Anàlisi de la Indústria i la Construcció a Espanya i Catalunya

I 6 flashcards i 4 preguntes més al document.

Text del document

La indústria i la construcció a Espanya i Catalunya 1.El procés d'industrialització a Espanya Indubtablement Espanya és un país industrialitzat i una de les economies més desenvolupades del món. Però aquest desenvolupament no es va assolir fins a la segona meitat del segle XX. Cal, per tant, conèixer el procés industrial espanyol des del seu origen, donat que encara hi perviuen molts trets del passat que influeixen en la situació i problemàtica actuals. Segle XIX: Espanya s'incorpora tard i parcialment al procés industrial. Classe dominant: noblesa terratinent, indiferent a tot allò que no fossin les rendes agràries. Artesania: influïda pels gremis, contraris a les innovacions tècniques.

Nivell cultural: molt baix. L'any 1887 el 54% dels homes i el 74% de les dones eren analfabets. Població: de base agrària, poc nombrosa i amb recursos insuficients per generar una demanda important de productes industrials. Situació política: convulsa des de la Guerra d'Independència i les lluites polítiques entre conservadors i liberals fins a les guerres carlines i els canvis monàrquics. Desenvolupament de la indústria fins al 1900 Caracterització a partir de 1830: el tímid desenvolupament de la indústria espanyola és el resultat de: L'existència de pocs empresaris. Les inversions estrangeres en el ferrocarril i en la mineria. Els capitals repatriats de Cuba i Filipines.

Una indústria incipient primer basada en la força motriu de l'aigua (Colònies Industrials) i més endavant en la màquina de vapor. El proteccionisme, que assegurava el mercat interior gravant amb forts aranzels les importacions que podien representar competència. Segle XX. Desenvolupament de la indústria fins al 1939. El desenvolupament industrial s'accelera durant el primer terç del s. XX gràcies a: El fort creixement demogràfic (5 milions entre 1902 i 1931), que proporciona una mà d'obra abundant i barata. La neutralitat durant la Primera Guerra Mundial (1914-18), que permet que la indústria tèxtil i siderúrgia espanyoles trobin un bon mercat entre els països bel·ligerants.

Un cop acabada la guerra assistirem a una desacceleració econòmica, agreujada per la crisi econòmica dels anys trenta (Gran Depressió), enfonsant-se les exportacions (especialment les siderúrgiques). Poc després la Guerra Civil (1936-39) provocarà una forta reculada de l'economia com a conseqüència de la destrucció de la majoria dels mitjans de producció, especialment indústries i manufactures. Estancament de la indústria espanyola (1939-59) Un cop acabada la 2ª Guerra Mundial: Espanya es veu sotmesa a l'aïllament polític i econòmic dels estats democràtics.

La resposta de la dictadura franquista va ser la política autàrquica, consistent en l'auto proveïment i en la reducció al mínim dels intercanvis amb l'exterior. Aquesta situació i les polítiques autàrquiques van permetre assegurar el mercat interior, però van impedir la importació de matèries primeres i per tant la modernització tecnològica de les indústries (molt petites) que proveïen un mercat molt limitat. Creació de l'INI (Instituto Nacional de Indústria, 1941), que intervindrà directament en el sector industrial en un intent de fomentar-ne el desenvolupament.

Aquesta institució va adquirir llicències i patents estrangeres per a la instal·lació d'indústries de base (alts forns, siderúrgies, drassanes, centrals hidroelèctriques i química bàsica). 1.2. El gran salt industrial (1959-75) Pla d'Estabilització (1959): acaba amb la política autàrquica i inicia la liberalització de l'economia espanyola. L'obertura exterior es fa gràcies a l'ajuda americana (1953) que requereix d'un aliat fiable en el Mediterrani enfront del bloc comunista de l'URSS (Guerra Freda).

Les principals conseqüències d'aquesta obertura van ser: Creixement econòmic i industrial Eliminació de les barreres aranzelàries al comerç exterior Compra de béns d'equip, que va permetre augmentar la productivitat industrial i les exportacions. Sectors exportadors: indústries de béns de consum (calçat, cuir, suro, moble, paperera i editorial; indústries bàsiques (cautxú -pneumàtics- maquinària, mineria i naval). Gràcies a la conjuntura internacional de creixement econòmic, es comencen a instal·lar multinacionals gràcies a un seguit d'avantatges: Fort èxode camp-ciutat, el que proporcionava una mà d'obra abundant i barata.

Absència de conflictivitat social (fort control polític i sindical del Règim). Poques restriccions estatals a l'entrada de tecnologia i personal qualificat de l'estranger. Demanda creixent de productes industrials en el mercat interior. Inversions de capital estranger (40% Estats Units; 30% CEE i 20% Suïssa). Indústries més desenvolupades en el període: electromagnètiques, química, automòbil, refineries de petroli, diversificació de productes químics i farmacèutics. 1.3. Distribució tradicional de la indústria espanyola: Catalunya: Existència d'una burgesia empresarial que havia acumulat capital (comerç, agricultura, manufactures).

Desenvolupament industrial vinculat inicialment a la indústria de filats i teixits de cotó i llana per proveir el mercat espanyol. Manca de matèries primeres i energia (carbó), fet que explica la localització de moltes indústries a prop dels principals ports. Al final del període s'afegeixen altres indústries (maquinària, química, material ferroviari i automòbils).

País Basc: la industrialització apareix vinculada a una classe empresarial industrial que gràcies a l'extracció de ferro que s'exportava a Anglaterra i la importació de (aprofitant el viatge de tornada) carbó de coc, consolidarà una important indústria siderúrgica localitzada a la ria de Nerbión (prop de Bilbao), que amb el temps donarà lloc a una indústria mecànica. Astúries: s'hi desenvolupa una important activitat extractiva gràcies a l'existència d'importants jaciments de minerals i a la seva proximitat als ports que en permetien l'exportació.

L'activitat minera es limitava a l'extracció del mineral i la seva venda, eren les companyies estrangeres les que transformaven aquesta matèria primera als seus països. Bons exemples els tenim a Mieres i la Felguera, una siderúrgia de capital francès que utilitzava hulla asturiana, però donada la seva baixa qualitat el creixement va ser molt limitat. Madrid: el desenvolupament industrial es veu afavorit per la capitalitat, la proximitat als centres de decisió, l'existència d'un mercat urbà important, la disposició de mà d'obra abundant i barata procedent de l'emigració rural.

A partir de 1959 el Règim intentarà el desenvolupament d'altres nuclis industrials (Saragossa, Burgos, Vigo, A Coruña, Sevilla, Granada) amb escàs èxit, solament Salamanca va tenir una certa importància inicial en l'atracció d'indústria. Per tant es seguiran mantenint desequilibris territorials importants que es perpetuen fins als nostres dies. 2.1. La crisi mundial del model fordista El fet clau d'aquest període és la crisi mundial de 1973-74 que va provocar una caiguda espectacular dels beneficis i va fer disparar la inflació i l'atur.

En aquest moment es comença a posar en qüestió el model industrial fordista dels anys anteriors com a conseqüència de tres elements: 1) La caiguda dels beneficis com a conseqüència de les negociacions continuades dels empresaris industrials (davant la necessitat d'augmentar la producció els empresaris necessitaven més mà d'obra) amb els representants sindicals que van proporcionar millores salarials, jornades de treball dignes i contractes fixes a un nombre elevat de treballadors. 2) La competència dels nous països industrials, que començaven a vendre productes a un preu més baix.

3) La crisi energètica (1973) provocada pels països de l'OPEP que van reduir la producció alhora que incrementaven el preu del barril del petroli (2 dòlars/barril a 3,5 dòlars/barril). Fins aquest moment l'economia dels països desenvolupats es basava en l'existència d'una energia barata i abundant (gràfic evolució preus del petroli), la pujada del preu del barril de petroli va provocar un augment del preu dels productes (inflació), el que al seu torn va fer disminuir la demanda (caiguda de vendes), per tant va caure la circulació de capitals amb la consegüent elevació dels preus dels crèdits.

La indústria espanyola del 1975 al 1985 A Espanya als efectes de la crisi mundial cal sumar- li: Una indústria deficient. La crisi política (final de la Dictadura -1975). La difícil Transició Democràtica. Com a conseqüència de la crisi política les mesures de reajustament econòmic per fer front a la crisi general es van retardar, complicant una economia que patia des de feia anys problemes estructurals de fons en el seu teixit industrial: Retard tecnològic important. Estructura industrial poc competitiva, fruit de les mesures proteccionistes. Elevat consum energètic. Excessiva dependència econòmica exterior.

Els efectes de la crisi es deixen sentir a partir de la segona meitat dels anys 70 caracteritzats per: Elevada inflació, resultat de la pujada dels salaris, l'increment del preu del petroli i l'encariment dels preus dels productes industrials. La caiguda de la demanda interior. Caiguda de les exportacions, com a conseqüència de la manca de competitivitat. Tot plegat va provocar el tancament de moltes indústries i l'augment de l'atur.

El procés de reconversió (reestructuració) industrial (anys 80) La reconversió consisteix a crear les condicions necessàries perquè el sistema productiu, en les seves parts més afectades per la crisi i els avenços tecnològics, es posin al dia, amb l'objectiu de garantir el desenvolupament de les empreses rendibles econòmicament i socialment. Mesures de reactivació de l'economia i reestructuració del teixit industrial: Creació del Instituto de la Pequeña y Mediana Empresa (IMPI), encarregat del nou desenvolupament industrial. Es van facilitar crèdits per a la creació de noves empreses.

Decret Llei de la Reconversió Industrial (1981) i Llei de Reconversió i Reindustrialització (1984) A aquestes mesures legislatives cal afegir-hi les mesures pràctiques amb què els successius governs del PSOE van transformar el teixit industrial i productiu del país: Reconversió dels sectors menys productius, afecta especialment a la indústria siderúrgica i a aquelles que en depenien, com les drassanes (Bilbao, Vigo, Ferrol) i la fabricació d'automòbils (reconversió de SEAT). Eliminació d'empreses amb poca demanda (línies blanques d'electrodomèstics, tèxtils, calçat (molt afectades per la competència dels nous països industrials (NPI).

Foment de l'explotació de carbó, per tal de reduir la dependència energètica del petroli, i augment de la capacitat d'hidroelèctriques i tèrmiques. Jubilacions anticipades per facilitar el sanejament de les empreses. Establiment de zones urgents d'industrialització (ZUR), amb l'objectiu de reactivar algunes àrees industrials i evitar-ne el declivi econòmic (Ferrol i Vigo, Astúries, Bilbao, l'àrea metropolitana de Barcelona, Cadis o Alcalá de Henares i àrea metropolitana). Es concedien avantatges fiscals, disminuint els impostos o donant facilitats per pagar- los, a les empreses que es volien situar en aquestes zones.

L'eficàcia de les mesures no va ser absoluta, perpetuant-se els desequilibris territorials històrics, consolidant la importància històrica de Madrid i Barcelona i beneficiant, en gran mesura, a les grans empreses i no pas els treballadors. 2.2. El model actual de desenvolupament industrial Ja hem comentat com la crisi de 1974 provocà un seguit de canvis en els sistemes de producció, coincidint amb la revolució tecnològica-informàtica (Tercera Revolució Industrial). Tanmateix, els canvis de l'etapa industrial (fordista i després toyotisme) a l'etapa postindustrial (informacional) han generat un nou model d'empresa, amb forta implantació de les noves tecnologies i de la innovació i la recerca.

Canvis o tendències que podem resumir de la següent manera: Nous models de planificació industrial: les innovacions tècniques permeten l'obtenció i transmissió d'informació a grans distàncies a temps real, disminuït així la importància de la localització a prop dels recursos naturals i prioritzant els baixos costos laborals. Com a resultat, sortim d'un model nuclear a un teixit industrial difós e interconnectat. Les empreses situades en zones "no competitives" acaben marxant, especialment per aconseguir mà d'obra més barata, amb treballadors poc conflictius i poc remunerats. 3.

El teixit industrial espanyol Característiques del model industrial espanyol: Importància del teixit industrial previ, basat en nuclis industrials (ex: Terrassa o Sabadell) Existència d'un eixos industrials que uneixen el nuclis (ex: Terrassa, Sabadell, Barcelona, han creat una àrea més grossa industrial) Tendència a la formació de grans àrees metropolitanes industrials com Madrid i Barcelona (aquestes aglomeracions garanteixen l'existència d'infraestructures bàsiques com comunicacions, energia, disponibilitat d'aigua, depuradores etc.) Seus socials i de gestió de les empreses situades a les àrees centrals de les ciutats on hi ha els serveis estratègics (financers, assessorament, planificació, recerca) Important aglomeració d'activitats i per tant atracció d'indústries auxiliars (construcció, restauració, publicitat …) Activitats industrials que es van disseminant al voltant de les ciutats i creen un espai difús amb multiplicitat de polígons industrials, naus d'emmagatzematge i redistribució.

3.2. La localització industrials i els desequilibris territorials En el mapa anterior podeu observar la distribució industrial actual a Espanya. Tradicionalment, Espanya estava dividida en tres àrees econòmiques: El nord industrial (País Basc, Cantàbria, Astúries): fonamentalment indústria pesant i mineria. Un seguit de nuclis urbans amb cert dinamisme econòmic (Madrid, Barcelona, Saragossa …) Un món rural amb una forta dependència de les activitats primàries (agricultura, ramaderia). En els darrers temps aquesta geografia ha canviat: El nord industrial comença a perdre pes específic arran de la reconversió industrial una de les exigències de la CEE davant la petició d'ingrés d'Espanya.

La crisi econòmica els anys 70 va fe la resta. La forta dependència de totes aquestes empreses del sector públic (INI) va acabar provocant la seva venda al sector privat i finalment el desmantellament de les mines, la siderúrgia i les drassanes de tot el nord peninsular. La pèrdua del pes industrial va generar el creixement de grans zones urbanes com Madrid, Barcelona i Bilbao. El cas més clar és el Madrid, que ha provocat l'aparició de l'anomenada España vacia. Llevant i l'eix de l'Ebre s'han adaptat a la nova situació i han desenvolupat activitats al voltant del turisme i l'agroindústria. 3.3.

Radiografia actual de la indústria espanyola i localitzacions actuals El 2019 la indústria va perdre pes dins de l'economia espanyola, passant del 18,7% del PIB el 2000 al 16%. La major caiguda ha estat molt important a la manufacturera, exclosa la construcció, que ha passat del 16,2% al 12,6% en els darrers vuit anys. Espanya és el cinquè país de la UE en volum de facturació industrial (538.655 milions d'euros), liderada perAlemanya (1,9 bilions d'euros), França (1,031 bilions), i Itàlia (1 bilió).

Distribució territorial molt desigual: Catalunya amb un 23,48% del PIB nacional lidera el sector industrial, seguida de molt lluny per Madrid (11,07%), Comunitat Valenciana (10,14%) i País Basc (9,96%). A l'altre extrem tenim: Balears (1,02%), La Rioja (1,09%), Extremadura (1,31%), Cantabria (1,54%), Canàries (1,66%). Principals actors industrials al territori: Eix mediterrani: representa la major xifra industrial de negoci. Uneix Catalunya, València i Múrcia i es prolonga cap a França, connectant-se amb l'eix mediterrani europeu fins el nord d'Itàlia. Per la Vall del Roine també arriba fins a la gran dorsal europea (Banana Blava) on hi ha les grans regions industrials d'Europa.

Eix de la Vall de l'Ebre: connecta les indústries de l'àrea basca i la catalana a través de Saragossa i Logroño, amb una forta tendència a vincular- se a l'àrea industrial de Madrid. Madrid: altament desenvolupat, aporta un 10,3% del total del negoci de la indústria total espanyola. Donada la seva centralitat atrau sectors d'alta tecnologia (aeronàutica) i capital inversor estranger. 3.4.

Els desafiaments de la insdústria espanyola Escàs nombre de grans empreses i predomini de les PIME, que si bé tenen una bona capacitat d'adaptació al mercat i menor grau de conflictes laborals, presenten dificultats per augmentar la producció i fer baixar el preu unitari dels seus productes, i per fer grans despeses a nivell tecnològic. De totes maneres el 2018 el 94,9% de les empreses industrials tenien menys de 10 treballadors i les grans empreses (250 o més treballadors) representaven solament el 0,1%. La productivitat industrial és inferior a la mitjana europea. La inversió ha estat a curt termini (principalment en actius immobiliaris) juntament amb un nivell tecnològic molt deficitari.

Baix nivell d'intensitat tecnològica: el percentatge d'inversió en R+D és del tot insuficient. Solament un 1,4% d'empreses tenen un nivell òptim d'inversió. L'any 2014 Espanya va invertir de mitjana un 1,24% del PIB en R+D (Alemanya un 2,94%; Estònia un 2,38%). (Al 2011 Corea del Sud un 4,04% i Japó un 3,38%). (Al 2012 Estats Units un 2,81% i Xina un 1,98%) 4.1.

Els sectors industrials espanyols En trobem de: Madurs: intensitat tecnològica baixa i demanda escassa Dinàmics: intensitat tecnològica mitja i bones expectatives de mercat Tecnologia punta: demanda creixent i molt I + D Sectors industrials madurs: a) Metal·lúrgia, productes minerals no metàl·lics, productes metàl·lics (excepte maquinària). Concentraven el 20% del volum total de negoci industrial. El 2015 havia baixat al 13%. El 25% d'aquesta activitat industrial es concentra al País Basc i Astúries. b) Alimentació, beguda i tabac. Reducció de la seva activitat en els darrers anys, però amb un gran volum de negoci encara: 18,8% (2015).

Algunes empreses han optat per productes competitius d'alta qualitat. Indústria dominant a: Castella-Lleó (35% del volum industrial), Extremadura (33%) i Castella La Mancha (25%) c) Indústries tèxtil, confecció, cuir i calçat. Poc volum sobre el total de producció (2,5% el 2015). Es un sector en clara regressió a totes les CC.AA. Mercat dividit en: marques blanques (productes barats i sense publicitat) amb una forta competència dels productes de les economies emergents i marques de prestigi amb un avançat desenvolupament en el camp del disseny i de la moda. Sectors dinàmics: demanda elevada, bona productivitat, tecnologia intermèdia o alta i bones perspectives de mercat.

a) Indústria de l'automòbil: recuperada després d'un llarg procés de reconversió, es va convertir en un dels sector amb més alt volum de negoci, avui amb moltes ajudes per part de l'Estat. En els darrers anys el sector s'ha recuperat una mica, generant l'11,4% del PIB (2015). Espanya és el segon fabricant de cotxes d'Europa, darrera d'Alemanya i el novè del món, i el primer a Europa en vehicles industrials. b) Sector químic: important en la indústria espanyola. Concentrat a Catalunya. Inclou refinatge de petroli, productes plàstics, pasta de fusta, cautxú i química de béns de consum (fibres sintètiques i farmàcia).

Pel que fa a Catalunya, el químic és un sector potent, desenvolupat i internacional. Fins a 1.053 empreses conformen un sector que genera més de 37.800 llocs de treball (dades 2019). Sectors punta: demanda creixent, desenvolupats a partir de la incorporació d'Espanya a la UE. Molt localitzats a Madrid, Catalunya, Andalusia i el País Basc. Inclou tecnologies de la informació, automatització, biotecnologia. El sector té una forta dependència exterior donada la poca inversió en R+D (1,22% el 2015, 1,19% del PIB el 2016 d'inversió en I+D). França inverteix un 2,23%, Alemanya un 2,88%, Finlàndia 2,90%, Suècia 3,26%, mitjana zona euro 2,14%. 4.2.

El sector de la construcció Entre 1998 i 2007, la construcció va créixer espectacularment i va arribar a representar el 18% del PIB nacional, sumant tots els sectors associats aquesta xifra es situava entorn del 30% del PIB. Durant aquest període al mateix temps que augmentava l'oferta d'habitatges es disparava el preu de compra de l'habitatge (entre 1999 i 2008 es va multiplicar per 2,8). La població activa del sector arribava quasi als tres milions de persones (2007), mentre que a la resta d'indústries, els actius es situaven en 3.416.000 treballadors. Causes de la bombolla immobiliària: Expectatives que el preu de l'habitatge continuaria creixent indefinidament.

Guanys enormes que s'obtenia amb l'especulació immobiliària. Els subsidis públics destinats a la compra d'habitatges. Les facilitats d'accés al crèdit amb interessos molt baixos. Inversions a curt termini de rendibilitat immobiliària. L'esclat de la crisi (2007) va provocar una desinflada del sector, al 2008 l'atur va augmentar en 1.100.000 persones provocant una reacció en cadena a tots els sectors relacionats amb la construcció (fusta, pintura, mobles, sanitaris, fontaneria i electrodomèstics). La crisi va tenir efectes negatius sobre l'atur i l'endeutament de les famílies.

El consum va caure en tot tipus de béns, el comerç ha vist com baixaven les vendes i els bancs van veure com augmentava la morositat en el pagament de les hipoteques, alhora que es restringien les facilitats per aconseguir un crèdit. Evolució de l'habitatge nou (obra nova) terminada a Espanya 5. Els canvis tecnològics, científics i organitzatius Canvis tecnològics 1948: el transistor ---> xips 1971: microprocessador 1990: nou sector industrial ---> informàtica i electrònica Aquests nou sector, molt pròsper, ha suposat la introducció de nous materials aplicats al desenvolupament de la microelectrònica i de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació).

Això ha provocat una revolució en els sistemes de producció industrial: Automatització de processos productius (robots) Control de les empreses des de qualsevol lloc del món Detecció de la demanda (càlcul computacional) i ajustament de la producció immediata Fragmentació dels processos productius i dispersió geogràfica Comunicació entre seu i subseus de les empreses en temps real 5.2.

Canvis en l'organització empresarial i en la planificació industrial Les innovacions tècniques permeten l'obtenció i transmissió d'informació a grans distàncies a temps real i es concreten en: La facilitat en les comunicacions i en les noves tecnologies de la informació La construcció de xarxes cada cop més denses i complexes per on es transmeten els fluxos materials (mercaderies, persones) i immaterials (capital i informació).

L'objectiu d'aquesta nova planificació rau en la gestió i estudi de com i on cal invertir per obtenir més beneficis, i per tant la presa de decisions es desenvolupa cada cop més en centres d'estudis (parcs tecnològics) on investigadors i empreses defineixen processos industrials innovadors i creen nous productes. 5.3. Canvis en la localització laboral de les empreses Les industries que necessiten molta mà d'obra (poc especialitzada) acostumen a desplaçar els seus centres productius a països en vies de desenvolupament, on els costos laborals són més baixos, els drets laborals són encara incipients i els avantatges fiscals són importants.

L'estalvi que comporta la reducció dels costos en mà d'obra poc especialitzada permet redirigir les inversions en tecnologia, tècnics especialitzats i R+D. Aquesta dinàmica (deslocalització industrial) comporta un deteriorament de les condicions laborals als països desenvolupats (regulació de contractacions, pensions de jubilació...). 5.4. Canvis en el processos productius Capital concentrat en grans empreses i fusions entre elles ---> densa trama d'empreses multinacionals que controlen quasi tot el mercat, amb l'objectiu del benefici privat.

La fragmentació i dispersió de la producció n'és una de les conseqüències: La tendència a una producció cada cop més globalitzada fa que les empreses fragmentin el procés productiu en diversos establiments, les anomenades empreses multiplanta, (inclús en països diferents) Prima el principi de l'eficiència (una part del procés és produït per la fàbrica més eficient o més barata) i per tant especialitzant-se en la fabricació d'alguns components o en models específics. Altres fórmules d'eficiència empresarial es basen en l'externalització de part de les operacions productives i/o serveis [subcontractació].

Diversificació dels productes: els nous models van des d'aquelles empreses que venen productes estandarditzats, fabri cats en sèrie i orientats a un consum massiu, a aquelles empreses que aposten per una producció flexible en funció de la demanda i per tant amb capacitat per reorientar el seu centre de "maquinatge" per la fabricació d'un nou producte (s'eviten l'emmagatzematge i els estocs invendibles). 6. La indústria espanyola en el context europeu i mundial L'any 1985 Espanya va signar el tractat d'adhesió a la CEE, fins aquell moment s'havia fet un important esforç per abandonar la política proteccionista i reconvertir les empreses perquè fossin més competitives.

Malgrat aquest esforç, la indústria encara patia d'un seguit de dèficits estructurals: Manca de modernització Nivell d'innovació molt baix Deficiències serioses en infraestructures Problemes mediambientals greus L'ingrés a la CEE es va produir el 1986, i malgrat que va provocar una reconversió industrial i el tancament de moltes indústries no competitives va obrir l'economia espanyola al mercat exterior i va permetre l'augment de les exportacions i les importacions.

L'Europa més desenvolupada va tenir un paper fonamental en la dinamització i modernització de l'economia, Espanya es va convertir en receptor net de recursos econòmics que es van invertir en: Millorar les infraestructures bàsiques La formació i el desenvolupament tecnològic i la recerca.

L'aplicació de polítiques mediambientals L'ampliació i modernització de projectes rendibles Tots aquests fons comunitaris, sumats a la integració en projectes internacionals de recerca, van permetre la millora de la competitivitat i evitaren la pèrdua de quota de mercat interior (percentatge que una empresa té del total del mercat disponible) a causa de l'arribada de productes industrials europeus, alhora que obrien a les empreses espanyoles el mercat als països de la UE. El liberalisme imposat per la UE va obligar a la privatització de les empreses públiques fins a la desaparició definitiva de l'INI el 1995. Moltes d'aquestes empreses, un cop sanejades amb fons públics, es van privatitzar.

Aquelles que van resultar invendibles van passar a formar part de la Societat Estatal de Participacions Industriales (SEPI). […]El segundo gran bloque de empresas públicas privatizadas en España, formado por aquéllas que se han ido vendiendo mediante sucesivas ofertas públicas de sus acciones en bolsa, agrupa las que se conocen como «las joyas de la corona», por tratarse de grandes empresas con un historial y perspectivas de alta rentabilidad, fuerte posición de mercado y proyección internacional.

Unos porcentajes significativos de acciones han sido adquiridos por inversores institucionales extranjeros, lo que ha supuesto una «desnacionalización» en la propiedad-control de importantes empresas. Durante el período 1985-1999 se han colocado en bolsa paquetes de acciones de Acesa, GESA, Endesa, Amper, Ence, Repsol, Argentaria, Telefónica, Indra, Auxini, Gas Natural, CSI-Aceralia, Retevisión, Aldeasa y Tabacalera, lo que ha supuesto un volumen total de ingresos para el Estado español de más de 5,7 billones de pesetas.* *MÓNICA MELLE HERNÁNDEZ Facultad de Ciencias Económicas.

Universidad Complutense El compromís de la UE amb les polítiques mediambientals adoptades internacionalment fa que exigeixi als estats membres el control de la contaminació del medi i les emissions de CO2. Per aconseguir-ho la UE: Finança polítiques ambientals de protecció del territori. Promou avaluacions d'impactes ambientals Promociona l'aplicació de tecnologies netes (indústria verda). Proposa auditories mediambientals i operacions de rehabilitació. 6.2. Directrius de la UE en l'actualitat El sector secundari representa el 21,7% del PIB de la UE, dona ocupació a un 17,4% de treballadors i té un valor afegit en el total de l'economia del 19,2% (dades 2018).

Malgrat la terciarització de la seva economia, la UE ha mantingut les seves taxes de producció i ocupació industrial. Sectors industrials amb major valor afegit i major ocupació: productes metàl·lics, maquinària i equips, equipaments electrònics i òptics, aliments i begudes, químic i material de transport. Reptes principals de la indústria europea: La globalització Els canvis tecnològics. Principals problemes del sector secundari europeu: Desacceleració de la productivitat Competència dels països emergents (indústria tradicional, innovació i tecnologies de la informació i la comunicació).

Aquest darrer fenomen ha provocat una forta deslocalització de les empreses tradicionals i d'alta tecnologia europees, a la cerca de millors condicions. Davant els reptes plantejats per una economia cada cop més globalitzada i un cop superats els reptes tradicionals que havien estat abordats per la CEE (Comunitat Econòmica Europea) en els sectors tradicionals (siderúrgia, construcció naval, tèxtil i calçat), a la UE li calen sectors industrials més dinàmics capaços de competir a escala mundial. Per tal d'aconseguir aquest repte cal: Augment continuar i sostenible de la productivitat (innovació i esperit empresarial).

Professionals ben preparats, amb formacions equiparables a les dels Estats Units i Japó. Més inversió en R+D (Recerca i Innovació) Més indústries d'alta tecnologia. Deslocalització interna cap als nous països de la UE (costos laborals inferiors) amb l'objectiu d'evitar la desindustrialització. 6.3. La indústria espanyola al món Característiques: Immersa completament en un món globalitzat, amb una economia de mercat. Les zones industrials d'Espanya es configuren dins la xarxa de producció mundial. Aquesta xarxa està caracteritzada per: 1. Concentració de capital i decisions en poques empreses multinacionals. 2.

Són molt poderoses, així que redueixen el paper de l'estat en les decisions econòmiques del país. 3. La majoria de decisions es prenen fora d'Espanya, on tenen les seus aquestes empreses privatitzades. Això explica la poca rellevància internacional que té Espanya. Conseqüències: Augment atur autòcton. Pèrdua del sector secundari que tendeix a terciaritzar-se. Ajudes de l'estat a les empreses perquè no marxin (spoiler: les cobren i desprès marxen igualment).