Demografia i Població: Anàlisi i Tendències

I 112 flashcards i 75 preguntes més al document.

Text del document

UNITAT 4 DEMOGRAFIA I POBLACIÓ 2024-2025 INS ALELLA Introducció La present unitat ens permetrà conèixer els trets característics de la distribució geogràfica de la població al món, així com les principals estructures i dinàmiques demogràfiques de les poblacions en relació amb el nivell de desenvolupament econòmic i social. També aprendrem a utilitzar els diferents instruments (índexs, taxes, etc.) utilitzats en la seva anàlisi. Alhora, estudiarem els trets essencials que defineixen les característiques de la població catalana i espanyola i la seva dinàmica recent. Finalment, analitzarem els principals aspectes de les polítiques demogràfiques que s'apliquen, especialment dins el marc de la UE.

Recordeu que aquest és un dels temes que acostumen a sortir a la Selectivitat, en especial les piràmides de població. Continguts de la unitat 1. Conceptes bàsics i indicadors demogràfics 2. Dinàmica de la població en relació a l'evolució econòmica i social (món, UE, Espanya, Catalunya) 3. Estructura de la població segons l'activitat econòmica (Espanya) 4. Estructura de la població segons el sexe i l'edat (món, UE, Espanya, Catalunya) 5. Distribució de la població (món, Europa, Espanya) 6. Fluxos migratoris al món 7. Fluxos migratoris a la UE 8. Fluxos migratoris a Espanya 9. Fluxos migratoris a Catalunya 10. Polítiques demogràfiques (món i UE) 1.

CONCEPTES BÀSICS DE L'ESTUDI DE LA POBLACIÓ I INDICADORS DEMOGRÀFICS Demografia: estudi de les poblacions humanes en relació amb la seva renovació mitjançant els naixements, les defuncions i els moviments migratoris. Geografia de la població: relaciona els conceptes anteriors amb els llocs on succeeixen, és a dir, estudia la relació entre els territoris i les variacions espacials dels fenòmens demogràfics (distribució, composició, creixement i migracions). Estructura de la població (quantitat d'individus que la integren, edats i sexes) / Dinàmica de la població (manera en que la població canvia al llarg del temps).

Les fonts demogràfiques ens serveixen per estudiar les poblacions: Fogatges: emprats durant l'edat mitjana i moderna. Impost que havia de pagar cada "foc" (unitat familiar). 4,5 - 5 habitants per foc? Cens: recompte de la població d'un país en un moment determinat (volum de població, composició per sexes, estat civil, nivell d'estudis, grandària de les famílies, nivell de renda...) A Espanya comencen a ser fiables a mitjans del segle XIX. Actualment, es fan cada any acabat en "1". Padró: Registre municipal de naixements, defuncions i canvis de residència. És una font molt actualitzada. Registre civil: Comptabilitza els naixements, matrimonis i defuncions.

Amb aquestes dades, el Insituto Nacional de Estadística fa les estadístiques del moviment de població. Projeccions de població: Estudi de la població del futur mitjançant hipòtesis. Necessari per l'urbanisme, els equipaments, la producció... Una població pot créixer o disminuir per... 1. Creixement vegetatiu (natalitat – mortalitat) 2. Saldo migratori (immigració – emigració) El creixement total de la població és la suma d'aquests dos factors. Creixement vegetatiu positiu Creixement vegetatiu negatiu Creixement migratori positiu La natalitat supera la mortalitat i la immigració a la emigració. Augmenta la població La mortalitat supera a la natalitat. La immigració supera a l'emigració.

La població pot augmentar. Creixement migratori negatiu La natalitat supera a la mortalitat i l'emigració a la immigració. La població pot augmentar. La mortalitat supera a la natalitat i l'emigració a la immigració. Disminueix la població Però cal estudiar altres indicadors demogràfics... 2. DINÀMICA DE LA POBLACIÓ: 2.1. Model de transició demogràfica El model de transició demogràfica estableix 4 fases en la dinàmica (evolució) de les poblacions. Etapa Cronologies (varien en funció del territori) Característiques Règim demogràfic antic (Fase I) A partir del neolític Gran Bretanya: fins a finals del s. XVIII Natalitat elevada (5 fills per dona).

Alta mortalitat (dures condicions de vida, manca d'higiene, escassetat de recursos mèdics...) Alta mortalitat catastròfica (fam, guerres, epidèmies) i infantil. Estabilitat demogràfica Creixement demogràfic, primera expansió (Fase II) Gran Bretanya: 1780 (Rev. Agrícola) - 1880 3r món: mitjan s. XX - actualitat Natalitat elevada Disminució progressiva de la mortalitat (millores alimentàries, higièniques i sanitàries). Creixement demogràfic accelerat Ajustament demogràfic, expansió tardana (Fase III) Gran Bretanya: finals s. XIX – mitjan s. XX Natalitat disminueix.

Causes: control de la fertilitat per a) Raons econòmiques (tenir fills ja no és una aportació econòmica, ni una assegurança durant la vellesa, és un cost... escolarització obligatòria, prohibició treball infantil, pensions de jubilació). b) Raons socials (societat del benestar, consum i oci, baixa mortalitat infantil, accés de la dona al mercat laboral, pas de la família rural extensa a l'estructura familiar nuclear en parella...). Mortalitat segueix baixant per les millores higièniques i mèdiques (vacunes) Creixement demogràfic es ralentitza Règim demogràfic modern (Fase IV) 1r món en general: mitjan s. XX Natalitat es manté baixa.

Mortalitat baixa - Augment important esperança de vida (83 anys). Creixement mínim o nul de la població. Les migracions tenen més pes en la dinàmica de la població (+ natalitat) Alguns autors parlen d'una 5a fase (augment de la mortalitat gràcies a l'envelliment de la població). També es va començar a parlar d'una nova o segona transició demogràfica a partir del 1986, en relació als canvis en els models de família occidentals, que també s'estan produint a l'Amèrica llatina: Taxa de fecunditat inferior a la taxa de reemplaçament. Increment de la solteria i retard del matrimoni. Endarreriment de tenir el primer fill o filla Expansió dels naixement fora del matrimoni.

Expansió de les unions per mutu acord. Increment de les ruptures matrimonials i divorcis. Diversificació de les modalitats d'estructuració familiar (dos mares, dos pares, famílies monoparentals...). 2.2. Evolució de la població mundial en l'actualitat Des de mitjan s. XX: creixement sense precedents 1950: 2.5000 milions d'hab. Actualitat: 8.000 milions d'hab. Causes i característiques: Descens de la taxa de mortalitat mundial (excepte a Europa per l'envelliment) Taxes de natalitat elevades fins 1970. En l'actualitat, creixement molt accelerat a l'Àfrica. Continent + poblat: Àsia (4,500 milions).

Projecció de l'ONU: La població creixerà (tot i que cada cop de forma més lenta) al menys fins 2080 (amb 10.400 M hab.). Ens estabilitzarem a finals de segle i la tendència es podria invertir a partir del 2100 (decreixement). Més de la meitat de l'augment serà a 8 països del Sud Global (els països en vies de desenvolupament): Congo, Egipte, Etiòpia, Índia, Nigèria, Pakistan, Filipines i Tanzània. L'esperança de vida també creix al món (72,8 anys actualment). Genera també envelliment progressiu. La fecunditat ha davallat al món des de fa 50 anys. Actualment és de 2,4 fills per dona. Cap al 2050 s'aproximarà a l'índex de reemplaçament poblacional (2,1 fills per dona).

Causes de la davallada: endarreriment de l'edat de maternitat, durada del matrimoni, les formes d'unió de les parelles, la formació, nivell socioeconòmic... Varien molt d'un país a un altre i de les zones rurals a les zones urbanes. La dinàmica de la població és diferent segons el desenvolupament econòmic, social i cultural dels països: Països pobres (especialment a l'Àfrica): creixement natural elevat (molts naixements i cada cop mor menys gent). Progressivament, l'esperança de vida està millorant. Països rics: creixement natural és inferior al creixement mundial perquè disminueix la taxa de fecunditat i la població s'envelleix. L'esperança de vida es alta.

Vídeo sobre l'explosió demográfica global: https://www.youtube.com/watch?v=B2yyFDApWZk 2.3. Evolució de la població europea El creixement vegetatiu és negatiu des del 2012, així que tot i que en els darrers anys hi ha hagut un creixement poblacional del 0,4%, ha estat per la immigració. Taxa de fecunditat: 1,5 fills per dona. Població UE: 449 M. Població Europa: 747 M. L'envelliment demogràfic és el principal problema que ha d'afrontar Europa i que suposa una amenaça per l'estabilitat econòmica i per mantenir l'Estat social. 2.4. Evolució de la població espanyola Increment continuat fins l'actualitat.

Segle XVIII: creixement lent Segles XIX i XX: creixement accelerat (transició demogràfica entre el 1830 i el 1960). 2a meitat s. XX: es comença a tancar el cicle de creixement demogràfic (ajustament i nou règim demogràfic). Diferents fases: del "baby boom" (1957-1977) al descens de la natalitat (a partir del 1980), que juntament amb l'augment esperança de vida, han portat a l'envelliment progressiu, tot i l'alleugeriment del fenomen migratori de la dècada dels 2000 i de l'actualitat. Creixement sobretot a la zona costanera, mentre que els interiors han perdut pes demogràfic (tendència iniciada el segle XVII). Natalitat Descendeix des d'inicis del s.

XX, amb pics d'alça després de la guerra i els 60' i 70' ("baby boomers" = 1957-1977) *Després II GM, va haver-hi un baby boom generalitzat a Europa (1946-64) Va pujar lentament entre el 2000 i 2008 (dones del boom dels 70' en edat fèrtil + arribada massiva d'immigrants) = 11,28 Des del 2008, davallada notable i constant (menys immigració i menys fecunditat). 2023 = 6,61 Fecunditat 1,12 fills per dona (2023) Edat mitjana maternitat: 32,6 (2023) (1980 era de 25 anys) La immigració ha fet augmentar la taxa de fecunditat, però no n'hi ha prou per arribar al relleu generacional (2,1 fills per dona) Mortalitat Ha disminuït al llarg del s.

XX (davallada mortalitat infantil i augment esperança de vida). 1900: 28,83 – 1980: 7,5 A partir de 1985, augment progressiu (per l'envelliment de la població). 2019: 8,83 2020: 10,4 (augment notori a causa de la pandèmia) (74.000 morts més que el 2019) 2023: 8,96% Primera causa de mort: malalties cardiovasculars (dones) i tumors (homes) Evolució de la població 2023: 48 milions d'hab. El creixement de població des del 2011 (moment de màxima població, de 47,1 milions) fins 2016 havia estat negatiu. Segons l'INE, però, amb posterioritat, la població espanyola ha augmentat. Tanmateix, des del 2015, el creixement vegetatiu és negatiu (8,96 morts / 6,61 naixements per cada 1000 hab.

el 2023) = Defuncions superen els naixements. Així doncs, el creixement poblacional ha vingut per la immigració (2023: 13,4% d'estrangers a Espanya). Excepció: anys posteriors a la crisi del 2008 = la immigració es va frenar el 2011 = decreixement de la població fins 2017). Diferències territorials en relació al moviment natural de la població, que ha comportat que les comunitats més envellides siguin Astúries, Galícia, Castella i Lleó. En canvi, tenen un creixement natural més gran Múrcia, Madrid i Balears. 2.5. Evolució de la població a Catalunya La població augmenta des de fa 300 anys, però de forma diferenciada: Segles XVIII-XIX: a causa del creixement vegetatiu.

Segles XX-XXI: a causa del creixement migratori. 2023: ja som 8 milions d'hab! Creixement vegetatiu feble des d'inicis del s. XX. Causes: Baixa fecunditat (1,2 fills per dona) Envelliment (una de les més altes esperances de vida, de 84 anys). Mortalitat alta per l'envelliment. Augment de la mitjana de maternitat (32'7 anys, una de les més altes d'Europa). Factors que van fer augmentar la natalitat (2000-2008): arribada de població jove immigrant + l'arribada a l'edat fèrtil de les generacions dels 70 i 80' + increment de la fecunditat entre dones madures.

Des del 2008, la natalitat disminueix (aturada immigració durant la crisi i les poques dones nascudes entre 1980 – 1990 en edat fèrtil) Les comarques amb el creixement vegetatiu més baix estan a la zona pirinenca i prepirinenca, i a l'interior sud. La regió metropolitana de Barcelona és la que té més vitalitat. Projeccions Espanya guanyarà 5 milions d'habitants els pròxims 50 anys, gràcies a la immigració. https://www.20minutos.es/noticia/5068415/0/espana-ganara-cinco-millones-de-habitantes-en-los-proximos-50-anos-g racias-a-la-inmigracion/ El nombre de defuncions supera el de naixements en els períodes de projecció, des d'ara fins al 2070.

La migració internacional serà clau per sostenir el creixement de la població de Catalunya i Espanya. L'any 2040 el 26,0% de la població tindria 65 anys o més. 3. ESTRUCTURA DE LA POBLACIÓ SEGONS L'ACTIVITAT ECONÒMICA 3.1. Conceptes bàsics Població activa Persones capacitades per a poder treballar (+16 anys) Hi ha ocupats (tenen un treball), actius marginals (treballs estacionals, amb jornada laboral menor) i aturats. Entre els ocupats: no assalariats (empresaris, treballadors independents...) i assalariats (públics o privats, fixos o temporals).

Població no activa Persones que no tenen l'edat legal per treballar (nens, jubilats...) o que no ho fan per determinades circumstàncies (estudiants, persones amb determinades discapacitats...) TAXA D'ACTIVITAT: Relació entre la població activa i la població total: població activa x 100 / població total. Depèn de molts factors: durada de l'escolarització, grau de desenvolupament socioeconòmic, edat de jubilació, etc. Característiques de l'evolució recent del mercat laboral i la taxa d'activitat: Incorporació progressiva de la dona al món laboral. Arribada i incorporació laboral de població immigrant. Retard de la incorporació dels joves al mercat laboral per l'allargament de l'escolaritat.

Canvis en la forma de jubilació: front a una tradició de prejubilacions, ara l'edat de jubilació són els 66 (2024) i arribarà als 67 (2027) Com més desenvolupada una societat, major el traspàs de treballadors dels sectors primari i secundari al terciari Causa principal: l'augment de les rendes, que genera major demanda de béns i serveis. La població ocupada va disminuir l'any 2009, i l'atur va pujar (per la crisi econòmica). Dades actuals sobre l'ocupació a Espanya (2024) La taxa d'ocupació de la població espanyola segueix sent inferior a la mitjana comunitària, i va baixar amb la pandèmia del coronavirus. Taxa d'ocupació femenina és inferior a la masculina.

La temporalitat del treball a Espanya també és superior que a la resta de la UE. Arrel de la crisi del 2008 ha augmentat molt. Aquesta pèrdua de qualitat del mercat laboral (temporalitat), l'atur i l'atur juvenil, són els principals problemes del mercat laboral espanyol. 3.2. Població activa, ocupació i precarietat laboral a Espanya 3.3. El problema de l'atur a Espanya Atur: un dels grans problemes d'Espanya i països de l'entorn. Depèn del creixement econòmic (atur cíclic): les empreses, davant una crisi, limiten els costos de producció reduint plantilles.

Impacte de la crisi del petroli (1970) i de la dècada del 1990 (automatització, preus del petroli per la Guerra del Golf, recessió mundial...) Crisi econòmica del 2007. L'economia s'ha anat recuperant, però encara queden algunes seqüeles (com l'augment de la temporalitat). També va afectar la pandèmia 2020 2020: atur del 16,2% (2023: 11,9%, 2019: 13,8%, 2015: 21,18%). L'atur també va evolucionar en funció de les onades de la pandèmia. Des del març de 2021: l'atur tendeix a disminuir.

Sectors més afectats per l'atur: Joves (15-24 anys) Dones Majors de 50 anys (dificultats per reincorporar-se al mercat laboral) L'atur estructural Tot i així, en períodes de bonança, l'atur espanyol segueix sent un problema estructural (atur estructural). Causes: Dependència del sector terciari (68,45% del PIB, 76% població ocupada) = temporalitat (genera també atur estacional, pels canvis en la demanda dels diferents moments de l'any). Abandonament escolar. Espanya acostuma a encapçalar el percentatge d'atur més gran de la UE, conjuntament amb Grècia.

Alhora, el mercat laboral cada cop es deteriora més: Treballs mal pagats Temporalitat Subocupació (ocupació per un temps no complet, amb una remuneració per sota del salari mínim i/o que no aprofita les capacitats del treballador). Economia submergida (activitats econòmiques no declarades). Solucions proposades pels actors socials: El sector empresarial pressiona per liberalitzar la contractació: abaratir l'acomiadament, reduir la indemnització i subsidi d'atur, flexibilitat laboral (poder contractar i acomiadar els treballadors segons les necessitats de l'empresa).

El sector sindical i social defensa els drets dels treballadors: millora del subsidi d'atur, repartiment del treball, defensa del sector públic... L'Estat fa Polítiques Actives d'Ocupació: (depenent de l'orientació política) pretén incentivar la contractació laboral i els contractes indefinits. Eixos fonamentals: La formació de les persones aturades, per tal de reinserir-les en el mercat laboral. Contractacions especials. En relació a les empreses, afavoreixen la inversió en I+D per millorar la competitivitat i donen incentius a la contractació. 4.

ESTRUCTURA DE LA POBLACIÓ PER EDAT I SEXES: PIRÀMIDES DE POBLACIÓ L'estructura de la població estudia les persones que formen una població agrupades segons diferents criteris. Però el més usat és l'edat i el sexe. En general hi ha més homes que dones i l'índex de masculinitat indica la quantitat d'homes per cada 100 dones (Espanya = 101). Les comunitats més despoblades on predomina l'agricultura tenen índexs de masculinitat més elevats. Per edats hi ha tres grups: joves (0-14), adults (15-67), gent gran (+67) Aquestes dades són les que utilitzem per crear les piràmides de població.

Les piràmides de població Gràfic que representa la quantitat o el percentatge de persones d'una població dividida per sexes (horitzontal) i i per edats (vertical). La forma dependrà de: Fecunditat Mortalitat Migracions. Mostren gran quantitat d'informació: influències històriques, migracions, variacions en la fecunditat, desnatalització (caiguda accentuada i ràpida de la natalitat per crisis econòmiques o guerres). Cal sempre un context històric per analitzar la piràmide. També reflecteixen la taxa de dependència: relació entre les persones joves i grans (dependents) i la població adulta. S'expressa en % (si la taxa és alta, la població adulta econòmicament productiva és baixa).

És important per deduir les despeses sanitàries, d'escolarització, de pensions o d'habitatge que caldrà prendre en un futur. Nom Piràmide de població jove o expansiva Piràmide de població adulta o estable Piràmide de població envellida o contractiva Forma Triangular De campana o d'ogiva D'urna o bulb Base Ampla Semblant al tronc Estreta Tronc S'estreny progressivament amb l'edat Semblant a la base Major que la base Informacions que aporta Països subdesenvolupats Alta natalitat (població creix, ja que hi ha molts joves) Alta mortalitat infantil i adulta Baixa esperança de vida = deficients condicions alimentàries, higièniques i sanitàries.

Pròpia dels països en vies de desenvolupament S'ha controlat la mortalitat Primers indicis de control de la natalitat, que també disminueix. Pròpia dels països desenvolupats Disminució planificada de la natalitat per part de les famílies. Poca mortalitat Alta esperança de vida = Molt bones condicions alimentàries, higièniques i sanitàries Població molt envellida (pot no arribar-se al reemplaçament generacional). Exemple 4.1. Envelliment mundial de la població La població vella (+65) augmenta en el món (Europa, Xina, Índia, Indonèsia, Mèxic...) = envelliment sense precedents i disminució fecunditat.

Taxa d'envelliment (% de persones de +65 sobre el total): 2019 = 9% (1 de cada 11) i 2050 = 16% (1 de cada 6). Índex d'envelliment (% de persones de +65 en relació als menors de 16) Índex de sobreenvelliment (relació de persones de +80 i +65) Diferències: Regions desenvolupades: envelliment avançat. Regions menys desenvolupades: envelliment lligat a l'augment de l'esperança de vida gràcies a les millores en sanitat i alimentació. S. XVIII Actualitat % de població que arriba als 60 20% 90% % de població que arriba als 80 3% 50% Causes Conseqüències Descens fecunditat* (és la causa + important, sobretot es veu al primer món) menys joves.

Disminució mortalitat* (destaca l'infantil) augment de l'esperança de vida Emigracions (causa menor) pèrdua de població jove descens natalitat. Econòmiques: afecta la productivitat, les inversions, el consum, el mercat laboral, les pensions i estalvis. Hi ha pocs nens i joves i els adults joves han de sostenir la població anciana. Socials: canvia la composició familiar i demanda de serveis a les persones de tercera edat (residències, rehabilitació...). Poden tenir molt pes en períodes electorals (les seves demandes són diferents a les nostres). Demogràfiques: feminització, ja que l'esperança de vida és major en les dones. *Causes del descens de la fecunditat (especialment primer món): 1.

Retard de la maternitat 2. Aquest retard es relaciona amb factors estructurals, com poden ser la dificultat de les parelles joves per estabilitzar la situació laboral i familiar (com a Espanya i Catalunya). 3. Factors conjunturals (crisis econòmiques) 4. Factors culturals de la societat postindustrial: mentalitat desfavorable a la nupcialitat, endarreriment del matrimoni, nous tipus de relacions, divorcis, incorporació de la dona al treball, canvi de valors (la formació d'una família ja no és una prioritat), mètodes anticonceptius, la llarga formació educativa, la vida urbana. *Causes de la disminució de la mortalitat (descens en totes les regions del món, especialment): 1.

Millores sanitàries i higièniques 2. Nivell de vida major 3. Millora alimentària i en la seva distribució. 4.2. Envelliment a Europa i Espanya Europa: L'envelliment demogràfic és el principal problema demogràfic que ha d'afrontar i suposa una amenaça per l'estabilitat econòmica i per mantenir l'Estat social. Segons l'ONU, un 25% de la població europea tindrà +65 (2050). Cal integrar l'envelliment en totes les polítiques dels països.

Espanya: Ha passat per diferents fases: del "baby boom" (1957-1977) al descens de la natalitat (a partir del 1980), que juntament amb l'augment esperança de vida, han portat a l'envelliment progressiu, tot i l'alleugeriment del fenomen migratori temporal de la dècada dels 2000. Les projeccions mostren un procés continuat d'envelliment fins el 2050. La mitjana d'edat de la població espanyola és de 43 anys (2019). Això és el fruit d'una esperança de vida força alta: 2019 (83,6), 2020 (82,3), 2021 (83,06). En les dones és més alta (86 vs 81 anys el 2019, i 85 vs 80 el 2022).

L'envelliment i les projeccions sobre el seu augment comporten interrogants: com s'han de mantenir les pensions, el sistema de seguretat social, la sanitat...? Possibles solucions: 1. Augmentar la natalitat 2. Rebre més immigrants 3. Evitar que els joves emigrin a altres països La piràmide de població d'Espanya és contractiva (baixa natalitat i alta esperança de vida = països desenvolupats): Els 1rs esglaons mostren la disminució de la natalitat des de 1979. El cos central (40-54), més ample, mostra la població nascuda en l'etapa de creixement demogràfic (1966-1980). Els esglaons superiors creixen en amplada, indicant que un percentatge elevat de la població viu molts anys.

L'esglaó 75-79 també és redueix per la falta de naixements de la guerra civil i postguerra. 4.3. Catalunya: la immigració frena l'envelliment Característiques similars a les d'Europa: ràpid procés d'envelliment i l'increment de la taxa de masculinitat. Creixement migratori. El 2001 Catalunya era un dels països més envellits del món. Però l'elevat creixement migratori registrat entre 2000 i 2010 va alleugerir una mica aquest envelliment. El % de població adulta s'ha mantingut estable amb una lleugera tendència a incrementar-se, ja que la majoria d'immigrants arriben en edat adulta. Esperança de vida alta = ha contribuït a l'envelliment.

L'envelliment es reparteix de forma desigual pel territori català i es concentra a: Comarques + dedicades, de forma relativa, al sector primari (l'interior del país, zona pirinenca, prepirinenca). El Barcelonès, en contrast amb les poblacions que l'envolten, presenta un important envelliment de la població. Lleuger augment de l'índex de masculinitat catalana, ja que ha arribat més població immigrant masculina que femenina. Vídeo sobre el problema i les solucions de l'envelliment al món: https://www.youtube.com/watch?v=LBu dghsdByQ 5. DISTRIBUCIÓ DE LA POBLACIÓ 5.1. Distribució de la població al món S'ha donat una explosió demogràfica, un creixement accelerat de la població mundial.

Més del 90% de la humanitat viu a l'hemisferi nord. La densitat de la població és major a les costes que a l'interior. Al sud i l'est asiàtic hi ha les majors concentracions de població. Amèrica del Sud, Àfrica i Oceania són continents poc poblats. 5.2. Distribució de la població a Europa Continent petit però molt poblat, i amb molta immigració. La població envelleix fortament, ja que la natalitat disminueix i augmenta l'esperança de vida. Té 750 milions d'habitants (10% població mundial) i 70 hab./km2. La distribució és desigual: Zona més desament poblada: des del sud-est d'Anglaterra fins als nord-oest d'Itàlia. Densitats més baixes: nord d'Europa.

Creixement natural estancat o negatiu, taxes de fecunditat baixes, alta i creixent esperança de vida i augment de la immigració. 5.3. Distribució de la població a Espanya 48 milions d'hab. i 94 hab./Km2 (densitat moderada). Distribució molt desigual de la població: Densitats més altes a la perifèria i illes. Interior poc poblat. Causes: Desenvolupament econòmic (industrial i turístic) dels darrers 150 anys de la façana marítima i les àrees properes. Les zones de l'interior van viure un procés de migració cap a les zones industrials durant la dècada del 1960 i inicis del 1970. Excepció: Madrid, a l'interior, ciutat més gran d'Espanya.

El 1980, amb el pas de la industrialització a la revolució tecnològica i la globalització, l'economia s'ha obert a l'exterior, de manera que moltes capitals de província s'han despoblat (especialment quadrant nord oest), ja que molts han anat a les grans metròpolis (Barcelona i Madrid) Població concentrada en ciutats o grups de ciutats. Sòria: 8,75 hab/km2 Madrid : 808.32 hab/km 2 Fins l'Edat Moderna, les densitats més altes es concentraven al centre i nord peninsular, València i arxipèlags. La industrialització del segle XIX, el desenvolupament urbà i el sistema de transports van reforçar, però, la perifèria, en prejudici de l'interior.

Al segle XX, els contrastos es van aguditzar amb el creixement de les regions industrials i les àrees turístiques mediterrànies i insulars, també gràcies a les migracions de l'interior. 6. FLUXOS MIGRATORIS AL MÓN Les dinàmiques de la població no depenen només de la relació entre naixements i defuncions. Les migracions hi juguen un paper clau. 6.1. Conceptes bàsics Desplaçats interns: població forçada a fugir de casa pels efectes de conflictes armats, violències, violacions dels drets humans o catàstrofes. Encara estan dins de la frontera del seu país, no han buscat ajuda a l'estranger.

Refugiats: fugen de conflictes armats o persecucions per cercar seguretat a altres països i ser reconeguts internacionalment com a refugiats. L'ACNUR (Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats) considera que el seu reconeixement es basa en el fet que el seu retorn a la residència habitual és molt perillós i, per tant, no se'ls pot negar el dret d'asil. Migrants: persones que decideixen traslladar-se a un altre país per millorar les seves vides trobant una millor feina, educació, reunificació familiar... Però segueixen gaudint de la protecció dels seus propis governs. 6.2.

Causes dels moviments migratoris En general, les emigracions es fan quan les situacions són intolerables o l'atracció del lloc de destí és intensa. Causes dels moviments migratoris: Econòmiques: falta de feina, atracció de països amb major nivell de vida i més oportunitats laborals. Demogràfiques: l'excés de mà d'obra a països pobres estimula l'emigració i l'envelliment dels rics fa requerir treballadors estrangers. Socials i polítiques: conflictes, manca de llibertats personals, persecucions religioses, ètniques o racials (2018: 70,8 milions de desplaçats). Factors ambientals: terratrèmols, accidents industrials, inundacions, erosió del sòl, sequeres...).

Globalització L'entrada en el país d'acollida pot ser: Legal. Generalment mitjançant contractes de treball ja signats en el país d'origen o bé mitjançant quotes d'immigració. Il·legals. Poden ser mitjançant l'aprofitament d'un visat de turisme o mitjançant les xarxes de tràfic d'immigrants Efectes positius Efectes negatius País emisor És una font d'ingressos, ja que aquests envien part del seu sou als familiars. Redueix la pobresa i ajuda al desenvolupament. Alleugeriment de la pressió demogràfica. Pèrdua de mà d'obra. Pèrdua de població activa, tendència a l'envelliment i el despoblament. País receptor Més població jove: més mà d'obra, impostos i consum.

Increment de la producció i ingressos. Augment de la natalitat Frena l'envelliment. Diversitat i interacció de cultures. Els immigrants es concentren en barris i els hi costa integrar-se. Degradació d'habitatges en les zones urbanes on s'incorporen. Possibles conflictes laborals (baixada de salaris). La població local els pot veure com una amenaça (pels llocs de treball, accedir als serveis públics...), despertant sentiments de xenofòbia. Inseguretat pels immigrants. 6.3. Conseqüències dels moviments migratoris 6.4.

Tendències actuals dels fluxos migratoris al món 281 milions de migrants internacionals (2020) 740 milions de migrats interns (2015) Les migracions tendeixen a ser temporals i regionals. El 50% dels migrants internacionals resideixen a països d'alta urbanització i ingressos alts (Austràlia, Canadà, EEUU, Alemanya, Espanya, França, Regne Unit, Aràbia Saudita, Emirats Àrabs, Rússia...). Segons l'ONU, els principals països receptors de remeses (2015) van ser: Índia, la Xina, Filipines, Mèxic i Pakistan. Els països que van ser emissors de remeses van ser: Estats Units, Aràbia Saudita i Suïssa. Xina per la seva banda, tot i que rep ingressos procedents de les remeses, també és font de remeses.

Les remeses són els diners que les persones migrants envien de manera regular als seus familiars o comunitats d'origen des del país de destinació. 7. FLUXOS MIGRATORIS A LA UE 7.1. Característiques 1/3 de les migracions tenen com a destí els països més rics de la UE. El 13% dels residents de la UE són estrangers. Característiques dels immigrants de la UE: Procedències principals: Europa Oriental, Turquia, Magrib, Amèrica del Sud. 2/3 de països extracomunitaris i 1/3 de la UE (sobretot Romania, Polònia i Bulgària) Es concentren en els països amb major desenvolupament. Al 2019: principals països receptors per ordre van ser Alemanya, Espanya, i França. .

Els immigrants acostumen a anar a països amb afinitats culturals, històriques i lingüístiques, i amb proximitat geogràfica. Ex: sud-americans a Espanya, magrebins a França, indis i pakistanesos al Regne Unit. Els acords Schengen (1985) van fer desaparèixer les fronteres de la CEE: Lliure circulació de béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers. Política comuna sobre l'estada temporal de les persones (Visa Schengen) Reforçament fronteres exteriors. 2002: creació de FRONTEX, per millorar la gestió de les fronteres exteriors, si bé cada país és responsable de les seves fronteres exteriors. Distribució percentual de població estrangera en els estats membres (2019) 7.2.

La crisi migratòria o crisi dels refugiats a Europa Situació de crisi humanitària que es va aguditzar el 2015 amb l'increment dels refugiats (sobretot per la guerra de Síria) i altres migrants que es desplacen cap a la UE, a través de perilloses travesseres al Mediterrani i sud-est d'Europa. Procedents d'Orient Mitjà, Àfrica, Balcans Occidentals i sud d'Àsia. Conflictes que han generat molts refugiats: Síria, Sudan del Sud, Afganistan, Guerra d'Ucraïna... Gestió de la crisi per part de la UE: A partir del 2015, la UE va començar a aplicar mesures per controlar millor les fronteres exteriors i els fluxos migratoris.

L'antic Conveni de Dublín (1990) establia que el 1r país en rebre un migrant era responsable de tramitar la sol·licitud d'asil (carregava els països fronterers). Però la UE va proposar un nou mecanisme de repartiment obligatori (quotes obligatòries de refugiats). Es va posar en marxa, però va fracassar: oposició d'estats com Hongria, Àustria o Polònia, que no volien acollir els immigrants tot i els acords adoptats, i l'oposició de grups socials dins dels estats (racisme i xenofòbia). Només es van reubicar un 22% dels refugiats que s'havia acordat distribuir.

L'any 2020, després de l'incendi del campament de refugiats de Mòria (Lesbos), la UE va proposar un nou pla migratori, basat en la "solidaritat obligatòria", sense quotes i amb reforç de les fronteres i retorn dels migrats que no compleixin els requisits d'asil. Després del 2015... La migració mediterrània cap a Europa ha disminuït (blindatge de les fronteres i externalització a tercers països com Turquia o Líbia). En la ruta del Mediterrani oriental (Grècia, Xipre, Bulgària), els acords amb Turquia (2016) van frenar l'entrada d'immigrants irregulars (=pagaments a Turquia per contenir la frontera). A la ruta del Mediterrani occidental (Espanya), es va arribar al màxim el 2018.

Associació UE i Marroc va reforçar el control fronterer. Crisi amb Marroc el maig de 2021 + pressió a dia d'avui per obtenir un model com el turc. La ruta d'Àfrica occidental (Canàries), el 2020 es va convertir en la ruta marítima més usada per arribar a Espanya. La ruta del Mediterrani Central (Itàlia i Malta), va ser molt important entre 2015-2017 i ara ha tornat a augmentar. https://www.cons ilium.europa.eu/e s/policies/eu-mig ration-policy/ma naging-migration -flows/ 7.3. Nou Pacte sobre Migracions i Asil (desembre - 2023) Després de més de 3 anys s'arriba finalment a un pacte migratori per part dels 27. Endureix els requisits d'acollida i estableix més controls fronterers.

El nou acord inclou: Investigació més ràpida de les arribades irregulars. Implica la creació de centres de detenció fronterers. La majoria de sol·licituds d'asil dels immigrants (80%) que arriben de forma irregular, són rebutjades. Deportació accelerada dels sol·licitants d'asil rebutjats. ("Devolución en caliente").

Mecanisme de solidaritat per alleugerir la pressió dels països d'entrada d'immigrants Solidaritat Obligatòria: la primera nació on ingressen es responsable de processar el cas, però per ajudar a aquests països (Grècia, Espanya, Malta o Itàlia) s'estableix la solidaritat obligatòria, "flexible" = els països de la UE han de pagar una compensació als països desbordats d'immigrants, o bé reubicar en el seu territori una part d'aquests. Pacte criticat per les diverses ONG.

Des de MSF s'ha apuntat que s'ha aprovat un "reglament de crisi i instrumentalització" que "reserva a la UE la decisió d'establir o no un moment de crisi, ja que arriben moltes onades de refugiats, tenint la potestat d'anular el respecte a la Convenció de Ginebra (que establia després de la II GM que les persones tenen el dret de fugir del seu país per estar la seva vida en risc)". 8. FLUXOS MIGRATORIS A ESPANYA Històricament, Espanya ha estat un país d'emigrants. Però a finals del s. XX va adoptar el paper de receptor. Així, el desenvolupament i creixement del país s'ha vinculat a la mobilitat de la població. 8.1.

Evolució històrica de les tendències migratòries: Migracions transoceàniques a Amèrica Llatina: més reduïdes entre els segles XVI i XVIII (dificultat del desplaçament), i intenses el segle XIX i entre 1911-1915 (terres per treballar). Migracions a Europa (França, Alemanya, Suïssa...): 1950-1973 (pel creixement d'alguns països europeus, creació CEE, industrialització deficient d'Espanya, mecanització del camp). El 1973, l'atur a Europa i les restriccions als immigrants frenen aquesta tendència. Migracions interiors camp-ciutat (constants entre 1950-1980): 1a meitat s.

XX, les regions rurals de les dues Castelles, Galícia, Extremadura i Andalusia creixen demogràficament Les famílies tenien dificultats per treballar al camp i sobreviure La industrialització de les grans ciutats va generar un transvasament de població del camp a la ciutat (Barcelona, País Basc, Madrid), que s'aguditzarà també amb la mecanització del camp (2a meitat s. XX). Despoblament de les capitals de província de l'interior: El 1980, amb la revolució tecnològica i la globalització, moltes capitals de província s'han despoblat (especialment quadrant nord oest), ja que molts han marxat a les grans metròpolis (Barcelona i Madrid).

Conseqüències de l'èxode rural (segle XX): Escassetat d'habitatges i deficiència d'infraestructures en les regions receptores Envelliment i manteniment de les pensions de les regions emissores. Des de finals del s. XX fins al 2007, Espanya es va convertir en un país receptor d'immigrants: Procedència: Àsia, Àfrica, Amèrica Llatina, Europa de l'Est. Especialment Marroc, Romania i Equador. Causa: evolució positiva de l'economia espanyola (1995-2007) que va generar demanda de mà d'obra. Conseqüència: creixement demogràfic entre 2001 i 2011, que va modificar el règim demogràfic espanyol, augmentant la seva natalitat.

Debat sorgit: la convivència i els problemes derivats de l'arribada d'immigrants i la necessitat de rebre més immigrants per tal de frenar l'envelliment i garantir la viabilitat del sistema de pensions. Però a conseqüència de la crisi del 2007, la població estrangera va anar disminuint, fins que no va tornar a haver-hi un canvi de tendència el 2018. Tipus d'immigrants d'Espanya: Jubilats. D'Europa Central i del Nord, pel clima suau i bons serveis. Directius de multinacionals, treballadors d'alt nivell de qualificació i persones vinculades al món artístic i cultural. La majoria de la UE. Vénen per qüestions laborals o per la qualitat de vida. Emigrants de països pobres.

El grup més nombrós, procedents d'Àfrica, Amèrica Llatina, Europa de l'Est i Àsia, vénen a la recerca de feina i unes condicions de vida dignes. Refugiats polítics 8.2. Espanya com a país receptor d'immigrants A conseqüència de la crisi del 2007, la població estrangera va anar disminuint. Causes: crisi econòmica immigrants retornaven al país d'origen o anaven a un altre estat de la UE. També alguns espanyols marxaven a la cerca de feina (majorment persones formades entre 16 i 34 anys). El 2013, el saldo migratori va ser negatiu. Des del 2018, la situació ha tornat a canviar: saldo migratori positiu que permet l'augment de la població, tot i el creixement vegetatiu negatiu.

L'estructura d'edats (piràmide de població) permet comprovar que els immigrants es concentren en edats laborals i tenen escassa presència en la població de +65. Eixamplen les voluminoses generacions del baby boom espanyol. També predominen els homes. Els estrangers d'edats avançades són fonamentalment de la UE (68%). 9. FLUXOS MIGRATORIS A CATALUNYA Les onades migratòries han estat i són clau. El 16,3% de la població de Catalunya ve d'un país estranger. El percentatge és d'un 35% si també incloem les persones nascudes a Espanya però no a Catalunya. Etapes: 1920-1930: demanda de mà d'obra (especialment per l'Exposició Universal de Barcelona de 1929). Població d'Aragó, València i Múrcia.

1950-1975: demanda de mà d'obra industrial. Població d'Andalusia, Extremadura i Galícia. També trobarem moviments camp-ciutat dins de la pròpia Catalunya, especialment a partir dels 60'. 1998-2010: arribada de persones d'arreu del món, especialment Marroc, Amèrica Llatina i Europa de l'Est. El procés es trenca a partir del 2010, conseqüència de la crisi del 2007. El saldo migratori es torna negatiu, alentint i fins i tot alguns anys, reduint el creixement de Catalunya (2013). A partir del 2016, es torna a recuperar, fins que el 2020 es va arribar al percentatge més alt d'estrangers (16,2%).

Conseqüències: Augment poblacional, que s'ha donat només gràcies a la immigració (fins el 1930, la natalitat catalana es reduïa), i es frena l'envelliment. Ha generat prosperitat. Necessitat de creació d'infraestructures i serveis (educació i sanitat) i de protocols per evitar la segregació social. Les procedències principals dels immigrants: Marroc, Romania, la Xina, Itàlia, Pakistan. La majoria per motius laborals, menys els jubilats que venen de la UE. També cal distingir entre els immigrants de països en desenvolupament (treballadors amb menor qualificació) i els que venen de la UE (especialistes i executius).

El perfil típic del migrant: home jove de 32 anys de mitjana (índex de masculinitat 113%) Es concentren especialment a l'àrea metropolitana, però també al litoral (hostaleria i restauració), zones de muntanya turístiques i capitals de comarca (on treballen al sector primari). El total d'habitants de Catalunya (2023): 8 milions. Recordeu que actualment, el saldo migratori és l'únic component que ha contribuït al creixement de la població. 10. POLÍTIQUES DEMOGRÀFIQUES 10.1. Neomaltusianisme al món i objectius demogràfics de l'ONU Els debats actuals estan relacionats amb la immigració i la necessitat de controlar el nombre d'habitants del planeta.

Històricament, dos tipus de polítiques: Maltusianes: reduir el creixement de la població a partir de controls de la natalitat. Populacionistes: incrementar el creixement de la població a partir d'estímuls de la natalitat i el foment de la immigració. En l'actualitat: Els problemes derivats del fort creixement demogràfic a escala mundial han posat de moda el neomaltusianisme, que busca limitar el creixement demogràfic del planeta (considerada una de les causes de la pobresa). I això queda vinculat a la millora del desenvolupament econòmic i humà (que també implica una reducció de la fecunditat).

Així, les conferències internacionals de l'ONU sobre població i desenvolupament incideixen de manera molt particular en dos blocs de mesures: La protecció a la infància. La protecció dels drets legals, laborals i de la salut reproductiva de les dones. 10.2. Polítiques demogràfiques de la UE per frenar l'envelliment Problema principal: envelliment per la davallada de la natalitat i la fecunditat. Conseqüències: Pèrdua de població activa Caiguda del PIB Augment de la despesa en prestacions socials Pèrdua de pes econòmic i demogràfic Mesures correctores de la UE: Renovació demogràfica a partir de millorar la protecció a les famílies i la conciliació de la vida familiar i laboral.

Impuls de l'ocupació prolongant la vida activa dels treballadors i millorant-ne la qualitat. Afavorint l'acollida i la integració dels immigrants. Millorant les mesures de protecció socials. Millorant la productivitat del sistema educatiu. Tot i el rebuig de la immigració per part d'alguns sectors, aquesta continuarà, ja que és necessària demogràficament i econòmicament per als països desenvolupats, i també perquè els immigrants tenen el dret al reagrupament familiar (es pot sol·licitar a partir del primer any de residència).