La Filosofia de David Hume: Empirisme i Escepticisme

I 24 flashcards i 16 preguntes més al document.

Text del document

David Hume Intro Els empiristes diuen que el coneixement racional no depèn de la suposada existència d'idees innates, sinó que es fonamenta en l'experiència. No hi ha raó que pugui prescindir del coneixement sensible. Com a moviment podem assenyalar quatre grans idees en el conjunt de l'empirisme: 1. La negació de qualsevol mena d'idees innates (Tabula rasa). 2. L'establiment de l'evidència sensible com a únic criteri epistemològic de veritat. 3. Cal rebutjar com a il·legítim qualsevol contingut de consciència que no tingui un correlat (implicació) en l'experiència. 4. Negació de la possibilitat d'un coneixement universal i necessari. Tot Hume és un intent d'impugnar Descartes per dogmàtic.

Descartes havia dit que el fonament del coneixement són les idees innates i, Hume, en canvi, va afirmar que el criteri de veritat és el principi de la còpia: Només és veritat aquella idea que prové d'una impressió. En Hume hi ha molt clarament una reivindicació de: L'escepticisme. El món humà no és el de les veritats absolutes, sinó que el de veritats probables i canviants. Això implica en la teoria del coneixement el següent: Revisar el criteri de veritat, a través del Principi de la Còpia. Fer crítica a les idees de substància i causa, que no provenen de cap impressió sensible. Considerar pseudoconceptes Jo, Déu, Món (les tres idees de la raó que segons Descartes eren idees innates.

Emotivisme. L'ètica té el seu origen en els sentiments. Els individus no tenim impressions ni idees en què basar les nostres idees morals i, de fet, en la majoria de les nostres accions ens deixem portar més per les passions que les idees. Epistemologia L'origen del coneixement Hume parteix de quins són els continguts de la ment, i anomenarà percepcions al que Locke denominà idees. No obstant això, Locke suposa l'existència de la substància i, en canvi, Hume diu que no es pot afirmar la seva existència. Tot el coneixement té el seu origen en l'experiència i es redueix a les percepcions i, per tant, aquestes són el material bàsic de l'enteniment i n'hi ha de dos tipus: Les impressions.

Són més fortes i vives, el seu origen és l'experiència sensible i apareixen en 1r lloc. N'hi ha de sensació, de reflexió, simples i compostes. Ex: sensació de fred, veure un color… Les idees. Tenen menys força i són menys vives, el seu origen són les impressions i apareixen en 2n lloc. N'hi ha que tenen el seu origen en la memòria i d'altres en la imaginació. També en trobem de simples i de compostes. D'aquesta distinció entre impressions i idees, Hume extreurà el principi de còpia, que defensa que una idea té realitat o validesa si podem identificar la impressió de la qual procedeix; en cas contrari, serà una ficció de la ment. La constitució del coneixement Memòria.

Ens permet transformar les impressions en idees, de manera que pot conservar les impressions originals, tot i que més debilitades. Manté l'estructura i l'ordre. Imaginació. Ens permet combinar unes idees simples amb d'altres per formar idees complexes. Molt sovint aquesta combinació tendeix a unir idees amb les mateixes característiques a través de les "Lleis d'associació d'idees", és a dir, principis que regeixen la combinació natural d'idees per part de la imaginació. Hi ha de tres tipus: De semblança. Les idees s'uneixen quan s'assemblen. De continuïtat. Quan les idees es troben properes en l'espai i/o en el temps. De causa-efecte. Les idees es combinen per una relació causa-efecte.

Els tipus de coneixement Les relacions d'idees No necessiten de l'experiència per establir-se, únicament de la raó i del principi de no contradicció. Analitzant i comparant les idees sabem si el que s'afirma és cert o no. Proporcionen coneixement universal i necessari. Proporcionen total certesa, però no amplien el coneixement, ja que s'ocupa d'entitats abstractes inventades per l'ésser humà. Són pròpies de les ciències pures com les mates, la geometria, la lògica, etc. Ex: el quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat dels dos costats. Qüestions de fet Cal recórrer a l'experiència per saber si són certes.

Tenen el seu fonament en la relació causa-efecte, és a dir, del fet d'haver observat en el passat que cada vegada que es produïa una casus "X", a continuació es produïa l'efecte "Y". Aquest coneixement no és universal ni necessari, sinó particular i contingent, ja que pensar el contrari no és lògicament impossible. Fa referència a coses de la realitat. Són pròpies de les ciències naturals i empíriques com la física, la química, la biologia, etc. Amplia el nostre coneixement del món. Tenen el valor d'una creença basada en l'hàbit i el consum. Ex: demà sortirà el Sol.

Anàlisi de la relació causa-efecte Recordem que segons Hume, tot el nostre coneixement està basat en les qüestions de fet i aquestes tenen el seu fonament en la relació causa-efecte. Aquesta relació és la que ens permet fer prediccions basant-nos en l'experiència passada i suposant que el futur serà conforme el passat. Per analitzar de manera senzilla la idea de causa, Hume posa l'exemple d'una bola de billar que es mou per una taula fins a impactar amb una altra bola que, després de l'impacte, es mou. L'impacte de la primera bola és la causa i el moviment de la 2a és l'efecte.

En la tradició filosòfica anterior, la relació causal s'entenia com una connexió necessària entre dues coses (la causa i efecte) de manera que sempre que es produís la causa necessàriament s'havia de produir l'efecte. Per tant, se li atribuia un valor demostratiu que ens proporcionava certesa. Hume analitza aquesta relació a partir de principis empiristes. Diu que, per establir una relació entre causa i efecte, s'han de donar tres circumstàncies: la contigüitat (espai temporal entre la causa i l'efecte, la prioritat en el temps de la causa i la conjunció constant entre l'una i l'altre.

La idea de causa és una idea complexa perquè la formen, com a mínim, tres idees: la idea de causa, la idea d'efecte i la idea d'una connexió necessària l'una i l'altra. Si apliquem el principi de còpia, podem comprovar que tenim la impressió de la causa i l'efecte, però no la d'una connexió necessària. Per tant, no podem afirmar que aquesta existeixi i tampoc no podem atorgar a la relació causa-efecte un valor demostratiu. L'única cosa de la qual tenim experiència és d'una successió constant en el passat, de la constatació que després d'una mateixa causa sempre s'ha produït un mateix efecte. Podem deduir a partir d'aquests fets passats que en el futur sempre seguirà sent igual?

Només si apliquem el principi d'inducció i generalitzem suposant que sempre serà d'aquesta manera. Però, per aplicar aquest principi, hauríem de suposar la uniformitat de la naturalesa, cosa que és del tot indemostrable. Per tant, no sabem si aquesta relació que establim existeix en la realitat, encara que sí sabem que, quan l'hem observat diverses vegades, la nostra ment tendeix a unir aquestes dues idees de manera regular. Ens cal acceptar que el nostre coneixement del món és sempre limitat. No hi ha principis indubtables, sinó creences. La creença és un sentiment provocat per la conjunció d'una sèrie de fets que estem acostumats a veure l'un darrere de l'altre.

La imaginació avança esdeveniments. Per tant, és el costum i no pas la raó el que ens inclina a pensar que el futur serà conforme al passat. A partir d'això, la ciència sembla que queda desautoritzada per formular lleis necessàries i universals. Concepció de la realitat: anàlisi dels conceptes de la metafísica Crítica al concepte de substància: el món, el jo i Déu Descartes definia la substància com allò que no necessita de cap altra cosa per existir, i en trobava tres: Déu, el jo i el món. Amb Locke, Hume entén per substància el suport invisible sobre el qual resideixen les qualitats de l'objecte.

Precisament perquè és invisible, no podem mostrar de quina impressió deriva i, per tant, no té cap validesa cognoscitiva. Per definició, Déu i el jo són immaterials i, per tant, amb el mateix argument es demostra la seva nul·la validesa cognoscitiva. Amb això, Hume defensa l'agnosticisme, ja que l'existència de Déu és indemostrable. Pel que fa al món, en tenim percepcions, però només percebem les qualitats sensibles i no pas el suport que les sosté; així, tampoc en el cas dels objectes, del món, no tenim coneixement de la seva substància. La validesa pràctica del jo i del món Hi ha, però, una diferència entre les idees d'objecte i de jo, d'una banda, i la de Déu, de l'altra.

De Déu, no en tinc cap percepció en absolut i, per tant, no el conec de cap manera. En canvi, tant de l'objecte com del jo, en tinc un cert coneixement: l'objecte se'm presenta com una pluralitat d'impressions diverses, però que flueixen juntes i, del jo, en tinc l'experiència d'un feix continu d'impressions. Tot i no tenir validesa teòrica, aquestes sí que tenen validesa pràctica: hem de creure en la identitat del subjecte per demanar-li responsabilitats en la convivència entre individus i hem de creure en la identitat de l'objecte per fer possibles els drets de propietat.

Per tant, Hume és un escepticista moderat perquè admet que, tot i no tenir validesa cognoscitiva, hem de creure en la unitat del subjecte i de l'objecte.