Anàlisi del Procés d'Industrialització a Espanya i el Sector Terciari

I 96 flashcards i 64 preguntes més al document.

Text del document

SECTOR SECUNDARI 1. EL PROCÉS D'INDUSTRIALITZACIÓ A ESPANYA Espanya País industrialitzat, una de les economies més desenvolupades del món. Aquest desenvolupament no s'assoleix fins a la 2n meitat del segle XIX. S.XIX Espanya s'incorpora tard i parcialment al procés industrial. Classe dominant: noblesa terratinent, indiferent a tot allò que no fossin les rendes agràries. Artesania: influïda pels gremis, contraris a les innovacions tècniques. Nivell cultural: molt baix. L'any 1887 el 54% dels homes i el 74% de les dones eren analfabets. Població: de base agrària, poc nombrosa i amb recursos insuficients per generar una demanda important de productes industrials.

Situació política: convulsa des de la Guerra d'Independència i les lluites polítiques entre conservadors i liberals fins a les guerres carlines i els canvis monàrquics. Desenvolupament de la indústria fins al 1900 El desenvolupament de la indústria espanyola és el resultat de: L'existència de pocs empresaris. Les inversions estrangeres en el ferrocarril i en la mineria. Els capitals repatriats de Cuba i Filipines. Una indústria incipient primer basada en la força motriu de l'aigua (Colònies Industrials) i més endavant en la màquina de vapor. El proteccionisme, que assegurava el mercat interior gravant amb forts aranzels les importacions que podien representar competència.

Segle XX Durant el primer terç del segle XX, la indústria espanyola creix ràpidament gràcies a: - L'augment de població, que aporta molta mà d'obra barata. - La neutralitat a la Primera Guerra Mundial, que facilita vendre productes als països en guerra. Després del conflicte: - L'economia es desaccelera. - La Gran Depressió provoca una forta crisi i caiguda de les exportacions. Finalment La Guerra Civil Espanyola destrueix bona part de la indústria i fa retrocedir greument l'economia. Estancament industrial (1939–1959) Després de la Segona Guerra Mundial, Espanya queda aïllada internacionalment.

El règim de Francisco Franco aplica autarquia (autosuficiència, poc comerç exterior) Conseqüències: Falta de matèries primeres. Indústria poc modernitzada i petita. Mercat interior limitat. Creació de l'Instituto Nacional de Industria (1941): Impulsa indústries bàsiques (siderúrgia, energia, química) 1.2 Gran salt industrial (1959–1975) Pla d'Estabilització (1959) Fi de l'autarquia. Obertura econòmica Context: ajuda dels EUA durant la Guerra Freda Conseqüències: Forta industrialització i creixement econòmic.

Eliminació d'aranzels Importació de maquinària més productivitat Sectors destacats: Béns de consum (calçat, mobles…) Indústria bàsica (maquinària, mineria, naval) Multinacionals i creixement industrial Arribada de multinacionals gràcies a: Mà d'obra abundant i barata (èxode rural) Control social del règim (poca conflictivitat) Facilitat per importar tecnologia i tècnics Augment de la demanda interna Inversió estrangera: Estats Units (40%) Comunitat Econòmica Europea (30%) Suïssa (20%) Sectors principals: Automòbil, química, petroli, farmacèutic i electromecànic 1.3 Distribució tradicional de la indústria Catalunya Burgesia empresarial amb capital acumulat (comerç, agricultura, manufactures).

Desenvolupament industrial vinculat inicialment a la indústria de filats i teixits de cotó i llana per proveir el mercat espanyol. Manca de matèries primeres i energia (carbó), fet que explica la localització de moltes indústries a prop dels principals ports. Al final del període s'afegeixen altres indústries (maquinària, química, material ferroviari i automòbils). País Basc Indústria basada en el ferro + carbó importat. Gran desenvolupament siderúrgic a Bilbao. Evolució cap a indústria mecànica. Astúries Activitat minera important.

Exportació de minerals (poc transformats) Dependència de capital estranger Creixement limitat per baixa qualitat del carbó Madrid El desenvolupament industrial es veu afavorit per la capitalitat, la proximitat als centres de decisió, l'existència d'un mercat urbà important, la disposició de mà d'obra abundant i barata procedent de l'emigració rural. 1959 el Règim intentarà el desenvolupament d'altres nuclis industrials (Saragossa, Burgos, Vigo, A Coruña, Sevilla, Granada) escàs èxit. Solament Salamanca va tenir una certa importància inicial en l'atracció d'indústria. Per tant es seguiran mantenint desequilibris territorials importants que es perpetuen fins als nostres dies.

2.1 Crisi del model fordista (1973-74) La crisi de 1973-74 va provocar una forta caiguda dels beneficis empresarials i un augment de la inflació i l'atur, posant en qüestió el model fordista basat en producció massiva i energia barata. Aquesta crisi s'explica per tres factors principals: Augment dels costos laborals: les negociacions entre empresaris i sindicats, en un context de necessitat de més mà d'obra, van comportar millores salarials, millors condicions laborals i estabilitat (contractes fixos), reduint els beneficis. Nova competència internacional: els nous països industrials oferien productes més barats, fent disminuir la competitivitat de les economies desenvolupades.

Crisi energètica de 1973: els països de l'OPEP van reduir la producció i van apujar el preu del petroli (de 2 a 3,5 dòlars per barril). Com que l'economia es basava en energia barata, això va provocar: - Augment dels costos i dels preus (inflació). - Caiguda de la demanda i de les vendes. - Reducció de la circulació de capitals. - Augment del cost dels crèdits. La indústria espanyola del 1975 al 1985 A Espanya als efectes de la crisi mundial cal sumar-li: Una indústria deficient. La crisi política (final de la Dictadura -1975). La difícil Transició Democràtica.

Com a conseqüència de la crisi política les mesures de reajustament econòmic per fer front a la crisi general es van retardar, complicant una economia que patia des de feia anys problemes estructurals de fons en el seu teixit industrial: Retard tecnològic important. Estructura industrial poc competitiva, fruit de les mesures proteccionistes. Elevat consum energètic. Excessiva dependència econòmica exterior. Els efectes de la crisi es deixen sentir a partir de la segona meitat dels anys 70 caracteritzats per: Elevada inflació, resultat de l' dels salaris, l' del preu del petroli i l'encariment dels preus dels productes industrials. La caiguda de la demanda interior.

Caiguda de les exportacions, com a conseqüència de la manca de competitivitat. Tot plegat va provocar tancament de moltes indústries i l' de l'atur. Reconversió industrial (anys 80) La reconversió industrial tenia com a objectiu modernitzar el sistema productiu afectat per la crisi i els canvis tecnològics, per tal de garantir la viabilitat de les empreses rendibles. Per aconseguir-ho, es van aplicar diverses mesures: Creació de l'Instituto de la Pequeña y Mediana Empresa (IMPI) i concessió de crèdits per fomentar noves empreses. Aprovació del Decret de Reconversió Industrial (1981) i la Llei de Reconversió i Reindustrialització (1984).

Els governs del PSOE van impulsar canvis profunds: - Reconversió dels sectors menys productius, especialment siderúrgia, drassanes (Bilbao, Vigo, Ferrol) i automòbil (SEAT) - Tancament d'empreses poc competitives, sobretot tèxtil, calçat i electrodomèstics, afectades per la competència internacional - Política energètica: foment del carbó i augment de centrals hidroelèctriques i tèrmiques per reduir dependència del petroli. - Jubilacions anticipades per reduir plantilles i sanejar empreses També es van crear les Zones d'Urgent Reindustrialització (ZUR) en àrees en crisi (Bilbao, Astúries, Barcelona, Cadis…), amb avantatges fiscals per atraure empreses.

Tot i això, els resultats van ser limitats: Es van mantenir els desequilibris territorials. Es va reforçar el pes de Madrid i Barcelona. Els beneficis van afavorir més les empreses que els treballadors. 2.2 Model actual de desenvolupament industrial Des de la crisi de 1974 i la Tercera Revolució Industrial, la indústria ha evolucionat cap a un model postindustrial basat en la tecnologia, la innovació i la informació. Els principals canvis són: Ús de tecnologies que permeten treballar i comunicar-se a distància en temps real. Menor importància de la proximitat als recursos naturals. Prioritat als baixos costos laborals.

Pas d'un model concentrat a un teixit industrial difús i interconnectat Deslocalització d'empreses cap a zones amb mà d'obra més barata i menys conflictiva. 3. TEIXIT INDUSTRIAL ESPANYOL El model espanyol es caracteritza per: Herència de nuclis industrials tradicionals (com Terrassa o Sabadell) Formació d'eixos industrials i grans àrees metropolitanes (Madrid i Barcelona) Concentració de seus empresarials i serveis estratègics a les ciutats. Aglomeració d'activitats i indústries auxiliars. Expansió industrial perifèrica amb polígons i zones logístiques.

3.2 Localització i desequilibris territorials Tradicionalment hi havia: Nord industrial (País Basc, Astúries, Cantàbria): indústria pesant i mineria. Nuclis urbans dinàmics (Madrid, Barcelona…) Àrees rurals dependents del sector primari. Actualment: - El nord industrial entra en crisi per la reconversió i les exigències de la Comunitat Econòmica Europea, amb privatitzacions i tancament de mines, siderúrgia i drassanes (antic Instituto Nacional de Industria). - Creixement de grans àrees urbanes (especialment Madrid), afavorint el fenomen de la "España vacía" - Desenvolupament del litoral mediterrani i l'eix de l'Ebre amb turisme i agroindústria.

3.3 Radiografia actual de la indústria espanyola El pes de la indústria a Espanya ha disminuït (del 18,7% del PIB el 2000 al 16% el 2019), amb una caiguda notable de la manufactura. Tot i això, Espanya és la cinquena potència industrial de la UE en facturació, per darrere d'Alemanya, França i Itàlia. La distribució és molt desigual: Lidera Catalunya, seguida de Madrid, Comunitat Valenciana i País Basc. Zones amb poc pes: Balears, La Rioja, Extremadura, Cantàbria i Canàries. Principals eixos industrials: - Eix mediterrani: el més important, connectat amb Europa. - Vall de l'Ebre: connexió entre País Basc, Catalunya i Madrid.

- Madrid: centre tecnològic i d'inversió estrangera 3.4 Desafiaments de la indústria Predomini de PIME (94,9% amb menys de 10 treballadors) i molt poques grans empreses Baixa productivitat respecte a Europa Inversió insuficient i orientada al curt termini Baix nivell tecnològic i poca inversió en R+D (inferior a altres països europeus i potències mundials) 4.1 Sectors industrials Sectors madurs Baixa tecnologia i demanda Metal·lúrgia (en declivi, concentrada al País Basc i Astúries) Alimentació (encara important, sobretot a Castella) Tèxtil i calçat (en regressió per competència exterior) Sectors dinàmics Bona demanda i productivitat.

Automòbil (Espanya: gran productor europeu) Químic (molt important, especialment a Catalunya) Sectors punta Alta tecnologia i creixement. TIC, biotecnologia, automatització. Concentrats a Madrid, Catalunya, Andalusia i País Basc. Forta dependència exterior per baixa inversió en R+D. 4.2 Sector de la construcció (1998–2007) La construcció va viure un fort creixement, arribant al 18% del PIB (fins al 30% amb sectors associats), amb gairebé 3 milions de treballadors. Tot i augmentar l'oferta, el preu de l'habitatge es va multiplicar per 2,8.

Les causes de la bombolla immobiliària van ser: Expectativa de pujada contínua dels preus Especulació amb grans beneficis Ajuts públics a la compra Crèdit fàcil i barat Inversions a curt termini L'esclat de la crisi (2007) va provocar: Fort augment de l'atur (+1,1 milions el 2008) Efecte en cadena en sectors relacionats Endeutament familiar, caiguda del consum i del comerç Augment de la morositat i restricció del crèdit 5.

CANVIS TECNOLÒGICS, CIENTÍFICS I PRODUCTIUS Des de la invenció del transistor (1948) i el microprocessador (1971), la Tecnologies de la Informació i la Comunicació han impulsat una nova revolució industrial basada en: Automatització (robots) Control global de les empreses Producció ajustada a la demanda Fragmentació i dispersió productiva Comunicació en temps real 5.2 Organització empresarial i localització Creació de xarxes globals de producció i informació Decisions estratègiques en centres de recerca (parcs tecnològics) Deslocalització cap a països amb mà d'obra barata i menys drets laborals Estalvi en costos més inversió en tecnologia i R+D Conseqüències negatives en països desenvolupats (condicions laborals) 5.4 Processos productius Concentració empresarial i multinacionals Producció global fragmentada (empreses multiplanta) Recerca d'eficiència i especialització Externalització (subcontractació) Producció flexible adaptada a la demanda (menys estocs) 6.

INDÚSTRIA ESPANYOLA A EUROPA Espanya s'integra a la Comunitat Econòmica Europea el 1986 després d'un procés de reconversió, tot i mantenir dèficits: Baixa modernització i innovació Infraestructures insuficients Problemes mediambientals La integració va comportar: Obertura al mercat europeu (més exportacions i importacions) Arribada de fons per infraestructures, R+D i medi ambient. Millora de la competitivitat També va implicar: Privatització d'empreses públiques Desaparició de l'Instituto Nacional de Industria (1995). Creació de la Societat Estatal de Participacions Industriales per gestionar empreses públiques.

El compromís de la UE amb les polítiques mediambientals adoptades internacionalment fa que exigeixi als estats membres el control de la contaminació del medi i les emissions de CO2. Per aconseguir-ho la UE: Finança polítiques ambientals de protecció del territori. Promou avaluacions d'impactes ambientals Promociona l'aplicació de tecnologies netes (indústria verda). Proposa auditories mediambientals i operacions de rehabilitació. 6.2. Directrius de la UE en l'actualitat El sector secundari representa el 21,7% del PIB de la UE, dona ocupació a un 17,4% de treballadors i té un valor afegit en el total de l'economia del 19,2% (dades 2018).

Malgrat la terciarització de la seva economia, la UE ha mantingut les seves taxes de producció i ocupació industrial. Sectors industrials amb major valor afegit i major ocupació: productes metàl·lics, maquinària i equips, equipaments electrònics i òptics, aliments i begudes, químic i material de transport. Reptes principals de la indústria europea: La globalització Els canvis tecnològics. Principals problemes del sector secundari europeu: Desacceleració de la productivitat Competència dels països emergents (indústria tradicional, innovació i tecnologies de la informació i la comunicació).

Aquest darrer fenomen ha provocat una forta deslocalització de les empreses tradicionals i d'alta tecnologia europees, a la cerca de millors condicions. Davant els reptes plantejats per una economia cada cop més globalitzada i un cop superats els reptes tradicionals que havien estat abordats per la CEE (Comunitat Econòmica Europea) en els sectors tradicionals (siderúrgia, construcció naval, tèxtil i calçat), a la UE li calen sectors industrials més dinàmics capaços de competir a escala mundial. Per tal d'aconseguir aquest repte cal: Augment continuar i sostenible de la productivitat (innovació i esperit empresarial).

Professionals ben preparats, amb formacions equiparables a les dels Estats Units i Japó. Més inversió en R+D (Recerca i Innovació) Més indústries d'alta tecnologia. Deslocalització interna cap als nous països de la UE (costos laborals inferiors) amb l'objectiu d'evitar la desindustrialització. 6.3. La indústria espanyola al món Característiques: Immersa completament en un món globalitzat, amb una economia de mercat. Les zones industrials d'Espanya es configuren dins la xarxa de producció mundial. Aquesta xarxa està caracteritzada per: 1. Concentració de capital i decisions en poques empreses multinacionals. 2.

Són molt poderoses, així que redueixen el paper de l'estat en les decisions econòmiques del país. 3. La majoria de decisions es prenen fora d'Espanya, on tenen les seus aquestes empreses privatitzades. Això explica la poca rellevància internacional que té Espanya. Conseqüències: Augment atur autòcton. Pèrdua del sector secundari que tendeix a terciaritzar-se. Ajudes de l'estat a les empreses perquè no marxin (spoiler: les cobren i desprès marxen igualment). UNITAT 10: LES ACTIVITATS DEL SECTOR TERCIARI 1.Característiques i classificació dels serveis El sector terciari o de serveis comprèn; El conjunt de prestacions destinades a satisfer les necessitats i les demandes de la societat.

Desenvolupa activitats que no produeixen béns materials de forma directa, conegudes genèricament com a serveis. Es tracta d'un sector molt heterogeni format per activitats molts diverses (sanitat, educació, seguretat, transport, banca, comunicacions, comerç, finances, administració, turisme, ...) Als països desenvolupats entre un 60% i un 70% de la població activa es dedica al sector terciari. És a dir més ocupació i més riquesa generada en són les dades fonamentals. 1.1. Característiques del sector: Activitats intangibles i immaterials: s'ofereix i es valora la qualitat de la prestació que es fa, per exemple un servei mèdic o una assessoria.

Activitats impossibles d'emmagatzemar: el servei es fa quan és necessari o quan és requerit, acostuma a situar-se a prop de l'usuari. Activitats molt diverses: administració pública, serveis financers, comercials, culturals, d'oci, sanitaris i educatius, serveis de direcció, administració i assessoria d'empreses, serveis de neteja i de manteniment, assistència social, comunicacions ... Diferenciem entre terciari clàssic i terciari superior o quaternari (serveis de telecomunicacions, alta tecnologia. Són serveis basats en el coneixement impossibles de mecanitzar) 1.2.

Indicadors per l'estudi del sector serveis Per analitzar el sector i la seva importància a l'economia d'un país, se sol utilitzar les següents variables: a) El percentatge que aporta al PIB (Producte Interior Brut). Permet conèixer la riquesa que crea el sector a nivell nacional. b) El percentatge de treballadors ocupats en el sector serveis. Si més d'un 60% de la població nacional treballa en aquest sector, considerem que la seva economia està terciaritzada. Classificació de serveis: els serveis els podem classificar de diferent manera segons els criteris que utilitzem per a fer-ho.

Aquí en teniu una de genèrica: Serveis de consum final: adreçats al consumidor final (comerç al detall, hostaleria, restauració, serveis d'oci, serveis socials col·lectius i individuals). Serveis de producció i distribució: destinats a empreses i professionals (financers, immobiliaris, comerç a l'engròs, transports). Serveis públics: realitzats per les diferents administracions o comercialitzables (depenen d'una empresa privada i es regeixen per les lleis del mercat, (sanitat, educació, habitatge ...). Serveis estancats: reben aquest nom perquè la seva capacitat d'augmentar la productivitat es veu limitada donada la dificultat de reduir la mà d'obra, com per exemple els serveis socials.

Serveis progressius: registren avenços tècnics d'importància i poden reduir així la mà d'obra. Altres classificacions: 1. Segons l'aparició històrica: - Terciari tradicional: engloba aquelles activitats tradicionals de les activitats econòmiques (administratives, militars, religioses, comercials, ensenyament, sanitat, transports). - Terciari modern: activitats vinculades a la industrialització i expansió capitalista (finances, borsa, serveis a empreses). - Terciari postindustrial: lligat a les noves tecnologies (informàtica, consultories, telecomunicacions ...) 2. Segons la propietat: - Públics: aquells que tenen un objectiu social (sanitat, educació, serveis socials, administració pública).

- Privats: amb un objectiu de benefici econòmic (inclouen molts dels serveis proporcionats per les administracions públiques: sanitat, educació, seguretat). 1.3. El sector serveis a Espanya L' economia espanyola s'ha terciaritzat, especialment a partir de 1970. Aquesta terciarització no s'ha produït de la mateixa manera a tot el territori, de forma que podem parlar de certs desequilibris territorials. En el següent gràfic de barres podeu observar l'evolució de la població activa en diferents sectors des de 1910 fins al 2016. Fixeu-vos com el sector terciari passa de poc més del 18% a principis del s. XX al 77% aproximadament a principis del s. XXI. Si ordenem les CC.AA.

segons el percentatge d'empreses del sector terciari, tenim que Catalunya, Madrid, Andalusia i València es situen al capdavant. Aquesta concentració territorial, que explica els desequilibris territorials respon a: El grau de desenvolupament econòmic de cada comunitat. El seu volum demogràfic. El seu atractiu turístic. En el següent mapa podeu observar les dades de població activa del sector terciari el 2008, teniu dos informacions: el percentatge sobre població de cada CC.AA. i el percentatge sobre el total nacional. Els valors més alts en ocupació terciària corresponen a: Comunitat de Madrid: gran pes específic de serveis públics d'àmbit estatal.

Canàries i les Illes Balears: importància vital de l'activitat turística. Ceuta i Melilla: conseqüència de la manca d'altres tipus d'activitat econòmica i per la forta presència de l'exèrcit i el funcionariat. Per altra banda, cal considerar que la major part de serveis es situen allà on es concentren els usuaris (la demanda) i per tant la seva localització també es situa a: - Les grans ciutats (serveis a persones). - Zones amb molta activitat industrial (serveis a empreses) - Àrees turístiques Distribució del serveis per subsectors: 1. Serveis Socials: en general tenen un alt pes laboral i estan repartits equitativament pel territori. Parlem dels serveis administratius, sanitat, educació.

Alguns exemples però indiquen certa distribució diferencial en funció de CC.AA. 2. Comunicacions, finances i serveis a les empreses: subsector molt relacionat amb el nivell de renda i la concentració de la població, les empreses i les institucions. Madrid, Barcelona, València i Sevilla són les de major concentració. 3. Empreses comercials, amb un major volum a Andalusia, Madrid, Catalunya i Comunitat Valenciana. Acumulen més de la meitat de les empreses comercials a Espanya. 4. Administració pública: fonamental en el sector públic. Actualment Espanya vertebra l'administració pública en tres nivells: - Administració general de l'Estat - Administracions autonòmiques. - Administracions locals.

1.4. El sector terciari i la crisi econòmica Durant la crisi, el sector serveis va augmentar el seu pes (del 68% el 2008 al 76% el 2017) i va ser el menys afectat per l'atur. Tot i això: Salaris baixos en sectors clau (hostaleria i comerç) Alta presència de dones en el sector (especialment en serveis, administració i professions tècniques) 2. Comerç i intercanvis L'augment de producció i consum genera un comerç molt actiu, que es pot fer en: Mercats concrets (productes físics) Mercats abstractes (borsa i operacions sense contacte directe) 2.1 Característiques del comerç Concentració de la demanda en zones urbanes i industrials. Especialització comercial creixent.

Estudis de mercat per adaptar-se al consumidor. Presència d'intermediaris en la distribució. Domini de grans empreses multinacionals. 2.2 Creixement del comerç S'explica per: Liberalització del comerç internacional (GATT, Organització Mundial del Comerç) Desenvolupament tecnològic (compres online, pagaments immediats, informació accessible) Tot i això, el comerç es concentra sobretot a la UE, Japó, Xina i Estats Units.

2.3 Comerç internacional espanyol Espanya, integrada a la Unió Europea, concentra: 70% de les exportacions i 59% de les importacions dins la UE Principals socis: Alemanya, França i Itàlia Exporta: vehicles, maquinària, productes químics i vegetals Importa: petroli, minerals, maquinària i productes químics 2.4 Balança de pagaments Registra totes les transaccions econòmiques amb l'exterior i es divideix en: Compte de capital: moviments d'inversions i préstecs (dèficit o superàvit) Compte financer: inversions i dipòsits internacionals Compte corrent, que inclou: - Balança comercial (exportacions/importacions) - Balança de serveis (turisme, assegurances…) - Balança de transferències (remeses, ajudes) - Balança de rendes (beneficis del capital i treball) La balança de pagaments a Espanya És quasi sempre deficitària, és a dir, mostra un saldo negatiu: La balança comercial sempre és molt deficitària per culpa de la importació de energies (petroli, gas) La balança de vendes també és deficitària per el poc pes industrial que tenim La balança de serveis és l'única molt positiva, ja que el turisme aporta molt més diners dels que nosaltres aportem a l'exterior.

3. Característiques del comerç interior a Espanya El comerç interior espanyol es caracteritza per la coexistència de petites empreses amb grans multinacionals. Els canals comercials generen prop del 10% del valor afegit i ocupen aproximadament el 16% de la població activa, amb gran presència femenina. Canals de distribució dels béns d'equipament Inclouen maquinària industrial, vehicles pesants i instal·lacions. Normalment no necessiten intermediaris perquè es fabriquen per encàrrec. Formes d'adquisició: Lísing: lloguer amb opció de compra. Rènting: lloguer amb manteniment i assegurança, sense compra Les principals fires de maquinària es fan a Madrid, Barcelona, Bilbao, Sevilla i Saragossa.

Canals de distribució dels béns de consum Productes frescos Necessiten distribució ràpida i molts intermediaris, cosa que encareix el preu final. Per reduir costos es creen cooperatives i mercats centrals com Mercabarna. Productes durables Conserves, roba, mobles o electrodomèstics. Característiques: Predomini de petites botigues Competència de grans superfícies i hipermercats Presència de marques blanques i preus baixos.

3.2 Distribució territorial del comerç interior Depèn de: Desenvolupament econòmic Existència d'un gran mercat consumidor Poder adquisitiu Bona xarxa de transports Es concentra: A barris urbans i ciutats ben comunicades A comunitats riques (Madrid, Catalunya, Navarra i País Basc) A Catalunya, Andalusia, Madrid i València, que acumulen més del 50% de les empreses comercials. 3.3 Jerarquies urbanes i àrees comercials Les ciutats organitzen àrees d'influència comercial per a productes no bàsics i serveis especialitzats. Això permet crear jerarquies urbanes i planificar la distribució comercial.

Ciutats principals: Madrid, Barcelona, Sevilla, Saragossa, Bilbao Per sota hi ha capitals provincials i centres comarcals. 4. El transport: funcions i problemàtiques El transport permet moure persones i mercaderies gràcies a infraestructures (carreteres, ports, aeroports) i mitjans de transport cada vegada més ràpids. 4.1 Funcions del transport Mobilitat de persones Facilita els desplaçaments quotidians entre residència, feina i oci. Això genera problemes de trànsit a grans ciutats com Madrid i Barcelona. Transport de mercaderies Connecta producció i mercat. Necessita bones infraestructures i està molt relacionat amb el nivell econòmic del territori.

Integració i globalització Afavoreix la difusió d'idees, cultures i tècniques. La globalització depèn del transport, Internet i les comunicacions. 4.2 Transport i activitat econòmica Hi ha una relació directa entre activitat econòmica i intensitat dels transports, especialment a Madrid i a l'arc mediterrani. El transport per carretera domina a Espanya: 94,3% del transport de mercaderies 88% del transport de passatgers Hi ha més inversió en carreteres que en ferrocarril, a diferència de molts països europeus. La crisi del 2008 va reduir fortament el transport. 4.3 Problemàtiques ambientals El transport és el principal consumidor d'energia i gran responsable de les emissions contaminants.

A Espanya: Consumeix el 42% de l'energia final Genera el 24% de les emissions totals El transport per carretera és el més contaminant, seguit del marítim i l'aeri. ### Solució: intermodalitat Combinar diferents transports, sobretot potenciant el ferrocarril. Les mercaderies es mouen en contenidors sense obrir-los entre diferents mitjans. - 5. Mitjans de transport a Espanya El transport de mercaderies es fa sobretot per: Carretera (>70%) Marítim (25%) Ferrocarril (1,5%) Aeri (<0,5%) 5.1 Transport terrestre Xarxa viària La carretera és l'eix principal del transport espanyol.

Conseqüències: Congestió del trànsit Necessitat de noves vies Impacte ambiental elevat La xarxa és radial, centrada en Madrid, dificultant connexions perifèriques directes. Les zones més urbanes i turístiques pateixen molta saturació. Transport ferroviari Va ser el principal sistema fins la Guerra Civil. El 1941 es crea RENFE. Actualment: La major part de la xarxa és d'ADIF També hi ha operadores regionals com Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i Euskotren Problemes: Diferent amplada de via respecte Europa Molts trams de via única * Infraestructures antigues o poc utilitzades La solució és potenciar el transport ferroviari de mercaderies.

Alta velocitat (AVE) La UE aposta pel tren d'alta velocitat en distàncies mitjanes. L'AVE ha substituït molts vols interiors, sobretot Madrid-Barcelona. Operadors actuals: RENFE (AVE i Avlo), SNCF (Ouigo), Iryo (Itàlia) 5.2 Transport aeri Principalment transport de passatgers, però el comerç online ha augmentat el transport de mercaderies. L'expansió es deu: A les companyies low cost A la privatització i fusió de companyies aèries Aeroports principals: Adolfo Suárez Madrid-Barajas Airport: principal hub espanyol Josep Tarradellas Barcelona-El Prat Airport També destaquen Palma, Màlaga, Tenerife Sud, Alacant i Eivissa pel turisme.

5.3 Transport marítim És essencial en el comerç internacional de llarga distància perquè és molt rentable per moure grans volums. El gran repte és reduir el temps de càrrega i descàrrega. Per això els ports creen: Zones d'Activitat Logística (ZAL) Centres d'emmagatzematge i distribució de contenidors Els ports competeixen per atreure més trànsit marítim. (!) El comerç i el transport espanyols estan molt concentrats en grans ciutats i eixos econòmics, amb predomini clar de la carretera i una economia cada vegada més globalitzada i interconnectada. 6. El model portuari espanyol El transport marítim és el principal sistema de comerç exterior d'Espanya, sobretot amb Amèrica i Àsia.

El creixement es deu a l'obertura dels mercats internacionals. Tipus principals de transport marítim Líquids a doll: petroli, gas natural, olis, vins i productes químics. Ports destacats: Algesires, Bilbao, Tarragona i Cartagena. Sòlids a granel: carbó, minerals, ciment, adobs i pinsos. Ports destacats: Gijón, Tarragona, Ferrol i Huelva. Mercaderies generals: automòbils, productes siderúrgics, químics, fruites i fusta. Ports principals: Algesires, Barcelona, València, Las Palmas i Bilbao. 6. La logística i el transport intermodal 6.1. La logística Connecta producció i mercats per distribuir productes de forma ràpida i barata.

Té un gran pes econòmic: prop del 3% del PIB i milers de llocs de treball. El transport representa aproximadament el 60% dels costos logístics. 6.2. El transport intermodal Combina diferents mitjans de transport (camió, tren, vaixell) utilitzant contenidors o UCI. La càrrega no s'obre durant el canvi de transport. Avantatges: menys cost, més seguretat, més sostenibilitat ambiental. Nodes logístics Les xarxes conflueixen en plataformes logístiques que organitzen la distribució. Exemples: Barcelona Morrot, Madrid Abroñigal, Martorell Seat, Tarragona Classificació. Ferrocarril de mercaderies Té poca importància a Espanya (4-6% del transport), molt per sota de la mitjana europea.

Tot i això, augmenten els fluxos combinats marítim-ferroviaris. 7. Els serveis relacionats amb el turisme, la cultura i l'oci 7.1. El turisme mundial i espanyol El turisme es va convertir en fenomen de masses a partir del segle XX gràcies: a les vacances pagades, a l'augment del nivell de vida, i a la millora dels transports. Espanya, potència turística El 2022 van arribar més de 71 milions de turistes internacionals. El turisme aporta més del 12% del PIB espanyol. Principals països d'origen: Regne Unit, França, Alemanya, Itàlia. Destinacions principals: Catalunya, Andalusia, Balears, Canàries, Madrid i Barcelona. Característiques del sector Gran creació d'ocupació.

Feina sovint: temporal, amb sous baixos, feminitzada, i amb molta presència d'immigrants. Molta dependència turística a Balears i Canàries. 7.2. Turisme nacional Ha augmentat gràcies a la millora del nivell de vida. Destaquen: turisme rural, escapades de cap de setmana, esportiu, cultural, esquí i golf. Ha impulsat les segones residències. 7.3. Impactes del turisme Impactes econòmics i socials Entrada de diners estrangers (divises). Creació de molts llocs de treball. Difusió de noves idees, modes i costums. Impactes negatius Zones de costa Urbanització excessiva. Contaminació i erosió de platges. Consum excessiu d'aigua (camps de golf). Zones de muntanya Impacte de les estacions d'esquí.

Alteració del paisatge i desaparició de boscos. Ciutats Massificació turística. Problemes de convivència. Augment del preu dels habitatges. Transformació del comerç tradicional en botigues turístiques. 7.4. Noves polítiques turístiques Intent de substituir el model de "sol i platja" per un turisme de més qualitat. Tipus potenciats Turisme cultural: ciutats Patrimoni de la Humanitat. Turisme esportiu: golf, esquí i ports esportius. Turisme sostenible: ecoturisme i agroturisme. 8. Els serveis socials a la societat del benestar L'Estat garanteix serveis bàsics: sanitat, educació, seguretat, administració pública.

Les administracions es divideixen en: Estat, comunitats autònomes, administracions locals. 8.2. L'educació Evolució Escolarització obligatòria fins als 16 anys. Gran augment dels estudis universitaris. Espanya té un percentatge universitari semblant al de la UE. Problemes principals Fracàs escolar elevat Abandonament escolar important, sobretot a FP de grau mitjà. Inversió educativa inferior a la mitjana OCDE. Professorat envellit. Alta repetició de curs a l'ESO. 8.3. La sanitat Dret a la salut La Constitució reconeix el dret universal a la sanitat. Reforma del 2012 (PP) Va limitar l'accés universal. Molts immigrants i persones sense cotització van quedar sense cobertura.

Reforma del 2018 (PSOE) Es recupera la universalitat del sistema sanitari basada en la residència. Problemes actuals Saturació i llargues llistes d'espera. Creixement de la sanitat privada. Externalització de serveis públics. Aspecte positiu Espanya és líder europeu en trasplantaments d'òrgans. 9. Els mitjans de comunicació i les TIC Els mitjans de comunicació tenen molt poder social i polític ("quart poder"). Influeixen: en el consum, en les idees, i en els valors de la societat. 9.1. Característiques dels mitjans Necessiten: molta tecnologia, molts treballadors, grans empreses darrere. Les grans corporacions controlen gran part de la informació.

La televisió continua sent el mitjà més influent. A Espanya hi ha: televisions públiques, autonòmiques, i privades. 9.2. La xarxa d'Internet Les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) han crescut molt a les llars els darrers anys. Tot i això, encara existeix una bretxa digital entre persones amb accés i coneixements tecnològics i les que no en tenen. Causes de la bretxa digital Manca d'infraestructures, sobretot en zones rurals. Falta de coneixements informàtics. Poc interès o dificultat per utilitzar les noves tecnologies. Agenda 2030 Pla internacional per fomentar: igualtat de gènere, educació de qualitat, creixement sostenible, innovació infraestructures.

També busca: protegir el planeta, reduir desigualtats, i millorar la justícia social. El desplegament del 5G Objectius europeus La UE vol convertir Europa en líder mundial del 5G. Principals objectius: tenir 5G almenys en una ciutat de cada estat abans del 2020, expandir la xarxa entre 2018 i 2025, crear la "Societat Europea del Gigabit". El 5G a Espanya Es va crear el Pla Nacional 5G (2018-2020). Les freqüències van ser adquirides per: Movistar, Vodafone, Orange, MásMóvil. Importància del 5G El 5G pot tenir un impacte comparable al d'invents com: Internet, l'electricitat, la màquina de vapor, o la impremta. Aplicacions principals Smart cities (ciutats intel·ligents). Indústria 4.0.

Mitjans de comunicació. Millora de: velocitat, connectivitat, automatització, i comunicació en temps real.