Anàlisi de la Ciutat i les Xarxes Urbanes

I 30 flashcards i 20 preguntes més al document.

Text del document

9. La ciutat, les xarxes urbanes i la ciutat global 9.1 La ciutat 9.1.1 El concepte de ciutat i les seves funcions Una ciutat és un nucli de població important que no es defineix només pel nombre d'habitants, sinó perquè concentra activitats econòmiques, serveis i diverses funcions, de manera que és un espai on es viu, es treballa, es compra, es fan gestions i activitats socials i culturals. Per ser considerada ciutat ha de tenir més de 10.000 habitants (a Espanya), una alta densitat i continuïtat urbana, una activitat econòmica diversificada, actuar com a centre d'una àrea d'influència, concentrar equipaments i infraestructures i presentar diversitat social.

Actualment, les ciutats tenen cada cop més pes: prop del 56% de la població mundial hi viu i es preveu que arribi a gairebé el 70% el 2050, fet que reforça la seva importància. Les funcions urbanes són les activitats que s'hi desenvolupen (viure, treballar, desplaçar-se, comprar, estudiar, oci), i determinen l'organització de l'espai urbà i la seva influència més enllà de la ciutat. Les principals funcions són: Residencial, amb diferents tipus de barris segons el nivell social. Comercial, amb gran concentració de comerç i serveis gràcies a la població i les comunicacions. Industrial, avui sovint desplaçada a la perifèria per costos, contaminació i transport.

Política i administrativa, sobretot a les capitals. Cultural i d'oci, amb equipaments i també funcions religioses, educatives o turístiques. Militar, avui menys important però encara present en algunes ciutats. En conjunt, la ciutat és un espai complex que organitza activitats i influeix sobre un territori ampli. 9.1.2 La morfologia urbana La morfologia urbana estudia la forma de la ciutat, la seva evolució al llarg del temps i el teixit urbà (carrers, places, edificis i barris), així com els factors naturals, humans i històrics que l'han configurada.

Els dos factors principals que la condicionen són: L'emplaçament, és a dir, el lloc físic (costa, riu, turó…), que determina el creixement de la ciutat. La localització, que fa referència a la seva posició respecte a altres llocs i a les relacions (polítiques, comercials, estratègiques…), influint en la seva importància i desenvolupament. Aquests factors determinen com creix la ciutat, cap a on s'expandeix i com s'organitza.

La trama urbana és el "dibuix" dels carrers i pot ser: Ortogonal (quadrícula, carrers en angle recte, com Nova York) Radial (carrers que surten d'un centre, com París) Irregular (carrers desordenats adaptats al relleu, típics de ciutats medievals) També hi ha trames lineals (seguint rius o costes) i ciutats que combinen diversos tipus, com Barcelona. Al segle XX es van proposar dos models urbans: Ciutat jardí (Ebenezer Howard): cases amb jardí, contacte amb la natura i mida limitada. Problemes: baixa densitat, gran consum de sòl, dependència del cotxe i manca de serveis. Ciutat funcionalista (Le Corbusier): prioritat a la funció, amb blocs alts per concentrar població i deixar espais verds.

Problemes: mala aplicació amb barris de baixa qualitat, falta de serveis i zones degradades. En conjunt, la morfologia urbana reflecteix com els factors físics, socials i històrics han configurat la ciutat i els seus models de creixement. 9.1.3 Urbanisme i ordenació del territori L'urbanisme i l'ordenació del territori són el conjunt de procediments tècnics i polítics que serveixen per planificar el creixement i l'organització d'un territori, no només construint, sinó distribuint correctament l'espai perquè funcioni bé ara i en el futur.

Això implica decidir on es pot construir, com s'organitzen carrers, zones verdes i equipaments, el transport i quines zones s'han de protegir, amb l'objectiu d'un desenvolupament equilibrat. Aquesta planificació es concreta en dos tipus de documents: Plans territorials, que actuen a gran escala i defineixen les grans línies (infraestructures, comunicacions, espais protegits). Plans urbanístics, elaborats pels ajuntaments, que regulen el creixement del municipi (barris, serveis, transport, etc.). A Catalunya s'anomenen POUM.

Una funció clau dels plans urbanístics és la classificació del sòl, és a dir, decidir l'ús de cada zona (què és urbà, què es pot urbanitzar i què no, i quins espais es reserven per a serveis). Aquesta decisió és molt important perquè té gran impacte econòmic i pot generar conflictes. Dins del municipi hi ha diferents tipus de sòl: Sòl urbà, ja construït i amb serveis. Sòl urbanitzable, que es podrà construir en el futur. Sòl no urbanitzable, protegit o no apte per construir (espais naturals, agraris, rius...). Sistemes generals, espais destinats a infraestructures i serveis com carreteres, escoles o zones verdes.

9.2 La història de les ciutats a la Península Ibèrica fins a la primera revolució industrial Tot i que a la Península Ibèrica ja hi havia assentaments importants abans dels romans (ibers, fenicis i grecs), l'evolució de les ciutats s'estudia sobretot des de l'època romana, perquè els romans van impulsar la vida urbana i van crear una xarxa de ciutats ben organitzades i comunicades. Les ciutats antigues tenien diverses funcions: eren centres comercials, artesanals, polítics, administratius i, en alguns casos, militars, i sovint estaven situades en nodes de comunicació. Tot i això, la major part de la població vivia al camp, de manera que la societat era principalment rural.

Aquesta evolució es divideix en tres etapes: Ciutat romana: Es van fundar moltes ciutats (com Emerita Augusta, Toletum, Tarraco o Caesaraugusta), connectades per vies que facilitaven el comerç i el control del territori. Tenien una trama ortogonal (en quadrícula) i alguns milers d'habitants. Ciutat medieval: Presenta diferències segons el context. Destaquen les ciutats musulmanes (com Còrdova, que al segle XI tenia uns 450.000 habitants) i, a partir del segle XI, el creixement de ciutats cristianes com Burgos, Valladolid, Santiago o Barcelona. Solien estar emmurallades, amb trama irregular (carrers estrets i desordenats) i una població d'entre 7.000 i 15.000 habitants.

Ciutat moderna: L'any 1561, Felip II va establir la capital a Madrid, iniciant la centralització política i econòmica. Paral·lelament, ciutats andaluses com Sevilla o Cadis van créixer pel comerç amb Amèrica. També hi havia ciutats especialitzades (Toledo religiosa, Salamanca universitària, Burgos comercial, Valladolid nobiliària). Al segle XVIII, les ciutats de la costa mediterrània van guanyar dinamisme i importància. En conjunt, es veu una evolució des d'un model urbà inicial romà cap a formes més diverses i complexes segons el context històric.

9.3 La ciutat des de la primera revolució industrial fins a l'actualitat La Primera Revolució Industrial del segle XIX va transformar profundament les ciutats. A la Península Ibèrica es va concentrar sobretot a Catalunya (tèxtil) i al País Basc (siderúrgia), on les fàbriques van atreure molta població del camp (èxode rural), impulsant el creixement urbà. Amb aquest augment de població, moltes ciutats van enderrocar les muralles i van crear eixamples per expandir-se de manera ordenada. Cap al 1930, ciutats com Madrid i Barcelona ja superaven el milió d'habitants, i Barcelona va créixer incorporant municipis com Gràcia, Sant Andreu o Sarrià.

Després de la Guerra Civil, sobretot als anys 50 i 60, es va produir un nou creixement massiu per l'arribada d'emigrants del camp, especialment a grans ciutats com Barcelona, Madrid o Bilbao. Aquest creixement va ser ràpid i sovint desordenat, amb barris perifèrics i zones de barraques sense serveis bàsics, generant problemes socials i urbans.

A partir dels anys 80, diversos factors globals transformen les ciutats: crisi de l'estat del benestar i augment de desigualtats globalització i postfordisme deslocalització industrial i terciarització millora del transport i ús intensiu del cotxe augment del preu de l'habitatge Això provoca canvis importants: les fàbriques es traslladen a polígons industrials la població es desplaça a la perifèria (corones metropolitanes) apareixen les ciutats dormitori També es produeix degradació urbana en barris perifèrics i centres històrics, amb risc de segregació i guetització, mentre que apareixen comunitats tancades que augmenten la separació social.

En el comerç, els grans centres comercials a la perifèria provoquen el declivi del comerç tradicional del centre, accentuat pel comerç en línia. Els centres històrics presenten problemes (envelliment, densitat, contaminació), tot i que alguns es revitalitzen, cosa que pot generar gentrificació. Pel que fa al model urbà, s'estén la ciutat difusa (baixa densitat, habitatges dispersos, separació d'usos), que obliga a desplaçaments diaris i és insostenible. En canvi, la ciutat compacta (més densa i amb usos barrejats) facilita els serveis i la mobilitat.

Finalment, al segle XXI, amb una economia basada en els serveis, les ciutats acullen activitats del sector quaternari (tecnologia, recerca, finances), concentrades en zones especialitzades com el 22@ de Barcelona, dedicat a la innovació i els serveis avançats. 9.4 Jerarquia, xarxes urbanes i eixos urbans 9.4.1 La jerarquia urbana La jerarquia urbana ordena les ciutats segons la seva mida i, sobretot, la seva capacitat d'influència. Això implica que la importància d'una ciutat no depèn només dels habitants, sinó també de si concentra empreses, serveis, transports, institucions i activitats econòmiques, culturals o polítiques.

A Espanya es distingeixen diversos nivells: Metròpolis globals: més d'1.000.000 d'habitants i influència internacional (Madrid i Barcelona). Metròpolis regionals: menys d'1.000.000 d'habitants, però molt importants a escala regional (València, Sevilla, Saragossa, Màlaga, Múrcia, Palma, Las Palmas, Bilbao). Ciutats mitjanes: menys de 200.000 habitants, sovint capitals de província o amb funcions destacades (Santander, Logronyo, Tarragona, Pamplona, Reus). Capitals comarcals: menys de 50.000 habitants, amb influència local i funcions bàsiques per als municipis propers.

La jerarquia funciona com una escala d'influència: les metròpolis globals influeixen sobre les regionals, aquestes sobre les ciutats mitjanes, i aquestes sobre les capitals comarcals. Així, les ciutats formen una xarxa interconnectada, no funcionen de manera aïllada. 9.4.2 Les conurbacions i les àrees metropolitanes Les metròpolis són grans ciutats que atrauen població perquè concentren feina, serveis i oportunitats, fet que provoca un creixement continuat i una influència que va més enllà del seu municipi. Això fa que molts municipis propers en depenguin, ja que la població hi viu però es desplaça a la ciutat principal.

Quan aquesta influència s'amplia, apareixen: les àrees metropolitanes, grans aglomeracions dominades per una ciutat central amb municipis molt connectats que funcionen com un únic sistema; les conurbacions, que es formen quan diverses ciutats creixen fins a unir-se físicament en un continu urbà. El cas de Barcelona és molt representatiu: la ciutat té uns 1,6 milions d'habitants, però amb la conurbació arriba als 3 milions, i l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), amb 36 municipis, arriba als 3,2 milions. Hi destaquen ciutats com l'Hospitalet i Badalona, i té un gran pes econòmic (83% de filials estrangeres, 55% del PIB, 52% de l'ocupació i 45% del teixit productiu de Catalunya).

L'AMB forma la primera corona, mentre que hi ha una segona corona (Terrassa, Sabadell, Granollers, Mataró) i una tercera (Manresa, Vic, Igualada), dins l'àmbit metropolità gestionat per l'ATM. El cas de Madrid destaca per una centralitat encara més gran, amb una àrea metropolitana de 27 municipis i més de 5 milions d'habitants. Altres ciutats com València, Bilbao, Alacant, Màlaga o Sevilla també tenen àrees metropolitanes importants. En conjunt, Madrid i Barcelona concentren el 25% de la població espanyola, i amb altres grans àrees, un 1,9% del territori concentra el 33% de la població.

Dins les àrees metropolitanes hi ha una especialització: la ciutat central concentra serveis i decisions polítiques i econòmiques, mentre que els municipis del voltant tenen funcions més residencials i industrials. Finalment, una megalòpoli és una gran regió urbana formada per diverses àrees metropolitanes unides (més de 20 milions d'habitants), però a Espanya no n'hi ha cap. 9.4.3 Els eixos urbans espanyols Les ciutats més importants no funcionen de manera aïllada, sinó que estableixen relacions econòmiques, comercials, laborals, socials i de transport, formant una xarxa urbana.

Quan aquestes relacions són molt intenses entre diverses ciutats, es creen els eixos urbans, que són franges del territori amb concentració de ciutats, activitat econòmica i bones comunicacions, connectades sobretot per carreteres i ferrocarrils. A Espanya destaquen diversos eixos: Àrea de Madrid, amb gran influència política, econòmica i administrativa. Eix mediterrani, de la frontera francesa a Cartagena, molt dinàmic econòmicament. Eix de la vall de l'Ebre, que actua com a corredor interior. Eix cantàbric, al llarg de la costa nord fins a Oviedo-Gijón. Eix atlàntic gallec, entre Ferrol i Vigo. Eix andalús, al voltant del Guadalquivir i la costa de Cadis a Almeria.

En conjunt, aquests eixos mostren que les ciutats formen una xarxa interconnectada basada en les comunicacions i l'activitat econòmica. 9.4.4 Eixos urbans europeus A Europa, aproximadament el 50% de la població viu en àrees metropolitanes i metròpolis, que funcionen com a nodes clau d'una xarxa urbana on es concentren el consum, els recursos, la presa de decisions, la innovació i els intercanvis econòmics i d'informació. Per això, són centres econòmics, polítics i tecnològics de gran importància.

A escala europea destaquen tres grans eixos urbans: Banana Blava, el principal eix econòmic, que va del sud-est de Gran Bretanya fins al nord d'Itàlia (vall del Po), passant pel Benelux, París i les regions del Rin-Ruhr i del Roine. Concentra molta indústria, infraestructures i comunicacions. Arc Mediterrani (banana daurada), des del sud de la Comunitat Valenciana fins al nord-est d'Itàlia, amb gran urbanització i dinamisme econòmic. Catalunya hi destaca com a segona regió en importància, després de la Llombardia. Banana Verda, eix emergent de l'Europa de l'Est, que va de la zona adriàtica fins a Gdansk (mar Bàltic) i inclou ciutats com Viena, Praga, Budapest i Varsòvia.

En conjunt, aquests eixos mostren la concentració d'activitat i població en determinades zones clau d'Europa. 9.4 La ciutat sostenible Una ciutat sostenible és aquella que creix de manera responsable sense perjudicar el futur, buscant un equilibri entre desenvolupament econòmic, benestar social i protecció del medi ambient, per garantir una bona qualitat de vida present i futura. No es tracta de deixar de créixer, sinó de fer-ho evitant problemes com la contaminació, el mal ús dels recursos o les desigualtats. Entre els aspectes clau destaquen: Eficiència energètica, reduint el consum i apostant per energies renovables.

Mobilitat sostenible, prioritzant el transport públic i la mobilitat activa i reduint el vehicle privat. Gestió dels residus, basada en reduir, reutilitzar i reciclar, amb consum responsable. Espais verds i qualitat de l'aire, que milloren el benestar i redueixen la contaminació. Inclusió social, garantint igualtat d'oportunitats i accés als serveis. La sostenibilitat també implica participació ciutadana, mitjançant consells, audiències públiques, voluntariat, grups de pressió, pressupostos participatius, xarxes socials i iniciatives ciutadanes, que permeten influir en les decisions. El cas de Barcelona exemplifica aquestes mesures: En mobilitat: superilles, ZBE, transport públic i bicicleta.

En energia: Pla Clima i Energia 2030 i Barcelona Energia. En tecnologia: sensorització urbana, plataformes digitals i Open Data. En l'àmbit social: Pla de Barris i participació ciutadana amb Decidim Barcelona. En conjunt, la ciutat sostenible combina eficiència, equitat i respecte ambiental amb implicació ciutadana.