Bioquímica i Transport Cel·lular

I 60 flashcards i 40 preguntes més al document.

Text del document

LUZ PÉREZ MERINO BIOLOGIA 1r BAT T1.BIOQUÍMICA BIOMOLÈCULES La bioquímica és la química de la vida (qualsevol organisme viu, no nomès els humans) Tot són molècules. S'ha d'entendre la biologia com la química de la vida: un conjunt de reacciones químiques, sense consciencia. Ón per exemple, quan es crea un medicament, es busquen molècules que interaccionin amb altres molècules que produeixin determinades reaccions químiques, Per obtenir el resultat buscat. <Tot el nostre cos són molècules i les funcions que es produeixen>. El medi intern dels éssers vius està format per una barreja complexa de molècules amb una estructura de carboni.

Les molècules formen les estructures que formen els éssers vius i realitzen les funcions pròpies de la vida Parlem de bioquímica de la vida, de química orgànica, de la química del carboni. - (Encara que tambè hi hagin algunes molècules innorgàniques que formin part dels èssers vius, com podría ser l'aigua, quan parlem de la estructura, estem compostos a partir de molècules orgàniques) Encara que les molècules es representin en un pla tenen una conformació espacial que depèn dels àtoms i elements que la constitueixen Hemoglobina Aigua ADN Les biomolècules han sigut classificades tradicionalment en grups anomenats "principis inmediats".

Ja que es podíen extreure facilment a travès de dissolucions, filtracions… CLASSIFICACIÓDELESBIOMOLÈCULES CLASSIFICACIÓ DE LES BIOMOLÈCULES INORGÀNIQUES ORGÀNIQUESO NO tenen estructura de carboni Encara que no tinguin una estructura de Carboni, hi ha unes poques excepcions que tenen Carboni/Carboni + Hidrogen, que són inorgàniques, les més importants: - C02 - H2CO3 (àcid carbónic) - HCO3 (bicarbonat) - NaHCO3 (bicarbonat de sodi) Tenen una estructura de carboni, (això vol dir que sempre hi haurà un àtom de Carboni) És molt comú que s'uneixi amb l'hidrogen. Tambè es pot unir amb si mateix i formar fins a 4 enllaços covalents.

Per exemple CH4 (s'ha unit amb 4 hidrogens) Això fa que el Carboni destaqui molt, ja que és capaç de crear estructures molt variades complexes. 1. Aigua 2. Sals minerals 3. CO2 1. Glícids 2. Lípids 3. Proteïnes / Pròtids 4. Àcids nucleics El que determina la quantitat d'enllaços covalents que pot formar un element, és la quantitat d'electrons que que necessita per arribar a 8. (Ja què quan un àtom arriba a 8 electrons es considera molt més estable) (Ex: C, té 4 electrons, necessita 4) = 4 enllaços covalents Pròtids: Nom general d'una biomolècula orgànica nitrogenada (inclou: aminoàcids, pèptids i proteïnes).

Proteïna: Tipus de pròtid DISTRIBUCIÓDELESBIOMOLÈCULES DISTRIBUCIÓ DELS COMPONENTS MOLECULARS DE LA CÈL·LULA Una persona ha de seguir uns percentatges ideals, (poden variar una mica depenen la persona) i sempre s'han de mantenir. Si varien molt, pot afectar al funcionament celular, o donar donar lloc a solucions extremes per obtenir els nutrients necessaris. (Les conseqüències tambè varien segons quin percentatge sigui i si són un o més) Per exemple, una persona amb un transtorn alimentici quan deixa de menjar, deixa d'ingerir nutrients, provocant que els seus percentatges estiguin per sota dels mínims necessaris per a que les cèl·lules funcionin correctament i puguin fer les seves funcions.

Això porta a que el cos intenti buscar totes les opcions possibles per ingerir aquells nutrients, menjant-se les grases… Fins que al final quan ja no queda res, per la necessitat de proteïna, es comença a menjar els mateixos músculs, anomenat com catabolisme. BIOMOLÈCULES PROCARIOTAS EUCARIOTAS Lípids 2 4,5 Glícids 3 3 Pròtids 15 18 Aigua 70 70 RNA (àcids nuclèics) 6 1,25 ADN (àcids nuclèics) 2 0,25 Sals minerals 1 1 Precursors 1 2 Per exemple, a les dones quan no tenen un percentage mínim de grasa, es retira la regla.

Cosa que ens avisa que el nostre cos, no està preparat per a un desgast tan gran, i no té els nutrients suficients per soportar-lo Totes les nostres reaccions químiques es produeixen en un entorn aquós, per aixó, el estar deshidratat et pot provocar la mort. Els precursors són substàncies que serveixen per formar-ne unes altres. Per exemple, els aminoàcids són els precursors de les proteïnes, ja que s'uneixen entre si mitjançant enllaços peptídics fins a formar-les. BIOELEMENTS Element químic que s'uneix a altres per formar biomolècules (les molècules dels èssers vius).

CLASSIFICACIÓ DELS BIOELEMENTS PRIMARIES SECUNDARIES OLIGOELEMENTS Les més abundants en la massa d'un èsser viu (96,2%) En menys quantitat, però tambè indispensables per a un èsser viu. Menys d'un 0,1% en la massa d'un èsser viu. C (carboni) H (hidrogen) O (oxigen) N (nitrogen) S (sofre) P (fòsfor) Mg (magnesi) Ca (calci) Cl (clor) Na (sodi) K (potassi) Són molt importants en el manteniment osmòtic de la cèl·lula. Ja que per equilibrar el volum cèlular entre l'interor i l'exterior de la membrana, ha d'haber un nombre determinat de Na i K ionitzats.

Els bioelements secundaris, poden fer dos funcions: la de "bioelement", es a dir unint- se a altre per formar una molècula o tambè poden actuar com ions. Com per exemple el Na i K quan es troben ionitzats en la cèl·lula. INDISPENSABLES VARIABLES Indispensables en TOTS els éssers vius. En alguns organismes. Mn Fe Cu B Al V Característiquesbioelementsprimaris Abundant en l'escorça terrestre Els seus composotos són polars (és a dir que la càrega negativa i positiva està distribuida de diferent manera en la molècula, i hi ha una zona ligerament positiva i una altre ligerament negativa) Cosa que fa possible que siguin més solubles en aigua.

*És important que sigui soluble en aigua per tal que les reaccions químiques es puguin produir correctament (ja que es produeixen en medis aquosos). C i N podem participar amb faiclitat en procesos de oxidació (una sustància perd electrons) - reducció (una altre els guanya). Això és molt important en els procesos d'obtenció d'energia (fotosíntesis i respiració celular). Ón, quan a partir de la respiració celular obtenim glucosa, aquesta s'oxida (perd electrons), i aquests electrons passen a altres molècules que es redueixen (els guanya). I la energía alliberada durant aquest procés genera ATP que és la molècula que la cèl·lula utilitza com a font d'energía.

C, H, O i N tenen massa atòmica petita, per lo qual tenen més facilitat en crear enllaços més estables. Ja que com tenen una massa atòmica petita (menys electrons), aquests electrons están més a prop del nucli i per lo tant quan es comparteixen electrons durant un enllaç, al tindre el nucli més aprop, apropa els electrons amb més força, fent així enllaços més forts I estables. Adamés, (tots però sobretot el carboni), és molt destacat per tindre una gran variabilitat de valències (pot fer moltíssimes combinacions diferents), formant així més quantitat de molècules grans.

El poder formar una molècula que sigui polar no es una característica exclusiva dels elements primaris, sino que tots els bioelements (primaris, secundaris i oligoelements) poden formar enllaços covalents polars, ja que la polaritat depèn de la diferència d'electronegativitat entre els àtoms que formen l'enllaç, i no del grup al qual pertanyen. (Els bioelements secundaris, com el Na, K, Ca i Mg, solen formar ions i enllaços iònics. I encara que no sigui lo comú, poden.) ENLLAÇCOVALENT Els àtoms que formen les molècules orgàniques dels éssers vius, están units mitjançant enllaços covalents.

Que realment estàn formats pels electrons que cada àtom comparteix a l'hora de formar l'enllaç, i aquests es queden entre els dos àtoms. Aleshores els electrons són els que formen l'enllaç, com si fossin "els ponts", que uneixen els dos atoms, fent que els dos obtinguin la energia dels dos. Aquest enllaç es forma quan elements comparteixen electrons mutuament per completar la seva última capa. És a dir per cada enllaç que fan dos àtoms, comparteixen un electro, i cada un obtè l'energia dels dos electrons. Ex: C fa un enllaç amb H, comparteixen electrons, i hi ha dos al mig, i els dos obtenen la energia.

Els electrons que poden compartir els àtoms per completar l'última capa són anomenats = electrons de valència Els enllaços covalents es representen amb una raya (que simbolitza els dos electrons de valència) Els enllaços covalents són molt resistens en el medi aquós Que siguin resistents no vol dir que no siguin solubles, sino que no es trenquen fàcilment en contacte amb l'aigua. Això permet que les biomolècules mantinguin la seva estructura mentre es troben dissoltes i participen en les reaccions químiques dels éssers vius.

TIPUS D'ENLLAÇOS COVALENTS SIMPLES DOBOLES TRIPLES És quan dos àtoms es junten i comparteixen dos electrons (un de cadascún) És quan dos àtoms es junten i comparteixen cuatre electrons (dos de cadascún) És quan dos àtoms es junten i comparteixen sis electrons (tres de cadascún) Els enllaços simples permeten el gir i donen flexibilitat a les molècules i poden adoptar diferents disposicions. En canvi, els enllaços dobles i triples tenen una rotació més restringida.

Això pot originar isòmers, (molècules amb la mateixa fórmula molecular però amb una disposició dels àtoms diferent) EnllaçcovalentdelCarboni Piruvat EXEMPLES El carboni, quan parlem d'enllaços covalents, és un dels elements amb més importància, degut a la quantitat d'enllaços que pot fer i lo variable que és (pot formar enllaç amb practicament tots els elements) A més, els seus enllaços són molt estables (en característiques dels bioelements primaris s'ha explicat perquè són tant resistents) El carboni té 4 electrons de valència, per lo tant, com per completar la seva última capa vol arribar a 8 electrons, pot formar fins a 4 enllaços covalents. I es pot unir tambè a ell mateix.

Per lo tant, les possibilitats d'enllaços que pot fer són: Quatre simples Un doble i dos simples Dos dobles Un simple i un triple Un àtom sempre ha de formar el tots els enllaços que és capaç de fer, és a dir, en aquest cas el carboni pot formar 4 enllaços, doncs sempre haurà de formar aquests 4, no podrà formar mai menys o més. Enllaçcovalentd'altresbioelementsprimaris La polaritat d'un enllaç covalent succeeix quan dos àtoms formen un enllaç covalent i un d'ells té més electronegativitat que l'altre. Per tant, té més força per atraure els electrons compartits.

Quan es forma un enllaç covalent, cada àtom comparteix electrons i els electrons compartits es queden entre els àtoms, formant l'enllaç. Si un dels àtoms té més electronegativitat, atraurà més aquests electrons cap a ell. Això provoca que l'àtom més electronegatiu adquireixi una càrrega parcial negativa (δ ), mentre que l'àtom menys electronegatiu adquireixi una càrrega parcial positiva (δ+). Aquest repartiment desigual de càrregues fa que l'enllaç sigui POLAR. La polaritat és molt important en els processos biològics, com la polaritat de l'aigua, l'estabilitat de molècules com l'ADN i la solubilitat de les biomolècules.

Polaritatdelsenllaçoscovalents Les molècules polars, solen ser solubles en aigua, però el que fa que els compostos polars siguin més solubles en aigua és que l'aigua és una molècula polar i, per tant, té una zona amb càrrega parcialment negativa i una altra amb càrrega parcialment positiva. Això fa que, si una altra molècula és polar, les zones amb càrrega parcialment positiva de l'aigua atreguin les zones amb càrrega parcialment negativa de l'altra molècula, i viceversa. Aquestes atraccions faciliten que les molècules es barregin amb l'aigua i es dissolguin. Si una molècula ha d'actuar en ambients aquosos, o en ambients on necessiti ser soluble, tindrà grups d'àtoms que aportaràn polaritat.

Un exemple molt destacat és el grup OH. I, aquest grup pot estar a una molècula que no sigui polar i encara així aquest enllaç podría comportar- se en certos casos com polar. Això es possible perquè una molècula té més d'un enllaç, (a no ser que sigui simple), i encara que hi hagi un enllaç polar, això no vol dir que tota la molècula ho sigui perquè pot haver-hi altres enllaços que ho compensin. En canvi, el grup CH aporta poca polaritat, perquè el carboni i l'hidrogen tenen electronegativitats molt semblants i comparteixen els electrons de manera bastant equilibrada.

Per tant, les molècules que han d'actuar en medis aquosos, com el citoplasma, solen tenir grups polars que afavoreixen la seva solubilitat, com el OH. En canvi, les molècules que actuen en medis no aquosos o en zones lipídiques, com l'interior de les membranes, poden tenir més grups apolars, com els CH. Encara que una molècula estigui formada per enllaços covalents polars, que sigui polar o apolar tb depén de la disposició espacial Electronegativitatdelselements El que té més electronegativitat = Fluor El que té menys electronegativitat = Franci DISPOSICIÓESPACIALDELSENLLAÇOSDECARBONI Encara que nosaltres representem els àtoms en pla, aquest en realidad es troba col·locat en l'espai.

Això s'anomena disposició espacial i bàsicament és com estan col·locats els àtoms d'una molècula a l'espai, formant una estructura tridimensional.

(La forma tridimensional que té una molècula segons ón estàn els seus àtoms.) El carboni depenent de la quantitat d'enllaços que tingui pot tindre tres tipus de disposició espacial / hibridacions (és el mateix) Hibridació tetraèdrica: Quatre enllaços simples Hibridació trigonal: Un doble i dos simples Hibridació diagonal: Dos dobles o un simple i un triple La disposició espacial influeix en moltes coses, en la polaritat d'un enllaç, un bon funcionament biològic etc Per exemple, quan agafem febres molt altes és molt dolent ja que, els enzims per tindre un bon funcionament han de seguir una disposició espacial determinada, i quan agafem febres molt altes a causa de les altes temperatures perd aquesta disposició espacial (es desnaturalitza) i deixa de funcionar correctament.

En aquest tipus d'hibridació, el carboni està al mig d'un tetraedre i els àtoms als vertexs. Exemples… Nomenclatura bàsica alcans, alquens, alquins PER NOMBRE D'ÀTOMS 1 àtom de C prefix MET- 2 àtoms de C prefix ET- 3 àtoms de C prefix PROP- 4 àtoms de C prefix BUT- 5 àtoms de C prefix PENT- PER TIPUS D'ENLLAÇ 1 enllaç simple sufix -À 1 enllaç doble sufix -È 1 enllaç triple sufix -Í Alcans Alquens Alquins La nomenclatura serveix per posar nom als hidrocarburs (compostos formats per carboni i hidrogen) Encara que tinguin només un enllaç triple es seguiex considerant q l'enllaç es triple (lo mateix amb els dobles) FÒRMULESDELESBIOMOLÈCULES F. desenvolupada piruvat F. semidesenvolupada piruvat F.

empírica piruvat F. simplificada colesterol Desenvolupada: indica tots els àtoms I enllaços covalents de la molècula. Semidesenvolupada: Indica només els enllaços de la cadena carbonada. En el cas del colesterol està en un esquelet, però segueix sent semidesenvolupada. Empírica: Indica només el nombre d'àtoms de cada element de la molècula.

Simplificada: Representació de les cadenes carbonades mitjançant una línia trencada, en què no s'indiquen els carbonis ni els hidrògens, però sí els dobles enllaços o altres funcions que poseeix la molècula (funcions alchol, cetona, àcid, amino…) Encara q el colesterol no sigui una molècula polar, en aquesta imatge veiem que te un enllaç OH (que dona solubilitat), en algunes situacions es podria donar un comportament amb cert comportament polar (solubilitat) Si no s'indica, casi sempre els vertex d'una molècula (orgànica) són de Carboni DNA Proteïna fibrosa Les grans molècules es representen esquemàticament, ja que tenen molts àtoms i enllaços, i seria massa complicat dibuixar-los tots.

Per tant, es mostra només la seva forma i estructura general. FUNCIONSORGÀNIQUES GRUPS FUNCIONALS: Un grup funcional és un grup d'àtoms que quan està present a una molècula li otorga unes característiques determinades. Segons el grup funcional (ex: OH) pertany a una funció química (ex: alchol), determinada. PRINCIPALS GRUPS FUNCIONALS GRUP FUNCIONAL CARACTERÍSTIQUES -OH (alcohol) Pot formar ponts d'hidrogen i afavoreix a la solubilitat. -SH (tiol) Pot formar enllaços disulfur amb altres -SH, importants en proteïnes.

-COOH (àcid carboxílic) Té caràcter d'àcid i pot alliberar H (ja que és un enllaç dèbil) i es queda ionitzat en l'aigua, alterant així desprès el pH (format pels àtoms d'aigua ionitzats) -CHO (aldehid) És reactiu i pot oxidarse a àcid carboxilic. -CO- (cetona) És polar i pot participar en reaccions químiques. -NH2 (amina) Té caràcter bàsic i pot captar H. -CONH2 (amida) És polar i forma part dels enllaços peptídics de les proteïnes. Un aminoàcid està format per un grup amino i un grup carboxil. Quan dos aminoàcids s'uneixen, el grup amino d'un reacciona amb el grup carboxil de l'altre i es forma un enllaç entre el C i el N, anomenat enllaç amida.

Quan aquest enllaç amida uneix dos aminoàcids, s'anomena enllaç peptídic. Exemples… Cadena lineal saturada: amb enllaços simples Cadena lineal insaturada: amb enllaços dobles/ triples Cadenescarbonades Les biomolècules estan formades principalment per àtoms de carboni units entre si mitjançant enllaços covalents. La resistència i versatilitat d'aquests enllaços permet que el carboni s'uneixi amb si mateix i amb altres elements. Formant estructures molt variades que constitueixen l'esquelet de les principals molècules orgàniques. I pot ser una cadena oberta o tancada. Una cadena carbonada és aquella que la cadena principal esta formada a partir de carbonis. No importa si és 1 o més.

TIPUS D'ESQULETS DE LES MOLÈCULES ORGÀNIQUES CADENA LINEAL SATURADA CADENA LINIAL INSATURADA CADENA RAMIFICADA CADENA MIXTE CADENA DOBLE CICLE MIXTE Sense ramificacions: tots els carbonis estan seguits. Poden haver- hi enllaços lliures que surtin d'un carboni sense indicar l'àtom, però no formen una altra cadena de carbonis. Enllaços simples. Sense ramificacions: tots els carbonis estan seguits. Poden haver- hi enllaços lliures que surtin d'un carboni sense indicar l'àtom, però no formen una altra cadena de carbonis. Enllaços dobles/ triples. (Mínim un) Amb rami fi cacions: Es formen cadenes laterals de carboni a partir d'un carboni de la cadena principal.

Té un anell, és a dir té una part tancada A part, tambè té una part oberta Té dos anell, és a dir té dues parts tancades. A part, tambè té una part oberta No sempre incloeix una part oberta La cadena es tanca amb un Oxigen Diacilglicèrid (DAG) Exemplescadenescarbonades Disacàrid Un disacàrid, són dos monosàcarids units per un O. És a dir són dos cadenes carbonades unides.

Cadena lineal saturada: amb enllaços simples Cadena lineal insaturada: amb enllaços dobles/ triples Nucleòtid CONCEPTES Macromolècula: Grans molècules de massa superior a 104 da (1da=1uma) = Ex: ADN Polímer: Molècules resultants de la unió d'unitats menors (monòmers) = Ex: Polinucleòtid Monòmer: Unitats menors que formen els polímers. (Molècules) = Ex: Nucleòtid No cal saber mida ENLLAÇOSINTERIINTRAMOLECULARS Enllaços entre molècules o part d'una molècula que li donen estabilitat. Intramoleculars: Són els enllaços que uneixen els àtoms dins d'una mateixa molècula. Exemple: en l'aigua H O, els enllaços covalents O–H uneixen els àtoms d'hidrogen amb l'oxigen.

Intermoleculars: Són les forces que atrauen molècules diferents entre elles. Exemple: entre dues molècules d'aigua hi ha ponts d'hidrogen. A les molecules no només existeixen els enllaços covalents, segons els tipus de molècula i les seves necessitats hi ha altres tipus d'enllaços: Ponts de disulfur: Es formen entre dos àtoms de sofre -SS- (a partir de dos grups tiol: -SH+-SH = -SS-. A part queden H2) entre dos aminoàcids cisteïna. Ajuden a mantenir la forma tridimensional de les proteïnes i li dona estabilitat. Enllaç hidrogen: Es forma entre dos enllaços d'àtoms amb càrregues parcialment diferents (polars), i mínim un d'aquells enllaços ha de tindre H per a que es pugui formar.

Aleshores la càrrega parcialment negativa i la positiva s'atrauen formant el pont d'hidrogen. Ex: proteïnes i àcids nuclèics Enllaç iònic: Es formen entre molècules que contenen -COO i NH3 (entre d'altres) i que en l'aigua poden perdre o guanyar H i quedar ionitzats (amb càrregues completament negatives o positives). Els grups amb càrregues oposades s'atrauen i formen interaccions iòniques. Unions hidrofòbiques: Unions entre àtoms insolubles en aigua. Són importants en la formació de la membrana cel·lular i en la estructura de proteïnes. Forçes de Van der Waals: Són forces d'atracció molt febles entre àtoms o molècules.

Es produeixen per petites distribucions temporals de les càrregues (produïdes pel moviment dels electrons). Individualment són febles, però moltes juntes poden tenir un efecte important. Els més comuns són: N-H, O-H i C=O Tots actuen en moltes molècules però concretament les proteïnes. Tots poden actuar de manera intermolecular o intramolecular. ?? Els grups funcionals dels aminoàcids determinen les interaccions que poden formar i, per tant, contribueixen a determinar l'estructura tridimensional i la funció de les proteïnes.

Per exemple, els grups amb càrregues oposades poden formar interaccions iòniques (com aquests exemple), mentre que altres grups poden participar en ponts d'hidrogen, ponts de disulfur, unions hidrofòbiques o forces de Van der Waals… Ex: En les proteïnes de membrana, alguns aminoàcids tenen grups hidrofòbics que interaccionen amb la part hidrofòbica dels fosfolípids (component de la mebrana), mentre que altres zones poden tenir grups hidrofílics que interaccionen amb l'aigua. Per tant, depenen la funció farà uns enllaços o altres.

FI…PERÒ CONTINUARÀ Sánchez Guillén José Luís, 'Introducción a la bioquímica' en Educa Health, adaptado para www.puedosermedico.com Agraïmentsibibliografia LUZ PÉREZ MERINO BIOLOGIA 1r BAT T2.Molèculesinorgàniques.L'aigua L'aigua és la molècula més abundant dels medis orgànics Un 70% del pes de la cèl·lula està format per aigua (2/3 parts intracel·lular i 1/3 part extracel·lular) L'aigua és una molècula inorgànica (no té estructura de carboni) Pràcticament 3/4 parts del planeta està format per aigua És el dissolvent universal degut a la seva polaritat i la capacitat per formar ponts d'H.

La propietat de que sigui el dissolvent universal és la responsable de És el medi vital dels organismes L'aigua pura és mala conductora de l'electricitat (elèctricament neutra), però si té sals, com té iones amb càrregues elèctriques, és un bon conductor de l'electricitat És una substància reaccionable en processos com la fotosíntesi en què aporta protons i electrons per a sintetitzar MO i produir O2, respiració cel·lular (conjunt de reaccions d'oxidació, per obtenir ATP) o reaccions d'hidròlisi (una molècula gran es trenca i forma de més petites, utilitzant l'aigua) L'origen de la vida es va produir a l'aigua És un lubricant natural degut a la baixa viscositat L'AIGUA 1.

Tenen lloc les reaccions metabòliques (químiques) dels organismes viu 2. L'aport de nutrients i rebuig de substàncies es fa a través de sistemes de transport aquosos Al ser dipolar es formen enllaços d'hidrogen entre molècules d'aigua (ja que s'atrauen els diferents pols). (L'àtom d'O és més electronegatiu que el d'H, el que vol dir que els electrons estan més desplaçats cap a l'O.

Això fa que quedi el O parcialment negatiu i els H positiu, formant dos pols) Gràcies a aquests enllaços les molècules es mantenen unides Gràcies a aquesta unió l'aigua és líquida a temperatures que altres substàncies no ho són Es manté líquida en un rang de temperatura molt ampli (0-100ºC) Gràcies a la cohesivitat, ja que l'encarregada de que l'aigua sigui líquida són els ponts d'hidrogen.

Cada molècula d'aigua pot formar fins a 4 ponts d'H (2 per cada H i 2 per cada O) O - excés càrrega negativa H - excés càrrega positiva Polar= Es refereix que a una molècula hi ha una distribució desigual de càrregues Dipolar: Tambè hi ha distribució general de càrregues pero aquesta forma dos pols (un negatiu i un positiu) En l'aigua líquida, les molècules estan en moviment constant, chocant-se i els ponts d'hidrogen es formen i es trenquen contínuament, cosa que permet que les molècules es desplacin, flueixin i adaptin la forma del recipient sense deixar d'estar atretes entre elles.

LACOHESIVITATDEL'AIGUA La cohesivitat es deu a la formació dels ponts d'hidrogen entre les molècules d'aigua, i és la responsable de les característiques de l'aigua i de moltes de les funcions que l'aigua desenvolupa en els organismes vius Els ponts d'hidrogen mantenen les molècules d'aigua fortament unides formant una estructura molt compacta que fa que l'aigua sigui un líquid quasi incompressible, és a dir, no és fàcil disminuir el seu volum per pressió, ja que les molècules estan unides mantenint quasi constant les distàncies intermoleculars.

Ex: si apretem un got amb aigua, l'aigua buscarà un lloc pel qual sortir, i si no pot petarà el got (ja que l'aigua no té amrge per reduir el seu volum, per lo tant començarà a excercir molta pressió que si el got no l'aguanta petarà) . La cohesivitat també és responsables d'elevada força d'adhesió de l'aigua L'elevada força d'adhesió de les molècules d'aigua és la responsable del fenomen de capil·laritat —> És a dir, amb la força d'adhesió de les molècules d'aigua, fa que s'atraeixin a les parets d'un capil·lar i que s'enganxin, permetent que així ascendeixin i es desplaçin.

En les plantes passa més o menys el mateix pero l'aigua puja per vasos del xilema i igual, ascendeix per tota la planta fins les fulles. És la capacitat que tenen les molècules en mantenir-se unides. La força de cohesió es la responsable de la força d'adhesió Els ponts d'hidrogen són els responsables de la cohesivitat. En les persones, la sang tambè pot pujar (formada principalment Per plasma/ aigua).

Propietatsdel'aigua Por la diferencia que existe entre las fuerzas de atracción que hay en el interior del líquido y en la superficie, lo que provoca una acumulación de moléculas en la superficie, formando una delgada película que opone gran resistencia a romperse, y permite que muchos organismos puedan "andar" sobre el agua y vivan asociados a esta película superficial. Fenómeno que depende de la capacidad de adhesión de las moléculas de agua a las paredes de los conductos capilares y de la cohesión de las moléculas de agua entre si. Consiste en el ascenso de la columna de agua a través de tubos de diámetro capilar.

Las plantas utilizan esta propiedad para la ascensión de la sabia bruta desde las raíces hasta las hojas. Se necesita mucha energía para elevar su temperatura, lo cual convierte al agua en un buen aislante térmico. Esta propiedad permite al citoplasma acuoso servir de protección frente a cambios bruscos de temperatura. Por esta característica actúa como termorregulador; amortigua y regula los cambios térmicos ambientales y corporales. Por sus altos valores de calor específico (1 cal/g °C) y calor de vaporización (539.6 cal/g a temperatura de ebullición) almacena y absorbe gran cantidad de calor, que tardar en perder. L'aigua es molt bon Esmuteidor tèrmic.

(Evitar camnvios de temperatura,) Ex: quan suem. Permet la vida aquàtica en climes freds. Degut a la major densitat de l'aigua en estat líquid, es pot formar una capa de gel superficial quan disminueix la temperatura, la qual flota, permetent la supervivència de moltes espècies. El q permet la vida de les plantes es la sanció de la sava bruta, explica desde un punt de vida biològic com s'explica això?: Gràcies el fenòmen de capil·laritat.que es possible gracies a la capacitat d'adhesió que tenen les molècules d'aigua per la coehesivitat que formen els ponts d'hidrogen. XILEMA I FLOEMA. (Vasos Connectors) Com l'esquelet hidroestàtic d'un cuc d'aigua aguanta la compresió?

VOLUM I TURGÈNCIA DISTÀNCIES INTERMOLECULARS / ENLLAÇOS INTERMOLECULARS Durant l'entrenamen d'una persona ha tingut una caiguda i el seu entrenador li dona aigua marina: Importància del manteniment d'electronits. I perque durant un esforç intens es sua. Propietatsdel'aigua Fenòmens com el de la capil·laritat, que permet l'ascensió de la Sàvia en les plantes. És també responsable que l'aigua sigui un líquid pràcticament incompressible capaç de donar volum i turgència a molts éssers vius (per exemple: cucs) i, per exemple, és la responsable de l'esquelet hidrostàtic de les plantes.

També és responsable de l'elevada tensió super fi cial de l'aigua; propietat que permet les deformacions del citoplasma cel·lular i els moviments interns en la cèl·lula. Com ja s'ha dit, és la responsable dels elevats punts de fusió i ebullició de l'aigua. El fet que l'aigua sigui líquida en la seva major part a les temperatures que es donen a la Terra ha possibilitat el desenvolupament de la vida al nostre planeta.

Del seu elevat calor especí fi c: L'aigua emmagatzema o allibera una gran quantitat de calor en escalfar-se o refredar-se; la qual cosa permet que l'aigua actuï com a esmorteïdor tèrmic, evitant brusques alteracions de la temperatura i evitant d'aquesta manera que, per exemple, algunes molècules com les proteïnes, molt sensibles als canvis tèrmics, s'alterin. El seu elevat calor de vaporització: la quantitat de calor necessària per evaporar un gram d'aigua és també deguda a la cohesivitat, ja que per passar de l'estat líquid al gasós cal trencar els enllaços d'hidrogen entre les molècules d'aigua.

Aquestes dues últimes propietats són de gran importància a l'hora de regular la temperatura en molts éssers vius, per exemple: la sudoració Permet la vida aquàtica en climes freds. Degut a la major densitat de l'aigua en estat líquid, es pot formar una capa de gel superficial quan disminueix la temperatura, la qual flota, permetent la supervivència de moltes espècies. Fenomen que depèn de la capacitat d'adhesió de les molècules d'aigua a les parets dels conductes capil·lars i de la cohesió de les molècules d'aigua entre si. Consisteix en l'ascens de la columna d'aigua a través de tubs de diàmetre capil·lar.

Les plantes utilitzen aquesta propietat per a l'ascens de la saba bruta des de les arrels fins a les fulles. Per la diferència que existeix entre les forces d'atracció que hi ha a l'interior del líquid i a la superfície, cosa que provoca una acumulació de molècules a la superfície, formant una fi na pel·lícula que oposa una gran resistència a trencar-se i permet que molts organismes puguin «caminar» sobre l'aigua i visquin associats a aquesta pel·lícula super fi cial. Es necessita molta energia per elevar-ne la temperatura, cosa que converteix l'aigua en un bon aïllant tèrmic. Aquesta propietat permet que el citoplasma aquós serveixi de protecció davant de canvis bruscos de temperatura.

Per aquesta característica, actua com a termoregulador; esmorteix i regula els canvis tèrmics ambientals i corporals. Pels seus alts valors de calor especí fi ca (1 cal/g °C) i calor de vaporització (539,6 cal/g a temperatura d'ebullició), emmagatzema i absorbeix una gran quantitat de calor, que triga a perdre. L'aigua és un molt bon esmorteïdor tèrmic (evita canvis de temperatura). Ex.: quan suem.

Solubles: Ions inorgànics i orgànics (àcids i aminos) Molècules polars (alcohol, tiols) Ex: Glícids (tenen molts grups d'alchol) Insolubles Molècules apolars (les que tenen molt de C i H - llargues cadenes hidrocarbonades) SOLUBILITATDELESMOLÈCULES Malgrat tenir el grup àcid, el comportament de molècula és apolar per la llarga cadena HC Els lípids són una excepció, ja que tenen una llarga cadena de CH però tenen una part soluble (amfipàtics). Dos molècules amb propietats molt diferents (la solubilitat i polaritat), no es poden barrejar i queden en "dos capes": Liquids imniscibles Ex: Aigua (polar) i oli (apolar), si les intentem barrejar no podem i queden separedes, formant dos capes.

En canvi les molècules que comparteixen propietats, si es poden barrejar: Líquids Miscibles. Ex: Aigua (polar) i alchol (polar). Hi ha algunes molècules que tenen doble comportament, és a dir, polar i apolar, són les anomenades amfipàtiques, com per exemple, els fosfoglicèrids o fosfolípids que conformen la bicapa lipídica, molècules amfipàtiques que orienten el cap polar cap al medi aquós i la cua apolar cap al interior. Fosfolípid Les bicapes estàn formades per lípids, principalment per fosfolípids.

Tipusdemicel·lesformadesperlípidsamfipàtics D o b l e c a p a l i p í d i c a d e contingut aquós Una micel·la és una agregació de molècules am fi pàtiques en un medi aquós formant una estructura esfèrica en què les porcions hidrofòbiques es troben a l'interior i les porcions hidrò fi les a l'exterior, en contacte amb l'aigua. I es formen quan es necessita i es donen les condicons, exemple durant la digestió de grases, que es formen micel·les Per mantenir les grasses dispereses en l'aigua I facilitar la seva absorció.

Els sabons són capaços de solubilitzar els greixos gràcies a que són micel·les i tenen la part exterior (hidròfila) que els hi permet entrar en contacte amb l'aigua i la part interna (hidròfoba) que permet entrar amb contacte amb el greix i que es quedi atrapat. Així l'aigua pot arrosegar el greix. I aquesta capacitat de "barrejar" dos líquids que normalment no es barrejen és: Efecte emulsionant En la membrana cel·lular, és molt importat ja que està formada per una capa de fosfolípids. Equaciód'ionitzaciódel'aiguaipH En l'aigua sempre hi ha una petita part de molècules que es troben ionitzades. Aquestes es poden ionitzar quan una molècula d'H O cedeix un H a una altra molècula d'aigua.

L'hidrogen perd el seu únic electró, que es queda amb l'oxigen (perquè és el que té més electronegativitat), i per això queda com un protó (H ). La molècula que perd el H es converteix en OH (ja que és queda amb un electró de més), mentre que la que el rep es converteix en H O . Per això, a l'aigua hi trobem petites quantitats d'H O i OH . Però les quantitats d'aquests ions poden alterar el pH, si hi ha massa H O , hi ha un pH més baix, per lo tant es considera àcid (un àcid és la substàcnai que cedeix H , per tant H O , es la forma en la que trobem aquests H ) . Però, si hi ha més OH , el pH és massa bàsic, això vol dir que té molt poca quantitat de H O .

Això influència en l'acció enzimàtica. Els enzims nomès poden actuar amb un ph determinat (pH neutre =7) llavors quan es modifica aquest (és a dir si és més àcid o bàsic), l'enzim es desnaturalitza, és a dir que perd la seva estructura tridimensional i deixa de funcionar correctament. OH H O bàsic pH H O OH àcid pH Sense enzims no hi ha m e t a b o l i s m e i s e n s e metabolisme no hi ha vida. Això s'aplica en cèl·lules vegetals i animals H O OH El OH actúa com a base perquè capta un H del H O Una solució tampó, amortidora o buffer és una dissolució que té la funció de mantenir el pH estable i evitar canvis bruscos quan s'hi afegeixen petites quantitats d'àcid (H ) o de base (OH ).

Està formada per un àcid feble i la seva base conjugada, que poden captar o alliberar H segons el que necessiti el medi. Exemples biològics: Tampó fosfat: Ajuda a mantindre estable el pH intracel·lular. Està relacionat amb aquest equilibri: H PO H + HPO ² : - Si augmenten els H (el medi es torna massa àcid), el HPO ² capta H : HPO ² + H H PO , així s'elimina gran part de l'excès de H i el pH no baixa tant. - Si disminueixen els H (el medi es torna massa bàsic), ocurreix el contrari: H PO llibera H : H PO H + HPO ² . Així evita que el pH no puji massa. Tampó carbonat-bicarbonat: És especialment important per mantindre estable el pH de la sang.

Está relacionat amb aquest equilibri: CO + H O H CO H + HCO Aquí tenim: - H CO àcido carbònic. - HCO bicarbonat, la seva base conjugada (la substància que queda quan un àcid perd un H ). - Si augmenten els H , el HCO capta H : HCO + H H CO En el plasma sanguini el CO2 que prové del metabolisme cel·lular com a producte de rebuig. Aquest CO passa a la sang. Llavors si augmenta H , es pot tranformar en CO + H O, i el CO s'elimina pels pulmons. - Si disminueixen els H , el H CO puede alliberar H , evitant que el pH augmenti massa..

Solucionstampons Quan diem que un tampó està relacionat amb un equilibri ens referim a que formen un sistema en què les diferents substàncies es poden transformar les unes en les altres mitjançant reaccions reversibles. Això permet que el sistema pugui captar H quan n'hi ha massa o alliberar-ne quan n'hi ha massa poc, regulant així la quantitat d'H del medi i, per tant, mantenint estable el pH. S'HA ACABAT… Sánchez Guillén José Luís, 'Bioquímica del agua' en Educa Health, adaptado para www.puedosermedico.com Agraïmentsibibliografia LUZ PÉREZ MERINO BIOLOGIA 1r BAT T3.Molèculesinorgàniques.Salsmineralsi CO2 SALS MINERALS Són compostos inorgànics principalment iònics.

Per això s'uneixen a partir d'enllaços ionitzats. Per tant no comparteixen electrons Són fonamentalment combinacions de cations (ió positiu) I anions (ió negatiu) . Excepte els ions hidronis (H3O+) que són àcids i no formen sals minerals. Tenen funció estructural (formen part dels esquelets), de regular el pH, de pressió osmòtica i de reaccions bioquímiques en les que calen determinats ions específics Les sals minerals es poden trobar en els éssers vius de tres formes: 1. Ionitzades 2. Precipitades 3.

Associades a molècules SALESMINERALESIONIZADAS Són sals minerals solubles en aigua, i es troben ionitzades és a dir que com tenen la capacitat de disociar-se (trencar-se), quan s'ionitzen es separen i adopten unes càrrega determinada (una positiva i l'altre negativa). A més són molt abundants, i formen part dels medis interns intracel·lulars i extracel·lulars. -Anions (ions positius): Clorurs (Cl-); fosfats (PO43-); carbonatats (CO32-), bicarbonats (HCO3-) -Cations (ions negatius): sodi (Na+); calci (Ca2+); potasi (K+), Mg2+, NH4+ FUNCIONS DE LES SALS EN DISSOLUCIÓ Mentenen el grua de salinitat en els organismes.

Això és important perquè el nostre cos ha de mantenir un nombre determinat de sals per a que les cèl·lules funcionin correctament, i si no es mantè no funciona adecuadament. Regular l'activitat enzimàtica. Actuen como cofactors enzimàtics, ja que les enzimes fan funcions com ajudar a les reaccions químiques de les cèl·lules…, però algunes enzimes per funcionar correctament necessiten a un ió que actuiï com a cofactor (és a dir li dona com una "ajuda") i així funcionar correctament i fer la seva funció. Els ions més comuns en aquest aspecte són: Ca2+, hierro, magnesio. Regular la presió osmòtica i el volumen cè·lular.

El que és produeix és el moviment d'aigues (osmosis), perquè quan a l'exterior o interior de la cèl·lula hi han més sals (ions), provoquen que hi hagi un augment de pressió osmòtica i això provoca un moviment d'aigues cap a la zona que està més descompensada, és a dir la que té més ions. Així equilibrant el volum de la cèl·lula (dintre i fora de la membrana). A més tambè mantenen l'equilibri iònic de la cèl·lula ja que ha de tindre uns ions determinats a dins i a fora. Tot això provoca que l'organisme sigui estable i tingui un bon funcionament, I això se li anomena Mantenimiento de la homeostasis. Estabilitza les dipspersions coloidals.

Són barreges no homogèneas formades per una fase dispersa (les partícules que estàn disperses) i una fase dispersant (el líquid ón estàn dispereses aquestes molècules), por lo general líquida o gasosa. Per tant aquestes molècules coloidals estàn disperses en l'aigua però no dissoltes. El que fa que això sigui possible es que quan les sals es dissolen en aigua es disocien en ions, I aquests ions s'encarregen de mantenir l'hidratació I les càrregues elèctriques. Ex: crema de leche, pintura al látex, gelatina… Generen potencials elèctrics.

En una cèl·lula hi ha una diferència de càrregues entre l'interior i l'exterior de la membrana (ja que de forma natural es manté una distribució determinada diferent de ions a l'interior que a l'exterior). Quan la cèl·lula està en estat de repòs, normalment l'interior és relativament negatiu i l'exterior relativament positiu. Aquesta diferència de càrregues genera una força elèctrica que actua sobre les molècules carregades elèctricament, (principalment els ions). Per exemple, un ió negatiu se sentirà atret cap a l'exterior, que és relativament positiu, mentre que un ió positiu se sentirà atret cap a l'interior, que és relativament negatiu.

Tanmateix, el moviment dels ions no depèn únicament de la diferència de càrregues, sinó també de la seva diferència de concentració entre l'interior i l'exterior de la cèl·lula. La cèl·lula necessita mantenir una distribució determinada d'ions a cada costat de la membrana per funcionar correctament. Regular el pH. Les dissolucions de sals que tenen aquesta funció es denominan tampons o dissolucions amortiguadores. Que disminueixen les variacions del pH que es produeixen en reacciones bioqu í micas, i així eviten que es desestabilitzi i que es mantingui estable. És molt imporant en algunes molècules mantenir un pH estable perquè sino no funcionen correctemen, com els enzims.

Els ions participen directament en processos fisològics (funcions que succeixen generalment en els éssers vius) molt diferents com el transport d'electrons o la contracció muscular. SALSMINERALSPRECIPITADES Las sals minerals insolubles en la matèria viva, com són isnolubles ni es dissolen ni dispersen per l'aigua, es queden junts i ordenats. Així van formant estructures sòlides, anomenades com "vidres". Tenen, esencialment, la funció de formar estructures de protecció o sostén. És a dir com són fortes i resistents formen estructures que protegeixen o donen soport. (Ossos, dents, closques caracols…) Carbonat càlcico - Closques de protozoos marins (foramin í fers).

- En vertebrats endureix ossos i dents, i constitueix els otòlits (principalment està als peixos) de l'oíde intern. - Done rigidesa a esponges calcàries, formant part de les espícules (com petites branques dintre de l'esquelet de les esponges). - Constuteix l'esquelet extern de corals. - Forma petxines de moluscos gasteròpodes (caracoles y bivalvos). - Pot incorporar-se al exoesquelet, d'alguns artròpodes fent-lo més rígid. Silicats - Endureixen estructures de sostén d'alguns vegetals, com gramínies i equisets (tipus de planta que viu a zones humides). - Constitueix espícules d'espongas silícies. - Formen part de closques protectores d'algunos microorganismes, como radiolaris i diatomes.

(Viuen pricnipalment al mar, formen part del plàcton) Fosfat càlcic - Forma part de la matriu mineral de teixits óssis de vertebrats. (una part del que constitueixen els ossos) Dins d'aquest grup es troben les fosfoproteïnes i els fosfolípds. Els iones de les sals poden asociar-se a molèculas, realitzant funcions que tant l'ió com la molècula no realitzaríen per separat. Las sals minerals estàn asociades a les molèculas orgànicas i suborgànicas SALESMINERALESASOCIADASAOTRASMOLÉCULAS EL CO2 El Carbono es fundamental para la existencia de la vida y los elementos inorgánicos de la Tierra.

La importancia del CO2 es poder incorporar el Carbono inorgánico (CO2) y transformarlo en una forma orgánica. Las plantas, mediante la fotosíntesis, fijan el CO2 atmosférico en forma de MO (carbohidratos como sacarosa, fructosa, almidón). Las plantas utilizan el Carbono asimilado para crecer o destinarlo a reserva y proveen de carbono al resto de la cadena alimenticia. La excesiva liberación de Carbono (CO2, metano y compuestos volátiles) por sobre su captura, hace que se acumule en la atmósfera y en el océano. En la atmósfera participa como gas de efecto invernadero y contribuye a mantener una temperatura adecuada para el desarrollo de la vida.

Actualmente su exceso está provocando desequilibrios en la precipitación, derretimiento de cascos polares y glaciares continentales, etc. En el océano, provoca desequilibrios de pH que tiene efectos sobre el desarrollo de organismos que forman parte de la base alimenticia de los organismos marinos.

FI Ostria Enrique, 'Carbono y su importancia en el planeta Tierra', CEAZA en http://www.ceaza.cl/ 2019/12/06/dr-enrique-ostria-carbono-importancia-planeta-tierra/ Colaboradores wikipedia, 'Sales minerales', enciclopedia libre 2021 en https://es.wikipedia.org/w/ index.php?title=Especial:Citar&page=Sales_minerales&id=138645118&wpFormIdentifier=titleform Agraïmentsiwebgrafia LUZ PÉREZ MERINO BIOLOGIA 1r BAT T4.Transportcel·lular ESTRUCTURAS CELULARES Muchas estructuras de la célula están constituidas por membranas.

Las membranas biológicas establecen fronteras que permiten no sólo separar sino también poner en comunicación diferentes compartimientos en el interior de la célula y a la propia célula con el exterior DOBLE MEMBRANA: mitocondria, cloroplasto, membrana nuclear, membrana plasmática MEMBRANA SIMPLE: AG, REL, RER, Vacúola, lisosoma, peroxisoma SIN MEMBRANA: ribosomas y centríolos Célula eucariota animal en ME a 20.000X) ESTRUCTURA MEMBRANA BIOLÓGICA Singer y Nicholson al 1972 va proposar el model de mosaic fluid de la membrana plasmàtica.

La membrana plasmàtica és una bicapa lipídica (formada per dues capes de lípids, concretament per fosfolípids), que es caracteritzen per ser molècul·les amfipàtiques per tenir un cap polar o hidrofílic que orienten cap a la part aquosa o medi extern o citosol i una cua apolar que orienten cap a l'interior. Per altra banda, la membrana també està constituïda per proteïnes, glúcids i colesterol.

El MODEL DE MOSAIC es refereix a que la distribució de tots els components de la membrana, és a dir, les proteïnes, els glúcids i els lípids és diferent en les dues cares de la membrana, és a dir, cada una de les cares de la membrana té un tipus de molècul·les concretes i diferent de l'altre El MODEL FLUID es refereix a que la membrana no és una estructura estàtica sinó fluida o en moviment, la qual cosa permet que les proteïnes que formen part d'aquesta es moguin dins de la bicapa lipídica (Gràcies a les reaccions químiques).

El transport de substàncies és la funció pricipal de la membrana, i quan hi ha molècules que no poden traspassar la bícapa lipídica, es necessiten proteïnes transportadores que fan és enganxar-se a la molècula, i que per lo tant canviï de conformació espacial, i que per tant quedi orientada a l'altre costat de la membrana. Aleshores la proteïna allibera la molècula i pasa a aquest costat. https://www.youtube.com/watch?v=Qqsf_UJcfBc&feature=related&gl=ES La FLUIDESA de la membrana depèn del grau de saturació dels àcids grassos (el nombre d'enllaços (simples o dobles) que tingui) de la membrana.

Com més àcids grassos insaturats (enllaços simples) major fluidesa té la membrana Com més àcids grassos saturats (enllaços dobles/triples) menor fluidesa té la membrana Per altra banda: Com més llarga és la cadena hidrocarbonada dels àcids grassos menor fluidesa. Per lo tant més difícil fa, que proteïnes solubles interactuiin amb la membrana. Com més baixa és la temperatura menor és la fluidesa Com més mol·lècules de colesterol* (lípid esteroide que situa entre els fosfolípds de la membraba i que estabilitza la membraba) menor fluidesa *El colesterol està present a totes les membranes eucariotes i en algunes procariotes que no tenen paret cel·lular, però molts cops no hi ha.

Els fosfolípids estàn constituïts per dues cadenes d'àcids grassos i d'àcid fosfòric. MEMBRANA PLASMÁTICA És una fina membrana (100 Å) que limita i relaciona l'interior de la cèl·lula, el protoplasma, amb l'exterior. Com tota membrana biològica, està constituïda sobretot per lípids i proteïnes. A la membrana plasmàtica trobem moltes proteïnes diferents, fins a 50 classes. També hi ha oligosacàrids associats a les proteïnes i als lípids, formant el glicocàlix. INTERCANVIS. A través de la membrana plasmàtica es realitzen els intercanvis entre la cèl·lula i l'exterior. La membrana és, bàsicament, una barrera selectiva (permeabilitat selectiva). RECEPTORA.

Moltes hormones regulen l'activitat de la cèl·lula fi xant-se en determinats punts de proteïnes receptores especí fi ques. D'aquesta manera activen o inhibeixen processos metabòlics. RECONEIXEMENT. Es deu a les glicoproteïnes de la cara externa de la membrana. Les cèl·lules del sistema immunitari reconeixen el que és propi a través d'elles. Ex: en un traspàs de sang es fa una anàlisi per mirar els components de la membrana per si són compatibles. FUNCIONESDELAMEMBRANAPLASMÁTICA En abocar un vidre de sal o de sucre en aigua, aquest es dissol. Els seus ions o les seves molècules es separen i es distribueixen uniformement entre les molècules d'aigua formant una dissolució.

En tota dissolució distingirem dues parts: el solut i el dissolvent. En els medis biològics (la sàvia, la sang, la limfa, el líquid intracel·lular i l'extracel·lular) el dissolvent és l'aigua i els soluts són una barreja complexa de biomolècules (orgàniques i inorgàniques). TRANSPORTECELULAR Les molècules d'un solut es comporten com les d'un gas, es difonen lliurement per tota la dissolució. En difondre's s'assolirà un equilibri en tota la dissolució i dos volums idèntics qualsevol de la dissolució tindran la mateixa concentració de soluts.

TRANSPORTECELULAR OSMOSIS Les molècules d'un solut, en comportar-se com les d'un gas, es difonen lliurement per tota la dissolució i poden travessar membranes, si aquestes tenen porus prou grans, arribant a un equilibri quan s'igualen les concentracions a ambdós costats d'aquesta. Determinades membranes, en funció de la mida dels seus porus, ofereixen límits a la lliure difusió. Aquesta limitació és responsable dels processos d'òsmosi.

Visita: http://es.youtube.com/watch?v=VUnvwrx8Wq4&feature=related https://www.youtube.com/watch?v=GOxouJUtEhE Si a ambdós costats d'una membrana semipermeable es posen dues dissolucions de concentració diferent, l'aigua passa des de la més diluïda a la més concentrada. Aquest procés s'anomena òsmosi i la pressió necessària per contrarestar el pas de l'aigua s'anomena pressió osmòtica. L'òsmosi es deu al fet que la membrana semipermeable impedeix el pas del solut però sí que hi pot passar el dissolvent, l'aigua en els medis biològics.

Si es tracta d'un compartiment tancat, aquest augment de la quantitat de dissolvent a un costat de la membrana semipermeable és el responsable de la pressió osmòtica. Hipertònic: El medi més concentrat en soluts. Hipotònic: El medi menys concentrat en soluts. Isotònics: Si tots dos tenen la mateixa concentració. Conceptoosmosis Comportamientodelacélula(osmosis) La membrana plasmàtica es comporta com una membrana semipermeable. En un medi hipertònic, l'interior de la cèl·lula perdrà aigua i es produirà plasmòlisi (la cèl·lula es queda "xupada").

Ex: Quan vols mantenir un aliment i el penses o el penses posar en sal, l'aigua tendeix a sortir de la cèl·lula i aquesta queda en estat de plasmòlisi, passant a pes sec (el pes que queda quan s'ha perdut l'aigua). Com que no té aigua, els bacteris no poden fer reaccions metabòliques i la cèl·lula es disseca. En un medi hipotònic, entrarà aigua a l'interior de la cèl·lula i aquesta s'in fl arà, produint-se un estat cel·lular de turgència o turgescència (la cèl·lula s'in fl a). En un medi isotònic, entrarà tanta aigua com la que en sortirà, de manera que la cèl·lula quedarà intacta.

Si les cèl·lules estàn a una mostra hipotònica respecte el medi, a travès d'un proces d'osmosis tendeix a entrar aigua de la solució a la cèl·lula provocant un estat celular de turgència Plasmolisisencélulasdeelodea Es igual que en la membrana plàsmatica Comportamiento de la célula en un medio salino 1: turgencia 2:plasmolisis TRANSPORTEATRAVÉSDELAMEMBRANA 1. Transport Molecular (o de molècules petites) Passiu simple: Transport a favor de gradient de concentració, sense despesa d'energia (ATP) i directament a través de la bicapa de lípids o canals. Passiu facilitat: Transport a favor de gradient de concentració que requereix proteïnes transportadores (p. ex., permeases).

Actiu: Transport en contra de gradient de concentració que requereix despesa directa d'energia (ATP) i proteïnes de transport (p. ex., la bomba de sodi i potassi). 2. Transport Citoquímic (o de grans partícules / en massa) Endocitosi: Entrada de substàncies a la cèl·lula mitjançant la formació de vesícules a partir de la membrana plasmàtica. - Fagocitosi: Captació de partícules sòlides o grans grups de molècules. - Pinocitosi: Captació de fl uïds i molècules dissoltes en forma de petites vesícules. Exocitosi: Expulsió de substancies a l'exterior de la cèl·lula mitjançant la fusió de vesícules amb la membrana plasmàtica.

- Secretació: Expulsió de substàncies útils o funcionals sintetitzades per la cèl·lula (com hormones o enzims). - Excreció: Expulsió de productes de rebuig o no apro fi tables del metabolisme.: A favor de gradient: Les substàncies van de on hi ha MÉS a on hi ha MENYS, no gasta energia i és transport passiu. En contra de gradient: Va de on hi ha MENYS a on hi ha MÉS, requereix esforç i gasta energia (ATP) en el transport actiu. 1.Transportemolecularopequeñasmoléculas Ex: glucosa Característicasdecadatipodetransporte Que pasaria si es treu energia? Es convertiria en un transport pasiu a favor de gradient simple de concentració Que pasaria si es sigues u n i ó i e s t re i e s energia?

Es convertiria en un transport pasiu a favor de gradient I necessita una proteïna transportadora L'esquema representa el t r a n s p o r t e n t r e l a membrana plàsmatica, que es semipermeable 2.Transportecitoquímicoograndespartículas sólidos líquidos al interior del organismo al exterior del organismo Deforma la seva membrana eper ingerir partícules i alimentar-se A l'interior de la cèl·lula hi ha més K+ que a l'exterior (140 mEq/L intracel·lulars i només 4 mEq/L a fora). A l'exterior hi ha més Na+ que a l'interior (relació aproximada de 142 a 14 mil·liequivalents per litre (mEq/L)).

La bomba Na+-K+ és una proteïna (ATPasa (enzim), la bomba de sodi-potassi) present en totes les membranes plasmàtiques que elimina Na+ de la cèl·lula i introdueix K+ al citoplasma, permetent mantenir les diferents concentracions dels cations. Bomba 3 Na+ cap a l'exterior i introdueix 2 K+ cap a l'interior, la qual cosa genera un potencial electronegatiu de l'interior de la cèl·lula respecte a l'espai extracel·lular. Mecanisme en contra de gradient de concentració. Amb despesa energètica (sempre) gràcies a l'ATPasa (ATP —— ADP + Pi). Amb aquesta energia els nutrients travessen la cèl·lula i arriben al citoplasma.

BOMBASODIOPOTASIO La consequencia del tranport de la membrana, i està a la membrana de TOTES les cèl·lules. Les sèl·lules han de mantenir el volum cèl·lular i la concetracióionica celular. Sino no funciona correctament la cèl·lula L'ATPasa, trenca l'ATP (format per bases nitrogenades I 3 fosfors) aixi produint energi q sserveix dsp per a q els nutrients puguin atravessar la membrana i arribar citoplasama glicolisis En los organismos superiores hay mayor cantidad de sodio por fuera de las células que en su interior, siendo la relación aproximada de 142 a 14 miliequivalentes por litro (mEq/L), respectivamente.

El miliequivalente es una medida de cantidad de materia que aporta cargas eléctricas tanto positivas como negativas. Respecto del potasio ocurre lo contrario, puesto que hay 140 mEq/L intracelulares y solo 4 mEq/L por fuera. La bomba de sodio y potasio es una proteína presente en todas las membranas plasmáticas de las células, cuyo objetivo es eliminar sodio de la célula e introducir potasio en el citoplasma. Ese intercambio permite mantener, a través de la membrana, las diferentes concentraciones entre ambos cationes. La proteína transmembrana "bombea" tres cationes de sodio expulsándolos fuera de la célula y lo propio hace con dos cationes de potasio al interior de ella.

De esa forma se genera un potencial eléctrico negativo intracelular. Este mecanismo se produce en contra del gradiente de concentración gracias a la enzima ATPasa, que actúa sobre el ATP con el fi n de obtener la energía necesaria para que los nutrientes puedan atravesar la membrana celular y llegar al citoplasma. BOMBASODIOPOTASIO La consequencia del tranport de la membrana, i està a la membrana de TOTES les cèl·lules. Les sèl·lules han de mantenir el volum cèl·lular i la concetracióionica celular.

Sino no funciona correctament la cèl·lula L'ATPasa, trenca l'ATP (format per bases nitrogenades I 3 fosfors) aixi produint energi q sserveix dsp per a q els nutrients puguin atravessar la membrana i arribar citoplasama glicolisis 1. Tres ions de sodi (3 Na+) intracel·lulars s'insereixen en la proteïna transportadora. 2.L'ATP aporta un grup fosfat (Pi) alliberant-se difosfat d'adenosina (ADP). El grup fosfat s'uneix a la proteïna, fet que provoca canvis en el canal proteic. 3.Això produeix l'expulsió dels 3 Na+ fora de la cèl·lula. 4.Dos ions de potassi (2 K+) extracel·lulars s'acoblen a la proteïna de transport.

5.El grup fosfat es libereix de la proteïna induint els 2 K+ a ingressar a la cèl·lula. A partir d'aquest moment, comença una nova etapa amb l'expulsió d'uns altres tres ions de sodi. Comhofa? La bomba de sodio y potasio actúa de la siguiente manera: Mecanismo de la bomba de sodio y potasio: 1: tres iones de sodio (3 Na+) intracelulares se insertan en la proteína transportadora. 2: el ATP aporta un grupo fosfato (Pi) liberándose difosfato de adenosina (ADP). El grupo fosfato se une a la proteína, hecho que provoca cambios en el canal proteico. 3: esto produce la expulsión de los 3 Na+ fuera de la célula. 4: dos iones de potasio (2 K+) extracelulares se acoplan a la proteína de transporte.

5: el grupo fosfato se libera de la proteína induciendo a los 2 K+ a ingresar a la célula. A partir de ese momento, comienza una nueva etapa con la expulsión de otros tres iones de sodio. Comhofa? Controla el volum de les cèl·lules eucariotes animals regulant el pas de Na+ i de K+.

Com més gran és el potencial electropositiu de l'espai extracel·lular (interior electronegatiu, no perquè sigui negatiu com a tal, sinó perquè com que tots dos són positius, a l'exterior de la cèl·lula hi ha més quantitat de molècules positives i per tant això provoca més electropositivitat, havent-hi així més electronegativitat a nivell intracel·lular), es produeix l'atracció d'ions negatius intracel·lulars com el clor o el bicarbonat. En haver-hi més ions de sodi i clorurs a l'espai extracel·lular, l'aigua tendeix a sortir de la cèl·lula per òsmosi, de manera que amb la bomba Na+-K+ es regula el volum cel·lular.

El gradient generat produeix un potencial elèctric que apro fi ten les substàncies per travessar la membrana en contra de gradient. Important en la transmissió de l'impuls nerviós. Important en la contracció muscular. ImportanciadelabombaNa+-K+ Exemple quan tenim gastronteritis ens donden suero, ja que t'assegures que la bomba de sodi potassi funcioni i així permetrà que els nutrients (encara que no Menjis les reserves) La bomba de sodio y potasio controla el volumen de las eucariotas animales al regular el pasaje del sodio y del potasio.

El gradiente generado produce un potencial eléctrico que aprovechan todas aquellas sustancias que deben atravesar la membrana plasmática en contra del gradiente de concentración. A medida que sale sodio de la célula, el líquido extracelular adquiere un mayor potencial eléctrico positivo, lo que provoca atracción de iones negativos (cloro, bicarbonato) intracelulares. Al haber más iones de sodio y cloruros (Na+ y Cl-) en el medio extracelular, el agua tiende a salir de la célula por efecto de la ósmosis. De esta manera, la bomba de sodio y potasio controla el volumen celular.

La bomba de sodio y potasio cumple un rol muy importante en la producción y transmisión de los impulsos nerviosos y en la contracción de las fi bras musculares. ImportanciadelabombaNa+-K+ Exemple quan tenim gastronteritis ens donden suero, ja que t'assegures que la bomba de sodi potassi funcioni i així permetrà que els nutrients (encara que no Menjis les reserves) 1. Video sobre la estructura en mosaico fluido de la membrana plasmática (inglés) http://es.youtube.com/watch?v=Qqsf_UJcfBc&feature=related 2. Video: Transporte pasivo (inglés)…