Història de l'Art: Des de la Prehistòria fins a l'Art Contemporani

I 156 flashcards i 104 preguntes més al document.

Text del document

CARACTERÍSTIQUES GENERALS ART PREHISTÒRIC Francocantàbrica - Policromes i representen animals aïllats de grans dimensions. Es caracteritzen per la manca de composicions amb figures humanes Llevantina: - Monocromes que mostren figures humanes esquemàtiques i estilitzades. A diferència de les anteriors, es troben en abrics a l'aire lliure, com les de Cogul. Escultura - Paleolític: Petit format realitzat en argila, pedra o vori. La temàtica principal és l'al·lusió a la fertilitat, destacant les Venus esteatopígies - Art Ibèric: L'escultura vinculat amb la fecunditat, sent la Dama d'Elx l'exemple més emblemàtic. Arquitectura Megalítica Desenvolupada entre el 9000 a.C.

i el 5000 a.C., es basa en l'ús de grans pedres per a diverses estructures: - Tipologies: Menhir, dolmen, alineament, cromlec i sepulcre de corredor. - Balears (Edat del Bronze): Presenta monuments propis com el talaiot, la taula i la naveta. Ceràmica i Edat dels Metalls - Ceràmica (Neolític): Es classifica segons la seva decoració en ceràmica de bandes, cardial (feta amb petxines), de cordes i campaniforme. - Ornamentació als Metalls: cultura de Hallstatt utilitza formes rectilínies i geomètriques, mentre que la cultura de la Tène (influenciada per grecs i etruscs) prefereix les formes vegetals i ondulades. Art Ibèric (s.

VII - I a.C.) Es fonamenta en les creences religioses i la idea de la mort. Una característica pròpia és la ubicació dels enterraments en turons fora dels poblats. ART PRÒXIM ORIENT Arquitectura: - Materials: Condicionats per la geografia, utilitzen la tova (fang i palla assecat al sol) davant l'escassetat de pedra i fusta. - Elements: Ús d'arcs i voltes. - Tipologies: Sumeris i Babilonis: Temples que evolucionen cap al ziggurat (torre amb un templet superior) i palaus elevats amb rampes. Perses: No Temples. Palaus sobre grans plataformes de maó, fusta i pedra, Apadana (sala del tron) i el sistema arquitravat.

- Decoració: Els perses decoren els murs amb frisos de relleus que exalten el poder reial, com el Fris dels Arquers. Escultura: - Sumeris: Figures volum rodó, d'estil hieràtic i en actitud orant. - Assiris: Relleus de caràcter narratiu amb gran detallisme i expressivitat (ex: Lleona ferida). - Babilonis: Ús d'esteles o monuments commemoratius, com l'Estela de Hammurabi. ART EGIPCI L'art egipci està profundament lligat a la religió oficial i al servei del faraó, amb cànons que es mantenen immutables al llarg dels segles. Característiques Generals: Monumentalitat i Pesadesa: Edificis de grans dimensions amb predomini de la línia horitzontal i superfícies massisses.

Hieratisme: Rigidesa i poca expressivitat en les representacions. Impersonalitat: L'artista no té llibertat expressiva; l'objectiu és satisfer el culte al Faraó. Lleis de representació: Llei de la Frontalitat: Combinació de punts de vista (cap i peus de perfil; ulls i tronc de cara). Perspectiva jeràrquica: La mida de les figures depèn de la seva importància social. Idealització: El faraó es representa com un ésser perfecte i diví. Característiques de l'Arquitectura: Sistema Arquitravat: Estil "columnari" o adintellat, amb sostres plans de grans lloses de pedra. Murs i Obertures: Murs extremadament gruixuts amb l'ús del talús (parament inclinat) per guanyar estabilitat.

Hi ha molt poques finestres. Tipologies: Tombes: Evolucionen de la mastaba a la piràmide i finalment a l'hipogeu (excavat a la roca). Temples: Destaquen els espeus o santuaris excavats. ART GREC Les característiques generals de l'art grec, segons les fonts proporcionades sobre arquitectura i escultura, es defineixen per la recerca de la perfecció, l'harmonia i l'antropocentrisme: Arquitectura Sistema arquitravat: L'estructura dels edificis es basa exclusivament en línies horitzontals i verticals, sense utilitzar mai ni arcs ni voltes. Antropocentrisme: Les construccions estan fetes a la mesura de l'ésser humà, rebutjant el monumentalisme desproporcionat d'altres cultures.

Harmonia matemàtica: Es busca l'equilibri visual total mitjançant proporcions i càlculs matemàtics complexos, incloent-hi correccions òptiques com l'èntasi (eixamplament del fust de la columna). Materials i tècnica: S'utilitzen columnes i murs isòdoms de carreus perfectament tallats, units amb grapes de ferro i sense argamassa. Ordres arquitectònics: La necessitat d'ordre i harmonia va portar a la creació de tres estils: DÒRIC JÓNIC CORINTI Policromia: Tot i que avui veiem el marbre nu, originalment les construccions es policromaven.

Tipologia: Destaquen els temples (edifici principal per guardar la imatge del déu), els teatres (amb acústica i visió perfectes), les àgores, les stoes, els gimnasos i els estadis. Escultura Antropomorfisme: L'interès central és la figura humana; fins i tot els déus es representen amb forma d'home o dona. Els atletes es converteixen en el model paradigmàtic de la bellesa física. Recerca de l'ideal: Hi ha una evolució constant cap al naturalisme i el realisme idealitzat, buscant l'equilibri entre la bellesa física i l'espiritual (ethos). L'ús del cànon: S'apliquen proporcions matemàtiques (com el cànon d'1/7 de Policlet) per assolir la perfecció del cos.

Evolució del moviment: En l'època arcaica, les figures (koúroi i kórai) són rígides, frontals i hieràtiques, amb el "somriure arcaic". En l'època clàssica, apareix el "contrapposto" (posició natural d'una figura en repòs que trenca la rigidesa) i una expressió serena. Més tard, s'introdueix el pathos (expressió de sentiments, sofriment i passió) i un gran dinamisme. Materials: Principalment el marbre (talla) i el bronze (tècnica de la cera perduda), tot i que molts originals només es coneixen per còpies romanes. Policromia: Igual que l'arquitectura, les escultures originals estaven totalment pintades.

ART ROMÀ Les característiques generals de l'art romà, especialment durant l'etapa imperial, es defineixen per un trencament amb l'idealisme grec per centrar-se en allò pràctic i concret. Les fonts destaquen els següents trets fonamentals: Art pragmàtic i funcional Eclecticisme Caràcter propagandístic i commemoratiu Monumentalitat i colossalisme: grans dimensions per acollir grans masses i per Anonimat dels artistes: els artistes eren considerats simples artesans i el que importava era qui pagava l'obra (el mecenes).

Arquitectura Sistemes constructius: Combinen el sistema arquitravat grec amb el sistema voltat (arcs de mig punt, voltes de canó i cúpules) Materials: la pedra, el maó, la fusta i, especialment, el formigó (opus caementicium) i fins i tot marbre, mosaics o pintura. Importància de l'espai interior: creen espais interiors diàfans, amplis i tancats per al culte o la vida pública. Ordres arquitectònics: TOSCÀ - DÒRIC - JÒNIC - CORINTI - COMPOST Escultura Realisme i individualització: marcadament realista, la representació d'individus i fets concrets. Gèneres propis: Van desenvolupar especialment el retrat i el relleu històric. El Retrat: origen en les màscares de cera dels difunts.

El Relleu Històric: glorificar el passat i el present de Roma. Destaca pel seu detallisme i per l'ús de diferents profunditats (alt, mig i baix relleu) per crear perspectiva. Subordinació: Sovint l'escultura estava supeditada a l'arquitectura com a element decoratiu d'edificis i monuments. ART PALEOCRISTIÀ L'art paleocristià (o tardoromà) neix amb la difusió del cristianisme a partir del segle I i es consolida amb fets clau com l'Edicte de Milà (313) i el de Tessalònica (380). Les seves característiques generals es poden resumir en: Doctrinal: Les obres tenen una finalitat religiosa i educativa per transmetre la fe; s'exalten les temàtiques cristianes i sovint es destrueixen les paganes.

Evolució: Els petits recintes inicials de culte es transformen en arquitectures monumentals adaptades a la nova litúrgia. Arquitectura Model de la basílica: S'adopta l'estructura de la basílica romana (com Sant Pere del Vaticà) Elements clau: Planta rectangular de 3 o 5 naus, transsepte (nau transversal), absis semicircular amb arc de mig punt, coberta de fusta, nàrtex per als catecúmens i un atri o pati porticat a l'entrada. Altres tipologies: Construccions de planta central per a baptisteris, mausoleus i martyria. Iconografia Origen: Les primeres imatges i pintures es desenvolupen a les catacumbes (galeries subterrànies de refugi i enterrament).

Adaptació clàssica: la figura del Bon Pastor, inspirada en models grecs i romans (Apol·lo o el moscòfor). La iconografia es consolida també a través dels sarcòfags. Trets estilístics: Hieratisme: Rigidesa esquemàtica per transmetre espiritualitat. Perspectiva jeràrquica: La mida dels personatges depèn de la seva importància. Manca d'individualització: Rostres genèrics per apropar el món sagrat a la realitat. ART BIZANTÍ L'art bizantí neix de la síntesi del dret i l'organització política romana, l'herència de la llengua i cultura grega, la influència oriental (que prioritza el color i el simbolisme sobre la forma) i el cristianisme ortodox.

Arquitectura Espais i cúpules: Es prefereix la planta centralitzada amb l'ús de la cúpula com a element simbòlic de l'àmbit celestial. Innovacions tècniques: Destaca l'ús de les petxines (o trompes) per descarregar el pes de la cúpula circular sobre una base quadrada, permetent espais més lluminosos i dinàmics que els romans. Dualitat simbòlica: L'exterior dels temples acostuma a ser pobre (símbol del cos humà), mentre que l'interior és sumptuós, recobert de marbres i mosaics daurats (símbol de l'ànima).

Pintura i Mosaic Hieratisme i frontalitat: Les figures es representen rígides, severes i frontals, allunyades del naturalisme clàssic per transmetre un missatge de solemne eternitat i espiritualitat. Llenguatge visual: Hi ha una manca de perspectiva, les composicions solen ser simètriques i s'utilitza una perspectiva jeràrquica (la mida depèn de la importància de la figura). Simbologia del color: Ús de colors simbòlics, especialment el daurat per representar l'eternitat i el blau per l'espiritualitat. Iconografia: Temes fixats per la litúrgia, com el Pantocràtor (Crist en majestat), la Theotokos (Verge amb el Nen) i imatges imperials vinculades al sagrat.

Escultura i Arts Menors Abandonament del classicisme: S'oblida el nu i la tradició pagana. Formats: L'escultura destaca principalment en relleus de vori, orfebreria i esmalts litúrgics. Influència decisiva de la iconografia de l'art romànic occidental i en la decoració de les mesquites de l'art musulmà. ART ISLÀMIC L'art islàmic es defineix com un art eclèctic que, tot i rebre influències molt diverses dels territoris conquerits, manté unes característiques unitàries articulades al voltant de la religió, la qual impregna tots els aspectes de la vida i la cultura.

A continuació se'n resumeixen els trets fonamentals segons les fonts: Conceptes i influències Aniconisme: L'Alcorà prohibeix la representació de Déu, de Mahoma i, en general, de figures humanes o animals en contextos religiosos. Això fa que sigui un art essencialment arquitectònic, on la pintura i l'escultura tenen un paper molt secundari. Eclecticisme: Fusiona elements grecoromans (columnes, arcs de mig punt), bizantins (cúpules, plantes centralitzades), perses (arcs apuntats i lobulats) i visigòtics (arc de ferradura). Desmaterialització: L'arquitectura busca expressar que tot és mutable i només Déu és etern.

Això s'aconsegueix mitjançant jocs de llum, lluentors i l'ús de l'aigua, que ajuden a "desfer" visualment la solidesa dels edificis. Característiques tècniques de l'arquitectura Horitzontalitat: Els edificis solen ser de poca altura i gran amplitud longitudinal. Materials pobres: S'utilitzen materials fàcils de treballar com el maó, el guix, la fusta i la pedra sense treballar. Sovint, aquesta pobresa de materials s'amaga sota una decoració exuberant. Varietat d'arcs i cobertes: Utilitzen una gamma immensa d'arcs (de ferradura, apuntats, lobulats, entrecreuats o de mocàrabs). Les cobertes evolucionen dels sostres plans a l'ús abundant de cúpules vistoses i diversos tipus de voltes.

Contrast interior-exterior: Els exteriors solen ser senzills i modestos, mentre que els interiors són sumptuosos i estan totalment decorats. La decoració (Horror Vacui) Davant la impossibilitat de fer representacions figuratives, l'art islàmic desenvolupa una decoració abstracta i estilitzada que busca omplir tot l'espai disponible (horror vacui). Es divideix en quatre tipus principals: 1. Geomètrica (llaceria): Basada en línies i polígons. 2. Vegetal (atauric): Formes inspirades en la natura de manera estilitzada. 3. Arabesca: Una combinació de les dues anteriors. 4. Epigràfica: Ús de la cal·ligrafia amb textos religiosos. 5.

Arquitectònica (sebka): Xarxa de rombes o formes geomètriques que decoren els murs. Aquest estil assoleix la seva màxima expressió en l'arquitectura religiosa (la mesquita, com a centre d'oració i vida social) i la civil (palaus sumptuosos com l'Alhambra de Granada). ART ROMÀNIC L'art romànic es va desenvolupar a l'Europa Occidental entre els segles X i XIII, sent considerat el primer estil internacional comú a tot el continent gràcies a la unitat del cristianisme i l'expansió de les rutes de pelegrinatge.

Les seves característiques generals es divideixen en els següents àmbits: Context i Conceptes Fonamentals Art al servei de l'Església: És un art predominantment religiós i espiritual, que reflecteix els valors de la societat feudal i el poder de la noblesa i el clergat. Funció didàctica: Especialment en pintura i escultura, l'objectiu principal és adoctrinar una població analfabeta a través de les imatges, conegudes com a "Bíblies de pedra". Subordinació de les arts: L'arquitectura és la disciplina principal; tant l'escultura com la pintura s'hi subordinen com a elements decoratius.

Anonimat: L'artista és considerat un simple artesà i sol ser anònim, ja que l'obra representa més al poder que la paga que a qui la realitza. Arquitectura Materials i solidesa: Es prioritza l'ús de la pedra (carreus) amb un afany de perdurabilitat perenne. Elements sustentants: Els murs són gruixuts i robustos, reforçats sovint amb contraforts exteriors per suportar el pes de les voltes. Llum i obertures: Els interiors es caracteritzen per tenir poca llum, ja que hi ha poques finestres i solen ser atrompetades per no debilitar els murs. Elements constructius: Els principals són l'arc de mig punt i la volta de canó, tot i que també s'utilitza la volta d'aresta a les naus laterals.

Plantes: La més comuna és la de creu llatina, composta per naus longitudinals creuades per un transsepte. A les esglésies de pelegrinatge apareix la girola o deambulatori, que permet als fidels caminar al voltant de l'altar major. Escultura i Pintura Antinaturalisme i simbolisme: No es busca la proporció real ni la perspectiva, sinó que es prefereix el simbolisme i l'esquematisme. Es representa a la humanitat en conjunt i no a individus concrets. Trets estilístics: Les figures presenten hieratisme (rigidesa), frontalitat i rostres inexpressius. Perspectiva jeràrquica: La mida dels personatges depèn directament de la seva importància religiosa (Crist és sempre el més gran).

Horror vacui: Existeix una tendència acusada a omplir tot l'espai compositiu disponible. Adaptació al marc: Les figures adopten sovint postures forçades o estranyes per ajustar-se a l'espai arquitectònic on es troben, com els capitells o els timpans. Policromia: Tant l'escultura com l'arquitectura estaven originalment totalment pintades amb colors vius, tot i que avui dia s'ha perdut en la seva major part. ART GÒTIC L'art gòtic, desenvolupat a l'Europa Occidental entre mitjan segle XII i principis del XVI, es caracteritza per ser un art fonamentalment religiós, però també urbà i burgès, reflectint el creixement de les ciutats i l'humanisme de l'època.

A continuació se'n resumeixen les característiques generals dividides per disciplines: Arquitectura: Verticalitat i Llum L'arquitectura és la disciplina predominant i es defineix per la recerca de la verticalitat i la lluminositat. Innovacions tècniques: L'ús de l'arc apuntat (ogival) i la volta de creueria permet elevar els edificis i concentrar els pesos en punts concrets. Sistema de descàrregues: L'ús d'arcbotants i contraforts exteriors permet alliberar els murs de la seva funció sustentant. Desmaterialització del mur: Com que els murs ja no aguanten el pes, s'obren grans finestrals i rosasses amb vitralls que inunden l'interior de llum acolorida, simbolitzant la presència de Déu.

Funció urbana: La catedral no és només un lloc de culte, sinó també un centre cívic que domina la ciutat, la qual competeix per tenir l'edifici més alt i monumental. Escultura: Naturalisme i Humanització L'escultura gòtica trenca amb el hieratisme romànic per buscar el realisme. Humanització del sagrat: Es representa un Déu més humà i amable i es dóna una gran importància a la Mare de Déu. Expressivitat: Hi ha una gran preocupació per plasmar els sentiments (dolor, amor, joia) a través de rostres somrients o gestos naturals.

Independència del marc: Tot i que comença subordinada a l'arquitectura (en portalades), l'escultura es va independitzant progressivament, guanyant volum i apareixent obres exemptes i retaules monumentals. Detallisme: Es cuiden molt els plecs de les robes i l'anatomia, culminant en el segle XV amb la reaparició del retrat individualitzat. Pintura A causa de la reducció de les parets a les esglésies, la pintura mural perd pes en favor d'altres formats. Nous suports: Predomina la pintura sobre taula (retaules), els vitralls i les miniatures en llibres. Tècnica i estils: S'introdueix la pintura a l'oli (especialment a Flandes), que permet un detallisme extrem i transparències.

Narrativitat i realisme: Les figures mostren proporcions naturals i una gran expressivitat facial. S'evoluciona dels fons daurats a la introducció de paisatges i arquitectures que busquen crear perspectiva. Temàtica profana: Tot i que el tema religiós continua sent majoritari, apareixen retrats de donants i escenes de la vida diària de la burgesia. Finalment, cal destacar que durant aquest període la figura de l'artista comença a deixar l'anonimat, guanyant reconeixement social i professional.

RENAIXEMENT L'art del Renaixement, desenvolupat entre els anys 1350 i 1600, es defineix com una "regeneració" o "renovació" de la cultura i el gust artístic basada en els ideals de l'antiguitat clàssica. Aquest moviment, nascut a Itàlia i estès per tot Europa, suposa un canvi radical de mentalitat respecte a l'edat mitjana. Les característiques generals més rellevants d'aquest període són: Humanisme i Antropocentrisme L'home com a centre: Se supera la visió teocèntrica medieval per situar l'ésser humà com a centre i mesura de totes les coses. Cerca de la perfecció: Es considera la natura i l'individu com un tot harmònic i perfecte, ressaltant-ne les qualitats estètiques i els sentiments.

Recuperació clàssica: Els artistes recuperen els models de l'antiguitat grecoromana a partir de l'estudi de les ruïnes i textos com els de Vitruvi. Principis Formals i Tècnics Domini de la perspectiva: S'apliquen regles matemàtiques i gràfiques per reproduir la tridimensionalitat de la realitat sobre suports bidimensionals. Harmonia i proporció: L'art se sotmet a regles i combinacions basades en el càlcul per assolir la bellesa i l'equilibri. Innovacions tècniques: Destaca la generalització de la pintura a l'oli, l'ús de la tela com a suport i la introducció de tirants metàl·lics en l'arquitectura.

L'Arquitectura i l'Urbanisme Elements clàssics: Es tornen a utilitzar els ordres clàssics (dòric, jònic, corinti) i romans (toscà, compost), l'arc de mig punt, la volta de canó i la cúpula, que esdevé la gran novetat. Simetria i horitzontalitat: Les construccions busquen la simplicitat, la regularitat i la simetria, prioritzant l'horitzontalitat davant la verticalitat gòtica. La ciutat ideal: Apareix un nou interès per l'urbanisme planificat, amb espais oberts, jardins i dissenys de ciutats utòpiques o ideals. Escultura i Pintura El nu i el naturalisme: En escultura, el nu esdevé el tema principal per mostrar la perfecció humana, buscant el màxim realisme i expressivitat.

L'escultura s'emancipa de l'arquitectura i recupera formats com el monument eqüestre. Dibuix vs. Color: En pintura predomina el dibuix i la línia nítida, especialment en les escoles romana i florentina, tot i que l'escola veneciana prioritzarà el color i la llum. Noves temàtiques: Tot i mantenir la temàtica religiosa, s'introdueixen temes mitològics, profans i el retrat, buscant en aquest darrer la profunditat psicològica del personatge. Consideració Social de l'Artista De l'artesà al geni: L'artista deixa de ser un simple artesà anònim per ser considerat un intel·lectual i un geni polifacètic (com Leonardo da Vinci, que era pintor, arquitecte i enginyer).

El Mecenatge: Les grans famílies i l'Església actuen com a mecenes, encarregant obres que funcionen com a signe de prestigi, ostentació social i propaganda política. ART BARROCA L'art barroc, sorgit a Itàlia a finals del segle XVI i estès per tota Europa durant els segles XVII i XVIII, es defineix per un llenguatge complex que abandona l'harmonia clàssica per buscar l'emoció i el dinamisme. El terme, que originalment tenia un sentit despectiu referit a una "perla irregular", descriu un estil que prioritza la subjectivitat, el pessimisme i la sensació per sobre de la raó.

A continuació se'n detallen les característiques fonamentals: L'art al servei del poder Propaganda de la fe: En els països catòlics, funciona com un instrument de la Contrareforma (propaganda fide) per transmetre el missatge religiós de manera clara, teatral i populista a través de la grandiositat. Exaltació de l'absolutisme: Per a les monarquies, és un símbol de l'omnipotència reial, utilitzat en palaus i urbanisme per mostrar luxe i ostentació. Poder burgès: En l'àmbit protestant, especialment a Holanda, la burgesia encarrega obres més realistes i intimistes que reflecteixen el seu èxit econòmic.

Arquitectura i Urbanisme: L'escenografia total Integració de les arts: Es busca una simbiosi total entre arquitectura, escultura, pintura i urbanisme. Urbanisme escenogràfic: La ciutat es concep com un gran escenari on places, fonts i jardins s'integren per conquerir l'espai públic, com s'observa a la Roma de Sixt V. Dinamisme i línia corba: Es trenquen les estructures rígides clàssiques mitjançant l'ús de parets ondulants (formes concavoconvexes), plantes flexibles (el·líptiques o circulars) i columnes salomòniques que es retorcen.

El jardí barroc: Es trenca amb l'estatisme renaixentista per crear espais infinits que integren l'arquitectura amb una natura "domesticada", sent Versalles el model europeu. Escultura i Pintura: Naturalisme i Pathos Realisme i naturalisme excessius: Es busca captar la natura tal com és, sense idealitzacions, centrant-se en l'expressió de sentiments i la psicologia dels personatges (dolor, alegria, misticisme). Moviment en acte: Les obres miren de captar l'instant fugaç i l'energia en el moment de màxima tensió, utilitzant postures forçades i escorços violents. Hegemonia de la llum i el color: En pintura, les taques de color defineixen les formes per sobre del dibuix.

S'utilitzen forts contrastos de llums i ombres que deriven en el tenebrisme, utilitzats per accentuar el drama i seleccionar allò que l'espectador ha de veure. Composicions obertes: Es prefereixen les estructures asimètriques, amb diagonals i formes que es projecten cap a fora del marc de l'obra. Variants i evolució Diversitat regional: Mentre el barroc catòlic és més sensual i decoratiu, el protestant és més racional i sobri. El Rococó: En el segle XVIII apareix aquesta variant més aristocràtica, hedonista i refinada, centrada en la comoditat i el luxe dels interiors i les escenes galants.

NEOCLASSICISME Les característiques generals del Neoclassicisme, segons les fonts, es fonamenten en el retorn als valors de l'antiguitat clàssica i el predomini de la raó sobre els sentiments. Aquest estil sorgeix com una reacció als excessos decoratius del Barroc i el Rococó, cercant un art on la forma i la funció es corresponguin de manera racional. A continuació es detallen els trets principals per disciplines: Conceptes Fonamentals Inspiració Clàssica: Es basa en el redescobriment del món grecoromà, impulsat per troballes arqueològiques com les de Pompeia i Herculà.

Art Racional i Academicista: És un estil intel·lectual i impersonal que segueix les normes de les Acadèmies d'Art i els valors de la Il·lustració. Funció Social i Política: L'art s'ha de subordinar a l'educació de la societat, promovent la virtut, l'heroisme i la moral cívica. Va ser l'estil de la Revolució Francesa i de l'imperi de Napoleó. Arquitectura Puresa i Simplicitat: Cerca línies simples i rebutja l'ornamentació excessiva. Elements Clàssics: Les columnes substitueixen els pilars i els murs es deixen llisos. Edificis Públics: Predominen les construccions de caràcter civil com biblioteques, museus i mercats davant dels religiosos.

Monuments Commemoratius: Es construeixen grans arcs de triomf i columnes per glorificar l'Estat. Escultura Imitació de l'Antiguitat: Els escultors no només s'inspiren en els clàssics, sinó que els copien directament, considerant la seva perfecció com a insuperable. Línia Pura i Marbre: Es dona total protagonisme a la línia i als contorns delimitats, utilitzant preferentment el marbre blanc i el bronze. Bellesa Ideal: Es cerquen nus i figures serenes que fugen de la sinuositat barroca, prioritzant l'equilibri i l'harmonia.

Pintura Predomini del Dibuix: Davant l'escassetat de pintures antigues conservades, els pintors s'inspiren en l'escultura, donant molta més importància al dibuix que al color o la llum. Perspectiva Lineal: S'aplica de manera estricta, situant sovint els personatges en un pla únic, similar als relleus clàssics. Temàtica Històrica i Mitològica: Es representen escenes de la Roma republicana o tragèdies gregues que serveixin com a lliçó moral o patriòtica per al present. Representants com Jacques-Louis David van ser els promotors d'aquest estil, utilitzant la pintura com una eina de filosofia i propaganda política.

ROMANTICISME El Romanticisme, sorgit a Europa entre finals del segle XVIII i principis del XIX, es defineix no només com un moviment artístic, sinó com una actitud vital que afecta la manera de viure, la literatura i la música. Es caracteritza per ser una reacció contra la raó de la Il·lustració, lligant-se estretament als moviments liberals i nacionalistes. A continuació es detallen les seves característiques generals segons les fonts: Subjectivitat i exaltació de l'individu Prioritat dels sentiments: L'art romàntic dóna prioritat absoluta al sentiment, la imaginació i les passions per sobre de la raó. El "Jo" com a centre: L'interior humà es converteix en el centre de tot plantejament.

L'artista pinta segons les seves idees i sentiments individuals. Llibertat absoluta: La llibertat en l'art és el reflex de la llibertat individual i dels pobles (nacionalisme). L'artista com a ésser superior: Es veu el creador com un "poeta-sacerdot" capaç de desvelar els secrets de la natura. La Natura i el Paisatge Exteriorització del "Jo": El paisatge no és una còpia de la realitat, sinó una eina de l'artista per comunicar emocions a l'espectador. Identificació amb l'infinit: L'ésser humà afirma la seva individualitat davant el món i busca una projecció cap a l'infinit a través de la natura.

Atracció pel misteri: Predilecció per atmosferes boiroses, la nit, les tempestes, el caos i tot allò que s'oposa a la llum de la raó. Trets Formals i Tècnics Predomini del color: Es prefereix el color i les seves qualitats emocionals davant de la línia i el dibuix racional. Dinamisme: Les composicions són de gran format, plenes de moviment, amb figures en posicions convulses i llums vibrants. Varietat de tècniques: A més de la pintura a l'oli (amb pinzellada solta i pastosa), s'utilitzen l'aquarel·la, el gravat (aiguafort) i la litografia.

Temàtiques i Valors Evasió i Nostàlgia: Hi ha una insatisfacció davant la realitat immediata, cosa que porta a la recerca d'espais d'evasió i a l'exaltació del passat, especialment de l'Edat Mitjana. Mort i Malenconia: Es magnifica la mort com una forma suprema de llibertat i evasió. Temes escollits: Revolucions polítiques, desastres contemporanis, temes exòtics, fantàstics i sentiments humans portats al dramatisme extrem. Diversitat d'Escoles i Precursors Francisco Goya: Considerat iniciador de la pintura moderna i precursor del Romanticisme pel seu ús violent del color i el protagonisme que dóna a l'heroïcitat col·lectiva del poble.

França: Destaquen Delacroix i Géricault pel color, el moviment i la complexitat compositiva. Alemanya: Amb figures com Caspar David Friedrich, que destaca per paisatges marins i muntanyosos plens de dramatisme. Anglaterra: Destaquen els paisatgistes (Turner i Constable), precursors de l'impressionisme, i els prerafaelites, que tornen a temes medievals i quotidians.

ARQUITECTURA XIX Les característiques generals de l'art i l'arquitectura de la segona meitat del segle XIX, segons la font proporcionada, estan marcades per les profundes transformacions socials i industrials de l'època: Context i Societat Transformacions socioculturals: El període es defineix pel creixement demogràfic, la concentració urbana i el desenvolupament industrial. Canvi de paradigma: El treball mecànic i industrial substitueix progressivament l'artesania. Aparició de l'eclecticisme: La producció artística tendeix cap a un estil integrador i unitari que respon al gust de les classes dominants.

Fi de la bellesa clàssica: Es produeix la caiguda de l'axioma "art és igual a bellesa", fet que obre el camí a les avantguardes del segle XX. Urbanisme: El sanejament de les ciutats Infraestructures modernes: S'instal·len serveis bàsics com aigua corrent, enllumenat de gas i clavegueram. Reforma de l'espai públic: S'obren grans bulevards i places per millorar la circulació i el sanejament, sovint després de l'enderrocament de les muralles. Exemples clau: Destaquen el Pla de reforma de París de Haussmann i el Pla de l'Eixample d'Ildefons Cerdà a Barcelona. Urbanisme utòpic: Pensadors com Fourier o Owen plantegen la creació de colònies (falansteris) per millorar la vida dels obrers.

Corrents Arquitectònics Historicisme: Impulsat pels ideals nacionalistes, busca les arrels en estils del passat, especialment el neogòtic, el neoromànic o el neoclàssic. Arquitectura del ferro i el vidre: Respon a la necessitat de construccions ràpides i barates per a estacions de ferrocarril, ponts i exposicions universals. L'ús del ferro permet cobrir grans espais, mentre que el vidre substitueix el mur tradicional. Escola de Chicago: Neix de la necessitat de reconstruir la ciutat després de l'incendi de 1871; utilitza estructures metàl·liques per crear els primers gratacels a causa de la manca d'espai i l'especulació.

Funcionalisme: Sorgeix amb la idea que "la forma segueix la funció", principi liderat per Louis Sullivan que influirà decisivament en el moviment modern europeu. MODERNISME El Modernisme (1880-1920) va ser un corrent cultural d'abast occidental que va sorgir com a reacció a l'historicisme acadèmic i a la "lletjor" dels productes industrials, reivindicant el treball artesà i la integració de totes les arts en el que s'anomena l'Art Total. A Catalunya, aquest moviment es va vincular estretament a la Renaixença i a la reivindicació nacional.

Segons les fonts, les seves característiques generals són: Principis Estètics i Formals Inspiració en la natura: S'utilitzen profusament elements vegetals i formes arrodonides de tipus orgànic. Predomini de la línia corba: Es busca la línia sinuosa i el dinamisme, sovint mitjançant l'anomenat coup de fuet, un motiu decoratiu abstracte que expressa la força vital de les plantes. Asimetria i obertura: Els edificis deixen de ser blocs tancats i rectilinis per incorporar grans obertures, miradors i balconades totalment asimètrics. Estilització i decoració: Existeix una tendència a estilitzar els motius en lloc de fer representacions realistes.

La decoració (feta amb ceràmica o vidre de colors) té un efecte "embolcall" que uneix l'ornament amb l'objecte o l'edifici. Iconografia femenina i exòtica: Es fan servir imatges de dones gràcils amb cabells ondulants, sovint amb un toc de sensualitat o erotisme, i s'incorporen lliurement motius de cultures llunyanes (Japó, Egipte, art islàmic). Pensament i Context Social Reivindicació de l'artesania: Impulsat per la burgesia i l'aristocràcia, el moviment valorava el detall refinat davant la producció en sèrie. Dualitat ideològica: Hi coexistien el Regeneracionisme (art per canviar la societat) i l'Esteticisme (l'art com a refugi bohemi sota el lema "l'art per l'art").

La singularitat d'Antoni Gaudí Dins d'aquest corrent, l'obra de Gaudí representa una evolució científica i personal: Arquitectura funcional i sostenible: Defensava que l'obra ha de ser útil i aprofitar factors com la llum natural. Innovació matemàtica: Va aplicar per primer cop a l'arquitectura formes geomètriques complexes com paraboloides, hiperboloides i conoides. Estructures naturals: Es va inspirar en la natura per crear pilars que es bifurquen com branques d'arbre i l'arc catenari, que permet suportar grans pesos, calculat mitjançant maquetes polifuniculars de cordes i sacs de sorra.

REALISME Les característiques generals del Realisme, corrent que va desplaçar el Romanticisme a mitjan segle XIX, es defineixen pel seu interès en la realitat concreta i immediata. Segons les fonts, aquests són els seus trets fonamentals: Concepció de l'Art Captació de la realitat: La finalitat principal de la pintura és plasmar la realitat tal com és, sense idealitzacions ni ornaments de cap tipus. Objectivitat: L'objectiu de l'artista és copsar el seu entorn amb total naturalitat i quotidianitat. Art sense arguments: Es defensa que tot pot ser considerat una obra d'art, fins i tot els temes més banals, anecdòtics, vulgars o vulgars.

L'art ja no necessita necessàriament "arguments" o grans narracions. Temàtica i Protagonistes Abandó de la història i l'exotisme: Se substitueixen els temes clàssics, medievals o orientals per fets contemporanis del propi entorn immediat de l'artista. Protagonisme de l'ésser humà: L'individu esdevé el centre, especialment a través de retrats enormement realistes. Vida quotidiana i social: Es representen escenes de la feina dels pagesos i els obrers, així com celebracions populars (com bodes o enterraments).

Tractament de pintura històrica a fets banals: Alguns artistes, com Courbet, van elevar fets quotidians de poble a la categoria de grans obres històriques per manifestar el seu rebuig a l'academicisme. Trets Tècnics i Formals Influència de la fotografia: L'aparició del daguerrotip va afectar la manera en què els artistes plantejaven la composició i el marc de les seves obres. Amor pel detall: Hi ha un gust especial per recrear les qualitats dels materials i els objectes (el metall, la fusta, les sedes dels vestits, etc.).

Llibertat tècnica: La tècnica és variada segons l'autor; pot anar des de la representació compromesa i crua fins al "realisme preciosista" de Marià Fortuny, caracteritzat pel virtuosisme, la pinzellada lliure i el predomini del color sobre el dibuix. Actitud de l'Artista Rebel·lia: Els realistes mostraven una actitud contestatària davant el convencionalisme acadèmic i l'art dirigit dels salons oficials. Llibertat creadora: Es defensa l'autonomia i la independència de l'artista. L'artista pinta allò que veu, però té la llibertat d'escollir què vol mirar.

Influència del positivisme: Aquest corrent va estar impulsat per les teories d'Auguste Comte, segons les quals l'observació i l'experimentació són les úniques fonts de coneixement. SIMBOLISME El Simbolisme va sorgir durant la dècada del 1880 com una reacció al realisme i al naturalisme, buscant retornar a l'art l'espiritualitat i la imaginació. Segons les fonts, les seves característiques generals són: Món Interior i Oníric: Es posiciona a favor de la imaginació i els somnis, seguint la tradició romàntica anterior. Temàtiques Principals: S'utilitzen temes bíblics o mitològics amb elements que evoquen el món fantàstic dels somnis.

La dona esdevé un dels temes més destacats, representada tant en la seva vessant angelical com en la maligna. Tendències i Variacions: Moviment Naïf: Iniciat per Henri Rousseau, es caracteritza per una ingenuïtat volguda de les formes i l'ús de colors brillants. Pintors Nabins: Artistes com Édouard Vuillard i Pierre Bonnard utilitzaven colors purs amb finalitats purament simbòliques i expressives. Sezession Vienesa: Representada per Gustav Klimt, qui combinava l'erotisme amb un gran nivell decoratiu. Aquest corrent va comptar amb figures clau a França com Gustave Moreau (autor de Salomé ballant davant Herodes), Puvis de Chavannes i Odilon Redon.

IMPRESSIONISME L'impressionisme és un moviment artístic rupturista que es va desenvolupar a França durant l'últim terç del segle XIX, en ple context de la segona revolució industrial i la III República. Les seves característiques generals principals són les següents: Objectius i Conceptes Fonamentals Captació de l'instant: El propòsit principal és representar la llum a través del color i captar-la en un instant concret, buscant la "impressió visual" d'un moment donat. Protagonisme de l'atmosfera: En aquestes obres, la llum i l'atmosfera són les veritables protagonistes, mentre que el tema passa a ser purament anecdòtic.

Subjectivitat de la percepció: Es considera l'ull com una càmera fotogràfica que pinta el que percep. La velocitat dels nous transports (com el tren) va ajudar els artistes a descobrir el caràcter subjectiu de la visió. Técnica i Teoria del Color Mescla òptica: Segons les teories científiques del moment, els colors no s'han de fusionar al pinzell, sinó a la retina de l'espectador. S'apliquen pinzellades petites i pures que, vistes a distància, assoleixen la tonalitat volguda. Llei del contrast simultani: Influenciats per Chevreul, utilitzen colors complementaris (com verd i vermell) col·locats un al costat de l'altre per fer que tots dos semblin més brillants.

Absència de dibuix: Desapareix el dibuix com a forma prèvia al color. La perspectiva no segueix les regles de la geometria, sinó que sorgeix de la dissociació cromàtica. Coloració de les ombres: S'elimina el clarobscur tradicional; les ombres no són negres, sinó que es realitzen amb tonalitats complementàries. Pinzellada solta: S'utilitza una pinzellada gruixuda i lliure. Context i Influències Treball a l'aire lliure (Plein Air): Els pintors abandonen els estudis per anar al camp o la ciutat i reproduir els colors i la llum natural directament.

Influències externes: Reben influències de Manet (el seu mestre), dels paisatgistes romàntics anglesos (Turner i Constable) i dels aiguaforts japonesos, que van aportar enquadraments innovadors. Origen del nom: El terme va néixer d'una crítica irònica de Louis Leroy a l'obra de Monet, Sol ixent. Impressió, l'any 1874. Pràcticament totes aquestes característiques, com la pinzellada solta i l'experimentació pictòrica, es poden apreciar en l'obra esmentada de Claude Monet. POSTIMPRESSIONISME El Postimpressionisme és el terme aplicat als estils pictòrics de finals del segle XIX (posteriors a 1886) que sorgeixen com una evolució i trencament amb l'impressionisme.

Segons les fonts, les seves característiques generals són: Trets Fonamentals Més enllà de la llum: A diferència dels impressionistes, els postimpressionistes no es limiten a captar la llum i l'atmosfera fugisseres; busquen plasmar l'expressivitat i l'essència de les coses. Ús subjectiu del color: Utilitzen el color com un element expressiu per transmetre una visió subjectiva del món en lloc de fer una representació fidel de la natura. Recuperació de la forma: Es mostren contraris a la dissolució de les formes que feien els impressionistes, tornant a donar importància a l'estructura de les figures.

Tècnica vigorosa: Utilitzen colors vius i intensos, aplicats de manera compacta i amb una pinzellada perfectament visible. Aportacions dels Grans Mestres Les fonts destaquen especialment dos artistes com a precursors de les avantguardes del segle XX: Vincent van Gogh (Precedent del Fauvisme): La seva obra té una gran càrrega passional i reflecteix sentiments i un caràcter impulsiu. Empra colors purs amb pinzellades corbes, sinuoses i ràpides, sovint amb molt d'empastament (pasta). Sol remarcar el contorn de les figures amb una línia de tons obscurs.

Paul Cézanne (Antecessor del Cubisme): Cerca l'essència permanent dels objectes a través de la geometrització: redueix la natura a volums com el cub, l'esfera i el cilindre. Concep la pintura com una construcció mental i geomètrica per destacar el volum i l'espai. Utilitza el color i els contrastos entre tons càlids i freds per modelar els objectes, rebutjant l'ús del clarobscur tradicional. En síntesi, el postimpressionisme entén l'art com una creació mental que s'ha de pensar, allunyant-se de la mera representació de l'aparença externa de les coses. PRIMERES AVANTGUARDES FAUVISME És considerat el primer moviment d'avantguarda que trenca amb la tradició.

El seu nom prové del francès fauve (fera), per l'ús "violent" del color. El color com a protagonista: El color s'independitza de l'objecte i s'utilitza de manera exacerbada. Es prefereixen els colors purs (primaris i complementaris) tal com surten del tub. Visió subjectiva: Preval la visió estètica de l'artista per sobre de la còpia de la realitat. Tècnica vigorosa: S'utilitzen pinzellades amples, soltes i gruixudes (taques de pasta abundant). Simplificació: Les formes i els objectes se simplifiquen, influenciats per la puresa de les màscares africanes. Manca de profunditat: Hi ha una tendència al pla únic.

El volum o el relleu s'aconsegueixen mitjançant forts contrastos cromàtics (càlids/freds) en lloc de la perspectiva tradicional. Expressivitat: Els colors i objectes es representen per provocar una emoció o expressar un sentiment interior EXPRESSIONISME Més que un estil, es defineix com un estat d'ànim col·lectiu sorgit de la crisi i la commoció de la Primera Guerra Mundial. Expressió subjectiva: Prima la visió interior de l'artista per sobre de la representació de la realitat objectiva; el quadre és un vehicle per comunicar els sentiments del pintor.

Temes existencials: Se centra en l'expressió de l'angoixa, el pessimisme, la soledat, la por i la incomprensió de l'ésser humà davant la realitat. Deformació de la realitat: Es deforma la realitat visual (formes, rostres i paisatges) per potenciar l'expressivitat, com s'aprecia en l'obra d'Edvard Munch, considerat el seu gran antecedent. Subordinació formal: El dibuix, el color i la composició es posen totalment al servei de l'expressió emocional. Etapes i grups a Alemanya: Die Brücke (El Pont): Actitud crítica contra la societat burgesa i rebuig de les convencions socials per viure de manera més autèntica i lliure.

Der Blaue Reiter (El Genet Blau): Vessant més líric i poètic, buscant captar l'essència espiritual a través d'una combinació harmònica de formes i colors. Nova Objectivitat (Anys 20): Ús del detall meticulós per denunciar l'horror i l'angoixa de la postguerra a través d'una realitat figurativa àcida. CUBISME El cubisme, sorgit al voltant de 1907 de la mà de Picasso i Braque, és un moviment revolucionari que trenca definitivament amb la representació tradicional de l'art occidental.

Les seves característiques generals, segons les fonts, es defineixen pels següents punts: Conceptes Fonamentals Construcció mental: El cubisme concep l'art com una construcció intel·lectual i no com una representació fidel de la realitat visual. Essència de les coses: A diferència dels impressionistes, els cubistes busquen representar allò substancial i permanent dels objectes, rebutjant que la realitat variï per efecte de la llum. Temàtica quotidiana: Es focalitzen en motius banals com bodegons (ampolles, diaris, instruments musicals) i retrats.

Característiques Formals Geometrització: Redueixen els objectes a les seves formes geomètriques essencials i fragmenten l'espai, seguint el camí iniciat per Cézanne. Multiplicitat de punts de vista: Es rebutja la perspectiva única tradicional; els objectes es representen des de diversos angles simultàniament a través de plans interrelacionats. La quarta dimensió (el temps): En presentar l'objecte des de tots els punts de vista possibles alhora, s'introdueix el factor temps en el quadre. Descomposició: La figura es descompon en múltiples elements prismàtics per permetre la visió total i absoluta de l'objecte.

Evolució del Moviment Les fonts diferencien clarament dues etapes principals: Cubisme Analític (1907-1911): L'objecte s'analitza i es desfà, arribant gairebé a la seva destrucció (fase hermètica). Es caracteritza per una reducció cromàtica a tons ocres, grisos i verdosos. Cubisme Sintètic (1911-1914): Ja no es descompon l'objecte de manera tan significativa; el pintor tria els elements més representatius de cadascun. La gamma de colors es torna més rica i apareix el collage, tècnica que incorpora materials reals (diaris, cartrons) a l'obra.

Influències i Tendències Derivades Antecedents: Paul Cézanne i l'art de les cultures primitives, especialment les màscares africanes, van ser claus per la seva simplicitat i geometrització. Orfisme: Tendència nascuda del cubisme el 1911 que proclama la supremacia del color i l'abstracció geomètrica, buscant una correlació entre sons i colors. Fusió amb l'Expressionisme: A partir dels anys 30, alguns artistes van fusionar l'estructura cubista amb una major expressivitat emocional, com s'observa al Guernica de Picasso. FUTURISME El Futurisme és un moviment d'avantguarda que es va desenvolupar principalment a Itàlia a partir de 1909, gairebé en paral·lel al cubisme parisenc.

Va néixer oficialment amb la publicació del primer manifest futurista de Filippo Tomasso Marinetti al diari Le Figaro. Les seves característiques generals, segons la font, es poden resumir en: Ideologia i Valors Ruptura amb el passat: El moviment té un desig radical de descartar l'art del passat i la tradició. Els futuristes arriben a equiparar els museus amb els cementiris. Exaltació de la modernitat: Es glorifica tot allò vinculat a la societat industrial: la tecnologia, les màquines, el progrés i l'energia. Culte a la velocitat: S'afirma que la bellesa de la màquina i de la velocitat (com un cotxe de carreres) supera la bellesa clàssica de monuments com la Victòria de Samotràcia.

Violència i Guerra: Es glorifica el militarisme, el patriotisme i la guerra, definida com l' "única higiene del món". També es declara obertament el menyspreu per la dona i el feminisme. Temàtica i Estètica Moviment i Dinamisme: Els artistes busquen de manera obsessiva reproduir el moviment, el canvi i la transformació com a símbols del progrés. La Ciutat Moderna: S'exalta la vida trepidant de les urbs, incloent-hi els gratacels i el soroll. Representació de l'energia: Obres com la de Boccioni busquen ser una representació simbòlica de l'energia interna de l'home modern que avança cap al futur.

Tècnica Artística En pintura: S'utilitza una àmplia gamma de colors i tècniques com el divisionisme i el simultaneisme per aconseguir expressar visualment el moviment. En escultura: Es busca la continuïtat de les formes en l'espai per transmetre dinamisme. Autors i Evolució Principals exponents: Umberto Boccioni, Carlo Carrà, Gino Severini i Giacomo Balla. Pintura Metafísica: El 1914 apareix aquest corrent derivat del futurisme, que presenta realitats inquietants i espais inventats per mostrar allò amagat del pensament humà (amb autors com De Chirico i Morandi).

ABSTRACCIÓ L'abstracció és considerada el moviment més trencador de l'art del segle XX, ja que prescindeix completament de qualsevol referent de la realitat. Aquesta corrent artística rebutja la imitació tradicional del món per centrar-se en una combinació de línies, formes i colors amb un sentit purament plàstic. Les característiques generals d'aquest moviment són: Impacte emocional: L'objectiu principal no és el reconeixement d'objectes, sinó provocar un impacte emocional i influir en la sensibilitat o l'ànima de l'espectador a través de la forma i el color.

Representació d'estats d'ànim: El quadre s'ha d'entendre com la representació gràfica d'un estat d'ànim de l'artista, i no com una descripció de certs objectes de la natura. Relació amb la música: Especialment per a Wassily Kandinsky (iniciador del moviment cap al 1910), la pintura i la música són una mateixa cosa; una obra pictòrica funciona com una composició musical capaç de transmetre sentiments. Dins de l'abstracció, es distingeixen dues primeres tendències significatives: 1. El Suprematisme: Desenvolupat a Rússia per Kasimir Malevich, utilitza formes geomètriques simples (quadrat, cercle, triangle) i una gamma cromàtica molt reduïda per depurar al màxim el llenguatge artístic. 2.

El Neoplasticisme: Nascut a Holanda amb Piet Mondrian i Theo Van Doesburg, cerca la puresa plàstica total . Es basa en l'ús de formes geomètriques regulars, els colors primaris (groc, vermell, blau) i els neutres (blanc, negre, gris), eliminant tot el que és superflu per centrar-se en l'estructura . DADAISME El Dadaisme, sorgit el 1916 a Zuric (Suïssa), es defineix principalment com un moviment antiartístic que neix com una actitud de protesta i de rebuig total a tot allò que estava establert. Les seves característiques generals, segons la font, són les següents: Conceptes i Actitud Art com a rebel·lia: Per als dadaistes, l'art ha de ser un acte de rebel·lió contra la societat i l'art burgès.

L'absurd i el nihilisme: Les obres tenen un caràcter absurd, iconoclasta, nihilista i il·lògic, funcionant com un reflex de la bogeria destructora de la Primera Guerra Mundial. Provocació: Les seves actuacions i creacions cerquen constantment la sorpresa, l'escàndol i la ironia per tal de desprestigiar l'obra d'art tradicional. Significat de "Dadà": És una paraula sense cap significat, inventada pel poeta Tristan Tzara, que designa aquesta actitud de ruptura. Tècniques i Materials L'Acte Creador: Es considera més important l'acte de crear que no pas el resultat material del procés. L'obra d'art ja no s'ha de realitzar necessàriament, sinó que es pot escollir.

Materials de deixalla: Utilitzen tota mena de materials, fins i tot objectes manllevats de contenidors d'escombraries com bitllets, etiquetes, trossos de fusta o metall; el que importa és la seva manipulació. Varietat de mitjans: Utilitzen la pintura, l'escultura, el collage, la poesia fonètica i, especialment, el ready-made. El Ready-made (Art Trobat) És la màxima expressió del fet antiartístic, on l'artista no pinta ni esculpeix, sinó que tria un objecte quotidià i el dota d'un nou sentit. L'exemple paradigmàtic és La Font (1917) de Marcel Duchamp, un urinari invertit i signat que va iniciar un nou camí en la funció de l'artista.

Difusió i Autors El moviment es va estendre per ciutats com París, Londres o Nova York gràcies a la revista DADÀ. A més de Duchamp, els autors més significatius van ser Francis Picabia, Jean Arp, Max Ernst i Kurt Schwitters. SURREALISME El Surrealisme va aparèixer l'any 1924 amb el primer manifest de André Breton, qui el va definir com un "automatisme psíquic pur" per expressar el pensament real sense el control de la raó ni preocupacions estètiques o morals. Les seves característiques generals, segons la font, són: Fonaments i Influències El Subconscient i els Somnis: Els surrealistes intenten plasmar el món del subconscient, influenciats directament per la psicoanàlisi de Sigmund Freud.

Lligam amb el Dadaisme: Comparteix amb aquest moviment la recerca de la llibertat, la immediatesa, l'absurditat (manca de lògica) i el caràcter provocatiu. Ruptura Social: Els artistes busquen trencar amb les convencions socials mitjançant l'excentricitat i l'automatisme irracional. Corrents Principals Es diferencien dues vies per entrar en el món surrealista: Corrent Automatista: Basat en l'expressió ràpida, espontània i fluïda d'idees sense coherència ni sentit. Els seus representants principals són Joan Miró i André Masson. Corrent Oníric: Se centra en el món dels somnis, recreant imatges fantàstiques, irreals i inquietants. Destaquen Salvador Dalí i René Magritte.

Característiques Formals i Tècniques Ús del Naturalisme: En general, els surrealistes no són partidaris de l'abstracció; prefereixen el naturalisme per dotar les seves escenes de realisme. Minuciositat: El dibuix sol ser meticulós, amb un tractament dels detalls gairebé fotogràfic. Iconografia: Pinten formes allargades, metamorfosis i espais buits o opressius. Mètode Paranoicocrític (Dalí): Consisteix a interpretar el món visual des de la paranoia, trobant dobles significats en objectes banals.

Temàtiques i Simbologia El Pas del Temps: És una de les grans obsessions, representada sovint per rellotges tous (que simbolitzen el temps passat i la memòria) i formigues (símbol de descomposició i putrefacció). La Memòria: Es presenta com l'únic element capaç de fer front a la desaparició que provoca el pas inexorable del temps. Escultura Surrealista L'Objecte Trobat: L'escultura pot ser no figurativa i simbòlica, utilitzant objectes quotidians per transformar-los en objectes poètics (automatisme pur), amb una clara connexió amb els Ready-made de Duchamp.

ARQUITECTURA SEGLE XX L'arquitectura de la primera meitat del segle XX se centra en una revisió profunda dels mitjans d'expressió, prioritzant l'espai interior i habitable per sobre de l'estètica tradicional. Les seves característiques generals, segons la font proporcionada, són: 1. El Funcionalisme i el Moviment Modern Prioritat de la funció: S'imposa l'habitabilitat com a funció bàsica, deixant l'ornamentació i l'estètica en un segon pla. Nova estètica: La bellesa es troba en la distribució interior harmoniosa, la llum matisada i la integració de l'edifici en el seu entorn.

Rebuig del passat: Es rebutgen les tendències historicistes anteriors i s'adopten les transformacions del desenvolupament tècnic i industrial. Culte a la màquina: Aquest concepte marca tant l'arquitectura com la planificació urbanística del període. 2. El Racionalisme Aquest corrent es defineix per la lògica constructiva i la simplicitat: Simplicitat de formes: Retorn als volums elementals com el cub, el cilindre, el con i l'esfera.

Cinc principis de Le Corbusier: Aquest arquitecte va fixar les bases del racionalisme amb elements com els pilotis (puntals que aïllen la casa del terra), les terrasses jardí, les finestres longitudinals, la planta lliure (sense murs de càrrega) i la façana lliure. 3. Arquitectura Orgànica Davant la paronada constructiva a Europa per la II Guerra Mundial, als Estats Units es va desenvolupar aquest corrent liderat per Frank Lloyd Wright. Edificis com a organismes: La forma de l'edifici s'ha d'adequar a la seva funció, al seu entorn i als materials utilitzats. 4.

Altres Ismes Arquitectònics Neoplasticisme: Cerca la puresa total mitjançant la reducció de l'arquitectura a formes, volums i colors elementals, creant espais oberts amb plantes lliures. Expressionisme alemany: Aplica dissenys de línies i volums corbats amb una voluntat més expressiva i, sovint, utòpica. Futurisme: Representat pels dissenys d'Antonio Sant'Elia, s'enfoca en la ciutat del futur i les propostes de centrals elèctriques, encara que molts projectes no es van arribar a realitzar.

FORMES ÚNIQUES DE CONTINUÏTAT A partir de la font proporcionada sobre l'obra d'Umberto Boccioni, les característiques generals del Futurisme i del context de les avantguardes del segle XX es poden resumir en els següents punts: Context de les Avantguardes del Segle XX Nou llenguatge: Els artistes busquen inventar noves formes i un nou llenguatge per expressar un món marcat per conflictes i canvis profunds. Subjectivitat: Ja no s'intenta només reflectir la realitat exterior, sinó expressar les vivències interiors i la visió subjectiva de l'artista. Receptivitat social: L'art reflecteix els trets culturals, morals i polítics que configuren el pensament del segle XX.

Principis del Futurisme (nascut el 1909) Rebuig del passat: Hi ha una intenció de trencament absolut amb la tradició i l'art anterior per crear un art nou des de zero. Els futuristes arriben a equiparar els museus amb els cementiris. Exaltació de la modernitat: Es glorifica la societat industrial, el progrés, la màquina i l'energia. Marinetti va afirmar cèlebrement que un automòbil de carreres era més bell que la Victòria de Samotràcia. Culte al moviment i la velocitat: El dinamisme i la velocitat són els valors suprems; l'artista s'ha de centrar en un món contemporani en contínua evolució. Temàtica: Els temes predilectes són la ciutat i la figura humana en moviment.

Glorificació de la violència: El moviment inclou l'exaltació de la violència i el militarisme. Característiques Tècniques i Formals Representació de l'acció: En lloc de buscar la construcció del cos, es busca la construcció de l'acció del cos. Dinamisme mitjançant la forma: S'utilitzen línies diagonals i composicions obertes (centrífugues) que es relacionen amb l'entorn. Es combinen formes còncaves i convexes amb forces contràries per potenciar la sensació de moviment. L'ús de formes geomètriques de perfils angulosos ajuda a representar el desplaçament de les figures.

Importància de la llum: S'utilitzen superfícies polides que reflecteixen la llum (símbol del progrés), creant efectes de clarobscur que accentuen el dinamisme i la corporeïtat. Simultaneisme i continuïtat: Es busquen contorns desdibuixats que funcionen com una prolongació del cos en l'espai, captant la trajectòria del moviment. Significat i Simbologia L'home modern: La figura humana es representa de forma anònima, com un organisme mecànic o un ésser biònic (meitat humà, meitat màquina) que s'adapta als avenços tecnològics.

Energia i futur: El moviment és un símbol de la transformació, el canvi i l'energia interna de l'individu que avança amb decisió cap al futur, trencant amb els convencionalismes del passat. SEGONES AVANTGUARDES INFORMALISME L'Informalisme, un corrent que apareix poc abans del final de la Segona Guerra Mundial, es defineix com un tipus de pintura majoritàriament abstracta amb les següents característiques generals: Importància de la matèria: Una de les traces més distintives és la barreja de grans quantitats de pigment amb materials diversos com ara sorra, vidres o carbó per tal de donar relleu a les obres.

Llibertat creadora absoluta: L'artista gaudeix d'una llibertat total, la qual cosa permet que cada pintor deixi una empremta personal única, tant per la tria dels materials com per l'ús de tècniques variades com el collage, el grattage, el frottage o el dripping. Violència gestual i deformació: En certs autors, l'obra es caracteritza per una forta violència gestual i la deformació de la figura humana, buscant plasmar sentiments intensos com el crit, el dolor i la ràbia. Cromatisme i temàtica existencial: Sovint s'utilitzen cromatismes foscos i materials com draps esquinçats per reflectir temes punyents com la tortura humana.

Referents figuratius puntuals: Tot i ser una pintura principalment abstracta, alguns artistes fan referències ocasionals al món figuratiu, subratllant sempre la importància de la matèria. Entre els seus màxims representants destaquen figures com Jean Fautrier, Manolo Millares, Antonio Saura i Antoni Tàpies. EXPRESSIONISME ABSTRACTE L'Expressionisme Abstracte, un moviment que va sorgir als Estats Units a principis dels anys quaranta i va assolir la seva plenitud als anys cinquanta, presenta les següents característiques generals: Expressió espontània i gestual: Es basa en l'expressió lliure de l'artista a…