Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual

I 0 flashcards i 28 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS FONAMENTS ARTÍSTICS Selectivitat (PAU Catalunya) AprenAI 2026-2027 Tot el temari de Fonaments Artístics de la Selectivitat, del Neoclassicisme al Post-Internet Art, amb esquemes, 44 preguntes de test i resum per repassar. APREN.AI Índex Tema 1: El segle XIX 1 Com analitzar una obra: vocabulari de l'anàlisi formal 6 Per què cal un vocabulari precís 6 1. Els elements formals 7 2. La composició 7 3. La iconografia: què es representa i què vol dir 8 4. Situar l'obra en el temps (qüestió 1.3) 8 2 Neoclassicisme, Romanticisme i Realisme 9 1. El Neoclassicisme: L'imperi de la raó i el cànon grecoromà 10 2. El Romanticisme: La rebel·lió de la subjectivitat i el concepte de sublim 11 3.

El Realisme: La mirada objectiva sobre la condició humana 12 4. La Germanor Prerafaelita: Espiritualitat, naturalisme i resistència a la modernitat 13 5. Síntesi comparativa de les concepcions artístiques del segle XIX 15 3 De l'Impressionisme al canvi de segle 16 1. La fallida de l'academicisme i la nova mirada moderna 17 2. L'Impressionisme: la conquesta de la llum i la temporalitat 17 3. El Neoimpressionisme: la sistematització científica de la percepció 18 4. El Postimpressionisme: l'obertura a la subjectivitat i l'estructura 18 5. El Simbolisme: la reacció idealista contra el positivisme 19 6. L'arquitectura del ferro i les Exposicions Universals 20 7.

L'Art Nouveau i el Modernisme: cap a l'art total 20 8.

L'Escola de Chicago i el naixement del gratacel 21 4 Música, òpera i dansa al segle XIX: del Romanticisme a l'Impressionisme musical 24 La música romàntica: el músic com a geni 25 L'òpera: bel canto, Verdi i el teatre burgès 25 Wagner i el drama musical 25 El ballet: del romàntic al clàssic rus 26 La dansa i l'espectacle com a tema pictòric 26 L'Impressionisme musical 26 5 Arts and Crafts, fotografia, cinema i nous espectacles de la societat industrial 28 L'Arts and Crafts: la resposta artesanal a la màquina 28 La fotografia 29 De la cronofotografia al cinema 29 Nous espectacles i mitjans de masses 30 6 Édouard Manet i la sortida del realisme 31 Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 1 Manet, entre el Realisme i l'Impressionisme 31 Obres clau 31 Trets formals 32 Manet i el grup impressionista 33 Medardo Rosso, l'escultura impressionista 33 7 El Modernisme català: context sociocultural i pintura 34 La Barcelona de finals del segle XIX 34 L'Exposició Universal de 1888 i l'eclecticisme previ 35 Conflictivitat social i esdeveniments de referència 35 La pintura: Ramon Casas i Santiago Rusiñol 36 Aplicació a una pregunta de context: la Casa Milà 37 8 La Secessió de Viena i la Wiener Werkstätte 38 Una ruptura amb l'art oficial 38 El Pavelló de la Secessió 38 Klimt: or i superfície plana 39 La Wiener Werkstätte (1903) 39 Trets formals i comparació amb l'Art Nouveau francobelga 40 Tema 2: La primera meitat del segle XX 9 Fauvisme i Expressionisme 45 1.

El canvi de paradigma al tombant del segle XX: de la impressió retinal a la subjectivitat radical 45 2. El Fauvisme: l'emancipació absoluta del color 46 3. L'Expressionisme: deformació formal i angoixa existencial 47 4. Els dos grans focus de l'Expressionisme alemany 48 5.

Comparativa sistemàtica: Fauvisme davant d'Expressionisme 49 10 Munch i l'Expressionisme austríac 52 Edvard Munch: l'arrel nòrdica de l'Expressionisme 52 La Viena de Freud i el final d'un imperi 53 Oskar Kokoschka (1886-1980) 54 Egon Schiele (1890-1918) 54 11 Cubisme, Orfisme i Futurisme 56 La revolució cubista: la destrucció de l'espai renaixentista 56 Evolució del cubisme: fase analítica i fase sintètica 57 L'Orfisme: cromatisme, llum i ritme musical 58 El Futurisme: dinamisme, màquina i ruptura agressiva 59 Metodologia PAU: l'exercici 3 (proposta d'ideació i comunicació visual) 59 12 Avantguardes russes i ruptura Dadà 62 L'eclosió de l'avantguarda a Rússia: del Raionisme a la Revolució 63 El Suprematisme: l'abstracció pura i el grau zero de la pintura 63 Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 2 El Constructivisme rus: l'art com a producció i transformació social 64 El gir estètic estatal: la imposició del Realisme Socialista 65 La ruptura Dadà: Zúric, Nova York i Berlín 66 Procediments de ruptura dadaista: ready-made, atzar i fotomuntatge 66 13 La imatge en moviment a les avantguardes: cinema abstracte i cinema soviètic 68 El cinema abstracte alemany 69 El cinema soviètic: el muntatge com a arma 69 La gràfica constructivista 70 Referències breus: expressionisme i surrealisme al cinema 70 14 Música i arts escèniques de les primeres avantguardes 71 Els Ballets Russos: l'escenari com a obra d'art total 72 Schönberg: atonalitat i dodecafonisme 73 Futurisme: la música del soroll 73 Dadà al Cabaret Voltaire 73 Bauhaus i constructivisme: el cos geometritzat 74 15 Surrealisme, Nova Objectivitat i Realisme Social 75 L'escenari d'entreguerres: entre la psique interior i la fractura social 75 El precedent immediat: la Pintura Metafísica 76 El Surrealisme: la conquesta de l'inconscient 77 La Nova Objectivitat (Neue Sachlichkeit) 78 El Realisme Social d'entreguerres als Estats Units i Mèxic 78 Comparativa de mètodes visuals d'entreguerres 79 16 L'art al servei i en contra dels totalitarismes: feixismes, Guerra Civil i Segona Guerra Mundial 80 1.

L'art com a eina dels règims totalitaris 81 2. L'art contra el feixisme: John Heartfield 82 3. La Guerra Civil espanyola (1936-1939) 82 4. La fotografia i el cinema com a testimoni 82 17 Funcionalisme, De Stijl i Bauhaus 84 1. El Neoplasticisme i el moviment De Stijl 84 2. L'Escola Bauhaus: funcionalisme i integració de les arts 85 3. L'Arquitectura Orgànica: Frank Lloyd Wright 87 4. L'Art Déco: l'elegància decorativa d'entreguerres 88 5.

Comparativa crítica: Racionalisme, Neoplasticisme i Art Déco 89 18 Racionalisme i Estil Internacional: Le Corbusier i Mies van der Rohe 91 Le Corbusier: la casa com a màquina 91 Formigó vist i brutalisme 92 Mies van der Rohe: menys és més 92 Context: reconstrucció i difusió internacional 93 Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 3 19 Antologia de manifestos de les avantguardes: idees clau per a l'exercici 3.1 93 Com es treballa un text a la qüestió 3.1 94 Primeres avantguardes 94 Com es relaciona el text amb la imatge 96 Tema 3: La segona meitat del segle XX 20 Informalismes i Expressionisme Abstracte 102 1.

El context de la postguerra: fractura històrica i trasllat del centre artístic 102 2. L'existencialisme figuratiu europeu (1940–1960) 103 3. L'Expressionisme Abstracte als Estats Units (1940–1955) 104 4. L'Informalisme europeu i les estètiques de la matèria (1945–1960) 105 5. Procediment d'anàlisi formal i contextual d'una obra de la postguerra 107 21 De la cultura de masses a la desmaterialització de l'art 108 1. El retorn a l'objecte i la cultura de consum: Neodadaisme, Pop Art i Nouveau Réalisme 109 2. Investigació perceptiva: Art Cinètic i Op Art 111 3. De la forma depurada a l'acció: Abstracció Postpictòrica, Minimalisme i Process Art 111 4.

La desmaterialització: Art Conceptual, Fluxus i Pràctiques Processuals 112 5. Intervenció en l'espai: Land Art i Arte Povera 114 Textos clau de la segona meitat del segle XX (per a l'exercici 3.1) 115 22 Psicodèlia dels anys 60 i les il·lusions d'Escher 117 La psicodèlia: l'estètica de la contracultura 117 M. C.

Escher i l'espai impossible 118 23 El Pop a l'Estat espanyol: Equip Crònica 120 Context: un país que es modernitza sense llibertat 120 Els protagonistes: el Pop crític valencià 121 Recursos plàstics 121 La saleta (1970) 121 Diferència amb el Pop nord-americà 122 24 Cultura de masses de la segona meitat del segle XX: cinema, còmic, televisió, moda i música 123 Cinema: Europa contra el model de Hollywood 123 Còmic: de la línia clara al manga 124 Televisió i sèries 124 La moda com a fenomen social 124 Música clàssica i tecnologia 125 25 Postmodernitat i el retorn a la imatge 126 1. El canvi de paradigma: Modernitat versus Postmodernitat 127 2.

Estratègies de representació: Pastitx, eclecticisme i apropiacionisme 128 3. El retorn a la matèria pictòrica: Neoexpressionisme i Transavantguarda 129 Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 4 4. L'engany de la lent: L'Hiperrealisme 129 5. Consumisme, ironia i seducció visual: El Neopop i l'estètica 'kitsch' 130 26 Moviments «neo», art conceptual analític i arquitectura deconstructivista 133 Els moviments que reactiven avantguardes 134 L'art conceptual analític: Joseph Kosuth 134 Arquitectura postmoderna i deconstructivista 135 Tema 4: El fet artístic al segle XXI 27 La cultura visual i audiovisual contemporània 140 1.

Art sensacionalista: xoc emocional, mercat i cos 141 2. De la paret urbana a la viralitat: el Street Art 142 3. El Post-Internet Art i la cultura digital 142 4. Metodologia d'anàlisi comparativa: Art històric i cultura visual actual 143 28 Canvis en la difusió i la recepció de l'art des del segle XIX 145 1. El sistema acadèmic i la seva crisi 145 2. Exposicions Universals i museus d'art modern 145 3. Fotografia i reproductibilitat tècnica 146 4. Manifestos i revistes d'avantguarda 146 5. Mitjans de masses i crítica institucional 146 6.

Internet, xarxes socials i NFT 146 29 Resum per repassar 149 Segle XIX: del Neoclassicisme a l'Arts and Crafts 149 Manet, Impressionisme i canvi de segle 149 Arquitectura i arts decoratives del canvi de segle 150 Música, escena i noves imatges al segle XIX 150 Fauvisme i Expressionisme 151 Cubisme, Orfisme i Futurisme 151 Avantguardes russes i Dadà 151 Imatge en moviment, música i escena d'avantguarda 152 Entreguerres: Surrealisme, realismes i totalitarismes 152 Arquitectura i disseny d'entreguerres 152 Segona meitat del segle XX 153 Postmodernitat 154 Segle XXI i difusió de l'art 154 Comparatives clau 155 Cronologia 155 Solucions de les preguntes de repàs 157 Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 5 1 Com analitzar una obra: vocabulari de l'anàlisi formal EN ACABAR SABRÀS Saber anomenar i descriure els elements formals d'una obra: línia, forma, color, llum, volum, textura i espai.

Saber analitzar la composició amb termes com pes visual, línies directrius, ritme i simetria. Saber redactar les quatre característiques de la qüestió 1.1 en menys de 80 paraules. Saber situar una obra per dècades i terços de segle. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Si haguessis de descriure un quadre a algú que no el pot veure, per on començaries? Per què cal un vocabulari precís A la qüestió 1.1 de l'examen cal identificar i explicar quatre característiques formals o iconogràfiques d'una obra en un màxim de 80 paraules, i a l'exercici 2 cal analitzar els elements bàsics de dues imatges.

No n'hi ha prou de dir «té molt color» o «és dinàmica»: cal anomenar l'element (línia, color, llum…), dir com és i quin efecte produeix, i relacionar-ho amb el moviment. Aquest vocabulari serveix per a tots els temes del dossier.

TEMA 1 El segle XIX 1 Com analitzar una obra: vocabulari de l'anàlisi formal 2 Neoclassicisme, Romanticisme i Realisme 3 De l'Impressionisme al canvi de segle 4 Música, òpera i dansa al segle XIX: del Romanticisme a l'Impressionisme musical 5 Arts and Crafts, fotografia, cinema i nous espectacles de la societat industrial 6 Édouard Manet i la sortida del realisme 7 El Modernisme català: context sociocultural i pintura 8 La Secessió de Viena i la Wiener Werkstätte Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 6 1.

Els elements formals Element Com pot ser Exemple Línia Recta o corba; horitzontal (calma), vertical (elevació), diagonal (moviment, tensió); contorn marcat o difús; línies de força La línia corba «de fuet» de l'Art Nouveau; les diagonals del Futurisme Forma Geomètrica o orgànica; naturalista, estilitzada, deformada o abstracta; plana o modelada Els rectangles de Mondrian; la deformació expressionista Color Primaris o secundaris; complementaris; càlids o freds; saturat o apagat; naturalista o arbitrari; en tintes planes o modulat El color pur i arbitrari del Fauvisme; la gamma d'ocres i grisos del Cubisme analític Llum Natural o artificial; focal o difusa; contrast fort de llum i ombra (clarobscur) o llum homogènia; llum representada o llum real (neó, projeccions) La llum canviant de l'aire lliure a l'Impressionisme Volum Real (escultura, arquitectura, objecte) o representat (modelat amb ombres); massís o buidat; obert o tancat El buit com a forma a l'escultura constructivista Textura Tàctil (matèria real, collage, sorra) o visual (il·lusió pintada); llisa o rugosa; pinzellada fosa o visible i empastada La matèria gruixuda de Tàpies; la superfície llisa i impersonal del Pop Espai Perspectiva lineal (punt de fuga), atmosfèrica o múltiple; espai profund o pla La perspectiva múltiple del Cubisme; l'aplanament de l'espai a Manet DEFINICIÓ Els colors complementaris són els que s'oposen al cercle cromàtic: cada primari amb el secundari format pels altres dos (vermell-verd, blau-taronja, groc-violeta).

Posats un al costat de l'altre s'intensifiquen i fan vibrar la superfície. La tinta plana és un color aplicat de manera uniforme, sense gradacions ni ombres. 2. La composició La composició és l'organització dels elements dins del format. Els termes més útils són: Format i enquadrament: horitzontal, vertical o quadrat; enquadrament tancat o tallat pels marges, d'aspecte fotogràfic (com a Degas). Esquema compositiu: piramidal o triangular (estabilitat), en diagonal (dinamisme), circular, en franges o en retícula. Simetria i asimetria: la simetria transmet ordre i calma; l'asimetria, tensió i moviment.

Pes visual i equilibri: una forma gran, fosca, saturada o aïllada «pesa» més; l'equilibri pot ser simètric o compensat (masses diferents que es contrapesen). Línies directrius i centre d'interès: línies reals o imaginàries (una mirada, un gest, un camí) que porten l'ull cap al punt principal. Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 7 Ritme: repetició d'elements (formes, colors, intervals) que crea moviment visual; pot ser regular, com la seriació del Pop o del Minimalisme, o alternat. Termes i profunditat: primer terme, terme mitjà i fons; composició oberta (sembla continuar fora del quadre) o tancada.

COMPROVA-HO 2 Una pintura amb una gran diagonal que travessa el quadre i figures tallades pels marges, té una composició estable o dinàmica? Oberta o tancada? 3. La iconografia: què es representa i què vol dir A més de la forma, l'obra té un tema (retrat, paisatge, natura morta, escena d'història, escena quotidiana…) i pot contenir símbols i metàfores visuals. L'anàlisi iconogràfica identifica què es representa i què significa: el rellotge tou de Dalí és una metàfora del temps psicològic; la màquina, al Futurisme, és el símbol del progrés. A la qüestió 1.1, aquests trets també compten com a característiques. 4.

Situar l'obra en el temps (qüestió 1.3) L'examen demana referències temporals precises: dècades («anys vint», «dècada de 1960») i terços de segle. Un segle es divideix en tres parts d'uns 33 anys: el primer terç del segle XX va aproximadament del 1900 al 1933; el segon, del 1933 al 1966, i el tercer, del 1966 al 2000. També són útils expressions com «finals del segle XIX», «període d'entreguerres» (1918-1939) o «postguerra». PER RECORDAR-HO Pavelló alemany de Mies van der Rohe (1929) = anys vint, primer terç del segle XX. Panton Chair (c. 1960) = dècada de 1960, segon terç del segle XX. ERROR FREQÜENT Fer una llista de termes sense relacionar-los amb l'obra («línia, color, composició»).

Cada característica ha de dir quin element, com és i què aporta: per exemple, «color pur i arbitrari, aplicat en tintes planes, que expressa l'emoció i no imita la realitat». EXEMPLE Quatre característiques de La dansa de Matisse (1909-1910) en menys de 80 paraules: «1) Color arbitrari i saturat en tintes planes: cossos vermells sobre un fons blau i verd, contrast càlid-fred. 2) Línia corba i contínua que tanca contorns simplificats. 3) Composició circular: el rotllo de figures crea ritme i moviment. 4) Espai pla, sense perspectiva ni modelat. Són trets del Fauvisme.» COMPROVA-HO 3 Quina diferència hi ha entre una textura tàctil i una textura visual?

Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 8 IDEES CLAU Una bona característica formal diu quin element és, com és i quin efecte produeix, i el relaciona amb el moviment. Els elements formals bàsics són línia, forma, color, llum, volum, textura i espai. La composició s'analitza amb l'esquema (piramidal, diagonal, circular…), la simetria o asimetria, el pes visual, les línies directrius i el ritme. La iconografia explica el tema, els símbols i les metàfores visuals d'una obra. Per datar es fan servir dècades i terços de segle (primer terç del segle XX: c. 1900-1933). COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 4. Què cal incloure en cada una de les quatre característiques de la qüestió 1.1? 5.

Per què una composició en diagonal sembla més dinàmica que una de piramidal? 6. A quin terç de segle i dècada correspon una obra del 1956? TEMA 1: EL SEGLE XIX 2 Neoclassicisme,Romanticisme i Realisme EN ACABAR SABRÀS Saber relacionar el Neoclassicisme amb la Il·lustració i el model grecoromà, i reconèixer la pintura d'història de David. Saber explicar com el Romanticisme trenca amb el classicisme mitjançant la subjectivitat, el color i el sublim. Saber identificar els trets del Realisme i la seva relació amb el positivisme i la qüestió social. Saber situar la Germanor Prerafaelita com a reacció contra la industrialització.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 7 En menys de cent anys, la pintura passa d'herois grecs perfectes a pagesos cansats picant pedra. Què havia canviat a la societat perquè això passés? El segle XIX artístic representa una de les etapes de transformació més intenses de la història cultural occidental. Lluny de constituir un període homogeni, arrenca amb la pugna entre dues concepcions antagòniques del món: la racionalitat universalista hereva del segle de les Llums i l'esclat subjectiu de les emocions individuals.

A aquesta dialèctica s'hi sumarà, a mitjan segle, la irrupció de la societat industrial i de masses, que obligarà els creadors a abandonar les al·legories mitològiques i la pulsió fantàstica per confrontar de ple les condicions materials de la seva època. Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 9 1. El Neoclassicisme: L'imperi de la raó i el cànon grecoromà Context intel·lectual i fonaments històrics El Neoclassicisme es va desenvolupar aproximadament entre 1750 i 1830, estretament vinculat al projecte de la Il·lustració i al naixement del mètode científic modern impulsat per figures com John Locke i Isaac Newton.

La publicació de L'Encyclopédie per Denis Diderot i Jean le Rond d'Alembert (1751-1772) va consolidar la fe en el coneixement empíric, la moral cívica i l'educació com a motors de progrés col·lectiu enfront de l'hegemonia aristocràtica. Aquest substrat ideològic va rebre un impuls decisiu amb les excavacions arqueològiques d'Herculà (1738) i Pompeia (1748), que van desvetllar directament els vestigis materials del món clàssic.

L'any 1755, l'historiador i arqueòleg alemany Johann Joachim Winckelmann va sistematitzar aquest entusiasme establint les bases doctrinals de l'art clàssic, definit per una «noble senzillesa i serena grandesa» (Reflexions sobre la imitació de les obres gregues), idea que va desenvolupar el 1764 a la Història de l'art de l'Antiguitat. Aquest ideal de puresa formal va servir per rebutjar frontalment els excessos ornamentals i la frivolitat cortesana del Barroc tardà i del Rococó.

CÀNON NEOCLÀSSIC El cànon neoclàssic és el sistema normatiu basat en l'harmonia proporcional, la simetria geomètrica i la depuració lineal de l'Antiguitat grecoromana, concebut no com una simple còpia arqueològica, sinó com la materialització visual de l'ordre moral i la virtut republicana. L'estètica neoclàssica i la gran pintura d'història En el pla formal, el moviment va imposar la supremacia absoluta del dibuix sobre el color. La línia neta i el contorn precís definien els volums amb claredat geomètrica, mentre que el cromatisme restava subordinat a una funció descriptiva o de modelat volumètric.

En arquitectura, es van recuperar les tipologies monumentals gregues i romanes: columnates monumentals, frontons triangulars i els ordres dòric, jònic i corinti. L'art havia d'exercir una finalitat pedagògica i moralitzadora, exaltant la disciplina, la lleialtat i el sacrifici cívic. Durant la Revolució Francesa (1789) i la posterior etapa napoleònica, la pintura d'història va esdevenir el gènere noble per excel·lència. L'estat i la burgesia necessitaven noves iconografies cíviques que legitimessin la transformació sociopolítica. Jacques-Louis David: Figura central del període.

A El jurament dels horacis (1784), sintetitza la primacia del deure col·lectiu sobre els afectes familiars mitjançant una composició dividida en tres arcs sobris, amb línies diagonals tenses i un dibuix escultòric. A La mort de Marat (1793), converteix el líder jacobí assassinat en un màrtir laic, utilitzant una il·luminació sòbria que recorda el tenebrisme caravaggesc aplicat a la causa revolucionària. Jean-Auguste-Dominique Ingres: Màxim defensor de la línia pura com a eina de perfecció formal.

A L'apoteosi d'Homer defensa la tradició academicista, mentre que a La gran odalisca introdueix una sensualitat sinuosa que distorsiona lleugerament les proporcions anatòmiques per afavorir l'elegància rítmica del contorn. Antonio Canova: Escultor fonamental que va treballar el marbre blanc amb un poliment extrem. A Eros i Psique i Venus Victrix, Canova assoleix un equilibri magistral entre el rigor clàssic, la geometria equilibrada i una subtil càrrega poètica. Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 10 2.

El Romanticisme: La rebel·lió de la subjectivitat i el concepte de sublim Marc històric i crisi de la il·lusió racionalista El Romanticisme es va desplegar entre el tombant del segle XVIII i mitjan segle XIX com una reacció apassionada contra el racionalisme il·lustrat i la uniformitat mecanicista. El desencís provocat pel Terror jacobí, les guerres napoleòniques i la Restauració absolutista sorgida del Congrés de Viena (1815) va generar en els creadors un sentiment de desarrelament i frustració vital.

Al mateix temps, el ràpid avanç de la Primera Revolució Industrial va transformar el paisatge agrari en un medi fabril i urbà, provocant el rebuig dels intel·lectuals envers el materialisme tècnic i la pèrdua d'espiritualitat. Els romàntics van reivindicar la subjectivitat radical, el geni creador individual i el nacionalisme cultural, fascinats per les arrels populars, els mites medievals i les manifestacions de les revolucions burgeses de 1830 i 1848.

EL SUBLIM ROMÀNTIC Categoria estètica reelaborada per Edmund Burke i Immanuel Kant, segons la qual l'experiència artística transcendeix la bellesa clàssica per connectar amb allò immens, incommensurable i terrible de la natura, provocant una barreja commovedora de fascinació i terror metafísic. Ruptura plàstica: color, moviment i expressivitat Davant de la mimesi clàssica —la imitació equilibrada i harmoniosa del model natural—, l'art romàntic contraposa l'expressió tempestuosa de l'ànima.

La pintura abandona l'estatisme simètric a favor de composicions dinàmiques articulades mitjançant diagonals, escorços pronunciats i una pinzellada lliure on el color i els contrastos lumínics s'imposen sobre la rigidesa de la línia. En arquitectura es produeix la recuperació historicista d'estils pretèrits, particularment el neogòtic, així com elements neoromànics, bizantins o islàmics, que començaran a conviure amb les possibilitats estructurals que oferien els nous materials industrials com el ferro colat i el vidre. Aspecte Mimesi i bellesa clàssica (Neoclassicisme) Sublim i sentiment (Romanticisme) Eix conceptual Ordre racional, mesura i harmonia universal.

Desbordament emocional, subjectivitat i infinitud. Tècnica dominant Predomini del dibuix net, llum uniforme i acabat polit. Predomini del color vibrant, taques i llum dramàtica. Composició Estructura estàtica, simetria i perspectiva frontal. Composició dinàmica, línies diagonals i tensió dramàtica. Naturalesa Marc domesticat, racionalitzat o al·legòric. Força salvatge, incontrolable, oceànica i abismal. Funció de l'obra Moralitzar el ciutadà i transmetre valors cívics. Commoure la consciència i expressar l'angoixa existencial.

Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 11 Mestres i iconografies del Romanticisme El moviment va adquirir modulacions pròpies en cada àmbit geogràfic: Eugène Delacroix: Gran mestre del cromatisme francès. A La llibertat guiant el poble (1830), converteix una revolta urbana real en una al·legoria universal del combat pels drets civils, emprant una composició piramidal oberta i una pinzellada fogosa d'inspiració rubeniana.

Théodore Géricault: Va sacsejar la societat francesa amb El rai de la Medusa (1819), on una tragèdia marítima real es transforma en una metàfora de la desesperació col·lectiva i del naufragi de la humanitat, construïda sobre una doble piràmide compositiva repleta d'escorços angoixants. Caspar David Friedrich: Representant del romanticisme alemany més contemplatiu. A Caminant sobre un mar de núvols (1818), situa una figura d'esquena davant d'un abisme muntanyenc emboirat, convertint l'espectador en partícip d'una comunió mística i tràgica amb la immensitat natural.

William Blake: Visionari britànic que va crear un univers mitològic propi lliure de cotilles acadèmiques, explorant a L'escala de Jacob la dimensió espiritual i fantàstica a través d'il·lustracions carregades d'ingravidesa i misticisme. PROCÉS Evolució dels corrents pictòrics del segle XIX 1 Neoclassi cisme Ordre geomètric, mo ral cívica i cànon de l'Antiguitat clàssica. 2 Romanti cisme Desbordament sub jectiu, primacia del color i estètica del sublim. 3 Realisme Observació científica de la vida quotidiana i compromís social obrer. 4 Prerafaeli tisme Espiritualitat medie valitzant, detallisme botànic i rebuig industrial. 3.

El Realisme: La mirada objectiva sobre la condició humana L'influx del positivisme i la fractura social A mitjan segle XIX (aproximadament entre 1840 i 1870), l'impacte combinat de la Revolució Industrial i el sorgiment de les tesis filosòfiques del positivisme d'Auguste Comte va canviar radicalment el focus cultural. El positivisme defensava que l'única font vàlida de coneixement és l'experiència empírica, la verificació científica i l'estudi de fets concrets. Els nous nuclis urbans van experimentar un creixement vertiginós acompanyat d'unes condicions de vida degradants per al proletariat industrial.

Arran de les revolucions obreres de 1848, molts artistes van considerar un anacronisme insostenible continuar refugiant-se en mites grecoromans o en fantasies medievalitzants. Calia que l'art es convertís en un testimoni fidel, crític i directe de la realitat del seu propi temps. Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 12 REALISME SOCIAL VUITCENTISTA Tendència estètica que trenca amb la jerarquia academicista tradicional de gèneres pictòrics, atorgant escala monumental a les escenes de la vida quotidiana dels treballadors, pagesos i marginats, tractades amb rigor descriptiu i sense embelliment moralista.

El rebuig de l'idealisme i els protagonistes del Realisme L'estètica realista va despullar la pintura de qualsevol retòrica èpica. Es van adoptar paletes cromàtiques sòbries, dominades per gammes terroses, ocres i grisos naturals. Els enquadraments esdevenen versemblants, evitant posats teatrals o efectismes dramàtics. La voluntat era retratar les classes populars en la seva realitat física i laboral amb una dignitat desconeguda fins aleshores. Gustave Courbet: Teòric i màxim abanderat de la nova mirada.

A L'enterrament a Ornans (1849- 1850), va generar un escàndol majúscul al Saló parisenc en presentar un sepeli rural ordinari en un llenç de dimensions reservades exclusivament als fets històrics o bíblics, oferint un fris monumental i sec de personatges de província. A L'origen del món (1866), desafia tot tabú moral mitjançant un realisme anatòmic despullat de qualsevol coartada al·legòrica. Jean-François Millet: Centrat en el món camperol des d'una sensibilitat commovedora però sense condescendència. A Les espigoladores (1857), il·lustra la duresa del treball agrari i la supervivència de les dones més pobres del camp que recullen les espigues sobrants.

A L'Àngelus (1857-1859), capta el recolliment religiós integrat indestriablement en el cicle del treball manual i la terra. Honoré Daumier: Destacat dibuixant, litògraf i pintor que va practicar una punyent sàtira política. A Vagó de tercera classe (1864), plasma la solitud i l'amuntegament dels treballadors urbans viatjant en un compartiment fosc, mentre que a Gargantua (1831) satiritza sense pietat la voracitat fiscal de la monarquia de Lluís Felip d'Orleans, fet que li va comportar l'empresonament. ERROR FREQÜENT No s'ha de confondre el Realisme del segle XIX amb el concepte de versemblança tècnica.

Els mestres renaixentistes o barrocs també reproduïen la figura amb rigor anatòmic i perspectiva, però el Realisme constitueix una postura ideològica: la negativa conscient a idealitzar o transcendir la matèria observada i la decisió de convertir la vida quotidiana dels sectors desfavorits en matèria d'art rellevant. 4.

La Germanor Prerafaelita: Espiritualitat, naturalisme i resistència a la modernitat Orígens i manifest fundacional a l'Anglaterra victoriana L'any 1848, mentre l'Europa continental vivia esclats revolucionaris, a Anglaterra es fundava la Germanor Prerafaelita (Pre-Raphaelite Brotherhood, PRB) de la mà de joves artistes com John Everett Millais, Dante Gabriel Rossetti i William Holman Hunt.

El grup sorgia com una doble contestació: d'una banda, contra la fórmula acadèmica ensenyada a la Royal Academy britànica — qualificada despectivament de convencional, repetitiva i mancada de sinceritat—; de l'altra, contra la deshumanització de la societat industrial victoriana, dominada per la maquinària fabril, la uniformitat urbana i el lucre mercantilista.

Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 13 GERMANOR PRERAFAELITA Germandat artística que postulava la recuperació de la puresa, el detall minuciós i la intensitat espiritual del Quattrocento i l'art medieval, rebutjant les fórmules calculades i l'artifici heretat de Rafael d'Urbino i els seus seguidors academicistes. Característiques plàstiques i ideari estètic Els prerafaelites consideraven que la pintura postrafaelita s'havia convertit en un exercici tècnic mecànic, fred i sense ànima.

Per recuperar l'autenticitat perdida, van desenvolupar un llenguatge pictòric singular que combinava una atenció microscòpica a la natura amb una càrrega simbòlica pregona: Detallisme naturalista rigorós: Estudi minuciós i fidel d'arbres, pedres, aigua, robes i espècies botàniques representats amb una precisió quasi científica. Cromatisme lluminós i viu: Aplicació de pigments purs sobre bases de pintura blanca humida per aconseguir superfícies brillants i clares, oposant-se als tons terrosos del realisme francès i a les ombres bituminoses acadèmiques.

Temàtiques literàries, mítiques i religioses: Inspiració en les obres de William Shakespeare, la poesia artúrica medieval, narracions bíbliques i llegendes populars, sotmeses a lectures de fort sentit moral. La iconografia femenina: Dones de cabells llargs i ondulats, mirades melancòliques i expressió concentrada, plenes de simbolisme psicològic i espiritual. ANÀLISI D'OBRA: L'OFÈLIA DE MILLAIS A Ofèlia (1851-1852), John Everett Millais il·lustra la tragèdia del personatge de Hamlet amb una meticulositat sorprenent.

El pintor va passar mesos a la vora del riu Hogsmill reproduint cada flor i planta amb valor botànic i simbòlic: el salze i l'ortiga (dolor i sofriment), les margarides (innocència), les violetes al coll (fidelitat i mort primerenca) i la rosella (son etern). La figura de la jove sura en l'aigua amb els braços estesos i la boca entreoberta, sintetitzant una combinació magistral de mort tràgica, bellesa lírica i fidelitat visual al medi natural. Evolució i impacte cap al disseny El moviment va evolucionar més enllà de la seva primera etapa contestatària.

Artistes posteriors com John William Waterhouse van recollir l'estètica prerafaelita a les darreries del segle, com s'aprecia a la seva Cleopatra, incidint en la fascinació per personatges històrics i mitològics tractats amb gran subtilesa sensorial. A més de la pintura, el moviment va actuar com un pont fonamental cap a les arts aplicades i la poesia, inspirant de manera decisiva el moviment Arts and Crafts impulsat per William Morris en la seva reivindicació de l'artesania medieval davant la fabricació industrial seriada. Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 14 ESQUEMA Pilars de la renovació artística del segle XIX 5.

Síntesi comparativa de les concepcions artístiques del segle XIX La successió d'aquests corrents reflecteix el pas d'un ordre conceptual a una exploració interna i, finalment, a una constatació material del món contemporani. Aquesta dinàmica es pot sintetitzar en la següent taula de valors operatius: Paràmetre Neoclassicisme Romanticisme Realisme Prerafaelitisme Font de veritat La raó universal i la moral cívica. L'emoció, la passió i el subconscient. L'observació empírica i la ciència. La fe espiritual i la puresa natural. Model històric Antiguitat clàssica grega i romana. Edat Mitjana mítica i folklore nacional. El present immediat i quotidià. Edat Mitjana tardana i primer Renaixement.

Subjecte protagonista L'heroi cívic i els déus mitològics. L'individu rebel i el geni turmentat. L'obrer, el pagès i la burgesia comú. Figures literàries, bíbliques i dames tràgiques. Tractament plàstic Dibuix analític, proporció i simetria. Color expressiu, diagonals i dinamisme. Sobrietat tonal i pinzellada matèrica. Detall microscòpic, línia neta i colors brillants. Posició social Suport als ideals d'estat i reforma cívica. Refugi poètic o combat revolucionari liberal. Denúncia social i solidaritat de classe. Crítica moral a l'alienació industrial. Neoclassicisme Racionalisme i il·lustració J. L. David Pintura d'història cívica A.

Canova Escultura en marbre pur Romanticisme Passió i transcendència E. Delacroix Cromatisme i revolució C. D. Friedrich Natura mística i sublim Realisme i Prerafaelitisme Antiacademisme crític G. Courbet Materialitat sense idealització J. E. Millais Simbolisme i detall botànic Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 15 Aquest trajecte vuitcentista prepara directament la ruptura radical de les dècades posteriors, on la dissolució de la forma i la reflexió entorn del valor autònom de la llum donaran pas a l'Impressionisme (vegeu «Tema 1: El segle XIX — De l'Impressionisme al canvi de segle»).

IDEES CLAU El Neoclassicisme va instituir el predomini del dibuix i l'harmonia grecoromana com a expressió de la raó il·lustrada i la moral cívica. El Romanticisme va trencar amb la mimesi clàssica mitjançant el culte a la subjectivitat individual, la dinàmica del color i la vivència estètica del sublim. El Realisme va refusar qualsevol idealització o fugida fantàstica, atorgant rang d'art monumental a les condicions de vida i treball del proletariat i la pagesia. La Germanor Prerafaelita va oposar la sinceritat espiritual i el detallisme botànic del primer Renaixement a la deshumanització industrial i les fórmules acadèmiques buides.

La transició del segle XIX transcorre des de l'universalisme de la raó clàssica fins a l'anàlisi de la realitat material immediata, obrint camí a la modernitat pictòrica. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 8. En què es diferencia la concepció de la natura en el Romanticisme respecte de la que mantenia el Neoclassicisme? 9. Quin va ser el motiu principal pel qual 'L'enterrament a Ornans' de Courbet va generar tant d'escàndol al Saló oficial? 10. Per què els artistes de la Germanor Prerafaelita rebutjaven l'herència artística posterior a Rafael?

TEMA 1: EL SEGLE XIX 3 De l'Impressionisme al canvi de segle EN ACABAR SABRÀS Saber explicar com l'Impressionisme capta la llum i el moment amb la pintura a l'aire lliure i la barreja òptica. Saber diferenciar el Neoimpressionisme, el Postimpressionisme i el Simbolisme. Saber relacionar l'arquitectura del ferro, les Exposicions Universals i l'Escola de Chicago amb els nous materials industrials. Saber caracteritzar l'Art Nouveau i el Modernisme com a recerca d'un art total. Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 16 PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 11 Per què Monet va pintar la catedral de Rouen desenes de vegades, sempre des del mateix lloc? 1.

La fallida de l'academicisme i la nova mirada moderna Durant el darrer terç del segle XIX, les transformacions derivades de la Segona Revolució Industrial, l'expansió del ferrocarril i les profundes reformes urbanes —com el pla de modernització de París dirigit pel baró Haussmann— van alterar de manera radical la percepció de l'espai i del temps. Paral·lelament, la consolidació de la fotografia va alliberar la pintura de la seva secular servitud documental: la missió de registrar la realitat visible amb precisió mimètica ja no recaia en els pinzells.

Com a conseqüència d'això, els creadors van trencar amb la rigidesa del Saló oficial de París i amb la jerarquia tradicional dels gèneres pictòrics, la qual subordinava el paisatge i el retrat a la pintura d'història (explicada a «Tema 1: El segle XIX — Neoclassicisme, Romanticisme i Realisme»). 2. L'Impressionisme: la conquesta de la llum i la temporalitat Entre 1874 i 1886, un col·lectiu d'artistes independents va articular una resposta plàstica inèdita centrada en la captació de la percepció visual instantània.

En lloc de representar els objectes a través de contorns dibuixats prèviament a l'estudi, l'atenció es va desplaçar cap a les modulacions que la llum solar projecta damunt la matèria. DEFINICIÓ: PLEIN AIR La pintura a l'aire lliure o plein air consisteix en el trasllat físic del cavallet i els estris pictòrics a l'exterior amb l'objectiu d'executar l'obra directament davant del motiu natural, capturant les condicions atmosfèriques canviants abans que la llum es transformi.

Aquesta pràctica directa va ser possible gràcies a innovacions tècniques industrials com la comercialització dels tubs de pintura d'estany a partir de mitjan segle XIX, que van alliberar els pintors de la preparació manual dels pigments al taller. Per reproduir la lluminositat del motiu, els impressionistes van desenvolupar la barreja òptica: en lloc de dissoldre i barrejar els pigments a la paleta fins a obtenir tons terciaris o ombres bituminoses, disposaven taques curtes i pinzellades ràpides de colors primaris i secundaris juxtaposats sobre la tela.

És la retina de l'espectador, en allunyar-se de la superfície, la que realitza la síntesi perceptiva, aconseguint una sensació de vibració lluminosa molt superior a la de la mescla física. Els temes es van allunyar de la grandiloqüència clàssica per fixar-se en l'oci burgès contemporani, els bulevards concorreguts, els cafès cantants, les estacions de tren i els paisatges fluvials. Entre els seus màxims exponents destaquen: Claude Monet: Mestre absolut del paisatge lluminós i de les sèries de quadres (catedrals, pallers, nimfees), on un mateix motiu arquitectònic o vegetal és pintat desenes de vegades a diferents hores del dia per documentar la metamorfosi de la llum.

Pierre-Auguste Renoir: Especialment interessat en les figures humanes, els banys de llum filtrada entre el fullatge i les escenes festives col·lectives. Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 17 Edgar Degas: Interessat en el moviment ràpid i l'enquadrament fotogràfic fragmentat, reflectit en assajos de dansa, curses de cavalls i escenes íntimes femenines. Berthe Morisot: Pintora clau de l'escena burgesa privada i familiar, reconeguda per la seva pinzellada fluida, lliure i d'una gran subtilesa cromàtica. 3.

El Neoimpressionisme: la sistematització científica de la percepció Cap a 1886, el caràcter intuïtiu i espontani de la pinzellada impressionista va ser objecte d'una revisió racional. Influïts per les teories físiques i fisiològiques del químic Michel-Eugène Chevreul (llei del contrast simultani dels colors) i del físic Ogden Rood, autors com Georges Seurat i Paul Signac van transformar la pintura en un mètode analític rigorós, anomenat Neoimpressionisme, Divisionisme o Puntillisme.

DEFINICIÓ: PUNTILLISME / DIVISIONISME Mètode pictòric basat a descompondre la superfície de l'obra en minúsculs punts de color pur juxtaposats calculats geomètricament, de manera que la vibració lumínica es produeix exclusivament a l'ull humà segons estrictes lleis òptiques. A diferència de la rapidesa d'execució de Monet, l'obra mestra de Seurat, Un diumenge a la tarda a l'illa de la Gran Jatte (1884-1886), va requerir mesos de composició mil·limètrica a l'estudi. Les figures perden el seu caràcter anecdòtic i esdevenen siluetes hieràtiques i solemnes de tall clàssic, subordinades a un ordre geomètric immòbil.

Figures com Camille Pissarro (durant una etapa) i Henri- Edmond Cross també van adoptar aquest llenguatge dividit. 4. El Postimpressionisme: l'obertura a la subjectivitat i l'estructura Sota el terme de Postimpressionisme s'agrupen trajectòries individuals que, havent assumit la conquesta de la llum i la paleta brillant impressionista, van considerar insuficient la simple descripció dels efectes atmosfèrics superficials.

Cadascun d'aquests creadors va traçar una via pròpia que anticipa les grans ruptures d'avantguarda del segle XX: Artista Enfocament formal i plàstic Aportació conceptual Impacte a l'avantguarda Paul Cézanne Recerca de l'ordre intern de les coses; reducció de la natura a cossos geomètrics bàsics (esfera, con, cilindre). Modulació de la forma a través de plans de color (pinzellades constructives). Superació de la perspectiva fugaç única en benefici de l'estructura constructiva coherent del llenç. Punt de partida fonamental per al naixement del Cubisme. Vincent van Gogh Pinzellada pastosa, sinuosa i d'un dinamisme intens.

El color s'allibera de la realitat observable per transmetre angoixa, passió o solitud. Ús del cromatisme no per copiar el model, sinó per transmetre directament l'estat d'ànim i el drama existencial de l'artista. Gènesi directa de l'Expressionisme alemany. Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 18 Artista Enfocament formal i plàstic Aportació conceptual Impacte a l'avantguarda Paul Gauguin Sintetisme i cloisonnisme: superfícies planes de colors càlids i saturats delimitades per contorns foscos molt nítids. Renúncia a la profunditat il·lusionista tradicional.

Rebuig de la civilització industrial i recerca de l'espiritualitat i el primitivisme (Bretanya i Tahití); el color té valor decoratiu i místic. Precursor del Fauvisme; figura clau del Simbolisme pictòric (sintetisme). Henri de Toulouse- Lautrec Línia àgil, deformativa i nerviosa inspirada en l'estampa japonesa i la caricatura; paletes àcides sota il·luminació artificial de gas i electricitat. Crònica descarnada i lliure de judici moral de la bohèmia nocturna de Montmartre (cabarets, prostíbuls, teatres) i renovació del cartell publicitari. Fonament del disseny gràfic modern i l'expressionisme urbà. CRONOLOGIA Evolució plàstica: de la impressió fugaç a la subjectivitat i l'estructura 5.

El Simbolisme: la reacció idealista contra el positivisme Entre 1886 i 1910, de manera paral·lela a la poesia de Stéphane Mallarmé i Arthur Rimbaud (amb Charles Baudelaire i Les Flors del Mal com a precursor), s'escampa per França, Bèlgica i altres zones europees el Simbolisme. Aquest corrent va néixer com un rebuig frontal al materialisme científic de la societat industrial i a l'objectivitat descriptiva tant del Realisme com de l'Impressionisme. Els simbolistes defensaven que sota l'aparença física dels objectes s'amaga una realitat invisible més profunda, accessible únicament mitjançant la intuïció, el somni, la metàfora i la introspecció psicològica.

No pretenien descriure la realitat, sinó suggerir emocions i estats espirituals ocults. Gustave Moreau: Representa escenes mitològiques i bíbliques pròpies d'un orfebre (com Èdip i l'esfinx), plenes d'erotisme inquietant, misteri i ornamentació sumptuosa. Odilon Redon: Indaga en el subconscient, el món oníric i les visions fantàstiques o monstruoses mitjançant el carbonet i el pastel (com a L'aranya que plora). Pierre Puvis de Chavannes: Construeix composicions monumentals serenes, amb figures al·legòriques d'inspiració clàssica immerses en atmosferes intemporals, pàl·lides i poètiques (com El 1874 Primera exposició impressionista: dissolució de la línia i pintura a l'aire lliure.

1886 Última mostra impressionista i eclosió del puntillisme científic de Seurat. 1888-1890 Postimpressionisme: recerca estructural de Cézanne i angoixa expressiva de Van Gogh. 1893 Consolidació de l'Art Nouveau amb la Casa Tassel de Victor Horta. Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 19 somni). 6. L'arquitectura del ferro i les Exposicions Universals La Revolució Industrial no només va trasbalsar les arts plàstiques; va subvertir d'arrel la tècnica constructiva.

La necessitat funcional de cobrir grans llums sense suports intermedis —per acollir estacions de tren, mercats centrals, naus fabrils i galeries comercials— va impulsar l'ús de nous materials com el ferro colat, el ferro forjat, l'acer laminat i el vidre. MATERIALS I MÈTODE CONSTRUCTIU Mentre la tradició arquitectònica treballava per compressió amb carreus de pedra i maó (estructures massisses), els nous perfils metàl·lics treballen de manera excel·lent a la tracció i a la flexió. Això va permetre una disminució dràstica del gruix dels murs, la introducció de tancaments transparents de vidre i l'estandardització industrial mitjançant peces prefabricades en sèrie unides per reblons.

Aquestes possibilitats van assolir la seva màxima difusió a través de les Exposicions Universals, grans aparadors internacionals del progrés tècnic i colonial: El Crystal Palace de Londres (1851): Dissenyat per Joseph Paxton, va ser una fita pionera de construcció modular i muntatge en sec mitjançant peces prefabricades de ferro i panells estandarditzats de vidre. La Torre Eiffel de París (1889): Erigida per l'enginyer Gustave Eiffel amb motiu del centenari de la Revolució Francesa, és una colossal estructura d'encavallada de ferro forjat de 300 metres que renuncia a qualsevol revestiment històric o decoratiu, manifestant amb nuesa la lògica del càlcul estructural i la resistència als vents.

Eugène Viollet-le-Duc: Com a teòric cabdal, tot i defensar la restauració gòtica, va argumentar que el ferro havia de ser exhibit amb sinceritat estructural com a nou material de l'època moderna, influint poderosament en les generacions arquitectòniques posteriors. 7. L'Art Nouveau i el Modernisme: cap a l'art total Al canvi de segle, entre 1890 i la Primera Guerra Mundial, va emergir un moviment internacional de renovació estètica que rep diferents denominacions segons l'àrea geogràfica: Art Nouveau a França i Bèlgica, Modernisme a Catalunya, Secessionisme a Àustria, Jugendstil a Alemanya i Modern Style a Escòcia.

Aquest corrent va sorgir com a reacció davant la fredor de la producció seriada industrial i la mediocritat de l'historicisme acadèmic. La seva màxima aspiració va ser la creació de l'art total (Gesamtkunstwerk), un ideal segons el qual tots els elements d'un espai —arquitectura, mobiliari, serralleria de ferro forjat, vidrieres, sanefes, joieria i tipografia— es troben estèticament integrats sota una mateixa pulsió creativa.

Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 20 DEFINICIÓ: LÍNIA FUET (COUP DE FOUET) Motiu formal característic de l'Art Nouveau consistent en una línia corba sinuosa, assimètrica i dinàmica inspirada en tiges vegetals, onades marines o tentacles, que s'ondula lliurement en l'espai per donar sensació d'energia vital i creixement orgànic.

Principals focus i creadors: Bèlgica i França: Victor Horta (pioner de l'estil a la Casa Tassel de Brussel·les, on l'estructura metàl·lica vista s'ondula com a decoració vegetal contínua), Hector Guimard (cèlebre pels accessos de ferro forjat del metro de París i el seu mobiliari sinuós), Henry van de Velde i el dissenyador cartellista Alphonse Mucha. Catalunya: Antoni Gaudí, autor d'un llenguatge estructural i geomètric únic inspirat en les formes de la natura (arcs catenaris, columnes helicoïdals i trencadís a la Sagrada Família, Casa Batlló i Casa Milà); al costat de figures com Lluís Domènech i Montaner (Palau de la Música Catalana) i Josep Puig i Cadafalch (Casa Amatller).

Àustria: Gustav Klimt (pintor del daurat, l'erotisme i la bidimensionalitat decorativa) i Otto Wagner (Postsparkasse de Viena). Escòcia i Alemanya: Charles Rennie Mackintosh i Margaret Macdonald a Glasgow (amb una línia més geomètrica, estilitzada i sòbria), i Peter Behrens i Otto Eckmann a Alemanya. 8. L'Escola de Chicago i el naixement del gratacel Mentre a Europa es debatia la integració decorativa de l'Art Nouveau, als Estats Units una catàstrofe va forçar una revolució urbana i tipològica. El devastador incendi de Chicago de 1871 va arrasar la ciutat, de construcció majoritàriament en fusta.

Davant l'especulació financera i l'encariment vertiginós del preu del sòl al districte central (el Loop), els arquitectes i enginyers van haver d'edificar en alçada de forma ràpida, funcional i ignífuga. DEFINICIÓ: ESQUELET METÀL·LIC ESTRUCTURAL Sistema constructiu basat en un entramat portador de pilars i bigues de ferro i acer que assumeix la totalitat de les càrregues de l'edifici. D'aquesta manera, els murs perimetrals deixen de tenir funció portant i es converteixen en simples façanes cortina lleugeres i envidrades.

Aquesta tipologia constructiva va anar acompanyada de la invenció clau de l'ascensor segur accionat per vapor i posteriorment elèctric (presentat per Elisha Otis el 1853 i patentat el 1861), que va fer possible l'accés còmode a desenes de plantes. Els trets definitoris de la producció de l'Escola de Chicago inclouen: Ús massiu de materials industrials: Ferro forjat, acer laminat, grans panells de vidre i formigó armat (incorporat plenament en la segona generació de construccions).

1 La finestra de Chicago (Chicago window): Mòdul d'obertura dividit en un gran vidre central fix i dos batents laterals més estrets que permeten tant una ventilació òptima com una gran entrada de llum natural a les oficines. 2 Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 21 Entre els seus arquitectes de capçalera destaquen William Le Baron Jenney (constructor del Home Insurance Building el 1885, considerat el primer gratacel de la història amb esquelet complet metàl·lic ignifugat), Daniel Burnham i, molt especialment, Louis Sullivan (autor dels Grans Magatzems Carson, Pirie, Scott i l'Edifici Wainwright).

Sullivan va encunyar la divisa «la forma segueix sempre la funció», postulat que esdevindrà pedra angular del Moviment Modern i del funcionalisme del segle XX. CAUSES I CONSEQÜÈNCIES Incendi de 1871 Destrucció de l'entramat de fusta i necessitat d'una reconstrucció ignífuga urgent. Especulació del sòl Encariment dràstic dels terrenys comercials al districte central del Loop. El naixement del gratacel a Chicago Esquelet metàl·lic Estructura portadora d'acer que allibera els murs i augmenta les altures. Façana cortina i grans finestrals Obertures modulars que maximitzen la il·luminació natural a l'espai de treball.

Sinceritat formal i verticalitat: Façanes estructurades sovint seguint la composició tripartita clàssica (base, fust i capitell) però desproveïdes d'ornament històric innecessari. 3 Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 22 PAU · 2025, MODEL, SÈRIE 0 Exercici 1, qüestió 1.3. Ordeneu cronològicament les tres obres següents i indiqueu quina pertany al mateix moviment que la Casa Tassel, de Victor Horta. [1 punt] Obra A: Banc-aparador de saló d'Hector Guimard. Obra B: L'Arc de Triomf de Barcelona de Josep Vilaseca. Obra C: Composició abstracta (estil Composició VIII) de Wassily Kandinsky.

Ordre cronològic (de més antiga a més moderna): 1a (més antiga): 2a: 3a (més moderna): Obra que pertany al mateix moviment que la Casa Tassel (Art Nouveau / Modernisme): [A / B / C] Resolució 1. Anàlisi cronològica de les obres: Obra B (1a, més antiga): L'Arc de Triomf de Barcelona, dissenyat per l'arquitecte Josep Vilaseca, es va erigir com a porta monumental d'entrada a l'Exposició Universal de 1888. S'inscriu en el context de l'arquitectura eclèctica i d'influència neomudèjar en maó vist característica de l'esdeveniment barceloní.

Obra A (2a): El moble banc-aparador dissenyat per l'arquitecte francès Hector Guimard es data entre 1897 i 1900, coincidint amb l'esplendor internacional de l'Art Nouveau i la seva concepció del disseny orgànic i la línia sinuosa aplicada a les arts aplicades. Obra C (3a, més moderna): La composició geomètrica abstracta de Wassily Kandinsky pertany a la seva etapa madura docent a la Bauhaus (cap al 1923), superada ja la primera etapa expressionista i consolidada l'abstracció a les primeres avantguardes d'entreguerres. Ordre cronològic correcte: B (1888) A (c. 1897-1900) C (1923). 2.

Identificació del moviment artístic: L'obra que pertany al mateix moviment que la Casa Tassel (Art Nouveau) és l'Obra A (Hector Guimard). Victor Horta va concebre la Casa Tassel (Brussel·les, 1893) com el manifest inaugural de l'Art Nouveau a través de la continuïtat de la línia fuet en el ferro forjat, el mosaic i l'espai arquitectònic; Hector Guimard és precisament la figura més representativa del mateix corrent a França, compartint la integració vegetal del disseny orgànic.

Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 23 IDEES CLAU L'Impressionisme trenca el cànon acadèmic substituint el dibuix i el clarobscur per la captació lluminosa del moment fugaç mitjançant el treball a l'aire lliure ('plein air') i la barreja òptica. El Neoimpressionisme sistematitza la pinzellada impressionista a través d'un mètode científic estricte basat en les lleis del contrast simultani i punts de color pur juxtaposats. Els autors postimpressionistes (Cézanne, Van Gogh, Gauguin i Toulouse-Lautrec) doten el color i la forma d'una dimensió estructural o subjectiva pròpia, establint les bases de les avantguardes del segle XX.

El Simbolisme respon al materialisme industrial buscant suggerir estats interns, misteris i atmosferes poètiques allunyades de la imitació de la realitat exterior. L'Art Nouveau i el Modernisme aspiren a l'art total integrant estructura i decoració vegetal a través de la línia sinuosa ('línia fuet'), mentre l'Escola de Chicago desenvolupa el gratacel gràcies a l'esquelet metàl·lic i a la màxima de la forma subordinada a la funció. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 12. En què consisteix exactament la barreja òptica impressionista i com es diferencia de la barreja tradicional sobre la paleta? 13. Quina diferència conceptual clau separa la recerca pictòrica de Paul Cézanne de la de Vincent van Gogh? 14.

Quina innovació constructiva de l'Escola de Chicago va permetre l'obertura de grans finestrals i l'eliminació dels murs de càrrega tradicionals? TEMA 1: EL SEGLE XIX 4 Música,òpera i dansa al segle XIX: del Romanticisme a l'Impressionisme musical EN ACABAR SABRÀS Saber descriure la música romàntica i figures com Beethoven, Chopin i Liszt. Saber explicar l'òpera del segle XIX, de Verdi al drama musical de Wagner i la idea d'obra d'art total. Saber diferenciar el ballet romàntic del ballet clàssic rus i reconèixer la dansa com a tema pictòric. Saber caracteritzar l'Impressionisme musical. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 15 Què té a veure una òpera de Wagner amb un edifici modernista de Barcelona?

Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 24 La música romàntica: el músic com a geni La música va ser per als romàntics l'art més alt, perquè expressava sentiments sense necessitat de paraules ni d'imatges. És el mateix rerefons que el sublim romàntic de la pintura (vegeu «Tema 1: El segle XIX — Neoclassicisme, Romanticisme i Realisme»). Quatre trets la defineixen: Subjectivitat: l'obra és la confessió íntima del compositor, no un encàrrec de l'Església o de la cort. Geni: el músic es presenta com un creador independent i inspirat, sovint incomprès. Virtuosisme: l'intèrpret estrella, capaç de proeses tècniques que fascinen el públic.

Nacionalisme musical: ús de danses i melodies populars per afirmar la identitat d'un poble. Compositor Paper Obres i trets Ludwig van Beethoven (1770- 1827) Pont entre Classicisme i Romanticisme Formes clàssiques plenes de dramatisme personal; Simfonia núm. 3 «Heroica», Simfonia núm.

9 amb cor final Frédéric Chopin (1810-1849) Poeta del piano i nacionalisme polonès Nocturns intimistes; mazurques i polonesas basades en danses del seu país Franz Liszt (1811- 1886) Virtuós i figura de geni mediàtic Concerts que provocaven autèntic fanatisme; Rapsòdies hongareses; creador del poema simfònic L'òpera: bel canto, Verdi i el teatre burgès El bel canto és l'estil vocal italià de la primera meitat del segle (Rossini, Bellini, Donizetti): prioritat de la bellesa i l'agilitat de la veu, amb melodies llargues i ornamentades. Giuseppe Verdi (1813-1901) hi afegeix força dramàtica i personatges creïbles.

A La Traviata (Venècia, 1853), basada en La dama de les camèlies d'Alexandre Dumas fill, la protagonista, Violetta, és una cortesana del París contemporani que mor de tuberculosi: un tema actual i incòmode per a la moral burgesa, en sintonia amb el Realisme pictòric. El teatre d'òpera era l'espai social de la burgesia: les llotges servien per veure i ser vist, fer negocis i mostrar estatus. Exemples són el Gran Teatre del Liceu de Barcelona (1847) i l'Òpera Garnier de París (1875). En aquest món neix el culte a la prima donna, la soprano estrella convertida en celebritat.

La soprano Adelina Patti en va ser l'exemple més famós; objectes com el ventall d'Adelina Patti mostren com la imatge de la diva passava als objectes de luxe i de record del públic. Wagner i el drama musical Richard Wagner (1813-1883) rebutja l'òpera de números tancats i crea el drama musical: música contínua on text, cant i orquestra tenen el mateix pes. Leitmotiv: motiu musical associat a un personatge, objecte o idea, que torna i es transforma al llarg de l'obra. Gesamtkunstwerk («obra d'art total»): fusió de música, poesia, escenografia i arquitectura en una única experiència.

Fonaments Artístics PAU: apunts del segle XIX a l'art actual 25 La Walkíria (estrenada el 1870) és la segona part del cicle L'anell del nibelung, inspirat en la mitologia germànica; la seva «Cavalcada de les valquíries» és un dels fragments més coneguts. Per representar el cicle, Wagner va fer construir el Festspielhaus de Bayreuth, inaugurat el 1876, amb l'orquestra amagada en un fossat i la sala a les fosques perquè el públic es concentrés en l'escena. La idea d'obra total va influir directament en l'art total modernista (vegeu «Tema 1: El segle XIX — De l'Impressionisme al canvi de segle»), molt wagnerià a Barcelona.

El ballet: del romàntic al clàssic rus El ballet romàntic trasllada a la dansa l'evasió cap al somni i el més enllà. La ballarina encarna un ésser etern i immaterial: per això s'imposen les puntes (ballar sobre l'extrem dels peus, amb sabatilles reforçades), que la fan semblar sense pes. La Sílfide (París, 1832), amb Marie Taglioni, i Giselle (1841), amb música d'Adolphe Adam, en són els models: sílfides i willis (esperits de joves mortes) en boscos nocturns. Ballet romàntic Ballet clàssic rus Centre París (meitat del segle) Sant Petersburg (final del…