La Nutrició de les Plantes: Apunts per a Estudiants

I 120 flashcards i 80 preguntes més al document.

Text del document

TEMA 13 LA NUTRICIÓ EN ANIMALS 1 LA NUTRICIÓ DE LES PLANTES Les plantes són éssers vius autòtrofs ( fabriquen el seu propi aliment mitjançant la fotosíntesi). Per fer-ho necessiten aigua, sals minerals, diòxid de carboni i llum solar. Amb aquests elements produeixen matèria orgànica, que els serveix per créixer i obtenir energia. Nutrició en plantes briòfites: Els briòfits, com les molses i les hepàtiques, són les plantes terrestres més primitives. Tenen una estructura molt senzilla i van ser de les primeres plantes que van viure fora de l'aigua, sobre el sòl, roques o troncs. Tot i viure en el medi terrestre, necessiten molta humitat perquè s'assequen fàcilment.

Això passa perquè no tenen vasos conductors ni una cutícula protectora gruixuda. Tampoc tenen arrels, tiges i fulles veritables. En lloc d'això tenen: rizoides fixen la planta i absorbeixen aigua cauloides semblants a tiges fil·loides semblants a fulles Com que no tenen vasos conductors, l'aigua, els nutrients i els gasos entren per tota la superfície de la planta. El transport es fa per difusió, passant directament d'una cèl·lula a una altra. Els briòfits necessiten aigua també per reproduir-se, perquè els espermatozoides han de nedar fins a l'òvul.

Per això les molses i les hepàtiques només poden viure en llocs humits Nutrició en plantes cormofítiques: ( corm: tenen tronc,arrel i fulles) Les plantes cormofítiques són plantes més evolucionades i amb una estructura completa. El nom "corm" significa que tenen arrel, tija i fulles veritables. Dins d'aquest grup hi ha els pteridòfits, com les falgueres, i els espermatòfits, que són les plantes amb llavor. Aquestes plantes tenen òrgans especialitzats. Les arrels absorbeixen aigua, sals minerals i oxigen del sòl. La tija sosté la planta i transporta substàncies. Les fulles capten la llum solar i absorbeixen diòxid de carboni (CO ) per fer la fotosíntesi.

També tenen vasos conductors, que serveixen per transportar substàncies per tota la planta. El xilema transporta la saba bruta i el floema transporta la saba elaborada. Els pteridòfits van ser les primeres plantes amb vasos conductors, com les falgueres. Els espermatòfits són les plantes amb llavor i es divideixen en: gimnospermes sense flors vistoses angiospermes amb flors El procés de nutrició comença quan les arrels absorbeixen aigua i sals minerals del sòl. Aquesta barreja forma la saba bruta. La saba bruta puja per la tija fins a les fulles.A les fulles entra diòxid de carboni i es capta la llum solar. Allà es fa la fotosíntesi i es fabrica aliment.

Aquest aliment forma la saba elaborada.La saba elaborada es reparteix per tota la planta perquè les cèl·lules facin el metabolisme, obtinguin energia i puguin créixer. Finalment, les substàncies de rebuig s'eliminen. Els manglars són llocs amb molta aigua, semblants a pantans, on les arrels de les plantes viuen dins l'aigua. Fotosíntesi i nutrició Les plantes necessiten nodrir-se i també fer la fotosíntesi per créixer i fabricar el seu propi aliment. Per això es diu que són autòtrofes. Una planta autòtrofa transforma matèria inorgànica en matèria orgànica. Agafa aigua (H O), diòxid de carboni (CO ) i sals minerals, i gràcies a l'energia de la llum solar fabrica glucosa, que és el seu aliment.

Fotosíntesi: 6 CO + 6 H O C H O + 6 O (energia de la llum) La glucosa és la matèria orgànica que la planta utilitza per créixer i obtenir energia. L'oxigen (O ) és una substància de rebuig que la planta expulsa a l'atmosfera. Com es forma la glucosa La planta agafa el carboni del CO i li afegeix hidrogen per fabricar glucosa. L'hidrogen l'obté de l'aigua. Quan separa l'hidrogen de l'H O, sobra oxigen, i aquest oxigen és el que expulsa. Per això la planta necessita: aigua CO llum solar sense aquests elements no pot fer la fotosíntesi.

Arrels, fulles i nutrients Les arrels absorbeixen del sòl: aigua sals minerals nutrients Les fulles s'encarreguen de: captar la llum solar fer l'intercanvi de gasos realitzar la fotosíntesi Les plantes també necessiten minerals del sòl com: nitrogen (N) fòsfor (P) potassi (K) sofre (S) Aquests minerals serveixen per fabricar proteïnes i altres substàncies importants. Sense ells, la planta només podria fabricar glúcids. Molts fertilitzants, com la nitrofosca, porten NPKS. Les llegums i les llavors tenen moltes proteïnes perquè acumulen nutrients de reserva per a la nova planta. Fotosíntesi i respiració Les plantes respiren sempre, tant de dia com de nit.

En la respiració: agafen oxigen (O ) expulsen diòxid de carboni (CO ) La respiració serveix per obtenir energia a partir de la glucosa. Quan hi ha llum, la planta fa alhora: fotosíntesi respiració Però la fotosíntesi és més intensa i, en conjunt, la planta allibera més oxigen del que consumeix. A la nit no hi ha llum, així que la planta no pot fer fotosíntesi i només respira. Per això: O CO Mite de dormir amb plantes Hi ha el mite que dormir amb plantes és dolent perquè consumeixen oxigen durant la nit. Però això és fals. Les plantes sí que respiren a la nit, però la quantitat d'oxigen que consumeixen és molt petita i no afecta les persones.

Atmosfera i oxigen Al principi, la Terra gairebé no tenia oxigen a l'atmosfera. Després van aparèixer bacteris fotosintètics, com els cianobacteris, que feien fotosíntesi i expulsaven oxigen com a substància de rebuig. Durant milions d'anys aquest oxigen es va anar acumulant primer als oceans i després a l'atmosfera. Aquest canvi s'anomena Gran Oxidació i va permetre l'aparició de molts éssers vius que necessiten oxigen per viure. A l'hivern A l'hivern, molts arbres perden les fulles. Sense fulles gairebé no poden fer fotosíntesi perquè no capten llum ni CO . És com si entressin en una mena de repòs o "hibernació".

Tot i això, continuen respirant 1.1 ALTRES FORMES DE NUTRICIÓ DE LES PLANTES Plantes carnívores: Les plantes carnívores són plantes autòtrofes, és a dir, fabriquen el seu propi aliment mitjançant la fotosíntesi. Tot i això, també capturen petits animals perquè viuen en sòls molt pobres en nutrients, sobretot en nitrogen (N) i fòsfor (P). Aquests ambients solen ser molt humits, com pantans o selves. En aquests llocs hi ha molta aigua i les sals minerals del sòl estan molt diluïdes, així que les plantes tenen dificultats per absorbir prou nutrients per les arrels.

Per compensar aquesta manca de nutrients, les plantes carnívores han desenvolupat una altra estratègia: capturar insectes i petits animals per obtenir nitrogen i altres substàncies necessàries. Les seves fulles estan modificades i funcionen com trampes. Algunes tenen forma d'embut i d'altres es tanquen quan un insecte les toca. Aquest procés és un exemple de relació, perquè hi ha: un estímul l'insecte toca la planta una resposta la trampa es tanca També tenen glàndules que produeixen nèctar i olors per atraure les preses. Quan l'animal queda atrapat, la planta inicia la digestió.

Aquesta digestió és extracel·lular, és a dir, es fa fora de les cèl·lules gràcies a enzims digestius que la planta secreta. Els nutrients resultants de la digestió són absorbits per la planta, sovint amb ajuda de microorganismes que acaben de descompondre l'animal. En resum, les plantes carnívores combinen: la fotosíntesi per fabricar aliment la captura d'animals per obtenir nutrients minerals que falten al sòl. Plantes paràsites: S'alimenten d'un altre i li fan mal (piojos) Les plantes paràsites es divideixen en dos tipus: semiparàsits i holoparàsits. Les plantes semiparàsites:com el vesc, fan la fotosíntesi i són autòtrofes, però viuen sobre altres plantes.

Les seves arrels penetren en l'arbre hoste per absorbir la saba bruta i obtenir nutrients. muerdago, fa fotosintesi i son snaguijuelas crece sobre pinos i forada el troc para poner sus arrels (le roba al otro) Les plantes holoparàsites: com el frare i la cuscuta, són totalment heteròtrofes i no tenen clorofil·la ( i s'enganxen a otra planta y ponen sus arrels) . Depenen completament de l'hoste, ja que les seves arrels s'introdueixen en altres plantes per obtenir tant nutrients inorgànics com orgànics.

Simbiosi:La simbiosi és una relació entre organismes en què tots dos en surten beneficiats, un np pot viure sense el altre Algunes plantes viuen en simbiosi amb altres organismes, com passa amb les bacteriorrizes.Els bacteris capten el nitrogen de l'atmosfera (N ) i el transformen en una forma que la planta pot utilitzar per fabricar proteïnes. A canvi, la planta els dona sucres. Si no hi ha aquests bacteris o nitrogen, la planta no pot fer proteïnes i creix malament o pot morir. A canvi, la planta proporciona als bacteris els sucres que necessiten, establint així una relació de benefici mutu.

Les sals minerals són essencials per al creixement de la planta; sense elles, la planta no pot fer les seves funcions vitals i acaba morint. 1.2 NUTRIENTS MINERALS DE LES PLANTES Les plantes necessiten 17 elements químics essencials, normalment obtenen del sòl. Aquests bioelements es divideixen en: Macronutrients ( grans quantitats): C, H, O, N, P, S, Mg, Ca, K i Ni Micronutrients / oligoelements(petites quantitats): B,Cl, Cu, Mn, Zn, Fe, Mo actiu hidroponic: solomliquido (h20 amb sals minerals dissoltes) creix pq te porteines 2.

LA INCORPORACIÓ DELS NUTRIENTS Les plantes cormofítiques incorporen la major part dels nutrients a través de les arrels, que absorbeixen aigua i sals minerals del sòl. A més, les arrels també serveixen per emmagatzemar substàncies de reserva i per fixar la planta al sòl. 2.1 ABSORCIÓ DE MINERALS L'absorció de sals minerals es fa en forma d'ions. El nitrogen s'incorpora com a nitrat (NO ) ja que no pot ser absorbit directament com a N atmosfèric. El principal mecanisme d'entrada és el transport actiu, que requereix energia ( la fa als mitocondris).

Hi intervenen enzims transportadors situats a la membrana plasmàtica, que permeten el pas d'ions cap a l'interior de les cèl·lules de l'epidermis i dels pèls absorbents. També existeixen canals iònics que faciliten aquest procés. A més, alguns ions poden entrar per difusió o intercanvi iònic, mecanismes que no necessiten despesa energètica. 2.2 ABSORCIÓ D'AIGUA Les arrels asseguren una aportació contínua d'aigua per compensar la pèrdua d'aigua per transpiració. Algunes plantes també poden captar una mica d'aigua de l'atmosfera mitjançant cèl·lules especialitzades. La zona de l'arrel on es produeix l'absorció és la zona pilífera, on hi ha els pèls absorbents.

Aquests pèls augmenten molt la superfície de contacte amb el sòl. L'absorció és selectiva: l'aigua entra per osmosi les sals minerals entren pels pèls absorbents La membrana de les cèl·lules funciona com una barrera semipermeable entre l'interior i l'exterior. Factors que afecten l'absorció d'aigua per les arrels 1. Retenció d'aigua al sòl L'aigua moltes vegades està enganxada a les partícules del sòl i no lliure. Com més accessible sigui l'aigua, més fàcil serà absorbir-la. 2. Quantitat d'aigua i concentració de sals Com més aigua hi ha al sòl, més fàcil és l'entrada a les arrels. Però això només passa si la concentració de sals del sòl és menor que la de l'interior de les arrels. 3.

Temperatura La calor augmenta el metabolisme de la planta i fa que l'absorció sigui més gran. Les temperatures baixes la redueixen. fa calor absorbeix + millor terra esponjosa, ue hi hagi aire pq l'h20 es poara alla 4. Aeració del sòl Els sòls esponjosos i amb aire afavoreixen el creixement de les arrels. Això fa que hi hagi més pèls absorbents i més superfície per captar aigua. Sòls salins i adaptació de les plantes En els sòls salins hi ha molta sal fora de les arrels. Això dificulta l'entrada d'aigua perquè, per osmosi, l'aigua tendeix a sortir de la planta. Les plantes adaptades a aquests llocs acumulen sals als vacúols de les cèl·lules de l'arrel.

Així poden continuar absorbint aigua i sobreviure. 3. EL TRANSPORT DE LA SABA BRUTA La saba bruta està formada per aigua i sals minerals absorbides per les arrels. Aquesta circula per l'arrel i la tija fins a les fulles. Un cop a les fulles, una part de l'aigua s'elimina per transpiració i una altra s'utilitza en la fotosíntesi. La saba bruta és l'aigua amb sals minerals que les arrels absorbeixen del sòl. Aquesta saba puja per dins del tronc fins a les fulles a través dels vasos conductors. Un cop a les fulles, la planta fa la fotosíntesi (amb la llum del sol), i transforma la saba bruta en saba elaborada, que és l'aliment de la planta.

Després, la saba elaborada es reparteix per tota la planta perquè pugui créixer i viure. Parts de la tija: 3.1 MECANISMES DE TRANSPORT DE LA SABA BRUTA La saba bruta es transporta pel xilema des de les arrels fins a les fulles, fins i tot en contra de la gravetat, gràcies a diferents mecanismes. Els estomes són petits porus situats principalment a les fulles que permeten l'intercanvi de gasos i la sortida d'aigua en forma de vapor (transpiració). 1. Succió per la transpiració L'aigua s'evapora pels estomes de les fulles, cosa que crea una pressió negativa (tensió) que "estira" la columna d'aigua cap amunt. Aquest efecte de succió es transmet des de les fulles fins a les arrels. 2.

Cohesió-adhesió i capil·laritat Les molècules d'aigua s'atreuen entre elles (cohesió) i també s'adhereixen a les parets dels vasos del xilema (adhesió). Això manté la columna d'aigua contínua i facilita que pugui ascendir per capil·laritat. 3. Pressió radicular Les arrels absorbeixen aigua per osmosi, generant una pressió que empeny l'aigua cap amunt. Aquest mecanisme és especialment important quan la transpiració és baixa (per exemple, de nit o amb molta humitat), ja que en aquestes condicions gairebé no hi ha succió des de les fulles. Fulla del bosc mediterrani: Els estomes solen estar mig tancats o protegits per reduir la pèrdua d'aigua, cosa que evita que la planta s'assequi amb la calor.

Tot i això, permeten l'entrada de CO necessari per fer la fotosíntesi. Moltes fulles tenen una capa protectora o "vellut" que ajuda a disminuir la pèrdua d'aigua. Plantes del desert: En aquestes plantes, els estomes es tanquen durant el dia per evitar la pèrdua d'aigua per la calor. A la nit s'obren per captar CO quan la temperatura és més baixa i així poden fer la fotosíntesi. Aquest mecanisme els permet sobreviure en zones molt seques. 4. L'INTERCANVI DE GASSOS I LA TRANSPIRACIÓ Les fulles són organs on es desenvolupen dos processos essencials per a la nutrició de les plantes: l'intercanvi de gasos i la transpiració.

4.1 L'INTERCANVI DE GASSOS Les plantes intercanvien diòxid de carboni (CO ) i oxigen (O ) amb l'atmosfera principalment a través dels estomes. Durant el dia, amb llum, les plantes fan fotosíntesi i respiració. Com que la fotosíntesi és més intensa, absorbeixen CO i alliberen O . A la nit, sense llum, no hi ha fotosíntesi i només hi ha respiració cel·lular. Per això consumeixen O i alliberen CO . ( la c de trencar molèc que ha fet durant el dia) 4.2 LA TRANSPIRACIÓ La transpiració és la pèrdua d'aigua en forma de vapor que fan les plantes per evaporació. Aquest procés es produeix a les fulles mitjançant difusió simple.

La major part de l'aigua es perd a través dels estomes de l'epidermis de les fulles. FACTORS AMBIENTALS QUE INFLUEIXEN EN LA VELOCITAT DE LA TRANSPIRACIÓ (perdua h20 pels estomes) 1. Temperatura Quan la temperatura augmenta, també augmenta l'evaporació d'aigua i, per tant, la transpiració. Però si supera els 35 °C, els estomes es poden tancar, reduint-la. + temp + transpiracio 2. Vent El vent elimina el vapor d'aigua que s'acumula al voltant de la fulla, cosa que fa augmentar la transpiració. provoca que hi hagi eliminacio d'h2o a prop de la fulla + vent + transpiracio 3.

Humitat de l'aire Quan la humitat relativa és alta, la transpiració disminueix perquè hi ha menys diferència entre l'aire i la fulla. + humitat - transpiració 4.3 OBERTURA I TANCAMENT DELS ESTOMES Els estomes són petits porus situats a l'epidermis de les fulles que permeten l'intercanvi de gasos i la transpiració. Estan formats per dues cèl·lules oclusives, que contenen cloroplasts i controlen l'obertura i el tancament de l'ostíol (el forat de l'estoma). Quan entra aigua (i ions K ), les cèl·lules s'inflen i l'estoma s'obre. Quan perden aigua, es desinflen i l'estoma es tanca. Això regula la pèrdua d'aigua i l'intercanvi de gasos amb l'exterior.

DIBUIXAR ESTOMES I LES PARTS FACTORS QUE INFLUEIXEN A L'OBERTURA I TANCAMENT DELS ESTOMES Llum: Quan hi ha llum (durant el dia), les cèl·lules oclusives fan fotosíntesi i produeixen sucres. Aquests sucres fan que entri aigua per osmosi, les cèl·lules s'inflen i l'estoma s'obre. A la nit, com que no hi ha llum, baixen els sucres i l'estoma es tanca. Concentracó elevada de CO2: Si hi ha molta concentració de CO dins la fulla, la planta no necessita captar-ne més. Per això, els estomes es tanquen per reduir l'entrada de gasos. La disponibilitat d'H20: Quan hi ha poca aigua al sòl, la planta perd aigua i, per evitar la deshidratació, els estomes es tanquen. Això ajuda a conservar l'aigua. 5.

LA FOTOSÍNTESIS La fotosíntesi és el procés pel qual les plantes transformen l'energia de la llum en energia química per fabricar nutrients orgànics. Té lloc principalment als cloroplasts de les fulles, i també a tiges verdes i sèpals. Per fer-la, necessiten aigua (de la saba bruta) i diòxid de carboni (que entra per difusió a través dels estomes).

La fotosíntesi té dues fases: una fase lluminosa: que depèn de la llum, Co2 + H20 i una fase fosca: no llum, que és purament química C6H1206 + O2 Els productes finals de la fotosíntesi: sucres i poliscàrids formaran la saba elaborada i es transportaran a altres llocs de la planta per servir de nutrients als processos fisològics que es desenvolupen als diversos teixits Importància de la fotosintesis: m.i a m.o La fotosíntesi transforma l'energia del Sol en energia química, que utilitzen els éssers vius, i per això és la base del flux d'energia dels ecosistemes (base ecosistemes) La matèria orgànica que es produeix és la base de les cadenes tròfiques, mantenint el cicle de la matèria.

A més, fixa el CO de l'atmosfera en molècules orgàniques, ajudant a reduir l'efecte d'hivernacle. Finalment, allibera oxigen, essencial per a la respiració de tots els organismes aerobis 5.1 FACTORS QUE AFECTEN LA FOTOSINTESIS La intensitat de la fotosíntesi depèn de diversos factors que poden augmentar o disminuir el seu rendiment, com la concentració de CO i O , la intensitat de la llum i la temperatura. Temperatura: La fotosíntesi necessita una temperatura adequada per funcionar correctament. Molt fred: la fotosíntesi disminueix o s'atura perquè l'aigua es pot congelar i no arriba als cloroplasts, on es fa la fotosíntesi. Molta calor: els estomes es tanquen per evitar la pèrdua d'aigua.

Això dificulta l'entrada de CO i l'aigua s'evapora més ràpidament, fet que redueix la fotosíntesi. 7. LA SINTESI L'EMMGATZEMATGE DE SUBSTÀNCIES 7.1 SÍNTESI I DEGRADACIÓ DE SUBSTÀNCIES Quan els nutrients arriben a les cèl·lules, s'utilitzen en dos processos metabòlics: consegueixes glucid, proteines,lipids.. i es degraden Anabolisme (fer m.o per creixer com els culturistas) Síntesi de substàncies. Serveix per formar i renovar components cel·lulars. Important en el creixement dels teixits. Catabolisme (tallar m.o per fer energia)) Degradació de substàncies. Permet obtenir energia. Exemple: respiració cel·lular als mitocondris.

Les plantes poden produir compostos orgànics molt complexosque formen el metabolisme secundari. Aquests compostos poden ser útils per a la planta o per als animals que se n'alimenten. Per atreure… Metabolisme secundari en plantes Terpenoides Pigments que participen en la fotosíntesi. Donen colors a les flors. Exemple: carotenoides (com la crocina del safrà). + atractiu + insectes Alcaloides Molts són medicaments o drogues. substàncies químiques que fan les plantes Exemples: morfina, quinina, cafeïna. També poden ser tòxics i protegir la planta dels herbívors , així no se lis mengen Flavonoides Responsables de colors vermells i blaus de les flors. Exemple: antocianines.

7.2 EMMAGATZEMATGE DE SUBSTÀNCIES DE RESERVA mengem molta m.o i sintetitzem molt gordo Moltes plantes guarden part dels nutrients que fabriquen com a substàncies de reserva, com el midó (polisacàrids), greixos i proteïnes. Aquestes substàncies s'emmagatzemen en teixits parenquimàtics de diferents òrgans, sobretot arrels i tiges, per utilitzar-les quan la planta les necessita per créixer o desenvolupar-se. Les arrels poden servir com a òrgans d'emmagatzematge de polisacàrids, com passa a la bleda-rave.

A la patata, el midó s'acumula als tubercles, que són tiges molt modificades Les proteïnes de reserva s'emmagatzemen principalment a l'endosperma de les llavors, però també poden trobar-se en arrels i bulbs. 8. LES SUBSTÀNCIES DE REBUIG L'excreció en les plantes és l'eliminació de substàncies de rebuig del metabolisme, però no tenen òrgans excretors especialitzats. Algunes substàncies s'emmagatzemen en vacúols (com cristalls), altres es reutilitzen o s'eliminen amb la caiguda de les fulles. També poden sortir en forma de gasos com el CO i l'etilè.

A més, les plantes tenen teixits secretors que produeixen substàncies com nèctar, resines, olis i làtex, que poden servir per atraure animals o tenir utilitat per a les persones. nectar es subs de rebuig resina arbre té ferida i la resina fa que no entrin bacteris com que recobreix olis essencials gust amarg (lavanda) atrau però no s'ho mengen làtex xilets, condons… protegeix dels atacs de insectes TEMA 14 LA RELACIÓ DE LES PLANTES I LA REGULACIÓ DEL SEU CREIXEMENT Llenties amb cotó creix planta (Quan poses llenties sobre cotó humit, les llavors absorbeixen aigua i s'activa la germinació. El cotó manté la humitat necessària perquè la llavor "es desperti" i comenci a créixer.

La llavor s'hidrata i s'inicia el procés de germinació. Surt l'arrel (radícula) primer, que fixa la planta i absorbeix aigua. Després creix la tija i apareixen les primeres fulles.

Això passa perquè la llavor ja té reserves d'energia i, amb aigua i oxigen, pot començar a formar una nova planta) Geotropisme(cap al terra) pot ser + o - Fototropisme(cap a la llum) pot ser + o - Zona d'on surt l'arrel Apical Té geotropisme +, l'arrel va cap al centre de la terra La llavor no es mou, la podem plantar de la forma que vulguem que creixera cap a on ha de créixer *Experiment per veure si la llavor té fototropisme - 10 llavors - Grup control - Gots - Cotó - Aigua - Llum Forats per on surt per anar a la llum Fototropisme = resposta a la llum. Positiu: cap a la llum. Negatiu: lluny de la llum. Geotropisme = resposta a la gravetat (terra) Positiu: cap avall. Negatiu: cap amunt.

Tija: fototropisme + i geotropisme Arrel: fototropisme i geotropisme + 2.ELS TIPUS DE FITOHORMONES Les hormones vegetals es formen en cèl·lules situades sobretot en teixits embrionaris, com els meristemes apicals de les arrels i de les tiges. Després, es transporten des del lloc on es produeixen a través dels teixits conductors fins als òrgans on fan la seva funció. 2.1 FITOHORMONES RESPONSABLES DEL DESENVOLUPAMENT I ESTAT JUVENIL Hormona: substància química que regula funcions de l'organisme. En animals: exemples insulina i glucagó. En plantes: les hormones s'anomenen fitohormones i controlen el creixement, desenvolupament i maduració. "Fitohormones" = hormones vegetals.

Les fitohormones principals que intervenen en la germinació i el creixement de la planta són: Auxines: 1res fitohormones descobertes. Intervenen en el desenvolupament, diferenciació cel·lular i creixement. La planta creix en longitud i amplada. Si hi ha auxines a l'ambient , les cèl·lules es desenvolupen i s'especialitzen. Fan créixer les arrels i eviten la caiguda de flors i fruits. Citoquinines: Estimulen la divisió cel·lular. Fan que surtin branques (gemmes). Retarden la caiguda de les fulles.

Eviten la letargia de les llavors (hace que no estén en reposo) Gibberel·lines: Estimulen la germinació de les llavors (vol dir que fan que la llavor comenci a germinar:és a dir, que "es desperti", absorbeixi aigua i comenci a créixer fins convertir-se en una planta.) Fa que surtin flors i indueixen la floració (afavoreixen o provoquen que la planta faci flors) 2.2 FITOHORMONES RESPONSABLES DE L'ABSCISIÓ (la planta deixa anar o cau una part, com fulles, flors o fruits)I DE LA SENESCÈNCIA (el envelliment i deteriorament de la planta o de les seves parts) Fitohormones principals que intervenen enl maduració i l'envelliment de la planta són: Àcid abscísic (ABA): L'àcid es produeix en fulles, tiges, llavors madures i fruits verds Fa que deixin de créixer les tiges.

Afavoreix la letargia (dormició) de les llavors. Estimula la senescència (envelliment) de les fulles les fulles velles cauen. Etilè (et): És una hormona gasosa que es transporta per difusió. Quan hi ha fruits madurs o flors velles, es produeix etilè. L'etilè fa que els fruits madurin i que fulles i flors entrin en senescència (caiguin). Es difon l'etilè i pot afectar altres parts de la planta. 2.3 INTERACCIÓ ENTRE FITOHORMONES Les fitohormones poden actuar de manera antagònica (efectes oposats) o conjunta (es reforcen entre elles). En general: Citoquinines (Cq) i gibberel·lines (Gb) mantenen l'estat juvenil. Etilè (Et) i àcid abscísic (ABA) indueixen la senescència (envelliment).

Interaccions hormonals en la germinació i el creixement Acció conjunta Auxines (Au) + Citoquinines (Cq) + Gibberel·lines (Gb) Estimulen la formació de flors i fruits. Citoquinines (Cq) + Gibberel·lines (Gb) Estimulen la germinació i el desenvolupament de les llavors. Acció antagònica Auxines (Au): Indueixen la formació d'arrels laterals. Inhibeixen la formació de brots laterals. Citoquinines (Cq): Inhibeixen la formació d'arrels laterals. Estimulen la formació de brots laterals. Per tant, Au i Cq tenen efectes oposats en arrels i brots. Interaccions hormonals en la maduració i la senescència Acció conjunta Auxines (Au) + Citoquinines (Cq) Inhibeixen la caiguda de fulles i fruits.

Acció antagònica Etilè (Et) Indueix la caiguda de fulles i fruits. 3. EL MOVIMENT DE LES PLANTES Plantes poden reaccionar davant estímuls externs mitjançant moviments 2 tipus de moviments: 1- Tropismes: Soń movimets lents de les plantes com a resposta a estímuls externs, causats per diferències en el creixement de les seves parts.

Provoquen deformacions i la seva direcció depèn de l'estímul Fototropisme: Regulat per les auxines La llum inactiva l'auxina, la part de la tija que rep llum creix menys i la planta es corba cap a la llum Geotropisme: Regulat per les auxines Tija: Geotropisme - (creix en contra del centre de la terra) Arrel: Geotropisme + (creix a favor del centre de la terra) Quimiotropisme: Les arrels presenten quimiotropisme + cap a les sals minerals del sòl Higotropisme: Les arrels tenen higrotropisme + i creixen cap a zones amb + humitat Tigmotropisme: Es produeix en plantes enfiladisses (enredaderas): la part que toca un objecte deixa de créixer i la resta continua, fent que la planta s'enrotlli 2- Nàsties: Són moviments provocats per estímuls externs, però no depenen de la direcció de l'estímul i no són permanents.

Afecten òrgans adults de la planta. Nictinàsties: A causa dels canvis de llum entre dia i nit. Fulles i flors es pleguen o s'obren segons el moment del dia. Es deuen a canvis de turgència de les cèl·lules. dia - obertes nit - tancades Sismonàsties: Provocades pel contacte o la pressió. Exemples: Les fulles de la Mimosa pudica es pleguen en tocar-les. Algunes plantes insectívores es tanquen quan un insecte hi entra. 4. FOTOPERÍODE I TERMOPERÍODE Les fases del cicle vital de les plantes (germinació, floració…) depenen de factors externs com la llum i la temperatura, que varien segons les estacions.

4.1 Efectes de la llum: Fotoperíode El fotoperíode és la proporció d'hores de llum i foscor al llarg del dia i influeix molt en la floració. Segons això, hi ha tres tipus de plantes: Plantes de dia curt (PDC) Necessiten poques hores de llum o nits llargues. Floreixen quan els dies s'escurcen (tardor-hivern). Exemples: arròs, crisantem, maduixera. Plantes de dia llarg (PDL) Necessiten moltes hores de llum o nits curtes. Floreixen quan els dies s'allarguen (primavera-estiu). Exemples: blat, enciam, trèvol. Plantes de dia neutre (PDN) No depenen del fotoperíode per florir. Depenen d'altres factors externs o interns. Exemples: blat de moro i tomàquet.

4.2 Efectes de la temperatura: Termoperíode La temperatura influeix en processos importants del desenvolupament de les plantes. Estratificació La germinació de les llavors s'activa després d'un període de fred. Moltes necessiten setmanes a temperatures entre 0 °C i 5 °C. Algunes plantes de muntanya només germinen després d'estar sota zero. Vernalització La floració s'indueix per exposició a baixes temperatures. Es dona en plantes herbàcies (blat, sègol, pastanaga…) i llenyoses (olivera, pomera…). La part exposada al fred varia segons l'espècie (llavors, plàntules o gemmes). Després del procés augmenten les gibberel·lines, que afavoreixen la floració.

La planta necessita passar un període de fred perquè després pugui florir 5. ELS MECANISMES DE DEFENSA DE LES PLANTES Les plantes interactuen amb altres plantes, microorganismes i animals herbívors, i han desenvolupat diferents mecanismes de defensa. Defensa davant de microorganismes patògens Les plantes es defensen de virus, bacteris i fongs mitjançant dos tipus de mecanismes: Mecanismes inespecífics Són la primera línia de defensa, passius i permanents.

Estructurals (constitutius): Cutícula gruixuda a l'epidermis Pèls i ceres Químics (constitutius): Metabòlits secundaris emmagatzemats en teixits o vacúols Actuen com a barrera contra microorganismes Mecanismes específics Són la segona línia de defensa, activa i induïda. El patogen activa canvis en el metabolisme de la planta. Es sintetitzen substàncies defensives com fitoalexines. Pot aparèixer una reacció hipersensible, que provoca la mort de les cèl·lules infectades. Defensa davant d'animals herbívors Quan un herbívor s'alimenta de la planta, aquesta respon de dues maneres: Mecanismes de defensa Físics: espines i estructures protectores.

Químics: substàncies desagradables, repel·lents o tòxiques. Mecanismes de comunicació Quan hi ha dany (masticació o saliva de l'insecte), la planta allibera compostos volàtils. - Comunicació interespecífica Atrau depredadors o paràsits dels herbívors. Defensa indirecta de la planta (ex: vespes parasitoides que ataquen erugues). - Comunicació intraespecífica Informa altres plantes de la mateixa espècie. Activa gens de defensa abans de ser atacades. Pot provocar producció de toxines i més compostos volàtils. TEMA 15 LA REPRODUCCIÓ DE LES PLANTES 1.

Tipus de reproduccions en plantes 1.1 Reproducció asexual La reproducció asexual és un procés en què no hi ha fusió de cèl·lules i els descendents són genèticament idèntics al progenitor. És habitual en algunes plantes perquè permet produir molts individus ràpidament. Reproducció asexual pròpiament dita Es realitza mitjançant espores, que són cèl·lules especials capaces de formar un nou individu. Les espores es formen als esporangis. Són generalment unicel·lulars. En les plantes, la fase que produeix espores és l'esporòfit. Estolons Són tiges horitzontals que creixen per sobre del sòl. De les seves gemmes surten noves plantes independents. Exemples: maduixa, trèvol.

Rizomes Són tiges horitzontals que creixen per sota del sòl (sota terra) i acumulen reserves. De les seves gemmes surten nous brots que formen noves plantes. Exemples: lliri, bambú. Multiplicació vegetativa Es produeix a partir de cèl·lules somàtiques, per fragmentació i divisió Principals estructures: Tubercles Són tiges subterrànies molt engruixides que guarden aliment. Poden separar-se de la planta i formar nous individus independents. Exemples: patata, xufa. Bulbs Són tiges subterrànies curtes i arrodonides, amb fulles carnoses que guarden reserves en capes. Quan es desenvolupen, poden formar noves plantes separades. Exemples: ceba, all, narcís.

1.2 Reproducció sexual La reproducció sexual forma noves plantes amb informació genètica diferent dels progenitors, perquè es produeix la unió de dues cèl·lules sexuals (gàmetes) formades per meiosi. Cicle diplohaplont (alternança de generacions) 1 geenracio diploide altre haploide… Les plantes tenen un cicle de vida anomenat cicle diplohaplont, en què alternen dues fases diferents: l'esporòfit i el gametòfit. L'esporòfit (2n) és la fase diploide de la planta, és a dir, té el doble de cromosomes. Aquesta planta fa un procés anomenat meiosi, gràcies al qual es formen espores (n), que tenen la meitat de cromosomes.

Les espores (n) són cèl·lules haploides que creixen i donen lloc al gametòfit (n). El gametòfit (n) és la fase haploide de la planta. Aquesta fase es reprodueix per mitosi i forma els gàmetes (cèl·lules sexuals). Quan dos gàmetes s'uneixen es produeix la fecundació, que forma un zigot (2n). Aquest zigot creix i torna a formar un nou esporòfit (2n), i així es tanca el cicle. Les plantes tenen dues fases en el seu cicle vital: Esporòfit (2n, diploide) Fa espores per meiosi (reproducció asexual). És la fase més visible en la majoria de plantes (falgueres, pins, rosers). Gametòfit (n, haploide) Forma gàmetes per mitosi (reproducció sexual). És la fase més visible en les molses.

Tendència evolutiva En plantes primitives (briòfits i molses), domina el gametòfit. En plantes més evolucionades (falguera, gimnospermes i angiospermes), domina l'esporòfit. Esporòfit (petit) fa gàmetes en les gimmno i angio espermes Veig un arbre/falguera veig esporòfit i té el gametòfit enganxat esporòfit - espores (n) uneixen orgàns 2n (veiem els 2 per l'alternança) esporòft - falguera fa espores (n) les fulles donen lloc a gametòfits (gàmetes) s'uneixen ni dona lloc al esporòfit 2n com es fecunda una flor?

Angioespermes i gimmnoespermes té gametòfi esporòfit nganxat dona lloc a esporòfiy, cau terra (n) Flor composta margarita, cada punta és una lor, feta de moltes flors juntes Flor simple rosa, molts petls però si mires bé dins és una gran, té molts estamps, si obres té pistil gegant gàmetes masculins polen gàmetes femenins piscil=ovul té piscil arriba no es pot autofecundar 5.3 LA POL·LINITZACIÓ La pol·linització és el procés en què el pol·len passen de l'antera (part masculina de la flor) a l'estigma (part femenina). És un pas essencial per a la reproducció de les plantes.

Tipus de pol·linització segons l'origen del pol·len Pol·linització creuada Passa quan el pol·len arriba a la flor d'una altra planta diferent. Això permet barrejar material genètic i crea més diversitat. Autopol·linització Passa quan el pol·len fecunda una flor de la mateixa planta. No hi ha barreja genètica, però és útil si no hi ha altres plantes a prop. Explicació fàcil La pol·linització és com "portar el pol·len" d'una flor a una altra perquè es pugui formar una nova planta.

Pot passar dins la mateixa planta o entre plantes diferents, i el transport el fan agents com el vent o els animals Tipus de pol·linització segons el transport del pol·len Pol·linització anemòfila (pel vent) És la pol·linització en què el vent transporta el pol·len. Característiques de les plantes: Flors poc vistoses (no necessiten atraure animals) Estams i estigmes llargs per facilitar la captura del pol·len Produeixen molt pol·len Grans de pol·len petits i lleugers És típica de: Les gimnospermes (com els pins) Les gramínies (com el blat o la gespa) Pol·linització zoòfila (per animals) La fan animals com insectes, aus o mamífers.

Com funciona: Les flors atreuen els animals amb: Nèctar (substància dolça) Colors vistosos Olors L'animal, en tocar els estams, queda ple de pol·len Quan va a una altra flor, deixa el pol·len a l'estigma Tipus especials de pol·linització zoòfila Ornitofília La fan les aus (com els colibrís) Quiropterofília La fan els ratpenats Exemple curiós La flor Ophrys apifera (orquídia) té un pètal que imita una abella femella. Això fa que els mascles s'hi acostin i, sense adonar-se'n, transportin el pol·len. 5.5 LA LLAVOR Després de la fecundació, l'òvul es transforma en llavor, que pot entrar en dormició (repòs amb poca aigua).

zigot agafava capes i dona llavor préssec capa que envolta embrió ( com si mengessim la barriga d'una embarassada) llavor embrió 5.6 EL FRUIT (reproducció angioespermes) mengem mora mengem moltes flors fresa cada floreta- surt fruit - fresa flor composta 5.7 LA DISSEMINACIÓ DE LES LLAVORS llavors marxen dels seus pares , pq es necessari? Les llavors es troben dins dels fruits, que les protegeixen i ajuden a dispersar-les lluny de la planta mare. Això augmenta les possibilitats de supervivència de l'espècie. Tipus de dispersió segons l'agent Anemocòria (vent) El vent transporta les llavors o fruits.

Tenen formes lleugeres o ales (ex: dent de lleó) Hidrocòria (aigua) L'aigua transporta els fruits. Suren (ex: coco) suren i marxen Zoocòria (animals) Els animals transporten les llavors: Epizoocòria enganxades al cos Endozoocòria després de menjar el fruit i expulsar-les Autocòria (la mateixa planta) La planta dispersa les llavors per si sola: Gravetat (cauen) O mecanismes propis (explosió, etc.) Explicació fàcil Les plantes "envien" les seves llavors lluny per no competir entre elles. Ho fan amb ajuda del vent, l'aigua, els animals o elles mateixes