Apunts de fonètica i correspondència so-grafia (2n de batxillerat)

I 16 flashcards i 16 preguntes més al document.

Text del document

Llengua Catalana i Literatura 2n de batxillerat Fonètica - 2n de batxillerat 1.​ Conceptes previs 2.​ Tipus de sons i fonemes 3.​ El sistema vocàlic català 4.​ El sistema consonàntic català 5.​ Marc legal i aplicació didàctica 6.​ Bibliografia 1.​ Conceptes previs La fonètica estudia els sons de la parla. Aquests sons es produeixen amb l'aparell fonador. És una disciplina que es mou a cavall entre l'acústica, que és la part de la física que estudia el so, i la lingüística. Els símbols dels sons estan establerts per l’AFI (Alfabet Fonètic Internacional) i els representem entre claudàtors [so].

La fonologia estudia el comportament dels sons en el sistema de comunicació per tal d’establir regularitats. Són unitats mínimes distintives i abstractes d’una llengua que es delimiten a partir d’unes regularitats en els sons. No és fàcil establir quins sons són fonemes i quins altres, per la seva manca de força distintiva, esdevenen al·lòfons. Si substituïm un so i comporta un canvi de significació, es tracta d’un fonema; mentre que si no es produeix un canvi, es tracta d’un al·lòfon. Els fonemes es representen entre barres laterals /fonema/. 2.​ Tipus de sons i fonemes Els fonemes s’agrupen en diferents classes. Poden ser: ●​ Vocals - l’aire surt sense constricció.

○​ Semivocals - l’aire surt amb una lleugera constricció. ●​ Consonants - El so s’articula amb una obstrucció o una constricció ○​ Sonants - El so s’articula sense fricció o interrupció de la sortida de l’aire. ■​ Aproximants ■​ Nasals ■​ Ròtiques (líquides) ■​ Laterals (líquides) ○​ Obstruents - El so s’articula dificultant o obstruint la sortida de l’aire. ■​ Fricatives ■​ Africades ●​ (Sibilants) ■​ Oclusives 1 Llengua Catalana i Literatura 2n de batxillerat 3.​ El sistema vocàlic El català presenta dos paradigmes vocàlics diferents segons si les vocals es troben en posició àtona o tònica.

Com que les vocals tòniques són més perceptibles, les vocals àtones s’han neutralitzat i això ha fet que els paradigmes vocàlics àtons del català siguin més reduïts. Per a classificar les vocals, hem de tenir en compte: ●​ El punt d’articulació: la posició de la llengua (més avançada o endarrerida) en relació amb els òrgans de la cavitat oral. ○​ Anterior o palatal (i, e, ɛ) ○​ Central (a, ə) ○​ Posterior o velar (u, o, ɔ) ●​ El mode d’articulació: és el grau d’elevació de la llengua. Si està més elevada, es produeix un tancament i si està més abaixada, una obertura.

○​ Elevació o tancament (i, u) ○​ Graus intermedis (e, ɛ, o, ɔ, ə) ○​ Grau baix o oberta (a) També hem de tenir en compte altres aspectes, com ara: ●​ La labialització, que depèn de la posició dels llavis amb arrodoniment o sense. ●​ La nasalització, que depèn de la participació o no de la cavitat nasal com a ressonador. Les vocals catalanes són orals (no són nasals) perquè s’articulen amb el vel del paladar apujat i bloquejant l’aire cap a la cavitat nasal. Ocasionalment, però, poden ser nasals. ●​ L’acústica: que depèn de les vibracions en pronunciar un so. ○​ Agut: anteriors (i, e, ɛ) ○​ Neutre: centrals (a, ə) ○​ Greu: posteriors (u, o, ɔ).

2 Llengua Catalana i Literatura 2n de batxillerat a.​ Visió diacrònica El llatí clàssic presentava deu vocals: les cinc vocals amb dos matisos de breu i llarga. Aquest sistema de parelles amb el temps va patir una redistribució. El llatí col·loquial constava de set fonemes, que s’han modificat poc i han derivat en el paradigma vocàlic tònic del català. El vocalisme àton es defineix per la poca tensió de les vocals, fet que ha provocat que es neutralitzessin alguns fonemes i sigui més reduït. b.​ Paradigmes vocàlics ●​ Paradigma vocàlic tònic: té set sons vocàlics. ●​ Paradigma vocàlic àton: és més reduït, segons el parlar, té tres, quatre o cinc sons vocàlics.

c.​ Fonologia (neutra i semivocals) La vocal neutra i les semivocals han estat subjecte de discussió acadèmica pel que fa a la seva consideració de fonema. Diversos autors consideren que la vocal neutra és un al·lòfon de l’arxifonema /A/. Ara bé, en dialecte balear sí que constitueix un fonema. La majoria d’autors consideren que les semivocals [j] i [w] són al·lòfons dels fonemes /i/ i /u/, ja que no tenen capacitat distintiva. Variants geogràfiques Paradigmes vocàlics tònics ●​ La majoria de parlars empren un sistema amb set sons vocàlics. ●​ El balear presenta vuit sons vocàlics, ja que té la vocal neutra tònica.

●​ El català septentrional (rossellonès) presenta cinc sons vocàlics, ja que la [o] es pronuncia [u] i les “es” es pronuncien com una “e” mitjana. Paradigmes vocàlics àtons ●​ El català oriental (excepte el mallorquí) té tres sons vocàlics. ●​ L’alguerès, en lloc de la vocal neutra, presenta una [a]. ●​ El mallorquí té quatre sons, ja que incorpora la “o” tancada. ●​ Els parlars occidentals tenen cinc sons, ja que les parelles “e” i “o” esdevenen semitancades. ●​ En el lleidatà i zones del tortosí, el fonema /a/ es realitza /e/ a final de mot. Fenòmens de contacte vocàlic Els contactes de vocals adjacents dins d’un mot o entre mots es poden resoldre en diftong o hiat.

Hi ha vocals dèbils: poden esdevenir semivocals segons el context (i, u); i vocals fortes, que sempre formen un nucli sil·làbic (a, e, o). 3 Llengua Catalana i Literatura 2n de batxillerat a.​ El hiat Un hiat és quan dues vocals en contacte formen part de síl·labes diferents. Trobem hiat dins d’un mot quan: ●​ Trobem dues vocals fortes. ●​ Generalment, quan trobem vocal dèbil i després una vocal forta (excepte en els diftongs creixents). ●​ Dièresi i altres excepcions. Pel que fa a contacte entre mots, es produeix un hiat quan la segona vocal és tònica o té l’accent del grup entonatiu: “codi ètic”.

b.​ El diftong Un diftong és la combinació d’una vocal amb una semivocal que formen part d’una mateixa síl·laba. Segons la posició de la semivocal, el diftong serà creixent o decreixent: ●​ Diftong decreixent: vocal forta més semivocal. ●​ Diftong creixent: semivocal més vocal forta. Només forma diftong en els següents casos: ○​ Començament de mot: iode, iogurt. ○​ Posició intervocàlica: diuen. ○​ Dígrafs qu / gu / qü / gü quan la “u” té sonoritat. ●​ Triftong: combina un diftong creixent i un decreixent: “dèieu”. Pel que fa al contacte entre mots, es produeix un diftong quan trobem vocals iguals, vocals diferents sense accent, o la primera té accent i la segona no.

c.​ L’elisió És l’eliminació de la pronúncia d’una de les vocals en contacte que pertanyen a mots successius. Es produeix quan: ●​ Els sons de contacte són idèntics: “home animat” ●​ Si tenim una vocal neutra i una altra vocal: una ombra. 4. El sistema consonàntic Les consonants són els sons de la parla generats pel pas de l'aire per les cavitats superiors de l'aparell fonador (la faringe, la cavitat bucal i la cavitat nasal). Aquest aire es modifica amb una constricció o una obstrucció a la cavitat oral que produeix un so. Hi ha tres aspectes que hem de tenir en compte per distingir els sons: ●​ La sonoritat: depèn de la vibració de les cordes vocals.

○​ Sonor: es produeix la vibració de les cordes vocals. ○​ Sord: no hi ha vibració de les cordes vocals: aleshores el so resulta generat exclusivament pel pas de l'aire per les esmentades cavitats superiors de l'aparell fonador. ●​ El punt d’articulació: marca la zona de la cavitat bucal on es produeix la constricció de l’aire. ○​ Bilabial: contacte entre llavis. 4 Llengua Catalana i Literatura 2n de batxillerat ○​ Labiodental: contacte entre llavi i dents. ○​ Dental: la llengua va a trobar les dents. ○​ Alveolar: la llengua s’aproxima als alvèols (base de les dents). ○​ Prepalatal /postalveolar: posició intermèdia entre els alvèols i el paladar. ○​ Palatal: la llengua s’aproxima al paladar.

○​ Velar: la llengua s’aproxima al vel del paladar. ●​ Mode d’articulació: fa referència al grau de constricció de l’aire i el tipus d’execució del so. ○​ Oclusiva: interrupció total del pas de l’aire. ○​ Fricativa: interrupció parcial del pas de l’aire. ○​ Africada: barreja un moment oclusiu i un fricatiu. ■​ Sibilant: és aquella consonant fricativa o africada que s'articula de manera que l'aire frega les dents en sortir de la boca. ○​ Nasal: l’aire surt per les cavitats nasals. ○​ Líquida: ■​ Lateral: l’aire surt pels passatges laterals que deixa la llengua. ■​ Ròtica: moviment ràpid i vibratori de la llengua. ●​ Bategant ●​ Vibrant ○​ Aproximant: el so s’origina amb poca constricció.

Quadre dels sons consonàntics en català: a.​ Els sons aproximants Les semivocals [j] i [w] són uns sons molt semblants a les vocals àtones, però presenten un cert grau de constricció. Apareixen en diftongs al costat d’una vocal i són al·lòfons de /i/ i /u/. [j]: semivocal palatal sonora [w]: semivocal velar sonora Els sons aproximants consonàntics [β], [ð] i [ɣ] són al·lòfons dels sons oclusius. A l’AFI són sons fricatius, però el català els ha adaptat a aproximants per estalviar-se diacrítics.

5 Llengua Catalana i Literatura 2n de batxillerat [β]: aproximant bilabial sonora [ð]: aproximant dental sonora [ɣ]: aproximant velar sonora b.​ Les consonants líquides Les consonants ròtiques i laterals es consideren “líquides” perquè es poden situar entre consonant i vocal en una mateixa síl·laba. Els sons laterals [l] i [ʎ] corresponen a les grafies “l” i “ll”. la [l] pot ser alveolar (a principi de síl·laba) o velar (quan és geminada o en els altres contextos). /l/: lateral (líquida) alveolar sonora /ʎ/: lateral (líquida) palatal sonora Les ròtiques són [ɾ] i [r]. La bategant [ɾ] s’articula amb un breu cop de llengua als alvèols i es representa amb la grafia “r”.

La vibrant [r] s’articula amb diverses vibracions de la punta de la llengua als alvèols i es pot representar amb “r” o “rr” entre vocals. Aquests sons contrasten en posició d’obertura sil·làbica, però es neutralitzen en els altres contextos fònics. A més, en molts parlars, es produeix un emmudiment de la ròtica a final de mot. /ɾ/: ròtica (líquida) bategant alveolar sonora /r/: ròtica vibrant (líquida) alveolar sonora c.​ Les consonants nasals Els sons nasals [m], [n], [ɲ], [ɱ], [n̪] i [ŋ] es caracteritzen per la sortida de l’aire pel nas. Només els sons /m/, /n/ i /ɲ/ són fonemes i es representen amb les grafies “m”, “n” i el dígraf “ny”.

Les altres formes són al·lòfons contextuals de /m/ i /n/. /m/: nasal bilabial sonora /n/: nasal alveolar sonora /ɲ/: nasal palatal sonora [ɱ]: nasal labiodental sonora [n̪]: nasal dental sonora [ŋ]: nasal velar sonora d.​ Les oclusives Els sons oclusius [p], [t], [k] i [b], [d], [g] s’articulen amb la interrupció del pas de l’aire durant un moment i després és alliberat. La [t] i la [d] a l’AFI són alveolars, però en català s’han adaptat a dentals sense el diacrític. Les oclusives sonores tenen una representació al·lofònica en alguns contextos: [β], [ð] i [ɣ]. La diferència entre l’oclusiva i l’aproximant és difícil de percebre acústicament.

A inici absolut l’oclusió és total, mentre que en els altres contextos sovint no es produeix un tancament complet i pronunciem l’aproximant. 6 Llengua Catalana i Literatura 2n de batxillerat Les oclusives no presenten problemes de distinció en posició d’obertura sil·làbica. En canvi, en posició de coda la seva sonoritat es neutralitza, i poden ser sordes o sonores segons el context.

/p/: oclusiva bilabial sorda /b/: oclusiva bilabial sonora /t/: oclusiva dental sorda /d/: oclusiva dental sonora /k/: oclusiva velar sorda /g/: oclusiva velar sonora e.​ Les consonants fricatives i africades Les consonants fricatives [f], [v], [s], [z], [ʃ] i [ʒ], s’articulen per una fricció en el pas de l’aire, sense que s’arribi al tancament. Actualment no conservem el fonema /v/ en tots els parlars, ja que hi ha hagut una tendència al betacisme.

/f/: fricativa labiodental sorda /v/: fricativa labiodental sonora /s/: fricativa (sibilant) alveolar sorda /z/: fricativa (sibilant) alveolar sonora /ʃ/: fricativa (sibilant) prepalatal sorda /ʒ/: fricativa (sibilant) prepalatal sonora Les consonants africades [t͡s], [d͡z], [t͡ʃ] i [d͡ʒ] combinen un moment oclusiu inicial amb un moment fricatiu al mateix punt d’articulació. No apareixen en gaires contextos. /t͡s/: africada (sibilant) alveolar sorda /d͡z/: africada (sibilant) alveolar sonora /t͡ʃ/: africada (sibilant) prepalatal sorda /d͡ʒ/: africada (sibilant) prepalatal sonora Els sons sibilants poden ser fricatius o africats, tenen la peculiaritat que l’aire frega les dents quan surt.

En posició de coda sil·làbica es neutralitza la seva sonoritat, que dependrà del context fonètic. Fenòmens de contacte consonàntic Fenòmens de contacte dins del mot Els processos de modificació de consonants dins del mot solen afectar la posició de coda sil·làbica i no estan condicionats per factors externs com ara el ritme o el registre. 1.​ Ensordiment de les obstruents finals Les consonants obstruents (oclusives, fricatives i africades) contrasten en sonoritat en posició d’obertura sil·làbica, però en posició de coda neutralitzen la seva 7 Llengua Catalana i Literatura 2n de batxillerat sonoritat. Quan es troben en posició de final absolut només es poden realitzar com a sordes.

És un procés sistemàtic i general de tots els parlars. 2.​ Simplificació dels grups consonàntics finals En bona part dels parlars, exceptuant el balear, l’alguerès i part del valencià, els grups consonàntics integrats per una nasal o lateral seguides d’una oclusiva experimenten un procés de simplificació consistent en l’elisió de l’oclusiva: donan(t), cam(p). 3.​ L’elisió de la nasal alveolar [n] final Molts mots tenen una [n] que apareix en les seves formes flexives o derivades: pa(n), panaderia. L’alternança 0 / [n] es deu a un procés històric d’elisió de la “n” final precedida de vocal tònica. Aquest procés presenta diferents excepcions lèxiques, sobretot en monosíl·labs i noms propis.

Els mots amb un radical pla o esdrúixol no presenten l’elisió de la n final: àton, examen, telèfon… Hi ha mots on sí que es produeix aquesta elisió en certs parlars: home(n), ase(n), jove(n). En valencià, nord-occidental i alguerès les formes plurals amb nasal (hòmens, jóvens) són acceptables. 4.​ Elisió o emmudiment de la ròtica final La “r” en posició final (o seguida de la marca del plural -s) no es pronuncia en gran part dels parlars, excepte el valencià. Hi ha excepcions, especialment els monosíl·labs: caràcter, Cèsar, or, mar, amor. En balear, molts d’aquests mots, fins i tot els monosíl·labs, també emmudeixen la “r” final.

5.​ Alternança de la v amb u final Els parlars que mantenen el so [v] es produeix una alternança entre [v] i [w] en mots d’una mateixa família. En els parlars betacistes, l’alternança és [β] i [w]. 6.​ Geminació i ensordiment de l’oclusiva dels grups /BL/ i /GL/ En parlars orientals i el nord-occidental és típic que l’oclusiva dels grups /bl/ i /gl/ pateixi una geminació /pobble/ i en alguns casos també un ensordiment /popple/. Si aquest grup es troba en posició tònica, no es realitzen aquests processos: problema. 7.​ El segment de suport consonàntic: la “d” epentètica En certes formes, la “d” epentètica permet evitar certes seqüències intersil·làbiques dels grups L’R o N’R.: caldre, vendre.

Hi ha alguns parlars que no fan aquest procés, com el rossellonès. 8 Llengua Catalana i Literatura 2n de batxillerat Fenòmens de contacte consonàntic que ocorren dins del mot i entre mots Són modificacions provocades pel context fònic. Igual que els fenòmens exclusius a l’interior de mot, solen afectar les posicions de coda sil·làbica: la consonant assimila alguna característica del segment que hi ha a continuació. 1.​ Assimilacions de sonoritat de les obstruents En posició de coda, les obstruents (oclusives, fricatives i africades) adopten la sonoritat de la consonant o la vocal següent i es realitzen com a sordes o sonores.

A posició de final de mot, les sibilants seguides de vocal es sonoritzen. La [f] final de mot seguida de vocal, per sintaxi fonètica, alguns cops es realitza [v] fins i tot en parlars betacistes. 2.​ Assimilació del punt d’articulació de les nasals: n i m La nasal alveolar [n] s’assimila al punt d’articulació de qualsevol consonant que la segueixi en qualsevol context. La nasal sempre tindrà el mateix punt d’articulació que la consonant següent (dental, velar…). Només es realitza alveolar seguida d’una consonant alveolar o a final absolut. La [m] també pot adoptar el punt d’articulació labiodental si va seguida d’una [f] o una [v].

3.​ Assimilació del punt d’articulació de la t i la d Les oclusives dentals [t] i [d] en la majoria de parlars, assimilen el punt d’articulació de la consonant següent quan es troben en posició de coda. Quan van seguides d’una fricativa, formen una africada. 4.​ Assimilació del punt d’articulació de laterals: la l La consonant alveolar [l] s’assimila al punt d’articulació de la consonant següent si és dental, prepalatal o palatal. 5.​ Assimilació de mode d’articulació d’oclusives En alguns parlars, com el balear, l’oclusiva seguida de lateral o nasal pot produir una geminació de la nasal o lateral: butllofa: /bull llofa/; digne /din ne/.

6.​ Aproximantitzacions de b, d i g Excepte en posició d’inici absolut, la majoria de parlars tenen la tendència a realitzar aquests sons aproximants en la majoria dels altres contextos. 7.​ Simplificacions i elisions Quan dues consonants semblants es troben en contacte entre mots, es poden elidir o simplificar. Per exemple, el contacte de dues ròtiques es resol amb una ròtica vibrant [r]. 9 GRAMÀTICA PRÀCTICA DEL CATALÀ O  rtografia: els sons i les lletres Agraïm els comentaris de Maria Rosa Lloret per a l’elaboració d’aquest apèndix.

GRAMÀTICA PRÀCTICA DEL CATALÀ Ortografia: els sons i les lletres Relació entre sons i lletres * Sons vocàlics Per a la pronunciació dels sons vocàlics, cal fer la distinció entre els tònics (amb accent) i els àtons (sense accent).

Vocals àtones Vocals tòniques So Lletra Exemple [a] a llapis [E] e saber [e] e paper [i] i petit [ɔ] o roca [o] o senyor [u] u perdut So Lletra Exemple [ə] a e casa, arriba, tenia cases, arribes, tenies [i] i ordinador [u] o u canto unió Sons consonàntics n Sons oclusius So [b] [p] Lletra Exemple b boca v vi p capa, serp, plorar b dissabte, àrab, verb [final de paraula o síl·laba] [d] [t] [g] [k] d dit t tassa, pati, mentida, tres, net d fred, tard [final de paraula] g gas, gol, gust [davant de a, o, u] gu guerra, guitarra [davant de e, i] c encara, racó, cul [davant de a, o, u]; típic, basc [final de paraula] qu Miquel, qui [davant de e, i] q quatre, quota [davant de ua, uo] g mag, amarg [final de paraula] Observacions No pronunciem la lletra b en les paraules que acaben en -mb: tomb.

Després del so [m], tant a final de paraula com de síl·laba, no pronunciem la lletra p: camp, compte. No pronunciem la lletra d en les paraules que acaben en -nd i -ld: profund, herald. No pronunciem la lletra t en les paraules que acaben en -nt i -lt: content, malalt. No pronunciem la lletra g en les paraules que acaben en -ng: sang. No pronunciem la lletra c en les paraules que acaben en -nc: cinc. * Aquest apèndix presenta la relació entre els sons i les lletres per a la varietat de català oriental central. Per a altres dialectes, vegeu les obres de referència al final de l’apèndix.

2 GRAMÀTICA PRÀCTICA DEL CATALÀ Ortografia: els sons i les lletres n Sons aproximants So [β] [δ] [γ] [j] [w] Lletra Exemple b arribar, abril, obligar, herba, bisbe v avi d cada, quadre, ordenar, esdevenir g agafar, agradar, glaçó, desgastar gu orgue, esguerrar, guitarra i iogurt, feia, aire y York u nadiua, quatre, caure w whisky, kiwi Observacions El so [β] es pronuncia de manera semblant al so [b] però sense la interrupció total del pas de l’aire. El so [δ] es pronuncia de manera semblant al so [d] però sense la interrupció total del pas de l’aire. El so [γ] es pronuncia de manera semblant al so [g] però sense la interrupció total del pas de l’aire.

El so [j] es pronuncia de manera semblant al so [i] però més tancat. El so [w] es pronuncia de manera semblant al so [u] però més tancat. n Sons nasals So Lletra [m] m mà, cama, enciam [n] n núvol, quin, govern [] ny pinya, any ng fang, pàrquing nc banc, tinc [ŋ] Exemple n Sons laterals i vibrants So Lletra Exemple l Lola, canal l·l novel·la, col·legi [ʎ] ll Llorenç, cavall, allà [ɾ] r [l] Observacions paret braç, prim, dret ric, Ramon [principi de paraula] [r] r enrabiat, colrar [després dels sons [n] i [l] a principi de síl·laba] cigar, mar [final de paraula] rr En la majoria dels casos, no pronunciem la lletra -r a final de paraula aguda: suar, gener, ahir, por.

torrada [entre vocals] 3 GRAMÀTICA PRÀCTICA DEL CATALÀ Ortografia: els sons i les lletres n Sons fricatius i africats So [s] Lletra s sobre [principi de paraula] cansat, absurd [després de consonant] gos, fals [final de paraula] ss massa, Rosselló [entre vocals] c cent, cinema [davant de e, i] ç calçat, cançó, forçut [davant de a, o, u] capaç, feliç [final de paraula] sc piscina [entre vocals] z zero, zona [principi de paraula] esmorzar, onze [després de consonant] s casa, crisi [entre vocals] x xocolata [principi de paraula] marxar [després de consonant] ix baixar, peixater [entre vocals] baix, peix [final de paraula] j jaqueta, joc, juny [davant de a, o, u] g geni, girafa [davant de e, i] x oxigen, taxi cc accident xc excel·lent x examen, èxit ts potser, bolets ds àcids, càlids tz dotze, analitzar tx despatxar, esquitx ig maig, veig [final de paraula] tj mitja, pitjor [davant de a, o, u] tg imatge [davant de e, i] dj adjunt f fer, francès, filòsof [z] [ʃ] [Z] [ks] [gz] [ts] [dz] [tʃ] [D] [f] Exemple 4 GRAMÀTICA PRÀCTICA DEL CATALÀ Ortografia: els sons i les lletres Relació entre lletres i sons L’alfabet català té 26 lletres, que poden representar els sons següents:* Lletra So Exemple [a] llapis [ə] dia [b] boca [β] arribar, abril, obligar, herba, bisbe [p] àrab, dissabte [Ø] tomb [s] cent, cinema [k] encara, racó, cul, accident [Ø] banc, tinc [d] dit [δ] cada, quadre, ordenar, esdevenir [t] fred, tard [Ø] rotund, herald [E] saber [e] paper [ə] cases, arribes, tenies [f] fer, francès, filòsof [g] gas, gol, gust [γ] agafar, agradar, orgue, esguerrar [Z] girafa, geni [k] amarg [Ø] sang [Ø] Holanda [h] Hollywood [en paraules d’origen estranger] [i] petit, savi [j] iogurt, feia, aire j (jota) [Z] jaqueta, joc, juny k (ca) [k] vodka l (ela) [l] Lola, canal a (a) b (be o be alta) c (ce) d (de) e (e) f (efa) g (ge) h (hac) i (i) * [Ø] indica que la lletra no es pronuncia.

5 GRAMÀTICA PRÀCTICA DEL CATALÀ Ortografia: els sons i les lletres Lletra So m (ema) [m] mà, cama, enciam [n] núvol, quin, govern [ŋ] fang [ɔ] roca [o] senyor [u] canto [p] capa, serp, plorar [Ø] camp, compte [k] quatre, quota [ɾ] paret, braç, [r] ric, enrabiat, colrar, amor [Ø] suar, ahir [s] sobre, cansat, gos [z] casa, crisi [t] tassa, pati, mentida, tres, net [Ø] content, malalt [u] multa [w] nadiua, quatre, caure [b] vi [β] avi [w] western, kiwi [ʃ] xocolata, marxar [ks] oxigen, taxi [gz] examen, èxit [i] whisky [j] York [z] zero, esmorzar n (ena) o (o) p (pe) q (cu) r (erra) s (essa) t (te) u (u) v (ve o ve baixa) w (ve doble) x (ics) y (i grega) z (zeta) Exemple 6 GRAMÀTICA PRÀCTICA DEL CATALÀ Ortografia: els sons i les lletres Hi ha combinacions de dues lletres que es pronuncien de la manera següent: Lletres So Exemples [g] guerra, guitarra [γ] pigues, begui ix [ʃ] baixar, baix ig [tS] maig, veig ll [ʎ] Llorenç, cavall, allà ny [] pinya, any qu [k] Miquel, qui rr [r] torrada ss [s] massa, Rosselló tg [D] imatge tj [D] mitja, mitjó dj [D] adjectiu, adjunt tx [tʃ] Txad, dutxar-se ts [ts] potser, bolets tz [dz] atzar, Llàtzer gu La ce trencada (ç) es pronuncia [s] (cançó, feliç, Llorenç) i la ela geminada (l·l) es pronuncia [l] (novel·la, col·legi).

7 GRAMÀTICA PRÀCTICA DEL CATALÀ Ortografia: els sons i les lletres Bibliografia Material multimèdia (amb material audiovisual dels sons del català) Solà, Joan; Carrera, Josefina; Pons, Clàudia. Els sons del català [en línia]. <http://www.ub.edu/sonscatala>. Manuals de pronunciació Badia, Dolors; Comellas, Salvador. Exercicis de pronunciació del català. Vic: Eumo Editorial, 1983. Bau, Montserrat. Curs de pronunciació: exercicis de correcció fonètica. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007. Castellanos, Josep Anton. Manual de pronunciació: criteris i exercicis d’elocució. Vic: Eumo Editorial, 2004. Diccionaris de pronunciació Bruguera, Jordi.

Diccionari ortogràfic i de pronúncia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2004. Rico, Albert. Diccionari de pronunciació en català. Barcelona: Edicions 62, 2000. Obres de referència (amb informació dialectal) Bonet, Eulàlia; Lloret, Maria-Rosa. Fonologia catalana. Barcelona: Ariel, 1998. Lloret, Maria-Rosa. La fonologia del català. Barcelona: Grup Promotor Santillana, 2011. Prieto, Pilar. Fonètica i fonologia: els sons del català. Barcelona: Editorial UOC, 2004. Recasens, Daniel. Fonètica descriptiva del català: assaig de caracterització de la pronúncia del vocalisme i consonantisme del català al segle xx. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1996. 8