Geografia de 2n de Batxillerat: globalització, Unió Europea, clima i recursos naturals

Actualitzat el · AprenAI

Apunts complets de Geografia de 2n de Batxillerat organitzats en quatre temes: el món globalitzat, la Unió Europea, el clima, la vegetació i els paisatges, i els recursos naturals i el medi ambient.

Geografia · Selectivitat (PAU Catalunya)

67 pàgines · 4 temes · 115 flashcards · 60 preguntes tipus test

Índex

  1. Tema 1 · Un món globalitzat · p. 3-13
  2. Tema 2 · La Unió Europea · p. 14-25
  3. Tema 3 · Clima, vegetació i paisatges · p. 26-46
  4. Tema 4 · Recursos naturals i medi ambient · p. 47-67

Tema 1 · Un món globalitzat

Flashcards

Defineix el sistema capitalista
Sistema econòmic basat en el lliure mercat, en què les empreses produeixen i intercanvien béns i serveis, i la llei de l'oferta i la demanda fixa els preus.
Quina és la finalitat del sistema capitalista?
Obtenir el màxim benefici: que la diferència entre els costos de producció i distribució i els preus de venda sigui com més gran millor.
Defineix monopoli
Control del mercat per una sola empresa, que li permet fixar els preus.
Defineix oligopoli
Control del mercat per un nombre petit d'empreses, que es coordinen per fixar els preus.

Preguntes tipus test

  1. Una empresa capitalista decideix invertir part dels seus beneficis en una fàbrica en un altre país. Quin objectiu persegueix, segons el sistema capitalista?
    • a) Ampliar el mercat i aconseguir expectatives de benefici més grans
    • b) Repartir els guanys entre els treballadors del país d'origen
    • c) Complir una normativa sobre igualtat d'oportunitats laborals
    • d) Evitar la competència del mercat lliure amb ajuda de l'Estat

    Resposta: a) Ampliar el mercat i aconseguir expectatives de benefici més grans. Una part dels guanys es pot invertir fora del país per ampliar el mercat i aconseguir que les expectatives de benefici siguin més grans. La competència empresarial és la que empeny aquestes inversions.

  2. Cinc empreses d'un mateix sector es coordinen per fixar els mateixos preus. Quina situació de mercat es produeix?
    • a) Un monopoli, perquè una sola empresa controla el mercat
    • b) Una situació de lliure mercat, perquè les empreses competeixen entre elles
    • c) Un oligopoli, perquè un nombre petit d'empreses controla el mercat i es coordina
    • d) Una intervenció de l'Estat, perquè els preus els decideix el govern

    Resposta: c) Un oligopoli, perquè un nombre petit d'empreses controla el mercat i es coordina. L'oligopoli és el control del mercat per un nombre petit d'empreses que es coordinen per fixar els preus. Al monopoli només hi ha una empresa, i la coordinació entre cinc empreses no correspon a un lliure mercat.

  3. Per què la publicitat pot influir en la demanda segons la llei de l'oferta i la demanda?
    • a) Perquè pot alterar les condicions en què els consumidors prenen les decisions
    • b) Perquè elimina la competència entre els proveïdors del mercat
    • c) Perquè obliga els consumidors a comprar només productes locals
    • d) Perquè fixa els preus dels productes per llei

    Resposta: a) Perquè pot alterar les condicions en què els consumidors prenen les decisions. Les empreses utilitzen tècniques publicitàries als mitjans d'informació i d'entreteniment que atrauen els consumidors. D'aquesta manera poden alterar les condicions en què decideixen, la qual cosa fa que l'elecció del comprador no sigui lliure del tot.

Tema 2 · La Unió Europea

Flashcards

Organisme creat el 1948 per administrar les ajudes del Pla Marshall
Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE).
Tractat signat el 1951 que va crear la CECA
Tractat de París (1951). Hi van participar França, la República Federal d'Alemanya, Bèlgica, Luxemburg, els Països Baixos i Itàlia.
Objectiu de la CECA respecte al carbó i l'acer
Establir un mercat comú i lliure competència per a aquestes matèries primeres, per obtenir preus més barats i assegurar-ne el subministrament.
Any i tractat de creació de la CEE
1957, Tractat de Roma. La CEE és coneguda popularment com a Mercat Comú.

Preguntes tipus test

  1. Per què Robert Schuman va proposar un organisme supraestatal per controlar la producció de carbó i acer de França i Alemanya?
    • a) Perquè els Estats Units havien exigit una autoritat única per repartir el Pla Marshall.
    • b) Perquè la CEE encara no existia i calia un organisme provisional per al comerç exterior.
    • c) Perquè el control del Sarre podia provocar un problema greu entre tots dos països i calia una autoritat comuna.
    • d) Perquè Alemanya no podia produir carbó ni acer sense autorització d'un estat estranger.

    Resposta: c) Perquè el control del Sarre podia provocar un problema greu entre tots dos països i calia una autoritat comuna.. Els apunts expliquen que el control del Sarre, territori amb activitat minera i siderúrgica important, era un motiu d'enfrontament entre França i Alemanya. Per evitar un problema greu, es va proposar un organisme supraestatal amb autoritat única sobre la producció de carbó i acer.

  2. En què es diferencien els sectors que cobrien la CECA i la CEE?
    • a) Les dues tenien exactament els mateixos sectors, però la CEE tenia més estats membres.
    • b) La CECA regulava el comerç agrari, mentre que la CEE es dedicava només a l'energia nuclear.
    • c) La CECA regulava només el carbó i l'acer, mentre que la CEE va ampliar la cooperació a altres sectors econòmics.
    • d) La CECA controlava el transport marítim, i la CEE, la producció de carbó i acer.

    Resposta: c) La CECA regulava només el carbó i l'acer, mentre que la CEE va ampliar la cooperació a altres sectors econòmics.. Després de l'èxit de la CECA, els països signants van decidir ampliar la cooperació a altres sectors econòmics, i això va donar lloc a la CEE. Els sectors agrari, pesquer, de transports, energètic i comercial hi van quedar inclosos.

  3. Per què el Regne Unit, Dinamarca i Suècia no van accedir a la moneda única el maig de 1998?
    • a) Van preferir mantenir l'ecu com a moneda oficial fins al 2010.
    • b) No compleixen cap dels criteris de convergència i van ser expulsats de la CEE.
    • c) Van rebutjar la seva entrada i la van reservar per a més endavant.
    • d) Els bancs centrals d'aquests països no havien estat creats encara.

    Resposta: c) Van rebutjar la seva entrada i la van reservar per a més endavant.. Els apunts indiquen que aquests tres països van rebutjar la seva entrada a la moneda única i la van reservar per a més endavant, per això no van accedir-hi el maig de 1998.

Tema 3 · Clima, vegetació i paisatges

Flashcards

Quins són els tres grans tipus de factors del clima?
Astronòmics, geogràfics i termodinàmics.
Què caracteritza els factors astronòmics?
Són constants o depenen dels moviments de rotació i translació de la Terra, com la latitud o la quantitat de radiació solar.
Quin és el factor termodinàmic més important del clima?
La circulació general atmosfèrica.
Quant baixa la temperatura per cada 160 m d'altitud?
$1\,^\circ\text{C}$ per cada 160 m d'altitud.

Preguntes tipus test

  1. Dues localitats tenen la mateixa latitud, però una està molt més alta que l'altra. Quina causa explica que la de major altitud tingui una temperatura mitjana més baixa?
    • a) La proximitat a una massa d'aigua càlida
    • b) La menor quantitat de vapor d'aigua a l'aire
    • c) La disminució de la temperatura amb l'altitud
    • d) La major durada mitjana del dia

    Resposta: c) La disminució de la temperatura amb l'altitud. El relleu influeix en el clima: els territoris situats a més altitud tenen temperatures mitjanes inferiors, ja que la temperatura baixa $1\,^\circ\text{C}$ per cada 160 m d'altitud.

  2. Per què les zones costaneres de la península tenen hiverns més suaus que l'interior?
    • a) La terra emet més radiació solar durant la nit que el mar
    • b) Els vents del nord arriben més secs a la costa en hivern
    • c) L'aigua triga cinc vegades més a escalfar-se o refredar-se que la terra
    • d) L'aigua de mar és més salada i conserva millor la pressió

    Resposta: c) L'aigua triga cinc vegades més a escalfar-se o refredar-se que la terra. El mar actua com a regulador de la temperatura per la diferència de calor específica entre l'aigua i la terra: l'aigua triga cinc vegades més a escalfar-se o refredar-se, i per això suavitza les temperatures de la costa.

  3. Els vents es dirigeixen de les zones d'alta pressió cap a les de baixa pressió, però no segueixen una línia recta. Quina força fa que es desviïn?
    • a) La força de Coriolis, causada per la rotació de la Terra
    • b) La força de la gravetat sobre les masses d'aire
    • c) El fregament del vent amb la superfície del mar
    • d) La pressió exercida pel vapor d'aigua de l'atmosfera

    Resposta: a) La força de Coriolis, causada per la rotació de la Terra. La força de Coriolis, causada per la rotació de la Terra, desvia el vent cap a la dreta a l'hemisferi nord i cap a l'esquerra a l'hemisferi sud, de manera que el vent descriu una trajectòria en espiral.

Tema 4 · Recursos naturals i medi ambient

Flashcards

Defineix recurs natural
Bé, material o font d'energia que prové de la natura i que es pot utilitzar, directament o transformat, per a una activitat econòmica o per satisfer una necessitat humana
Defineix recurs no renovable
Material o substància amb un temps de regeneració natural molt superior a la vida humana. S'exhaureix amb l'ús i té un ritme de consum superior al de la seva regeneració
Defineix recurs potencialment renovable
Recurs que es renova sempre que la seva explotació sigui racional i mesurada, sense superar la seva capacitat de recuperació. Exemples: aigua potable, recursos pesquers, sòl agrícola
Defineix degradació ambiental
Reducció ràpida de les reserves d'un recurs quan s'explota a un ritme més intens que el de la seva renovació, fins a impossibilitar-ne la renovació

Preguntes tipus test

  1. Una pesquera es gestiona amb quotes i períodes de veda perquè no se superi la capacitat de recuperació de les espècies. Quin tipus de recurs és?
    • a) Recurs no energètic exhaurible
    • b) Recurs potencialment renovable
    • c) Recurs renovable d'ús il·limitat
    • d) Recurs no renovable

    Resposta: b) Recurs potencialment renovable. Els recursos potencialment renovables es renoven sempre que la seva gestió i explotació siguin racionals. Si l'explotació supera la capacitat de recuperació, el recurs es pot exhaurir, i els recursos pesquers n'són un exemple.

  2. Per què el vent es considera un recurs renovable?
    • a) Perquè es pot emmagatzemar en dipòsits subterranis
    • b) Perquè la seva disponibilitat depèn de la bona gestió humana
    • c) Perquè es regenera mitjançant cicles naturals i no s'exhaureix amb l'ús
    • d) Perquè s'obté de la combustió de la biomassa

    Resposta: c) Perquè es regenera mitjançant cicles naturals i no s'exhaureix amb l'ús. Els recursos renovables tenen capacitat de recuperar-se a través de fonts inexhauribles, com el Sol, o de cicles naturals, com el vent. La seva disponibilitat no depèn de la intensitat de l'explotació.

  3. Per què el gas natural es considera el combustible fòssil més net?
    • a) Perquè no necessita cap transport fins als països consumidors
    • b) Perquè és un recurs renovable que es regenera als dipòsits
    • c) Perquè no conté hidrocarburs en la seva composició
    • d) Perquè en cremar-se produeix pràcticament només diòxid de carboni i aigua, amb baixes emissions de partícules

    Resposta: d) Perquè en cremar-se produeix pràcticament només diòxid de carboni i aigua, amb baixes emissions de partícules. Quan es crema, el gas natural produeix pràcticament només diòxid de carboni i aigua, i té baixes emissions de partícules. Tot i això, el diòxid de carboni contribueix a l'efecte hivernacle.

I 99 flashcards i 48 preguntes més al document.

Text del document

GEOGRAFIA 2n de Batxillerat · Apunts complets, ordenats per temes Edició de lectura: títols jerarquitzats, paràgrafs reconstruïts i separació visual dels continguts. Es conserva el text original, incloses les dades històriques. Geografia · 2n de Batxillerat 1 ÍNDEX DE TEMES TEMA 1 · UN MÓN GLOBALITZAT TEMA 2 · LA UNIÓ EUROPEA TEMA 3 · CLIMA, VEGETACIÓ I PAISATGES TEMA 4 · RECURSOS NATURALS I MEDI AMBIENT Els apartats i subapartats segueixen la numeració dels apunts originals dins de cada tema. Geografia · 2n de Batxillerat 2 TEMA 1 · UN MÓN GLOBALITZAT 1. El sistema capitalista 1.1. Les característiques del sistema capitalista El capitalisme és un sistema econòmic basat en el lliure mercat.

Les empreses porten a terme la producció i l'intercanvi de béns i serveis, i la llei de l'oferta i la demanda és la que fixa els preus. Els mitjans de producció són de propietat privada En el sistema capitalista els mitjans de producció (el sòl, les empreses industrials o de serveis) són, la majoria d'ells, de propietat privada. Els treballadors reben un salari a canvi de la seva labor productiva. L'empresa és qui distribueix i ven la producció per obtenir- ne uns beneficis. Per a la producció és necessari un capital Per a la producció de béns i serveis és necessari un capital, per això la finalitat d'aquesta producció és vendre'ls a canvi de diners.

El que es ven o es compra poden ser coses, prestacions de serveis, assistències o coneixements. No obstant això, els diners són el principal motor del sistema capitalista, perquè la seva compra-venda representa més del 90% de tots els intercanvis mundials. Obtenir el màxim benefici La finalitat del sistema capitalista és obtenir el màxim benefici, és a dir, aconseguir que la diferència entre els costos de producció i de distribució, i els preus de venda sigui com més gran millor.

Una part important dels beneficis es destinen a la inversió, que es pot fer en l'empresa mateixa, com ara nous mètodes de producció, canvis tecnològics, millora de la qualitat dels productes, diversificació de l'oferta, adquisició de nova maquinària, etc. Ara bé, una altra part dels guanys es poden invertir fora del país, amb l'objectiu d'ampliar el mercat i aconseguir que les expectatives de benefici siguin més grans. Tot plegat és essencial per fer front a la competència empresarial. Llei de l’oferta i de la demanda El sistema capitalista es fonamenta en la competència que es fa d'acord amb els mecanismes del mercat, és a dir, segons la llei de l'oferta i la demanda.

Per exemple, si una persona vol comprar un cotxe, fa una tria entre els proveïdors, els quals ofereixen diferents marques i competeixen entre ells (oferta). A fi de situar-se de manera avantatjosa en el mercat, les empreses ofereixen millores comparatives, sigui en els preus, qualitat o novetats del seu producte o servei. L'elecció del comprador no és lliure del tot perquè les empreses utilitzen tècniques publicitàries als mitjans d'informació i d'entreteniment, com la televisió, la premsa, emissores de ràdio, programes a Internet, etc., mitjançant les quals atrauen els consumidors, de manera que poden alterar les condicions en què els consumidors prenen les decisions.

El control de la informació i l'entreteniment són, doncs, dos factors que poden influir en la demanda. Per aconseguir situacions avantatjoses en el mercat i dominar-lo, les empreses procuren augmentar el seu capital, a concentrar les empreses i a ampliar els mercats. Les empreses capitalistes tendeixen, doncs, a assolir posicions de monopoli (control del mercat per una sola empresa, fet que li permet fixar els preus)o d'oligopoli (control del mercat per un nombre petit d'empreses, que es coordinen per fixar els preus). El lliure mercat El sistema capitalista defensa el lliure mercat i el fet que aquest fixi independentment les regles.

Però en molts països capitalistes, entre ells Espanya, I'Estat intervé en l'economia posant algunes limitacions a la llibertat del mercat. Geografia · 2n de Batxillerat 3 Aquesta intervenció té com a finalitat aconseguir un repartiment més equitatiu de la riquesa, i també més igualtat d'oportunitats en l'accés a serveis i equipaments considerats bàsics, com les pensions de jubilació o d'invalidesa, els subsidis d'atur, les normatives sobre acomiadaments laborals i l'oferta de serveis públics com la sanitat o l'educació. 2. La globalització econòmica Les relacions econòmiques creades pel capitalisme han unificat els sistemes econòmics i han creat molta riquesa.

L'economia global s'organitza a l'entorn de tres grans centres: els Estats Units, la Unió Europea i el Japó. Aquesta Tríada concentra una gran part del capital, les finances mundials i un gran nombre d'empreses; controla la informació i el coneixement, i té un gran poder polític o de decisió. Els últims anys, l'economia mundial ha experimentat profunds canvis. Aquests canvis han convertit un comerç purament nacional en un comerç global, és a dir, pràcticament un comerç en el qual el mercat és tot el món. Mentre esteu estudiant a casa o a l'Institut, és probable que useu un PC fabricat a la Xina amb xips japonesos i amb sistema operatiu nord-americà.

És probable, que porteu uns pantalons produïts a Marroc, unes ulleres italianes, un rellotge suís. Pot ser que aquesta nit hi hagi a taula un bon vi català o xilè, Coca-cola o que algú prengui una tassa de cafè de Kenya. És probable també que a casa tingueu un cotxe coreà o europeu, que useu un telèfon turc, etc. Aquesta és la realitat d'avui dia, alterada per la globalització. Definir la globalització és sens dubte difícil i depèn del punt de vista personal. El terme en català més correcte seria mundialització. Globalització ve del terme anglès "Globe" que en català no s'usa. És un altre exemple dels efectes de la globalització.

Podem parlar d'una globalització de caràcter financer que ha tingut lloc en el món a causa dels avenços tecnològics i l'obertura dels mercats de capitals. S'estima que les transaccions mundials de diners (en els diferents mercats de divises) puja al voltant d’1,9 bilions de dòlars (quatre vegades el PIB espanyol). Aquests fluxos de capitals han enriquit i arruïnat a molts països, ja que la solvència de les seves divises està en funció de l'entrada i sortida de capitals. I això explica, en part, crisis financeres com les de Mèxic, Rússia, o el sud-est asiàtic.

Per això, els moviments contra la globalització reivindiquen l'establiment de l'anomenada Taxa Tobin (la creació d'un impost que grava els moviments de capitals). La globalització també pot referir-se a les transaccions de béns i serveis que es realitzen a nivell mundial. En aquest cas, són els països pobres i els més grans productors de matèries primeres (que en molts casos coincideixen) els que reclamen l'obertura de fronteres, ja que tant a Estats Units com la Unió Europea existeix un fort proteccionisme. Moltes ONG, les quals es manifesten contra la globalització, volen desenvolupar el comerç, però no els capitals.

No podem oblidar la globalització que està íntimament relacionada amb els mitjans de comunicació. L'accés a la informació s'ha convertit en un dret i una possibilitat a nivell mundial, fet que també ha contribuït a la fluïdesa en els mecanismes financers. De retruc hem de parlar del nivell de desenvolupament que han assolit mitjans de transport terrestre (TGV) o com s'han multiplicat el nombre de desplaçaments en el transport aeri. Tot això contribueix a posar en contacte de forma ràpida i eficient qualsevol punt del món, amb el que tot això suposa. Una altra globalització és la de la cultura. Els programes de TV, les notícies, els llibres, la música, el menjar, tendeixen a globalitzar-se.

D'això sorgeixen moviments locals en defensa de la idiosincràsia o la identitat local. En definitiva podríem afirmar que gairebé qualsevol àmbit (política, dret, etc.) pot ser susceptible de ser globalitzat. La globalització de l’economia consisteix en la integració de l’economia dels diferents estats en un sol sistema econòmic mundial, de base capitalista.

Geografia · 2n de Batxillerat 4 Aquest procés es caracteritza per una pèrdua de la capacitat de decisió dels estats sobre la seva economia, per la qual els centres de decisió econòmics ja no depenen tant dels estats sinó de les grans empreses multinacionals i dels sistemes financers que poden fins i tot arribar a condicionar decisions polítiques de països perifèrics. Es dóna una interdependència entre tots els sistemes productius, i també entre els països, pel fet que res queda al marge d’aquest procés globalitzador. Els mitjans de transport i les comunicacions afavoreixen aquesta interdependència. Però el sistema mundial amaga greus disparitats internes.

Entre les regions es generen uns fluxos desiguals que provoquen situacions injustes, resultat d’una relació jerarquitzada en la què els països centrals tenen el control del mercat i els perifèrics no. Aquesta divisió queda matisada pels països semiperifèrics que poden assumir algunes funcions. La globalització també ha provocat un fort increment dels intercanvis internacionals de béns ,serveis i capitals i ha configurat un mercat global on es pot comprar o vendre qualsevol producte fet a qualsevol lloc del planeta.

Característiques de la globalització: el lliure mercat l’intercanvi de productes per tot arreu la importància de les transnacionals la lliure circulació de capitals, persones i monedes Factors que han afavorit l’aparició del fenomen de la globalització: El desenvolupament tècnic de les comunicacions i dels transports han fet possible els intercanvis molt ràpids d’informació, mercaderies i persones. L’expansió de les empreses multinacionals i de la gran banca internacional han permès l’extensió del capitalisme a escala mundial. La supressió de barreres polítiques i administratives (duanes o aranzels entre els estats) i la creació de tractats i acords sobre lliure comerç.

També es pot considerar la crisi i desaparició del model econòmic socialista a l’URSS i els seus aliats. Conseqüències de la globalització: Econòmiques: augment de les desigualtats econòmiques entre els Estats i dins de cada Estat entre els diferents sectors de la població; augment del poder i domini absolut de les multinacionals que organitzen la producció en tots els sectors emprant estratègies com la deslocalització de les activitats, manteniment de l’intercanvi desigual en el comerç internacional...

Polítiques: disminució de la capacitat reguladora dels Estats que sovint prenen decisions en funció dels interessos de les empreses multinacionals o de les imposicions d’organitzacions internacionals com el FMI o el Banc Mundial; aparició de conflictes territorials en funció dels interessos hegemònics dels EUA (única superpotència actualment), clarament vinculats als interessos econòmics on neoliberalisme i militarisme actuen conjuntament... Mediambientals: es poden comentar diversos exemples: deslocalització de les indústries més contaminants cap els països del tercer món (química, siderúrgica, ciment, etc.).

Explotació de recursos naturals per part de les empreses multinacionals que aprofiten una manca de normativa de protecció del medi ambient. Socials: en relació a les desigualtats econòmiques es produeixen fenòmens d’exclusió social a nivell nacional, regional i local; s’introdueixen nous valors fonamentats en l’individualisme i el consum que influeixen negativament sobre el conjunt de la societat...

Culturals: es produeix una homogeneïtzació, una colonització cultural basada en el model dominant dels EUA a través del control dels mitjans de comunicació, que afavoreix l’aparició de fenòmens com la “banalització cultural” per una banda, i el ressorgiment de les identitats nacionals i/o ètniques, com a reacció a aquest procés. Geografia · 2n de Batxillerat 5 2.1.

Les noves tecnologies de la informació L‘aplicació de les noves tecnologies de la comunicació (informàtica i telemàtica) ha fet possible la globalització econòmica, ja que els contactes i intercanvis entre les diverses seus d’una mateixa empresa o entre empreses diferents es poden establir seus d’una manera instantània i simultània, per la qual cosa les distàncies i el temps deixen de tenir rellevància. A escala mundial, l’aplicació d’aquestes noves tecnologies ha comportat: • La deslocalització i desestructuració industrial.

Les indústries poden situar-se a qualsevol lloc del món, allà on trobin els avantatges més grans, i al mateix temps poden fraccionar-se a fi d'estar presents a diversos llocs i proveir els mercats segons la demanda. • L'augment dels serveis d'informació i de cultura. Aquests serveis són imprescindibles per conèixer els mercats, afavorir el consum i saber moure's fàcilment dins la xarxa de comunicacions. • La mobilitat geogràfica. Les persones es poden desplaçar amb més llibertat a escala planetària. • La lliure circulació de capitals.

Fins fa aproximadament una dècada, els governs dels estats controlaven els moviments da capital entre països, de manera que un empresari no podia moure un capital d’un país a un altre sense una autorització prèvia del govern. Actualment aquesta situació ha canviat: en una gran part dels països del món, el capital es pot invertir sense autorització prèvia del govern. 2.2. La liberalització dels mercats financers La liberalització dels mercats financers va ser el resultat de les mesures adoptades el 1979 pels governs de Ronald Reagan (Estats Units), i de Margaret Tatcher (Regne Unit).

Des de llavors el capital pot moure's a les borses mundials amb gran facilitat, tot i que els diners es concentren sobretot a les borses dels països que formen la Tríada: Estats Units, països de la Unió Europea i el Japó. El mercat de capitals ha crescut acceleradament i actualment mou cada dia un valor estimat en uns 1,5 bilions de dòlars. Els diners s'inverteixen a les borses d'aquells països que ofereixen oportunitats més avantatjoses i on es confia d'obtenir més beneficis. La inversió de capitals comprant accions de les empreses que cotitzen a borsa fa possible el desenvolupament d'activitats industrials i de serveis i la creació d'ocupació i de riquesa.

No obstant això, també és font de molta especulació perquè la gran pressió que arriben a fer els inversors acostuma a sobrevalorar les empreses i les seves possibilitats molt per damunt del seu valor efectiu real. En els darrers anys, el capitalisme financer ha aconseguit molts més beneficis especulant amb els diners, que el capital productiu. Això obliga les empreses a competir per aconseguir més beneficis a fi d'atraure capital als capitals inversors. Espanya, com a país membre de la Unió Europea i per tant de la Tríada, ha fet un notable i ràpid creixement econòmic; actualment ocupa una posició intermèdia dins del bloc de països rics del món.

El capital espanyol inverteix a les Borses internacionals, però també opera a les dues Borses nacionals de Madrid i de Barcelona, les quals han atret molt de capital. Tot i això, les borses espanyoles resten a molta distància de les tres grans borses de referència mundial: Nova York, Londres i Tòquio. 2.3. La concentració del capital L'economia global també es caracteritza per la formació de grans empreses multinacionals que procuren augmentar el seu capital, realitzar processos de concentració empresarial i ampliar els seus mercats. Per aconseguir aquests objectius, les empreses tendeixen a constituir posicions de monopoli o oligopoli.

Aquestes multinacionals es formen de diverses maneres: bé sigui gràcies al seu creixement intern, per fusió o unió amb altres empreses, sigui per la compra mitjançant una OPA (Oferta Pública d’Adquisició – Geografia · 2n de Batxillerat 6 OPA: Compra de les accions d'una empresa per part d'una altra, oferint als accionistes un preu superior a la cotització que tenen a la borsa. Podem veure un exemple d'“opa” amistosa en el cas d'lberdrola), que pot ser amistosa o hostils. Hi ha casos en què la concentració de capitals és tan gran que determinades empreses acumulen un volum d'ingressos superior al d'alguns països.

Aquestes empreses, els interessos de les quals afecten diversos països i un gran nombre de treballadors, concentren, a més d'un enorme poder econòmic, una clara influència en les decisions polítiques a escala estatal i internacional. 2.4. La interdependència entre empreses, sistemes productius i territoris L'expansió de les empreses fa que els seus centres de producció i de gestió es localitzin en diferents països del món. Això crea unes relacions d’interdependència entre empreses, sistemes productius i territoris.

La inversió que realitza una empresa en un altre país crea capacitat productiva i llocs de treball, tant de manera directa com induïda perquè les empreses moltes vegades requereixen altres empreses auxiliars i activitats de serveis per als seus empleats. Les empreses que inverteixen en diferents països repatrien beneficis, per tant una bona part dels guanys surten del país. No obstant això, pot ser que una part dels guanys es reinverteixi al país productor amb la finalitat d'ampliar o diversificar la presència de l'empresa. Darrerament algunes empreses espanyoles han començat a invertir de manera considerable a l'estranger, com Repsol YPF, Iberdrola i Telefònica. 2.5.

Un sistema econòmic en canvi permanent El capitalisme és un dels sistemes econòmics més dinàmics que hagi existit mai. Els canvis es produeixen a fi d'obtenir beneficis més grans, i per aconseguir-ho s'inventen millors màquines, es dissenyen nous productes, s'agilitza la gestió de les empreses per assolir més eficiència o es fan servir noves tecnologies. La importància del canvi en el sistema capitalista ha dut a afavorir la recerca i ha aconseguit nous productes i noves tecnologies, les quals han representat canvis profunds dins del mateix sistema.

L'obtenció de beneficis és el motor del canvi econòmic que genera l'increment del volum de la informació i del coneixement, el creixement de les ciutats, l'augment del nivell de consum, l'abundància de productes i, també, importants canvis socials i en la vida familiar. Al seu torn, provoca grans desigualtats socials i migracions a escala mundial i posa en perill la sostenibilitat dels recursos del planeta. 2.6. La globalització social La globalització també ha provocat grans canvis socials allà on s’ha implantat. Alguns exemples d’aquestes transformacions són: • La incorporació de la dona al mercat de treball remunerat.

Aquest fet, juntament amb altres factors com l’aparició de nous models familiars o nous comportaments demogràfics (endarreriment de l’edat de maternitat per consolidar la situació laboral) han alterat la vida familiar tradicional. • L’augment del nivell de consum. La gran oferta de productes a escala planetària altera els models de consum, que en ocasions poden crear un comportament compulsiu de compra. Davant la difusió massiva de productes similars que fan les empreses, el consum de productes tendeix a uniformitzar-se.

Així, els hipermercats ofereixen els mateixos productes a mig món, i a totes les grans ciutats o centres turístics hi ha les mateixes ofertes hoteleres o les mateixes cadenes de restaurants de menjar ràpid. Geografia · 2n de Batxillerat 7 • El mercat laboral també es globalitza a través dels moviments migratoris. Els treballadors, ja siguin qualificats o no, poden accedir al mercat de treball dels diferents països del món. 2.7. La globalització cultural El procés de globalització també afecta el món de la cultura en àmbits com ara aquests: • La ciència, on els grans centres mundials de la investigació estableixen vincles de cooperació per dur a terme estudis mèdics, científics, etc.

La informació i coneixement s’han convertit en sectors estratègics per a aquest camp, la globalització ha comportat que es doni prioritat a la investigació i que s’hagin aconseguit nous productes i noves tecnologies que han comportat transformacions profundes. Els països i empreses inverteixen cada vegada més recursos en R+D (recerca i desenvolupament). Els EUA, els països de la UE i el Japó (la Tríada) són els més avançats en alta tecnologia, tot i que també destaquen països com Corea del Sud.

Quan es du a terme un avenç científic o tecnològic, se’n registra la propietat o la patent i aquells que vulguin utilitzar aquesta novetat han de pagar uns drets d’ús, perquè la investigació no s’ha liberalitzat • Els gustos artístics i esportius s’uniformitzen. Poder accedir fàcilment ala informació a través dels mitjans de comunicació (Internet i grans grups multimèdia) permet que es puguin seguir a gairebé tot el món els mateixos esdeveniments artístics, esportius i culturals, i fer-ne promoció. Gran part de la humanitat coneix els grans esportistes, músics o actors: mira les mateixes pel·lícules i vibra veient competicions esportives que avui tenen un àmbit planetari.

El món es va uniformitzant al mateix temps que les societats cerquen la seva identitat i defensen la seva especificitat. El món tendeix a uniformitzar-se mentre que les societats intenten mantenir les seves especificitats o trets d’identitat i defineixen les característiques que els són pròpies. 3. La desigualtat al món EI sistema capitalista havia de generar el benestar i el progrés dels pobles però ha estat favorable només per a un reduït grup de països, rics i industrialitzats, i en canvi, ha resultat molt problemàtic per a molts altres països, perifèrics o colonitzats, que han vist com augmentava la seva pobresa, l'explotació i la dependència. 3.1.

L’intercanvi desigual: centre i perifèria Malgrat la globalització del mercat, hi ha una tendència cap a la divisió espacial del treball, la qual cosa es reflecteix en una especialització funcional del territoris. Les diverses regions mundials s’han especialitzat –d’acord amb la desigual distribució en quantitat i en qualitat dels mitjans de producció– de determinats productes amb una determinat grau de tecnologia. Hi ha una conjunt de regions –Amèrica del Nord, Japó o la UE, per exemple– que tenen uns mitjans de producció de tecnologia elevada, una gran inversió de capital i que controlen el mercat mundial; és el que s’anomena el centre.

Altres regions, com ara Àfrica, en canvi, tenen uns mitjans de producció d’escassa tecnologia, poca inversió econòmica i no tenen cap control sobre el mercat mundial; és el que s’anomena la perifèria. Entre el centre i la perifèria mundial s’estableixen unes relacions comercials anomenades d’intercanvi desigual, a partir del moment en què els estats de centre tenen el control dels preus del mercat i els de la perifèria no. Generalment, els països del centre produeixen productes de preu elevat, mentre que els de la perifèria elaboren productes de preu baix, que exigent poca tecnologia.

Geografia · 2n de Batxillerat 8 Aquesta divisió mundial entre centre i perifèria, però, queda matisada per la realitat de l’existència de zones – anomenades semiperifèries– que sovint posseeixen recursos naturals abundants, cap on es desplacen algunes funcions i activitats de centre, o que són capaces de generar iniciatives pròpies, tal com succeeix en alguns països del sud-est asiàtic, Amèrica del Sud o bé l’Orient Mitjà. Centre: Format pels països rics o desenvolupats situats a l’hemisferi nord, i on habita el 20 % de la població mundial. Els centre de decisió són els EUA, la UE, i el Japó, països anomenats de la Tríada.

Controlen la riquesa, el comerç i la tecnologia, mantenen alts nivells de productivitat, tenen economies diversificades i, en conseqüència, gaudeixen d’ingressos força elevats. Els països centrals tenen una situació de domini i explotació sobre altres regions que es manté a través de fórmules de dependència financera, comercial i cultural i influeixen en la política i l’economia mundials. Perifèria: Integrada pels països pobres o en vies de desenvolupament situats a l’hemisferi sud, i on habita el 80% de la població mundial. La majoria de països són antigues colònies que segueixen controlades, políticament i econòmicament, per les grans potències.

Són bàsicament països de l’Àfrica subsahariana, amb un nivell de vida baix i un creixement de població elevat. La població més preparada ha d’emigrar o són refugiats polítics supervivents de guerres sagnants. Tot això determina un nivell de pobresa força estès. Uns altres països, sense recursos naturals rellevants i immersos en guerres tribals, han deixat d’interessar al capital i són països oblidats. Aquests territoris perifèrics mantenen economies poc complexes, amb baixos nivells de productivitat, i una base agrària i un desenvolupament industrial escàs o incipient. Les seves relacions comercials amb l’exterior són dependents i desavantatjoses.

Semiperifèria: Són territoris emergents que combinen característiques dels espais centrals i dels espais perifèrics i mantenen moltes diferències socials internes, fet que dóna lloc a un cert desequilibri. Són aquells estats que continuen seguint les directrius emanades dels països centrals, però que, alhora, estan aconseguint generar un determinat desenvolupament propi capaç de convertir-los en líders regionals o amb pes i influència en les decisions internacionals. Són espais essencials per al sistema capitalista perquè eviten la polarització entre rics i pobres, i demostren que el sistema fa possible el progrés.

Generalment es tracta de regions molt actives que ofereixen avantatges interessants, com mà d'obra qualificada o barata, recursos naturals, baixos impostos, poques exigències ambientals i governs forts i favorables a la penetració d'empreses estrangeres. És el cas de Brasil, Argentina, Sud- Àfrica, Índia, Xina, Turquia... Centre i perifèria 3.2. El comerç desigual El volum comercial dels països menys desenvolupats és molt escàs a causa de les característiques de producció i dels fluxos comercials. Molts països, amb una economia de subsistència, ni tan sols tenen béns que els permetin accedir al comerç internacional.

Uns altres conreen productes ben cotitzats, com el cafè, el cacau, el sucre i cotó, destinats a la comercialització mundial: les seves economies nacionals arriben a dependre en un 80 % o un 90 % de l’exportació. Tanmateix, els preus els fixen, a les borses de Nova York, Londres, París..., les multinacionals, que obtenen beneficis molt elevats amb el seu paper d’intermediaris. Per aquest motiu ha sorgit un tipus de comerç alternatiu anomenat comerç just o solidari. De vegades, els països menys desenvolupats queden al marge del tràfic de mercaderies. Hi ha tres grans fluxos comercials a nivell mundial que uneixen Amèrica del Nord, la Unió Europea i Japó-Corea.

Però àrees extenses de l’Amèrica Llatina, d’Àfrica i d’Àsia queden aïllades de les rutes comercials i els resulta molt difícil accedir-hi perquè les seves xarxes de comunicacions són molt deficients i tenen un Geografia · 2n de Batxillerat 9 potencial escàs. Així doncs, les balances comercials d’aquests països són deficitàries, perquè exporten pocs béns a baix preu, mentre que importen productes manufacturats a preus molt alts, procedents del món desenvolupat.

Fent un llistat dels productes que s’intercanvien a nivell mundial, els que exporten els països subdesenvolupats són recursos naturals ja siguin fonts d’energia (petroli i gas natural); minerals (bauxita, coure, estany, plom, diamants, etc.,) i productes vegetals com el cautxú, cafè, cacauets, fustes precioses, etc. que són de baix preu i han de vendre als mercats mundials a través de les borses dels països del nord. Mentre que els productes manufacturats (informàtica, electrònica, telecomunicacions, empreses automobilístiques) de major preu són controlades per les principals àrees industrials del món, Europa Occidental, Japó i Amèrica del Nord i pels nous països industrialitzats (NPI).

Tot i això, en l’economia actual existeixen uns fluxos no visibles com el capital i la informació que també són controlats pels estats rics. Aquest dèficit agreuja el problema del deute extern, que amenaça les seves economies i palesa les profundes contradiccions de la globalització. El Fons Monetari Internacional (FMI) o el Banc Mundial els atorguen préstecs que no poden tornar, i consegüentment, l’acumulació d’interessos arriba a triplicar o quadruplicar el crèdit inicial; cada vegada els resulta més difícil sortir de la situació de pobresa i per això es contempla la necessitat de condonar el deute extern dels països més pobres.

Per tant, entre el centre i la perifèria mundial s’estableixen relacions d’intercanvi desigual ja que els països del centre controlen els preus del mercat i els de la perifèria no, a més els països del centre produeixen productes de preu més elevat que els productes que produeixen els de la perifèria. Les conseqüències d’aquest intercanvi desigual són que la separació entre els estats rics i pobres cada vegada es més important i que els països subdesenvolupats cada vegada estan més endeutats i el seu deute extern cada vegada és més alt. 4.

El capitalisme i la geopolítica L'esfondrament de la Unió Soviètica i del sistema comunista va fer creure que s'havia arribat a un sistema mundial estable i únic. EI president dels Estats Units en un discurs, l'any 1991, va referir-se a un nou ordre mundial basat en l'hegemonia dels Estats Units, la democràcia occidental com a organització política i l'economia de mercat. Tanmateix, lluny d'aconseguir aquest ordre, la realitat ha demostrat que en el nostre món prima la diversitat, la inestabilitat i, sobretot, la complexitat. 4.1.

Ordre i desordre mundial A escala mundial, el sistema capitalista dominant ha creat molta riquesa però també ha consentit grans desigualtats i ha posat en perill la conservació del medi ambient del planeta. Aquests problemes han provocat protestes i reaccions i el declivi relatiu de l'ordre mundial establert pels Estats Units, país que de cada vegada sembla que té menys capacitat per exercir el comandament, malgrat el seu gran poder econòmic i militar. A tall d'exemple serveix el cas de la guerra d'Iraq, duta a terme sense el suport de les Nacions Unides i amb l'oposició de molts països.

Des del punt de vista geopolític destaquen els estats que, a partir dels anys vuitanta del segle XX, s'acolliren a l’islamisme com a guia política, davant del fracàs de les polítiques de desenvolupament capitalistes, amb els seus resultats de desigualtat i de corrupció. Aquests països es van decantar cap a polítiques de ruptura violenta i cap al rebuig del que consideren que pertany al món occidental, com va passar a l'Iran, Algèria o Afganistan.

Geografia · 2n de Batxillerat 10 Aquest rebuig del món occidental per part d'alguns països musulmans ve fomentada també pel conflicte entre Israel i Palestina, conflicte en què Israel compta amb el suport dels Estats Units, i en el qual les decisions de l'ONU no han estat escoltades reiteradament. Així doncs, l'enfrontament entre alguns països àrabs i l'occident crea incertesa en el sistema mundial i abona el fanatisme de petits grups terroristes. Espanya en té un trist record amb els atemptats de 1'11-M a l'estació de tren d'Atocha de Madrid.

D'altra banda, s'ha de tenir en compte el cas de la Xina, país amb dos sistemes econòmics simultanis, comunista i capitalista, i amb un trepidant desenvolupament. La seva rellevància quantitativa en molts aspectes, com en el fet de ser el país més poblat del món, amb 1.308 milions d'habitants, i la competitivitat de la seva economia en el mercat mundial causen inquietud, i també el contenciós mantingut amb l'illa de Taiwan (la Xina la reclama com a part del seu territori però l'illa compta amb la protecció dels Estats Units).

El conflicte entre Rússia i Geòrgia (2008) demostra el ressorgiment de Rússia com una gran potència mundial i confirma la seva ferma oposició a la penetració de la influència dels Estats Units sobre els antics dominis russos al Caucas per evitar el control de les rutes dels hidrocarburs procedents del Mar Caspi. La solució dels problemes del sistema mundial exigeixen negociacions i acords. Cada vegada es demostra més necessària la creació o la reforma d'entitats supranacionals que regulin l'economia i la justícia a escala mundial. L'Organització de les Nacions Unides (ONU) podria fer aquest paper perquè va ser creada per garantir l'ordre i la pau en el món.

Tot i així, abans caldria tornar a definir el seu funcionament i acabar amb el poder de vet que tenen alguns països membres en les institucions d'aquest organisme i també amb la reduïda capacitat d'implementar les seves resolucions. 5. Principals institucions i organismes internacionals L’Organització de les Nacions Unides (ONU) i organismes dependents L'Organització de les Nacions Unides (ONU) està formada per tots els països que accepten els principis establerts a la Carta de les Nacions Unides (1941) i que es manifesten disposats a col·laborar en la seva organització i finançament.

Els nous països candidats són acceptats per l'Assemblea General, que va ser el primer òrgan creat per la Carta. Espanya, governada aleshores per una dictadura, no fou admesa a l'ONU fins el 1955. Els representants dels països membres de l'ONU es reuneixen un cop a l'any en Assemblea General o cada vegada que sorgeix un conflicte. L'Assemblea pretén organitzar un arbitratge internacional en el qual es tingui en compte l’opinió de tots els països, tant dels més poderosos com dels més dèbils. El resultat de les deliberacions es concreta en una recomanació, que ha de ser aprovada per una majoria de dos terços del total de membres.

Aquesta recomanació passa a continuació a un òrgan reduït de l'ONU que s'ocupa d'aplicar-les, el Consell de Seguretat. Aquest òrgan el formen els representants de quinze països, cinc dels quals formen part del Consell, de manera permanent: els Estats Units, Rússia, la Xina, la Gran Bretanya i França. Atès que qualsevol membre del Consell de Seguretat pot vetar una recomanació de l'Assemblea General, és evident el poder de decisió que té el grup de països amb representació permanent. Aquesta situació debilita el poder de l'ONU i justifica les protestes contra el seu funcionament.

El tema resulta complex perquè sense les aportacions econòmiques dels països membres de la permanent del Consell de Seguretat el finançament de l'ONU seria difícil. L'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE, o OECD segons les sigles en anglès) és una organització internacional formada pels països desenvolupats que accepten els principis Geografia · 2n de Batxillerat 11 de democràcia participativa i lliure mercat. Es va originar el 1948 com a Organització per a la Cooperació Econòmica Europea (OCEE), per tal d'ajudar en l'administració del Pla Marshall per a la reconstrucció europea després de la Segona Guerra Mundial.

Posteriorment es va ampliar a estats no europeus, i el 1961 es va reformar i es va convertir en l'organització actual. L'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic és un fòrum únic, en el qual els governs de 34 democràcies de mercat desenvolupades s'uneixen per a discutir sobre els reptes dels canvis econòmics i socials de la globalització i les seves oportunitats. L'OCDE dóna suport als governs per a encoratjar la prosperitat i combatre la pobresa per mitjà del creixement econòmic, l'estabilitat financera, el comerç i la inversió, la tecnologia, la innovació, el desenvolupament i la cooperació.

Això assegura el creixement econòmic, el desenvolupament social i la protecció ambiental tots junts. Altres propòsits són crear treballs per a tots, així com equitat social, i un govern transparent i efectiu. L'OCDE té com a propòsit entendre i donar suport als governs per a respondre als nous desenvolupaments i les preocupacions derivades d'aquests. Alguns nous desenvolupaments inclouen l‘ajustament estructural, la seguretat d'internet, i els reptes per a reduir la pobresa als països en vies de desenvolupament. Per més de 40 anys, l'OCDE ha estat una de les fons més grans i més precises amb dades estadístiques, econòmiques i socials.

Les bases de dades de l'OCDE inclouen àrees diverses com ara comptes nacionals, indicadors econòmics, força laboral, comerç, ocupació, migració, educació, energia, sanitat, indústria, impostos i l'ambient.

En resum, aquests són els objectius de l’OCDE: Recolzar el desenvolupament econòmic sostenible Augmentar els llocs de treball Elevar els nivells de vida Mantenir l’estabilitat financera Recolzar el desenvolupament econòmic d’altres països Contribuir al creixement del comerç mundial Països membres de l’OCDE, en blau fosc el estats fundadors, en blau clar altres estats membres El Fons Monetari Internacional (FMI) és l'organització internacional encarregada de vigilar el sistema financer global, d'observar les taxes de canvi de monedes i la balança de pagaments, i d'oferir assistència tècnica i financera quan es requereixi.

En resum els objectius del Fons Monetari Internacional són: Promoure la cooperació monetària internacional. Facilitar l'expansió i creixement equilibrat del comerç internacional. Promoure l'estabilitat en els intercanvis de divises. Facilitar l'establiment d'un sistema multilateral de pagaments. Fer préstecs ocasionals als membres que tinguin dificultats en la seva balança de pagaments. Escurçar la durada i disminuir el grau de desequilibri en les balances de pagaments dels membres. El Fons Monetari Internacional forma part dels organismes especialitzats de les Nacions Unides, essent una organització intergovernamental que compta amb 185 membres.

El Banc Mundial és un organisme especialitzat de l’ONU creat el 1944 amb 183 països membres. Té com a finalitat fomentar el comerç internacional i el desenvolupament econòmic mitjançant préstecs i assistència tècnica. La capacitat de vot (a les decisions del Banc) està determinada per la contribució de capital de cada país als recursos del Banc, el que en definitiva significa que el control del Banc l’exerceixen els països més rics del món.

El grup BM també inclou tres organitzacions complementàries: l’Associació de Desenvolupament Internacional (IDA), fundada el 1960; la Corporació Financera Internacional (IFC), creada el 1956; i l’Organisme de Garantia de les Inversions Multilaterals (MIGA), que es va crear el 1985 i té autonomia del BM. Geografia · 2n de Batxillerat 12 L'Organització Mundial de Comerç (OMC) és una organització internacional que supervisa els acords comercials en definir les "regles del comerç" entre els estats membres.

L'OMC es va crear l'1 de gener, 1995 i és la successora de l'Acord General d'Aranzels i Comerç (GATT, per les seves sigles en anglès) i té com a propòsit el reduir completament els aranzels i altres barreres internacionals al comerç i eliminar el tracte discriminatori en les relacions comercials internacionals. Segons els fets, la implementació dels acords i mecanismes de l’OMC ha demostrat que l’organització tendeix a afavorir els interessos de les grans multinacionals i el capital global. Té 144 estats membres.

L'OMC té dues funcions bàsiques: ser un fòrum de negociació per a les discussions de les regles del comerç existents i futures ser un àrbitre i donar solucions a les disputes comercials entre els membres. Països membres de l’OMC, en verd fosc els països fundadors, en verd clar altres estats membres El Grup dels vuit, o G8 o Grup dels set més Rússia, està integrat pel Canadà, França, Alemanya, Japó, Itàlia, els Estats Units, el Regne Unit i Rússia.

El G8 organitza una cimera anual de caps d'estat per a discutir i coordinar polítiques econòmiques, financeres i comercials i amb el temps també ha anat abordant els principals temes internacionals com les armes, l’energia, el deute extern o la tecnologia. El 1975 el president francès Valéry Giscard d'Estaing va convidar als caps d'estat de sis països desenvolupats democràtics a una cimera, i va proposar la creació de cimeres regulars. Els participants van acordar reunir-se anualment en una cimera dirigida per un president rotatiu. La Unió Soviètica va començar a reunir-se amb el G7 després de la cimera de 1994.

Es va permetre que Rússia participés com a membre ple a partir de la cimera de 1998, creant així oficialment el Grup dels Vuit. El G20, que va reemplaçar el Grup dels 69, va ser establert formalment durant la reunió dels ministres de finances del G7 el 26 de setembre, 1999. El G20 es va crear com a fòrum de cooperació i consulta de temes relacionats amb el sistema financer internacional. Estudia, revisa i promou la discussió entre els estats industrialitzats i emergents sobre temes polítics relacionats amb l'estabilitat financera internacional.

El G20 està conformat pels ministres de finances i governadors dels bancs centrals dels estats que integren el G7, els països més industrialitzats (els Estats Units, Canadà, Alemanya, França, el Regne Unit, Japó i Itàlia), i de 12 estats més, els països recentment industrialitzats(Argentina, Austràlia, Brasil, Xina, Índia, Indonèsia, Corea del Sud, Mèxic, Rússia, Aràbia Saudita, Àfrica del Sud, i Turquia), el president de la Unió Europea (si no pertany al G7), el Banc Central Europeu, el director administratiu del Fons Monetari Internacional, el president del Banc Mundial i altres ministres d'aquestes dues organitzacions internacionals.

El 2010 Espanya va aconseguir ser convidat permanent del G20, però de moment no demanarà l’ingrés formal al grup. Geografia · 2n de Batxillerat 13 TEMA 2 · LA UNIÓ EUROPEA 1. La formació de la Unió Europea La Unió Europea està formada per un conjunt d’Estats europeus que comparteixen unes institucions i una política comuna en matèria social i econòmica. Per arribar-hi, s’ha recorregut un llarg camí iniciat després de la Segona Guerra Mundial (1939-1945).

La ruïna ha econòmica d’Europa i l’hegemonia de les noves potències, els EUA i l’URSS, van fer que alguns països de l’Europa occidental busquessin polítiques integradores que afavorissin la superació de les tradicionals rivalitats entre Estats, alhora que els permetessin enfortir-se, tant davant altres àrees desenvolupades capitalistes, com davant el bloc comunista. 1.1. Els inicis de la unitat europea Després de la Segona Guerra Mundial, Europa estava destrossada i polítics i intel·lectuals van començar a expressar la idea que calia evitar que es tornés a produir un conflicte armat entre estats. Els primers passos cap a la unitat europea es van fer en àmbit econòmic.

El 1948, diversos Estats europeus van crear l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE) per administrar les ajudes que els Estats Units els havien concedit a través del Pla Marshall, després de la Segona Guerra Mundial. Un dels motius d’enfrontament entre França i Alemanya va ser el control del Sarre, territori amb una activitat minera i siderúrgica important.

Per evitar que aquest enfrontament provoqués un problema greu, el ministre francès d’Afers Exteriors, Robert Schuman, va recollir la idea de l’economista Jean Monnet i va proposar la creació d’un organisme supraestatal (amb poder superior als dels estats) que controlés, com a autoritat única i amb àmplies atribucions, tota la producció de carbó i acer de França i de la República Federal d’Alemanya. Així, l’any 1951, a París es va firmar el tractat per a la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA). La iniciativa va ser valorada molt positivament i aleshores s’hi van afegir Bèlgica, Luxemburg, els Països Baixos i Itàlia.

Aquesta unió va permetre millorar les relacions entre França i Alemanya i va impossibilitar nous enfrontaments. L’objectiu era establir un mercat comú i lliure competència per a aquestes dues primeres matèries de gran importància per a la indústria del moment, per tal d’aconseguir preus més barats i assegurar-ne el subministrament. Va ser un èxit econòmic i, alhora, va crear el clima idoni per a la presa de decisions comunes entre els seus Estats membres.

1.2.La Comunitat Econòmica Europea Després de l’èxit de la CECA, el 1957, els països signants d’aquesta comunitat van decidir la seva ampliació respecte d’altres sectors econòmics, i van signar el Tractat de Roma, pel qual es van constituir: La Comunitat Econòmica Europea (CEE), coneguda popularment amb el nom de Mercat Comú. La CEE tenia com a objectiu la instauració d’un mercat comú, la base del qual era la lliure circulació de Constitució de la CECA el 1951. Entre els impulsors del tractat hi havia el ministre d’Afers Exteriors francès Robert Schuman i l’economista francès Jean Monnet, que va presidir la CECA entre 1952-1955. Signatura del Tractat de Roma el 1957.

mercaderies, persones, serveis i capitals, de manera que les fronteres entre aquests països van quedar força desdibuixades i va aparèixer un cert sentiment de pertinença europea entre la ciutadania. Es va establir una unió duanera entre els Estats membres, i es va intentar coordinar una política econòmica Geografia · 2n de Batxillerat 14 comuna en els sectors agrari, pesquer, de transports, energètic i comercial. La Comunitat Europea de I’Energia Atòmica (EURATOM), es va crear per desenvolupar, amb finalitats pacífiques, l’energia nuclear. El 1960 es va crear el Fons Social Europeu per assignar fons per a l’ocupació i la formació professional.

La CEE va protagonitzar un creixement espectacular fins al 1973. quan la crisi del petroli va frenar l’expansió econòmica, i es va modificar així el panorama econòmic fins a principis de la dècada dels vuitanta. El 1979 va entrar en vigor el Sistema Monetari Europeu (SME), amb I’objectiu de crear una zona monetària estable a Europa i establir una veritable política econòmica i financera comuna. Es va crear, així mateix, una unitat de compte: l’ecu (European Currency Unit: unitat de compte europea, fins a l’entrada en vigor de l’euro, utilitzada per a elaborar pressupostos de la Unió Europea i ficar els preus intercomunitaris). 1.3.El Tractat de la Unió Europea El febrer de 1986.

els Estats membres de la CEE van signar un tractat internacional anomenat Acta única Europea, que tenia com a objectiu concretar les mesures per a la integració econòmica i monetària. El febrer de 1992 es va signar el Tractat de la Unió Europea (TUE), o Tractat de Maastricht, en què es revisava i ampliava el Tractat de Roma de 1957. Els dotze estats que en aquell moment formaven la CEE van voler impulsar una unió i una integració més grans entre ells i van establint vincles polítics i socials per anar més enllà de les qüestions estrictament econòmiques, les quals, fins aquell moment, havien estat les úniques que els havien interessat realment.

Els seus objectius plantejaven, per primera vegada, qüestions comunes de política exterior, de defensa i de seguretat, de manera que la presència internacional de la Unió Europea en el pla polític i militar estigués a l’alçada del seu potencial econòmic. Aquests objectius suposen una cessió de sobirania per part dels Estats a favor de la UE. Unió política A partir del Tractat de Maastricht, en què la Comunitat Econòmica Europea va canviar el seu nom pel d’Unió Europea (UE), es va posar en marxa la unió monetària i econòmica. Aquest petit canvi va tenir força importància simbòlica, ja que deixava clara la voluntat de ser alguna cosa més que una associació econòmica.

El TUE va atribuir més poder al Parlament Europeu, la institució legislativa de la UE, els membres de la qual són escollits per sufragi universal directe. Gràcies a aquestes majors atribucions, els estats han de supeditar les seves decisions a les decisions que es prenen en el Parlament Europeu. Unió econòmica i monetària El tractat de la Unió Europea va donar l’impuls definitiu a la unió econòmica i monetària (UEM), que va portar a la creació de l’euro (€), una moneda única, en substitució de l’ecu (des de 1999), que va entrar en circulació l’1 de gener de 2002 a dotze estats.

Per tal d’arribar a la moneda única, els Estats membres van haver d’assolir uns objectius o criteris de convergència, que es referien a uns baixos tipus d’interès, inflació, dèficit públic i deute públic. Una vegada aconseguits, els països de Ia UE (llevat del Regne Unit, Dinamarca i Suècia, que van rebutjar la seva entrada i la van reservar per a més endavant) van accedir a la moneda única el maig de 1998. Primerament va haver-hi un període transitori, entre I’1 de gener de 1999 i el 31 de desembre de 2001, en què l’euro va ser la moneda única per a les transaccions bancàries i la borsa.

Després va venir un període de convivència, a partir de l’1 de gener de 2002 i diferent segons els països europeus, en què van entrar en circulació bitllets i monedes en euros i es van retirar les monedes nacionals. A Espanya, des de l'1 de març d’aquell any, la pesseta va deixar de ser de curs legal. Del grup de països que es van incorporar a la UE a partir de 2004, Eslovènia va adoptar l'euro el 2007, i el mateix van fer Xipre i Malta el 2008, i Eslovàquia el 2009. Geografia · 2n de Batxillerat 15 Amb una moneda única, es van eliminar les comissions de canvi de divises, es va estabilitzar el valor de la moneda i es van simplificar els tràmits en les relacions internacionals.

Amb això, es va intentar incentivar el comerç i establir una política econòmica i financera comuna, així com un gran mercat europeu. Així es crea la zona euro o eurozona que són el conjunt d’estats de la UE que utilitzen l’euro com a moneda de curs legal. El gener de 2002, l’euro va començar a circular per dotze estats: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Portugal. Posteriorment s’hi van afegir Eslovènia (2007), Malta i Xipre (2008) i Eslovàquia (2009). Hi ha estats de la UE que mantenen la moneda pròpia i no fan servir l’euro.

Aquest és el cas del Regne Unit, que té signada una clàusula d’exclusió de la zona euro, i de Dinamarca, que espera decidir si forma part d’aquesta zona o no, en un referèndum que s’ha de fer abans de l’any 2011. La resta de països comunitaris que encara no formen part de l’eurozona han assumit l’obligació d’unir-s’hi, però cal esperar que compleixin els requisits imposats per les autoritats comunitàries. L’euro és moneda d’ús quotidià a estats que no són de la UE i a territoris que no es troben al continent europeu. La Ciutat del Vaticà, el Principat de Mònaco i la República de San Marino fan servir l’euro i emeten monedes amb els seus propis símbols gràcies a acords signats amb la UE.

Kosovo, Montenegro i el Principat d’Andorra no tenen moneda pròpia i utilitzen l’euro, però no el poden encunyar perquè no tenen signat cap acord amb la UE. També s’utilitza l’euro a zones molt allunyades del continent, com ara als territoris francesos de Mayotte (oceà Índic) i Saint Pierre i Miquelon (a Amèrica del Nord).

Estados de la zona del euro (19) Estados de la UE que tienen la obligación de unirse a la zona del euro (7) Estados de la UE con una cláusula de exclusión (2) Estados fuera de la UE que utilizan el euro mediante un acuerdo con esta (4) Estados y territorios fuera de la UE que utilizan el euro sin que medie un acuerdo (2) També es va crear un òrgan de control monetari, el Banc Central Europeu (BCE), operatiu des de gener de 1999, amb seu a Frankfurt. El BCE forma part, juntament amb els bancs nacionals, del Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC), que té com a principal objectiu mantenir l’estabilitat dels preus.

Unió social L’Europa dels ciutadans és un dels objectius des que es va pensar en la possibilitat d’una unió dels països europeus. A Maastricht es va establir la ciutadania europea, derivada de la llibertat de circulació i de residència. En ser ciutadans de la Unió, les persones poden moure’s amb llibertat dins de la UE i treballar i residir en qualsevol dels seus Estats, d’acord amb el Conveni de Schengen. La ciutadania també permet que qualsevol ciutadà que visqui fora del seu país pugui participar en les eleccions municipals i europees del país de residència, com a elector o com a candidat. Es considera ciutadà europeu tota persona que tingui la nacionalitat d’un dels estats membres.

La ciutadania europea és, en conseqüència, complementària de la ciutadania estatal, i atorga una sèrie de drets: Dret a circular i residir lliurement al territori dels estats membres. Dret de sufragi en les eleccions al Parlament Europeu i a les eleccions municipals de l’estat membre on es resideix. Dret a la protecció de les autoritats diplomàtiques i consulars. Dret a dirigir-se al defensor del poble europeu. Dret de petició davant el Parlament Europeu. Article 8 Geografia · 2n de Batxillerat 16 1. Es crea una ciutadania de la Unió. Serà ciutadà de la Unió tota persona que ostenti la nacionalitat d’un Estat membre. [...] 3.

Els ciutadans de la Unió seran titulars dels drets i subjectes dels deures previstos en aquest Tractat. Article 8A 1. Tot ciutadà de la Unió tindrà dret a circular i residir lliurement en el territori dels Estats membres, amb subjecció a les limitacions i condicions previstes en aquest Tractat i en les disposicions adoptades per a la seva aplicació [...]. Article 8C Tot ciutadà de la Unió podrà acollir-se, en el territori d’un tercer país on no estigui representat l’Estat membre del qual sigui nacional, a la protecció de les autoritats diplomàtiques i consulars de qualsevol Estat membre, en les mateixes condicions que els nacionals d’aquest Estat.

Tractat de Maastricht (1992) Un altre dels objectius de Maastricht és el foment de polítiques socials comunes, entre les quals destaquen les següents: Millora de les condicions de l’ocupació i protecció social adequada. Cooperació en matèria sanitària, mitjançant el suport a la recerca per a la prevenció de les malalties, la informació sanitària i l’educació pera la salut. Cooperació en matèria d’educació, mitjançant el desenvolupament d’una educació de qualitat, l’intercanvi d’informació i el foment de la mobilitat d’alumnes i de professors. Manteniment i protecció del patrimoni cultural europeu i cooperació per a difondre la cultura i la història europees.

Protecció de la salut, la seguretat i els interessos dels consumidors. Contribució al desenvolupament d’una xarxa transeuropea de transports i comunicacions. Protecció del medi ambient, per mitjà del desenvolupament de mesures de conservació, prevenció i millora de la qualitat mediambiental. Cooperació econòmica i ajudes als països en vies de desenvolupament. Unió política També s’ha millorat la cooperació entre els diferents ministeris d’interior i Justícia, sobretot en problemes relacionats amb les migracions i polítiques d’asil, la lluita contra el tràfic de drogues, el terrorisme i la criminalitat internacionals.

En aquest sentit, es crea I‘Europol, oficina europea de policia, per a coordinar investigacions, constituir bancs de dades d’informació i donar suport a les autoritats nacionals en la persecució dels delictes. Una altra novetat important del TUE va ser l’establiment del que s’anomena política exterior i de seguretat comuna (PESC) com a sistema de cooperació entre governs a l’hora de prendre decisions en política internacional. Té com a objectius la defensa dels valors i interessos comuns als Estats membres, i la independència de la Unió Europea.

També es preveu un increment de la seguretat de la UE, així com el manteniment de la pau i seguretat mundials, la consolidació de la democràcia i el foment de la cooperació internacional. No obstant això, la defensa europea continua en mans de l’OTAN. L’any 1995 van entrar en vigor els acords del Conveni de Schengen. S’hi preveia la supressió de controls a les fronteres interiors per a aconseguir la lliure circulació entre els estats signants i un augment d’aquests a les exteriors per tal de tenir un major control dels fluxos migratoris.

Geografia · 2n de Batxillerat 17 Inicialment només va ser signat per cinc països, però actualment en formen part tots els estats de la UE, excepte el Regne Unit i Irlanda. També hi ha tres països que van signar l’acord i que no són membres de la UE: Islàndia, Noruega i Suïssa. Tots plegats formen l’anomenat espai Schengen. Les fronteres interiors d ’aquest espai van ser eliminades, però es van reforçar les que hi ha amb tercers països, que es van anomenar fronteres exteriors. Així els ciutadans poden circular lliurement d'un estat a l’altre, i només és considera estranger aquell qui vingui de països que no formen part de l’espai Schengen.

Full Schengen members (EU member states which have implemented the Schengen Agreement) Associated Schengen members (non-EU member states which have implemented the Schengen Agreement) EU member states which are bound to implement the Schengen Agreement but who have not done so yet EU member states outside the Schengen Area Andorra and San Marino are not part of Schengen, but they no longer have checks at their borders. There is no date yet for Cyprus, which joined the EU in 2004, or for Bulgaria and Romania (joined in 2007) or Croatia (joined in 2013). L’octubre de 1997 es va signar el Tractat d’Amsterdam, que modificava el de Maastricht.

S’hi va ratificar el calendari previst de la unió econòmica i monetària, i se’n va fixar el funcionament en qüestions polítiques i econòmiques. El Tractat de Niça, signat el febrer de 2001 , però que va entrar en vigor el febrer de 2003, va acordar la reforma de les institucions de la Unió amb vista a la seva futura ampliació cap a l’Europa de l’Est. El 2004, els Estats de la Unió van signar el Tractat de Roma, pel qual es fixava el Tractat Constitucional que havia de substituir els tractats anteriors. Aquest text constitucional havia de ser ratificat pels Estats membres, en alguns casos mitjançant referèndum.

Tanmateix, el rebuig a França i els Països Baixos en va paralitzar l’entrada en vigor, fet que va provocar una crisi institucional i va obrir una etapa de reflexió. 1.4.El Tractat de Lisboa La crítica situació es va resoldre a finals de 2007, quan els dirigents dels 27 estats membres de la Unió Europea van signar l’anomenat del Tractat de Lisboa, entrà en vigor l’any 2009 malgrat el vot contrari dels irlandesos el juny de 2008. El tractat va atorgar a la institució una nova estructura política, en facilitar la presa de decisions i enfortir la representació exterior.

També establia un conjunt de normes, tècnicament complexes, per tal d’agilitzar i millorar el funcionament de les institucions europees ja que, amb 27 estats membres, el nombre de representants polítics és realment gran i pot dificultar el treball diari. Així, per exemple, es fixà el nombre d’eurodiputats del Parlament Europeu en 750 més el president. També es va determinar que el Consell Europeu tindria un president permanent per un període de dos anys i mig, renovable un cop.

Les decisions que pren el Consell Europeu han d’haver estat aprovades en votació per una doble majoria anomenada majoria qualificada: cal tenir com a mínim el suport del 55 % dels estats membres i cal que aquests representin el 65 % de la població de la UE. Amb aquest sistema de doble majoria es pretén evitar que un grup reduït de grans estats amb molta població imposi el seu punt de vista a la majoria dels estats més petits, o que un grup nombrós d’estats petits amb poca població s’imposi a la majoria de la població de la UE. La Comissió Europea, per la seva banda, es redueix fins a un nombre de comissaris que correspongui als dos terços del nombre d’estats membres.

Aquests comissaris són escollits segons un sistema rotatori que no fa diferències entre estats. El tractat de Lisboa vol reforçar la importància de les regions dins la Unió Europea i estableix el reconeixement de la diversitat cultural i lingüística com un dels seus objectius. També reforça i amplia la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, signada a Niça el desembre de l’any 2000. Geografia · 2n de Batxillerat 18 El Tractat de Lisboa, el quart en la història de la UE, resol l’última i més dificultosa reforma institucional de la Unió, que deixa enrere el fallit projecte de la Constitució europea. Aquests són els seus punts principals: •…

Més apunts de Geografia

Exàmens, temes i apunts de Geografia

Subido por alumnos de 2º Bachillerato de Sant Gabriel · Exámenes y apuntes de Sant Gabriel

Exámenes oficiales en PDF y soluciones: examenselectivitat.cat