Anàlisi de l'Espai Rural, el Sector Primari i la Indústria a Espanya i Catalunya

I 84 flashcards i 56 preguntes més al document.

Text del document

L'Espai Rural i el Sector Primari 1. Definició i Transformació del Sector Primari 1.1. Concepte i Abast del Sector Primari El sector primari comprèn aquelles activitats econòmiques que obtenen productes de la natura sense transformar-los. Les activitats principals inclouen: Agricultura Ramaderia Silvicultura (cultiu de boscos i arbres) Pesca Mineria Fonts d'energia Aquest sector està fortament regulat per les directrius de la Unió Europea, gestionades a nivell estatal pel Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico. A Catalunya, l'organisme competent és el Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural.

La modernització de les tècniques agrícoles ha estat un factor clau per al manteniment de la població i la millora dels serveis en algunes zones rurals, mentre que les àrees que no han seguit aquest camí han patit un despoblament accentuat. 1.2. La Transició de l'Agricultura Tradicional a la de Mercat La Revolució Industrial va provocar una crisi en el model d'agricultura tradicional, incapaç de satisfer les necessitats d'una població creixent. Això va forçar una transformació cap a un model orientat al mercat. Característica Agricultura Tradicional Agricultura de Mercat Finalitat Producció per a l'autoconsum. Producció per a la venda als mercats. Excedent Molt escàs i poc comercialitzable.

Elevat, destinat al mercat interior i exterior. Mà d'obra Familiar i poc nombrosa. Escassa per l'elevada mecanització. Tecnificació Poca mecanització i dependència de la meteorologia. Elevada mecanització, tecnificació i ús d'insums. Rendiment Molt baix. Alt, buscant la màxima rendibilitat. Tipus de cultiu Policultiu per a la subsistència. Especialització en els conreus més demandats. Model econòmic Economia de subsistència. Empresa capitalista integrada en l'economia de mercat. Els factors clau que van impulsar aquesta transició van ser: Augment de la producció: La introducció de noves tècniques agrícoles i nous conreus va generar excedents per alimentar la creixent població urbana.

Demanda urbana: El desenvolupament industrial i el creixement de les ciutats van crear una forta demanda d'aliments. Integració al mercat: Els pagesos van començar a vendre part de les seves collites per adquirir productes industrials, entrant així en el circuit de l'economia de mercat. Capitalització del camp: L'èxode rural va reduir la mà d'obra disponible, obligant els agricultors a invertir en noves tecnologies (regadiu, maquinària) per mantenir i augmentar la producció. 2. L'Agricultura Moderna: Característiques i Conseqüències 2.1.

Trets Fonamentals de l'Agricultura de Mercat L'agricultura de mercat es localitza principalment als països desenvolupats, tot i que també es troba en països subdesenvolupats a través de plantacions. Les seves característiques principals són: Morfologia agrària: Parcel·les de gran superfície i formes regulars. Sistema de cultius: Elevada mecanització, tecnificació i especialització. Ús d'insums: Abundant ús de fertilitzants i pesticides químics. Genètica: Selecció d'espècies i ús de cultius transgènics (aliments modificats genèticament per obtenir noves propietats com la resistència a plagues). Mà d'obra: Ús de poca mà d'obra a causa de l'alt grau d'automatització. 2.2.

Impacte Ambiental La intensificació de l'agricultura de mercat ha generat un impacte ambiental considerable: Sòl: Erosió i contaminació per l'ús de productes químics. Aigua: Contaminació i esgotament dels aqüífers. Biodiversitat: Pèrdua de diversitat genètica a causa del monoconreu i la selecció d'espècies. Desforestació: Conversió de boscos en terres de cultiu. Canvi climàtic: Gran consum energètic que contribueix a les emissions de CO . 2.3. Canvis Estructurals per la Industrialització La industrialització de l'agricultura i la ramaderia ha provocat canvis estructurals profunds: Disminució de la superfície de secà i augment de la de regadiu. Augment del pes econòmic de la ramaderia.

Integració creixent del sector primari amb la indústria alimentària. Pèrdua i envelliment de la població activa agrària. Reducció del sòl agrícola per l'expansió urbana i d'infraestructures. Augment de la superfície forestal a causa de l'abandonament de pastures. 3. Estructura Agrària i Demografia Rural a Espanya 3.1. Tipus d'Explotacions Minifundi: Explotació de menys de 10 ha. Predomina a la meitat nord de la Península, les Balears i les Canàries. Els seus principals problemes són la dificultat de mecanització i l'escàs volum de producció. Per ser rendibles, s'han d'orientar cap a una agricultura intensiva o molt científica (ex: hivernacles, plantes ornamentals).

Latifundi: Explotació de més de 100 ha. Predomina a Extremadura, Andalusia i Castella-La Manxa. Tradicionalment associat a una agricultura extensiva de baixos rendiments, actualment tendeix cap a l'especialització, la mecanització i l'augment dels beneficis. Explotacions mitjanes: Al voltant de 30 ha. Fomentades per la UE per obtenir productes de qualitat mitjançant l'agricultura intensiva. Han rebut incentius per al reagrupament de parcel·les i la modernització. Predominen a la zona mediterrània. 3.2. Població i Ocupació A Espanya, es considera població rural la que viu en municipis de fins a 2.000 habitants, i població agrària la que treballa en el sector primari.

La tendència general és l'èxode de la gent jove de les zones rurals per la manca de feina i serveis. Això ha provocat un fort envelliment de la població agrària. Malgrat un lleuger augment de la població activa agrària jove (16-40 anys), on s'inclou un alt percentatge d'immigrants, l'estructura demogràfica continua dominada per pagesos majors de 40 anys. Distribució dels pagesos per grups d'edat a Espanya (%) Any <35 35-44 45-54 55-64 65+ 2007 5,20% 15,60% 23,30% 24,50% 31,40% 2013 3,70% 12,70% 25,00% 25,20% 33,30% Font: Tribunal de comptes europeu, 2017.

S'observa una certa tendència inversa, amb persones que es traslladen de zones urbanes a rurals a la recerca d'habitatges més espaiosos i econòmics. Pel que fa a les feines agràries: Finques petites i mitjanes: Són majoritàriament explotacions familiars. Finques grans: Estan molt mecanitzades, la qual cosa redueix la mà d'obra fixa i augmenta la demanda de treballadors eventuals per a les temporades de collita. 4. La Producció Agropecuària a Espanya 4.1. Producció Agrícola Segons dades de l'INE (2016), de 30 milions d'hectàrees destinades a la producció agroalimentària, 23,2 milions constitueixen la superfície agrària útil (SAU). D'aquesta, un 79% és de secà i un 21% de regadiu.

Conreus de secà: Els més comuns són els cereals (ordi i blat), la vinya i les oliveres, que han millorat amb la implantació d'olives d'almàssera per a oli. Els vins de qualitat (Rioja, Penedès, Priorat) són un producte destacat. Conreus de regadiu: Destaquen la fruita i l'horticultura. Són molt competitius al mercat europeu per la seva maduració primerenca. Inclouen cítrics (taronges), fruites de llavor i de pinyol, i hortalisses. La producció en hivernacles a la costa mediterrània (d'Almeria a Castelló) és especialment rellevant. Aquests cultius requereixen molta mà d'obra i una gran inversió en insums. 4.2.

Producció Ramadera Espanya és el segon país de la UE en importància ramadera, darrere d'Alemanya. El sector aporta més d'un terç del valor econòmic de la producció agrària final i està altament tecnificat i integrat amb la indústria. El model predominant és la ramaderia industrial estabulada. Porcí: És el bestiar predominant. Espanya és el primer país productor de carn de porc de la UE. Oví i Cabrum: Espanya és el segon productor de la UE, darrere del Regne Unit. Boví: S'ha especialitzat en la producció de carn i llet, amb un descens del nombre de ramaders. Avicultura: Sector molt industrialitzat amb rendiments elevats.

La majoria de les explotacions ramaderes a Catalunya s'ubiquen en una diagonal que va de Ponent a les Comarques Gironines, passant per les Comarques Centrals. 5. Els Paisatges Agraris d'Espanya El paisatge agrari és el resultat de la interacció entre el medi físic i l'acció humana. A Espanya es distingeixen cinc grans tipus: Paisatge Atlàntic: (Cornisa cantàbrica i Galícia). Relleu accidentat i clima oceànic. Predominen els prats i la ramaderia bovina (llet al Cantàbric, carn a Galícia). L'estructura agrària es basa en el minifundi i la població és dispersa. Paisatge Mediterrani: (Litoral mediterrani, depressions de l'Ebre i Guadalquivir, Balears). Clima sec i càlid.

Combina agricultura de secà (la trilogia mediterrània: cereals, vinya i oliveres) amb una agricultura de regadiu molt intensiva i productiva (horta, cítrics, fruites tropicals). L'estructura agrària és mixta, amb latifundis a Andalusia i petites parcel·les intensives a les planes litorals. Paisatge d'Interior: (Meseta, depressió de l'Ebre). Zones planes d'altitud elevada i clima continental. Domina l'agricultura extensiva i mecanitzada de cereals de secà (ordi). A les zones de regadiu hi ha hortes. La ramaderia és ovina (secà) i industrial intensiva prop de les ciutats. L'estructura predominant és el latifundi i la població està en regressió i envellida.

Paisatge de Muntanya: (Zones altes del nord i sud peninsular). Relleu accidentat i clima fred. Les activitats principals són l'explotació forestal (fusta, paper) i la ramaderia extensiva de transhumància (bovina i ovina). La població és escassa i es concentra a les valls. El turisme ha contribuït a una certa reactivació econòmica. Paisatge de Canàries: Condicionat pel sòl volcànic, el relleu i el clima subtropical. L'agricultura es dedica a l'exportació (plàtans, tomàquets) i a cultius locals (patates). La ramaderia principal és la de cabrum i oví. L'estructura combina petites propietats de subsistència amb grans explotacions d'exportació. 6.

La Pesca: Situació i Problemàtica Les principals zones pesqueres del món es troben on la plataforma continental és extensa, en zones de contacte de corrents o on abunda el plàncton. El 90% de les captures mundials provenen d'aquestes àrees. El sector pesquer s'enfronta a un greu problema de sobreexplotació. A les aigües europees, més del 80% de les poblacions de peixos del Mediterrani i gairebé el 40% de les de l'Atlàntic estan sobreexplotades, posant en perill la reproducció de moltes espècies. Per al sector espanyol, la problemàtica s'agreuja pel fet que les seves plataformes continentals són poc aptes per a la pesca.

Tot i això, Espanya és el tercer país de la UE en nombre de vaixells de pesca (8.884), per darrere de Grècia i Itàlia. La indústria i la construcció a Espanya i Catalunya Introducció a la unitat La indústria i la construcció han estat sectors fonamentals en la transformació econòmica i territorial d'Espanya i de Catalunya, sobretot a partir de la segona meitat del segle XX. Tot i que avui Espanya és un país industrialitzat (terceritzat, de fet), el seu procés d'industrialització va ser tardà i desigual en comparació amb altres països europeus, fet que explica molts dels desequilibris territorials i problemes estructurals actuals.

L'evolució del sector industrial ha passat per diverses etapes, des dels inicis limitats del segle XIX, el fort impuls del desenvolupament industrial durant els anys seixanta, fins a les crisis econòmiques, els processos de reconversió industrial i els profunds canvis derivats de la globalització i de la revolució tecnològica. Paral·lelament, el sector de la construcció ha tingut un pes molt rellevant dins l'economia espanyola, especialment durant el boom immobiliari, amb importants conseqüències econòmiques i socials, aspectes que s'analitzen al llarg d'aquesta unitat. 1.

El Procés Històric d'Industrialització a Espanya Espanya és actualment una economia industrialitzada, però aquest desenvolupament no es va consolidar fins a la segona meitat del segle XX. El procés històric ha deixat una empremta que encara avui influeix en l'estructura industrial del país. 1.1. Segle XIX: Una Incorporació Tardana i Parcial La incorporació d'Espanya a la Revolució Industrial va ser lenta i limitada a causa de diversos factors estructurals: Classe dominant: Una noblesa terratinent centrada en les rendes agràries i indiferent a la inversió industrial. Artesania: La influència dels gremis, contraris a les innovacions tècniques. Nivell cultural: Un analfabetisme generalitzat.

El 1887, el 54% dels homes i el 74% de les dones eren analfabets. Demanda interna: Una població de base agrària amb recursos insuficients per generar una demanda de productes industrials. Inestabilitat política: Un segle convuls marcat per la Guerra d'Independència, les guerres carlines i les lluites entre conservadors i liberals. A partir de 1830, es va produir un tímid desenvolupament industrial impulsat per: La presència de pocs empresaris pioners. Inversions estrangeres en sectors com el ferrocarril i la mineria. La repatriació de capitals de les colònies de Cuba i Filipines.

L'adopció de noves fonts d'energia, primer amb la força hidràulica (Colònies Industrials) i després amb la màquina de vapor. Una política proteccionista que gravava les importacions per assegurar el mercat interior. 1.2. Segle XX: Fases d'Expansió i Contracció Desenvolupament fins a 1939: El primer terç del segle XX va veure una acceleració del creixement industrial gràcies a: Creixement demogràfic: Un augment de 5 milions de persones entre 1902 i 1931 va proporcionar mà d'obra abundant i barata. Neutralitat a la Primera Guerra Mundial (1914-18): La indústria tèxtil i siderúrgica espanyola va trobar un mercat en els països bel·ligerants.

Aquesta expansió es va frenar amb la crisi econòmica dels anys trenta (Gran Depressió) i, posteriorment, la Guerra Civil (1936-39) va provocar una forta reculada a causa de la destrucció de mitjans de producció. L'Estancament de la Postguerra (1939-1959): Després de la Segona Guerra Mundial, l'aïllament internacional del règim franquista va portar a una política autàrquica, basada en l'autoprovisió. Aquesta política va impedir la importació de matèries primeres i la modernització tecnològica.

Per fomentar la indústria, es va crear l'Instituto Nacional de Industria (INI) el 1941, que va impulsar sectors de base com la siderúrgia, les drassanes i la química bàsica mitjançant llicències estrangeres. El Gran Salt Industrial (1959-1975): El Pla d'Estabilització de 1959 va posar fi a l'autarquia i va liberalitzar l'economia, un canvi propiciat per l'ajuda nord-americana en el context de la Guerra Freda. Les principals conseqüències van ser: Pla d'Estabilització (1959): acaba amb la política autàrquica i inicia la liberalització de l'economia espanyola. L'obertura exterior es fa gràcies a l'ajuda americana (1953) Un fort creixement econòmic i industrial.

L'eliminació de barreres aranzelàries. La compra de béns d'equip, que va augmentar la productivitat i les exportacions de sectors com el calçat, el cuir, la maquinària i la indústria naval. Aquest període va atreure multinacionals gràcies a factors com: Mà d'obra abundant i barata procedent de l'èxode rural. Absència de conflictivitat social pel control polític del règim. Poques restriccions a la tecnologia i el personal qualificat estranger. Una demanda interna creixent. Les inversions estrangeres provenien principalment dels Estats Units (40%), la CEE (30%) i Suïssa (20%), impulsant sectors com l'automòbil, la química, les refineries i l'electromagnètica. 1.3.

La Distribució Geogràfica Tradicional de la Indústria La industrialització es va concentrar en regions específiques, creant forts desequilibris territorials. Regió Característiques del Desenvolupament Industrial Catalunya Impulsada per una burgesia empresarial. Inicialment centrada en el tèxtil (cotó i llana) per al mercat espanyol. La manca de matèries primeres va concentrar la indústria prop dels ports. Posteriorment es va diversificar cap a la maquinària, la química i l'automòbil. País Basc Vinculada a l'extracció de ferro (exportat a Anglaterra) i la importació de carbó de coc.

Això va consolidar una potent indústria siderúrgica a la ria del Nerbión, que va donar lloc a una indústria mecànica. Astúries Desenvolupament basat en l'activitat extractiva de minerals per a l'exportació. La transformació la feien companyies estrangeres. El creixement de la siderúrgia local va ser limitat per la baixa qualitat de l'hulla asturiana. Madrid El seu desenvolupament va ser afavorit per la capitalitat, la proximitat als centres de decisió, un gran mercat urbà i l'abundant mà d'obra de l'emigració rural. A partir de 1959, els intents del règim de promoure altres pols industrials (Saragossa, Burgos, Vigo) van tenir un èxit escàs, perpetuant els desequilibris territorials. 2.

Crisi, Reconversió i el Model Postindustrial 2.1. La Crisi del Model Fordista i la Reconversió Industrial La crisi mundial de 1973-74 va marcar el final del model industrial fordista de producció en massa. Les causes principals van ser: 1. Caiguda dels beneficis: Les negociacions sindicals van aconseguir millores salarials i contractes fixos per a molts treballadors. 2. Competència internacional: L'aparició de nous països industrials amb productes més barats. 3. Crisi energètica (1973): L'OPEP va incrementar el preu del petroli (de 2 a 3,5 dòlars per barril), provocant inflació i una caiguda de la demanda.

A Espanya, a aquest context global s'hi van sumar problemes interns com la crisi política de la fi de la dictadura i la difícil Transició Democràtica, que van retardar les mesures d'ajust. L'economia espanyola patia greus problemes estructurals: Retard tecnològic. Estructura industrial poc competitiva. Elevat consum energètic. Excessiva dependència exterior. Això va provocar el tancament de moltes empreses i un fort augment de l'atur a la segona meitat dels anys 70. El procés de reconversió industrial (anys 80) La reconversió tenia com a objectiu modernitzar el teixit productiu.

Es van prendre mesures legislatives com la Llei de Reconversió i Reindustrialització (1984) i es van aplicar accions pràctiques: Reconversió de sectors madurs: Va afectar especialment la siderúrgia, les drassanes (Bilbao, Vigo, Ferrol) i l'automòbil (reconversió de SEAT). Eliminació d'empreses amb poca demanda: Com les de línia blanca, tèxtil i calçat. Creació de Zones d'Urgent Reindustrialització (ZUR): Per reactivar àrees industrials en declivi mitjançant avantatges fiscals. L'eficàcia va ser limitada i va consolidar la importància de Madrid i Barcelona. 2.2.

El Model Actual de Desenvolupament Industrial La crisi dels 70 i la Tercera Revolució Industrial (tecnològica-informàtica) van donar pas a un model postindustrial. Les tendències principals són: Nous models de planificació: La tecnologia permet la transmissió d'informació a temps real, prioritzant els baixos costos laborals sobre la proximitat als recursos. Teixit industrial difús: S'ha passat d'un model de grans nuclis a un teixit interconnectat. Deslocalització: Les empreses es traslladen a zones amb mà d'obra més barata i menys conflictiva. 3. L'Estructura Actual del Teixit Industrial Espanyol 3.1.

Característiques Generals Basat en la consolidació de nuclis industrials previs (ex: Terrassa, Sabadell) i la creació d'eixos que els uneixen. Tendència a la formació de grans àrees metropolitanes industrials (Madrid, Barcelona) que garanteixen infraestructures. Les seus socials i de gestió es localitzen a les àrees centrals de les ciutats. Disseminació d'activitats industrials al voltant de les ciutats, creant polígons i naus logístiques. 3.2. Localització i Desequilibris Territorials La geografia industrial ha canviat: El nord industrial (País Basc, Astúries) ha perdut pes a causa de la reconversió.

Grans zones urbanes (Madrid, Barcelona, Bilbao) han crescut, i el creixement de Madrid ha contribuït al fenomen de l'anomenada "España vacía". L'eix mediterrani i l'eix de l'Ebre s'han adaptat desenvolupant activitats agroindustrials i turístiques. 3.3. Radiografia Actual de la Indústria Dades Clau: Pes en el PIB: La indústria representava el 16% del PIB el 2019, una caiguda respecte al 18,7% del 2000. Rànquing a la UE: Espanya és el cinquè país de la UE en volum de facturació industrial (538.655 milions d'euros). Distribució Territorial: La distribució és molt desigual. Catalunya lidera amb un 23,48% del PIB industrial nacional, seguida per Madrid (11,07%) i la Comunitat Valenciana (10,14%).

Principals Eixos Industrials: Eix mediterrani: Connecta Catalunya, València i Múrcia amb el cor industrial d'Europa. Eix de la Vall de l'Ebre: Uneix les àrees basca i catalana a través de Saragossa. Madrid: Un pol altament desenvolupat que atrau sectors d'alta tecnologia i capital estranger. 3.4. Els Desafiaments de la Indústria Espanyola Predomini de les PIME: El 2018, el 94,9% de les empreses industrials tenien menys de 10 treballadors. Això dificulta la inversió tecnològica i la reducció de costos unitaris. Productivitat inferior a la mitjana europea: Degut a un nivell tecnològic deficitari.

Baixa inversió en R+D: El 2014, Espanya va invertir un 1,24% del PIB en R+D, molt per sota de països com Alemanya (2,94%). 4. Anàlisi per Sectors Industrials La indústria espanyola es classifica en tres categories principals: 1. Sectors Madurs (baixa tecnologia, demanda escassa): Metal·lúrgia i productes metàl·lics: La seva activitat ha baixat del 20% al 13% del negoci industrial el 2015. Es concentra al País Basc i Astúries. Alimentació, beguda i tabac: Encara representa un gran volum de negoci (18,8% el 2015). Domina a Castella-Lleó, Extremadura i Castella-la Manxa. Tèxtil, confecció, cuir i calçat: Sector en regressió (2,5% el 2015), amb una forta competència de les economies emergents. 2.

Sectors Dinàmics (tecnologia intermèdia/alta, bones perspectives): Automòbil: Un dels sectors amb més volum de negoci (11,4% del PIB el 2015). Espanya és el segon fabricant de cotxes d'Europa. Químic: Concentrat a Catalunya, és un sector potent i internacionalitzat. El 2019, comptava amb 1.053 empreses i més de 37.800 llocs de treball a Catalunya. 3. Sectors Punta (demanda creixent, alt component de R+D): Inclouen tecnologies de la informació, automatització i biotecnologia. Localitzats principalment a Madrid, Catalunya, Andalusia i el País Basc. Presenten una forta dependència exterior a causa de la baixa inversió en R+D. 5.

El Sector de la Construcció: Auge i Crisi Entre 1998 i 2007, Espanya va viure una bombolla immobiliària sense precedents. El sector va arribar a representar el 18% del PIB, amb un preu de l'habitatge que es va multiplicar per 2,8. Les causes van ser l'especulació, els subsidis públics i les facilitats de crèdit. L'esclat de la crisi el 2007 va ser devastador. El 2008, l'atur va augmentar en 1.100.000 persones, provocant una reacció en cadena que va afectar tots els sectors relacionats. El nombre d'habitatges nous acabats va passar d'un màxim de 641.419 el 2007 a només 40.119 el 2016. 6. Canvis Globals i el seu Impacte a la Indústria 6.1.

Canvis Tecnològics, Organitzatius i Productius La revolució tecnològica, iniciada amb el transistor (1948) i el microprocessador (1971), ha transformat la indústria: Automatització: Ús de robots en processos productius. Fragmentació: Els processos productius es divideixen i es dispersen geogràficament en empreses multiplanta. Externalització: Subcontractació de part de les operacions productives. Deslocalització: Les indústries amb molta mà d'obra es traslladen a països amb costos laborals més baixos, cosa que deteriora les condicions laborals als països desenvolupats. Producció flexible: Les empreses s'adapten a la demanda per evitar l'emmagatzematge i els estocs. 6.2.

La Indústria Espanyola en el Context Europeu El 1986, Espanya va ingressar a la Comunitat Econòmica Europea (CEE). Malgrat els esforços de reconversió previs, la indústria encara patia dèficits estructurals (manca de modernització, baixa innovació, deficiències en infraestructures). L'ingrés va tenir una doble conseqüència: Negativa: Va accelerar la reconversió i el tancament d'indústries no competitives. Positiva: Va obrir l'economia al mercat exterior i va permetre a Espanya convertir-se en receptora neta de recursos econòmics, que es van invertir en la millora d'infraestructures, formació, desenvolupament tecnològic i polítiques mediambientals. 6.3.

La indústria espanyola al món Característiques: - Immersa completament en un món globalitzat, amb una economia de mercat. - Les zones industrials d'Espanya es configuren dins la xarxa de producció mundial. Aquesta xarxa està caracteritzada per: 1. Concentració de capital i decisions en poques empreses multinacionals. 2. Són molt poderoses, així que redueixen el paper de l'estat en les decisions econòmiques del país. 3. La majoria de decisions es prenen fora d'Espanya, on tenen les seus aquestes empreses privatitzades. Això explica la poca rellevància internacional que té Espanya. Conseqüències: - Augment atur autòcton. - Pèrdua del sector secundari que tendeix a terciaritzar-se.

- Ajudes de l'estat a les empreses perquè no marxin (spoiler: les cobren i desprès marxen igualment). Conclusió de la unitat En aquesta unitat hem estudiat l'evolució de la indústria i la construcció a Espanya i Catalunya, marcada per una industrialització tardana i parcial, iniciada al segle XIX i condicionada per la manca de capital, de matèries primeres i per una estructura social i política poc favorable al canvi.

El gran impuls industrial no arriba fins al Pla d'Estabilització de 1959, que posa fi a l'autarquia franquista, afavoreix l'entrada de capital estranger, la implantació de multinacionals i el desenvolupament de sectors com l'automòbil, la química i la metal·lúrgia, concentrats sobretot a Catalunya, el País Basc i Madrid, fet que consolida importants desequilibris territorials.

La crisi del model fordista arran de la crisi del petroli de 1973 provoca inflació, atur i la caiguda de sectors tradicionals, especialment la siderúrgia, la construcció naval i el tèxtil, fet que obliga a dur a terme una profunda reconversió industrial als anys vuitanta, amb tancaments d'empreses, jubilacions anticipades i la creació de zones urgents d'industrialització (ZUR).

Actualment, la indústria espanyola representa aproximadament el 16% del PIB, es caracteritza pel predomini de les PIME, una baixa inversió en R+D i una productivitat inferior a la mitjana europea, tot i l'existència de sectors dinàmics com l'automòbil i el químic, i de sectors punta vinculats a les TIC i la biotecnologia, concentrats a les grans àrees metropolitanes.

Paral·lelament, el sector de la construcció va experimentar un fort creixement entre 1998 i 2007, arribant a representar fins al 18% del PIB (30% amb sectors associats), però l'esclat de la bombolla immobiliària el 2007 va provocar una greu crisi econòmica, un fort augment de l'atur i un elevat endeutament, posant de manifest la necessitat d'un model productiu més diversificat, innovador i sostenible en el marc de la Unió Europea i de la globalització. VOCABULARI U.8 En agricultura, es distingeix entre: Intensiva, que busca molta producció en poc espai i amb moltes collites. Extensiva, que usa grans superfícies però amb menys rendiment per hectàrea.

Alternativa o ecològica, que evita productes químics per cuidar el sòl i el medi. També apareixen conceptes com monocultiu (un sol producte) i policultiu (diversos cultius), els conreus transgènics, els productes fitosanitaris i la Revolució Verda, que va modernitzar l'agricultura amb tecnologia i químics. En ramaderia, hi ha: Extensiva, basada en la pastura lliure. Intensiva o estabulada, amb animals tancats i alimentats amb pinso. S'hi relacionen problemes com la sobrepastura i residus com els purins. Pel que fa a la pesca i el medi marí, es parla de: Aigües territorials, sota sobirania de l'Estat. Plataforma continental, zona poc profunda rica en pesca.

Pesca litoral, feta a prop de la costa. Caladors, zones molt riques en peix. Piscifactories, cria controlada de peixos. Tot això depèn molt del fitoplàncton, base de la vida marina. En medi ambient, surten conceptes clau com: Ecosistema, conjunt d'éssers vius i el seu entorn. Degradació del sòl, causada per l'activitat humana. Depuració d'aigües, per evitar la contaminació. Repoblació forestal i silvicultura, per gestionar i recuperar boscos. Finalment, a nivell social i polític: Població activa agrària, gent que treballa al sector primari. Arrendament, cessió de terres per treballar-les. PAC, política de la UE per regular i ajudar l'agricultura.

Vocabulari u.9 Comencem amb les crisis i desequilibris: Bombolla immobiliària: preus inflats perquè tothom creu que pujaran per sempre. Endeutament brutal basat en fe, no en realitat. Inflació: els preus pugen de manera general i sostinguda. Desacceleració: l'economia creix més lentament, no s'atura però va coixa. Sobre la distribució industrial al món: Cinturó industrial: les grans zones industrials del planeta, on es concentra la major part de la producció mundial. Zona franca: territori amb avantatges fiscals per atreure empreses i capitals. Pel que fa a l'evolució de la indústria: Desindustrialització: desaparició d'indústria en un territori.

Terciarització: els serveis guanyen pes i la indústria en perd. Indústria madura: sectors tradicionals en crisi, poc competitius. Indústria puntera: sectors moderns, tecnològics i innovadors. IPI: indicador que mesura com evoluciona la producció industrial (sense preus). Quan la indústria entra en crisi apareixen els plans de salvament: Reconversió industrial: tancar o transformar sectors no competitius. Reindustrialització: crear nova indústria o modernitzar la viable. ZUR i ZID: zones especialment castigades per la crisi industrial dels anys 80. Pols de desenvolupament: centres creats per impulsar regions deprimides.

Pla d'estabilització (1959): obertura de l'economia espanyola i fi de l'autarquia. Sobre les empreses: Multinacionals: empreses que operen a molts països amb una sola estratègia. PIME: petites i mitjanes empreses. Quota de mercat: part del mercat que controla una empresa. Valor afegit: valor que guanya un producte durant el procés productiu. I el món modern, clar: Deslocalització: empreses que marxen a països amb salaris baixos i lleis laxes. Parc tecnològic: espais per a indústria d'alta tecnologia i recerca. R+D: inversió en recerca i desenvolupament respecte al PIB.