Examen de Lengua Catalana y Literatura II Selectividad Cataluña 2021 · Juny Serie 5

A fora plovia.

Era un cinema rònec, escrostonat d’una pintura que, en un temps definitivament perdut, va ser crema. Per tota la façana, cartellots descolorits, amb cares d’artistes que devien haver mort feia dècades, maquillades i amb estels de purpurina. Quan vaig entrar encara projectaven les diapositives. No havia trobat cua, i va ser la mateixa taquillera qui es va encarregar de tallar-me les entrades, estalvi de personal que (per si no fos prou evident) demostrava que el negoci anava de mal borràs.

Tot i que la platea era gairebé buida, em va acompanyar un acomodador (impermeable al ridícul de ser ben prescindible) que coixejava sobre les clofolles de cacauet, les bosses de plàstic, els kleenex, els papers de diari i els preservatius que emmoquetaven el terra de la sala. Hauria hagut d’anar-me’n ja aleshores, però no ho vaig fer. L’acomodador va escopir a terra. Jo vaig triar un seient a tocar del passadís central, ni molt a prop ni molt lluny de la pantalla. Les diapositives es van acabar i, només un instant, es van encendre els llums. A les parets laterals, dels antics folros només en quedaven parracs carmesins. Va tornar la foscor i, de manera inaudita, el so del motor del projector va envair la sala. Ningú no va protestar.

Entrebancant-se, una parella heterosexual (que feia cridòria per un regiment) va triar asseure’s just a la fila de darrere meu, fent grinyolar les cadires. Mentre el lleó rugia, van començar a xerrar. Amb els títols de crèdit, van callar una estona. Després, el noi li va dir alguna cosa a la noia, a cau d’orella, i ella es va posar a riure, i ell, provocador encomanat, també. Vaig girar la cara de perfil (en casos com aquest, una demostració immediata que et molesten pot fer-los alterar el comportament) i vaig contreure els llavis en un rictus que volia evidenciar l’enuig que em produïen.

Tret del nyigo-nyigo de les cadires, per una estona hi va haver silenci (no sabia si la meva demostració mímica de silenci havia tingut èxit o bé si la casualitat s’ho havia fet tot), però ben aviat vaig sentir que desembolicaven cel·lofana. De segur que era la cel·lofana d’un caramel, i el soroll (en la gairebé total buidor de la sala) prenia una importància absoluta: semblava que la banda sonora del film hagués emmudit i fos precisament pels altaveus que sortia l’scratx-scratx de la cel·lofana infinita. No havien acabat encara de desembolicar el primer caramel que la veu de la noia va dir: «¿En vols?», i el «sí» del noi ja es va confondre amb l’inici de la nova simfonia: un darrere l’altre, van desembolicar set, de caramels o bombonets, el que fos. Després van callar.

A la pel·lícula, tot havien estat paisatges eixuts: panoràmica amunt i panoràmica avall. Justament ara començava l’acció: el foraster arribava al bar i tothom se’l mirava malament. Demanava whisky i el cambrer l’hi servia de mala gana. Un barbut lleganyós s’escurava una dent.

De cop, la noia de darrere meu va esternudar. I allò que semblava un fet espontani es va convertir en un recital sens fi (amanit amb quatre sorolls de manipulació de la tanca del portamonedes) que es va acabar quan la noia es va mocar i va produir una sessió de vent nasal prou notable, de la qual em va distreure una olor de blat de moro torrat.

Quim Monzó. «Un cinema». A: Vuitanta-sis contes. Barcelona: Quaderns Crema, 1978, p. 173-175

1. Comprensió lectora

1.1.

Després de llegir atentament el text anterior, indiqueu si les afirmacions següents són vertaderes o falses. [0,5 punts. Per cada resposta errònia es descomptaran 0,1 punts; per les qüestions no contestades no hi haurà cap descompte.]

Vertader

Fals

1.4.

Indiqueu, en un màxim de cinquanta mots, tots els sorolls que molestaven el narrador mentre era al cinema. [0,5 punts]

A fora plovia.

Era un cinema rònec, escrostonat d’una pintura que, en un temps definitivament perdut, va ser crema. Per tota la façana, cartellots descolorits, amb cares d’artistes que devien haver mort feia dècades, maquillades i amb estels de purpurina. Quan vaig entrar encara projectaven les diapositives. No havia trobat cua, i va ser la mateixa taquillera qui es va encarregar de tallar-me les entrades, estalvi de personal que (per si no fos prou evident) demostrava que el negoci anava de mal borràs.

Tot i que la platea era gairebé buida, em va acompanyar un acomodador (impermeable al ridícul de ser ben prescindible) que coixejava sobre les clofolles de cacauet, les bosses de plàstic, els kleenex, els papers de diari i els preservatius que emmoquetaven el terra de la sala. Hauria hagut d’anar-me’n ja aleshores, però no ho vaig fer. L’acomodador va escopir a terra. Jo vaig triar un seient a tocar del passadís central, ni molt a prop ni molt lluny de la pantalla. Les diapositives es van acabar i, només un instant, es van encendre els llums. A les parets laterals, dels antics folros només en quedaven parracs carmesins. Va tornar la foscor i, de manera inaudita, el so del motor del projector va envair la sala. Ningú no va protestar.

Entrebancant-se, una parella heterosexual (que feia cridòria per un regiment) va triar asseure’s just a la fila de darrere meu, fent grinyolar les cadires. Mentre el lleó rugia, van començar a xerrar. Amb els títols de crèdit, van callar una estona. Després, el noi li va dir alguna cosa a la noia, a cau d’orella, i ella es va posar a riure, i ell, provocador encomanat, també. Vaig girar la cara de perfil (en casos com aquest, una demostració immediata que et molesten pot fer-los alterar el comportament) i vaig contreure els llavis en un rictus que volia evidenciar l’enuig que em produïen.

Tret del nyigo-nyigo de les cadires, per una estona hi va haver silenci (no sabia si la meva demostració mímica de silenci havia tingut èxit o bé si la casualitat s’ho havia fet tot), però ben aviat vaig sentir que desembolicaven cel·lofana. De segur que era la cel·lofana d’un caramel, i el soroll (en la gairebé total buidor de la sala) prenia una importància absoluta: semblava que la banda sonora del film hagués emmudit i fos precisament pels altaveus que sortia l’scratx-scratx de la cel·lofana infinita. No havien acabat encara de desembolicar el primer caramel que la veu de la noia va dir: «¿En vols?», i el «sí» del noi ja es va confondre amb l’inici de la nova simfonia: un darrere l’altre, van desembolicar set, de caramels o bombonets, el que fos. Després van callar.

A la pel·lícula, tot havien estat paisatges eixuts: panoràmica amunt i panoràmica avall. Justament ara començava l’acció: el foraster arribava al bar i tothom se’l mirava malament. Demanava whisky i el cambrer l’hi servia de mala gana. Un barbut lleganyós s’escurava una dent.

De cop, la noia de darrere meu va esternudar. I allò que semblava un fet espontani es va convertir en un recital sens fi (amanit amb quatre sorolls de manipulació de la tanca del portamonedes) que es va acabar quan la noia es va mocar i va produir una sessió de vent nasal prou notable, de la qual em va distreure una olor de blat de moro torrat.

Quim Monzó. «Un cinema». A: Vuitanta-sis contes. Barcelona: Quaderns Crema, 1978, p. 173-175

1.2. Sinònims al text

Trobeu en el text els cinc mots o expressions que poden funcionar com a sinònims dels mots o les expressions següents. [0,5 punts]

a)

b)

c)

d)

e)

A fora plovia.

Era un cinema rònec, escrostonat d’una pintura que, en un temps definitivament perdut, va ser crema. Per tota la façana, cartellots descolorits, amb cares d’artistes que devien haver mort feia dècades, maquillades i amb estels de purpurina. Quan vaig entrar encara projectaven les diapositives. No havia trobat cua, i va ser la mateixa taquillera qui es va encarregar de tallar-me les entrades, estalvi de personal que (per si no fos prou evident) demostrava que el negoci anava de mal borràs.

Tot i que la platea era gairebé buida, em va acompanyar un acomodador (impermeable al ridícul de ser ben prescindible) que coixejava sobre les clofolles de cacauet, les bosses de plàstic, els kleenex, els papers de diari i els preservatius que emmoquetaven el terra de la sala. Hauria hagut d’anar-me’n ja aleshores, però no ho vaig fer. L’acomodador va escopir a terra. Jo vaig triar un seient a tocar del passadís central, ni molt a prop ni molt lluny de la pantalla. Les diapositives es van acabar i, només un instant, es van encendre els llums. A les parets laterals, dels antics folros només en quedaven parracs carmesins. Va tornar la foscor i, de manera inaudita, el so del motor del projector va envair la sala. Ningú no va protestar.

Entrebancant-se, una parella heterosexual (que feia cridòria per un regiment) va triar asseure’s just a la fila de darrere meu, fent grinyolar les cadires. Mentre el lleó rugia, van començar a xerrar. Amb els títols de crèdit, van callar una estona. Després, el noi li va dir alguna cosa a la noia, a cau d’orella, i ella es va posar a riure, i ell, provocador encomanat, també. Vaig girar la cara de perfil (en casos com aquest, una demostració immediata que et molesten pot fer-los alterar el comportament) i vaig contreure els llavis en un rictus que volia evidenciar l’enuig que em produïen.

Tret del nyigo-nyigo de les cadires, per una estona hi va haver silenci (no sabia si la meva demostració mímica de silenci havia tingut èxit o bé si la casualitat s’ho havia fet tot), però ben aviat vaig sentir que desembolicaven cel·lofana. De segur que era la cel·lofana d’un caramel, i el soroll (en la gairebé total buidor de la sala) prenia una importància absoluta: semblava que la banda sonora del film hagués emmudit i fos precisament pels altaveus que sortia l’scratx-scratx de la cel·lofana infinita. No havien acabat encara de desembolicar el primer caramel que la veu de la noia va dir: «¿En vols?», i el «sí» del noi ja es va confondre amb l’inici de la nova simfonia: un darrere l’altre, van desembolicar set, de caramels o bombonets, el que fos. Després van callar.

A la pel·lícula, tot havien estat paisatges eixuts: panoràmica amunt i panoràmica avall. Justament ara començava l’acció: el foraster arribava al bar i tothom se’l mirava malament. Demanava whisky i el cambrer l’hi servia de mala gana. Un barbut lleganyós s’escurava una dent.

De cop, la noia de darrere meu va esternudar. I allò que semblava un fet espontani es va convertir en un recital sens fi (amanit amb quatre sorolls de manipulació de la tanca del portamonedes) que es va acabar quan la noia es va mocar i va produir una sessió de vent nasal prou notable, de la qual em va distreure una olor de blat de moro torrat.

Quim Monzó. «Un cinema». A: Vuitanta-sis contes. Barcelona: Quaderns Crema, 1978, p. 173-175

1.3. Referent dels pronoms

Escriviu el referent dels pronoms següents, marcats en negreta en el text. [0,5 punts]

a)

b)

A fora plovia.

Era un cinema rònec, escrostonat d’una pintura que, en un temps definitivament perdut, va ser crema. Per tota la façana, cartellots descolorits, amb cares d’artistes que devien haver mort feia dècades, maquillades i amb estels de purpurina. Quan vaig entrar encara projectaven les diapositives. No havia trobat cua, i va ser la mateixa taquillera qui es va encarregar de tallar-me les entrades, estalvi de personal que (per si no fos prou evident) demostrava que el negoci anava de mal borràs.

Tot i que la platea era gairebé buida, em va acompanyar un acomodador (impermeable al ridícul de ser ben prescindible) que coixejava sobre les clofolles de cacauet, les bosses de plàstic, els kleenex, els papers de diari i els preservatius que emmoquetaven el terra de la sala. Hauria hagut d’anar-me’n ja aleshores, però no ho vaig fer. L’acomodador va escopir a terra. Jo vaig triar un seient a tocar del passadís central, ni molt a prop ni molt lluny de la pantalla. Les diapositives es van acabar i, només un instant, es van encendre els llums. A les parets laterals, dels antics folros només en quedaven parracs carmesins. Va tornar la foscor i, de manera inaudita, el so del motor del projector va envair la sala. Ningú no va protestar.

Entrebancant-se, una parella heterosexual (que feia cridòria per un regiment) va triar asseure’s just a la fila de darrere meu, fent grinyolar les cadires. Mentre el lleó rugia, van començar a xerrar. Amb els títols de crèdit, van callar una estona. Després, el noi li va dir alguna cosa a la noia, a cau d’orella, i ella es va posar a riure, i ell, provocador encomanat, també. Vaig girar la cara de perfil (en casos com aquest, una demostració immediata que et molesten pot fer-los alterar el comportament) i vaig contreure els llavis en un rictus que volia evidenciar l’enuig que em produïen.

Tret del nyigo-nyigo de les cadires, per una estona hi va haver silenci (no sabia si la meva demostració mímica de silenci havia tingut èxit o bé si la casualitat s’ho havia fet tot), però ben aviat vaig sentir que desembolicaven cel·lofana. De segur que era la cel·lofana d’un caramel, i el soroll (en la gairebé total buidor de la sala) prenia una importància absoluta: semblava que la banda sonora del film hagués emmudit i fos precisament pels altaveus que sortia l’scratx-scratx de la cel·lofana infinita. No havien acabat encara de desembolicar el primer caramel que la veu de la noia va dir: «¿En vols?», i el «sí» del noi ja es va confondre amb l’inici de la nova simfonia: un darrere l’altre, van desembolicar set, de caramels o bombonets, el que fos. Després van callar.

A la pel·lícula, tot havien estat paisatges eixuts: panoràmica amunt i panoràmica avall. Justament ara començava l’acció: el foraster arribava al bar i tothom se’l mirava malament. Demanava whisky i el cambrer l’hi servia de mala gana. Un barbut lleganyós s’escurava una dent.

De cop, la noia de darrere meu va esternudar. I allò que semblava un fet espontani es va convertir en un recital sens fi (amanit amb quatre sorolls de manipulació de la tanca del portamonedes) que es va acabar quan la noia es va mocar i va produir una sessió de vent nasal prou notable, de la qual em va distreure una olor de blat de moro torrat.

Quim Monzó. «Un cinema». A: Vuitanta-sis contes. Barcelona: Quaderns Crema, 1978, p. 173-175

1.5. Resoleu DUES de les tres qüestions següents, relatives a les lectures obligatòries d'aquest curs.

1.5.1.

En un màxim de cinquanta mots, expliqueu la simbologia de la Terra Baixa i la Terra Alta a l'obra Terra baixa, d'Àngel Guimerà. [1 punt]

1.5.2.

Indiqueu si les afirmacions següents, relatives a l'obra Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, són vertaderes o falses. [1 punt. Per cada resposta errònia es descomptaran 0,2 punts; per les qüestions no contestades no hi haurà cap descompte.]

1.5.3.

Indiqueu si les afirmacions següents, relatives a l'obra Terra baixa, d'Àngel Guimerà, són vertaderes o falses. [1 punt. Per cada resposta errònia es descomptaran 0,2 punts; per les qüestions no contestades no hi haurà cap descompte.]

2. Expressió escrita [3 punts en total]

2.1.

Reescriviu el fragment següent del text canviant els temps verbals en passat per formes de present. La redacció resultant ha de contenir tota la informació inclosa en el fragment. Cal que subratlleu en els dos textos les formes verbals originals i les reescrites. [1 punt]

«A les parets laterals, dels antics folros només en quedaven parracs carmesins. Va tornar la foscor i, de manera inaudita, el so del motor del projector va envair la sala. Ningú no va protestar.

Entrebancant-se, una parella heterosexual (que feia cridòria per un regiment) va triar asseure’s just a la fila de darrere meu, fent grinyolar les cadires. Mentre el lleó rugia, van començar a xerrar. Amb els títols de crèdit, van callar una estona. Després, el noi li va dir alguna cosa a la noia, a cau d’orella.»

2.2.

En el text es descriu un cinema i les experiències negatives que té el narrador quan hi va. Escriviu un text ben estructurat, de cent vint-i-cinc a cent cinquanta paraules, en què descriviu un indret on hàgiu tingut una experiència semblant. [2 punts]

Aquest diumenge, a les tres de la matinada, les busques del rellotge faran marxa enrere i la pressa ens concedirà una treva nocturna d’una hora. Podrem dormir una hora més, però, segons alguns científics, dormirem pitjor. L’expert en medicina del son Javier Albares explica que el canvi d’hora provoca un jet-lag en el rellotge intern del cos humà, que triga dies o setmanes a adaptar-s’ hi. És un dels diversos motius que pesen contra una mesura horària cada cop més qüestionada i que ja albira el seu final a Europa.

Des que el 1974 es va implantar a Espanya, el ritual bianual del canvi d’hora ja és un gest ordinari per als ciutadans (a la primavera avancem l’hora i a la tardor l’endarrerim), però el consens institucional sembla indicar que el d’avui pot ser un dels óltims canvis. La Comissió Europea ha plantejat eliminar els canvis i fer- ho ja l’any que ve, tot i que aquest divendres la Unió Europea (UE) ha anunciat que estudia allargar encara el canvi d’hora fins al 2021.

El canvi horari es fa actualment en una vuitantena de països, amb l’objectiu de maximitzar l’aprofitament del sol i estalviar energia. Tot i això, molts experts parlen dels impactes negatius en l’àmbit social i de la salut.

La Generalitat va emetre un informe a favor de l’eliminació del canvi d’horari en què s’advertia de les alteracions fisiològiques que provoca. Entre aquests problemes destacava sobretot els problemes a l’hora de dormir: les patologies associades al son s’acosten a nivells epidemiològics.

El canvi d’hora, assegura Albares, trastoca el compàs del rellotge intern del nostre cos i, per tant, els cicles de son. Es tracta de l’anomenat ritme circadiari, en què el nostre organisme sincronitza les seves funcions amb l’entorn a partir d’estímuls com la temperatura ambiental i, sobretot, la llum: segons la il·luminació, el cos s’activa o descansa. Aquest desajustament, que es nota més en infants i ancians, afecta molt la qualitat del son i provoca alteracions cognitives, cardiovasculars o metabòliques. El símptoma més evident, argumenta, és un rendiment més baix a l’escola o la feina.

Tot i això, les opinions no són unànimes. El professor de ciències de la salut Diego Redolar defensa que, des del punt de vista de la neurociència, l’impacte que té canviar una hora és mínim. La foscor afavoreix l’inici del son, però no és un factor ónic: les persones invidents mantenen els ritmes circadiaris igualment. El professor també explica que l’acumulació de substàncies com l’adenosina en el cervell és un desencadenant del son.

Els problemes horaris se sumen a altres fenòmens que perjudiquen el son, com ara l’excés de llum en hores nocturnes o l’ós de mòbils i tauletes abans de dormir. «Hem de recuperar el valor del son. Durant anys s’ha fet un discurs que dormir és de covards i s’ha demostrat que no, que per ser creatius, no tenir estrès i viure millor cal que el cervell descansi», defensa Fabián Mohedano, promotor de la plataforma Reforma Horària.

La Comissió Europea proposava que l’óltim canvi obligatori es produís al març del 2019, tot i que la presidència de torn de la UE ara vol posposar-ho dos anys més. A partir de llavors, cada país podria decidir si mantenir l’horari d’estiu o tornar a passar-se definitivament al d’hivern a l’octubre.

Adaptació feta a partir del text de Joan BARCELÓ. «El canvi d’hora ens treu la son». Ara [en línia] (26 octubre 2018)

1. Comprensió lectora

1.1.

Després de llegir atentament el text anterior, indiqueu si les afirmacions següents són vertaderes o falses. [0,5 punts. Per cada resposta errònia es descomptaran 0,1 punts; per les qüestions no contestades no hi haurà cap descompte.]

Vertader

Fals

1.4.

Expliqueu, en un màxim de cinquanta mots, per què la mesura del canvi bianual d'horari és cada cop més qüestionada. [0,5 punts]

Aquest diumenge, a les tres de la matinada, les busques del rellotge faran marxa enrere i la pressa ens concedirà una treva nocturna d’una hora. Podrem dormir una hora més, però, segons alguns científics, dormirem pitjor. L’expert en medicina del son Javier Albares explica que el canvi d’hora provoca un jet-lag en el rellotge intern del cos humà, que triga dies o setmanes a adaptar-s’ hi. És un dels diversos motius que pesen contra una mesura horària cada cop més qüestionada i que ja albira el seu final a Europa.

Des que el 1974 es va implantar a Espanya, el ritual bianual del canvi d’hora ja és un gest ordinari per als ciutadans (a la primavera avancem l’hora i a la tardor l’endarrerim), però el consens institucional sembla indicar que el d’avui pot ser un dels óltims canvis. La Comissió Europea ha plantejat eliminar els canvis i fer- ho ja l’any que ve, tot i que aquest divendres la Unió Europea (UE) ha anunciat que estudia allargar encara el canvi d’hora fins al 2021.

El canvi horari es fa actualment en una vuitantena de països, amb l’objectiu de maximitzar l’aprofitament del sol i estalviar energia. Tot i això, molts experts parlen dels impactes negatius en l’àmbit social i de la salut.

La Generalitat va emetre un informe a favor de l’eliminació del canvi d’horari en què s’advertia de les alteracions fisiològiques que provoca. Entre aquests problemes destacava sobretot els problemes a l’hora de dormir: les patologies associades al son s’acosten a nivells epidemiològics.

El canvi d’hora, assegura Albares, trastoca el compàs del rellotge intern del nostre cos i, per tant, els cicles de son. Es tracta de l’anomenat ritme circadiari, en què el nostre organisme sincronitza les seves funcions amb l’entorn a partir d’estímuls com la temperatura ambiental i, sobretot, la llum: segons la il·luminació, el cos s’activa o descansa. Aquest desajustament, que es nota més en infants i ancians, afecta molt la qualitat del son i provoca alteracions cognitives, cardiovasculars o metabòliques. El símptoma més evident, argumenta, és un rendiment més baix a l’escola o la feina.

Tot i això, les opinions no són unànimes. El professor de ciències de la salut Diego Redolar defensa que, des del punt de vista de la neurociència, l’impacte que té canviar una hora és mínim. La foscor afavoreix l’inici del son, però no és un factor ónic: les persones invidents mantenen els ritmes circadiaris igualment. El professor també explica que l’acumulació de substàncies com l’adenosina en el cervell és un desencadenant del son.

Els problemes horaris se sumen a altres fenòmens que perjudiquen el son, com ara l’excés de llum en hores nocturnes o l’ós de mòbils i tauletes abans de dormir. «Hem de recuperar el valor del son. Durant anys s’ha fet un discurs que dormir és de covards i s’ha demostrat que no, que per ser creatius, no tenir estrès i viure millor cal que el cervell descansi», defensa Fabián Mohedano, promotor de la plataforma Reforma Horària.

La Comissió Europea proposava que l’óltim canvi obligatori es produís al març del 2019, tot i que la presidència de torn de la UE ara vol posposar-ho dos anys més. A partir de llavors, cada país podria decidir si mantenir l’horari d’estiu o tornar a passar-se definitivament al d’hivern a l’octubre.

Adaptació feta a partir del text de Joan BARCELÓ. «El canvi d’hora ens treu la son». Ara [en línia] (26 octubre 2018)

1. Comprensió lectora

1.2.

Trobeu en el text els cinc mots o expressions que poden funcionar com a sinònims dels mots o les expressions següents. [0,5 punts]

a) Interrupció, compàs d’espera:

b) Veu, imagina:

c) Acord:

d) Trastorna, pertorba:

e) Del mateix parer:

Aquest diumenge, a les tres de la matinada, les busques del rellotge faran marxa enrere i la pressa ens concedirà una treva nocturna d’una hora. Podrem dormir una hora més, però, segons alguns científics, dormirem pitjor. L’expert en medicina del son Javier Albares explica que el canvi d’hora provoca un jet-lag en el rellotge intern del cos humà, que triga dies o setmanes a adaptar-s’ hi. És un dels diversos motius que pesen contra una mesura horària cada cop més qüestionada i que ja albira el seu final a Europa.

Des que el 1974 es va implantar a Espanya, el ritual bianual del canvi d’hora ja és un gest ordinari per als ciutadans (a la primavera avancem l’hora i a la tardor l’endarrerim), però el consens institucional sembla indicar que el d’avui pot ser un dels óltims canvis. La Comissió Europea ha plantejat eliminar els canvis i fer- ho ja l’any que ve, tot i que aquest divendres la Unió Europea (UE) ha anunciat que estudia allargar encara el canvi d’hora fins al 2021.

El canvi horari es fa actualment en una vuitantena de països, amb l’objectiu de maximitzar l’aprofitament del sol i estalviar energia. Tot i això, molts experts parlen dels impactes negatius en l’àmbit social i de la salut.

La Generalitat va emetre un informe a favor de l’eliminació del canvi d’horari en què s’advertia de les alteracions fisiològiques que provoca. Entre aquests problemes destacava sobretot els problemes a l’hora de dormir: les patologies associades al son s’acosten a nivells epidemiològics.

El canvi d’hora, assegura Albares, trastoca el compàs del rellotge intern del nostre cos i, per tant, els cicles de son. Es tracta de l’anomenat ritme circadiari, en què el nostre organisme sincronitza les seves funcions amb l’entorn a partir d’estímuls com la temperatura ambiental i, sobretot, la llum: segons la il·luminació, el cos s’activa o descansa. Aquest desajustament, que es nota més en infants i ancians, afecta molt la qualitat del son i provoca alteracions cognitives, cardiovasculars o metabòliques. El símptoma més evident, argumenta, és un rendiment més baix a l’escola o la feina.

Tot i això, les opinions no són unànimes. El professor de ciències de la salut Diego Redolar defensa que, des del punt de vista de la neurociència, l’impacte que té canviar una hora és mínim. La foscor afavoreix l’inici del son, però no és un factor ónic: les persones invidents mantenen els ritmes circadiaris igualment. El professor també explica que l’acumulació de substàncies com l’adenosina en el cervell és un desencadenant del son.

Els problemes horaris se sumen a altres fenòmens que perjudiquen el son, com ara l’excés de llum en hores nocturnes o l’ós de mòbils i tauletes abans de dormir. «Hem de recuperar el valor del son. Durant anys s’ha fet un discurs que dormir és de covards i s’ha demostrat que no, que per ser creatius, no tenir estrès i viure millor cal que el cervell descansi», defensa Fabián Mohedano, promotor de la plataforma Reforma Horària.

La Comissió Europea proposava que l’óltim canvi obligatori es produís al març del 2019, tot i que la presidència de torn de la UE ara vol posposar-ho dos anys més. A partir de llavors, cada país podria decidir si mantenir l’horari d’estiu o tornar a passar-se definitivament al d’hivern a l’octubre.

Adaptació feta a partir del text de Joan BARCELÓ. «El canvi d’hora ens treu la son». Ara [en línia] (26 octubre 2018)

1. Comprensió lectora

1.3.

Escriviu el referent dels pronoms següents, marcats en negreta en el text. [0,5 punts]

a)

«La Comissió Europea ha plantejat eliminar els canvis i fer- ho ja l’any que ve»:

b)

«Javier Albares explica que el canvi d’hora provoca un jet-lag en el rellotge intern del cos humà, que triga dies o setmanes a adaptar-s’ hi »:

Aquest diumenge, a les tres de la matinada, les busques del rellotge faran marxa enrere i la pressa ens concedirà una treva nocturna d’una hora. Podrem dormir una hora més, però, segons alguns científics, dormirem pitjor. L’expert en medicina del son Javier Albares explica que el canvi d’hora provoca un jet-lag en el rellotge intern del cos humà, que triga dies o setmanes a adaptar-s’ hi. És un dels diversos motius que pesen contra una mesura horària cada cop més qüestionada i que ja albira el seu final a Europa.

Des que el 1974 es va implantar a Espanya, el ritual bianual del canvi d’hora ja és un gest ordinari per als ciutadans (a la primavera avancem l’hora i a la tardor l’endarrerim), però el consens institucional sembla indicar que el d’avui pot ser un dels óltims canvis. La Comissió Europea ha plantejat eliminar els canvis i fer- ho ja l’any que ve, tot i que aquest divendres la Unió Europea (UE) ha anunciat que estudia allargar encara el canvi d’hora fins al 2021.

El canvi horari es fa actualment en una vuitantena de països, amb l’objectiu de maximitzar l’aprofitament del sol i estalviar energia. Tot i això, molts experts parlen dels impactes negatius en l’àmbit social i de la salut.

La Generalitat va emetre un informe a favor de l’eliminació del canvi d’horari en què s’advertia de les alteracions fisiològiques que provoca. Entre aquests problemes destacava sobretot els problemes a l’hora de dormir: les patologies associades al son s’acosten a nivells epidemiològics.

El canvi d’hora, assegura Albares, trastoca el compàs del rellotge intern del nostre cos i, per tant, els cicles de son. Es tracta de l’anomenat ritme circadiari, en què el nostre organisme sincronitza les seves funcions amb l’entorn a partir d’estímuls com la temperatura ambiental i, sobretot, la llum: segons la il·luminació, el cos s’activa o descansa. Aquest desajustament, que es nota més en infants i ancians, afecta molt la qualitat del son i provoca alteracions cognitives, cardiovasculars o metabòliques. El símptoma més evident, argumenta, és un rendiment més baix a l’escola o la feina.

Tot i això, les opinions no són unànimes. El professor de ciències de la salut Diego Redolar defensa que, des del punt de vista de la neurociència, l’impacte que té canviar una hora és mínim. La foscor afavoreix l’inici del son, però no és un factor ónic: les persones invidents mantenen els ritmes circadiaris igualment. El professor també explica que l’acumulació de substàncies com l’adenosina en el cervell és un desencadenant del son.

Els problemes horaris se sumen a altres fenòmens que perjudiquen el son, com ara l’excés de llum en hores nocturnes o l’ós de mòbils i tauletes abans de dormir. «Hem de recuperar el valor del son. Durant anys s’ha fet un discurs que dormir és de covards i s’ha demostrat que no, que per ser creatius, no tenir estrès i viure millor cal que el cervell descansi», defensa Fabián Mohedano, promotor de la plataforma Reforma Horària.

La Comissió Europea proposava que l’óltim canvi obligatori es produís al març del 2019, tot i que la presidència de torn de la UE ara vol posposar-ho dos anys més. A partir de llavors, cada país podria decidir si mantenir l’horari d’estiu o tornar a passar-se definitivament al d’hivern a l’octubre.

Adaptació feta a partir del text de Joan BARCELÓ. «El canvi d’hora ens treu la son». Ara [en línia] (26 octubre 2018)

1.5. Resoleu DUES de les tres qüestions següents, relatives a les lectures obligatòries d'aquest curs.

1.5.1.

En un màxim de cinquanta mots, indiqueu quins elements antagònics hi ha entre en Sebastià i en Manelic a l'obra Terra baixa, d'Àngel Guimerà. [1 punt]

1.5.2.

Indiqueu si les afirmacions següents, relatives a l'obra Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, són vertaderes o falses. [1 punt. Per cada resposta errònia es descomptaran 0,2 punts; per les qüestions no contestades no hi haurà cap descompte.]

)

1.5.3.

Indiqueu si les afirmacions següents, relatives a l'obra Terra baixa, d'Àngel Guimerà, són vertaderes o falses. [1 punt. Per cada resposta errònia es descomptaran 0,2 punts; per les qüestions no contestades no hi haurà cap descompte.]

)

2. Expressió escrita [3 punts en total]

2.1.

Reescriviu el fragment següent del text substituint els mots i les expressions subratllades per formes sinònimes. Canvieu només allò que calgui. La redacció resultant ha de tenir el mateix sentit que el fragment original. [1 punt]

«Els problemes horaris se sumen a altres fenòmens que perjudiquen el son, com ara l'excés de llum en hores nocturnes o l' ús de mòbils i tauletes abans de dormir. "Hem de recuperar el valor del son. Durant anys s'ha fet un discurs que dormir és de covards i s'ha demostrat que no, que per ser creatius, no tenir estrès i viure millor cal que el cervell descansi ", defensa Fabián Mohedano, promotor de la plataforma Reforma Horària. La Comissió Europea proposava que l' últim canvi obligatori es produís al març del 2019, tot i que la presidència de torn de la UE ara vol posposar-ho dos anys més. A partir de llavors, cada país podria decidir si mantenir l'horari d'estiu o tornar a passar-se definitivament al d'hivern a l'octubre.»

2.2.

En el text s'esmenten les conseqüències del canvi horari que es fa cada mig any. Escriviu un text formal i ben estructurat, de cent vint-i-cinc a cent cinquanta paraules, en què expliqueu els avantatges i els desavantatges que comporta fer aquest canvi, i justifiqueu l'opció que triaríeu vosaltres. [2 punts]

PART COMUNA

3. Reflexió lingüística [3 punts en total]

3.1. Indiqueu l’anàlisi correcta dels pronoms, les oracions o els sintagmes subratllats.

[1 punt. Per cada resposta errònia es descomptaran 0,2 punts; per les qüestions no contestades no hi haurà cap descompte.]

3.1.1.

La Generalitat va emetre un informe a favor de l’eliminació del canvi d’horari en què s’advertia de les alteracions fisiològiques que provoca.

3.1.2.

I allò que semblava un fet espontani es va convertir en un recital sens fi.

3.1.3.

No havien acabat encara de desembolicar el primer caramel que la veu de la noia va dir: «¿ En vols?».

3.1.4.

L’expert en medicina del son Javier Albares explica que el canvi d’hora provoca un jet-lag en el rellotge intern del cos humà.

3.1.5.

Després, el noi li va dir alguna cosa a la noia, a cau d’orella, i ella es va posar a riure, i ell, provocador encomanat, també. Vaig girar la cara de perfil (en casos com aquest, una demostració immediata que et molesten pot fer-los alterar el comportament).

PART COMUNA

3. Reflexió lingüística [3 punts en total]

3.2. Completeu les oracions següents amb la forma correcta de les dues que hi ha entre parèntesis. [0,5 punts]

a)

Aquest ganivet té enorme; així podré tallar de paper que està enganxat. (un full / una fulla)

b)

No ha vingut el president, un representant; hagués tingut tanta feina, hauria pogut venir ell mateix. (sinó / si no)

c)

que en Joan vingui aquesta tarda. Si no ho fa, aniré jo a veure'l. (potser / pot ser)

d)

de dolor vaig tenir em van curar la ferida! (quan / quant)

e)

No ha fet de fred aquests dies. Sort!, perquè no he portat del que en Joan em va dir. (gens / res)

PART COMUNA

3. Reflexió lingüística [3 punts en total]

3.3. Completeu les oracions següents amb la forma verbal correcta del verb que hi ha entre parèntesis. [0,5 punts]

a)

Ara mateix (recollir) les meves coses i me'n vaig.

b)

El jugador diu que a hores d'ara encara es (ressentir) de la lesió.

c)

El dia que anirem de casament, (treure) els nostres vestits nous.

d)

Si ells (ser) rics, no estarien empenyorats.

e)

Si arribes primer que jo, (bullir) la verdura.

PART COMUNA

3. Reflexió lingüística [3 punts en total]

3.4. Subratlleu en el text següent NOMÉS les cinc grafies que corresponen al so fricatiu alveolar sonor [z]. [0,5 punts]

PART COMUNA

3. Reflexió lingüística [3 punts en total]

3.5. Completeu les oracions següents amb els verbs, substantius o adjectius adequats, derivats dels mots que hi ha entre parèntesis. [0,5 punts]

a)

La gran d'aliments que hi ha al país propicia l'emigració de la població. (escàs)

b)

La Maria tenia els ulls de tant de plorar. (vermell)

c)

Ahir el majordom li el coll de la camisa. (midó)

d)

Es va comprar un cotxe nou perquè volia un maleter més. (espai)

e)

La previsió del temps anuncia un cel per boirines. (mort)