Estructura i Evolució del Sector Agrari a Espanya i Catalunya

I 72 flashcards i 48 preguntes més al document.

Text del document

Evolució de la superfície agrària: Segons l'INE (2016) la superfície total destinada a la producció agroalimentària és de 30 milions de ha, 23,229 de superfície agrària útil (SAU): 15 milions de terres conreades i 7,6 milions de pastures. En els darrers anys han disminuït les terres de conreu (actualment un 33,9%), augmentant les zones forestals, els prats i les pastures, actualment el 12,6%. Les causes que expliquen la disminució de la superfície conreada i del nombre d'explotacions és deguda a: L'abandonament de les terres menys productives. L'augment de la superfície destinada a la ramaderia. La construcció d'àrees residencials i infraestructures.

El nombre d'actius agraris disminueix a causa de l'augment de la productivitat agrícola. L'augment de la productivitat agrícola és el resultat de fenòmens lligats a la mecanització dels processos productius i a la generalització de l'ús d'inputs de la indústria química i farmacèutica, a més de la selecció de les espècies (Revolució verda). La caiguda de preus i de la renda agrària per la competència en un mercat mundial cada vegada més obert, fa que les petites explotacions es troben amb dificultats per poder competir i acaben per abandonar l'activitat agrària.

L'atracció d'activitats urbanes en el sector secundari i terciari, millor remunerades i més segures, fa que baixi la població activa agrària. Podem resumir les causes anteriors en tres blocs: Factors econòmics: els productes agraris al llarg del segle XX, però sobretot en la segona meitat del segle, han anat depreciant-se en relació amb els productes industrials i el preu dels serveis.

Aquest fet ha comportat que cada cop les explotacions agràries hagin estat menys competitives i els sous agraris proporcionalment més baixos, de forma que bona part dels pagesos han deixat el camp, cosa que ha comportat la disminució del nombre d'explotacions i l'abandonament de les terres de conreu menys rendibles. Factors socials: la possibilitat de feina en altres sectors econòmics i la millor qualitat de vida a les ciutats, junt al desprestigi de l'activitat agrícola i de la vida a les zones rurals va originar que sobretot a partir dels anys 60 s'intensifiqués molt el procés d'èxode rural.

Factors tècnics: la possibilitat de mecanitzar moltes de les tasques agrícoles ha permès que el nombre mitjà d'hectàrees cultivades per explotació sigui cada cop més gran. Per això, tot i la pèrdua d'explotacions i d'actius agraris, la pèrdua de superfície cultivada, tot i evident, no és ni molt menys proporcional a la disminució global del nombre d'explotacions. Estructura de les explotacions agràries: El nombre d'explotacions agràries inferiors a 5 ha representa el 52,7% i ocupen el 4,74% del total, mentre que les de més de 100 ha són el 4,7% del total, ocupant un 55,49% de la superfície agrària. Tipologia: Latifundi: explotacions de grans dimensions (més de 100 ha).

Predominen a Extremadura, Andalusia i Castella La Mancha. Practiquen una agricultura extensiva. En els darrers anys s'ha produït un canvi de tendència, superant els baixos rendiments, la utilització de nombrosa mà d'obra i l'absentisme dels propietaris, i tendint cap una forta especialització, mecanització i augment dels beneficis. Minifundi: explotació de menys de 10 ha. Predomina a la meitat nord de la Península i a les Balears i Canàries. En els darrers anys hem assistit a una profunda transformació d'aquestes explotacions com a conseqüència de la pressió del mercat que ha obligat a abandonar l'autoconsum i a incrementar la producció i la rendibilitat.

El principals problemes del minifundi són la dificultat de mecanització (petites dimensions de les parcel·les) i l'escàs volum de producció que dificulta la seva comercialització. Poden ser rendibles si es dediquen a una agricultura intensiva o molt científica. Per exemple: hivernacles, plantes ornamentals, conreus d'horta primerenca. Explotacions mitjanes: aproximadament sobre les 30 ha. Fomentades per la UE, que ha fomentat la pràctica de l'agricultura intensiva per tal d'obtenir productes de qualitat.

Amb aquest objectiu s'han incentivat el reagrupament de les parcel·les i l'augment de les dimensions, s'han concedit primes a la producció, desgravació d'impostos i preus avantatjosos per a la comercialització dels productes. Predominen a la zona mediterrània amb conreus de regadiu i explotacions intensives. Conreus de secà i de regadiu Gràcies a l'extensió dels regadius (construcció de sèquies, canals, explotació d'aigües subterrànies) s'ha augmentat la productivitat (quantitat de producte obtinguda per unitat de superfície / quantitat de producte obtingut per unitat de treball -tones/hores de feina a l'any).

El regadiu, imprescindible per als productes d'horta, s'ha estès a conreus tradicionalment de secà (olivera, fruits secs) multiplicant el rendiment. Conreus de secà: els més comuns són: cereals (ordi i blat), molt mecanitzats i vinyes i oliveres (menys mecanitzats). Tot i que el blat és el cereal més conreat, darrerament s'han ampliat les superfícies destinades a pinso. A la Submeseta Nord, el conreu dominant és el cereal de secà en grans extensions. A l'interior d'Andalusia, el conreu que predomina és l'oliverar de secà. La vinya la trobem a la zona atlàntica i mediterrània, amb una producció de vins de gran qualitat (Rioja, Penedès, Priorat).

També ha millorat el conreu d'oliveres, com a conseqüència de la implantació de les olives d'almàssera (per a oli). També són de secà arbres que proporcionen fruits secs (ametllers, nogueres, avellaners), oleaginoses (gira-sols) i lleguminoses. Conreus de regadiu: destaca la producció de fruita i l'horticultura. Els cítrics es destinen fonamentalment a les exportacions, especialment les taronges (alt rendiment per hectàrea conreada). També són importants les fruites de llavor (pomes, peres …) i les fruites de pinyol (albercocs, cireres …), molt competitives en el mercat europeu gràcies a la seva maduració primerenca. Les hortalisses (mediterrani) han augmentat en un 40% el seu rendiment.

En aquest litoral mediterrani predomina el policultiu, amb importància de les hortes i els fruiters de regadiu. Cal esmentar la producció de regadiu en hivernacles que podem trobar a tota la costa mediterrània, des de Castelló a Màlaga, especialment València, Múrcia i Almería, i també a Huelva. Els conreus de regadiu poden donar més d'una collita a l'any, però precisen de: molta mà d'obra, fertilitzants, fitosanitaris i llavors d'alt rendiment. Ramaderia Característiques: Espanya és el segon país de la Unió europea, darrera d'Alemanya en importància ramadera. El sector proporciona més de la tercera part del valor econòmic de la producció agrària final.

Elevat grau de vinculació a les indústries càrnies i làctiques. És un sector molt tecnificat, amb una ramaderia industrial (estabulada) amb forta mecanització dels processos de creixement i elevada concentració d'animals, que s'ha imposat com a model prioritari. Combinació de sistemes tradicionals amb formes de producció intensives. El tipus de bestiar predominant és el porcí, Espanya és el quart productor mundial de carn de porc i el segon de la UE. Amb una producció de 3.466.000 de tones el 2012, Espanya és el segon país productor de carn de porc de la UE i el segon en la producció de carn d'ovella i de cabra, darrera del Regne Unit.

Espanya és el país amb més ramaderia porcina de la UE, amb 30,1 milions de porcs, seguida d'Alemanya (27,6 milions), França (13,1 milions), Holanda (12,3 milions) i Polònia (11,9 milions) (dades Eurostat). Tipus de bestiar: Boví: és un dels pilars de la ramaderia nacional. La tendència dels darrers anys mostra un descens notable del nombre de ramaders i una especialització creixent en la producció de carn i llet. Oví: han desaparegut les pràctiques tradicionals de cria, com la transhumància, produint-se una professionalització gradual en aquest sector. La producció de llana és residual, sent la producció de carn i llet predominant.

Porcí: ha assolit un gran desenvolupament i un alt grau d'industrialització i d'intensificació productiva. La cria de porcs es destina al consum fresc i la fabricació d'embotits. Avicultura: molt industrialitzada amb rendiments elevats. Ha augmentat el preu que reben els ramaders d'animal viu. La producció d'ous es manté igual que el rendiment de les gallines ponedores. Per comunitats autònomes, Castella-Lleó destaca pel nombre de ramat boví i oví, Andalusia pel caprí i equí, Catalunya pel porcí, aus i conills, València per nombre d'arnes.

Agricultura i ramaderia ecològiques La pràctica de l'agricultura ecològica va començar a Espanya fa uns 25 anys degut a la competència soferta pels productes tradicionals procedents d'altres països i l'augment de la demanda de productes ecològics per una part creixent de la població. En els darrers anys l'aparició en el mercat de "productes transgènics" procedents de l'agricultura comercial i la prohibició expressa d'utilitzar productes genèticament modificats (OGM) en l'agricultura ecològica, ha fer créixer el seu consum. Espanya ocupa el primer lloc en superfície d'agricultura ecològica de la UE, i es troba entre els cinc primers del món.

Tot i el gran creixement inicial, i el bon nivell competitiu d'aquest model, actualment el seu desenvolupament s'ha estancat perquè el consum del mercat interior espanyol és molt reduït i no arriba a l'1 % de la despesa en alimentació. L'agricultura ecològica es configura com un sistema productiu amb una importància creixent en el sector alimentari espanyol. El 2017 la superfície d'agricultura ecològica va arribar a les 2 082 200 hectàrees, un 3% més que el 2016, i la devesa, amb 295.908 ha, va representar el 14,6% de la superfície total en règim ecològic.

Per Comunitats Autònomes, Andalusia, Castella La Manxa i Catalunya concentren poc més del 75% de la superfície en règim ecològic a Espanya. Segons Eurostat Espanya, amb un 16,9%, junt a Itàlia (15,1%), França (12,9%) i Alemanya(9,5%) representen més de la meitat de la producció ecològica total (54,4%). Però la major part de la seva producció s'exporta a països com Alemanya, els Països Baixos, França i el Regne Unit (països amb major consum de productes ecològics). Espanya ocupa la vuitena posició com a país consumidor d'aquest tipus de productes dins de la UE.

Andalusia manté quasi la meitat dels conreus ecològics que es produeixen a Espanya, a gran distància de la resta de les comunitats autònomes. A Catalunya proliferen iniciatives d'aquest tipus que intenten fer arribar directament els productes al consumidor sense intermediaris per tal de fer-los competitius amb l'agricultura comercial. La ramaderia ecològica, en canvi, mostra xifres molt minoritàries i només té importància local tot i la incentivació i el futur que presenta. Pesca Moles de pesca d'Espanya. Font: Geografia. Batxillerat. Vicens Vives. 2016.

Malgrat que Espanya és una potència pesquera dins de la UE, el sector ha patit una forta crisi davant les grans dificultats de poder accedir als caladors tradicionals i a l'exhauriment de moltes espècies per culpa de la sobrepesca. Algunes dades (Font: Política Pesquera Común en datos i cifras Comissió Europea, (2016) Espanya és el primer país de la UE en producció pesquera: 1.073.000 de tones de peix viu el 2011, 904.126 el 2013. El que representa el 18,67%. total de les captures de la UE. El sector té una ocupació de 33.129 jornades a temps complert (dades 2013). Representa un 25% del total de llocs de treball del sector a la UE.

Tercer país en nombre d'embarcacions (9.572, l'11,2% del total de la flota). Dades 2015. L'activitat pesquera espanyola va generar el 2012 més de 4.500 milions d'euros en vendes. Cada espanyol consumeix 42,4 kg/any de peix (dades 2011). Font: Agricultura, ganadería i pesca en España. INE.

2011 [en línia] [Consulta: 27/03/2015] Els bons caladors estan situats a les plataformes continentals (zona marítima costanera amb una profunditat inferior a 300 metres i on la pesca és abundant), a les zones on hi ha corrents marins freds rics en plàncton (conjunt d'organismes animals i vegetals molt petits que són desplaçats per les corrents i són l'aliment natural de moltes espècies marines) i a les zones on s'estableix un contacte entre corrents marins càlids i freds. Problemàtica del sector espanyol: Les plataformes espanyoles són poc aptes per pescar-hi. A la costa cantàbrica i gallega la plataforma està molt esgotada. Al Mediterrani s'observa un gradual empobriment de les captures.

La plataforma de Cadis, tot i ser la més extensa, es troba limitada per les aigües territorials del Marroc. Envelliment de la flota. Contaminació dels caladors. Atesa aquesta situació, la flota pesquera espanyola ha buscat un seguit de solucions que passen per la cerca de caladors rics en altres llocs: Pesca als caladors del Mar del Nord: flotes d'altura del Cantàbric de Galícia. Amb quotes restrictives de captures i temporades de veda establertes per la UE. Aigües de Terranova, freqüentats des de sempre pels vaixells espanyols de gran calat que fan campanyes de pesca que duren molts mesos (bacallà i halibuts). Fortes restriccions imposades per Canadà.

Corrent fred de la costa oriental de Canàries (banc saharià), amb conflictes constants amb el Regne de Marroc, Senegal i Mauritània, amb els que s'han signat acords. Altres destinacions com: costes de Somàlia, aigües de l'Atlàntic de l'Amèrica Llatina. Tanmateix cal destacar el desenvolupament de l'aqüicultura on Espanya ocupa una primera posició en producció, per davant del Regne Unit i França, especialitzant-se en musclos que van representar les tres quartes parts (76,1%) del pes viu de l'aqüicultura d'Espanya el 2011. El sector dóna ocupació a 19.892 (jornades a temps complet).

Explotació forestal Espanya, amb 27,7 milions d'hectàrees, ocupant un 54,8% del territori, és el segon país de la UE amb més superfície forestal, després de Suècia. Tot i això, els informes oficials parlen de 14 milions d'hectàrees de bosc (el 29% de la superfície total de l'Estat), El País Basc té la superfície més gran (54%) i les illes Canàries la mínima (14%). Els principals productes d'explotació són la fusta i el suro. L'estructura de la propietat es caracteritza per l'elevat nombre de parcel·les i el predomini de la propietat privada (68%), front el 58,5% de la Unió Europa.

Sector primari a Catalunya Representa l'1,6% de la població ocupada (2016), front un 4,2% a Espanya i un 4% a la UE (2016). Amb un 26% del seu territori destinat a conreus. i una superfície forestal del 64%, el sector primari català fa una aportació al PIB de l'1% (2018). Per tant el sector agrari participa amb un baix percentatge en el conjunt de l'economia, tant pel baix valor afegit dels productes com pel baix nombre de persones ocupades en el sector. Agricultura Característiques: Molt mecanitzat. Utilització de tècniques intensives. Alta productivitat.

Localització territorial Plana litoral i cursos baixos dels rius: Es practica una agricultura intensiva amb elevada productivitat gràcies als sòls d'al·luvió, el bon clima i la disponibilitat d'aigua. Tot i això retrocedeix a conseqüència del creixement urbanístic, el turisme i el traçat de noves vies de comunicació. Cada cop hi ha menys població ocupada amb predomini de dedicació a temps parcial. L'excepció la trobem al Maresme, amb conreus intensiu de flor tallada en hivernacles. L'horta del Baix Llobregat (en hivernacles o a l'aire lliure) es troba en retrocés a conseqüència de les ampliacions de l'aeroport del Prat i el procés d'urbanització.

Baix Ebre, Montsià i Delta de l'Ebre: cultius de regadiu on es produeix arròs. Terres interiors regades pel Segre i el canal d'Urgell: fruiters (poma, pera i préssec) dedicats a l'exportació. El Segrià és una de les comarques amb més treballadors agrícoles, a conseqüència d'una antiga implantació de l'agricultura basada en l'existència d'una plana amb sòls molt fèrtils, el desenvolupament dels conreus de regadiu basats en l'aigua del Segre i l'expansió més recent d'alguns conreus com els fruiters de fruita dolça, els cereals i els farratges. Explotacions petites. Molt capitalitzades. Organització en cooperatives per a la comercialització i exportació.

Zones de muntanya i zones humides de Girona, Pirineu i el Prepirineu: conreus de farratge i blat de moro dedicats a la ramaderia. A les zones de muntanya predomina l'activitat ramadera extensiva (boví i oví de carn) que pastura als prats. Cada cop trobem més explotacions ramaderes dedicades a llet i carn, estabulades i explotades de forma intensiva. Litoral i prelitoral i terres de l'interior: conreus de secà (cereals, olivera i vinya). En els sectors amb disponibilitat d'aigua es dóna producció d'horta en hivernacle. Alta especialització territorial: Segarra: ordi Garrigues i Siurana: olivera.

Penedès, Priorat i Camp de Tarragona: vinya, amb producció de vins i cava destinada al comerç nacional, amb bones perspectives internacionals Camp de Tarragona: avellaner i garrofer. Com podeu observar a moltes comarques i especialment a les més humides el sector agrícola està integrat amb les explotacions ramaderes, de manera que l'ordi, els farratges i el blat de moro que s'hi conrea està destinat a l'alimentació d'explotacions ramaderes sovint dins la mateixa propietat. Fins finals del s.

XX les característiques i tendències del sector van ser: Descens de la superfície conreada: en benefici d'altres usos (urbans, industrials, infraestructures) o l'extensió de la superfície forestal (boscos). Augment del regadiu: gràcies a la millora dels sistemes de regatge i la construcció de nous recs. Reducció de les mides de les explotacions: amb l'objectiu de millorar la productivitat. Predomini de l'explotació familiar en règim de propietat (en retrocés els sistemes de parceria i arrendament). Molt capitalitzades. Orientades a l'exportació i al mercat interior. Millora de la renda agrària: conseqüència de la reducció de les explotacions, l'augment de la productivitat i els ajuts públics.

Diversificació dels subsectors: Agricultura continental: dedicada a la producció de carn, llet i farratge. Agricultura mediterrània: dedicada a la producció de cereals, vinya i fruita. Canvis significatius de tendència en aquests primers anys del s. XXI: Certa tendència a la disminució de la superfície conreada. Cereals, vinya i fruiters, el cultiu majoritari segueix sent el cereal (44% del total conreat), baixen l'olivera (12%), la fruita dolça (6%) i la fruita de closca (6%), però amb molta importància econòmica, i s'incrementa la vinya (7%).

Catalunya, primera comunitat autònoma en porcí i aviram (l'evolució del total d'Unitats Ramaderes entre els anys 1999 i 2007 va anar a la baixa (un 6,5%), com a conseqüència principalment de la disminució de l'aviram i els bovins. Part important d'aquesta davallada va ser contrarestada per l'augment dels porcins. En valors absoluts, les explotacions ramaderes es van situar l'any 2007 a les 176 UR per explotació, un 15% més que el 1999). La ramaderia i l'horticultura, les activitats més rendibles.

Segons model de tinença de la terra: tant a la conreada per persones físiques com jurídiques, un 16% dels agricultors la treballen en règim d'arrendament (franja 41-55 anys) i un 21% en règim de propietat (franja majors de 65 anys). El 43% de la superfície agrícola útil de Catalunya és gestionada per agricultors que tenen l'activitat agrària com a primera ocupació i el 57% restant la gestiona un perfil d'agricultor que complementa aquesta font d'ingressos amb d'altres..

Pel que fa a l'edat d'aquestes persones, l'any 2019, el 30% dels agricultors tenien més de 65 anys i gestionaven el 39% de la superfície agrícola, i el 33% tenien entre 41 i 55 anys i gestionaven el 26% del total de superfície. Les dones solament gestionen un 23% del total de la terra conreada i representen el 32% del total, en el cas de l'EAP el 13% són dones i gestionen un 12%. Pren importància l'agricultura ecològica (72,9% més que el 2003, sent els prats de pastura, lligats a la ramaderia, l'extensió més gran certificada ecològicament de Catalunya) Les activitats no agràries contribueixen al desenvolupament rural.

L'activitat que més va augmentar en el període 1999-2007 va ser l'agroturisme. Importància del reg en l'agricultura catalana: en general la relació de superfície en reg i secà és similar a la dels darrers anys, tot i que hi ha una clara tendència al reg, l'any 2019 la superfície destinada al reg va ser de 5.300 ha més que en els darrers 4 anys. Sobre la disminució del nombre d'explotacions podem esmentar les causes següents: – El nombre d'actius agraris disminueix a causa de l'augment de la productivitat agrícola.

– L'augment de la productivitat agrícola és el resultat de fenòmens lligats a la mecanització dels processos productius i a la generalització de l'ús d'inputs de la indústria química i farmacèutica, a més de la selecció de les espècies (Revolució verda) . – La caiguda de preus i de la renda agrària per la competència en un mercat mundial cada vegada més obert, fa que les petites explotacions es trobin amb dificultats per poder competir i acaben per abandonar l'activitat agrària. – L'atracció d'activitats urbanes en el sector secundari i terciari, millor remunerades i més segures, fa que baixi la població activa agrària. Ramaderia És principal subsector agrari a Catalunya.

El 2017 va representar el 64,55% de la producció agrària final i el 2018 el 61,20%. Predominen les explotacions intensives, amb ús intensiu de pinsos, productes zoosanitaris i selecció genètica. El valor econòmic de la ramaderia l'any 2017 sobre la producció agrària total va ser: porquí (37,86%), també són importants l'aviram (10,67%) i el boví (6,73%) Cal destacar la incorporació a partir de 2005 de l'anomenat contracte d'integració ramadera (Llei 2/2005), pel qual un industrial, proporciona els animals i el pinso per alimentar-los, i el ramader que hi posa la granja i la feina per tenir cura i engreixar els animals.

Es tractava d'una mesura que pretenia regular una pràctica que ja es feia de forma verbal i donar més seguretat i eficiència al sector.. Aquest tipus de contractes són més habituals als sectors ramaders més intensius i industrialitzats, com el sector porcí (70% del porcí d'engreix a tot Catalunya) o el d'aviram (entre un 90 i un 98% de la producció de pollastre de carn), sobretot en la fase d'engreix. Els contractes solen ser per cicle d'engreix o anuals i la gestió dels residus (purins) és a compte del ramader.

Cal tenir en compte que la ramaderia aporta més valor econòmic que l'agricultura a la producció agrària del camp català, per aquest motiu moltes explotacions orienten la producció agrícola (cereals o farratges) a la producció de pinsos pel bestiar estabulat, ja sigui propi o d'altres productors. Pesca El sector té una flota de 837 embarcacions (2015), amarrades en 19 ports i organitzades en 32 confraries de pescadors que subhasten en 19 llotges (Sant Carles de la Ràpita, Vilanova i la Geltrú, Barcelona, Arenys de Mar, Blanes, Roses …). Es tracta d'una flota petita de litoral, de pesca diària, que proporciona un producte fresc i de qualitat.

Les captures no cobreixen la demanda de Catalunya per tant cal recórrer a les importacions i a la aqüicultura, fet que evidencia el clar retrocés del sector (disminució de les captures). Els reptes de futur es centren en la millora de la rendibilitat de la mateixa activitat pesquera i la sostenibilitat del recurs que explota. Cal per tant millorar la gestió energètica de la flota, posar en valor el producte de proximitat (autòcton) i potenciar una actitud responsable de totes les parts (armadors, pescadors, consumidors) per tal de garantir-ne la viabilitat.

Polítiques comunitàries en el sector primari PAC (Política Agrària Comuna): el 1957 l'objectiu principal era potenciar l'agricultura per garantir el proveïment dels països membres i elevar les rendes agràries. Per complir amb aquests objectius la PAC es va dedicar a subvencionar els productes i comprar els excedents, la qual cosa va generar una superproducció i un augment del preus per damunt del preu de mercat. 2003 la PAC canvia la seva orientació amb l'objectiu de millorar la competitivitat exterior i adaptar-se a la demanda. La qual cosa va implicar una reducció dràstica dels ajuts als països membres.

Al 2004 l'entrada de nous estats, amb un total d'un 30% més de terres, obliga a replantejar-se totalment els objectius de les polítiques comunitàries al sector primari. 2014-2020: reforma de la política agrària comuna, basada en tres objectius: Competitivitat. Sostenibilitat. Eficàcia del sector agrícola europeu. Per tant l'agricultura ha de contribuir a satisfer la demanda europea i mundial d'aliments, ha de atendre els problemes del medi ambient i el canvi climàtic i estimular la vitalitat i el potencial de les zones rurals. En definitiva: garantir un nivell de vida adequat per als pagesos així com una producció viable d'aliments.

Augmentar la productivitat de l'agricultura perquè sigui competitiva en els mercats internacionals i proporcionar als consumidors una oferta d'aliments estable, segura i a preus assequibles; afavorir un desenvolupament equilibrat de les zones rurals. Desenvolupar la indústria agroalimentària, la capdavantera del sector industrial espanyol, per tal d'augmentar el valor afegit dels productes agraris i forestals. Millorar el medi ambient i l'entorn rural, i també la qualitat de vida i diversificació econòmica a les zones rurals, en un context de canvi climàtic. Garantir la gestió dels recursos naturals. Objectius actuals (PAC i PPC -Política Pesquera Comunitària-) Augment de la productivitat.

Assegurar un nivell de vida raonable per la població que hi treballa. Estabilitzar els mercats. Garantir l'aprovisionament de productes. Assegurar uns preus raonables. Política Pesquera Comuna (PPC): instrument per a la correcta gestió i explotació sostenible dels recursos pesquers, la seva transformació i comercialització. Els instruments de que disposa la UE per tirar endavant aquests objectius són: Fons Europeu de la Pesca (FEP) i l'Organització Comuna de Mercat (OCH).

El primer planteja reducció de quantitat de captures, modernització de la flota i aturades temporals de la pesca per permetre la regeneració de les espècies; la segona pretén equilibrar el mercat dels productes agraris europeus.