Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes

I 0 flashcards i 11 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS DRET ROMÀ I LA SEVA RECEPCIÓ A EUROPA Grau en Dret Universitat de Lleida AprenAI 2026-2027 Apunts complets de Dret Romà: servituds, usdefruit, garanties reals, propietat civil, contractes reals, verbals, literals i règim de la compravenda. APREN.AI Índex 1 Teoria general dels drets reals i distinció amb les obligacions 1. Concepte de dret real 2. Antítesi entre drets reals i drets d'obligació 3.

Classificació general dels drets reals Iura in re aliena 2 Servituds predials Evolució històrica: de l'economia agrària a l'entorn urbà Principis rectors de les servituds predials Distinció amb les limitacions legals de policia urbanística Tipologia de les servituds predials Tutela processal: protecció i negació de la servitud 3 Drets de gaudi: usdefruit, ús, habitació, emfiteusi i superfície L'usdefruit: gènesi, concepte i trets estructurals Règim de fruits, límits materials i quasi-usdefruit Drets d'ús i d'habitació Emfiteusi i superfície 4 Drets reals de garantia: fidúcia, penyora i hipoteca La fidúcia: transmissió de la propietat civil La penyora (pignus datum): garantia pretòria amb possessió immediata La hipoteca (pignus conventum): possessió diferida i l'actio Serviana Règim d'execució: pactum de distrahendo i prohibició de la lex commissoria Pluralitat d'hipoteques i protecció enfront de l'alienació fraudulenta 5 La propietat: concepte, elasticitat i evolució històrica Concepcions doctrinals de la propietat El principi d'elasticitat del domini L'etapa primitiva: del mancipium col·lectiu a la propietat individual La propietat civil clàssica: dominium ex iure quiritium Altres formes de propietat en el dret clàssic 6 Classificació de les coses i modes derivatius de transmissió de la propietat Classificació econòmica i jurídica de les coses: res mancipi i res nec mancipi Modes solemnes de transmissió civil: mancipatio i in iure cessio La traditio com a mode no formal Vicisi de forma i de fons: l'origen de la propietat pretòria 7 Teoria general del contracte: perfeccionament i classificacions Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 1 Concepte i significat del perfeccionament contractual Classificació per la causa de perfeccionament: la quadripartició romana Classificació per l'abast de les obligacions Règim processal: accions de dret estricte davant accions de bona fe Contractes reals 8 Mutu i les seves especialitats financeres Naturalesa i concepte del mutu Elements personals, capacitat i el Senatusconsultum Macedonianum Eficàcia, tutela processal i especialitats financeres 9 Comodat i dipòsit 1.

El comodat: préstec d'ús gratuït 2. El principi d'utilitat i el règim de responsabilitat en el comodat 3. El dipòsit ordinari: noció, estructura i atenuació de responsabilitat 4.

Figures especials de dipòsit 10 Penyora com a contracte real i els contractes innominats El contracte de penyora (pignus datum) Règim d'obligacions i posició de les parts Responsabilitat contractual i principi d'utilitat Els contractes innominats: gènesi i tutela pretòria Classificació justinianea dels contractes innominats El contracte estimatori (aestimatum) i l'actio praescriptis verbis 11 Contractes formals: verbals (sponsio i stipulatio) i literals Els contractes formals i la categoria dels contractes verbals Requisits d'eficàcia formal i abast de l'objecte Règim d'accions segons l'objecte de la stipulatio Contractes literals: el nomen transcripticium Documents del ius gentium: el quirògraf i el síngraf 12 Contractes consensuals — Compravenda: estructura, títol i mode, i elements essencials 1.

Concepte i trets estructurals de la compravenda 2. La transmissió dominical: caràcter obligacional i teoria del títol i el mode 3. Origen històric del negoci 4. Elements reals: la cosa (res) 5.

Elements reals: el preu (pretium) 13 Compravenda: obligacions de les parts, risc contractual, evicció i vicis ocults Accions protectores i posició contractual de les parts Obligacions del comprador i el règim del periculum Obligacions principals del venedor i la responsabilitat per evicció Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 2 Responsabilitat per vicis ocults i remeis edilícis 14 Resum per repassar Drets reals i iura in re aliena Garanties reals La propietat i la seva transmissió Contractes reals, verbals, literals i innominats Compravenda romana Solucions de les preguntes de repàs Aquests apunts poden contenir errors o omissions.

Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important.

Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 3 1 Teoria general dels drets reals i distinció amb les obligacions EN ACABAR SABRÀS Distingir el concepte de dret real respecte al dret d'obligació segons la seva estructura i contingut Comparar l'eficàcia processal de l'actio in rem enfront de l'actio in personam Classificar els drets reals entre la propietat i les diferents modalitats de iura in re aliena PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Si una persona entra a casa teva sense permís o no et torna uns diners que li vas prestar, creus que la llei et permet reclamar exactament de la mateixa manera?

L'estudi dels drets patrimonials a Roma es divideix tradicionalment en dos grans blocs: els drets reals i els drets d'obligació. Ambdós comparteixen la naturalesa de ser avaluables econòmicament, però responen a estructures jurídiques i vies de protecció processal completament diferents. ESQUEMA Estructura dels Drets Patrimonials Romans 1. Concepte de dret real Un dret real és un dret patrimonial que atorga al seu titular un poder directe i immediat sobre una cosa corporal. Aquest poder s'exerceix sense necessitat que intervingui una altra persona per fer-lo efectiu.

Mentre que el titular gaudeix d'aquest senyoriu sobre el bé, la resta dels membres de la societat assumeixen un deure general d'abstenció. Tothom està obligat a no pertorbar l'exercici pacífic d'aquest dret perquè així ho imposa l'ordenament jurídic. Dins d'aquest grup, el dret real per excel·lència i la màxima expressió de dominació sobre una cosa és la propietat.

Drets reals Poder immediat sobre la cosa Propietat Dret real matriu per excel·lència Iura in re aliena Drets sobre cosa aliena Drets de gaudi Servituds, usdefruit, emfiteusi, superfície Drets de garantia Fidúcia, penyora i hipoteca Drets d'obligació Vincle entre creditor i deutor Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 4 DEFINICIÓ Dret real: Relació jurídica immediata entre una persona i una cosa que confereix un poder directe de dominació i imposa a tota la comunitat el deure d'abstenir-se de pertorbar-lo. COMPROVA-HO 2 Per què diem que el dret real confereix un poder immediat sobre la cosa? 2.

Antítesi entre drets reals i drets d'obligació Per comprendre la naturalesa dels drets reals, cal contraposar-los als drets d'obligació o de crèdit. Un dret d'obligació és un vincle jurídic establert entre dos subjectes determinats: el creditor, que té la facultat d'exigir, i el deutor, que té el deure de complir una prestació concreta. Les diferències dogmàtiques i pràctiques entre ambdues categories patrimonials s'estructuren a través de cinc criteris: Criteri distintiu Drets reals Drets d'obligació Objecte Recauen directament sobre una cosa corporal determinada. Recauen sobre una conducta o prestació (donar, fer o no fer) a càrrec del deutor.

Subjectes Un subjecte actiu titular enfront d'un subjecte passiu col·lectiu i indeterminat (la comunitat). Dos subjectes determinats des de l'inici: el creditor (subjecte actiu) i el deutor (subjecte passiu). Eficàcia i accions Eficàcia absoluta erga omnes mitjançant una actio in rem. Eficàcia relativa entre les parts mitjançant una actio in personam. Durada Tendeixen a la perdurabilitat i perpetuïtat en el patrimoni del titular. Tendeixen a l'extinció ràpida en complir-se la prestació deguda. Publicitat Exigeixen actes públics de constitució davant testimonis o el pretor per ser oponibles a tothom. No requereixen publicitat general, ja que només vinculen les parts contractants.

Eficàcia processal: actio in rem enfront d'actio in personam La posició jurídica dels subjectes determina la via de defensa judicial. En els drets d'obligació, l'acció es dirigeix exclusivament contra la persona concreta del deutor que no compleix allò convingut (actio in personam). En canvi, els drets reals generen una actio in rem d'eficàcia erga omnes, fet que significa que és exigible davant de qualsevol membre de la societat que pertorbi la cosa o no respecti la posició del titular.

Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 5 ERROR FREQÜENT Pensar que l'expressió «acció dirigida contra la cosa» (actio in rem) significa demandar físicament l'objecte o que la cosa és el subjecte passiu. La demanda sempre es presenta contra un ésser humà; el sentit tècnic és que el demandat no està predeterminat per un deure contractual previ, sinó que serà qualsevol persona de la comunitat que en aquell moment pertorbi o retingui el bé indegudament. Durada i publicitat a Roma Mentre que el dret d'obligació neix amb vocació d'extingir-se (la fita normal del vincle és la realització del pagament), el dret real s'estableix per consolidar una situació estable de gaudi.

Aquesta dimensió absoluta exigia un coneixement col·lectiu de la titularitat. Com que a Roma no existia un registre de la propietat modern, la seguretat jurídica requeria formes solemnes de publicitat. Les transmissions i constitucions de drets reals es feien davant testimonis o en presència del pretor perquè la comunitat pogués conèixer qui ostentava la posició de titular. COMPROVA-HO 3 Quina relació hi ha entre el caràcter erga omnes d'un dret real i l'exigència de publicitat a Roma? 3. Classificació general dels drets reals El sistema dels drets reals romans s'articula a partir d'un eix fonamental: la propietat i els drets que graven un bé aliè.

La propietat com a dret matriu La propietat és el dret real primari i absolut. Serveix de suport jurídic indispensable sobre el qual es poden constituir totes les altres facultats reals (vegeu «La propietat: concepte, elasticitat i evolució històrica»). Drets reals sobre cosa aliena (iura in re aliena) Els iura in re aliena són facultats jurídiques limitades que recauen sobre una cosa que pertany a una altra persona. En funció de la seva finalitat econòmica es divideixen en dues branques: Drets reals d'ús i gaudi: Permeten utilitzar o percebre els beneficis d'un bé d'altri. Servituds predials: Restriccions imposades a una finca (predi servent) en benefici d'un altre terreny (predi dominant).

Poden ser rústiques (com la servitud de pas o la conducció d'aigua per aqüeducte) o urbanes (com la sortida de balcons o la protecció de llums i vistes; vegeu «Iura in re aliena — Servituds predials»). Servituds personals: Categoria formulada en dret justinianeus que inclou l'usdefruit, l'ús i l'habitació (vegeu «Iura in re aliena — Drets de gaudi: usdefruit, ús, habitació, emfiteusi i superfície»). Emfiteusi i superfície: Drets amplis que faculten a plantar o conrear en sòl aliè (emfiteusi) o a edificar sobre terreny d'un altre propietari (superfície; vegeu «Iura in re aliena — Drets de gaudi: usdefruit, ús, habitació, emfiteusi i superfície»).

1 Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 6 COMPROVA-HO 4 Quina diferència fonamental hi ha entre la penyora i la hipoteca en dret romà pel que fa a la possessió? IDEES CLAU Els drets reals concedeixen un poder immediat sobre una cosa, mentre que els drets d'obligació atorguen el dret d'exigir una prestació a un deutor determinat. L'actio in rem protegeix els drets reals amb caràcter absolut erga omnes davant qualsevol pertorbador de la comunitat. L'actio in personam té abast relatiu i només pot exercir-se contra la persona del deutor compromès.

Els drets reals tenen vocació de perpetuïtat i necessitaven publicitat davant testimonis o el pretor, a diferència de les obligacions que tendeixen a extingir-se ràpidament. Els drets sobre cosa aliena (iura in re aliena) es desglossen en drets de gaudi (servituds, usdefruit, superfície, emfiteusi) i drets de garantia (fidúcia, penyora, hipoteca). COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 5. En què es diferencia la posició del subjecte passiu en un dret real respecte a un dret d'obligació? 6. Quins mitjans utilitzava el dret romà per dotar de publicitat els drets reals en absència d'un registre de la propietat? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 7.

Quina és la naturalesa de l'actio in rem en els drets reals romans? Drets reals de garantia: Afecten una cosa al compliment d'un deute previ, atorgant seguretat al creditor (vegeu «Drets reals de garantia: fidúcia, penyora i hipoteca»): Fidúcia: El deutor trasllada la propietat del bé al creditor com a garantia que pagarà el deute. Penyora (pignus datum): El deutor lliura la possessió immediata de la cosa al creditor mentre dura el deute. Hipoteca: No hi ha traspàs inicial de possessió en el moment de la constitució; el desplaçament possessori només es produeix si el deutor incompleix l'obligació principal.

2 Reclamació personal per exigir un fer o donar a) Acció relativa dirigida només contra el deutor b) Acció absoluta exercible erga omnes contra qualsevol c) Demanda judicial interposada contra un objecte inanimat d) Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 7 8. Com difereixen els drets reals i les obligacions pel que fa a la seva durada? 9. Quin element distingia originàriament la penyora de la hipoteca en el dret romà? 10. Quin dret real sobre cosa aliena consisteix a poder edificar en un terreny d'altri?

Els reals tendeixen a la perpetuïtat i les obligacions a extingir-se a) Els reals caduquen immediatament i les obligacions són perpetuïtat b) Tots dos tenen exactament el mateix termini d'extinció c) Els reals s'extingeixen en complir la prestació deguda d) La condició de cosa moble o immoble a) La intervenció exclusiva de jutges imperials b) La necessitat d'inscriure el bé al registre c) El moment en què es traslladava la possessió d) Superfície a) Fidúcia b) Habitació c) Emfiteusi d) Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 8 2 Servituds predials EN ACABAR SABRÀS Definir el concepte de servitud predial i distingir el predi dominant del predi servent.

Explicar els principis clàssics de nemini res sua servit, inherència predial, causa perpètua i indivisibilitat. Classificar les servituds predials en rústiques i urbanes, identificant quines constitueixen res mancipi. Distingir l'ús processal de la vindicatio servitutis (actio confessoria) i de l'actio negatoria. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 11 Si una persona compra una finca amb dret d'agafar aigua del pou veí, cal tornar a pactar el dret amb el veí o es manté automàticament? Les servituds predials constitueixen la categoria originària dels drets reals sobre cosa aliena (vegeu «Teoria general dels drets reals i distinció amb les obligacions»).

Consisteixen en un gravamen imposat sobre una finca en benefici directe i exclusiu d'un altre immoble veí. Iura in re aliena 2 Servituds predials 3 Drets de gaudi: usdefruit, ús, habitació, emfiteusi i superfície Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 9 ESQUEMA Iura in re aliena: Drets reals de gaudi i garantia DEFINICIÓ Una servitud predial és un dret real sobre cosa aliena que limita les facultats dominicals d'un immoble (predi servent) per procurar un profit o utilitat objectiva permanent a favor d'un altre immoble (predi dominant). Evolució històrica: de l'economia agrària a l'entorn urbà L'origen de les servituds respon a les necessitats de l'explotació agrícola arcaica.

Des dels primers segles de Roma i fins al segle III aC, l'economia romana va ser eminentment agropecuària. Durant aquesta fase només es reconeixien les servituds rústiques, directament vinculades al treball del camp i a la comunicació entre finques. A partir del segle III aC, la gran expansió territorial i el creixement demogràfic van provocar una forta concentració a les ciutats. La densificació de l'espai urbà va fer imprescindible regular la convivència entre edificis contigus, fet que va originar les servituds urbanes (com el règim d'alçades o la caiguda d'aigües).

Més tard, en el dret justinianeu, es va atorgar plena autonomia als particulars perquè poguessin constituir noves modalitats de servitud segons les seves conveniències, respectant sempre els límits institucionals.

Drets de gaudi Utilització i gaudi directe de cosa aliena Servituds predials Gravamen entre finques: rústiques i urbanes Usdefruit, ús i habitació Aprofitament personal dels fruits o l'habitatge Emfiteusi i superfície Drets sobre plantacions o edificacions alienes Garanties reals Assegurament del compliment d'una obligació Fidúcia Transmissió de propietat amb pacte de restitució Penyora (pignus datum) Trasllat de la possessió en garantia Hipoteca Garantia sense traspàs possessori inicial Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 10 COMPROVA-HO 12 Quina circumstància socioeconòmica va motivar el naixement de les servituds urbanes a partir del segle III aC?

Principis rectors de les servituds predials La configuració jurídica de la servitud està subjecta a una sèrie de regles clàssiques fonamentals que en delimiten la naturalesa: Nemini res sua servit (a ningú no li serveix la seva pròpia cosa): ningú no pot establir una servitud sobre una finca pròpia. La propietat atorga ja la plenitud de facultats d'ús i gaudi; per tant, el gravamen exigeix que els dos immobles pertanyin a titulars diferents. Inherència predial activa i passiva: la servitud no és una obligació personal entre subjectes, sinó una relació directa entre immobles. Representa una qualitat jurídica inseparable de la finca.

Si el propietari ven el predi dominant o el servent, la servitud roman adherida a la cosa i vincula automàticament els nous adquirents. Generalment es constitueixen amb vocació de llarga durada. Utilitat objectiva: el gravamen ha de proporcionar un benefici econòmic o funcional al predi dominant mateix, mai un pur afany de lucre o un guany financer especulatiu del propietari actual. Tampoc no pot respondre a una necessitat merament circumstancial o passatgera. Causa perpètua: directament vinculada a la utilitat, exigeix que la font del benefici tingui caràcter natural i indefinit.

S'aplica de manera rigorosa a les servituds d'aigües, on cal que l'aigua flueixi de manera permanent i continuada; no és admissible sobre deus que s'assequen la major part de l'any. Veïnatge o proximitat material: els predis han d'estar prou propers perquè l'exercici del dret sigui físicament possible. No cal una contigüitat física absoluta paret amb paret, però sí una proximitat territorial efectiva. Indivisibilitat: la servitud no es pot constituir, exercir ni extingir per quotes ideals fraccionades. ERROR FREQÜENT Confondre la divisibilitat material o jurídica d'una finca amb la indivisibilitat consubstancial de la servitud.

Si una finca pertany a diversos copropietaris, cap d'ells pot constituir una servitud sobre la seva quota indivisa de manera independent: cal el consentiment unànime de tots els comuners sobre la totalitat del predi. COMPROVA-HO 13 Per què la compravenda d'una finca dominant transfereix el dret de servitud encara que el comprador no pacti res de nou amb el veí servent? Distinció amb les limitacions legals de policia urbanística Cal no confondre les servituds predials amb les restriccions legals del dret públic. L'ordenament jurídic romà ja establia normes d'interès general que obligaven a respectar distàncies mínimes entre construccions o alçades màximes d'edificació.

La taula següent permet distingir totes dues figures: Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 11 Criteri Servitud predial Limitació legal / Policia urbanística Origen Voluntat dels particulars mitjançant negoci jurídic. Disposició general de l'ordenament jurídic o de l'Estat. Finalitat Utilitat objectiva concreta per a un predi dominant veí. Interès públic, convivència ciutadana i salubritat col·lectiva. Onerositat Normalment comporta una compensació econòmica en constituir-se. Càrrega legal gratuïta i generalitzada sense indemnització.

Tipologia de les servituds predials Segons la destinació econòmica de l'immoble i la naturalesa del benefici, les servituds es divideixen en rústiques i urbanes. Servituds rústiques Responen a les necessitats de les explotacions agràries. Dins d'aquest grup trobem una distinció fonamental respecte al règim de transmissió: Servituds de pas: són les més arcaiques. Comprenen l'iter (dret a transitar a peu, a cavall o en llitera pel camí estret), l'actus (dret a conduir carrets i bestiar pel predi servent) i la via (el pas més ample, que engloba l'iter i l'actus conjuntament).

Servituds d'aigües: inclouen el dret d'abeurar el bestiar (portar els animals a beure a la finca aliena), l'extracció d'aigua (agafar aigua d'un pou, font o brollador del veí, que sovint comporta una servitud accessòria de pas per accedir-hi) i la servitud d'aqüeducte (conduir aigua a través de canonades, canals o séquies pel predi servent). Servitud d'extracció de materials: dret d'agafar greda, argila, sorra o pedres del predi servent exclusivament per a les necessitats d'adobar o reparar la finca dominant, sense destinar els materials al comerç. Servitud de pastura: dret de fer pasturar el bestiar de la finca dominant en el predi servent, implicant també el pas dels animals.

PER RECORDAR-HO Les servituds rústiques de pas més antigues (iter, actus i via) i la servitud d'aqüeducte formen part de la llista taxativa de res mancipi (juntament amb els terrenys en sòl itàlic, els esclaus i els animals de tir i càrrega; vegeu «Classificació de les coses i modes derivatius de transmissió de la propietat»). Servituds urbanes Estan concebudes per resoldre necessitats constructives i d'habitabilitat entre edificis: De desguàs d'aigües: abocament o canalització d'aigües pluvials sobre la teulada o pati del veí, o evacuació d'aigües residuals i fètides mitjançant cloaques.

De llums i vistes: prohibició que el predi servent aixequi obstacles que tapiïn la llum natural o impedeixin la vista a l'immoble dominant. Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 12 D'alçada: prohibició expressa d'edificar per damunt d'una cota o nombre determinat de pisos (per exemple, no superar una alçada acordada). D'obertura de finestres: facultat d'obrir buits en una paret pròpia o mitgera en direcció a la finca contigua quan d'una altra manera estaria vedat.

De suport i projeccions: inclou encastar una biga en la paret veïna per sostenir la pròpia construcció, recolzar una paret sobre el mur del veí (amb obligació del servent de mantenir el mur en bon estat) i projectar elements com l'ala d'una teulada (voladís), balcons o terrasses sobre l'espai aeri del predi contigu. COMPROVA-HO 14 Quines quatre servituds predials tenien a Roma la consideració de res mancipi?

Tutela processal: protecció i negació de la servitud Com a drets reals protegits per una actio in rem erga omnes (vegeu «Teoria general dels drets reals i distinció amb les obligacions»), les servituds disposen d'un joc creuat d'accions judicials segons quina part reclami: COMPROVA-HO 15 Davant d'un veí que travessa diàriament una finca al·legant que té un dret de pas que mai no es va constituir vàlidament, quina acció ha d'interposar el propietari per aturar-lo? IDEES CLAU La servitud predial és un dret real sobre cosa aliena que vincula dos immobles: un de servent (que pateix el gravamen) i un de dominant (que rep la utilitat).

Segons la regla nemini res sua servit, cap propietari no pot constituir una servitud sobre una finca pròpia, ja que el domini ja en comprèn totes les facultats. La servitud és indivisible i s'adhereix de manera inseparable com una qualitat jurídica a la finca, transmetent-se automàticament als successius adquirents. Les servituds rústiques més antigues de pas (iter, actus, ) i l'aqüeducte són béns de la categoria res mancipi. El titular de la servitud la defensa mitjançant la vindicatio servitutis (anomenada actio confessoria per Justinià), mentre que el propietari que en nega l'existència utilitza l'actio negatoria.

Vindicatio servitutis (actio confessoria en dret justinianeu): acció real que pertany al titular de la finca dominant contra qualsevol que pertorbi o desconegui el seu dret de servitud. Serveix per obtenir el reconeixement formal del gravamen i fer cessar els actes obstaculitzadors del propietari servent o de tercers. 1 Actio negatoria: acció de defensa que correspon al propietari del predi suposadament servent contra qui pretén exercir una servitud sobre el seu immoble sense tenir dret a fer-ho. Té per objectiu declarar que la finca està lliure de càrregues i aturar la intromissió il·legítima. 2 via Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 13 COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 16.

En què es diferencia el concepte d'actus respecte a l'iter en les servituds rústiques de pas? 17. Per què la causa perpètua impedeix constituir una servitud d'aigües sobre una font que s'asseca la major part de l'any? IURA IN RE ALIENA 3 Drets de gaudi: usdefruit, ús, habitació, emfiteusi i superfície EN ACABAR SABRÀS Distingir el mode d'adquisició dels fruits per perceptio de la separatio dominical. Explicar el paper de la vídua sine manu en la gènesi històrica de l'usdefruit. Diferenciar les facultats de l'usdefruit respecte als drets d'ús i d'habitació. Comparar el règim de l'emfiteusi i de la superfície pel que fa a cànon, origen i prelació.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 18 Com podia un marit romà assegurar la subsistència de la seva esposa després de morir sense desheretar ni desposseir del patrimoni els seus fills? Els drets reals sobre cosa aliena de gaudi atorgen facultats d'ús, aprofitament o explotació sobre béns la titularitat dominical dels quals pertany a un tercer (vegeu «Teoria general dels drets reals i distinció amb les obligacions»). A diferència de les servituds predials (vegeu «Iura in re aliena — Servituds predials»), aquests drets es van configurar principalment en atenció a les persones o per a necessitats socioeconòmiques d'explotació del sòl rústic i urbà.

L'usdefruit: gènesi, concepte i trets estructurals DEFINICIÓ L'usdefruit és el dret real sobre cosa aliena que faculta a utilitzar un bé d'altri, mantenir-ne la possessió i fer seus els fruits, amb el límit infranquejable de conservar la seva substància i destinació econòmica originària (salva rerum substantia). L'origen històric de l'usdefruit rau en la necessitat de garantir la subsistència de la viuda casada sine manu. En aquest tipus de matrimoni no es creava vincle agnatici entre la muller i la família del marit, per la qual cosa ella mancava de drets hereditaris civils sobre el patrimoni de l'espòs difunt.

Mitjançant la via del llegat, el testador atribuïa a la vídua el gaudi vitalici dels béns per mantenir el seu nivell econòmic, mentre que la titularitat dominical passava als fills comuns com a hereus. Aquesta coexistència divideix les posicions jurídiques: Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 14 Usufructuari: ostenta el dret d'ús, possessió i percepció dels fruits. Nu propietari: conserva la titularitat dominical despulla de facultats d'aprofitament immediat. Segons el principi d'elasticitat de la propietat (vegeu «La propietat: concepte, elasticitat i evolució històrica»), quan l'usdefruit s'extingeix, el titular dominical recupera de manera automàtica la plena propietat.

El règim de l'usdefruit presenta tres caràcters estructurals bàsics: 1. Caràcter personalíssim: es constitueix en atenció exclusiva a les circumstàncies de la persona beneficiària determinada. 2. Intransmissibilitat: en ser personalíssim, el dret real és intransmissible tant per actes inter vivos com mortis causa. Tanmateix, l'usufructuari pot cedir l'exercici del dret de manera lucrativa (per exemple, mitjançant un contracte d'arrendament). En aquest cas, la relació arrendatícia s'extingeix necessàriament quan s'extingeix l'usdefruit o quan mor l'usufructuari originari. 3. Temporalitat: és un gravamen essencialment temporal concebut per no buidar de contingut indefinidament la propietat.

Té com a límit màxim la durada de la vida de l'usufructuari i s'extingeix automàticament a la seva mort si no s'ha fixat un termini menor previ. COMPROVA-HO 19 Pot un usufructuari vendre el seu títol de dret real a un tercer perquè aquest en sigui el nou titular vitalici? Règim de fruits, límits materials i quasi-usdefruit L'usdefruit recau originàriament sobre coses inconsumibles i fructíferes, siguin mobles o immobles. L'adquisició dels fruits planteja una distinció dogmàtica fonamental: L'usufructuari adquireix la propietat dels fruits exclusivament per perceptio (acte material de recollida o aprehensió).

El propietari adquireix els fruits per mera separatio (quan el fruit es desprèn de la cosa mare per qualsevol causa natural, com ara el vent). Es distingeixen tres classes de fruits: Fruits naturals: productes espontanis o periòdics de la natura (la llana o la llet del bestiar, la llenya i els arbres fruiters). Fruits industrials: rendiments derivats de l'activitat transformadora o extractiva de l'home (el rendiment d'una explotació minera). Fruits civils: rendes dineràries obtingudes per la cessió de l'ús mitjançant una relació jurídica (canons d'arrendament).

L'obligació de respectar la substància (salva rerum substantia) prohibeix a l'usufructuari alterar la naturalesa o destinació econòmica del bé gravat. Per exemple, no pot transformar una explotació de pins en plantació de kiwis, ni convertir un immoble residencial en establiment hoteler, ni constituir servituds predials que perjudiquin o modifiquin l'immoble. Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 15 DEFINICIÓ El quasi-usdefruit és la figura introduïda a principis del Principat per senatconsult que admet l'usdefruit de coses consumibles (com ara diners o gra).

Atès que el seu ús en comporta la destrucció, el quasi-usufructuari adquireix la propietat dels béns amb l'obligació de restituir, en extingir-se el dret, una quantitat equivalent del mateix gènere, pes, mesura i qualitat. Per a la protecció processal del seu dret enfront de pertorbacions del propietari o de tercers, l'usufructuari disposa d'una acció real: la vindicatio usufructus, designada en dret justinianeu com a actio confessoria (vegeu «Iura in re aliena — Servituds predials»). ERROR FREQÜENT Confondre el moment adquisitiu dels fruits de l'usufructuari amb el del propietari.

L'usufructuari NO es fa amo dels fruits que han caigut a terra si no els recull activament: la propietat sobre el fruit separat no aprehès pertany al nu propietari. Només l'acte de la perceptio consuma l'adquisició per part de l'usufructuari. COMPROVA-HO 20 Què passa si una tempesta fa caure pomes d'un pomer usufructuat i un tercer les sostreu de l'arbre abans que l'usufructuari les recol·lecti? Drets d'ús i d'habitació Al costat de l'usdefruit trobem altres drets reals de gaudi de contingut més limitat: Dret d'ús: atorga a l'usuari la facultat d'utilitzar una cosa aliena (llibres, béns immobles) directament i per a les seves necessitats, sense facultat general de percepció de fruits.

És intransmissible tant inter vivos com mortis causa. En el dret justinianeu es va estendre per permetre que els familiars de l'usuari poguessin aprofitar els fruits estrictament necessaris per a la seva subsistència familiar quotidiana. Dret d'habitació: faculta el seu titular (habitador) a ocupar les peces o estances necessàries d'una casa aliena per a ell i la seva família. A diferència de l'ús pur, l'habitació autoritza expressament l'habitador a llogar aquestes estances a tercers per obtenir ingressos, i el títol es transmet als seus successors.

Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 16 ESQUEMA Drets reals de gaudi sobre cosa aliena COMPROVA-HO 21 Quina facultat patrimonial important diferencia el dret d'habitació respecte del dret d'ús estricte clàssic? Emfiteusi i superfície L'emfiteusi i la superfície són drets reals sobre cosa aliena d'àmplia eficàcia que atorguen als seus titulars facultats gairebé idèntiques a les de la propietat plena, ambdues consolidades definitivament en el dret justinianeu. L'emfiteusi Té l'origen en les concessions rústiques d'ager publicus que l'Estat atorgava als ciutadans, inicialment per terminis curts (5 anys) i posteriorment per llargues durades o a perpetuïtat transferibles als hereus.

L'enfiteuta té facultats sobre el predi rústic molt pròximes a les del propietari: pot modificar el conreu, imposar servituds predials i hipotecar el seu dret, assumint el pagament dels tributs públics que graven la finca. Les obligacions i el règim transmissiu de l'emfiteusi comporten: Pagament d'un cànon periòdic en diners denominat vectigal. L'impagament d'aquest cànon extingeix el dret. Transmissibilitat per actes inter vivos i mortis causa. Dret de prelació i laudemi: l'enfiteuta ha de notificar al propietari la intenció de transmetre el dret per actes inter vivos.

El propietari ostenta un dret de preferència per adquirir-lo; si no l'exerceix en Usdefruit Ús, fruits i possessió salvant la substància Quasi-usdefruit Béns consumibles amb retorn del tantundem Ús Ús estricte personal sense fruits generals Habitació Ocupació d'estances i dret de lloguer Emfiteusi Cultiu rústic subjecte a vectigal i prelació Superfície Construcció urbana subjecta a solàrium Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 17 el termini, té dret a percebre el laudemi del 2% del preu de venda (o del valor del dret en transmissions a títol gratuït). La manca de notificació constitueix causa d'extinció de l'emfiteusi.

Defensa processal mitjançant l'acció real pretòria denominada actio in rem vectigalis. La superfície Emergeix en un context d'expansió urbanística i massificació de les ciutats a Roma, quan la necessitat d'habitatge va conduir els particulars a construir edificis en terrenys públics. Per superar el principi clàssic d'accessió (on el propietari del terra esdevé automàticament amo del que s'hi edifica), el dret romà va articular el dret real de superfície. Aquest dret faculta a construir i mantenir una edificació pròpia sobre sòl aliè.

El superficiari abona un cànon periòdic anomenat solàrium o pensió, paga els impostos de l'edifici, i pot transmetre el seu dret de manera lliure inter vivos o mortis causa, sense requerir autorització ni reconèixer dret de prelació a l'amo del solar. La seva tutela es fa valer erga omnes mitjançant una actio in rem. Element de comparació Emfiteusi Superfície Àmbit i objecte Predis rústics (cultivar i plantar). Predis urbans (construir i mantenir edificació). Precedent històric Concessions administratives d'ager publicus. Construccions privades en solars públics ciutadans. Cànon periòdic Vectigal. Solàrium o pensió.

Règim de transmissió Requereix notificació; subjecte a prelació i laudemi del 2%. Lliure transmissió (sense prelació ni permís dominical). Tutela processal Actio in rem vectigalis. Actio in rem sobre l'edificació. COMPROVA-HO 22 Què passa si un enfiteuta ven el seu dret a un tercer sense notificar-ho prèviament a l'amo del terreny? Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 18 IDEES CLAU L'usdefruit s'origina per protegir la subsistència de la vídua casada sine manu en mancar de drets hereditaris legals. L'usdefruit és personalíssim i intransmissible: el titular només pot cedir de forma lucrativa el seu exercici.

L'usufructuari fa seus els fruits per perceptio (aprehensió efectiva), mentre que el propietari els adquireix per separatio. El quasi-usdefruit permet l'aprofitament de béns consumibles amb l'obligació de retornar el tantundem. L'enfiteuta ha de pagar el vectigal i notificar vendes al propietari, qui gaudeix de prelació o d'un laudemi del 2%, mentre que el superficiari paga el solàrium i transmet lliurement. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 23. En virtut de quin mecanisme s'adquireix la propietat dels fruits en l'usdefruit rústic i en què difereix del règim del titular del domini? 24.

Quina conseqüència econòmica té per al propietari d'un predi enfitèutic que l'enfiteuta decideixi transmetre el seu dret a un tercer sense exercir ell el dret de rescat o prelació? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 25. Com s'anomena en el dret justinianeu l'acció abans coneguda com a vindicatio servitutis? 26. Quina servitud rústica té la consideració jurídica de res mancipi? 27. Què exigeix el principi rector «nemini res sua servit»? 28. Com afecta la copropietat a la constitució d'una servitud predial? 29. Per quina via adquireix l'usufructuari els fruits naturals de la cosa?

Actio Serviana a) Condictio triticaria b) Actio confessoria c) Actio negatoria d) Servitud de pastura a) Abeurada de bestiar b) Aqüeducte c) Extracció de materials d) Pagament perpetu periòdic a) Contigüitat física absoluta b) Finques de titulars diferents c) Explotació exclusivament agrària d) Cada copropietari grava la seva quota a) Requereix el consentiment de tots b) Decideix la majoria de copropietaris c) S'extingeix per manca d'ús comú d) Per perceptio mitjançant recollida a) Per mera separatio espontània b) Per accessió immediata c) Per especificació de la matèria d) Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 19 30. Què exigeix el quasi-usdefruit quan recau sobre gra o diners? 31.

Quin percentatge de laudemi rep l'amo en transmetre's l'emfiteusi si no usa la prelació? 32. En què es diferencia la superfície de l'emfiteusi pel que fa a la transmissió? 4 Drets reals de garantia: fidúcia, penyora i hipoteca EN ACABAR SABRÀS Distingir la fidúcia, la penyora i la hipoteca segons el traspàs de propietat o possessió. Explicar la prohibició de la lex commissoria l'any 326 dC i les seves implicacions. Aplicar el principi prior tempore, potior iure davant la pluralitat d'hipoteques. Identificar la funció de l'actio Serviana i els remeis contra l'alienació fraudulenta.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 33 Com podia un pagès de l'antiga Roma aconseguir crèdit oferint els seus bous sense perdre'ls per poder continuar treballant la terra? A l'antiga Roma, per garantir el compliment d'un deute existien garanties personals (com els fiadors) i garanties reals. Les garanties reals afecten una cosa directament per assegurar que el creditor cobri el crèdit.

Prestar fiança sense tocar el bé a) Conservar les mateixes unitats físiques b) Lliurar els fruits sense consumir el capital c) Restituir la mateixa quantitat i qualitat d) Un 1% de la transacció a) Un 5% del valor b) Un 2% del preu o valor c) Un 10% del benefici d) La superfície paga laudemi obligatori a) La superfície no exigeix dret de prelació b) La superfície és intransmissible per via hereditària c) La superfície requereix autorització prèvia dominical d) Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 20 ESQUEMA Evolució de les garanties reals a Roma La fidúcia: transmissió de la propietat civil La fidúcia és la garantia real més arcaica de l'ordenament romà, procedent del ius civile.

Consisteix en el fet que el deutor (denominat fiduciant) transmet la propietat civil d'una cosa al creditor (anomenat fiduciari) amb el pacte solemne que aquest darrer li retornarà la propietat quan el deute quedi satisfet. Aquesta obligació de restituir es fonamenta en la bona fe i la fidelitat entre les parts. Si arribava el termini fixat i el deutor no pagava, entraven en joc els pactes accessoris que s'havien pogut acordar: Pactum de distrahendo: atorgava al creditor el dret a vendre l'objecte per cobrar el crèdit amb l'import obtingut. Si el preu era insuficient, el deutor continuava devent la resta. Si era igual, el deute quedava extingit.

Si superava l'import degut, el fiduciari havia de tornar el sobrant (denominat superfluum; vegeu «Penyora com a contracte real i els contractes innominats»). Lex commissoria: permetia al creditor quedar-se directament amb la propietat definitiva del bé davant l'incompliment del deutor. Aquesta garantia comportava una greu asimetria jurídica i un gran perill per al fiduciant: com que el creditor havia esdevingut amo formal de la cosa, podia vendre-la a un tercer abans del venciment. En aquest supòsit, el tercer adquiria legítimament el bé.

El deutor només podia recórrer a l'actio fiduciae, que generava una actio in personam (vegeu «Teoria general dels drets reals i distinció amb les obligacions») per exigir una indemnització per danys, sense poder recuperar directament l'objecte alienat. Per la seva banda, el fiduciari disposava de l'actio fiduciae contraria per reclamar les despeses de manteniment i conservació assumides durant la tinença de la cosa, responent únicament en cas d'haver-la deteriorat amb mala intenció. COMPROVA-HO 34 Què passava si el creditor fiduciari venia la cosa a un tercer abans que vencés el deute?

Garanties reals Mecanismes d'assegurament mitjançant coses Fidúcia Traspàs de la propietat civil Penyora (pignus datum) Traspàs immediat de la possessió Hipoteca (pignus conventum) Possessió diferida a l'impagament Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 21 La penyora (pignus datum): garantia pretòria amb possessió immediata A partir del segle I aC, el dret pretori va introduir la penyora (pignus datum) per mitigar la desprotecció del deutor fiduciant. A diferència de la fidúcia, la penyora no transmet la propietat, sinó únicament la possessió material de la cosa al creditor en el mateix moment en què es constitueix la relació de garantia.

Quan el deutor satisfà el deute íntegre, té dret a recuperar la possessió de la cosa pignorada mitjançant l'actio pigneraticia in personam. Si el deute queda impagat, el creditor pot realitzar el valor econòmic del bé. Durant el període que dura la garantia, el creditor pignoratici ha d'atendre les despeses de conservació, però disposa de l'actio pigneraticia contraria per exigir que el deutor li reemborsi aquestes despeses. Com a veritable dret real pretori, la posició possessòria del creditor està tutelada enfront de qualsevol pertorbador o tercer mitjançant una acció de naturalesa real anomenada actio quasi serviana (o acció pigneratícia in rem).

COMPROVA-HO 35 En què es diferencia fonamentalment la penyora de la fidúcia pel que fa a la titularitat sobre el bé? La hipoteca (pignus conventum): possessió diferida i l'actio Serviana La hipoteca (pignus conventum) va néixer vinculada als arrendaments rústics. En aquests contractes, els arrendataris introduïen a la finca eines de conreu, maquinària i animals (els anomenats invecta et illata). Aquests elements servien de garantia tàcita per al pagament de la renda arrendatària (la merces), però l'arrendatari en conservava l'ús i la possessió per poder explotar la terra. Posteriorment, aquest mecanisme es va estendre a tota mena de relacions creditícies.

La característica definitòria de la hipoteca és que no hi ha cap traspàs inicial de possessió: el deutor manté el bé en el seu poder i el creditor només adquireix el dret a posseir-lo (ius possidendi) si el deutor arriba a incomplir el pagament en el termini convingut. Per fer efectiu aquest dret contra qualsevol tercer o successor que tingui el bé, el jurista Servi Sulpici va crear al segle I aC l'actio Serviana. Aquesta acció real permet perseguir la cosa sotmesa al gravamen contra qui en sigui el posseïdor material, atès el caràcter absolut del dret real (vegeu «Teoria general dels drets reals i distinció amb les obligacions»).

ERROR FREQÜENT No confongueu la distinció moderna entre penyora i hipoteca amb la distinció romana. En el dret actual, la penyora recau sobre béns mobles i la hipoteca sobre immobles. A Roma, la distinció no depenia de la naturalesa de la cosa, sinó del moment en què es traslladava la possessió: de manera immediata a la constitució en la penyora, o bé de manera diferida a l'impagament en la hipoteca. Qualsevol cosa (moble o immoble) podia ser objecte de penyora o d'hipoteca.

Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 22 Garantia Titularitat transferida Moment del trasllat possessori Acció real protectora Fidúcia Propietat civil (ius civile) En constituir la garantia Cap (només actio fiduciae in personam) Penyora (pignus datum) Possessió material (ius honorarium) En constituir la garantia Actio quasi serviana Hipoteca (pignus conventum) Possessió material diferida Únicament en cas d'incompliment Actio Serviana COMPROVA-HO 36 Quina funció processal tenia l'actio Serviana ideada per Servi Sulpici?

Règim d'execució: pactum de distrahendo i prohibició de la lex commissoria Quan el deutor incomplia la seva obligació i el creditor tenia la possessió del bé (bé des de l'inici com en la penyora, bé obtinguda pel ius possidendi en la hipoteca), calia executar la garantia per rescabalar el crèdit: PROCÉS Execució de la garantia per impagament 1 Incompliment Arriba el venciment i el deute no es paga 2 Ius possidendi El creditor hipotecari exigeix la possessió 3 Ius distrahendi Venda del bé per liquidar el crèdit 4 Superfluum o deute residual Retorn del sobrant o cobrament pendent Pluralitat d'hipoteques i protecció enfront de l'alienació fraudulenta Com que en la hipoteca el deutor conserva la possessió material i la propietat de la cosa, sorgeixen dues situacions particulars: Venda del bé (pactum de distrahendo): Inicialment calia pactar expressament la facultat d'alienar.

A l'època postclàssica, el dret a vendre va passar a considerar-se un element natural de la garantia, existent sense necessitat d'acord explícit. Amb el preu obtingut es cobria el crèdit; si faltaven diners, subsistia el deute residual, i si sobraven, el creditor havia de retornar el superfluum al deutor. 1 Prohibició de la lex commissoria: L'any 326 dC, l'emperador Constantí va prohibir de forma absoluta el pacte comissori en totes les garanties reals. Aquesta mesura pretenia evitar abusos usuraris, ja que els creditors s'apropiaven sovint de béns de valor molt superior a l'import deute.

2 Règim justinianeu d'adjudicació: L'emperador Justinià va establir que el creditor havia d'intentar vendre el bé. Si transcorreguts 2 anys la venda resultava infructuosa, podia sol·licitar un decret imperial per quedar-se l'objecte a canvi d'un preu just acordat entre deutor i creditor. 3 Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 23 En primer lloc, és possible constituir diverses hipoteques sobre un mateix bé. La concurrència d'aquests gravamens es resol mitjançant el principi clàssic prior tempore, potior iure (el primer en el temps té un dret millor). El creditor hipotecari més antic té prioritat absoluta per cobrar la totalitat del seu deute davant dels creditors de rang posterior.

En segon lloc, atès que no existia un registre de la propietat de caràcter públic i formal (on avui la inscripció té caràcter constitutiu), el deutor propietari podia intentar vendre el bé a un tercer sense manifestar que estava hipotecat. Aquesta omissió generava greus problemes jurídics: Si el deutor ocultava el gravamen de mala fe, el comprador podia exigir-li responsabilitats i una indemnització mitjançant l'actio de dolo. A partir del segle III dC es va articular la figura penal de l'estel·lionat (stellionatus), una acció específica destinada a sancionar l'ocultació fraudulenta de càrregues reals (com ara hipoteques o emfiteusis) en alienar un bé.

IDEES CLAU La fidúcia transmet la propietat civil del bé i no confereix una acció real al deutor per recuperar la cosa si un tercer l'ha adquirida. La penyora (pignus datum) trasllada la possessió material immediata en el moment de la seva constitució formal. La hipoteca (pignus conventum) difereix el trasllat possessori fins al moment en què es produeix l'incompliment del deute. A Roma el criteri delimitador entre penyora i hipoteca era estrictament possessori temporal, no pas la condició de moble o immoble de la cosa. L'emperador Constantí prohibeix la lex commissoria l'any 326 dC per impedir abusos patrimonials contra els deutors.

La concurrència de diverses hipoteques sobre el mateix objecte es resol amb el principi prior tempore, potior iure. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 37. Quin criteri feia servir el dret romà per distingir entre penyora i hipoteca? 38. Què va disposar l'emperador Constantí l'any 326 dC pel que fa a l'execució de garanties? 39. Com resolia el dret romà el conflicte entre múltiples creditors hipotecaris sobre un mateix bé? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 40. Quin dret adquiria el creditor fiduciari en constituir-se la fidúcia?

Un dret de possessió diferida a) Només la possessió material b) Un dret d'ús limitat c) La propietat civil del bé d) Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 24 41. Qui va crear l'acció Serviana i quin objectiu tenia? 42. En quin any es va prohibir de forma absoluta la lex commissoria? 43. Quina figura sancionava l'ocultació fraudulenta de càrregues en vendre una cosa hipotecada? 5 La propietat: concepte, elasticitat i evolució històrica EN ACABAR SABRÀS Distingir les definicions històriques i dogmàtiques de la propietat. Explicar el mecanisme de compressió i descompressió del principi d'elasticitat. Identificar els quatre requisits indispensables del dominium ex iure quiritium.

Diferenciar el domini civil de la propietat pretòria, provincial i peregrina. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 44 Què succeeix amb les facultats d'un propietari quan l'usdefruit que gravava la seva finca arriba a la seva fi? La propietat constitueix el dret real per excel·lència i el fonament de tota la dogmàtica patrimonial romana. Lluny de configurar-se com una noció immutable, la seva naturalesa i el seu abast van experimentar una transformació profunda des de l'arcaica comunitat agrària fins a la diversificació de figures protegides en època clàssica.

Justinià per reclamar les despeses a) El pretor per recuperar la fidúcia b) Constantí per prohibir el pacte comissori c) Servi Sulpici per reclamar la possessió d) L'any 530 dC a) Segle I aC b) L'any 326 dC c) L'any 212 dC d) Lex commissoria a) Estel·lionat b) Actio quasi serviana c) Pactum de distrahendo d) Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 25 ESQUEMA Estructura general dels Drets Reals Concepcions doctrinals de la propietat La jurisprudència romana clàssica evitava formular definicions generals i abstractes.

En lloc de teoritzar el concepte de propietat, els juristes romans preferien identificar facultats materials concretes i atorgar accions processals específiques per defensar el titular davant pertorbacions de tercers. Les definicions teòriques conegudes avui dia provenen d'èpoques posteriors: Definició postglossadora (segles XIII-XIV): Formulada a partir de textos del Digest relatius originàriament a coses consumibles, va definir el domini com el dret d'usar i abusar d'una cosa fins on ho permeti la raó del dret (ius utendi et abutendi quatenus iuris ratio patitur).

L'expressió «abusar» no s'entenia en sentit pejoratiu, sinó com a poder de disposició material o jurídica fins a esgotar la utilitat del bé. La doctrina posterior va afegir altres facultats com el gaudi (ius fruendi) i la disposició (ius disponendi), delimitades sempre pels límits coactius de l'ordenament jurídic. Aquesta construcció analítica inspira codificacions modernes com l'article 348 del Codi Civil espanyol. Definició de la romanística del segle XIX: Concep la propietat com la senyoria jurídica general en acte o en potència sobre una cosa corporal. Aquesta noció supera la simple enumeració de facultats aïllades i remarca la titularitat unitària del dret.

El principi d'elasticitat del domini La concepció de la propietat com a senyoria «en acte o en potència» fonamenta el principi d'elasticitat. Quan el propietari constitueix un dret real limitat a favor d'un tercer (com un usdefruit o una emfiteusi; vegeu «Iura in re aliena — Drets de gaudi: usdefruit, ús, habitació, emfiteusi i superfície»), les facultats dominicals queden contingudes o comprimides temporalment. Durant aquesta fase, el dominus conserva la titularitat jurídica (la nua propietat) mentre les facultats d'ús o gaudi resten en potència.

En el moment exacte en què el dret real sobre cosa aliena s'extingeix per qualsevol causa legal, la propietat es descomprimeix i recupera la plenitud de facultats de manera automàtica, sense que calgui cap acte formal de reingrés ni un nou negoci jurídic d'adquisició. COMPROVA-HO 45 Què succeeix amb les facultats d'un propietari quan s'extingeix un usdefruit constituït sobre la seva finca?

La propietat Senyoria jurídica general i plena Adquisició i transmissió Modes civils i pretoris Iura in re aliena Drets limitats sobre cosa aliena Drets de gaudi Servituds, usdefruit, ús, emfiteusi Drets de garantia Fidúcia, penyora i hipoteca Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 26 L'etapa primitiva: del mancipium col·lectiu a la propietat individual En el període arcaic, el poder unitari sobre les persones i els béns sotmesos al grup familiar s'anomenava mancipium.

La configuració dels béns responia directament a les necessitats d'una economia purament agrària i pastoral: Àmbit Béns i titularitat primitiva Règim econòmic i jurídic Immobiliari Grans extensions agràries sota la titularitat de la família gentilícia o clans (gens). Propietat immobiliària col·lectiva en règim de consortium ercto non cito (comunitat hereditària indivisa). Els particulars només disposaven d'un habitatge i un petit hort privat. Mobiliari: Familia Esclaus i animals de tir i càrrega essencials per a l'explotació agrícola. Integrats sota la potestat del pater familias com a béns de producció indispensables de la unitat familiar.

Mobiliari: Pecunia Resta de bestiar menor i altres objectes mobles secundaris. Mitjà de canvi utilitzat abans de l'aparició de la moneda encunyada, negociats per simple bescanvi o permuta. La ruptura d'aquest model col·lectiu arcaic es va produir amb la legislació decemviral. A partir de les XII Taules es va introduir l'actio familiae erciscundae, acció judicial destinada a exigir la divisió del consorci hereditari indivís. La concessió d'aquesta eina processal va permetre als cohereus fraccionar el patrimoni comú, instaurant històricament la propietat privada individual a Roma. COMPROVA-HO 46 Quin paper va jugar l'actio familiae erciscundae en l'evolució del règim dominical romà?

La propietat civil clàssica: dominium ex iure quiritium Durant l'època clàssica, la propietat romana per excel·lència va rebre el nom tècnic de dominium ex iure quiritium o propietat civil. Perquè es configurés vàlidament aquesta titularitat, l'ordenament exigia la concurrència cumulativa de quatre requisits estrictes: Requisit subjectiu: Només podien ser titulars els ciutadans romans i aquells llatins que gaudissin expressament del ius commercii. Quedaven exclosos de manera absoluta els pelegrins (estrangers). 1 Requisit objectiu: Podien ser-ne objecte tots els béns mobles i exclusivament els immobles situats en sòl itàlic.

Quedaven exclosos els terrenys pertanyents a l'Estat (ager publicus). 2 Idoneïtat del mode d'adquisició: La transmissió s'havia d'ajustar estrictament a la naturalesa civil de la cosa (vegeu «Classificació de les coses i modes derivatius de transmissió de la propietat»): les res mancipi (finques en sòl itàlic, esclaus, animals de tir i càrrega i antigues servituds predials rústiques de pas i aqüeducte) exigien actes formals solemnes com la mancipatio o la in iure cessio; les res nec mancipi (totes les altres) podien transmetre's mitjançant el mer lliurament material o traditio.

3 Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 27 ERROR FREQÜENT Creure que el lliurament material d'un esclau o d'una finca itàlica (res mancipi) mitjançant compravenda i traditio transmet la propietat civil. En el dret clàssic, la traditio d'una res mancipi no converteix mai l'adquirent en propietari civil, sinó únicament en propietari pretorià o bonitari, ja que no s'han emprat els rituals solemnes exigits pel ius civile (mancipatio o in iure cessio).

Altres formes de propietat en el dret clàssic La rigidesa formal i les restriccions del dominium ex iure quiritium van conduir a l'aparició d'altres situacions jurídiques de senyoria protegida sobre els béns: Propietat pretòria o bonitària (in bonis habere): Sorgeix quan es transmet una res mancipi mitjançant un negoci vàlid seguit de simple traditio (defecte de forma), o quan es rep un bé d'un no propietari (defecte de fons). El pretor intervé per atorgar protecció processal a l'adquirent enfront de possibles reclamacions del propietari civil transmetent o de tercers. Propietat provincial: Recau sobre els immobles situats a les províncies romanes fora del sòl itàlic.

Atès que aquests terrenys formaven part de l'ager publicus sota sobirania de l'Estat o del príncep, els particulars no en tenien el domini civil, sinó un aprofitament sotmès al pagament obligatori de cànons o tributs (vectigal o stipendium). Propietat dels pelegrins: Situació dominical d'aquells habitants de l'Imperi que no posseïen la ciutadania romana ni el ius commercii, les relacions i el tràfic patrimonial dels quals eren tutelats mitjançant el ius gentium i la jurisdicció del pretor peregrí. COMPROVA-HO 47 Quina qualificació rebien els terrenys situats fora del territori itàlic i per què no podien ser objecte de dominium ex iure quiritium?

PROCÉS Evolució històrica de la propietat romana 1 Mancipium gentilici Comunitat agrària familiar indivisa 2 Actio familiae erciscundae Divisió del consorci per les XII Taules 3 Dominium ex iure quiritium Consagració del domini civil clàssic 4 Propietat pretòria i provincial Doble via de protecció i obertura comercial Legitimació del transmetent: La persona que alienava el bé havia de ser, obligatòriament, el propietari civil efectiu en el moment del traspàs patrimonial. 4 Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 28 IDEES CLAU La jurisprudència romana clàssica concebia la propietat a través de facultats concretes i accions judicials, evitant definicions dogmàtiques abstractes.

El principi d'elasticitat determina que les facultats dominicals comprimides per un dret real sobre cosa aliena es reintegrin automàticament en extingir-se aquest. L'etapa arcaica va començar amb un mancipium col·lectiu sobre immobles (consortium ercto non cito), dividit a partir de les XII Taules mitjançant l'actio familiae erciscundae. El dominium ex iure quiritium requereix cumulativament ciutadania romana o ius commercii, objecte apte (béns mobles o immobles itàlics), mode d'adquisició civil idoni i transmetent propietari civil.

Al marge del domini civil, el tràfic jurídic romà clàssic va protegir la propietat pretòria o bonitària, la propietat provincial sotmesa a tributs i la propietat dels pelegrins. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 48. Quins són els quatre requisits necessaris per adquirir el dominium ex iure quiritium? 49. En què es diferenciaven els béns anomenats familia dels qualificats com a pecunia a l'època primitiva? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 50. Quin efecte produeix l'extinció d'un usdefruit pel principi d'elasticitat dominical? 51. Quina acció de les XII Taules va marcar l'inici de la propietat privada individual? 52.

Què succeeix si es transmet una res mancipi mitjançant simple traditio? 53. Per què els terrenys provincials no podien constituir dominium ex iure quiritium?

Pèrdua temporal de la nua propietat a) Necessitat d'un nou títol formal b) Adquisició pretòria per usucapió c) Reintegració automàtica del ple domini d) Actio familiae erciscundae a) Actio confessoria b) Actio Serviana c) Actio negatoria d) S'adquireix la propietat civil a) L'adquirent esdevé propietari pretorià b) L'adquirent només té possessió natural c) L'acte és radicalment nul de ple dret d) Eren considerats res divini iuris a) Eren ager publicus subjecte a tributs b) Pertanyien exclusivament a pelegrins c) Requerien necessàriament emfiteusi perpètua d) Dret Romà: Drets Reals, Propietat i Contractes 29 6 Classificació de les coses i modes derivatius de transmissió de la propietat EN ACABAR SABRÀS Distingir els béns…