Anàlisi del Relleu d'Espanya i Catalunya

I 42 flashcards i 28 preguntes més al document.

Text del document

EL RELLEU D'ESPANYA Espanya té una superfície de 505.989 km² i ocupa bona part de la Península Ibèrica, una de les penínsules més grans del món. El seu relleu ve definit per un seguit de trets fonamentals: Forma massissa: caracteritzada per l'amplada i extensió de les seves costes (4.000 – 5.000 km), de traçat rectilini, exceptuant el litoral gallec de costes retallades. Elevada altitud mitjana: caracteritzada per l'existència de l'altiplà central (Meseta) que ocupa 3/4 de la Península Ibèrica i el conjunt de les serralades que travessen tot el territori, amb molts cims que superen els 3.000 m d'altura.

L'altitud mitjana sobre el nivell del mar és 660 m, el doble que la de França i solament superada a Europa per Suïssa. Aquesta altitud i els pendents pronunciats beneficien poc les activitats agrícoles i dificulten les comunicacions alhora que endureix les condicions climàtiques. La disposició perifèrica del relleu: que dificulta l'accés a la Meseta, amb forts pendents per accedir a les planes centrals, que sumat a la seva amplitud provoca un clima extremat a l'estiu i a l'hivern, conseqüència del factor muralla d'aquest relleu sobre la influència marítima. Gran diversitat d'espais naturals molt diferenciats: que ha condicionat la diferenciació del territori i la varietat de paisatges.

Formació geològica del relleu peninsular a) Era Precàmbrica: sòcol antic, actualment representat pel massís gallec, que es va anar submergint sota el mar i on s'hi dipositaren gresos i argiles formant diferents estrats que sobresortiran en períodes posteriors. b) Era Primària (Paleozoic): inicialment la superfície actual de la península ibèrica era un mar. Les primeres terres emergides van ser el massís granític gallec, la resta va continuar coberta per l'aigua marina. Al llarg de milions d'anys en aquest mar s'hi van dipositar argiles i gresos formant estrats.

Fa uns 250 milions d'anys aquests estrats es van plegar (moviment hercinià), al mateix temps els estrats van donar lloc a roques metamòrfiques (pissarres, granits) és a dir roques silícies. Durant l'era Primària els relleus resultants d'aquesta orogènesi es van erosionar formant sòcols aplanats de materials rígids i resistents. Es forma el Massís Ibèric i el nucli de la Meseta. c) Era Secundària (Mesozoic). Fa 90 milions d'anys la part occidental del massís ibèric es cobreix d'aigua (mar de Tetis).

Els relleus de l'època anterior (hercinians) es van erosionar i dipositar en estrats als fons marins propers al sòcol, formant conglomerats (fonamentats per conglomerats o gresos) i altres materials més fins o fangosos (argiles, margues o gresos). Aquests sediments juntament amb els dipòsits de restes d'animals marins acabaran formant roques calcàries. Les terres emergides patiran importants processos erosius. d) Era Cenozoica: Està formada per dos períodes: el Terciari i el Quaternari (Plistocè, època de les glaciacions i l'Holocè, període actual més suau climàticament) - Període Terciari (orogènesi alpina): Els moviments orogènics transformaran el relleu fins al seu aspecte actual.

Durant aquest període es produirà el plegament dels sediments marins anteriors (Mesozoic) i el trencament dels materials hercinians molts més durs. Trencament de l'antic sòcol hercinià que queda dividit en dos blocs o altiplans, quedant la Meseta Nord més elevada que la Meseta Sud. Els materials més durs formaren falles, depressions i horsts (elevacions o altiplans), el seu resultat són el Sistema Central i les Muntanyes de Toledo. També apareixen el Massís Galaicolleonés, la part occidental de la Serralada Cantàbrica i Sierra Morena.

La col·lisió de les plaques tectòniques plegaran els materials sedimentaris, més nous i menys rígids, de la vora del sòcol hercinià formant el Sistema Ibèric i la part oriental de la Serralada Cantàbrica. La mateixa col·lisió de plaques plega també els materials dipositats a les fosses oceàniques, fracturant, dislocant i aixecant part del sòcol. Es formen les serralades exteriors de la Meseta: Pirineus, Serralades Bètiques i Serralades Litorals Catalanes. - Període Quaternari (glacialisme): Període d'erosió i sedimentació Els rius i les glaceres aporten tot un seguit de materials d'al·luvió que omplen les fosses del voltant de la Meseta i els seus relleus exterior.

Es formen la depressió de l'Ebre i la depressió del Guadalquivir. A mesura que els relleus alpins es van erosionant es produeix una aportació de materials sedimentaris que formen planes litorals a les zones d'aigües poc profundes, que juntament amb els materials marins donen lloc al Delta de l'Ebre i les zones costaneres de la depressió del Guadalquivir Unitats morfoestructurals LA MESETA És la principal unitat del relleu peninsular, ocupa pràcticament el 45% de la seva superfície. Es tracta d'un altiplà format a l'era Terciària (moviment alpí), a partir del sòcol de l'era primària, que es va fracturar en dos grans blocs (moviment alpí): Submeseta Nord: altitud mitjana de 800-850 m.

envoltada de muntanyes i travessada d'est a oest per la xarxa fluvial del Duero. Predominen els materials argilosos, marges combinats amb materials silicis (molt menys importants). Travessada per rius que han de superar el desnivell entre la Meseta i el peneplà (superfície amb pendent suau i amb amples valls per les quals circulen els rius), i que formen cingleres (tall profund que un riu pot arribar a formar al terreny) i congosts (gorja o canyó, vall estreta entre muntanyes abruptes, excavada per les aigües d'un curs d'aigua) fins a arribar al mar entre materials durs hercinians.

Submeseta sud: altitud mitjana de 500 – 700 m, formada per dos altiplans (el del riu Tajo i el del Guadiana) separats per les muntanyes de Toledo. Entre els dos altiplans trobem la planura de la Manxa, la més extensa d'Espanya. Predominen els materials silicis (amb molta menys quantitat trobem argiles). També hi trobem el Campo de Calatrava, amb restes de vulcanisme del terciari, i el peneplà extremeny Les dues submesetes van formar part del massís ibèric, elevat durant el període hercinià (era Primària) i erosionat durant el Mesozoic (era Secundària).

Els materials durs d'aquest massís es van fracturar durant l'orogènesi alpina (Període Terciari) i les dues submesetes van quedar enfonsades, formant-se conques lacustres terciàries que s'aniran dessecant i omplint de sediments i es tornaran a erosionar durant el quaternari. Unitats relacionades amb la Meseta L'antic sòcol paleozoic (Massís Hespèric): solament en queda una petita part a la zona occidental (Zamora i Salamanca), un peneplà suau i estret que s'eixampla cap Extremadura fins arribar a Portugal i al mar. Predominen les roques dures (granit, pissarres, quarsites). En alguns indrets apareixen valls molt profundes i en altres (peneplà extremeny) trobem muntanyes illes.

Les conques sedimentàries: costat oriental de la Meseta (antic sòcol enfonsat i sepultat sota grans dipòsits de materials que formen les conques sedimentàries del Duero i el Tajo) format al quaternari. En aquests sediments hi predominen als estrats inferiors sorres, argiles i margues, i als estrats superiors roca calcària amb restes orgàniques, dipositades quan l'interior de la Meseta estava ocupat per conques lacustres La seva fisonomia és d'erms (plataformes elevades coronades per un estrat calcari), relleus en costa i badlands.

Les serralades interiors: formades durant el Terciari (moviment alpí), moment en què es generen zones de fractura a l'antic sòcol i uns blocs s'aixequen i altres s'enfonsen (tectònica de fractura). Predominen els granits, les pissarres, gneissos (marbre). Orientades d'est a oest, de formes suaus i arrodonides. a) Sistema central: divideix la Meseta en dues meitats. Es tracta d'una zona elevada dins de l'antic sòcol paleozoic, aixecat durant el moviment alpí i format per un conjunt de blocs aixecats o horsts (estructura tectònica formada per un o més blocs aixecats respecte dels blocs adjacents) que formen serralades d'important altitud (Somosierra, Guadarrama, Gredos, i Gata).

El pic més alt és l'Almanzor (2.591m) a la serra de Gredos. La comunicació entre els dos altiplans es fa a través del port de Somosierra. Hi predominen els materials silicis(granit, quarsites i pissarres), que proporcionen unes formes suaus i arrodonides. b) Muntanyes de Toledo: divideixen en dues meitats la Submeseta Sud, alhora que les aigües del Tajo i el Guadiana. La seva altitud mitjana és al voltant dels 1.400 m, destacant les mateixes muntanyes de Toledo i les serres de Guadalupe, Montánchez i San Pedro. El seu origen el trobem en l'evolució del massís ibèric hercinià trencat pel moviment alpí.

Les vores muntanyoses de la Meseta: formades durant l'orogènesi alpina, moment en què el xoc de diferents plaques de l'escorça de la terra van pressionar l'antic sòcol i el van fracturar en blocs. Els materials més tous, dipositats a les vores es van plegar formant les serralades que envolten la Meseta. LES VORES MUNTANYOSES DE LA MESETA Massís Galaicolleonès: format per blocs tallats, elevats i enfonsats (massís esglaonat), amb materials granítics i paleozoics. Comprèn Galícia, serres a l'oest d'Astúries, Muntanyes de Lleó i les serres de la Cabrera i la Segundera.

a) Massís Gallec: el més antic de la península (antic sòcol paleozoic), erosionat durant l'era Secundària, i afectat pel moviment alpí que el va fracturar en blocs fallats i enfonsats, per això la seva forma de massís esglaonat. Les seves formes són suaus, com a conseqüència de l'erosió que en va suavitzar les pendents. Els rius hi circulen en valls profundes. Les seves fractures contínues arriben fins al mar i permeten la formació de les ries en una costa molt retallada. b) Muntanyes de Lleó: formades a partir de l'antic massís ibèric hercinià fracturat durant el moviment alpí. Enllacen la Submeseta Nord, el massís Gallec i la serralada Cantàbrica.

Altitud mitjana uns 500 m, amb cims que destaquen amb més de 2.000 m com Teleno. Envolten la fossa tectònica del Bierzo, omplerta per materials erosionats pel riu Sil. Serralada Cantàbrica: aïlla la Submeseta Nord de la influència marítima (paral·lela a la costa entre el Massís Gallec, les Muntanyes Basques i al nord de la Depressió del Duero). Cadena lineal de formes enèrgiques i grans desnivells a la façana cantàbrica i més suaus a la vessant interior. a) Part occidental: Massís Asturià, prolongació del Massís Gallec en forma de blocs paleozoics dislocats (restes de la gran serralada paleozoica de l'Era Primària que es va renovar amb l'orogènesi alpina).

Predomini de les roques silícies, hi trobem els jaciments de carbó més importants de tota Espanya i una gran varietat de metalls (ferro, antimoni i mercuri). Difícil comunicació amb la Meseta (altitud del relleu i cims nevats). b) Part oriental: Muntanya Cantàbrica, relleu alpí (període terciari) amb cims que perden altitud, i amb domini de relleus plegats de materials sedimentaris, amb predomini de gresos, conglomerats i especialment roques calcàries, molt dures, element que explica el relleu amb crestes i pics. c) Altres serres importants: Peña Ubina (Astúries), Peña Labra i Peña Prieta (Cantàbria), Aralar (País Basc).

d) Entre els dos sectors els Pics d'Europa (Covadonga a l'oest, Bulnes al centre i Andara a l'est) amb els cims més alts de tota la serralada (Torre de Cerredo 2.648 m; Naranjo de Bulnes 2.519 m). Sistema Ibèric: limita la Meseta de nord-oest a sud-est. Format per materials del sòcol hercinià (gresos, quarsites i pissarres) i materials secundaris d'origen marí (antic fons marí mesozoic). Tots els materials es van plegar durant el moviment alpí (Terciari), plegant-se les roques sedimentàries i fallant-se els materials més durs (sòcol base).

a) Sector Nord: format per un sistema de falles amb horsts elevats que formen elevacions de més de 2.000 m (serra de la Demanda, Picos de Urbión i serra del Moncayo). Totes elles separen la Meseta de la depressió de l'Ebre. b) Sector Sud: format per dos conjunts: interior (Montes Universales, serra de Cuenca, serra d'Albarrasí), i exterior (serres de Jalambre, Gúdar i el Maestrat) que aïllen la Meseta de la costa. Format majoritàriament per roques sedimentàries. Sierra Morena: separa la Meseta de la depressió del Guadalquivir. Des de la Meseta presenta elevacions de 700 m, des de la depressió del Guadalquivir de 1.200 m.

Les pissarres (vell sòcol hercinià) i la vegetació estepària li confereixen un color característic origen del seu nom, també hi trobem quarsites i calcàries. Des d'antic es van explotar jaciments miners (mercuri a Almadén, coure a Riotinto, carbó a Peñarroya) avui tancats. L'únic pas que comunica la Submeseta Sud amb Andalusia és Despeñaperros. SERRALADES EXTERIORS DE LA MESETA Es van formar durant el moviment alpí, conseqüència del xoc i trencament de les plaques de l'escorça terrestre que van comprimir i plegar els materials sedimentaris de les fosses marines.

Pirineus: muntanyes joves d'uns 440 km que van des del Golf de Biscaia al cap de Creus, amb una amplària de més de 100 km, amb alineacions paral·leles des de la part central o axial que davallen de forma esglaonada. La seva formació es produeix durant el moviment alpí, a partir d'un procés de sedimentació de l'antic fons marí de l'era secundària, dividit en dues parts, separades per la zona axial formada a l'era primària. El fet de ser muntanyes recents fa que estiguin poc erosionades i per tant presentin cims escarpats, amb forts desnivells al vessant francès, i poc pronunciat al vessant peninsular.

Els rius presenten força desnivell i pertanyen a la conca hidrogràfica de l'Ebre (Aragón, Gallego, Cinca, Segre …) i en aquelles zones amb roca calcària trobem formacions càrstiques (canyons, gorges, coves …) Als pics més elevats hi trobem les darreres glaceres actives de tota la península (Mont Perdut, Aneto …). a) Pirineus axials o centrals: és l'eix central de la serralada. Hi trobem les majors altituds (Aneto 3.404 m., Mont Perdut 3.355 m, Pic d'Estats 3.143 m. L'alçada dificulta els passos destacant el de Somport.

La part central formada per materials hercinians amb roques antigues, dures i fracturades (quarsites, pissarres i algun granit), que donen lloc a massissos elevats i crestes, on es mantenen les restes de glaceres. b) Prepirineu: de menys altitud i formes més suaus, els formen dues serralades paral·leles a la zona axial, de materials calcaris i margues d'origen sedimentari (era Secundària): 1.- Serres interiors: alçades de més de 2.500 m com Guara i Peña. 2.- Serres exteriors: Cadí, Montsec, d'altituds menors. 3.-Al mig de les dues serralades trobem la Depressió Mitjana pirinenca, allargada, estreta i interrompuda per altres relleus.

Serralades Litorals Catalanes: tanca la depressió de l'Ebre per l'est i separa els Pirineus i el Sistema Ibèric amb un seguit de falles i terrenys volcànics. Al nord presenten materials antics paleozoics (restes d'un antic massís enfonsat Catalanobalear, que emergeix al nord de Menorca i a les cares nord de totes les serralades del sistema). Però la major part dels materials al sud són secundaris (roques sedimentàries), on predominen les calcàries. Distingim dues serralades paral·leles i una depressió: 1.- La Serralada Prelitoral: amb el Montseny (Turó de l'Home, 1706 m), Montserrat i el Montsant amb materials conglomerats.

2.- La depressió Prelitoral va des de Girona al Camp de Tarragona es tracta d'una fossa tectònica (graben, bloc enfonsat limitat per dues falles normals o per sistemes de falles normals subparal·leles) que es va omplir de sediments durant el terciari i quaternari i avui en dia acull les comarques amb més valor agrícola de Catalunya (la Selva, el Vallès, el Penedès) 3.- La serralada litoral té un desenvolupament escàs i no més de 600 m. Serralades Bètiques: formades durant el moviment alpí, amb la col·lisió dels materials sedimentaris del fons oceànic (mar de Thetys) de la microplaca Ibèrica i la placa Africana.

1.- Serralada Penibètica: es situa prop de la costa i està formada per materials de l'antic massís hercinià Beticorifeny, elevat durant el moviment alpí. Hi trobem Sierra Nevada (Veleta amb 3.398 m., Mulhacén amb 3.482 m, el més alt de la Península Ibèrica). Destaquen també les serralades de Filabres i Estancias. Predominen les silícies. 2.- Serralada Subbètica: s'estén des de Gibraltar al cap de la Nau, on desapareix sota el mar i torna a sortir a les illes Balears. Hi trobem calcàries dures i margues més toves, que dibuixen un relleu trencat i irregular. Destaquem les serralades de Cazorla, Segura, Sagra i Mágina.

Entre les dues serralades apareixen un seguit de depressions (foies: terreny pla i extens, omplert d'al·luvions i envoltat de muntanyes) com la de Baza, Guadix, Granada i Antequera, omplertes amb sediments terciaris i quaternaris que proporcionen un paisatge de badlands (terreny sedimentari sense cobertura vegetal) a causa de l'aridesa del clima.

DEPRESSIONS DE L'EBRE I DEL GUADALQUIVIR Ocupades pel mar i posteriorment omplertes per sediments (marins, fluvials i procedents de grans llacs), que formen relleus quasi horitzontals que erosionats pels rius donen lloc a un relleu tabular (relleu de superfície aplanada i vores costerudes) on els materials resisteixen millor l'erosió, i en aquells llocs amb menor resistència apareixen valls i terrasses. Depressió de l'Ebre (380 km, 600 m³/s): encaixada entre els Pirineus, el Sistema Ibèric i les Serralades Litorals Catalanes. El seu origen està vinculat a la formació dels Pirineus.

El massís inicial es va enfonsar sota el mar, tancant-se posteriorment i formant un gran llac, on s'hi van sedimentar (període terciari) materials procedents dels rius com conglomerats, gresos i margues, i sediments lacustres (guixos, calcàries i sals). Els materials més durs de la superfície formen malls– roca alta i escarpada – i moles – turons escarpats al capdamunt i amb cim pla. La seva desembocadura en forma de delta és una de les més importants de tota la costa (320 km²). La sedimentació que hem comentat ha permès que la Depressió de l'Ebre sigui una zona molt apta per l'agricultura.

Tanmateix, l'erosió provocada per la xarxa hidrogràfica de l'Ebre va provocar al llarg del Quaternari l'aparició de relleus tabulars, terrasses fluvials i badlans. Depressió del Guadalquivir: originalment associada a les Serralades Bètiques es va consolidar al període terciari. S'estén entre Sierra Morena i les Serralades Bètiques. Amb una altitud mitjana de 150 a 250 m, forma una plana triangular de 330 km de longitud per 200 km d'amplada. Inicialment estava oberta al mar, per convertir-se en un llac que va ser omplert per materials argilosos, que avui són camps fèrtils on sobresurten algunes taules (terreny elevat i pla, de gran extensió, envoltat de valls i barrancs) de calcària .

Destaquen els aiguamolls i les zones pantanoses que envolten tota la depressió travessada pel Guadalquivir, amb àmplies zones d'horta, zones de conreu d'arròs, franges de dunes, algunes amb més de 90 m d'alçada. COSTES ESPANYOLES Costes atlàntiques: Costa cantàbrica: predomini de les formes altes i rectilínies. Poques platges i planes litorals, donat que la Serralada Cantàbrica s'enfonsa ràpidament al mar. Trobem penya-segats on els pendents de la muntanya arriben a la costa, quan les onades i les marees erosionen les zones de roca dura i homogènia, el penya-segat recula i dóna lloc a parets verticals.

Si el rocam és de duresa desigual, les ones desgasten les zones menys resistents formant entrants i coves. De vegades es formen rases a les costes (superfície plana limitada per penya-segats marins esglaonats). Les ries d'aquesta costa són curtes i estretes, resultat de valls excavades per l'erosió fluvial en els estrats de les roques toves envaïdes pel mar. Costa gallega: des de la Punta de La Estaca de Bares i el cap Ortegal, els punts més septentrionals de la Península, fins a la frontera amb Portugal. El tret característic en són les seves profundes ries.

Les ries són valls de rius antics, inundades i envaïdes pel mar a causa de l'enfonsament de les costes o bé la pujada del nivell del mar. Arriben a penetrar, fins a 35 km terra endins, i segons la seva forma i situació distingim entre ries baixes (Muros, Arosa, Pontevedra i Vigo, profundes, amples i amb relleus suaus) i altes (A Coruña, Ribadeo, Navia, poc profundes i curtes). Costa atlàntica andalusa: entre la frontera portuguesa i Gibraltar (Golf de Cadis). Es forma a partir d'al·luvions dels rius que han construït planes costaneres més o menys amples que formen costes baixes amb molta sorra, poc onatge i on el vent forma tot un sistema de dunes (costa Huelva-Cadis).

Per acció dels corrents marins trobem acumulacions de sorra a certs llocs (fletxes litorals, si se situen paral·leles a la costa, formen cordons litorals). Costes mediterrànies: costes baixes i rectilínies, formant amplis arcs separats per turons de roca (caps de Creus, la Nau, Palos i Gata). Hi trobem platges, cales, albuferes (llac salat separat pel mar per un cordó litoral, que pot tenir contacte temporal o permanent amb el mar) i tómbols (barra formada per sorra que uneix illots rocallosos amb el litoral): Litoral català: poc uniforme amb relleus molt contrastats (deltes, petites planes litorals, costes acinglerades i costes abruptes).

Amb deltes, com el de l'Ebre (el més important de tota la Península) i altres de menors (Llobregat, Besòs, i Tordera). Al nord del Tordera la Serralada Litoral arriba fins al mar i forma els penya-segats de la Costa Brava. Golf de València: des del cap de la Nau fins al delta de l'Ebre, forma una plana litoral de 400 km. Formada després del darrers moviments orogènics. El golf de València forma un arc pronunciat format per sediments marins i terrestres. Hi podem observar platges, aiguamolls, albuferes (València) i tómbols (Ifac a Calp, Alacant, Peníscola, València). Costa mediterrània d'Andalusia i Múrcia: també s'anomena Bètica, s'estén de Gibraltar a la Nau.

Costa tallada pels relleus muntanyosos de les Serralades Bètiques. Podem observar camps de dunes i albuferes com la del Mar Menor a Múrcia. EL RELLEU DE CATALUNYA Catalunya té una superfície de 31.904 km² i un territori molt accidentat i amb molts contrastos i varietat de paisatges. Distingim dues grans unitats de relleu: 1.- Els Pirineus: la serralada dels Pirineus ocupa una tercera part del territori en direcció oest-est. Aproximadament 250 km dels 435 km del total de la serralada es troben en territori català. El seu origen el trobem en el moviment alpí (Cenozoic – Era Terciària), aproximadament fa uns 37 milions d'anys.

Es divideix en dues unitats diferenciades: Pirineu axial: format per un seguit de blocs fallats i aixecats de roques antigues (materials: llicorelles, granits, calcàries dures i antigues). Destaquen com a principals cims la Pica d'Estats (3.143 m), la Pica del Carlit (2.921 m) i els ports de la Bonaigua (2.072 m) i el de Viella (2.424 m) Presenta una fisonomia de paisatge alpí, amb alternança de formes suaus, planes elevades, crestes de parets verticals antics circs glacials (ara convertits en estanys, com per exemple Aigüestortes), valls glacials amb forma de V (com per exemple les valls de les dues Nogueres, la de Cardós, la de Valira i la del Segre).

Prepirineu: el formen materials sedimentaris plegats i fallats de l'era Secundària aixecats al terciari, amb predomini de les roques calcàries Distingim dos sistemes separats per conques mitjanes com la de Tremp, amb sediments més moderns, que presenten una fisonomia més mediterrània: Serralades interiors: Cadí (2.6412 m, Pedraforca (2.490 m), el Boumort (2.082 m) … Serralades exteriors: Montsec i Mont-roig (situada al sud del Montsec) i separades per la conca de Tremp. Els rius, amb forts pendents hi formen gorges i congosts, com per exemple el de Mont-rebei a la Noguera Ribagorçana, el de Camarasa al Segre, i els de Tarradets i Collegats al Noguera Pallaresa.

2.- Serralada Transversal: Una part formada a partir de blocs tabulars o basculats, alguns d'ells formant muntanyes força elevades com el Puigsacalm (1.515 m), la serralada de les Finestres i la de les Cabreres. Una altra part enfonsada, formant la Plana d'Olot (amb un paisatge de volcans inactius del Quaternari), el Pla del Bages, el Pla de l'Empordà. 3.- Depressió Central: és la part més oriental de la depressió de l'Ebre, drenada pel Llobregat, Francolí, Ter i altres rius que no desguassen a l'Ebre. S'estén entre els Pirineus i les serralades de la costa, ocupada originàriament pel mar va emergir lentament a causa de la sedimentació de materials d'origen fluvial i marí.

Els materials més pesants (fluvials) es van dipositar als peus de les muntanyes del voltant, on formaren conglomerats; els més fins (gresos i argiles) es van sedimentar al centre de la conca, on predominaven els sediments d'origen marí com margues grises o blavenques, (planes de Vic i Manresa i la conca del riu Òdena). En tancar-se el mar, es formà un llac amb dipòsits de sal gemma i sals potàssiques (mines de Cardona, Súria, Balsareny i Sallent), dipòsits calcaris (Calaf, Almatret i Mequinensa) i guixos (Ponts). Amb forma de gran amfiteatre, amb un pendent suau que baixa cap a Lleida, Tàrrega i Calaf, amb estrats fins i més recents que encara fa pocs anys dibuixava un paisatge d'aiguamolls.

L'alternança de materials tous (margues, i argiles) i durs (calcàries, gresos i conglomerats) ha dibuixat un relleu, excavat pels rius, d'altiplans, terrasses o tossals (altiplà de la Segarra, conques de Barberà, Òdena i plana de Vic). Hi trobem amplies zones d'agricultura al centre de la depressió (Segrià, Urgell i la Noguera). 4.- Les serralades costaneres: format per una doble serralada que corre paral·lela a la costa des de la desembocadura del riu Ter fins al delta de l'Ebre. Des de Collserola fins a les Gavarres trobem muntanyes antigues, semblant a les de l'eix dels Pirineus, però més baixes, es tracta de formes suaus, molt desgastades per l'erosió.

Al sud de Barcelona, trobem muntanyes d'origen sedimentari i de plegament, semblants a les del Prepirineu amb predomini de roques calcàries. Els rius que desemboquen al Mediterrani (Ebre, Llobregat i Francolí) recorren aquest territori amb dificultat. La resta (Gaià, Besòs, Congost-Mogent i Tordera) són de tram curt (proximitat al mar) amb cabal irregular i règim torrencial a causa del clima. Serralada Interior (Prelitoral): amb cims importants com les Guilleries i el Montseny (Paleozoic) de granit, pissarres i quarsites i Prades i els Ports de Beseit (Secundària) amb materials calcaris.

Montserrat i el Montsant no formen part d'aquesta estructura, però hi són incloses per proximitat, formats per materials acumulats d'antics rius, han format conglomerats que mostren la seva resistència a l'erosió respecte a les terres del seu voltant. Serralada Litoral (Marina): amb altituds modestes Montnegre (759 m), Collserola (512 m) i Montsià (762 m), amb extrems que s'acosten a la costa com el Garraf. Tota la carena va desapareixent vora el Vendrell, on la Serralada Interior arriba al mar. Es tracta de massissos antics formats per esquits, granits i calcàries.

Depressió prelitoral: es tracta d'una fossa allargada d'aspecte ondulat, que ocupa les comarques de la Selva, els Vallès i Penedès. Formada per falles de blocs enfonsats de materials continentals aportats pels rius i el mar. Molt erosionada pel pas del temps, hi trobem turons i relleus suaus, que conformen un espai obert idoni per establir les principals comunicacions del territori i les poblacions. Plana litoral: formada per al·luvions dels rius mediterranis i d'aportacions marítimes, estreta al Maresme i més àmplia al Camp de Tarragona i als deltes, i interrompuda en algun punt com és el cas de la mola del Garraf.

Els rius formen petits deltes (Tordera, Besòs, Llobregat -l'únic amb cabal continu i amb origen als Pirineus), exceptuant el gran delta de l'Ebre (320 km²). Es tracta d'una zona molt poblada (Barcelona, Tarragona, Mataró, Vilanova).