Anàlisi i Resum d''El cafè de la Granota' de Jesús Moncada

I 102 flashcards i 68 preguntes més al document.

Text del document

12-9-2013 Neus Brinquis i Casali " 2n Batx. B JESÚS MONCADA EL CAFÈ DE LA GRANOTA BIOGRAFÍA – OBRA Jesús Moncada i Estruga va néixer a Mequinensa l'any 1941 i va deixar el món el 13 de juny del 2005 a Barcelona. El seu principal objectiu no era convertir-se en un escriptor representatiu de la literatura catalana, sinó que havia viatjat fins Barcelona a mitjans dels anys seixanta per intentar guanyar-se la vida. Després d'un any d'estar a Barcelona va mostrar interès per la pintura a la qual s'hi va dedicar durant un temps. Més tard va entrar a treballar en una editorial, l'Editorial Montaner i Simon, en la qual s'hi va quedar fins que l'empresa va tancar.

Per Moncada aquests anys van servir-li per guanyar-se una petita formació i no ser algú qualsevol. Moncada sentia una admiració per Pere Calders, i va ser aquest qui el va anima a escriure i utilitzar el seu català, el de la banda de l'Ebre. Durant aquesta primera temporada, Moncada va escriure el seus primers contes i va obtindré els primers reconeixements per les seves obres (Premi Joan Santamaria, l'any 1971) i és això el que el fa seguir en la literatura i dedicar-li més temps. Entre els llibres (relats curts) que va escriure el més reconeguts són: "Històries de la mà esquerra", l'any 1981. "El cafè de la Granota", l'any 1985. "Calaveres atònites", l'any 1999.

(recull de narracions curtes i divertides) També és autor de les següents novel·les: "Camí de sirga", l'any 1988. "La galeria de les estàtues", l'any 1992. "Estremida memòria", l'any 1997. I també del recull d'escrits de "Cabòries estivals" i altres "proses volanderes", l'any 2003. A mida que escrivia llibres i el temps anava passant, Moncada va ser considerat un dels autors en català més importants de la seva època. Va rebre diferents premis al llarg de la seva vida com a reconeixement pel seu treball, les seves obres.

Entre ells hi havia el Premi Ciutat de Barcelona o el Premi Nacional de la Crítica de l'any 1989 per la seva obra "Camí de sirga", el Premi Joan Crexells, de narrativa, o la Creu de Sant Jordi, entregada per la Generalitat de Catalunya l'any 2001. L'any 2004 va rebre el seu últim premi, el Premi de les lletres Aragoneses, que va recollir uns mesos abans de la seva mort. Jesús Moncada és un dels autors més traduïts en la literatura catalana. La seva obra més representativa "Camí de sirga" ha estat traduïda a quinze idiomes, entre ells el japonès i el vietnamita.

Moncada també va traduir al català nombroses obres en castellà, francès i anglès, d'autors representatius com Guillaume Apollinaire, Alejandro Dumas, Jules Verne i Boris Vian. L'escenari principal de la seva obra és on va viure, juntament amb la seva família, fins la seva desaparició per l'embassament de Riba-roja d'Ebre. MITE – MITE DE MEQUINENSA – MITES GEOGRÀFICO- LITERARIS Un mite és un relat tradicional que ens explica esdeveniments prodigiosos protagonitzats per éssers sobrenaturals o extraordinaris; com per exemple Déus, Semidéus, herois o monstres i personatges fantàstics.

Els mites formen part de la nostre vida, de les nostres creences i cultura i sobretot de la comunitat en la que vivim. Considerem aquests relats, històries verdaderes que, com tots els generes narratius tradicionals, són d'origen oral i els detalls de les històries varien al llarg dels anys. No s'ha de confondre mite amb llegenda. Les llegendes es presenten igual que els mites, com histories vertaderes i serveixen, també, per explicar històries però a diferència dels mites, ocorren en un temps reals, històric, en llocs que el lector o l'oient pot reconèixer.

El poble de Mequinensa i les relacions entre la gent del poble seran el punt de partida, gràcies a un imaginació innata, però controlada, i una gran habilitat narrativa faran possible la creació del petit univers d'en Jesús Moncada; literari, ric i matisat. Ens parla del seu nucli urbà, les seves tradicions (navegació per l'Ebre), les mines... Les coses canvien i desapareixen perquè arriben els temps moderns i amb això les grans transformacions socioeconòmiques dels últims anys del règim franquista i , sobretot, per la construcció dels embassament de Riba-roja i Mequinensa.

El poble de Mequinensa arriba a ser molt important en l'univers de Moncada ja que és on ell va viure durant anys amb la seva família i coneixia perfectament els llocs i les tradicions; per això, recorre al vell Cristòfol perquè aquest li expliqui velles històries sobre el seu poble d'infantesa. Coneixem altres mites geogràfico-literaris, com per exemple "Sinera". Sinera, Arenys de Mar, va ser el poble d'on la família d'Espriu era originaria i on ell passava la seva infantesa i els estius. Espriu va mitificar aquest món, com ja molts altres autors ho havien fet) per tal de tindre llocs ales seves obres que resultessin més propers i familiars.

El món mític que l'escriptor català, Salvador Espriu, va crear per a les seves obres. El món comença a partir de la seva infantesa però que alhora, al llarg de la seva vida, tenen lloc molts esdeveniments. Els seus personatges hi apareixen , solen ser personatges grotescos i que es repeteixen en diferents obres. Algunes de les seves obres portaven en el títol el nom del poble, com és l'exemple del poema "Cementiri de Sinera". ELL LLIBRE CAPÍTOL 1 - UN BARRIL DE SABÓ MOLL Resum argumental Al poble de Mequinensa tenien la tradició que els navegants portessin sabó moll al poble ja que en aquest no n'hi havia. Tot comença quan els llaüts arriben al poble i han de descarregar la mercaderia.

En Pere Camps s'enfada perquè triguen molt i perquè, amés a més, no ho fan be; per això el narrador compara antics llaüters que baixaven els barrils en un tres i no res. En Florenci un d'ells, no te la sang molt calenta com per tal de respondre als crits del seu cap, en Pere Camp i aquest se'n riu una mica d'ell. En Pere Camp ordena a en Florenci que pugi el barril de sabó fins la botiga de l'Adelaida. De camí a la botiga es troba a divers gent del poble que se'n riu d'ell i fan comentaris per provocar en Florenci per tal que es reveli contra en Pere Camp, ja que aquest el tenia més lligat que un gos i amb una escridassada l'acovardia.

De sobte comença a ploure i a en Florenci se li rellisca el barril carrer avall i s'esclafa al cafè de l'Alexandre. En Pere Camp s'enfada molts però la gent li diu que això li pot passar a qualsevol i que no es pas culpa d'en Florenci. Espai Tot comença, com cada capítol, al Cafè de la Granota, on el nostre narrador ens explica la història.

El capítol té lloc al poble, concretament al molló del Pedret, on descarreguen la mercaderia i amarren els vaixells i els carrers (el carrer de la Barca, carrer Major, el carreró de Sant Francesc) per on el personatge principal puja el barril, que més tard acaba esclafat, fins la botiga de l'Adelaida Temps No podem indicar precisament en quina època ens trobem, ja que no trobem cap data en el capítol, però ens podem guiar una mica per la biografia d'en Jesús Moncada, així que es situaria en els anys cinquanta. Narrador El narrador és un narrador intern i testimoni, ja que coneix el que passa amb detall, però no ens ho explica com protagonista de la historia, sinó més be com espectador.

Tema Jo crec que el tema d'aquest capítol és la confiança i la innocència. La confiança per part dels veïns, ja que saben que el barril no li ha relliscat de les mans perquè si, i la innocència del protagonista, ja que no es capaç de plantar cara al seu cap quan aquest l'escridassa. Es veu també una mica el maltractament del cap cap als seus treballadors i la ironia en els comentaris, de la gent del poble, sobre el Pere Camps. Personatges vell Cristòfol: Està parlant amb qui ens explica la història a la Granota mentre beuen cafè i estan a punt de començar la partida de la botifarra. Llampec: En Llampec és un dels quatre llaüts de la mina Teresa Pedret: És el propietari del molló.

En aquest cas, En Llampec havia amarrat al moll amb l'objectiu de que els seus peons i ell descarreguessin la mercaderia, sabó moll. Xinxeu: És el culpable que els barrils i els llaüters estiguessin a punt de capbussar-se, però finalment aconsegueixen que la mercaderia arribi a terra sense més tràfecs. Florenci: És un dels peons. En Pere Camp l'encarrega portar un barril a la botiga d'Adelaida. Pere Camps: És el patró. És una persona violenta i aspra. Tots li tenien por, ningú volia navegar amb ell. El nostre narrador pensa que la "mala lluna" que té es per enveja, i aquest ho pagava amb els peons. Toni Pit d'Estopa, Vell Gòdia i Silvestre Nicolau: Eren patrons per presumir, de categoria.

Anomenats mestres perquè podien servar un llaüt de la vila fins a mar fàcilment. Eren gent de molt senderi Jaume Sama: ens posa l'exemple d'en Jaume per demostrar-nos que si en Florenci hagués estat com en Jaume, en Pere Camps no el tractaria com ho fa. En Jaume era un peó que va plantar cara en Pere Camps. Marieta Peris: Més coneguda com la Gramola, la xafardera més llesta, més sabuda i amb les cuixes més ufanoses de la vila. Adelaida: La botiga de l'Adelaida encara hi és però que ja no hi és, és l'Adelaida ja que va fugir amb un recaptador de la contribució. Clenxa: Assegut en rotllana a la porta de l'establiment de la barberia del Miquel.

Estableix conversa amb el Florenci, junt amb tots els parroquians, quan aquest empeny barril amunt. Mantenen un diàleg irònic i riuen d'en Pere Camps (Tan rubinoses duus les orelles? El Pere Camps et té el dit a l'ull! Jo li diria que el pugés sa iaia!) Nemesi Veriu: És l'home que esta a la barberia del Miquel. La Clenxa deixà a mig remullar les seves barbes d'espart quan s'afegeix a la gresca contra en Pere Camps; però en Nemesi no s'adona ja que s'havia adormit a la butaca i roncava. Teresa: Anomenada "menjaciris". Té una botiga de vetesfils al carrer Major.

Teodor: És un apotecari que va fugir fa molts anys (per això el narrador comenta, a qui explica la història, que no el coneix) amb la dona d'un gallinaire que venia a vendre aviram a la plaça. Arriba a comparar al Florenci amb en Sísif. Sísif: Llegenda: un déu l'havia condemnat a pujar una roca rodolant fins al cim d'una muntanya, i cada cop que hi arribava, exhaust, la roca queia rodolant cap a baix. Per això compara el barril amb la roca i en Sísif amb en Florenci. Des de llavors en Florenci seria en Sísif de la Ribera.

CAPÍTOL 2 - LA PLAGA DE LA RIBERA Resum argumental EL capítol està escrit en forma de carta, una carta que es enviada pel nostre narrador, en Jeroni Salses i Santapiga i va dirigida al senyor director de la presó de Lleida. En aquesta carta li explica que feia un temps van decidir fer obres a l'Ajuntament del poble ja que aquest es queia a trossos i van decidir, per tal de facilitar les obres, que buidarien l'Ajuntament i repartirien les coses que hi havia dins entre la gent del poble. La casa del Jeroni i la seva dona ja era suficientment petita i després d'haver de guardar tots aquells trastos, encara ho era més.

A en Jeroni i la seva dona, l'Elisenda, no només els hi va tocar guardar retrats i capgrossos sinó també fer-se càrrec d'en Valeria, un noi tancat a la garjola. Al principi a l'Elisenda no li sembla be la idea de tindre un criminal a casa, però gràcies a la voluntat d'en Jeroni i el comportament d'en Valerià s'hi va quedar. Els dos van començar a agafar confiança a en Valerià, però aquest no es sentia a gust ja es creia un fracassat, perquè tot el que feia li sortia a l'inrevés.

Ell no volia ser un bon noi, des de ben petit s'havia proposat ser un mala peça i quan feia alguna cosa amb la intenció es destí li retornava, ell creia que per riure-se'n; per això en Jeroni parla amb el director de la presó de Lleida, per tal que en Valerià pugui assistir a classes dels professionals, i com que en Jeroni i l'Elisenda no havien tingut fills i no havien gastat els diners, van creure que era una bona causa per fer-ho. Espai El lloc on ens trobem és un poble de la ribera de l'Ebre, i com la majoria de relats, es tracta del poble de Mequinensa. Temps Com tots els altres relats, té lloc durant els anys cinquanta.

L'acció dura uns quants mesos, els que està en Valerià a casa d'en Jeroni i la seva dona i el que triguen les obres de la casa de la vila. Narrador El narrador és un narrador intern i protagonista, ja que qui ens explica la historia és en Jeroni. Tema Jo crec que el tema d'aquest capítol ve a ser una mica com el dit: "Tal les fas tal las trobaràs". El nostre protagonista vol ser un mala peça però tot li surt a l'inrevés del que ell tenia planejat. Tot i això es comporta bé amb la família que l'acull. També veien la generositat, per part del Jeroni i l'Elisenda, que intenten donar una formació a Valerià i el tractes mes o menys com un fill.

Personatges Senyor director de la presó de Lleida: Les primers pàgines del capítol van dirigides l senyor director de la presó de Lleida. Qui parla amb ell és Jeroni Salses. Jeroni Salses i Santapiga: És l'agutzil de la seva vila, un càrrec que ocupa des de fa trenta anys. Té una bona conducta, pública i privada, és seriós en la feina i no suporta els pocavergonyes del seu poble i dels voltants. És molt bo en la seva feina de pregoner. Tot el poble li fa cas (si dic que el peix es fresc, en menja tothom aquell dia).

També reconeix que la seva feina és difícil i que no qualsevol és capaç de fer-la, s'ha d'entonar bé les pauses i les melodies i sobretot l'energia amb la que es parla segons sigui la noticia (no és el mateix dir que el peix és bo i que n'ha de menjar tothom, que dir que s'ha escapat una fera i podria ser perillosa) Quan la Casa de la Vila ha de ser reconstruïda, i es reparteixen entre els habitants els objectes, a en Jeroni i la seva dona Elisenda els hi toca: el retrat del rei (al que no li agafarien massa estima), l'arxiu del cadastre, vuit capgrossos de la festa major i un presoner que tenien a la garjola de la Vila, que es deia Valerià (d'aquí en començament d'aquesta petita història).

Fa entrar en raó a la seva dona per tal d'acollir en Valerià a casa seva i els dos li agafen confiança. En Jeroni vol ajudar a en Valerià i per això parla amb el senyor director per dir-li que es un bon noi, però que no es vol dedicar a cap feina honrada, però en Valerià té vocació per la delinqüència, per això li demana que el porti a la presó amb professionals sobre la matèria perquè n'entengui, ja que a ells dos, l'Elisenda i en Jeroni, no els importa gastar-se els diners, ja que no tenien fills i veien a en Valerià com a tal. La sogra del secretari: Una dona vermella i riallera que es va morir de massa salut.

Jutjat: Dona la casualitat que el sostre de la Casa de la Vila cedeix quan estan fent un jutjat per un robatori de pollastres. Només hi ha dos ferits: el regidor de cultura i un testimoni. Alcalde: Un tipus d'allò més llest. Decideix que cada persona del poble s'emporti a casa coses de la Casa de la Vila, perquè així puguin començar les obres amb tranquil·litat i no hi hagi tant moviment d'objectes (perquè estigui buida). Valerià, "la Plaga de la Ribera": En Jeroni i l'Elisenda s'han de fer càrrec d'ell. Es diu Valerià, però té l'àlies de "la Plaga de la Ribera".

Segons el Jeroni, en Valerià no era un marrec que vivia de robar i era mala persona, tot el contrari, el veia com un noi que es passava les hores estirat al llit sense fer res, ni bo ni dolent. L'Elisenda i el Jeroni li agafen confiança a mida que passen els mesos i ell comença a trobar-se a gust a casa, fins i tot els ajuda en les feines quotidianes.

En Valerià és un bon noi, però ell no vol ser-ho, des de ben petit volia ser una mala peça, però mai ho aconseguia, sempre que feia alguna cosa amb mala intenció, el destí li tornava i acabava amb un final feliç (li robava a algú el tractor, aquest es parava enmig de la plaça i els veïns venien a ajudar-lo) per això en Valerià creu que es un fracassat, perquè tot li surt a l'inrevés del que vol. Elisenda: Segons en Jeroni, tal i com li diu al senyor director, l'Elisenda és una bona xicota però a vegades és tossuda com una mula.

L'Elisenda està en contra de tenir un "criminal" a casa seva, ja es va enfadar prou quan va haver de guardar tots aquells trastos, ja que la seva casa és molt petita i encara ho semblava més després d'haver de fer lloc per les coses de l'Ajuntament. Oncle Dalmau: Ens el cita en Jeroni per posar l'exemple quan la seva dona es posa tossuda amb alguna cosa. L'Oncle (d'en Jeroni) Dalmau es va casar tres vegades i deia que quan s'enfada la seva muller el que feia era deixar passar una miqueta el temps i li retornava. CAPÍTOL 3 - ABSOLTES I SEPELI DE NICOLAU VILAPLANA Resum argumental El capítol tracta un enterrament i un partit de futbol.

En Nicolau Vilaplana mor i es celebra l'enterrament el mateix dia d'un partit. La gent del poble, però, assisteix a l'enterrament però creuen que en Nicolau s'havia mort aquell dia per fer-los la guitza. Hi ha diverses interrupcions durant l'enterrament, ja que el camp de futbol estava al costat de l aplaça on el mossèn feia les oracions. En aquell moment els aficionats de l'equip contrari canten gol i la gent del poble, encara a l'enterrament, comença a perdre la il·lusió de guanyar, però quan son davant del camp camí del cementiri paren a veure el final del partit.

L'equip local guanya per dos gols a un i al finalitzar el partit, tant l'equip contrari com el local i els aficionats fan el camí fins el cementiri acompanyant el difunt Nicolau. Espai La història també té lloc al poble de Mequinensa, ja que alguns personatges i llocs de la vila, es repeteixen (el camp de futbol, la plaça, els carrers...) Temps Com els altres relats, l'acció transcorre en els anys cinquanta. Gairebé tot el relat té lloc una tarda de diumenge, en un enterrament i un partit. Narrador El narrador és un narrador intern i testimoni, ja que explica la història viscuda a una altre persona. La història com algunes altres estan explicades al Cafè de la Granota.

Tema En aquest capítol es veu perfectament l'egoisme de la gent de la vila. Prefereixen anar a veure un partit de futbol que anar a l'enterrament d'un amic, tot i així es comporten mínimament i assisteixen a l'enterrament. També veien la humilitat del fill del difunt, ja que deixa anar a la gent a veure el partit i després aquest li tornen acompanyant-lo (equip contrari, equip local i aficionats) fins el cementiri. Personatges L'Oncle Nicolau: Personatge que no apareix físicament, ja que el capítol tracta la seva mort.

El narrador ens parla de la seva mort i del que pensaria l'oncle Nicolau si estigués present (el personal que va acudir a l'enterrament, la gran majoria, anaven beguts) L'oncle Nicolau, tal i com ens diu el narrador, Cristòfol, era un tros de pa. Vell Cristòfol: Es qui li diu, al noi que l'escolta, a la Granota, mentre beuen cafè, el que passava, l'enterrament de l'Oncle Nicolau. En Cristòfol diu que no té memòria de que cap persona del poble li caigués extremadament be, no podia presumir de ningú.

En Cristòfol creia que l'oncle Nicolau no va morir per gust però també creia que els hi havia fet una miqueta la guitza morir-se precisament aquell dia, el dia del partit, però creia que era una bona persona, ja que sinó la gent del poble no hagués anat a l'enterro sinó al partit. Miquel Serra, vell Gòdia, Pere Sansa, Sebastià Peris: Els cita, el vell Cristòfol, mentre son al cafè i estan asseguts a la taula de sota el rellotge. En Miquel Serra va ser company de mina d'en Cristòfol durant quaranta-dos anys. L'Oncle Soler: Es va barallar amb l'oncle Nicolau fa temps, des de llavors que no es parlaven.

La baralla va començar per culpa d'una partida de botifarra on, els dos, eren parella, van perdre per culpa de l'oncle Soler. Bernarda Pedret: És la mestressa de la mina Segre, "la bruixa". El Capellà: Va permetre que anés la música a l'enterrament per Bernarda Pedret, ja que aquesta havia deixat una bona quantitat de diners per pagar una imatge de fusta per posar a l'altar de l'església. Pere Savina: És el cunyat del narrador. Va dir que l'enterrament d'en Nicolau va ser "un èxit rodó".

Mentre el capellà de Vallperdiu està fent les oracions a la plaça, que era bastant difícil mantindré la concentració, ja que el camp de futbol era al costat, l'equip contrari marca el segon gol i el Pere Savina l'anomena "dominus vobiscum" ja que coincideix amb aquestes paraules (les oracions del capellà) L'equip del poble: L'equip del futbol del poble va començar el partit sense cap seguidor seu, ja que tots eren a l'enterrament. Van començar perdent, però més tard quan la ribera va pujar i va inundar el camp, van remuntar els gols i van guanyar. Van quedar dos a un a favor de l'equip del poble.

Masos de Cinca: L'equip del poble havia de jugar el mateix dia de l'enterrament contra els Masos de Cinca. Era el partit més important de la temporada. Els Masos de la Cinca marquen un gol quan tot el poble és a l'enterrament. Comencen guanyant i l'equip del poble creu que perdrà, però per sort els Masos de la Cinca perden. Mossèn Silvestre: En mossèn Silvestre era un home molt aficionat al futbol, si havia d'enterrar a algú un dia que hi havia partit, ho feia ràpid, acompanyava en el sentiment a la família del difunt i marxava cap el camp.

En l'enterrament den Nicolau, però, no va poder fer això ja que el rector no hi era El rector: : No va poder acudir a l'enterrament d'en Nicolau ja que ja nit abans va haver de marxar del poble cap a Balaguer, ja que la seva germana s'havia posat malalta. El rector/capellà de Vallperdiu: Era el rector a qui havien d'acudir si el del poble no hi era. Es qui va enviar al xofer a dir que l'enterrament seria a les cinc de la tarda del diumenge.

La gent del poble creia que l'equip contrari, els Masos de la Cinca i el rector de Vallperdiu s'havien posat d'acord en l'hora de l'enterrament i del partit perquè els seguidors, la gent d ela vila, no pogués acudir al partit i així picar la moral a l'equip del poble. Clenxa: Se'n riu de la mort, esmenta la paraula "bandarra" com adjectiu. Serafí Vallcorna: És l'home el qual la Clenxa està atenen a la barberia mentre fa el comentari de la mort que coincideix amb el partit de la Lliga.

Florentí Veriu: Uns dies abans que el narrador li estigues explicant aquesta historia al cafè (a qui escolta la història) en Florentí Veriu va fer un comentari sobre aquell dia (l'enterrament i el partit) on no li llançava floretes al fill gran de l'oncle Nicolau. El fill gran de l'Oncle Nicolau: No apareix a la història, és citat a final del capítol. Ens diu que si el fill gran de l'oncle Nicolau hagués estat present aquell dia que en Florentí Veriu va fer els seus comentaris sobre el partit i l'enterrament, s'hauria d'haver mossegat la llengua. CAPÍTOL 4 - PARAULES DES D'UN OLIVER Resum argumental Gairebé tota la història té lloc des de dalt d'un oliver.

En nostre protagonista passa per davant de l'hort de l'Isidre i veu que no està molt ben cuidat, i no li estranya, ja que l'Isidre passava més temps a la seva botiga venent patates i cigrons que cuidant de les seves olives a l'hort. Per això el narrador li diu a la seva dona que quan torni a la tenda de l'Isidre li faci saber que ell li recollirà les oliver de l'hort i li portarà a casa amb el seu camió ja que havien estat amics des de ben petits i en diversos moments de la guerra l'Isidre li havia salvat la vida.

La dona no se'n recorda dir-li a l'Isidre el que li havia dit el seu marit i com aquest no s'havia res de res i veu al protagonista pujat a un de les seves oliveres recollint olives, es pensa que li esta robant, per això agafa el bastó i comença a donar-li cops. Espai La història té lloc en un hort ple d'oliveres. El terreny és de l'Isidre i com tots els relats ens trobem al poble de Mequinensa. Temps No ens diu molt bé quan de temps passa, jo crec que un dia, ja que el nostre protagonista veu el camp de l'Isidre i avisa a la seva dona que anirà a recollir-li ell les olives i que li digui quan torni a la tenda, això ens diu que ja hi ha anat i que no tornarà fins el dia següent.

Narrador El narrador és un narrador intern i protagonista. És gairebé un monòleg amb interaccions. Tema En aquest capítol veiem la humilitat del nostre protagonista, per voler ajudar l'Isidre, però també veiem la mala confiança entre amics i com eren de salvatges als pobles, ja que l'Isidre sense saber les raons comença a donar-li cop amb un bastó al protagonista. Personatges Isidre: l'Isidre és propietari d'unes terres que va heretar d'un familiar. En aquestes terres té olivers, però els té una mica abandonats ja que es passa el dia a la botiga venent cigrons i patates i no té temps per gaire cosa més; per això en nostre narrador vol ajudar-lo.

L'Isidre i ell (el narrador) eren amics de petits i més tard van anar junts a la guerra. L'Isidre va salvar-li la vida més d'una vegada; era el terror dels feixistes, el més valent de la brigada. Tenia fusta de general. Com la Basilissa no li ha dit que el que el seu marit va dir-li, l'Isidre es pensa que vol robar-li les olives, ja que se'l troba enfilat a l'arbre collint-les, però la seva intenció era ajudar al seu amic, el qual li paga (perquè no sabia la veritat) a cops de bastó Forasters: Són citats al principi del capítol. Destrossen els horts i entren a les cases del poble i de les afores a robar. Oncle Tomàs: L'Isidre hereta les terres, on té els olivers, del seu oncle Tomàs.

L'Isidre es va agafar amb il·lusió això de ser pagès, va fer llaurar el cap enseguida, però no es pot ser pagès i botigues alhora. Basilissa: És la dona del narrador. Aquest li diu que li fa pena com te el camp l'Isidre i que el vol ajudar; així que li diu que quan vagi al dia següent a la seva tenda li faci saber que ell s'encarregarà de recollir les olives i portar-li a casa seva, però aquesta no se'n recorda de dir-li a l'Isidre i més tard hi ha un mal entès. CAPÍTOL 5 - INFORME PROVISIONAL SOBRE LA CORREGUDA D'ELIES Resum argumental El capítol ens parla del recorregut que fa l'Elies un dia que surt corrent precipitadament de casa seva.

El capítol consisteix en una reconstrucció dels fets ja que els testimonis no es poen d'acord sobre a quina hora veuen l'Elies pel carrer. El que sabem segur es que cadascú te la seva opinió del perquè corria tant l'Elies. Al final del capítol descobrim que l'Elies corria fins la parada dels autocars que surten cal a Lleida per dir- li a l'ordinari que ja no faria falta que li portés les medecines que li havia encarregat per la seva dona, ja que el metge els havia visitat i els havia donat la mala noticia que la Joana, la dona de l'Elies, havia empitjorat i que ja no passaria d'aquell migdia.

Espai L'espai en que transcorre l'acció torna a ser al poble, en aquest cas el recorregut que fa l'Elies pels carrers del poble fins arribar on son els autocars que surten cap a Lleida. Temps El temps que transcorre en l'acció es des que l'Elies surt de casa fins que arriba a la parada d'autocars, però no ho sabem amb exactitud ja que el narrador es dedica a reconstruir els fets ja que els testimonis no es posen d'acord amb les hores que havien vist a l'Elies corrent pels carrers. Narrador No sabem amb exactitud qui es el narrador ja que el cronista intenta ajuntar els fets i les dades que obté dels testimonis. Tema Jo crec que el tema d'aquest capítol no està massa determinat.

En la meva opinió, crec que el tema seria la estimació de l'Elies cap a la seva dona, però també assumpte dels diners, ja que si la seva dona s'està morint, el més normal seria quedar.-se a casa amb ella, però aquest corre per dir-li al seu amic que no caldran les medecines. Personatges Cronista: Habitualment meticulós i gairebé llepafils, perquè es fixa molt en els detalls alhora descriure les seves històries. Ens comenta que no sap molt bé com començar el capítol perquè no té les dades suficients. Elies Santapau: És el centre d'interès de tot el capítol, encara que només surti físicament al final de la historieta; però tots els punts de la historia estan lligats a ell.

És el marit de la Joana. La Joana està malalta des de fa uns mesos. L'Elies no fumava, per això no comptava amb gaires simpaties entre els estanquers, però gràcies a això era un del homes més ràpids del poble. Víctor Cardona: En Víctor és el ferrer. Està a la porta del seu taller intentant desclavar una ferradura malmesa de la Florida. Ell diu que eren tres quarts de nou del matí quan l'Elies va passar corrents. Florida: La Florida és la somera de la Juliet de Peris. En Víctor li esta arreglant una ferradura mentre la seva propietària aguanta la corda que la té lligada. Juliet de Peris: La Juliet sostenia la Florida, la seva somera.

Assegura que eren tres quarts i cinc quan va passar corrents l'Elies. El forner: Mentre descarregava uns sacs de farina a la porta de la fleca, també jurava que faltaven dotze minuts per a les nou. Jaume Vilanova: Mentre l'Elies anava corrent pel carrer, va atropellar sense volgué a en Jaume. En Jaume, quan va passar això, estava escombrant la vorera de la seva botiga. Vella Antònia: L'Antònia venia fuita i verdures a la cantonada de la plaça de l'Església amb el carrer Major. Va ser la primera que va intuir el que passava; que la dona de l'Elies, la Joana, havia empitjorat (estava malalta) Joana: És la dona de l'Elies.

És la principal raó per la qual l'Elies corre pel carrer d'aquella manera i a aquelles hores. La Joana està malalta i havia empitjorat. L'Elies corria perquè havia estat informat que la seva dona no es recuperaria, que ja era massa tard i que no necessitaria les medicines perquè possiblement no passaria d'aquell migdia. Carme Noguera, Remei Ulldecona, Rosa Arbiol: Són davant de la parada quan s'adonen de la reacció dramàtica de la vella Antònia i comencen a fer comentaris sobre els diners de l'Elies (serà el més ric del cementiri) Vell Ramon: L'Elies està a la recta final del seu trajecte, esbufega de mala manera però sense abaixar el ritme.

Passa per davant del vell Ramon, però aquest només li dona un cop d'ull, no s'interessa per molt més. El baster i el seu gos: Tot el contrari d'en Ramon, el gos del baster, un cadell, segueix corrent darrere l'Elies fins el mercat, on s'hi va quedar observant les gàbies amb gallines i pollastres. Pere Tomàs: Àlies "el Tisores". És sastre d'ofici els dies feiners, i toca el contrabaix els diumenges i festius a l'orquestra de la vila, la Melodia Club. L'ordinari de Lleida: Conductor de l'autocar de línia cap a Lleida.

L'Elies corria tant per arribar a temps per dir-li que no faria falta que portés les medecines que li va encarregar des de Lleida, ja que el metge s'havia presentat a casa seva i els hi havia dit que la Joana havia empitjorat i que no passaria d'aquell migdia. CAPÍTOL 6 - FUTBOL DE RIBERA Resum argumental Aquest capítol barreja la història d'un camp i de l'equip local. Feia temps que la vila necessita un camp d'esports i es va fer a votació, anys més tard, d'utilitzar l'hort malmès d'en Ramon de Tamariu.

El camp de futbol estava situat prop de la ribera, el que feia que moltes pilotes es perdessin riu avall, per això el poble va decidir escollir un encarregat per anar a buscar les pilotes que caiguessin al riu ja que sinó els diners de la vila s'anirien en pilotes de futbol. Podríem dir que l'encarregat d'anar a buscar les pilotes es cansava més que els propis jugadors, ja que si la pilota queia a la vora l'agafava amb la canya de pescar, però si queia lluny havia d'agafar la barca. Un dia es va celebrar un partit contra la vila dels Monegres. L'equip local va començar perdent ja que l'equip visitant no jugava net.

Quan ningú creia que l'equip del poble podia guanyar, va passar una cosa que ningú s'esperava, l'Ebre i el Segre van xocar, el que va fer que l'aigua del riu augmentés i desbordés la ribera, per tant, la inundar el camp de futbol. L'equip contrari, amb por va estar tot el que quedava de partit al costat de l'àrbitre i l'equip del poble va aprofitar que l'altre equip no sabia que era un riu i que tenien port per marcar gols. La gent del poble embogia ja que cada atac era gol assegurat. Va guanyar l'equip del poble per sis gols a dos. Espai Com tot els altres relats, l'acció succeeix a la vila de Mequinensa. Concretament en un antic hort convertit en un camp d'esports.

Temps Tal i com ens diu la historia, els fets tenen lloc l'any 1978. Narrador El narrador és un narrador intern i testimoni. Ho explica des del Cafè de la Granota. Tema El tema d'aquest capítol és la bogeria d'un poble cap el seu equip de futbol. Uns aficionats incondicionals de l'equip de la vila. Personatges Ladisbau Saboga: bodes i comunions, retrats en bo, reportatges exòtics... Va fe la foto, amb una Leica atrotinada, l'any 1958. L'equip de futbol (un grup de matalots): Posaven per la fotografia, que més tard e penjaria al Cafè de la Granota. Era una imatge clàssica de l'equip, feta abans de començar un partit de compromís.

Onze home amb un aire fatxenda, una pilota i un home, l'entrenador, amb una tovallola al coll. L'equip estava format pel capità, en Justinià Costera, i la resta de l'equip estava compost per botiguers i paletes del poble. Vell Cristòfol: Es qui explica la història. Afegeix comentaris per descriure els jugadors de l'equip local. Justinià Costera: És el tercer home per la dreta que surt ala fotografia que està penjada a la Granota. Era el capità de l'equip de llaüters, calafats i minaires. Ramón de Tamariu: No surt físicament a la historia, és citat quan parlen del camp de la vila.

Uns anys abans de la guerra civil, una riada del Segre havia devastat l'hort d'en Ramon i com aquest ja no el podia recuperar van decidir fer allà el camp d'esports. L'Encarregat de recuperar les pilotes: El camp estava molt a prop del riu i gairebé més d'una vegada les pilotes anaven a parar al riu, així que, es va votar u encarregat per anar a buscar les pilotes. Si queien a prop les agafava amb el salabre, però si queien riu endins el noi havia d'agafar la barca i remar fins la pilota. Es va votar aquest encarregat perquè sinó cada pilota perduda era menys diners pel poble.

Cronista: Ens diu que no vol amagar la llegenda que algun cop els aficionats de la vila haguessin amenaçat a l'àrbitre de tirar-lo al riu. Clenxa: No tenia cap interès per l'esport, però com els seus parroquians no deixaven de parlar dels partits, hi anava per no quedar-se sola al poble. L'equip visitant d'una vila dels Monegres: És l'equip visitant. Tenen una idea "peculiar" de jugar al futbol (fer ascles de les cames dels contraris). Marquen un gol en fora de joc i l'àrbitre es posa desvergonyidament a favor d'ells. Praxedes: És el propietari del Cafè de la Granota. Penjarà la fotografia, de Ladislau Saboga, a la paret del seu cafè.

Tripulació del llaüt Soledat: Cridaven desmesuradament per escridassar l'àrbitre (Et farem empassar el xiulet) Teresa Planes: És una de les moltes persones que escridassa l'àrbitre (Que et llencis al riu, que et pengin, que et trinxin). Era una aficionada apassionada de l'equip, que la temporada següent donaria a llum a una criatura als vestidors del camp. Tomàs Valldabó: És una de les moltes persones que també escridassa l'àrbitre (Poca-solta, lleig...). També es conegut com Tomasa la Torera. El secretari del jutjat i el rector de la vila: També critiquen l'àrbitre; diuen que el que està fent és un codi penal, de condemnació eterna.

Els guàrdies civils: Per experiència sabien ensumar les tempestes i no quedava gaire perquè caigués una bona. L'Oliveri Castells: És l'home que, agafant la tanca del camp, crida que mori la repoblació forestal. L'Oliveri, tal i com ens diu el cronista, no tenia res pendent amb el ministeri d'Agricultura. El botiguer: Quan l'equip local anava marcant gols i finalment guanyava, el botiguer es la llançar al terra i es va desfer a crits, ja que cada atac era un gol (perquè atacaven sols) CAPÍTOL 7 - SENYORA MORT, CARTA DE MIQUEL GARRIGUES Resum argumental Aquest capítol també està escrit en forma de carta, concretament és una carta de Miquel Garrigues a la mort.

En Miquel ens explica d'on prové la seva família i la seva tradició, ja que hi ha diverses famílies amb el mateix cognom al poble, però els diferencien unes característiques i sobrenoms, que ens explica detalladament. En la carta a la mort, en miquel demana que ja que en el món dels vius no ha pogut exercir el càrrec de barquer, que li doni una oportunitat en el món dels morts, per traslladar les ànimes d'un món a l'altre. En Miquel, a la carta, també ens fa saber que els seu somni és ser el barquer de la vila, però aquest càrrec l'ocupa una altre persona, però que ja es vell i seria millor per ell descansar. A tot això en Miquel somia ser barquer des de les mines on treballa.

Espai Tots els Garrigues que apareixen a la història són de Mequinensa ja que els carrers que surten coincideixen amb els d'altres capítols, i també perquè tots els relats tenen lloc a Mequinensa. Temps El temps en que transcorre aquests fets és el mateix que en els altres capítols, els anys cinquanta. Narrador El narrador és un narrador intern i protagonista, ja que és qui ens explica la història, en Miquel Garrigues, escriu una carta a la mort. Tema El tema d'aquest capítol és la força de lluitar pels somnis.

En Miquel no sap que hi ha després de la mort; tot i així escriu una carta a la mort per demanar ser barquer en el més enllà, ja que en la vida dels vius no podia ser-ho i somiava des de les mines. Personatges Senyora mort: Les primeres línies del capítol van dirigides a ella, a "la mort". Els nostre narrador li diu que no hi ha manera d'esbrinar quan marxarem del món, de conèixer el nostre destí. Miquel Dalmau, "La Clenxa": Un dels barbers del poble. Un xicot repolit i d'allò més sabut en lletres. L'Oncle Campells: És un home de ferro que semblava que mai li arribava l'hora de morir-se. Miquel Garrigues (dels Garrigues del carrer Nou): És el narrador de la història.

Sempre ha estat un sapastre pels estudis. Al poble hi ha diferents famílies que tenen el mateix cognom i per això es diferencien per carrers i per sobrenoms. Va substituir al seu pare de barquer quan aquest es va posar malalt. Tot el poble sap que els Garrigues del carrer Nou porten l'ofici de barquer a la sang. En Miquel no va poder complir el seu somni de barquer i per això va haver de demanar feina de minaire, on carrega llaüts de carbó. Va estar-se a les mines vint anys.

En Miquel escriu una carta a "la senyora mort" per demanar-li que quan ell mori sigui el barquer que porti les ànimes d'un món a l'altre, ja que com no havia estat el barquer del poble, pogué realitzar els seu somni encara que fos en un altre món. Els Garrigues del carrer Major i Els Garrigues del carrer Nou: Tenen els ulls desparellats de color (un blau cel i l'altre més negre). Però els Garrigues del carrer Major tenen l'esquerre negre i els del carrer Nou, el dret.

Els Garrigues del Dia i Nit o de la Nit i el Dia: Fa referència als Garrigues del carrer Noi i del carrer Major, ja que uns tenen el dret negre i els altres l'esquerre, se'ls anomena també els garrigues del Dia i la Nit i els Garrigues de la Nit i el Dia. Garrigues de la plaça de la Carpa: Tenen el cabell de panolla i sis dits a cada peu. Els anomenen "cruïlles" perquè els seus ulls miren a diferents llocs alhora. La mula de l'oncle Sapera: La mula de l'oncle Sapera apareix coma secundari d'una acció que repercuteix a Tomàs de Veriu. Li dona una potada sense volgué. Tomàs de Veriu: Rep una potada de la mula de l'oncle Sapera. Una miqueta més i potser l'hagués enviat a l'altre barri.

Senyora: Es refereix a "la mort" (principi del capítol). Ens comenta que es espavilada. Gustau: És el cafeter. Ens dona la seva opinió del barquer de la vila, que segons ell, tingué lloc abans de la guerra del francès. El barquer de la vila, un Garrigues del carrer Nou: El barquer ha estat, sempre, un Garrigues del carrer Nou. El Miquel de Garrigues va substituir al seu pare quan aquest es va posar malalt i més tard va morir de febrades. Tothom sap que els Garrigues del carrer Nou, porten l'ofici de barquers a la sang. El capatàs: Era el cap de la mina. Destrossava els somnis d'en Miquel de ser barquer de la vila, amb crits quan el veia embadalit amb la pala a les mans.

La dona de mal de de genoll: L'esmenta un sol cop. Es qui envia a l'apotecari a comprar una medicina. L'apotecari, el senyor Honorat: Parla amb en Miquel i li diu que li vol ensenyar una cosa per saber la seva opinió personal. Li ensenya un quadre on apareix la barca d'en Miquel i persones nues al costat (ànimes) Teodor de Peris: Un dels navegants més fins que s'han vist per l'Ebre. (surt en un quadre) El senyor Caront: És l'actual barquer. En Miquel creu que ja està prou vell i que ja aniria sent hora que algú el rellevés. En Miquel és una mica supersticiós, ja que creu que si la mort el veu exercint el carrer de barquer en el món dels vius, li dirà que ho faci també en el dels morts.

CAPÍTOL 8 - PRELUDI DE TRASPÀS Resum argumental En aquest capítol veiem el patiment de l'àvia davant la mort. L'àvia està a punt de morir però aquesta té por a la mort per raons que només coneix la família. La tia Ramona ens explica el perquè. Quan l'avi encara vivia, ell i ella van discutir perquè ell volia plantar una figuera al pati de casa, però ella, l'avia, no hi estava d'acord perquè suposava molts problemes. L'avi va acabar plantant la figuera i l'àvia no va di res, encara que moltes vegades li molestava per fer les feines de casa. Un dia, però, sense dir res, l'àvia va serrar la figuera, però l'avi no se'n va adonar ja que va morir uns minuts abans que això passes.

Per això l'àvia té por de morir, perquè creu que els seu marit l'estarà esperant per passar comptes. Espai: L'espai on transcorre la història és l'habitació de l'àvia a punt de morir i la casa de l'avi i l'àvia on, en el pati, l'avi va plantar una figuera. Temps El temps en que transcorre l'acció es sempre el mateix, igual que en els altres capítols, l'acció té lloc en els anys cinquanta. Narrador El narrador és un narrador intern i testimoni, ja que qui ens explica la història és un net de l'avia. Tema El tema d'aquest capítol és la mort i la por a aquesta per no saber que hi ha després. Personatges L'àvia: L'àvia està apunt de morir, però té por a la mort i està inquieta.

L'àvia té por de morir pel que va fer. Quan l'avi va plantar la figuera al pati, ella no hi estava d'acord, es va callar durant molt de temps fins i tot quan a vegades, per fer les feines quotidianes li molestaves les branques o per plantar li molestaven les arrels. Un dia, però va serrar la figuera, però l'avi no va dir res ja que havia mort minuts abans. Per això l'àvia té por de morir, creu que l'avi l'estarà esperant per demanar-li comptes. La Tia Ramona: És la germana de l'avi, o sigui la cunyada de l'àvia. La tia Ramona, juntament amb la tia Teresa i altres parentes i veïnes estan amb l'àvia per fer-li passar una bona estona fins la seva mort (perquè no estigui sola).

La tia Ramona té molt bona memòria, i sap perfectament perquè l'àvia té tanta por a la mort. La Tia Teresa: És la mare del narrador. L'oncle Orestes: Era el marit de la tia Teresa. Aquest era en el punt més alt de la seva mort i li va dir a la seva dona que fos a preparar el sopar, que quan ella tornés, ell s'hauria mort; i així va ser. El senyor Honorat, l'apotecari: Ens comenta la memòria d ela tia Ramona. Ens diu que té molt bona memòria, que recorda fins i tot el records dels altres.

Joaquim, l'avi: Va arribar un dia de la feina i va anunciar que plantaria una figuera al pati, cosa de la qual la seva dona, l'àvia, no hi estava d'acord per diversos motius (d'espai, sol...) però l'avi va donar un cop de puny a la taula i va plantar la figuera. Però després d'un temps l'àvia va tallar tronc. La Tia Carme: Apareix només al final del capítol. Realitza només una acció. Quan l'àvia serra la figuera, la deixa a mitges i la tia Ramona, la tia Teresa i la tia Carme intenten acabar de tallar-lo i els hi costa Déu i ajuda. CAPÍTOL 9 - ELS DELFINS Resum argumental En aquest capítol veiem perfectament com al gent de la vila xafardeja sobre els altres.

Ens parla d'un noi, en Miquel que sempre és el primer en donar el condol a la família del difunt. La gent de la vila enraona que ell i la vídua del difunt van tindre alguna cosa, que ell va ser qui va posar la traveta en Ramon per fer-lo caure sobre el taüt de la Carmeta Valls... La gent del poble xafardeja encara que no sàpiguen ni les raons ni els fets que han passat realment. També ens parla de la gent que un dia el podria substituir, però no creu que cap candidat ho faci tant bé com ell, ni tingui les característiques adequades. Espai L'espai on transcorre la història es principalment a l'església, on el nostre protagonista dona el condol als familiars del difunt.

Temps Com ja he dit en diferents ocasions abans, el temps és sempre el mateix ja que no ens dona cap indici que sigui un altre de diferent. La historia té lloc en el anys cinquanta. Narrador El narrador és un narrador intern i protagonista ja que és ell qui ens explica la història i els comentaris de la gent del poble. Tema El tema d'aquest capítol és la xafarderia del poble. Personatges El narrador, Miquel: És el sastre del poble. És qui ens explica la història. Comença amb un "avui he estat magnífic", ens comença parlant d'ell i tota la història té relació amb les seves accions.

Es acusat, per la gent de la vila, d'haver posat la traveta a en Ramon perquè aquest caigués sobre el taüt de la Carmeta. Les dones: Totes les dones del poble es fixaven en el Miquel ja que aquest s'havia comportat de manera exemplar; havia estat un senyor impecable. Constantí Cirera: És el difunt. No surt ell personalment, surten els seus familiars ja que es dia de l'enterrament i el nostre protagonista, en Miquel li diu a la família que l'acompanya en el sentiment. La Carme: És la vídua d'en Constantí Cirera.

Jutgen al protagonista de manera negativa perquè tres anys enrere havia ballat amb ella i va crear sospites entre la gent del poble; es deia que hi havia alguna cosa entre ells i la Carme estava casada. La gent de la vila: La gent del poble critica totes les accions del nostre protagonista, en Miquel. Tot el que fa es jutjat de mala manera sense arguments perquè pensen que en Miquel és molt afectuós. Li donen el privilegi de ser sempre el primer en donar el condol a la família. Acusen a en Miquel d'haver posat la traveta perquè tingués lloc els accidents que humiliarien en Ramon Granera. Ramon Granera: Un pinxo de pa sucat amb oli. Volia fer-li la guitza a en Miquel.

Relliscà en voler passar davant el Miquel i es va donar de nassos al peu de l'escolanet que duia la creu. Més tard cau, també, sobre el taüt de la difunta Carmeta Valls. Jordi Planes: Està present en l'accident d'en Ramon Granera. Carmeta Valls: Difunta. En Ramon Granera cau sobre del seu taüt davant el vidu, els dos fills de la difunta i la neboda. Joan Campells: L'adroguer del carrer Major. Un home baixet. És un dels candidats que té pensat en Miquel per quan algú hagi de substituir-lo, però creu que es massa baixet. Joaquim Coloma: El ferrer. Sembla un bon home però a en Miquel no li acaba de fer el pes. Pere Cistella: El llaüter.

No acaba d'agradar a en Miquel perquè és una home que presenta més entusiasme ens els enterraments de la gent important que en els dels altres. CAPÍTOL 10 - UN ENIGMA I SET TRICONIS Resum argumental Aquest capítol ens parla dels guàrdies del poble, especialment els més important, com per exemple el sergent i els seus principals amics de treball. En aquest capítol es parla de política i futbol. Durant els partits de Lliga s'ha infiltrat un àrbitre, anomenat àrbitre pirata, ja que no és l'oficial del partit. Es dedica a embolicar els jugadors fent sonar un xiulet per despistar- los i confondre'ls. Al final del capítol s'esbrina que l'àrbitre pirata és el sergent comandant del post de la vila.

Mentre els guàrdies intenten esbrinar, durant dia i nit, qui és l'àrbitre pirata, descobreixen converses privades de gent del poble sobre el Govern i l'Estat. Espai La història transcorre al poble de Mequinensa, ja que juga l'equip local del poble al camp de futbol i es on té lloc els problemes amb l'àrbitre pirata. Temps Els fets que apareixen al capítol tenen lloc durant els anys cinquanta. Narrador El narrador és un narrador intern i testimoni de tot allò que passa en la història. Tema El tema d'aquest capítol també és el futbol. Un seguidor incondicionat de l'equip no suporta que aquest perdi i fa el que sigui per arreglar els partits.

Personatges Lector: Es citat al començament del capítol un sol cop, perquè el narrador vol aclarir-li una cosa. Cronista: Vol donar més informació al lector per tal que pugui entendre be la història. Li diu que a principis dels anys seixanta el pes net de les citades forces de guarnició del poble estaven repartides majoritàriament entre set guàrdies civils. Guàrdies civils: Els esmenta al començament del capítol. Hermógenes Martinez: És el sergent comandant del post de la vila. Al poble s'hi jugava molt al pòquer i L'Hemógenes no era precisament un bon jugador. Epifanio Torrijos, "la Broca": És un dels guàrdies. També conegut amb el sobrenom de "la Broca".

Sempre es passejava per la vila per xafardejar. Pere Clots: Profeta a recules a la tertúlia dels llaüters del moll de les Vídues. Joanot de Monegre: És un home lacònic, eixut i depressiu Marcelino: També és un dels guàrdies. Vigilava el poble per la nit. Salomé: És una dona que té com a sobrenom "cotorra". És la cotorra del Cafè de la Granota. Va ser enviada a l'exili perquè havia enriquit el seu vocabulari i les seves paraules ja no eren tan inofensives con abans i hauria de vigilar les coses que diu de l'Estat o el Govern. Praxedes: És el propietari del Cafè de la Granota. Vell Cristòfol, Cristòfol Vallcorna: És qui ens explica la història.

Pere Sanses: Sabater d'ofici i taxidermista de vocació. Sergi Vidal: En Sergi, en aquest capítol, brodava en solitari caramboles temeràries i barroques des d'una taula del cafè. Rufino: un més dels set guàrdies. La dona del Serafí: El Serafí és el moliner del carreró de Planes. La seva dona havia estrenat amant. Marieta Peris: El Cristòfol la visitava per donar-li les memòries d'una germana de la Marieta Tomàs de Valldabó: S'havia enamorat d'una defensa del Barça i li havia escrit demanant-li una fotografia signada i dedicada. Joan Rius, Pere Savina i Manuel la Lloca: Són els confidents de les forces de l'ordre. Van ser apallissats pels desconeguts de sempre a prop de la caserna.

Eusebi Rius: És un dels homes que s'afegeix a l'escàndol de la tertúlia del cafè. Robert Noguera: "peó de Cleopatra". Vell Antoniet: També dona la seva opinió a la tertúlia mentre repara el timó de Sant Miquel. Sebastià Soleres: Un penques saberut i maquiavèl·lic. El seu objectiu era embolicar encara més la troca. Mossèn Silvestre: L'equip local de futbol anava malament, anava de davallada, per això el mossèn Silvestre feia exorcismes d'amagat ja que era un seguidor incondicional de l'equip. El senyor Honorat, l'apotecari: El cita per descriure el fals àrbitre.

Ens diu que aquest seria una mena d'espectadors que el sentor apotecari anomenaria peripatètics, o sigui els que segueixen la jugada i nomes escridassen quan hi ha un incident. L'àrbitre pirata, el sergent comandant de post de la vila: L'àrbitre pirata es el personatge desconegut fins el final de la història. Ens desvela que l'àrbitre pirata és el sergent de comandament de post de la vila, o sigui l'Hermógenes Martinez, qui més tard s'adona del que ha fet i es sent culpable. Joana Vinyes: Una de les moltes menjaciris de la dreta local. La Caterina: La "bruixa" del carrer castell.

CAPÍTOL 11 - AMARGA REFLEXIÓ SOBRE UN MANAT DE CEBES Resum argumental Aquest capítol ens mostra un Lloca una mica depressiu. L'Horaci troba el Lloca plorant d'amagat en diversos llocs del poble de nit. Més tard l'Horaci va al cafè i comença a parlar amb el Praxedes sobre en Lloca. Aquest li explica que els guàrdies l'havien agafat per banda i l'havien estomacat per tal de treure-li informació. Espai Tota la història té lloc al poble (pels carrers i a la Granota), en la nit del quinze de Novembre. Temps En aquest capítol si que ens dona les dades exactes. Els fets tenen lloc el quinze de Novembre per la nit.

Narrador No coneixem exactament el narrador ja que el cronista segueix les pautes del diari de l'Horaci Campells, però hi ha un tros de la història que ens descriu el que passa al poble, el que fa la gent, així que podria ser testimoni també. Tema El tema d'aquest capítol és polític. Es parla sobre l'Estat i el Govern. Personatges Horaci Campells: És el sereno del poble. Escrivia un diari, obra única en el seu gènere. Bonifaç Torres: propietari de la ferreteria. Manuel la Lloca: És el personatge misteriós que va pels carrers del poble d'amagat.

El narrador ens comenta que si no coneixem la història no sabríem qui és però que els que hem llegit el llibre des del començament sabrem que és en Manuel la Lloca. Sempre oferia el mateix aspecte, un aire magolat, nafrat, mig estabornit... Pere Soler: Propietari d'una barberia. Josep de Pons: És un dels tres parroquians que havien sortit del cafè. Era un home de pronòstics audaços gairebé temeraris. Joan de Sarroca: Comenta les paraules d'en Josep de Pons, ja que aquest diu que al dia següent plourà i en Joan li responc que ell no es ningú per saber-ho amb exactitud. Pere Cirera: El tercer home que mantenia conversa amb el Josep de Pons i el Joan de Sarroca.

Sense humor perquè havia perdut, en una partida de pòquer, un munt de bitllets. Cronista: Com no vol explicar tot tal i com estava posat a les notes de l'Horaci, el cronista ens vol avançar que el que explicarà a continuació és el que passava en aquells moments a la vila. Pere Canota: Intentava marxar de l'entrevista amb la pastissera de la fleca, La senyora Palmira d'Escarp i Tamariu: Muller del manescal, una dona voluminosa , que tocava el piano. Surt pel balcó de casa seva, vestida amb una camisa de dormir de color rosa, somnàmbula, cantant una cançó italiana, concretament "La donna è mobile". Eduard Planelles: Sastre a cup d'ull i saxo tenor de la Melodia Club.

Praxedes: Propietari la Granota. Salomé: Crida: "visca la gresca, visca la gresca i el tafanari de la Francesca" Sergent, Marcelino, guàrdia: Interroguen al protagonista, en Manuel, i com aquest no els hi diu res l'estomaquen. Alfons: Familiar de l'Oraci. Treballa a la mina i per això en Manuel creu que coneixerà els motius de la vaga i els noms, de qui l'ha organitzat, que li demana el sergent. CAPÍTOL 12 - L'ASSASSINAT DEL ROGER ACKROYD Resum argumental Són dos històries en una. El Damià és un gran aficionat a la lectura de novel·les de detectius.

Ens explica el que fa per llegir, ja que la seva dona no el eixa quedar-se fins tard i quan arriba un moment on té tranquil·litat i pot llegir sense problemes, arriba un amic amb el camió per descarregar mercaderies. La historieta de la novel·la és "l'assassinat del Roger Ackroyd". És un llibre d'Agatha Christie, Hèrcules Poirot, un detectiu. En Damià s'enfada perquè en Teodor li desvela el final quan aquest li estava explicant la història a en Sebastià. En Damià dispara a en Teodor i li dona sense volgué a la somera d'en Joanet Cistella. Espai La història transcorre al poble de Mequinensa, concretament a la casa d'en Damià i a la plaça.

Temps En principi ens trobaríem a finals dels anys cinquanta. El temps intern son dos dies; una nit i el matí del dia següent. Narrador El narrador és una narrador intern i protagonista, ja que és el Damià qui ens explica la història. En Damià li explica la història a en Sebastià, clar que aquest no li contesta en cap moment, ja que és un monòleg. Tema El tema d'aquest capítol és la bogeria d'un aficionat a les novel·les de detectius, ja que vol disparar (i dispara, però li dona per equivocació a una somera) a un amic per haver-li desvelat el final de la història. Personatges Teodor de Peris: Es qui rep l'escopetada d'en Damià.

Li diu el final de la història a en Sebastià, per això aquest s'enfada i li dispara. Damià: L'única cosa que li agrada de veritat a la vida és llegir novel·les de detectius i comentar-les amb els seus amics. La seva dona sempre li diu que no es quedi fins tant tard llegint. S'enfada amb el seu marit perquè en un moment del capítol no tracta be al seu germà. Dorotea: És la dona d'en Damià. El Xapa i el Sot: Comença a establir diàleg mentre en Damià està llegint la novel·la. El Xapa para la camioneta davant d'en Damià i la deixa en marxa, el que provoca que el soroll que fa molesti la seva lectura. El germà de la Dorotea: És el cunyat d'en Damià. Irromp quan en Damià està explicant la història.

Somera de Joanet Cistella: Rep una escopetada accidentada d'en Damià. DINS LA HISTÒRIA DEL LLIBRE Roger Ackroyd: La seva dona es suïcida i ell més tard és assassinat per doctor Sheppard. Doctor Sheppard: Està amb en Roger Ackroyd quan rep la carta. Abans d'acabar la història, es desvela que es l'assassí. Parker: És el majordom d'en Roger. Hèrcules Poirot: És el protagonista del llibre, el detectiu. A en Damià li agrada moltíssim com desvela els secrets del crim. CAPÍTOL 13 - AMOR FATAL EN DECÚBIT SUPÍ Resum argumental El protagonista de la nostre història, en Gervasi Fenolleda, es troba al seu despatx durant la nit.

Està realment molt inquiet i la qüestió per la qual ho està és perquè ha comés adulteri a la seva dona. Va tacar els ulls per tal de no mirar al sofà i veure la imatge que no volia veure. De sobte quan gira el cap va veure la seva solució, una daga. En aquest moment també ens parla de la seva família, la seva minyona i els avantpassat Fenolleda. La noia, al sofà, mira atentament en Gervasi i aquest pensatiu agafa la daga i pensa que la millor manera de no anar a l'infern, per sentir-se culpable d'adulteri, es matant la noia, Claudia Cardinale, amb la qual li és infidel a la seva dona.

Espai Com tots els altres capítols ocorren a Mequinensa podríem dir que aquest també, encara que no ho sabem amb seguretat. Tot el capítol té lloc en el mateix espai, el despatx d'en Gervasi. Temps El temps en que transcorre l'acció és a finals dels anys cinquanta i principis dels anys seixanta. Narrador El narrador és un narrador omniscient, ja que no forma part del que passa però coneix tots els detalls. Tema El tema d'aquest capítol és l'adulteri, la infidelitat del Gervasi cap a la seva dona. Es pensa que apartant la Claudia del mig el lliurarà del pensament d'infidelitat però jo crec que en tindrà un pitjor, haver matat un a persona. Personatges Gervasi Fenolleda: Protagonista.

És el propietari de Lignits de l'Ebre ja que ha anat passant durant generacions. Està casat i té una filla però comet adulteri. Júlia Figueres: És la dona d'en Gervasi. Propietària de l'empresa Lignits del Segre. Julieta: És la filla d'en Gervasi i la Júlia. Natàlia: És la minyona de confiança de la família des de fa anys. El senyor Honorat, l'apotecari: Li dona cremes a en Gervasi perquè li cresquí el cabell, però no donen resultat. Claudia Cardinale: És la dona amb la qual en Gervasi comet adulteri. CAPÍTOL 14 - GUARDEU-VOS DE SOMIAR GENIVES ESDENTEGADES Resum argumental El capítol tracta d'una dona, Gabriela Cabanelles, casada amb el Marcel·lí Monegre que tenen un fill, anomenat Carles.

La Gabriela està segura que els seu fill està malalt i li dedica tot el seu temps al Carles, deixant de banda al seu marit. Aquest és navegant i com tots saben els navegants quan van de viatge s'aprofiten, encara que estiguin casats, les dones dels altres pobles. En Marcel·lí per marca d'afecte de la seva muller manté una aventura amb la Paulina, una dona d'altres terres. Mentre la Gabriela visita metges per saber el mal del seu fill, la vella Carlota, la germana del Marcel·lí, es preocupava pel matrimoni del seu germà i per això intenta ajudar. Al final en Marcel·lí, la vella Carlota i la mare de la Gabriela l'esperen a la parada de l'autobús, però…