Meseta nord.

La característica principal d'aquest clima és la importància del cerç, un vent del nord-oest, sempre sec, que hi bufa gran part de l'any i que origina a l'hivern un fred intens i refresca les altes temperatures de l'estiu. PAISATGES La biodiversitat en el territori espanyol Espanya és un espai que manifesta a nivel mundial una gran biodiversitat: hi ocupa el segon lloc després de les selves tropicals. S'explica pels factors següents: La situació. La posició de la península Ibèrica a l'extrem sud-occidental d'Europa afavoreix la presència de dos grans dominis vegetals: l'atläntic i el mediterrani.

Pel que fa a les illes Canàries, més properes al tròpic i a África, hi preval el domini macaronèsic, de caràcter tropical. L'efecte refugi. Durant els períodes glacials, la península va servir com a refugi per a espècies vegetals i animals europees. També va acollir espècies animals africanes que van travessar l'estret de Gibraltar aprofitant el baix nivell de les aigües. La presència de sistemes muntanyosos. L'existència de nombrosos sistemes muntanyosos i del gran altiplà de la Meseta reprodueix en altitud la gradació vegetal que es dóna entre el nord i el sud d'Europa.

L'acció antròpica La biodiversitat s'ha vist afectada durant molts segles per la intervenció de l'ésser humà (acció antròpica), que ha transformat profundament el paisatge natural i ha substituït boscos per camps de conreu. Actualment, el 45 % de la superfície total d'Espanya està ocupat per algun tipus d'activitat agrària. A aquesta transformació cal afegir-hi la pèrdua de superfície de vegetació natural per l'expansió de les àrees urbanes, així com per la construcció d'infraestructures i d'equipaments, fins a ocupar gairebé el 10 % del territori.

PAISATGE: DEFINICIÓ És la fisonomia externa d'un territori: és el resultat de la interacció dinàmica de factors naturals (abiòtics = relleu, hidrografia; i biòtics = flora i fauna) i factors humans (activitats econòmiques i culturals, infraestructures, patrimoni històric...). Però el paisatge també té una dimensió intangible (identitària, emocional...) per a les persones i les col·lectivitats ANÀLISI DEL PAISATGE: CLASSIFICACIÓ Paisatges naturals (l'element antròpic és inexistent o reduït) -Paisatges amb predomini d'elements abiòtics: alta muntanya, deserts... Paisatges amb predomini d'elements biòtics (vegetació i, en menor mesura, fauna).

[Els paisatges vegetals espanyols són: oceànic, mediterrani, de muntanya i canari. Paisatges culturals: predominen els factors antròpics -Paisatge rural [els paisatges agraris espanyols són oceànic, d'interior,mediterrani, de muntanya i canari. -Paisatge urbà -Paisatge periurbà ANÀLISI DEL PAISATGE: ELEMENTS QUE PODEM IDENTIFICAR EN UN PAISATGE Relleu, hidrologia...

Infraestructures (camins, carreteres, ferrocarril, canalitzacions, energia, etc.) Elements urbans (tipus de construccions, serveis urbans...) Sector primari (cultius, construccions rurals...) Sector secundari (fàbriques, polígons...) Sector terciari (empreses, actius o activitats turístiques...) Patrimoni històric És un paisatge dinàmic, estàtic, tradicional, abandonat...? Podem copsar el pas del temps? Etc. RELLEU CATALUNYA El protagonisme dels Pirineus El Pirineu Axial prolonga el d'Aragó amb una estructura de blocs fallats i aixecats. Té ports de muntanya elevats (Viella, 2 424 m; la Bonaigua, 2 072 m). Algunes parts d'aquestes muntanyes tenen formes suaus, amb planes elevades.

Unes altres formen crestes oscades de parets verticals i fons pla, record d'antics circs glacials que avui s'han convertit en estanys. També hi queda el testimoni de valls glacials en forma de U, com és el cas de les valls. El Prepirineu el formen material sedimentaris de l'era Secundària plegats i fallats, on dominen les roques calcàries. A Catalunya aquestes serralades formen dues unitats: Les serres interiors i exteriors separades per algunes depressions mitjanes, La Serralada Transversal La formen una sèrie de relleus situats al peu del Pirineus que uneixen el Prepirineu amb les serralades litorals.

Es tracta de blocs tabulars o basculats: Blocs que estan elevats i formen muntanyes com el Puigsacalm, la serra de Finestres i el Cabrerès Blocs que estan enfonsats, com la plana d'Olot, el pla de Bages i l'Empordà. En aquest .camp de falles, i en ple quaternari, va sorgir el vulcanisme olotí, amb més de quaranta boques. Les serralades costaneres La Serralada Prelitoral o de 'Interior és la més extensa, amb cims importants. Per raons de proximitat, en aquesta alineació s'hi incorporen relleus que no li són propis, formats per materials acumulats a la desembocadura d'antics rius cabalosos.

Aquests dipòsits, han quedat elevats a causa de la resistència que presenten a l'erosió quan l'aigua ha anat rebaixant les terres del voltant. A la Serralada Litoral o de Marina, suaument ondulada, no hi ha cap altitud important. Alguns dels seus extrems s'apropen tant a la costa que formen penya segats. Aquesta carena va baixant progressivament fins a desaparèixer vora el Vendrell, on la Serralada de l'Interior arriba al mar.

Entre les dues serralades s'obre la Depressió Prelitoral, una fossa tectônica delimitada per dues línies de falla principals, de 200 km de llargària i entre 20 i 25 km d'amplada, La depressió litoral catalana Aquesta extensa depressió que s'estén entre els Pirineus i les Serralades Costaneres va ser ocupada pel mar i va emergir lentament a causa de la sedimentació de materials d'origen fluvial i d'origen marí.

Els terrenys sedimentaris d'origen fluvial més pesants es dipositaven al peu de les muntanyes, on han format conglomerats; els materials més fins, com gresos i argiles, se sedimentaven cap al centre de la conca, on predominaven els sediments d'origen marí, com margues grises o blavenques. Així que el mar es va tancar, al llac interior s'hi van formar dipòsits de sal gemma i sals potàssiques, dipòsits calcaris i guixos. La Depressió Central Catalana té la forma d'un gran amfiteatre, en pendent feble cap a Lleida, Tàrrega i Calaf, on els estrats són més recents i fins fa pocs anys s'hi formaven aiguamolls.

L'alternança de roques toves (argiles i margues) i roques dures (calcàries, gresos i conglomerats) fa que l'erosió dels rius hi formi una sèrie de relleus, altiplans, terrasses o tossals, com l'altiplà de la Segarra, i conques excavades. CLIMES I VEGETACIÓ CATAUNYA Temperatures A l'hivern hi ha força diferència de temperatures entre el litoral i les terres de la Depressió Central a causa de la continentalitat, si bé a ple estiu pràcticament es registren les mateixes mitjanes. Tot i això, a les terres de l'interior fa molta calor durant el dia, però refresca a la nit. A la costa, les aigües s'escalfen lentament, però mantenen les temperatura.

Als Pirineus, la temperatura mitjana baixa en funció de l'altitud. Precipitacions Les pluges més abundants a les zones muntanyoses, especialment als vessants orientats a sobrevent dels vents humits. Als Pirineus, el gener, acostuma a ploure menys, mentre que a l'estiu són més freqüents. A la resta del territori, els estius són més secs. Cap a l'interior plou poc, perquè les muntanyes litorals no deixen passar els vents humits. Tipus de climes - Clima atlàntic. Predomina a la Vall d'Aran. Hiverns suaus i plujosos, i estius frescos i humits. - Clima alpí. Predomina a les terres més altes dels Pirineus. Hiverns freds i pluges en forma de neu. - Clima mediterrani de muntanya.

A l'alta muntanya, hiverns freds i estius suaus i secs. Les precipitacions es concentren a la tardor. - Clima mediterrani continental. Predomina a la terres baixes d'interior, on no arriba la influència marítima. Temperatures contrastades. - Clima mediterrani litoral. Propi de la zona costanera. Temperatures mitjanes suaus i a l'hivern i a l'estiu. VEGETACIÓ A Catalunya, hi ha una gran diversitat de paisatges vegetals que està molt vinculada amb els tipus de climes que hi ha al país, ja que la temperatura i la precipitació marquen quina és la distribució de les espècies vegetals al territori. Principals regions biogeogràfiques europees: mediterrània, eurosiberiana i boreoalpina.

Vegetació mediterrània. Formada per plantes de fulla perenne, com l'alzina, l'olivera i el garric. L'adaptació d'aquest tipus de vegetació a les condicions climàtiques comporta una gran disminució de la transpiració de l'aigua, que escasseja durant l'estació seca. Vegetació de la muntanya mitjana. A l'estiu la disponibilitat d'aigua afavoreix l'existència de boscos esponerosos i ombrosos, amb arbres de gran alçada. Roures i faigs principals representants del paisatge a Catalunya. Vegetació d'alta muntanya. Condicions climàtiques molt extremes i vegetació ressentida.

La vegetació a mesura que augmenta l'altitud i baixen les temperatures, els terminis en els quals pot complir el seu cicle biològic es redueixen. 6.

ELS PAISATGES AGRARIS PAISATGES AGRARIS ATLÀNTIC INTERIOR MEDITERRANI MUNTANYA CANÀRIES Localització Espais litorals prelitorals de la cornisa cantàbrica i de les terres gallegues Terres interiors de Castella i Lleó, Castella-La Manxa i depressions de l'Ebre i del Guadalquivir Terres del litoral i del prelitoral mediterrani, zones de l'Ebre i del Guadalquivir i les illes Balears Altituds altes i mitjanes en zones de relleu costaneres Arxipèlags de sòls volcànics on s'aprofiten els barrancs, cims i vessants Clima Oceànic plujós, amb temperatures suaus Altes temperatures estivals i hiverns freds amb glaçades freqüents Sols fèrtils i clima sec Fred amb precipitacions en forma de neu Càlid subtropical amb poca pluviositat Boscos Caducifolis.

Han estat explorats de manera intensiva tot i que actualment es fan repoblacions forestals Escassos, associats amb conreus herbacis o guaret i amb les pastures. Terrenys forestals pocs productius amb àrees arbrades degradades Models alpins, mb terres de pastura, hortes i conreus al fons de les valls De pi canari i laurisilva, encara que han passat tales abusives Agricultura Ocupa poca extensió. els prats es dediquen a pastures Rotacions biennals o triennals. El cereal principal és l'ordi, i la feina està mecanitzada Regadiu, hivernacles, planters.

Es planten hortalisses primerenques, cítrics i alvocats i xirimoies Esgraonament dels usos del sòl segons l'altitud i la insolació Plàtans, tomàquets d'exportació i patates Ramaderia Orientada a la cria de bestiar boví per produir llet Bestiar oví i porcí, boví i aviram Ovina, cabruna i porcina Bovina i ovina Bestiar cabrú, oví, boví i porcí Estructura agrària Minifundista, explotacions ramaderes petites Explotacions grans amb agricultura extensiva mecanitzada Explotacions de grandària mitjana, hi predominen també els latifundis Petites propietats d'àrees conreades en valls i al peu de les muntanyes Zones tradicionals, la propietat és petita mentre que a les costes són extenses Poblament Treballadors viuen en pobles propers i caseríos Escassa i envellida a causa d'un èxode rural elevat Nombrós que es concentra en pobles grans Escàs i es concentra en petits nuclis de les valls Envellida i en retrocés RISCOS, FENÒMENS I DESASTRES NATURALS, ANTRÒPICS I INDUÏTS RISCOS NATURALS Fenòmen natural: procés provocat per la dinàmica inherent al planeta Terra Riscos Naturals: fenòmens naturals que poden causar danys Desastre natural: fenòmen natural d'elevada magnitud que provoca danys.

Tipus: Geofísics (sismes, volcans, tsunami...) Atmosfèrics (vent, pluja, sequera...) Biològics (plagues, epidèmies...) RISCOS ANTRÒPICS Riscos derivats de les activitats humanes Conflictes, guerres... Industrials, tecnològics... (marea negra, accident nuclear, etc.) Incendis forestals provocats per l'home RISCOS INDUÏTS Les activitats humanes agreugen un risc natural [es podria classificar dins dels riscos antròpics. Principalment tenen a veure amb la degradació ambiental i la contaminació.

Problemes ecològics accentuats per l'acció humana / Crisis ecològiques globals El canvi climàtic Els darrers anys la quantitat i la intensitat de les accions humanes sobre el planeta són tantes que estan comportant transformacions molt notables de les condicions climàtiques, i, encara pitjor, a una gran velocitat, cosa que impedeix l'adaptació de la natura a les noves circumstàncies. Per referir-se al canvi climàtic d'origen humà, s'utilitza també l'expressió canvi climàtic antropogènic. Les accions humanes d'avui no solament estan condicionant el clima a llarg termini sinó en el futur més pròxim.

L'efecte d'hivernacle i l'escalfament global L'energia solar escalfa la superfície terrestre, que retorna a l'espai exterior una part d'aquesta energia (un 37,5%), mentre que la resta és retinguda pels gasos de les capes superiors de l'atmosfera, i això en provoca l'escalfament. És el que anomenem efecte d'hivernacle. Sense aquest efecte, la temperatura mitjana a la Terra seria d'uns -22°C: els oceans podrien glaçar-se i la vida humana seria imposible tal com la coneixem ara. Gràcies a l'efecte d'hivernacle, la temperatura mitjana és de 14 °C. El fet preocupant és que els darrers anys la proporció dels gasos que provoquen aquest efecte.

s'ha elevat enormement, de manera que impedeix que surti a l'espai exterior part de l'energia que emet la superfície de la Terra. Com a conseqüència, puja la temperatura de l'atmosfera i s'origina un procés d'escalfament global i de canvi climàtic antropogènic. L'escalfament global i els oceans L'augment global de la temperatura té un efecte directe als oceans. Des del 1960, la temperatura mitjana dels oceans ha augmentat 0,1°C, però en les aigües de l'oceà Antàrtic ha augmentat 0,2°C. Això, juntament amb l'augment de la temperatura de l'aire, provoca el desglaç de grans plaques glaçades a les zones àrtica i antàrtica, així com de les glaceres terrestres.

Amb l'augment de la temperatura global, l'aigua dels oceans tendeix a expandir-se i a reduir la seva enorme capacitat d'absorció de CO2, a més d'afectar ecosistemes bàsics com ara el de les algues, que estan en la base de la cadena tròfica del animals marins. L'augment de temperatura del oceans pot transformar totalment no només el ritme i la forca dels corrents, sinó la seva influència als continents.

Abast del canvi climàtic És que ara la causa esencial és l'acció humana i el ritme accelerat impedeix a la natura no solament la regeneració natural dels gasos sinó també l'adaptació lenta i gradual a les noves circumstàncies; les conseqüències són imprevisibles i afectaran a les generacions posteriors. Quaranta-sis observatoris del total de cinquanta situats a les capitals de província d'Espanya han detectat un augment d'1,68 °C de mitjana anual en el període 1971-2014. Pel que fa a la precipitació hivernal (la que té més capacitat de generar recursos hídrics aprofitables), en aquest mateix període mostra una davallada del 35 %, mentre que el nombre de dies de neu disminueix d'un 39 %.

La pluja àcida El fenomen de la pluja àcida fa referência a l'absorció, per la pluja, d'elements contaminants que hi ha en suspensió a l'atmosfera. Així, les emissions de sofre i nitrogen de l'atmosfera reaccionen quan entren en contacte amb l'oxigen, el vapor d'aigua i la llum, i produeixen principalment àcid sulfúric i àcid nitric. Aquests elements es desplacen per l'atmosfera i precipiten en forma de pluja àcida o com a deposició seca de partícules. El principals problemes causats són l'acidificació del sòl, de les aigües superficials i dels aqüífers, i la corrosió d'edificis, monuments i construccions. El desboscament El desboscament afecta, a escala mundial, 130.000 km2 l'any.

Això incrementa d'un 20 % les emissions de CO2 que els arbres talats frenarien per mitjà del procés de fotosíntesi si haguessin estat conservats. A més, el desboscament actual intensifica cada any la pobresa de 60 milions de persones que depenen directament dels boscos, L'erosió i la desertificació Una de les conseqüències més greus del procés de destrucció del paisatge vegetal és l'erosió que, al seu torn, genera desertització o degradació del sòl i dels recursos ecològics. Espanya és el país de la UE amb un índex de desertització més alt, situació que s'ha agreujat pels efectes del canvi climàtic.

L'únic remei definitiu és la recuperació progresiva de la cobertura vegetal protectora pròpia del paisatge originari. Els incendis Els incendis forestals són una de les causes principals de destrucció dels paisatges vegetals. Les causes dels focs són molt diverses: - La sequedat dels estius mediterranis genera un gran (i de vegades llarg) dèficit de precipitacions; les altes temperatures i la manca d'humitat són factors ja per si mateixos perillosos que, a més, potencien que la vegetació llenyosa s'assequi encara més i esdevingui un combustible òptim.

- L'abandonament de les explotacions agràries no rendibles ha fet augmentar la quantitat de zones boscoses i, cosa més greu encara, la disminució de població i d'activitats rurals que en feien el manteniment, ja fos per mitjà de la pastura o de la recollida selectiva de llenya. - L'augment de les segones residències i l'increment de l'ús de vehicles tot terreny ha fet créixer el risc d'incendis per descurança o per accident. POLÍTIQUES DE PROTECCIÓ DELS PAISATGES PAISATGES CULTURALS UNESCO (escala món): Llocs Patrimoni de la Humanitat Paisatges amb un valor únic i excepcional Espanya, 3r país amb 48 espais reconeguts.

A Catalunya: Gaudí, modernisme, Poblet, Tarraco i Vall de Boí Europa: Convenció Europea del Paisatge Visió més àmplia: paisatges excepcionals però també paisatges ordinaris Insta els països membres a definir els criteris de qualitat paisatgística per ordenar i planificar el territori Es concreta a Pla Nacional del Paisatge Cultural (Espanya), Observatori del Paisatge (Catalunya) PAISATGES NATURALS Escala Món Reserva de la biosfera (UNESCO): protegir la biodiversitat Escala Catalunya/Espanya Parcs nacionals: ecosistemes poc alterats amb un valor excepcional (15 a Espanya, ex: Aigüestortes) Parcs naturals: el valor natural és compatible amb activitats humanes (20 a Catalunya, ex: Delta de l'Ebre) Reserves naturals (poden ser integrals, parcials o de fauna salvatge.

En total, a Catalunya, n'hi ha unes 80): protecció d'ecosistemes singulars Altres: paratges d'interès nacionals, zones d'especial protecció per a les aus (ZEPA) Escala Europa Totes aquestes figures consten en els Llocs d'importància comunitària (LIC), que s'integren en la xarxa nacional. RECURSOS ENERGÈTICS 3.2. L'aigua com a recurs energètic Els forts desnivells que han de salvar alguns rius espanyols permeten aprofitar la força de l'aigua per al funcionament de centrals hidroelèctriques, les quals donen una energía neta, que no contamina i és renovable. L'aigua emmagatzemada als embassaments serveix per assegurar la continuïtat del salts d'aigua i també per regular el cabal del rius.

El problema de les centrals hidroelèctriques és que el seu cost inicial és molt elevat, tant per les dificultats de la construcció com pels costos socials que sol comportar la inundació de valls fèrtils. 7.1. L'aigua a Catalunya Les conques hidrogràfiques La xarxa hidrogràfica catalana es reparteix en dues demarcacions: L'oriental, formada pels rius que neixen a Catalunya i desemboquen a la mar Mediterrània. Té una superfície del 51% del territori i la seva gestió és competència exclusiva de la Generalitat, a través de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA). Les conques més importants són la del Llobregat i la del Ter.

L'occidental, que inclou la part catalana de les conques de l'Ebre i el Riu de la Sénia, al vessant mediterrani, la Garona, al vessant atlàntic. Abasta el 49 % del territori i està gestionada de manera compartida per la Generalitat i la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre i la del Xúquer. 7.3. Els recursos energètics i minerals - Recursos energètics. La mineria del carbó es limitava en el passat a l'explotació d'algunes mines de lignit, que generalment s'aprofitaven per a centrals tèrmiques situades a peu de mina, com la de Fígols, fins al seu tancament el 1991. Les centrals nuclears d'Ascó i Vandellòs produeixen quantitats massives d'energia, però estan envoltades de polèmica.

L'energia hidroelèctrica aprofita el salts d'aigua d'un seguit d'embassaments als cursos de la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana i el Ter. També s'aprofita la potència del riu Ebre quan s'estreny per travessar els ports de Beseit, al prelitoral. Malgrat tot, l'electricitat no suposa més del 20 % del consum d'energia total. L'altre 80 % el consumim en el transport i en tasques de calefacció i condicionament d'habitatges i espais comercials. - Recursos minerals. Entre els minerals no metàl-lics la potassa i la sal gemma han perdut pes i s'han tancat diverses mines.

Pel que fa a les roques industrials, sobresurt l'extracció d'àrids naturals, roca calcària i argiles amb una producció creixent en paral·lel a les èpoques de prosperitat del sector de la construcció. ENERGIA ORIGEN/PROCÉS/LOCALITZACIÓ AVANTATGES INCONVENIENTS Hidràulica Es produeix amb la força dels salts d'aigua. L'aigua emmagatzemada als embassaments serveix per assegurar la continuïtat dels salts d'aigua. Donen energia neta,que no contamina i és renovable El seu cost inicial és molt elevat. També la constant demanda agrícola i urbana qüestiona l'aprofitament hidroelèctric. Carbó el carbó va substituir la força de l'aigua per moure les màquines.

A Espanya la mineria de carbó sempre ha estat molt rellevant, on la zona de producció de carbó més important és a la zona asturlleonesa. El cost de l'energia és econòmic L'impacte mediambiental és considerable, és a dir, que és molt contaminant Petroli Després de la II GM va protagonitzar el creixement econòmic dels països industrialitzats.Espanya no té reserves importants d'hidrocarburs a comparació del seu consum. Espanya compra petroli a: Rússia, Mèxic, Aràbia Saudita, Nigèria, etc Baix preu i gran poder energètic. Possible esgotament d'aquest combustible en un futur. Gas natural Consisteix en una mescla de gasos.

És una font energètica d'importància creixent a Espanya ateses a les dificultats que plantegen altres energies. Espanya principalment és dependent d'aquest recurs, tot i que hi existeixen alguns jaciments. Poc impacte ambiental, ja que produeix menys contaminació. Dependència d'altres països. produeix gasos d'efecte hivernacle. Nuclear És la que s'allibera com a resultat d'una reacció nuclear. La gran quantitat de calor escalfa l'aigua i produeix vapor, que impulsa les turbines que mouen grans generadors elèctrics. Gran poder calorífic. Energia aparentment neta. La instal·lació de centrals nuclears provoca un gran rebuig social. Possibles perills de fuites radioactives. Radiació.

Dificultats d'emmagatzematge dels residus. Solar El potencial de l'energia solar a Espanya és el més alt d'Europa, tot i que hi han poques instal·lacions. font energètica gratuïta, neta i inesgotable. Només pot produir energia durant el dia. Eòlica Utilitza la força del vent Energia gratuïta, neta i inesgotable. Dependència del clima, ja que poden haver dies amb molt o poc vent. Biomassa S'obté per combustió o fermentació de la matèria orgànica. Geotèrmica Utilitza la calor interna de la terra. A Espanya la zona més capacitada per realitazar aquest tipus d'energia són les illes canàries. energia neta i amb una explotació descentralitzada Falta d'espai per a les grans instal·lacions.

Energia hidroelèctrica Energía que es genera en una central hidroelèctrica a causa de la transformació de l'energia mecànica d'un salt d'aigua en energia elèctrica, per mitjà d'un generador mogut per la força de l'aigua en moviment. energia neta, renovable i gratuïta. Cost de manteniment relativament econòmic. La construcció d'embassaments presenta un fort impacte ambiental en el moment de la seva construcció, a inundar grans extensions de terreny que a vegades comporten el desplaçament de la població que els ocupava. Perjudica els deltes perquè frena l'aportació de llims. També afecta el règim hidrològic dels rius al modificar artificialment el seu cabal. Pot perjudicar el rec agrícola.

Cost de construcció elevat Biocombustible Energia provinent de la biomassa (cultius de soja, olis vegetals, bioalcohol, etc.) Mediambientalment sostenibles perquè són renovables. Poden ser una alternativa energètica per als països actualment dependents del petroli i els països en vies de desenvolupament La seva combustió genera CO2 i per tant, contribueixen a l'efecte hivernacle i al canvi climàtic.

La seva producció massiva en països pobres pot desplaçar la producció d'aliments bàsics en benefici dels biocombustibles, els quals assoleixen millors preus en el mercat mundial, i provoquen l'encariment dels productes alimentaris de primera necessitat Desenvolupament sostenible: model de desenvolupament que satisfà les necessitats actuals de la població sense comprometre el dret de les generacions futures a satisfer les seves. Empremta ecològica: indicador de sostenibilitat que resumeix, per a cada individu, quina és l'àrea necessària per produir els recursos que utilitza i per assimilar els recursos que genera. BLOC 3.

TERRITORI I ACTIVITATS ECONÒMIQUES De l'economia de subsistência a l'economia de mercat La utilització de noves tècniques agrícoles i la introducció de nous conreus van permetre augmentar la producció agrària i així poder obtenir excedents per alimentar una població creixent. Alhora, els grans propietaris de les terres obtenien uns ingresos més alts per invertir després a la indústria. Amb el desenvolupament de la indústria i el creixement de les ciutats, la demanda d'aliments va anar augmentant, però els productes industrials arruinaven la petita artesania rural (vestits, mobles...).

Els pagesos, per poder adquirir aquests productes necessitaven diners, que només podien obtenir venent les collites al mercat. Com a conseqüència d'aquest procés econòmic, una part cada vegada més considerable del sector agrari va entrar en el circuits de l'economia de mercat, en què el pagès era venedor i comprador. L'agricultor és un veedor que obté el màxim benefici amb els seus productes i en corea aquells que tenen més demanda. Alhora també és un comprador de béns industrials (maquinària, adobs, insecticides, bones llavors.…) per augmentar les collites en quantitat i en qualitat.

Aquest procés obliga a especialitzar-se cada vegada més en uns pocs conreus i, per tant, s'han de comprar al mercat aquells altres aliments que es deixen de produir. Avui, a Espanya, l'agricultor ha abandonat quasi totalment l'agricultura tradicional orientada al seu consum, economia de subsistència, i destina la producció, tota o en gran part, al mercat. El resultat ha estat una transformació de la població rural, de les feines agràries, de la superfície i de l'estructura de les explotacions agràries i de la producció i la comercialització dels productes. La capitalització del camp L'agricultura tradicional es basava fonamentalment en dos factors de producció: la terra i la feina.

Aquesta situació es va mantenir mentre la mà d'obra va ser abundant i barata. Quan la indústria va necesitar mà d'obra i el ferrocarril va facilitar les comunicacions va començar un procés d'èxode rural. Per poder-se adaptar a l'economia de mercat, el agricultors han adoptat noves tecnologies i han invertit capital per aumentar la superfície de regadiu, per comprar maquinària, per adquirir bestiar de raça o adaptar les instal·lacions. Per facilitar la capitalització, els agricultors han disposat de crèdits a un interès baix i subvencions estatals i autonòmiques, itambé ajudes de la Unió Europea.

La població rural i la població agrària Aquesta nova població resident, sumada a la població urbana que visita els municipis rurals en períodes de vacances i de caps de setmana, ha afavorit la creació d'activitats no agricoles amb l'augment consegüent de les rendes i del benestar. Això obliga a diferenciar entre la població rural, aquella que viu en una zona rural encara que treballi en el sector secundari o en el terciari, i la població agrària, la que treballa en el sector primari.

D'una manera quasi paral·lela, i contràriament al que havia passat fins fa poc temps, les estadístiques mostren un cert creixement de la població activa agrària jove compresa entre 16 i 40 anys, en la qual hi ha un percentatge important d'immigrants contractats com a assalariats fixos o temporals. Malgrat aquest canvi de tendència incipient, que reté al camp agricultors joves gràcies a la modernització de les explotacions i a la facilitat de les comunicacions, hi continua predominant la població agrària de més de 40 anys.

Hi ha, però, algunes zones rurals espanyoles que mantenen explotacions molt tradicionals, en les quals les persones que es dediquen a l'agricultura solen ser gent d'una certa edat i la mà d'obra jove, entre 18 i 25 anys, abandona el camp i se'n va a la ciutat, on troba feina en la construcció o en els serveis poc especialitzats, o bé engruixeix els índexs d'atur urbà. Aquest procés afecta fins i tot les zones rurals més aïllades, llocs que són coneguts com a rurals profunds.

La dispersió de la població urbana a les zones rurals La dispersió d'una part de la població urbana pel territori respon a diverses raons: la posibilitat de disposar d'habitatges amb més espai i més barats, per la facilitat que ofereix el cotxe per als desplaçaments, perquè moltes activitats industrials i de serveis també s'han situat fora de la ciutat. A més, hi ha una percepció positiva de la cosa rural, encara que els llocs de feina, d'estudi, de compra o d'oci es trobin en una zona urbana. Cadena productiva del sector primari Esquema tradicional Per baix del pagès/ramader Proveïdors: selecció de llavors o races de bestiar, maquinària, instal·lacions, pinso, energia, sistemes de reg, etc.

Producció: Per dalt del pagès/ramader Transformació del producte: selecció, processament, empaquetat… Distribució: supermercats… Integració vertical: Quan la cadena productiva o cadena alimentària no està composada per agents diferents (proveïdor/pagès o ramader/indústria transformadora/distribució), sinó que algun dels agents (cooperatives, empreses agroindustrials…) concentra les diferents baules. 5. La producció agrària Productes Característiques Secà - Cereals - Vinyes - Oliveres - Els cereals es conreen generalment de manera extensiva i la feina està molt mecanitzada. - La vinya i l'olivera no admeten un grau de mecanització tan alt.

- La producció de la vinya s'ha especialitzat en l'obtenció de vins de qualitat. - Les oliveres han millorat el conreu. Regadiu - Pomeres - Pereres - Nespres - Albercoquers - Cirerers - Pruners - Entre els conreus de regadiu sobresurt la producció fructícola i l'horticultura. - Els fruiters cítrics tenen un gran pes en les exportacions, els fruiters de grana i els fruiters de pinyol competeixen en el mercat europeu. - Les hortalisses es conreen a la zona mediterrània i està previst que el rendiment n'augentarà gairebe un 40%. Ramaderia -Bestiar boví -Bestiar oví -Bestiar porcí -Avicultura - Sector tecnificat i molt relacionat amb la indústria transformadora.

- Representa el 40% de la producció final agrària - L'explotació combina sistemes de producció tradicional amb formes de producció intensives que disposen de tecnologies més avançades. Agroindústria - VIns - Embotits - Pernils - Conserves - Els productes de la indústria agroalimentària són venuts a la UE generant grans beneficis. - Les empreses multinacionals eleven i potencien la productivitat per oferir cada vegada aliments molt elaborats. - La producció de plats precuinats i la congelació d'aliments crus va en augment.

Localització industrial Evolució: de nuclis industrials a eixos industrials Històricament la industria es va ubicar en nuclis urbans (Barcelona, Bilbao…), però des dels anys 70 en van anar sortint. Entre altres causes podem citar la crisi industrial que va tancar moltes empreses, les molèsties que provocaven (contaminació, trànsit de camions…), o el preu del sòl. L'activitat industrial es va anar disseminant en espais especialitzats (polígons industrials), primer a la vora de les vies de comunicació de les àrees metropolitanes, i després en zones més llunyanes. Així, s'ha anat creant eixos industrials que connecten els principals nodes econòmics.

A Espanya, els més importants són: L'eix Mediterrani, que connecta Catalunya, País Valencià i Múrcia L'eix de l'Ebre, que connecta Catalunya i l'àrea basconavarresa -i fins i tot amb Madrid a travès de Saragossa (el punt equidistant entre els tres grans centres econòmics) L'àrea industrial de Madrid Factors de localització industrial Tradicionalment s'ha estudiat els factors que han fet néixer la industrial als diferents territoris (disponibilitat de matèries primeres, infraestructures de transport, mà d'obra, cost de l'energia, etc).

Tot i que cada tipus d'indústria té uns condicionaments diferents (no és el mateix una cimentera que una indústria tecnològica), sí que podem destacar dos factors decisius en els districtes industrials capdavanters: L'existència d'un teixit industrial previ El talent (mà d'obra qualificada, centres d'investigació…) 4. La indústria avui La crisi econòmica a partir dels anys 70 va provocar la desaparició d'una part molt significativa del teixit industrial. Després, amb l'entrada a la CEE, les empreses es van haver d'obrir a la competència internacional. Moltes empreses es van modernitzar i moltes altres van ser venudes a multinacionals.

Això, per una banda, ha fet que bona part de les empreses siguin molt competitives, però per l'altra, allunya els centres de decisió i crea dependència tecnològica. El resultat és la pèrdua de pes del sector secundari en l'economia i en l'ocupació. Problemes estructurals de la indústria espanyola En comparació amb els països capdavanters, tenen molt més pes les PIME, que són menys competitives, menys innovadores i més sensibles a les crisis. La productivitat espanyola és inferior al de la UE (va molt lligat al factor anterior) Nivell tecnològic més baix, menys R+D (menys d'1,5% del PIB, quan als països nòrdics, Bèlgica, Holanda estan per damunt del 3%, o a Israel, del 5%).

SECTORS INDUSTRIALS A CATALUNYA Catalunya continua sent el principal territori industrial a l'estat espanyol, i és una economia molt oberta al mercat internacional. Si analitzem les exportacions, que és un bon indicador per al sector secundari, veiem que (dades de 2019): Representen més del 25 % de les exportacions espanyoles Per sectors industrials: Química 16,3% Automòbil 14,3% Alimentària 12,2% Farmacèutica 8,5% Tèxtil-confecció 7,2% Maquinària 6,3% Per contingut tecnològic creixen les exportacions de contingut tecnològic alt (creixen un 18,2% en un any), però predominen les de contingut tecnològic mitjà-alt.

Nivell tecnològic alt: 12,5% Nivell tecnològic mitjà-alt: 45,7% Nivell tecnològic mitjà-baix: 14,9% Nivell tecnològic baix: 27% La relació sectors/nivell tecnològic seria: Nivell alt: tecnologies de la informació, automatització, biotecnologia… Nivell mitjà: automòbil, química… Nivell baix: metal·lúrgia, alimentària, tèxtil… Per destí geogràfic, majoritàriament van a la UE: UE: 64,9% Resta Europa: 8,1% Àsia: 7% Àfrica: 5,8% Amèrica Llatina: 5,8% Amèrica del Nord: 4% Orient Mitjà: 2,8% Oceania: 0,4% Per països l'ordre és: França, Alemanya, Itàlia, Portugal, Regne Unit, Suïssa, USA…

Del fordisme al postfordisme Variable Etapa industrial o fordista Etapa postindustrial, informacional, indústria 4.0 Capital Predomini del capital d'àmbit estatal Predomini de capitals multinacionals i concentracions de capital (fusions d'empreses) Mercat Predomini del mercat interior Predomini del mercat mundial Procés de producció Integrat en una unitat de fabricació Fragmentat en unitats diverses Tipus de productes Grans quantitats de productes homogenis Productes diversificats en funció de…