Anàlisi de l'Espai Rural i l'Activitat Agrària

I 48 flashcards i 32 preguntes més al document.

Text del document

GEOGRAFIA 2n BTX Curs 2024-2025 Les activitats econòmiques solen classificar-se en tres sectors: primari, secundari i terciari. - Sector primari: pertanyen totes aquelles activitats que obtenen productes directament de la natura. - Sector secundari: les activitats que transformen els productes en articles manufacturats. - Sector terciari: s'inclouen les activitats que no impliquen cap transformació. El primer per tant inclou l'agricultura, ramaderia, pesca i explotació forestal. El segon el conformen la indústria i l'artesania i, per la seva relació directa amb la indústria se sol incloure també la mineria i l'energia.

El sector terciari engloba totes les activitats que no produeixen sinó que presten un servei i per tant se l'anomena sovint sector serveis; aquestes poden ser molt diverses i variades: transport, turisme, comerç, reparacions, ... En un mateix lloc coincideixen moltes d'aquestes activitats però sol predominar-ne una sobre les altres i és l'activitat predominant qui dóna forma a l'espai resultant, diferenciarem per tant els espais del sector primari, secundari i de serveis. 1.

ESPAI RURAL Abans d'entrar a parlar dels espais del sector primari cal diferenciar una sèrie de conceptes que encara que es poden prestar a confusió i sovint s'utilitzen com sinònims sense ser-ho: RURAL: El terme rural no fa referència a l'activitat econòmica sinó al poblament, els espais rurals són tots aquells que no són urbans. Parlem de municipi rural quan no té més de 2000 habitants. També es pot utilizar per a referir-se a la població. La població rural és aquella que viu en una zona rural, encara que treballi en el sector secundari o terciari. AGRARI: Concepte que inclou totes les activitats del camp, agrícoles ramaderes o forestals. També podem parlar de població agrària.

AGRÍCOLA: El terme fa referència a les activitats de l'agricultura, és a dir totes aquelles activitats que obtenen productes vegetals del cultiu de la terra. La majoria de la població agrària té més de 40 anys, però actualment les estadístiques mostren un cert creixement de la població activa agrària jove compresa entre 16 i 40 anys, en la qual hi ha un percentatge important d'immigrants contractats com a assalariats fixos o temporals. En aquestes zones, la mà d'obra jove, entre els 18 i els 25 anys, abandona el camp i se'n va a la ciutat cercant noves feines.

Malgrat tot, també troben una part de la població urbana que marxa a zones rurals perquè hi troben habitatges amb més espai i més barats i, en l'actualitat, amb el cotxe, es poden desplaçar a zones urbanes per motius laborals, d'estudis o d'oci. 2. L'ACTIVITAT AGRÀRIA L'agricultura es desenvolupa en un espai natural transformat. Les condicions naturals , és a dir, el relleu, la morfologia del sòl, el clima i la meteorologia condiciones el desenvolupament de l'agricultura. A mesura que s'ha avançat en l'ús de la tecnologia aplicada al sector agrícola i ramader s'ha anat trencant els condicionaments naturals.

En els països desenvolupats s'usa molta més tecnologia ( regadiu, maquinària,...) que permet superar les limitacions que imposa el medi. Al contrari en els països subdesenvolupats el condicionament del medi és encara important. 1.1. La morfologia agrària Dins l'espai rural podem trobar els següents elements: Els sistemes de cultiu són un altre element diferenciador dels diferents espais rurals, així podem trobar sistemes de regadiu, de secà, cultius anuals o llenyosos, zones d'explotacions ramaderes intensives o extensives, … Les parcel·les i explotacions agràries de diferents extensions, formes i usos.

Així podem trobar segons la mida latifundis i minifundis, segons els límits camps oberts o tancats, segons la forma parcel·laris regulars o irregulars, ... Els nuclis de població que formen allò que anomenem «hàbitat rural». L'hàbitat rural pot ser concentrat, dispers o aïllat. 1.1.1. Sistemes de conreu Podem dir que hi ha diferents sistemes de conreu depenent de l'aportació d'aigua, varietat dels cultius, l'aplicació de mitjans tècnics, o d'altres. Segons l'aportació d'aigua: - Agricultura de secà, depèn de l'aigua de la pluja, el pagès no fa aportacions suplementàries d'aigua. Molt depenent de la climatologia.

- Agricultura de regadiu, a més de l'aigua de pluja, el pagès utilitza sistemes artificials per regar. Segons el nombre de cultius d'una explotació: - Monocultiu: És cultiva un únic producte. - Policultiu: es cultiven diversos productes en una mateixa explotació. Segons l'aplicació de mitjans tècnics i mà d'obra i el seu rendiment. - Agricultura intensiva: Cerca la màxima productivitat per hectàrea. Podem distingir dos modalitats. - Agricultura tradicional intensiva: Aplica molta mà d'obra però utilitza una tecnologia força rudimentària. es practica bàsicament en el sud-est asiàtic.

- Agricultura intensiva d'alta productivitat: Utilitza tecnologia molt avançada, menys mà d'obra i obté mot de rendiment per hectàrea. Requereix importants inversions de capital i està molt mecanitzada. Es practica en el els països desenvolupats - Agricultura extensiva: Aplica poc capital i mà d'obra, obté rendiments baixos. Però que són compensats per les grans extensions de terreny que conreen. Destinació del producte que es conrea. Segons el destí de la producció agrària, es diferencien dos tipus de conreu. - Agricultura de subsistència o autoconsum, té com a objectiu cobrir les necessitats de la família o com a màxim de la comunitat.

Hi ha poc excedent i utilitza uns mitjans tècnics molt tradicionals. És pròpia de territoris poc desenvolupats. - Agricultura de mercat o comercial, l'activitat agrària té l'objectiu de extreure un benefici econòmic per el propietari de l'explotació. Hi ha diferents nivells de tecnificació, és molt productiva. Pròpia de zones o països desenvolupats. 1.1.2. L'extensió de les explotacions agrícoles Les explotacions agràries es divideixen en petites explotacions (minifundis), explotacions mitjanes i grans explotacions (latifundis). Encara no hi ha consens per fixar les dimensions de cada tipus. Minifundis: explotacions de menys de 30ha.

Predominen a la meitat nord de la península i als arxipèlags. Les petites dimensions dificulta la mecanització i l'escàs volum de la producció no en permet una bona comercialització perquè ha de competir amb l'augment de preu dels productes industrials d'ús agrari. Actualment la petita explotació és rendible si s'hi practica una agricultura intensiva o molt científica. Explotacions mitjanes: explotacions de 30ha a 100ha.

La UE ha afavorit aquestes explotacions i ha fomentat la pràctica d'una agricultura intensiva, és per això que han incentivat el reagrupament de parcel·les d'una mateixa explotació i l'augment de les dimensions mitjançant crèdits, han concedit primes a les produccions i desgravacions d'impostos. Latifundis: són explotacions de més de 100ha on es practica una agricultura extensiva. A Espanya predominen a Castella La Manxa, Extremadura i Andalusia. Actualment els latifundis disposen de gran extensions de terres que es poden mecanitzar i s'hi obtenen collites importants que, quan es comercialitzen, produeixen beneficis elevats.

Aquestes explotacions creen noutipus de feina especialitzada en el maneig de la maquinària agrícola. 1.1.3. Segons la propietat i el règim d'explitació o tinença Hi ha diversos sistema en referència a la propietat de la terra. a. Finques de propietat privada, propietat d'una persona o empresa. b. Explotacions de propietat comunal, pertanyen a una comunitat, generalment veïns d'un municipi. c. Cooperatives, són finques gestionades per un grup de persones amb igual participació i capacitat de gestió. A més l'explotació pot ser: a. Directa: El propietari explota la terra sòl o amb persones contractades. b.

Arrendament o lloguer: Quan el propietari del terreny lloga l'explotació a una persona o empresa a canvi d'una renda o lloguer. c. Parceria: Quan el propietari cedeix la parcel.la a un altre persona que l'explota i a canvi li dona una part de la producció o dels beneficis. 3. L'ACTIVITAT RAMADERA Actualment podem diferenciar una ramaderia tradicional, de subsistència, i una ramaderia comercial. 3.1. La ramaderia tradicional Acostuma a ser un complement de l'agricultura, car el bestiar proporciona força de treball i adobs, quan pasturen en les terres en guaret. Els ramats proporcionen llet, carn i pells o llana.

Es practica en zones intertropicals, així com en algunes zones monsòniques i mediterrànies. Només en zones molt seques -on l'agricultura és pràcticament impossible- es practica una ramaderia de subsistència, pròpia de pastors nòmades. 3.2. La ramaderia comercial i de mercat L'objectiu és aconseguir el màxim benefici. a. La ramaderia intensiva es practica en explotacions molt especialitzades, aconseguint-se molts exemplars en un espai molt reduït (els animals romanen estabulats o semi-estabulats). S'empra la selecció artificial d'espècies i l'alimentació a base de pinsos per a l'engreixament. Es regeix per les lleis de la producció industrial i l'obtenció del màxim benefici.

Les condicions que no són naturals (amb prou feines es mouen, falta d'aire fresc, aliment natural,…), tenen malalties com la mastitis, problemes amb les peülles i infertilitat entre d'altres. Tot això els ocasiona un gran estrès i una salut bastant feble. És per això que se'ls sol donar antibiòtics com a prevenció. Aquest tipus de ramaderia té com a principal objectiu l'eficiència econòmica sense importar el benestar animal pel que no és considerada una pràctica ètica. Els animals són tractats com objectes de consum. Acostuma a ser bovina, porquina o aviram. b.

La ramaderia extensiva es practica en llocs que disposen de molts terrenys de pastura, que alimenten un gran nombre d'exemplars (vedells, ovelles). Necessita poca mà d'obra i, de vegades, un gran capital. Espanya és el segon país de la Unió Europea per la seva importància ramadera. Aquesta explotació combina sistemes de producció tradicional amb formes de producció intensiva que disposen de les tecnologies més avançades. Les produccions més destacades s'obtenen a partir de quatre tipus diferent de bestiar: - Bestiar boví: especialitzat en la producció de carn i de llet. - Bestiar oví: la producció de llana és residual i avui interessa especialment la producció de carn i de llet.

- Bestiar porcí: destinat al consum fresc i a la fabricació d'embotits. - Avicultura: producció d'aus i d'ous. 4. ELS PAISATGES AGRARIS D'ESPANYA Els paisatges agraris resulten la combinació de factors físics (relleu, clima..) i factors humans (socials i culturals) derivats de les activitats agràries que du a terme l'ésser humà. Els elements més visibles d'un paisatge agrari són les àrees productores: el tipus de cobertura vegetal de les zones conreades, la grandària i el tipus d'explotació, la presència de ramaderia… També la fisonomia de l'hàbitat humà i la seva disposició i la presència de les comunicacions.

Segons com es combinen els diversos factors físics, socials i culturals, els paisatges agraris espanyols s'agrupen en cinc grans tipus: paisatge atlàntic, d'interior, mediterrani, de muntanya i paisatge de les Canàries. 4.1. Paisatge agrari atlàntic Són propis dels espais litorals i prelitorals de la cornisa cantàbrica i de les terres gallegues. Hi predominen les zones muntanyoses i, per tant, el rellu és accidental. El clima és oceànic plujós, amb temperatures suaus, cosa que afavoreix la presència de prats i boscos caducifolis. Els boscos han estat explotats d'una manera intensiva per obtenir-ne fusta o per ampliar la superfície dedicada als prats.

Actualment s'hi fan repoblacions forestals d'espècies més productives (pins i eucaliptus). L'agricultura ocupa poca extensió. Els prats es dediquen a pastures per a la ramaderia bovina o bé a la producció de fenc per a farratge. La monocultura que ocupa més superfície és el blat de moro farratger. També són tradicionals les pomeres per a la producció de sidra. La ramaderia està orientada a la cria de bestiar boví per produir llet al País Basc, Cantàbria i Astúries. A Galícia la producció de bestiar boví es destina prioritàriament a carn. L'estructura agrària és minifundista, sobretot a Galícia.

Les explotacions ramaderes són petites, tant en superfície com en caps de bestiar i per això hi predominen l'explotació familiar i les petites empreses, totes dues relacionades amb la indústria làctia o càrnia. La dedicació ramadera explica que la població agrària visqui dispersa en caserius o en poblets. 4.2. Paisatge agrari d'interior Estructura agrària: pràcticament han desaparegut les petites parcel·les al voltant de pobles grans. A les zones de secà i al Guadalquivir, on predomina l'agricultura extensiva mecanitzada trobem latifundis, a les zones de regadiu vinculades a la indústria agroalimentària predomina la propietat mitjana.

Aquest tipus de paisatge comprèn les terres interiors de Castella i Lleó, Castella- La Manxa i enclavaments de les depressions de l'Ebre i del Guadalquivir. Hi predominen les zones planes amb una altitud elevada a la Meseta. El seu clima té altes temperatures estivals i hiverns freds amb glaçades freqüents. La falta de precipitacions a gairebé totes aquestes zones limita el tipus d'agricultura i el creixement dels boscos. Poc terreny forestal, associat a conreu d'herbàcies, pastures i deveses. Les terres d'interior tenen en comú el conreu de cereals, amb rotacions de conreus de tipus biennal o triennal.

En el passat el blat havia estat el cereal principal, però avui ha estat substituït per l'ordi, destinat prioritàriament a aliment del bestiar. La feina del camp està molt mecanitzada; s'hi utilitzen adobs químics i llavors de qualitat. Als costats dels rius hi ha petites explotacions hortofrutícoles. La ramaderia, a les zones de secà hi predomina el bestiar oví, que aprofita els prats de muntanya (Meseta i Aragó). A la rodalia dels nuclis urbans hi ha naus d'explotacions de ramaderia industrial (bestiar porcí, boví i aviram), mentre que a Extremadura i Salamanca hi ha ramaderia extensiva industrial (bestiar porcí, oví i boví).

Tradicionalment, a l'estructura agrària pràcticament han desaparegut les petites parcel·les al voltant de pobles grans. Avui a les zones de secà i als camps de la vora del Guadalquivir hi predominen les explotacions grans amb una agricultura extensiva mecanitzada. A les zones de regadiu la propietat és mitjana; però es va substituint per propietats extenses i tecnificades la producció de les quals es destina a la industria agroalimentària. La població és escassa; hi predomina la població envellida a causa d'un èxode rural elevat. L'hàbitat es concentra tant en petits nuclis rurals com en ciutats de llarga tradició agropecuària. 4.3.

Paisatge agrari mediterrani Els paisatges mediterranis ocupen les terres del litoral i del prelitoral mediterrani, les zones de les depressions de l'Ebre i del Guadalquivir, que en reben la influència marina, i les illes Balears. La majoria són llocs de relleu accidentat, però hi ha planes litorals i valls sedimentàries amb sòls fèrtils. El terreny forestal, tot i que té una extensió important, és poc productiu, perquè la proporció de muntanya per extreure0n fusta és escassa. En general, les àrees arbrades s'han anat degradant, igual que les arbustives. El clima es caracteritza per les precipitacions escasses. La sequera s'aguditza durant l'estiu, quan les temperatures són més altes.

Aquestes condicions climàtiques justifiquen la pràctica d'una agricultura de secà, on els conreus principals són els cereals, la vinya i les oliveres, que formen la trilogia mediterrània. Altres conreus mediterranis són els ametllers, els avellaners i els garrofers. En aquelles zones on les temperatures són més suaus i els sòls fèrtils s'hi practica l'agricultura de regadiu, amb tècniques sofisticades de reg, hivernacles, selecció de plataners i us de productes fitosanitaris. En trobem: hortalisses, cítrics i fruits tropicals. La ramaderia ovina i cabruna és extensiva a les zones de secà.

La bovina i la porcina tenen caràcter intensiu a Catalunya, perquè estan destinades a abastar la nombrosa població dels nuclis urbans. L'estructura agrària es caracteritza per explotacions de grandària mitjana, encara que a Andalusia hi predominen els latifundis. A les planes litorals les explotacions són de petites dimensions i conreades de manera intensiva. La població, molt nombrosa, tendeix a concentrar-se en pobles grans, encara que també hi ha l'hàbitat dispers. 4.4. Paisatge agrari de muntanya Se situa en altituds altes i mitjanes. Són zones de relleu costerut on el clima és fred, amb precipitacions en forma de neu.

Les activitats agropecuàries i silvícoles es caracteritzen per l'esglaonament dels usos del sòl segons l'altitud i la insolació. A les muntanyes del nord de la península hi ha terres de pastura, hortes i conreus al fons de les valls, boscos als vessants i prats d'altura. A les muntanyes del sud peninsular els conreus s'esgraonen fins a 1500 i 2000 metres a la part solana. Els vessants baixos estan treballats en bancals, avui molt abandonats per la dificultat d'utilitzar-hi maquinària. L'explotació forestal es basa en l'aprofitament dels faigs i dels castanyers. Són espècies de creixement lent; per això s'ha estès la repoblació de pins (per a fusta i pasta de paper) i d'eucaliptus.

La ramaderia és bovina i ovina, criada de manera extensiva. La ramaderia ovina manté una transhumància local. L'estructura agrària és de petites propietats d'àrees conreades en valls i al peu de les muntanyes. El poblament és escàs i es concentra en petits nuclis de les valls. Actualment els paisatges de muntanya estan canviant sensiblement a causa de l'impacte del turisme i l'abandonament quasi total de les activitats agràries, de les quals es manté únicament l'explotació ramadera. Als ambients de muntanya hi creix un sector terciari dependent dels espais urbans que es concreta en turisme d'hivern i d'estiu i en la urbanització, sovint poc controlada, del territori. 4.5.

Paisatge agrari de les Canàries L'arxipèlag, de sòls volcànics, té un relleu costerut; per tant, s'han d'aprofitar per a l'agricultura barrancs, cims i vessants. El clima és càlid subtropical, amb tan poca pluviositat que a vegades els conreus s'han de fer sota arenaments artificials perquè conservin al màxim la humitat. El primer producte agrícola són els plàtans, el segon els tomàquets d'exportació i, el tercer, les patates. Per augmentar el rendiment s'han instal·lat superfícies importants de conreus protegits sota plàstic. La ramaderia més nombrosa és la de bestiar cabrú, seguida del bestiar oví. El tipus de propietat és variat.

En zones de llarga tradició d'economia de subsistència la propietat és petita; en canvi, a la costa hi ha propietats extenses destinades a la comercialització de la producció. La població agrària està en clar retrocés, és envellida. L'habitat rural és concentrat. Els boscos canaris van patir en el passat una gran explotació forestal, per poder explotar-los o per aconseguir més espai agrícola. Actualment una bona part de la superfície forestal està protegida. 5. LA REVOLUCIÓ VERDA L'agricultura altament tecnificada va començar a desenvolupar-se arran del que s'ha anomenat revolució verda. A partir de mitjan S.

XX (anys 60-80), la població al tercer Món va iniciar un ràpid creixement demogràfic, cosa que va fer témer que no es podrien satisfer les necessitats alimentàries. - Es va fonamentar en l'obtenció de varietats altament productives, principalment de cereals (arròs, blat de moro i ordi). - Aplicació de tecnologia química i mecànica al camp (noves varietats, pesticides, mecanització, etc.). La producció augmenta tant en el tercer món com en els països industrialitzats, i va ser fins i tot superior a la demanda.

Els inconvenients són: Es va centrar excessivament en els cereals, deixant de banda altres varietats agrícoles que constituïen la base alimentària de moltes poblacions, el que va provocar falta d'aliments en algunes àrees. Ús generalitzat de fertilitzants artificials i pesticides químics amb greus conseqüències per a la terra (erosió del sòl) i la contaminació dels aqüífers. Així com, la disminució del nombre de varietats agrícoles. 6. L'AGRICULTURA ECOLÒGICA, ALTERNATIVA… L'agricultura ecològica és un sistema de conreu basat en la utilització òptima dels recursos naturals sense fer servir productes químics (pesticides i adobs artificials) ni llavors transgèniques.

El seu objectiu és respectar al màxim la dinàmica interna dels ecosistemes, mantenint la fertilitat dels sòls i produir aliments lliures de residus químics. Cal també apuntar la tendència dels darrers anys a utilitzar recursos renovables i locals (productes de proximitat o kilòmetre zero1 ). L'agricultura ecològica va començar a Catalunya i Espanya fa uns 30 anys degut a la competència de l'agricultura de mercat d'altres països i l'augment de la demanda per la consciència ecològica de la població.

En els darrers anys l'aparició en el mercat de "productes transgènics" procedents de l'agricultura comercial i la prohibició expressa d'utilitzar productes genèticament modificats (OGM) en l'agricultura ecològica, ha fer créixer el seu consum. Encara que aquest model agrícola té molt bon nivell de qualitat i és competitiu, es troba poc present al mercat interior català i espanyol en comparació a altres països de la UE. A Catalunya proliferen iniciatives de producció i distribució de productes ecològics que intenten fer arribar directament els productes al consumidor sense intermediaris, per tal de fer-los competitius amb l'agriculturA comercial. 7.

L'AGRICULTURA A ESPANYA I CATALUNYA A la segona meitat del segle XX es va iniciar un procés de modernització del sector agrari espanyol, amb el resultat d'una millora de la producció i un descens de la mà d'obra necessària. Actualment els sector agrícola a Catalunya ocupa un 2% de la població ocupada i a Espanya, poc més del 4%. A l'estat, la principal producció agrícola és de cereals (blat i ordi), olivera, vinya fruita dolça, cítrics, flors i productes d'horta. 1 Producte Km0: En general, els productes de proximitat són de temporada i han estat conreats o produïts prop d'on es venen.

La proximitat no només garanteix frescor i sabor, sinó que també dóna suport a l'economia local i redueix l'impacte ambiental. Hi ha un predomini de grans extensions agràries en la zona sud i centre (Andalusia, l'altiplà i Extremadura) i explotacions més petites a les zones litoral de la península. Actualment el territori dedicat a la producció agrària està en regressió, especialment en aquelles zones amb forta pressió del creixement turístic o urbà. També el tipus d'explotacions està varia força i actualment l'explotació familiar està donant lloc a explotacions de més grans dimensions i amb incorporació de més tecnologia propietat d'empreses. 7.1.

Producció agrària a Catalunya Pel que fa als principals productes agrícoles cal diferenciar entre els que es produeixen en el sistema d'agricultura intensiva i els procedents de l'agricultura extensiva. Pel que fa l'agricultura intensiva, els principals productes i les localitzacions geogràfiques són: Flors al Maresme (caracteritzat per l'extensió dels hivernacles). Hortalisses al delta del Llobregat (carxofa, enciams, escaroles, tomàquets, etc), Arròs al delta de l'Ebre (Baix Ebre, Montsià, Delta de l'Ebre). Fruites (pera, poma, préssec) al Segrià i a l'Alt Empordà (poma)...

Pel que fa l'agricultura extensiva, els principals productes i les localitzacions són: vinya en comarques especialitzades en aquest conreu destinat a la producció de vins i caves: Penedès, Priorat, Conca de Barberà, Terra Alta, Alt Empordà, etc. Avellaner al camp de Tarragona. Cereals, olivera i vinya a les terres interiors, amb especialització d'algunes comarques en algun producte concret com l'olivera a les Garrigues o l'ordi a la Segarra. A les comarques més humides es produeix farratge i blat de moro destinats a les explotacions ramaderes…

Al Segrià l'elevat nombre de treballadors a l'agricultura es justifica a causa d'una antiga implantació de l'agricultura basada en l'existència d'una plana amb sòls molt fèrtils, el desenvolupament dels conreus de regadiu basats en l'aigua del Segre i l'expansió més recent d'alguns conreus com els fruiters de fruita dolça, els cereals i els farratges. 8. LA RAMADERIA A ESPANYA I CATALUNYA La ramaderia és l'activitat més important dins el sector primari, tant a Catalunya com a Espanya. A Catalunya predomina la cria d'aviram (pollastres, conills...) i la ramaderia porcina molt vinculada al sector agroalimentari amb llarga tradició i actualment molt tecnificada.

A la resta d'Espanya la ramaderia és bàsicament ovina i porcina molt lligada a la producció de pernils a la zona d'Extremadura. També destaca a la cornisa cantàbrica les explotacions bovines 9. L'ADAPTACIÓ A LA PAC (POLÍTICA AGRÀRIA COMUNITÀRIA) Els principals objectius actual de la PAC són: Millorar la competitivitat del sector, garantint la producció d'aliments a preus assequibles en el mercat mundial i l'adaptació de la producció a la demanda. Millorar les condicions sanitàries dels animals i el seu benestar, fet que reverteix positivament en la seguretat alimentària. Millorar l'estat del medi ambient agrari utilitzant mètodes de producció respectuosos amb l'entorn i el benestar animal.

Desenvolupar la indústria agroalimentària (la capdavantera del sector industrial espanyol) per tal d'augmentar el valor afegit dels productes agraris i forestals. Per al compliment dels anteriors objectius la UE basa la seua política agrària en dos pilars fonamentals: Política de preus i mercats: quant als primers, els preus, la PAC fixa, per als productes més importants o representatius, uns preus màxims i mínims com a garantia de supervivència per a la població rural que treballa al sector primari. D´aquesta política s´encarregava el FEOGA, és a dir, el Fons Europeu d´Orientació i Garantia Agrària, i, des de 2006, ho fa el FEAGA (Fons Europeu Agrícola de Garantia).

Política de desenvolupament rural: la reixent urbanització i tericiarització de l'econòmica, junt a la progresiva modernització i mecanització del sector agrari ha donat lloc al fenomen de la migració camp-ciutat, també conegut com a èxode rural. Aquest procés ha suposat, al cas espanyol, una disminució no sols de la població activa agrària sinó també a la reducció i envelliment de la població rural.

La difícil viabilitat econòmica de les activitats agràries, la marginació dels espais rurals quant a les infraestructures de comunicació, la reducció dels serveis mèdics, educatius, assistencials i d´oci, la preferència per l´estil de vida urbà, així com la pròpia modernització agrícola que ha alliberat gran quantitat de mà d´obra del sector agrari, ha fet que bona part de les zones rurals es troben en decadència, si més no, a nivell econòmic, demogràfic i fins i tot patrimonial.

Tanmateix, la necessitat de conservar i gestionar potencial productiu mitjançant la conservació de les activitats agràries, la necessitat de reduir els creixents desequilibris demogràfics, així com l´exigència social de fer compatible el desenvolupament humà amb el respecte dels ecosistemes agroforestals impulsen la política de desenvolupament rural que forma part de la PAC.