Anàlisi de les Àrees Geopolítiques, Organitzacions Internacionals i l'Organització Territorial d'Espanya i Catalunya

I 72 flashcards i 48 preguntes més al document.

Text del document

Àrees geopolítiques i organitzacions internacionals: L'escenari mundial es divideix en àrees geopolítiques (espai definit per una característiques geogràfiques determinades i per un conjunt de relacions polítiques produits en una zona determinada). Aquests països influeixen en la política internacional i estableixen zones d'influència segons els propis interessos geoestratègics (interessos d'un estat per dominar o controlar una regió, basats en el coneixement i anàlisi de les condicions geogràfiques d'una regió).

Les àrees geopolítiques: Després de la fi de la Guerra Freda (URSS i Xina contra EEUU, 1947-1991), provocada per la crisi econòmica del bloc socialista i la desaparició de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS, 1917-1991), el món ha evolucionat cap a un sistema internacional multipolar. Amb el sorgiment de Rússia i el fort creixement de la Xina i altres països emergents, el poder global es reparteix entre diversos focus de decisió (com EEUU, Rússia, Xina, Índia i la Unió Europea).

A més, el centre econòmic i polític mundial s'ha desplaçat de l'oceà Atlàntic (dominant al segle XX) cap a l'oceà Pacífic al segle XXI, amb EEUU d'una banda i potències com Japó, Austràlia, Xina i Índia de l'altra. La globalització econòmica ha impulsat un món cada cop més multipolar, amb relacions internacionals més complexes entre estats. Això està formant la reforma d'organismes creats després de la 2GM, com ONU, FMI i BM. Actualment, les àrees geopolítiques mundials presenten les dinàmiques següents: - Els EEUU segueixen sent la 1ra potència militar i han reforçat el lideratge dins la OTAN amb la guerra d'Ucraïna, però econòmicament Xina els supera.

Intervenen en regions estratègiques com l'Orient mitjà i l'entorn del Pacífic per motius energètics i econòmics. - La Xina ha superat els EEUU en PIB i PPA i ha ampliat la seva influència política i econòmica a l'Àfrica, Amèrica del Sud i països de l'oceà Índic. Així, es consolida com el principal competidor dels EUA en la lluita per l'hegemonia mundial. - Els països emergents (país que està evolucionant per deixar de ser una economia de baixos ingressos i passar a ser un país desenvolupat) tenen un paper cada cop més rellevant en l'economia i la política mundial. Destaquen India, Brasil, Mèxic, Indonesia, Turquia, Egipte, Tailandia, Iran…

- Rússia busca recuperar influència i reforçar el control sobre zones de l'antiga URSS, com Europa oriental, el Caucas, Àsia central i el Sahel africà. També intenta potenciar el seu pes internacional gràcies a les grans reserves de combustibles fòssils i el seu arsenal nuclear (molts països depenen d'aquest) - Hi ha 2 espais regionals amb gran pes econòmic però poca influència militar/diplomàtica: la UE i l'àrea Japó-Corea del Sud. Tots dos mantenen aliances i importants intercanvis econòmics amb EEUU. - Hi ha un bloc de països islàmics que s'estén del Magreb fins al Pakistan, una zona amb grans reserves d'hidrocarburs i fort valor geoestratègic.

Presenta inestabilitat política per les tensions entre corrents radicals, el poder establert i els processos democratitzadors. Alguna països (Irán) mantenen una política independent a EEUU, i altres (Aràbia Saudita) són aliats d'EEUU. - El problema de desenvolupament de l'Àfrica subsahariana es veu afectats pels interessos comercials de multinacionals de l'Europa occidental, d'EEUU i de la creixent influència de Xina. La corrupció i la manca de control econòmic dificulten el desenvolupament d'aquests països.

- Hi ha inestabilitat a l'Amèrica Central i l'Amèrica del Sud (països com EEUU, Mèxic, Brasil i Xile) i altres que busquen alternatives al poder econòmic occidental (com Cuba, Veneçuela i Bolívia) en un context de desigualtats socials i canvis polítics. Les principals tensions internacionals estan relacionades amb l'energia, l'accés a l'aigua potable, els recursos minerals, el medi ambient, els residus, els conflictes en estats multiètnics (engloba persones de diferents cultures) o multinacionals (engloba persones de nacions diferents) i el repartiment desigual de recursos econòmics i alimentaris, àmbits on sovint intervé la ONU.

Les organitzacions entre estats: Els estats sovint no tenen prou recursos per ser econòmicament autònoms, especialment perquè molts són petits en territori i població. Per això, tots (fins i tot els més poderosos) necessiten cooperar amb altres estats en àmbits polítics, econòmics, defensius i culturals. Després de 1945, van augmentar les organitzacions de cooperació entre estats o organitzacions interestatals (inclou diferents estats). Aquestes poden tenir objectius polítics (UA, G7, OEA, OCS…), ideologicoculturals (OCI…), de seguretat (OTAN, aliança militar per protegir els països de la URSS.

Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord ) o econòmics (facilitar la col·laboració i els intercanvis econòmics. OCDE, OPEP, FMI, EFTA, G20…). Segons el seu abast territorial, les organitzacions poden ser: - Mundials : Organització interestatal que inclou casi tots els estats del planeta. ONU, OMC… - Supraregionals : Organització interestatal que engloba països de diferents continents o bé de diferents regions mundials. OTAN, OPEP, OCDE… - Regionals : Organització interestatal entre estats d'una zona determinada d'un continent. UE, Unió Africana, NAFTA… Les organitzacions interestatals més destacades: Son el G7, G20, OMC i ONU.

- G7: reuneix algunes de les principals potències (industrialitzades) per tractar temes econòmics i polítics. Canadà, França, Alemanya, Japó, Itàlia, EEUU, Regne Unit. - G20: amplia aquest fòrum amb països emergents per debatre sobre l'estabilitat financera mundial. - OMC: regula les normes del comerç internacional i resol conflictes comercials entre estats. - ONU: creada el 1945, busca mantenir la pau, fomentar la cooperació entre països i defensa els drets humans. L'ONU té diversos òrgans principals: - Assemblea General: reuneix tots els estats membres, cadascun amb un vot, i pren decisions sobre diversos temes.

- Consell de seguretat: manté la pau i la seguretat internacional; té 15 membres, 5 permanents amb dret de veto (dret d'alguns estats membres d'oposar-se a l'adopció d'una resolució i que no sigui aprovada sense el seu acord) - Secretaria: dirigida pel secretari general, gestiona i representa la ONU. - Consell Econòmic i Social: coordina iniciatives per millorar el desenvolupament econòmic i social. - Tribunal Internacional de Justícia: resol conflictes entre estats. - Consell d'Administració Fiduciària: avui inactiu, gestionava territoris en procés d'independència.

—------------------------------------------------------------------------------------------------------------- Organització política i territorial d'Espanya: Superfície de 505.990 km quadrats (península Ibèrica, illes Canàries i algun territori d'Àfrica). Unida a Europa pels Pirineus i separada per l'estret de Gibraltar d'Àfrica. Les fronteres del territori espanyol: Espanya té 1.953 km de fronteres terrestres amb França, Portugal, Andorra, el Marroc i el Regne Unit, a més del seu espai aeri (part de l'atmosfera que hi ha damunt d'un territori.

Uns 30-160 km d'altitud) i aigües territorials (espai marítim que els estats consideren com a propi i on exerceixen la seva sobirania, 12 milles nàutiques a partir de la costa.). La frontera més llarga és amb Portugal. Tot i que la majoria de fronteres són estables, hi ha alguns contenciosos: - Gibraltar (Regne Unit) des de 1713. És un territori d'Ultramar (territori colonial d'un estat que està situat a l'altra banda del mar o bé a una gran distància de la metròpoli) - Olivença Táliga (Portugal) reclamades per Portugal. - Illes Salvatges i drets de pesca amb Portugal.

És una zona econòmica exclusiva o ZEE (zona en el mar de 200 milles nàutiques dins la qual un estat té dret preferent per fer-hi activitats d'explotació econòmica.) - Ceuta, Melilla i altres enclavaments amb el Marroc. La frontera amb Andorra està establerta des de 1858 i la de França inclou l'enclavament de Llívia, acceptat internacionalment sense litigis. L'organització territorial de l'estat espanyol: Segons la Constitució de 1978, es basa en tres nivells: - Municipi: Són la unitat bàsica de l'administració local, amb 8.131 existents, governats pels ajuntaments amb competències pròpies com seguretat, transport, salut i medi ambient.

Canvis territorials han de ser aprovats per la comunitat autònoma. - Províncies: Agrupen municipis i tenen personalitat jurídica pròpia. L'actual divisió data de 1833. La diputació provincial gestiona serveis locals i representen els municipis. Alteracions territorials depenen de l'Estat i les Corts Generals. TIPUS DE DIPUTACIONS A ESPANYA Tipus Províncies Descripció 3 diputacions forals. Guipúscoa, Àlaba i Biscaia. Són diputacions amb més competències que les altres. 6 diputacions que han estat absorbides per la comunitat autònoma. Cantàbria, Astúries, Madrid, La Rioja, Navarra i Múrcia. Les comunitats autònomes uniprovincials han assumit les competències de les diputacions provincials.

3 diputacions amb les competències assumides per cabildos o consells insulars. Balears, Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas. Hi ha 7 cabildos insulars a les illes Canàries i 3 consells insulars a les illes Balears. 38 diputacions provincials. La resta de províncies. Tenen únicament competències provincials. L'aparició de les comunitats autònomes el 1978 va comportar la modificació de l'estructura de les diputacions provincials (per evitar la duplicació d'administracions) i les províncies que coincidien amb una comunitat autònoma van incorporar les funcions de la diputació provincial dins el govern autonòmic.

- Comunitats autònomes: Tercer nivell d'organització territorial d'Espanya, creades segons la Constitució de 1978 per garantir l'autonomia de les nacionalitats i regions. Formades per províncies amb característiques comunes o entitat històrica, i cadascuna va aprovar el seu estatut d'autonomia (document institucional bàsic d'una comunitat autònoma que especifica les competències assumides per la comunitat) entre 1979 i 1983. L'Estat té 17 comunitats autònomes i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla, amb capacitat d'autogovern. Les diferències entre els estats d'autonomia reflecteixen la diversitat cultural i la història de cada comunitat.

A més del castellà hi ha llengües oficials regionals: català, basc, gallec i occità. Altres unitats d'organització territorial: La Constitució de 1978 permet a les comunitats autònomes organitzar-se internament en diverses unitats: - Comunitats insulars: cada illa de les Balears i Canàries té un consell o badildo propi. - Comarques: establertes a Catalunya, Aragó, Galícia, Navarra, Cantàbria i Comunitat Valenciana; amb funcions administratives plenes a Catalunya i Aragó. - Diputacions forals: al País Basc, amb competències amplis en impostos, urbanisme i serveis socials. - Àrees metropolitanes: integren municipis de grans ciutat per coordinar serveis i planificació.

- Mancomunitats: agrupacions de municipis per gestionar serveis comuns per residus, aigües i cultura. —------------------------------------------------------------------------------------------------------------- Organització política i territorial de Catalunya: La delimitació del territori català: Els límits de Catalunya es van establir al segle XIII: els Pirineus al nord, el riu de la Sénia al sud i el riu Cinca a l'oest; la frontera amb Aragó no es va fixar definitivament fins al segle XVI.

El territori català es divideix entre França (Catalunya del Nord, forma el departament -divisió territorial de França, creada el 1790- amb capital a Perpinyà) i Espanya (Catalunya, amb capital a Barcelona). A més, Catalunya forma part dels territoris de cultura i llengua catalanes, juntament amb zones com la Franja de Ponent, el País Valencià, Illes Balears, Catalunya del Nord i l'Alguer (coneguts com els Països Catalans). L'organització de Catalunya en comarques: El catalanisme política va rebutjar la divisió provincial de 1933 i va defensar la comarca com a base de l'organització territorial.

El 1931, amb l'autonomia, la Generalitat va elaborar una divisió en 38 comarques agrupades en nou regions, aprovada el 1936 però abolida el 1939 després de la Guerra Civil. Amb la Constitució de 1978, Catalunya va poder recuperar una organització territorial pròpia. La Llei d'organització comarcal de 1987 va establir la comarca com a agrupació de municipis amb personalitat jurídica i governada per un consell comarcal, amb competències en àmbits com serveis socials, cultura, sanitat o medi ambient. La divisió de 1987 va afegir tres noves comarques (Pla de l'Estany, Pla d'Urgell i Alta Ribagorça) i va reconèixer Aran amb institucions pròpies.

El 2015 es va crear la comarca del Moianès i Aran va passar a ser una entitat territorial singular amb més competències. Actualment, Catalunya està dividida en 42 comarques i Aran (Lluçanès). L'ordenació del territori en àmbits funcionals territorials: Com que les comarques eren massa nombroses per planificar el territori, el 1995 la Generalitat va començar a agrupar-les en set àmbits funcionals territorials segons el Pla territorial general de Catalunya.

El 2010 es va aprovar la Llei de vegueries (territori sota la potestat d'un veguer, que era l'autoritat delegada del compte), que volia dividir el país en set vegueries més Aran, perquè fossin la nova organització territorial de l'administració catalana. El 2016 s'hi va afegir la vegueria del Penedès, però la llei no es va aplicar perquè l'Estat espanyol no va acceptar modificar les províncies. Actualment, la Generalitat utilitza vuit àmbits funcionals territorials (agrupacions de comarques) per planificar el territori i organitzar l'administració.

—------------------------------------------------------------------------------------------------------------- Espanya dins l'organització política i territorial de la Unió Europea: La construcció europea: La construcció europea va començar el 1951 amb la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA), proposta per Robert Schuman, amb França, Alemanya Occidental/ República Federal d'Alemanya (estat format el 1948 a partir de la unió de les zones d'Alemanya ocupades per França, Regne Unit i els EUA després de la 2GM), Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg.

L'èxit d'aquesta organització va portar a la signatura dels tractats de Roma (1957), que van crear: - Comunitat Econòmica europea (CEE o Mercat Comú) - Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (CEEA o Euratom) Amb l'objectiu de permetre la lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals. El 1992, amb el Tractat de Maastricht, la CEE es va convertir en la Unió Europea ampliant la cooperació política i social entre els estats. Posteriorment, el Tractat de Lisboa (2007) va reforçar el paper del Parlament Europeu i va establir el sistema de votació per majoria qualificada al Consell Europeu. Actualment la UE té 27 estats membres.

Per entrar-hi cal complir els criteris de Copenhaguen (1993): - Criteri polític: l'estat aspirant ha de tenir institucions polítiques estables que garanteixin la democràcia, l'estat de dret, el respecte als drets humans i la protecció de minories. - Criteri econòmic: cal tenir una economia de mercat ferma i viable . - Criteri comunitari: capacitat per acceptar i assumir el conjunt de lleis i objectius polítics i econòmics existents dins la UE.

Entre els països candidats hi ha: Turquia, Macedònia del Nord, Montenegro, Sèrbia, Albània, Bòsnia i Hercegovina, Moldàvia i Ucraïna (més cap als 2000) L'Europa de les regions: Des del Tractat de Maastricht (1993), la Unió Europea aplica el principi de subsidiarietat (les competències que puguin assumir amb eficàcia les administracions més properes al ciutadà no siguin assumides per les administracions superiors més allunyades de la gent, com per exemple la UE. Últim recurs són les administracions superiors, has d'anar al més proper), segons el qual les decisions s'han de prendre tan a prop dels ciutadans com sigui possible.

El 1994 es va crear el Comitè de les Regions (espai territorial de característiques i extensions diferents), un òrgan consultiu format per representants regionals dels estats membres. Per organitzar els territoris, la UE utilitza la Nomenclatura d'Unitats Territorials Estadístiques (NUTS), amb tres nivells (NUTS 1, NUTS 2, NUTS 3), establerts per l'oficina estadística Eurostat per harmonitzar les divisions territorials. A més, dins la UE hi ha diferents tipus de regions especials: - Regions transfrontereres o euroregions , formades per territoris de diferents estats que cooperen entre si.

Interessos econòmics i culturals comuns (ex: euroregió Pirineus-Mediterrània) - Regions ultraperifèriques, molt allunyades d'Europa però dependents d'estats europeus. - Regions autònomes especials, amb règims jurídics particulars. Col·lectivitat d'ultramar: Divisió administrativa francesa que atorga a un territori diverses competències que abans havien estat exercides per l'estat. Estat lliure associat: Territori formalment independent que manté lligams constitucionals amb un altre estat. Tot i ser una de les zones més riques del món, la UE té grans desigualtats regionals.

Per reduir-les, dedica aproximadament un terç del pressupost als Fons Estructurals i d'Inversió Europeus, amb objectius com millorar la competitivitat, impulsar una economia verda, augmentar la connectivitat, promoure una Europa més social i acostar les polítiques als ciutadans. Espanya dins la Unió Europea: Espanya ocupa la major part de la península Ibèrica, amb costes al Mediterrani i a l'Atlàntic, i està propera al continent africà, fet que li dóna un paper clau com a frontera exterior de la UE.

Amb la creació de l' espai Schengen (1995, espai territorial europeu on son vigents els acords sobre supressió de controls fronterers per garantir lliure circulació), es van eliminar gairebé totes les fronteres interiors entre els estats membres, augmentant, en canvi, la vigilància a les fronteres exteriors amb el suport de Frontex, per combatre la immigració irregular i el narcotràfic. Espanya té cinc zones principals d'arribada d'immigrants irregulars des d'Àfrica: - La zona entre Algèria i les illes Balears. - El mar d'Alborán, entre Marroc i la costa mediterrània andalusa.

- L'estret de Gibraltar - Les illes Canàries - Les ciutats africanes de Ceuta i Melilla Entre 2018 i 2022 van morir més de 11.000 persones intentant arribar-hi. Pel que fa a economia i benestar, Espanya és la quarta potència de la UE en PIB i població, amb un IDH elevat gràcies a l'esperança de vida. No obstant això, presenta alta taxa d'atur, especialment juvenil, i desigualtat en la renda, cosa que augmenta la pobresa i l'exclusió social. L'estat dedica poc a recerca i desenvolupament (1,4% del PIB) i la participació en sectors científics i tecnológics és inferior a la mitjana europea (22,3%), limitant el desenvolupament tecnològic.