Resum de Català per a la Selectivitat

I 66 flashcards i 44 preguntes més al document.

Text del document

CATALÀ SELECTIVITAT Núria Morón FET LITERARI a) LITERATURA 1. Renaixença: La Renaixença és un moviment cultural de recuperació dels signes d'identitat catalana que apareix a Catalunya als anys 30 del segle XIX (se sol donar com a punt de partida simbòlic l'any 1833, any de la publicació del poema «La pàtria», de Bonaventura Carles Aribau) fins al 1890. El seu nom defineix inequívocament el seu objectiu: fer «renéixer» la llengua i la literatura catalanes, que a causa de la situació diglòssica favorable al castellà, són percebudes com a «mortes» en el terreny cultural pel grup d'intel·lectuals que formen aquest moviment.

Hi ha dos factors sense els quals no hauria estat possible aquest ressorgiment de la llengua i la literatura catalanes: d'una banda, les idees romàntiques lligades amb el nacionalisme i la valoració, per tant, de la llengua i la cultura de la pròpia nació, i, de l'altra, l'aparició de la burgesia industrial, que, sentint-se maltractada pel govern espanyol i amarada també de les idees romàntiques, donarà prestigi i suport econòmic al moviment. El programa de la Renaixença presenta diferents punts: - Reconstrucció de la història de l'edat mitjana. - Divulgació dels clàssics medievals. - Recull de llegendes i poesia de tradició oral. - Fixació d'un model de llengua literària.

- Creació de premsa i editorials. Per aconseguir els seus objectius, els intel·lectuals de la Renaixença elaboraran un seguit d'estratègies, les més destacades de les quals seran la creació de plataformes de difusió (revistes i editorials) i la restauració el 1859 dels Jocs Florals, un certamen literari d'origen medieval. El seu lema, «Pàtria, Fides (Fe), Amor», prescrivia poemes de tema patriòtic, religiós o moral i d'amor familiar. Aquestes temàtiques, establertes a les bases de participació dels Jocs Florals, definien l'orientació nacionalista, historicista i conservadora del Romanticisme català, allunyat de les idees exaltades d'altres romàntics europeus.

Els Jocs Florals van ser la plataforma de foment i difusió de la poesia catalana del segle XIX i és l'embrió d'on van sortir els principals escriptors catalans del moment. En el terreny exclusivament lingüístic, els intel·lectuals del moviment promocionen, estudien i inicien la normalització del català. Els promotors de la Renaixença van ser Bonaventura Carles Aribau, Joaquim Rubió i Ors, Marià Aguiló, Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer. Aquest moviment de reivindicació nacional i cultural va comprendre sis dècades, dividides en tres períodes: - Etapa de formació.

Dels anys trenta fins a la restauració dels Jocs Florals, 1859, un antic certament literari medieval (segle XIV) que va donar prestigi social a la literatura escrita en català, fomentant l'aparició d'una generació de poetes catalans. - Etapa de consolidació. Entre 1860 i final de la dècada del 1880, època en què es consagren els autors cabdals de la Renaixença, un per a cada gènere literari: Jacint Verdaguer (poesia), Àngel Guimerà (teatre) i Narcís Oller (narrativa). - Etapa de dissolució. De finals de la dècada del 1880 fins a principi de la dècada del 1890, amb el triomf del modernisme (1892).

Tot i que la Renaixença s'ha relacionat amb l'estètica romàntica, l'associació entre els dos termes no és exacta, perquè el fenomen de la Renaixença va més enllà del moviment romàntic i inclou també les manifestacions literàries i cultural vinculades al Realisme i al Naturalisme. - El Romanticisme apareix a Alemanya i Anglaterra a mitjan segle XVIII. La literatura romàntica rebutja el racionalisme de la Il·lustració i propugna el subjectivisme de l'individu, valorant-ne especialment els sentiments. Els romàntics són idealistes, menyspreen la realitat quotidiana, buscant l'evasió en la fantasia i en la recreació d'èpoques i espais exòtics.

- El Realisme és el moviment literari que, nascut a França, prendrà força arreu d'Europa a partir de la segona meitat del segle XIX. L'objectiu d'aquest moviment, clarament oposat al Romanticisme, és que la literatura s'apropi a la realitat immediata i que aquesta realitat sigui representada de manera fidel; ja no interessa reflectir els sentiments, sinó la societat de l'època. La subjectivitat del Romanticisme dona lloc a objectivitat del realisme, que s'ocupa de la realitat que envolta l'artista. S'havia de ser objectiu i exacte, neutre. - El Naturalisme apareix, també a França, a partir de la dècada dels setanta i fins a finals de segle.

Deriva del realisme i va més enllà de l'anàlisi de la realitat. Ja que la literatura és un mirall de la realitat, es podia fer servir la novel·la per alguna cosa més que reflectir el món; es podia fer servir la literatura com un laboratori per posar a prova algunes teories. L'escriptor realista intenta fer un estudi científic del comportament humà; considera que els éssers humans no són lliures, sinó que són determinats per la família (herència biològica) i l'entorn en què es desenvolupen (medi social). La intenció d'aquest moviment és descobrir les lleis que determinen l'actuació humana per tal de preveure'n les conseqüències abans que sigui massa tard. 2.

Modernisme: És un moviment cultural d'abast molt ampli que es produeix, a grans trets, entre el 1892 i el 1912, tot i que en alguns àmbits com la narrativa la seva influència arribarà fins als anys 30. Aquest moviment tenia com a propòsits la modernització, l'europeïtzació i la renacionalització d'una cultura que, per a les noves generacions, havia quedat antiquada, obsoleta i provinciana. El Modernisme no mira cap al passat —a diferència de la Renaixença, el nom de la qual implica la voluntat de «ressorgir», és a dir, de recuperar l'antiga esplendor literària medieval—, sinó que apunta cap al futur nacional modern, amb posicions polítiques avançades, fins i tot radicals.

Joan Lluís Marfany ha definit el Modernisme a través dels tres possible usos del terme: el Modernisme com una actitud —obertura a l'Europa moderna com a solució als problemes plantejats, com a moviment —quan existeixen un programa concret i una estratègia d'actuació conjunts, i com a període —els vint anys de predomini del Modernisme com a actitud generalitzada, que incideix en més o menys grau en tota la producció coetània.

Els encarregats de formular aquest projecte i, en darrer terme, de dur-lo a la pràctica a l'inici de la darrera dècada del segle XIX, va ser un grup reduït, i malgrat tot heterogeni, que promou un programa de transformació profunda de la cultura catalana que s'articula al voltant de tres eixos: el concepte d'art total, un art capaç de trencar els límits entre els diversos gèneres literaris i les fronteres entre les diferents manifestacions artístiques; així, escriviren prosa poètica i poemes en prosa. Les arts en síntesi, aquelles que n'engloben altres —el teatre, la música i l'òpera—, i les arts noves —el cinema i la fotografia— foren les que triomfaren en aquell moment.

l'europeisme i la voluntat de construir una cultura nacional catalana, la qual cosa suposa un intent de renovació i de modernització de la cultura catalana per tal d'adaptar-la a les tendències artístiques i literàries dominants en l'Europa contemporània: Simbolisme (corrent que considera que hi ha una realitat profunda amagada que es pot intuir a través del símbol i de la metàfora), el Decadentisme (que amb alguns trets coincidents amb el Romanticisme recrea actituds o situacions com la malaltia, la mort, la por, la foscor...) i el Vitalisme (que, influït per la filosofia de Nietzche, pensa que l'individu pot aconseguir qualsevol cosa amb la lluita i la voluntat de superació).

Un dels trets definitoris de la modernitat europea, que esdevé un senyal d'identitat del Modernisme, és la redefinició de la figura de l'artista i de les relacions entre aquest i la societat burgesa. La concepció de l'artista com un ésser superior es manifesta en l'individualisme, en l'exaltació nietzscheana de la voluntat i en el caràcter messiànic del creador. Tots els modernistes coincideixen en el rebuig cap a la societat burgesa sorgida de la industrialització, una societat que ho supedita tot al benefici econòmic. La burgesia descobreix l'art i l'incorpora a la cadena de producció.

Passar a ser un «producte» amb un valor decoratiu destinat a satisfer les necessitats d'ostentació de la burgesia. Així l'art queda desproveït del seu valor essencial per a convertir-se en un objecte de consum. Aquest rebuig, però, s'expressa des de dues actituds, ben diferents, que defineixen les dues ànimes del Modernisme: Regeneracionisme: - Confien en l'art com a agent regenerador. L'art ha d'incidir en la realitat, transformar-la, denunciant els mals socials i plantejant-hi solucions. - L'acció individual de l'artista propiciarà el canvi de valors i costums. La seva feina de conscienciació aconseguirà que una mentalitat col·lectiva endarrerida progressi.

- representant anarquitzant: Jaume Brossa, Alexadre Cortada, Ignasi Iglésias - representant antiburgès: Joan Maragall Esteticisme: - Desconfia en la capacitat de l'art per aconseguir el progrés. - No cal que l'art intervingui en la societat, perquè té valor per si mateix. - L'art consola i resguarda d'un moment hostil que agredeix l'artista. - També el concep com una religió, de la qual l'artista n'és el sacerdot. - Utilitzen l'art i la bellesa per evadir-se d'una realitat frustrant que no es pot transformar. - representants: Santiago Rusiñol, Raimon Casellas, Adrià Gual En conseqüència, les relacions entre l'artista modernista i la seva societat venen marcades pel conflicte.

Per al burgés, l'art i la literatura no passen de ser una afició, un simple passatemps. Per a la burgesia, és una ocupació poc digne, consideren l'art com a mercaderia. Per contra, l'artista reivindica la creació com l'activitat més noble i transcendent, ja que treballa amb el pensament i l'ànima humanes. Cartell d'Adrià Gual Defensa l'art com un valor distingit i que només pot ser advertit i apreciat per ell mateix. L'artista adopta una actitud de rebuig cap a la burgesia i comença a concebre l'art com una activitat superior a les altres activitats humanes i l'artista com un ésser superior.

La ruptura entre l'artista i la societat converteix l'artista modernista en una inadaptat, reeditant el mateix desarrelament, la inadaptació, que patiren alguns escriptoris romàntics respecte del món sortit de la revolució industrial. - Primer període: 1892-1900 Aquest primer període és el més combatiu i el de formació del moviment. Els intel·lectuals es reuneixen a l'entorn de quatre grans revistes, L'Avenç, Catalònia, Pèl & Ploma i Quatre Gats, i dos diaris, La Vanguardia i el Diario de Barcelona.

També hi tingueren un paper cabdal les Festes Modernistes de Sitges, cinc manifestacions culturals organitzades per Santiago Rusiñol a Sitges entre el 1892 i el 1899, on s'havia instal·lat la casa museu del Cau Ferrat. L'objectiu era impulsar els últims moviments estètics. En la segona, el 1893, s'estrena La instrusa de Maurice Maeterlinck, amb pròleg de Santiago Rusiñol, que es pot considera com un primer manifest del moviment modernista. - Segon període: 1900-1911 Aquest període representa la consolidació del moviment. Perd gran part de l'agressivitat gràcies, sobretot, a la desaparició dels qui creien en l'anarquisme.

El caràcter ideològic es va perdent, cosa que es tradueix en una disminució de l'assaig i un augment de la novel·la, el teatre i la poesia. Aquest segon període s'aglutina a l'entorn de dues revistes: Joventut i El Poble Català. Durant aquesta mateixa època aparegué un nou moviment, el Noucentisme, que s'adeia més amb els interessos de la burgesia. Amb l'aparició d'aquest moviment i la mort el 1911 de Joan Maragall i el pintor Isidre Nonell es clou el període. 3. Noucentisme És un moviment que durant uns anys s'encavalla amb el Modernisme i les avantguardes, però que durant aquest període temporal (1906-1923) conserva una clara hegemonia.

Aquest moviment pretén, tal com també volia el Modernisme, convertir la cultura catalana en una cultura moderna, nacional i homologable a Europa, però a més hi afegeix un component polític i social clar. El Noucentisme s'adona que girant l'esquena a la burgesia, la classe social dirigent que controla el capital, no obtindran cap reforma efectiva ni la professionalització com a intel·lectuals: sense diners ni pressupost, qualsevol iniciativa resulta inviable. Així doncs, cal pactar-hi, aprofitant una confluència d'interessos: a canvi de la direcció cultural del país, la literatura noucentista promocionarà la ideologia burgesa.

La burgesia catalana s'organitza políticament i assoleix poder en les eleccions municipals de 1910. Amb els recursos del nou poder emprèn un projecte nacional de signe conservador (basat en la mesura, l'ordre i el retorn a les normes clàssiques) que té com a prioritat la normalització del país en tots els àmbits.

Amb el suport del poder polític de què disposa, la burgesia catalana (el 1907, s'estableix la Diputació de Barcelona; el 1913, la Mancomunitat de Catalunya, totes dues institucions presidides per Enric Prat de la Riba) s'articula una infraestructura cultural moderna, destinada a generar un sentit cívic i una consciència ciutadana que ajudin a construir una ciutat instruïda, civilitzada i europea. Per al noucentisme, la difusió de la cultura forjarà la Catalunya ideal, el seu projecte de país.

Per ajudar a assolir l'objectiu de transformar Catalunya, els artistes noucentistes expressen en les seves obres una realitat idealitzada; no expliquen la realitat tal com és, sinó tal com hauria de ser: civilitzada, educada i harmònica. D'aquesta manera, les seves creacions són un model de la realitat a la qual s'ha d'intentar arribar. Eugeni d'Ors (1881-1954) és el principal teòric de noucentisme.

A través dels articles que publica a la seva secció el «Glossari», al diari La Veu de Catalunya, que signa amb el pseudònim Xènius, posa en circulació el nom del moviment i una colla de mots-clau que sintetitzen la ideologia noucentista: - arbitrarisme: significa modelar la realitat seguint un ideal. - civilitat: designa una actitud basada en l'educació i en una convivència social respectuosa, en la qual la cultura té un pes important. - classicisme: reivindica la tradició clàssica enfront de la germànica i la nòrdica. - mediterranisme: el mediterrani constitueix el paisatge associat al món clàssic. El noucentisme prioritza la poesia i l'assaig, valora el conte i posterga la novel·la.

Valora la poesia perquè permet idealitzar la realitat, i l'assaig perquè permet transmetre la ideologia noucentista. Aprecia el relat curt perquè la seva brevetat permet treballar el llenguatge de manera similar a la poesia. En canvi, detesta la novel·la perquè, des del realisme i el naturalisme del segle XIX, reflecteix la realitat en lloc d'imaginar l'ideal com la poesia. A més, el noucentisme l'associa a la cultura de masses, al consum popular, contraris a l'esperit elitista del moviment. Dins del noucentisme neix el postsimbolisme, una proposta poètica d'àmbit europeu que es desenvolupa més enllà (anys 20, 30 i postguerra).

Els poetes que poden incloure dins d'aquest corrent poètic són Josep Carner, Carles Riba, J. V. Foix, Marius Torres, Marià Manent, Bartomeu Rosselló- Pòrcel i Joan Vinyoli. Els postsimbolistes assumeixen alguns preceptes poètics del simbolisme i del noucentisme: la cura per la forma del poema i la musicalitat del vers, rebutjant l'espontaneïtat; la necessitat de controlar la passió per mitjà d'una expressió metafòrica, i la reflexió sobre la creació poètica com a tema de la poesia. 4. Les avantguardes Les avantguardes apareixen en un període de crisi de la ideologia burgesa: la «Gran Guerra», la confrontació bèl·lica que sotraga la consciència dels europeus.

Les avantguardes qüestionen en l'art i la literatura els principis intel·lectuals i morals que fins llavors sostenien la civilització europea. Ser avantguardista aleshores era criticar el present, tallar de soca-rel amb la tradició, plantejar fórmules estètiques i actituds vitals renovadores. Ens trobem, per tant, amb una nova generació d'artistes que reacciona contra el poder i ataca l'ordre establert i la cultura oficial que havien imperat d'ençà de la Revolució Industrial, amb virulència. Certs trets comuns defineixen l'avantguarda en conjunt: - la transgressió, els plantejaments provocadors i radicals, que s'oposen al sistema cultural establert.

El capdavanter del futurisme, Filippo Tommasso Marinetti, declarava al Manifest del futurisme (1909): «Nosaltres volem destruir els museus, les biblioteques, les acadèmies de tota mena». - la concepció de l'art i la literatura com un espai d'experimentació, recerca, aventura i joc, sovint inspirant-se en cultures llunyanes: les africanes primitives, les orientals i l'afroamericana. - la incorporació a l'art i la literatura de les formes de vida de la modernitat científica i industrial: les màquines, els mitjans de transport o de comunicació, la velocitat, etc.

A Catalunya els avantguardistes presenten un tipus d'art alternatiu al projecte de normalització cultural, política i social de la burgesia, és a dir, al Noucentisme. Però el moviment català no tindrà l'agressivitat d'altres indrets d'Europa, perquè no es podia atacar i destruir frontalment una tradició que no acabava d'estar del tot establerta, que tot just en aquells moments estava en procés de construcció després de tres segles de crisi.

Dins de l'avantguarda, sobresurten quatre tendències, encara que n'existeixen força més: - El cubisme (1907-1914): aquest corrent va tenir l'origen en obres pictòriques com Les senyoretes del carrer d'Avinyó (1907), de Pablo Picasso, o Cases a l'Estaque (1908), de Georges Braque, que presentaven una visió geometritzada de la realitat, a patir de cons, cilindres i cubs, amb l'objectiu de captar-ne l'estructura essencial i despullada d'elements essencials. Aquesta concepció es va traslladar a la poesia amb formes com el cal·ligrama.

- El futurisme (1909-1916): en el Manifest del futurisme (1909), Filippo Tommaso Marinetti va definir aquest corrent com un cant a l'heroisme, el maquinisme, el masclisme i la guerra, «única higiene del món». Agressiu i violent, es va declarar ahistòric i va acabar esdevenint l'estètica del feixisme italià. El seu projecte de destruir la sintaxi i eliminar adjectius, adverbis i nexes va representar una renovació en l'escriptura que engloba sota el terme de paraules en llibertat.

- El dadaisme (196-1924): Tristan Tzara va signar el primer Manifest del dadaisme (1918), que presentava la voluntat de destrucció de la lògica establerta a través de l'espontaneïtat, l'atzar, la sorpresa i el desconcert. - El surrealisme (1924- 1939): com a evolució del dadaisme, André Breton va signar el Manifest del surrealisme (1924). Hi defensava la creació com un automatisme psíquic i la representació dels mecanismes del pensament sense intervenció de la raó i amb predomini de la imaginació i el subconscient. A Catalunya, l'avantguardisme es desplega en dues etapes. 1.

La primera avantguarda (1915-1924): d'influència cubista i futurista, suposa l'alternativa literària a la cultura establerta del moment, el noucentisme. Els escriptors més representatius són Joaquim Folguera, Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit. A partir del 1924, aquests corrents perden protagonisme, però molts escriptors avantguardistes encara n'utilitzen les tècniques. 2. La segona avantguarda (1925-1939): la influència decisiva és el surrealisme. El difonen l'obra de Salvador Dalí, Sebastià Guasch i Lluís Montanyà, autors del Manifest Groc (1928), i alguns col·lectius com el Grup de Sabadell amb Francesc Trabal, Joan Oliver i Armand Obiols. 6.

La narrativa dels anys 20 i 30 A partir del 1911, un cop acabada l'època del Modernisme i encetada l'època del Noucentisme, la creació narrativa, i especialment la novel·la, és gairebé inexistent. Els noucentistes són essencialment poetes i no saben concretar un model alternatiu de novel·la, de manera que les poques produccions narratives fins al 1923 corresponen gairebé en exclusiva a proses breus a mig camí del conte i l'article periodístic. Només Eugeni d'Ors farà algun intent de novel·la breu amb La ben plantada (1911) i Gualba, la de mil veus (1915). Acabat el Noucentisme, a partir del 1925 i durant els anys 30, hi haurà un ressorgiment del gènere narratiu.

D'una banda, reapareixen els antics narradors modernistes (malgrat que el moviment en si ja feia bastants anys que havia desaparegut) a la reconquesta del seu espai literari, un cop extingit un noucentisme que els havia arraconat. És el cas de Joan Puig i Ferreter (1882-1956), autor de l'obra Camins de França (1934), o Prudenci Bertrana, que ara escriu per exemple Jo! Memòries d'un metge filòsof (1925). D'altra banda, apareix la novel·la psicològica, en la qual s'inscriuen un conjunt d'escriptors joves, receptius a les tendències internacionals.

Aquests novel·listes, recollint les teories de Sigmund Freud i els avenços d'aquest període en la psicologia de l'ésser humà, centraran l'interès a narrar el món interior dels personatges i no pas les accions i peripècies de l'argument, que en tot cas serviran per explicar l'estat d'ànim o el caràcter dels personatges. S'interessen per la introspecció, l'anàlisi dels estats d'ànims, els dubtes morals... S'aparten així de la panoràmica social i històrica a què aspirava la narrativa realista-naturalista. És el cas de Miquel Llor (1894-1966), amb Laura a la ciutat dels sants (1931), Carles Soldevila (1892-1967), amb Fanny (1929), o Mercè Rodoreda, amb Aloma (1937).

Finalment, trobem novel·listes que adopten un model de narrativa més personal, que no encaixa en cap dels corrents anteriors: - Francesc Trabal (1899-1957), molt influït per les avantguardes, va escriure, entre altres novel·les, Judita (1930), un novel·la en què posa èmfasi en la insatisfacció de les relacions humanes dins la societat burgesa benestant amb un humor que tendeix a l'absurd, o Vals. - Josep M. de Sagarra (1894-1961) aprofita elements tant del costumisme del segle XIX com de la novel·la psicològica. L'obra narrativa més important que escriví és la novel·la Vida privada (1932).

- Sebastià Juan Arbó (1902-1984) s'avança a la novel·la influenciada per l'Existencialisme que predominarà a Europa durant els anys quaranta del segle XX amb títols com L'inútil combat (1931) i Terres de l'Ebre (1932). b) TÒPICS LITERARIS - Aurea mediocritas Elogi de la moderació i d'una vida senzilla, sense excessos. - Carpe diem Cal gaudir del present, ja que la vida és breu. - Homo viator La vida és un viatge amb etapes fins arribar a la mort. - Tempus fugit El temps passa ràpidament i no es pot aturar. - Theatrum mundi La vida és un teatre on les persones representen un paper. - Ubi sunt Lamentació pel pas del temps i el que s'ha perdut, formulada amb preguntes retòriques.

- Vanitas vanitatum La vida i els béns materials són vanitat i il·lusió, sense valor real. - Memento mori Recordatori constant que tots hem de morir. - Mort per amor La mort com a conseqüència d'un amor extrem o impossible. - Non omnis moriar L'autor no mor del tot perquè la seva obra perdura. - Omnia mors aequat La mort igualarà tothom, sense distincions socials. - Quotidie morimur Cada dia que passa és un pas cap a la mort. - Somnium, imago mortis La mort és comparada amb el son. - Vita somnium La vida és efímera, il·lusòria i irreal, com un somni. - Beatus ille Elogi de la vida rural, senzilla i tranquil·la, allunyada de la ciutat.

- Contemptu mundi Menyspreu del món terrenal, vist com a font de sofriment. - Locus amoenus Descripció d'un lloc idealitzat i paradisíac en harmonia amb la natura. c) FIGURES RETÒRIQUES Al·literació repetició intencionada d'un mateix so per crear musicalitat o imitar un soroll. Exemple: "Brandant lànguidament la llarga cua." Onomatopeia imitació directa d'un so real amb paraules. Exemple: "Cu-cut! Cu-cut!" Paranomàsia joc de paraules amb sons semblants però significats diferents. Exemple: "Ara ha fet una maqueta d'una església maqueta." Anadiplosi una paraula acaba un vers i inicia el següent.

Exemple: "Comencen a dir-los mofes, / mofes els hi van tornant…" Anàfora repetició d'un mot o grup de mots a l'inici de frases o versos. Exemple: "Oh gran dolor... / Oh gran dolor..." Asíndeton eliminació de conjuncions per donar rapidesa. Exemple: "Aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria." Encavallament la frase continua en el vers següent sense pausa. Exemple: "Si proveu de donar cops de cap / a les parets." Enumeració successió ràpida d'elements relacionats. Exemple: "Heus ací el bar i allà la barberia..." Epanadiplosi mateixa paraula al principi i al final del vers.

Exemple: "Creix la seva fúria, i la tempesta creix." Epítet adjectiu que expressa una qualitat inherent del nom. Exemple: "Neu blanca." Hipèrbaton alteració de l'ordre sintàctic habitual. Exemple: "Ab una pinta de marfil polia sos cabells..." Paral·lelisme repetició de la mateixa estructura sintàctica. Exemple: "Gregalet al matí; xaloquet al migdia..." Polisíndeton repetició excessiva de conjuncions. Exemple: "Té pluges i rosades i vents i llum ardenta..." Antítesi oposició de paraules o idees contràries. Exemple: "M'exalta el nou i m'enamora el vell." Oxímoron unió de dos mots contradictoris en contacte directe. Exemple: "Silenci sonor." Paradoxa afirmació contradictòria amb sentit profund.

Exemple: "És quan dormo que hi veig clar." Comparació (símil) relació entre dos elements semblants amb nexe comparatiu. Exemple: "El far cremava com una cuca de llum." Metàfora identificació entre un terme real i un d'imaginari. Exemple: "Ella és la Primavera." Metonímia substitució per relació de proximitat (causa, símbol, continent…). Exemple: "Beure un got d'aigua." Sinècdoque substitució del tot per la part o de la part pel tot. Exemple: "Vol una galta que es deixi besar." Hipèrbole exageració extrema de la realitat. Exemple: "No hi havia a València dos cames com les teues." Interrogació retòrica pregunta sense resposta explícita perquè és evident.

Exemple: "Què val que m'haja tret una enganyosa sort...?" Ironia dir el contrari del que realment es vol dir. Exemple: "La fàbrica us resol tots els problemes llevat del de la mort." Personificació atribució de qualitats humanes a animals o objectes. Exemple: "El sol es menja la calitja." d) POESIA Normes especials: - Sinalefa: unir vocal final d'una paraula amb inicial de la següent 1 síl·laba - Elisió: supressió o reducció d'una vocal en contacte. - Hiat: pronunciar separadament dues vocals de diferents paraules. - Sinèresi: unir dues vocals que normalment no formen diftong. - Dièresi: separar dues vocals que normalment formen diftong dins d'una paraula.

- Cesura: pausa mètrica en versos llargs (vuit síl·labes o més), que divideix el vers en hemistiquis (ex.: decasíl·lab 4+6 o 6+4, alexandrí 6+6). Tipus de versos segons síl·labes: - Art menor ( 8 síl·labes): monosíl·lab, bisíl·lab, trisíl·lab, tetrasíl·lab, pentasíl·lab, hexasíl·lab, heptasíl·lab, octosíl·lab. - Art major ( 9 síl·labes): enneasíl·lab (9), decasíl·lab (10), hendecasíl·lab (11), dodecasíl·lab (12 sense cesura), alexandrí (12 amb cesura) - Versos isosil·làbics: tots els versos tenen el mateix nombre de síl·labes. - Versos anisosil·làbics: versos amb nombre de síl·labes diferent.

Rima: Tipus segons posició de la síl·laba tònica: - Masculina acabada en aguda - Femenina acabada en àtona (plana o esdrúixola) Tipus segons sons: - Consonant coinciden vocals i consonant - Assonant només coinciden vocals Distribució: - Creuada: ABBA - Encadenada: ABAB Estrofes (unitat de versos): - Dístic / apariat - Tercet - Quarteta / quartet - Quinteta / quintet - Sexteta / sextet - Octava - Dècima Composicions poètiques: - Auca L'auca és una composició formada per una sèrie d'estampes amb llegendes en vers quenarren episodis d'una història, biografia o tema concret. Solen disposar-se en un únic full, habitualment en sèries de 24 o 48 imatges.

- Cal·ligrama Poema o text escrit de manera que la disposició de les paraules forma una imatge relacionada amb el seu significat. És una combinació de poesia i arts visuals. Va ser molt utilitzat per la poesia avantguardista, malgrat que té precedents molt antics. - Corranda Composició popular improvisada, formada per estrofes de quatre versos d'art menor amb rima creuada o encadenada. - Estança Composició culta d'origen italià consistent en la repetició d'una estructura estròfica un cert nombre de vegades. L'estança inicial serveix de model per a les successives i sol ser formada per versos anisosil·làbics, majoritàriament hexasíl·labs, octosíl·labs, decasíl·labs o alexandrins.

- Haiku Composició popular de tres versos d'origen japonès, derivada de la tanka. És un tercet anisosil·làbic que consta de tres versos de 5, 7 i 5 síl·labes, en aquest ordre, de rima femenina. - Madrigal Composició culta breu, habitualment de tema amorós, que combina hexasíl·labs i decasíl·labs, formada per dos o tres tercets una o dues tornades amb rima variable. - Romanç Composició poètica de caràcter narratiu construïda amb una sèrie indefinida de versos isosil·làbics, generalment heptasíl·labs. La rima acostuma a ser assonant en els versos parells i lliure en les versos senars.

- Silva Composició que combina versos decasíl·labs amb versos hexasíl·labs amb una llibertat en la col·locació de metres, de rimes consonants i de versos esparsos i blancs. - Sextina Composició d'origen trobadoresc formada per sis estrofes, de sis versos decasíl·labs cadascuna, enllaçades per sis mots rims que en posició final es reprenen a les estrofes següents fins tancar-se amb una tornada de tres versos. - Sonet Composició d'origen italià formada per catorze versos que són isosil·làbics i, generalment, decasíl·labs que s'agrupen en dos quartets i dos tercets. La rima sol ser consonant.

Els quartets presenten una unitat sintàctica i temàtica i plantegen el tema de la composició; mentre que els tercets, especialment els darrers versos, aclareixen la motivació del poema o ofereixen una conclusió. - Tanka Composició poètica d'origen japonès. Consisteix en una única estrofa anisosil·làbica de cinc versos femenins, generalment de versos blancs. En total han de sumar trenta-una síl·labes (comptant les àtones finals) distribuïdes en versos de 5 i 7 síl·labes seguint l'ordre següent: 5-7-5-7-7. Com al haiku, es compten totes les síl·labes fins al final del vers.

Gèneres poètics: - Cançó Tot i que és té constància que van existir cançons religioses i, fins i tot, satíriques, el tema més reiterat en les cançons és l'amor amb totes les derivacions possibles (l'enamorament, la solitud, la infidelitat...). La cançó va ser molt conreada pels trobadors, tant en l'aspecte textuals com musical. En aquella època, les estrofes de les cançons s'anomenaven cobles. - Ègloga Diàleg entre dos pastors idealitzats a plena llum del dia sobre les seves desventures amoroses. L'espai on es desenvolupa és idíl·lic, propi del tòpic literari del locus amoenus. Aquest gènere va adquirir mola importància durant el Renaixement.

- Elegia L'elegia ha estat definida com aquella composició poètica que expressa el lament per la mort d'algú. De tota manera, l'àmbit de l'elegia és molt ampli. Poden ser objecte d'una elegia, per exemple, la constatació del pas del temps i la fugacitat de la vida, o bé la nostàlgia pels anys de joventut. L'equivalent d'aquest gènere en la poesia medieval és el plany. En la literatura catalana contemporània, Carles Riba ha estat un dels poetes que ha conreat aquest gènere.

- Epigrama Gènere poètica de la lírica grega, després també adoptat per la llatina; consisteix en un poema breu, a partir de dos versos, de contingut moltes vegades lleuger i enginyós; sovint es tractava d'invectives personals. - Epitalami És un poema escrit a propòsit d'un casament, en el qual es lloa la figura dels nuvis. No té una estructura fixa ni una versificació constant. - Oda Composició lírica en vers, de to solemne, que té com a finalitat lloar un personatge, un lloc o una idea. D'origen grec, inicialment estava concebuda per ser interpretada o recitada per un cor, tot i que va evolucionar cap a temàtiques més properes a la biografia del poeta.

- Panegíric L'objectiu d'aquesta composició és enaltir un individu o una col·lectivitat. e) NARRATIVA Què és la narració?: Una narració o relat és un text en què un narrador explica una història. Aquesta història té: Argument: la història que es desenvolupa. Acció: els fets que passen, sovint provocats per un conflicte. Personatges: poden ser principals, secundaris o figurants. Espai i temps: on i quan passen els fets. Tot això ha de formar una unitat, és a dir, cada element ha de contribuir a la història global. Històricament, les narracions eren en vers (poemes èpics) per facilitar la memòria, però avui en dia es fan sobretot en prosa.

Subgèneres narratius: Els textos narratius tenen diferents subgèneres, segons la seva extensió i complexitat: Novel·la: llarga, complexa, amb molts personatges i fets ficticis. Conte: curt, amb una sola acció i pocs personatges. Pot ser: Tradicional: autor anònim, transmès oralment, amb finalitat moral o educativa. Literari: autor conegut, amb finalitat principalment d'entreteniment. Altres subgèneres importants: Faula: animals que parlen i actuen com humans, amb una moralitat final. Èpica: narració en vers sobre herois o grans gestes. Llegenda: combina fets reals i sobrenaturals. Rondalla: narració popular, oral i fantàstica.

Narrador i punt de vista: Tipus de narrador segons el punt de vista: Intern (intradiegètic): el narrador està dins de la història. Protagonista: és el personatge principal. Testimoni: ha presenciat els fets. Múltiple: diversos personatges narren diferents parts. Extern (extradiegètic): el narrador està fora de la història. Observador: només explica el que veu i sent. Omniscient: sap tot (pensaments, sentiments, passat, futur dels personatges). Personatges: Segons el paper en la història Principals: protagonistes, al voltant dels quals gira la trama. Secundaris: ajuden o dificulten els principals. Figurants: ambienten la història, sense influir en la trama.

Segons el comportament Heroi: positiu i exemplar. Antiheroi: protagonista amb trets normals o anodins. Antagonista: s'oposa a l'heroi. Col·laboradors: ajuden herois o antagonistes. Segons la caracterització psicològica Plans: no evolucionen. Rodons: canvien psicològicament al llarg de la història. Segons la manera de ser caracteritzats Directa: el narrador o un personatge explica com és. Indirecta: el lector dedueix el caràcter per les accions i diàlegs. La veu dels personatges Els personatges també tenen veu pròpia: Diàleg: intercanvi de paraules entre dos o més personatges. Monòleg interior: pensaments en primera persona, permet al lector accedir-hi directament.

Tipus de discurs o estil Directe: el narrador transcriu exactament les paraules dels personatges. Indirecte: el narrador explica el que diuen o pensen els personatges, integrat en el seu relat. Indirecte lliure: barreja pensaments del personatge i veu del narrador sense introduccions explícites. Història i trama: Trama: l'ordre en què es narren els fets al text. Història: els fets en ordre cronològic i amb relació causa-efecte. Ordre de la narració 1. Plantejament: es presenten personatges i espai/temps. 2. Nus: es desenvolupa el conflicte; clímax. 3. Desenllaç: resolució del conflicte. Pot ser: Obert: el lector imagina el final. Tancat: el narrador resol el conflicte.

Cíclic: el personatge torna al punt inicial. Tipus d'estructura de la trama Lineal: els fets van en ordre cronològic. No lineal: In media res: comença en mig de l'acció. In extrema res: comença pel final. Encadenada: episodis seguits, un provoca l'altre. Alternada: dues o més històries paral·leles. Encastada / en anell: històries dins d'una altra. Temps i espai: Espai: on passa l'acció. Pot ser: Físic: llocs reals o imaginaris. Psicològic: estats emocionals. Social: costums i societat. Temps: quan passa l'acció. Tipus: Extern (històric): època de la història. Intern (narratiu): durada concreta dels fets. Del discurs: com s'exposen els fets (ordre alterat, salts temporals).

Recursos temporals: Retrospecció / flashback: salt al passat. Anticipació / flashforward: salt al futur. Tipus de text narratiu: Conte: curt, pocs personatges, una trama. Novel·la: llarga, complexa, molts personatges. Llegenda: fets sobrenaturals + reals. Mite: fabulós, explica orígens o déus/herois. Faula: animals personificats, amb moralitat. Epopeia: gestes d'un heroi o poble, normalment en vers. Paràbola: breu, amb ensenyament moral. f) TEATRE El text dramàtic pot ser representat davant d'un públic per part d'uns actors.

Els actors són els encarregats de donar vida als personatges, i la seva interpretació està tutelada per un director, que és qui vetlla perquè es produeixi adequadament la transformació del text literari, redactat per un autor, en un text dramàtic. Com que allò que passa és mostrat directament en comptes de ser explicat, en els textos dramàtics no existeix la figura del narrador.Hi ha dues disciplines directament relacionades amb l'activitat teatral i que no s'han de confondre: - La dramatúrgia, que podem definir com l'art d'elaborar obres dramàtiques. Com hem dit abans, qui escriu l'obra és el dramaturg (o autor).

- L'escenificació, que es defineix com l'art de crear espectacles teatrals a partir de materials previs, bàsicament textos literaris de caràcter dramàtic. El responsable últim d'escenificar una obra, com ja s'ha dit, és el director. En l'àmbit de la representació d'una obra, hi ha un temps escènic, que és l'espai de temps que transcorre des que comença la representació i fins que acaba, al marge del temps dramàtic, que és el temps simulat, el de la ficció. Aquest segon tipus de temps es correspon amb el que en la narrativa anomenàvem temps narratiu.

El text teatral inclou dues variants que es complementen: - El text dialogat o conversacional, que recull totes les intervencions orals dels personatges i les respostes a aquestes intervencions. Cadascuna de les intervencions està encapçalada pels noms del personatge que parla. - Les acotacions (o didascàlies), que recullen les instruccions que l'autor proposa per tal que el text pugui ser representat. Les acotacions habitualment apareixen entre parèntesis i en lletra cursiva. Contenen dades relatives a l'escenografia i al tipus d'interpretació que han de fer els actors.

Aquests dos tipus de textos també es coneixen amb els noms de text principal (la part dialogada) i text secundari (les acotacions), una denominació creada pel filòsof Roman Ingarden. Estructura del text teatral: L'obra dramàtica es divideix en actes. Un acte és cadascuna de les parts en què es distribueix l'argument. Per separar els actes hi ha els intervals, que s'associen a un lapse de temps. Els canvis d'actes es poden aprofitar per fer variacions en l'escenari, tot canviant decorats o altres elements. Al seu torn, els actes se subdivideixen en unitats més petites, les escenes.

S'inicia una nova escena quan es produeix un canvi en els personatges que hi ha a l'escenari; o sigui, cada vegada que entra o surt un personatge. Els actes també poden estar dividits en quadres, que marquen el canvi d'espai i, per tant, de decorat, malgrat la continuïtat en el tema. No sempre una obra de teatre presenta la divisió en quadres. Habitualment, les obres dramàtiques estan estructurades en tres actes, si bé no sempre és així (les tragèdies de l'època neoclàssica, per exemple, en tenien cinc, i també hi ha obres amb un únic acte).

La disposició de l'acció en cada un d'aquests actes sol ser la següent: - 1r acte, plantejament En aquesta part s'ofereix als lectors / espectadors tota la informació que els permetrà entendre la complicació posterior de l'acció. S'introdueixen les dades bàsiques dels personatges: on viuen i en quina època, i en quina situació d'equilibri inicial es troben. Quan aquest equilibri es trenca, sorgeix el conflicte. - 2n acte, nus La trama es complica; les dimensions del conflicte es multipliquen juntament amb la tensió dramàtica, que s'incrementa fins al punt de màxima intensitat, anomenat clímax.

- 3r acte, desenllaç El conflicte es resol; la part final de l'obra dramàtica explica en quina situació han quedat ara els personatges. Personatges: Igual que a les narracions, en les obres dramàtiques els personatges són éssers de ficció que l'autor ha concebut. Adquireixen vida només en el món fictici que ha creat, quan l'obra és llegida o bé representadaen un espai escènic. Tipus de personatge: - Protagonista És el més important, perquè és el que articula l'obra. S'identifica amb una de les dues forces del conflicte que mou l'acció dramàtica.

- Antagonista És també un dels personatges principals; el tret que el defineix és que s'oposa al protagonista i prova d'impedir que assoleixi els seus objectius. - Col·laborador Es tracta d'un personatge secundari que ajuda un dels personatges principals a obtenir allò que desitja. El conflicte se centra en els altres personatges i no en els col·laboradors, però la seva intervenció fa que es produeixi un desenllaç o un altre. - Decoratiu o d'episodi No té cap paper en el desenvolupament de l'acció, però la seva exigència atorga versemblança a les caracteritzacions dels espais on s'esdevé l'acció dramàtica.

- Col·lectiu Aquest tipus de personatge pot entendre's de dues maneres: Quan apareix un únic individu actuant en representació d'un col·lectiu. Quan apareixen diverses persones actuant exactament igual, com en el cas del cor. - Simbòlic Es tracta d'un element abstracte que pren la forma d'un ésser humà, al qual són transferides les qualitats d'aquest element. Expressió del llenguatge dramàtic: - Diàleg Diàleg vol dir conversar. Dos o més personatges intercanvien idees, intencions o propòsits.

Tot i que un diàleg es presenta sempre en estil directe, ja que sentim o llegim exactament els mots pronunciats per cada personatge, a vegades l'autor pot fer ús de l'estil indirecte, quan fa que un personatge incorpori al seu discurs allò que ha dit algú altre. Així, els diàlegs poden donar informació sobre el passat dels personatges per tal que els lectors puguin entendre millor les raons de les seves decisions i de la seva manera d'actuar. A més, els diàlegs a vegades expliquen successos nous que difícilment poden ser representats a l'escenari, bàsicament per dificultats en el muntatge de l'escenografia.

- Monòleg Un monòleg és un discurs que fa un personatge sense dirigir-lo a cap destinatari. Per tant, no s'espera que tingui cap rèplica per part de ningú, malgrat que allà mateix hi pugui haver altres personatges. Serveix perquè el públic pugui conèixer l'interior de la consciència dels personatges. Cal distingir-lo del soliloqui, ja que en aquest cas qui parlar està totalment sol. Classificació dels principals gèneres teatrals: - Teatre culte: la tragèdia S'hi representen vicissituds d'uns personatges (que acostumen a ser déus, reis o herois) per aconseguir ser feliços. En aquest combat contra les adversitats del Destí, aquests personatges esdevenen perdedors.

Els espectadors, davant de la desgràcia, el penediment i l'aflicció que han d'afrontar els personatges, s'han de commoure. És a dir, d'acord amb les dimensions de la catàstrofe, la tragèdia ha de provocar pietat pel personatge però alhora temor per la situació. El goig i l'alegria del protagonista esdevindran una desgràcia, a conseqüència d'un canvi en la seva fortuna. Sense ser-ne conscient, el personatge ha comès un seguit d'errades per les quals, al final, haurà de pagar un càstig, després que s'hagi aclarit, mitjançant l'anagnòrisi, qui és ell en realitat i qui són els que l'envolten.

La situació final de malaurança no és causada per un Destí inevitable, sinó que el protagonista hi ha estat empès per un conjunt de fets fortuïts encadenats. La tragèdia segueix, com a norma general, la regla de les tres unitats proposada per Aristòtil: - Unitat d'acció: La tragèdia ha d'explicar una sola històri - Unitat de temps: La tragèdia ha de tenir lloc durant tot un dia. - Unitat de lloc: La tragèdia ha d'ubicar l'acció en un sol espai. - Teatre culte: la comèdia Aquest gènere presenta diferències en relació amb la tragèdia: Els protagonistes de la comèdia acostumen a ser homes vulgars, sense virtuts, ridículs..

Mai no hi trobem la intervenció de cap déu, sinó que els elements que permeten avançar cap a la situació final, de satisfacció i joia, són la sort, l'atzar i, sovint, la traça d'alguns dels personatges. Confusions, enrenous, argúcies, ensarronades... són característiques de les obres d'aquest gènere. En el fons, la comèdia pretén que els espectadors reconeguin en la representació aspectes de la seva pròpia vida (virtuts i defectes), encara que siguin recreats irònicament. El tipus de llenguatge que s'hi utilitza no és literari, sinó propi de la conversa familiar.

- Teatre culte: el drama El drama es diferencia tant de la tragèdia com de la comèdia perquè combina components d'una i altra i, a més, representa el món i l'època en què viu l'autor. D'aquesta manera, el drama apropa el teatre a la vida diària. Els temes que s'hi tracten estan relacionats amb les dificultats de la vida quotidiana: la família, la feina, la relació amb altres personatges, etc. Per tant, el conflicte a què s'ha d'afrontar l'heroi és plenament humà, com ell; amb tot, el protagonista no serà capaç de vèncer les dificultats, que li són cada cop més desfavorables, i l'abocaran — gairebé sense que se n'adoni— a un final funest, sovint la mort, el suïcidi o la solitud més absoluta.

Aquest final es revela en un desenllaç que sol presentar-se d'una manera brusca i inesperada. L'estil en alguns moments pot ser elevat com en la tragèdia, i en d'altres pot ser planer i col·loquial com en la comèdia. - Teatre popular profà: l'entremès i el sainet En tots dos casos, es tracta d'obres teatrals breus, d'un sol acte, que es representaven entre els diferents actes d'una obra més llarga (una comèdia, en el cas de l'entremès). Entremès: No vol fer riure, sinó criticar alguna situació. S'usa un llenguatge fàcil d'entendre. Hi ha personatges arquetípics (el batlle analfabet, el banyut, l'aprofitat...) que contrasten amb els cavallers i les dames que s'estilen a la comèdia.

Sainet: Vol deixar constància amb ironia de com són les classes populars. S'usa un llenguatge deformat exageradament, per tal de fer riure. Representa situacions quotidianes, amb personatges populars marcats per un defecte exagerat portat a l'extrem ridícul. - Teatre popular profà: el mim i la pantomima Gènere mut, en què els mots són substituïts per l'expressió de la cara, la gestualitat i els moviments del cos, a través dels quals s'insinua una història. Els mims no parlen ni utilitzen sons o objectes, i sovint s'expressen només amb el cos. Està relacionada amb la dansa i el circ, i és una forma artística molt present en l'art de carrer.

- Teatre popular profà: la farsa Gènere nascut a França que es caracteritza per presentar fets o personatges de la vida quotidiana tot exagerant-ne uns aspectes concrets amb l'objectiu de produir un efecte grotesc. A vegades, els personatges poden ser presentats genèricament, sense noms propis («l'home», «la dona»). SINTAXI a) Funcions sintàctiques 1. Subjecte (S) És el sintagma que concorda amb el verb en nombre i persona. Forma habitual: Sintagma nominal (SN) o Pronom Exemples: La noia llegeix. /Ella estudia molt. 2. Predicat És tot el que es diu del subjecte. Té com a nucli el verb. Pot ser Predicat nominal amb verb copulatiu, o Predicat verbal amb verb predicatiu 3.

Atribut (Atr) Complement que apareix amb verbs copulatius (ser, estar, semblar). Expressa una qualitat o estat del subjecte. Forma: adjectiu, SN, sintagma preposicional… Exemples: La casa és gran. /Això és un problema. Es pot substituir per ho. 4. Complement directe (CD) És l'element que rep directament l'acció del verb. Forma: SN, Pronom, Oració subordinada Exemples: Llegeixo un llibre/ He vist la pel·lícula. Es pot substituir per el / la / els / les. 5. Complement indirecte (CI) Indica el destinatari o beneficiari de l'acció. Forma: Sintagma preposicional amb a, Pronom (li / els) Exemples: Dona el regal a la nena./Li he explicat la veritat. 6.

Complement circumstancial (CC) Aporta informació addicional sobre l'acció del verb. Tipus habituals: Lloc: a casa Temps: ahir Manera: ràpidament Causa, finalitat, companyia… Exemple: Treballa a casa./Parla amb educació. 7. Complement predicatiu (Predicatiu) Complement del verb que qualifica el subjecte o el CD, però amb verbs no copulatius. Característiques clau: Concorda amb el subjecte o el CD, sol ser un adjectiu, no es pot substituir per ho Exemples: Ha arribat cansada./ Van trobar el nen adormit. 8. Complement de règim verbal (CRV) Complement obligatori exigit pel verb i introduït per una preposició fixa. Exemples: Confia en mi./Depèn de tu. No és CC perquè no es pot eliminar. 9.

Complement agent (C. Agent) Apareix només en oracions passives. Indica qui fa l'acció. Forma: Sintagma preposicional amb per. Exemple: El llibre va ser escrit per l'autor. 10. Complement del nom (CN) Complement que acompanya un nom dins un SN i el concreta o especifica. Forma: Preposició + SN Subordinada relativa Exemples: El llibre de matemàtiques La idea de marxar Els alumnes que estudien 11. Complement de l'adjectiu (CAdj) Complement que depèn d'un adjectiu i el completa. Forma habitual: preposició + SN o subordinada. Exemples: Estic content de tu És capaç de fer-ho Està segur que vindrà b) Oracions subordinades 1.

Oracions subordinades substantives Equivalen a un substantiu i poden fer les mateixes funcions que un nom. M'agrada que vinguis (= m'agrada la teva vinguda) Tipus segons l'estructura: A) Substantives declaratives amb verb flexionat. Introduïdes sobretot per que.

Funcions que poden fer: Subjecte M'agrada que reaccionin bé CD Sé que vindrà Atribut El problema és que no escolta CRV Es queixa que no l'ajuden CN La por que fracassi CAdj Estic segur que vindrà CAdv / CPrep Abans que marxi B) Substantives d'infinitiu Estructura: (prep.) + infinitiu Funcions: Subjecte Pensar positiu ajuda CD Ha decidit marxar Atribut La seva intenció és ajudar CRV S'ha penedit de fer-ho CN El desig de volar CAdj Està encantat de venir En + infinitiu NO és substantiva és temporal. C) Substantives interrogatives Introduïdes per: si (totals), o pronoms/adverbis interrogatius: què, qui, on, com, quan, quant…

Funció principal: CD No sé què vols/Em va preguntar si venies D) Substantives exclamatives Expressen emoció o intensitat. Funcions: subjecte o CD No saps quant t'estimo/És increïble com ha canviat 2. Oracions subordinades adverbials Funcionen com un adjunt (CC) i no són exigides pel verb. Expressen relacions lògiques: causa, finalitat, condició, temps… Tipus principals: A) Causals motiu. No surt perquè plou B) Finals finalitat. Estudia perquè aprovi/Ho fa per aprendre C) Consecutives / Il·latives conseqüència Consecutives: resultat d'un grau extrem. És tan alt que no passa Il·latives: conseqüència lògica. Ha suspès, així que repetirà D) Condicionals condició.

Si estudies, aprovaràs E) Concessives obstacle que no impedeix. Encara que plou, sortirem F) Comparatives igualtat / desigualtat. És més alt que tu/Tan ràpid com ell G) Temporals situen en el temps. Quan arribis, avisa 3. Oracions subordinades relatives Expressen una propietat d'un nom i estan introduïdes per un relatiu. Elements clau: Relatiu (que, qui, on, qual…) Antecedent (paraula a la qual es refereix) A) Relatives amb antecedent Especificatives (sense comes). Els alumnes que estudien Explicatives (amb comes). Els alumnes, que estudien Fan funció de CN. Funció del pronom relatiu dins la subordinada Pot ser Subjecte, CD, CI, CRV, Adjunt, Atribut.

B) Relatives sense antecedent L'antecedent és implícit. Qui arribi tard no entra/ Fes el que vulguis Funcions possibles: subjecte, CD, CI, CRV, adjunt, atribut, CN, CAdj C) Relatives adverbials Relatius: on (lloc) com (manera) quan (temps) Anirem on vulguis/Ho farem com sàpigues. Fan funció de CN, però el conjunt sol funcionar com adjunt o CRV. DIALECTOLOGIA Els dialectes catalans es divideixen en dos grans blocs: català occidental i català oriental, una classificació establerta per Manuel Milà i Fontanals el 1861.

Aquesta divisió s'explica per factors històrics i lingüístics com la influència del substrat preromà, la romanització i el superstrat àrab, que van afectar de manera diferent els territoris. A més d'aquesta divisió, els dialectes es classifiquen en: - Dialectes constitutius: català central, nord-occidental i rossellonès (evolució directa del llatí vulgar). - Dialectes consecutius: valencià, balear i alguerès (introduïts per la repoblació medieval dels segles XIII i XIV).

Bloc occidental: El bloc occidental inclou principalment el català nord-occidental i el valencià, que comparteixen alguns trets generals com la distinció de les vocals àtones a/e i una major conservació de formes antigues en morfologia i lèxic. - Català nord-occidental: El català nord-occidental (ribagorçà, pallarès, lleidatà i tortosí) presenta diverses particularitats fonètiques. La -a àtona final es pronuncia sovint com una vocal oberta [ɛ], com en cas[ɛ]. En alguns casos, la e inicial es pronuncia [a] (escola [a]scola), i la o inicial pot convertir-se en diftong au (ovella auvella).

També es pronuncien africades les consonants x i g/j a inici de mot ([tʃ]) i la seqüència -ix pot sonar amb semivocal. En morfologia, és característic el plural en -ns (hómens, jóvens), l'ús dels articles lo, la, los, les i els possessius meua, teua, seua. La primera persona del present d'indicatiu sol acabar en -o (jo pens[o]). L'imperfet de subjuntiu es forma amb -s- o variants, com cantés o cantesses. El lèxic inclou paraules com melic, granera, romer, padrí o moixó. - Valencià. El valencià (castellonenc, apitxat i alacantí) es caracteritza per la distinció entre b i v, la pronunciació africada de g i j inicials o postconsonàntiques, i la conservació de la -r final de mot.

També es produeix la pèrdua de la -d- intervocàlica en paraules com vesprada vespra, i la pèrdua de la -s- en alguns sufixos com -esa. En morfologia, destaca l'ús de tres graus de demostratius (este, eixe, aquell), l'ús de mos i vos com a pronoms febles de 1a i 2a persona del plural, i la forma freqüent de diminutius en -et. L'imperfet de subjuntiu sol fer-se en -ara (cantara). També és habitual la distinció entre per i per a. El lèxic inclou paraules com eixir, xic, xiquet, rabosa o llevar. Bloc oriental: El bloc oriental inclou el català central, balear, rossellonès i alguerès.

En general, es caracteritza per la neutralització de les vocals àtones a/e en vocal neutra [ə], així com per diverses simplificacions fonètiques i morfològiques. - Català central El català central (barceloní, tarragoní, xipella i variants de transició) presenta la neutralització de les vocals a/e en [ə] i de o/u en [u] en posició àtona. També pot aparèixer la iodització en alguns parlars (palla pa[j]a) i l'emmudiment de consonants finals com -t en grups -nt o -lt. En morfosintaxi, la primera persona del present d'indicatiu acaba en -o pronunciada [u], i el subjuntiu es forma amb -i (pensi, dormi). És habitual l'ús de la negació reforçada amb pas (no vindré pas).

En alguns casos, s'usa el pronom en o el segons noms propis. El lèxic inclou mots com mandra, mongeta, escombra o papallona. - Balear El balear (mallorquí, menorquí i eivissenc) no neutralitza les vocals àtones, i conserva la distinció entre o/u. També manté la fricativa [v], i sovint s'emmudeix la -r final. En alguns casos, la e tònica es pronuncia com a vocal neutra. En morfosintaxi, destaca l'ús de l'article salat (es, sa, ses), la primera persona del present sense desinència (jo parl), i l'imperfet de subjuntiu en -às (cantàs). Els pronoms febles solen aparèixer en formes plenes i es manté un ordre antic en combinacions pronominals. També són freqüents formes com noltros o voltros.

El lèxic inclou al·lot, moix, capell, doblers o nin. - Rossellonès El rossellonès presenta canvis fonètics com la realització de o en [u] (cançó cançú) i la simplificació de diftongs. Les esdrúixoles sovint es redueixen a planes (música musica). També es reforcen mots acabats en -r amb consonants finals. En morfologia, destaca l'ús de -aire en lloc de -ador, la pèrdua de -n en plurals (mans mas), i l'ús del possessiu llur. La primera persona del present acaba en -i (pens[i]). També s'usa sovint en per als noms propis masculins. El lèxic inclou mots com belleu, feda, veire o llapí.

- Alguerès L'alguerès conserva la fricativa [v] i presenta canvis com la transformació de d i l intervocàliques en [r] (vida vira). També simplifica el so de ll. En morfologia, utilitza articles com lo, la, los, les, i no fa servir article davant noms de persona. La primera persona del present no té desinència (jo parl), i l'imperfet de subjuntiu es forma amb -si-. Manté formes antigues en l'ús dels pronoms. El lèxic inclou mots com llong, assai o gonella. FONÈTICA 1. Sons oclusius Són sons en què l'aire es bloqueja del tot i surt de cop.

Bilabials: [p]: com a "papa", so fort sense vibració [b]: com a "boca", pot sonar suau entre vocals Dentals: [t]: com a "tapa", so sec [d]: com a "dedo", pot sonar suau entre vocals Velars: [k]: com a "casa" o "quatre", so fort tipus "k" [g]: com a "gos", pot sonar suau entre vocals 2. Sons fricatius L'aire passa fregant, sense tancar-se del tot. Labiodental: [f]: com a "foc" Alveolars: [s]: com a "sol" [z]: com a "casa" (s sonora entre vocals) Palatals: [ʃ]: com a "caixa", "peix" (so de "x" suau, tipus "sh") [ʒ]: com a "jove", "metge" (so suau de j o g) 3. Sons africats Comencen tancant i acaben fregant.

Alveolars: [ts]: com a "bolets" [dz]: com a "dotze" Palatals: [tʃ]: com a "cotxe", "txec", "mig" (so "tx") [dʒ]: com a "jove", "metge" 4. Sons nasals L'aire surt pel nas. [m]: com a "mare" [n]: com a "nen" [ɲ]: com a "ny" de "canya", "senyor" [ŋ]: n davant de k o g, com a "fang", "cinco" 5. Sons laterals L'aire surt pels costats de la llengua. [l]: com a "lluna" (l normal) [ʎ]: com a "ll" de "cavall" (ll palatal) 6. Sons ròtics (erres) [r]: erra forta (inici de paraula o "rr"), com a "roca", "carrer" [ɾ]: erra suau entre vocals, com a "cara", "pera" 7.

Sons semivocàlics [j]: so de "i" consonàntica, com a "caixa" [w]: so de "u" consonàntica, com a "quatre" VERBS Temps verbals: Indicatiu Temps Exemple amb cantar Exemple amb tenir Present jo canto, tu cantes, ell canta jo tinc, tu tens, ell té Imperfet jo cantava, tu cantaves, ell cantava jo tenia, tu tenies, ell tenia Passat simple jo cantí, tu cantares, ell cantà jo tinguí, tu tinguers, ell tingué Passat perifràstic vaig cantar, vas cantar, va cantar vaig tenir, vas tenir, va tenir Futur jo cantaré, tu cantaràs, ell cantarà jo tindré, tu tindràs, ell tindrà Condicional jo cantaria, tu cantaries, ell cantaria jo tindria, tu tindries, ell tindria DOBLETS LINGÜÍSTICS - què / que: què = interrogatiu/exclamatiu · que = conjunció/relatiu - gens / res: gens = quantitat (no comptables) · res = "cap cosa" - molta / gaire: molta = afirmació · gaire = negació/interrogació - és / està: és = permanent · està = estat puntual - fons / fondo: fons = part baixa · fondo = profunditat/adjectiu - cadascú / cadascun: cadascú = pronom · cadascun = element d'un grup - com / com a: com = comparació · com a = funció/qualitat - trametre / transmetre: trametre = enviar · transmetre = comunicar/contagiar - infligir / infringir: infligir = fer mal · infringir = violar norma - prou / massa: prou = suficient · massa = excés - acte / acta: acte = esdeveniment · acta = document - em / hem: em = pronom · hem = haver - vena / bena: vena = vas sanguini · bena = embenatge - revelat / rebel·lat: revelat = descobrir · rebel·lat = oposar-se - paons / peons: paons = ocells ·…