Solitud de Víctor Català: guia d'estudi per blocs de capítols

Actualitzat el · AprenAI

Apunts de la novel·la Solitud (1905) de Víctor Català, amb una explicació orientativa de cada capítol i el text original. Repassa el viatge de la Mila a l'ermita de Sant Ponç, la crisi del seu matrimoni i la seva davallada final.

Literatura Catalana · Selectivitat (PAU Catalunya)

23 pàgines · 6 temes · 28 flashcards · 54 preguntes tipus test

Índex

  1. 1. Context de l'obra, personatges i temes · p. 1
  2. 2. Capítols I a V: la pujada, la fosca, la claror, la neteja i l'estiu a l'ermita · p. 2-13
  3. 3. Capítols VI a X: rondalles, primavera, la festa de les roses i les relíquies · p. 3-17
  4. 4. Capítols XI a XIV: mal de muntanya, tardor, el Cimalt i la mort del pastor · p. 6-21
  5. 5. Capítols XV a XVIII: la relliscada, les sospites i la davallada final · p. 7-23
  6. Otros

1. Context de l'obra, personatges i temes

Flashcards

On i com es va publicar per primera vegada Solitud de Caterina Albert?
A la revista Joventut, com a fulletó setmanal, entre els anys 1903 i 1905.
En quin any es publica la tercera edició de Solitud, considerada la definitiva?
1909.
Quin és el tema central de Solitud?
La recerca de la individualitat i la possibilitat d'una existència separada i lliure per a la dona.
Qui és la Mila i quina és la seva recerca?
La protagonista de la novel·la. Busca identitat i autonomia.

Preguntes tipus test

  1. Un lector observa que la novel·la es construeix entre una pujada i una davallada a la muntanya. Què indica aquesta estructura?
    • a) Que la muntanya és només un escenari sense funció narrativa.
    • b) Que la pujada i la davallada emmarquen el procés de canvi de la protagonista.
    • c) Que el relat és una successió de rondalles sense un fil conductor.
    • d) Que la Mila acaba tornant a la mateixa situació inicial sense canvis.

    Resposta: b) Que la pujada i la davallada emmarquen el procés de canvi de la protagonista.. Com indica el context de l'obra, la pujada i la davallada de la muntanya emmarquen el procés de canvi de la Mila, que busca la seva individualitat i la possibilitat de viure lliurement.

  2. Un lector pensa que la pujada a la muntanya és només un trajecte geogràfic. Què li falta per entendre el sentit profund de l'obra?
    • a) Saber que el relat es va encarregar a la revista Joventut.
    • b) Veure-hi el viatge iniciàtic de la protagonista, representat per la pujada i la davallada.
    • c) Veure-hi una rondalla popular explicada pel pastor a la cuina.
    • d) Conèixer que la novel·la va tenir tres edicions diferents.

    Resposta: b) Veure-hi el viatge iniciàtic de la protagonista, representat per la pujada i la davallada.. El context de l'obra presenta l'estructura com el cicle temàtic d'un viatge iniciàtic de la protagonista, representat per una pujada i una davallada a la muntanya.

  3. Quina oposició es planteja entre el pastor Gaietà i un altre personatge de la novel·la?
    • a) Entre Gaietà i l'Ànima, com a pastor contra una figura brutal i perillosa.
    • b) Entre Gaietà i Arnau, per l'amor que tots dos sենten per la Mila.
    • c) Entre Gaietà i Marieta, per la manera de viure la maternitat.
    • d) Entre Gaietà i Matias, per la passivitat del marit davant la vida.

    Resposta: a) Entre Gaietà i l'Ànima, com a pastor contra una figura brutal i perillosa.. Els temes de la novel·la inclouen l'oposició entre pastor i Ànima: Gaietà és un protector, mentre que l'Ànima és una figura perillosa, brutal i animalitzada.

2. Capítols I a V: la pujada, la fosca, la claror, la neteja i l'estiu a l'ermita

Flashcards

On es troba l'ermita de Sant Ponç?
Al cim d'una muntanya, lluny de la vida de la plana.
Quina sensació provoca a la Mila la immensitat de les muntanyes?
Por, juntament amb el dubte sobre si el seu matrimoni ha estat un error.
Qui reben la Mila i en Matias quan arriben de nit a l'ermita?
El pastor Gaietà i en Baldiret, que obren les portes entre lladrucs i desconfiança.
Quins dos espais de l'ermita neteja especialment la Mila?
La cuina i la capella, on hi ha els sants i els ex-vots.

Preguntes tipus test

  1. Per què la Mila arriba fatigada i de mal humor en el tram inicial del viatge?
    • a) Perquè ha perdut el carro i ha de caminar sola
    • b) Perquè ha discutit amb el carreter pel preu del viatge
    • c) Perquè ha caigut i s'ha fet mal a una cama
    • d) Perquè el trajecte és més llarg del que li havia dit en Matias

    Resposta: d) Perquè el trajecte és més llarg del que li havia dit en Matias. El capítol explica que el trajecte és més llarg del que havia dit en Matias, cosa que la cansa i la disgusta.

  2. Per què la immensitat de les muntanyes fa sentir por a la Mila?
    • a) Perquè el carreter l'ha amenaçat durant el camí
    • b) Perquè no hi descobreix cap senyal de presència humana
    • c) Perquè s'ha perdut i no sap tornar al poble
    • d) Perquè en Matias l'ha deixat sola a mig camí

    Resposta: b) Perquè no hi descobreix cap senyal de presència humana. La falta de presència humana, davant tanta muntanya, fa que la Mila senti por i es qüestioni el matrimoni.

  3. Quina reacció provoquen a la Mila la capella i la figura de Sant Ponç?
    • a) Indiferència absoluta
    • b) Admiració i devoció
    • c) Malestar i desconfiança
    • d) Alegria i curiositat

    Resposta: c) Malestar i desconfiança. El capítol explica que la capella i la figura de Sant Ponç li causen malestar, i que això anticipa la inquietud de la protagonista.

3. Capítols VI a X: rondalles, primavera, la festa de les roses i les relíquies

Flashcards

Defineix el terme «rondalla»
Narració breu i popular que combina elements de fantasia, de llegenda i reals.
Qui és Floridalba a la rondalla de les Llufes?
Una encantada que tempta un home pietós amb felicitat, poder i saviesa, transformada en ocellet.
Què significa «trasmutació»?
Canvi o transformació. Al capítol VII, la Mila fa una trasmutació regressiva a l'arribada de la primavera.
Què significa «feréstec»?
Indòmit, no domesticat. Aquest és l'aspecte que perd la muntanya amb la primavera.

Preguntes tipus test

  1. Què fa l'home pietós després del petó final de Floridalba?
    • a) Es fa encantat i s'uneix a les encantades.
    • b) Es queda obsessionat i la busca fins a morir.
    • c) Accepta la proposta i marxa a viure amb ella.
    • d) Es converteix en ocell i la segueix pels boscos.

    Resposta: b) Es queda obsessionat i la busca fins a morir.. Al capítol VI, el petó final deixa el vell obsessionat i el porta a buscar Floridalba fins a morir. Les altres opcions no apareixen a la rondalla.

  2. En quin ordre Floridalba ofereix les seves tres propostes a l'home?
    • a) Saviesa, poder i després felicitat per marxar.
    • b) Poder, saviesa i després felicitat per marxar.
    • c) Poder, felicitat i després saviesa.
    • d) Felicitat per marxar, poder i després saviesa.

    Resposta: d) Felicitat per marxar, poder i després saviesa.. A la rondalla, primer li proposa marxar amb ella i viure molt bé, després ser l'home més poderós i, finalment, l'home més savi. Cada vegada ell la rebutja.

  3. Què fan les encantades quan el vell busca Floridalba pels racons de la muntanya?
    • a) Li ofereixen el poder que li faltava.
    • b) L'ajuden a trobar-la pels camins.
    • c) Repeteixen els seus crits i l'escarneixen.
    • d) El porten fins al cel per salvar-lo.

    Resposta: c) Repeteixen els seus crits i l'escarneixen.. El text explica que les encantades, divertides, s'espandeixen per la muntanya i escarnei el vell repetint els seus crits, cosa que explica l'origen d'aquest vici.

4. Capítols XI a XIV: mal de muntanya, tardor, el Cimalt i la mort del pastor

Flashcards

Com anomena el pastor el patiment de la Mila quan la troba plorant?
Mal de muntanya. Per això la convida a pasturar amb ell, i el contacte amb la natura li retorna l'energia.
Quina característica associa la Mila a la figura que els espia des del Cimalt?
Unes dents de xacal, semblants a les de l'Ànima.
On cau el pastor i què li passa?
Cau a les Lloses, es fa molt mal i mor a causa de la caiguda.

Preguntes tipus test

  1. Quina combinació de situacions deixa la Mila aïllada durant el capítol XI?
    • a) La presència diària del rector a l'ermita, la festa de Sant Ponç i les discussions amb la Marieta.
    • b) La mort de la mare de l'Arnau, la sequera als camps i el tancament del mestre a Murons.
    • c) La visita constant de caçadors, la malaltia de Baldiret i la falta de llenya a la cuina.
    • d) L'absència d'en Matias, l'Arnau que no torna i l'hivern, que impedeix que gairebé ningú pugi a l'ermita.

    Resposta: d) L'absència d'en Matias, l'Arnau que no torna i l'hivern, que impedeix que gairebé ningú pugi a l'ermita.. La Mila queda aïllada perquè en Matias és absent, l'Arnau no torna a visitar-la i l'hivern fa que quasi ningú pugi a l'ermita.

  2. Per què el pastor convida la Mila a pasturar amb ell?
    • a) Perquè en Matias li ha demanat que la distregui mentre ell és fora de casa.
    • b) Perquè vol que acompanyi Baldiret a classe amb el mestre cada dia.
    • c) Perquè necessita ajuda per portar el bestiar fins a Murons abans de l'hivern.
    • d) Perquè identifica el seu patiment com a mal de muntanya i creu que la natura la farà millorar.

    Resposta: d) Perquè identifica el seu patiment com a mal de muntanya i creu que la natura la farà millorar.. El pastor identifica el patiment de la Mila com a mal de muntanya i la convida a pasturar, perquè el contacte amb la natura i la companyia li retornen l'energia.

  3. Quina transformació experimenta l'ermita per a la Mila durant la tardor?
    • a) Passa de ser un lloc de festa a ser un magatzem de bestiar i llenya.
    • b) Passa de ser una casa de pagès a ser una escola per als nens de Murons.
    • c) Passa de ser un hotel de caçadors a ser un convent dirigit per l'àvia.
    • d) Passa de ser una presó a ser un refugi on es sent protegida.

    Resposta: d) Passa de ser una presó a ser un refugi on es sent protegida.. A la tardor la capella deixa de ser un lloc on la Mila se sent tancada i passa a ser un niu, un aixopluc on es recull.

5. Capítols XV a XVIII: la relliscada, les sospites i la davallada final

Flashcards

On cau i mor el pastor Gaietà?
A les Lloses, en una caiguda.
Quin fenomen fa preocupar la Mila per en Matias?
Una pluja molt intensa, la primera vegada que la Mila veu ploure d'aquesta manera.
Quina amenaça fa la Mila a Matias si intenta seguir-la?
Que el mataria: «Te... mataria!» si la seguia muntanya avall.
Quina metàfora tanca el capítol final de la novel·la?
«Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí».

Preguntes tipus test

  1. Per què se sent culpable la Mila en saber la mort del pastor?
    • a) Perquè havia convidat l'Ànima a pujar a l'ermita aquell dia.
    • b) Perquè havia explicat a l'Arnau que el casament del pastor no es faria.
    • c) Perquè havia deixat Baldiret sol a la casa del mas.
    • d) Perquè només havia pregat que no li passés res a Matias, i no al pastor.

    Resposta: d) Perquè només havia pregat que no li passés res a Matias, i no al pastor.. En baixar a Murons, la Mila només pregava per Matias. En arribar, sent que el pastor ha mort i es culpa per no haver pregat també per ell.

  2. Com reacciona la Mila en saber que el pastor ha mort?
    • a) Demana que el cos sigui portat a l'ermita per enterrar-lo.
    • b) Es desmaia i l'Arnau la porta a l'hospital de Murons.
    • c) No s'ho creu i decideix tornar a casa, molt afectada.
    • d) Surt a buscar Matias per donar-li la notícia.

    Resposta: c) No s'ho creu i decideix tornar a casa, molt afectada.. La Mila no creu la notícia, se sent culpable i decideix tornar a casa perquè està molt afectada per la mort del pastor.

  3. Per què la Mila abandona la festa petita de Murons?
    • a) Perquè es posa malalta després de ballar amb els veïns.
    • b) Perquè l'aglomeració li resulta desagradable i no pot veure res.
    • c) Perquè Matias li ha ordenat tornar a l'ermita abans del vespre.
    • d) Perquè troba l'Arnau i prefereix no parlar-li.

    Resposta: b) Perquè l'aglomeració li resulta desagradable i no pot veure res.. La Mila s'allunya de la plaça perquè la gent l'empeny i no hi veu res. Li resulta molest i decideix fer algunes compres abans de tornar a l'ermita.

Otros

I 9 flashcards i 39 preguntes més al document.

Text del document

SOLITUD — GUIA COMPLETA PER A L’EXAMEN Víctor Català (Caterina Albert) · 18 capítols · Explicació + material original íntegre Aquesta edició conté una explicació orientativa de cada capítol i, tot seguit, TOT el text del document que has facilitat: fragments, síntesis, vocabulari i observacions. Així no es descarta cap detall del teu material. Atenció: el document original ja té omissions en alguns capítols, sobretot XIV, XVI i XVII; no es poden completar fidelment sense una altra font. Context i fil conductor Publicada per entregues a Joventut entre 1903 i 1905; la tercera edició, de 1909, és la definitiva. La Mila busca la seva individualitat i la possibilitat de viure lliurement.

La pujada i la davallada de la muntanya emmarquen el procés de canvi. Personatges i relacions Mila: protagonista, busca identitat i autonomia. Matias: marit passiu i negligent. Gaietà: pastor, guia i protector, transmissor de rondalles. Ànima: figura perillosa, brutal i animalitzada. Baldiret: nen estimat per la Mila. Arnau: jove enamorat de la Mila. Marieta: dona del mas de Sant Ponç. Temes per relacionar amb qualsevol fragment Solitud i aïllament; llibertat i identitat femenina; oposició entre pastor i Ànima; desig i maternitat; desencís matrimonial; la natura com a reflex de l’estat de la Mila; relats i rondalles; contrast entre ordre i violència.

Pàgina 1 PART I — EXPLICACIÓ AMPLIADA DELS 18 CAPÍTOLS Capítol primer LA PUJADA La Mila i en Matias pugen cap a Sant Ponç. El trajecte, més llarg del que ell havia dit, la cansa i la disgusta. El carreter els ajuda. La immensitat de les muntanyes i la falta de presència humana fan que ella senti por i es qüestioni el matrimoni. La frase final sobre la solitud anuncia el conflicte central. Explicació detallada del material original La novel·la comença amb el viatge que emprèn la Mila, la protagonista de l'obra, amb el seu marit Matias, per fer-se càrrec de l'ermita de Sant Ponç, situada al cim d'una muntanya.

Per oposició a la vida de la plana, l'ascensió cap a la muntanya desplaurà profundament la protagonista que ja aleshores es pregunta si el seu recent matrimoni no ha estat un error. El capítol s'enllesteix amb una frase premonitòria. (Transcripció i síntesi de Clara Perramon). Per a l’examen: La Mila i en Matias pugen cap a Sant Ponç. El trajecte, més llarg del que ell havia dit, la cansa i la disgusta. El carreter els ajuda. La immensitat de les muntanyes i la falta de presència humana fan que ella senti por i es qüestioni el matrimoni. La frase final sobre la solitud anuncia el conflicte central. Capítol II FOSCA Arriben de nit entre lladrucs i desconfiança. Els reben Gaietà i Baldiret.

El pastor intenta treure-li la por. La capella i la figura de Sant Ponç li causen malestar; en el somni, el sant se’n burla i el pastor la consola. Explicació detallada del material original El segon capítol es concentra en el moment d'arribada a la casa, ja de fosc. En un ambient d'absoluta desconfiança, el pastor Gaietà i en Baldiret obren les portes i reben els nous estadants. Abans de sopar, una visita a l'ermita per no desairar a Sant Ponç, el mateix sant que presideix el llit matrimonial. El capítol conté la descripció del pastor i la seva voluntat de fer perdre la por a la Mila: "És una mala cuca la por, i cal desniar-la.

Les dones ne sou braument afectades, d'aquesta tara, mes ací vos la gorirem, si Déu vol...", i acaba amb un somni de la Mila amb Sant Ponç i el pastor. (Transcripció i síntesi de Clara Perramon). Per a l’examen: Arriben de nit entre lladrucs i desconfiança. Els reben Gaietà i Baldiret. El pastor intenta treure-li la por. La capella i la figura de Sant Ponç li causen malestar; en el somni, el sant se’n burla i el pastor la consola. Capítol III CLAROR La Mila explora l’ermita i queda decebuda amb la casa i el terrat, diferents de com els havia imaginat. Al final veu l’Ànima i el pastor l’adverteix que és una persona perillosa.

Explicació detallada del material original El capítol acaba amb la presència d'un personatge clau: l'Ànima. (Transcripció i síntesi de Clara Perramon). Per a l’examen: La Mila explora l’ermita i queda decebuda amb la casa i el terrat, diferents de com els havia imaginat. Al final veu l’Ànima i el pastor l’adverteix que és una persona perillosa. Capítol IV NETEJA La Mila neteja intensament l’ermita, especialment la cuina i la capella. Parla amb l’Ànima i sent recel de Sant Ponç. El pastor explica la història de Sol de Murons: la noia sacrifica la cabellera per guarir el promès i ell després la rebutja. La Mila es nega a imaginar un sacrifici semblant.

Pàgina 2 Explicació detallada del material original El capítol comença amb la neteja profunda que la Mila realitza a la casa, i que permet visualitzar l’escenari de l'obra. Especialment la cuina o, al final, la capella amb els sants i els ex-vots, allà on parlarà per primera vegada amb l’Ànima. Netejant, la Mila reflexiona sobre Sant Ponç, tan venerat per tothom i que a ella, no sap per quina raó, li genera desconfiança. Serà el pastor qui, per posar fi als seus recels, li explica una història sobre Sant Ponç i una noia de llarga cabellera rossa a qui anomenaven "Sol de Murons".

La noia tenia moltíssims pretendents, però els rebutjava tots ja que estava enamorada d’un altre noi que també l’estimava a ella. Però els pares d'ella no volien que es casessin, ja que ell era molt pobre. Aleshores el noi se n'anà a fer les Amèriques, per tal de poder guanyar diners. Vint anys després torna i fa tots els preparatius per casar-se amb la seva enamorada que l'ha esperat. Però emmalalteix i aleshores la noia anirà a demanar a Sant Ponç que el curi. A canvi, li donarà allò que més estima, la seva cabellera. Miraculosament, l’home es recupera i ella compleix la promesa i es talla els cabells.

Aquest sacrifici, però, provoca el rebuig del promès, que se'n tornarà a Amèrica i decidirà que ja no vol casar-se amb ella. La dona entrarà com a novícia en un convent. Aquesta història del pastor emociona molt a la Mila, que al final afirma: “Per tots els homes del món no hauria donat semblant riquesa”. (Transcripció i síntesi d'Alba Amilíbia i Clara Perramon). Ubriaguesa: Embriaguesa. Estable: Lloc cobert on es tanca el bestiar (lloc molt brut). Matussers: Que és fet de manera barroera. Ribotejar: v. Rebaixar una peça de fusta, una superfície, etc., amb el ribot. Braó: Valor, coratge.

Verdet: Carbonat bàsic de coure, de color verd, que es forma a la superfície dels objectes de coure, de bronze o de llautó que estan en contacte amb l'aire. Per a l’examen: La Mila neteja intensament l’ermita, especialment la cuina i la capella. Parla amb l’Ànima i sent recel de Sant Ponç. El pastor explica la història de Sol de Murons: la noia sacrifica la cabellera per guarir el promès i ell després la rebutja. La Mila es nega a imaginar un sacrifici semblant. Capítol V SUMANT DIES La Mila ha transformat l’ermita, aconsegueix plantes i provisions i s’acosta a Baldiret. En Matias continua gandulejant.

A la cargolada, l’Ànima menja amb una ferocitat que recorda un animal; el pastor també explica un tret que gairebé el va tocar. En Matias prefereix anar a caçar amb l’Ànima que ajudar la Mila. Explicació detallada del material original La Mila ha acabat de netejar l’ermita. Un dia, al poble veí de Murons, va conèixer una dona jove que es deia Marieta i, al poc de conèixer-la, la Mila li va dir que què en faria de tants fills com tenia, i li va demanar si es podia quedar a en Baldiret per sempre. La jove només li va dir que li deixava per un temps, fins que la Mila s’hagués adaptat a l’ermita.

El Matias continuava dormint a l’ombra dels xiprers de les freixes, com sempre amb el seu comportament de gandul i fent enfadar la Mila, i no va donar cap importància a la novetat d’en Baldiret. Després de veure mantenir una discussió al matrimoni, el pastor els proposa de fer una cargolada a la brutesca. A mig dinar van veure arribar a l’Ànima, i el Matias el convidà a dinar, cosa que no va agradar gens a la Mila. Li feia fàstic la manera que tenia de menjar, ja que en comptes d’utilitzar el ganivet, ho mossegava tot. La Mila en aquell moment es va adonar que les dents de l’Ànima li recordaven una gossa que havia tingut a casa del seu oncle.

Finalment hi va tornar a haver una forta discussió entre el Matias i la Mila, perquè aquest va marxar amb l’Ànima a caçar quan havia d’ajudar a la Mila a cavar les feixes. (Transcripció i síntesi d'Andrea Blanco i Iman Attabi) Per a l’examen: La Mila ha transformat l’ermita, aconsegueix plantes i provisions i s’acosta a Baldiret. En Matias continua gandulejant. A la cargolada, l’Ànima menja amb una ferocitat que recorda un animal; el pastor també explica un tret que gairebé el va tocar. En Matias prefereix anar a caçar amb l’Ànima que ajudar la Mila. Capítol VI RONDALLES El pastor explica la rondalla de les Llufes.

Floridalba, una encantada, tempta un home pietós amb felicitat, poder i saviesa. Ell rebutja les propostes, però un petó final el deixa obsessionat. La busca fins a morir, i les encantades repeteixen els seus crits. Pàgina 3 Explicació detallada del material original Estaven tots a la cuina, i el pastor va començar a explicar una rondalla a en Baldiret, la de Les Llufes. Aquesta tractava sobre un home bó que mai havia estat amb una dona, i no feia més que pregar a Déu. La gent al seu voltant va marxar perquè donava vergonya, només van quedar les encantades.

Un dia es van reunir, la petita de les encantades, la Florialba es va encarregar del pastor, va anar a visitar.lo transformada en un ocellet, a partir d’aquest dia l’home no podia parar de pensar en aquell ocell tan majestuós.

Un dia l’ocell li va dir que és clavés una ploma a cada ull per poder ser lliure, desprès l’aucei li clava una al pit, la va poder veure, i aquesta l’oferir marxar amb ella i que viuria molt bé, l’home va renunciar l’oferta de la jove i volia que marxés, al dia següent aquesta torna i li va prometre que seria l’home més poderós, ell tornar a rebutjar l’oferta, al dia següent tornar a aparèixer i li va prometre ser l’home més savi, l’home va dubtar si acceptar la oferta o no però al final la va rebutjar. La jove ja no tornaria a intentar que l’home s’anés amb ella però abans de marxar va voler deixar-li un record, li va fer un petó.

(Transcripció i síntesi de Mical Claros i Mario Estrada) Per a l’examen: El pastor explica la rondalla de les Llufes. Floridalba, una encantada, tempta un home pietós amb felicitat, poder i saviesa. Ell rebutja les propostes, però un petó final el deixa obsessionat. La busca fins a morir, i les encantades repeteixen els seus crits. Capítol VII PRIMAVERA La primavera embellix la muntanya i la Mila: se sent renovada físicament i emocionalment. S’adorm a l’hort i desperta amb el record inquietant de l’Ànima. Reconeix la falta de desig d’en Matias. La mort d’una gata i la cura de dos gatets, i després l’afecte intens envers Baldiret, mostren la necessitat de cuidar i estimar.

Explicació detallada del material original Amb l'arribada de la primavera, la Mila cada dia descobria coses més boniques que el dia anterior. També va adonar-se dels embelliments que es reflectien en ella: no només dels canvis físics, sinó que, a més a més també va notar un sentiment de dona nova. Del canvi també se n'adonaren el Pastor i l'Arnau. Un dia després de dinar i enllestir les coses, va agafar una peça de roba d'en Matias, per cosir, va anar cap a l'hort i, contemplant el paisatge, va tenir ganes d'estirar-se fins que es quedà adormida. Va despertar-se amb un malson i va veure l'Ànima rient tot just abans de desaparèixer.

La Mila amb la mirada d’Ànima clavada al cervell va sentir tot d'emocions alhora; de vergonya, de felicitat, de por i de desig. Aquell dia en Matias com de costum va decidir anar a veure el rector, i la Mila va recordar que encara no s'havia anat a confessar, però no sabia de quina cosa es volia confessar! La Mila va arribar a la conclusió que en Matias era una bèstia sense zel. Cap al final explica la història de la gata que es va morir per causa de l'Ànima, deixant els seus quatre fills sense aliments, i com que la Mila només va poder salvar-ne dos, portada per un desig d'estimar. El capítol acaba amb una imatge final, de la Mila omplint de petons el menut Baldiret.

(Transcripció i síntesi de Qianquiang Dong i Chaymae Kchetal). Feréstec: indòmit, no domesticat. Trasmutació: canvi, transformació Turgent: elevat, tibant, que s'infla. Novella: que és de poc alguna cosa, que no en té encara experiència. Soma: cos, en el seu aspecte físic, orgànic. Davallada: acció d’anar, traslladar-se, moure's, d'un punt a un altre de més baix. Per a l’examen: La primavera embellix la muntanya i la Mila: se sent renovada físicament i emocionalment. S’adorm a l’hort i desperta amb el record inquietant de l’Ànima. Reconeix la falta de desig d’en Matias.

La mort d’una gata i la cura de dos gatets, i després l’afecte intens envers Baldiret, mostren la necessitat de cuidar i estimar. Capítol VIII LA FESTA DE LES ROSES La Mila baixa a Ridorta i percep el paisatge diferent que a l’arribada. A la festa de Sant Ponç, la gent porta roses, hi ha missa, processó i benedicció. L’Ànima mata conills amb crueltat. La caiguda dels pètals al final associa la festa amb el pas de la bellesa a la mort. Pàgina 4 Explicació detallada del material original La Mila es dirigeix cap a Ridorta pel mateix camí que havia fet el dia que va arribar a l’ermita. Mentre camina, observa l’encisador paisatge de la muntanya ple de tonalitats primaverenques.

L’endemà passat, la Mila contempla el panorama de tota la gent que duu roses a la festa de Sant Ponç per a l’ofrena. La plaça és plena de gent, les campanes repiquen sense parar i els firataires van arribant entre la multitud. La Mila es troba enmig de tot aquest enrenou i per un moment s’espanta davant la situació. L’Ànima és l’encarregat de matar els conills per a vendre’ls i ho fa d’una manera que esgarrifa a la Mila, esclafant amb pedres o amb cops de peu els caps dels animalons. La missa de Sant Ponç comença, i la massa de gent fa que la capella s’ompli a vessar. Quan acaba, s’inicia la processó que va fins l’ermita, on el Rector beneeix un cop allà totes les roses.

El final, transcrit a continuació, presenta el sacrifici de les roses, que esperen com els arriba "dolçament la bona mort. (Síntesi i transcripció d'Àngela Izquierdo i Núria Leon). Per a l’examen: La Mila baixa a Ridorta i percep el paisatge diferent que a l’arribada. A la festa de Sant Ponç, la gent porta roses, hi ha missa, processó i benedicció. L’Ànima mata conills amb crueltat. La caiguda dels pètals al final associa la festa amb el pas de la bellesa a la mort. Capítol IX GATZARA La gent envaeix la casa, embruta, trenca flors i altera l’ordre. Hi ha protestes pel menjar, una baralla per les sardanes i intervé la Guàrdia Civil. En Matias ven rosaris.

Al vespre, el pastor i Baldiret fan l’encesa que retorna una bellesa momentània a l’ermita. Explicació detallada del material original La festa és va descontrolar una mica i més quan tothom esperava per menjar perquè al arribar la primera cassolada de vianda la gent va protestar perquè era pels capellans només. Quan van acabar de menjar els homes s'estiraven sobre el terra i de sobte es va escoltar: Es peguen! Es peguen! Es veu que havien desafiat a qui puntejaria millor les sardanes i es van començar a pegar fins que va arribar la guàrdia civil. Per una altra banda, en Matias volia fer negocis i va vendre rosaris. Finalment, la festa va acabar i tothom se'n va anar de qualsevol manera.

Al fragment darrer, com un miracle en la foscor, la pau retorna per un moment i es fa la llum a la foscor: la festa del sant acaba amb l'encesa. (Transcripció i síntesi de Jose Moya i Elia Martínez). Per a l’examen: La gent envaeix la casa, embruta, trenca flors i altera l’ordre. Hi ha protestes pel menjar, una baralla per les sardanes i intervé la Guàrdia Civil. En Matias ven rosaris. Al vespre, el pastor i Baldiret fan l’encesa que retorna una bellesa momentània a l’ermita. Capítol X RELÍQUIES La Mila pateix pels desperfectes de la festa i descobreix que en Matias ha malgastat diners. L’Arnau li parla de la desaparició de conills i li declara amor; vol trencar el compromís anterior.

La Mila el rebutja i li recomana mantenir el casament, malgrat el dolor mutu. Explicació detallada del material original Al matí següent la Mila no estava satisfeta sinó que es lamentava sobre com havia acabat l'ermita que tan havia cuidat i netejat anteriorment, va tenir una llarga i sincera conversa amb el pastor al qual li explicava com va acabar l'ermita desprès d’haver treballat tant en ella els dies anteriors i també de com li comenta la desconsideració que hi va tenir la gent en destrossar-la. A més a més la Mila s’enfada amb el Matias ja que és va assabentar de que en Maties es va gastar tots els diners que hi tenien, a la festa.

L’Arnau va a veure a la Mila per tal de comentar-li diversos temés: un d'ells és que a la seva mare li han robat els conills i que hi ha alguna cosa a la muntanya que els està fent desaparèixer. També li comenta, perà, que ja no es casarà perquè hi ha una altra dona que ell estima i que és ella. L’Arnau es declara a la Mila i després d’una estona de sentiments molt forts ella decideix fer un pas enrere i li respon que es millor que es casi amb la seva promesa, altrament se'n penedirà. Adolorits, tots dos se separen. (Transcripció i síntesi d'Irene Regales i Evelin Olona). Pàgina 5 Per a l’examen: La Mila pateix pels desperfectes de la festa i descobreix que en Matias ha malgastat diners.

L’Arnau li parla de la desaparició de conills i li declara amor; vol trencar el compromís anterior. La Mila el rebutja i li recomana mantenir el casament, malgrat el dolor mutu. Capítol XI MAL DE MUNTANYA La situació econòmica empitjora; en Matias és absent, l’Arnau no torna i la Mila queda aïllada. El pastor identifica el seu patiment com a mal de muntanya i la convida a pasturar. El contacte amb la natura i la companyia li retornen energia. Explicació detallada del material original Arrel de la festa de sant Ponç, el matrimoni es trobà dins d’una greu crisis econòmica per culpa d’en Matias.

Amb tot això, la Mila va entrant en una depressió més i més gran ja que la seva solitud va en augment. Tots els problemes se li ajunten ja que l’Arnau no ha tornat a visitar-la i l’ hivern ha arribat provocant que gairebé ningú pugi a l’ermita. Tambè, en Matias es passa els dies fora de casa en companyia de l’Ànima i el pastor s’emporta a en Baldiret a fer dames amb el mestre. Al tram final del capítol, el pastor es troba a la Mila plorant i, segons ell, té el mal de muntanya. Desprès de xerrar amb ell, la Mila acabar acceptant d'acompanyar-lo un dia a paturar. I sabrem que li va bé perquè sent reviscolar la seva ànima.

(Transcripció i síntesi de Clàudia Vilanova) Per a l’examen: La situació econòmica empitjora; en Matias és absent, l’Arnau no torna i la Mila queda aïllada. El pastor identifica el seu patiment com a mal de muntanya i la convida a pasturar. El contacte amb la natura i la companyia li retornen energia. Capítol XII VIDA ENRERA En plena tardor, la Mila troba calma: l’ermita passa de presó a refugi. Recorda la vida anterior i reflexiona sobre per què es va casar. El pastor explica com crea les seves històries observant els paratges i imaginant què hi ha passat. Explicació detallada del material original Ja era el temps de tardor.

Ara, la capella ja no és aquell lloc on la Mila se sentia tancada, sinó que la utilitzava de niu, per refugir-se. Cada vegada que el Pastor i la Mila parlaven, s’allargaven les seves converses i ell li ensenya com actuar allà dalt de la muntanya, i vigila com va l'“aprenentatge de la muntanyenca”. Un dia, a la punta de Miranius, la Mila recorda i explica el seu passat, i és aquest el que ha de deixar a un costat i reflexionar sobre aquest per poder progressar en el futur. Necessita saber d’on ve per poder avançar com a dona i persona que és.

Ella ja no es recordava del seu casament amb en Matias, necessita adaptar-se a aquella solitud muntanyosa a la que li havia portat aquell home amb el que es va casar, que irònicament, ho havia fet també per escapar d’aquella soledat. Llegenda del senyor de Llisquents. I a la fi, la pregunta: com s'ho fa el pastor per saber tantes belles històries? (Transcripció i síntesi de Juan A. Toledano López i Iman Attabi). Apaivagar: fer calmar. Convalescència: estat que recobra una persona després d’estar malalt. Revifament: revifada, efecte. Fibló: Agulló Aixopluc: Lloc on posar-se a cobert de la pluja. Per a l’examen: En plena tardor, la Mila troba calma: l’ermita passa de presó a refugi.

Recorda la vida anterior i reflexiona sobre per què es va casar. El pastor explica com crea les seves històries observant els paratges i imaginant què hi ha passat. Capítol XIII EL CIMALT El pastor s’ha de traslladar amb el bestiar per l’hivern. Abans, puja amb la Mila al Cimalt. Ella se sent molt propera a ell i desitja besar-lo. Descobreixen una figura que els espia, associada a les dents de l’Ànima; el pastor reacciona amb ira. Pàgina 6 Explicació detallada del material original El capítol comença amb que el pastor deixa l'ermita ja que ha arribat l'hora de marxar perqué arriba l'hivern. El pastor va sortir pel matí juntament amb la Mila, perquè li va prometre que pujarien junts al Cimalt.

La Mila es sentia molt còmoda amb el pastor, tenia sensacions molt agradables i sentiments contradictoris quan estava amb ell. Tenia una inquietud i un sensació d'ofec, va despertar de nou el seu sentiment de desig i estava molt feliç, com mai ho havia estat. Això no li passava amb el seu marit, i sent que no hi ha cap punt de comparació com quan va pujar a l'ermita amb el Matias. Ella sent atracció pel pastor i li diu que sense ell s'hauria mort a la muntanya. Anaven parant perquè la Mila estava molt cansada. Finalment, va arribar un moment en el qual la Mila va sentir uns impulsos de besar al pastor, però va aparèixer algú i va passar com un llampec sense deixar rastre.

Puix: Després, tot seguit. Quefers:Que fer. Platxeriós/ -a: Adj. Agradable, delitós. Per a l’examen: El pastor s’ha de traslladar amb el bestiar per l’hivern. Abans, puja amb la Mila al Cimalt. Ella se sent molt propera a ell i desitja besar-lo. Descobreixen una figura que els espia, associada a les dents de l’Ànima; el pastor reacciona amb ira. Capítol XIV EN LA CREU Després de la figura amenaçadora, l’excursió perd l’alegria. La Mila contraposa en Matias, jove però sense vitalitat, i el pastor, vell però vital. El desencís és intens i fins i tot el contacte de la mà del pastor, abans desitjat, li provoca rebuig. El document no inclou una síntesi d’aquest capítol.

Per a l’examen: Després de la figura amenaçadora, l’excursió perd l’alegria. La Mila contraposa en Matias, jove però sense vitalitat, i el pastor, vell però vital. El desencís és intens i fins i tot el contacte de la mà del pastor, abans desitjat, li provoca rebuig. El document no inclou una síntesi d’aquest capítol. Límit del material: el text facilitat no permet reconstruir tots els esdeveniments d’aquest capítol. Capítol XV LA RELLISCADA La Mila deixa enrere les il·lusions, torna a estar sola i rep fredor de l’Arnau i de l’àvia. Baldiret li ofereix un respir breu. En una pluja intensa baixa a buscar en Matias, però descobreix la mort del pastor en una caiguda a les Lloses.

Veu el cos ferit i queda devastada. Explicació detallada del material original La Mila es torna a sentir molt sola i baixa a Murons, i ja que hi és visita a l’Arnau i l’àvia. Al veure a l’Arnau aquest li baixà la mirada,i ella es va sentir malament en veure que ell l’evitava. També amb l’àvia va sentir que tenia un comportament estrany amb ella, no sabia que passava i volia saber-ho. Ella creia que era perquè el casament de l’Arnau s’havia desfet, però no era així, un dia el pastor pujà a l’ermita i li explicà que el casament si que es faria.

Ella encara se sent pitjor, però un dia en Baldiret és plantà a l’ermita, gràcies a aquesta visita ella es sentí menys sola però al marxar va tornar a sentir aquell vuit ple de solitud dins seu. La Mila donava per perdut al Maties, ja no podia fer res més. Un dia començà a ploure, però molt fort; era la primera vegada que la Mila veia ploure d’aquesta manera, i es començà a preocupar pel Maties. Va baixar a Murons a buscar-lo pregant que no li hagués passat res, però al arribar li diuen que el pastor ha mort, que ha caigut a les Lloses i s’ha matat.

La Mila no s’ho creu, se sent culpable perquè nomes havia pregat perquè no li passés res al Maties i no al pastor, i decidex tornar a casa ja que esta molt afectada per la mort del pastor. (Transcripció i síntesi de Mical Claros i Núria Leon). Per a l’examen: La Mila deixa enrere les il·lusions, torna a estar sola i rep fredor de l’Arnau i de l’àvia. Baldiret li ofereix un respir breu. En una pluja intensa baixa a buscar en Matias, però descobreix la mort del pastor en una caiguda a les Lloses. Veu el cos ferit i queda devastada.

Pàgina 7 Capítol XVI SOSPITES El document només ofereix el fragment final: en Matias dorm de manera agitada i inquietant; la Mila li té por, s’aparta al llit i espera l’alba per aixecar-se. El seu aspecte torna a empitjorar. No hi ha prou text per reconstruir tot el capítol. Per a l’examen: El document només ofereix el fragment final: en Matias dorm de manera agitada i inquietant; la Mila li té por, s’aparta al llit i espera l’alba per aixecar-se. El seu aspecte torna a empitjorar. No hi ha prou text per reconstruir tot el capítol. Límit del material: el text facilitat no permet reconstruir tots els esdeveniments d’aquest capítol.

Capítol XVII LA NIT AQUELLA La Mila baixa a la festa petita de Murons, però l’aglomeració li resulta desagradable i se’n va. Al fragment final posa en dubte les llegendes del pastor, encara que recorda haver sentit l’esquellinc del Cimalt. Falta la part central del capítol en el document i no se’n poden assegurar tots els fets. Per a l’examen: La Mila baixa a la festa petita de Murons, però l’aglomeració li resulta desagradable i se’n va. Al fragment final posa en dubte les llegendes del pastor, encara que recorda haver sentit l’esquellinc del Cimalt. Falta la part central del capítol en el document i no se’n poden assegurar tots els fets.

Límit del material: el text facilitat no permet reconstruir tots els esdeveniments d’aquest capítol. Capítol XVIII LA DAVALLADA En Matias torna a l’alba després de jugar. La Mila l’ha esperat tota la nit fora de l’ermita. Li explica què ha passat (el document no ho explicita completament), afirma que no hi entrarà mai més i rebutja que ell l’acompanyi. Se’n va muntanya avall, sola i decidida. Explicació detallada del material original En aquest capítol final, doncs, la Mila espera en Matias, encara que ell l'havia avisada que arribaria tard. L'espera immòbil tota la nit, mentre ell jugava a la festa de Murons. Quan va arribar, ja era de dia, i ella seguia tota parada.

És aleshores que la Mila li diu que no vol estar-s'hi més temps, allà amb ell. Ell mostrà una actitud i cara d'espant, insistint-li en què anirà amb ella cap abaix. Ella s'hi nega resoltament i li diu que si la seguia, l'acabaria matant. Finalment, la Mila, baixà lentament muntanya abaix. "Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en el seu destí". (Transcripció i síntesi de Juan A. Toledano López, Qianquian Deng i Clàudia Vilanova). Vetlladora: que vetlla. Vagaroses: de lleure. Tèrbol/ -a: adj. borrosa. Pregon: D'una dimensió gran Regatell: Curs fluvial de la comarca del Berguedà Per a l’examen: En Matias torna a l’alba després de jugar.

La Mila l’ha esperat tota la nit fora de l’ermita. Li explica què ha passat (el document no ho explicita completament), afirma que no hi entrarà mai més i rebutja que ell l’acompanyi. Se’n va muntanya avall, sola i decidida. Pàgina 8 PART II — DOCUMENT ORIGINAL COMPLET A continuació es reprodueix el contingut íntegre del fitxer aportat, en el mateix ordre, incloent els fragments literaris, les síntesis i les definicions de vocabulari. Aquesta secció serveix per estudiar tots els detalls textuals que no caben en una explicació. Víctor Català, Solitud (1905) Síntesi per capítols SOLITUD Fotograma de la pel·lícula Solitud dirigida por Romà Guardiet el 1991.

La novel·la Solitud apareix fruit d'un encàrrec de la revista Joventut a Caterina Albert, i es publica com a fulletó setmanal entre els anys 1903 i 1905. Aquell fulletons relligats van constituir la primera edició, i l'any 1909 es publica la tercera edició, que serà la definitiva. El tema és la recerca de la individualitat, i de la possibilitat d'assolir una existència separada i lliure per a la dona. L'estructura de l'obra queda encerclada en el cicle temàtic que suposa el viatge iniciàtic de la protagonista, representat per una pujada i una davallada a la muntanya.

La novel·la ha esdevingut un text clàssic de la narrativa catalana i ha estat traduïda a set llengües, fins i tot se n'ha fet una versió teatral (1954) i dues adaptacions cinematogràfiques, la darrera de les quals l'any 1991. Capítol primer LA PUJADA Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. EI pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s’ajoqués darrera d’ells, sobre el bossat.

Ella guaità amb agraïment a n’aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li havia contat que de Llisquents, on els deixà l’ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d’aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la pobra dona.

Tantost encauada en son niu de l’estora, amb el farcellet de la roba al caire i l’esquena arrimada a un coster, es desféu el mocador que duia com una teuladeta sobre la cara, i agafant-lo pels becs l’esbategà contra les galtes. Estava acalorada, i l'aire fresquívol del mocador li passà pel coll i polsos com una manyaga dolça i una mica esgarrifadora que la resseguí tota: mes, al parar de ventar-se, es trobà més reposada i serena per a guaitar les belleses d’aquells camins que tantes vegades li havia ponderat en Matias. Mirà d’una banda i altra.

Per darrera del carro fugia cap avall, fent tortes i esbiaixades, la carreterota veïnera, plena de sots, de roderes fondes i de crestes de fang ressec, que el pas de les rodes anava escantellant poc a poquet, amb catxassa tan perfidiosa, que fins al pic de l’estiu no les deixaria mal arranades. Aleshores la carretera s’anivellaria amb matalassos de pols per una temporada, fins que la tornessin a malmetre els xàfecs tardorencs. A l’esquerra del carro s’aixecava un marge alterós, més eixit de dalt que de baix, com a punt d’esllavissar-se sobre el camí, però contingut per paretotes seques i desiguals, ventrudes ací i allà i més perilloses que el marge mateix.

Al cim s’arrapaven les tanques de les feixes, fetes, a trossos, amb atzavares assocades, quals fulles, testes i polpudes, ferien l’espai com glavis apomellats, i, a trossos, amb tamarius de brancada bellugadissa o rengleres d’arns que aleshores començaven sa blanca florida tota enrondada de punxes. (...) Síntesi: La novel·la comença amb el viatge que emprèn la Mila, la protagonista de l'obra, amb el seu marit Matias, per fer-se càrrec de l'ermita de Sant Ponç, situada al cim d'una muntanya. Per oposició a la vida de la plana, l'ascensió cap a la muntanya desplaurà profundament la protagonista que ja aleshores es pregunta si el seu recent matrimoni no ha estat un error.

El capítol s'enllesteix amb una frase premonitòria. (Transcripció i síntesi de Clara Perramon). fragment final (...) Tot de cop la Mila va aturar-se, i després es girà en rodó. Una gran impressió la suspengué. Reina del cel, el camí que havien fet! Sota seu no es veien més que onades de muntanyes, de muntanyes immenses i silencioses que s'ajeien, s'aplanaven, se submergien en la quietesa ombrívola del capvespre que, com una boira negra, se'ls estenia al damunt, amortallant-les. La Mila hi cercà, en aquell desert blau, la taca alegre d'una fumerola, d’una caseta, d’una figura humana... però no hi descobrí res, ni la més petita senyal que denunciés la presència i la companyia dels homes.

Pàgina 9 —Quina solitud! —murmurà, aterrada, i sentint que el cor li devenia, d’improvís, tant o més obac que aquelles pregoneses. Capítol II FOSCA Al primer cop de roc que donaren a la porta s'aixecà una gran lladradissa de gossos dins de la casa. Altres lladrucs respongueren de tots costats. La Mila, esparverada, s'agafà al braç del seu home, que se'n reia tranquil·lament. —Són les Llufes, dona; escarneixen tot el que senten... El terror de la Mila cresqué més amb aquella estranya explicació, però no digué res, perquè de l'altra banda de la paret s'acostaven unes passes, mig ofegades pels lladrucs de fora i de dins.

Una resplendor feble s'estengué per damunt de la crestallera de la paret, plena d'arestes de vidre i punxes de claus, quelcom rossolà pesadament al llarg de la porta, i després d'un minut de quietesa, una veu incerta preguntà naturalment: —Qui demana en aquestes hores? —Obriu, Gaietà... Som nosaltres. —Qui dieu? —Jo i la dona, Gaietà!... Ja podeu obrir. Hi hagué un minut de silenci. —Quan heu arribat? —tornà la veu de dintre. —Tot just ara, perquè la dona ha caigut pel camí. La Mila, que estava arrimada al seu home, li preguntà a cau d'orella: —Per què triga tant?... —Recela... —li respongué en Matias de la mateixa manera. La veu reprengué amatent: —Què dieu ací fora?

(...) Síntesi: El segon capítol es concentra en el moment d'arribada a la casa, ja de fosc. En un ambient d'absoluta desconfiança, el pastor Gaietà i en Baldiret obren les portes i reben els nous estadants. Abans de sopar, una visita a l'ermita per no desairar a Sant Ponç, el mateix sant que presideix el llit matrimonial. El capítol conté la descripció del pastor i la seva voluntat de fer perdre la por a la Mila: "És una mala cuca la por, i cal desniar-la. Les dones ne sou braument afectades, d'aquesta tara, mes ací vos la gorirem, si Déu vol...", i acaba amb un somni de la Mila amb Sant Ponç i el pastor. (Transcripció i síntesi de Clara Perramon).

fragment final (...) I aleshores el sant es posà a riure amb unes grans rialles, sacsejant, el ventre de dona grossa, i dient-li, amb mofa: —Ermitana, ermitana, ermitana!... —aquell nom que a ella li feia tanta malícia. Al veure allò, la Mila sentí que el cor se li trencava, i es posà a plorar desoladament; mes el pastor, amoixant-la com una criatura, li eixugava les llàgrimes, fent-li dolçament: —Tingueu pas por... hi posarem esca! Pàgina 10 Capítol III CLAROR Al sortir al terradet de la sala, la Mila quedà desencantada: no feia sol!

La baraneta de ferro suquejava rovell, que, al tocar-la, li enrogí les mans; les llambordes del pati eren ben molles, i perlejava la rosada en les arestes de vidre clavades en la crestallera ennegrida de les altes parets. El griso gebradenc del matí semblava ple d'agullons que fiblaven la pell. La Mila s'orientà: a mà esquerra tenia la porta de la cuina; a mà dreta, en l'altre cap de passadís balconer i sobre mateix de l'escala, hi havia una nova porta, que no havia reparat el vespre abans; estava tancada amb un forrellat. —Tot són forrellats, en aquesta casa! —pensà ella, pels que ja havia vist. El despassà i va trobar-se en un altre terrat llarg i ample, que donava a migdia.

Ja el coneixia vagament, aquell terrat, per les explicacions que n'hi havia fet en Matias, mes no es pensava que fos d'aquella manera. Tot al llarg d'ell, per la banda forana, hi corria una pareteta baumada i plena de terra, on s'hi escabellaven lliurement feixos de fullatec tendrívol. A ponent li feia parabanda el cos ixent de les cambres, i a cada cantó un cossí esquerdat i encercolat de ferro servia de test a un arbrot raquític, ple d'esporguims secs i de brots novells, que tot just rebentaven. En Matias n'hi havia contat meravelles, d'aquell terrat i de la vista que tenia; mes per ella fou una nova decepció. (...) Síntesi: El capítol acaba amb la presència d'un personatge clau: l'Ànima.

(Transcripció i síntesi de Clara Perramon). fragment final (...) Sos ulls d'aucell endevinaren de seguida lo que era aquella taca. —Un home, pastor! —exclamà, admirada, com si acabés de retrobar lo que pensava haver deixat lluny per la vida. El front del pastor s'ennuvolà. —L'Ànima —va fer; i girant-se tot seriós cap a sa companya, afegí- : Pareu-hi ment, amb aquest home, ermitana... És la cosa més roïna de la muntanya. El sol pàl·lid havia arraconat les glasses subtils que el velaven, i un bany d'or rebaixat s'estengué per la carena nua del Roquís Mitjà. Capítol IV NETEJA La Mila passà deu o dotze dies en plena ubriaguesa de dona: netejava.

Amb les portes i finestres de la casa franques a tots els vents, i ella amb les faldilles a mitja cama i els cabells esvalotats, no parava de quan eixia el sol fins que era nit negra. Ho havia trobat tot com una estable; les parets, no emblanquides de molts anys, eren plenes de ditades, de noms, de dibuixos matussers, de desvergonyiments dels visitants que hi pujaven en diades d’aplec; les aranyes, senyores i majores a una cana pel damunt d’en terra, filaven suspeses dels cairats i teixien raconeres de teranyines en tots els angles; al sòl hi havia una capa d’engrut que no se sabia lo que amagava a sota, i els fustatges, arreu, demanaven un bon riboteig per mà de fuster...

En aquell parament de netedat tota la casa hi feia prou bell paper, mes lo que sobreixia dels alts era la cuina, i dels baixos, la capella. A la Mila, lo que més l’espantà, de moment, fou la cuina, perquè era on havia de raure més. ¿Qui seria capaç d’esclarir-les, aquelles parets i sostres tan afumats? Quin braó treuria el pa de llot endurit de l’aigüera? Qui podria tornar el llustre al bé de Déu d’aram i llautó que penjava esgarriadament dels claus, menjat de verdet i pics de mosca sota la crosta de la pols...? (...) Síntesi: El capítol comença amb la neteja profunda que la Mila realitza a la casa, i que permet visualitzar l’escenari de l'obra.

Especialment la cuina o, al final, la capella amb els sants i els ex-vots, allà on parlarà per primera vegada amb l’Ànima. Netejant, la Mila reflexiona sobre Sant Ponç, tan venerat per tothom i que a ella, no sap per quina raó, li genera desconfiança. Serà el pastor qui, per posar fi als seus recels, li explica una història sobre Sant Ponç i una noia de llarga cabellera rossa a qui anomenaven "Sol de Murons". La noia tenia moltíssims pretendents, però els rebutjava tots ja que estava enamorada d’un altre noi que també l’estimava a ella. Però els pares d'ella no volien que es casessin, ja que ell era molt pobre. Aleshores el noi se n'anà a fer les Amèriques, per tal de poder guanyar diners.

Vint anys després torna i fa tots els preparatius per casar-se amb la seva enamorada que l'ha esperat. Però emmalalteix i aleshores la noia anirà a demanar a Sant Ponç que el curi. A canvi, li donarà allò que més estima, la seva cabellera. Miraculosament, l’home es recupera i ella compleix la promesa i es talla els cabells. Aquest sacrifici, però, provoca el rebuig del promès, que se'n tornarà a Amèrica i decidirà que ja no vol casar-se amb ella. La dona entrarà com a novícia en un convent. Aquesta Pàgina 11 història del pastor emociona molt a la Mila, que al final afirma: “Per tots els homes del món no hauria donat semblant riquesa”. (Transcripció i síntesi d'Alba Amilíbia i Clara Perramon).

Ubriaguesa: Embriaguesa. Estable: Lloc cobert on es tanca el bestiar (lloc molt brut). Matussers: Que és fet de manera barroera. Ribotejar: v. Rebaixar una peça de fusta, una superfície, etc., amb el ribot. Braó: Valor, coratge. Verdet: Carbonat bàsic de coure, de color verd, que es forma a la superfície dels objectes de coure, de bronze o de llautó que estan en contacte amb l'aire. fragment final (...) Aleshores comprengué per què li havien posat a la dama el motiu de Sol de Murons i comprengué també tota la magnitud del sacrifici acomplert per l'antiga enamorada. Car, fins llevada de la testa que un jorn la sostingué, era sobirà el poder i l'encís d'aquella cosa bella.

A la Mila, li donà, contemplant-la, com un abrusament de joia i amb les aletes del nas trèmules i els llavis entreoberts, enfonsà les dues mans en la madeixa esplendorosa, la refregà voluptuosament per ses carns, s'hi amoixà la cara, l'entortolligà als seus braços, com una serpent tèbia... De sobte, redreçant el cap amb un urc de fembra superba i espaumant els ulls enlluernats, murmurà amb calda i reconcentrada veu: —Per tots els homes del món no hauria donat jo semblant riquesa! Capítol V SUMANT DIES La Mila quasi bé tenia acabat el gran arranjament de l’ermita, i ja no s'hi sentia tan forastera.

Es podia escorcollar tot de cap a cap sense trobar-hi una llepada de pols, un racó oblidat, una desferra desendreçada. Els trastos vells havien estat trets del reraltar, on estaven agabellats, i baixats al soterrani que hi havia davall de la capella; al sòl del corral s'hi havia estès una capa de pallenc que el pastor arranà dels erms propers i féu assecar després en la solana de migdia; fins el cadeny, per on buidaven els sucs de l'aigüera, havia estat desenfangat i baldejat a galledades, i els graons insegurs del campanar reclavats fins que quedaren ben forts i ferms.

Anant i venint de Murons, qual camí l'obligà a prendre la maladressa d'en Matias, que mai duia res a to, la Mila proveí el rebost —ara el quarteró de blat de coure, ara el sac de trumfes, ara el bacallà sec— i guarní el faldar de la xemeneia amb una ampla randa de paper verd i l’escudeller amb algun plat blanc mitja dotzeneta de xicres; en l’aixart forà bellugaven irònicament son morret fi uns quants conills novells; en el recambró fosc del corral covaven, encegades, dues lloques; el terrer de conreu s'hi havia fet un petit clos especial solcat de regues a dret fil, on ja volien rebentar les llavors, i finalment, en una munió d'olles esquerdades i trossos de gibrell arrenglerats sobre la paret del terrat gran, badaven sos ulls de foc els goigs resplendents, esclataven les meravelles dobles i es deixaven besar devergonyidament pel sol els clavells vermells.

Aquelles mates enjoiellades, la nota més alegre de l’ermita, la Mila les devia a la finesa del pastor. Com ella digués un dia que s’estimava més flors que la vianda, el pastor, l’endemà, la féu seguir fins al mas de Sant Ponç i, un cop allí, pregà a la jove que donés a l’ermitana qualque esqueixot vividor. Mes la jove, que tenia tot l’hort com una toia i era generosa de mena, havia dit a la Mila que triés el que volgués; i ella mateixa li cercà el test i manà a son fill, l’Arnau, que arrebassés les mates amb terra i tot per a que s’acampessin. (...) Síntesi: La Mila ha acabat de netejar l’ermita.

Un dia, al poble veí de Murons, va conèixer una dona jove que es deia Marieta i, al poc de conèixer-la, la Mila li va dir que què en faria de tants fills com tenia, i li va demanar si es podia quedar a en Baldiret per sempre. La jove només li va dir que li deixava per un temps, fins que la Mila s’hagués adaptat a l’ermita. El Matias continuava dormint a l’ombra dels xiprers de les freixes, com sempre amb el seu comportament de gandul i fent enfadar la Mila, i no va donar cap importància a la novetat d’en Baldiret. Després de veure mantenir una discussió al matrimoni, el pastor els proposa de fer una cargolada a la brutesca.

A mig dinar van veure arribar a l’Ànima, i el Matias el convidà a dinar, cosa que no va agradar gens a la Mila. Li feia fàstic la manera que tenia de menjar, ja que en comptes d’utilitzar el ganivet, ho mossegava tot. La Mila en aquell moment es va adonar que les dents de l’Ànima li recordaven una gossa que havia tingut a casa del seu oncle. Finalment hi va tornar a haver una forta discussió entre el Matias i la Mila, perquè aquest va marxar amb l’Ànima a caçar quan havia d’ajudar a la Mila a cavar les feixes. (Transcripció i síntesi d'Andrea Blanco i Iman Attabi) - Ferum: Olor forta que fan certs animals - Diligència: Document en què es fa constar l'execució d'aquesta decisió.

- Escorcollar: Examinar minuciosament alguna cosa - Clova: Closca fragment final (...) Mireu: abans tenia escopeta... Ja vos vai contar que a mi m'agradavi passejar pels alts els matins de boira... Donques un Pàgina 12 dia que seguia per la Cresta del Follet, que és una carena solitària i tan neta que s'hi obiri una mosca d'una hora lluny, vai sentire un xiulet de serp i una bala em passà arran d'oreia. Vai pas vore a ningú, perquè en avai tot eri com una cotonada, mes vuiu pèrdere la claror si no va éssere aqueixa mala espurna qui va engigar-la. Després, com feia tant mal, els civils li van prendre l'escopeta, mes per això li fiaria pas un broc, veieu...

Ho coneix tot, sap fere tota mena de veus i en porta sempre una al magí. I ben pensat, pot pas éssere atrament. Heu vist aqueies potes de bogiot? Si té més pòsits de besti que de persona... La Mila tingué com una revelació. —Calleu! Ara sé de què el conec! No és que l'hagués vist mai, no: és que té les mateixes dents i les mateixes genives d'una gossa que hi havia a ca l'oncle quan jo era petita. Just, just... Ara ho he trobat...! —I mirant estranyada al pastor, afegí baix—: Vós teniu raó... Més de bèstia que de persona...!

Capítol VI RONDALLES A les vetlles, encara més fresques que regalades en aquelles altituds, s’apleguaven tots en la cuina, que reia tota ella amb unes grans rialles lluminoses. De cada garriga seca que posaven en la llar en brollava una nova toia de foc, serpentejant amplament ses llengües enceses que es reblincaven com batudes per un tràmpol equinoccial, omplint d’intenses i sobtades claredats les parets ombrejades i enrondant de vermellors, mateix que dimoniets en comèdies de màgia, les figures del vailet i del pastor.

El vailet tenia a la vora el pilot de les garrigues i anava alimentant periòdicament aquell petit infern, mentre el pastor, amb les cames estirades i el pelut al clatell, pelava les vergelles de lledoner que més tard serien collars pels marrans aixaliats, vergues de tortellatge pels minyons presumits de les masies i fuets xiuladors pels carreters de Murons. En Matias solia ajaçar-se a tot pler en el banc de vora la taula, boca enlaire i amb els braços darrera el cap fent-li de coixí, i la Mila trastejava arreglant la minestra i parant l’orella, o bé asseient-se, quan podia, vora el foc.

El pastor, tot fent la seva feina, contava rondalles a en Baldiret, i sa paraula, reposada i suau, plena de l'encís foraster que havia servat dels paratges de naixença... Síntesi: Estaven tots a la cuina, i el pastor va començar a explicar una rondalla a en Baldiret, la de Les Llufes. Aquesta tractava sobre un home bó que mai havia estat amb una dona, i no feia més que pregar a Déu. La gent al seu voltant va marxar perquè donava vergonya, només van quedar les encantades.

Un dia es van reunir, la petita de les encantades, la Florialba es va encarregar del pastor, va anar a visitar.lo transformada en un ocellet, a partir d’aquest dia l’home no podia parar de pensar en aquell ocell tan majestuós.

Un dia l’ocell li va dir que és clavés una ploma a cada ull per poder ser lliure, desprès l’aucei li clava una al pit, la va poder veure, i aquesta l’oferir marxar amb ella i que viuria molt bé, l’home va renunciar l’oferta de la jove i volia que marxés, al dia següent aquesta torna i li va prometre que seria l’home més poderós, ell tornar a rebutjar l’oferta, al dia següent tornar a aparèixer i li va prometre ser l’home més savi, l’home va dubtar si acceptar la oferta o no però al final la va rebutjar. La jove ja no tornaria a intentar que l’home s’anés amb ella però abans de marxar va voler deixar-li un record, li va fer un petó.

(Transcripció i síntesi de Mical Claros i Mario Estrada) -Rondalla: f. Narració breu, popular, que combina elements de fantasia, de llegenda i reals. -Orb: m. persona que pateix ceguesa. -Fembra: f. Femella, dona. fragment final (...) Pararen l’oreia i oïren que aqueia veu veu deia només: —«Floridalba!... Floridaalba!... Floridaaalba!...» —Eri la veu del vei, que corria desesperat d’una banda a l’altra, tan aviat per la Cresta del Follet, com per l’Anap del Rei, com pel Bau de les Olives, cercant pertot a l’encantada i pregant-li que el volgués amb ella, que per un altre petó dels seus llavis donaria de grat, a més de totes les ventures de la terra, la mateixa glòria del cel...

I a l’oir tal cosa, les encantades, d’allò més divertides, s’espandiren per tots els indrets de la muntanya i es posaren a escarnir al vei, repetint lo mateix que ell deia amb unes grans riaies... I d’ací les hi va vindre aqueix vici tan relleig que encara els dura... —I del vell, pastor, què se’n va fer? —Va morir-se al cap de la centuri del mal d’emprendament; i com que havia mort afollit i sense penediment, va pas poder entrar al cel. Déu mos el gord a nosatros!

I encara ara, ermitana, en les nits de tempesta, quan repiqui l’esquellinc del Cimalt senyalant una desgraci, se veu passar la seua ànima en pena, mateix que un foc follet, pels córrecs i fondalades, i sa veu, fosca i llarga com un ressó d’onada, para pas de cridar: «Floridalba!... Floridaaalba!... Floridaaalba!...» fins que s’aixequi el dia. Pàgina 13 Capítol VII PRIMAVERA Els primers dies de maig foren una meravella; tota la muntanya, embaumada de flaires, resplendent de clarors, plena de cantòries d’aucells, havia perdut son aspecte feréstec de mil·lenària i semblava retornar a sa jovenesa de muntanya, amb totes les dolçors de verge i totes les alegries de promesa.

Cada dia, al llevar-se, la Mila hi descobria un nou embelliment, no percebut el dia abans; i descobria encara més: descobria que aquells embelliments es reflexaven en ella i que ella també, al compàs de la muntanya, feia una gran trasmutació regressiva. Sos ulls, nets i clarífics, mes plens de serenors malincòniques, s’animaven amb sobtats llampegueigs, sos llavis s’envermellien amb una intensitat fins aleshores inconeguda, sos pits prenien turgències de pits de mare novella, i una lleugeresa gràcil i harmònica ritmava tots sos moviments.

A n’aquests canvis externs responien, en lo interior, una plenitud exaltada de sentiments i una impressionabilitat tan soma, que n’ella mateixa la desconcertaven per lo insòlits, fent-li sentir com si son ésser es multipliqués i la fes una dona nova per a cada moment de la vida. Com a les altres muntanyes llunyeres del fons de la davallada, semblava que a n’ella també la tornassolés tota, cos i ànima, una misteriosa llum interior. I aqueix canvi que ella sentia en si, els altres també l’hi sentien. Un dia el pastor, abrigant-la de dalt a baix amb una mirada afectuosa, li havia advertit: —Vaja, ermitana, digueu pas mal de Sant Ponç, si seu dona de bé! Ha fet amb vós com una mena de miracle.

Quan vàreu vindre ací, vos se figurava l’ànima contraclaror, i ara doneu goig de vore; sèu la dona més fresca i regalada que haja atrapada en ma vida. (...) Síntesi: Amb l'arribada de la primavera, la Mila cada dia descobria coses més boniques que el dia anterior. També va adonar-se dels embelliments que es reflectien en ella: no només dels canvis físics, sinó que, a més a més també va notar un sentiment de dona nova. Del canvi també se n'adonaren el Pastor i l'Arnau. Un dia després de dinar i enllestir les coses, va agafar una peça de roba d'en Matias, per cosir, va anar cap a l'hort i, contemplant el paisatge, va tenir ganes d'estirar-se fins que es quedà adormida.

Va despertar-se amb un malson i va veure l'Ànima rient tot just abans de desaparèixer. La Mila amb la mirada d’Ànima clavada al cervell va sentir tot d'emocions alhora; de vergonya, de felicitat, de por i de desig. Aquell dia en Matias com de costum va decidir anar a veure el rector, i la Mila va recordar que encara no s'havia anat a confessar, però no sabia de quina cosa es volia confessar! La Mila va arribar a la conclusió que en Matias era una bèstia sense zel. Cap al final explica la història de la gata que es va morir per causa de l'Ànima, deixant els seus quatre fills sense aliments, i com que la Mila només va poder salvar-ne dos, portada per un desig d'estimar.

El capítol acaba amb una imatge final, de la Mila omplint de petons el menut Baldiret. (Transcripció i síntesi de Qianquiang Dong i Chaymae Kchetal). Feréstec: indòmit, no domesticat. Trasmutació: canvi, transformació Turgent: elevat, tibant, que s'infla. Novella: que és de poc alguna cosa, que no en té encara experiència. Soma: cos, en el seu aspecte físic, orgànic. Davallada: acció d’anar, traslladar-se, moure's, d'un punt a un altre de més baix. fragment final (...) A força de compte i de paciència se'n salvaren dos, que foren reverenciats com en l'antic Egipte. Qui hagués arribat a tocar-los per mal, hauria vist a la Mila com no l'hagués vista encara mai ningú.

Mes els gats s'acamparen, van créixer, es prengueren el menjar sols, jugaven follament tot el dia i per a res havien de menester ja la Mila. Aleshores el cor d'aquesta, ple a vessar d'ànsies caldes, tornà a sentir-se desvagat i enyoradís d'estimar i de sacrificar-se tot estrop, a tota ceguera... Un dia que provava uns elàstics a n'en Baldiret, l'alenada de febre que li havia abrusat les entranyes en la proximitat del Bram, es revifà convertint-se tot d'una en flamarada; d'un rampell prengué el cap del nen, hi fregà sa cara i després l'omplí de petons famolencs, a boca plena... Sota aquella tempesta amorosa el nen espaumà els ulls i s'encongí esmaperdut, com un aucell caigut del niu.

I mentre el menut de Sant Ponç passava a resplendir amb vivors de foguera o de sol alt en la solitud ombrívola de la Mila, ell, més content i afalagat que un fill propi de l'ermitana, no hauria pogut dir a qui estimava més: si aquesta o al pastor. Pàgina 14 Capítol VIII LA FESTA DE LES ROSES La Mila desfeia per primera vegada el camí que havia fet el dia de la pujada a la muntanya. Fins aleshores havia baixat sempre per la banda de Murons, però li digueren que els ous i l’enciam de Ridorta eren tan bons, i a Ridorta se n’anava a contractar-ne pel dia de la festa. Era de matinet, però el sol, ja molt per damunt de la Volva, feia riolejar ses resplandors en tota l’estesa de les llunyanies.

La Mila, a pas menut i seguit, anava per aquell corriol —llis com l’esmoladura d’una roda colossal— tota distreta, pensant en no sabia què, en coses vagues i imprecises com nuvolades del pensament. Sota seu mirava el Planell de la Fita, aixafat i enrodonit com una paella, i amb el mànec —el segon tros de la Canal de Trencacames— eneriçat esgaiadament. Quan deixà el corriol per emprendre aquest segon tros, recordà lo que li havia dit en Matias d’aquelles tresqueres de tan mal pujar: «A la baixada, les cames no poden aturar-se i el camí dura un pensament».

En efecte, li semblà a la Mila que tenia corda, que davallava sense posar-hi cap esforç d’ella mateixa, i de seguida es trobà com caiguda del cel enmig de la placeta. Un home vell, amb un sac brut cavalcat al muscle, reposava en el lloc on ella havia reposat a la pujada. La Mila donà els bons dies i s’encaminà a la Fita: tenia un gran desig de reveure el pla d’aquella alçària estant. Cercant encaixos pels peus i agafadors per a les mans, logrà enfilar-se i guaità amb tots els ulls. La impressió i la sorpresa d’un mes enrera es repetiren sense minva. Tot el pla de Ridorta era ple de clapes rosades, amb tanta profusió que, guinyant una mica, semblava rosat tot ell.. —Verge Maria!

I que bonic altra vegada! —pensà la Mila, represa de l'encegament. (...) Corriol: m. Sendera, viarany, camí pel qual només pot passar una persona darrere l'altra. Tresqueres: Camí que segueixen les abelles en trescar. Profusió: Gran abundància. Síntesi: La Mila es dirigeix cap a Ridorta pel mateix camí que havia fet el dia que va arribar a l’ermita. Mentre camina, observa l’encisador paisatge de la muntanya ple de tonalitats primaverenques. L’endemà passat, la Mila contempla el panorama de tota la gent que duu roses a la festa de Sant Ponç per a l’ofrena. La plaça és plena de gent, les campanes repiquen sense parar i els firataires van arribant entre la multitud.

La Mila es troba enmig de tot aquest enrenou i per un moment s’espanta davant la situació. L’Ànima és l’encarregat de matar els conills per a vendre’ls i ho fa d’una manera que esgarrifa a la Mila, esclafant amb pedres o amb cops de peu els caps dels animalons. La missa de Sant Ponç comença, i la massa de gent fa que la capella s’ompli a vessar. Quan acaba, s’inicia la processó que va fins l’ermita, on el Rector beneeix un cop allà totes les roses. El final, transcrit a continuació, presenta el sacrifici de les roses, que esperen com els arriba "dolçament la bona mort. (Síntesi i transcripció d'Àngela Izquierdo i Núria Leon).

fragment final (...) Arribada a les escales del centre de la plaça, la processó s’atura, i el senyor rector, aixecant de nou la destra, repetí la benedicció sobre les roses, sobre totes les roses de l'encontrada, lo mateix les que es colltorçaven en sos pitxers de carn, que les altres que esclataven encara luxuriosament en les mateixes branques del roser. I després de presidir aquella darrera benedicció anyal acabà d’enrondar amb lentitud la plaça i, batzegant triomfalment sobre les espatlles dels homes que el duien, sant Ponç retornà a sa capella, amb la interminable corrua darrere seu.

Mancava encara fer-li el darrer compliment; i mentre es tirava l’arròs a les cassoles, i es llescava el pa enmig de cada rodona, i la flaire de les viandes obria la gana els més desmenjats, l’emita tota tornava a retrunyir amb les alabances dels goigs que repetien a cor milers de veus vibrants: “Eixíreu de vostra mare ans que tot altre mortal, per deixar així burlada la gran astúcia infernal.” I a l’entusiasme càlid d’aquelles veus, responia a cada posada i amb més entusiasme encara, la tornada suplicant: “Puix que de Déu coneguéreu tan altes perfeccions, donau-nos salut i vida gloriós Màrtir Sant Ponç!” Aleshores la roses, sentint que s’acabava la seva festa i els venia dolçament la bona mort, es blincaren sobre ses tiges verdes i, despullant-se, enrosaren la muntanya d’una pluja de fulles marcides.

Pàgina 15 Capítol IX GATZARA De cap a cap de la sala s’hi havien estès dues llargues taules —arrendades, amb estovalles i demés parament, a un hostal de Murons i muntades sobre cavallets—; en la cambra del canterano hi havia dues taules més, estretes i malsegures, una de rodona en la cambra del campanar i un altra encara en el pati, enginyada sobre el brocal de la cisterna; aixó sense comptar la de la cuina, que el personal de la casa i els arrimats d’aquell dia —l’Ànima, les cuineres i les ajudantes— s’havien volgut reservar per a ells, sense que els reeixís l’intent.

A quarts d’una totes aquelles taules —fora la rodona, destinada als capellans— estaven enrondades de gent afamada i esvalotaire que movia gran rebombori. Així que s’havien acabat les cantòries en la capella, tots aquells que no duien fato havien assaltat la casa desballestadament a tall d’exèrcit conqueridor, i regolfaven amunt i avall, ficant-se pertot, tocant-ho tot, ensumant-ho tot, demanant-ho tot i cridant-ho tot i a tothom. Bagolaven en el pati, entraven per tandes en la cuina, destorbant a les pobres dones atrafegades, anaven a corrues a fer ses feines al corral, forcejaven la cleda, bastonejaven els xiprers, invadien el terrat i…

Més apunts de Literatura Catalana

Exàmens, temes i apunts de Literatura Catalana

Subido por alumnos de 2º Bachillerato de Sant Gabriel · Exámenes y apuntes de Sant Gabriel

Exámenes oficiales en PDF y soluciones: examenselectivitat.cat