Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test

I 0 flashcards i 17 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS DRET ROMÀ I LA SEVA RECEPCIÓ A EUROPA Grau en Dret Universitat de Lleida AprenAI 2026-2027 18 temes de propietat, possessió, servituds, usdefruit, garanties, mutu, stipulatio i compravenda, amb esquemes, 68 preguntes de test i resum final. APREN.AI Índex Drets reals 1 Concepte, protecció i classificació de les coses 1. Concepte de dret real i antítesi amb els drets d'obligació 2. Classificació jurídica de les coses (Res) 3. La gran divisió arcaica i clàssica: Res mancipi i Res nec mancipi 2 La propietat i la copropietat 1. Concepte i naturalesa jurídica de la propietat romana 2. Evolució històrica: del poder gentilici al domini privat 3. Tipologies del domini romà i límits legals 4.

La copropietat romana: la comunitat per quotes 5.

Tutela processal i accions de divisió 3 La possessió i la seva protecció interdictal Naturalesa jurídica: la possessió com a situació de fet Els elements constitutius: corpus i animus El debat doctrinal sobre el fonament de la tutela: Savigny i Ihering Classificació: possessió natural, civil i interdictal La protecció interdictal i la clàusula de possessió no viciosa Interdictes de retenir la possessió (interdicta retinendae possessionis) Interdictes de recuperar la possessió (interdicta recuperandae possessionis) 4 Adquisició de la propietat i teoria del títol i el mode Els requisits per a l'adquisició del domini civil Modes derivatius formals: la mancipatio i la in iure cessio El mode derivatiu no formal: la traditio i la teoria del títol i el mode Espiritualització del lliurament possessori: modalitats de traditio Patologia en l'adquisició i protecció de la propietat pretòria 5 Servituds predials: principis generals i règim jurídic 1.

Principis generals rectors de les servituds predials 2. Protecció processal: defensa de la servitud 3. Vicisituds i causes d'extinció de les servituds 4. Cas pràctic resolt: litigi de servituds predials i mutacions dominicals 6 Servituds predials: tipologia rústica i urbana 1. Les servituds rústiques 2. Les servituds urbanes 3. Delimitació: Servituds privades davant les limitacions legals de policia urbanística 4. Taula comparativa de les servituds predials Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 1 7 Usdefruit, ús i habitació 1. Concepte i naturalesa jurídica de l'usdefruit 2. Origen històric i funció socioeconòmica 3. Caràcters estructurals de l'usdefruit 4.

L'obligació de salvaguardar la substància i la cautio usufructuaria 5. Règim jurídic dels fruits: separatio versus perceptio 6. El quasi-usdefruit (quasi ususfructus) 7. Comparativa de facultats: Nu Propietari vs. Usufructuari 8. Protecció processal de l'usdefruit 9.

Drets reals menors de gaudi: l'ús i l'habitació 8 Emfiteusi i superfície Gènesi històrica: de les concessions públiques als drets reals justinianeus L'emfiteusi El dret de superfície Taula comparativa entre emfiteusi i superfície 9 Garanties reals: fidúcia i penyora Evolució funcional de les garanties reals a Roma La fidúcia (*fiducia cum creditore*) La penyora (*pignus datum*) Pactes accessoris: alienació i comís Comparativa estructural entre fidúcia i penyora 10 Garanties reals: hipoteca i concurrència de garanties 1. Origen històric i concepte de la hipoteca 2. Protecció processal: de l'interdicte salviano a l'actio serviana 3. Facultats del creditor i evolució del règim d'execució 4.

Concurrència d'hipoteques i el principi prior tempore potior iure Obligacions i contractes 11 Teoria general de l'obligació i perfeccionament contractual 1. Concepte i naturalesa de l'«obligatio» romana 2. El perfeccionament contractual i la divisió quadripartida de Gai 3. Classificació dels contractes per la reciprocitat del vincle 4. El règim dels negocis claudicants («negotium claudicans») 12 Contractes reals: el préstec de consum (mutu) 1. Concepte i trets configuradors del mutu 2. Elements personals, reals i el Senatusconsultum Macedonianum 3. Interessos en el mutu i l'especialitat del foenus nauticum 4.

Protecció processal: la condictio 13 Contractes reals: el comodat i el dipòsit Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 2 1. El comodat (préstec d'ús) 2. El dipòsit regular 3. Modalitats especials de dipòsit 4. Estructura bilateral imperfecta i tutela processal 14 El contracte de penyora i els contractes innominats 1. La dimensió obligacional del contracte de penyora (pignus datum) 2. Règim d'obligacions, responsabilitat i protecció processal del pignus 3. Els contractes innominats: gènesi i categories justinianees 4. El negoci de valoració o contracte estimatori (aestimatum) 15 Contractes formals verbals i literals 1.

Els contractes verbals: de la sponsio a la stipulatio 2. Tutela processal de la stipulatio i altres modalitats verbals 3. Els contractes literals: comptabilitat i tradició documental 16 Compra-venda: estructura, títol i mode i elements Concepte, caràcters jurídics i gènesi històrica L'eficàcia obligacional i la teoria del títol i el mode Elements reals (I): La cosa venuda (res) Elements reals (II): Els requisits del preu (pretium) 17 Compra-venda: riscos, evicció i vicis ocults Accions contractuals bàsiques i la regla del risc fortuït La garantia per evicció: vicis jurídics de la cosa La responsabilitat per vicis ocults: el règim dels edils curuls 18 Resum per repassar 1.

Drets reals i classificació de les coses 2. Propietat i copropietat 3. Possessió 4. Adquisició de la propietat 5. Servituds predials 6. Usdefruit, ús i habitació 7. Emfiteusi i superfície 8. Garanties reals 9. Teoria general de l'obligació 10. Contractes reals 11. Innominats, verbals i literals 12. Compravenda Comparativa: responsabilitat segons la utilitas Cronologia Solucions de les preguntes de repàs Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 3 Aquests apunts poden contenir errors o omissions. Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important.

Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 4 100 % dels punts de l'examen 1 Concepte, protecció i classificació de les coses EN ACABAR SABRÀS Distingir un dret real d'un dret d'obligació mitjançant les característiques de l'actio in rem i l'actio in personam. Diferenciar les diverses classificacions de les coses en dret romà i la seva rellevància econòmica i processal. Identificar amb precisió els béns integrants del catàleg tancat de les res mancipi i les exigències formals per a la seva transmissió dominical. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Per què per als romans no tenia el mateix valor formal vendre una joia d'or sumptuosa que vendre un ruc o un bou de càrrega?

L'estudi dels drets reals en dret romà constitueix l'eix central de les relacions patrimonials sobre els béns materials i immaterials. A diferència de les construccions dogmàtiques modernes, la jurisprudència romana no va partir d'una definició abstracta del dret real, sinó d'una diferenciació processal originària entre les accions destinades a reclamar una cosa pròpia davant de qualsevol posseïdor i aquelles altres orientades a exigir un comportament a un deutor concret.

Drets reals 1 Concepte, protecció i classificació de les coses 2 La propietat i la copropietat 3 La possessió i la seva protecció interdictal 4 Adquisició de la propietat i teoria del títol i el mode 5 Servituds predials: principis generals i règim jurídic 6 Servituds predials: tipologia rústica i urbana 7 Usdefruit, ús i habitació 8 Emfiteusi i superfície 9 Garanties reals: fidúcia i penyora 10 Garanties reals: hipoteca i concurrència de garanties Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 5 ESQUEMA Estructura del tema: Drets reals, coses i propietat 1.

Concepte de dret real i antítesi amb els drets d'obligació Un dret real és una facultat jurídica que atribueix al seu titular un poder directe, immediat i exclusiu sobre un objecte corporal o sobre una utilitat d'aquest, imposant a tota la col·lectivitat un deure d'abstenció. Aquest poder s'exerceix sense necessitat de la mediació de cap altra persona. En canvi, el dret d'obligació o de crèdit consisteix en un vincle jurídic pel qual una persona (creditor) pot exigir d'una altra (deutor) la realització d'una determinada conducta o prestació (dare, facere o praestare; vegeu «Obligacions i contractes — Teoria general de l'obligació i perfeccionament contractual»).

L'origen històric d'aquesta divisió rau en el sistema d'accions del procediment civil romà: Actio in rem: acció que tutela un dret real. No es dirigeix contra un subjecte concret determinat des de l'inici per un deure previ, sinó directament contra la cosa (res) per asseverar una relació jurídica de dominació. L'adversari processal serà qualsevol individu que retingui la possessió o pertorbi l'exercici del dret (eficàcia erga omnes). La manifestació paradigmàtica n'és l'acció reivindicatòria pròpia de la propietat civil (vegeu «Drets reals — La propietat i la copropietat»). Actio in personam: acció que tutela un dret de crèdit.

Es dirigeix exclusivament contra una persona identificada des del naixement del vincle: el deutor obligat contractualment o per la comissió d'un acte il·lícit (eficàcia inter partes). Si el deutor incompleix, no es pot reclamar la prestació a un tercer estrany a la relació.

Criteri distintiu Dret real (in rem) Dret d'obligació (in personam) Objecte Una cosa corporal o utilitat d'aquesta Una prestació (acte o omissió del deutor) Subjecte passiu Universal i indeterminat (tota la comunitat) Determinat o determinable (el deutor) Abast de protecció Oposable erga omnes (davant de tothom) Relatiu (únicament davant de la part deutora) Coses i drets reals Classificació de béns i poder directe La propietat Dominium ex iure Quiritium i copropietat La possessió Situació de fet i protecció interdictal Adquisició patrimonial Teoria del títol i mode, mancipatio i traditio Iura in re aliena Servituds, usdefruit, superfície i garanties Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 6 Criteri distintiu Dret real (in rem) Dret d'obligació (in personam) Durada i extinció Tendeix a la permanència; l'exercici el consolida Tendeix a l'extinció mitjançant el pagament Exigència de publicitat Requereix actes recognoscibles socialment Eficaç en la intimitat del pacte entre les parts DEFINICIÓ: ACTIO IN REM Mitjà processal concedit per l'ordenament romà per defensar un poder jurídic directe sobre una cosa, exercitable contra qualsevol subjecte que la tingui sota el seu control o en pertorbi el gaudi, sense que calgui cap vincle obligacional previ entre demandant i demandat.

COMPROVA-HO 2 Si un lladre sostreu un cavall que pertany a Aule i el ven a Tici, quina acció ha d'exercitar Aule contra Tici per recuperar l'animal i per què? 2. Classificació jurídica de les coses (Res) En el sentit jurídic romà, cosa (res) és tot ens del món exterior susceptible de ser sotmès a la dominació humana i capaç de prestar una utilitat econòmica valuable. Els juristes clàssics van elaborar diversos criteris de categorització per determinar les facultats dels particulars i les vies de transmissió patrimonial. ESQUEMA Classificació romana de les coses (Res) A.

Coses dins i fora del comerç (Res in commercio i Res extra commercium) No totes les coses podien ser objecte de propietat privada o de negocis jurídics. Les res extra commercium estaven excloses del tràfic jurídic privat per raons de dret diví o de dret públic: Res in commercio Susceptibles de relacions jurídiques privades Res mancipi Predis itàlics, esclaus, bèsties i 4 servituds Res nec mancipi Resta de béns transmesos per simple traditio Mobles i immobles Segons transportabilitat; inclou semovents Fungibles i no fungibles Béns per gènere i quantitat vs individualitat Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 7 Res divini iuris: consagrades a la religió.

Comprenen les res sacrae (temples, altars i boscos sagrats consagrats oficialment als déus superiors pel poble romà), les res religiosae (terrenys destinats a sepultures dedicats als déus Mani) i les res sanctae (murs i portes de la ciutat, sota especial protecció divina). Res humani iuris: reservades a l'ús públic. Inclouen les res communes omnium (l'aire, l'aigua corrent, el mar i les seves ribes, que pertanyen a tota la humanitat) i les res publicae (places, teatres, vies i fòrums, titularitat del poble romà). B.

Coses corporals i incorporals Segons la distinció institucional exposada per Gai, les coses corporals (res corporales) són aquelles tangibles que es poden tocar físicament (quae tangi possunt), com ara un terreny, un esclau o una túnica. Per contra, les coses incorporals (res incorporales) consisteixen en simples drets o creacions de l'ordenament jurídic (quae iure consistunt), com ara un dret d'usdefruit, una servitud de pas o la mateixa herència, encara que recaiguin o continguin objectes materials. C.

Coses mobles, immobles i semovents Les coses immobles són aquelles que no es poden transportar d'un lloc a un altre sense alterar-ne substancialment la naturalesa (predis o finques rústiques i urbanes). Les coses mobles són aquelles susceptibles de trasllat espacial sense patir deteriorament. Dins d'aquestes últimes, les fonts reserven una atenció singular a les coses semovents (res se moventes), és a dir, aquells ens dotats de moviment propi per impuls biològic, que comprèn els esclaus i els animals domesticats o ramats. D. Coses fungibles i no fungibles Aquesta distinció és vital per a la teoria dels contractes i la devolució de béns.

Les coses fungibles són aquelles que no es determinen per la seva identitat individual irrepetible, sinó per la seva pertinença a un gènere determinat, i que per això es compten, es pesen o es mesuren (quae pondere, numero, mensurave constant). Són perfectament substituïbles les unes per les altres (com el blat, l'oli, el vi o els diners). En canvi, les coses no fungibles s'identifiquen per la seva individualitat específica i no admeten substitució exacta (un quadre pintat per un artista concret, una finca determinada o un esclau identificat). ERROR FREQÜENT Confondre fungibilitat amb consumibilitat.

Encara que moltes coses fungibles són consumibles (com els diners o el gra), responen a criteris diferents. La consumibilitat depèn de si la cosa es destrueix o desapareix pel seu ús econòmic ordinari (físicament com l'oli o jurídicament com les monedes). La fungibilitat depèn exclusivament de si l'objecte és intercanviable per unitats equivalents del mateix gènere. Una ampolla de vi d'una collita exclusiva i única és consumible però no fungible. E.

Coses simples, compostes i universalitats de coses La jurisprudència romana distingia tres tipus d'estructures corporals: Coses simples: aquelles que formen una unitat orgànica contínua no divisible en components aïllats sense destruir-la (una pedra, una biga de fusta, un animal). 1 Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 8 Universitas facti (universalitat de fet): unió pràctica d'objectes homogenis per voluntat del titular (un ramat d'ovelles, una biblioteca). Universitas iuris (universalitat de dret): conjunt heterogeni de drets, coses i deutes unificats per disposició legal (el patrimoni hereditari o el dot). F.

Parts integrants i pertinences (Instrumentum fundi) Cal no confondre una fracció estructural de la cosa amb el seu complement econòmic: Parts integrants: elements físicament units a la cosa principal que no es poden separar sense malmetre o transformar la integritat del conjunt (les teules o les bigues d'una casa). Segueixen sempre la condició jurídica de l'objecte principal. Pertinences o accessoris de destí econòmic (instrumentum): coses mobles que conserven plena independència física però que el propietari ha adscrit de manera permanent al servei, explotació o ornamentació d'un immoble.

El cas més rellevant és l'instrumentum fundi, que comprèn les eines de conreu, premses, bótes i animals de feina adscrits a l'explotació d'una hisenda agrícola. Llevat de pacte en contra en la compravenda o llegat, les pertinences no es transmeten necessàriament de forma automàtica amb l'immoble principal. COMPROVA-HO 3 En quin grup de coses s'enquadra un ramat de cent ovelles: cosa composta, universalitat de fet o universalitat de dret? 3.

La gran divisió arcaica i clàssica: Res mancipi i Res nec mancipi La distinció fonamental del dret romà patrimonial republicà i clàssic, recollida per Gai i vigent fins a la seva abolició expressa per Justinià al segle VI dC, classificava les coses segons la seva rellevància social i agrària per a l'antiga comunitat romana. DEFINICIÓ: RES MANCIPI Són aquelles coses més valuoses i indispensables per a la subsistència de l'antiga economia agrària romana, subjectes a un llistat tancat (numerus clausus), la propietat civil de les quals només pot ser transmesa vàlidament mitjançant negocis solemnes i formals com la mancipatio o la in iure cessio. A.

Catàleg taxatiu de les Res mancipi El catàleg de les res mancipi és estricte i no admet interpretacions extensives ni l'afegit de nous béns encara que tinguin un valor monetari superior: Coses compostes: aquelles constituïdes per la unió física i mecànica de diverses peces simples que conserven el seu lligam funcional per configurar un sol cos (un edifici, un carro, una nau). 2 Universalitats de coses: conjunts de béns homogenis o heterogenis que, conservant cadascun la seva individualitat física independent, es consideren una unitat ideal en el comerç sota un sol nom.

Es divideixen en: 3 Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 9 Els predis situats en sòl itàlic (fundi in agro Italico), tant rústics com urbans. En canvi, els predis provincials en queden exclosos. Els esclaus (servi), essencials com a força de treball agrícola i domèstica. Els animals de tir i càrrega (animalia quae collo dorsove domantur), concretament bous, cavalls, mules i ases. Els animals salvatges o exòtics (elefants, camells, lleons) no en formen part, independentment del seu valor de mercat.

Les quatre servituds rústiques més antigues: les tres de pas (iter, actus i via) i la de conducció d'aigua o aqüeducte (aquae ductus; vegeu «Drets reals — Servituds predials: tipologia rústica i urbana»). Totes les altres coses no compreses en aquest catàleg són automàticament res nec mancipi (com les monedes d'or, joies, pedres precioses, teixits, naus marítimes o els predis provincials).

Característica Res mancipi Res nec mancipi Naturalesa del llistat Catàleg tancat (numerus clausus) agrarista Criteri residual (qualsevol altra cosa) Mitjans de transmissió formal Mancipatio o in iure cessio In iure cessio o simple traditio Efecte del lliurament informal (traditio) No transmet el dominium ex iure Quiritium; només propietat pretòria Transmet plenament la propietat civil (amb iusta causa) Abolició històrica Derogada solemnement per Justinià Desapareix la distinció en el dret justinianeu EXEMPLE: VENDA D'UN CAVALL SENSE SOLEMNITAT Gneu ven a Luci un cavall (cosa que és res mancipi per ser animal de tir i càrrega) i l'hi lliura mitjançant simple entrega material (traditio) un cop cobrat el preu.

Conseqüència jurídica: Luci no es converteix en propietari civil (dominus ex iure Quiritium) de l'animal perquè no s'han utilitzat les formes solemnes de la mancipatio ni de la in iure cessio. Luci només obté la possessió interdictal i la propietat pretòria protegida pel pretor, havent d'esperar el transcurs d'un any d'usucapió per consolidar el seu domini civil complet.

PER RECORDAR-HO Per recordar el catàleg taxatiu de les res mancipi, pensa en els quatre elements que necessitava un pagès romà de l'època arcaica per explotar el camp: la terra (predis itàlics), qui la treballa (esclaus), qui estira l'arada (animals de tir i càrrega) i el camí i l'aigua per arribar-hi i regar-la (les quatre servituds rústiques antigues). COMPROVA-HO 4 Si un mercader adquireix un elefant procedent d'Orient pagant una quantitat astronòmica en or i orfebreria, és aquest elefant una res mancipi?

Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 10 IDEES CLAU Els drets reals confereixen un poder directe sobre les coses defensat mitjançant una actio in rem oposable erga omnes, en contrast amb els drets d'obligació que confereixen una actio in personam limitada al deutor. Les res extra commercium (divini iuris i humani iuris) estan jurídicament sostretes de l'apropiació privada i del tràfic comercial. Les coses fungibles es defineixen per la seva pertinença a un gènere mesurable (pondere, numero, mensurave constant), permetent la seva substitució per equivalents.

L'instrumentum fundi o conjunt de pertinences econòmiques manté independència jurídica respecte de la finca, a diferència de les parts integrants unides indissolublement al bé immoble. Les res mancipi formen una llista taxativa tancada (predis itàlics, esclaus, bèsties de tir i càrrega i les quatre servituds rústiques antigues) que requereix negocis formals com la mancipatio per transmetre's. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 5. En què es diferencia estructuralment l'objecte d'una actio in rem de l'objecte d'una actio in personam? 6. Quina conseqüència jurídica comporta transmetre un predi itàlic o un esclau mitjançant una simple traditio sense formalitats? 7.

Per què les pertinences d'una finca (instrumentum fundi) no es consideren parts integrants d'aquesta?

DRETS REALS 2 La propietat i la copropietat EN ACABAR SABRÀS Distingir els conceptes de propietat analític (postglossadors) i sintètic (Bonfante: abstracció i elasticitat) Explicar la transició des del consortium ercto non cito fins a la propietat privada individualitzada Diferenciar els actes sobre la quota ideal d'aquells sobre la totalitat de la cosa en la copropietat Identificar les accions processals de protecció (reivindicatòria) i de dissolució (divisòries) PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 8 Si una persona és propietària d'una finca però una altra té un dret d'usdefruit vitalici sobre ella que li impedeix entrar-hi i recollir-ne els fruits, en quin sentit continua sent-ne la propietària?

Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 11 1. Concepte i naturalesa jurídica de la propietat romana La jurisprudència romana clàssica evitava formular definicions abstractes o doctrinals generals; el seu mètode era casuístic i processal: el dret no es definia teòricament, sinó que es manifestava a través de les accions que el pretor concedia per a la seva defensa efectiva. Per aquesta raó, les definicions conceptuals de la propietat són construccions dogmàtiques posteriors.

Durant els segles XIII i XIV, els juristes postglossadors (estudiosos del Corpus Iuris Civilis justinià) van descriure el dret de propietat afirmant que atorga la facultat d'usar i abusar d'una cosa fins on ho permeti la raó del dret (ius utendi et abutendi re sua quatenus iuris ratio patitur). La crítica moderna subratlla que aquesta fórmula va néixer d'un passatge del Digest concebut originàriament per a les coses consumibles, en les quals l'ús comporta necessàriament la destrucció o consumició («abús»). Posteriorment, la doctrina va anar sumant facultats específiques: el dret d'usar (ius utendi), de percebre'n els fruits (ius fruendi) i de disposar-ne (ius disponendi).

Aquesta concepció analítica va cristal·litzar en codificacions modernes com l'article 348 del Codi Civil espanyol o l'article 541-1 del Codi Civil de Catalunya, que defineixen el domini a partir de les facultats de gaudi i disposició sense més limitacions que les legals. Davant d'aquesta simple enumeració de facultats, la romanística del segle XIX —encapçalada per Pietro Bonfante— va formular una definició substantiva que reflecteix fidelment l'essència romana: la propietat és la senyoria jurídica més àmplia sobre una cosa, en acte o en potència.

Aquest concepte descansa sobre dues propietats estructurals: Abstracció: La propietat constitueix un tot unitari i homogeni, autònom respecte de les concretes facultats materials que la componen. El titular no té un recull de facultats aïllades, sinó una posició jurídica central sobre l'objecte. Elasticitat de la propietat: Si la cosa queda sotmesa a un dret real limitat (com un dret d'usdefruit, una servitud o un cens emfitèutic), el domini no s'extingeix ni es desintegra; simplement es comprimeix. El propietari reté la nua propietat (les facultats queden adormides en potència).

Tan bon punt s'extingeix el gravamen que limitava la cosa, el dret recupera automàticament la seva plenitud original (en acte), per la seva pròpia força expansiva, sense necessitat d'actes formals de readquisició. DEFINICIÓ L'elasticitat de la propietat és la virtut expansiva per la qual el dret de domini recupera de manera automàtica la plenitud de les seves facultats d'ús i disposició un cop s'extingeix qualsevol gravamen o dret real sobre cosa aliena que el comprimia temporalment. COMPROVA-HO 9 Per què la definició de Bonfante utilitza els termes «en acte o en potència» en comptes de limitar-se a una llista de facultats? 2.

Evolució històrica: del poder gentilici al domini privat La configuració de la propietat a Roma va experimentar una lenta transformació des d'estructures corporatives comunitàries fins a una titularitat individual plenament delimitada: Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 12 PROCÉS Evolució històrica de la propietat a Roma 1 Mancipium del pater Poder unitari i sobirà sobre persones lliures, esclaus i coses familiars. 2 Consortium ercto non cito Copropietat hereditària col·lectiva dels cohereus sobre les terres de la gens. 3 Llei de les XII Taules Introducció de l'actio familiae erciscundae per partir el patrimoni familiar.

4 Dominium individual clàssic Consolidació de la propietat quiritària individual i el sistema per quotes. COMPROVA-HO 10 Quina transcendència jurídica va tenir la Llei de les XII Taules en la història de la propietat immobiliària romana? 3. Tipologies del domini romà i límits legals Durant el dret clàssic van coexistir diverses situacions jurídiques relatives al domini: Dominium ex iure Quiritium (propietat civil o quiritària): Era l'única plenament reconeguda pel ius civile.

Exigia requisits estrictes: que el titular fos ciutadà romà (o llatí amb ius commercii), que l'objecte fos moble o un predi situat en sòl itàlic (fundus Italicus), i que s'adquirís mitjançant els El mancipium primitiu: A la Roma arcaica no existia una distinció nítida entre drets reals i potestats personals. El pater familias exercia un poder unitari i sobirà (el mancipium) sobre persones i coses: s'anomenava patria potestas sobre els fills, manus sobre la muller, dominica potestas sobre els esclaus i domini sobre els béns. 1 Copropietat immobiliària col·lectiva: En l'origen agrari, les terres cultivables pertanyien a la comunitat de la gens o família agnatícia.

A la mort del cap familiar, els hereus directes (sui heredes) quedaven integrats en una comunitat hereditària indivisa anomenada consortium ercto non cito («domini no dividit»). En aquesta comunitat arcaica, cada cotitular tenia una titularitat potencial i solidària sobre el tot: qualsevol d'ells podia disposar dels béns comuns tret que un altre hi oposés el seu veto (ius prohibendi). La propietat privada individual es reduïa a la casa i a un petit hort annex (heredium).

2 Aparició de la propietat individual amb la Llei de les XII Taules: L'any 450 aC, la Llei de les XII Taules va introduir l'exercici de l'actio familiae erciscundae, una acció judicial que permetia a qualsevol cohereu sol·licitar davant del magistrat la partició de la comunitat hereditària indivisa. La disgregació del consorci gentilici va donar lloc al naixement històric de la propietat privada immobiliària individual.

3 Doble naturalesa de la propietat mobiliària arcaica: En els béns mobles, els romans distingien entre la familia (integrada per persones sotmeses, esclaus i animals de tir i càrrega —bous i cavalls—, fonamentals per a l'economia agrària i considerats res mancipi) i la pecunia (ramats menors, ovelles, béns de consum i metall no encunyat utilitzat com a patró d'intercanvi en una economia de permuta prèvia a la moneda oficial).

4 Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 13 negocis solemnes establerts (mancipatio o in iure cessio per a les res mancipi; traditio fundada en iusta causa per a les res nec mancipi; vegeu «Drets reals — Adquisició de la propietat i teoria del títol i el mode»). La seva tutela per excel·lència era l'actio reivindicatoria, que protegia el propietari civil no posseïdor davant del posseïdor no propietari (vegeu «Drets reals — Concepte, protecció i classificació de les coses»). Propietat bonitària o pretòria: Situació emparada pel pretor quan s'incomplien les formes civils de transmissió o quan un adquirent rebia una cosa d'un no propietari.

Propietat provincial: Els terrenys situats a les províncies pertanyien formalment al poble romà o a l'emperador. Els particulars no en podien tenir el dominium civil, sinó un gaudi possessori perpetu i transmissible subjecte al pagament d'un tribut (stipendium o tributum). Tot i el seu caràcter ampli, el domini romà mai no va ser un dret il·limitat o absolut. L'ordenament jurídic imposava restriccions fonamentades en dues classes d'interessos: Límits d'interès privat (relacions de veïnatge): Normes que harmonitzaven la convivència entre finques confrontants.

La Llei de les XII Taules ja preveia preceptes com l'obligació de tolerar que el veí entrés cada dos dies a recollir els fruits que haguessin caigut del seu arbre a la finca del costat, o servituds legals de pas i aigües. Límits d'interès públic: Intervencions de la comunitat per raons sanitàries, de seguretat o urbanisme. En casos determinats, la ciutat podia privar el ciutadà d'un immoble per necessitat pública mitjançant l'expropiació forçosa, que exigia una compensació econòmica justa o indemnització. ERROR FREQÜENT Un error greu és considerar que les finques provincials podien ser objecte de dominium ex iure Quiritium.

A Roma, els predia provincialia eren titularitat de l'Estat romà; els ciutadans només en tenien la possessió o l'ús mitjançant tribut. El domini civil requeria imperativament la condició de ciutadà romà i la ubicació en sòl itàlic (o l'atorgament excepcional de l'ius Italicum). 4.

La copropietat romana: la comunitat per quotes La copropietat romana clàssica (o comunitat per quotes) va superar el model arcaic del consortium ercto non cito i es va estructurar al voltant de tres principis fonamentals: Divisió en quotes ideals (pars pro indiviso): El dret no es reparteix per parts materials o físiques de l'objecte (si tres persones són copropietàries d'un cavall o d'un esclau, cap no n'ostenta les extremitats o el cap), sinó per una fracció aritmètica o ideal (un terç, una meitat). Aquesta quota mesura la participació econòmica en les despeses, beneficis i fruits.

1 Dualitat de facultats: - Sobre la pròpia quota: Cada copropietari té plena autonomia de disposició; pot vendre-la, hipotecar-la o transmetre-la lliurement sense demanar l'assentiment dels altres. - Sobre la totalitat de la cosa comuna: Qualsevol acte de disposició física o jurídica sobre la cosa sencera (alienar el bé, constituir-hi una servitud predial o modificar-ne l'ús estructural) exigeix el consentiment unànime de tots els comuners. Qualsevol d'ells disposa de l'anomenat ius prohibendi per frenar actuacions no consentides. 2 Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 14 EXEMPLE Aule i Marc adquireixen conjuntament un terreny a parts iguals (una quota d'1/2 cadascun).

Marc té plena facultat per vendre el seu 50 % ideal a un tercer sense el permís d'Aule. Ara bé, si Marc pretén talar tot l'olivar del predi o constituir una servitud de pas a favor d'una finca veïna, necessitarà obligatòriament el consentiment d'Aule; si Aule s'hi oposa exercint el ius prohibendi, l'actuació queda paralitzada. COMPROVA-HO 11 En què es diferencia el règim de disposició sobre la quota ideal del règim de disposició sobre la cosa comuna en la copropietat romana? 5.

Tutela processal i accions de divisió El sistema processal romà distingia clarament les accions destinades a protegir la titularitat unitària d'aquelles encarregades de liquidar els estats de copropietat: Acció judicial Finalitat processal Legitimació activa Efecte principal Actio reivindicatoria Protegir el dominium ex iure Quiritium enfront de qui posseeix la cosa indegudament. Propietari civil no posseïdor. Restitució de la cosa juntament amb els seus accessoris i fruits. Actio negatoria Declarar que la cosa està lliure de drets reals limitats (servitud, usdefruit). Propietari civil pertorbat. Cessament de la pertorbació i prestació de caució contra noves immissions.

Actio familiae erciscundae Dividir el patrimoni hereditari indivís entre cohereus procedent del dret successori arcaic. Cohereus sotmesos a un consortium ercto non cito o comunitat hereditària. Atribució de porcions materials individuals o adjudicació de la cosa amb indemnització de quotes. Actio communi dividundo Posar fi a una copropietat ordinària sorgida per actes inter vivos (p. ex., compra compartida). Qualsevol dels copropietaris o condòmins. Extinció de la comunitat per partició física o pública subhasta i liquidació de deutes recíprocs.

Quan s'exercita una acció divisòria (actio communi dividundo o actio familiae erciscundae), el pretor atorga al jutge una clàusula especial anomenada adiudicatio en la fórmula. Si la cosa és materialment divisible (un terreny pla o una quantitat de blat), el jutge la divideix físicament i atribueix parts individuals en proporció a les quotes. Si la cosa és indivisible (un esclau o un cavall), el jutge l'atribueix Llibertat de sortir de la indivisió: Com que la comunitat romana es considerava una font constant de litigis i un estat transitori poc favorable per a l'economia, no s'hi podia obligar a ningú a romandre-hi indefinidament.

Qualsevol condòmin pot instar en qualsevol moment l'acció de divisió. 3 Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 15 a un sol copropietari, que queda condemnat a compensar econòmicament els altres condòmins pel valor exacte de la seva quota, o bé ordena la seva venda en pública subhasta per distribuir els diners obtinguts. ESQUEMA Règim jurídic de la copropietat romana IDEES CLAU La propietat romana no va ser definida inicialment de forma abstracta pels juristes clàssics, sinó que es manifestava a través de la protecció que concedien les accions processals.

Segons la teoria de Bonfante, la propietat és una senyoria jurídica unitària (abstracció) dotada d'elasticitat, que es comprimeix davant gravàmens i es descomprimeix recuperant la plenitud quan s'extingeixen. El mancipium arcaic aglutinava tots els poders del pater familias, mentre que la propietat agrària col·lectiva (consortium ercto non cito) es va poder dividir a partir de les XII Taules amb l'actio familiae erciscundae. El dominium ex iure Quiritium exigia ciutadania romana, immoble en sòl itàlic o mobles, i modes d'adquisició civils formals.

La copropietat romana clàssica s'estructura per quotes ideals (pars pro indiviso): llibertat absoluta de disposar de la quota, unanimitat per alterar la cosa comuna i acció divisòria sempre disponible. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 12. En què consisteix el principi d'elasticitat de la propietat i quin paper hi juga la nua propietat? 13. Quin paper va tenir l'actio familiae erciscundae en la transformació de la propietat romana primitiva? 14. Quina diferència hi ha entre l'actio communi dividundo i l'actio familiae erciscundae?

Copropietat per quotes Comunitat pro indiviso sobre l'objecte comú Sobre la quota ideal Plena autonomia i disposició individual Sobre la cosa sencera Exigeix consentiment unànime de tots Extinció per divisió Accions per sortir de la indivisió Actio communi dividundo Per a comunitats ordinàries no hereditàries Actio familiae erciscundae Per a la partició hereditària entre cohereus Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 16 DRETS REALS 3 La possessió i la seva protecció interdictal EN ACABAR SABRÀS Distingir amb precisió la possessió natural, la possessió civil i la possessió interdictal.

Analitzar els elements del corpus i l'animus a partir del debat entre Savigny i Ihering. Identificar les figures anòmales de la possessió interdictal romana. Seleccionar l'interdicte pretori oportú (uti possidetis, utrubi, unde vi o unde vi armata) segons el tipus de bé i d'agressió. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 15 Per què el dret romà protegia amb interdictes immediats a qui tenia un bé, fins i tot quan encara no s'havia demostrat si n'era el legítim amo?

Naturalesa jurídica: la possessió com a situació de fet En el dret romà, la possessió no s'articula originàriament com un dret subjectiu, sinó com una situació de fet: la tinença material d'una cosa corporal acompanyada d'una determinada actitud o intenció. A diferència del dret de propietat (vegeu «Drets reals — La propietat i la copropietat»), que atorga una facultat jurídica plena i protegida per accions reals (actio in rem; vegeu «Drets reals — Concepte, protecció i classificació de les coses»), la possessió reflecteix únicament el contacte directe i la disponibilitat efectiva sobre el bé.

Els juristes clàssics sintetitzen aquesta separació categòrica mitjançant la màxima d'Ulpià: nihil commune habet proprietas cum possessione («res en comú tenen la propietat amb la possessió»). Aquesta naturalesa fàctica explica dues característiques essencials del règim possessori romà: Eficàcia relativa: mentre que la titularitat dominical té eficàcia erga omnes, la possessió es valora sempre de manera relativa en cas de conflicte entre dos contendents, determinant el pretor qui ostenta la posició preferent.

Fonament de la tutela: en no tractar-se pròpiament d'un dret reconegut per la iurisdictio ordinària del ius civile, la seva protecció es canalitza mitjançant expedients d'urgència emanats de l'imperium del magistrat: els interdictes pretorians. Els elements constitutius: corpus i animus Perquè es configuri una situació possessòria rellevant es requereix la concurrència inseparable de dos elements: El corpus: és l'element material o objectiu. Consisteix en el poder físic efectiu sobre la cosa o, almenys, en la possibilitat immediata d'exercir un control sobre ella sense interferències alienes. L'animus: és l'element intencional o subjectiu.

Es tracta de la voluntat de tenir la cosa per a si mateix, actuant com a amo d'aquesta (animus domini o animus possidendi) i excloent els tercers. Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 17 L'adquisició de la possessió exigeix la presència simultània de tots dos requisits ( ). En canvi, la pèrdua pot produir-se per la desaparició del corpus (destrucció del bé, pèrdua involuntària o despullament violent), de l'animus (quan hom decideix deixar de posseir per a si) o de tots dos ensems. PER RECORDAR-HO La possessió requereix dues peces: les mans que agafen el bé (corpus, contacte físic) i el cap que decideix conservar-lo com a propi (animus, intenció d'amo).

Si manquen les mans o falta el cap, la possessió no neix o s'extingeix. L'adquisició del corpus va experimentar una progressiva espiritualització en el dret clàssic, que va admetre formes fictícies d'entrega (traditio longa manu, traditio brevi manu, constitutum possessorium, en què el transmitent pot quedar-se la cosa fins i tot com a precarista, i traditio symbolica), tal com s'explica a «Drets reals — Adquisició de la propietat i teoria del títol i el mode». COMPROVA-HO 16 Es pot perdre la possessió encara que es continuï tenint la cosa físicament?

El debat doctrinal sobre el fonament de la tutela: Savigny i Ihering La raó per la qual l'ordenament jurídic atorga protecció a una mera situació fàctica com la possessió — arribant fins i tot a tutelar transitòriament a qui no n'és l'amo legítim davant de qui sí que ho és— va donar lloc al famós debat doctrinal del segle XIX entre Savigny i Ihering: Teoria subjectiva de Savigny: sosté que la possessió requereix de manera indispensable l'animus domini. El fonament de la protecció rau en el manteniment de la pau social: l'ordre jurídic prohibeix la violència privada i l'autotutela.

Si hom pogués arrabassar la tinença d'un bé per la força al·legant ser-ne el propietari, regiria la llei del més fort. Es protegeix el posseïdor per evitar alteracions de l'ordre públic fins que la qüestió de fons es ventili en judici. Teoria objectiva d'Ihering: defensa que la possessió és la posició avançada del dret de propietat. Atès que la immensa majoria dels posseïdors en la pràctica són també propietaris, tutelar de forma sumària i ràpida la possessió és la millor manera de facilitar la defensa de la propietat mateixa, estalviant la pesada càrrega de provar el domini (la probatio diabolica).

Criteri comparatiu Teoria de Savigny Teoria d'Ihering Element determinant L'animus domini (voluntat de comportar-se com a propietari). El corpus i la relació objectiva amb la cosa reconeguda pel dret. Fonament de la tutela Manteniment de la pau pública i prohibició de la violència privada. Facilitació de la protecció de la propietat com a posició avançada. Tractament de les anomalies Considera anòmala la protecció de figures sense animus domini. Explica de manera coherent la tutela per la utilitat socioeconòmica.

La construcció dogmàtica de Savigny topa històricament amb tres supòsits anòmals del dret clàssic, en els quals es concedia la tutela interdictal a subjectes que reconeixien expressament un domini aliè i, per tant, no tenien animus domini: corpus + animus Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 18 El creditor pignoratici: reté la penyora com a garantia del crèdit (vegeu «Obligacions i contractes — El contracte de penyora i els contractes innominats»); sap que ha de restituir-la un cop cancel·lat el deute, però el pretor el defensa amb interdictes enfront de qualsevol pertorbació, fins i tot contra el mateix deutor propietari.

El segrestatari: dipositari judicial de confiança que custòdia un bé litigant mentre dura el judici (vegeu «Obligacions i contractes — Contractes reals: el comodat i el dipòsit») amb l'obligació de lliurar-lo a qui resulti vencedor; se li concedeix protecció interdictal autònoma per immunitzar la cosa de pressions de les parts. El precarista: gaudeix d'un bé immoble per concessió graciosa i essencialment revocable d'un tercer (precarium); malgrat reconèixer que està obligat a retornar el bé tan bon punt li sigui reclamat, gaudeix de tutela interdictal davant d'intromissions de qualsevol tercer estrany.

COMPROVA-HO 17 Per què el creditor pignoratici o el precarista constituïen un escull dogmàtic per a la tesi possessòria de Savigny? Classificació: possessió natural, civil i interdictal La reflexió jurisprudencial romana i la posterior sistematització distingeixen tres categories fonamentals segons els efectes que desplega la tinença: 1. Possessió natural (o mera detenció): és la simple tinença material del bé (corpus sense animus domini). El subjecte reconeix la titularitat superior d'un altre i posseeix en nom d'altri (nomine alieno). Mancada de tutela interdictal autònoma i inhàbil per a la usucapió, és la situació en què es troben l'arrendatari, el comodatari o el dipositari ordinari.

Si pateixen una pertorbació, han de demanar auxili a l'arrendador o propietari perquè sigui aquest qui activi els interdictes. 2. Possessió civil (possessio ad usucapionem): és la possessió que compta amb corpus, animus, un títol just (iusta causa) i bona fe inicial. Reconeguda originàriament pel ius civile, el seu efecte cabdal és que condueix a l'adquisició de la propietat mitjançant la usucapió pel transcurs del temps si el transmissor no n'era l'amo o si va fallar la forma de transmissió. 3. Possessió interdictal (possessio ad interdicta): és aquella situació de fet protegida específicament pel pretor en el seu edicte a través d'interdictes.

Comprèn el propietari posseïdor, el posseïdor de bona o mala fe (fins i tot el lladre davant de tercers) i els tres posseïdors anòmals ja esmentats (creditor pignoratici, segrestatari i precarista). A l'època postclàssica i justinianea, en difuminar-se la separació estricta entre ius civile i ius honorarium, aquestes categories es fusionen en una tripartició doctrinal uniforme.

Paral·lelament, es consagra la figura de la possessió de drets (quasi possessio o possessio iuris), estenent la tutela interdictal a qui exercita de fet el contingut de drets reals sobre cosa aliena, com ara l'usdefruit (vegeu «Drets reals — Usdefruit, ús i habitació») o les servituds predials (vegeu «Drets reals — Servituds predials: principis generals i règim jurídic»). Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 19 EXEMPLE Marc lloga una mula a Cneu durant un mes per transportar càrrega. Marc té el contacte físic directe amb l'animal, però sap perfectament que pertany a Cneu: és un posseïdor natural (detentor).

Si un veí intenta robar-li la mula a Marc a mig camí, aquest no pot sol·licitar un interdicte en nom propi; haurà d'acudir a Cneu perquè, com a titular de la possessió interdictal, sol·liciti l'auxili pretori. ERROR FREQÜENT Confondre l'arrendatari amb un posseïdor interdictal. En dret romà, ni l'arrendatari ni el dipositari ni el comodatari tenen interdictes propis: són mers detentors o posseïdors naturals. No confonguis la seva posició amb la de figures especials com el precarista o el creditor pignoratici, a qui el pretor sí que va atorgar de manera excepcional la condició de posseïdors interdictals.

La protecció interdictal i la clàusula de possessió no viciosa La defensa possessòria no es duu a terme a través de les accions judicials declaratives ordinàries, com ara l'acció reivindicatòria pròpia de la propietat, sinó mitjançant interdictes. Els interdictes són ordres sumàries promulgades pel pretor a l'empara del seu imperium per restablir una situació pacífica alterada o prevenir un dany imminent. Per tal que el pretor atorgui la protecció sol·licitada davant del contrincant, és requisit indispensable que la possessió no sigui viciosa.

La clàusula de possessió no viciosa s'expressa mitjançant tres condicions negatives: Nec vi (sense violència): no haver obtingut la tinença de la cosa mitjançant la força física o la coacció moral sobre l'adversari. Nec clam (sense clandestinitat): no haver-se apoderat del bé d'amagat o amb ocultació maliciosa respecte de qui podia oposar-s'hi. Nec precario (sense precari): no negar-se indegudament a restituir allò que s'havia rebut en concepte de precari quan el concedent en demana el retorn. Aquest caràcter no viciós té una naturalesa estrictament relativa: només s'avalua entre els dos litigants en conflicte.

Un lladre no pot fer valer el seu interdicte contra la víctima a qui va robar el bé (ja que respecte a ella la seva possessió és viciosa, clam o vi), però sí que gaudirà amb èxit de la protecció de l'interdicte enfront d'un tercer estrany que vulgui prendre-li la cosa per la força. Segons la seva finalitat processal, el catàleg pretori distingeix dos grans grups d'interdictes: els destinats a conservar la tinença enfront d'actes d'inquietació (retinendae possessionis) i els dirigits a recuperar-la després d'haver sofert un despullament (recuperandae possessionis). COMPROVA-HO 18 Tici furta un anell a Semproni i, més endavant, un desconegut li pren l'anell a Tici per la força.

Pot Tici defensar-se davant el desconegut amb un interdicte pretori? Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 20 Interdictes de retenir la possessió (interdicta retinendae possessionis) Tenen com a propòsit defensar el posseïdor davant de pertorbacions, molèsties o intents il·legítims de desallotjament perpetrats per tercers. Presenten a més la característica de ser interdictes dobles (duplicia), ja que el pretor s'adreça per igual a ambdues parts processals, podent qualsevol d'elles resultar vencedora o vençuda segons qui compleixi les condicions legals: Interdicte uti possidetis: aplicable als béns immobles (terrenys, finques, edificis).

El pretor prohibeix que s'empri la força per alterar la situació vigent («com posseïu, continueu posseint») i protegeix aquell dels dos contendents que en el moment de dictar-se l'ordre estigui posseint el predi de forma no viciosa (nec vi, nec clam, nec precario) enfront de l'altre. Encara que nominalment és de retenir, si qui té la possessió física actual la va aconseguir amb violència respecte al sol·licitant, l'interdicte actua en la pràctica com a recuperatori en favor d'aquest últim. Interdicte utrubi: destinat originàriament als béns mobles (esclaus, animals de tir, joies, eines).

No triomfa necessàriament qui té la cosa material en l'instant del decret, sinó aquell dels dos que hagi posseït el bé sense vicis respecte de l'altre durant més temps en l'últim any anterior a la interposició de l'interdicte. Es permetia a aquest efecte sumar el temps de possessió del causant en cas de successió (accessio possessionis). EXEMPLE Gai ocupa clandestinament l'hort de Luci al mes de març mentre aquest és a Roma. Al maig, Luci torna, s'adona de la intrusió i expulsa Gai per la força. Gai acudeix al pretor demanant l'interdicte uti possidetis al·legant que Luci ha usat la violència per fer-lo fora.

Com que la possessió de Gai davant de Luci era viciosa (obtinguda clam), Gai perdrà el litigi i el pretor protegirà la recuperació de Luci. Interdictes de recuperar la possessió (interdicta recuperandae possessionis) Estan concebuts per retornar la possessió a aquell que n'ha estat privat de manera violenta. Són interdictes simples, en què hi ha clarament una part actora demandant i una part demandada espoliant: Interdicte unde vi (o de vi ordinaria): s'atorga a qui ha estat desallotjat d'un immoble mitjançant violència comuna.

Està sotmès a dos límits estrictes: s'ha d'exercitar en el termini de caducitat d'un any comptador des del dia de l'espoli, i conté la clàusula de possessió no viciosa, per la qual l'espoliat només serà restablert si la seva possessió no era viciosa (nec vi, nec clam, nec precario) respecte a l'agressor. Interdicte unde vi armata: modalitat agreujada per als casos en què el despullament s'ha dut a terme mitjançant una banda de gent armada o amb armes ofensives.

En atenció a l'extrema gravetat de l'atemptat a la pau comunitària, el pretor elimina els límits ordinaris: es pot interposar en qualsevol moment sense límit temporal d'un any i s'aplica sense clàusula de possessió viciosa, de manera que l'espoliat amb armes ha de ser restituït immediatament fins i tot si ell mateix havia usurpat originàriament el bé a l'agressor amb violència o clandestinitat. A l'època justinianea, aquestes dues figures es refonen en un únic interdicte unificat que manté el termini anual però suprimeix l'excepció de possessió viciosa, sancionant amb la pèrdua definitiva del dret a qualsevol titular que intenti recuperar la seva propietat per les vies de fet.

Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 21 ESQUEMA Classificació romana de la possessió i la seva protecció PROCÉS Procés de tria de l'interdicte pretori davant d'una pertorbació o despullament Possessió natural Corpus sense animus domini; sense tutela interdictal directa (arrendatari, dipositari) Possessió civil Corpus + animus + iusta causa; condueix a la usucapió del domini Possessió interdictal Defensada pel pretor mitjançant interdictes d'urgència Posseïdor ordinari Propietari posseïdor o qui posseeix com a amo (bona o mala fe) Posseïdor anòmal Creditor pignoratici, segrestatari i precarista Pertorbació o despullament?

Determina si hi ha inquietació de la tinença o pèrdua física total del bé 1 Inquietació en immobles: Uti possidetis Reté qui posseeixi actualment nec vi, nec clam, nec precario 2 Inquietació en mobles: Utrubi Reté qui hagi posseït sense vicis més temps en el darrer any 3 Despullament violent: Unde vi Acció d'un any per violència comuna amb clàusula de possessió no viciosa 4 Despullament amb armes: Unde vi armata Sense límit temporal d'un any i sense admetre excepció de possessió viciosa 5 Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 22 IDEES CLAU La possessió és una situació de fet protegida per l'imperium del pretor, independent del dret de propietat que es defensa mitjançant accions civils.

La possessió requereix de manera indispensable la conjunció de dos elements: el material (corpus) i el volitiu o anímic (animus). Savigny sosté que la tutela possessòria es basa en la pau social per evitar l'autotutela violenta, mentre que Ihering la concep com la defensa avançada de la propietat. El creditor pignoratici, el segrestatari i el precarista són posseïdors anòmals que gaudeixen de tutela interdictal tot i no posseir amb caràcter d'amo. Els interdictes de retenir són uti possidetis (béns immobles) i utrubi (béns mobles, atorgat a qui va posseir més temps durant l'últim any).

L'interdicte unde vi armata no caduca a l'any ni admet l'excepció de possessió viciosa, atesa la gravetat de l'ús de les armes. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 19. En què es diferencia la possessió natural de la possessió interdictal en relació amb els mecanismes de defensa jurídica? 20. Quins requisits exigeix la clàusula de possessió no viciosa i com opera la seva relativitat? 21. Quines diferències distingeixen l'interdicte unde vi comú de la seva modalitat unde vi armata? DRETS REALS 4 Adquisició de la propietat i teoria del títol i el mode EN ACABAR SABRÀS Distingir els requisits constitutius del dominium ex iure Quiritium respecte de la propietat pretòria.

Explicar el funcionament i el ritual de la mancipatio i de la in iure cessio com a modes formals d'adquisició. Aplicar la teoria del títol i el mode al mecanisme translatiu de la traditio i identificar les seves variants espiritualitzades. Determinar les conseqüències jurídiques dels vicis de forma i de fons en la transmissió de béns a Roma. Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 23 PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 22 Si compres un cavall i pagues la totalitat dels diners pactats en l'acte, n'ets immediatament el propietari segons el dret romà?

Els requisits per a l'adquisició del domini civil Perquè un subjecte assoleixi la propietat civil sobre una cosa segons el dret romà clàssic (coneguda com a dominium ex iure Quiritium; vegeu «Drets reals — La propietat i la copropietat»), l'ordenament jurídic exigia la concurrència indispensable de quatre requisits formals i materials: Capacitat subjectiva: Únicament tenien accés a la propietat civil els ciutadans romans i aquells llatins que gaudien del ius commercii. Els peregrins (estrangers no sotmesos a l'estatut de ciutadania) en restaven exclosos originàriament.

Idoneïtat de l'objecte: Podien ser objecte de domini civil totes les coses mobles comercialitzables i, pel que fa als immobles, exclusivament els predis itàlics (situats a la península itàlica). Els territoris provincials o l'ager publicus que pertanyien a l'Estat romà quedaven fora del domini civil privat directe. Legitimació del transmissor: L'alienant havia de ser l'autèntic propietari civil de la cosa. Si qui transmetia mancava de titularitat civil, l'adquirent no podia rebre més drets dels que tenia el causant, produint-se una transmissió defectuosa (transmissió a non domino).

Forma adequada d'adquisició: La transmissió havia de canalitzar-se mitjançant el negoci jurídic exigit per la naturalesa de la cosa. El dret civil classificava els béns en res mancipi i res nec mancipi (vegeu «Drets reals — Concepte, protecció i classificació de les coses»), imposant solemnitats estrictes per a les primeres i permetent vies més flexibles per a les segones. La inobservança d'aquests requisits no deixava l'adquirent completament desemparat, sinó que obria la porta a la intervenció del pretor i al naixement de la propietat pretòria o bonitària, defensada mitjançant l'exceptio rei venditae et traditae o l'acció Publiciana.

COMPROVA-HO 23 Quines conseqüències tenia que un ciutadà romà comprés un predi situat en una província sotmesa a tribut? Modes derivatius formals: la mancipatio i la in iure cessio En els modes d'adquisició derivatius, el dret del nou titular depèn causalment del dret que ostentava l'anterior titular. L'antic ius civile va crear dos negocis solemnes de caràcter abstracte per transmetre el domini de manera indiscutible: La mancipatio era un ritual civil antiquíssim, propi dels ciutadans romans, dissenyat específicament per transmetre les res mancipi (predis itàlics, tant rústics com urbans, esclaus, animals de tir i càrrega i les servituds predials rústiques més antigues).

En el seu origen funcionava com una venda real i immediata, de mà a mà, quan el diner encara no era encunyat: Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 24 La in iure cessio era un segon mode formal, accessible tant per a béns res mancipi com per a res nec mancipi. Consistia en un procés fictici de reivindicació davant la jurisdicció del magistrat (el pretor a Roma o el governador a les províncies). L'adquirent actuava com a demandant i afirmava ser propietari de la cosa; davant d'això, el transmitent (demandat) callava o s'aplanava davant l'afirmació. El pretor atorgava formalment l'adjudicació de la propietat (addictio) a favor de l'adquirent, consolidant el títol d'aquest.

Aspecte Mancipatio In iure cessio Àmbit d'aplicació Només per a res mancipi Per a res mancipi i res nec mancipi Autoritat intervinent Sense magistrat (privada: 5 testimonis i el libripens) Davant del magistrat (formalment pública, in iure) Fonament original Compravenda real i solemne de mà a mà Judici fictici basat en la legis actio sacramento in rem Accés subjectiu Només ciutadans romans i llatins amb comerç Només ciutadans romans i llatins amb comerç COMPROVA-HO 24 Què passava si una res mancipi es transmetia mitjançant una in iure cessio en lloc d'una mancipatio?

El mode derivatiu no formal: la traditio i la teoria del títol i el mode Mentre que els negocis solemnes quedaven reservats a béns rellevants i a ciutadans romans, el creixement mercantil (especialment notori a partir del segle III aC) exigí un mecanisme flexible i accessible al comerç universal (ius gentium): la traditio. La traditio és el lliurament material o traspàs de la possessió d'una cosa d'una persona a una altra.

No obstant això, el simple lliurament físic no transmet per si mateix la propietat civil: lliurar una cosa pot tenir com a fi fer un préstec d'ús (vegeu «Obligacions i contractes — Contractes reals: el comodat i el dipòsit») o arrendar un pis, situacions en què només es transfereix la mera tinença o possessió natural.

Perquè la traditio tingui eficàcia translativa del domini, cal la concurrència copulativa de dos elements fonamentals: Presència de les parts i dels testimonis: Calia la intervenció del transmitent (mancipio dans), de l'adquirent (mancipio accipiens), de com a mínim cinc testimonis ciutadans romans que fossin homes i púbers, i d'un sisè ciutadà que sostenia una balança de bronze, anomenat libripens.

1 Pronunciament solemne: L'adquirent subjectava l'objecte (o un símbol representatiu si era immoble) i pronunciava una fórmula solemne en la qual afirmava que la cosa li pertanyia per dret dels quirites (hanc ego rem meam esse aio ex iure Quiritium) i que l'adquiria amb aquell metall i aquella balança. 2 Pesada del metall (o acte simbòlic): L'adquirent colpejava la balança amb un tros de bronze (raudusculum) i el lliurava al transmitent com a pagament simbòlic del preu, perfeccionant instantàniament el traspàs de la propietat civil.

3 Apunts de Dret Romà UdL: drets reals i contractes, amb test 25 DEFINICIÓ La teoria del títol i el mode estableix que per a l'adquisició derivativa de la propietat i dels altres drets reals mitjançant tradició es requereix la conjunció d'un conveni causal precedent vàlid (títol) i d'un acte efectiu…