Anàlisi de Rusiñol i Maragall: Modernisme i Noucentisme Català

I 198 flashcards i 132 preguntes més al document.

Text del document

L'alegria que passa – Santiago Rusiñol MODERNISME: El modernisme és un moviment polític, cultural i artístic que es va donar a Catalunya entre els anys 1890 i 1920, aproximadament. Des del punt de vista literari i artístic, el Modernisme es divideix en dues branques principals: vitalisme i decadentisme. 1. El Modernisme vitalista té una forta influència de la filosofia de Friedrich Nietzsche i del pensament anarquista, promogut durant el segle XIX per Mikhaïl Bakunin. 2. El Modernisme decadentista s'inspira en gran part en els poetes del Simbolisme francès (Charles Baudelaire, Stéphane Mallarmé i Paul Verlaine), que proclamen la Poesia com un estadi superior de l'esperit humà.

Rusiñol és un dels escriptors i pintors més importants del Modernisme català. Bohèmia del modernisme: Bohèmia negra bohèmia que no pot viure del seu art. No guanyen diners, intenten sobreviure com poden. Són miserables. Bohemia daurada són artistes burgesos que poden viure del seu art ja que són famílies amb molts diners. Poeta del modernisme: El Poeta es concep ell mateix com un ésser privilegiat que capta els missatges ocults de la Natura i del Més Enllà, fet que el porta a la marginació i a la incomprensió de la resta de la humanitat, que es troba distreta per la vida material i mundana.

Aquestes dues característiques es poden trobar en dos poemes de Les Flors del Mal, de Charles Baudelaire: "L'albatros", "Correspondències". Els temes importants del llibre Les Flors del Mal són: sexe, satanisme, brutícia, marginació i insults al lector. Baudelaire era consumidor d'opi (droga) i això feia que tingués una visió de més enllà, busquen el símbol del que hi ha més enllà (poeta simbolista). Més enllà d'aquesta vida, hi ha una cosa que no se sap quina és, però ell busca un símbol per poder-se acostar a ella. Aquesta novetat de temes fa que es trastoqui la manera en que l'artista es miri a ell mateix en comparació a la resta de la societat.

Baudelaire no busca els honors, no busca el reconeixement, no busca diners, se centra en ell mateix i en la poesia mateixa. Per tant, fa un rebuig de la societat i de fet, de tot allò mundà. Aquesta idea fa que l'artista es consideri com a un ésser a part de la societat i, per tant, superior pel que fa el coneixement de la poesia, tot i que inferior en temes econòmics. "L'Albatros": poema de Charles Baudelaire en què estableix una equivalència entre l'Albatros i el poeta. Gràcies a aquesta equivalència aconsegueix demostrar la incomoditat i infravaloració del poeta en la societat.

"Correspondències": poema de Charles Baudelaire en què parla de les correspondències que el poeta va trobar entre els diferents aspectes que fan a la naturalesa de l'home. Existeixen correspondències entre el món material i el món espiritual; la funció del poeta és anar-les descobrint. El simbolisme suggereix sensacions o pensaments sense dir-los, per tant no és el que es diu, té un sentit més enllà. CONTEXT IDEOLÒGIC / HISTÒRIC DEL MODERNISME: El modernisme ideològic o polític té relació amb la política espanyola ja que durant el s.XIX es produeix la pèrdua de les colònies que havien conquerit a Amèrica.

Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Després de la primera conquesta d'Amèrica al 1492, Espanya va seguir conquerint altres llocs del món com ara Filipines, molts països d'Amèrica del Sud i Central... Però, per guerres d'independència, molts països d'Amèrica del Sud, s'independitzen i Madrid, deixa de rebre diners. 1898 es perd l'última colònia espanyola, Cuba. Cuba guanya la independència i Espanya perd totes les colònies = crisi Molts intel.lectuals diuen que aquesta Espanya ha viscut tant de la glòria del segle d'or, que no s'ha modernitzat. I al final, ho ha perdut tot. Ells diuen que Espanya és antiga, nostàlgica i imperant.

2 GRANS CORRENTS DEL MODERNISME: - Esteticista Busca que l'art estigui al nivell de París. (artístic, l'art per l'art i busca la bellesa) - Regeneracionista Ataca la nostàlgia del passat, mitifica el passat. (polític, social.) Volien superar tot allò que els semblava vell i caduc. Volen modernitzar Espanya. Destaca: Jaume Brossa. Va escriure l'article publicat a l'Avenç: "Viure del passat". En aquest article, Jaume Brossa diu que Espanya viu del passat i econòmicament està en decadència. Espanya s'ha de modernitzar. ALEGRIA QUE PASSA: Obra considerada deutora de l'estètica decadentista, ja que planteja un dels temes més tractats de la literatura de Rusiñol: Enfrontament artista i societat.

L'arribada sobtada del circ (Poesia) al poble (Prosa) provoca l'enfrontament dels dos col.lectius i el desenllaç final: la irreconciliabilitat Prosa-Poesia, la marginació de l'artista per part d'una societat materialista i prosaica, i per últim, la condemna de Clown als ciutadans que viuen eternament de la Prosa sense poder gaudir la bellesa de l'art. La crítica moral consisteix a contraposar dos mons, el de la prosa, que simbolitza la monotonia, la tristesa, el materialisme i la malfeineria amb el de la poesia, que significava, per a Rusiñol, l'art, la llibertat, l'alegria, la bellesa i el progrés.

Dins del grup dels artistes, representants de la bohèmia, la figura del Clown i Zaira prenen una importància significativa. Els artistes tenen voluntat de reservar el seu art per a un grup minoritari que sigui capaç d'entendre'l i de valorar-lo. Per tant, Rusiñol ataca a la burgesia perquè no és capaç de concedir a l'art i a l'artista el tracte que es mereixen. El que pretén Rusiñol amb aquesta peça teatral és presentar el conflicte que vivia l'artista de la època modernista, enfrontat a la societat. L'obra succeeix durant una tarda, sobre dos quarts de cinc, quan comença la tardor.

Personatges - Joanet: Fill de l'arcalde, 24 anys, jove de poble que ha llegit i s'ha omplert el cap de cabòries. Sempre ha viscut al poble, però no s'assembla a cap dels seus habitants. Havent conegut la poesia vol sortir de la prosa. Quan el circ arriba al poble i coneix a la Zaira s'enamora d'ella i vol arribar al seu nivell de llibertat. - Arcalde: senyor de seixanta anys. Home fort i de mal geni. És molt materialista, només pensa en els diners. Vol convèncer al seu fill (Joanet) de quedarse al poble i casarse amb l'Agneta. Ell creu que la felicitat la trobarà al poble. - Clown: Bohemi amb bons sentiments burlant se fins i tot d'ell mateix.

És molt bo amb la paraula, fa monòlegs on se'n riu de la gent del poble de forma intel·ligent i sutil. És la persona qui introdueix el circ al poble. - Cop-de-puny: Quaranta anys, veritable bruto ambulant. Dominant per la força bruta. Té una relació molt especial amb la Zaira (més que amics) i es posa gelós d'en Joanet després de donar-li un petó. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 - ZAIRA: ballarina o cantant bohèmia. Tipus exòtic . Bon cor i mala vida. Mare de família esguerrada pels tràngols de la fortuna. Símbol de la poesia que passa.

S'enamora de Joanet i desitja la vida de prosa que porta ell (busca el seu noi ideal amb qui formar una família i viure en un lloc permanent per sempre). Per lo jove que era havia viscut molt. Tenia algo amb el Cop de Puny i en el llibre s'entén que aquest la pega perquè ell li dona un petó. - Mico: mico de carro. Feliç els dies que menja bé, desgraciat quan falten els aliments. - Cavall:, criatura resignada i mal nutrida. - Tòfol: és per l'autor "el panxacontent del poble". No fa res. Es deleix d'aquesta acció i a més en treu l'orgull. Té unes idees sovint masclistes on la dona ha de ser una esclava de tot el que fa. És un personatge tipificat.

És el patró d'altres personatges: alcalde, Agneta, Tuies, que ja han deixat de lluitar. Tòfol està feliç amb la seva manera d'afrontar la vida. No fa res més que dormir i menjar, és a dir, un "ni-ni" d'aquells de fa uns anys. Bandeja qualsevol acció que es contrariegi amb el dormir i menjar com a forma de vida. És el personatge oposat a Joanet, atès que, aquest no pensa com ell, tot i que podria servir-li de referent. - Agneta: xicota d'en Joanet, fill de l'alcalde. És una noia adotzenada, virtuosa, ensopida. - Tuies: dona d'en Tòfol. No fa més que treballar, i el seu home se n'aprofita.

no sabem els seus ideals amorosos, només que controla al seu marit Escena I Introducció i plantejament; es presenta a Joanet (el jove que vol veure i viure món) com a fill de l'arcalde (home que només li interessen els diners) i al Tòfol (el vell que vol menjar i dormir). Es descriu el poble on viuen. Viuen en un poble indiferent, vulgar i ensopit. El cor de l'església està cantant de fons mentre Joanet es queixa que tot és antic al seu poble. En canvi, a Tòfol li sembla bé l'antiguitat del poble. Joanet està obligat a casar-se amb una dona que no coneix només perquè el seu pare ho vol. L'Agneta. Escena II Aquesta breu escena posa de manifest que a Tòfol només li importa el menjar.

Escena III Joanet es pregunta per què s'ha de casar amb l'Agneta si ell no vol. Escena IV En Joanet llegeix un llibre. De sobte, l'arcalde es desperta de la migdiada i s'acosta a parlar amb el seu fill. L'arcalde diu que llegir és una pèrdua de temps, diu que només s'ha de llegir les lletres escrites a les monedes. RESUM ESCENES I-IV: És el pinyol del drama ja que en Joanet està entre dos móns: 1. El món del poble: un poble ple d'avarícia, ignorància, peresa… 2. La vida de ciutat. En Joanet és l'únic que es planteja la possibilitat d'escapolir-se'n (potser ajuda el fet que ha viscut a la ciutat, símbol de progrés i modernitat, i que és un personatge que ha llegit força).

Escena V Canvi radical; arriba el circ (carro de gimnastes), són els comediants, els partidaris de l'art, la poesia, de la bohèmia, és a dir, uns artistes que tenen una vida precàries i desendreçades, deslligats de les convencions socials, es troben a l'altre extrem del poble. El carro de gimnastes és la imatge de la pobresa perquè el carro està fet pols, el cavall està a punt de morir... Es presenta el clown (bufó que insulta i critica als que són ignorants però a la vegada els demana diners) i al Cop-de-puny (semblant a Hercules).

Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Clown S'identifica amb aquell ésser privilegiat que ha de treure la societat del seu immobilisme i que espera, a canvi, un reconeixement del seu art. El Clown, com l'alcalde, són personatges que estan convençuts del seu món i de la seva manera de viure. Clown en aquesta escena fa un monòleg. Es riu d'ell mateix quan expressa al poble que el carro amb el que venen té de tot: menjador, cuina, sala de rebre.... És conscient del seu propi fracàs. També tracta als del poble com a <cavallers>, els tracta amb formalitat per fer broma. Clown convenç al poble perquè d'aquí a una hora mirin l'actuació.

Aquesta escena és l'erupció de l'alegria, de l'intel.ligència. I ara torna al seu lloc perquè encara falta una hora per l'actuació. Joanet queda atrapat per les paraules del pallasso i per la bellesa de Zaira. Escena VI: Conversa entre Clown i Joanet. Clown li explica que els 3 artistes no saben d'on són ni qui són els seus pares. Joanet li pregunta a Clown si vol ser ric i el Clown li respon que ell només vol una carretera llarga per ells 3 artistes per poder anar amunt i avall en llibertat (<<el mateix que fa una oreneta>>, diu en Clown). Joanet li pregunta si vol estimar. Clown li respon que sempre que estimés hauria de ser un amor efímer perquè la seva vida és inestable: no té res fixe.

Clown li diu a Joanet que ell no sap que és la llibertat. Joanet li respon que ell volia anar-se'n del poble però es sent encastat dins d'aquest. En aquesta escena Clown expressa que el seu valor és la llibertat. Ell no vol estar arrelat a res, ell vol ser ell mateix (independent). Aquí es veu la representació de l'artista com una persona autònoma i per sobre de tot. Clown prefereix l'art: alguna cosa bella, bonica… que no pas la societat. Escena VII: Zaira i Joanet conversen. Rusiñol insinua un enamorament poc precís en el diàleg de l'escena VII de Zaira amb Joanet. Aquest enamorament és deutor del decadentisme.

És a partir d'aquesta relació entre representants de dos mons diferents que cal analitzar el desenvolupament de l'obra. El diàleg posa de manifest la impossibilitat dels dos personatges d'abastar l'ideal. Zaira parla de l'esclavitud que pateixen les dones i afegeix que ella voldria triar la seva pròpia esclavitud per ser feliç. Però Joanet no ho entén. No entén com algú que sembla la representació de la llibertat (<<l'aucell de l'aire>>) parli de voler estimar l'esclavitud. Zaira i Joanet tenen una connexió. A en Joanet li agrada la Zaira perquè li recorda a la bellesa que té una pintura de casa.

Joanet està en el món de la Prosa (món avorrit) i vol anar a la Poesia (món bohèmi, nou, diferent.) Zaira no vol estar al món de la Poesia, ella vol una vida tranquil.la, estable… Vol viure al món de la Prosa, vol viure com viu en Joanet. = Cap dels dos està content amb el que tenen. Joanet a través de Zaira accedeix a un món ideal. Zaira a través de Joanet accedeix a voler una amistat, a voler una casa, una família... = En Joanet troba el que li falta en Zaira i Zaira troba el que li falta en Joanet. Escena VIII: En Cop-de-Puny es posa gelós perquè Joanet ha besat a Zaira. Obliga a Zaira a quedar-se dins del carro i amenaça amb força a en Joanet.

En Cop-de-Puny vol marxar del poble perquè no vol que s'enamorin. En Joanet li diu a en Cop-de-Puny que és un covard i que la Zaira en un moment ha embellit la seva vida. Escena IX: Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Comença la representació del circ. El clímax es produeix a la novena escena perquè és el moment culminant en diferents aspectes: És quan la companyia comença a interessar al públic amb la seves actuacions, quan en Joanet li dona una pesseta a la Zaira i ella la rebutja... Clown diu al poble que tothom deixi de fer el que estava fent i que mirin la funció, que és més important. En aquesta escena es posa de manifest la ignorància del poble.

El poble parla amb frases molt curtes. En canvi, Clown fa monòlegs llargs i amb molta intel.ligència i lingüística. La Zaira canta una cançó. Ningú aplaudeix perquè ningú és capaç d'entendre les paraules que ha dit. Zaira posteriorment demana diners al poble i Joanet no sap què fer. No sap si donar-li diners. De sobte deixa caure una pesseta a la safata. Zaira no s'esperava que Joanet li dongués diners. Ella pensava que la seva relació amb Joanet era més que això i li cau la pesseta al terra. =En Cop-de-Puny empenta i li dóna un cop de puny a la Zaira perquè li ha caigut la moneda. En Joanet es tira a sobre el Cop-de-Puny i s'inicia la baralla entre els dos bàndols.

L'arcalde fa fora del poble al circ. Utilitza "poetes" com a insult per fer-los fora. L'arcalde diu que la gent que llença el diner (referint-se a Zaira) no pot venir al poble. Els diners és el més sagrat que tenen. =La reflexió d'aquesta escena és que: El poble és feliç en la ignorància. Els bohemis són feliços en l'art. Última escena L'obra acaba tal com ha començat: amb un Joanet que es plany davant l'evidència que mai no sortirà de la seva situació. Quan la companyia marxa i en Joanet es queda mirant el carro, diu que l'alegria es trista pels que es queden i pels que marxen.

Joanet diu << dormim al llit de la prosa, ja que em fuig la poesia.>> Amb això vol dir que ell segueix estant al món de la Prosa i que l'alegria (Poesia) ha marxat.

___________________________________________________________________________________________________ _____ Visions i Cants – Joan Maragall mètrica: figures retòriques: Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 contar fins última síl.laba tònica art major: 8 o més (maj) art menor: menys de 8 (min) consonant: rimen les consonants i vocals assonant: rimen les vocals elisió: quan s'ajunten dos sons iguals sinalefa: quan s'ajunten diftongs metàfora personificació hipérbaton: alteració de l'ordre sintàctic d'una frase anàfora: repetició estructura a l'inici d'un vers paral·lelisme: versos semblants amb una mica de canvi comparació: si hi ha la paraula com quiasma: estructura sintàctica simètrica hiperbole: exageració encavalcament: un vers que no s'acaba en aquest mateix sino en el següent sinècdoque: relació de significats.

metonímia: dir una cosa a través d'una altra que existeix i que hi té una mínima relació Sinestesia: ajuntes sensacions de sentits diferents al·literació: repetició de sons en un vers paronomasia: repetició paraules amb petits canvis oxímoron: quan una frase comença d'una manera i acaba d'una altra (els llavis sense Joan Maragall Va néixer el 1860 i va morir el 1911 Joan Maragall participa en la culminació del projecte de la Renaixença (punt final cultura catalana s.XIX i inici de la cultura catalana moderna del s. XX.) Burgesia barcelonina (bona família de fabricants tèxtils) que té molt temps per llegir Estudià dret Articles al Diario de Barcelona.

Va desenvolupant una teoria vinculada al regionalisme. No reclama la independència però la resta d'Espanya ha de reconèixer que Catalunya té una llengua, una història, etc. Però això no treu que no tingui un sentiment nacionalista. Ell estima molt Catalunya. Molt influït per la filosofia de Nietzsche (vitalisme, la força de la vida i superhome, la força de la voluntat). . Molt influït per l'escriptor del segle XIX, Walt Whitman. Whitman escriu Leaves of Grass on planteja una visió semblant de la de Nietzsche però religiosa, dient que cada cosa del món és una petita part de Déu. Aquesta doctrina s'anomena panteisme (Déu està a tot arreu). Tot i així és catòlic.

Walt s'inventa el vers lliure, versos de diferent llargada perquè l'important és l'expressió interna del sentiment Formula "la teoria de la paraula viva": discurs on deia que quan una persona s'expressa, està expressant tot el que porta dins. Hi ha una força vital que connecta tot el món i això el fa escriure els poemes. El llenguatge expressa la vida. Com era Joan Maragall: ambiciós, individualista, religiós, vitalista, just, pacífic, panteista, creu en etern retorn, patriòtic. PARAULES CLAU DE VISIONS I CANTS: Vitalisme, etern retorn, panteisme, pàtria, joventut… Visions i Cants té 3 parts: 1. Visions: Maragall es dedica a passar mites catalans pel sedàs (filtre) del vitalisme.

Personatges històrics catalans. VISIONS MIREN AL PASSAT, MITES CATALANS. 2. Intermezzo: es dedica a fer poemes separats sobre el pas de l'any que ell els ajunta per seguir el curs de l'any. No són gaire vitalistes sinó més aviat decadentistes. Són poemes de Maragall abans de la seva etapa filosòfica. 3. Cants: Reivindicació de la catalanitat a nivells extraordinaris + regeneracionistes. Com la lírica (poemes per cantar) arriba a dir totes les bondats que té Catalunya.

CANTS MIREN AL FUTUR- TIRAR ENDAVANT EL PAÍS PLENAMENT CONSCIENT VISIONS: EL MAL CAÇADOR Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Aquest poema és llegendari i parla sobre un caçador que mentre estava escoltant la missa del Corpus Christi que oferia un capellà en una ermita, veu córrer una llebre enorme per davant seu. No la vol deixar escapar i, per tant, se'n va corrents al darrere sense que la missa hagi estat acabada i ofenent Déu per deixar-la a mitges. Per haver comès aquest pecat i per la seva avarícia personal, és un mal caçador i pagarà una condemna dictaminada per Déu.

La seva pena imposada pel Pare totpoderós és perseguir eternament la llebre però mai sense arribar a atrapar-la per més que ho intentés i corregués al darrere. El caçador mira amb anhel cada any que passa el moment important de la missa (s'aixeca la ostia), el qual se'l salta per buscar la llebre i això és pecat. . JOAN GARÍ: romanç (tirallonga d'heptasíl.labs, rima assonant als versos parells) Joan Garí està basat en una llegenda popular. Fra Joan fa penitència enfilat dalt d'un cim. Està aïllat per causa dels seus pecats i no pot resistir-se als encants corporals quan Riquilda se li presenta, filla de Guifré/Jofre el Pilós. La dona és presa per unes forces demoníaques.

L'amor espiritual de la divinitat és vençut pel pecat de lascívia, de passió, sensualitat. Al final, Garí cedeix a la temptació de la noia (la viola i l'assesina) i rep la condemna. Fra Garí és condemnat pel Papa a caminar amb les mans i els peus a terra, per Montserrat, convertint-se en semi-bestia. Finalment, Garí s'aixeca del terra perquè una veu innocent li ho diu, el fill Jofre i en demana el perdó. Aquest final té una finalitat moral, és un alliçonament. EL COMTE ARNAU: Un comte (força bruta) que li agrada una monja (Adalaisa). La rapta i es revel·la contra Déu i el càstig és ser immortal.

Milà i Fontanals va recollir contes i les va agrupar al Romancer català, on la que més destaca és el comte arnau. A la llegenda original del segle XVIII enrere: Arnau = al diable perquè profana una monja, mata i fa fora als pagesos. Finals del segle XIX: Maragall s'influència de Nietzsche. (vitalisme) Arnau ja no és el diable, és el superhome, perquè el superhome gaudeix de la vida i no es preocupa per la moral. El comte representa la llibertat i és amic del dimoni. El comte Arnau apareix muntat a cavall; va a veure una abadessa del convent de Sant Joan, anomenada Adalaisa. Els pagesos de les contrades agafen temor davant la seva presència.

Quan arriba al convent, Adalaisa ja l'espera mig desmaiada. És un encanteri i una bruixeria del Comte. Al entrar dins la cambra de l'abadessa, ella mig riu i està eufòrica, i amb la seva mirada tan afable. La jove li demana que es tregui la roba a poc a poc, i ell ho fa. Ara és ell qui li demana que es tregui el manto, però ella li reclama que és l'abadessa de Sant Joan. Finalment, cedeix i es treu la roba que la cobreix de dalt a baix. A la cambra, Arnau s'adona de la seva bellesa: té uns cabells molt sedosos, uns llavis amorosos, un pit sospirador, una mirada profunda; en canvi, ella li diu que el Sant Cristo que té penjat és més maco que ell.

L'endemà, el comte es lleva i corre i corre per sempre cada vegada amb més delit. Corre més que el vent, no hi ha res que el pari i si s'entrebanca en algun obstacle, s'enfronta i se'n mofa. La passada nit, Adalaisa va quedar embarassada. Va llençar un gran crit esfereïdor. Totes les altres monges del convent s'hi van acostar a veure què passava i van veure com la cintura se li havia deformat i com l'infant creixia dins el ventre d'Adalaisa. Però l'Arnau no hi era. A punta de dematí, les monges del monestir la varen trobar morta fora. Tema: És el triomf del vitalisme i la defensa a ultrança davant d'un espiritualisme quietista.

Per això, el comte Arnau és representat com un heroi relacionat amb la dimensió nocturna. El comte Arnau apareix el progrés i el canvi gràcies al vitalisme. El text és un diàleg, una lluita entre la vida del comte Arnau i la vida d'Adalaisa. En tots els aspectes es contraposen. Aquest poema té una finalitat moral, és un alliçonament que mostra una conducta i un comportament. L'ESTIMADA DE DON JAUME (falta info) és un poema basat en un dels episodis més celebrats pel nacionalisme romàntic català: la conquesta de Mallorca. La narració que en fa la crònica de Jaume I n'és un dels primers testimonis.

Maragall la coneix i hi al·ludeix, per exemple quan Jaume I pregunta als seus què és Mallorca, o en el detall del mar blanc per la quantitat de veles. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Jaume I, tot i no representar l'ideal del superhome de Nietzsche característic de l'apartat de Visions, representa clarament les qualitats que Maragall pretén destacar per representar el nacionalisme català, tot convertint-lo en un símbol patriòtic de les virtuts heroiques i el coratge d'un bon sobirà.

A banda, exerceix una funció de poemes del apartat, si en la resta de poemes el protagonista ha infringit "la llei d'amor", per això és castigat i en alguns casos redimit, en L'estimada de Don Jaume el protagonista representa l'ideal del que compleix "la llei d'amor." L'estimada de Don Jaume fa referència al rei Jaume I el conqueridor. Sota el seu regnat s'inicia l'expansió catalanoaragonesa per la Mediterrània amb les conquestes de Mallorca i de València, territoris que passaran a formar els Països Catalans com a territori cultural propi i definit (llengua, cultura i història comunes).

Concretament, la conquesta de Mallorca ha destacat com a referent històric sobretot perquè va ser la primera expedició militar del rei, esdevingué tot un èxit, i la repoblació de l'illa agermanà amb forts lligams tots dos territoris (cultura, llengua, costums). En el poema, Maragall tracta l'illa de Mallorca com si fos una dama a qui el rei Jaume estima profundament i l'expedició militar representa la conquesta amorosa. Les equivalències entre l'amor humà i l'amor per una terra es manifesten en els desitjos del rei d'anar a cercar amb la flota la seva estimada, quan combat contra els sarraïns amb valentia, i quan fa un elogi a la dolçor de la terra mallorquina.

Al final del poema el rei mor a València, temps després. Mentre el duen al seu sepulcre definitiu, el rei recorda la conquesta de la seva "dama" i dirigeix la vista cap al mar com si pogués veure la seva terra més estimada. LA FI D'EN SERRALLONGA Bandoler català. Es confessa abans de la seva mort. Per tal de poder aconseguir l'eternitat, si no amb tots els pecats que ha fet Déu el castigaria. Resa el Credo: fa un canvi a "resurrecció de la carn", moment que mor. En la confessió realment no es penedeix del que ha fet, vol reencarnar-se i li agradaria ser el mateix. Té la figura de superhome.

Segueix la moral catalana: ortodoxa (part correcta, seny) i heterodox (se'n va una mica de les normes, rauxa) Va blasfemant (queixant-se en nom de Déu) "a tot déu" "Déu i sa mare" rei del dolor (dimoni) vs rei de l'amor (jesús) CONFESSIÓ DELS 7 PECATS CAPITALS: El primer pecat és l'orgull. Ell ha estat un home lliure, no ha suportat que el manessin, ni tan sols el rei. És orgullós i li agrada ser temut per la gent. En definitiva, que no ha tingut respecte per ningú ni s'hi ha subordinat. El segon pecat és la ira. Serrallonga fa una descripció macabra de les morts que ha causat. És un home impulsiu, que es deixa portar pels instints. Reconeix que és un sàdic i magnifica la seva vida anterior.

El tercer pecat és l'enveja. Ell és un home gelós, volia ser el millor de tots a qualsevol preu, rebaixant els altres, fent córrer mentides i traint. Vol passar per sobre de tot i governar per sobre de Déu. Mentre explica aquests pecats, encara s'exalta, tot i que com sempre al final de cada pecat, veient-se a prop de Déu se'n penedeix. Un altre pecat és l' avarícia. És avariciós i vol posseir com més millor. Feia qualsevol cosa per obtenir riqueses. Tot i ser ric tenia remordiments en saber de la misèria dels altres i no se'ls podia gastar; també sabia que això no el curaria ni de la malaltia ni de la mort. Els seus pecats més petits van ser la peresa, la gula i la luxúria. PARTS: 1.

plantejament, introducció 2. pecats, es confessa: a. orgull + tornada b. ira + accés demoníac + tornada Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 c. enveja + orgull d. avaricia + no caritat + tornada e. peresa+gola+luxúria (plaers carnals) + reivindica el plaer del cos f. l'amor per la Joana (se l'estimava, no luxúria, li porta seny, el fa millor), no reconeix el pecat (no estaven casats) 3. Demana abans de morir poder dir "crec en la resurrecció de la carn" i morir resant el Credo. Desig de tornar a néixer. Què tenen en comú els personatges de Visions?

Podem detectar un altre element comú a tots els poemes que, creiem, permet una lectura més unitària: el tema de l'amor, en un sentit ampli. No cal dir que una de les cinc figures -el Comte Arnau- li interessa molt més que les altres, com ho demostra la llargària del poema i les successives reincidències obsessives al llarg de la seva vida. Però en un primer moment, tots cinc personatges són al mateix nivell. PERÒ SOBRETOT, TOTS ELS PERSONATGES COMPARTEIXEN EL VITALISME DE NIETZSCHE. Són personatges que no els hi importa la moral, no els hi importa si alguna acció està bé o no, només la fan perquè volen gaudir de la vida.

INTERMEZZO: LA CANÇÓ DE SANT RAMON Una noia russa/eslava estava cantant la cançó de st ramon La russa estava admirada, encisada perquè ella no entén gaire la lletra i està cantant en català i els catalans s'emocionen. Maragall s'emociona perquè quan era petit, la seva mare li cantava la cançó de sant ramon. La música el porta a la infància. (estranyesa, un fet que sembla que no tingui relació, et porta una emoció.) estranyesa perquè: canta en català la russa i la gent s'està emocionant tot i ser estrangera. La russa sap les paraules que diu però no sap com poden arribar al cor de Maragall. No sap el poder de les paraules.

La russa porta tot el que té de Rússia però hi ha un punt en comú amb el públic: la llengua catalana. S'ha establert un vincle emocional a l'última estrofa entre Maragall i la russa gràcies a la llengua. S'ha establert una comunicació, una comunió, una evocació. EN LA MORT D'UN JOVE és un poema inspirat en la mort de Willie Noble, el germà petit de Clara Noble, la muller de Joan Maragall. Estava malalt de tisi i va morir als vint-i-un anys. Es presenta dividit en dues estrofes i comença i acaba amb el mateix sintagma: "ponent dolcíssim". decadentisme: atracció per coses moribundes…Maragall creu que la mort és bonica encara que sovint no ho veiem així.

A la primera estrofa el poeta es dirigeix al seu cunyat: "Te'n vas anar..." va lluitar contra una malaltia greu i el va vèncer Significativament mor al moment del capvespre, al qual adjectiva amb un superlatiu: "dolcíssim" que li dona una qualitat que no podem atribuir al capvespre, sinó al noi que mor, en una fal·làcia patètica que sembla que té com a finalitat accentuar allò que esdevindrà després. Segona estrofa: parla amb la mort personificada ELS REIS TEMA: alegria i l'il·lusió dels infants el dia dels Reis SOL SOLET Parla de l'arribada del sol, de la infantesa endolçida, sensacions corporals…

visió de la natura com a un element portador de vida, regenerador la canço infantil actua com a referent i mostra com l'infant estima escalf del sol tot el rato és una antitesi entre la llum i escalfor del sol i la fredor de la llar familiar Forma: versos de 5 síl·labes. el fons (infantesa…) coincideix amb la forma (cançó infantil) DIMECRES DE CENDRA És un dels grans poemes amorosos de Maragall. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Parla de la litúrgia de l'inici de la quaresma. En concret la liturgia cristiana fa una marca de cendra en el front dels feligresos per indicar que som "pols i ens convertirem en cendra". = memento mori (recorda que moriràs).

Maragall li diu a la noia que ha d'aprofitar la vida (carpe diem) ara que és jove. Li diu a la noia que el rosat dels llavis i del front no passin per la marca de cendra. Aquest colors rosats es mereixen alguna cosa més enllà, les passions del cos. Maragall deslliga la noia d'aquesta situació, la crida al vitalisme i a la sensualitat, ("que no són pols ni cendra"). per tant a través de la noia Maragall critica que no es posi cendra (mort), no faci cas al sacerdot; sino que visqui la vida i no es privi de res. LO DIVÍ EN EL DIJOUS SANT Dia abans de Divendres Sant, el dijous es commemora el Sant Sopar (l'últim sopar).

Lo diví = l'hòstia que conté Déu Els primers versos del poema ja diuen que Maragall troba Déu a tot arreu. PANTEISME La natura és un temple de Déu Ens diu que la vida dura més enllà del cos. Hi ha una espiritualitat més enllà dels sentits. Ha vist que hi ha gent gran contenta i infants entristits. = identitat de contraris que són necessaris per viure plenament. (ying - yang) etern retorn, roden les etapes de la vida "Els guerrers s'han trobat davant d'un anyell." però baixen les espases perquè l'anyell té un poder/autoritat, el poder de Déu com a víctima dels humans.

última estrofa: S'adreça a Déu dient que la gent que no plora plori perquè si plores vol dir que vius, i per aquelles persones que ploren (per tant viuen) que siguin consolades. I que els dongui esperança. L'ÀNIMA DE LES FLORS: Maragall veu dos flors arrencades al mig d'un camí. Utilitza les flors per explicar les seves emocions (personificació.) El poeta està encantat amb la bellesa de les flors i per molt que les flors hagin mort, el seu encantament mai morirà. El cos de les flors no perduren però com diu el títol, l'ànima sí. A MUNTANYA: Puigcerdà, on estiuejaven els de Barcelona La gent de Barcelona o Puigcerdà va a mirar el paisatge al balcó. Molt lluny d'allà es veu una tempesta.

La tempesta passa lluny de Puigcerdà però no la sentim. Per tant, és silenciosa per la gent de Puigcerdà. Contrast entre la vitalitat de la natura i la passivitat de la gent. A la 3ª estrofa Maragall es transporta al mig de la tempesta. El poeta critica aquesta passivitat de la gent, que es mira les coses com si fossin fenòmens llunyans. CANTS: ELS TRES CANTS DE LA GUERRA Cants: pàtria, joventut, vitalitat Parla sobre la guerra de la independència de Cuba (s'inclouen els EUA i Espanya).

Maragall creu que Catalunya ha de contribuir en el regeneracionisme d'Espanya, vol progrés Els adéus primera estrofa: barcos que fugen carregats de soldats forts i joves segona estrofa: surt la història de Caí i Abel (lluita entre germans) ponent: cuba i es pregunta perquè tots ens hem de barallar =ajunta una història del gènesis amb la seva actualitat, li dona un valor mític a un fet històric contemporani Oda a Espanya amb intenció de modernitzar espanya Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Cant d'alabança, en català i irònic (el títol, realment no és una oda) parla del patriotisme, jo poetic: Maragall ponent = Cuba personificació: Espanya és una dona que està a la platja veient com els seus fills marxen en barco i ella va cantant, això és insensat.

Aquesta gent que envien a la guerra realment podrien utilitzar-la per treballar per Espanya. Ubi sunt: que se n'ha fet dels barcos? i dels fills? imperatius per aconseguir un sentit bastant més tràgic: retorna amb tu (marca regeneracionista) Espanya és una mare que s'ha de preocupar pels seus fills, no enviar-los a la guerra. En conclusió: Joan Maragall es preocupa per la situació que viu Espanya i per la injustícia dels seus ciutadans, víctimes de la guerra de Cuba. Cant del retorn soldats catalans que tornen de la guerra, perduda estan traumatitzats per la mort dels seus companys ara han de triar el camí correcte per continuar les seves vides a la terra catalana.

la guerra fracasa pero queda la natura (dofins i taurons…) no pot ser que l'estat envii els fills de les mares a morir a amèrica. les mares reclamen els seus familiars, però estan morts. és una pena que hagin mort els soldats per aquesta lluita. penúltima estrofa: els soldats volen saber com està la seva pàtria després de la guerra. també remarca la importància de la llengua de catalunya. última estrofa: visió positiva i vitalista. catalunya ha de reconèixer que és una bona terra i que pot afrontar qualsevol desgràcia.

LA SARDANA ceres: deesa agricultura Fa la lloança del ball nacional L'objectiu és obvi: la creació i exaltació d'uns símbols que vehiculin els sentiments patriòtics de la col·lectivitat. els catalans mantenen la cultura i per tant, segueixen un bon rumb. poema sobre la unitat dels ppcc crida als joves, identificats com a guerrers, a marcar el ritme de la sardana. Fadrins = els que no estan casats Verges = dones que no estan casades Si hi ha nois i noies, s'enamoren, es casen i tenen fills = etern retorn, la sardana també n'és una representació Els joves la ballen com si fos una dansa mística, amb aprofundiment. religió oculta que és la força de la vida.

no és una dansa sensual, de parella, és de tot catalunya. estima i avança: amor i progrés agricultura té relació amb l'etern retorn (es fertilitza la terra, es cultiva, es recull…

el mateix cada any) CANT DE LA SENYERA símbol en contra de la repressió del catalanisme exaltació de la senyera com a símbol de la pàtria catalana crida a la unitat i a l'acció conjunta sota el vincle dels senyals d'identitat: himne, bandera el poema dóna a entendre que a través de la unió del poble aconseguirem ser lliures CANT DE MAIG, CANT D'ALEGRIA (falta info) MAIG perquè s'esta parlant de la primavera plena maig=alegria cantem: primera persona de plural, UNIÓ (nosaltres) rialla clara: podria ser la rialla d'un nen, innocent, sincera ressonar els aires…

: de les vibracions dels cants alegres es produeix so "els núvols somriuren": personificació, cau aigua que dona vida el sol també "Roses vermelles": tot floreix amb molt de color "cridant coses alegres i furioses": amb molt entusiasme i alegres. la força és una marca de vitalitat Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Costes avall degoten les neus foses. = hipèrbaton. Imatge que l'aigua va baixant. Sadollem = satisfet. Satisfem la mirada de verdor. Enfonsar la mirada = sinestesia. No pots tocar la vista.

respira l'aire del cel = pur cel i terra: lu q ha explicat de se mare mirar al cel=cap amunt bel, ovelles que canten: alabant a Déu crit de guerra= l'ésser humà sempre ha creat guerres, vitalitat de plantar cara tornem nos soldats= la força de la vida dels guerrers serafins: angels que miren a Déu emmajada: ve de maig aimia: amant o estimada. plantem arbres davant de l'estimada per impressionar-la. "Riem, riem entre les flors": carpe diem Última estrofa: s'acaba maig i els arbres s'assequen. la llenya = tirarem la llenya al foc de sant Joan perquè la llenya no ens interessa, és un arbre mort, sense vida. salto per sobre la llenya perquè sóc superior a la llenya. jo estic viu.

El «Cant de maig, cant d'alegria» reprèn el vitalisme que hem tractat i el connecta amb la cronologia estacional que actua com a peculiar fal·làcia patètica positiva. L'alegria del cant està en sintonia amb la claror del mes de maig. L'alegria és el tema principal: l'alegria agermanada en les veus del poble que celebra la fertilitat del maig. Aquesta alegria és una depuració de l'alegria d'Arnau i de Serrallonga. Ara l'alegria es vincula amb l'amor compartit i amb l'alegria de la terra que celebra la seva producció cromàtica de béns naturals. En efecte, Maragall potencia el cromatisme visual i reclama la comunió de la dimensió humana amb una terra regenerada.

El vitalisme implícit és evident i cristal·lí. La visió organicista del poeta està en tot moment en primer terme i també la voluntat de joia compartida. I també la dualitat de què parlàvem en començar l'anàlisi de l'obra: per una banda existeix un determinat misticisme del col·lectiu nuat a la terra i, per l'altra, la idea que el poble és un col·lectiu de «soldats lluents» xops de claror natural. Maragall no es pot estar de reclamar una actitud novament vital i entroncada a l'«alma catalana». Per això el poema acaba amb el foc simbòlic i llegendari de Sant Joan.

La idea antropològica de transgressió continua present, així com la necessitat del poeta de confondre's amb el poble en un plural exhortatiu. El decasíl·lab rimat alternadament en consonant, combinat amb l'heptasíl·lab que funciona com a coda estròfica, és el recurs perfecte per canalitzar la consigna. CANT DE NOVEMBRE caiguda de les fulles, ve el fred arbres vermells que amb la posta encara ho son més. el color vermell dóna plaer. I a més, li entra dins aquest color. "el mateix verd primaveral" = explica la passió dels dos escenaris de transició (primavera i tardor) tant el verd com el vermell és bonic. perquè els dos formen part de la natura, i la natura és bella perquè la va crear Déu.

alcem els cors cantant la vida entera, la vida en la seva totalitat és bona (tant allò bo com dolent) carpe diem: gosa el moment, no pensis en els dies que vindran, viu l'instant última estrofa: no has d'estar trist perquè ve l'hivern si no has d'estar content perquè has tingut una existència plena. =no has de plànyer que ve l'hivern, has de plànyer si no has gaudit al màxim. La plenitud està en la vida, no en la mort. CANT DELS JOVES La nació s'ha construït des dels seus símbols antics, però la nació també és, per a Maragall, el futur. Això és el que comunica el «Cant dels joves». Novament el jo poètic es confon en el plural dels joves que canten la consigna.

Maragall estampa una afirmació positiva del futur nacionalista i reclama una actitud ideològicament vital. D'entrada hi ha l'afirmació del present de la nova generació i la voluntat de despertar-se respecte a la història, aquesta és la funció de la primera estrofa. El poeta concep aquest moment com un triomf de la lluminositat simbòlica del país: d'aquí vénen totes les referències llumíniques i cromàtiques a la claror. La llum solar implica el cant afirmatiu del poble i l'aspiració a emprendre el vol. Si la senyera s'havia convertit en un ocell, ara és tot el jovent qui vola.

I en aquest punt, Maragall persevera en la demanda d'una actitud regeneradora: el jovent ha de reinterpretar la història i la tradició. El poeta reclama la «tempesta» en el sentit vitalista que ja hem vist en els altres apartats de la guia. No cal dir que la idea de joventut dinàmica i vital és present en l'estètica regeneracionista del modernisme i com aquesta joventut de Maragall s'hi relaciona. El ritme del poema és trepidant en l'ús de l'heptasíl·lab i en una rima consonant ABBA que amplifica sonorament la demanda del poeta.

___________________________________________________________________________________________________ _____ Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 El cor quiet – Josep Carner https://litecat.wordpress.com/el-cor-quiet/ Líder noucentisme: Eugeni d'Ors. Publica articles al Glosari. Bellesa formal. Inspiració en els clàssics (Renaixement, romans i grecs antics) perquè els sonets tenien moltes normes formals (sonet, versos exactes, rima exacte, etc) Es creen Institucions per tal de que els catalans siguin coneguts a la resta d'Europa. Imperialisme: construir una Catalunya ideal mirall d'altres cultures a partir d'un estat burgès modern.

Arbitrarisme: els ciutadans arbitraris del noucentisme fan tal acció perquè és correcta. Noucentisme volia que ningú s'escapés per fer coses bohèmies. Classicisme vinculat al mediterranianisme: a la Catalunya mediterrània. Ideal de la dona catalana, La casa noucentista ha de ser mediterrània, els pins de la costa brava… Volen una catalunya ideal. Eugeni d'Ors veu en Carner que la poesia és recta, perfecte. CARNER 1884: neix a bcn Amb 13 anys accedeix al Batxillerat eés conegut com "El príncep dels poetes" Es presenta a ser diplomàtic i guanya. L'any 1925 (publicació El cor quiet), té una crisi i aquesta obra acaba sent un punt de canvi a la poesia de Carner.

Fa un doble canvi: es planteja uns temes que no es planteja una persona jove i també comença a fer poemes postsimbolistes. Postsimbolisme: A principis del segle XX és un moment on a la poesia es busca expressar el que hi ha dins el poeta a través d'objectes. No es diuen les coses literals sinó a través de símbols. EL COR QUIET SIGNIFICAT TÍTOL: No vol dir que el cor estigui parat, sinó que es relaciona amb la quietud de l'ànima. És un llibre factici perquè els poemes ja els havia fet anteriorment, la gràcia és que Carner els ordena per fer un viatge desde la 1ª secció a la última. Ordenació important: va des de la crisi (les nits) fins el cor més quiet i tranquil (l'assenyament).

El cor quiet és un poemari dividit en cinc seccions anomenades: les nits, els arbres, les estampes, les adreces i l'assenyament. Secció 1: LES NITS: es planteja el dubte ,l'angoixa i la inseguretat de fer-se gran i acostar-te a la mort. En aquesta secció es tracten temes com la inquietud i interrogació metafísica i religiosa, la presència de la mort, la follia, el camí cap a la salvació, l'assenyament, la maduresa i sobretot, la nit com a espai de misteri. Són alguns dels primers poemes de Josep Carner i té molta relació amb el que ell pensava durant les nits d'insomni mentre tothom dormia. NOCTURN Moltes preguntes al poema. Carner no afirma res. Molts dubtes.

Això ja no és típic dels noucentistes. Objectiu: parlar de la intimintat de Carner. Utilitza característiques de la nit: foscor, reflexió, solitud, mort... per explicar el seu estat interior. Carner reflexiona tant que es fa masses preguntes. El poema comença Carner escolta ocells i animals lliures per la nit però no veu res. (metafòric, està parlant del seu interior) ¿Què cerca el vent nocturn a dins l'afrau?

(es refereix a que Carner està buscant alguna cosa, però no sap el què però fa servir el vent per expressar com es sent) "mig diríeu que viu sota la lluna per bé que sembli indiferent a tot." ell és sent indiferent Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 "¿porteu alguna divinal requesta en ritme d'esperances i de por?" es questiona si Déu li està fent preguntes. Diu que potser són àngels. Aiga = símbol de vida, està estancada en un pou. Tresor està enterrat. Hi ha lluna plena. "oh doll quiet i blanc del pleniluni que els enyors desnia, la lassa i espectral malenconia d'una presó de fang." fang referència a la bíblia. Es diu que tots els homes estan fets de fang.

Carner vol dir que com que ell és fang (material), no el permet arribar al missatge de Déu. Finalment, demana a la lluna que l'il.lumini per tal de no tenir tant tristor. el cor del poeta no està quiet: inquietud PROXIMITAT DE LA MORT ha fet 40 anys, s'aproxima la mort interpel·la Déu sobre la fi de la vida humana Carner dona les gràcies per la seva mort perquè la mort el portarà més aprop de Déu. Es pregunta com Déu el reconeixerà al cel si Josep Carner ha pecat. Déu no li respon al que es pregunta, Carner està inquiet, té el cor inquiet per la mort perquè i si no ha arreglat els pecats i Déu el condemna a l'infern? Encara que siguis ateu, no pots deixar de creure que et moriràs.

NIT DE SANT JOAN El foc de la foguera es va apagant. El carrer està ple de gent que s'insulta En una de les cases hi ha una boja, ella té un foc interior Ella està a la fosquedat: lloc on hi ha el dimoni La boja es volia fer a tots els homes del poble. Aquesta nit de St Joan encara més que les altres nits. La dona es treu la camisa perquè vol que els homes la mirin. Hem passat de les fogueres de sant joan a les fogueres de l'infern (perquè està boja). el foc de sant joan principalment és civilitzat però als afores hi ha el foc de la boja (no control, demoníac) CAU A LA MAR L'ESTEL MÉS BELL El poeta veu un estel, després s'amaga, però es pregunta on acabarà el vol/viatge.

Josep Carner es sent poruc perquè fora d'ell hi ha un cosmos que desconeix. A la part 2, es pregunta què sentirà l'estel i quin serà el seu recorregut… Moltes preguntes. A la 3a part, carner ens diu que l'estel és bell però ningú podrà tenir accés al estel perquè l'estel només passa i ja està. Només són les persones desde la terra les que es pregunten per l'estel. No podem buscar significat a un estel perquè no en té. PERDUT EN MON JARDÍ És de nit, Carner apaga la llum. Està trist. Es troba a la seva habitació, pensatiu, pensant en alguna cosa que li preocupa i finalment obra la porta. Perd el control sobre ell mateix. Es troba guiat només per un camí de roses d'un camí ocult.

Passa una fulla i li frega el front. Se sent un so d'aigua, com una melodia d'una flauta. Veu insectes en aquella nit. Carner es pregunta si s'està tornant boig. Pot ser que la seva consciència hagi sortit d'ell? (es pregunta sobre el seu voltant, està confós, fins i tot es pregunta si s'està convertint en una bèstia.) Està tant confós que no pot pensar bé. S'agenolla i es pregunta si el que li està passant és perquè s'està convertint en materia primordial. (bèstia) Però de sobte, sent un estímul de Déu: per tant, afirma que és un home. Torna a despertar i a ser ell.

(pensar en jesús el torna a la vida normal) A JESÚS Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Idea de Jesús que està allà i que et mira. Jesús passa per casa d'ell com una penombra que no es nota. Carner exposa el problema d'estar viu: no estàs amb Déu, perquè la vida té unes limitacions i a vegades no veiem que Déu està amb nosaltres. remences (pagesos): metàfora de que nosaltres estem condemnats a viure lluny de Déu Preguntant-nos i buscant coses materials hem perdut l'oportunitat d'apropar-nos a déu. Avui Déu ha traït a Carner perquè el fill de Carner està malalt, però un cop ha vist a Jesús a prop del nen, Carner ja no ha tingut por de la mort.

Presenta a Jesús com la salvació, com a guia que dóna llum a la foscor (Llàtzer, Natzareu) EL BEAT SUPERVIVENT: Es tracta d'un poema narratiu, compost de 15 quartets de versos regulars decasíl·labs rima ABAB, excepte els versos 45-48 RIMA ABBA, i els versos 57-60 RIMA ABBA, i 61-65 rima AABB. Un últim quintet (rima AABBA), és a dir, un estramp. Es tracta d'un poema narratiu llarg en què es fa una reflexió sobre el pas del temps. El jo poètic compara l'edat adulta a la joventut. TEMA: El poema tracta sobre la joventut perduda de l'autor. Tempus fugit (temps perdut).

El jo poètic s'identifica amb el mateix poeta que es presenta en una escena domèstica, vetllant, despert, mentre la resta de la casa dorm. Des de la quietud de la nit recorda la seva joventut, la vida despreocupada, en definitiva el pas del temps i les responsabilitats de la vida adulta, bàsicament la família. 3 PARTS: 1. el personatge, un home de mitjana edat, el mateix poeta, es descriu en un ambient confortable en plena nit 2. l'objecte de la reflexió és la vida passada, la joventut sense obligacions, ni responsabilitats, és a dir "el fadrinatge": l'estar solter 3. es reprèn l'evocació a la joventut. Després el torna al present.

Es descriu físicament amb els primers senyals de maduresa: "la cella desatesa / i els primers cabells blancs lluen subtils" i, sobretot, en un context familiar de responsabilitat = Mentre els altres dormen, el poeta s'interroga sobre la realitat; és un recurs propi del corrent postsimbolista al qual Carner s'aproxima en aquest llibre. En aquest sentit el títol del poema defineix molt el personatge: "beat", relacionat amb bondat i supervivent en el sentit de que està viu, ha sobreviscut els perills de la joventut.. La seva joventut està morta però ell ha sobreviscut entre adormits.

Secció 2: ELS ARBRES: Agafa arbres i els carrega de significat i de característiques humanes, plantejats com un catàleg i es presenten tipus de persones. És un tema que agrada a Carner. Arbre com a símbol de persona (arrels a terra i branques en direcció al cel) ELS ESCRIU PERSONIFICANT-LOS O ELS UTILITZA PER EXPLICAR UN SENTIMENT SEU. Representen la vida i la humanitat que veiem transcórrer i transformar-se en els canvis dins els cicles de les estacions de l'any. El món dels arbres és per a Carner un mirall del nostre, amb la mateixa complexitat i la mateixa varietat, perquè la natura es manifesta amb caràcters i actituds tan diverses com les que presenta el gènere humà.

ELS NOSTRES PINS: http://www.xtec.cat/~vmartin5/carner/els%20nostres%20pins.htm L'autor personifica els pins (identitat humana perquè s'han anat carregant d'humanitat) i parla amb ells descrivint- los segons la seva situació geogràfica. Per a fer les descripcions utilitza comparacions amb altres arbres, persones, etc. El recurs més marcat és quan l'autor utilitza antítesis per comparar dos classes de pins. En la primera estrofa i les dos últimes generalitza tots els pins i fa una descripció col·lectiva.

ESTROFA I Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 El poeta parla amb un pi que està en terra seca; diu que fa d'enllaç entre la terra i el cel, però que està per sobre de nosaltres, en les muntanyes. El descriu, parlant de que el color del seu tronc és vermell i el seu brancatge és fort i punxegut, ja que les seves fulles són d'agulla vermella i la compara amb els pèls de la barba. L'arbre està dret representat pel sentiment de fe.

ESTROFA II En aquesta estrofa, parla de dos pins que estan en llocs oposats, un està en alta muntanya i que es veu des de l'horitzó ressaltant per sobre de l'horitzó; l'altre està en la costa i representa que és un figura dels déus de la Grècia antiga, com si fos la representació d'un d'aquests. ESTROFA III Parla de dos pins; un està situat al costat d'una ermita que espera la visita de la gent per deixar de sentir-se sol, al costat de la font; L'altre està a dalt d'una muntanya, i a punt de caure, per un abisme, ja que ha nascut tort. Fa una oposició entre els dos, un té l'esperança d'estar acompanyat.

ESTROFA IV El primer pi està situat enmig d'un camí, aquest té les branques molt llargues i faciliten l'ombra en el camí. L'altre neix en un forat ombrívol, que intenta buscar la llum del sol, per això el compara amb un altre arbre que és alt i estret. ESTROFA V El primer pi està situat sol al costat d'una casa des d'on sent un rierol que passa pels voltants. L'altre està en una selva acompanyat d'altres arbres i fa de cucanya per als esquirols que volen pujar per les seves branques. ESTROFA VI El primer, lluita contra el vent per demostrar la seva força, ja que es destaca com un arbre altiu i orgullós.

L'altre és més tranquil i es conforma escoltant la font i els ocells dels nius que té en les seves branques. ESTROFA VII Torna a fer una generalització de tots els pins, dient que porten molts anys d'existència sobre la terra, com que són altius i orgullosos fan una catifa amb els seus pèls vermells, caiguts pel vent i pel pas del temps. ESTROFA VIII És la tornada Diu que els pins són com uns amics perquè per ell, la humanitat és bondat, amistat. Fàcilment pot parlar d'humanitat a través de pins perquè són tipus de persones. ELS AMETLLERS DE SARRIÀ Aquest poema està ambientat a Sarrià, un poble on vivia Carner amb la seva família.

El tema d'aquest poema és la descripció de diferents ametllers. Cada ametller representa una qualitat humana. En general, els ametllers representen vitalitat, esperança.. ja que és el primer arbre que floreix. El primer vers introdueix el tema i cada vers següent descriu un ametller diferent. El primer ametller és seductor i el podem relacionar amb la joventut. El segon és generós. El tercer arbre és valent ja que es troba en condicions molt adverses. El quart ametller és petit i es relaciona amb la infantesa. El cinquè arbre és poruc. El següent és humà, lleial. L'últim arbre és bell i representa la perfecció.

ELS POLLANCS DE FRANÇA Versos de 10 síl·labes separats per un hemistiqui Versos apariats (aparellats, 2 versos de la mateixa longitud que rimen i que són independents als altres.) pollancre: arbre en el que es fixa carner, li fan gràcia perquè li va posant característiques d'una persona noble, recta, que sap el que s'ha de fer en cada moment. els arbres "el segueixen" mentre viatja, arbres que van cap al cel somni diví: el món creat La primera part hi ha una descripció dels arbres, de la seva predominància en el país de França. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 La segona part, en canvi, aquests arbres adquireixen qualitats humanes (personificació).

Són arbres que gaudeixen de la protecció divina: Déu els protegeix perquè representen dues qualitats humanes entre Carner i el noucentisme (l'ordre i el seny). Aquesta positivitat dels arbres es projecta cap el seu voltant. La tercera part torna la descripció però individualitzada amb qualitats humanes, sempre personificant. Carner té una actitud d'afecte i de mirar la forma positiva de la vida, bonhomia. L'arbre més alt té el poder i els altres dos semblen que estan enamorats. El fet que estiguin torçats els altres tres arbres, no significa un element negatiu, sinó que adoren olorar la menta. A la quarta part, torna a parlar amb els arbres però en forma col·lectiva.

Es troba una representació d'unió entre la matèria i la espiritualitat. El tot aquest sextet hi ha dos camps semàntics, matèria, espiritualitat: cel atent/dolça terra, terra solcada/núvols de borra brillant, altura/racó. La natura es torna positiva per efecte dels arbres. L'última part, és l'última lloança als pollancres. Se'ns repeteix que els pollancres són representacions de França, de la França tradicional, passat. Aquesta representació tradicional francesa és idealitzada per Déu. És un poema que encarna les característiques del noucentisme.

COMENTARI POEMA 112-113-114.el fruiterar florit En el meu cas vaig fer el presseguer amagadís que tracta sobre un presseguer (arbre bell per Carner) amagat darrere una roca i ho descriu, juntament amb un sentiment de felicitat. L'EUCALIPTUS DE QUARTO DEI MILLE -els eucaliptus no es mouen amb el vent -FULLES D'ARGENT (PLATA) - LA FLOR DAURADA - L'arbre era aquell que veia des de la finestra en la seva primera destinació com a diplomàtic, a Gènova. - La presència de l'arbre al poema és benèfica i transmet calma. L'arbre és gran i posa en contacte el terra amb el cel. A més a més, l'arbre assenyala on viu el poeta.

És un element de la seva rutina, del seu dia a dia, i serveix al jo líric per descriure aquesta rutina de manera aamble i tranquil·la. Sembla ser que el seu nou destí li sembla bé. Està còmode, envoltat d'arbres (xiprers, oliveres) i gaudint de les vistes que li ofereix el seu domicili en la part alta, des d'on veu el mar. -Després de la descripció del gran arbre i allò que l'envolta, el jo líric personifica l'eucaliptus amb la intenció de descriure la seva actitud serena. El jo líric fa servir un símil on compara l'arbre amb una noia coqueta. EL PRESSEGUER FLORIT -HI PARTICIPEN EL MERLOT, ELS ANIMALS…

-Presseguer florit és una narració i, al mateix temps, un enigma que el lector ha de resoldre. És la continuació del poema anterior, Senyals de març, on feia aparició "una donzella que espera", clarament, l'arribada de l'amor. -Carner bandeja d'entrada tota grandiloqüència passional que poguéssim atribuir a l'amor. El que ens expliqui passarà en un entorn assumible i real, "el turó més petit". Entre guionets, Carner difumina la presència d'aquesta florida efímera: dient que "juraríem" haver-lo vist, nega, afirmant-la, l'existència del presseguer. No farà pas que un ciutadà del segle vint vegi a Venus. A nosaltres, el que ens sembla veure és un presseguer florit.

La ironia és que qui veu sense cap mena de dubte la deessa és el merlot, i que nosaltres hem doncs de veure la deessa a través dels seus ulls. Venus és representa la bellesa, l'amor i la fecunditat. El mes que se li consagrava era el d'abril, justament el mes que els presseguers fan la florida. Tornem al verger florit: la flor més material és la que es convertirà en fruita. Aquest "merlot de la ribera" ens assenyala la presència, indispensable als locus amoenus, d'aigua refrescant. Amb els ulls del merlot veiem una Venus propera i actualitzada, que es posa bé el cinturó o s'arregla els rínxols. És la ironia carneriana, la desacralització civilitzada de l'amor.

- L'estrofa final explica l'incident que ha motivat el poema. Els protagonistes humans, òbviament una parella, s'han encantat i se'ls ha fet tard. Quan arriben al turó, sorprenen "l'aparició / en el moment que es dispersa." No cal dir perquè s'han distret. Així i tot, quan se n'adonen, ja és tard. En el moment que el descobreixen, Venus, l'amor, furtiu i efímer com el presseguer florit, ja se'ls escapa de les mans. Ves quina història d'amor. ELS COCOTERS DE MARUTO PASSA AL MAR EL RECORD DELS ARBRES DURARÀ AL COR DEL POETA Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 1a Estrofa.

El narrador ens comença a parlar en primera persona i dona la impressió que està començant a explicar una anècdota. Es situa a , una ciutat on el destí va decidir que hauria de viure un temps. Ens explica que es troba quatre cocoters en línia davant del mar. Apareix una personificació dels cocoters: "aturats". 2a Estrofa. Continua amb la personificació…