Anàlisi de 'Laura a la ciutat dels sants' de Miquel Llor

I 60 flashcards i 40 preguntes més al document.

Text del document

La situació de la novel·la catalana entre 1920 i 1930. La tradició del segle XIX (protagonista femenina idealista, entorn provincià i tancat, narrador omniscient). Innovacions (psicologisme, freudisme) Miquel Llor va ser un dels agents de la renovació de la narrativa catalana que tingué lloc entre els anys 20 i 30 del segle XX, en un moment en què es qüestionava si la generació sorgida del noucentisme seria capaç de produir una novel·lística moderna. L'any 1930 Llor guanyà el premi Crexells amb Laura a la ciutat dels sants. La publicació i la bona recepció de l'obra acabaren de projectar la figura de Miquel Llor dins el panorama literari català.

Altres autors de la mateixa generació també publicaren obres notables de prosa. Lluny quedaven els dubtes sobre el gènere de la novel·la. Des de principis de segle, el gènere de la novel·la havia anat perdent prestigi progressivament. En els primers anys del segle XX, el panorama narratiu català es trobava mancat d'una tradició narrativa sòlida, no comptava amb un mercat editorial potent, el públic lector tenia dificultats per accedir a les obres escrites en llengua catalana i no existia un circuit de premis literaris que funcionessin com a incentiu per als autors i alhora permetessin donar a conèixer les novetats editorials.

En el pla de la creació, si bé en els anys del Modernisme autors com Santiago Rusiñol, Raimon Casellas, Caterina Albert (Víctor Català), Prudenci Bertrana o Joaquim Ruyra, entre d'altres, havien introduït tècniques narratives que incorporaven noves temàtiques i un nou tractament dels personatges i del punt de vista, els noucentistes negarien la tradició novel·lística més immediata que els havien llegat els modernistes. El poder polític i els intel·lectuals catalans noucentistes treballaren amb una voluntat ordenadora i modernitzadora d'una societat en vies d'industrialització.

En el camp de la literatura, es promogué un art que ordenés la realitat des del distanciament, la intel·ligència i la racionalitat. La poesia, en permetre un treball més acurat sobre la forma, fou el gènere més valorat. La prosa de ficció quedà exclosa dels interessos noucentistes. Segons Josep Carner, la novel·la no era apta per construir la nova societat per tal com es limitava a constatar la realitat. El Noucentisme havia relegat la novel·la a un gènere popular i secundari i havia ignorat les aportacions dels narradors modernistes. Amb la mort d'Enric Prat de la Riba, l'any 1917, sorgí entre els escriptors catalans un debat sobre el que s'ha anomenat la crisi de la novel·la.

Mentre que Sagarra lamentava que el públic català hagués de recórrer a obres estrangeres per poder llegir novel·les i esperonava els autors catalans a escriure'n sense por, Riba responia que la creació d'un llenguatge literari era tasca dels poetes i entenia que s'havia de fer novel·la, sí, però un nou tipus de novel·la, de caire psicològic.

La discussió sobre la situació de la novel·la propicià un clima favorable per a la creació narrativa i la nova generació de narradors que es posaren a escriure a finals dels 20 i a principis dels 30 modernitzaren el gènere tot incorporant en les seves narratives les aportacions d'autors com Marcel Proust, James Joyce, Virginia Woolf, Fiòdor Dostoievski o Sigmund Freud. El 1930 Miquel Llor presentava una obra que s'endinsava en la realitat psicològica dels personatges i incorporava conceptes freudians com la repressió i la sublimació. Aquesta novel·la era Laura a la ciutat dels sants.

La incorporació de les idees de Freud en l'anàlisi psicològica dels personatges és un dels trets moderns de la literatura de Miquel Llor. De Freud s'extreuen, com ja s'ha dit, els conceptes de repressió i sublimació. El personatge que posa en joc el concepte de repressió és Teresa, la gran víctima de la repressió sexual, fruit de l'educació que ha rebut. El que posa en joc el concepte de sublimació és Mn. Joan Serra, qui recondueix la pulsió sexual cap a activitats intel·lectuals: l'art, el col·leccionisme... Els atacs de nervis que pateix Laura i l'actitud de Teresa se cenyeixen al camp de les neurosis que va aportar el naixement de les teories freudianes.

Llor s'interessa pels processos psicològics de les protagonistes. Laura a la ciutat dels sants s'emmarca en el conjunt de novel·les que giren a l'entorn del que s'ha anomenat el mite de la dona insatisfeta. Madame Bovary (Flaubert, 1857), Anna Karènina (Tolstoi, 1877) i La Regenta (Leopoldo Alas Clarín, 1884) són tres de les grans obres que s'han escrit sobre aquesta temàtica, basades en la necessitat d'evasió de les protagonistes, evasió de l'avorriment i la rutina en una existència sotmesa a regles molt estrictes. El procés del desig de les protagonistes segueix la trajectòria: il·lusió – realitat – desil·lusió.

Es tracta de protagonistes femenines idealistes, que viuen en un entorn provincià i tancat, la història de les quals és explicada per un narrador omniscient. La crisi també serví per posar sobre la taula la qüestió de la professionalització de la literatura catalana. Al cap i a la fi, la novel·la no havia deixat de ser el gènere literari més popular i, conseqüentment, el que aportava més beneficis econòmics. Sorgiren nous segells editorials i les editorials existents ampliaren les seves col·leccions, es crearen premis literaris nous –com ara el premi Crexells, que Llor guanyà amb Laura a la ciutat dels sants– i es publicaren traduccions d'autors estrangers. Miquel Llor.

Trajectòria literària (dedicació a la narrativa de 1925 a 1935) Miquel Llor i Forcada neix a Barcelona el 3 de maig de 1894. Els Llor procedien de l'Espluga de Francolí i els Forcada, de Vic, ciutat amb la qual l'autor manté molts vincles i la fa escenari de la seva novel·la més popular. Els tres germans Llor –Miquel era el segon– queden orfes de mare de jovenets. A més, l'adolescència de l'autor està marcada per una deformació física: una desviació de la columna vertebral, l'escoliosi de l'adolescència. És de caràcter retret. S'aficiona a la música i el teatre (sarsuela, opereta i òpera italiana), arts que el fan interessar per conèixer l'italià i el francès.

Comença a treballar d'aprenent en una impremta. Després treballa d'oficinista a la Maquinista Terrestre i Marítima. Viu a l'ombra del seu germà gran, Joan, amb qui col·labora en l'elaboració de patents industrials. És autodidacta. Assisteix a uns cursos de català i de literatura catalana, organitzats per la Mancomunitat de Catalunya. S'inscriu a la secció de literatura de l'Ateneu Barcelonès, circumstància que el posa en contacte amb els ambients literaris, que l'animen a escriure un esborrany de novel·la que poc després convertirà en la seva primera obra: Història grisa (1925).

Llor neix literàriament, si fa no fa, a l'època que Carles Riba i Josep Maria de Sagarra polemitzaven sobre quin havia de ser el nou model de novel·la catalana. La segona novel·la, Tàntal (1928), es titllada d'immoral pel seu freudisme, que xoca amb el puritanisme dominant. S'inicia com a contista amb la publicació del recull L'endemà del dolor, guardonat amb el premi extraordinari concedit per l'Ajuntament de Girona (1930). Aquell mateix any entra a treballar a la secció de cultura de l'Ajuntament de Barcelona i, a partir de 1934, es converteix en el responsable de la secció de correcció ortogràfica dels escrits en català.

Paral·lelament, la novel·la Laura a la ciutat dels sants obté el premi Joan Crexells (1930) i el reconeixement dels lectors i la crítica. Hi planteja la història d'una noia barcelonina, refinada, sensible i amable que es casa amb un propietari rude i acabalat de Comarquinal. Laura –que representa el món urbà i cosmopolita– és víctima del món hipòcrita de la ciutat mitjana d'ambient rural. Amb la Guerra Civil, l'evolució literària de tota la generació queda tallada. En la immediata postguerra, Miquel Llor opta per l'aïllament literari. Després de passar una rigorosa depuració política, continua treballant a l'Ajuntament durant una bona colla d'anys.

L'any 1946, l'Editorial Selecta compra els drets de la seva obra anterior, que és reeditada amb fortuna desigual. L'any 1947 publica El somriure dels sants, on rectifica plantejaments crítics i agosarats de Laura a la ciutat dels sants. El mateix any apareix el recull de narrativa Cinc contes, publicat però amb la falsa data de 1935 per esquivar la prohibició de publicar en català. I amb l'última novel·la, Un camí de Damasc, obté el premi Joanot Martorell (1958). Després de jubilar-se es dedica de ple a les antiguitats (Galeria L'Aura, a Tossa de Mar), una activitat complementària que ja havia dut a terme durant molts anys.

Col·labora com a jurat en diversos certàmens literaris com el de Cantonigròs i el premi Víctor Català. Miquel Llor mor a Barcelona, el 2 de maig del 1966. En resum, Miquel Llor, de formació autodidacta, havia fet els seus primers passos com a escriptor en un moment en què els narradors catalans es trobaven mancats d'una tradició novel·lesca autòctona i de referents literaris i lingüístics per construir una llengua literària apropiada a les característiques del moment. Ho va superar, i va escriure novel·la, narrativa curta i teatre. També havia fet traduccions del francès i l'italià.

Laura a la ciutat dels sants Laura a la ciutat dels sants va guanyar el Premi Crexells de 1930 i va ser publicada per Edicions Proa l'any següent. La recepció per part dels crítics i del públic va ser molt bona. L'única crítica negativa va aparèixer a la Gazeta de Vich, ja que la novel·la es va interpretar com una transposició de la ciutat i de la gent de Vic. Fins i tot es van identificar algunes de les persones en qui suposadament Llor s'havia inspirat per crear els personatges.

Sembla que la pressió d'alguns eclesiàstics fou tan intensa que el 1941 Miquel Llor redactà una segona part de l'obra, que titulà El somriure dels sants i que es publicà primer en castellà (1943) i posteriorment en català (1947). Una Laura renovada decidia tornar a Comarquinal, conviure amb el marit i doblegar-se davant la moral franquista que la convertia en dona submisa al marit i mare abnegada als fills i a la llar. Va ser una de les primeres obres que va superar la censura per ser publicada en català. Miquel Llor va fer una adaptació teatral de la novel·la l'any 1950 que, per motius polítics, no veié la llum fins al 1974.

També se'n va fer una adaptació al cinema en castellà sota el títol Laura, del cielo llega la noche. El director canvià la fugida final pel suïcidi de la protagonista, a la manera de les heroïnes literàries del XIX, Emma Bovary i Anna Karènina. Aquesta adaptació va tenir molt males crítiques.

Estructura (dues parts que cobreixen un any cada una, sense divisió en capítols) i punt de vista narratiu: narrador omniscient en tercera persona, aproximació al punt de vista del personatge (discurs indirecte lliure, memòria involuntària, visió crítica de Comarquinal); relació amb l'ús dels temps verbals Dividida en dues parts, sense capítols, l'estructura de la novel·la obeeix als dos anys en què transcorre l'acció. En la primera s'explicita l'arribada de Laura a Comarquinal, els ambients i els personatges i conclou amb el divorci implícit de la parella, sobretot després de la mort de la filla. En la segona, entra en joc en Pere, el personatge que decideix el curs de l'acció.

Durant l'obra, es descriu el procés psicològic intern dels personatges, fins a l'escàndol i la difamació externa que determina la fugida final de Laura. Cada part de la novel·la abraça un any. Alguns dels temes de l'obra són: la lluita d'un personatge marginat per adaptar-se a l'entorn, la lluita per la llibertat, la impossibilitat d'un amor feliç, la incomprensió entre els éssers humans, la intolerància envers el que és diferent, el classisme de la societat, la hipocresia dels falsos sants, el sexisme de la societat, el masclisme de la societat, la importància de l'educació.

El narrador extern omniscient en tercera persona del principi de la novel·la anirà evolucionant progressivament cap a una perspectiva més subjectiva, arribant a donar l'opinió d'un fet o d'un personatge. El narrador de la novel·la adopta una posició cada vegada més interna i més crítica sobre el que passa i no s'està de donar la seva opinió. Exemple: «Si en Tomàs hagués tingut l'encert d'acostar-se a la muller, sols amb una part de l'efusió dels primers temps, hauria ajudat a fonamentar en ella una afecció estable» (pàg. 160). El narrador té una visió molt crítica de Comarquinal. El narrador expressa opinions sobre les accions i les creences dels personatges.

La literatura de Llor estigué influïda pel pessimisme de la narrativa de Dostoievski. Al llarg de l'obra hi ha molts exemples del pessimisme del narrador, alguns dels quals són: «Es baratava la vida de debò, que tant havia agraït al bon Déu, per extraviar-se en el cercle viciós d'una felicitat imaginària» (pàg. 245); «És en va proposar-se la companyia d'algú que us conegui les intencions! Soledat i malfiança pertot, com si nedéssiu a les fosques! Anar així pel món, al pas de la boira entossudida, folla, impalpable fins a la mort! Inútil deler de viure una vida serena! Soledat!» (pàg. 308).

És l'estil indirecte lliure, on la veu narrativa pretén reportar fidelment els pensaments del personatge sense abandonar la posició de narrador, però reflectint la perspectiva del personatge. No hi ha verbs de dicció introductoris ni marques tipogràfiques especials, perquè es manté la veu del narrador, encara que reculli la perspectiva i l'expressivitat pròpies del personatge. A vegades el narrador recorre a la memòria involuntària (influència de Proust): quan Laura recorre la rambla, pensa en Barcelona.

Per parlar dels sentiments de Laura i de Pere, el narrador se serveix de termes de l'àmbit clínic per posar de manifest la naturalesa poc saludable d'aquest amor: - «Era la primera fase del desordre» (pàg. 72). - «La llangor de Laura sembla un mal arrelat, una altra fase del seu temperament irregular» (pàg. 186). El temps històric en què s'ambienta la trama es distingeix del temps narratiu de la història, que pot comptar-se per hores, dies, anys, etc. A diferència del temps de la realitat, el temps de la narració té un principi i un final i pot incloure salts temporals al passat (analepsi o retrospecció) i al futur (prolepsi o anticipació).

La novel·la, que no ofereix referències al temps històric, és contemporània a l'època de l'autor. Això fa pensar que l'autor volia retratar un marc social existent a l'època. Pel que fa al temps narratiu, si bé les referències temporals són constants al llarg de tota l'obra, aquestes són més aviat genèriques: «a mitjan de setembre», «a darreries d'estiu», «un vespre a començament de novembre», etc. Es podria dir que, més que el temps narratiu extern, el que compta és el temps intern del personatge protagonista, tret propi de novel·la psicològica dels anys 30. Recordem la influència que Proust va exercir sobre Llor però també d'altres autors com James Joyce o André Gide.

La primera part comença a principis de tardor, quan Laura i Tomàs tornen del seu viatge de noces, que ha durat un mes, i arriben a Comarquinal. Laura té la criatura al setembre i la perd al cap de poc. És llavors que coneix en Pere Gifreda i s'acaba la primera part. El marc temporal lliga amb la protagonista. En el passat que deixa enrere: Laura se sent feliç que s'hagi acabat la seva etapa com a «barcelonina òrfena d'un no ningú mal pianista» (pàg. 67), una «Barcelona amarga per a una noia pobra i malavinguda amb la mediocritat de la vida quotidiana» (pàg. 69). En definitiva, està contenta de deixar enrere tot allò que li recorda el seu origen humil.

En el futur que s'imagina en casar-se amb un dels propietaris més rics de Comarquinal, Laura s'imagina una vida feliç i acomodada, amb cotxe propi, al costat d'un marit que s'estimarà sempre. La primera frase de la segona part ja és una referència temporal («Tres mesos, fins a l'abril, de caure la boira»). En «els darrers dies de març» (pàg. 190), Laura s'adona que sent alguna cosa per Pere Gifreda. Durant «la primera nit d'abril» (pàg. 200) és Teresa qui comprèn que Gifreda està enamorat de Laura. La «tarda del diumenge de Rams» (pàg. 201) es produeix l'incident a l'ermita de Sant Roc, fet que acabarà provocant la partida de les dues cunyades cap a les Aulines, al juny (pàg.

235), on s'estaran fins a l'octubre (pàg. 249). Per la «boira de novembre, boira amable que l'abriga, l'acull, l'esfuma i potser la fa invisible» (pàg. 306) sabem que és novembre quan Laura fuig de can Muntanyola. En l'última referència temporal de la novel·la, a Laura, «quan es mira al mirall, li sembla que aquella figura simple que s'hi reflecteix no té res a veure amb la Laura d'un any abans». Ha passat, doncs, tot un altre any. El temps verbal més utilitzat és el present però, a partir d'aquí, s'utilitza el passat quan els personatges miren enrere i el futur quan miren endavant. L'espai Molts elements del paisatge tenen càrrega simbòlica.

En començar el llibre, el paisatge que Laura ha deixat enrere té llum, gorgs amb molses reverdides, un riu tremolós al fons, masies rosses, oliveres ben ordenades... (pàg. 65). En canvi, passat el Collat Negre, tot i que al juny «els camps eren verds, ondulats [...], el cel lluïa com el mar de la Costa Brava i tot era fresc i somrient» (pàg. 65-66), ara Laura veu «els camps de patates renegrides per la tardor que comença, els turons nus, calcinats», els xiprers que menen al cementiri i «quatre capellans [...] sota un tel de boira de la tarda provinciana» (pàg. 71). Comarquinal és una ciutat inventada per l'autor però que aviat es va identificar amb Vic.

La mare de Llor era vigatana i per aquest motiu ell coneixia bé la capital osonenca. Comarquinal és també una realitat ideològica, psicològica i literària, que recull una concepció del món. En els espais es veuen els rols de gènere que la societat de Comarquinal atorga a dones i a homes. Les dones passen la major part del temps realitzant les tasques domèstiques de casa o anant a l'església (on rarament trobem els homes). Al seu torn, els homes, exempts de fer les tasques domèstiques, passen el temps en espais que permeten una major socialització.

El personatge de Laura: el nom (Petrarca), educació urbana, sensibilitat i interessos artístics, idealització de l'amor, voluntat de transformació de l'entorn (marit, cunyada), frustració i fracàs. Hi ha un moment de la novel·la en què Pere repeteix el nom de Laura «com si la volgués immortalitzar en un poema» (pàg. 175). En realitat, des del segle XIV, el nom de Laura ja té ressons poètics. Laura és el nom de la noia a qui el poeta i humanista italià Franceso Petrarca va dedicar els poemes del seu Cançoner. De la mateixa manera, el nom de Beatriu també ens fa pensar en un altre referent de la literatura europea medieval.

Es tracta de la Beatriu a qui Dante Alighieri (1265-1321) va dedicar la Divina Comèdia. Laura i Teresa són personatges antagonistes i complementaris. Des de perspectives diferents, totes dues són víctimes del masclisme estructural de l'època, concretat en la vila de Comarquinal. D'entrada, es pot pensar que la gran víctima de la novel·la és Laura, ja que és expulsada de can Muntanyola i es troba sola al món. Però Laura, a diferència de Teresa, surt enfortida de la seva situació per tal com foragita tot allò que l'oprimia. En canvi, Teresa no tan sols no ha estat capaç d'alliberar-se de la repressió a què ha estat sotmesa tota la vida, sinó que, a més, ara, és plenament conscient d'aquest fet.

A Miquel Llor li interessa explicar els estats d'ànims dels personatges, uns personatges inadaptats a l'entorn. Laura és marginada pel seu origen humil (és òrfena i no té diners) i per ser una forastera, vinguda de Barcelona. Els altres dos marginats són Beatriu i mossèn Serra. Per això són els dos personatges amb qui Laura pot establir una relació d'amistat. Tot i així, Beatriu se n'acaba desentenent i la seva poca sensibilitat no li permet comprendre que, també ella, un personatge marginal, s'ha aprofitat de la bondat de Laura.

En la literatura catalana de principis del segle XX, existeixen altres personatges femenins protagonistes que simbolitzen la topada entre els seus anhels de felicitat i un entorn inflexible que mostra ben poca comprensió pel que pugui desitjar una dona. Abans que Laura a la ciutat dels sants (1930), trobem, per exemple, Solitud, de Víctor Català (1905) i Pilar Prim, de Narcís Oller (1906). Miquel Llor no dibuixa una dona forta. Laura encarna alguns aspectes de la donna angelicata de Dante i Petrarca, que s'havia actualitzat a principis del XX. Està sempre envoltada d'una aurèola d'idealitat que la situa per sobre dels altres personatges, sobretot contraposada a la terrenalitat de Teresa.

Laura no és una heroïna èpica. El que més la distingeix és la sensibilitat, potenciada a través de l'educació artística. Llegeix per evadir-se de la realitat. La falta d'educació la condemna a aspirar a una posició social només a través del matrimoni. Per això quan és acollida al convent, al final, es dedica a l'educació de noies, cosa que les ha d'ajudar a afrontar les passions vitals, a diferència d'ella. Durant el segle XIX, Vic havia sigut un dels focus de la Renaixença cultural. Però Laura a la ciutat dels sants dona una visió de la ciutat que roman en l'imaginari col·lectiu: la d'una ciutat tancada, habitada per falsos sants i embolcallada de boira.

Maria Àngels Anglada i Emili Teixidor, els dos estretament relacionats amb Vic, escriuen obres que remeten directament a la novel·la de Llor. L'obra No em dic Laura (1981), de Maria Àngels Anglada, és un recull de tres narracions autobiogràfiques en què l'autora recorda els anys de la postguerra a Vic. La tercera narració, «No em dic Laura», dona títol a l'obra, un títol carregat d'intencions: l'autora, que és la protagonista del que es narra, es defineix en oposició a la dissortada Laura de Muntanyola.

A Laura Sants (2006), Emili Teixidor torna a remetre directament a la novel·la de Miquel Llor, i ho fa per parlar de les dones que encara ara depenen econòmicament del marit i es troben empresonades d'alguna manera. Per tant, Emili Teixidor fa una revisió del mite de Laura en la societat actual. Els personatges Les mans representen la sensibilitat dels personatges; els ulls, la seva subjectivitat. Molts habitants de Comarquinal són coneguts per un malnom LAURA - La sensibilitat de Laura no pot ser compresa pels que l'envolten. I, encara que fa esforços per adaptar-se i ser acceptada, aquests són en va.

Què ha passat perquè Laura miri «amb un esguard tan nou com si observés un estrany no vist mai» (p. 141) i el narrador constati: «No, no hi ha amor. La Laura comprèn que no ha estimat mai aquell home» (p. 144)? En arribar a Comarquinal, Laura estava convençuda que tindria amor, diners i felicitat. En el moment de marxar, només vol tornar a viure en pau allà on ningú no conegui la seva història. Se'n va més pobra, però també «lliure i sola» (pàg. 309). Amb la partida de Beatriu, Laura queda completament sola. Quan Tomàs l'obliga a anar al concert del casino abillada amb el vestit més escotat, l'únic que aconsegueix és fer revifar el desig que Pere sent per ella.

La Laura viu dos processos de desil·lusió: a la primera part, respecte del seu marit Tomàs, i a la segona part, respecte d'en Pere Gifreda. A la manera d'Anna Karènina o Emma Bovary, Laura s'enamora d'un ideal d'amor que creu veure representat en Pere una vegada perduda tota esperança de ser feliç amb el seu marit. L'estada a Les Aulines constitueix un procés ascètic per mitjà del qual es fabrica una imatge idíl·lica de Pere. Quan Laura és foragitada de Can Muntanyola, es presenta davant de Pere disposada a lliurar-s'hi i a ser la «dona perduda» de què se l'ha acusat.

Però la imatge d'un Pere mogut per l'instint i pel desig li revela el Pere de carn i ossos, un home com tots els altres, i decideix marxar. A Barcelona, després d'una breu temporada a casa de la seva tieta, Laura se'n va a viure a un convent de monges franceses on troba el repòs esperat i és feliç fent de mestra per a les internes més menudes. Els ensenya el poc que sap i confia que la seva tasca serveixi perquè les noies puguin «desconèixer les males passions que lleven la felicitat: amb l'ajut de Déu i un guiatge escaigut, creu que podrà extirpar-los aquelles inclinacions al sofriment inútil» (pàg. 312).

L'experiència viscuda a Comarquinal li ha fet comprendre la necessitat que les noies rebin una educació, l'única eina amb què poden comptar per evitar el sofriment. El conflicte de la novel·la, desenvolupat plenament al llarg de la segona part, sorgeix del triangle amorós que formen Laura, Pere i Teresa. Al final, en ciutats diferents, Laura i mossèn Joan miren per les respectives finestres mentre reflexionen sobre el que ha passat: ella veu «el sol, les estrelles, les gràcies de la ciutat» i ell «mira com la boira li esfuma totes les llunyanies» TERESA - Encarna els valors del treball, l'ordre i la mesura. La tradició centenària de Comarquinal.

L'arribada de Laura li descobreix el que s'havia amagat durant 40 anys: que està enamorada d'en Pere des d'aquell estiu a les Moreres en què el va veure nu. Conscient que Pere no és al seu abast i que competeix contra Laura, ordeix un pla per venjar-se de la barcelonina jove i bonica que gosa buscar l'amor fora del matrimoni. Teresa, que no ha conegut cap mena d'amor, ha reprimit el desig fins ara a causa de l'educació rebuda. Llor focalitza el conflicte en la repressió sexual de Teresa. El plany més agut de Teresa es produeix quan pren consciència que se l'ha mantingut ignorant en els propis sentiments i en l'expressió de l'amor, que no ha rebut educació sentimental.

La seva formació ha estat sacrificada al domini del mascle, l'hereu. És l'educació en la ignorància del propi ésser. El matrimoni és l'única opció vital per a les dones. I el matrimoni del seu germà posa de manifest el seu propi desig. Resignada a no tenir marit ni fills, es dedica al germà (concepte freudià de substitució). Per això l'aparició de Laura li desperta l'instint sexual adormit. Per això els espia i per por del sexe, segons l'educació que ha rebut, es tanca a l'habitació amb el rosari. L'estiu en què la Teresa tenia vint-i-cinc anys i en Pere catorze, la Teresa va veure d'amagat com en Pere i en Tomàs es banyaven nus al gorg de la Bruixa.

Aleshores «oprimí el desig dins una closca de moralitat rigorosa» (pàg. 178) però pren consciència d'aquest amor quan s'adona que en Pere i la Laura s'estimen. És important l'escena de la copa de vi negre i els llavis mullats: «I avui que en Pere se n'ha anat tan d'hora, la Teresa va i recull la safata i la copa on en Pere ha begut, i en el fons de la qual reposa una breu lluna daurada del vi més antic del celler. Encara perdura el senyal de la boca al voraviu del cristall. I la Teresa, moguda per una voluntat que dormita sota la voluntat aparent, se l'acosta als llavis, els aplica al senyal, profundament, terriblement.

Un breu cruixit sec; un bocí de vidre entre les dents; el llavi sagna.» (pàg. 180). El sagnat del llavi simbolitza el desvetllament del desig sexual de Teresa, reprimit fins a l'edat de 40 anys. L'escena de la copa té lloc just abans que es produeixi una revelació transcendental per a Teresa: tant Laura com ella estan enamorades de l'advocat («Sols la dona endevina la dona» (pàg. 181); «ara s'adona bé que ha estimat en Pere anys i anys, en silenci i resignada [...]; és la passió de darrera hora» (pàg. 181). És aleshores que decideix venjar-se de la jove barcelonina.

A l'ermita de sant Roc, comença a dur a terme la seva venjança, que consisteix a fer córrer el rumor que Laura i Pere tenen una relació extramatrimonial. En conseqüència, la gent del poble evitarà el contacte amb Laura i ella se sentirà cada vegada més sola. Però, lluny del que Teresa tenia previst, Laura surt enfortida de la seva estada a Les Aulines. En comptes d'abandonar-se a la desesperació, la barcelonina assumeix el càstig sense queixar-se i amb una total naturalitat, fet que frustra la set de venjança de la seva cunyada. A més, en tornar a Comarquinal, Laura continua despertant l'admiració dels homes. L'estada a Les Aulines no ha suposat el càstig que Teresa s'esperava.

Laura marxa, però Teresa és encara més la víctima de la societat benestant PERE: En Pere Gifreda coneix la Laura quan aquesta ja ha perdut la filla i se sent atret per la seva figura blanca i adolorida i perquè és un dels pocs caràcters sensibles en tot Comarquinal. De fet, el narrador no s'està de comentar la possibilitat que, d'haver conegut Laura en un ambient ciutadà, tal vegada no s'hi hauria fixat. Amb el temps, aquest amor incorpori s'anirà transformant en desig; un desig que oblidarà durant la seva estada a La Haia però que revifarà, i amb més intensitat, en tornar a la vila.

En realitat, Pere encarna dos personatges: el Pere ideal que s'imagina Laura a les Aulines i el Pere real que s'acaba revelant al final, «un ésser instintiu, enrogit, anhelós, la boca cruel com un conquistador al punt que va a assaborir la venjança, un amo que venç» (pàg. 304). ONCLE LLIBORI: Pater familias. Carlí convençut i fadristern que desbanca l'»hereu escampa» del seu germà. Covard, roí, gasiu i libidinós, deshereta al fill a causa del casament amb una pobra. TOMÀS DE MUNTANYOLA: es riu d'alguns personatges de la vila i es manifesta anticlerical. També serà objecte de difamació: «Cal Calçot» és el malnom que rep la família (home feble, a mercè de la dona).

Comarquinal: geografia i valors: tancament, religiositat, ignorància, repressió, materialisme (l'excepció: mossèn Joan Serra) Comarquinal és una ciutat geogràficament tancada en una vall, envoltada i protegida per la boira. Els seus habitants viuen seguint unes normes religioses molt estrictes, que els porten a la reprimir (sobretot les dones). En general, no tenen educació i són materialistes (per exemple, Tomàs o oncle Llibori). La hipocresia marca les seves vides. Un personatge que no segueix aquestes característiques és Mn. Joan Serra: té educació, sensibilitat per l'art, no és hipòcrita...

Laura a la ciutat dels sants va ser escrita en una època en què les dones encara no havien aconseguit gaires drets: no podien votar, no podien obrir un compte corrent, havien d'obeir el marit, no podien divorciar-se, etc. L'obra recull aquest masclisme estructural. L'oncle Llibori diu, per exemple: «El consell de la muller és la sort o la ruïna d'una casa.» o «El matrimoni és una cadena, i has de saber resignar-te.» Hi ha molts altres exemples que evidencien el masclisme de l'època. Per exemple, el fet que se suposi que Laura, i no Tomàs, té un problema perquè triga uns mesos a quedar-se embarassada o perquè no dona un hereu a la casa Muntanyola.

Part del masclisme estructural de l'època es manifesta en el sistema d'hereus vigent a Catalunya. Un altre aspecte relacionat amb el masclisme de l'època és l'assignació d'uns determinats rols associats als homes i d'altres, de ben diferents, associats a les dones. El gènere determina les ocupacions de les dones (la cura i les tasques domèstiques) i les dels homes (el treball remunerat, la diversió). El gènere també determina l'espai que ocupen les dones (la casa: l'espai privat) i els homes (el carrer, el casino: l'espai públic). La boira com a símbol La boira és un motiu recurrent en la novel·la, té un gran protagonisme. Podríem dir que és un leit- motiv.

La boira representa alguna cosa més que un fenomen metereològic. La boira simbolitza l'aïllament de Comarquinal amb l'exterior i l'hermetisme de la seva societat, però també la conseqüent soledat de Laura. Per això la percepció que ella en té va variant al llarg de l'obra. La boira és també un símbol d'ocultació, d'hipocresia, trets propis d'aquesta vila habitada per falsos sants. A partir de l'arribada de Pere, Laura agraeix que hi hagi boira perquè sent que la protegeix de les mirades inquisidores dels comarquinalencs.

La frase que tanca el llibre s'hi refereix: «I la boira, densa, cau i abriga la ciutat amb tots els seus sants vius i morts.» L'oposició Comarquinal / Barcelona Comarquinal i Barcelona són dos mons contraposats. Comarquinal és l'opressió, una comarca petita i estreta, protegida d'aires de modernitat i reclosa en un aire viciat. Barcelona, en canvi, representa la llibertat. Bona part dels personatges de Comarquinal amb qui es relaciona Laura li retreuen que sigui una forastera vinguda de Barcelona. Barcelona és vista com la gran metròpoli moderna a la qual s'assimila el vici i la pèrdua dels bons i vells costums.

Els homes s'escapen a Barcelona i les dones volen tenir-ne notícies però fan veure que no en saben res per dissimular. De prejudicis negatius sobre Barcelona, n'hi ha molts al llarg de tota la novel·la. Per exemple: «No tenim aquella humitat als vespres, com a Barcelona, que us fa estar grocs i us malmet el pit» (pàg. 69), «Us serveixen uns cuinats irrisoris com qui pesa els menjars en balances» (pàg. 116), «Barcelona és la perdició del nostre jovent» (pàg. 124).

Laura a la ciutat dels sants explica la història d'una jove barcelonina d'origen humil que deixa la capital catalana per anar-se'n va a viure a l'espai simbòlic de Comarquinal amb l'home amb qui s'acaba de casar, un dels hereus més importants de la vila. Laura, com moltes de les noies del seu temps, esperava veure acomplerts els seus somnis de promoció social gràcies a aquest matrimoni. Però la sensibilitat i els desigs de la noia xocaran contra la realitat d'una ciutat de províncies conservadora, hipòcrita i asfixiant, amb la boira com a element de protecció. El conflicte es concreta en el fet que Tomàs de Muntanyola es casa amb la dona equivocada.

Estil A l'estil de Llor no hi ha llargues i detallades descripcions sobre la ciutat, el camp o el físic dels personatges. Al llarg de l'obra hi ha força descripcions de tall impressionista. Un bon exemple és el que trobem a la pàgina 90, corresponent al primer matí que Laura passa a la casa de Comarquinal: «La ciutat es desvetlla. Ja de bon matí que el sol pugna amb la boira, fins que, potser a les deu o a les onze, guanya la partida, clivella la massa de vapors emperesits. Un raig, pàl·lid, llisca de biaix entre un porticó mal clos al dormitori dels senyors de Muntanyola, topa amb un mirall i es desvia fins que s'atura al coixí dels nuvis.»