Teoria i Fonaments de l'Art

I 54 flashcards i 36 preguntes més al document.

Text del document

1 TEORIA I FONAMENTS DE L'ART INTRODUCCIÓ: Què és l'art? 1. Què és per tu l'Art ?. 2. Té l'Art alguna funció ? Serveix l'art per alguna cosa ? Quina ?. 3. Creus que és necessari tenir alguna mena de coneixements previs per valorar i gaudir d'una obra d'art ? Per què ?. 4. Hi ha factors o circumstàncies que poden influir en el treball d'un artista?. 5. Art i bellesa han d'anar sempre necessàriament units? Per què ?. 6. Creus que "el valor" d'una obra d'art i el seu "preu" són una mateixa cosa ? És l'art una representació de la realitat ? És l'art una interpretació de la realitat ? És l'art una realitat nova ? És l'art la mateixa realitat ? És l'art l'expressió d'un sentiment ?

És l'art un element que provoca emocions i sentiments a l'espectador ? És l'art la creació d'imatges impossibles ? L'ART ÉS TOT AIXÒ I … MOLT MÉS !!! ¿que és arte? Ramon Gener. 4:51 MINUTS profesor y escritor 1H 18 MINUTS V. Completa. Historia del arte: la creatividad en el tiempo. Óscar Martínez, 1. APROXIMACIÓ A LA HISTÒRIA DE L'ART A) Què és l'art?

B) Evolució del concepte i significat de l'art C) Estil i periodització D) El lloc de l'obra E) Les tipologies artístiques Presentacions digitals apart L'anàlisi de l'obra d'art: urbanisme i arquitectura L'anàlisi de l'obra d'art: escultura L'anàlisi de l'obra d'art: pintura F) Models,influències i préstecs a l'art G) Metodologies per a l'estudi de l'obra d'art H) El gènere com a matèria d'anàlisi I) Materials i fonts per a l'estudi de l'obra d'art A) Què és l'art? (El concepte ART). pàg. 3 del llibre L'art és una activitat creativa, individual o col·lectiva, que utilitza elements materials per expressar la realitat, les emocions i les idees.

L'art és, per tant, l'expressió per mitjà amb què l'ésser humà manifesta la seva tendència natural cap a la bellesa. Pati de los Arrayanes. Alhambra de Granada. Tot és art? La definició d'art és complexa i discutible. Al llarg de la història, s'han proposat nombroses i contradictòries definicions, des de les més formals fins a les més socials i conceptuals, arribant a l'afirmació que «art és tot allò que els homes anomenen art» (Dino Formaggio, filòsof, crític d'art i acadèmic italià). Des de sempre ha estat un dels principals mitjans d'expressió de l'ésser humà, a través del qual manifesta les seves idees i sentiments, i la forma com es relaciona amb el món.

Al segle XX es perd fins i tot el substrat material: BEUYS ( artista alemany del segle XX) deia que la vida és un mitjà d'expressió artística, i en destacava l'aspecte vital, l'acció. Des d'aquest punt de vista, tothom és capaç de ser artista. Fundació Maeght. Saint-Paul de Vence, França Part del Laberint Miró a la Fundació Maeght B) Evolució del concepte i significat de l'art L'essencial d'una obra d'art és que aquesta incorpora un significat. Tracta sobre alguna cosa, té un contingut, un tema, un assumpte. El món clàssic considerava l'art com una habilitat de l'ésser humà, com un sinònim de destresa. A l'Edat Mitjana, l'art s'entenia com un vehicle d'idees religioses.

En el Renaixement es converteix l'obra d'art en un objecte destinat al plaer estètic, sense oblidar-ne el valor didàctic i devocional. Botticelli: Naixement de Venus (1484). Galeria Uffizi, Florència. Les línies fluides ens fan passar per alt algunes anomalies deliberades, cosa que genera harmonia i renova la representació dels mites de l'Antiguitat clàssica. A partir del final del segle XVI, durant el període conegut com a Manierisme, l'art no representa el que és la realitat sinó una nova realitat creada en la imaginació de l'artista. L'art trenca les normes introduint la inspiració.

A les acaballes del segle XVIII, en el Neoclassicisme, l'art s'allunya, en part, dels postulats de la religió per convertir-se en un reflex de la voluntat de l'artista. ArcIMboldo: Vertumno (1590). La bellesa s'expressa per mitjà de figuracions al·legòriques. Al segle XIX, el Romanticisme defensa que l'art és fruit del geni de l'artista, ja que hi expressa les seves emocions. A la fi del segle XIX, enfront de l'utilitarisme de la industrialització, l'art torna a defensar l'esteticisme, la bellesa, i la seva autonomia «l'art per l'art». Aquest fet donarà pas, al segle XX, a l'aparició de l'art abstracte.

L'art ja no reflecteix la realitat ni la intenta subvertir, sinó que és el reflex del món interior i dels sentiments personals i estètics de l'artista. Les últimes tendències artístiques, principalment les performances, que han fet confluir artista i obra en un tot, i alhora l'aspecte efímer performàntic, han portat el crític Arthur C. DANTO a afirmar que la bellesa ja no tornarà a l'art, és a dir: la fi de l'art com a fi de la Història de l'Art. Aquesta afirmació implica que els artistes se n'alliberen i són capaços de fer qualsevol cosa que desitgin. Els llenços de Basquiat ( 2na meitat s.XX) mostren figures tan inquietants com el seu imaginari. Antoni Tàpies: La trampa (1951).

Col·lecció privada. A través de l'abstracció, l'artista tracta el tema de l'espiritualitat. C) Estil i periodització- ampliació Edubook Fins no fa gaire, la Història de l'Art ha tingut una dependència amb els períodes de les edats històriques. - l'Edat Antiga té com a referència l'aparició de l'escriptura al voltant del 3300 a. C., encara que en l'art l'inici d'aquesta època és més tardà. - l'Edat Mitjana comença amb la caiguda de l'Imperi romà el 476. - l'Art Modern amb la data del 1492. - l'Edat Contemporània centra l'inici en la data del 1789, amb la Revolució Francesa.

Aquesta periodització per edats, però, comporta una extensió cronològica excessivament àmplia que, de cap manera, explica la riquesa i complexitat dels períodes artístics. La periodització per segles És a partir del segle XIX quan els llibres s'aparten del qualificatiu habitual per començar a definir l'art de cada moment com a Art del segle XIX i Art del segle XX, i és aquest darrer també definit de manera confusa com a Art Contemporani. Aquest plantejament per segles té limitacions i avantatges. Limitacions: assenyalar que el període d'un segle és una divisió artificial que s'aparta de la contextualització cultural i estilística.

Avantatges: permet situar les obres i els artistes de manera cronològica, dona una visió sincrònica l'evolució de les arts dels diferents països en un mateix període. Permet l'estudi dels corrents retardataris, injuriats en una història dels estils que es fixa únicament en l'art de ruptura. Pot mostrar com artistes que comunament s'associen amb un estil, i aquest amb un segle, pertanyen, en part, al segle anterior o posterior, com Leonardo da Vinci, Goya, Caravaggio, Giambellini o Monet. Els estils i els ismes La periodització per estils amplia comprensivament la divisió per èpoques i de vegades s'hi confon.

En la simbiosi època-estil s'hi inclouen el Romànic, el Gòtic, el Renaixement, el Manierisme, el Barroc, el Rococó, el Neoclassicisme i el Romanticisme. Aquests estils d'una manera o una altra es relacionen amb l'esperit d'una època i alhora globalitzen tota una sèrie de manifestacions artístiques i culturals. Els grans estils acaben a mitjan segle XIX. La raó és òbvia: a partir del Realisme les propostes plàstiques es desenvolupen principalment basant-se en les tipologies pictòriques i escultòriques, i apareixen els anomenats "ismes": Realisme, Impressionisme, Simbolisme, Expressionisme, Fauvisme...; o arquitectòniques: Racionalisme, Funcionalisme, Brutalisme..

D) El lloc de l'obra Un dels aspectes més interessants en l'estudi de l'obra d'art està relacionat amb el lloc a què va destinada originàriament. Aquest lloc té un gran valor de referència per a l'artista, ja que el condiciona en les seves obres. La ubicació l'obliga a resoldre problemes tècnics i compositius, fet que arriba a fer variar les estructures ordinàries de llenguatge per altres d'extraordinàries d'acord amb la visualització que l'espectador en tindrà.

Així, la deformació de les columnes d'un temple grec o les d'un quadre col·locat a la part alta d'un retaule amb modificacions de proporció i punt de fuga perquè la distància corregeixi aquests «defectes», es converteixen en la visualització idònia de l'espectador. Hi ha exemples que es relacionen amb la grandària dels quadres i el lloc. Els grans espais dels palaus obligaven el pintor a utilitzar un gran format, contràriament al format petit de la pintura destinada als habitatges de la burgesia. Actualment, els bancs, les fundacions i les grans institucions han portat com a conseqüència un art de grans dimensions no apte per als habitatges actuals.

El museu és el lloc idoni de transmissió de formes artístiques perquè té un sentit acumulatiu i perquè és accessible. Així i tot, el museu descontextualitza tant les formes com els continguts de les obres, malgrat que en permet l'observació dels aspectes tècnics i un cert plaer estètic. Per exemple, el grup de L'èxtasi de Santa Teresa de BERNINI, tret de la capella Cornaró perdria tota la teatralitat. Només la contextualització de l'obra en el museu salva, en part, aquest inconvenient, com les pintures romàniques del Museu Nacional d'Art de Catalunya.

E) Les tipologies artístiques Les belles arts es divideixen tradicionalment en arts majors, com l'arquitectura, l'escultura i la pintura, juntament amb d'altres afins com el dibuix, el gravat i el mosaic. Les arts menors serien manifestacions com la miniatura, la ceràmica, el tapís, el vidre, el mobiliari i l' orfebreria. Actualment, també es valoren manifestacions artístiques modernes com el videoart i l'art per ordinador. Presentacions digitals a part per: -URBANISME i ARQUITECTURA -ESCULTURA -PINTURA F) Models, influències i préstecs a l'art Models literaris: Davant d'una mateixa font literària, cada artista resol la composició de manera diferent.

Fonts literàries són la Bíblia o les novel·les. Models artístics: les obres d'art serveixen com a models per seguir o transgredir. Seria erroni creure que els autors que agafen un model preexistent són els de segona fila. Exemples són les obres de MANET, DALÍ i BACON, els quals reinterpreten temes del passat. Al llarg de la història, els artistes han fet servir models per crear les seves obres: Ganimedes i l'àliga (1817) de THORVALDSEN. Aquest escultor danès va dedicar la major part de la seva producció a modelar personatges de la mitologia grega. La realitat i la natura han estat models importants, especialment al Renaixement i al Realisme del segle XIX.

Alguns artistes que han ressaltat en l'observació de la natura són Caravaggio, Corot i els impressionistes. Les interferències plàstiques i culturals: fa referència a imatges subconscients, que influeixen en els artistes de manera involuntària i que de vegades confonen alguns historiadors, que cerquen models copiats on no n'hi ha. Un exemple d'aquestes imatges que flueixen de l'inconscient és el Guernica, de Picasso. Amb tot, l'historiador ha de cercar els invariants, els trets distintius d'autors o escoles que ajuden a contextualitzar les obres dins de la història i la cultura. D'altra banda, també hem de tenir en compte que l'art europeu ha buscat referències en altres cultures.

Cultures del món contemporani- ampliació Edubook L'art europeu ha buscat inspiració en les manifestacions artístiques d'altres cultures des del segle XVII. Inicialment, es va fascinar per la cultura xinesa, però al segle XIX i XX, l'art japonès i africà van influir profundament en els artistes europeus. Aquesta influència es va fer evident en exposicions com la de Munic el 1972, que va destacar la influència de l'art del passat i de cultures no europees en l'art contemporani. Escultura de Chac Mool de Chichén Itzá ( Art precolombí) al costat d'una figura reclinada de Henry Moore.

Aquesta comparació visual destaca les similituds en la postura i el disseny, subratllant la influència de l'art precolombí en l'escultura moderna i reflectint l'admiració per les formes i l'estètica precolombina. Van Gogh va fer còpies de models japonesos. En la seva obra Pont sota la pluja (1887), a l'esquerra, hi va incloure un marc decorat amb cal·ligrafia japonesa. Destaca les similituds en l'ús del color i la composició. Aquesta comparació visual ajuda a entendre com els artistes europeus van adaptar elements japonesos a les seves pròpies creacions El japonisme es refereix a la influència de l'art japonès en l'art europeu a partir de l'Exposició Universal de Londres de 1862.

Artistes com Manet, Van Gogh i Klimt van incorporar elements de la xilografia japonesa i la indumentària femenina en les seves obres, reflectint l'admiració per l'estètica japonesa. El Primitivisme al segle XX es va inspirar en l'art africà, especialment en les màscares i figures. Artistes com Picasso van quedar fascinats per aquestes formes, integrant-les en les seves obres. El Museu d'Etnologia del Trocadero a París va ser un punt de referència clau per a aquesta influència. Connexió entre les màscares africanes i les obres de Picasso, com "Les senyoretes d'Avinyó".

L'esquema podria incloure línies que connectin les màscares amb les cares de les figures en l'obra de Picasso, il·lustrant clarament la influència directa de l'art africà. G) Metodologies per a l'estudi de l'obra d'art Retrat de Cean Bermúdez per Goya ( 1785). Cean va ser el primer gran biògraf de l'art espanyol amb la seva obra Diccionario de los más ilustres profesores de las Bellas Artes en España ( 1800). Il·lustra l'ús del mètode biogràfic en l'estudi de l'art. L'historiador de l'art i el crític d'art estudien l'obra d'art a través de diverses aproximacions, amb les metodologies pròpies.

El procés artístic amb tots els seus matisos ha de ser interpretat i estudiat de manera correcta i total. La utilització d'una sola metodologia sempre és parcial. El més idoni és una metodologia que englobi els aspectes positius de cadascun dels mètodes específics, alhora que en propugni una interdisciplinarietat total per aconseguir resultats satisfactoris, que comprenguin l'obra dins el vast món del pensament i de la cultura. Podem classificar els corrents metodològics AMPLIACIÓ EDUBOOK en vuit grups: biogràfic, atribucionista, formalista, iconogràfic i iconològic, psicològic i psicoanalítica, sociològic, estructuralista i semiòtic i la dels estudis visuals.

Mètode biogràfic La biografia més que un mètode és un gènere que ajuda a l'historiador a la comprensió del personatge i en una certa manera és indispensable. En el Renaixement aquest gènere es convertirà en el primer coneixement de l'artista a través de monografies, biografies i conjunt de biografies, la qual cosa avui coneixem com a diccionaris d'artistes. Giorgio Vasari, amb la seva obra Le vite de' più eccellenti architetti, pittori et scultori italiani, 1550 va ser pioner en aquest mètode, oferint biografies detallades d'artistes del Renaixement. Mètode atribucionista És el que té com a fi determinar l'autoria d'una obra i la seva cronologia.

És essencial en l'elaboració del catàleg raonat d'un artista. Mètode formalista Se centra en l'anàlisi dels elements formals de l'obra d'art, com la composició, el color, la llum i la perspectiva. Aquest mètode busca entendre com aquests elements contribueixen al significat de l'obra. A Esposoris de la Mare de Déu (1504), Rafael segueix els esquemes del seu mestre P. Perugino, però des d'una certa evolució tècnica. En el camp purament formal és evident l'aportació de Henrich WöLFFLIN que es fixa, no només en el que diu l'art –contingut– sinó en com ho diu.

Mètode iconogràfic i iconològic ( imatges i símbols) Analitza el significat de les imatges en l'art, des de la seva temàtica fins als símbols i significats subjacents. Es divideix en tres nivells: descripció, anàlisi iconogràfica i interpretació iconològica. - Assumpte primari o natural: temàtica - Assumpte secundari o convencional - Assumpte intrínsec o contingut Erwin Panofsky va desenvolupar aquest mètode, que s'utilitza per desxifrar els significats ocults en obres com Les Menines de Velázquez. Panofsky va crear importants contribucions a l'estudi de la iconografia, incloent-hi la interpretació de l'obra de Jan van Eyck Retrat de Giovanni Arnolfini i la seva dona; 1434.

Mètode psicològic i psicoanalític Aquest mètode estudia l'obra d'art com un reflex de la personalitat de l'artista i les seves experiències. També considera la percepció del públic. Sigmund Freud va aplicar la seva teoria psicoanalítica a l'art, analitzant com l'inconscient de l'artista es reflecteix en la seva obra. Mètode sociològic Considera l'art com un producte de la societat, analitzant com els factors culturals, polítics i econòmics influeixen en la creació artística. El Quart Estat (1901), de Pellizza da Volpedo.

Aquest llenç plasma la unió de la classe proletària Mètode estructuralista i semiòtic Basat en la lingüística, aquest mètode analitza l'art com un sistema de signes, utilitzant la semiòtica per desxifrar els significats culturals i comunicatius de les obres. Aquest mètode és especialment útil per a l'art contemporani, on els signes visuals tenen un paper central en la comunicació. Estudis visuals Es poden descriure com aquells que tracten de "la vida social de les imatges", analitzant els processos de la construcció cultural de la visualitat. Els estudis visuals s'apliquen a l'anàlisi de la cultura visual moderna, incloent el cinema, la publicitat i els mitjans digitals.

H) El gènere com a matèria d'anàlisi La història de les dones és la història de diferents grups de dones, de diverses races i ètnies, en diferents situacions. És una història de la pluralitat, de la diversitat. Per aquesta raó és important explorar la incidència del moviment feminista en la Història de l'Art i potenciar el gènere com a matèria d'anàlisi. La reivindicació del paper de la dona en la societat i, més particularment en l'art, té tres etapes importants. La imatge de "La revetlla" (1927) de Maruja Mallo. Exemple com l'art pot reflectir la llibertat i l'alegria femenina. - Primera etapa: REIVINDICACIÓ DE LA DONA.

Després de la Segona Guerra Mundial, obres com "Women as Force in History" (1946) de Mary BEARD i "El segon sexe" (1949) de Simone de BEAUVOIR van començar a qüestionar els rols tradicionals de gènere. - Segona etapa: RECUPERAR I DONAR VISIBILIAT AL PAPER DE LES DONES ARTISTES. Linda NOCHLIN és pionera en aquest estudi. L'any 1971, publica el seu ja cèlebre assaig Per què no han existit grans artistes dones?, en què qüestiona la noció de geni i el cànon masculí que havien regit i estructurat la disciplina artística des de Le Vite de Vassari.

Amb el text s'inaugura un camp de recerca que pretén generar consciència col·lectiva sobre el paper de les dones en l'art, des de la representació de la dona com a "model" fins a les produccions fetes per dones, passant pels llocs que aquestes produccions ocupen dins de les institucions artístiques, les seves temàtiques i tècniques de treball. - Tercera etapa: ESTUDI sobre LA DIFERÈNCIA. Alguns dels temes propis del moviment feminista són les funcions biològiques femenines, la sexualitat o la maternitat. És també un art polític, un art fet per dones, sobre les dones i la seva situació social, i que tracta temes com ara la violació, el racisme o les condicions laborals.

I) Materials i fonts per a l'estudi L'obra d'art en si mateixa és la font primària i més directa per a l'estudi. Els historiadors de l'art analitzen les característiques formals, tècniques i estilístiques de les obres per obtenir informació sobre el seu context i significat. La tasca de l'investigador de l'art té en la recollida de dades una de les tasques prèvies dins del procés d'anàlisi i de conclusions. En primer lloc, ha de tenir en compte el motiu de la seva investigació —autor, obra, comitent, col·leccionista, client, públic— per cercar les dades que avalin interpretacions ulteriors.

Si l'obra és l'objecte d'estudi, cal fer una tasca de camp que permeti classificar-la de manera ordenada i sistemàtica, basant-se en els documents i en la bibliografia, aquesta darrera per evitar que el que es diu ja hagi estat dit o per qüestionar o reforçar les opinions alienes. Materials literaris:Inclouen llibres, articles acadèmics, diccionaris d'artistes, inventaris, guies i catàlegs d'exposicions. Aquests materials proporcionen informació contextual i crítica sobre les obres i els artistes. Materials fotogràfics:Les fotografies són eines indispensables per documentar i comparar obres d'art. Permeten als investigadors estudiar obres que poden estar lluny o que ja no existeixen.

Fonts teòriques i documentals: Inclouen llibres teòrics, com La literatura artística de Julius von Schlosser, que recopilen fonts des de l'Edat Mitjana fins al segle XVIII. També inclouen documents manuscrits, com cartes i registres oficials. Arxius i biblioteques Són llocs clau per a la recerca. Inclouen biblioteques de museus, hemeroteques, fototeques i cinemateques. Molts d'aquests recursos estan ara digitalitzats i accessibles en línia. Hemeroteques. Contenen col·leccions de diaris i revistes que poden proporcionar informació sobre l'activitat artística i les exposicions en diferents èpoques. EXERCICIS QUADERN D'ACTIVITATS Tema 1 Exercicis números: 1,2,20,21,22,23,24,25,26,27,28.

Correcció dimecres 16/9 EXERCICIS LLIBRE DE CONSULTA* pàg. 2 exercici 4, 5