Història d'Espanya: Restauració, República, Guerra Civil i Franquisme

I 41 flashcards i 27 preguntes més al document.

Text del document

Resum història selectivitat Historia (Colegio Nuestra Señora De Los Remedios) Escaneja per obrir en Studocu Studocu no está patrocinado ni avalado por ningún colegio o universidad. Resum història selectivitat Historia (Colegio Nuestra Señora De Los Remedios) Escaneja per obrir en Studocu Studocu no está patrocinado ni avalado por ningún colegio o universidad. Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 TEMA 7. LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1902) 1. LES CLAUS DEL NOU SISTEMA POLÍTIC L'1 de desembre de 1874, Alfons Xll va fer públic des de l'exili a Gran Bretanya el Manfest de Sandhust: es posava a disposició dels espanyols; volia arreglar la situació sent rei.

El pronunciament de Sagunt, dirigit pel general Martínez Campos, va accelerar la proclamació d'Alfons Xll com a nou rei. 1.1. Un nou règim polític La restauració de la monarquia va ser promuguda per: polítics conservadors, homes de negocis i militars d'alta graduació que compartien uns mateixos interessos i una mateixa concepció de l'Estat: – La defensa de l'ordre social i de la propietat. (rics rics, pobres pobres) – La confiança en la monarquia com a garantia d'estabilitat (sense revolucions ni canvis).

El nou règim polític va ser dissenyat pel conservador Cánovas del Castillo, que tenia com a objectiu superar els problemes de la monarquia d'Isabel ll: – El caràcter excloent dels partits que arribaven al poder – L'intervencionisme de l'exèrcit – Els abundants enfrontaments polítics. – No es tractava d'un sistema democràtic, ja que no reconeixia el sufragi universal masculí. Aquesta nova etapa s'havia de fonamentar en una Constitució moderada com a marc jurídic del sistema i en la creació d'un sistema bipartidista en el qual dos partits, conservadors i liberals, s'alternessin pacíficament en el poder (torn dinàstic). * Volia canviar el règim d'Isabel ll. El poder de les camarilles no era bo.

Entre els dos principals partits, moderats i progressistes hi havia massa enemistat. Cànovas volia que els 2 partits puguessin governar de manera estable sense canvis de constitució quan un pugés al poder, per tant, s'havia de fer una constitució la qual els dos partits hi estiguessin d'acord. Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 1.2. La Constitució del 1876 La Constitució del 1876 va ser una de les més llargues i triumfadores.

Tenia un caràcter conservador i pretenia una certa flexibilitat, amb l'objectiu que els dos partits del torn poguessin governar de manera estable sense haver de canviar-la cada cop que arribava un nou partit al poder, com havia passat abans. Els principals elements de la Constitució del 1876 eren: Una àmplia declaració de drets i llibertats (impremta, expressió, associació i reunió), tot i que es deixava la seva regulació posterior a l'executiu; (el govern podia moderar la llibertat depenen de la situació). Els governs conservadors, ho van aplicar de manera més restrictiva, i els liberals, en un sentit més ampli i permissiu.

Un enfocament conservador de la divisió de poders basat en la sobirania compartida entre les Corts i el rei, i atorgant àmplies competències a la corona. El rei tenia poder i podia vetar lleis. El rei tenia un paper moderador per damunt dels partits polítics. Era el cap de l'exèrcit, eligia lliurement el cap de govern i no era responsable davant les Corts. La funció legislativa corresponia a unes Corts bicamerals, amb un Senat, i un Congrés dels Diputats. El tipus de sufragi qu s'utilitzaria quedava a decisió del govern. Els conservadors van establir el vot censatari, limitat als contribuents principals, cosa que incloïa només el 3% de la població.

El sufragi universal masculí es va aprovar amb un govern liberal, tot i que va tenir una eficàcia reduïda. El reconeixement del catolicisme com a religió oficial de l'Estat, que assignava a l'Església un paper destacat a l'educació. El caràcter centralista del sistema que posava ajuntaments i diputacions sota el control del govern i garantia la unitat de les mateixes lleis a tot el país, ja que els furs bascos es van suprimir (lleis pròpies) 1.3. La fi dels conflictes bèl·lics L'estabilitat del règim es va veure afavorida pel final de les guerres carlines i cubana. Al llarg del 1875, l'ofensiva de l'exèrcit liberal va aconseguir derrotar els carlins a Catalunya, País Valencià i Aragó.

La conseqüència immediata de la derrota carlina va ser l'abolició definitiva del règim foral. Però el 1878 es va estipular un sistema de concerts econòmics que donava un cert Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 grau d'autonomia fiscal a les províncies basques, en virtut de la qual aquestes províncies pagarien anualment a l'administració estatal una quantitat determinada recaptada directament per les diputacions provincials. El final de la guerra carlina va facilitar posar fi a la insurrecció cubana (Guerra dels Deu Anys). 2. EL BIPARTIDISME I EL TORN PACÍFIC 2.1.

Un sistema bipartidista Cánovas va concebre un sistema bipartidista en el qual dos partits s'alternessin en el govern sense haver de recórrer al suport de l'exèrcit. Els dos partits dominants, (partits dinàstics o partits del torn) van ser: Partido liberal-Conservador o Partit Conservador. Creat i liderat per Cánovas del Castillo i substituïa l'antic Partit Moderat. Partido Liberal-Fusionista o Partit Liberal. Fundat per Sagasta i tenia un programa més progressista, però adaptats als límits del sistema dissenyat per Cánovas. En tots dos casos no es tractava de partits de masses, amb seus, agrupacions i afiliats.

Tots dos partits coincidien ideològicament en: – La defensa de la monarquia, de la Constitució i de la propietat privada – Consolidació d'un Estat unitari i centralista *Imatge: Cánovas i Sagasta. Igualtat entre els 2. Tenien més coses que els ajuntaven que separaven tot i la seva oposició.

Conservador Liberal Líder Cánovas Sagasta Dirigents Antics moderats i unionistes Antics progressistes, demòcrates i republicans moderats Ideologia - Sufragi censatari - Immobilisme social - Desconfiança de l'ampliació de lliertats - Estat confessional i suport a l'Església - Sufragi universal - Reformisme social - Ampliació de lleis i llibertats - Societat laica i restricció de privilegis de l'Església Bases socials Aristocràcia, alta burgesia, i jerarquia eclesiàstica Mitjana burgesia i classes mitjanes Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 2.2.

El funcionament del torn dinàstic L'alternança regular en el poder entre els partits del torn quedava garantida per una peculiar manera de formació de govern. Quan un govern experimentava el desgast de la seva gestió, o senzillament quan els líders polítics consideraven necessari un canvi, se suggeria al rei el nomenament d'un nou govern. El nou president del govern era sempre el líder de l'oposició. 2.3. El desenvolupament del torn de partits Al llarg del període que va transcórrer entre el 1876 i el 1898, el torn va funcionar amb regularitat: de totes les eleccions que es van celebrar, sis van ser guanyades pels conservadors, i quatre, pels liberals. 2.4.

Els partits dinàstics a Catalunya Els liberals catalans s'articulaven al voltant d'antics progressistes i van arribar a inclore alguns demòcrates. Líders: Víctor Balaguer / Francesc Rius i Taulet. Van disposar del diari La Vanguardia com a portaveu. 3. LES FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL SISTEMA 3.1. El republicanisme Quatre punts bàsics: 1. República com a forma d'Estat 2. Reformes per afavorir els grups socials més necessitats 3. Fe en el progrés científic i educatiu i la laïcitat (separació Església-Estat) La tendència més moderada era el Partido Republicano Posibilista, dirigit per Castelar. També hi havia el Partido Republicano Progresista, liderat per Zorrilla.

D'una escissió de l'anterior, va néixer el Partido Republicano Centralista, el líder del qual era Salmerón. El grup republicà més nombrós i que tenia més força era el Partit Republicà Federal, liderat per Francesc Pi i Margall. El conjunt del republicanisme es va caracteritzar pel seu retraïment electoral i pels intents insurreccionals, com el del general Villacampa a Madrid. A les eleccions del 1893 van aconseguir alguns petits èxits electorals a les grans ciutats i per primer cop hi va haver a les Corts una minoria republicana important, però les divisions internes i el frau electoral van fer que el nombre al Congrés fos reduït.

Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 3.2. El carlisme El carlisme va trigar a reorganitzar-se i només va tenir una certa força a les províncies forals, (País Basc). L'aparició del nacionalisme basc i del català va reduir les bases socials del carlisme. A l'altre extrem, el carlisme va patir l'escissió del sector integrista o tradicionalista liderat per Ramón Nocedal. La jerarquia eclesiàstica catalana, encapçalada pel bisbe Josep Morgades, va fer pressió sobre el clergat perquè abandonés el carlisme.

3.3, El socialisme L'arribada dels liberals al poder l'any 1881 va afavorir les activitats del PSOE, liderat per Pablo Iglesias i era partidari de participar en l'activitat política. Es fa fundar a Barcelona el primer sindicat socialista, la Unión General de Trabajadores (UGT). El creixement del socialisme espanyol va ser molt lent. El socialisme predominava a Madrid, Astúries i el País Basc, però tenia pocs adeptes a Catalunya, tot i ser el territori amb més població obrera d'Espanya.

La força del republicanisme federal entre les classes populars i l'arribada de l'internacionalisme de caràcter anarquista van ocupar a Catalunya l'espai polític i sindical que en altres llocs d'Espanya tenia el socialisme. 4. ERA DEMOCRÀTIC EL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ? El règim de la Restauració se sustentava en un sistema electoral caracteritzat pel caciquisme, la corrupció electoral* i l'abstenció generalitzada, que facilitava la manipulació de les eleccions en benefici dels partits del torn.

*Sistema polític pel qual una democràcia parlamentària és falsejada per la manipulació electoral exercida per persones influents, que serveixen d'enllaç entre l'oligarquia que deté el poder i els habitants de llurs localitats. El caciquisme es fonamentava en la influència sobre la societat de determinades persones (cacics) que, servint-se del seu poder i autoritat, influïen en el comportament dels electors. Va tenir la seva principal fortalesa en el món rural, tot i que també va actuar en el món urbà. El procés de preparació de les eleccions començava amb l'encasellat.

Per aconseguir els resultats previstos en les eleccions es recorria sistemàticament al frau electoral, a un conjunt de trampes que manipulaven els resultats electorals i que es coneix com a tupinada. D'aquesta manera, es manipulaven el cens i les actes laborals, es compraven vots, s'incloïen vots falsos a les urnes i s'amenaçava l'electorat Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 5. LA CRISI D'ULTRAMAR (CUBA I FILIPINES) 5.1. L'imperi colonial espanyol Des de 1824, Espanya només tenia les colònies de Cuba i Puerto Rico, al Carib, i les Filipines i altres illes petites al Pacíflic.

Cuba era la principal possessió, amb interessos i negocis importants espanyols i amb un gran flux d'emigració espanyola. La vida econòmica es basava en plantació de: sucre, cafè i tabac.* *Els espanyols volien anar a Cuba per fer-se rics. Hi havia molts esclaus. De sucre, cafè i tabac n'havien d'importar a Espanya però havien de comprar obligatòriament productes espanyols tenint USA al costat. La política aranzelària que imposaven els governs espanyols convertia les illes en uns mercats captius. Estaven obligats a comprar a elevats preus els productes espanyols, fonamentalment el blat castellà i els texits catalans, la legislació espanyola els dificultava l'exportació cap a Europa o USA.

Els Espanyols posaven traves, restriccions, prohibicions, etc. per a què això no poguès passar, com a conseqüència, la satisfacció cubana a espanya va disminuir. El cas de les Filipines va ser diferent: – població espanyola era escassa – interessos econòmics espanyols es basaven en la producció de tabac i a ser una porta d'intercanvis amb àsia. – l'illa estava controlada per militars i hi havia presència d'ordres religiosos. A escala política, aquests territoris rebien un tractament colonial i no tenien cap dret a enviar representats a les Corts espanyoles ni a tenir institucions de govern o a intervenir en l'elaboració de les lleis que afectaven les illes. 5.2.

El problema cubà Al Conveni de Zanjón del 1878 es van pactar mesures per: – facilitar l'autonomia cubana – l'abolició de l'esclavitud – presència de diputats cubans al Parlament espanyol El sector més intransigent, oposat a les reformes va formar el Partido Unión Constitucional. Els grups més progressistes van fundar el Partido Liberal de Cuba. La majoria dels polítics espanyols no estaven d'acord en donar l'autonomia a Cuba. Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 Sagasta, durant els governs liberals, no va poder aconseguir l'abolició de l'esclavitud fins al 1888. Es va fer un Pla de Reformes Colonials que va ser rebutjat a les Corts.

El malestar de la població cubana va augmentar a partir del 1891, quan Espanya va introduir a Cuba un impost a la importació de productes que no procedien d'Espanya: Aranzel Cánovas. Aquesta mesura va incomodar USA, que comprava una bona part del sucre i tabac de Cuba però havia de pagar forts aranzels per aquests productes. 5.3. L'esclat de la guerra L'incompliment dels compromisos del Conveni de Zanjón, el nou aranzel i el suport estatunidenc van fer que el 1895 es reiniciés el conflicte cubà. La insurrecció es va iniciar a Baire (Grito de Baire). Líder: José Martí, fundador del partido revolucionario cubano. Principals dirigents militars: Maceo i Máximo Gómez.

Comença la independència cubana amb guerres. Els intents d'Espanya per posar fi al conflicte van combinar el diàleg, en el cas del general Martínez Campos (l'envien a Cuba i intenta solucionar el conflicte pacificament però no se'n surt i posen a Weyler) i una forta repressió, en el cas de Weyler (va encendre els ànims cubans i USA va iniciar una campanya de premsa contra Espanya). Weyler, va obligar els camperols a concentrar-se en uns pobles determinats i va castigar els rebels presoners. Espanya va enviar uns 200.000 soldats a l'illa, molts dels quals van emmalaltir o morir a causa de les malalties tropicals i la manca de serveis sanitaris.

Les tropes espanyoles no van poder derrotar militarment els insurrectes cubans. A Espanya, l'assassinat de Cánovas del Castillo (a favor de Weyler) l'estiu de 1897, va donar lloc a un imprevist canvi de govern. Sagasta, el nou president, va iniciar una estratègia de conciliació: – va sustituir el general Weyler – va decretar l'autonomia de Cua, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre insulars i peninsulars i l'autonomia aranzelària. Amb tot, les mesures van arribar massa tard per convèncer els partidaris de la independència. Volien fer veure que tindran estatut però ja era massa tard, ja que estaven enfadats.

Els Americans van enviar un vaixell al port per intentar defensar els interessos a la illa però un va explotar i ho van fer servir com a excusa per declarar la guerra a Espanya. Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 5.4. La insurrecció filipina El malestar provenia del descontentament de la població amb els mètodes de l'administració espanyola i l'excessiu poder dels ordres religiosos. 6. LA GUERRA CONTRA ELS ESTATS UNITS I LA PÈRDUA DE LES ÚLTIMES COLÒNIES La política espanyola havia intentat evitar un enfrontament amb USA. Per la seva banda, l'opinió pública i la majoria dels polítics estatunidencs eren favorables a la intervenció militar a Cuba.

La insurrecció cubana va ser l'oportunitat per mostrar el suport de USA als indepndentistes cubans. Mckinley, enviava armes als rebels per via marítima, va decidir a intervenir directament en el conflicte. USA va fer servir com a excusa per declarar la guerra l'explosió i enfonsament del seu vaixell de guerra que estava a l'Havana. Espanya no volia renunciar a l'illa i va provocar l'enfrontament entre els dos països. Com a extensió del conflicte, es va reprendre la insurrecció a Filipines. El potencial militar dels Estats Units va destruir fàcilment la flota espanyola en dos breus combats navals, Santiago de Cuba i Cavite (Filipines).

Aquest desastre va fer que el govern espanyol demanés la pau. Es va firmar el Tractat de París i Espanya va cedir Cuba, Puerto Rico i les Filipines als Estats Units. També es van vendre les últimes colònies del Pacífic a Alemanya, ja que no les podein mantenir. DOC 6. LA GUERRA NAVAL La guerra entre USA i Espanya va ser molt ràpida i es va desenvolupar sobretot al mar. Es va iniciar a les Filipines amb la destrucció de la flota espanyola a Cavite. USA va desembarcar a Cuba i després de la destrucció de la flota espanyola, comandada per l'almirall Cervera, va ocupar tota l'illa.

Paral·lelament, tropes estatunidenques havien desembarcat a Puerto Rico i en poc temps havien aconseguit dominar l'illa. Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 7. LES CONSEQÜÈNCIES DE LA CRISI DEL 1898 La derrota en la guerra amb USA va resultar humiliant per la societat espanyola i va comportar una commoció moral i col·lectiva. L'impacte es coneix com el "desastre del 98". Va despertar les consciències dels seus contemporanis mostrant el panorama d'un imperi derrotat i d'un país en crisi.

El desastre va originar un profund pessimisme, que es va fer veure en un grup de literats i pensadors: Generación del 98 (Pío Baroja, Miguel de Unamuno, Antonio Machado...). Van intentar analitzar el "problema d'Espanya" en un sentit crític, i van argumentar que després de les pèrdues, s'havia de fer una regeneració moral, social i cultural del país. La guerra va comportar algunes pèrdues materials a la colònia, no va ser així a la metròpoli on van tenir fins i tot algun efecte beneficiós. Els efectes econòmics van ser greus a llarg termini perquè van significar la pèrdua dels ingressos procedents de les colònies, com també d'uns mercats preferents.

D'altra banda, la tornada a Espanya de capitals cubans va ser l'origen de nous bancs i va permetre la recuperació econòmica d'Espanya en iniciar-se el segle XX. El desastre del 98 també va posar en una situació molt delicada el sistema de la Restauració i els dos partits polítics del torn. La crisi va estimular també el creixement dels moviments nacionalistes a Catalunya i al País Basc, on es va denunciar la incapacitat dels partits dinàstics. La necessitat de renovació i regeneració del sistema polític i de la societat espanyola va ser àmpliament defensada pel corrent regeneracionista, que va denunciar els efectes del sistema de la Restauració. 8. CATALUNYA I LA GUERRA DE CUBA 8.3.

Les conseqüències del 98 A Catalunya, el desastre va tenir conseqüències immediates. 1. En el terreny econòmic, les exportacions catalanes a les antigues colònies van experimentar una reducció considerable, i, a més, s'havia de fer front a l'elevat endeutament públic provocat per l'alt cost de la guerra. De tota manera, La repatriació de capitals realitzada pels "indians" va moderar els efectes econòmics del 98. 2. La repercussió política més immediata va ser l'enfrontament amb el primer govern de la postguerra, el conservador, presidit per Silvela, arrel de l'increment d'impostos per pagar els deutes de la guerra (reforma de Villaverde).

Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 3. La reacció dels gremis de comerciants de Barcelona va ser negar-se a pagar i van protagonitzar el Tancament de Caixes. La resposta repressiva va incrementar al irritació contra el govern i els partits dinàstics. 4. Davant d'aquesta situació, sectors importants de la burgesia van començar a prendre consciència de la incapacitat dels partits dinàstics de la Restauració per desenvolupar una política renovadora i van donar el seu suport a les noves formacions catalanistes, que reivindicaven l'autonomia i prometien una política modernitzadora de l'Estat espanyol. 5.

Del tancament de caixes va sortir una entesa política entre les entitats econòmiques, culturals i ciutadanes de Barcelona que s'havien mobilitzat contra el govern i els grups polítics catalanistes per crear una candidatura política per fer caure als partits dinàstics a les eleccions e 1901. A Barcelona, i a tot Catalunya, la crisi de 1898 va comportar la fi del torn pacífic i la irrupció de noves forces a l'escena política. Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 TEMA 8. ORÍGENS I CONSOLIDACIÓ DEL CATALANISME (1833-1901) 1.

FONAMENTS CULTURALS: LA RENAIXENÇA La Renaixença va ser un moviment cultural i literari que tenia com a objectiu recuperar l'ús de la llengua i dels senyals d'identitat catalans. 1.1. La societat civil, bressol del catalanisme La majoria de la població va mantenir la llengua catalana com a la pròpia tot i que el castellà era l'única oficial de l'administració pública, de l'ensenyament i de tots els actes oficials. La societat catalana va crear moltes entitats culturals i cíviques d'afiliació voluntària com ateneus, editorials, centres excursionistes, etc.

També revistes i publicacions que van organitzar moltes campanyes en defensa de la llengua i a favor de recuperar la història i les tradicions culturals i folklòriques. Va ser la societat civil catalana, el poble, i no el món oficial (ajuntament, diputacions, universitat...) que es va plantejar reivindicar l'ús del català. 1.2. La Renaixença literària i cultural La Renaixença va ser un moviment cultural que va sorgir per reivindicar l'ús públic i literari de la llengua catalana. Marca el començament de la Renaixença la publicació en català de l'oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau.

Al voltant d'aquest moviment es van agrupar intel·lectuals i erudits que van investigar les arrels de la literatura, la història, el dret i el folklore catalans per recuperar i reivindicar la identitat pròpia. Es va fer un estudi del passat medieval, impulsat per literats com Milà i Fontanals i Bofarull. També per juristes com Francesc Permanyer i Manuel Duran. Finalment, filòlegs, folkloristes i músics entre els quals destaca Marià Aguiló, es van dedicar a ajuntar paraules, llegendes, cançons, etc. L'any 1858 es van començar a celebrar els moderns Jocs Florals (Concursos literaris. Enviaven poesies i grans obres que donàven molta fama a la llengua catalana).

– Va ser una plataforma per promoure i difondre la llengua catalana i per estimular els poetes a escriure en la seva llengua. Gràcies als Jocs Florals, els escriptors es van començar a preocupar de crear un model de llengua literària culta. Van destacar escriptors com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller. Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 1.3. La Renaixença popular Hi va haver uns quants escriptors, que defensaven l'ús del "català que ara es parla". Frederic Soler, que es va fer famós amb el pseudònim de Serafí Pitarra.

(moltes obres eren sarcàstiques amb paraules que gent d'una classe social alta no els agradava sentir, per això s'havia de posar un pseudònim). Don Jaume el Conquistador, La botifarra de la llibertat... Josep Anselm Clavé. Feia música per pacificar els treballadors. Va portar moltes corals a diverses empreses i també l'escola perquè si volien anar a la coral havien d'aprendre a llegir. Abdó Terradas: El rei Micomicó Valentí Almirall Lo catalanisme 2. ELS PRIMERS MOVIMENTS ANTICENTRALISTES 2.1.

El progressisme radical i l'anticentralisme Les diferents constitucions del nou Estat liberan van definir España com a nació única i van apostar per un model d'organització estatal basat en la centralització política, econòmica, administrativa, jurídica i militar. En el reglat d'Isabel ll, l'Estat liberal va ser molt criticat per certs sectors del progressisme català que no estaven d'acord en aquesta centralització tan radical. Es van produir moviments populars, bullangues, entre el 1835 i el 1843 que van fer evident el descontentament i van ser una primera mostra d'oposició al centralisme.

Tant en la insurrecció de Barcelona com en la Jamància del 1843 s'hi van formular projectes de reforma de l'Estat samb un fort contingut anticentralista, federal i popular. Durant la Dècada moderada, 1844, es va produir un augment del centralisme, acompanyat d'una política d'ordre públic molt dura; van declarar l'Estat de guerra a Catalunya diverses vegades. Això va fer que moderats catalans es mostressin descontents amb l'uniformisme cultural i que reivindiquessin el particularisme català. Escriptors i politics com Jaume Balmes, Joan Mañé i Flaquer i Manuel Duran i Bas van defensar la descentralització de l'Estat. 2.2.

Les propostes foralistes del carlisme El carlisme va tenir una forta adaptació a Catalunya, sobretot a les zones rurals. Defensaven els principis absolutistes i tradicionalistes; van defensar les institucions tradicionals de Catalunya i de la seva particularitat. Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 DOC 1. El restabliment dels furs antics 1. La incorporació del Principat, igual que Estats d'Aragó, València i Mallorca a la Corona de Castella, va ser per via d'una unió federativa que els permet conservar les lleis antigues i privilegis. 2.

El rei de Castella no pot ser reconegut com a comte de Barcelona si no ha jurat a les Corts generals defensar els furs del Principat. 3. Corts generals a Catalunya cada any. 4. No hi ha quintes a Catalunya, tots els habitants són soldats i han d'agafar les armes quan hi hagi perill. 2.3. El federalisme El 1868, amb l'aparició el Partit Republicà Democràtic Federal, les idees federals van escampar-se políticament, va ser una cosa significativa a Catalunya, sobretot en els medis urbans, on va rebre el suport de la petita burgesia i va tenir una difusió important entre el proletariat industrial (treballadors).

Francesc Pi i Maragall, el principal teòric del federalisme, va dir que Espanya era una nació que havia de garantir la plena participació dels citudadans, l'exercici de les llibertats, la protecció dels drets i la igualtat jurídica. En conseqüència, defensava que l'Estat federal espanyol havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles o regions de la Península. L'any 1869 un grup de federals catalans, on hi havia Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé, van signar el Pacte federal de Tortosa: constituïa un acord per impulsar un Estat federal espanyol.

La caracterització de com havia de ser un Estat Federal es va concretar durant la proclamació de la 1ª República i es va fer efectiva amb el projecte de Constutició del 1873. Però el fracàs de la República i la nova situació política de la Restauració van fer perdre influència al republicanisme. Josep M.Vallès i Ribot, principal referent del federalisme a Catalunya, ja que Pi i Maragall vivia a Madrid, va proposar el 1883, la redacció d'un projecte de Constitució de l'Estat Català dins la Federació Espanyola. Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 3. EL COMENÇAMENT DEL CATALANISME POLÍTIC 3.1.

La Jove Catalunya i el Centre Català Valenti Almirall va ser considerat un dels principals impulsors del catalanisme polític. La tasca propagandística el va portar a promoure el Primer Congrés Catalanista: pretenia aplegar tendències diverses. L'any 1881 Almirall es va distanciar de Pi i Maragall i es va decidir a impulsar una acció política específicament catalana al marge dels partits d'àmbit estatal. Es va acordar la formació d'un partit, el Centre Català, encarregat de desenvolupar un programa reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme.

L'any 1883 el Centre Català va convocar el Segon Congrés Catalanista: es va denunciar el caràcter sucursalista dels partits dinàstics a Catalunya i es va fer una crida als polítics catalans perquè els abandonessin i s'impliquessin en organitzacions estrictament catalanes. (No votar els partits que no fan tanta politica a Catalunya). El Congrés va quedar inacabat per causes politiques conjunturals, però també per les diferències entre els diferents sectors del catalanisme que, malgrat que arribaven a acords entre qüestions específiques com la defensa del proteccionisme i del dret català, representaven posicions ideològiques força diferenciades. 3.2.

El fracàs d'ampliar les bases del catalanisme El projecte d'Almirall, recollit a l'obra Lo catalanisme, de fer una organització interclassista que aplegués tots els corrents del catalanisme i que esdevingués una força política amb capacitat per intervenir a les eleccions va ser impossible. D'una banda, Almirall representava un catalanisme massa republicà per atreure amplis sectors de la burgesia catalana. De l'altra, el projecte no remarcava tant el contingut social del moviment com el republicanisme federal i no va saber atreure's tampoc les bases populars.

A més, les diferències d'alguns membres del Centre Català amb l'orientació progressista d'Almirall van conduir a l'escissió del moviment. 3.3. La Lliga de Catalunya i el missatge a la reina regent El Centre Català va patir una escissió i va conduir a la formació de la Lliga de Catalunya (1887). Va incorporar homes com Narcís Verdaguer, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba i Àngel Guimerà. Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 Aquesta nova organització, tenia un caràcter més conservador que el projecte d'Almirall, amb la qual cosa va connectar millor amb una burgesia cada cop més descontenta de la política dinàstica.

El nou grup va fer les seves reivindicacions de: – L'oficialitat de la llengua catalana – La defensa del dret civil català – El proteccionisme – L'execució d'una política exclusivament catalana. Una de les seves primeres iniciatives va ser el Missatge a la Reina Regent, adreçat a Maria Cristina, en el qual es demanava l'autonomia per a Catalunya. L'any següent la Lliga de Catalunya va propoure una campanya en defensa del dret civil català. Finalment, el govern va accedir a canviar la redacció del Codi Civil, i aquest fet va ser presentat com "la primera victòria del catalanisme". 5.

EL CATALANISME CONSERVADOR A la dècada del 1890 van emergir amb fora les tendències del catalanisme conservador. 5.1. El catalanisme tradicionalista: Torras i Bages Durant la implantació de l'Estat liberal, una bona part del clero català s'havia unit amb el carlisme i havia adoptat posicions integristes i antiliberals. Al llarg de la Restauració, una part del clero va abandonar aquests plantejaments per buscar un espai dins el liberalisme més conservador. Hi va tenir un paper important el vigatanisme, un moviment cultural i intel·lectual impulsat pels membres de les institucions eclesiàstiques de la ciutat de Vic.

L'acostament del clero català al catalanisme conservador va estar liderat per clergues com Jaume Colell i el bisme Josep Morgades, en un intent de cristianitzar un moviment que havia començat desde posicions laiques. Aquest grup va dotar-se d'un òrgan de premsa, el setmanari La Veu del Montserrat, i entre les seves iniciatives cal destacar les campanyes a favor de la celebració del mil·lenari de Montserrat i la restauració del monestir de Ripoll, com també l'exigència que els bisbes fossin catalans. La tradició vigatana es va asociar amb Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, que va defensar un catalanisme d'arrels cristianes.

Es va publicar La tradició catalana, en què es defensava que l'esperit de Catalunya reposa en la família, la propietat i la religió, refusava els plantejaments de canvi social, presentava una edat mitjana idealitzada com a model de valors que calia aplicar al present i defensava una estratègia regionalista allunyada de l'acció política. Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 Aquest moviment defensava el protagonisme que havia de tenir el clero en la regeneració de la societat catalana. Demanava mantenir-la dins dels principis d'un catalanisme tradicionalista i d'arrel cristiana. 5.2.

La Unió Catalanista i l'Assemblea de Manresa El dirigent de la Lliga de Catalunya, Narcís Verdaguer i Callís, va proposar la fundació d'una nova entitat que coordinés tots els grups catalanistes comarcals d'arreu de Catalunya. Es va constituir la Unió Catalanista amb l'objectiu que fos una federació de tots els grups, centres, associacions, ateneus i publicacions Finalitat: difondre les idees regionalistes i elaborar un programa comú per a tots els grups catalanistes. La nova entitat va tenir un suport important a la Catalunya rural. La base social estava formada sobretot per propietaris mitjans, comerciants, professionals liberals i intel·lectuals.

El seu punt feble van ser les diferències entre els membres que s'oposaven a participar en la vida politica, i els defensors de convertir-se en una organització que participés en les eleccions. Un dels primers actes de la Unió Catalanista va ser la celebració a Manresa (1892). Es va aprovar un programa polític que va rebre el nom de Bases per a la Constitució Regional Catalana.

Aquest document era conegut com Bases de Manresa: – Reconeixia la plena sobirania de Catalunya – Proclamava l'oficialitat de la llengua catalana – Defensava restablir les antigues institucions del país Les bases de Manresa Estaven estructurades en 17 articles i definien un poder regional que es basava en la plena sobirania de Catalunya. Les competències de l'Estat central quedaven força limitades, i se n'atorgaven d'absolutes al poder català en matèria legislativa, educació, justícia, ordre públic, etc. S'hi proclamava l'oficialitat de la llengua catalana Es demanava que els càrrecs públics a Catalunya només fossin exercits per catalans S'hi declarava voluntari el servei militar.

Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 Defensaven el restabliment d'antigues institucions i la vinculació de Catalunya amb Espanya per mitjà d'un pacte d'aquestes institucions amb la Corona. 7. EL CATALANISME COM A REGENERACIONISME La crisi del 1898 va afavorir el salt del catalanisme amb la creació de la Lliga Regionalista 7.1. L'oportunitat: el desastre del 98 El desastre del 1898 ca Catalunya va significar la irrupció del catalanisme el la vida política. 7.2.

La candidatura dels quatre presidents L'any 1899, amb el fracàs del projecte regeneracionista del govern Silvela-Polavieja, els dirigents de les corporacions econòmiques i ciutadanes de Barcelona, que actuaven com a portaveus polítics de la brgesia van crear un grup polític: la Unió Regionalista. El seu programa demanava una autonomia política i administrativa per a Catalunya. Paral·lelament a aquesta iniciativa, el grup que publicava el diari La Veu de Catalunya va abandonar la Unió Catalanista i va fundar el Centre Nacional Català.

Format per joves professionals com Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Jaume Carner, Lluís Duran, etc.), eren favorables a la intervenció del catalanisme en la política per la via electoral. Al 1901, la Unió Regionalista i el Centre Nacional van arribar a l'acord de presentar una candidatura unitària a les eleccions perquè: La Unió Regionalista tenia una base social d'industrials i comercials, però no disposava d'un projecte polític definit ni de dirigents amb experiència El Centre Nacional tenia un programa polític possibilista i dirigents experts, però necessitava suports socials.

Aquesta iniciativa es va conèixer com la "candidatura dels quatre presidents", ja que l'encapçalava Albert Rusiñol, el doctor Bartomeu Robert, l'arquitecte Lluís Domènech i Montaler i el comerciant Sebastià Torres. Tots havien estat presidents d'institucions catalanes. Els partits dinàstics van triomfar a Catalunya però la candidatura catalana va imposar-se a Barcelona i va aconseguir l'elecció dels quatre regionalistes. Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 7.3.

Un partit de nou tipus: la Lliga Regionalista L'èxit de la candidatura unitària va afavorir la fusió dels dos grups en una nova entitat politica: La Lliga Regionalista, un partit que va fer del diari La Veu de Catalunya el seu òrgan de difusió principal i que va consolidar la força electoral del catalanisme. Les victòries del 1901 van marcar una senyal dins el corrupte sistema electoral de la Restauració, perquè va ser el primer cop que candidatures "no dinàstiques" van guanyar a Barcelona. A partir d'aquell moment, l'hegemonia electoral es va disputar entre republicans i catalanistes, que es van convertir en les opcions polítiques majoritàries.

La Lliga va posar fi a la corrupció electoral i va saber dotar-se d'una organització eficaç i moderna (afiliats, centres polítics...) Primer, el partit tenia influència entre els industrials, comerciants i professionals de Barcelona, després es va expandre cap a la resta de Catalunya i es va convertir també en un partit força dominant entre els propietaris agraris.

El seu programa polític va ser capaç d'ajuntar la majoria dels sectors benestants del país disposats a lluitar contra el corrupte i ineficaç sistema centralista de la Restauració i a favor d'un reformisme polític que atorgués l'autonomia a Catalunya, Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 TEMA 11. LA SEGONA REPÚBLICA I LA CATALUNYA AUTÒNOMA (1931-1936) 1. PER QUÈ UNES ELECCIONS MUNICIPALS VAN DUR LA REPÚBLICA? El 12 d'abril del 1931 els resultats de les eleccions municipals convocades pel Govern de l'almirall Aznar van tenir un caire plebiscitari, de suport o de refús de la monarquia.

A la majoria dels municipis rurals s'hi van imposar les candidatures monàrquiques; a les capitals de província i als principals nuclis urbans hi va triomfar la conjunció republicanosocialista, partidària de la república. A Catalunya, hi va haver una victòria clara de les candidatures republicanes i el partit vencedor va ser Esquerra Republicana de Catalunya. El 14 d'abril Francesc Macià, màxim dirigent d'aquest partit, va proclamar des del balcó de la Generalitat la República Catalana integrada en una Federació de Repúbliques Ibèriques. Alfons Xlll, va decidir acceptar la voluntat popular, renunciar al poder reial i abandonar Espanya.

A Madrid els representants dels partits que havien signat el Pacte de Sant Sebastià (republicans conservadors, d'esquerra i radicals, socialistes i nacionalistes catalans i gallecs) van constituir un govern provisional, presidit per Niceto Alcalá-Zamora. La iniciativa dels dirigents catalans va provocar un conflicte amb el govern provisional de la República perquè els acords de Sant Sebastià fixaven que la descentralització de l'Estat quedaria establerta per la Constitució.

Una comissió del govern provisional espanyol va viatjar a Barcelona per demanar a Macià que sotmetés la seva decisió sobre l'estructura de l'Estat a la futura decisió de les Corts Constituents, a canvi de la concessió immediata d'un règim d'autonomia. El govern de la República va decretar mesures d'urgència: – Exculpació dels presos polítics – Proclamació de les llibertats polítiques i sindicals – Designació d'alts càrrecs de l'Administració També van convocar unes eleccions a Corts Constituents, que es van celebrar el 28 de juny i van acabar amb una victòria de la conjunció republicanosocialista.

Cap partit no va aconseguir una majoria per poder governar en solitari; però el PSOE es va convertir en el principal grup parlamentari. L'executiu va quedar en mans de la coalició republicanosocialista, que va aprovar en el càrrec el cap de govern (Niceto Alcalá-Zamora) i els ministres del govern provisional. Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 2. EL NOU RÈGIM REPUBLICÀ 2.1. La Constitució del 1931 Les Corts Constituents van inagurar les sessions el 14 de juliol del 1931; van veure ben clar que la nova Constitució respondria als criteris de la majoria parlamentària, formada per socialistes i republicans d'esquerra.

La Constitució, tenia un caràcter democràtic i progressista: – Espanya hi va ser definida com una República de treballadors de totes les classes socials. – El seu caire idealista i pacifista es reflectia en la renúncia de la guerra com a instrument de les relacions internacionals. – L'Estat es configurava d'una manera integral, però s'acceptava la possibilitat de constituir governs autònoms en algunes regions. Establia el principi de la sobirania popular: – La forma de govern republicana – Unes Corts de caire unicameral – Divisió de poders molt accentuada. El poder legislatiu el tenia el Parlament, amb un predomini sobre el Govern i el cap de l'Estat.

El president de la República, havia d'exercir el mandat durant sis anys. Es reconeixia una àmplia declaració de drets i de llibertats, i s'expressava preocupació pels temes socials. – S'hi garantia la igualtat absoluta davant la llei, l'educació i la feina i la no-discriminació per raó d'origen, sexe o riquesa. – S'establia l'educació primària obligatòria i gratuïta. – Es reconeixia la facultat del govern per expropiar béns d'utilitat social, i es definia el treball com una obligació social. – S'establia el vot a partir de 23 anys i, per primera vegada, es concedia el vot a les dones.

– S'afirmava la laïcitat de l'Estat (separació Església-Estat) i es reconeixia el matrimoni civil i el divorci. 2.2. Els debats parlamentaris La defensa dels drets socials i individuals van provocar intensos debats entre dretes i esquerres com: – La regulació del dret de sufragi de les dones. – La discussió dels articles relacionats amb la implantació del laïcisme – La prohibició als ordres religiosos d'impartir l'ensenyament Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 – L'expulsió dels jesuïtes La Constitució, va ser aprovada el 9 de desembre del 1931.

Va tenir el rebuig dels partits de dreta i dels sectors catòlics; tampoc tenien el suport dels grups republicans més moderats. Alcalá-Zamora va ser nomenat president de la República i Manuel Azaña el va substituir com a president del govern. 2.3.

El sistema de partits i de sindicats Esquerra Republicans - Acción Republicana (M.Azaña) - Partido Radical-Socialista (M.Domingo) Autonomistes Obrers i sindicats -ERC (F.Macià, L.Companys) -ORGA -PSOE i UGT -CNT I FAI -PCE Dreta Republicans - PRR (Lerroux) Dreta - CEDA Autonomistes - Lliga Catalana (Cambó) - PNB Obrers i sindicats - Sindicats catòlics agraris Contraris a la República Centredreta Monàrquics - Renovación Española Autoritaris - JONS -Falange Espanyola Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 3. LA GENERALITAT I L'ESTATUT D'AUTONOMIA DEL 1932 3.1.

La Generalitat provisional i l'Estatut de Núria Les negociacions amb el govern provisional van comportar la desaparició de la República Catalana i el reconeixement d'un govern autonòmic, que es va anomenar Generalitat de Catalunya. Francesc Macià en va ser escollit president fins a l'aprovació del nou Estatut d'Autonomia. El govern català va convocar una comissió per tal d'elaborar un projecte d'Estatut que definís el marc institucional de l'autonomia catalana i les competències que havia d'assumir. Els membres de la comissió es van reunir al santuari de Núria i van redactar un projecte d'Estatut, lliurat al govern de la Generalitat al 1931.

L'Estatut de Núria: – Definia Catalunya com un "Estat autònom dins de la República espanyola". – Declarava el català llengua oficial juntament amb el castellà. – Preveia la possibilitat de federar-se amb els països de parla catalana. – La Generalitat assumia competències exclusives en ensenyament, cultura, policia i ordre públic, dret civil... – Per al finançament autonòmic disposava de la gestió dels impostos directes, mentre que els indirectes eren gestionats per l'Administració central. Un plebiscit popular en el qual va participar-hi el 75% el cens, va aprovar l'Estatut amb el 99% dels vots. 3.2.

La discussió de l'Estatut de les Corts espanyoles Es va elaborar l'Estatut de Núria, el 18 d'agost del 1931 Francesc Macià el va presentar a les Corts de Madrid per començar-ne la tramitació parlamentària, que no va ser fàcil, ja que la Constitució del 1931 va definir Espanya no com Estat federal sinó com Estat integral, amb una única sobirania espanyola i la possibilitat de constituir territoris autònoms.

En la discussió parlamentària, s'hi van manifestar tres posicions: – La del govern central, partidari de concedir a Catalunya una autonomia moderada – La dels parlamentaris catalans, que reclamaven una autonomia àmplia – La d'oposició de dretes, que considerava que l'Estatut posava en perill la unitat d'Espanya i la seva llengua, i situava Catalunya en posició de privilegi. En aquest context, la difícil posició del president Manuel Azaña a favor de l'autonomia i el fort rebuig dels republicans a l'intent de cop d'Estat militar pel general Sanjurjo van ser decicius per a l'aprovació a les Corts de l'Estatut el 9 de setembre.

Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 3.3. L'Estatut de 1932 L'Estatut aprovat per les Corts era diferent del de Núria tot i que: – Conservava les institucions bàsiques, com el Parlament i el Consell o govern de la Generalitat. – Catalunya, es constituïa en regió autònoma dins l'Estat espanyol, amb una sobirania limitada, – Tant el català com el castellà eren llengues oficials. Les competències de la Generalitat eren molt àmplies en ordre públic i justícia (nomenament de jutges, magistrats i funcionaris i creació del Tribunal de Cassació de Catalunya).

Tot i això, una majoria de competències eren compartides amb l'Estat (educació, obres públiques, sanitat...) i el sistema de finançament resultava insuficient. Els conflictes entre la Generalitat i l'Estat s'havien de resoldre per mitjà del Tribunal de Garanties Constitucionals. L'Estatut, va ser molt celebrat a Catalunya, ja que va significar el primer sistema autonòmic contemporani. 3.4. Les forces polítiques d'àmbit català Amb la proclamació de la República molt espai polític va estar ocupat per partits catalanistes. Les forces conservadores estaven representades per la Lliga Catalana.

El partit hegemònic era Esquerra Republicana de Catalunya, que agrupava nacionalistes independentistes (Estat Català de Francesc Macià), també Lluís Companys i petites formacions republicanes i nacionalistes. El seu programa de reformes polítiques i socials va atreure molts grups de la petita burgesia , de la pagesia i dels obrers industrials. Els partits marxistes estaven representats per dos grups socialistes (Unió Socialista de Catalunya i Federació Catalana del PSOE) i quatre grups comunistes (Bloc Obrer i Camperol, Partit Comunista de Catalunya, per exemple) El 1935 el Bloc Obrer i l'Esquerra Comunista van constituir el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM).

Després, la unió dels altres grups comunistes i socialistes van formar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). 4. COM VA CANVIAR LA VIDA DE LES DONES, LA 2ª REPÚBLICA? Duratn la 2ª República, el moviment feminista va aconseguir mobilitzar una minoria de dones defensores. La Constitució del 1931 establia la igualtat entre sexes, encara que l'aprovació del dret del sufragi femení va enfrontar les úniques diputades presents a les Corts: Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Nelken.

Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 – Clara: partidària del vot de les dones – Les altres: argumentaven que seria un error implantar-lo immediatament, perquè la influència de l'Església entre la majoria de les dones i el seu escàs nivell d'instrucció beneficiarien els sector smés clericals i reaccionaris. Al final es va impulsar la idea que era una qüestió de justícia, i les dones van poder votar per 1ª vegada a Espanya a les eleccions del 1933.

Es van implantar mesures com la implantació del matrimoni civil, l'aprovació del divorci i la igualtat d'accés d'homes i dones als llocs oficials les quals van constituir aportacions molt destacades a favor dels drets socials i polítics de les dones i del nou paper en la societat. L'impuls que es va donar a la creació d'escoles i l'accés de les nenes a l'educació va aconseguir reduir l'analfabetisme femení. Però la mentalitat tradicional i altres factors van fer que fins i tot durant la 2ª República es mantinguessin situacions discriminadores, com reflecteix la poca presència de les dones en l'ensenyament secundàri i universitari, en el món laboral (sous inferiors) o en la política.

Fins i tot es va mantenir gairebé sempre la separació per sexe a les aules o les assignatures de feines de la llar només per a nenes. 5. EL REFORMISME REPUBLICANOSOCIALISTA (1931-1933) La política de reformes, desenvolupada durant el bienni d'esquerres, la va impulsar el govern de Azaña i es basava en l'aliança entre la burgesia republicana d'esquerres i l'obrerisme socialista. 5.1. Reformes sociolaborals i agrària – Reforma laboral L'arribada de la República va comportar l'aprovació d'una nova legislació sociolaboral, portada per el socialista Largo Caballero.

Es va concretar principalment en la Llei de Termes Municipals, la Llei de jurats mitxtos, la Llei de Treball forçós i l'establiment de la jornada màxima de 8 hores. – Reforma agrària La Llei de Reforma Agrària va ser el projecte de més importància. El seu objectiu era crear una classe mitjana rural, propietaris de les seves explotacions; redistribuir la propietat. La llei permetia expropiar sense pagar les terres d'una part de la noblesa, mentre que les que estaven conreades d'una manera deficient o les que podent ser regades no ho eren es podien expropiar indemnitzant els propietaris.

Al final del 1933 només s'havien expropiat unes 24.000 hectàrees i s'havien establert poc més de 4000 pagesos, pels 60.000 que havien previst. Això va generar frustració entre una Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 pagesia que veien com s'allunyava el dia esperat del repartiment de terres i les expectatives de la ràpida millora de les condicions de vida. Aquesta llei va tenir l'oposició radical dels grans propietaris agrícoles. 5.2. Església i laïcisme – Reformes religioses Un dels primers objectius de la República va ser limitar la influència de l'Església i secularitzar la societat (sense religió) espanyola.

La Constitució va marcar la no- confessionalitat de l'Estat, la llibertat de culte i la supressió del pressupost del culte i clero. També es va permetre el divorci i el matrimoni civil. Els ordres religiosos influenciaven en l'educació i el govern republicà va prohibir que es dediquessin a l'ensenyament. A més, la Llei de Congregacions va limitar la possessió de éns als ordres religiosos. L'enfrontament més greu va ser amb els jesuïtes. La posada en pràctica de les polítiques laïcistes va provocar una forta polèmica en un país amb una gran majoria de població catòlica. La qüestió religiosa va allunyar de la República una part de la dreta. 5.3.

La reforma militar – Reforma militar La República també va pretendre reformar les institucions militars i policíaques. Es pretenia assegurar l'obediència al poder civil i modernitzar l'estructura i organització de l'exèrcit. Es va promulgar la Llei de Retir de l'Oficialitat (1931), que oferia als oficials en actiu la possibilitat de retirar-se voluntàriament i en òptimes condicions. (Volien que l'exèrcit fos professional i que no es dediquessin en la política). També, es va reduir el nombre d'unitats i d'oficials i es va tancar l'Acadèmia Militar de Saragossa, on hi havia els sectors més colpistes.

La reforma militar va ser rebuda per alguns sectors, sobretot pels africanistes, com una agressió a la tradició militar i al poder de l'exèrcit. Al cap de quinze mesos d'haver-se proclamat la República alguns militars, amb el general Sanjurjo al capdavant, van protagonitzar el primer cop d'Estat contra la República. La revolta va fracassar i el Govern va podere controlar amb facilitat la situació, però la Sanjurjada va ser un avís seriós que la lleialtat de l'exèrcit no estava garantida. Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 5.4.

La descentralització de l'Estat La configuració d'un Estat que permetés a les nacionalitats històriques accedir a l'autonomia es va convertir en una qüestió prioritària del govern de la República. Catalunya, va ser la primera regió que va començar aquest procés, amb la creació de la Generalitat de Catalunya i l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia. L'aprovació de l'autonomia catalana va tenir l'oposició de la dreta espanyola i va ser un element bàsic d'erosió de la República (al costat de la defensa dels privilegis de l'Església o l'oposició a la reforma agrària). Al País Basc es va redactar un projecte d'estatut però no es va aprovar. A Galícia, la consciència nacionalista era menys acusada.

També es va fer un projecte d'estatut però no es va aprovar. 5.5. La promoció de l'ensenyament i de la cultura Es van dedicar molts recursos a la reforma de l'ensenyament. Es va emprendre un pla de construcció de milers d'escoles i va començar una reforma pedagògica per mirar de consolidar un ensenyament d'organització estatal obligatori i gratuït. – Es va establir un sistema d'educació laic – Es va introduir la coeducació – Es va suprimir la separació dels alumnes a les aules per raó de sexe. Es van dotar noves places de mestres (més de 3200 per any). Els mestres es consideraven un element essencial per fer conèixer els ideals del nou règim.

La no-obligatorietat de l'ensenyament de la religió catòlica a les escoles i el caràcter lac de la reforma educativa va provocar una forta reacció entre els sectors polítcs i socials més conservadors i va donar peu a la guerra escolar. Es van impulsar, les Missions Pedagògiques pels pobles i es van crear bilioteques ambulants, amb xerrades i conferències sobre la literatura espanyola, teatre... Tambe, es van fer iniciatives com el teatre universitari La Barraca, dirigit per Federico García Lorca. 6. QUÈ VA FER LA GENERALITAT REPUBLICANA?

La tasca de govern de la Generalitat va ser força important, sobretot si tenim en compte que el període efectiu de govern autonònic només va durar del 1932-1934. Un primer camp d'actuació va ser l'econònic: – Creació de serveis d'estadística, Institut d'Investigacions Econòmiques i les Caixes Dipòsits. – En l'agricultura, es va fomentar la creació de cooperatives i de centres d'experimentació Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 agrària i es va discutir el problema dels pagesos arrendataris (rabassarires). Es va aprovar una reducció del 50% de les rendes que els rabassarires pagaven al spropietaris.

En la política social: – Es va aprovar la Llei de bases: va permetre organitzar els serveis de Sanitat i Assistència Social. Es van fer experiències innovadores per millorar la xarxa d'hopitals, l'assistència als malalts, l'atenció psiquiàtrica i les campanyes de prevenció, vacunació i higiène pública. – Es van crear organismes de suport social. En l'ensenyament: – Es van crear moltes escoles primàries i centres d'ensenyament secundari i professional. – Es van millorar les condicions laborals i salarials dels mestres. – Es va donar autonomia a la Universitat de Barcelona i es van crear noves biblioteques populars, arxius i museus.

Àmbit cultural: – Normativitzar i normalitzar la llengua catalana – Publicació del Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra. 7. LA CRISI DE LA COALICIÓ D'ESQUERRES Les rerformes que van emprendre la coalició republicanosocialista van ser contestades per diversos socials. La dreta i els grups de pressió (organitzacions patronals, l'Església i l'Exèrcit) van mostrar una forta resistència al procés reformista. Les reformes semblaven lentes i insuficients a l'esquerra obrera (anarquistes i comunistes), que creien en la necessitat de dur a terme una revolució social immediata.

L'opinió republicana de centre i de caràcter moderat es va alarmar pel contingut d'algunes de les reformes que s'havien emprès, com la religiosa. Als problemes tradicionals de l'economia espanyol (atur agrícola, repartiment desigual terra...) s'hi van afegir els problemes de la crisi econòmica mundial del 1929. A més, la República va generar desconfiança entre l'empresariat industrial i els grans propietaris agrícoles. També, va augmentar l'atur (uns 600.000 desocupats). El deteriorament de l'economia va fer augmentar la conflictivitat social i les vagues.

Tot plegat va comportar un increment de la violència política i molts morts, ferits i detinguts que va anar erosiorant l'autoritat dels governs. Azaña va haver de prendre mesures molt dures per restaurar l'ordre públic. La pèrdua de popularitat i el desgast de la coalició de partits que donava suport al Govern va anar Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 augmentant durant el 1933. Amb la dreta en procés de reorganització, les repercussions de l'escàndol de Casas Viejas, els efectes de la crisi econòmica i la col·laboració entre republicans i socialistes es va anar fent cada vegada més difícil.

Alcalá-Zamora va retirar la confiança al Govern i va nomenar Diego Martínez Barrio president d'un nou gabinet amb la finalitat de dissoldre el Parlament i convocar eleccions generals (19 setembre del 1933). Esquerres separades i dretes juntes. 8. EL BIENNI CONSERVADOR (1933-1936) 8.1. Les eleccions del 1933 i el canvi de govern Les eleccions del 19 de novembre del 1933 van ser les primeres en què a Espanya van poder votar les dones. La dreta, coalitzada, va aconseguir formar una única candidatura, l'esquerra va decidir presentar-s'hi en candidatures separades.

L'adjudicació d'escons va atorgar tant a la CEDA de Gil Robles com al Partido Republicano Radical de Llerroux més d'un centenar de diputats, insuficients això no obstant per poder governar en solitari. 8.2. Els governs de centredreta El nou Govern va començar a capgirar la política reformista del bienni anterior. – Al camp hi va frenar la reforma agrària; es va establir la devolució de terres a la noblesa, es va anul·lar la cessió de terres mal conreades als pagesos d'Extremadura i es va concedir llibertat de contractació, cosa que va generar una tendència a la baixa dels sous dels jornalers. – Es va intentar contrarestar la reforma religiosa aprovant un pressupost de culte i clero.

– Pel que fa a l'exèrcit, el govern va aprovar una amnistia per a tots els qui s'havien revoltat amb Sajurjo el 1932 i el general va abandonar Espanya. – En l'educació, es va reduir el pressupost. – També es van començar a destituir els ajuntaments que eren en mans de republicans i de socialistes, els quals van ser sustituïts per comissions gestores. D'altra banda, el govern va topar amb la Generalitat de Catalunya per la qüestió agrària davant de la Llei de Contractes de Conreu, que va derivar en un enfrontament obert l'octubre del 1934 arran de la proclama insurreccional del president Companys. Descarregat per Lafont Lafontet (lafont1200@gmail.com) lOMoARcPSD"51162580 8.3.

La radicalització obrera i la revolta asturiana del 1934 El gir conservador i l'obstrucció de les reformes anteriors van tenir com a conseqüència una radicalització del PSOE i de la UGT, afavorida per Largo Caballero. Els socialistes van declarar una vaga general pagesa. Hi van haver vagues i manifestacions. A Astúries l'actuació conjunta d'organitzacions i partits obrers i la intervenció dels miners, que disposaven de dinamita i van aconseguir arsenals i dipòsits d'armes, va peretre controlar quasi tota la regió. La insurrecció va ser portada pels…