Anàlisi del Medi Físic d'Espanya i Catalunya

I 54 flashcards i 36 preguntes més al document.

Text del document

EL MEDI FÍSIC D'ESPANYA I DE CATALUNYA TEMA 2 LES CARACTERÍSTIQUES DEL RELLEU I DELS SÒLS D'ESPANYA ESTUDI DEL MEDI FÍSIC DE CADA PAÍS ÉS NECESSARI. POSSIBILITATS I LIMITACIONS QUE OFEREIX CADA TERRITORI. Característiques del relleu peninsular Espanya té una superfície de 505.989 km² i ocupa bona part de la península Ibèrica, una de les penínsules més grans del món. El seu relleu ve definit per un seguit de trets fonamentals Forma massissa Caracteritzada per l'amplada i extensió de les seves costes (4.000 – 5.000 km), de traçat rectilini, exceptuant el litoral gallec de costes retallades.

Elevada altitud mitjana Caracteritzada per l'existència de l'altiplà central (Meseta) que ocupa 3/4 de la península Ibèrica i el conjunt de les serralades que travessen tot el territori, amb molts cims que superen els 3.000 m d'altura. L'altitud mitjana sobre el nivell del mar és 660 m, el doble que la de França i solament superada a Europa per Suïssa. Aquesta altitud i els pendents pronunciats beneficien poc les activitats agrícoles i dificulten les comunicacions alhora que endureix les condicions climàtiques. La disposició perifèrica del relleu Dificulta l'accés a la Meseta.

Forts pendents per accedir a les planes centrals, que sumat a la seva amplitud provoca un clima extremat a l'estiu i a l'hivern: conseqüència del factor muralla d'aquest relleu sobre la influència marítima. Gran diversitat d'espais naturals. Ha condicionat la diferenciació del territori i la varietat de paisatges. Espanya i Catalunya, presenten molts tipus de sòls distribuïts de manera poc homogènia. Com a conseqüència de l'enorme diversitat de clima, relleus, litologies, etc. Per tant, resulta difícil establir una relació directa entre tipus de sòl i clima. Dos grans tipus: ZONALS I AZONALS SÒLS ZONALS: Depenen de factors climàtics i del tipus de vegetació.

Àrees de clima oceànic: evolucionats i rics en matèria orgànica. Àcids (Ibèria Silícia). Sòls bruns humits. Espanya humida: Galícia, Astúries, Sist. Central, S. Morena, Muntanyes de Toledo). Sòls silicis (formats al Paleozoic en l'orogènesi herciniana). Molt apte pel conreu. Podzol: en procés de deterioració (molt rentat). Acostuma a estar associat a boscos de coníferes. El trobem tant a zones de muntanya com de costa. Rànker (de tipus leptosòls) a les muntanyes amb forta pendent i sobre materials silicis. Poc apte per l'agricultura. Tendència a l'erosió a causa de les precipitacions abundants. Àrees de clima mediterrani: Complexos i diversos. Molt alterats per l'acció humana i l'erosió.

Sòls roigs mediterranis: tant a la Ibèria Calcària (formada a l'època secundària a partir de processos d'erosió i sedimentació) com a la silícia. Aspecte vermell (argiles). Andalusia, Castella la Mancha i León. Molt apte per tot tipus de conreus. Sòls bruns meridionals: característic de la Ibèria Silícia (pissarres). Ocupat per boscos d'alzines, pastures i cereals Extremadura i la Mancha. Àrees de clima semiàrid (xerosòls) Característic d'Almeria donada la poca aportació d'aigua no s'hi produeixen processos químics. Si es reguen poder ser força fèrtils. SÒLS AZONALS: Poc evolucionats i depenen del substrat litològic. Vertisòls Àrees de litologia argilosa.

Andalusia es caracteritzen per la seva fertilitat (més gran com més humitat). Rendziniformes. Molt joves, es localitzen a zones de roques calcàries. Els trobem a les terrasses fluvials i planes on circulen rius. Molt fèrtils. Rics en humus. Horta de València (olivera, vinya, taronger). Sòls Bruns calcaris. En trobem dues varietats: 1. A la conca del Duero, la Mancha i Llevant, molt pobre en humus, perfecte per conrear vinya i olivera. 2. Al Prepirineu, el Sistema Ibèric i les Serralades Bètiques, ric en humus, coincideix en zones calcàries amb precipitacions abundants. Aprofitament forestal.

LA FORMACIÓ GEOLÒG LA FORMACIÓ GEOLÒGICA DEL RELLEU PENÍNSULAR LA FORMACIÓ DE LA PENÍNSULA IBÈRICA ÉS EL RESULTAT DE DOS PROCESSOS GEOLÒGICS. - LA FORMACIÓ DEL RELLEU (OROGÈNESI) RESULTAT DE LES FORCES INTERNES DE LA TERRA. - EROSIÓ POSTERIOR D'AQUESTES RELLEUS. Era Primaria o Paleozoica A l'ERA PRIMÀRIA (Paleozoic 550-225 milions d'anys): es produeix l'orogenesi Herciniana El mar de Tetys cobreix la totalitat de la península Ibèrica. Primeres terres peninsulars emergides: Massís granític gallec. MOVIMENT OROGÈNIC HERCINIÀ Creació d'importants sistemes muntanyosos formats per roques metamòrfiques (pissares, granits, quarsites i esquistos) abundants en sílice.

L'erosió arrasarà aquests relleus fins quedar arrasats, formant sòcols aplanats. A l'Oest és va formar el Massís Hespèric, convertit en un sòcol o meseta. Els materials (argiles i gresos que formen estrats) dipositats durant milions d'anys formaran poderosos estrats. Era Secundaria o Mesozoica MESOZOIC 225-65 milions d'anys Període de tranquil·litat orogènica, en el que predominen l'erosió i la sedimentació. S'acumulen a la zona oriental materials sedimentaris (calcàries i arenisques), al cop que es dipositen sediments a les fosses marines pirenaica i bètica (els actuals Pirineus i Serralades Bètiques).

Era Cenozoica (Terciari i Quaternari) FORMADA PER DOS PERÍODES: TERCIARI I QUATERNARI TERCIARI: moment en què un meteorit provoca la desaparició dels dinosaures i un fort canvi climàtic Els moviments orogènics transformaran el relleu fins al seu aspecte actual. Aquesta orogènesi rep el nom d'ALPINA. Durant aquest període es produirà el plegament dels sediments marins anteriors (Mesozoic) i el trencament dels materials hercinians molts més durs. ELEMENTS ESTRUCTURALS DEL TERCIARI Trencament de l'antic sòcol hercinià que queda dividit en dos blocs o altiplans, quedant la Meseta Nord més elevada que la Meseta Sud.

Els materials més durs formaran falles, depressions i horst (elevacions o altiplans), el seu resultat són el Sistema Central i les Muntanyes de Toledo. Apareixen el Massís Galaicolleonés, la part occidental de la Serralada Cantàbrica i Sierra Morena. La mateixa col·lisió de plaques plega també els materials dipositats a les fosses oceàniques, fracturant, dislocant i aixecant part del sòcol. Es formen les serralades exteriors de la Meseta: Pirineus, Serralades Bètiques i Serralades Litorals Catalanes. Inclinació de la península cap a l'Atlàntic (determinant la direcció de bona part de la xarxa hidrogràfica). Activitat volcànica a les zones del Campo de Calatrava, Olot-Empordà i Cabo de Gata.

ELEMENTS ESTRUCTURALS DEL QUATERNARI QUATERNARI: 1,8 milions d'anys fins a l'actualitat. Plistocè, època de les glaciacions i l'Holocè, període actual més suau climàticament. Període de relativa calma geològica, el fenomen més destacat és l'erosió, principalment la causada per canvis climàtics. Glacialisme: afecta les serralades més altes i dóna lloc a glaceres de circ i de vall. (Pirineos, Cordillera Cantábrica, Sistema Central, Sistema Ibérico i Sierra Nevada).

Els rius i les glaceres aporten tot un seguit de materials d'al·luvió que omplen les fosses del voltant de la Meseta i els seus relleus exterior (Formació de les planes litorals) Es formen les terrasses fluvials característiques de la depressió de l'Ebre i la depressió del Guadalquivir. També la del Duero, el Tajo i el Guadiana. LA MESETA I LES SERRALADES INTERIORS RESULTAT DEL LLARG I COMPLEX PROCÉS GEOLÒGIC QUATRE GRANS UNITATS MORFOESTRUCTURALS: - MESETA, MUNTANYES INTERIORS I PERIFÈRIQUES, SERRALADES EXTERIORS I DOS GRANS DEPRESSIONS I RELLEUS LITORALS. La Meseta La Meseta: unitat principal de relleu espanyol. Espai central. 45% de la superfície. Fracturada en dos grans blocs.

SUBMESETA NORD: altitud mitjana de 800-850 m envoltada de muntanyes i travessada d'est a oest per la xarxa fluvial del Duero. Travessada per rius que han de superar el desnivell entre la Meseta i el peneplà (superfície amb pendent suau i amb amples valls per les quals circulen els rius), i que formen cingleres (tall profund que un riu pot arribar a formar al terreny) i congosts (gorja o canyó, vall estreta entre muntanyes abruptes, excavada per les aigües d'un curs d'aigua) fins a arribar al mar entre materials durs hercinians. SUBMESETA SUD: altitud mitjana de 500–700 m. Formada per dos altiplans (el del riu Tajo i el del Guadiana) separats per les muntanyes de Toledo.

Entre els dos altiplans trobem la planura més extensa d'Espanya, la Manxa. Suau inclinació vers l'Atlàntic: els rius s'escolen plàcidament fins a la desembocadura Unitats relacionades amb la Meseta ANTIC SÒCOL PALEOZOIC: (Massís Hespèric): solament en queda una petita part a la zona occidental (Zamora i Salamanca), un peneplà suau i estret que s'eixampla cap Extremadura fins a arribar a Portugal i al mar. Predominen les roques dures (granit, pissarres, quarsites). En alguns indrets apareixen valls molt profundes i en altres trobem muntanyes illes o turons testimoni fruit de l'erosió diferencial.

LES CONQUES SEDIMENTÀRIES: costat oriental de la Meseta (antic sòcol enfonsat i sepultat sota grans dipòsits de materials que formen les conques sedimentàries del Duero i el Tajo) format al quaternari. En aquests sediments hi predominen als estrats inferiors sorres, argiles i margues, i als estrats superiors roca calcària amb restes orgàniques. La seva fisonomia és d'erms (plataformes elevades coronades per un estrat calcari), turons testimoni (en sòls sedimentaris tous), relleus en costa i badlands. Serralades interiors de la Meseta Formades durant el Terciari (moviment alpí), moment en què es generen zones de fractura a l'antic sòcol i uns blocs s'aixequen i altres s'enfonsen.

Predominen els granits, les pissarres, gneissos (marbre). Orientades d'est a oest, de formes suaus i arrodonides. SISTEMA CENTRAL: 485 km de llargada (sud-oest a nord-est) Divideix la Meseta en dues parts. Es tracta d'una zona elevada dins de l'antic sòcol paleozoic, aixecat durant el moviment alpí i format per un conjunt de blocs aixecats o horst que formen serralades d'important altitud (Somosierra, Guadarrama, Gredos, i Gata). El pic més alt és l'Almanzor (2.592 m) a la serra de Gredos. La comunicació entre els dos altiplans es fa a través del port de Somosierra. MUNTANYES DE TOLEDO: divideixen en dues meitats la Submeseta Sud, i les aigües de les conques del Tajo i el Guadiana.

La seva altitud mitjana és al voltant dels 1.400 m, destacant les mateixes muntanyes de Toledo i la serralada de Guadalupe, Montánchez i San Pedro. El seu origen el trobem en l'evolució del massís ibèric hercinià trencat pel moviment alpí. LES VORES MUNTANYOSES DE LA MESETA OROGÈNESI ALPINA MATERIALS TOUS FORMACIÓ DE SERRALADES Vores muntanyoses de la Meseta Formades durant l'orogènesi alpina, moment en què el xoc de diferents plaques de l'escorça de la terra van pressionar l'antic sòcol i el van fracturar en blocs. Els materials més tous, dipositats a les vores es van plegar formant les serralades que envolten la Meseta.

Massís Galaicolleonès Format per blocs tallats, elevats i enfonsats (massís esglaonat), amb materials granítics i paleozoics. Comprèn Galícia, serres a l'oest d'Astúries, Muntanyes de Lleó i les serres de la Cabrera i la Segundera. MASSÍS GALLEC El més antic de la península (antic sòcol paleozoic), erosionat durant l'era Secundària, i afectat pel moviment alpí que el va fracturar en blocs fallats i enfonsats, per això la seva forma de massís esglaonat. Les seves formes són suaus, com a conseqüència de l'erosió que en va suavitzar els pendents. Els rius hi circulen en valls profundes.

Les seves fractures contínues arriben fins al mar i permeten la formació de les ries en una costa molt retallada. MUNTANYES DE LLEÓ Formades a partir de l'antic massís ibèric hercinià fracturat durant el moviment alpí. Enllacen la Submeseta Nord, el massís Gallec i la serralada Cantàbrica. Altitud mitjana uns 500 m, amb cims que destaquen amb més de 2.000 m com Teleno. Serralada Cantàbrica Aïlla la Submeseta Nord de la influència marítima (paral·lela a la costa entre el Massís Gallec, les Muntanyes Basques i al nord de la Depressió del Duero). Cadena lineal de formes enèrgiques i grans desnivells a la façana cantàbrica i més suaus a la vessant interior.

PART OCCIDENTAL (MASSÍS ASTURIÀ): prolongació del Massís Gallec en forma de blocs paleozoics dislocats (restes de la gran serralada paleozoica de l'Era Primària que es va renovar amb l'orogènesi alpina). Predomini de les roques silícies, hi trobem els jaciments de carbó més importants de tota Espanya i una gran varietat de metalls (ferro, antimoni i mercuri). Difícil comunicació amb la Meseta (altitud del relleu i cims nevats). PART ORIENTAL (MUNTANYA CANTÀBRICA): relleu alpí (període terciari) amb cims que perden altitud, i amb domini de relleus plegats.

Materials sedimentaris, amb predomini de gresos, conglomerats i especialment roques calcàries, molt dures, element que explica el relleu amb crestes i pics. Sistema Ibèric Limita la Meseta de nord-oest a sud-est. Dividida en dues parts: nord i sud. Format per materials del sòcol hercinià (gresos, quarsites i pissarres) i materials secundaris d'origen marí (antic fons marí mesozoic). Tots els materials es van plegar durant el moviment alpí (Terciari), plegant-se les roques sedimentàries i fallant-se els materials més durs (sòcol base).

SECTOR NORD Format per un sistema de falles amb horst elevats que formen elevacions de més de 2.000 m (serra de la Demanda, Picos de Urbión i Sierra del Moncayo). Totes elles separen la Meseta de la depressió de l'Ebre. SECTOR SUD Format per dos conjunts: interior (Montes Universales, serra de Cuenca, serra d'Albarrassí), i exterior (serres de Jalambre, Gúdari el Maestrat) que aïllen la Meseta de la Costa. Format majoritàriament per roques sedimentàries. En algunes serres afloren roques calcàries amb fenòmens càrstics com a la Ciutat Encantada de Conca. Sierra Morena Separa la Meseta de la depressió del Guadalquivir.

Des de la Meseta presenta elevacions de 700 m, des de la depressió del Guadalquivir de 1.200 m. Les pissarres i la vegetació estepària li confereixen un color característic origen del seu nom, també hi trobem quarsites i calcàries. Des d'antic es van explotar jaciments miners (mercuri a Almadén, coure a Riotinto, carbó a Peñarroya) avui tancats. L'únic pas que comunica la Submeseta Sud amb Andalusia és Despeñaperros. LES SERRALADES EXTERIORS OROGÈNESI ALPINA COMPRESSIÓ I PLEGAMENTS DIPÒSITS SEDIMENTARIS A LES FOSSES MARINES FORMACIÓ DE SERRALADES Els Pirineus Muntanyes joves.

Uns 440 km que van des del Golf de Biscaia al cap de Creus, amb una amplària de més de 100 km, amb alineacions paral·leles des de la part central o axial que davallen de forma esglaonada. La seva formació es produeix durant el moviment alpí, a partir d'un procés de sedimentació de l'antic fons marí de l'era secundària. Dividit en dues parts, separades per la zona axial formada a l'era primària. El fet de ser muntanyes recents fa que estiguin poc erosionades i per tant presentin cims escarpats, amb forts desnivells al vessant francès, i poc pronunciat al vessant peninsular. EL PIRINEU AXIAL O CENTRAL És l'eix central de la serralada.

Hi trobem les majors altituds (Aneto 3.404 m, Mont Perdut 3.355 m, Pic d'Estats 3.143 m). L'alçada dificulta els passos destacant el de Somport. La part central formada per materials hercinians amb roques antigues, dures i fracturades (quarsites, pissarres i algun granit), que donen lloc a massissos elevats i crestes, on es mantenen les restes de glaceres. PREPIRINEUS De menys altitud i formes més suaus, els formen dues serralades paral·leles a la zona axial, de materials calcaris i margues d'origen sedimentari (era Secundària). Serres exteriors: Cadí, Montsec (altituds menors) Serres interiors: alçades de més de 2.500 m com Guara i Peña.

Al mig de les dues serralades trobem la Depressió Mitjana pirinenca, allargada, estreta i interrompuda per altres relleus. Les Serralades Litorals Catalanes Tanca la depressió de l'Ebre per l'est i separa els Pirineus i el Sistema Ibèric amb un seguit de falles i terrenys volcànics. Al nord presenten materials antics paleozoics (restes d'un antic massís enfonsat Catalanobalear, que emergeix al nord de Menorca i a les cares nord de totes les serralades del sistema). Però la major part dels materials al sud són secundaris (roques sedimentàries), on predominen les calcàries.

Les Serralades Bètiques Formades durant el moviment alpí, amb la col·lisió dels materials sedimentaris del fons oceànic (mar de Thetys) de la micro placa Ibèrica i la placa Africana. SERRALADA PENIBÈTICA Es situa a prop de la costa i està formada per materials de l'antic massís hercinià (Beticorifeny), elevat durant el moviment alpí. Hi trobem Sierra Nevada (Veleta amb 3.398 m., Mulhacén amb 3.482 m, el més alt de la península Ibèrica). Destaquen també les serralades de Filabres i Estancias. Predominen les silícies. SERRALADA SUBBÈTICA S'estén des de Gibraltar al cap de la Nau, on desapareix sota el mar i torna a sortir a les illes Balears.

Hi trobem roques calcàries dures i margues més toves, que dibuixen un relleu trencat i irregular. Destaquem les serralades de Cazorla, Segura, Sagra i Mágina. Entre les dues serralades apareixen un seguit de depressions (foies: terreny pla i extens, omplert d'al·luvions i envoltat de muntanyes) com la de Baza, Guadix, Granada i Antequera. Aquestes estan omplertes amb sediments terciaris i quaternaris que proporcionen un paisatge de badlands (terreny sedimentari sense cobertura vegetal) a causa de l'aridesa del clima.

LES DEPRESSIONS DE L'EBRE I DEL GUADALQUIVIR DUES GRANS DEPRESSIONS FORMES TRIANGULARS I RELLEUS TABULARS RIQUESA NATURAL Les Depressions de l'Ebre i del Guadalquivir Ocupades pel mar i posteriorment omplertes per sediments (marins, fluvials i procedents de grans llacs) Formen relleus quasi horitzontals que erosionats pels rius donen lloc a un relleu tabular (relleu de superfície aplanada i vores costerudes) on els materials resisteixen millor l'erosió. En aquells llocs amb menor resistència apareixen valls i terrasses. La Depressió de l'Ebre Longitud de 380 km i amplitud màxima de 150 km. Encaixada entre els Pirineus, el Sistema Ibèric i les Serralades Litorals Catalanes.

Origen està vinculat a la formació dels Pirineus. El massís inicial es va enfonsar sota el mar, tancant-se posteriorment i formant un gran llac, on es van sedimentar (període terciari) materials procedents dels rius com conglomerats, gresos i margues, i sediments lacustres (guixos, calcàries i sals). Els materials més durs de la superfície formen malls (roca alta i escarpada) i moles (turons escarpats al capdamunt i amb cim pla) La seva desembocadura en forma de delta és una de les més importants de tota la costa (320 km²). La sedimentació ha permès que la Depressió de l'Ebre sigui una zona molt apte per l'agricultura.

Tanmateix, l'erosió provocada per la xarxa hidrogràfica de l'Ebre va provocar al llarg del Quaternari l'aparició de relleus tabulars, terrasses fluvials i badlands. La Depressió del Guadalquivir Originalment associada a les Serralades Bètiques es va consolidar al període terciari. S'estén entre Sierra Morena i les Serralades Bètiques. Amb una altitud mitjana de 150 a 250 m, forma una plana triangular de 657 km de longitud per 200 km d'amplada. Inicialment estava oberta a la costa, per convertir-se en un llac que va ser omplert per materials argilosos, que avui són camps fèrtils on sobresurten algunes taules (terreny elevat i pla, de gran extensió, envoltat de valls i barrancs) de calcària.

Destaquen els aiguamolls i les zones pantanoses que envolten tota la depressió travessada pel Guadalquivir, amb àmplies zones d'horta, zones de conreu d'arròs, franges de dunes, algunes amb més de 90 m d'alçada, sent el més important el parc nacional de Doñana. EL RELLEU DEL LITORAL PENINSULAR CONDICIONAT PER LA DISPOSICIÓ DEL RELLEU INTERIOR CONTORN POC RETALLAT EXCEPTE GALICIA LES COSTES ATLÀNTIQUES Tres relleus Atlàntics: costa Cantàbrica, costa Gallega i costa Atlàntica Andalusa COSTA CANTÀBRICA Predomini de les formes altes i rectilínies. Poques platges i planes litorals, donat que la Serralada Cantàbrica s'enfonsa ràpidament al mar.

Trobem penya-segats on els pendents de la muntanya arriben a la costa, quan les onades i les marees erosionen les zones de roca dura i homogènia, el penya-segat recula i dóna lloc a parets verticals. Si el rocam és de duresa desigual, les ones desgasten les zones menys resistents formant entrants i coves. De vegades es formen rases a les costes (superfície plana limitada per penya-segats marins esglaonats). Les ries d'aquesta costa són curtes i estretes, resultat de valls excavades per l'erosió fluvial en els estrats de les roques toves envaïdes pel mar.

COSTA GALLEGA S'estén des de la Punta de La Estaca de Bares i el cap Ortegal, els punts més septentrionals de la Península, fins a la frontera amb Portugal. El tret característic en són les seves profundes ries. Les ries són valls de rius antics, inundades i envaïdes pel mar a causa de l'enfonsament de les costes o bé la pujada del nivell del mar. Arriben a pen etrar, fins a 35 km terra endins, i segons la seva forma i situació distingim entre ries baixes (Muros, Arosa, Pontevedra i Vigo, profundes, amples i amb relleus suaus) i altes (A Coruña, Ribadeo, Navia, poc profundes i curtes). COSTA ATLÀNTICA ANDALUSA Entre la frontera portuguesa i Gibraltar (Golf de Cadis).

Formada a partir d'al·luvions dels rius que han construït planes costaneres més o menys amples que formen costes baixes amb molta sorra, poc onatge i on el vent forma tot un sistema de dunes (costa Huelva-Cadis). Per acció dels corrents marins trobem acumulacions de sorra a certs llocs (fletxes litorals, si se situen paral·leles a la costa, formen cordons litorals). LES COSTES MEDITERRÀNIES Costes baixes i rectilínies, formant amplis arcs separats per turons de roca (caps de Creus, la Nau, Palos i Gata).

Hi trobem platges, cales, albuferes (llac salat separat pel mar per un cordó litoral, que pot tenir contacte temporal o permanent amb el mar, per exemple l'albufera de València) i tómbols (barra formada per sorra que uneix illots rocallosos amb el litoral) COSTA MEDITERRÀNIA ANDALUSA I MURCIANA També s'anomena Bètica, s'estén de Gibraltar a la Nau. Costa tallada pels relleus muntanyosos de les Serralades Bètiques. Podem observar camps de dunes i albuferes com la del Mar Menor a Múrcia. GOLF DE VALÈNCIA Des del cap de la Nau fins al delta de l'Ebre, forma una plana litoral de 400 km. Formada després dels darrers moviments orogènics.

El golf de València forma un arc pronunciat format per sediments marins i terrestres. Hi podem observar platges, aiguamolls, albuferes (València) i tómbols (Ifac a Calp, Alacant, Peníscola, València). LITORAL CATALÀ Poc uniforme amb relleus molt contrastats (deltes, petites planes litorals, costes acinglerades i costes abruptes). Amb deltes, com el de l'Ebre (el més important de tota la Península) i altres de menors (Llobregat, Besòs, i Tordera). Al nord del Tordera la Serralada Litoral arriba fins al mar i forma els penya-segats de la Costa Brava.

EL RELLEU INSULAR: LES BALEARS I LES CANÀRIES TERRITORI INSULAR ESPANYOL: ARXIPÈLAGS DE LES BALEARS I LES CANÀRIES LES BALEARS SON TERRES EMERGIDES DE RELLEUS PENINSULARS LES CANÀRIES SÓN RELLEUS D'ORIGEN VOLCÀNIC L'ARXIPÈLAG BALEAR Mallorca, Eivissa i Formentera són fragments emergits de la Serralada Subbètica, per tant els materials predominants són els calcaris. MALLORCA Serra de Tramuntana Altituds considerables (Puig Major de 1.445m) amb penya-segats importants a la costa de Formentor. Serres de Llevant Altituds més modestes (Son Morell, 562m), que s'enfonsen al mar per emergir a l'illot de Cabrera. EIVISSA I FORMENTERA Unides fins al Quaternari.

Relleu muntanyós i una plana que ocupa el sud d'Eivissa i gran part de Formentera. MENORCA Al nord de l'illa la banda de Tramuntana Està relacionada amb la Serralada Litoral Catalana, i es creu que va formar part de l'antic massís catalanobalear. Aquesta zona es va formar al Paleozoic i per tant forma relleus molt erosionats, suaus, i d'altitud escassa. Al sud (Migjorn) És plana i de materials calcaris d'origen marí. L'ARXIPÈLAG CANARI Formades durant el Terciari, amb el trencament de les primeres plaques tectòniques del fons de l'oceà Atlàntic (moviment alpí).

Al llarg del procés i com a conseqüència de les fractures que es van produir, van pujar grans masses de materials volcànics, que es van acumular al fons de l'oceà i van formar la Gran Dorsal Atlàntica. És d'aquesta dorsal d'on emergiren illes volcàniques com Islàndia, les Açores o les Canàries. El seu relleu volcànic és molt complex, amb gran varietat de formes i disposicions. El fenomen volcànic encara és actiu. Teide 3.718 m el pic més alt d'Espanya. Lanzarote i Fuerteventura, més properes al continent africà, són força planes i Tenerife, La Palma, Gomera i Hierro, més occidentals i Gran Canària són molt muntanyoses.

PECULIARITAT VOLCÀNICA Cons volcànics (elevació en forma de con i oberta al cim. Forma part de l'estructura elemental d'un volcà). Calderes, conseqüència de l'enfonsament dels cons volcànics. Banyons volcànics (discs durs de basalt). Barrancs profunds, oberts en temps de pluges torrencials. Colades o mantells de lava. Penya-segats, on les muntanyes s'enfonsen al mar. Platges, a les costes baixes, on el vent acumula sorra i forma dunes. Espais de conreu (Orotava a Tenerife), amb dipòsits sedimentaris de roques volcàniques descompostes.

LES UNITATS DE RELLEU I COSTES DE CATALUNYA PIERRE VILAR: "CATALUNYA REGIÓ PASSADÍS I LABERINT" QUATRE GRANS UNITATS: PIRINEUS, SERRALADES COSTANERES, DEPRESSIÓ CENTRAL I PLANES LITORALS ELS PIRINEUS La serralada dels Pirineus ocupa una tercera part del territori en direcció oest-est. Aproximadament 250 km dels 435 km del total de la serralada es troben en territori català. El seu origen el trobem en el moviment alpí (Cenozoic – Era Terciària), aproximadament fa uns 37 milions d'anys. PIRINEU AXIAL Format per un seguit de blocs fallats i aixecats de roques antigues (materials: llicorelles, granits, calcàries dures i antigues).

Destaquen com a principals cims la Pica d'Estats (3.143 m), la Pica del Carlit (2.921 m) i els ports de la Bonaigua (2.072 m) i el de Viella (2.424 m). Presenta una fisonomia de paisatge alpí, amb alternança de formes suaus, planes elevades, crestes de parets verticals, antics circs glacials (ara convertits en estanys, com per exemple Aigüestortes), valls glacials amb forma de V (com per exemple les valls de les dues Nogueres, la de Cardós, la de Valira i la del Segre). PREPIRINEU El formen materials sedimentaris plegats i fallats de l'era Secundària aixecats al terciari, amb predomini de les roques calcàries.

Serralades interiors: Cadí 2.6412 m, Pedraforca 2.90 m (Parc Cadí- Moixeró), Sant Gervàs 1.881 m, puig de Bassegoda 1376 m, … Serralades exteriors: Montsec i Mont-Roig (situada al sud del Montsec) i separades per la conca de Tremp. Distingim dos sistemes separats per conques mitjanes com la de Tremp, amb sediments més moderns, que presenten una fisonomia més mediterrània: SERRALADA TRANSVERSAL Dues parts: - Una part formada a partir de blocs tabulars o basculats, alguns d'ells formant muntanyes força elevades com el Puigsacalm (1.515 m), la serralada de les Finestres i la de les Cabreres.

- Una altra part enfonsada, formant la Plana d'Olot (amb un paisatge de volcans inactius del Quaternari), el Pla del Bages, el Pla de l'Empordà. DEPRESSIÓ CENTRAL És la part més oriental de la depressió de l'Ebre, drenada pel Llobregat, Francolí, Ter i altres rius que no desguassen a l'Ebre. S'estén entre els Pirineus i les serralades de la costa, ocupada originàriament pel mar va emergir lentament a causa de la sedimentació de materials d'origen fluvial i marí. Els materials més pesants (fluvials) es van dipositar als peus de les muntanyes del voltant, on formaren conglomerats.

Els més fins (gresos i argiles) es van sedimentar al centre de la conca, on predominaven els sediments d'origen marí com margues grises o blavenques (planes de Vic i Manresa i la conca del riu Òdena). En tancar-se el mar, es formà un llac amb dipòsits de sal gemma i sals potàssiques (mines de Cardona, Súria, Balsareny i Sallent), dipòsits calcaris (Calaf, Almatret i Mequinensa) i guixos (Ponts). Amb forma de gran amfiteatre, amb un pendent suau que baixa cap a Lleida, Tàrrega i Calaf, amb estrats fins i més recents que encara fa pocs anys dibuixava un paisatge d'aiguamolls.

L'alternança de materials tous (margues, i argiles) i durs (calcàries, gresos i conglomerats) ha dibuixat un relleu, excavat pels rius, d'altiplans, terrasses o tossals (altiplà de la Segarra, conques de Barberà, Òdena i plana de Vic). Hi trobem àmplies zones d'agricultura al centre de la depressió (Segrià, Urgell i la Noguera). SISTEMA MEDITERRANI Forma una doble serralada que corre paral·lela a la costa des de la desembocadura del riu Ter fins al delta de l'Ebre. Des de Collserola fins a les Gavarres trobem muntanyes antigues, semblant a les de l'eix dels Pirineus, però més baixes, es tracta de formes suaus, molt desgastades per l'erosió.

Al sud de Barcelona, trobem muntanyes d'origen sedimentari i de plegament, semblants a les del Prepirineu amb predomini de roques calcàries. ELS RIUS Els que desemboquen al Mediterrani (Ebre, Llobregat i Francolí) recorren aquest territori amb dificultat. La resta (Gaià, Besòs, Congost-Mogent i Tordera) són de tram curt (proximitat al mar) amb cabal irregular i règim torrencial a causa del clima. ELS RIUS Els que desemboquen al Mediterrani (Ebre, Llobregat i Francolí) recorren aquest territori amb dificultat. La resta (Gaià, Besòs, Congost-Mogent i Tordera) són de tram curt (proximitat al mar) amb cabal irregular i règim torrencial a causa del clima.

SERRALADA INTERIOR (PRELITORAL) Amb cims importants com les Guilleries i el Montseny (Paleozoic) de granit, pissarres i quarsites i Prades i els Ports de Beseit (Secundària) amb materials calcaris. Montserrat i el Montsant no formen part d'aquesta estructura, però hi són incloses per proximitat, formats per materials acumulats d'antics rius, han format conglomerats que mostren la seva resistència a l'erosió respecte a les terres del seu voltant. SERRALADA LITORAL (MARINA) Amb altituds modestes Montnegre (759 m), Collserola (512 m) i Montsià (762 m), amb extrems que s'acosten a la costa com el Garraf. Tota la carena va desapareixent vora el Vendrell, on la Serralada Interior arriba al mar.

Es tracta de massissos antics formats per esquits, granits i calcàries. DEPRESSIÓ PRELITORAL Es tracta d'una fossa allargada d'aspecte ondulat, que ocupa les comarques de la Selva, els Vallès i Penedès. Formada per falles de blocs enfonsats de materials continentals aportats pels rius i el mar. Molt erosionada pel pas del temps, hi trobem turons i relleus suaus, que conformen un espai obert idoni per establir les principals comunicacions del territori i les poblacions. PLANA LITORAL Formada per al·luvions dels rius mediterranis i d'aportacions marítimes, estreta al Maresme i més àmplia al Camp de Tarragona i als deltes, i interrompuda en algun punt com és el cas de la mola del Garraf.

Els rius formen petits deltes (Tordera, Besòs, Llobregat -l'únic amb cabal continu i amb origen als Pirineus), exceptuant el gran delta de l'Ebre (320 km²). Es tracta d'una zona molt poblada (Barcelona, Tarragona, Mataró, Vilanova). LA FORMACIÓ GEOLÒGICA