Anàlisi de la Ciutat i els Sistemes Urbans: Estructura, Funcions i Problemes Actuals

I 84 flashcards i 56 preguntes més al document.

Text del document

UD7: LA CIUTAT I ELS SISTEMES URBANS: 1. INTRODUCCIÓ La geografia urbana: És la ciència que estudia la ciutat considerada com un espai resultat de la combinació d'un seguit de fenòmens: 1. La morfologia urbana, és a dir la disposició de la trama urbana 2. Les interaccions funcionals que s'hi produeixen: són moviment de població que generen la col·locació dels equipaments urbans. Per exemple, la situació d'un polígon industrial 3. Les transformacions històriques de la ciutat La urbanització és doncs el fenomen pel qual les ciutats creixen d'una manera accelerada amb població i superfície, quan diem que s'urbanitza un espai, implica; 1.

La implantació d'infraestructures (hospitals, biblioteques, camps de futbol, aeroport, port) 2. Adequació dels carrers (voreres, enllumenat, carreteres… ) 3. Construcció d'habitatges 4. Creació d'una xarxa de transport eficient Durant mil·lennis la major de la població vivia al camp dedicant-se a l'agricultura i a la ramaderia, excepcionalment existeixen centres urbans com per exemple: Roma, Atenas, Venecia, Estambul, Alexandria, Paris. Al segle XVIII, els avenços tècnics aplicats a l'agricultura faran augmentar la producció, per tant, un augment del capital, que s'invertirà en la primera revolució industrial. A partir del segle XIX, es produirà un fenomen, la urbanització de la societat.

La gent abandona el camp per moure's a les ciutats que prometen unes millors condicions de vida. Aquest procés històric es produeix en aquest ordre a Amèrica del nord i Europa, ja que el creixement de les ciutats es paral·lel a la industrialització, a l'invers d'Àfrica i Àsia. A Àsia i Àfrica és diferent, perquè el primer que es produeix és un augment de la població rural i unes injustícies en el repartiment de les terres que obligaran a la població del camp a traslladar-se a les ciutats, pensant que la ciutat els oferirà unes hipotètiques millors qualitats de vida. La industrialització serà posterior.

Aquesta gent acaba sent més pobre i més segregada a les ciutats, degut a la falta d'hàbits i feina. Al segle XXI cal introduir una nova percepció del fenomen urbà, doncs la ciutat canvia d'una manera molt accelerada, respecte al passat, podem començar a parlar de ciutat global que exerceixen la seva influència més enllà de la seva regió o del seu país, fins a assolir el planeta. Aquestes ciutats controlen el poder polític, econòmic i participen d'una manera activa en el món global, estem parlant de: Londres, Nova York, Tòquio i Singapur. Aquestes ciutats creen una xarxa planetària connectada per autovies telemàtiques operant a miles de quilòmetres.

Aquestes ciutats acumulen funcions de control, empreses d'alt nivell, acumulen centres de producció i d'innovació. 1.1 Criteris que defineixen la ciutat 1. La influència territorial: La converteix en centre de poder, d'oportunitats, de creativitat. Això fa que les ciutats agglutinin fluxos (físics com ciutadans o diners), mobilitat de productes, persones, capital o idees. Les ciutats es poden convertir en nodes connectats per vies de comunicació que exerceixen influència sobre el territori que l'envolta i, fins i tot, sobre alters ciutats. 2. L'arquitectura i l'urbanisme: Les ciutats tenen avingudes més llargues, edificis més alts (imponents) i creixen a un ritme més ràpid que els pobles.

1 3. El nombre d'habitants: No tots els països tenen el mateix criteri. Un país petit, com bèlgica (amb poca població), a partir de cinc mil habitants ja es considera que aquell nucli és una ciutat, en canvi, Espanya, un nucli urbà a de tenir com a mínim deu mil habitants per ser una ciutat. 4. La concentració de l'habitat amb una densitat elevada: Normalment, les ciutats estan plenes de pisos, però hem de tenir en compte que alguns barris familiars es componen també per habitatges unifamiliars, per tant, seria considerat una ciutat amb una baixa densitat de població. Aquest és el criteri menys fiable 5.

La diversitat de les activitats econòmiques: l'actualitat a les ciutats i predominen activitats relacionades amb el comerç, serveis, administració. També defineix la ciutat la concentració de funcions. 6. Estils de vida i les relacions socials:Les ciutats es caracteritzen per ser espais amb més tolerància, dinamisme, més probabilitat per les relacions socials, però també hi ha molt més anonimat. 2. MORFOLOGIA URBANES: Les ciutats d'arreu del món presenten formes molt diverses; totes, però, prenen forma a partir de l'articulació existent entre els diferents tipus d'espais (espais edificats, solars buits, vies públiques...) i elements del territori (relleu, cursos fluvials, pendents...).

L'estudi de les formes urbanes s'anomena morfologia urbana (o trama urbana) Disposició de les vies que configuren la ciutat La interrelació que s'estableix entre els espais construïts, els no construïts i el conjunt interrelacions entre els elements formals i els funcionals d'una ciutat s'anomena estructura urbana. Factors que han condicionat el creixement de la ciutat: 2 1. Factors naturals: localització, clima, relleu, recursos hídrics, sòl, materials de construcció disponibles, etc. 2. Factors antròpics: tecnologia, vies de comunicació, economia, aspectes defensius, política, legislació, estètica, etc. Els elements principals que configuren l'estructura urbana: 1.

La parcel·lació: l'acció de donar una forma i una mida a les parcel·les 2. la xarxa viària: emet la circulació entre les diferents àrees i l'accés a les parcel·les 3. Els espais construïts: formats per les edificacions residencials i els equipaments pro­ duc­ tius o de serveis 4. Els espais lliures: espais no construïts, ge­ ne­ ral­ ment d'ús públic, com ara els parcs o altres espais verds. Aquests elements defineixen els diferents tipus de teixits urbans entre els quals podem destacar els següents: 1. Reticular/ortogonal: és un teixit urbà regular que adopta la forma de quadrícula, en què els carrers s'encreuen perpendicularment.

És característic de la ciutat grecoromana, reprès a l'edat moderna i habitual en la construcció d'eixamples urbans o ciutats noves a l'època contemporània. Això serien els eixamples. 2. Orgànic: es basa en l'adaptació de l'espai urbà a la topografia de l'em­ plaçament. La seva forma és irregular per tal d'aprofitar al màxim les oportunitats que ofe­ reix l'entorn. És característic de les ciutats que tenen un nucli urbà medieval compacte, sovint encerclat per muralles A ciutat s'adapta allò que li ofereix el relleu. 3. Radial: es caracteritza per l'organització de la xarxa viària a partir d'un punt central.

Si presenta vies de circumval·lació que connecten els sectors urbans en sentit transversal, s'anomena malla ràdio-cèntrica. S'associa a grans reformes urbanes de l'època moderna, però també s'ha aplicat a la planificació d'ur­ ba­ nit­ za­ cions contemporànies. 4. Lineal: es basa en la disposició de la xarxa viària i dels espais construïts al llarg d'un eix viari principal, que ordena l'espai urbà a banda i banda. Aquest tipus de teixit urbà es va començar a planificar a fi­ nals del segle xix i no ha estat mai gaire generalitzat.

La majoria de ciutats mitjanes o grans presenten una forma urbana que es pot qualificar de collage, perquè hi coexisteixen teixits urbans planificats en diferents etapes històriques i amb diferents criteris urbanístics. 3. L'ESPAI URBÀ: Especulació, valor d'ús i valor de canvi La ciutat, el sòl urbà, els habitatges, els edificis i els equipaments es converteixen en mercaderies intercanviables subjectes a la llei d'oferta i la demanda. La ciutat es un sistema capitalista adquireixen un caire mercantil.

El sòl urbà que en el passat era considerat un valor d'ús (que cada zona tenia una sola funcionalitat) s'urbanitza (es transforma, implantació d'infraestructures, adequació de carrers, creació d'una xarxa de transports, construcció d'habitatges), això farà augmentar el preu i, a partir d'aquí, es converteix en un valor de canvi, però aquest procés (de valor d'ús a canvi) té una limitació i és que el sòl no es pot produir, està limitat el territori disponible, no es pot transportar i l'única manera de disposar-ne de més, per construir, és modificant els plans urbanístics.

3 El planejament urbanístic és l'activitat de planificar com s'ha d'organitzar el desenvolupament de les àrees urbanes i com s'ha d'articular, en aquestes, la vida i les activitats. Aquest planejament és necessari per regular la influència i l'activitat dels diferents sectors interessats a participar en la generació d'espai urbà. Un aspecte fonamental de l'urbanisme és la manera com la legislació classifica i valora econòmicament el sòl, ja que d'això dependran el plane­ jament urbanístic i el desenvolupament dels usos urbans, la protecció dels espais agrícoles i la de­ li­ mi­ ta­ ció dels espais protegits pels seus valors naturals.

Aquesta funció, a l'estat espanyol, la fa la Llei del sòl, que regula el dret a edificar i el valor del sòl. Els usos del sòl són els següents: 1. Sòl urbà i sòl urbanitzable: Ús residencial, industrial, logístic i de serveis propis del sector terciari. 2. Sòl no urbanitzable: Ús rústic, forestal, de valor paisatgístic, agríco­ la de protecció, de protecció d'espais naturals i altres activitats que es poguessin autoritzar. Classes de sòl: 1.

Sòl urbà: Són aquells terrenys sotmesos al procés d'integració del teixit urbà i que tenen tots els serveis urbanístics bàsics (xarxa viària, aigua potable, sanejament, subministrament elèctric) o bé compresos en àrees consolidades per l'edificació d'almenys 2/3 parts de la seva superfície edificable. El sòl urbà abasta, aproximadament, el 4,48 % de la superfície de Catalunya. 2. Sòl urbanitzable: Són aquells terrenys que el Pla d'ordenació urbanística municipal (POUM) considera necessaris per garantir el creixement de la població i l'activació econòmica del territori. El sòl urbanitzable abasta, aproximadament, el 2,17 % de la superfície de Catalunya.

El procés de passar d'un valor d'ús a un valor de canvi del sòl urbà és altament especulatiu donat que els propietaris del sòl urbà han vist incrementar el valor dels seus béns (habitatges i parcel·les) a vegades sense haver fet cap inversió. Aquest fet especulatiu no tindria tanta transcendència si no estiguéssim parlant d'un dels béns bàsics per la vida dels ciutadans, ja que tots, segons la Constitució espanyola, tots els ciutadans i ciutadanes tenen dret a tenir un habitatge digne, però quan es mercantilitza la ciutat i s'hi especula el fet de tenir un habitatge deixa d'estar a l'abast de molts ciutadans i es converteix en un luxe, i estem parlant d'una necessitat primària.

Els plans urbanístics permeten requalificar el sòl, doncs el valor del sòl és donat per dos elements; 1. L'edificabilitat: els ajuntaments decideixen a què dediquen cada parcel·la (quin ús li donen a cada parcel·la), però els propietaris i promotors immobiliaris els interessa construir habitatges o centres comercials, però poder obtenir més guanys per la inversió feta. 2. La situació: Ferm referència a la localització de l'habitatge dins del sector urbà, si està a prop de infraestructures, equipaments, del centre… 3.1 Els agents urbans L'espai urbà hi intervenen diferents agents i cadascú tenen interessos diferents.

Agent urbà: Són persones o institucions que intervenen en la creació de l'espai urbà exercint la seva influència i actuant fins i tot de manera il·legal. 1. Els propietaris privats dels sòls: poden convertir-se en promotors immobiliaris disposats a vendre o llogar el sòl i les edificacions, aquests moltes vegades pressions als ajuntaments perquè modifiquen els plans urbanístics. 2.

Els empresaris siguin del sector secundari o terciari: (sector secundari terciari), ells busquen la millor ubicació per les seves empreses o fàbriques i pressionen als ajuntaments amb l'argument que ells generen llocs de treballs i pressionen també perquè els hi construeixen les millors infraestructures de transport a prop dels seus polígons. 4 3.

Els poders públics: Ajuntaments, diputacions, governs autonòmics, que a través dels plans urbanisme decideixen els usos del sòl de cada parcel·la i també l'orientació econòmica de cada ciutat aquests poder públiques també s'encarreguen de l'organització social col·lectiu (seguretat, neteja, dels equipaments, equipaments educatius i sanitaris…) i són àrbitres en els conflictes. 4. Moviments socials: el seu paper com a gent urbà (la seva capacitat d'influir) depèn de quina classe social depèn a aquest moviment social, si pertany a una classe benestar coneix molt a l'administració pública i saben on pressionar per aconseguir els seus objectius, en canvi, les classes populars no.

En general, els moviments, s'associen en associacions de veïns, la PAH, ecològics… Especulació urbana: És la compra de sòl o habitatges amb l'objectiu de vendre'ls més tard a un preu més alt, sense fer-hi cap millora real. Pla urbanístic: És un document oficial que organitza i regula com s'ha de construir i utilitzar el territori d'una ciutat o municipi. 4. LES FUNCIONS URBANES: Les funcions urbanes es poden resumir en quatre: l'administrativa i de serveis, la comercial, la residencial i la industrial. 1. La funció administrativa i de serveis.

Una característica de les ciutats és que presten tota mena de serveis: sanitaris, financers, cultu­ rals, lúdics, d'ad­ mi­ nis­ tra­ cions públiques, etc. Històricament, aques­ tes activitats tendeixen a situar­ -se a les parts més cèntriques de les ciutats, als barris més antics, però també poden ser zones modernes de recent creació situades a la perifèria urbana, amb notables edifi­ cis singulars, com ara gratacels o palaus per a congressos. Les noves zones administratives i de negocis es coneixen in­ ter­ na­ cio­ nal­ ment amb la denominació de CBD (Central Business District). Solen ser àrees molt ben comunicades amb la resta de la ciutat. 2. La funció comercial.

L'activitat comercial és una característica prò­ pia de les zones urbanes, fins al punt que moltes ciutats actuals tenen el seu origen en antics mercats. A les àrees amb funció comer­ cial s'hi concentra un ventall molt ampli d'activitats de compra i venda de tota mena de productes. Els centres de serveis de les ciu­ tats acostumen a ser poc homogenis i a presentar una es­ pe­ cia­ lit­ za­ ció interna. En un centre urbà amb especialització interna hi ha carrers o barris en els quals predomina una activitat concreta (finances, comerç, activitats culturals, de lleure, etc.). 3. La funció residencial. Una de les principals funcions de la ciutat és que la gent hi pugui viure.

Aquesta funció es desenvolupa en zones amb característiques ur­ ba­ nes i arquitectòniques molt diverses: nuclis històrics de cases baixes, eixam­ ples moderns de cases entre parets mitgeres o de blocs de pisos, polígons de grans blocs de pisos, barris amb cases adossades, etc. Les zones que es van construir al voltant dels nuclis històrics a finals del segle xix i principis del xx són conegu­ des amb el nom d'eixamples i solen ser zones residencials de classes mitjanes.

Ate­ sa, però, la seva cèntrica posició respecte del conjunt de la ciutat, la ten­ dèn­ cia d'aquests eixamples ha estat la de convertir­ se en zones de serveis, fet que ha provocat l'augment del preu del sòl i dels edificis, i la consegüent pèrdua d'ha­ bi­ tants, que han marxat cap a zones menys cares. Aquest fet és es­ pe­ cial­ ment greu en velles zones urbanes cèntriques que, amb el pas del temps, s'ha­ vien anat degra­ dant i on vivien persones amb poc poder adquisitiu.

Quan en aquests barris s'hi han anat fent importants reformes urbanístiques, arquitec­ tòniques i dels serveis, la demanda d'habitatge ha pujat i, en conse­ qüència, els preus han experimentat increments enormes i inassumibles per la major part 5 dels seus habitants, els quals s'han vist obligats a marxar. Aquest fenomen es coneix amb el nom de gentrificació. A la perifèria de les regions urbanes solen trobar-s'hi dos tipus ben diferenciats de zones amb funció residencial.

D'una banda, hi ha les anomenades zones su­ bur­ bials, situades a prop dels centres de producció, on els habitatges, sovint, no disposen de les condicions necessàries i on viuen, majoritàriament, persones amb rendes baixes. El més freqüent és que hagin estat edificades sense dur a terme una bona planificació urbanística, la qual cosa es veu condicionada per una manca de serveis bàsics per al manteniment de la població. Aquestes zones s'anomenen, també, ciutats dormitori, ja que la seva funció principal és allotjar la gent, més que no pas oferir serveis, els quals els habitants han d'anar a buscar a altres llocs.

D'altra banda, a les zones perifèriques de les àrees metropolitanes hi ha barris amb una funció residencial: les àrees suburbanes. Aquests barris no tenen res a veure amb les zones suburbials: estan ben planifi­ cats, solen presentar un bon estat de conservació, disposen de zones verdes, estan ben comunicats per carreteres i autopistes, la qual cosa facilita l'accés a les grans superfícies comercials i de serveis situades en àrees urbanes especialitzades. 4. La funció industrial.

Històricament, les activitats industrials van ten­ dir a situar­ -se a les ciutats o bé a prop d'aquestes, aprofitant, així, la proximitat als centres de consum, la concentració de sistemes de transport i l'abundància de mà d'obra. El pas del temps, però, ha deixat obsoletes àrees industrials urbanes que, en el seu moment, van ser capdavanteres. Aquesta funció ha anat disminuint amb el pas dels anys fins a desaparèixer en la majoria de ciutats. Per contra, les activitats relacionades amb les noves tecnologies, la recerca i la innovació han adquirit una importància cada vegada més gran 5.

XARXES I SISTEMES URBANS: La població urbana no para de créixer i cada cop hi ha més ciutats que superen el milió d'habitants. Però existeixen grans ciutats amb més de 8 milions d'habitants; Manila, Bombai, Deli, Los Angeles, Rio de Janeiro, Moscou, Osaka, Tòquio, Ciutat de Mèxic, Londres… A l'actualitat les ciutats siguin grans o petites, no són nuclis aÏllats, sinó que es relacionen entre elles per raons de complementarietat formant xarxes urbanes.

Aquests sistemes que són dinàmics conjunts de ciutats i nuclis de població jerarquitzats i especialitzats en una o diverses funcions que s'articulen a través d'infraestructures de comunicació creant nombrosos interaccions podent arribar a funcionar com a una unitat. Cada cop s'utilitza més l'expressió sistema urbà, en comptes de xarxa urbana, aquests estan configurats per 3 elements; 1. el sòl i immobles 2. infraestructures de serveis 3. xarxes de comunicació i transport Les relacions d'aquestes ciutats es basen en la mobilitat de persones i vehicles i els intercanvis de mercaderies, capital, recursos energètics o fluxos d'informació.

El grau de desenvolupament d'un sistema o xarxa urbana depèn de: - els intercanvis que s'hi produeixen - el grau d'integració, és a dir que hi hagi entre els nuclis un intervancis constants i nombrosos, sigui tant de productes com de correus electrònics Les ciutats no es desenvolupen totes al mateix ritme. Mentre els països desenvolupats viuen una estabilització en el creixement urbà, ja que el creixement natural de la població és baix, i degut als elevats preus del sòl urbà la població jove decideix desplaçar-se fora d'aquestes grans ciutats buscant habitatges més assequibles.

6 En canvi, en els països en vies de desenvolupament, el procés d'urbanització és molt ràpid, en aquests països en creixement natural és positiu, però a més hi ha una taxa de natalitat positiva, també se li suma l'èxode rural encara hi existeix. Tant unes com les altres (de ciutats) han d'afrontar a unes serie de problemes diaris: 1. necessitats abastir la població amb aigua potable i energia 2. La neteja de les ciutats i la gestió de grans quantitats de residus 3. Problemes de congestió del trànsit que alhora generen molts contaminació 4. Necessitat abastir d'aliments frescos i envasats a la població 5.

l'existència de bosses de pobresa en la ciutats del primer primer món i en les segones ciutats en les ciutats del 3r món 6. Garantir serveis públics i seguretat Els sistemes urbans són jeràrquics, on cada ciutat té un rol o diversos rols, cada nucli té les seves dependències respecte als altres, potencialitats i cada àrea va adquirint una especialització funcional. 5.1. Regions Urbanes Són uns territoris extens, formats per ciutats amb elevada densitat de població i concentració d'infraestructures viàries i productives. Aquestes regions es caracteritzen per; 1. l'especialització dels nuclis urbans de en formen part 2. la dependencia entre els nuclis 3.

els fluxos d'intercanvi Tipus de regions urbanes: 1. Àrea metropolitana: És un territori que compren una gran ciutat i els municipis mitjans i petits que l'envolten. Es un sistema molt ben integrat amb fluxos molt intensos entre aquest nucli i els municipis satèl·lits/perifèrics, normalment aquest nucli es dedica en el sector terciari, mentre que els municipis que l'envolten tenen una funció residencials, industrial, logística o d'equipaments. Cerdanyola del Vallès, trobem un campus universitari, fa que tingui una funció acadèmica.

Molts cops alguns municipis de l'àrea metropolitana, sobretot aquells més propers a les ciutats, duen a terme accions de planificacions conjuntes, ja que hem de tenir en compte, que moltes vegades, la separació física de dos municipis, és només d'una vorera, per això no tindria sentits pendre accions sense consultar-se mútuament. En el cas de Barcelona, concentra bona port de la població catalana hi trobem dos del municipis més poblats (sense Barcelona); Badalona i L'hospitalet de LLobregat. 7 2. La conurbació: En aquest tipus de regios urbans no hi ha un nucli dominant sinó que es una estructura polinuclear, que pot acabar sent un teixit urbà continu.

Randstard, els països baixos, aqui incolu; Amsembrda, Utrecht roterdam i la Haia, totes elles especialitzades en activitats terciàries i secundàries amb una norma quantitat de fluxos constat entre elles i a partir d'elles. 3. Megalopolis: Regió urbana enorme formada per un conjunt de conurbacions i àrees metropolitanes de gran extensió on hi viuen més de 20 milions de persones. Hi ha casos, dins d'aquestes megalopolis, que si que existeixen espais naturals/verds que separen les ciutats (tota la costa est dels estats units (boston, filadelfia, washington i nueva york) Conclusió: La delimitació de les regions urbanes no és estàtica i és molt difícil d'establir, perquè canvien molt ràpidament.

Xarxes urbanes a eurpoeas: Europa es un territori articulat i organitzat per ciutats, ja que més del 50% de la població europea viu en àrees metropolitanes o grans ciutats. Aquestes grans ciutats europees (Londres, Berlín, Milà, Zurich,..) A europa, aquestes ciutats es converteixen en nexes de xarxes de producció, de consum, de serveis, de decisions, d'innovació… El principal eix urbà europeu és la Banana blava, un eix industrial (dedicat a la industria pesada, però actualment més d'Investigació i Desenvolupament) que va del sud-est de gran bretanya (anglaterra) a la vall del Po, amb potents complexos industrials i denses xarxes de transport.

És una de les zones amb més consum energètic d'europa i, per tant, amb moltes emissions d'efecte hivernacle. Una altra franja d'intensa urbanització és l'arc mediterrani, que va des de cartagena fins a gènova. Per tant, hi trobem nuclis urbans importants, ports comercials i una xarxa de transports articulada, tant per terra com per mar (autopistes del mar1 ). El relatiu allunyament de madrid o roma en aquest arc es veu recompensat amb inversions en infraestructures de transport per potenciar la capitalitat de les dues ciutats.

5.2 Xarxes urbanes de Catalunya: El fet que la població catalana no es distribueix de manera equitativa per tot el territori i es concentri a la costa, sobretot a la costa central propera a la ciutat de Barcelona, comporta que la xarxa urbana sigui més densa en el litoral i prelitoral. En conjunt, considerem la xarxa urbana un sistema ben integrat amb fluxos constants, però clarament jerarquitzada en 4 nivells. 1 són les lineas regulares de ferril que connecten la ciutat de Barcelona amb Itàlia, per evitat tots aquests camions hagin de fer tot el recorregut per terra 8 1.

Regió metropolitana de Barcelona: Barcelona exerceix la funció administrativa econòmica i de serveis que influeix en tot el territori català, sobrepassant els límits de l'àrea metropolitana tradicional. Dins de la regió metropolitana cal distingir: - Àrea metropolitana (barcelona i els municipis més propers; cornellà, badalona, Hospitalet, Sant Adrià del Besos…) - Corona metropolitana: Anell de municipis que envolten l'àrea metropolitana, incolent capitals comarcals i altres ciutats industrialitzades com Mollet del Vallès. 2.

Les ciutats d'influència supracomarcal: ciutats d'influència social i econòmica que va més enllà dels límits de la pròica comarca, com: Girona, Manresa i Vic (influència en tota la regió central de Catalunya), Lleida, tortosa són nuclis molt important en les terres del ebre, la conurbació de Tarragona-Reus que influeix en tot el camp de Tarragona. 3. Els centres comercials claus: són ciutats que funcionen com a centres de serveis dins de la comarca, que normalment coincideixen en ciutat on antigament hi havia com mercat comercial setmanal. Parlem de; Olot, Figueres, BAlaguer, Falset, Tremp. 4.

Centres subcomarcals: Són centres també amb una funció de serveis però que no són les capitals comarcals, com Roses. 5.3 Xarxes urbanes d'Espanya: El sistema urbà espanyol està encapçalat per les regions metropolitanes de Madrid i Barcelona. És un sistema que està integrat dins el sistema urbà de l'Europa occidental i s'hi connecta, principalment, per l'eix de comunicació mediterrani, a través de Barcelona i les ciutats franceses de Marsella i Lió. El sistema urbà espanyol s'estructura en sis subsistemes urbans: 1. Mediterrani: És el més important dels sistemes urbans peninsulars per la quantitat d'habitants, el nombre de ciutats i la densitat de població.

És també la principal connexió del sistema urbà espanyol amb l'europeu, i està integrat dins l'eix meridional de desenvolupament europeu, l'anomenat Arc Mediterrani. 9 2. Central: Està integrat per l'àrea metropolitana de Madrid, la més important de la Península. És l'únic sistema urbà important i ben estructurat de l'interior peninsular. 3. Meridional: Presenta dos eixos urbans: l'eix de la vall del Guadalquivir, que s'estén de Cadis a Jaén, i l'eix litoral, de Cadis a Almeria. 4. Cantàbric: Integra les ciutats de la cornisa cantàbrica i el sector nord de Castella i Lleó, La Rioja i Navarra.

Presenta una articulació interna feble, ja que la influència de Bilbao no arriba a articular tot el sistema. 5. Atlàntic: Està centrat al voltant de l'eix format per les ciutats de la Corunya, Santiago de Compostella i Vigo. Connecta amb el sistema urbà portuguès a través de la ciutat de Porto. 6. Canari: L'arxipèlag canari, situat a 1.400 km de la Península, forma un sistema urbà propi a causa del seu aïllament territorial. Se centra en les ciutats de Las Palmas de Gran Canaria i Santa Cruz de Tenerife. L'actual sistema urbà espanyol té el seu origen immediat en el desenvolupament econòmic, la industrialització i els moviments interns de població que es van produir entre el 1960 i el 1975.

Conclusions del model urbà espanyol jerarquitzat: 1. Bicefàlia2 de Madrid i Barcelona. La primera gaudeix d'una posició de privilegi gràcies a ser el centre polític, financer i econòmic de tot el territori. Barcelona és una ciutat marítima i, en conseqüència té un dels ports més importants de la mediterrània. Aquest fet conjuntament amb l'aeroport fa que sigui una gran ciutat comercial i al mateix temps industrial i turística. La seva bona situació geogràfica la connecta amb tot el sistema dels grans centres urbans europeus. 2. Set eixos territorials consolidats: que concentren la major part de la població i les activitats econòmiques del territori.

Si exceptuem Madrid, la resta d'eixos se situen principalment a les zones litorals. 2 Que tenen dos parts 10 3. Set àrees metropolitanes (Madrid, Barcelona, Saragossa, Bilbao, València, Sevilla i Màlaga), que articulen tot el territori connectant-lo i potenciant els intercanvis socials, econòmics i culturals amb Europa i la resta del món. 4. Un sistema centralitzat a la regió urbana de Madrid, que dificulta la connexió amb el sistema d'àmplies zones interiors del territori.

Especialització funcional dels sistemes urbans català i espanyol Pel sol fet de formar part de la societat moderna postindustrial, les funcions principals de les nostres àrees urbanes estan molt relacionades amb el sector dels serveis i de l'administració. Durant dècades, la globalització va provocar la deslocalització d'una bona part de la nostra indústria, la qual cosa s'afegeix a la progressiva pèrdua d'importància de les activitats agrícoles i ramaderes experimentada des de mitjans del segle xx. Tot plegat es coneix amb el nom de terciarització de l'economia.

Els centres més importants pel que fa a la funció administrativa i de serveis, a escala espanyola, són les àrees urbanes de Madrid i Barcelona. Hom hi pot trobar tota mena de serveis: financers, jurídics, comercials, culturals, sanitaris, turístics, logístics, etc. El fet que Madrid sigui la capital política de l'estat espanyol, on s'acumulen molts centres de decisió, com ara els ministeris, fa que moltes grans corporacions tinguin la seu en aquesta ciutat, i que molts lobbies hi desenvolupin la seva activitat.

A Catalunya, la funció industrial és important en aquests llocs: a les ciutats de l'àrea metropolitana de Barcelona, a les ciutats del Baix Camp i del Tarragonès, i en zones del voltant del Gironès i del Segrià. A les zones més poblades hi destaquen la indústria metal·lúrgica, la química, la farmacèutica i la dels materials de transport. També hi sobresurten la indústria agroalimentària, que s'ubica a les zones on l'activitat agrícola és important. En són exemples la indústria càrnia (a Osona i al Gironès), la indústria vitivinícola (al Penedès i al Priorat) o la indústria de l'oli (al Baix Camp i a les Garrigues).

A Espanya, la funció industrial se situa, principalment, a les ciutats de Catalunya, València, la cornisa cantàbrica i Andalusia. En aquestes zones de la perifèria peninsular, s'hi afegeixen Madrid i la vall de l'Ebre. Un fenomen característic del sistema urbà mediterrani espanyol és el de les agrociutats. Reben aquest nom els municipis amb algunes desenes de milers d'habitants que tenen, per raons històriques, una alta productivitat agrícola i una agroindústria destacable, però amb poca diversitat en altres sectors industrials i de serveis. Són exemple d'agrociutat els municipis andalusos d'El Ejido i Écija. La funció comercial de les nostres ciutats està patint una gran transformació.

Tant a les grans ciutats com a les petites, el petit comerç tradicional està experimentant una notable involució, i un gran nombre de botigues 11 s'han vist obligades a tancar. Aquesta situació es va agreujar com a conseqüència de l'aturada econòmica provocada pel confinament per Covid de l'any 2020 i, posteriorment, amb motiu de l'important augment de preus de l'energia, provocat, en bona part, per la guerra d'Ucraïna iniciada l'any 2022.

Ciutats com ara Figueres o Puigcerdà continuen exercint el rol de capitals comercials de comarca, però el creixent comerç per internet i la proliferació de grans centres comercials al seu voltant estan modificant, profundament, la funció comercial arrelada a aquestes ciutats. 6. POBLAMENT URBÀ Hi ha dos models. - Ciutat difusa - Ciutat compacta El model tradicional de ciutat compacta s'ha anat transformant poc a poc i a la perifèria de les àrees metropolitanes cada cop van sorgint més zones qualificades com a ciutats difuses.

Les ciutats compactes es defineixen per una elevada densitat de població amb poc espai entre edificis, pocs espais verds, concentració de serveis i activitats econòmiques en poc espai, generant una bona xarxa comercial. Estem parlant d'un teixit urbà dens, per tant, en aquest model els edificis han de guanyar en alçada per compensar l'escassetat del sòl. Cada cop l'ús del vehicle privat serà més reduït en la ciutat compacta. En canvi la ciutat difusa es caracteritza per una alta ocupació de territori. En el cas de Catalunya, molts cops la ciutat difusa que hi trobem són resultat d'urbanitzacions dels anys 60 i 70 i de creixements urbans de baixa densitat.

Aquestes ciutats difuses també es defineixen pel consum elevat de recursos, sobre tot en l'espai que ocupen i en l'aigua, en tenir els habitatges més grans també consumeixen més en energia. En aquestes àrees la mobilitat en transport públic és molt baixa, ja que no són incloses en les xarxes de transport públic i la mobilitat és privada per la distància entre la residència i el lloc de treball o d'estudi. Les ciutats difuses acostumen a ser zone socialment homogènies (tota la població pertany a una classe social semblant), però hi ha una forta segregació d'usos.

El creixement de les ciutats difuses ha influït en el despoblament dels centres històrics de les ciutats, ja que suposa una alternativa residencial de més qualitat en un entorn més tranquil que és el model que agrada a les famílies benestants, sobretot al model familiar. Altres factors que provoquen el despoblament dels cascs antics de la ciutat són: 1. Envelliment de molts habitatges que ja fan anys que són de lloguer i, per tant, no hi ha hagit manteniment. 2. Augment de població que cada cop té menys recursos 3. L'augment de l'ús turístic d'aquests països (el lloguer temporal), ja que molts dels habitatges es convertiran en apartament turístics (gentrificació). 7.

PROBLEMES DE LES CIUTATS ACTUALS Exclusió social a les ciutats, les ciutats presenten grans desequilibris interns. En una mateixa ciutat poden conviure: barris benestants amb tots els serveis i alhora barris degradats sense serveis bàsics. Aquest fenomen es dona tant als països pobres (faveles, bidonvilles) com als rics, on existeixen bosses de pobresa i exclusió social. La pobresa és un factor important, però no és l'únic. Altres factors són: - manca de relacions socials - marginació 12 - desarrelament - discriminació Per exemple, durant la crisi del 2020 moltes persones van perdre la feina (ERO i ERTO), cosa que va provocar pobresa, però no sempre exclusió social. 1.

La dificultat d'accedir a un habitatge digne: Aquest problema ha esdevingut un clar risc d'exclusió pels elevats preus de lloguer o compra en relació al salari mitjà, tenint en compte, a més, el gran nombre de pisos buits a les ciutats i el problema no només afecta a persones amb pocs recursos sinó que a tota la classe mitjana que perd la seva capacitat adquisitiva, ja que ha de destinar més del 40% dels seus ingressos mensuals al lloguer.

L'administració pública hauria d'apostar pel lloguer social, per tant, s'hauria d'invertir en la construcció d'habitatges socials, és a dir, un règim de lloguer assequibles per famílies que no poden pagar els preus del mercat lliure i es troben en risc d'exclusió. 2.

La gentrificació: Procés pel qual persones amb recursos econòmics i activitats comercials d'alt valor s'intal·len en barris anteriorment degradats fent revaloritzar el barri, però això provoca que els antics residents i les botigues tradicions es vegin desplaçats perquè no poden assumir els costos d'aquest nou ritme de vida, si es resisteixen a abandonar els seus pisos de lloguer pateixen moltes vegades assetjament immobiliari i d'extrusió. Quin és el procés de gentrificació?

- Primer, l'augment de la demanda de l'habitatge urbà i la poca oferta de sòl, es busca l'oferta de l'habitatge en barris que eren pocatarctius per viure-hi - A menys oferta, més augmenta el preu de la vivenda Com aturar el procés? - Establir un topall màxim de lloguer - Regulació en la renovació de contractes de lloguer - Limitar la concentració de pisos turístics - Plans d'habitatge per evitar l'expulsió - Construir habitatges socials 3. Risc d'exclusió social per raons d'habitatge: En moltes ciutats hi ha persones que viuen en situació de sensellarisme, és a dir, sense una llar digna.

Aquest terme inclou dues realitats diferents: - Sense Sostre: persones que viuen i dormen al carrer, sense cap tipus d'aixopluc. - Sense-llar: persones que no tenen una llar pròpia, però que dormen sota algun sostre (com albergs o edificis abandonats). Per tant, tots els sense sostre són sense llar, però no tots els sense llar són sense sostre. Aquest problema ha augmentat de manera preocupant en moltes grans ciutats del món i afecta els sectors més vulnerables i exclosos de la societat. L'accés a un habitatge digne s'ha convertit en un risc d'exclusió social, ja que els preus de lloguer i compra són molt elevats respecte al salari mitjà, tot i existir molts habitatges buits.

Això obliga moltes persones a compartir pis, viure en condicions inadequades o fins i tot quedar-se al carrer. 13 A més del mercat de l'habitatge, factors com la situació laboral i familiar, l'edat, l'orientació afectivosexual, l'origen geogràfic i cultural, i les ajudes socials influeixen en el risc d'exclusió. L'atur ha estat tradicionalment una causa de pobresa, però actualment hi ha moltes persones que, malgrat treballar a jornada completa, continuen en situació de pobresa a causa de la precarització laboral. 4.

Segregació residencial o guetització: Com a conseqüència de la globalització dels anys 80', l'estabilitat laboral no queda garantida, i això porta a una destrucció d ela classe mitjan, polatizació social o fragmentació social. Com es tradueix això a les ciutats? Veiem una ciutat dual/polaritzada amb fortes desigualtats, aquesta segregació social urbana pot ser una segregació d'usos amb espais clarament diferenciats o pet ser una segregació segons a a etnia per classe social o procedència, els tres son factors decidios per una epsaialita diferenciada. - Els barris centrals, on s'ubiquen les seus d'empreses i les institucions públiques.

Sovint coincideixen amb el centre històric pel seu prestigi. Són també l'aparador de la ciutat i concentren xarxes. - La perifèria, que sol incrementar la seva degradació a mida que ens allunyem del centre. L'excepció serien els barris residencials de luxe ubicats a les afores de les ciutats amb alt poder adquisitiu. Com una àrea urbana es converteix en una ghetto? Fases que ha de passar: 1. Devaluació econòmica i social de la zona. 2. Discriminació del mercat immobiliari 3. Discriminació en l'accés als serveis 4. Degradació de l'espai arquitectònic 5. Aïllament/Autoaïllament 6. Discriminació del mercat laboral 7.1 Quin model de ciutat volem?

S'hauria d'apostar per una ciutat sostenible, que es un model de ciutat que garanteix una bona qualitat de vida als seus ciutadans actuals però també a les futures generacions, s'ha de fer un disseny de futur. Condicions que ha de complir una ciutat sostenible: 1. Reducció del volum de deixalles 2. S'hauria d'apostar per una recollida selectiva però que facilita la reutilització i el reciclaje real dels residus 3. Promoció dels desplaçament del transport públics, que impliqui menys despesa energètica i menys emissions contaminants 4. Fomentar l'ús de les energies renovables sobretot en equipaments públics i en serveis comuns 5. Fer un ús coherent de l'aigua 6.

Crear espais verd i tenir cura d'aquells existents i plantar-hi (oliveres, alzines, pins, romaní, farigola…), espècies adaptades a les condicions climàtiques del territori, obertes verdes als terrats o murs 7. Conservar els espais agrícoles tradicionals, proper a la ciutat i així garantir una sobirania alimentària 8. SORTIDA: Entre segle XVIII i XIX la situació sanitària i social és asfixiant Existeix una muralla medieval que suposa un fre a l'expansió urbana ciutat tancada insalubre amb una elevada densitat de població, manca 14 d'infraestructures sanitàries, manca d'aigua corrent als habitatges, clavegueram deficient Població pateix epidèmies (febre groga i colera).

Trama urbana orgànica, laberintica, carrers estrets, foscos, humits, sense ventilació ni llum natural. 1854, s'enderroquen muralles es planteja concurs urbanístic a nivell nacional (qui proposa el millor projecte urbanístic). El projecte serà de Cerdà. 1860, Pla d'ampliació que segueix criteris hipodamics. Trama geometrica amb quadrícula, trama ortogonal, que facilita la parcel·lació de la ciutat amb carrers en angle recte i cantonades amb forma de xamfrà. Alfons Cerdà posa a la pràctica un ideari progressista molt marcat per les idees higienistes franceses (la il·lustració). Vies perpendiculars, dues diagonals. Inconvenients: 1. Augmenta la congestió del trànsit 2.

Prolonga la longitud de trajectes Cerdà pensa en com seran els habitatges molta llum natural, ventilació. Ciutat pensada per fomentar les interaccions socials i el comerç, tota planta baixa locals comercials (mai viuran famílies als baixos de l'eixample). Al centre es posen les necessitats de les persones, es dona prioritat a les persones per sobre del continent (edificacions). Dissenya l'eixample a partir de la idea de com ha de ser un habitatge digne.

Tot i que en aquella època no era molt comú tenir vehicles automatitzats com ara, ell ja es va preocupar perquè va suposar que en el futur es tornarien més comuns, d'aquesta manera va definir l'amplada dels carrers (3,4 o 5 carrils), vol garantir una mobilitat fluida. La trama està dissenyada per acollir zones verdes comunitàries dins de les illes de cases, però els interessos dels propietaris del sól i l'especulació desvirtua el projecte original. Projecte eixos verds per pacificar la ciutat escollir diverses vies de l'eixample que patien concentració de trànsit i convertir-les en espais de trobada, per fomentar les relacions.

Construir un model de ciutat més segur i més saludable que fomenta el comerç de proximitat. Igual que Cerdà, el projecte posava al centre les persones (nens i gent gran, que sempre estan relegats en decisions urbanístiques). Crítiques: 1. Dificulta el moviment en vehicle privat a la ciutat 2. Carrers alternatius més transicionats, més contaminació als carrers propers als eixos verds Objectiu: 1. Fer que la gent no agafi el cotxe privat (desmotivar l'ús del vehicle privat a la ciutat de Barcelona). Recorreguts a peu o transport públic. També treu places d'aparcament i crea xarxes de mobilitat en bicicleta i reforça el transport públic (elèctric o gas) 2.

Crear comunitat, la gent es troba als carrers La ciutat està al límit de capacitat i Barcelona pateix: 1. Alts nivells de contaminació efecte illa calor, al centre de la ciutat sempre hi ha d'un a tres graus més que a la perifèria de la ciutat 2. Manca d'espais verds 3. Contaminació acústica 15 4. Sedentarisme de la gent, no surten a passejar Calia una transformació urbanística.

Els eixos verds havien d'ocupar 183 km, als encreuaments dels carrers sorgeixen places, s'amplien les voreres, es redueixen el nombre de carrils, protecció entorns escolars (escoles públiques), xarxa carrils bici, reducció velocitat eixample (30 km/h) Amb l'objectiu d'avançar cap a la descarbonització de la societat i esdevenir una ciutat climaticament neutre (pla clima). Pla clima: El pla clima té l'objectiu de convertir Barcelona en cuna ciutat climàticament neutre, (que les emissions siguin absorbides per la vegetació). Es una iniciativa impulsada per la comissió europea, es tracta d'una estratègia integral que combina: 1. Polítiques urbanes 2. Mesures de sostenibilitat 3.

Innovació tecnològica I que tot plegat per accelerar la transició ecològica, aquest pla clima té 6 plans d'acció: 1. La mobilitat 2. La resiliència: construcció i adaptació d'espais per convertir-los en una xarxa de refugis climàtics, també és amb compte l'optimització del consum d'aigua, la millora de la recollida selectiva i la promoció de l'economia circular. 3. El pla calor, per reduir l'efecte de illa de calor als centres urbans 4. El pla barris, promoure la inversió pública en zones de la perifèria de la ciutat 5.

Transició energètica; aposta per la sobirania energètica i la instal·lació d'energies renovables en els equipaments municipals, i millora de l'eficiència energètica dels edificis 6. La sensibilització i la participació social 16