Anàlisi del Sector Secundari: Mundial, Espanya i Catalunya

I 18 flashcards i 12 preguntes més al document.

Text del document

EL SECTOR SECUNDARI AL MÓN ACTUAL El sector secundari comprèn el conjunt d'activitats dedicades a processar i transformar les matèries primeres, les fonts d'energia o els productes intermedis. En formen part, activitats tan variades com: les activitats industrials, extractives, energètiques, la fabricació de mobles, construcció i la microelectrònica. Comprèn dos grans subsectors la indústria i la construcció. Pel que fa al primer, la seva localització es pot explicar fins a l'últim terç del s, XX (1974 Crisi Industrial) a partir d'un seguit de factors: Factors de localització industrial tradicionals: Disponibilitat de recursos (factor espacial).

Les matèries primeres i l'energia van condicionar la localització de les indústries des de l'inici de la Rev. Industrial, la seva proximitat era fonamental com a factor de reducció dels costos de producció. Amb l'aparició de mitjans de transport competitius (ferrocarril, vaixell) aquest factor va comença a perdre importància. Disponibilitat de mà d'obra (adequada, barata i poc conflictiva). (Factor social). Proximitat al mercat (factor espacial). Parlem de proximitat entre productor i consumidor. En aquest cas és important la localització de les empreses a prop dels eixos de comunicació. Presència de bones comunicacions (terrestres, marítimes i aèries). Factor espacial.

Existència d'infraestructures i altres indústries complementàries (Factor espacial) Existència d'una classe empresarial organitzada (Factor social) Proximitat als centres de decisió política i financera (Factor social) Tots els factors anteriors eren fonamentals fins a 1974, moment de la crisi industrial i energètica mundial. La necessitat va fer canviar els sistemes de producció i juntament amb la revolució tecnologicoinformàtica va provocar l'aparició d'una nova etapa anomenada postindustrial (informacional) o Tercera Revolució Industrial.

Actualment a més dels factors anteriors cal tenir en compte: Factor socioeconòmic: on es valora el nivell de desenvolupament socioeconòmic de la zona on es vol instal·lar la indústria i el grau d'instrucció de la població. Factor polític: la fiscalitat (impostos) i la política econòmica del país condiciona la ubicació de les empreses. Tanmateix la política empresarial també condiciona aquesta ubicació. La revolució tecnològica de la qual parlàvem abans (s. XXI) determina nous models d'empreses i per tan nous criteris de localització industrial.

En definitiva, la producció s'internacionalitza, les empreses tendeixen a una producció globalitzada, la distribució industrial es torna més heterogènia tant a escala industrial com a escala mundial, en una paraula la indústria es deslocalitza. Aquesta deslocalització industrial no hauria estat possible sense quatre factors que expliquen la gran transformació de l'economia mundial en els darrers anys: 1. Revolució tecnològica: ha permès l'augment de la producció amb costos més baixos. Aquest canvi tecnològic es produeix després de la Segona Guerra Mundial.

El primer pas va ser l'aparició del transistor (1848), que més tard es va miniaturitzar i va donar lloc als circuits integrats (xips 1958). Aplicats a la microelectrònica es van crear els primers microprocessadors (1971) que substituiran als grans ordinadors de les computadores de primera generació. Aquesta revolució va permetre l'aparició d'un nou sector industrial: l'electrònica i la informàtica, imprescindible en el desenvolupament dels nous processos industrials. Font: Geografía. Batxillerat. Ed.

Vicens Vives Aquestes tecnologies juntament amb la telemàtica (ciència que neix de la fusió de les telecomunicacions i la informàtica) provoca l'aparició d'un nou sector industrial i la introducció de nous materials aplicats al desenvolupament de la microelectrònica (fibra òptica) i de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació). Una autèntica revolució dels sistemes de producció industrial. Aquesta revolució (veure quadre del fordisme al postfordisme) ha estat el resultat d'un seguit de processos: Automatització dels processos productius (robots). Control de l'evolució de les empreses des de qualsevol lloc del món.

Detecció automàtica de l'evolució de la demanda (reajustament de la demanda de forma immediata). Fragmentació dels processos productius i la seva dispersió geogràfica. Comunicació en temps real entre establiments i seus centrals. 2. Obertura, liberalització i desregularització dels mercats: amb el consegüent augment dels intercanvis (mercaderies i informació), tot plegat afavorit per la millora de les xarxes de transport i comunicacions. 3. Dinamisme dels països emergents: fonamentalment a Àsia.

Països que disposen d'una força de treball nombrosa i preparada per realitzar un procés industrial basat en la manufactura, molt orientada cap a l'exportació (aparells electrònics, calçat, vestit, alimentació …). Cal destacar: Brasil, Mèxic, Xina i Índia. 4. Augment dels processos de globalització: unions regionals, organitzacions i tractats bilaterals que han incrementat la interdependència entre tots els estats del món. Les activitats industrials són diferents segons el tipus de país on es localitzen. Diferenciem aquí: La indústria als països desenvolupats: moderna, alt nivell de productivitat, molt capitalitzada, tecnologia avançada, personal qualificat, bones infraestructures.

Tot plegat els hi proporciona una situació de domini i una clara influència en el mercat internacional (control d'intercanvis comercials i de preus dels productes). En general aquests països disposen de plataformes industrials molt variades: distribució de matèries primeres, indústries tradicionals (maquinària, productes químics, automòbils, alimentació …), indústries punta (informàtica, telecomunicacions, electrònica …). Un factor fonamental de les indústries del món desenvolupat és la seva descentralització. Formen part d'aquest selecte grup: Estats Units, Japó, UE i Rússia, entre altres.

La indústria als països en vies de desenvolupament: baix nivell de productivitat com a conseqüència dels pocs mitjans disponibles (capital, tecnologia, formació de la mà d'obra …). Ocupen una posició perifèrica en el mercat internacional, amb poca capacitat de decisió i de control sobre els intercanvis i els preus, el que genera una alta dependència vers els països desenvolupats. Les principals indústries del món subdesenvolupat són: extracció de matèries primeres o la fabricació de productes amb poc valor afegit, per tant són poc competitives. Cal destacar la cada cop major importància dels països recentment industrialitzats o economies emergents.

Les seves economies es basen en la disponibilitat de molta mà d'obra i un procés industrial basat en la manufactura i orientat a l'exportació. Són països emergents destacats: Brasil, Mèxic, Xina i Índia. En conclusió: Una revolució tecnològica que permet més producció amb menys costos. El desenvolupament de nous sectors industrials (electrònica, informàtica, telecomunicacions, robòtica). Uns espais industrials més dinàmics, especialment a Àsia, amb un augment de la competència, amb empreses més emprenedores, però també més agressives.

Tot plegat una deslocalització industrial que dibuixa una distribució de la indústria mundial més heterogènia i canviant, amb un fort predomini a l'Hemisferi Nord. Tipus d'indústries En tenim diferents classificacions: 1. Segons la posició en el procés productiu: Indústries de Base: Són aquelles que inicien el procés productiu, transformant les primeres matèries en productes semielaborats que utilitzaran altres indústries per la seva transformació final. Un clar exemple és la siderúrgia, que transforma el mineral en ferro o acer, que serà posteriorment utilitzat per altres indústries en la fabricació de béns d'equip o de consum.

Proveeix la indústria de productes semielaborats, que són la base per produir altres béns Usualment hi col·labora l'Estat, car és bàsica per l'economia d'un país i calen grans inversions. Es divideix en dos grans grups: – La siderúrgica, que pot ser fèrria (ferro, acer) o no fèrria (coure, alumini) – La química, que pot ser petroquímica (petroquímica (plàstics) / refinat (carburants i lubricants)) o pesant (electroquímica / fertilitzants i nitrats). Indústries de béns d'equip: Són aquelles que es dediquen a transformar els productes semielaborats en equips productius per a equipar les indústries. Fabriquen maquinària, equips electrònics…

Proveeix la indústria d'equips productius, maquinària per tal de realitzar les posteriors transformacions industrials. Indústries de béns de consum: Són aquelles que fabriquen béns destinats a l´ús directe per part del consumidor (tèxtil, electrodomèstics….). Produeix productes per al consum directe, sigui amb primeres matèries o amb productes semielaborats. Hi ha una gran diversitat. Produeix més beneficis i més ràpids, i per això atreu més capital privat. Calen menys inversions, ja que consumeix menys energia i primeres matèries. Els països en vies de desenvolupament la potencien per desenvolupar-se. 2.

Segons el tonatge de les primeres matèries que utilitzin: Indústria Pesant: treballa amb grans quantitats de primeres matèries que transforma en productes semielaborats (siderúrgica, química…). Indústria Semi lleugera: treballa amb productes semielaborats, per tant el pes és menor. Acostumen a ser les indústries de béns d'equip (maquinària, automoció….). Indústria Lleugera: el pes de la primera matèria és reduït, afavorint així la seva transformació. No necessita grans instal·lacions, i acostumen a ubicar-se properes al lloc de destinació (tèxtil i, en general, totes aquelles que produeixen béns de consum). 3.

Segons el grau de desenvolupament tecnològic: Indústries punta: són aquelles indústries que es troben en plena expansió. Actualment són les relacionades amb la informàtica, telecomunicacions i electrònica en general. Pot ser de consum o de béns d'equip, encara que sobretot parlem d'indústria lleugera (telecomunicacions, alta tecnologia, electrònica…).

Característiques: – Tecnologia molt avançada – Poc volum de primeres matèries i d'energia – Necessita moltíssima inversió / capitals (R+D) – Normalment són grans empreses – Ubicada als països rics, prop centres investigadors (Universitats) Indústries madures: són aquelles que han arribat al punt màxim de desenvolupament, havent-se estancat la seva producció, sobretot per la utilització de tecnologia desfasada. En el món desenvolupat, aquesta mena d'indústries acostumen a ser les pesants (metal·lúrgica, drassanes…). 4. Segons la seva mida: Petita indústria (menys de 50 treballadors). Mitjana indústria (entre 50 i 1000 treballadors).

Gran indústria (més de 1000 treballadors) EL SECTOR SECUNDARI A ESPANYA Desenvolupament històric Desenvolupament de la indústria fins al 1900. Caracterització a partir de 1830: el tímid desenvolupament de la indústria espanyola és el resultat de: L'existència d'uns quants, molt pocs, empresaris emprenedors. Les inversions estrangeres en el ferrocarril i en la mineria. Els capitals repatriats de Cuba i Filipines.

Una indústria incipient primer basada en la força motriu de l'aigua (colònies Industrials) i més endavant en la màquina de vapor (Vapor Vell – Sants 1846) El proteccionisme, que assegurava el mercat interior gravant amb forts aranzels les importacions que podien representar competència. Localització del procés industrial. Preferentment al nord i nord-est peninsular basat en dos grans motors: L'explotació i comerç del ferro de Biscaia i del carbó d'Astúries que va permetre el desenvolupament de la siderúrgia i de la indústria mecànica. El desenvolupament de la indústria tèxtil del cotó a Barcelona i de la llana a Sabadell, Terrassa i Béjar (Salamanca).

Tanmateix cal destacar: Les zones mineres de Sierra Morena, Ciudad Real i Huelva (Riotinto), amb molta mà d'obra ocupada, però limitades a l'extracció i exportació del mineral, sense la creació d'indústria transformadora. La indústria agroalimentària (molineria, vins, oli i sucre de remolatxa) d'Andalusia, Castella-Lleó i Castella La Mancha, molt atomitzada en petites empreses. Segle XX. Desenvolupament de la indústria fins al 1939. El desenvolupament industrial s'accelera el primer terç del s. XX gràcies a: El fort creixement demogràfic (5 milions entre 1902 i 1931), que proporciona una mà d'obra abundant i barata.

La neutralitat durant la Primera Guerra Mundial (1914-18), que permet que la indústria tèxtil i siderúrgia espanyoles trobin un bon mercat entre els països bel·ligerants. Un cop acabada la guerra assistirem a una desacceleració econòmica, agreujada per la crisi econòmica dels anys trenta (Gran Depressió), enfonsant-se les exportacions (especialment les siderúrgiques). Poc després la Guerra Civil (1936-39) provocarà una forta reculada de l'economia com a conseqüència de la destrucció de la majoria dels mitjans de producció, especialment indústries i manufactures. Estancament de la indústria espanyola (1939-59).

Un cop acabada la 2ª Guerra Mundial (1939-45): Espanya es veu sotmesa a l'aïllament polític i econòmic dels estats democràtics. La resposta de la dictadura franquista va ser la política autàrquica, consistent en l'auto proveïment i en la reducció al mínim dels intercanvis amb l'exterior. Aquesta situació i les polítiques autàrquiques van permetre assegurar el mercat interior, però van impedir la importació de matèries primeres i per tant la modernització tecnològica de les indústries (molt petites) que proveïen un mercat molt limitat. Creació de l'INI (Instituto Nacional de Indústria, 1941), que intervindrà directament en el sector industrial en un intent de fomentar-ne el desenvolupament.

Aquesta institució va adquirir llicències i patents estrangeres per a la instal·lació d'indústries de base (alts forns, siderúrgies, drassanes, centrals hidroelèctriques i química bàsica). El gran salt industrial (1959-75). Pla d'Estabilització (1959): acaba amb la política autàrquica i inicia la liberalització de l'economia espanyola. L'obertura exterior es fa gràcies a l'ajuda americana (1953) que requereix d'un aliat fiable en el Mediterrani enfront del bloc comunista de l'URSS (Guerra Freda).

Les principals conseqüències d'aquesta obertura van ser: el creixement econòmic i industrial (eliminació de les barreres aranzelàries al comerç exterior), gràcies a la compra de béns d'equip, que va permetre augmentar la productivitat industrial i les exportacions. Sectors exportadors: indústries de béns de consum (calçat, cuir, suro, moble, paperera i editorial; indústries bàsiques (cautxú -pneumàtics- maquinària, mineria i naval). Gràcies a la conjuntura internacional de creixement econòmic, es comencen a instal·lar multinacionals gràcies a un seguit d'avantatges: Fort èxode camp-ciutat, el que proporcionava una mà d'obra abundant i barata.

Absència de conflictivitat social (fort control polític i sindical del Règim). Poques restriccions estatals a l'entrada de tecnologia i personal qualificat de l'estranger. Demanda creixent de productes industrials en el mercat interior. Inversions de capital estranger (40% Estats Units; 30% CEE i 20% Suïssa). Indústries més desenvolupades en el període: electromagnètiques, química, automòbil, refineries de petroli, diversificació de productes químics i farmacèutics. Localització industrial fins a 1975.

Parlem de dos blocs de factors determinants a l'època: Socials: existència d'una classe empresarial organitzada, mà d'obra barata i poc conflictiva i proximitat als centres de decisió política i financera. Espacials: proximitat a les matèries primeres, disponibilitat d'energia, proximitat al mercat, bones comunicacions (terrestres, marítimes i aèries) i l'existència d'infraestructures i indústries complementàries. Distribució tradicional de la indústria espanyola: Catalunya: Existència d'una burgesia empresarial que havia acumulat capital (comerç, agricultura, manufactures).

Desenvolupament industrial vinculat inicialment a la indústria de filats i teixits de cotó i llana per proveir el mercat espanyol. Manca de matèries primeres i energia (carbó), fet que explica la localització de moltes indústries a prop dels principals ports. Al final del període s'afegeixen altres indústries (maquinària, química, material ferroviari i automòbils).

País Basc: la industrialització apareix vinculada a una classe empresarial industrial que gràcies a l'extracció de ferro que s'exportava a Anglaterra i la importació de (aprofitant el viatge de tornada) carbó de coc, consolidarà una important indústria siderúrgica localitzada a la ria de Nerbión (prop de Bilbao), que amb el temps donarà lloc a una indústria mecànica gràcies a: Els beneficis de l'exportació del ferro. La tradició de les ferreries basques. Facilitat d'obtenció de carbó de coc de bona qualitat i barato.

Astúries: s'hi desenvolupa una important activitat extractiva gràcies a l'existència d'importants jaciments de minerals i a la seva proximitat als ports que en permetien l'exportació. L'activitat minera es limitava a l'extracció del mineral i la seva venda, eren les companyies estrangeres les que transformaven aquesta matèria primera als seus països. Bons exemples els tenim a Mieres i la Felguera, una siderúrgia de capital francès que utilitzava hulla asturiana, però donada la seva baixa qualitat el creixement va ser molt limitat.

Madrid: el desenvolupament industrial es veu afavorit per la capitalitat, la proximitat als centres de decisió, l'existència d'un mercat urbà important, la disposició de mà d'obra abundant i barata procedent de l'emigració rural. A partir de 1959 el Règim intentarà el desenvolupament d'altres nuclis industrials (Saragossa, Burgos, Vigo, A Coruña, Sevilla, Granada) amb escàs èxit, solament Salamanca va tenir una certa importància inicial en l'atracció d'indústria. Per tant es seguiran mantenint desequilibris territorials importants que es perpetuen fins als nostres dies. La indústria espanyola del 1975 al 1985.

El fet clau d'aquest període és la crisi mundial de 1973-74 que va provocar una caiguda espectacular dels beneficis i va fer disparar la inflació i l'atur. En aquest moment es comença a posar en qüestió el model industrial fordista dels anys anteriors com a conseqüència de tres elements: La caiguda dels beneficis com a conseqüència de les negociacions continuades dels empresaris industrials (davant la necessitat d'augmentar la producció els empresaris necessitaven més mà d'obra) amb els representants sindicals que van proporcionar millores salarials, jornades de treball dignes i contractes fixes a un nombre elevat de treballadors.

La crisi energètica (1973) provocada pels països de l'OPEP que van reduir la producció alhora que incrementaven el preu del barril del petroli (2 dòlars/barril a 3,5 dòlars/barril). Fins aquest moment l'economia dels països desenvolupats es basava en l'existència d'una energia barata i abundant (gràfic evolució preus del petroli), la pujada del preu del barril de petroli va provocar un augment del preu dels productes (inflació), el que al seu torn va fer disminuir la demanda (caiguda de vendes), per tant va caure la circulació de capitals amb la consegüent elevació dels preus dels crèdits. La competència dels nous països industrials, que començaven a vendre productes a un preu més baix.

Espanya als efectes de la crisi mundial cal sumar-li: Una indústria deficient. La crisi política (final de la Dictadura -1975). La difícil Transició Democràtica. Com a conseqüència de la crisi política les mesures de reajustament econòmic per fer front a la crisi general es van retardar, complicant una economia que patia des de feia anys problemes estructurals de fons en el seu teixit industrial: Retard tecnològic important. Estructura industrial poc competitiva, fruit de les mesures proteccionistes. Elevat consum energètic. Excessiva dependència econòmica exterior.

Els efectes de la crisi es deixen sentir a partir de la segona meitat dels anys 70 caracteritzats per: Elevada inflació, resultat de la pujada dels salaris, l'increment del preu del petroli i l'encariment dels preus dels productes industrials. La caiguda de la demanda interior Caiguda de les exportacions, com a conseqüència de la manca de competitivitat. Tot plegat va provocar el tancament de moltes indústries i l'augment de l'atur. El procés de reconversió industrial(anys 80) Mesures de reactivació de l'economia i reestructuració del teixit industrial: Creació del Instituto de la Pequeña y Mediana Empresa (IMPI), encarregat del nou desenvolupament industrial.

Es van facilitar crèdits per a la creació de noves empreses. Decret Llei de la Reconversió Industrial (1981) i Llei de Revconversió i Reindustrialització (1984). A aquestes mesures legislatives cal afegir-hi les mesures pràctiques amb què els successius governs del PSOE van transformar el teixit industrial i productiu del país: Font: http://www.recursosacademicos.net [en línia] [Consulta: 11/04/2018] Reconversió dels sectors menys productius, afecta especialment a la indústria siderúrgica i a aquelles que en depenien, com les drassanes (Bilbao, Vigo, Ferrol) i la fabricació d'automòbils (reconversió de SEAT).

Eliminació d'empreses amb poca demanda (línies blanques d'electrodomèstics, tèxtils, calçat (molt afectades per la competència dels nous països industrials (NPI). Foment de l'explotació de carbó, per tal de reduir la dependència energètica del petroli, i augment de la capacitat d'hidroelèctriques i tèrmiques. Jubilacions anticipades per facilitar el sanejament de les empreses. Establiment de zones urgents d'industrialització (ZUR), amb l'objectiu de reactivar algunes àrees industrials i evitar-ne el declivi econòmic (Galícia – Ferrol i Vigo -; Astúries; el País Basc -Bilbao-; Catalunya -àrea metropolitana de Barcelona-; Andalusia – Cadis-; Madrid -Alcalá de Henares i àrea metropolitana-).

Es concedien avantatges fiscals, disminuint els impostos o donant facilitats per pagar-los, a les empreses que es volien situar en aquestes zones. L'eficàcia de les mesures no va ser absoluta, perpetuant-se els desequilibris territorials històrics i consolidant la importància històrica de Madrid i Barcelona. L'ingrés a la UE L'any 1985 Espanya va signar el tractat d'adhesió a la CEE, fins aquell moment s'havia fet un important esforç per abandonar la política proteccionista i reconvertir les empreses perquè fossin més competitives.

Malgrat aquest esforç, la indústria encara patia d'un seguit de dèficits estructurals: Manca de modernització Nivell d'innovació molt baix Deficiències serioses en infraestructures Problemes mediambientals greus L'ingrés a la CEE es va produir el 1986, i malgrat que va provocar una reconversió industrial i el tancament de moltes indústries no competitives va obrir l'economia espanyola al mercat exterior i va permetre l'augment de les exportacions i les importacions.

L'Europa més desenvolupada va tenir un paper fonamental en la dinamització i modernització de l'economia, Espanya es va convertir en receptor net de recursos econòmics que es van invertir en: Millorar les infraestructures bàsiques La formació i el desenvolupament tecnològic i la recerca.

L'aplicació de polítiques mediambientals L'ampliació i modernització de projectes rendibles Tots aquests fons comunitaris, sumats a la integració en projectes internacionals de recerca, van permetre la millora de la competitivitat i evitaren la pèrdua de quota de mercat interior (percentatge que una empresa té del total del mercat disponible) a causa de l'arribada de productes industrials europeus, alhora que obrien a les empreses espanyoles el mercat als països de la UE. El liberalisme imposat per la UE va obligar a la privatització de les empreses públiques fins a la desaparició definitiva de l'INI el 1995. Moltes d'aquestes empreses, un cop sanejades amb fons públics, es van privatitzar.

Aquelles que van resultar invendibles van passar a formar part de la Societat Estatal de Participacions Industriales (SEPI). Si analitzem el resultat final de les aportacions de la UE a l'economia espanyola, podem resumir que el saldo net el 2010, 25 anys després de la incorporació, era de 88.000 milions d'euros (Espanya ha donat a la UE 140.200 milions d'euros i n'ha rebut 228.200). Inversions directes dels fons econòmics europeus: Finançament de prop del 50% de les grans obres públiques (línies d'alta velocitat com l'AVE Madrid-Sevilla, la T-4 de Barajas, l'aeroport de Palma, autovies i xarxes de distribució dels principals pobles i ciutats).

Més de 100.000 milions d'euros de fons de la PAC en modernització de les explotacions agrícoles. El compromís de la UE amb les polítiques mediambientals adoptades internacionalment fa que exigeixi als estats membres el control de la contaminació del medi i les emissions de CO2. Per aconseguir-ho la UE: Finança polítiques ambientals de protecció del territori. Promou avaluacions d'impactes ambientals Promociona l'aplicació de tecnologies netes (indústria verda).

Proposa auditories mediambientals i operacions de rehabilitació Malgrat tot, Espanya es troba lluny del compliment dels seus compromisos mediambientals, es un dels països amb més emissions de CO2 com a conseqüència de la combustió de carbó en plantes siderúrgiques i en termoelèctriques. EL SECTOR SECUNDARI A ESPANYA A L'ACTUALITAT El gran repte del sector industrial espanyol dels propers anys, és passar d'un model nuclear a un teixit industrial més difús i interconnectat. Característiques del model industrial espanyol: Importància del teixit industrial previ, basat en nuclis industrials. Existència d'un eixos industrials que uneixen el nuclis.

Tendència a la formació de grans àrees metropolitanes industrials com Madrid i Barcelona (aquestes aglomeracions garanteixen l'existència d'infraestructures bàsiques com comunicacions, energia, disponibilitat d'aigua, depuradores etc.) Seus socials i de gestió de les empreses situades a les àrees centrals de les ciutats on hi ha els serveis estratègics (financers, assessorament, planificació, recerca) Important aglomeració d'activitats i per tant atracció d'indústries auxiliars (construcció, restauració, publicitat …) Activitats industrials que es van disseminant al voltant de les ciutats i creen un espai difús amb multiplicitat de polígons industrials, naus d'emmagatzematge i redistribució.

En la part anterior, la indústria ha fet un procés d'ubicació prop dels nuclis urbans més importants, amb el temps aquest procés s'inverteix amb una clara tendència a la dispersió, provocada per l'elevat preu del sòl i certs problemes vinculats a l'augment de la densitat industrial com són la conflictivitat laboral i la saturació de les comunicacions. Per això certes indústries abandonen l'espai urbà i s'ubiquen al llarg d'eixos de comunicació per tal de mantenir l'accés a la ciutat central. Localització industrial i desequilibris territorials. Eix mediterrani: representa la major xifra industrial de negoci.

Uneix Catalunya, València i Múrcia i es prolonga cap a França, connectant-se amb l'eix mediterrani europeu fins el nord d'Itàlia. Per la Vall del Roine també arriba fins a la gran dorsal europea on hi han les grans regions industrials d'Europa. Catalunya va representar al 2014 un total de volum de negoci industrial del 22,3% sobre el total nacional, i el 2015 el 22,7%: El 2015 Catalunya va generar 131.950 milions d'euros de xifra de negoci industrial, situant-se com primera comunitat autònoma. Eix de la Vall de l'Ebre: connecta les indústries de l'àrea basca i la catalana a través de Saragossa i Logronyo, amb una forta tendència a vincular-se a l'àrea industrial de Madrid.

Madrid: altament desenvolupat, aporta un 10,3% del total del negoci de la indústria total espanyola. Donada la seva centralitat atrau sectors d'alta tecnologia (aeronàutica) i capital inversor estranger. Font: España en cifras. INE. 2015. [en línia] [Consulta: 17/04/2018] A la resta del territori en trobem una localització molt irregular amb forts desequilibris territorials: Andalusia: en conjunt presenta un bon nivell de negoci global (11,3%), tot i que es troba concentrat a l'Andalusia Occidental (Sevilla, Cadis i Huelva). La resta de territori té molt poc teixit industrial.

Cantàbria i Galícia: es tracta d'un eix secundari amb un volum de negoci de l'1,4% i del 6,3% respectivament, basat en la siderúrgia, els productes metàl·lics (sectors en crisi avui en dia). Malgrat que té zones molt actives hi ha àmplies parts del territori sense industrialitzar. Zona central: destaquen Valladolid i Burgos, però en general poc industrialitzada. Representen poc més del 6,4% del volum total de negoci industrial, tot i que tenen una mica més el 40% del territori. Balears i Canàries: poc industrialitzades (0,7% i 1,1 de volum de negoci respectivament), amb predomini d'indústria extractiva i del petroli, l'energia i l'aigua, per raons de proveïment.

Les causes d'aquesta localització són sovint de tipus històric en el cas de Catalunya i el País Basc, també a conseqüència de diferents plans d'industrialització portats a terme pels poders polítics en els casos de l'eix de l'Ebre i com a complement d'activitats del sector primari com l'agricultura i la mineria. Classificació del sectors industrials a Espanya: Sectors industrials madurs: intensitat tecnològica baixa i poca demanda. a) Metal·lúrgia, productes minerals no metàl·lics, productes metàl·lics(excepte maquinària). Concentraven el 20% del volum total de negoci industrial. El 2015 havia baixat al 13%. El 25% d'aquesta activitat industrial es concentra al País Basc i Astúries.

b) Alimentació, beguda i tabac. Forta reducció de la seva activitat en els darrers anys. Volum de negoci 15,4% (2007), 14%(2010), 18,5% (2013 i 2014), 18,8% (2015). Algunes empreses han optat per productes competitius d'alta qualitat. Indústria dominant a: Castella-Lleó (35% del volum industrial), Extremadura (33%) i Castella La Mancha (25%) c) Indústries tèxtil, confecció, cuir i calçat. Poc volum sobre el total de producció (2,5% el 2015). Es un sector en clara regressió a totes les CC.AA.

Mercat dividit en: marques blanques (productes barats i sense publicitat) amb una forta competència dels productes de les economies emergents i marques de prestigi amb un avançat desenvolupament en el camp del disseny i de la moda. Sectors dinàmics: demanda elevada, bona productivitat, tecnologia intermèdia o alta i bones perspectives de mercat. a) Indústria de l'automòbil: recuperada després d'un llarg procés de reconversió, es va convertir en un dels sector amb més alt volum de negoci, avui en recessió com a conseqüència de la crisi. En els darrers anys el sector s'ha recuperat una mica, generant el 11,4% del PIB (2015).

Espanya és el segon fabricant de cotxes d'Europa, darrera d'Alemanya i el novè del món, i el primer a Europa en vehicles industrials. Espanya és l'únic país en plantes de producció (Seat, Nissan, Grupo PSA (Citroën y Peugeot), Volkswagen, Mercedes-Benz, Renault, IVECO, General Motors, Opel y Ford. b) Sector químic: important en la indústria espanyola. Concentrat a Catalunya. Inclou refinatge de petroli, productes plàstics, pasta de fusta, cautxú i química de béns de consum (fibres sintètiques i farmàcia) (20,7% de volum de negoci el 2015). Sectors punta: demanda creixent, desenvolupats a partir de la incorporació d'Espanya a la UE. Molt localitzats a Madrid, Andalusia i el País Basc.

Inclou tecnologies de la informació, automatització, biotecnologia. El sector té una forta dependència exterior donada la poca inversió en R+D (1,22% el 2015, 1,19% del PIB el 2016 d'inversió en I+D). França inverteix un 2,23%, Alemanya un 2,88%, Finlàndia 2,90%, Suècia 3,26%, mitjana zona euro 2,14%. Per exemple en el cas de l'aeronàutica Espanya destina un 2,5% del PIB i és inferior als països del nostre entorn: França (35%) i Regne Unit (30%). Situació actual de la indústria a Espanya. Context general dels darrers anys: 1986: incorporació a la UE. Modernització productiva. Anys 90: forta crisi, recuperació a partir de 1995.

La indústria es converteix en un sector productiu gràcies a la moderació salarial i la flexibilitat en les contractacions. L'economia creixia per damunt de la mitjana europea, augmentaven les inversions espanyoles als països de la UE i algunes empreses començaven a instal·lar-se a Portugal, nord d'Àfrica i Hispanoamèrica. Finals del s. XX i principis del XXI: bon ritme de creixement de vendes, producció i demanda, tot i que perd pes davant la terciaritzacio de l'economia. 2007: la crisi financera als EUA afecta a l'economia mundial. La UE entra en una tendència baixista i Espanya en una recessió de la cartera de comandes, augment dels estocs i desacceleració de l'ocupació.

Problemàtica del sector: es mantenen problemes estructurals que afecten ala competitivitat davant l'economia europea i la mundial. Escàs nombre de grans empreses i predomini de les PIME, que si bé tenen una bona capacitat d'adaptació al mercat i menor grau de conflictes laborals, presenten dificultats per augmentar la producció i fer baixar el preu unitari dels seus productes, i per fer grans despeses a nivell tecnològic. De totes maneres el 2014 el 84,9% de les empreses industrials tenien menys de 10 treballadors i les grans empreses (250 o més treballadors) representaven solament el 0,4% però ocupaven el 33% dels treballadors del sector amb una facturació del 55,5% del total de les vendes.

Una solució a aquesta situació ha estat la creació del Instituto de la Mediana y Pequeña Empresa, que intenta fomentar la innovació i col·laboració tecnològica de les PIMES. Baixa productivitat: inferior a la mitjana de la UE, fet que incrementa el cost laboral. Solució: incrementar les innovacions derivades de les TIC, però s'inverteix poc. Baix nivell d'intensitat tecnològica: el percentatge d'inversió en R+D és del tot insuficient. Solament un 1,4% d'empreses tenen un nivell òptim d'inversió i solament 26 empreses espanyoles figuren en el llistat de les mil empreses que més inverteixen en innovació.

L'any 2014 Espanya va invertir de mitjana un 1,24% del PIB en I+D (Alemanya un 2,94%; Estònia un 2,38%). (Al 2011 Corea del Sud un 4,04% i Japó un 3,38%). (Al 2012 Estats Units un 2,81% i Xina un 1,98%) Això provoca una balança tecnològica deficitària amb una despesa enorme en el pagament de les patents (automòbil, maquinària elèctrica, electrodomèstics, farmàcia). La solució descansa en un increment de la inversió en R+D i la millora del sistema educatiu i la formació tècnica laboral. Font: Espanya en xifres. 2017.

[en línia] [Consulta: 17/04/2018] Un problema afegit a l'economia espanyola ha estat la pèrdua d'un important segment del mercat exportador amb la incorporació de nous països a la UE. Aquest fet s'explica per diferents raons: Més proximitat dels nous països a l'eix industrial europeu constituït pels països nòrdics (Alemanya i el Nord d'Itàlia). Estructura productiva semblant a l'espanyola. Mà d'obra més barata. Productivitat i qualificació en alta tecnologia més gran. Més inversió de capital estranger en aquests nous països, que els hi ha permès la implantació d'empreses d'alta tecnologia.

Un dels sectors més afectat és l'automòbil, en mans d'empreses multinacionals que tendeixen a deslocalitzar les indústries per tal de reduir costos. La solució passa per incrementar productivitat i qualitat. A més a més darrerament el procés de globalització ha situat les nostres zones industrials dins de la xarxa de producció mundial. Aquesta xarxa es caracteritza per la concentració de capital i de decisió en molt poques empreses multinacionals, la qual cosa tendeix a desplaçar el paper de l'economia estatal davant de decisions que es prenen fora d'Espanya, donat que aquí hi ha molt poques seus centrals de grans empreses.

La implicació directa d'aquesta situació és la manca d'un paper rellevant d'Espanya en l'economia mundial. Moltes empreses nacionals també s'han deslocalitzat (tèxtils al nord d'Àfrica). Les conseqüències d'aquest procés són l'augment de la taxa d'atur i la pèrdua de llocs de treball del sector secundari que cada cop tendeix més a terciaritzar-se. Per acabar, cal fer una menció a un dels sectors que més ha patit la crisi del 2007, la construcció. Entre 1998 i 2007, la construcció va créixer espectacularment i va arribar a representar el 18% del PIB nacional, sumant tots els sectors associats aquesta xifra es situava entorn del 30% del PIB.

Durant aquest període al mateix temps que augmentava l'oferta d'habitatges es disparava el preu de compra de l'habitatge (entre 1999 i 2008 es va multiplicar per 2,8). La població activa del sector arribava quasi als tres milions de persones (2007), mentre que a la resta d'indústries, els actius es situaven en 3.416.000 treballadors. Causes de la bombolla immobiliària: Expectatives que el preu de l'habitatge continuaria creixent indefinidament. Guanys enormes que s'obtenia amb l'especulació immobiliària. Els subsidis públics destinats a la compra d'habitatges. Les facilitats d'accés al crèdit amb interessos molt baixos.

L'esclat de la crisi (2007) va provocar una desinflada del sector, al 2008 l'atur va augmentar en 1.100.000 persones provocant una reacció en cadena a tots els sectors relacionats amb la construcció (fusta, pintura, mobles, sanitaris, fontaneria i electrodomèstics). Font: INE el país[Consulta: 17/04/2018] Tot plegat, la crisi ha tingut efectes negatius sobre l'atur i l'endeutament de les famílies. El consum ha caigut en tot tipus de béns, el comerç ha vist com baixaven les vendes i els bancs han vist com augmentava la morositat en el pagament de les hipoteques, alhora que es restringien les facilitats per aconseguir un crèdit.

EL SECTOR SECUNDARI A CATALUNYA Entre els segles XVIII i XIX, es comença a localitzar una forta indústria tèxtil al litoral de Barcelona, gràcies a la facilitat d'importar carbó, i ràpidament s'estén, les colònies industrials, a les riberes dels rius Llobregat, Ter i Anoia aprofitant la força de l'energia hidràulica. Font: http://blogs.sapiens.cat/ [en línia] [Consulta: 17/03/2018] Aquesta indústria despuntarà amb força al segle XIX amb la indústria tèxtil del cotó a Barcelona i de la llana a Sabadell i Terrassa. La força motriu va ser inicialment la màquina de vapor que en el darrer quart de segle es va començar a substituir per l'electricitat.

Aquest fet va condicionar que la indústria continués la seva implantació al llarg dels eixos fluvials del Llobregat i el Ter, per poder aprofitar la força motriu de l'aigua per a la generació d'electricitat per a l'autoconsum de la fàbrica tèxtil. Altres sectors industrials van aparèixer com a subsidiaris de les necessitats de la indústria tèxtil, per exemple el sector de la maquinària i el ram dels tints i acabats pels filats i teixits. El desenvolupament industrial durant la primera meitat del s. XX està íntimament lligada a l'evolució general de l'Estat Espanyol.

Aquest inici industrialitzador es va basar en les petites i mitjanes empreses, generalment de caràcter familiar, amb baixos nivells tecnològics, de mecanització i de mà d'obra qualificada. El fort creixement vegetatiu, sumat als processos migratoris, l'aparició d'una burgesia industrial emprenedora i l'existència d'una nombrosa classe obrera, van permetre la revolució socioeconòmica del país i la consolidació d'una important base industrial. La crisi del sector tèxtil dels anys 60, va originar la diversificació industrial a tot el territori i per tant l'aparició d'altres sectors productius com el químic, el metal·lúrgic, l'hidroelèctric o el mecànic.

Aquest nou paradigma de desenvolupament industrial produït a la dècada dels anys 60 del segle passat implicà la implantació a la regió metropolitana de Barcelona d'empreses multinacionals del ram de l'automòbil, material ferroviari i del sector químic, va comportar també la creació de petites i mitjanes indústries de proveïment a les grans empreses. En aquests anys es comença a desenvolupar també amb força la indústria del sector agroalimentari, amb centres a les terres de Lleida, comarques de Girona, el camp de Tarragona i la regió metropolitana de Barcelona, a més del gran complex petroquímic de Tarragona.

El sector de la construcció també ha estat molt important en les darreres dècades, aportant ocupats a totes les comarques sobretot les de costa. A la dècada dels 70, la indústria era el principal sector de l'economia catalana, amb el 45% del PIB, i donava feina a més del 40% de la població activa del país. La crisi de 1973 va provocar una forta reestructuració de tot el sector industrial, diversificant els sectors i reduint el seu pes en favor dels serveis. Ja en el segle XXI, el 2015, la indústria representava només el 19% del PIB i cobria un escàs 19% de l'ocupació.

Com a conseqüència d'aquest procés històric, Catalunya ha estat tradicionalment una regió industrial i encara manté una posició capdavantera en el sector. La seva posició es manté predominant front Espanya (29% del total de la producció industrial espanyola), tant pel que fa a l'import de xifra de negoci com en el nombre de persones ocupades, seguida per la comunitat de Madrid, la Comunitat Valenciana, Andalusia i el País Basc. Catalunya concentra el 23,6% de la xifra de vendes, seguida d'Andalusia (11,2%) i Comunitat Valenciana (10,7%) [Dades 2015]. Malgrat tot el procés de globalització i l'absència de barreres duaneres ha tingut una incidència més negativa a Catalunya que a Espanya.

L'impacte més gran s'ha produït en la indústria tèxtil (deslocalització de les indústries tradicionals), com a conseqüència de la competència mundial (països asiàtics principalment). Considerant l'índex de producció industrial (IPI), es pot observar com Catalunya millora la seva posició el 2017 situant-se en el 12,5% de variació (1,2% el 2015), per damunt del conjunt d'Espanya que es situa en el 6,6% (0,2% el 2015). Per grans sectors industrials, presenten increments els béns intermedis (3,7%) i l'energia (2,6%), mentre que els béns de consum i els béns d'equipament decreixen un 0,8% i un 0,7% respectivament.

En aquest mateix període, l'índex de producció de productes industrials (que no inclou l'energia) decreix un 2,6% respecte a un any enrere. Segons un informe del departament d'Empresa i Coneixement el 2015 van destacar amb més creixement els sectors de l'automoció i dels plàstics, augmentant el primer en un 7,4% la producció i un 4,3% l'ocupació, i el segon amb un augment del 5% en la producció del segment de matèries primeres plàstiques i un 9,7% en transformats. Si considerem l'ocupació industrial, el 1990 la indústria representava el 37% de l'ocupació total, al 2006 el 23%, el 2011 el 13,7% i el 19,9% el III T del 2017.

Entre 2001 i 2007 el sector tèxtil va perdre un 53% d'ocupació i el de material electrònic un 20%. * VAB: El valor afegit brut (VAB) és la suma dels valors addicionals que adquireixin els béns i serveis en transformar-se durant el procés de producció. En els darrers anys hem assistit a una certa recuperació econòmica de Catalunya, segons l'Informe anual sobre la indústria a Catalunya (2016) l'economia catalana va mantenir el seu creixement (un 3,5% el 2015 i el 2016), segons dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya. Aquesta taxa va ser tres dècimes superior a la del conjunt d'Espanya, més del doble de la zona euro (1,7%) i la més alta de la sèrie de Catalunya des de l'any 2006.

La majoria de les indústries es localitzen als polígons industrials (parc tecnològic i districte industrial): Especialitzats: transformació de matèries primeres Semiindustrials: amb activitat industrial i recerca i innovació Logístics Tendència del sector: es pot observar un canvi de model per tal d'adaptar-se al nou context d'una Europa cada cop més integrada i a un món cada cop més globalitzat. L'objectiu és mantenir la competència a partir d'automatitzar i informatitzar els processos productius. La conseqüència negativa del procés és la reducció de la mà d'obra poc qualificada.

Seguint les recomanacions de la UE (Agenda de Lisboa), cal fomentar la recerca i la innovació per tal de fer la transició cap a un model basat en el coneixement que permeti augmentar l'ocupació en els camps de: La innovació. Disseny Gestió Control de qualitat Implantació de processos informàtics Promoció, vendes i distribució Tendències generals dels darrers anys (a partir de 1973 -Crisi del petroli): Obertura als mercats europeus i mundials (internacionalització). Deslocalització selectiva d'algunes indústries (tradicionals en crisi: tèxtil, confecció, cuir i calçat….) cap a països perifèrics (mantenint a Catalunya les operacions més qualificades i de més valor).

Evolució positiva de tots els sectors, especialment: el metal·lúrgic, de maquinària, agroindustrial i químic, gràcies a la reconversió industrial. Els menys dinàmics han estat: tèxtil, confecció, cuir i calçat. Presència de multinacionals: representen el 3% del total del teixit empresarial, amb una facturació del 50% del total i el 60% de les exportacions. Característiques actuals del sector que expliquen el nivell de productivitat de la indústria catalana: Estructura productiva diversificada: amb dos grans subsectors (material de transport i químic) i uns subsectors secundaris (alimentari, maquinària, metal·lúrgia, productes metàl·lics).

Predomini de la indústria transformadora amb menys pes de l'extractiva i l'energètica. Atomització industrial: 80% de PIMES, tot i que una part molt significativa de la producció prové de les grans empreses multinacionals com SEAT i Nissan en el camp de l'automoció, de capital estranger. Les empreses de capital local com Taurus i Soler & Palau, en la producció d'electrodomèstics, i altres empreses autòctones en el ram de l'alimentació com el grup Vall Companys, Panrico-Donuts, Torres, Freixenet, Codorniu, Casa Tarradellas, Agrolimen o Corporació Alimentària de Guissona aporten una part significativa del total de la producció industrial convivint amb multinacionals com Nestlé.

Baixa productivitat: més alta que la resta d'Espanya, però per sota d'Europa. La causa cal buscar-la en la poca inversió en I+D i en la formació dels treballadors. Concentració industrial: Àrea metropolitana de Barcelona: 65% de la indústria, amb el 69% del total d'ocupació industrial.

Acull una gran diversitat de sectors (maquinària i equips elèctrics i la química -Barcelonès i Baix Llobregat-; tèxtil i farmacèutica -Vallès Occidental i Maresme-; edició i arts gràfiques -Barcelonès i química i alimentària, material de transports i plàstics -Vallès Oriental), a més de metal·lúrgic, productes metàl·lics, material de transport, plàstics, farmacèutic, elèctric, electrònic, tecnologies de la comunicació. Causes de la seva localització: disponibilitat de mà d'obra, la proximitat a un mercat de gairebé 4 milions de persones de la regió metropolitana i les bones comunicacions per autopista, i sortida de mercaderies pel port i l'aeroport són les causes de la seva localització.

Corredor AP-7: entre el Camp de Tarragona i l'Alt Empordà (maquinària química, plàstics i material electrònic). Llobregat-Ter (comarques del Gironès i la Selva): indústria de mida mitjana i petita molt diversificada on destaquen el sector tèxtil, l'agroalimentari, el químic i el més específic de la transformació del suro. Baix Camp i Tarragonès: és la segona àrea industrial de Catalunya (indústria química). El factor que actua com atracció industrial en aquest cas és la localització del complex petroquímic de Tarragona. Lleida i Segrià: principal zona industrial de l'interior (maquinària i accessoris agrícoles i indústria agroalimentària.

Les causes són de tipus històric i relacionades amb la garantia de disposar d'un subministrament segur d'aigua per al rec que va impulsar l'expansió de les zones de regadiu. És la principal zona industrial de la Catalunya interior. Cal destacar també: Bages (tèxtil), Osona (alimentació), Anoia (tèxtil i cuir), la Selva i Alt Penedès (alimentació), Gironès i Pla de l'Estany (alimentació i paper), Segrià i Pla d'Urgell (alimentació). Àrees amb major ocupació industrial: Barcelona: Vallès Occidental i Barcelonès. Tarragona: Tarragonès i Baix Camp. Lleida: Segrià. Girona: Gironès, la Selva.

Aquí teniu una altra classificació dels principals sectors i subsectors industrials i localització geogràfica corresponent: Alimentació i begudes (agroalimentari): Camp de Tarragona, Penedès, Garraf, Osona. Destaquen les zones productores de vi o cava (Penedès, Priorat, Empordà). Com en molts altres sectors de l'agroindústria la localització tendeix a situar-se en les àrees on es produeix la matèria primera que serà transformada i en aquest cas embotellada, com seria el cas de la producció de vins i caves, situades en aquestes zones vitivinícoles Sector carni (Osona).

El sector de les indústries de begudes agrupa una gran diversitat d'empreses entre les quals es diferencien les de begudes alcohòliques (vins, caves, cerveses, licors) de les no alcohòliques (aigua, refrescs, sucs de fruita, etc.). També les plantes productores d'aigua embotellada se situen prop de les fonts o deus d'aigua, com els embotelladors de sucs de fruita en les àrees de producció fructícola. Un altre tipus de localització respon a aquelles empreses productores de begudes que no depenen directament d'un producte agrícola com a matèria primera, com seria el cas de molts tipus de refrescs i que tendeixen a situar-se prop d'on se situen els grans mercats de consumidors.

En el cas de Catalunya a l'àrea metropolitana i en les àrees urbanes de les principals ciutats. Tèxtil, confecció: té encara una certa presència en els eixos fluvials del Llobregat i del Ter, que concentren alguns emplaçaments industrials, sobretot a prop de les poblacions principals. Les antigues colònies industrials han esdevingut importants conjunts patrimonials, però la majoria no tenen activitat. Osona, els dos Vallès, Baix Llobregat, Barcelonès, Bages, Anoia. Cuir: Igualada com a centre de la pell. Paper: Alt Penedès, Alt Camp, Anoia, Vallès Oriental; lligat amb les arts gràfiques. Química: la química de base a Tarragona (Camp de Tarragona), segona àrea industrial de Catalunya.

Es caracteritza per un alt grau de concentració. I el sector farmacèutic i biotecnològic en l'àmbit metropolità de Barcelona. Plàstics: àmbit metropolità de Barcelona. Fusta i moble: el sector del suro al Baix Empordà i la Selva, la fusta i el moble a Osona i la Selva. Metal·lúrgia: àmbit metropolità, Bages, Osona. Automoció: àmbit metropolità en la producció de turismes (Zona Franca, Martorell); i la indústria de components del transport, juntament amb totes les indústries de components associades, localitzat a l'àrea metropolitana de Barcelona. És el territori on es concentra un nombre més alt d'empreses i on hi ha activitats industrials més diverses. Carrosseries a la Selva.

Altres sectors: tecnologies de la informació i les comunicacions, maquinària, etc. Reptes de futur de la indústria catalana: La forta competència dins la UE i en un món globalitzat fa que calgui innovar constantment per adequar-se a un mercat canviant, incentivant la recerca (inversió en I+D) per oferir nous productes. Per aquesta raó cal també potenciar la preparació dels treballadors (FP) per millorar la productivitat. La deslocalització cap a països asiàtics o de l'Est d'Europa de sectors productius tradicionals, com el tèxtil, però que també en pot afectar d'altres com el de l'automoció, farà que disminueixin els treballadors d'alguns sectors.

La dimensió de l'empresa catalana: petita i mitjana, comporta una gran facilitat per adaptar-se als canvis, però també una enorme dificultat per destinar capital a la investigació. Capacitat d'inversió en els sectors estratègics de la nova economia industrial, sobretot la tecnologia de la informació i les comunicacions, però també el sector biotecnològic i farmacèutic. Sectors que donen molt valor afegit al producte. Capacitat per formar clústers industrials per concentrar sectors industrials i abaratir costos de producció.

Exportar: Quan els mercats s'obren, i els interns estan estancats, cal poder vendre els productes en les economies emergents o traslladar-hi part dels processos productius. El futur dels recursos, energètics: Catalunya ha d'importar recursos energètics a un preu que anirà a l'alça i on els recursos potencialment renovables en la mesura que escassejaran, seran més cars. La reducció del seu consum, amb polítiques d'estalvi, reutilització i reciclatge haurà de ser una solució per reduir els costos en les primeres matèries.

Tanmateix i per tal de potenciar la transferència de tecnologia en sectors estratègics i en aquells sectors amb més competència internacional s'han creat nous pols de coneixement (logística al Prat, química a Tarragona, nutrició i salut a Reus), amb fórmules de col·laboració entre les universitats, les empreses i l'administració que defineixen nous centres tecnològics i parcs del coneixement.