Anàlisi de les Xarxes Urbanes i Problemàtiques de la Ciutat Actual a Espanya

I 42 flashcards i 28 preguntes més al document.

Text del document

UNITAT 12.- XARXES URBANES I PROBLEMÀTICA DE LA CIUTAT ACTUAL RESUM 1 La ciutat espanyola del segle XXI La globalització obliga a les ciutats espanyoles més importants a competir entre sí. Les ciutats espanyoles volen tenir un gran reconeixement arreu del món, per tenir un benefici cultural, econòmic, tecnològic i social, per així ser un país més desenvolupat. 1.1. La desindustrialització de les ciutats La deslocalització de la indústria tradicional ha estat una de les principals conseqüències de l'anomenat capitalisme tardà o postfordisme.

Això ha significat la ràpida industrialització de determinades zones del món, com, per exemple, ciutats del sud-est asiàtic o de la frontera nord mexicana, i, alhora, la desindustrialització de moltes ciutats europees i nord- americanes. Aquest procés ha representat la fi d'una llarga etapa en la qual la indústria havia estat el motor del creixement demogràfic i l'evolució social i de l'expansió de les ciutats occidentals. Malgrat aquest procés de desindustrialització tan difícil, bona part de l'activitat econòmica que trobem avui dia a les ciutats occidentals continua estant vinculada a la indústria.

En aquestes ciutats es localitzen els sectors capdavanters d'alta tecnologia i de recerca i desenvolupament (R+D), ara situats en noves fàbriques anomenades parcs tecnològics que tenen poc a veure amb els enormes i contaminants complexos fabrils d'èpoques passades. 1.2. El renovat protagonisme de les grans ciutats L'actual sector terciari està directament relacionat amb el sector industrial evolucionat (postindustrial). Els serveis són el motor de l'economia de les ciutats.

Dirigir i controlar la nova organització econòmica mundial requereix una multitud d'empreses i organitzacions: grans institucions mundials i corporacions internacionals, bosses, bancs, assessories legals i financeres, empreses d'innovació i desenvolupament tecnològic, de disseny, d'estudis de mercat, de promoció i de publicitat, auditories i consultories, etc. També calen empreses dedicades a satisfer els nous hàbits de consum de la societat contemporània, centrades en l'oci, la cultura, la moda i la informació.

A causa de les xarxes de telecomunicacions, el control, la propietat i les decisions sobre l'economia mundial globalitzada s'han centralitzat encara més en un reduït grup de grans ciutats o regions metropolitanes que assumeixen el nou rol de ciutats globals. Aquestes ciutats es converteixen en centres imprescindibles en l'espai de fluxos i nodes de la xarxa planetària. En general podem afirmar que les ciutats escollides per exercir aquest paper són les mateixes en les quals prèviament ja es concentrava el poder i són molt poques les que s'hi han afegit. 1.3.

Les ciutats en un món global: la cooperació Avui que una ciutat evolucioni cap al progrés o la marginació depèn d'una sèrie de factors: la capacitat d'innovació tecnològica, les iniciatives en activitats que arrosseguen a altres activitats, l'articulació d'un teixit d'empreses locals, la potenciació de centres universitaris i d'investigació, la creativitat cultural, la preocupació ambiental, el dinamisme social... Per potenciar aquestes capacitats s'han constituït les xarxes de cooperació i els lobbies de ciutats i regions a escala europea i mundial. Exemples: Assemblea de les Regions d'Europa, Consell de Municipis i Regions d'Europa, Xarxa C6, Eurocities... 1.4.

Les ciutats en un món global: la competència L'adaptació a la globalització passa per la implantació de centres infraestructurals essencials de transports i la connexió de la xarxa internacional de telecomunicacions, i per dotar a les ciutats d'una bona imatge internacional. Les ciutats espanyoles competeixen per tenir una bona xarxa d'infraestructures de transports i de telecomunicacions: competeixen per ampliar els aeroports (Madrid i Barcelona) o tenir tren d'alta velocitat.

Per tal que la ciutat es mantingui en el cercle de les ciutats globals ha de procurar dotar-se d'una bona imatge internacional: dediquen grans sumes de diners al màrqueting i la propaganda regió metropolitana, sinó també perquè la seva influència s'estén al conjunt del país i incideix internacionalment. Acullen les seus de les empreses més destacades i de les principals institucions públiques, disposen d'una densa xarxa de comunicacions i tenen una gran activitat cultural i política. Amb tot, pateixen molts problemes derivats de la seva grandària i de la seva condició. Metròpolis regionals.

València, Sevilla, Saragossa, Màlaga, Múrcia, Palma de Mallorca, Las Palmas de Gran Canària i Bilbao són ciutats grans (entre 350 000 i 800 000 habitants, el 2015) i ben comunicades. La seva centralitat comprèn una regió molt extensa i acostumen a tenir un notable dinamisme, sovint vinculat a les metròpolis nacionals. Ciutats mitjanes o centres subregionals. El paper administratiu de la gran majoria de capitals provincials ha exercit de pol d'atracció de la població i dels serveis.

Fila 1 Fila 2 Fila 3 Fila 4 0 2 4 6 8 10 12 Columna 1 Columna 2 Columna 3 Santander, Segòvia, Logronyo, Tarragona, Pamplona o Reus són exemples d'aquest nivell de la jerarquia urbana, amb aglomeracions d'entre 100 000 i 200 000 habitants. Capitals comarcals. En aquesta categoria queden inclosos els nuclis de població d'entre 10 000 i 50 000 habitants que disposen d'equipaments i infraestructures bàsiques que els permeten influir en les localitats del seu entorn comarcal. 2.2.

Les àrees metropolitanes i les conurbacions Les àrees metropolitanes o regions metropolitanes Anomenem àrea metropolitana o regió metropolitana una zona d'influència considerable, quan la ciutat central s'estén a altres nuclis urbans propers, de dimensions diverses, que queden integrats de ma- nera interdependent però condicionats per la importància d'aquesta ciutat central. Avui dia, la pràctica totalitat de la Comunitat de Madrid s'organitza en forma d'àrea metropolitana de gairebé 6500 000 habitants (2015).

El desenvolupament d'activitats industrials i, sobretot, terciàries i el fet de ser el principal centre polític i administratiu del país han provocat que Madrid sigui un espai que atreu població i grans inversions públiques i privades no només al municipi central sinó també als de l'àrea metropolitana. Les conurbacions Els processos de creixement i de descongestió de les ciutats han anat donant lloc a una expansió cada vegada més gran de la taca construïda fins a formar un teixit urbà continu que coneixem com a conurbació.

En les conurbacions, la trama urbana edificada supera els límits municipals de la ciutat central fins al punt d'incorporar diversos municipis: això obliga a una gestió i una administració comuna. Aquest és el cas del municipi de Barcelona: en els seus 97,6 km2 hi viuen poc més d'1 600 000 habitants (2015), 1.660.435 habitants (2023), però la seva conurbació supera els seus límits municipals i inclou uns 20 municipis i prop de 3 000 000 d'habitants dels 5 000 000 que integren la seva regió metropolitana. 2.3. Les xarxes urbanes Tot el continent europeu és un territori reticulat i organitzat per les ciutats.

Més d'un 50% de la població europea viu en àrees metropolitanes i grans urbs, i alhora és des de les grans ciutats on es dirigeix i es dinamitza l'activitat política, econòmica, social i cultural. Cal recordar, tanmateix, que a l'interior de cadascuna d'aquestes ciutats hi segueixen persistint els desequilibris, de manera que mai no podem considerar-les un tot homogeni, però sí un territori integrat que combina tant certes zones en expansió amb algunes àrees de marginalitat. El sistema europeu de relacions està format per xarxes de producció, de consum, de recursos...

formant així grans eixos urbans industrials, amb denses xarxes d'autopistes i infraestructures i, com no, amb un alt consum energètic i un notable nivell de contaminació. El principal eix urbà del continent europeu (que per la seva forma sobre el mapa s'anomena banana) va del sud-est de la Gran Bretanya fins a la vall del Po, passant per Benelux, París i les conques del Rhin-Ruhr i Roine. També s'ha anat privilegiant una franja d'intensa urbanització que s'estén des de la Comunitat Valenciana fins al nord-est italià i que passa pel sud-est de França, aquest eix s'anomena l'arc mediterrani.

El relatiu allunyament de Madrid, París, Berlín, o Roma en relació amb els eixos esmentats és compensat per múltiples inversions en infraestructures rebudes per potenciar les respectives capitalitats. Així mateix, la incorporació dels països de l'est d'Europa a la UE va fer que apareguessin passadissos d'urbanització i de fluxos entre la zona del Rhin-Ruhr, Berlín i Varsòvia cap a Praga, Viena i Budapest. 2.4. El sistema urbà espanyol Des de la dècada del 1960, l'evolució del sistema urbà espanyol ha traçat uns eixos de desenvolupament que coincideixen amb la localització de les principals activitats econòmiques i amb les xarxes de transports: Àrea de Madrid.

És l'aglomeració urbana més important del país i es troba al centre de la Meseta, cap on exerceix una forta influència. Manté relacions amb altres ciutats importants de la resta d'Espanya. Eix mediterrani. S'estén des de França fins a Cartagena i inclou metròpolis com Barcelona i València. Les autopistes i els ferrocarrils han facilitat el seu desenvolupament. Amb l'embranzida del turisme, l'edificació es veu al llarg de la costa. Eix cantàbric. Es perllonga des de la frontera francesa fins a l'aglomeració Oviedo- Gijón. Aquest eix discontinu inclou zones molt urbanitzades i abans molt industrialitzades. Destaquen, també, ciutats com Bilbao i Vitòria. Eix de la vall de l'Ebre.

Uneix els dos eixos esmentats abans a través de Logronyo i Saragossa i del llarg corredor natural que dibuixa la vall del riu Ebre. Eix atlàntic gallec. Entre el Ferrol i Vigo passant per la Corunya i Pontevedra hi ha un continu urbà important. Eix andalús. Es divideix en dos: un discorre per la vall del Guadalquivir cap a Sevilla i Còrdova, i l'altre, pel litoral, es dirigeix cap a Màlaga i Granada. Està basat en el desenvolupament turístic. Els arxipèlags balear i canari. Integrats per la seva funcionalitat turística. Aquesta distribució territorial de les ciutats espanyoles s'explica per l'evolució econòmica recent, de la qual es poden distingir clarament tres períodes: Període 1960-1975.

El creixement industrial accelerat i concentrat va fer que un gran nombre de població es veiés atreta cap a les províncies on s'estaven desenvolupant les activitats industrials i turístiques. Període 1975-1995. Pràcticament la quantitat de població no s'incrementa, a causa de la crisi econòmica i de l'augment del nivell de vida relacionat amb l'arribada de la democràcia, però es multiplica espectacularment l'àrea urbanitzada, donant lloc a les noves formes d'urbanització difusa o dispersa. Període 1995-avui. El nou traçat o la millora de determinats eixos viaris (Galícia, Andalusia, Cantàbric) ajuden a consolidar els respectius eixos i sistemes de ciutats.

El tren d'alta velocitat obre noves possibilitats a ciutats intermèdies que posseeixen estació en el seu recorregut, com ara Ciudad Real, Guadalajara o Lleida. 3 Les transformacions de la morfologia de les ciutats espanyoles 3.1. De la ciutat a la metròpolis L'organització metropolitana mostra perifèries molt diverses a partir de les quals s'organitza un model de ciutat difusa que, si bé es dibuixa sobre el territori de manera desconcentrada, no acostuma a eliminar l'aglomeració. La mobilitat laboral i residencial i els processos de suburbanització són les causes del desenvolupament de la ciutat difusa.

A escala metropolitana, també es reprodueixen alguns dels problemes que anteriorment caracteritzaven la ciutat central compacta: segregació funcional (dels territoris) i social (de les poblacions), com també una especialització progressiva dels usos del sòl, que obliga a grans desplaçaments dins de les regions metropolitanes. A partir de la dècada del 1980, reforcen la seva primacia sobre el conjunt del sistema urbà espanyol sis grans àrees metropolitanes: Madrid, Barcelona, València, Sevilla, Bilbao i Màlaga, que comprenen una tercera part de la població del país en una superfície que amb prou feines representa l'1,9% del territori.

Tant la ciutat de Madrid com la de Barcelona se situen entre les sis primeres regions metropolitanes d'Europa per grandària de població i entre ambdues concentren una població d'uns 11 milions d'habitants (al voltant del 25% del total espanyol). A més, són seu de les principals institucions administratives i financeres del país. Al territori de les àrees metropolitanes espanyoles es distingeixen diferents espais: L'espai interior metropolità A la dècada del 1980, el nucli central d'aquestes aglomeracions va patir un procés accelerat de terciarització i va assumir el paper de gestió política i econòmica de tot el sistema urbà metropolità.

Alhora, el gran nombre de població resident va disminuir de manera significativa, amb la qual cosa tant les classes altes com les classes mitjanes van optar per traslladar-se a viure a zones de la perifèria metropolitana. Ja a la dècada del 2000, el nucli històric recupera bona part dels seus residents, i acaba per convertir-se en la destinació preferent dels immigrants. Al nucli antic i l'eixample hi ha els edificis oficials, les seus socials d'empreses, d'institucions financeres, grans magatzems, comerços especialitzats, equipaments culturals (biblioteques, llibreries especialitzades, museus, sales d'art, teatres i espectacles...).

Les àrees industrials Durant les dècades del 1970 i el 1980, la desestructuració i la deslocalització de les indústries tradicionals van fer que desapareguessin del centre de les grans ciutats -és el cas de Barcelona, Bilbao, Gijón, Sevilla i moltes ciutats més- i que es traslladessin als nous polígons industrials de les perifèries metropolitanes o a altres llocs del món. Amb la relocalització de les empreses s'evita mantenir al centre urbà problemes de pol·lució, sorolls i molèsties generades per aquestes indústries; d'altra banda, proporciona grans beneficis en reconvertir per ús residencial els solars de les antigues fàbriques.

Les àrees de serveis i equipaments col·lectius Des de la dècada del 1980, a les àrees metropolitanes de les ciutats espanyoles s'han anat instal·lant grans complexos comercials, sobretot del sector de l'alimentació. Els hipermercats o grans superfícies situats als grans eixos de comunicació han iniciat i desenvolupat la tendència a substituir la compra en els comerços de barri per la compra periòdica i en més quantitat. Són, doncs, també un dels motius de la decadència de moltes zones cèntriques de les grans ciutats.

A més, en moltes d'aquestes grans superfícies l'oferta comercial es barreja amb la d'oci, de manera que es converteixen en llocs on el temps lliure i l'activitat cultural s'acaba confonent amb el simple consum. Les àrees residencials En general, es poden resumir els problemes morfològics de les ciutats espanyoles sobre la base de l'existència de dos models residencials essencials: el model compacte o històric i el model dispers, difús o suburbà, que es poden donar conjuntament en una mateixa regió metropolitana. 3.2.

La ciutat històrica: el model compacte El model compacte es caracteritza per uns problemes derivats precisament del seu caràcter històric i davant el progressiu envelliment dels teixits urbans. Així, a més dels problemes propis de les edificacions antigues (tant pel que fa a les seves estructures com en els aspectes legals de la propietat), durant molts anys aquestes zones han tingut la competència dels nous barris construïts a les perifèries, la qual cosa va evitar que es modernitzessin i es renovessin.

A més, no acostumen a ser zones preparades per al pas de l'automòbil: obrir nous carrers no sempre és una bona solució, ja que implica l'augment de sorolls, contaminació, embussos i problemes de seguretat. Aquesta manca de conservació estructural ha comportat l'envelliment i la marginació dels residents, ja que queden com a residents majoritaris gent gran que no té recursos per traslladar-se a altres llocs de la ciutat o grups amb ingressos minsos (com els immigrants nouvinguts). Com a conseqüència de tot això, sovint aquests barris s'han despoblat o s'han convertit en guetos, situació que s'ha agreujat per la pressió davant de perspectives especulatives no sempre fonamentades.

En tot cas, cal remarcar que el centre històric ha seguit mantenint la seva funció comercial especialitzada i els carrers centrals s'han revitalitzat, gràcies a la seva càrrega simbòlica. 3.3. De la ciutat funcional a la ciutat territori: el model dispers Pel que fa al model urbà que coneixem com a ciutat difusa o dispersa, cal assenyalar que és conseqüència, sobretot, de la generalització de l'ús de l'automòbil i, especialment, de la cultura que hi va associada. La dispersió urbana ha implicat una acceleració en l'ocupació de l'espai, ja que els models suburbans són altament consumidors de sòl.

També ha comportat una exacerbació de la mobilitat individual: veiem que els viatges pendulars quotidians (ja sigui per motius de feina, estudis o oci) han augmentat en nombre i distància, atès que l'àmbit de relació ha passat a ser el de l'escala regional metropolitana. Evidentment es tracta d'una fórmula que resulta molt costosa des del punt de vista ecològic (consum energètic, emissió de contaminants, etc.), a més de l'alt consum de sòl esmentat abans, que no sempre és utilitzat de la manera més racional.

A causa de la dispersió en les localitzacions, el transport públic col·lectiu és car i molt poc rendible, de manera que l'automòbil privat es converteix en el mitjà més pràctic: es genera un cercle viciós molt difícil de resoldre.

A més, un territori organitzat així tendeix a l'especialització i a la privatització: la dispersió d'activitats relativament autònomes entre si (ja siguin de tipus residencial, industrial, comercial, terciari, etc.) implica l'aparició de grans zones d'usos especialitzats (tancades en si mateixes i en les quals la iniciativa privada és majoritària), que només s'interrelacionen entre si a través de grans infraestructures i equipaments que tenen una lògica de gran escala: autopistes, centres comercials, parcs lúdics, àrees de serveis, etc.

4 Les problemàtiques de la ciutat espanyola contemporània El fenomen de la globalització i de la internacionalització també ha introduït noves realitats i nous problemes socials a les ciutats. 4.1. La ciutat i la polarització social A principis de la dècada del 1980, la crisi de l'estat del benestar i la fi de l'estabilitat laboral generalitzada van contribuir a la destrucció de l'àmplia classe mitjana urbana i a l'aparició d'una gran polarització social: les classes benestants cada vegada ho eren més, mentre la població pobra augmentava de manera exponencial.

Això s'observa, actualment, a la ciutat contemporània, en aparèixer una ciutat dual, tant a escala mundial (a Occident hi ha ciutats pròsperes i al Tercer Món són només contenidors de població) com en la configuració in- terna (barris de moda davant de barris decadents). 4.2.

Els espais de la ciutat dual Morfològicament, la nova polarització econòmica que caracteritza aquestes grans ciutats globals també es tradueix en una forta desigualtat interna, visualitzada en forma de segregació i fins i tot de guetització, situacions en les quals l'ètnia (origen), la procedència (per immigració) o la classe social (per expulsió del mercat laboral) es converteixen en factors decisius d'una espacialitat diferenciada. Les àrees de sobrecentralitat Als espais de sobrecentralitat se situen les seus de les grans empreses industrials i financeres, com també de les institucions públiques.

Sovint, aquesta sobrecentralitat coincideix amb els centres històrics de les ciutats globals, pel caràcter simbòlic i de prestigi d'aquests indrets. Les comunitats tancades Les comunitats tancades són zones residencials exclusives, construïdes amb capital privat, i que estan separades de la resta de la ciutat per murs i tanques, amb guàrdies de seguretat que controlen l'accés a les persones que no hi resideixen. En la immensa majoria dels casos, aquestes comunitats disposen de les seves pròpies prestacions, des de recollida d'escombraries fins a serveis de vigilància, la qual cosa fa que el cost de viure-hi sigui molt elevat i només estigui a l'abast d'uns quants.

A la rodalia de Madrid i Barcelona hi ha algunes d'aquestes zones residencials exclusives. La gentrificació S'anomena gentrificació el procés pel qual persones amb notables recursos econòmics i, també, activitats comercials i artístiques d'alt valor afegit, com ara galeries d'art, botigues de disseny, restaurants de luxe o exòtics, bars de moda, etc., s'instal·len en barris anteriorment degradats. Aviat, els antics residents d'aquests barris i les botigues i les activitats comercials tradicionals es veuen desplaçats, perquè no poden assumir els costos dels nous ritmes de vida (lloguers, preus dels productes, etc.).

Quan es resisteixen a abandonar el barri, sovint s'observen episodis d'assetjament immobiliari o actes de pressió i extorsió. Els barris de Malasaña (Madrid), la Ribera (Barcelona) o San Bernardo (Sevilla) són exemples de gentrificació que han convertit zones degradades en zones renovades. Les perifèries degradades La major part dels processos d'empobriment es localitzen als barris perifèrics de les grans ciutats, molts dels quals no van ser dissenyats amb suficients criteris d'integració social i espacial.

Aquests barris als extraradis (amb habitatges d'autoconstrucció o amb blocs racionalistes en polígons residencials), que havien estat la casa de les classes treballadores o mitjanes, comencen a patir l'abandó per part de les administracions, la qual cosa implica entrar en processos accelerats de degradació. L'exclusió social a les ciutats Arreu del món, les ciutats presenten greus desequilibris interns. Hom pot observar, en una mateixa ciutat que, a prop dels barris benestants que disposen dels serveis necessaris, hi ha barris que han crescut sense cap planificació i que pateixen la manca dels serveis més bàsics.

Això és especialment notori en alguns països d'Amèrica o d'Àfrica (favelas al Brasil o bidonvilles a l'Àfrica, per exemple), però no és pas exclusiu d'aquests països: a les ciutats dels territoris més rics del món existeixen també bosses de pobresa i exclusió social. El risc d'exclusió social per raons d'habitatge En qualsevol barri de les nostres ciutats hi podem trobar persones sense llar que malviuen buscant ferralla o que dormen mig tapats amb caixes de cartró i bosses de plàstic.

Són el que en el món anglosaxó, s'anomenen homeless, i a que a casa nostra reben el nom de sensesostre, que són aquelles que viuen i dormen al carrer, sense cap mena d'aixopluc (no disposen ni de sostre ni de llar) i, per un altre, les persones que es coneixen amb el nom de sensellar que són aquelles que tampoc no tenen cap llar, i que per tant, també es passen la major part del dia al carrer, però que dormen sota un sostre (una nau industrial abandonada, etc). El risc d'exclusió social per raons de gènere Els rols que històricament s'han assignat a cada gènere fan que siguin les dones les que pateixin – anant més enllà de les obligacions laborals – problemes de sobrecàrrega domèstica.

Aquesta sobrecàrrega acaba comportant una pèrdua d'independència econòmica, sobretot si hi ha persones dependents a la llar de les quals cal responsabilitzar-se. Aquests casos de manca d'independència econòmica es veuen molt agreujats quan hi ha violència domèstica o intrafamiliar. La violència de gènere és un greu problema social que potencia el risc d'exclusió, totalment inadmissible en una societat moderna i democràtica.

Cal fer una menció especial al cas de les famílies monoparentals, en què la presència d'una sola persona al capdavant de la família, implica un important risc social, emocional i de salut, ja que, en la gran majoria dels casos, tota la càrrega i la responsabilitat recauen, únicament i exclusivament, sobre les dones. El risc d'exclusió social per raons d'edat L'edat és també un factor que implica risc social. Això és especialment vàlid per als grups d'edat situats en els extrems del mercat laboral; és a dir, menors i joves per una banda, i la gent gran per l'altra.

El risc d'exclusió social per raons de procedència Al voltant del 16% de lap oblació catalana té una procedència considerada estrangera. D'entre aquestes persones, les que tenen un major risc d'exclusió social són les originàries de zones del món considerades més pobres que la nostra: principalment Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia. Entre aquestes persones cal diferenciar les que tenen plenament legalitzada la seva presència aquí i les que viuen de manera il·legal o parcialment legalitzada.

Les persones que no tenen legalitzada la seva estada o només la tenen legalitzada parcialment, com ara les que tenen permís de residència però no de treball, es veuen condemnades a no poder accedir a un habitatge o a un lloc de treball plenament legals i han de sobreviure dins el que s'anomena economia submergida. Molt sovint, a les ciutats, es produeix el que s'anomena segregació urbana o segregació espacial. Aquest fenomen es produeix quan les persones s'agrupen en els mateixos barris de les grans ciutats en funció del seu lloc d'orígen, de la seva cultura o de la seva capacitat econòmica.

Problemes ocasionats pel creixement de les ciutats 5 L'evolució de la ciutat a Espanya Prenent com a punt de referència el paper que va tenir la indústria en la transformació de la ciutat, els historiadors, els economistes i els geògrafs distingeixen diverses etapes en l'evolució de la ciutat dels països desenvolupats. Cadascuna d'aquestes etapes és un reflex de l'organització social i econòmica que hi havia a cada moment. 5.1. La ciutat preindustrial fins al segle XVIII Abans del procés d'industrialització, en general, les ciutats eren nuclis aïllats d'intercanvis comercials i de producció artesana, centres politicoadministratius i militars i nodes de comunicacions.

Fins al segle XVIII, a la ciutat hi vivien comerciants, artesans, terratinents, funcionaris de l'exèrcit i funcionaris de l'administració. No obstant això, la majoria de la població vivia al camp, atès que l'activitat agrària era la predominant. La ciutat romana De les diverses civilitzacions mediterrànies que van colonitzar la península Ibèrica en l'antiguitat, Roma va ser la que va crear la xarxa de ciutats i de camins més densa i jerarquitzada. Aquesta xarxa estava dissenyada essencialment per dominar el territori i hi destacaven ciutats com a Emerita Augusta (Mèrida), Toletum (Toledo), Tarraco (Tarragona) i Caesaraugusta (Saragossa).

Les ciutats romanes solien tenir una estructura ortogonal i disposar de calçades pavimentades, construccions d'aigua potable, canalitzacions d'aigües residuals, teatres, temples, palaus..., i a vegades aplegaven uns quants milers d'habitants. En aquestes ciutats es concentraven el poder polític delegat per Roma i el poder militar de les legions. Des de les ciutats de la costa s'exportaven productes agrícoles i esclaus. La ciutat medieval Als segles IX i X; els àrabs van fundar nombroses ciutats.

Cap a l'any 1000, existien vuit grans ciutats de més de 15000 habitants; Còrdova (amb més de 450 000 habitants era la ciutat més poblada d'Europa).A partir del segle XI, la majoria de les ciutats del nord peninsular van començar a guanyar població: cruïlles de camins. Hi destaquen: Toledo, Burgos, Valladolid, Santiago de Compostela, Saragossa i Barcelona.. Va començar així una etapa d'esplendor econòmica, política i cultural que es va reflectir en la construcció de palaus i catedrals dins del recinte emmurallat de la ciutat medieval. Aquests edificis importants acostumaven a estar a la plaça central, que estava envoltada de carrers estrets i de traçat irregular.

Unes ciutats van créixer gràcies a l'especialització en activitats manufacturades (Segòvia, Conca, València), gràcies a les seves activitats comercials (Barcelona o Burgos), universitats (Salamanca), seus eclesiàstiques o nobiliàries (Toledo i Valladolid). Burgos, Salamanca, Valladolid, Saragossa i Barcelona van ser les ciutats més grans de l'època, amb una població que oscil·lava entre els 7000 i els 15000 habitants. La ciutat moderna Entre els segles XV i XVIII, les ciutats van perdre pes polític davant del procés de centralització de l'Estat. Felip II, l'any 1561, va establir la capital a Madrid.

Malgrat això, Andalusia, va continuar sent una de les zones més urbanitzades d'Europa: tenia 53 ciutats amb més de 5000 habitants. Cap a finals del segle XVII i durant el segle XVIII es va iniciar un considerable canvi de dinàmica, ja que el creixement urbà es va concentrar en la costa mediterrània, alhora que les ciutats castellanes perdien població a causa de la crisi econòmica. 5.2.

La ciutat industrial del segle XIX La Revolució Industrial guarda una estreta relació amb el fet urbà, ja va marcar l'inici d'una profunda transformació de les ciutats al segle XIX, que es va consolidar al llarg del segle XX: la ciutat va augmentar de manera vertiginosa el nombre d'habitants i, també, va canviar les seves funcions i la seva organització social. La fàbrica i la producció industrial Al llarg del segle XIX, el treball artesà va deixar pas a la producció industrial, caracteritzada per l'ús de màquines i per l'ocupació de mà d'obra assalariada.

Aquesta producció es va localitzar en un tipus d'edifici nou i de grans dimensions, les fàbriques, que van tenir un notable impacte arquitectònic i urbanístic a les ciutats i van propiciar el creixement accelerat del fenomen urbà. Encara que van aparèixer unes quantes fàbriques tèxtils en algunes ciutats castellanes, la majoria de les indústries d'aquest sector es van localitzar en ciutats de Catalunya, mentre que la indústria siderúrgica prosperava a la ciutat de Bilbao i la seva rodalia.

La immigració urbana i l'èxode rural La producció industrial requeria molta mà d'obra, fet que, juntament amb el canvi en les tècniques i els mètodes agraris, va generar un èxode rural cap a les ciutats industrials a la recerca de feina. La concentració de la població a les ciutats va iniciar el procés d'urbanització de la població. A Espanya, l'èxode rural es va produir de manera continuada entre els anys 1860 i 1936: en aquest període, el nombre de ciutats que tenien més de 10 000 habitants va passar de 84 a 178.

La implantació d'una nova divisió provincial el 1833 i la subsegüent designació de les capitals provincials va representar la concentració en aquestes ciutats de nombroses funcions de tipus politicoadministratiu que van donar feina a moltes persones, de manera directa o indirecta, alhora que van alterar completament la jerarquia del sistema de ciutats espanyol. L'expansió i la segregació de la ciutat Les ciutats van patir un procés d'expansió ràpid i incessant davant la demanda d'espai per poder instal·lar les noves zones productives, les residencials i les infraestructures i els serveis.

L'enderroc de les muralles i el desenvolupament dels transports van permetre planificar el creixement de la ciutat a través dels eixamples, de manera que el fenomen de la urbanització es va estendre amb rapidesa. A vegades, es van obrir grans avingudes enmig de la ciutat preexistent, com una manera de renovar la trama urbana, revalorant-la i assegurant el control social. Com a resultat del conflicte d'interessos entre empresaris i treballadors van començar a sorgir dues classes socials eminentment urbanes: el proletariat obrer i la burgesia industrial.

A poc a poc, totes dues classes van quedar no solament socialment diferenciades sinó també espacialment aïllades als seus barris respectius, separats entre si per nivells diferents de condicions de vida, de disponibilitat i qualitat de serveis, infraestructures i equipaments. El 1930, a Espanya ja hi havia dues ciutats (Madrid i Barcelona) amb més d'un milió d'habitants cadascuna, i que tenien les taxes de creixement més altes tot el país. 5.3.

La ciutat industrial del segle XX Al llarg de tot el segle XX, les ciutats espanyoles van continuar la seva expansió ininterrompuda a causa tant de la immigració (les ciutats van seguir atraient gent procedent del camp) com de l'increment de la natalitat. El creixement descontrolat El fracàs de la política econòmica autàrquica de la postguerra va portar moltes zones rurals del país a la misèria. Nombroses famílies es van veure obligades a emigrar cap a les ciutats industrials amb més possibilitats de feina. La immigració es va accelerar a la dècada del 1950 i es va desbordar a partir del 1959.

Ciutats com ara Madrid, Barcelona i Bilbao van augmentar la població, la qual cosa va provocar que s'agreugessin els desequilibris espacials que ja hi havia entre aquestes ciutats i la resta del país. L'augment de la població en aquests nuclis urbans va densificar els eixamples i els nuclis antics, sovint mitjançant la pràctica de subdividir els habitatges entre diverses famílies, a causa de la pobresa generalitzada. Al mateix temps que es densificaven els centres urbans, la perifèria de Madrid, Barcelona i Bilbao, i en menor mesura d'altres grans ciutats espanyoles, va créixer de manera anàrquica.

Van aparèixer nous barris de barraques autoconstruïdes en les quals no hi havia electricitat, aigua, canalització de les aigües residuals, recollida d'escombraries ni els serveis públics mínims. De la ciutat a l'àrea metropolitana Una altra part de la població immigrada es va establir en municipis propers a Madrid, Barcelona i Bilbao, els quals també van patir un creixement caòtic i sense previsió ni planificació i van anar acumulant greus dèficits en habitatges i infraestructures.

El creixement de la metròpolis o ciutat central com una taca d'oli va depassar els límits municipals i va enllaçar amb les zones de creixement de les ciutats properes, de manera que de la idea de gran ciutat es va passar a la de conurbació o continu urbanitzat, i d'aquí, a la idea d'àrea metropolitana. Aquestes noves àrees urbanes de vegades eren molt extenses, fet que va comportar la generalització dels mitjans de transport més ràpids, així com la difusió de l'automòbil com a mitjà de locomoció.

La planificació urbanística i la participació ciutadana Es va generalitzar l'especialització funcional: van sorgir les ciutats dormitori, els polígons industrials i, posteriorment, les zones comercials i d'oci. Aquestes zones i barris nous eren de grans dimensions per atreure milers de persones, la qual cosa requeria una estricta planificació en les infraestructures, els serveis i els accessos. Aquesta planificació en molts casos no va existir o es va fer de manera precipitada, i això va generar greus problemes.

Al costat de les reivindicacions obreres de millores en les condicions i els llocs de treball, van aparèixer moviments ciutadans i associacions de veïns que protestaven per les pèssimes condicions de vida de les grans ciutats i reclamaven la solució dels dèficits en serveis i equipaments. 6 Impacte humà. La ciutat sostenible OBJECTIU: Analitzar les polítiques mediambientals i de regeneració urbana que garanteixin el desenvolupament d'una ciutat perquè sigui sostenible. Des del Tractat d'Amsterdam del 1997, la UE té com a objectiu aconseguir un desenvolupament sostenible i mantenir una millor qualitat de vida també per a les generacions futures.

Actualment, els ecosistemes de la Terra mantenen incerteses provocades pel canvi climàtic i per l'exhauriment o apropiació excessiva de recursos, fruit de la pressió humana, especialment dels sistemes urbans. Precisament és aquesta pressió humana en els sistemes urbans el que obliga a revisar els models de gestió que governen les nostres ciutats, amb la finalitat de mantenir els equilibris amb l'entorn que ens assegurin el futur. La ciutat sostenible: 8 L'espai urbà a Catalunya L'espai urbà de Catalunya el configura una xarxa de ciutats encapçalada per Barcelona i la seva àrea metropolitana. Barcelona és també un nucli essencial en la trama de ciutats que conformen l'arc mediterrani. 8.1.

La xarxa urbana catalana L'evolució de les ciutats catalanes ha donat lloc a una xarxa urbana molt densa a les zones litoral i prelitoral, poc densa a l'interior i gairebé inexistent a la zona pirinenca. Per aquesta raó s'estableix una jerarquia urbana. La regió metropolitana de Barcelona La regió metropolitana està formada per dues corones o nivells de ciutats: Barcelona i la seva àrea metropolitana. És la segona d'Espanya després de la de Madrid i la primera de la mediterrània europea.

L'àrea metropolitana, del Besòs al Llobregat, amb l'Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Adrià de Besòs, s'estén cap a la costa i el Baix Llobregat (Cornellà, Esplugues, Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat, el Prat de Llobregat, Sant Boi, Gavà, Viladecans, Castelldefels, Molins de Rei) i cap al nord (Montcada i Reixac, Cerdanyola del Vallès, Sant Cugat del Vallès) fins a configurar la primera corona. Ciutats més allunyades del centre barceloní.

Són les ciutats que formen la segona corona, algunes d'aquestes van créixer a partir de la dècada del 1970 gràcies a la forta onada migratòria (Mollet del Vallès, Barberà del Vallès), mentre que d'altres tenen una llarga història, com ara Sabadell, Terrassa, Mataró i Granollers. Les ciutats fora de l'àmbit de la regió metropolitana Aquestes ciutats constitueixen tres nivells jeràrquics: Capitals de província: Tarragona, amb Reus i Valls; Lleida, amb ciutats que en depenen com ara Tàrrega i Balaguer; Girona amb els nuclis urbans que l'envolten, com ara Sarrià de Ter o Salt.

Capitals comarcals amb un pes considerable: Igualada, Manresa, Vic, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Tortosa, Figueres, Olot... Ciutats petites. Unes articulades al voltant de la costa: Palafrugell, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Amposta... I unes altres situades a la zona pirinenca: Puigcerdà, la Seu d'Urgell, Ripoll... La connexió de les ciutats catalanes amb els eixos urbans d'Espanya i d'Europa La ciutat de Barcelona té una gran importància com a nucli urbà en sí mateix, però també per la seva centralitat en el context de l'anomenat arc o corredor mediterrani, entre el sud de la Comunitat Valenciana i destacades ciutats del sud d'Europa (Marsella, Milà, etc.).

En aquest mateix arc hi destaca el dinamisme progressiu que van adquirint altres ciutats, com ara Tarragona, Reus i Girona. Per la seva banda, Lleida sosté un paper important en el desenvolupament urbà de l'eix de l'Ebre, que tendeix a unir l'arc mediterrani amb el País Basc i amb Madrid. El tren de gran velocitat que enllaça les ciutats de Madrid i Barcelona passant per Lleida ha significat una gran oportunitat per a la capital de les Terres de Ponent. En general, les ciutats de Catalunya tendeixen a formar una xarxa de localitats cada vegada més interconnectada i connectada també amb els grans eixos urbans i de comunicacions d'Espanya i d'Europa. 8.2.

Les problemàtiques de les ciutats catalanes La segregació social Un dels problemes greus de les ciutats catalanes d'avui és la segregació social. Durant anys, la pràctica inexistència d'habitatges públics o socials i el poc pes de la política en aquest àmbit ha dificultat l'accés a l'habitatge de gran part de la població, tot i ser un dels drets essencials reconeguts per la legislació més bàsica. La forta immigració dels últims anys, d'un nivell econòmic reduït, que s'ha concentrat essencialment als barris més pobres, ha incrementat la problemàtica.

A més, la situació de crisi econòmica ha suposat la retallada en el proveïment de serveis i d'equipaments cosa que ha fet augmentar la degradació de molts d'aquests barris i els ha abocat en ocasions, a processos de marginació. La mobilitat residencial Mentre que el centre degradat de les grans ciutats, com ara Barcelona, es pobla d'un gran nombre d'immigrants, un altre nombre considerable de famílies acomodades, joves i amb fills, es traslladen a viure en habitatges espaiosos o cases adossades, de ciutats inferiors a 100 000 habitants situades fora de les zones metropolitanes. El canvi residencial no els comporta haver de canviar de lloc de treball, perquè disposen d'un o dos cotxes.

Per tant, s'intensifica la mobilitat i es provoca una densificació del trànsit privat, amb desplaçaments ràpids entre ciutats ben comunicades. L'impacte ambiental L'impacte ambiental urbà es manifesta de maneres diverses: nivells de soroll, densitat de trànsit, consum energètic, emissió de gasos; alta producció de residus i de consum d'aigua... La gestió de residus urbans comprèn la recollida dels residus sòlids urbans des de les llars i llocs de serveis i el transport i tractament.

La reutilització dels residus sòlids urbans encara és escassa a Catalunya i una bona part dels residus, que es generen majoritàriament a la regió metropolitana, són traslladats a abocadors, a incineradores (amb un considerable consum d'energia de combustibles fòssils i elevades emissions a l'atmosfera) o a ecoparcs. Tot i que el consum d'aigua més elevat és agrari, les zones urbanes en són altament consumidores. Abastar el nivell de consum creixent d'aigua fa necessari transvasar o dessalar, solucions que comporten un impacte ambiental i ecològic.

A més, l'aigua subministrada a mol- tes zones urbanes, com a l'àrea metropolitana, procedeix de rius com el Llobregat o el Ter, on abans ha tingut altres usos; tot i que ha estat potabilitzada, la qualitat és escassa i la majoria de ciutadans no la destinen a aigua de boca. Cal millorar el subministrament d'aigua i, sobretot, fer-ne un ús més eficient i reduir-ne la seva demanda, ja que és un bé escàs.

La urbanització difusa La puja constant dels preus dels habitatges fins a la crisi del 2007, l'estancament de llocs de treball a Barcelona, els canvis de la localització industrial, que ha prioritzat zones ben comunicades i sòls amb preus assequibles han provocat que la població se'n vagi de la zona metropolitana. Cada vegada augmenta més la distància entre el lloc de residència i el lloc de treball.

El territori català pateix les conseqüències d'aquest model de dispersió de la població i de les activitats damunt un territori cada vegada més extens: augment de consum de sòl urbà; intensificació del trànsit, especialment del transport privat; creixement per càpita del cost de les despeses energètiques i de les infraestructures urbanes, com ara la gestió dels residus, el subministrament d'aigua, els equipaments públics...