Anàlisi del Relleu i Clima d'Espanya i Catalunya: Estudi per a Batxillerat

I 120 flashcards i 80 preguntes més al document.

Text del document

Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat Tema 1: El medi físic d'Espanya i Catalunya 1. Característiques i formació del relleu espanyol Espanya té una superfície de 505.989 km, ocupa gairebé la totalitat de la Península Ibèrica, que és una de les penínsules més grans del continent europeu. Característiques de la Península Ibèrica: 1. Forma compacta i massissa: determinada per l'amplada i l'extensió de les costes (entre 4.000 i 5.000 km) caracteritzades per un traçat més aviat rectilini i pocs trams retallats. 2. Disposició perifèrica del relleu: hi ha un conjunt de serralades prop de la costa que impedeixen la circulació de masses d'aire marítim cap a l'interior.

Com a conseqüència ens trobem una Meseta amb climes extrems en hiverns en hiverns i en estius. 3. Elevada altitud mitjana (660 m sobre el nivell del mar): La causa d'aquesta altitud és perquè la Meseta Central ocupa gairebé la meitat del territori. A més a més, ens trobem amb un nombre elevat de serralades, les quals tenen nombrosos cims que superen els 3.000 m d'alçada. 4. Diversitat del relleu: Espanya té unitats naturals ben diferenciades que ha influït sobre la varietat dels paisatges.

L'altitud mitjana i la disposició perifèrica del relleu dificulta les comunicacions entre la costa i l'interior i, per altra banda, l'elevada altitud mitjana també impedeix la formació de sòls aptes per a la pràctica agrícola. 2. La formació geològica del relleu peninsular: Al principi de la història de la Terra, la península Ibèrica no existia, el seu espai era ocupat pel mar. Amb el pas de milions d'anys en aquest mar s'hi van depositar argiles i gresos, que van formar poderosos estrats. 1.

Era primària (fa uns 250 milions d'anys): Durant aquest període va tenir lloc l'orogènia herciniana (una orogènia és un període de milers d'anys, guant el qual es forma una cadena muntanyosa), això 1 Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat provocaria que els estrats acumulats al fons del mar patissin grans pressions, es plegaran i emergissin donant lloc al relleu hercinià, entre ells destaca la Meseta. Els terrenys d'aquest període són formats per roca granítica i silícia. 2. Era secundària (fa uns 90 milions d'anys): la part oriental del Massís Hespèric es va submergir sota les aigües del mar de Tethys. En el fons es van formar roques sedimentàries.

Mentrestant, les terres que van quedar emergides van ser arrasades per l'erosió. 3. Era terciària (fa uns 50 milions d'anys): l'orogènia alpina va fer que es plegaran les roques sedimentàries dels fons marins. Com a conseqüència es van aixecar les Serralades Bètiques i els Pirineus, i es van formar grans llacs interiors sobre el vell Massís Hespèric. A més, aquest es va fracturar en grans blocs, aixecant alguns fins a formar les que avui són les muntanyes de l'interior peninsular. A finals d'aquest període, la Meseta va bascular cap a l'oest fent que la majoria dels rius fluïssin cap a l'oceà Atlàntic i que s'anessin dessecant els llacs de l'interior. 4.

Era quaternària (fa 1,8 milions d'anys fins l'actualitat): el relleu s'ha vist modelat per l'erosió, com la que van exercir les glaceres sobre les serralades més importants. L'acció conjunta d'aquests agents erosius afavorí l'aportació de materials d'al·luvió a els terrenys enfonsats que vorejaven la Meseta i les Serralades exteriors, així entre els Pirineus i el Sistema Ibèric es forma la Depressió de l'Ebre i entre Serra Morena i les Serralades Bètiques, la depressió del Guadalquivir. En aquest període també es formen algunes planes litorals, un procés que encara és visible en zones com el delta de l'Ebre i a la desembocadura del Guadalquivir. 2 Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat 3.

La Meseta i les serralades interiors: La Meseta La Meseta és la principal unitat del relleu de la Península Ibèrica, n'ocupa, gairebé el 43% de la superfície. Es divideix en dos grans blocs, la Submeseta Nord i la Submeseta Sud, ambdues separades pel Sistema Central. La Submeseta Nord té una altitud mitjana de 800- 850 m., està envoltada de muntanyes i l'ocupa, gairebé en la seva totalitat la conca hidrogràfica del riu Duero, que la travessa d'est a oest. El relleu és homogeni, bàsicament pla on hi dominen grans extensions dedicades als conreus (Tierra de Campos). La Submeseta Sud té una altitud mitjana menor que l'anterior, entre 600 i 700 m. També hi predomina el relleu pla.

Tanmateix, al seu interior hi destaca la presència de les Muntanyes de Toledo que la divideix en dues parts, que coincideixen amb les conques hidrogràfiques del Tajo i el Guadiana. Les muntanyes interiors Les serralades situades a l'interior de la Meseta són el Sistema Central i les Muntanyes de Toledo. El Sistema Central té uns 400 km de llargada i va de sud-oest a nord-est. Algun dels seus cims supera els 2000 m. d'alçada, com el Pico del Moro Almanzor (2592 m). El port més important es el de Somosierra, que comunica els dos costats de la Meseta.

Les Muntanyes de Toledo té uns 200 km de llargada, ocupa el centre de la Submeseta sud i fa de divisòria d'aigües de les conques del Tajo i del Guadiana. Les seves altituds són més modestes que les Sistema Central. Destaquen la Serra de Guadalupe que supera els 1600 m., la de San Pedro i la de San Mamede a Portugal. Les diverses serres que formen les Muntanyes de Toledo estan separades per corredors transversals que faciliten les comunicacions entre la conca del Tajo i la Conca del Guadiana. 3 Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat 4. Les depressions de l'Ebre i del Guadalquivir Les depressions de l'Ebre i del Guadalquivir tenen una forma més o menys triangular.

Tenen un origen marí, és a dir, van estar ocupades pel mar i posteriorment reblides per sediments terrestres aportats pels rius que hi desguassaven i per sediments marins d'origen orgànic. Aquest sediments dipositats de forma gairebé horitzontal van ser erosionats pels agents geològics externs una volta les aigües marines s'enretiraren. D'aquesta acció erosiva en són testimonis els relleus tabulars allà on els materials són més resistents i les valls i terrasses fluvials on els materials són més tous. La Depressió de l'Ebre És una gran conca per on discorre el riu Ebre i els seus afluents.

S'encaixa entre els Prepirineus, el Sistema Ibèric i la Serralada Prelitoral del Sistema Mediterrani Català. Té una llargada de 380 km i una amplitud màxima de 150 km; la seva altitud mitjana és baixa, oscil·la entre els 200 i els 500 m per sobre el nivell del mar. El seu origen va lligat a la formació dels Pirineus; en produir-se l'orogènia alpina, l'antic massís que l'ocupava es va enfonsar sota les aigües formant un gran llac interior, tancat per les muntanyes del Sistema Mediterrani. De mica en mica, s'hi van anar dipositant profunds estrats sedimentaris.

Més avançat el període Terciari es va anar dessecant i omplint-se dels materials sedimentaris (conglomerats, gresos i margues) procedents de les muntanyes que l'envoltaven i de sediments d'origen lacustre (calcàries, guixos i sals). Al costat del riu s'hi ubiquen ciutats i s'obren zones de regadiu importants. Finalment, l'Ebre s'obre pas entre les muntanyes de les Serralades Litorals Catalanes fins que desemboca en el Mediterrani, on forma un delta. 4 Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat La Depressió del Guadalquivir És una plana molt àmplia oberta al mar, localitzada entre Serra Morena i les Serralades Bètiques.

No té accidents del relleu destacables i la seva altitud mitjana és molt baixa, està al voltant dels 150 m. Té uns 330 km de longitud i uns 200 km d'amplada a la zona de la costa. Aquesta depressió es troba associada a l'aixecament de les Serralades Bètiques i va quedar configurada, al període Terciari, com una gran zona enfonsada sota les aigües oberta a l'oceà en un primer moment, però després es va convertir en un llac. Poc a poc va anar seguin un lent procés de rebliment fins que en períodes recents ha acabat de reomplir-se.

La formació recent i la poca activitat erosiva dels cursos fluvials ha estat determinant perquè la Depressió del Guadalquivir esdevingui una plana gairebé perfecta, especialment en el seu sector occidental, que s'obre al mar. Aquesta zona és sotmesa amb freqüència a inundacions marines i fluvials que estan en l'origen de les maresmes o aiguamolls que tenen un gran valor ecològic, per exemple, a Doñana. Al voltant d'aquests aiguamolls hom pot observar la presència de dunes, algunes de les quals assoleixen els 90 m d'alçada. A la Depressió del Guadalquivir hi predominen les argiles que donen lloc a extensos camps molt bons per a l'activitat agrícola (hortes, arrossars, etc.).

5 Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat 5. Les muntanyes que envolten la Meseta Les principals serralades que envolten la Meseta són el Massís Galaicolleonès, gran part de la Serralada Cantàbrica, Serra Morena i el Sistema Ibèric. El Massís Galaicolleonès Aquest massís està situat al nord-oest peninsular i se'n poden distingir dues subunitats: el Massís Gallec i les Muntanyes de Lleó. El Massis Gallec se situa a l'extrem nord occidental de la Península Ibèrica i té una altitud mitjana d'uns 500 m. (més baixa que la pròpia Meseta). És un massís que correspon a un fragment del relleu peninsular més antic.

Els seus límits orientals es confonen amb la Serralada Cantàbrica i amb les Muntanyes de Lleó. Un relleu de formes suaus, degut a l'erosió que va suavitzar els pendents i als peus del massís es van formar dipòsits amb el material erosionat. La xarxa fluvial ha aprofitat les nombroses falles i fractures del terreny per encaixar-se en valls força profundes. Les fractures del massís arriben fins el mar que hi penetra formant les ries. La costa és molt retallada. La Serralada Cantàbrica La Serralada Cantàbrica és una barrera muntanyosa que s'aixeca paral·lela a la costa entre el Massís Gallec i les Muntanyes Basques, i al nord de la Depressió del Duero.

Aquesta barrera muntanyosa aïlla la Submeseta Nord de la influència marítima. Té dos sectors ben diferenciats (Massís Asturià i Muntanya Cantàbrica). Els Picos de Europa se situen entre ambdós sectors. Allà s'hi localitzen els cims més elevats, rocosos i escarpats. A la part occidental hi ha el Massís Asturià que és una prolongació del Massís Gallec. En aquesta part hi ha els més grans jaciments de carbó d'Espanya, a més d'una variada gamma de metalls com el ferro, l'antimoni o el mercuri.

La part oriental o Muntanya Cantàbrica pròpiament dita, no pertany a l'antic sòcol ibèric, sinó que és un relleu típicament alpí, més modern amb estructures plegades per la plasticitat de les roques dominants: les sedimentàries. 6 Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat El Sistema Ibèric El Sistema Ibèric té una longitud d'uns 46p km. i arriba a superar els 100 km. d'amplada. Està format per un complicat sistema de serres individualitzades i separades per petites conques i depressions, algunes de les quals superen els 2000 m. d'altitud.

Al Sistema Ibèric s'hi poden diferenciar dos sectors: El sector nord: compost per un sistema de falles amb horsts elevats que formen massissos de més de 2000 m d'altitud. Aquests relleus separen la Meseta de les terres de la depressió de l'Ebre. El sector sud: formada per serres i depressions solcades pels rius. Serra Morena Serra Morena és la vora meridional de la Meseta. Constitueix un esglaó rectilini d'uns 600 km. de longitud, que marca un desnivell d'uns 1000 m. entre la Meseta i la Depressió del Guadalquivir. El nom de Serra Morena li ve del color dels seus materials, com les pissarres, i també de la tonalitat de la seva vegetació d'estepars.

Es caracteritza per una gran dissimetria entre el nord que enllaça amb la Submeseta Sud, i el sud, sobre la vall del Guadalquivir, amb un desnivell topogràfic important. Alguns rius hi ha excavat congostos importants que la travessen de nord a sud i permeten la comunicació entre la Meseta i el sud peninsular, hi destaca el de Despeñaperros. 6. Les serralades exteriors a la Meseta Les serralades exteriors a la Meseta són els Pirineus, el Sistema Mediterrani Català i les Serralades Bètiques. Es tracta d'unes unitats que es van formar durant l'orogènia alpina. Els Pirineus Formen la frontera entre Espanya i França. Els Pirineus són unes muntanyes joves que s'aixecaren durant l'orogènia alpina.

Tenen una longitud d'uns 440 km i una amplada que pot arribar als 100. Se situen entre la Depressió de l'Ebre al sud i la d'Aquitània al nord. Van des del golf de Biscaia a l'oest al cap de Creus a l'est. 7 Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat Es tracta d'un cinturó muntanyenc força elevat, amb un nombre important de cims que superen els 3.000, format per una sèrie d'alineacions paral·leles que descendeixen des de la part central o axial vers les zones exteriors a manera de grans esglaons.

Els Pirineus es divideixen en dues grans unitats: a) Els Pirineus axials o centrals que es l'eix de la serralada i on es troben els cims més elevats: l'Aneto (3.404 m) situat al massís de la Maladeta, el Mont Perdut (3.355 m), la Maladeta (3.308 m) i la Pica d'Estats (3.143 m). És una zona que, donada la seva altitud, els passos de muntanya hi són escassos. b) Els Prepirineus formats per dues alineacions paral·leles a la zona axial. Les serres interiors amb cims que assoleixen els 2.500 m (Guara o Peña) i les serres exteriors amb altituds mitjanes més moderades (Cadí i Montsec). Ambdues estan separades per la Depressió Mitjana pirinenca.

El Sistema Mediterrani Català És un sistema, d'uns 250 km, paral·lel a la costa que tanca la Depressió de l'Ebre per l'est. Actua a manera d'enllaç entre els Pirineus, del qual el separen un seguit de falles i de terrenys volcànics, i el Sistema Ibèric. La seva base són les restes d'un antic massís hercinià enfonsat, anomenat pels geòlegs Catalanobalear. Restes que apareixen a la part nord de les Serralades i a la serra situada al nord de l'illa de Menorca. S'hi distingeixen dos rengles paral·lels de muntanyes separats per una depressió: La Serralada Prelitoral d'uns 250 km de llarg, presenta els cims més elevats com el Turó de l'Home (1712m) situat al massís del Montseny.

A la seva meitat meridional hi han massissos formats per conglomerats que superen el miler de metres d'alçada (Montserrat i Montsant). La Depressió Prelitoral és una fossa tectònica d'uns 200 km que separa ambdues serralades i que s'allarga des de Girona fins al Camp de Tarragona. En aquesta depressió interna, que es va omplir de sediments durant el terciari i el quaternari, s'hi localitzen les comarques amb més valor agrícola (la Selva, el Vallès i el Penedès). La Serralada Litoral té uns 100 km de llarg i les seves muntanyes no superen els 600 m.

8 Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat Les Serralades Bètiques El sistema bètic el formen la Serralada Penibètica i la Serralada Subbètica, ambdues separades per una sèrie discontinua de depressions: La Serralada Penibètica ocupa la zona meridional. En aquesta unitat hi trobem Serra Nevada amb els cims més elevats: el Veleta (3.398 m) i el Mulhacen (3.478 m) que és la muntanya més alta de tota la Península. La Serralada Subbètica va des de Gibraltar fins el cap de la Nau on s'enfonsa al mar per emergir de nou a les Balears. Hi destaquen les serres de Cazorla, Segura, Ubrique i Grazalema. El cim més elevat és la Sagra (2.381 m). 7.

Les costes espanyoles de la península Ibèrica Característiques: Observem tres característiques generals al litoral peninsular: La banda litoral és molt estreta, ja que les serralades peninsulars presenta una disposició perifèrica i propera a la línia del mar. La gran longitud de les costes peninsulars Aquest litoral està dividit gairebé a parts iguals entre la costa atlàntica i la costa mediterrània. El litoral Atlàntic: Zona Nord: Les costes són accidentades i en general les platges són escasses i petites. Hi ha abundants ries especialment al litoral gallec on l'aigua de la mar ocupa i inunda les valls fluvials penetrant cap a l'interior, en algunes ocasions fins 30km.

El litoral Atlàntic: Zona Sud: Al litoral del Golf de Cadis abunden els paisatges amb aiguamolls i dunes formades per sediments fins com les de Doñana. 9 Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat El litoral Mediterrani: Dividim en tres sectors: 1. Litoral Bètic: Aquest sector comprèn des de l'estret de Gibraltar fins al Cap de la Nau i discorre pròxim al sistema bètic. 2. Golf de València: En aquesta zona trobem una gran diversitat de costes, ja que hi ha platges sorrenques, en altres zones hi ha tómbols, també trobem zones de litoral rocós i en altres parts albuferes.

Una albufera és una llacuna litoral separada del mar per un estret cordó de terra, en el qual hi ha bocanes per les quals entra i surt, l'aigua del mar. Un tómbol és un tipus de platja a la qual l'acumulació de detritus, es disposa unint un illot amb la costa. Litoral Català: 3. Litoral català: Comença a partir del Delta de l'Ebre, fins al Nord i discorre paral·lel a la serralada costanera catalana. Al litoral català trobem abundants penya-segats i cales. El Delta de l'Ebre té 26km de longitud. 8. Els relleus insulars Les Illes Balears: Les Illes Balears és un arxipèlag mediterrani format per Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera.

Menys Menorca, la resta de les illes són una prolongació del Sistema Bètic i per tant van emergir durant el plegament alpí. L'illa de Mallorca com el seu nom indica és la més gran i en ella diferenciem tres formes en el seu relleu: La Serra de Llevant. La Serra de Ponent, on es troba el pic més alt Puig Major (1445m). La plana central, situada entre les dues Serres. 10 Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat L'illa de Menorca és la més singular ja que el seu origen geològic està relacionat amb la serralada costaner- catalana. A Eivissa i Formentera la característica més peculiar del seu relleu és l'existència de costes escarpades.

Eivissa i Formentera van estar unides fins al període Quaternari. Ambdues presenten un relleu muntanyós i una plana que ocupa el sud d'Eivissa i gran part de Formentera. Les Illes Canàries: Arxipèlag atlàntic format per un conjunt d'illes d'origen volcànic (Gran Canària, Lanzarote, Fuerteventura, Gomera, Hierro, La Palma, Tenerife que és la més gran). Les Illes Canàries es troben en una zona on els fons marins són molt profunds, i superen els 2 km de profunditat. El paisatge està determinat per tenir un relleu volcànic, amb una gran diversitat de formes. Les illes de Gran Canària i La Gomera tenen forma circular.

Ens trobem cons volcànics, grans calderes, profunds barrancs, colades o mantells de lava, imponents penya-segats i platges a les costes baixes. Les illes més properes al continent africà són bastant planes, mentre que les illes més allunyades són molt muntanyoses. 11 Miguel Molina Geografia 2n Batxillerat Tema 2: La diversitat climàtica i la vegetació d'Espanya i Catalunya 1. Els mecanismes que influeixen sobre el clima Per poder entendre la gran diversitat de temps atmosfèric i climes d'Espanya i Catalunya cal tenir en compte alguns factors: 1.1 La circulació atmosfèrica en altitud Són vents forts que circulen a una altitud d'uns 12.000 metres. Reben el nom de "jet stream".

En trobem dos el subtropical (30º-45º latitud nord) i el polar (60º latitud nord). A l'hivern tendeixen a baixar de latitud (40º N) i a l'estiu a pujar (60º N). El jet steam es desplaça d'oest a l'est i és responsable de la presència dels anticiclons subtropicals (aire descendent), que estan compensats per les borrasques a les zones temperades (aire ascendent). A l'estiu es desplaça cap al nord, afavorint l'entrada d'anticiclons subtropicals i a l'hivern es desplaça cap al sud i deixa passar borrasques i temperatures més fredes. La península està més a prop del tròpic de Càncer que del cercle polar àrtic, per això l'afecten molt més les altes pressions tropicals.

A l'estiu es veu afectada per l'anticicló de les Açores, i de masses d'aire càlid i sec procedents del nord d'Àfrica. 1.2 La circulació de l'aire en superfície L'aire en contacte amb la troposfera genera anticiclons (altes pressions, originades al corrent en jet o aire fred i dens), parlem de temps estable, sense núvols, alta insolació. Borrasques (baixes pressions, originades al corrent jet, aire calent), parlem de temps inestable, l'aire puja, es condensa i plou. Tant els uns com els altres es representen mitjançant isòbares (als mapes de superfície). 1 Miguel Molina Geografia 2n Batxillerat 2. Els factors que influeixen sobre els climes 2.1 Anticicló de les Açores.

La seva posició sobre el mar el converteix en una massa d'aire tropical marítima. A l'estiu domina el panorama climàtic de la península Ibèrica i provoca un clima sec i càlid. 2.2 Masses d'aire tropical, continental o sahariana. Aire molt càlid i sec. Si arriben a l'estiu provoquen onades de calor i, si arriben a l'hivern experimentem un augment de la temperatura. L'aire procedent del Sàhara arrossega partícules de pols; quan hi ha precipitacions es produeix la pluja de fang i, quan les partícules de fang es troben en suspensió, ocasiona la calima, a les illes Canàries. 2.3 Depressions atlàntiques. Masses d'aire procedents de l'atlàntic, conseqüència dels vents de l'oest.

Porten un temps variable, amb molts núvols i pluges abundants i freqüents. Acostumen a afectar a la meitat occidental de la península i molt especialment al nord-oest. 2.4 Massa d'aire polar marítim. Formada a l'oceà Glacial Àrtic. Cauen les temperatures, molta inestabilitat, nevades a l'hivern i pluja i calamarsa en altres estacions de l'any. 2.5 Massa d'aire polar continental o siberià. Molt sec i fred (-20ºC), s'origina al centre i al nord d'Europa, a l'hivern cauen les temperatures i es produeixen nevades, a l'estiu és molt ocasional i provoca situacions tempestuoses.

2.6 Comportament del Mediterrani: A l'estiu: dominen dels anticiclons subtropicals i per tant tenim reescalfó i evaporació abundants. A la tardor els anticiclons es retiren cap al sud i deixen pas a les masses d'aire atlàntiques, molt més fredes. La diferència tèrmica entre la situació estiuenca i de tardor genera baixes pressions al Mediterrani occidental que condensen l'aire i provoquen pluges torrencials.

2.7 La forma i el relleu de la península Ibèrica: donat el relleu i la posició de la península., les zones interiors es comporten com un petit continent (molta calor a l'estiu i molt de fred a l'hivern): Aquesta continentalitat fa que a l'estiu les masses d'aire (anticiclons subtropicals) s'escalfin molt i per tant provoquen molta evaporació, sequedat extrema, augment de les temperatures i manca de precipitacions. La mateixa continentalitat a l'hivern, quan una massa d'aire s'estanca a l'interior de la península Ibèrica, es refreda molt, provocant caiguda de les temperatures, sequedat extrema i poques pluges hivernals. 2 Miguel Molina Geografia 2n Batxillerat 3.

Dominis climàtics i regions biogeogràfiques a Espanya A Espanya podem distingir quatre dominis climàtics fonamentals: l'oceànic o atlàntic, el continental o d'interior, el mediterrani i el subtropical (Canàries). Els factors climàtics com l'altitud, la latitud o la proximitat al mar o a l'oceà modifiquen les seves característiques i donen lloc a diverses varietats. 3 Miguel Molina Geografia 2n Batxillerat 3.1 Clima Mediterrani S'anomena així perquè rep la influència del Mar Mediterrani. Està situat al litoral mediterrani, les Illes Balears, Ceuta i Melilla. També trobem clima mediterrani a Andalusia i bona part d'Extremadura.

Influència meteorològica: anticiclons subtropicals que generen a l'estiu un temps càlid i sec i borrasques procedents de latituds mitjanes que a l'hivern provoquen pluges i situacions de tempestes torrencials (pluges molt freqüents o abundants que poden produir inundacions quan cauen amb molta intensitat en un espai de temps molt curt). Hiverns suaus a la costa i més freds a l'interior. Precipitacions: entre 400 i 700 mm (aquests valors augmenten a mesura que guanyem en altitud i anem cap al nord). Les pluges es concentren a la primavera i la tardor. Podem trobar a finals de l'estiu i principis de la tardor les anomenades gotes fredes. Com més al sud més situacions subdesèrtiques.

Vents: de llevant (humit), el cerç a la vall de l'Ebre i el ponent (molt calent) que eleva la temperatura a sotavent (lloc contrari per on bufa el vent) i provoca incendis forestals. Rius: amb estiatges importants i llargs. En canvi a la tardor les pluges provoquen inundacions (Ter i Túria). Vegetació: bosc perenne (pi, alzina i alzina surera). A mesura que el bosc es va degradant apareix la màquia (arbust alt -arboç, llentiscle), la garriga (semblant a l'alzina però més baixa) i l'estepa (herbàcies). Conreus bàsics: blat, vinya i olivera. A les terres de regadiu: horta. Climograma: les precipitacions es troben al voltant dels 400 mm anuals, i la mitjana de temperatures està sobre els 17 ºC.

Les pluges es concentren a la tardor i a l'hivern, destacant una clara estació seca al llarg dels mesos d'estiu. 4 Miguel Molina Geografia 2n Batxillerat Varietats del clima Mediterrani El clima mediterrani té diferents varietats a causa de la modificació de les temperatures i les precipitacions, a conseqüència del relleu, la latitud i la proximitat a l'oceà atlàntic. Influència atlàntica: costa d'Andalusia (de Tarifa al Baix Guadiana i Extremadura). La influència atlàntica, gràcies a l'absència de serralades que impedeix l'entrada de les depressions i els fronts atlàntics, permet precipitacions abundants d'octubre a maig.

Tot i això la seva baixa latitud (influència de l'anticicló de les Açores) provoca estius secs i calorosos (més suaus a la costa i molt calorosos a l'interior d'Extremadura i Andalusia). De muntanya mediterrània: parlem dels relleus muntanyosos costaners: prop dels Pirineus, Sistema Mediterrani Català, Tramuntana a Mallorca, Sistema Ibèric, Serralades Bètiques de Múrcia a Alacant, Segura, Cazorla (Sistema Subbètic) i Serra Nevada. Precipitacions entre 600 i 800 mm any. Hiverns frescos i estius suaus. Mediterrani àrid: menys de 400 mm a l'any. Sud d'Alacant, Múrcia i Almeria. Parlem de clima estepari i desèrtic a les zones costaneres (menys de 150 mm/any).

Es produeixen situacions de pluges torrencials als estius. Estius calorosos i hiverns suaus. A les zones interiors voltades de muntanyes reben menys de 400 mm/any (Granada 382 mm), amb hiverns molt freds, glaçades freqüents i estius calorosos i secs. 5 Miguel Molina Geografia 2n Batxillerat Clima Atlàntic (o oceànic). El trobem a Galícia, Astúries, Cantàbria, País Basc, part septentrional de Navarra i Vall d'Aran. Les depressions atlàntiques provoquen precipitacions abundants (1000 a 2500 mm al llarg de més de 150 dies), a l'estiu són escasses. Tanmateix la mateixa orografia del nord peninsular provoca pluges orogràfiques.

Aquesta situació d'humitat i núvols constants defineix l'Espanya humida. Les temperatures són suaus tot l'any, amb poca oscil·lació tèrmica. Els vents dominants són de ponent, moderats tot i que de vegades poden derivar en galernes (temporals de mar de forta intensitat, es tracta d'un vent sobtat i tempestuós, que a la costa Septentrional de la península Ibèrica sol bufar entre l'oest i el nord-est). Rius cabalosos, regulars i curts. Vegetació: bosc temperat caducifoli (roures, faig, falgueres). Ha estat substituït per pins i eucaliptus. La degradació d'aquest bosc dóna pas a la landa (ginesta). També trobem prats als vessants de les muntanyes, que serveixen de pastures.

Conreus: patates, blat de moro i pomeres. Ramaderia bovina. Climograma: les precipitacions són constants al llarg de tot l'any, entre 1500 i 2000 mm. Les temperatures situades entre 10 i 15ºC, són suaus tot l'any. 6 Miguel Molina Geografia 2n Batxillerat Varietats del clima oceànic De muntanya oceànica: Massís de Galícia, Muntanyes de Lleó, Serralada Cantàbrica, Muntanyes Basques, Pirineu de Navarra i Aragó fins a Aran, Valira i Núria. Observem en el climograma un descens important de les temperatures i precipitacions superiors als 1500 mm, amb nevades freqüents a l'hivern.

Oceànic de transició: terres baixes d'Orense i el nord de Castellà Lleó, Àlava, La Rioja, Navarra i zones properes al Pirineu d'Aragó i Catalunya. La transició cap a climes d'interior propis de la Meseta i de la depressió de l'Ebre provoca la reducció de les precipitacions i estius secs i hiverns freds. 7 Miguel Molina Geografia 2n Batxillerat Clima Continental (o d'interior) El trobem a Castella - La - Manxa i la Comunitat de Madrid. Afecta zones de transició d'influència mediterrània (est) i a climes d'influència atlàntica (oest). Característiques principals: forta continentalitat i forta oscil·lació tèrmica uns hiverns freds i uns estius calorosos.

Les precipitacions són escasses a l'estiu. Precipitacions: entre 325 i 550 mm tot l'any. Els màxims se situen a l'hivern i la primavera, amb algunes nevades ocasionades per la presència del front polar i a la tardor per la presència de les precipitacions mediterrànies. L'estiu presenta sequedat extrema. Rius: irregulars i amb crescudes en èpoques de pluja i de desglaç, marcats estiatges a l'estiu. Vegetació: alzina, pi, enfilats a les zones de muntanya i arbust, amb més densitat a les zones més humides i amb característiques estepàries a les zones més àrides. Activitat humana: conreu de cereals de secà i ramaderia de bestiar de llana (ovelles).

Climograma: la corba de temperatures es manté sobre els 0ºC al llarg de tot l'any, amb una mitjana superior als 13ºC, mentre que les precipitacions són escasses al llarg de tot l'any amb una marcada estació seca a l'estiu. 8 Miguel Molina Geografia 2n Batxillerat Varietats del clima continental: Hiverns llargs i freds i estius secs: característic de la Meseta Nord (Castella), que trobem envoltada de serralades molt altes (Sistema Central, Muntanyes de Toledo, Serralada Cantàbrica, Sistema Ibèric). La temperatura està per sota dels 3ºC durant més de cent dies a l'hivern, i en general la temporada hivernal és molt llarga, a diferència dels estius que són curts (juliol i agost).

Precipitacions escasses (325-600 mm), el que genera estius molt secs, amb forta aridesa a Zamora, Salamanca, Palència i Valladolid. Muntanya d'interior: correspon als Sistemes Ibèric i Central i les Muntanyes de Toledo. Elevada continentalitat i sequedat extrema als estius. Precipitacions entre els 400 i els 1000 mm, depenent de l'altitud i l'orientació del relleu. Hiverns llargs i freds, glaçades d'octubre a maig. Estius curts, frescos i molt secs. Domini del cerç (vent fred del nord-oest): depressió de l'Ebre, la Rioja, sud de Navarra i bona part d'Aragó, part meridional de Lleida i terres interiors de Tarragona. Precipitacions molt escasses, a la zona de Casp i Saragossa (Monegros).

Hiverns molt freds i temperatures altes a l'estiu. El domini del vent cerç determina aquesta varietat climàtica. 9 Miguel Molina Geografia 2n Batxillerat Clima subtropical oceànic (Canàries) Presenta una mitjana de temperatures de 17ºC tot l'any, amb precipitacions escasses concentrades a l'hivern i quasi inexistents a l'estiu. Malgrat això podem distingir-ne varietats en funció de: la situació sota la influència dels vents alisis i de l'oceà atlàntic; i a les illes de Lanzarote i Fuerteventura amb l'acció de l'aire sec saharià.

L'altitud i orientació del relleu a les illes amb muntanyes més elevades (Tenerife, Gran Canària, la Palma) provoca més humitat, els vents alisis del nord-oest generen un clima més suau i humit, això genera una inversió tèrmica; finalment el corrent marí fred que circula entre les illes i Àfrica permet major estabilitat de l'aire a l'estiu. Varietats del clima subtropical oceànic: Varietat de costa: entre els 0 i els 600 m d'altitud, clima subdesèrtic estepari, temperatures entre 18 i 21 ºC tot l'any, precipitacions per sota dels 350 mm. Lanzarote i Fuerteventura per sota dels 150 mm (clima desèrtic). Varietat de muntanyes mitjanes: entre 600 i 1500 m.

(El Hierro, La Gomera), aquestes illes es veuen afectades per l'anomenat mar de núvols, amb pluges d'entre 500 i 1000 mm anuals, les temperatures són fresques (13ºC a 16ºC) i hi ha poca insolació. Varietat de cims: entre 1500 i 3700 m, temperatures inferiors als 12ºC. Glaçades a l'hivern i precipitacions al voltant dels 500 mm. Forta insolació. Varietat típica de Tenerife (Izaña, al peu del Teide). 10 Miguel Molina Geografia 2n Batxillerat Més vocabulari: Temps atmosfèric: conjunt de condicions particulars que presenta l'atmosfera en un lloc i un moment determinat (de temperatura, humitat,...). Meteorologia: ciència que estudia el temps atmosfèric.

Clima: successió habitual de tipus de temps que es donen en un lloc. Per conèixer el clima d'un lloc necessitem tenir dades de, com a mínim, trenta anys. Climatologia: ciència que estudia el clima. Insolació: quantitat de radiació solar rebuda per la superfície terrestre. Està inversament relacionada amb la nuvolositat, a més núvols, menys insolació. Temperatura: quantitat de calor que té l'aire. Es mesura amb termòmetres. Isotermes: linies d'un mapa que uneixen punts amb igual temperatura. Humitat: quantitat de vapor d'aigua que conté l'aire. Depèn de la proximitat del mar i de la temperatura.

Boira: suspensió de diminutes gotes d'aigua en la capa inferior de l'atmosfera que redueixen la visibilitat. Calima: boira seca que redueix la visibilitat. Es causada per la presència de fines partícules de pols del Sàhara. Pressió atmosfèrica: pressió que exerceix l'atmosfera terrestre sobre la Terra. Es mesura amb el baròmetre i s'expressa en mil·libars. Isòbares: linies sobre un mapa que delimiten les zones que tenen la mateixa pressió atmosfèrica. Vent: moviment de l'aire. Es produeix a causa de les diferències de pressió. Precipitacions: aigua que cau a la superfície terrestre procedent dels núvols. Pot caure en forma líquida o sòlida. Es mesura amb el pluviòmetre.

Vaporització: procés pel qual l'aigua es transforma en vapor a temperatura ambient. Evapotranspiració: pèrdua d'humitat de la superfície terrestre a causa de la insolació i a la transpiració de les plantes i del sòl. Aridesa: insuficiència d'aigua en el sòl i en l'atmosfera. Depèn de la relació entre precipitacions i temperatura. Augmenta amb la pujada de la temperatura i de la baixada 11 Miguel Molina Geografia 2n Batxillerat de les precipitacions. Amplitud (o oscil·lació) tèrmica: diferència entre la temperatura més alta i la més baixa registrada en un lloc durant un temps determinat. Barlovent: zona exposada a la direcció del vent (mirar efecte foehn). Sotavent: zona protegida del vent.

Borrasca: zona de baixes pressions que genera vents, núvols i precipitacions. Brises litorals: vents suaus generats per les diferències tèrmiques que s'estableixen entre la terra i el mar. Continentalitat: conjunt de trets climàtics determinats per la progressiva disminució de la influència marítima quan s'avança cap a l'interior del continent. Front polar: superfície que separa les masses d'aire polar i tropical.

12 Tema 3: Els recursos i l'energia 1 Les conques hidrogràfiques i els recursos hídrics L'aigua és un recurs natural escàs, especialment a Espanya on la seva aridesa (precipitacions per sota dels 1000 mm anuals, excepte a les zones de clima oceànic i als indrets d'alta muntanya) condiciona de forma molt notable els seus recursos hídrics que, a més a més, estan mal repartits pel territori. Malgrat tot, actualment a Espanya els recursos hídrics disponibles són més de 43.000 hm3 que són superiors a la demanda total que es situa prop de 37.000 hm3. Aquesta diferència pot semblar gran però és força inferior comparada amb la resta de països europeus.

S'ha de tenir en compte que els cabals dels rius varien al llarg de l'any en funció del clima (pluges, desglaç, evaporació, etc.). Per tal de fer una aproximació al seu règim fluvial utilitzem una representació gràfica anomenada hidrograma. 1.1 Les conques hidrogràfiques Una conca hidrogràfica és la superfície de terreny les aigües del qual vessen a través d'afluents i rius cap a un riu principal. Està delimitada pels cims o línia divisòria de les aigües.

L'ús dels recursos hídrics es regula administrativament amb les demarcacions hidrogràfiques, gestionades per les Confederacions Hidrogràfiques, que són organismes públics que estudien, construeixen i exploten les infraestructures hidràuliques, a més de gestionar i vigilar els recursos d'aigua de domini públic. Els recursos hídrics estan repartits de manera desigual: són importants a les confederacions del Nord, del Duero, del Tajo i de l'Ebre, en canvi, per l'altra banda, tenim altres deficitaris, com les confederacions del Guadalquivir o el Segura.

1.2 Els vessants hidrogràfics Un vessant hidrogràfic és el conjunt de conques les aigües de les quals aboquen a la mateixa mar: Vessant atlàntic: com que la Meseta està inclinada cap a l'Atlàntic, rep la majoria dels rius peninsulars (Duero, Tajo i Guadiana i la depressió del Guadalquivir). Vessant mediterrani: l'únic riu important és l'Ebre, la resta (Xúquer, Túria, Fluvià…) formen conques petites amb estiatges importants i prolongats. Molts de la resta dels rius tenen règims torrencials. Vessant cantàbric i gallec: rius abundants, força cabalosos i regulars al llarg de l'any. Són rius curts donat que les muntanyes on neixen són prop de les costes. 1.3.

Les zones humides Són extensions desiguals de terreny cobertes per aigües, generalment poc profundes. Inclouen llacunes, albuferes, maresmes i deltes. Tenen una gran importància ecològica. Dels seus terrenys inundats s'obtenen aliments, aigua potable i materials de construcció o bioquímics per a medicaments. Alhora, són lloc d'acollida d'aus migratòries, grans absorbidors de gasos d'efecte d'hivernacle i, al voltant seu, s'hi concentra bona part de la biodiversitat mundial. Gairebé el 75% d'aquests espais han desaparegut en els darrers cent anys a causa de que s'utilitzaven d'abocadors, s'assecaven per construir, es sobreexplotaven els aqüífers, es contaminaven, venien espècies invasores,…

Per tal de protegir-les, es va crear l'any 1971 un acord internacional: el Conveni de Ramsar. 2 L'aigua, un recurs escàs. Polítiques hidràuliques Els dos usos de l'aigua més importants pel volum de demanda són: 2.1 L'aigua per a ús agrícola i ramader: Representa més del 80% de l'ús de l'aigua i això es deu a l'extensió progressiva del regadiu. Aquesta pràctica planteja alguns problemes com la contaminació de l'aigua a causa dels adobs químics o pesticides. Per frenar el consum d'aigua, els agricultors reben ajudes per transformar en reg per aspersió o en reg de degoteig la modalitat tradicional de reg per inundació.

També es pot evitar la pèrdua d'aigua mantenint en bon estat els canals de reg i evitant de regar a ple sol. A les hortes mediterrànies es recorre a l'explotació de cabals subterranis per mitjà de l'extracció d'aigua per bombeig. 2.2.- L'aigua per a ús urbà i industrial: El seu ús és molt inferior del que generalment es pensa. En la indústria s'utilitza bàsicament per la neteja, la refrigeració de màquines o la producció de paper o pell en algunes fàbriques específiques. Un altre punt important és en l'ús domèstic on és necessària una exigència elevada en la qualitat de l'aigua. A Espanya, els subministraments domèstics i urbans acostumen a combinar aigües fluvials amb aigua dels aqüífers.

El principal problema – que s'agreuja a l'estiu en zones turístiques - és la insuficient garantia de subministrament per a moltes ciutats espanyoles, cosa que arriba a provocar restriccions en èpoques de sequera. 2.3. Les polítiques hídriques Són les que estan orientades a obtenir aigua. a. La política de transvasaments Consisteix a manipular el curs natural de l'aigua per portar-la a les grans ciutats o a zones deficitàries d'aquest recurs. Per dur-la a terme es necessiten complexos sistemes de distribució amb fortes inversions econòmiques per part de l'Estat.

Això suposa certs problemes com l'alteració de l'ecosistema o el descontentament popular pels que es veuen afectat per aquestes mesures. b. La dessalinització de l'aigua de mar Consisteix a extraure la sal de l'aigua de mar per a poder utilitzar-la en zones amb forta demanda d'aigua. Per a dur a terme aquest procés es necessiten unes plantes dessalinitzadores. Aquestes plantes tenen l'inconvenient de tenir un cost molt elevat i de consumir molta energia. Malgrat això, l'aigua que s'obté és de gran qualitat. c. La recuperació dels aqüífers Consisteix en l'aprofitament de les aigües subterrànies. Per la seva realització s'ha d'explotar el sól per mitjà de perforacions de pous i bombeig d'aigua.

La seva pràctica és molt abundant a les zones mediterrànies a on s'utilitza per regar els conreus. Alguns problemes que comporta aquesta pràctica és la salinització de l'aigua en zones properes al litoral i la filtració d'aigües residuals als aqüífers. d. Els plans de sanejament dels rius Consta principalment en netejar i evitar la contaminació en els rius més importants. El seu objectiu és el d'assolir un bon estat ecològic i garantir una aigua neta als rius. Algunes tècniques per a dur a terme aquest objectiu són la instal·lació de plantes depuradores o un major control sobre l'abocament industrial i urbà.

3 Els recursos naturals Els recursos naturals són aquells béns que la humanitat pot obtenir de la natura per satisfer les seves necessitats (biològiques – aliments, aigua…; socials -energia, matèries primeres …). Podem diferenciar entre recursos renovables i recursos no renovables : Renovables: aquells que tenen una renovació natural igual o superior a la taxa d'explotació. Perennes: sol, vent, energia hidràulica. Crítics: poden ser finits si no se'n fa un ús responsable o controlat i se supera la seva capacitat de càrrega o de regeneració.

No renovables: es regeneren a una velocitat molt lenta, de manera que a escala pràctica els considerem finits, Combustibles fòssils : carbó, petroli, gas natural. Combustibles nuclears (urani) Minerals no energètics [aquells minerals que no són aptes per produir energia, en contraposició a aquells que sí que ho són] (metàl·lics – ferro, alumini, coure…- no metàl·lics -grava, sorra, fosfats, potassi-). Tanmateix cal diferenciar aquells que són reciclables o recuperables, com les roques i alguns metalls, d'aquells que es consumeixen de manera definitiva com els combustibles fòssils.

3.1 Els recursos energètics Cada cop resulta més evident que el model energètic basat en combustibles fòssils, que ha permès els dos darrers segles el desenvolupament industrial no dóna per a més. Ni és generalitzable a tot el planeta, ni és sostenible. Aquesta afirmació descansa en dues constatacions evidents: primera els tradicionals recursos naturals (petroli i gas natural) s'estan acabant i segona les emissions de CO2 a l'atmosfera són insostenibles. Actualment, la dependència mundial dels combustibles fòssils és molt elevada: van representar més del 80% de la demanda mundial d'energia el 2017.

Es calcula que el ritme actual de consum d'aquests combustibles provocaria un exhauriment de les reserves provades del petroli en 40 anys, del gas natural en 65, i del carbó en 200-230 anys. En relació al balanç entre renovables i no renovables des d'una perspectiva de sostenibilitat, el model energètic actual és clarament no sostenible, ja que, el consum d'energies no renovables és molt més gran que el de renovables. El consum de renovables representava el 2016 només el 13,7% del total, el 2018 van representar el 7,1% (consum energies primàries renovables). A més a més, entre les energies primàries consumides només l'energia nuclear no produeix CO2.

La majoria de renovables, com la hidroelèctrica, l'eòlica i la fotovoltaica, tampoc generen CO2 i no contribueixen a l'efecte hivernacle. 3.2 Espanya, un estat amb dèficit de recursos energètics L'obtenció de l'energia per abastar les necessitats de la població espanyola es basa en l'explotació de jaciments carbonífers, en la importació d'hidrocarburs, en l'aprofitament dels recursos hidroelèctrics i en l'explotació dels minerals radioactius, a part de les altres energies alternatives (eòlica, solar, biomassa).

A Espanya ha augmentat considerablement el consum d' energia primària gràcies a la forta industrilització del país, a la mecanització del camp i el desenvolupament de les comunicacions i dels serveis. Tot això ha provocat que sigui un país dependent des del punt de vista energètic. Els darrers plans energètics nacionals (PEN) han fet forces esforços per tal de reforçar les energies tradicionals com el carbó i la hidràulica per tal de que Espanya pugui ser un país més autosuficient i eficaç en matèria energètica. Però aquests plans no han servit de gaire cosa, ja que el país s'ha hagut d'adaptar a les polítiques europees. 4.

Les energies no renovables 4.1 El carbó Amb la revolució indústria, el carbó va substituir a la força de l'aigua, ja que oferia energia més constant, més eficaç i que no obligava a les fàbriques a estar vora els rius. Però a la segona meitat del segle XX, el carbó va cedir el primer lloc als hidrocarburs (petroli). Espanya ha estat un país molt important respecte a la mineria del carbó però des de fa unes dècades, ha anat perdent moltes mines a causa de la seva baixa qualitat, el seu preu elevat d'extracció i per la seva friabilitat (s'engruna fàcilment). A part d'això, l'Estat procura mantenir l'activitat del carbó activa per tal d'evitar la dependència energètica externa.

Per aconseguir-ho, va seguir un procés de concentració de la producció, alhora que protegia les grans empreses mineres. La zona més important de producció de carbó és l'asturlleonesa. 4.2 El petroli Després de la Segona Guerra Mundial, el petroli va protagonitzar el creixement econòmic dels països industrialitzats pel seu baix preu i el seu gran poder energètic. Però malauradament, les variacions de preu d'aquest carburant ha provocat fortes crisis econòmiques (crisis del petroli 1973) i molts conflictes internacionals (Bush a Irak). Espanya no té reserves importants d'hidrocarburs i per aquest motiu ha d'importar-l'ho.

La tècnica que utilitza és la de diversificar la procedència del subministrament per tal d'assegurar proveïments i d'evitar riscos. Actualment, es disposa de 9 grans refineries a Espanya, de les quals 4 són propietat de Repsol. 4.3 El gas natural El gas natural consisteix en una mescla de gasos en proporcions variables. El gas predominant és el metà (70%) i en menor quantitat tenim el nitrogen (fins al 20%), diòxid de carboni (fins al 20%) i l'età (fins al 10%). És una font energètica d'importància creixent a Espanya davant les dificultats que plantegen altres energies i els avantatges quant a impacte ambiental, ja que produeix menys contaminació.

El país té reserves de gas natural però depèn de l'exterior per a poder calmar la gran demanda. Els encarregats de la seva distribució són un grup molt limitat d'empreses entre les que destaca Gas Natural. El gas natural entra a Espanya a través d'una xarxa de gasoductes que, salvant la zona de l'estret de Gibraltar, connecta amb el nord d'Àfrica fins a Algèria, el proveïdor principal. La demanda de gas natural ha augmentat de manera considerable els darrers anys i es preveu que continuarà creixent per la seva utilització en la generació d'electricitat i també per l'augment de l'ús domèstic i indústria.

4.4 L'energia nuclear Arran de la crisi del petroli, hi va haver la necessitat de cercar fonts d'energies alternatives al petroli i al carbó. Llavors va augmentar considerablement la producció d'energia mitjançant tècniques nuclears i noves fonts d'energia renovables (per ex: solar, eòlica, biomassa i geotèrmica). Espanya compta amb recursos minerals d'urani necessaris per abastir totes les seves centrals nuclears. Però l'urani que s'hi fa servir ha de ser enriquit, procés que es fa fora del país, concretament a França.

L'energia s'obté a partir d'una reacció nuclear la qual allibera grans quantitats de calor que produeix vapor i fa moure unes turbines gegants que són capaces de crear fins a un milió de quilowatts gràcies al generador. La tècnica actual és l'anomenada fissió nuclear però s'està investigant de fer-ho per fusió, ja que així s'aconseguirien resoldre molts problemes de proveïment energètic. És una energia que està en alça gràcies a la inestabilitat dels preus del petroli i el seu possible esgotament. 5. Les noves fonts d'energia renovables 5.1 L'energia hidràulica Gràcies als salts d'aigua dels rius i pantans podem obtenir energia neta, que no contamina i renovable.

L'obtenim gràcies a les centrals hidroelèctriques. Espanya és un dels països que més energia elèctrica produeix gràcies a l'aigua. El principal problema que presenta aquest tipus d'energia és l'elevada inversió inicial que s'ha de fer, i a més, que Espanya és un país molt explotat amb aquesta tècnica per obtenir energia i ja no queden gaires zones per instal·lar-hi centrals hidroelèctriques. L'energia obtinguda està connectada a la xarxa nacional elèctrica. 5.2 Energia solar: És aquella que aprofita l'energia del Sol per produir electricitat. Espanya és un país amb moltes hores de sol durant tot l'any, però malgrat això, hi ha poques instal·lacions d'aquest tipus.

5.3 Energia eòlica: És aquella que aprofita l'energia del vent per produir electricitat. Espanya és el segon país del món en aquesta pràctica (per darerre d'Alemanya), ja que disposa de grans zones muntanyoses que provoquen vents de gran intensitat. L'impacte ambiental que suposen els molins de vent fa que es plantegi la possibilitat de situar les properes instal·lacions al mar. 5.4 Energia de biomassa És la que obté energia per combustió o fermentació de matèria orgànica.

Hi ha dos tipus, la biomassa natural (es produeix espontàniament a la natura) i la biomassa residual (s'obté a partir de residus: alimentaris, agrícoles,etc.) 5.5 Energia geotèrmica És la que utilitza la calor interna de la Terra per produir energia. A on s'utilitza més és a les Illes Canàries gràcies al seu sól volcànic que té unes temperatures més elevades del normal. 5.6 Energia mareomotriu: És un tipus d'energia hidràulica renovable que s'obté a partir de les marees i de les ones. 6. Els recursos miners El sector miner espanyol ha tancat activitats tradicional i ha adaptat les explotacions restants.

La moneria ha reduït de manera considerable la seva importància en el conjunt de l'economia espanyola, tant pels seus recursos com pel nombre de llocs de treball que genera. 6.1 L'explotació dels recursos miners Espanya ha deixat de ser un país miner ja fa molts anys però no obstant això el sector s'ha hagut d'adaptar per tal de no desaparèixer per complet. Una de les primeres mesures d'aquest canvi han sigut les fortes reconversions laborals que han deixat a molta gent sense feina. Espanya també té uns objectius marcats per l'UE que consisteixen a incrementar la competitivitat de la mineria nacional, millorar el medi ambient i fomentar la investigació i el desenvolupament tecnològic.

Aquestes polítiques europees han provocat el tancament d'un gran nombre de jaciments metàl·lics, el manteniment d'una mineria no metàl·lica i creixement espectacular de les roques industrials. Mineria metàl·lica La utilització d'aquests minerals és per les indústries de base, com la metal·lúrgica i la química, i també per a les indústries de transformació. Aquest tipus de mineria ha patit un retrocés definitiu amb el tancament de grans explotacions de ferro, de mercuri, de coure i de pirita. Mineria no metàl·lica Aquesta mineria ha tingut més sort que la metàl·lica. Espanya és un gran productor de sal i de sals potàssiques que s'utilitzen com a fertilitzants i en la indústria química.

Roques industrials És el sector miner amb més importància dels últims anys. Es tracta de l'extracció de roques lligades a la indústria química i a la construcció, com la calcària, l'argila, les pissarres, les graves i la sorra, i les roques ornamentals com el granit o el marbre. 7. L'aigua i els recursos energètics i minerals a Catalunya 7.1 L'aigua a Catalunya A Catalunya trobem un fort desequilibri entre població i disponibilitat de recursos hídrics. Cal que distingim dues conques hidrogràfiques: la de l'Ebre (desemboquen a l'Ebre) i les conques internes (desemboca al Mediterrani).

Així i tot, podem fer una segona divisió tenint en compte les conques internes: xarxa pirinenca, xarxa pirinenca-mediterrània i xarxa mediterrània. Les conques hidrogràfiques La xarxa hidrogràfica catalana es reparteix en dues demarcacions: L'oriental o de les conques internes, formada pels rius que neixen a Catalunya i desemboquen a la mar mediterrània. L'occidental o de les conques intercomunitàries, que inclou la part catalana de les conques de l'Ebre i del Riu de la Sénia, al vessant mediterrani, i de la Garona, al vessant atlàntic.

7.2 La demanda d'aigua El 92% de la població de Catalunya viu al territori adscrit a les conques internes i consumeix només el 34% dels recursos hídrics, ja que l'ús agrícola, que és el que més consum en fa, es concentra sobretot a les zones de regadiu del Segre i del baix Ebre i suposa el 55% de la demanda total. El consum mitjà d'aigua a les llars catalanes va ser l'any 2013 de 117 litres per habitants i dia, 13 litres menys que la mitjana espanyola; en canvi, el cost va ser 71 cèntims per metre cúbic més alt.

Cal diferenciar que la Conca de l'Ebre, té un 8% de la població de Catalunya i la disponibilitat d'un 60% de la totalitat dels recursos i les Conques Interiors, tenen un 92% de la població i un consum del 40% del total de recursos, especialment consum urbà. 7.3 Els recursos energètics i minerals En el cas català, parlem també d'una forta dependència energètica, que podem situar en un 96% (importacions). Igual que en el cas espanyol, les conseqüències d'aquesta dependència exterior dificulten el control del preu de l'energia, fet que afecta negativament la inflació i l'economia en general.

Pel que fa a la distribució territorial, també parlem d'un desequilibri entre la producció (principalment localitzada a la província de Tarragona) i el consum, aquest últim localitzat en bona part als municipis de la Regió Metropolitana de Barcelona. Per fonts energètiques, més de ¾ parts de la producció interna prové de l'energia nuclear, mentre que de la resta, la més rellevant és l'energia hidràulica si bé en un ordre molt més secundari. L'any 2018, l'energia nuclear va ser la principal font energètica per a la producció d'energia elèctrica a Catalunya, representant un 49,1% de la producció total.

Els cicles combinats i la cogeneració, van representar el 16,6% i el 12,5%, respectivament, de la producció total. Resumint, la producció d'energia elèctrica amb fonts energètiques no renovables a Catalunya va ser del 79,5%. D'altra banda, l'energia hidroelèctrica i l'energia eòlica han estat les principals fonts energètiques renovables per a la producció d'energia elèctrica a Catalunya, representant un 12,4% i 6,3%, respectivament. En conjunt, la producció d'energia elèctrica amb fonts energètiques renovables a Catalunya ha estat del 20,5% l'any 2018. Catalunya és un país amb pocs recursos energètics i minerals, amb forta dependència espanyola o estrangera.

Sector energètic: la mineria del carbó estava limitada en el passat a unes poques explotacions de lignit. Donada la seva alta contaminació i la baixa rendibilitat (en ser principalment de lignit, un tipus de carbó amb un poder calorífic mitjà i no tan valorat econòmicament com l'antracita o l'hulla) el sector van anar desapareixent i tancant cap a finals de segle XX. Centrals nuclears: Ascó I i II i Vandellòs II, situades a Tarragona, produeixen quantitats massives d'energia poc transportable. Actualment Catalunya depèn en gran part de les nuclears. Segons dades de l'Institut Català de l'Energia de 2017 el 82,1% de l'energia produïda a escala catalana era d'origen nuclear.

Un informe elaborat per l'organització ecologista 'Tanquem les Nuclears-100% Renovables' de l'any 2013 detalla que les centrals nuclears catalanes han patit més de 200 problemes de funcionament en els darrers set anys. Els incidents es presenten, segons els ecologistes, "com a resultat del pas del temps i de les mateixes limitacions de la tecnologia nuclear". Les centrals nuclears s'haurien de tancar passats els 40 anys de vida útil. A Catalunya, aquestes instal·lacions estan situades a Ascó (Ribera d'Ebre) amb dos reactors, que van començar a operar els anys 1984 i 1986 respectivament, i a Vandellòs (Baix Camp), amb un sol reactor en funcionament, operatiu des de 1981.

Per tant, queden entre 7 i 12 anys per resoldre la qüestió. Les nuclears catalanes ja han obtingut pròrrogues per continuar el seu funcionament. Petroli : Catalunya té un segon problema: el consum de petroli. L'any 2007, només un 2,2% del petroli consumit es produïa a Catalunya, segons dades recollides per l'ICAEN. El petroli, però, és la principal font d'energia primària, representant el 46,1% del consum segons dades de 2017. L'encariment en la seva exportació, cada vegada més inestable a causa de l'esgotament de recursos i a crisis internacionals que afecten el seu subministrament, està forçant al govern català a replantejar-se el model energètic actual.

Energia hidroelèctrica: les centrals hidroelèctriques es localitzen on hi ha aigua abundant. A Catalunya se situen en punts del curs mitjà dels principals rius, propicis per a la construcció dels embassaments, sobretot en la conca Pirineus-Ebre, pantans de la Noguera Pallaresa, Noguera Ribagorçana i el Ter. La construcció d'embassaments presenta un fort impacte ambiental en el moment de la seva construcció, en inundar grans extensions de terreny que a vegades comporten el desplaçament de la població que els ocupava. També afecta el règim hidrològic dels rius en modificar artificialment el seu cabal.

En l'àmbit de les energies alternatives, té molta importància la biomassa, seguida a molta distància de l'eòlica. Minerals no metàl·lics: potassa i sal gemma, han perdut embranzida i s'han tancat moltes mines. Trobem explotacions de potassa a Sallent. Roques industrials: important l'extracció d'àrids naturals, roca calcària i argiles amb produccions cada cop més importants als darrers anys gràcies a la construcció. El futur energètic català preveu multiplicar per 4 el consum d'energies renovables. 4. Els paisatges naturals i culturals 1. La biodiversitat, l'acció antròpica i el paisatge.

1.1 La biodiversitat al territori espanyol Espanya és un espai que manifesta a escala mundial una gran biodiversitat: hi ocupa el segon lloc després de les seves tropicals. Per què? – La situació: la posició de la península Ibèrica afavoreix la presència de dos grans dominis vegetals: l'atlàntic, el mediterrani i, a les Canàries, el tropical. – L'efecte refugi: Durant els períodes glacials, la península va servir com a refugi per a espècies vegetals i animals europees. També va acollir espècies animals africanes. En la seva adaptació al medi peninsular van desenvolupar característiques pròpies i van generar així espècies i subespècies noves.

– La presència de sistemes muntanyosos: L'existència de nombrosos sistemes muntanyosos i del gran altiplà de la Meseta reprodueix en altitud la gradació vegetal que es dóna entre el nord i el sud d'Europa. 1.2 L'acció antròpica (intervenció de l'ésser humà) L'ésser humà ha transformat profundament el paisatge natural i ha substituït boscos per camps de conreu. Actualment, el 45% de la superfície total d'Espanya està ocupat per algun tipus d'activitat agrària. Cal afegir-hi la pèrdua de superfície de vegetació natural per l'expansió de les àrees urbanes, així com per la construcció d'infraestructures i d'equipaments, fins a ocupar gairebéa el 10% del territori.

1.3 El paisatge El paisatge és la fisonomia externa d'un territori. També és el resultat de la interacció de factors naturals (relleu, hidrologia, flora i fauna) i factors humans (activitats econòmiques i…