Dinàmica i Estructura de la Població Mundial

I 120 flashcards i 81 preguntes més al document.

Text del document

Unitat 3: La dinàmica i l'estructura de la població Recursos generals del tema de demogra a 1. La dinàmica de la població 1.1. Un món en creixement demogrà c Demogra a: estudi de les poblacions humanes en el temps i l'espai. Dinàmica poblacional o dinàmica demogrà ca: estudi de l'evolució de les poblacions humanes a través del temps i els mecanismes pels quals varia. Destaquem tres d'aquests mecanismes: el creixement vegetatiu o natural, el creixement migratori i el creixement total. Creixement vegetatiu o natural: diferència entre la natalitat i la mortalitat. Si la natalitat és més gran que la mortalitat, el creixement vegetatiu o natural és positiu.

Taxes de natalitat i mortalitat Normalment, la natalitat i la mortalitat s'expressen en taxes. Així doncs, comptem els naixements o morts en un territori per any i per cada 1000 habitants ( ). Exemple: Si l'any 2010 la taxa de natalitat va ser del 12 , vol dir que per cada mil habitants van néixer 12 nens. Taxa de creixement vegetatiu Taxa de natalitat - taxa de mortalitat Creixement migratori o saldo migratori Depèn de les persones que arriben (immigrants) o marxen (emigrants) d'un territori. Si volem expressar-ho en forma de taxa, calcularem els immigrants o emigrants en un territori per any i per cada 1000 habitants ( ).

Exemple: Si l'any 2010 la taxa de immigració va ser del 12 , vol dir que per cada mil habitants van arribar 12 persones. Saldo migratori Immigracions - emigracions. Si el saldo migratori és positiu, vol dir que arriba més gent de la que marxa. Atenció! Lògicament, totes les persones que marxen d'un lloc o territori cap a un altre són alhora emigrants i immigrants. Per això, quan ens referim a una persona en un context col·loquial no és correcte anomenar-les "immigrants" o "emigrants", perquè emfatitzariem només una de les parts del seu procés de viatge. Per això, les hauriem d'anomenar simplement "migrants".

Els termes "emigració" i "immigració" es reserven per l'estudi demogrà c de les poblacions de diferents territoris. Creixement total CREIXEMENT NATURAL + SALDO MIGRATORI = CREIXEMENT TOTAL - Si el resultat és positiu, la població està creixent. - Si el resultat és negatiu, la població està decreixent. A Suècia la població creixerà molt, mentre que a Lituània decreixerà a gran veloocitat. A Alemanya o al Marroc, el creixement dependrà de la velocitat a la qual creixin o decreixin cadascuna de les taxes. En l'actualitat, la població d'aquests dos països creixen molt poquet.

Exemples de creixement total Creixement vegetatiu positiu Creixement vegetatiu negatiu Creixement migratori positiu Suècia Alemanya Creixement migratori negatiu Marroc Lituània Atenció! No és el mateix que el creixement sigui positiu a que aquest creixement estigui augmentant. Això és vàlid per qualsevol de les taxes que hem treballat. Exemple: des dels anys 50, la taxa de creixement demogrà c del Marroc sempre ha estat positiva (per sobre de 0), però aquest creixement cada cop és més lent (creix menys cada any). Activitat Fixa't en els següents grà cs i contesta: Quina era la taxa de natalitat el 2020? Què vol dir això? Quina és l'evolució de la taxa de natalitat?

A quin ritme creix o decreix? Quina era la immigració al 2020? I l'emigració? Quin és el saldo migratori d'aquest país a partir del 2015? Model de transició demogrà ca de Warren Thompson (1929) El 1929, el demògraf estatunitenc Warren Thompson va publicar una teoria elaborada a partir de l'estudi de les taxes de natalitat i mortalitat en diferents països al llarg de l'edat contemporània i va arribar a la formulació d'un model que ha estat molt utilitzat des de la seva publicació.

El model demogrà c de Warren Thompson buscava inicialment explicar com i per què la població de les societats occidentals havia crescut tant durant la revolució industrial, així com el canvi que s'havia produït en la natalitat i la mortalitat. Aquest model va ser després utilitzat per explicar grans canvis demogrà cs fora d'Europa, però ha rebut algunes crítiques per no explicar bé totes les casuístiques.

Model de transició geogrà ca de Warren Thompson (1929) Thompson va estudiar la demogra a de les societats al llarg de la història i va trobar que se'n podien diferenciar quatre fases: Fase estacionària alta = règim demogrà c antic: hi ha molta natalitat, perquè la gent té molta descendència, però també molta mortalitat, perquè hi ha mortalitat catastrò ca (guerres, fams, epidèmies, etc.) i mortalitat infantil. La població està estancada. Fase de la primera expansió: la natalitat continua sent alta, però baixa la mortalitat gràcies a les millores en la dieta. Per això, la població puja molt.

Fase de l'expansió tardana: la natalitat baixa, perquè els lls ja no es conceben com a recurs econòmic (escolarització obligatòria, prohibició del treball infantil…). Com que la mortalitat continua estable, la població baixa. Fase estacionària baixa: tant la natalitat com la mortalitat baixen per les millores en les condicions de la població. Creixement nul o molt baix de la població. Aport de població de les migracions. A nals del segle XX, el model de transició demogrà ca va deixar de ser útil per entendre com evolucionen les poblacions europees: en condicions de força benestar social, sembla que la natalitat baixa molt i la mortalitat puja degut a l'envelliment de la població.

Per això, Lesthaeghe i Van de Kaa van formular el model de la segona transició demogrà ca. Causes del canvi: canvi de valors deguts a: - La desinstitucionalització de les relacions familiars. - La secularització de la societat. - Major incorporació de la dona al treball. - Nova manera d'entendre la família, la maternitat i la paternitat, la relació de parella i els papers de cada sexe. Conseqüències del canvi: - Davallada i el retardament de la nupcialitat. - Major inestabilitat i menor durada de molts matrimonis. - Aparició de segones noces i divorcis. - Augment de formes de convivència diferents de la família tradicional. - Augment de naixements fora del matrimoni, etc.

Primera transició demogràfica Segona transició demogràfica Nupcialitat - Baixa edat matrimonial. - Poques unions lliures. - Pocs divorcis. - Alta edat matrimonial. - Moltes unions lliures (no matrimonis). - Molts divorcis. Fertilitat - Baixa edat del primer fill. - Poc control de la natalitat. - Poques parelles sense fills. - Família nuclear. - Més edat del primer fill. - Molt bon control de la natalitat. - Més parelles sesne fills. - Organització flexible dels vincles. Societat - Preocupació per les necessitats bàsiques. - Forta implicació de l'església en l'estat. - Rols de gènere fixos. - Preocupació per l'autonomia, la creativitat, ,l'autorreflexió… - Secularització. - Revolució sexual.

- Lluites feministes i LGBT. La disminució de la natalitat i l'envelliment, que porta a un augment de la mortalitat, porta a una disminució del creixement vegetatiu en la majoria de països occidentals. El creixement de la població al món Encara que la segona transició demogrà ca ha fet que descendeixi la població en els països occidentals, a la majoria del món la població ha augmentat. 1950: 2.500.000.000 d'habitants. 2030: 8.000.000.000 d'habitants. Les causes són el descens de la mortalitat (general i sobretot infantil) i les taxes de natalitat, que van ser elevades arreu ns al 1973.

A partir d'aleshores, baixen les taxes de natalitat i el ritme a què puja la població, però continua predominant la gent jove arreu. A la majoria del món, la població creix a 10-20 . Tot i que continua havent-hi un creixement, la natalitat està baixant arreu. La majoria de dones ja tenen menys de dos lls. El creixement de la població mundial més accentuat es troba a l'Àfrica subsahariana (que creix al doble de velocitat que la resta del món). La taxa de mortalitat està disminuint arreu del món. És especialment notable el descens a l'Amèrica Central i al Nord d'Àfrica. La raó és la millora de les condicions alimentàries i higièniques i l'augment de la població jove.

Tot i que continua havent-hi un creixement, la natalitat està baixant arreu. Les regions amb una taxa de mortalitat més alta són Europa i l'Àfrica subsahariana, per dos raons molt diferents. A Europa, la raó és l'envelliment, mentre que a l'Àfrica subsahariana es deu als problemes sanitaris i alimentaris. Des del 1981, han mort aproximadament 32,7 milions de persones per malalties associades a la sida (la pandèmia de la COVID va matar 7 milions de persones). L'ONU preveu que s'arribin als 9.500M d'habitants el 2050, mentre que a de segle s'estabilitzarà la població en 10.500M. 1.2. La disminució universal de la fecunditat Fecunditat: lls nascuts vius per dona o grup de dones.

És la millor manera de mesurar com es produeix el creixement demogrà c. - És millor que la natalitat perquè pot haver-hi poblacions amb una taxa de natalitat molt baixa en què les dones en edat fèrtil tinguin molts lls. Això es dóna, per exemple, quan hi ha moltes persones a la franja de més de 65 anys. Indicador cojuntural de fecunditat (ICF): número mitjà de lls que té una dona d'entre 15 i 49 anys. Se suposa que la seva fecunditat es manté estable al llarg dels anys. Taxa de fecunditat general: Índex de reemplaçament poblacional: el nombre mitjà de lls per dona per sota del qual la població disminueix. Quan l'ICF és menor a 2,1, les generacions no es reemplacen per creixement vegetatiu.

Als països en desenvolupament, aquest nombre és de 3. Quan en un país els nascuts tenen una supervivència massiva i les persones tenen una longevitat elevada, la fecunditat i el reemplaçament acostumen a disminuir. Causes del canvi: canvi de valors deguts a: - La desinstitucionalització de les relacions familiars. - La secularització de la societat. - Major incorporació de la dona al treball. - Nova manera d'entendre la família, la maternitat i la paternitat, la relació de parella i els papers de cada sexe. Conseqüències del canvi: - Davallada i el retardament de la nupcialitat. - Major inestabilitat i menor durada de molts matrimonis. - Aparició de segones noces i divorcis.

- Augment de formes de convivència diferents de la família tradicional. - Augment de naixements fora del matrimoni, etc. Factors que in ueixen en la fecunditat Fecunditat Factors biològics Factors socials Alimentació Períodes de lactància Relacionats amb les tradicions, l'economia, la cultura, etc. Edat a la qual es tenen els lls Nivell de desenvolupament humà, preu de l'habitatge, grau d'instrucció (sobretot femení), valoració social de la maternitat o paternitat, edat i durada de les parelles, orientació sexual de les parelles, formes d'unió diverses, 1.3. El creixement demogrà c d'Espanya Espanya va mostrar un creixement lent al segle XVIII i més accelerat als segles XIX i XX.

Els raons van ser la disminució de la mortalitat catastrò ca, la baixada de la mortalitat infantil i l'augment de la natalitat. La primera transició demogrà ca va tenir lloc entre 1830 i 1960. 1787: 10 milions d'habitants 1910: 20 milions d'habitants 2001: 40 milions d'habitants 2024: 48,95 milions d'habitants És destacable, a nals dels anys 60, el fenòmen del baby boom. Aquest fenomen consisteix en un augment de la natalitat que se sol produir després de les guerres, però en el nostre cas la dura postguerra, l'aïllament internacional i la dictadura en van retardar l'aparició.

Aquí teniu un grà c de la natalitat a Espanya: També destaca l'augment de la natalitat als anys 2000-2008 degut a l'aportació de població jove migrant i del creixement econòmic general del país. Actualment, a Espanya hi trobem una natalitat a la baixa, sobretot comparada amb el creixement de natalitat dels anys 2000-2007. La mortalitat és estable en els últims anys entre el 8,5 i el 9,5 per mil, a excepció del 2020. Tenim una de les taxes de mortalitat infantil més baixes del món. El 90% de les províncies tenen creixement vegetatiu negatiu, especialment al nord-oest. Les taxes de natalitat més elevades estan a Almería i Múrcia.

Les províncies amb creixement positiu són Almería, Múrcia, Madrid i Balears. Raons del baix creixement vegetatiu d'Espanya, lligat a aspectes econòmics, socials i ideològics (exemples: preu dels lloguers, augment de la presència de la dona als llocs de treball, més famílies LGTBI). - Baixa fecunditat pel retard en la primera maternitat (1,19 lls per dona). - Baixa natalitat (baixada de la fecunditat, envelliment i augment de persones que no tenen lls). Resum de demogra a espanyola 1.4. Catalunya: un segle de creixement migratori i escàs creixement vegetatiu Catalunya ha augmentat molt la seva població des del segle XVIII (932.000 habitants) ns a l'actualitat (8 milions).

Però, la dinàmica demogrà ca ha estat irregular, amb períodes de creixement més ràpid o més lent. Als segles XVIII-XIX, el creixement demogrà c es devia al creixement vegetatiu. Als segles XX-XXI, es deu al creixement migratori. La transició demogrà ca comença a Catalunya abans que a la resta d'Espanya, a nals del segle XIX. Fins al 2010, el creixement vegetatiu era positiu per l'augment de la fecunditat de les dones més grans i pels lls de la gent migrant (jove) que ja neixien a Catalunya. Actualment, el creixement vegetatiu és negatiu. El motius són els següents: - Disminució de la fecunditat des del 1980 (ICF de 1,1 - 1,5 lls per dona).

- Envelliment de la població, sobretot femenina (esperança de vida de 80,5 anys pels homes i 86 per les dones). - Mortalitat elevada deguda a l'envelliment. La taxa bruta de natalitat l'any 2023 va ser de 6,8 nascuts vius per cada 1.000 habitants, inferior al 2022 (7,2 per mil). D'altra banda, l' 'índex conjuntural de fecunditat (ICF) es va situar en 1,10 lls per dona (1,17 lls l'any 2022 i per sota del mínim del 1995, d'1,14 lls). 2. L'estructura de la població La dinàmica de la població, que hem estudiat ns ara, explica l'evolució de les poblacions. Però, para poca atenció a les persones que conformen aquella població.

Quan estudiem la composició d'una població en un moment donat (mirant especí cament quina edat té la gent o a quin gènere pertany, per exemple), estudiem l'estructura de la població. 2.1. Les piràmides de població Una piràmide de població és la representació grà ca de l'estructura d'una població, en general distribuïda per edat i gènere. 1.- Grups d'edat o cohorts (normalment, de cinc en cinc anys). 2.- Població masculina. 3.- Població femenina. 4.- Quantitat de població de cada grup i gènere. Us heu de xar en les unitats, perquè de vegades apareix en percentatge, de vegades en milions d'habitants, etc.

Piràmide d'Espanya el 1930: observem irregularitats en la declaració de l'edat (massa gent als números rodons), més població femenina en totes les edats menys en les properes al part i l'efecte de la grip de 1918 (1). Exemples d'informació que podem deduir d'una piràmide de població: - Mortalitat infantil. - Anys amb més natalitat (associats a baby booms) o desnatalitat (associada a períodes difícils com guerres, fams, etc.). - Efecte de les guerres sobre la mortalitat general d'alguns grups i gèneres. - Envelliment de la població. - Taxa de dependència. - Índex de masculinitat. Atenció!

Una piràmide ens pot donar pistes sobre molts aspectes de la societat, però és difícil fer previsions partint només d'aquesta. Per exemple, una piràmide que mostri poques persones als grups d'edat inferiors pot estar re ectint tant un descens en la natalitat com un augment de la mortalitat infantil. Per això, és molt important recordar que les poblacions són complexes i que el context històric i social és fonamental per comprendre'n l'evolució demogrà ca. Recordatori d'història - Guerra civil: 1936-39 - Postguerra: anys 40/50s - Recuperació econòmica i baby boom: nals dels 50/60s - Any 1973: crisi del petroli - Transició democràtica: 1975 (mort de Franco) - 81 (23F). - Llei divorci 1981.

- Crisi econòmica nancera del 2007-2012 - COVID (2020) Hi ha diversos tipus de piràmides de població. En destaquen la progressiva, on es veu una població en gran creixement, l'estable o estacionària, on més o menys hi ha el mateix nombre d'individus a cada cohort i per tant la població no creix ni decreix i la regressiva, en què la població decreix. La piràmide dels EAU està desequilibrada per la massiva immigració de treballadors homes (masculinització). La taxa o índex de masculinitat Quantitat de població masculina que hi ha en relació a la femenina. Ens pot donar informació sobre les migracions (primordialment emigren els homes), sobre la preferència de nens sobre nenes al naixement, etc.

Homes Dones x 100 La taxa o índex de dependència Ens dóna informació sobre la capacitat de les generacions adultes per mantenir les generacions més joves i les més velles. població jove (0-15) + població vella (>65) població adulta (16-65 anys) x 100 De Radeksz - Trabajo propio, Dominio público, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=9579690 2.2. L'envelliment mundial de la població Fins al segle XVIII, només el 20% de la gent arribava als 60 anys, i només el 3% arribava als 80.

En l'actualitat, la gran majoria de persones arriben als 60 anys i el nombre de persones de més de vuitanta anys no deixa d'augmentar (a països com la Xina, Mèxic o Indonèsia s'ha duplicat la població envellida). L'augment de la supervivència gràcies a les millores en alimentació i salut i la disminució de la fecunditat han provocat una prevalència de piràmides en forma de bulb (regressives). Índex d'envelliment Índex de sobreenvelliment Persones majors de 65 Persones menors de 15 x 100 Persones majors de 85 Persones majors de 65 x 100 El 2018, l'índex de sobreenvelliment era del 32,2% a Espanya (el 32,2% de persones majors de 65 tenien més de 85).

El 2045, l'índex d'envelliment superarà el 100 (hi haurà una persona de més de 65 per cada persona de menys de 15) Causes de l'augment de l'envelliment Una de les causes de l'envelliment de la població és l'augment de l'esperança de vida, és a dir, la mitjana d'anys que viuen les persones que formen part d'una població des que neixen. A Espanya, per exemple, està en 83 anys. Però, la causa més gran de l'envelliment és la disminució de les generacions més joves pel descens en la fecunditat i la natalitat. En alguns països, l'emigració també afavoreix l'envelliment, atès que la població jove disminueix.

Conseqüències de l'envelliment de la població - Socials: canvis en la composició familiar, demanda de serveis d'atenció a la tercera edat, modi cació del comportament electoral. - Econòmics: efectes sobre la productivitat, el consum, el mercat de treball i les pensions. El sistema de pensions afecta la possibilitat d'elaborar pressupostos estatals. - Demogrà cs: feminització de la societat. Okay, però… Noves mirades sobre l'envelliment Gerontofòbia: actitud que equipara la vellesa amb la malaltia, el fàstic o la decrepitud. Edadisme: discriminació cap a un grup de persones per motiu de la seva edat. La nostra societat és gerontofòbica i edadista.

Tendim a considerar els vells com a un problema (econòmic, social o demogrà c) i no valorar la seva dignitat, la diversitat que encarnen i la seva experiència vital. Aquesta actitud està certament relacionada amb l'obsessió capitalista per la productivitat. 2.3. Espanya: un ràpid procés d'envelliment La baixada de la fecunditat i la natalitat des dels anys 80, sumades a l'augment de l'esperança de vida, han provocat un gran envelliment en la població espanyola. Espanya té la 5a major esperança de vida d'Europa i la novena del món. Però, hi ha molta diferència entre l'esperança de vida femenina (la més alta de la UE) i la masculina (la 6a de la UE). 2.4.

Catalunya: la immigració frena l'envelliment Catalunya presentava una població molt envellida el 2001. Entre el 2001 i el 2010, l'arribada de migrants va frenar molt l'envelliment, però després ha tornat a augmentar. L'esperança de vida (83,3 anys) està entre les més altes del món. Aquestes taxes poden servir per deduir les necessitats sanitàries, d'escolarització, de pensions, etc. que té una societat. 3. Els moviments de la població 3.1. Les migracions Migracions: desplaçaments de població. Classi cació: - Segons les fronteres: internes o externes (dins d'un mateix país o regió o entre diferents països i regions).

- Segons la voluntat: voluntàries o involuntàries (aquestes últimes, forçades per trà c de persones, neteja ètnica, etc.). - Segons la durada: permanents, temporals o cícliques (segons el temps que es passa al lloc d'arribada). - Segons la legislació: migracions legals o no legals. Les migracions s'han de diferenciar dels moviments pendulars (per exemple, desplaçar-se a un altre país per treballar durant el dia i tornar a casa a les nits) i també del turisme o dels pelegrinatges. El pont dels tres països comunica Huningue (França) i Weil am Rhein (Alemanya), i està a 100 m de Suïssa. Milers de persones el travessen cada dia en bici o caminant per anar a treballar.

És important no parlar de "migrants il·legals", perquè cap persona pot ser il·legal. La mobilitat és un dret humà fonamental. És possible que una persona que ha migrat estigui en una situació irregular respecte del país d'arribada, però en cap cas això suposa un delicte contemplat per la justícia i penat. El saldo migratori és la diferència entre l'emigració i la immigració per a un territori i un període concrets. Saldo migratori = immigrants - emigrants La taxa de migració neta és el saldo migratori per cada 1000 habitants d'un territori que s'estableix en un territori determinat en un moment determinat.

Podem tenir una immigració neta si el resultat és positiu (ex: Itàlia, EEUU, Austràlia) o una emigració neta si el resultat és negatiu (ex: Bulgària, Mèxic, Marroc…). Causes de les migracions - Físiques: desasatres naturals, factors climàtics… (recordeu la in uència antròpica sobre els desastres naturals).

- Econòmiques: manca de feina a les regions d'origen, males condicions de vida, mal repartiment de la terra, manca d'atenció sanitària o educativa, manca d'incentius econòmics (ofertes de treball, males condicions de vida…) - Polítiques o socials: persecució política, manca de llibertats, discriminació, guerra o con ictes armats, manca de llibertat d'expressió, manipulació educativa, manca de seguretat, etc. També pot ser que una persona prefereixi establir un altre tipus de lligams culturals, rebre una altra educació, etc. - Personals Les causes de les migracions sempre són complexes i variades, i depenen del context històric, social, polític i personal de les persones.

Conseqüències de les migracions Pels països d'origen - Reducció de la pressió demogràfica (millor repartiment dels recursos). - Remeses (diners enviats pels migrants a les seves famílies). - Disminució de la població activa del país. - Separació de famílies. - Envelliment i feminització de la població. Pels països de destí - Rejoveniment de la població. - Contacte intercultural. - Dinamització econòmica. - Risc de segregació. - Quan les migracions arriben en onades i el país no està preparat, pot donar-se una manca de recursos o d'organització per administrar-los. 3.2. Les migracions internacionals Les migracions (incloent les migracions internacionals) no són un fenomen contemporani.

S'han donat al llarg de la història de la humanitat, amb pics importants en moments de guerres, catàstrofes, crisis o hostilitats polítiques. Per exemple, l'expulsió dels jueus del regne de Castella (1492) va forçar la seva migració, igual que passaria posteriorment amb els sarraïns. En temps més recents, es calcula que la segona guerra mundial va acabar amb uns vuit milions de persones desplaçades. No obstant això, en les últimes dècades, s'ha produït una acceleració, intensi cació i feminització dels uxos migratoris a escala mundial.

Les raons són les diferències cada cop més grans de desenvolupament econòmic, els con ictes interns, la globalització econòmica i, sobretot, la major facilitat per viatjar i comunicar-se a llarga distància. Característiques de les migracions internacionals actuals - Augment de les xifres de migrants: tal com deiem, la xifra ha augmentat. Actualment, es calcula que hi ha uns 280 milions de migrants al món. - Moviments més temporals i regionals: és habitual que els treballadors es moguin segons les uctuacions del mercat. Així, es genera una zona amb un recurs necessari i una perifèria que li proporciona treballadors/es.

- Concentració dels migrants: vuit països concentren la meitat de la migració internacional (EEUU, Alemanya, Aràbia Saudita, Rússia, el Regne Unit, EAU, França i Canadà). Són països amb molt desenvolupament econòmic o amb molta demanda de mà d'obra per als hidrocarburs. - Altes xifres de migracions forçoses: 40 milions de migrants ho ón per persecució política, con ictes bèl·lics o refugiats climàtics. Aquestes persones busquen l'asil polític (són refugiats). - Importància de les remeses: es calcula que el 2023 les remeses (diners enviats des de l'estranger a les famílies dels migrants) van arribar als 620.000 milions d'euros.

Per països com el Líban (abans dels atacs) o el Togo, les transferències suposen un terç del PIB. OTH: Altres CIS: Països ex-soviètics MENA: Middle East / North of Africa SSA: Àfrica Subsahariana EUR: Europa occidental SEA: South and East Asia NAM: EEUU, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda LAC: Llatinoamèrica 3.3. La immigració fa augmentar la població de Catalunya Al llarg dels segles XX i XXI, Catalunya ha mantingut el seu creixement demogrà c gràcies a la immigració.

La migració del segle XXI ha aportat 1,5 milions de persones a Catalunya, enfront de les 200.000 provinents del creixement natural, que ns i tot ha estat negatiu els últims anys Distingim diferents etapes migratòries lligades a cicles econòmics expansius (bonança econòmica): - Abans del 1900: Èxode rural. Moviment de persones del camp a la ciutat. - 1916-1930s: Primera industrialització. Arribada de moltes persones d'Aragó, el País Valencià i Múrcia, en gran part catalanoparlants. En aquest període, la població va augmentar en un milió de persones. - 1950s-1975: Segona industrialització, nal de la postguerra.

Arriben a Catalunya 1,5M de persones del sud de la península, sobretot provinents d'Andalusia. - 1998-2008: Boom immobiliari i bonança econòmica en general. Arriben a Catalunya persones de l'Amèrica Llatina, el Marroc i l'Europa Oriental. La crisi del 2008 la va frenar, així com ho va fer la crisi al 2016. - 2016-2022: Molts migrants provinents dels països d'Àsia Central i Oriental (Pakistan, Xina…) i migracions provinents de con ictes armats internacionals. - Entre els migrants que van venir d'altres parts de l'Estat, el gruix més gran ho va fer d'Andalusia i Extremadura.

En quaranta anys, l'ordre de la llista es manté gairebé intacte, però amb menys efectius de cada origen, a causa majoritàriament de la mortalitat i el retorn. - Així, els nascuts a Andalusia el 1981 representaven aproximadament un 16% del total de la població catalana, i els extremenys estaven al voltant del 3%. Ara, els catalans d'origen andalús són poc més del 6% i els d'Extremadura no arriben al 2%. Al darrere hi ha Castella i Lleó, Aragó, Castella-la Manxa, Galícia, el País Valencià, Múrcia i Madrid.

- Pel que fa a la immigració internacional, gairebé tots els països del món estan representats entre els 1,7 milions de persones nascudes a l'estranger i posteriorment empadronades a Catalunya. - Per grans agrupacions destaquen els llatinoamericans, amb el 44,8% dels empadronats nascuts a l'estranger el 2022; per sobre del 22,1% d'europeus, el 20,8% d'africans o l'11,3% d'asiàtics. - Per països, el Marroc encapçala el rànquing amb el 15% de la població catalana nascuda a l'estranger, seguit de Colòmbia (6,8%) i l'Argentina (5,5%). La distribució territorial de cada onada migratòria ha estat diferent. - 1916-1930s: Barcelona i Rodalies.

- 1950s-1975: Comarques costaneres i depressió prelitoral (Baix Llobregat, Vallès Occidental i Barcelonès). Era on es concentrava la indústria i la construcció. - 1998-2008: Barcelona i comarques amb poca incidència migratòria a les onades anteriores. Han cobert la falta de mà d'obra en serveis, sector primari i indústria agroalimentària. Importància de la migració femenina. Actualment, la migració supera el 20% de la població al Barcelonès, l'àrea de Girona, la de Lleida, l'Aran, la Cerdanya i el Tarragonès. 3.4.

Espanya: l'alentiment del procés migratori Escala interna Quant als moviments interns a Espanya, podem distingir dos processos que determinen la distribució actual de la població a Espanya: - A llarg termini (en els últims quatre segles), notem un canvi de les zones d'interior a les zones del litoral i prelitoral - A curt termini (sobretot des de la gran onada migratòria de 1960-1973), notem una concentració de la població rural a àrees urbanes. Sobretot, ho veiem a les capitals de província i a Barcelona (camp andalús), Madrid, València i Bilbao (altiplà central castellano-extremeny). A l'Edat Mitjana i principis de la moderna, la majoria de la població espanyola es concentrava a l'Altiplà.

No obstant això, des del segle XVII, el creixement poblacional s'ha concentrat a la costa, cosa que es manté en l'actualitat. Només un quart de la població viu actualment a l'Altiplà, la meitat dels quals a Madrid. A Portugal, també hi trobem el despoblament de les regions interiors. El moviment del camp a la ciutat s'ha ralentit des del 1980, però l'envelliment de l'Espanya rural, la baixa natalitat i la manca d'incentius per la poca inversió i ns i tot pèrdua de serveis, han provocat una forta tendència al despoblament. Gairebé la meitat dels pobles d'Espanya estan a un pas de desaparèixer, especialment a Conca, Sòria i Terol.

Escala externa Tradicionalment, Espanya havia estat un país emissor de migrants. Des del 1869, hi va haver grans uxos cap a les ex-colònies de Cuba, Argentina i Veneçuela. Després de la guerra, molts exiliats van marxar a França i a Mèxic, principalment. Entre el 1960 i el 1975, es van donar moltes migracions cap a Bèlgica, Alemanya, Suïssa, França, etc. A Brusel·les, una de les ciutats que més migrants espanyols va rebre a partir dels anys 70, es va generar una cultura al voltant de la rumba molt característica. Amb la música, els migrants toleraven millor el dol migratori. Des de nals del segle XX, però, Espanya s'ha consolidat com a país receptor de migrants.

Les causes han estat diverses, però en podem destacar aquestes: - Boom econòmic del 1995-2007. - Buit demogrà c produït per la gran caiguda de la natalitat després de la crisi del 73 / mort de Franco. - Proximitat històrica, lingüística i cultural als països d'Amèrica llatina i centroamèrica (per exemple, cas de Cuba o Argentina), que han passat per grans crisis econòmiques i polítiques. - Proximitat històrica, cultural i geogrà ca als països del Magreb, que tenen un gran excedent de mà d'obra. - Entrada a la UE de països de l'Europa oriental, que poden mudar-se amb relativa facilitat a Espanya.

- Establiment permanent a Espanya de comunitats de turistes (per exemple, del Regne Unit a Andalusia o d'Alemanya a les Balears). Actualment, la major part dels migrants a Espanya venen del Marroc, Romania, Colòmbia, Equador i Veneçuela. Fases del creixement migratori espanyol - 2001-2011: Gran dinamisme econòmic ns al 2008. Vam ser el país de la UE que més migrants rebia, i aquests migrants van permetre que pugés la natalitat, l'ICF i que la població es rejovenís. A partir del 2006, molts familiars de persones migrades amb permís de residència es reuneixen amb els cònjugues, pares o lls. - 2012-2016: Aturada dels uxos migratoris per la crisi.

Alguns van tornar als seus països, sobretot en el cas dels llatinoamericans. - 2017-2022: La reactivació econòmica ha permès que es torni a activar la migració, encara que no tan dràsticament com al primer període. Cal esmentar que entre el 2008 i el 2015 es va donar una forta emigració de persones espanyoles amb bona quali cació professional cap al Regne Unit, França, els EEUU i els països de Llatinoamèrica. Durant uns anys, ns i tot vam tenir un saldo migratori negatiu. El NIE El NIE és el document que dona identi cació a Espanya a les persones estrangeres que resideixen de forma legal al nostre país. Així, acredita la permanència legal dels estrangers a Espanya.

La necessiten aquells que hagin obtingut un visat o autorització per viure a Espanya per més de sis mesos. Per obtenir el NIE, és necessari: Passaport o títol de viatge amb el segell d'entrada, signe o marca de control realitzat en el lloc fronterer. Visat, si és el cas. Resolucions de residència o estada concedides a l'empara d'un Recurs Judicial. Abonament d'unes taxes força baixes. Acreditació de l'a liació i/o alta en la Seguretat Social, si és el cas. Permís de residència Per obtenir el permís de residència de caràcter permanent, s'ha d'haver residit a Espanya durant 5 anys seguits de forma legal.

Hi ha alguns altres supòsits que cobreixen als treballadors que hagin estat treballant un temps a Espanya i s'hagin jubilat o tinguin una situació d'invalidesa, i també a les persones que hagin conviscut amb una persona que hagi obtingut el permís de residència (per exemple, els lls d'una dona que hagi obtingut el permís de residència). Com s'obté la nacionalitat espanyola? - Per origen: tenir pare o mare espanyola / haver nascut a Espanya de pares estrangers si al menys un d'ells va néixer a Espanya. - Per opció: persones subjectes a la pàtria potestat d'un espanyol o persones els pares dels quals haguessin estat espanyols i nascuts a Espanya.

- Per carta de naturalesa: otorgada pel govern de forma excepcional. - Per residència: haver viscut a Espanya de forma legal durant deu anys de forma continuada. 4. La població de la UE i les polítiques demogrà ques 4.1. Feble creixement demogrà c i envelliment La UE té 449 milions d'habitants. Els països més poblats són Alemanya, França, Itàlia, Espanya i Polònia. El repartiment d'aquesta població, però, és molt desigual. Mentre hi ha zones molt densament poblades (el quilòmetre quadrat més densament poblat de la UE es troba a Barcelona), n'hi ha algunes gairebé deshabitades, com el nord d'Escandinàvia.

Creixement vegetatiu: el creixement vegetatiu conjunt de la UE és negatiu, igual que ho és a dos terços dels estats que en formen part (algunes excepcions serien Suècia o Xipre). Fecunditat: L'ICF mitjà de la UE es troba en 1'5. Cap estat arriba a l'IRP i gairebé tots l'han fet disminuir, amb excepció d'alguns països com Suècia que l'han agumentat protegint els drets laborals de les dones i les ajudes a les famílies joves. 4.1. Feble creixement demogrà c i envelliment Envelliment: En general, hi ha una tendència a l'envelliment tant pel cim (augment de l'esperança de vida) com per la base (reducció de la fecunditat).

L'únic estat amb una estructura d'edats més o menys jove és Irlanda (fora de la UE, també Islàndia i Kosovo). Es preveu que al 2050, la població de més de 65 anys dupliqui a la de 0-15. És notòria la diferència d'esperança de vida entre les dones i els homes, sobretot als països bàltics i a l'Europa de l'Est. Tenim la mitjana d'edat més alta del món (44 anys). Migracions: La major part del creixement demogrà c de la UE es deu al creixement migratori. La població immigrada suposa un gran impacte demogrà c, perquè rejoveneix la UE. No obstant això, no és su cient per frenar l'envelliment. 4.2. La immigració a la UE Un terç de les migracions internacionals tenen països de la UE com a destí.

Hi ha 55,5M de persones que no viuen al país on van néixer, dos terços dels quals són extracomunitaris. Entre el terç de ciutadans migrats comunitaris, destaquen Polònia, Bulgària o Romania. Molts d'aquests migrants són, de fet, refugiats que provenen de països en guerra a l'Orient Mitjà o a Ucraïna. En alguns casos, es produeixen problemes per a repartir-los de forma equitativa entre els membres de la Unió. Per què arriben a uns països i no altres? La majoria de migrants que no estan en situació de refugi o asil venen a Europa per la necessitat de mà d'obra, les millors condicions de vida o les bones condicions educatives.

Per això, acostumen a triar els països amb millors condicions econòmiques, com Alemanya. Per qüestions d'a nitat cultural, es destaquen algunes rutes: els sudamericans es concentren a Espanya i els marroquins i algerins a França, per exemple. Un altre motiu habitual per migrar és el reagrupament familiar o la presència de xarxes de suport de compatriotes. Per això, molts dels turcs i els polonesos van a Alemanya, molts marroquins venen a Espanya o romanesos a Itàlia. La major part dels migrants es concentra a les grans urbs (per exemple, a la banlieue parisina). L'externalització de fronteres L'externalització de fronteres és una pràctica comuna en diferents llocs del món, incloent-hi la UE.

Suposa el desplaçament de la gestió de les polítiques migratòries i d'asil cap a tercers estats i tenen l'objectiu d'evitar i contenir l'arribada de persones refugiades i immigrants en situació irregular. Les polítiques d'externalització de fronteres inclouen mesures que abasten tant la dissuasió i la contenció en trànsit com la devolució després de les arribades. A més, s'instrumentalitza l'ajuda al desenvolupament d'aquests països a la col·laboració als interessos en matèria migratòria. D'aquesta manera, l'externalització de fronteres genera situacions de vulnerabilitat, desprotecció i vulneració de drets.

Principals països a què externalitza les fronteres Espanya: Marroc, Mauritània, Senegal. Principals països a què externalitza les fronteres la UE: Libia, Turquia, Marroc, Balcans, Tuníssia… Resum d'història - 2011: esclata la guerra de Síria i augmenten els refugiats. - 2015: crisi dels refugiats (gran arribada de refugiats). - 2022: guerra d'Ucraïna. 4.3. Les polítiques demogrà ques Les polítiques demogrà ques són totes aquelles mesures econòmiques, socials i legislatives adoptades pels estats amb la intenció d'in uir en les variables bàsiques de la població (fecunditat, mortalitat, mobilitat o migracions).

Distingim sobretot dos tipus de polítiques: - Malthusianes: busquen reduir el creixement de la població amb el control de la natalitat, sobretot. Inspirades en les teories de Thomas Malthus. - Populacionistes: busquen incrementar la població afavorint la natalitat o les migracions. Thomas Robert Malthus va ser un economista anglès que va formular una teoria que apostava per controlar i reduir la població. Deia que aquesta població creix de forma exponencial, mentre que els recursos (per exemple, els aliments) creixen de forma aritmètica.

Per impedir el que ell anomenava "catàstrofes malthusianes" (malalties, fams o guerres que redueixen molt la població i suposadament regulen el problema) s'haurien d'implementar mesures de control de la natalitat. S'HA DEMOSTRAT QUE AQUESTA TEORIA NO ÉS CORRECTA. En canvi, hi ha moltes persones, països i grups que defensen polítiques maltusianes. Entre els anys 1950 i 1980 es van popularitzar arreu del món polítiques maltusianes, ja que es considerava que l'augment de la població era la causa del subdesenvolupament econòmic.

Anys després es va demostrar que la fecunditat baixa immediatament quan coincideixen el desenvolupament econòmic del país i el desenvolupament l'humà (enfortiment de les capacitats de cada persona, benestar físic i espiritual, capacitat de desenvolupament professional…). Així, en comptes de polítiques neomaltusianes s'haurien d'aplicar mesures de protecció a la infància, drets legals, laborals, de salut, etc. Un típic exemple de política maltusiana fou la política del ll únic, implementada a la Xina entre el 1979 i el 2015. El Partit Comunista Xinès va impulsar mesures com l'endarreriment del matrimoni, la distribució d'anticonceptius o les multes per a les famílies amb més d'un ll.

Això ha tingut conseqüències com l'envelliment de la població, l'escassetat de dones i la pressió del sistema de pensions. Actualment, la tendència és la contrària (es promou la natalitat). A l'altra banda de l'espectre, hi trobem les mesures o posicions populacionistes, que pretenen promoure la natalitat. Aquestes mesures poden prendre connotacions xenòfobes o racistes quan es fan acompanyades d'un estricte control del creixement migratori. 4.4. Projeccions demogrà ques per al segle XXI Les projeccions demogrà ques mostren el càlcul de l'evolució probable d'una evolució en el futur. Es fan a partir de diferents hipòtesis sobre l'evolució de la fecunditat, la mortalitat, les migracions, etc.

Són fonamentals per plani car l'economia i preveure situacions geopolítiques, con ictes pels recursos, etc. Projeccions de Catalunya La població de Catalunya creixerà cada cop menys en els propers anys. Es preveu un descens progressiu del creixement natural i una estabilització del saldo migratori, després del retrocés de les altes xifres de després de la pandèmia. Projeccions d'Espanya En els pròxims anys, segons els càlculs, Espanya guanyaria habitants. L'any 2074 la població aconseguiria els 54,6 milions. El progressiu augment de les defuncions, superior al nombre de naixements, donaria lloc a un creixement natural negatiu durant tot el període.

Aquesta xifra seria compensada pel saldo migratori positiu en la major part dels anys del període projectiu, la qual cosa provocaria, en balanç, un augment de població. Aquest augment es deuria, per tant, exclusivament, a la migració internacional. Per part seva, la població nascuda a Espanya disminuiria gradualment i passaria de signi car l'actual 81,9% del total, al 61,0% dins de 50 anys. Projeccions de la UE La població de la Unió Europea podria arribar al seu màxim al voltant de 453 milions al 2026 i després disminuir ns a uns 420 milions el 2100, amb un envelliment marcat i menys naixements que defuncions.

La migració neta serà un factor clau: sense immigració, la població podria caure molt més ( ns a un terç), de manera que les migracions ajudaran a frenar el declivi demogrà c i sostenir el mercat laboral. A escala global, la hipòtesi majoritària és que es va arribar a un màxim de fecunditat el 1970 i des d'aleshores la xifra va baixant apropant-se a un creixement zero. Al 2050 es preveu que siguem 9.500 milions de persones, al 2100, 10.500 milions. La fecunditat augmentarà una mica als països desenvolupats i disminuirà als que s'estan desenvolupant ara. L'Àfrica doblarà la seva població. Enllaç al grà c i les piràmides.

El racisme estructural - Provocat per l'imperialisme capitalista (a partir del segle XIX). - Necessari per mantenir l'actual sistema-món globalitzat. - Basat en perjudicis i falsedats com l'existència de les races humanes. - Provoca l'oposició entre membres de la mateixa classe i mitiga la lluita de classes. - Es recolza en el patriarcat. - S'organitza a partir de les institucions i les lleis dels estats i regions.